I.

Quan jo vivía a París, al cap ja d’alguns anys, vaig tenir necessitat de tornar de tart en tart, a Barcelona a passar alguns díes. Per aixó em vaig veure obligat a llogar un tercer pis en el carrer de la Diputació, casi cantonada a n’el carrer del Bruc, aon vaig depositar els objectes i documents que em quedaven de la meva familia.

A la mateixa casa, a la botiga, es va establir un taverner molt intel·ligent i molt bò que es deia Joan Ventura, obrint al públic una bodega-restaurant. Dita botiga tenía dues portes i al fons un jardí bastant espaiós.

Quan es va establir, va obtenir la representació d’una de les millors marques de l’anomenada malvasía de Sitjes, i per aquest motiu va anomenar la seva botiga “La Malvasía”.

Feia poc que era casat i la seva dona guisava els plats cassolans per a uns quans parroquians veíns que anaven a menjar allà, a la saleta de vora el jardí.

Gracies a haver-se establert en el barri algunes impremtes i casas editorials, la parroquia va aumentar i el bon Joan va fer decorar l’establiment, i la direcció de la cuina a carrec de la Madrona, la seva dona, va passar a carrec d’en Peret, un cuiner jove que havía estat de segón en el Restaurant de La Alhambra, prenent com ajudant d’aquests un moreno, petit, molt xamós i entremaliat conegut pel renom de El berruga chico per lo molt aficionat que era al toreig; tant que cada festa de toros se n’anava al toril i portava l’espasa i la muleta a qualsevulga torero malgrat fòs un maleta.

Prenguè també com a pinche un xicot que estudiava el cant i aspirava a tenor de çarçuela i ja poden suposar les juergas que s’armaven quan en Peret, que se les dava de gran tocador de guitarra, n’agafava una que havía sigut del célebre guitarrista Tàrrega i que per lo complicada i extranya tots en deiam La guitárrega.

Aviat va veure en Joan Ventura augmentar la seva parroquia, tant que es va veure obligat a fer reformes a n’el local. Si hagués sigut un verdader comerciant, d’aquests que tenen per unic objectiu fer diners sacrificant-ho tot a la ganancia, prompte s’hauria fet un capitalet. Però… tenía massa bon cor. Fiava a tots els obrers quan quedaven sense feina; a n’els artistes, periodistes i escriptors quan no tenían de que fer mànigues –que s’hi trovaven tot sovint– desgraciadament. S’interesava tant per la literatura que, de vegades, fins arrivava a fer versos, que després em consultava. S’ocupava de tots els escrits que publicaven els seus parroquians. Semblava el Reguenaud del Cyrano de Bergerac.