III

Vegem ara l’aspecte pràctic de la pena de mort; considerem-la, no ja sota un criteri de justicia, sinó sota un criteri d’utilitat. No com a institució jurídica, sinó com a eficacia social. Tractem, doncs, de la exemplaritat.

Podríem representar-la en la forma d’unes altres balances: la societat posa davant el criminal possible l’alternativa de la mort com a pes equivalent a la mort; es, en realitat, una persistencia de la superstició teològica dita del talió. Usa el terror suprem com a element determinatiu en la voluntat de l’home. Però no troba, pera oposar-se an el crim, altre remei més que’l mateix crim, en una aplicació monstruosa del similia similibus. Sempre el fí de la pena, jurídicament, ha d’estar condicionat pel dret mateix que tracta d’aplicar. Castigar un crim amb la repetició agravada del mateix crim es el major dels absurdes. Amb quin dret, amb quina autoritat, podrà castigar l’homicidi un homicida? El mal se compensa amb un bé i no amb el mal. Jo no sé veure, en la pena de mort, més que un exemple: el de l’assassinat! Totes les agravants possibles se reuneixen en aqueix acte pseudo-jurídic, qui inhabilita pera tot exercici de dret i de política les societats que l’exerceixen. L’home, pera elles, no es un fí; es un medi pera que els demés homes prenguin exemple… Exemple de què? Exemple de que la vida humana té un valor relatiu i medial, i de que qualsevol matí, en un pati de presó o davant una multitut, un ciutadà pot esser matat amb refinada fredor, en la simulada conciencia d’exercir un acte august, un moviment de justicia.

Reconstituim per un moment l’esglaiosa escena: el reu, vestit amb l’irrisoria hopa, lligat estretament, puja els graons de l’escala fatal. El ministre del Crist autoritza, sense cap protesta, sense cap reserva, l’execució, i en la seva mà, sarcàsticament, hi ha l’imatge d’un diví reu de mort… I un altre funcionari, envilit per totes les malediccions, fa asseure’l condemnat sobre la banqueta, li ajusta la argolla, roda l’aparat… Es possible, es possible, exhibir davant el Poble una major càtedra d’immoralitat i d’ignominia?

Però l’exemplaritat de la pena de mort està judicada per l’historia. La pena de mort, a mesura que han avençat els temps, ha anat aplicant-se més rares vegades. I tant com ha anat atenuant-se la vella barbarie judicial, la criminalitat ha anat disminuint. La seguretat personal, el respecte a la vida humana són nocions qui s’han exteses entre’ls ciutadans a mesura que les ha acceptades el poder públic en la seva llegislació. L’abolició de la pena de mort es, doncs, el punt final d’una evolució ben clara, que pot seguir-se a travers l’historia contemporania. Va començar per limitar-se en general a l’homicidi la pena capital, que abans era aplicada, com se sab, a molts delictes incruents; s’ha anat seguint per excloure encara de la pena de mort els homicidis no caracteritzats d’assassinat, i entre aquests els no acompanyats de circumstancies totalment odioses. Sols en els delictes de caràcter polític o militar, de que tractaré més endavant, se conserva l’antiga rigidesa jurídica.

Però continuem analitzant l’exemplaritat en la seva més directa acció: Quín es el públic habitual de les execucions o la turba qui sol pulular entorn de les presons en els díes de pena capital? Tots sabem que es lo més baix de les multituts plebeies, i que entre ella solen trobar-s’hi els professionals del crim. La flor de l’apatxisme espera, cantant, a les portes de la Petite Roquette de París, l’escena gratuita que li oferirà el darrer gest del company caigut en el moment de casar-se amb la viuda, com sol dir-se en l’argot carcelari, o bé treure’l cap a la finestra i estornudar dins el sac, com deien les munions rojes de 1793. Morir crânement en la guillotina o en el pal es, pera tal gent, una executoria de valentía; i al peu mateix del cadafalc germina de bell nou l’eterna flor del crim, regada per la sang oferta… Quín respecte voleu que inspiri la vida humana an el qui veu erigir-se la mort violenta com una obra santa, i la venjança com un dever?

Recordem una vella i bàrbara costum de certes mares, qui, acompanyant les criatures a la visió de les execucions capitals, afortunadament incompreses encara per les conciencies infantils, donaven una forta bofetada a la galta dels nens pera fer-los recordar d’aquell acte horrible. Veieu aquí l’exemplaritat…

Corre encara, entre’ls partidaris de la pena de mort, una antiga frase inepta, que es pera ells casi bé l’argument únic: parlo de la frase d’Alfons Karr: Que comencin els senyors assassins. Però, senyors meus, la resposta primera que se m’ocurreix es una monosilàbica interrogació: Quíns? Quíns assassins tenen de començar, els criminals vulgars, o els assassins legals? Jo crec que han de començar els més dignes! I com la societat sols pot conservar el dret a castigar mentres conservi la propia superioritat moral sobre’ls castigats, es evident que a la societat li toca començar. Què diríeu si una nació civilitzadora usés, en la guerra contra barbres o selvatges, els mateixos procediments bèlics de aquests? Diríeu que ha perdut, ipso facto, el seu dret d’interventora, perquè ha deixat de tenir superioritat social. Doncs la societat es l’eterna interventora, encarregada de civilitzar les costums de crim, qui són a manera de pululacions de selvatges en l’interior de les nostres Ciutats.

El dret dels individus està limitat per l’interès social. Tot seguit que l’individu deixa d’esser home social, la societat podrà interceptar-li les seves relacions lliures amb la societat, pera que’ls demés individus no sofreixen en la propia llibertat. Però també, inversament, el dret social està limitat pel dret individual. La societat no pot deixar d’esser-ho, so pena de perdre tot dret. I com la seva obligació primera es garantir la vida, per això la pena de mort està fora dels seus drets. Si el seu dret es limitat, no podrà mai aplicar una pena ilimitada; no podrà privar de la vida, ni les privacions que de la llibertat imposi podran mai esser perpetues.

El dret de repressió social es una llei de guerra entre la societat i l’individu. Està bé. Però, com tota guerra, ha de tenir les seves lleis. La societat, pera reprimir les infraccions del dret, podrà recórrer an els medis de violencia necessaris pera apoderar-se de la persona de l’infractor, si precisa. Però en quant aquest sía reduit a presó, aleshores l’ampara la llei, protectora de tots els presoners de guerra, en la nostra civilització. La seva llibertat està en mans de la llei; però la seva vida es sagrada per ministeri de la llei. La pena de mort, en conseqüencia, equival a l’execució dels presoners, sistema de guerra abandonat per totes les nacions civilitzades. Es l’execució dels presoners en la guerra entre individu i societat.

Però hi ha, contra la pena de mort, un argument pera mí decisiu: la pena de mort repugna absolutament a la conciencia social. Anem a veure: tota acció ha de tenir la seva responsabilitat. Doncs bé: l’acció pena de mort es totalment irresponsable. Hi ha, davant les execucions, un cas flagrant de covardía social. La societat no’s limita a esser crudel amb la víctima; es també covarda davant les responsabilitats. Quín ciutadà vol recabar pera sí l’imputabilitat de l’execució? Quan una multitut es responsable, cap dels individus qui la formen se sent amb responsabilitat. Es un còmode sistema de inhibició. La culpa colectiva allibera de les culpes personals. En la vetlla de les execucions, el poble clama per l’indult, clama perquè sía alliberat de l’ira del poble, en nom de la voluntat del poble, l’home que sols el poble matarà! Voleu contrassentit més monstruós? Jo crec que’l clam de perdó qui s’eleva de tots vents en aquelles diades negres, en les ciutats veritablement civilitzades, es un eco del remordiment espargit entre les multituts, diluit infinitesimalment en la mar de testes humanes, totes coparticipants en una culpa qui a cada ànima li sembla més petita perqué cada ànima la sent dividida entre tota l’humanitat. Cada ciutadà té una mà seva posada en l’instrument de suplici, i cada un sent la seva part d’assassinat. I pera netejar-se completament d’aqueixa culpa, els homes han trobat la figura d’una altra horrible víctima o boc emissari en qui descarregar la responsabilitat ambient que tothom rebutja: i aquesta víctima es el butxí. Però el butxí ja’s cuida de dir sacramentalment que no es ell qui mata, sinó la llei… La llei, còmoda paraula, personalització idolàtrica d’una lletra qui no té cap eficacia si no expressa una voluntat de poble qui la dictà, com trassumpte d’una ànima nacional. El llegislador qui votà la llei de mort, el cap d’Estat qui va sancionar-la, el ciutadà qui va aplaudir-la, el ministre qui va proposar-la, el fiscal qui la demana, el magistrat qui la dicta, tots se consideraríen deshonrats si haguessin d’aplicar-la personalment i abandonaríen les llurs investidures pera no fer-ho. Més encara: tots ells rebujaríen indignats la mà de l’executor, pera no tacar-se d’ignominia. Veieu l’injusticia que això representa? Veieu l’hipocresía que això significa? Com podem creure que creguin acte de justicia aquella justicia que demanen, el compliment de la qual deshonra pera sempre an el ministre qui l’exerceix?

Per això la personalitat de l’executor, tant suggestiva pera aquella recerca d’antítesis estètiques que fou el romanticisme, té una literatura propia, genuina, privativa, un aspecte de satanisme poètic, i el seu nom de rèprob, qui paga les negrors de tota la conciencia social, s’uneix an el dels paries cantats per la mussa dels romàntics, en les estrofes d’Espronceda, en les ironíes de Heine, en les fantasmagoríes de Víctor Hugo, el gran patriarca de tots els abolicionistes del patíbol, junt amb Lamartine. I per contracop, el romanticisme de reacció absolutista idealitza el butxí com a pedra angular de l’edifici social, en les pàgines inhumanes de De Maistre, creador de lo que podríem anomenar patibulisme.