VI.

Cal dedicar ara unes poques ratlles a n’el gat i a n’el gos de cal Joan.

El gat si no era intel·lectual, com molts dels parroquians, era intel·ligent lo qual a voltes val molt més.

Veieu si n’era que sabía distingir, cosa que molts intel·lectuals no saben pas fer. Amb mí, semblava que el Joan li hagués encomanat l’afecte que em tenía perque en quant m’assentava a la taula ja el tenía al costat meu.

De vegades per no pujar al tercer pis em quedava després de dinar i haver pres café a escriure sobre una petita taula a la que en Joan m’hi posava una gran carpeta, tinter i ploma.

En quan al gat, que era blanc i li deien Mixu, veia que jo treia el paper de la carpeta i destapava el tinter per posar-me a escriure, ja el tenía a sobre de la taula mirant-me, com volent dir: “Veiam que escriuràs avui?”.

Jo li passava la mà per l’esquena i ell tot content feia atenció. En quan escribía em seguía la mà amb la vista com si llegis lo que jo anava escribint i quan acabava amb la poteta tancava la tapa del tinter i es quedava tot satisfet.

I si algú quan jo escribía venía a destorbar-me, en voleu de rebufos i de mirar-se’l amb mala cara fins que se n’havía anat?

En el tracte es deixava fer caricies per tots els intel·lectuals que n’eren de debó, els tocava amb la poteta no treient les ungles i fent pota de vellut. Pel contrari quan entrava algún brétol com l’advocat taruguista, ja el teniu enfadat, com quan veia al mestre d’esgrima que ja preparava les ongles. Quan aquest va caure al safreig se li va tirar a sobre com una fera volent esgarrapar-lo. Gracies a l’intervenció del Peret que sinó ho hauría passat malament!

Jo no l’he vist mai més, com tampoc a n’el quisu que li deiam Tatarííí! i que també era blanc com el Mixu.

Si n’era de bó el Tatarííí!. Cada cop que anava a Novetats m’esperava a la porta del teatre fins que sortía i aleshores arrencava a correr fins a la porta de casa i quan obría l’escala s’acostava perque li fés una caricia i es quedava al carrer fins que jo sortía al balcó a cridar-lo. Allavors rascava amb la pota la portella de câl Joan cridant fins que sortía a obrir-lo i entrava corrents fins a la cuina aon hi havia el Peret que li donava el menjar.

¡Quin parell de bestioletes, qué bones i qué intel·ligentes! ¿Que pagaríen moltes persones d’esser-ho tant com elles?