VIII

La subsistencia de la pena de mort es un perill general, contra lo que podría semblar tal volta an els qui aixequen les espatlles egoistament, tot dient-se: Què se m’endona a mí d’una penalitat en que mai cauré? Però ¿es que aquest bon burgès sab en quines apariencies de crim pot demà tombar, o sota quin monstruós error jurídic pot esser enclós? ¿Es que ha meditat bé les conseqüencies que podría portar-li una revolució victoriosa plena de repressalies i de venjances? L’abolició del patíbol implicaría una dolcificació general de les costums, privades i públiques, i amb el transcurs dels anys sería un impossible natural pera l’humanitat el restabliment de la pena de mort, com ho sería avui en les terres de civilització, el de la tortura judicial. Així com crec profondament que la pena de mort fomenta l’assassinat, crec que l’abolició fomentaría l’educació moral de l’home i del poble, moralitzant per de prompte el poder, com a representació veritable de les seleccions, dels més dignes. La societat no ha d’imaginar-se com una Medea qui degolla els fills davant el Poble, ni com un Moloc diví que devora els humans en sacrifici. En la protesta general que s’eleva de per tot arreu les vetlles d’execució, hi ha un ressó de conciencia; es el vagir infantil de la futura conciencia, del grau pròxim i superior de la conciencia humana, en l’esdevenir del seu transformisme, reaccionant contra la conciencia d’ahir, més pròxima an els orígens bestials.

La meva petita gloria d’escriptor se xifraría precisament en haver contribuit, en la mesura de mes forces, an el despertar d’aquella nova conciencia…