IX.

A la fi, Pratbell semblava reviscolar un xich. Un día, baixaren del tren que venía de Barcelona, tres senyors; s’ajuntaren ab en Vives, lo vanitós de la Granja, que’ls esperava, atravessaren á peu la vila, essent objecte de general curiositat, y, allá á la una, eixiren en una tartana que’ls deixá al peu del túnel de Malgual.

—Are es bon’hora, eh? —preguntá en Vives al guarda agullas.

—Sí, senyor. Ja poden entrar, ja; no passará cap tren.

La boca del túnel, especie d’arch triomfal fet de mahóns, estava com encaixonada dins dels contraforts que formava la tallada vessant del puig, ans d’aixecarse suaument de la plana. Entre mitj dels contraforts passava la vía, neta y blavosa, ab sos rails lluhents y sas endressadas cunetas, per hont lliscava un regarol d’aygua negrenca, provenient de filtracións del puig.

Aquells senyors miraren l’aygua, la remogueren ab sos bastóns, que n’eixían ab la birolla enllefiscada de negre llotím, y las emprengueren ben prompte per las fosquedats del túnel, rompudas al cap d’avall per un forat lluminós, petit com la boca d’una mina.

—Y donchs —preguntá’l guarda agullas al tartaner— que será un fet aixó?

—En Vives diu que sí; are s’ho van á mirar. Prou convindría; peró jo’m temo que siga una mangauixa.

—Quí son aquets senyors?

—Aquell alt, de la catxutxa blanca y barba negra, diuhen qu’es l’enginyer; aquell de la barballera roja, he sentit que l’anomenavan mestre Groch míster Groch ó no sé cóm. Parla molt poch y empatollat; tinch entés qu’es inglés. L’altre petitó, que dú la bossa á l’esquena, diuhen qu’es l’amo dels quartos.

—Dingú ho diría.

—No, lo qu’es pe’l vestuari… peró gasta bon tabaco y no l’escasseja, nó. Miréu quinas cigalas m’ha dat.

Y’ls interlocutors callaren al veure reapareixer als forasters por sota aquell arch qu’era altíssim sobre llurs caps, tan petit com semblava al peu del puig.

Duyan conversa tirada y usaban uns mots, tals com antracífero, secundari, hullas, gredas y altres per l’estil que, ni escoltantlos bé, tartaner y guarda y fins lo meteix Vives, ne pogueren treure l’aygua clara.

—Bé —digué’l de la gorra blanca— aném á veure las calicatas. ¿Son gayre lluny?

Y sense esperar quasi be resposta, se las enfilá com un cabrit pe’l corriol qu’arrancava dels estreps del túnel, seguit de sos companys.

—Jo’m creya qu’era un botjar?

—Sí, home, un hermot com lo cap d’aquest cantó, y encare sense’ls pinatells que per aquí verdejan mitja montanya.

—Ja’s ben feréstega tota aquesta afrau. Per arribar fins aquí, seguint la rasa, de poch que rompo mollas y tartana y’l coll del animal y tot.

—Prou; lo estrany es qu’hagueu arribat sencers. Mireu, si tot aixó no es una mangauixa com vos diheu, lo primer qu’haurían de fer, es bona carretera.

—May debeu veure un ánima per aquí.

—Las que porta’l tren, que passa tallant la cara; ni fesomías veig. Sórt dels de carga que ronsejan una mica y parlo ab los conductors; sinò, ja ni sabría dir una paraula. Tot lo día dins de la caseta com un xup… ja os dich qu’es trist l’ofici en aquest indret. Es molt solitari tot aixó, molt.

—Donchs are, potser, vos ho animarán.

—Avuy fos y demá festa! Peró sabeu qué farán, si de cas: empastifarho de mala gent. Aquets minayres de carbó solen ser una genteta!

—Es clar, un ofici de tanta pena, quí voleu que’l fassi… Be, dexéume anar á desenganxá’l Menut.

—Sí, més val, més val, que ja n’hi há per estona.

Encare tingueren eixos dos homens temps pera fer un gotet d’ayguardent dins de la caseta, veure passar un tren de passatjers que, com deya’l guarda agullas, tallava la cara, y garlar mitj hora més sobre las probabilitats d’aquella esplotació de minas en que ni l’un ni l’altre sabian creure.

Mes, al vespre, tot Pratbell la dava ja com cosa certa, y’ls forasters, al cassino, eran tractats com semi-deus per tot un poble que no hi veya de cap ull. Aprofitant l’entussiasme,’l senyor de la bossa obrí una suscripció d’accións, en Vives invocá’l patriotisme y la necesitat de ressuscitar la vila, y llavors se comensaren á veure caras llargas y gent que dissimuladament girava cua. Los uns escarmentats pe’l carril, d’altres entrampats fins á la nou del coll, molt pochs foren los que s’assentaren á la llista. Aixó no obstant, s’arreplegaren uns deu mil duros, al cap de pochs días se obrí una oficina al carrer Major ab un lletrero que deya: “Carboníferas de Malgual”, y un centenar d’homens, manats per mister Groc, comensá de valent, dalt d’aquell botjar, un gran casalot, un camí, un pou y més avall una mina. D’en tant en tant, en Vives muntava á cavall, visitava las obras y tornava á Pratbell ple d’entussiasme: “Las Habitacións ja están acabadas, lo pou te més de vint metres, doscents la mina, ja troban pissarras y lignits; mister Groc, ab tan pocas paraulas com gasta, deixa entendre que ben aviat serém al carbó.” Després feya la descripció pintoresca de l’escena ab tots los colors hermosos que dóna l’alegria.

—Si vejesseu, alló sembla una Babel de llenguas y vestits: valenciáns, aragonesos, cataláns de la vora del Ebro, l’un ab saragüells, l’altre ab calsa curta y calsó, qui ab barretina, qui ab un bolet, los mestres de casas tots enguixats, los minayres ab los vestits de lona regalimant, trayent lo cap pe’l pou ó per la mina, negres com escarbats eixint del cau; tot un formiguer fent professóns en distints sentits. Han fet tal daltabaix de terras, qu’aquell puig no sembla’l meteix: aquí un terraplé, allí un tallat, á dalt una gran plassa, per tot arreu carrilets ab truchs que corren sols, carregats de terras ó ròchs, y ells meteixos se buydan y allargan aquells caminals penjats sobre la timba. Dalt de la plassa, hi veureu Las Habitacións, una caserna com mitj carrer Major, feta ab massís de mahó fins á uns vint pams d’alsaria y, demunt, lo menos metre y mitj d’engrahellada, també de mahóns ab zig-zag, pera la ventilació dels ayres. Hi há establía, la forja, una gran quadra hont dormen los travalladors y, al altre cap, aposentos pera mister Groc y’ls capatassos. Vos dich qu’es obra de gegants y que sorprén trobarla en aquell tou de montanyas plenas de bosch, sense una casa ni altre senyal de vida que’ls trens que sentiu rembombar per baix de las timbas y moure terratrémol per dins dels túnels.

En Vives comunicava son entussiasme al auditori. Los accionistas glatían de goig; los que no ho eran gayre bé s’empenadian; Pratbell en massa tenia posada la esperansa en las “Carboníferas de Malgual”. Aixís passaren quatre mesos ben bons, quan un dissabte,’l matí, no s’obriren las oficinas. Mister Groc baixá ab dos homens pera endursen lo setmanal dels travalladors, buscaren per aquí y per allá al administrador y sapigueren, últimament, qu’havia marxat en lo primer tren cap á Barcelona. Mister Groc s’hi posá de veras, volgué enmanllevar diners pera pagar á la gent; peró com no duya la firma de la societat… Llavors se presentá al jutje, al alcalde, demanant, ab tota la formalitat d’un inglés, que li obrissin la porta de las oficinas, que’s prengués inventari é incautantse dels fondos se li entregués lo setmanal, y tots li preguntaren á títol de qué, quina personalitat tenia, y no’ls tragué d’aquí. L’home ja’s veya perdut si tornava á las minas, y, lo pitjor, deshonrat… quan, xiulant algú á las orellas d’en Vives, amo del puig é individuo del Consell de la Carbonífera de Malgual, li feu aprontar los diners á fi d’evitarse disgustos majors.

—Teniu; peró aixó no més avuy. Ja podeu despatxar als travalladors —digué en Vives, blanch com un ciri.

Mister Groc restá veyent llumenetas. Es á dir, que tant meteix se podia creure en una estafada? Impossible! Enhorabona que creguessin com ell en la fugida de mala fe del Administrador… peró una estafada de part dels directors…

—Donchs jo hi crech —feu, més mort que viu, lo pobre Vives.

Y l’inglés torná tot concirós á las minas y despatxá á tothom que, no content de menjar á despesas d’ell, volgués esperar fins l’altre dissabte en qu’hauria aclarit la veritat. Cartas y viatjes, de res li serviren, com no fos per’arrancarli las alas del cor fins al punt de no deixarlo tornar á las minas. Escrigué al únich capatás que hi quedava y aquést doná’ls despatxos á la dotzena de minayres morts de fam qu’havian ascoltat al inglés; peró, embestits per la gana y envalentonats pe’l nombre, encare aquéstos lo despatxaren á n’ell á pedra seca. Un cop sols, s’ensenyoriren de las claus, de las pocas provisions que sobraren, d’eynas, d’armas y demés, estimbaren truchs, y carretóns, y al vespre, tancats en l’aposento de Mister Groc, apurant de copa en copa mitj barril de cervesa y duas garrafas de pipermin, acordaren dar algun cop de má.

Ajegut de gayrell entre la mullada taula y la cadira qui no estava assegut á terra, tots més negres que la sutja, anaren cabussant y adormintse, d’un á un, tot repetint:

—Y es clar, d’un modo ó altre’ns hem de guanyar la vida.

—Si aixampo alescanya-pobres, me la paga ell —feya, aclucant los ulls, un de geperut y colltort, que sóls en silueta’s veya qu’era l’Aloy.

Y deyan aixó ab vocals tan menjadas, un tó tan defallit y unas bocas tan tortas, que s’hauria dit que’s morian. Mes si no’s morian ells, ja moria quelcom més: los sentiments honrats en llurs cors y la llum de petroli tota escurada y cremellajant que tenyia de claror rojenca las armas de demunt la taula.