II

La pena de mort com a dret (pseudo-dret), es originariament la consagració d’un instint humà, de una passió individual, per la societat: es la jurisprudencia de la venjança. De manera que l’expressió vindicta pública expressa bé la naturalesa íntima de tal sanció. El fí de la pena de mort, entesa així, es doble: en l’aspecte que’n diríem immaterial, teòric, es la satisfacció de la justicia ofesa; en l’aspecte material, pràctic, es l’exemplaritat, l’evitació dels crims futurs que puguin cometre’ls altres homes, l’ús del terror suprem an el crim exercit per la societat pera impedir el crim exercit per l’individu.

L’idea mitològica de la Justicia persisteix ben viva entre nosaltres. La Justicia-Astrea, Themis o Nèmesis, es encara una deesa. I la pena de mort es, sense metàfora, el sacrifici humà que se li tributa ritualment. Per poc que examineu la naturalesa de la pena de mort, sobre tot comparant-la amb totes les demés penes, la veureu com un acte religiós. L’execució es ben bé un rite, una missa cruenta, un veritable sacrifici, un aute, l’acte de desagravi a un Déu irritat. Hi ha una superstició de justicia satisfeta en el moment d’estupor que segueix a la consumació d’una mort jurídica. El butxí, pera la concepció rudimentaria de la plebs, es un sacerdot, el sacerdot del déu negre i temible, el sacerdot de la nit, qui oficía, com els seus innombrables avantpassats, pera fer caure sobre la testa de la víctima (com un boc emissari), els desastres que menacen tota una colectivitat, agenollada d’esglai davant el patíbol-altar. Hi ha, en l’aire, en aquells instants, com una divina voluntat de sang, dolor i mort, qui se complau en la víctima i satisfà la sed roja del Déu-mal. Ah! Tal volta en aquesta curiosa i contubernial aliança entre’l butxí i el sacerdot, en aquesta defensa obstinada de la pena de mort pel catolicisme, hi ha una herencia dels cultes primitius, transmigrats a les nostres ares desde l’Antic Testament i a travers el concepte del Calvari entès com a divinització d’un parricidi expiatori, necessari pera castigar en el cap d’un Déu els crims de tota una humanitat. I ademés, s’ha pogut contemplar, per exemple, en diverses hores doloroses de Barcelona, l’idea de la pena de mort com a desagravi a la Justicia ofesa per urbicidis misteriosos, com a necessitat de sang expiatoria, de cap d’escarment, fos quina fos la culpabilitat provada de les víctimes. Així la pena de mort es l’anell de Polícrat; la vida del reu s’ofereix com un rescat pera conjurar els mals futurs; es la presentalla del dolor i la mort de un home pera que ell pagui per totes les compensacions de la justicia immanent i oculta.

L’última pena, als ulls del qui l’observa bé, es una mena d’antropofagia ritual. La societat —no ja l’individu,— devora la seva víctima pera satisfer un dever imposat per la divina justicia. Hi ha, en lo invisible, unes balances, aquelles famoses balances amb que’ls déus egipcis d’ultratomba pesaven les ànimes, com el Miquel de la superstició catòlica, o aquelles altres balances simbòliques amb que se pinta a la Themis greco-llatina; i el cap del condemnat, caient en el platet, restableix l’equilibri, l’idea de just, d’igual, de nivellació violenta. Veieu el selvatjisme atàvic de la penalitat de mort?

Mireu ara l’espectacle de l’execució. Aquí la justicia primitiva, fent-se plàstica, esdevé tragedia, representació, mite escenificat. El terror opera en l’ànima dels espectadors com una emoció educativa, estètica en el veritable sentit, això es, excitadora dels nervis pera produir una vibració modificadora de la sentimentalitat. Les cultures solen tenir, en els llurs origens, una mena d’espectacles nacionals qui són, intencionalment o no, escoles de les respectives ciutadaníes. Així el Circ romà. Així les nostres corridas de toros. Així els autes de fe se usaven a vegades formant part de programes de festes, com en el casament dels monarques. Així són avui les execucions públiques en els paísos ont encara són celebrades al bell mig de la plaça, com a França. I en aquells altres paísos ont són consumades en l’interior de les presons, com Anglaterra i Espanya, roman de totes maneres l’espectativa malsana, melodramàtica, de la noticia, l’imaginar dels moments horrorosos de la capella, la visió, en fí, de la bandera negra en el cim de la porta tràgica… Hi ha en aquestes costums un sadisme social ont pren delectacions de dolor la turba espectacular; hi ha una aura d’impietat i d’homicidi qui escampa sobre la multitut de testes un contagi de maldat i de violencia. Es l’exemplaritat…

L’aspecte religiós de la pena de mort va nàixer, segurament, del concepte de l’autoritat com a delegació divina. Si imaginem Déu com a propietari absolut de les vides humanes, els Reis o l’Estat ho seran també per representació. La pena de mort es una conseqüencia natural de l’absolutisme. El cadafalc, segons aquest sistema, té d’esser un signe de reialesa com el ceptre, també símbol de violencia en els seus origens. La forca i el ganivet eren, per aquesta mateixa consideració, emblemes de domini senyorial, en l’edat mitja.