II.

Lo més interessant de la casa era el salonet que donava al jardí en el que jo baixava a menjar de negligé, tal com me trobava en el meu estudi. A n’allà ens trobavam a l’hora de dinar, entre altres individuus del grupo intel·lectual, tipus tan diferents com en Sempau, l’autor de l’atentat de la plassa de Catalunya, que va disparar el seu revòlver contra el tinent de la guardia civil i quefe de la policía judicial Narcís Portas, de execrable memoria; Josep Brissa, avui director de la casa Maucci; D. Ramón del Valle Inclán, que venía poc perque patía de dispepsia; els coneguts escriptors Zamacois i Alexandre Sawa, l’autor cómic Limendoux, autor de “El gorro frigio”; el desgraciat Francisco de la Escalera que, després d’haver emigrat a Filipines i a l’Argentina, va morir sense haver pogut deixar ni tant sols un llibre que fos testimoni del seu talent; en Nuñez de Prado, poeta andaluç, l’August Riera, redactor de La Vanguardia i escriptor de tot lo que es presentava; en Ruíz Lopez, antic director de la casa Maucci en el seu primer període i mes tart representant de la casa Bailly-Baíllière a l’Argentina; en Sañudo Autran, ex-secretari de D. José Paz, el proprietari de La Prensa, de Buenos Aires, autor de “Humorismos” a lo Campoamor; els germans Orts-Ramos; el gran actor Thuiller; alguns corresponsals de diaris estrangers com el perpinyanés Eugène Portes conegut per el poeta cerdá, gran amic i admirador del general Joffre que ara acaba de publicar el Sonet que copiem:

Molts dels redactors de “Joventut”; artistes com el dibuixant Méndez Alvarez, Mariano Miguel, avui triomfant després d’haver-se acreditat de gran pintor a la Havana; Santana Bonilla, Vicente Tur, dibuixant i guerrillero quan la guerra de Filipines; Medina Vera, que avui té conquerit un nom de gran pintor a Buenos Aires; l’escultor Homdedeu, que va morir essent director de Belles Arts a Mégic i altres que no recordo.

Lo que no se m’ha esborrat de la memoria es que un día va apareixer a n’el portal de la taverna el poeta mistic-amatori-catalanista Xavier de Viura, pero no va volgué pas entrar perque havía fet la prometença de no beure mai més que aigua… i com va veure que a n’allí es trincava de debó…

Les discusions que s’armaven en dit salonet, reservat a n’els intel·lectuals, eren de lo més interessant i divertit. A n’allí es discutía de tot, desde l’exactitut de les matemátiques –que en Fola negava, fins l’art musical que hi havía qui sostenía que era ínferior a la culinaria i fins a la perfumería.

Un tinent de caçadors, home de gran talent, que escribía drames que alguna eminencia després casi ha copiat, que pintava cartells artistics i feia invents, explicava una nova tàctica amb l’us d’uns projectils que venían a atravessar l’aire sense resistencia.

Un metge infinitessimal, mig átic, mig menestral, com ell es firmava en las xistoses poesíes que escribía, que es dedicava al sport de la bicicleta i al joc de la vara, ens contava lo útil d’aquest exercici com a medi de defensa personal.

Un francés que es dedicava a fer invents inútils, ens esplicava una mecánica nova, més complicada, però menys práctica que l’antiga.

Un professor d’esgrima molt valent, segons ell, que havía recorregut tota l’América central amb companyía d’un altre professor italiá, gran explotador dels amics i coneguts i que havía caigut a Barcelona com un bólit, i que a l’Argentina havía visitat molt la jaula de los curdas essent moltes vegades condemnat a escombrar els carrers, contava que vivía sabrejant a tots els coneguts que passaven per les Rambles. ¡Si en veníen de tipos estranys i fins d’estrafalaris!

Un jove, que es feia passar per advocat, i no advocava sino per ell, que savía molt de teología i de matemàtiques, amb cara de bon noi i mes granuja que en Caco, que, amb els seus qüentos anava sempre ben mudat i mai havía trevallat, i que no n’hi havía un altre per a preparar timos; ens en contava que feien feredat.

Un col·leccionista de fototipies que després es va tornar boig buscant la fototipia de la Tórtola Valencia, ens parlava de les diverses plantacions dels cacauets.

I encara d’altres que no recordo.

També venía un pintor molt plaga que ja preveía el cubisme, el qual va fer el retrat d’un amic seu, enganxant-li un bigoti de crepé, postiç, cosint-li botons de debó a l’ermilla i posant-li una pipa de guix a la boca, la qual treia fum posant-hi tabac i fumant un per darrera de la tela. I el va presentar a una exposició humorística, titolant-lo: El colmo del realismo.

Un artiller fantasista, aspirant a fusellat i que es va sortir amb la seva, que predicava l’abolició de tot lo existent, fins de les temperatures.

Un jove metge, esbogerrat que després va fer una fortuna amb específics al Nort d’América, sostenía que es podría trovar medicaments per a curar-ho tot, fins l’inepcia i l’orfandat.

I tants d’altres.

Alguns magatzemistes del veïnat veníen un moment per a distreure-s de les tasques del negoci i se’n tornaven a llurs cases sense haver comprés ni una sola paraula de lo que a n’allí es tractava. ¡I que havíen de compendre! Eren massa diferents llurs cervells. Amb ells no hi cabíen mes que els afers i la ganancia.

En Joan escoltava atent i si sentía una teoría o alguna idea que li cridès l’atenció, quan els altres eren fora, em venía i em preguntava que volía dir alló. Aleshores jo li explicava de la manera mes clara posible, i desprès ell la disparava al primer burgés que entrava a pendre un piscolabis, armant-li a n’el seu cervell tal tripijoc que me’l deixava patidifús.

Quan lo de la Solidaritat Catalana se’ns va fer catalanista, i com que era molt lliberal, va anar a inscriure-s a n’el C. N. R. F.. I vinga discutir d’autonomía amb els caixistes de El Noticiero Universal i els treballadors d’un baser que hi havía allà a la vora. I com que els primers eren valencians i els segóns andalussos, quan sentíen que deia que les regions que no reclamaven llur autonomía era perque no valien res, varen tractar de fer una vaga general de begudes.