IV

Seguint la moderna evolució del dret penal, la pena de mort, com a doctrina jurídica, ha hagut de evolucionar també, i aleshores els tractadistes, veient la fallida dels arguments tradicionals en favor del patíbol, s’han vist precisats a cercar-ne d’altres més conformes amb la fòrmula penal de la hora. Desde’l concepte històric de la pena com a satisfacció espiritual de la justicia ofesa, el dret ha passat a l’idea de defensa social pura i simple o a l’idea (més humana) de correcció del delinqüent. No cal aturar-se a considerar l’absoluta incompatibilitat entre la pena de mort i el sistema correccional. Ens queda doncs, únicament, considerar la veritablement inhumana teoría qui vol fer compatibles la pena de mort com a sanció amb la doctrina de l’absoluta irresponsabilitat del delinqüent. Pera aquesta coneguda escola penal del determinisme ètic, la pena de mort es una extirpació del membre social podrit, es l’aniquilament del criminal com una fera, no en vista de la seva conciencia de crim, sinó en vista del perill social que implica. No crec pas que hi hagi en el nostre capdal de doctrina contemporania una més inhumana i vergonyosa concepció. Si el criminal es sempre un vesànic, un boig, un anormal, creencia de la qual en certa manera participo, aleshores el crim de la societat qui’l mata sería el veritable crim, exercit amb responsabilitat i conciencia. I si en tal cas proclamem lícita la pena de mort, s’ha d’aplicar-la també an els bojos homicides, o an els malalts atacats de malures infeccioses, d’epidemies, com a homicides inconscients de la societat. I si la reclosió en les presons no es garantía perfecta pera’l reste dels ciutadans, la llògica implica que tampoc ho són els hospitals, els manicomis, els llatzarets, les quarentenes!