VI

La pena de mort en l’historia, conforme ha anat disminuint en el nombre i l’extensió de les seves aplicacions, ha canviat també en la seva qualitat. Vull dir que desde’l concepte de suplici, o sía de dolor suprem infligit an el condemnat, com un càstic, com una pena en el veritable sentit de la paraula, s’ha passat an el concepte de supressió de la vida amb supressió del dolor. Com a conseqüencia de la doctrina beccariana, la guillotina francesa, avui imatge tètrica i vil, va esser, en son día, casi un instrument medical, en que’l cirurgià Louis (d’aquí el nom de Louison) i el metge Guillotin donaven mostra, a llur manera, de la famosa sensiblería característica de la fí del segle XVIII. Poc deuríen pensar que ben aviat la guillotina havía de tenyir la seva geniva torta amb sang de reis, amb sang representativa i expiatoria de tot un règim qui moría, com si la ira desfermada d’un cataclisme popular volgués venjar, amb la mort pura i simple, la tradició de l’antiga barbarie penal. Qui compari la furia momentania, febril i malaltiça de 1793 amb la freda i sistemàtica crudeltat legal de l’antic règim, podrà judicar serenament l’obra de la Revolució, trànsit entre les dues èpoques. I qui hi compari, plàstica i concretament, el suplici refinat i llarguíssim d’un Damiens (el regicida frustrat de Lluis XV) o d’un De la Barre (el cavaller qui morí per no haver volgut saludar una professó) coneixerà l’immensa distancia entre temps i temps. Afegeixi-s a tal diferencia la supressió de la barbarie processal del torment, qui implicava la possibilitat natural de l’innocencia del torturat. Entre’ls dos règims hi ha, doncs, en quant a la pena de mort, l’evolució desde’l concepte pena o dolor an el concepte supressió de vida. La guillotina era una mena de cloroform. En aquest concepte, l’electrocució (qui ha donat a voltes, com tots els instruments, resultats contraris) es una prova més d’aquest penalisme. En els temps futurs, quan la pena de mort sía una llunyana barbarie, estudiada en l’historia, les nostres descendencies no podran compendre còm podía coexistir amb les ciutats d’avui la figura del patíbol; i tindran pera aquest record el mateix gest de repugnancia que’ns inspira avui a nosaltres el torment, la tortura processal.

En la nostra llegislació podem notar, darrerament, reformes qui han volgut atenuar l’horror del suprem càstic. Una d’elles es la disminució de les hores forçoses de capella; la capella, imposada per un escrúpol religiós, es un reste de refinament en la mort: es una mena de torment moral, suprimit ja per tot arreu. Una altra reforma es la qui separà de la vista del públic les execucions, amb una patent inconseqüencia respecte al principi de l’exemplaritat. A Anglaterra les execucions són efectuades també a porta tancada. A França són encara públiques. Recordo que quan va presentar-s’hi la proposta de llei demanant que la guillotina quedés relegada a l’interior de les presons, tots els abolicionistes votaren en contra, perqué cregueren que la publicitat escandalosa d’aquells fets era una garantía de que la conciencia social clamaría més prompte per la supressió total de la pena.

Vagi ara una salutació entusiasta a les nacions qui tenen ja suprimit el cadafalc. Vagi, singularment, a la jova i nobilíssima República de Portugal, preclar exemple pera l’Iberia. Vagi a Italia. Vagi a l’estol d’aquests abolicionistes francesos, vençuts ahir per l’endarreriment social de les multituts parisenques. I vagi, en fí, un vot pera que Espanya doni aviat an el món aquesta lliçó de noblesa i de dignificació, aquest imperialisme de gloria, irradiador i exportador d’una espanyolitat qui verament podría erigir-se en europeitat doctrinal i exemplaríssima, reduint les nostres antigues negrors històriques.