V

He parlat, fins ara, de la pena de mort com a dret. Dedicaré quatre paraules a la pena de mort com a fet. I, per de prompte, me fixaré en una consideració que crec veritablement capital: l’última pena no recau exclusivament sobre’l condemnat; recau, amb més extensió i tal volta amb més intensitat, sobre la seva familia, es dir, sobre innocents. Perquè la mort es una contingencia horrorosa pera’l ciutadà a qui se li aplica; però hi ha encara un dolor més fort pera molts: l’execució d’un fill! Es que no hi ha pares, es que no hi ha, sobre tot, mares qui posaríen voluntariament el cap sota l’instrument de suplici pera salvar la vida dels fills? Aquí teniu una altra suprema i vitanda immoralitat d’aqueixa llei iniqua. I no sols es un torment moral esglaiós aquest qui fa una Dolorosa de cada mare, sinó que, ademés, la societat, impía, inexorable, redueix a l’interdicte d’una deshonra perpetua el nom mateix de la familia del reu, en una excomunió infamant i definitiva.

Com a fet, cal dir també que la pena de mort es una violació sacrílega de lo incognoscible, i posa una mà profana en el domini de l’infinit. Es que l’home pot desterrar l’home a la no existencia o a les existencies tenebroses i desconegudes de més enllà? Es que, pera els qui creguin en Deu, pot esser lícit que l’home faci obra reservada a Deu, destruint una vida abans del terme natural? Es que pot alçar-se aquest vel terrible sense que l’acte de qui ho faci sía comparable an el sacrilegi simbòlic dels qui aixecaren el vel de l’Arca i caigueren ferits del llamp, segons se conta a l’Escriptura?

Ja sento la paraula amb que certes multituts solen acullir aquestes generoses creuades contra la pena de mort. Sentimentalisme, sentimentalisme cursi… Bé, doncs; aquest sentimentalisme ha creat la civilització; aquest sentimentalisme acabarà demà amb les guerres, com ahir acabà amb l’herencia bàrbara de totes les infancies populars. I per altra part, ¿es que (com notava molt bé en Benavente), no es també un sentimentalisme oposat aquell frenesí amb que totes les veus de crudeltat social demanen la sang de les víctimes, els díes en que consideren indefensos els interessos de casta, de jerarquía o de riquesa, interessos que tenen d’esser per força atacats si hem d’obrir pas an el pervenir?

Arribem ara a un altre argument formidable contra la pena capital: el de la seva irreparabilitat i el de la condició falible de tot tribunal. La pena de mort equival a la proclamació de l’infalibilitat de la justicia humana. I, de fet, una antiga ficció legal ha volgut imposar aquest dogma a la justicia amb el respecte idolàtric, de noli me tangere, de taboú, a lo que s’en ha dit cosa jutjada. Tots recordarem exemples d’ocasions en que s’ha volgut retreure (pera apagar discusions en que’ls governs se sentíen febles) l’autoritat indiscutible de la cosa jutjada. Vet-aquí una prova més de que la nostra societat se troba encara en lo que’n deia August Comte l’estat teològic, i de que’l catolicisme ha inficionat de tal manera els fonaments de la nostra ciutadanía, que la por al lliure examen ataca fins les garantíes més fermes de la llibertat i de la sobiranía populars. L’època nova que nosaltres voldríem iniciar aquí, es la d’una indefinida revisió de tots els valors religiosos, morals, socials, jurídics, polítics; perqué aquesta revisió es, en definitiva, el progrès humà, la llum, el sentit de lo millor, l’ideal, totes les parts nobles de l’economía humana, totes les perfectibilitats de l’historia; i podríem anar seguint aquesta serie gloriosa de revisions a travers les èpoques, com a fites deixades en el camí de la gloria per tots els hèroes i per tots els savis, qui tenen, cada un, el seu nom donat a una revisió salvadora i regeneratriu, com qui bateja un estel més en l’infinita Vía Lactia. Ah!, aquesta nebulosa es una Vía roja, vermella de la sang generosa amb que cada redemptor ha amarat la terra; i la supressió de la pena de mort, quan sía definitiva, s’haurà alcançat a copia d’infinites penes de mort rescatadores.

Dedicaré ara una ràpida recordança an aqueixa teoría de víctimes ilustres qui en totes les nacions formen el martirologi de la Ciutadanía i de la Llibertat. Es que, pera la propia civilització cristiana, el sol exemple de l’injusticia del Calvari no fora ja un argument incontestable contra la pena de mort? Es que, pera el propi règim constitucional de l’Espanya present, la llista immensa de les víctimes fernandines no bastaría a desterrar pera sempre dels nostres codis la pena qui tals matances produí? Penseu que’l mateix poble qui matava els homes de la llibertat i del constitucionalisme els hauría aclamat pocs anys després, i que ara ha inscrit, amb la mateixa mà qui els entregà a la mort, llurs noms en lletres d’or a la capsalera del Palau de les lleis, pera que ells, víctimes de la llei, presidissin la creació de les altres lleis i les perfumessin de llur sang generosa, no pera que tals lleis causessin noves víctimes, esperant el marbre dels futurs Congressos, sinó pera que l’exemplaritat formidable dels errors jurídics fos testimoni etern de la flaquesa humana.

Jo no’ls citaré aquests hèroes triomfants de la mort, qui avui cooperen amb llur presencia immaterial en la nostra tasca. Però deixeu que, a la memoria de tots ells, deposem una branca de roure.

L’autoritat de la cosa jutjada va rebre un cop mortal en els debats del procés Dreyfus. Aquell es un moment qui romandrà significatiu en l’historia contemporania, perqué representarà, en lo jurídic, l’emancipació de tot religiosisme legal, com el principi constitucional i la supressió del dret diví dels reis són, en lo polític, l’emancipació d’un altre religiosisme.

La justicia humana es una cosa essencialment insegura. Es, ademés, en la seva aplicació extrema, literal, la suma injuria, com deien els romans. I pera obviar a les injusticies de la justicia, els homes han inventat la gracia, el perdó, l’indult, reste del principi qui atribuía an els reis l’administració originaria de justicia i per tant el dret de vida i mort sobre’ls homes. Però l’indult, en sí, es una institució immoral. La seva concessió depèn de causes moltes vegades ben diverses de les depuracions de justicia, com són una festa reial, l’adoració de la Creu en els Divendres Sants, un clam colectiu i de ocasió, a l’atzar de la sentimentalitat pública. L’indult sol esser una mida política, i no jurídica. La vida o la mort dels reus se juga a la sort de les corrents d’opinió o de les conveniencies d’Estat. Un tractadista francès va dir-ne la lotería de la mort. Avui serà indultat un criminal odiós, i demà’s denegarà l’indult a un pobre home. Els exemples són eloqüents…