II.

Lo carril, aquell carril tan desitjat, que’l 15 de Juny del 65 s’estrená á Pratbell á só de campanas y terrabastall de músicas, acabá arreu ab los antichs mercats. Las feixugas galeras d’Urgell y d’Aragó no hi comparegueren més, lo bestiá de Verdú tampoch, los graners hagueren de tancar los magatzéms, los ramblers emigraren, aquell burgit d’invasións forasteras no trencá ja periódicament lo repós dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblá apoderarse de la vila, lo somni que pesa sobre las poblacións pagesas. Al mitj d’aquella quietut, ressonava ab certa tristesa l’espignet potent de la locomotora, crit d’alerta d’una nova civilisació sorollosa y atrafegada.

Llavors l’estació s’animava un xich, los vehins del Arrabal guaytavan per las finestras, los pochs pagesos, escampats per la plana com figuretas perdudas, se redressavan y restavan embadalits, las mans plegadas demunt l’eyna del travall. De sota terra, del túnel de Malgual, apareixia, envolcallat en fum, lo tren, indecís, negre, empetitit, com joguina de fira per la distancia y per la magnitut de las montanyas que li servian de fondo. Ell corria, corria, y sols imposantli metas, coneixía l’espectador que guanyava camí. Mes aixís y tot, duyá en sí certa magestat totduna atractívola é imponent qu’obligava á mirarlo. En son curs era capritxós y enjogassat. Tantost mostrava á lo llarch sa trencada siluheta en camp ras, devant lo lluminós horitzó; tantost se presentava de pit, blanca cimera esblenada al cap, sos ulls rodóns llampeguejant; tantost s’embarhumava ab canyars y arbredas, ó s’encauhava per un tallat serradet, demunt del qual, arreu s’arrossegavan fantásticas fumerolas. A estonas se’l sentia cridar adolorit, á estonas pantejar ab afany, y á mesura que s’acostava, la terra trontollava sota’ls peus, la máquina s’engrandia, sa branzida’s feya imponent. De sobte, eixía d’un altre tallat, llansava al ayre un xisclet més viu y durader al que responía la campana de l’estació, enfrenava la branzida, y, dalt del geométrich talús, desfilava sobre frévol rodatje l’intermenable corrua de wagons, embalumats de sacas, botas, carbó, fustas, ferro y maquinaria. Los wagons topavan uns ab altres com marejats, llur rodám grinyolava al pes de tanta abundó. Ne duyan més ells en un viatje que no’n trafiquejava la vila en deu mercats, y, sols algun dia, mentres la máquina feya aygua, s’enganxavan á la cua dos ó tres wagons més que tancavan las sobrallas de Pratbell. Pochs minuts després, fugia tot aquell convoy de riquesa ab un crit salvatje d’ergull, deixant espalmada la vida, buyda y solitaria l’estació, com capsa abandonada al mitj del camp.

Los pratbellins de las finestras sentian quelcom d’imponent y trist alhora, fins quan lo tren era de passatjers. Veure tot aquell aixám de desconeguts que s’abocava á las finestretas indiferent, damas ab trajos rebuscats, quintos que cantavan cansons estranyas, jovent desvergonyit que saludava en to de burla, senyors que corrian del tren á l’estació y de l’estació al tren, empenyentse, atropellantse; contemplar com tot aquell mon tornava á entrar en caixa als cops sorts de las portellas y ab quin desdeny partía tot joyós sense veure Pratbell sinó d’esquitllébit; era fantasmagoría antipática qu’ofenía’l patriotisme y amargava’l sentiment de germanó. ¿D’hont venia, ahont anava aquell tros d’Humanitat tan indiferent per l’altre tros? S’hauria dit qu’era un somni pesat que’s repetia cada tres horas pera interrompre la pau dels pratbellins, passántloshi pe’ls ulls rassas y més rassas d’un mon nou y esbojarrat que vivia viatjant eternament.

—Aquí ho tenen, ja ho veyeu Olaguer, —deya una tarde’l notari Xirinach pe’l camí de l’estació, quan encare brunzia en l’espay lo clam del tren de carga que s’allunyava via amunt— ¡Y tan criticats com vam ser per no contribuir á las festas!

—Sempre me n’he rigut.

Lo notari aturá’l pas, y apuntant la mangala dret á la via, afegí sentenciosament:

—Sempre’l peix gros se menja al xich. Aixó es peste pe’ls pobles. Teniuho per máxima: sempre’l peix gros se menja’l xich… ¿Ahont vá aqueix tren? A atipar las ciutats grans… ¿Qué creix avuy? Las ciutats grans… ¿Veyeu créixer cap vila, cap llogaret? Nó; sempre’l peix gros s’menja al xich. Ben aviat aixó será un mas robat. La tendencia de la civilisació nova es de concentració. Ja ho heu vist… los vostres companys: qui no s’ha’n es anat al cel, se’n ha anat á Barcelona.

—Es lo que jo’ls hi deya, don Magí; féu veni’l carril, lo blat se os tornará órb.

Y tornaren á caminar, lo notari llepant lo capsó de plata de sa mangala, l’Olaguer ab las mans encreuhadas al darrera, estrenyent un grapat de redoltas.

Lo camí estava solitari, cobert d’un fanch roig y envidriat que cruixía sota las sabatas. Al cap de munt, destacava la vila sa foradada siluheta ab son castell enmarletat y son campanar románich, sobre un cel rohent de tardor qu’anava esblaymantse per moments. La vehina serra, campida de blau negrós, batia sobre la plana misteriosa ombra. Un taro bastant viu feya saltironar las fullas secas com aucells ferits y, en sas alenadas fortas, omplia la terra de remors d’esgarrapadas. Llavors, los pelats sarments qu’aguaytavan al camí, cruixian, se revinclavan convulsivament y semblavan vergassar als pochs pámpols morts que conservavan encare. Un pressentiment d’hivern; prenyat de melangía y cruesas, s’apoderava dels cors. Lo Sr. Xirinach s’aixecá’l coll de sa levita color de pansa, s’assegurá las ulleras blavas y encasquetá bé’l barret d’copa: l’Olaguer, d’un blinco, s’ficá tercera vegada á la vinya del costat y n’eixí arreu ab nou grapat de redoltas.

—Aquesta afició á la rapinya! —esclamá’l notari, somrisent.

—Res d’aixó; es lo temps d’aixarmentar. Quí sab d’hont venen?

—Ja n’hi ha pera encendre fóch, eh? —afegi’l notari, ab fruició ben manifesta.— Aixís se fan las casas, Olaguer, los animals nos ho ensenyan: mirau la formiga. No més recullint lo que’ls esvalotats deixan ¡quin gavadal!… Sembla que’l vent s’encalma, podriam seure una mica.

L’Olaguer, primer qu’ell, arribá á un pedrís de prop del poble, y tot lligant en garbó las redoltas cullidas, sentí ab sorpresa la següent pregunta del notari:

—Per qué no us caseu?

—Ja may hi só pensat.

—Comprench que no hi pensessiu mentres feyau lo fonament de vostra casa; peró avuy que teniu La Coma, l’Hort dels Mínims, las paradas de Dalt, en una paraula, lo ronyó cubert, avuy qu’héu de plegar la botiga, qu’os en aneu á la quarentena y voleu esser pagés, héu de pensarhi.

—Que no hi ha més que casarse? En bonas firas que’m vol bé!

—Home jo vos proposo un casament de Deu nos dó. Busqueu las vostras conveniencias: una dona estalviadora es un gran puntal.

—Aquí’s casa la bossa se li torna rasa.

—Trieu bé la dona y encare la tindreu més plena. Ah!, si es del puny estret! cap home l’avansa. Mireu la meva.

Y aquí, D. Magí comensá á fer tal elogi y relació de las virtuts domésticas de la Tuyas, que no hi havia sinó ascoltar. En vint anys no havia espatllat una dotzena de camisas, ni comprat un llensol; ja no parlém de la roba de demunt. “Aquesta levita de panyet, aquesta armilla de quadros, aquestos pantalons d’esca, se conservan del nubiatje ensá, per la seva endressa y condicia. A casa no hi há un raspall; los raspalls tot s’ho menjan, Olaguer; uns bons espolsadors, y per la derrera má, such de munyeca, ab un mocador ó un tros de panyo. Roba qu’os trayeu, roba’l calaix, ben estirada y neta; aixó cada nit. Que plou ó hi ha fanch, no eixiu de casa sens una gran necessitat, y si teniu alfombreta al peu del sofá y venen visitas, enretireula. Al llit, coxineras de pisana ab una tira de tela que’s treu cada matí. La taula, de marbre, y, demunt dels estalvis, ja podeu posarhi las cassolas. En fí, no acabaria may… Y per la pitansa? May á la plassa cap criada, que totas sisan; sempre la Tuyas y sempre tart, quan ja las revenadoras no pensan sinó en tornar descarregadas á casa. Pero perque veyeu fins ahont arriba la previsió de la Tuyas. ¿Sabeu com compra’ls ous? ¿Si van cars, n’enmanlleva duas, tres dotzenas á son nebot l’adroguer; un cop s’han abaixat, los hi torna. Moltas candeletas fan un ciri pascual… Una dona aixís vos apedassa y agombola com ningú. Y ademés aquell instint del negoci que té, la dona de sa casa, ¡aquell cop d’ull! Quan ella vos dona una sortida ó consell, ascolteula; son grans inspiracions que no més tenen ellas. Verbigracia, quan se’m va presentar aquell beneyt de D. Guillem, lo Baró, á demanar que li bestragués trescents duros; coneixent jo, com de fet, que’l volia no més que pera fer lo fatxenda en la suscripció de las festas del carril, de poch l’envio enhoramala. Per sórt meva, vaig demanarli que m’hi deixés pensar. Ho dich á’n ella, y sabeu qué va preveure? Que’l Castell seria meu, com d’efecte no crech que trigui gayre á esserho. Tenen grans inspiracions, grans inspiracions…! Després, si vos moriu ¿á qui ho deixaréu? Val més saber que no ho ha de fer malbè. Ja vos dich; cerqueu una dona aixís y caseuvos; á la fí es lo camí qu’hem de fer tots.”

L’Olaguer s’aixecá y, dant un copet amistós á l’espatlla del notari, va dir:

—De tot lo que vosté m’ha contat y molt més, me’n passo, jo.

—Vos sou un miserable, vos no viviu com un senyor, —replicá’l notari, tot amoscat.

Y com lo taro tornava á bufar y la nit era ja bruna, emprengueren silenciosos la costa de la vila, l’un ab las ulleras al front y tantejant la terra ab la mangala, l’altre ab lo garbonet sota l’aixella. Mes, á mitja vila, cadescú tirá per son cantó, fent dret á casa.

Quan l’Olaguer, havent barrat la porta,’s dirigía magatzém en dins á la feble calor d’una candela que duya estenallada entre dos dits, un xicot del carrer cridá pel forat del pany: ¡Escanya-pobres! Y aquest crit que retrunyí ab veu aspre y desvergonyida per las tenebrosas voltas del magatzém, glassá las sangs del avaro. ¡Escanya-pobres! renóm que li aplicavan fa un quant de temps, qu’anava popularisantse y que duya en sí tota los ayres d’una persecució rabiosa, qu’era una estigma ab que li escupía á la cara tot un poble! Aixis ho entenia l’Olaguer, y al pensarhi, éll, que per propia voluntat s’havía apartat sempre de tothom, s’esferahía.

Sa naturalesa era la del arrel ó del táup, viure en l’obscuritat, créixer en ella y en ella desplegar sa forsa; may eixir afora, esser senyalat ab lo dit, esser l’enveja ó’l sach dels cops de ningú. Lo crit d’escanya-pobres, era un crit de venjansa, l’alerta d’un regiment de foners preparats á apedregarlo. En aquell moment, dintre sa casa, lo crit prenía ja’l tó d’un desafío. Se sentí acorralat y, en son semblant, se llegí tota la sobtada desesperació de la bestia sorpresa en lo cau, l’ira salvatje d’aquella naturalesa grossera. Mes, la vida ensopida que tants anys mená dintre la foscuria de son magatzém l’havia tornat esglayadís com una rata. Del coratjós traginer no’n servava sinó la primera embestida y la confiansa absoluta en tota la naturalesa, esceptuantne l’home que tenia per la pitjor de las feras. Tota sa vida, de l’Humanitat n’havia dit una colla de lladres; cada home era donchs un lladre de qui calía guardarse, y en la confusió d’ideas de son cervell escanyolit per la ignorancia, havia cregut sempre honrada tota cobdicia que no anés armada fins á las dents. L’usura que las modernas lleys no persegueixen, tampoch la condemnava lo sentit moral de l’Olaguer. Mes aviat la considerava com una caritat molt semblant á la de tirar una soga á qui s’ofega. Si l’auxiliat no s’en aixecava, era que, ja avans, havia engolit massa aygua. Ell no n’era corresponsable, y en premi d’haver eixit á la platja, se carregava á coll totas las despullas del naufragi, que be s’ho valían los perills passats.

Un cop rich y motejat d’Escanya-pobres, sa conducta, tot essent la meteixa, obehía á altres móvils: al odi feréstech que cova tot foragitat. Amollit per sa passió, acobardit pe’ls anys y pel temor de perdre, tenía pera’l diner veritables tendresas, lo disputava á tot altre ab las astucias més crudels. Entre ell y’ls demés hi havia guerra oberta. Si un dia’ls lladres l’aixampavan, ningú podría robarli ja’ls goigs passats. Y víctima d’aquesta obseció, ja no estimava’l diner com riquesa, sinó com font de plahers inesplicables. Si l’hagués pogut deixatar com aygua, no hauria tastat altre aliment son cos. Li dolian ja la pesseta del hostal, los quartos del oli, la llenya y la farina; sols vensudas veritables crísis en que lluytavan de crudel modo l’esperit de conservació y l’amor á la dobleta, pogué’l senyor Xirinach resoldre’l á fincarse. “¡Un cop de má! ¡un cop de má!” Sense aixó, ni hauria comprat l’hort, per barato que li dessen, ni un cop adjudicadas, hauría conservat dos dias Las paradas de dalt y La Coma, que’l tribunal li entregava per sentencia executiva. “¡Terras! Dèu ne dó á qui’n vulga! No portan sinò mals de cap y gastos. Diner, diner, que se’l veu creixer, qu’ocupa poch lloch y un se’l pòt guardar. Pero un cop de má, un cop demá!” Sempre aquell cop de má sospés sobre son cap, lo feya somniar ab lladres y l’omplía de una basarda més consemblant á la dels gelosos qu’á la dels poruchs; perque, com á tot amant cego, no li dolía la vida, sino’l ser estimat. Es per aixó que, del motiu d’escanya-pobres, lo que menys l’ofenía era l’intenció insultant; lo que més l’amenassa, la llum que li jitava sobre’l rostre pera traure’l de la foscor en que vivia y ferlo objecte de la rapinya humana. Per aixó l’ascoltá estamordit, ressonar dintre de sa propia casa, prop, prop del diner.

Una estona restá espalmat, la candela tremolant entre’ls dits, los peus clavats á la mateixa rajola, y una barreja de por, d’ira, d’odi, que passá per demunt del insolent y abarcava á tot Pratbell, bambollejá per dintre aquell cor. Un silenci absolut lo refé; torná enrera, repassá las baldas, la barra, lo pany, tapá ben be’l forat d’aquest, y com si encare no sabés que’l crit havia entrat de fòra, resseguí,’l meteix que dona poruca, fins los més petits recons de son rónech magatzém.

Ja amo de sí mateix, un somrís amargant lluhí en son rostre: l’expressió de la venjansa, per no dirne la claror. May tan obcecat com aquell dia. La conversa del notari, portantli’ls ulls envers la dona, criatura de qui’ls havia apartat l’Olaguer passats sos vint anys, lo crit ab que’l món s’havia per primera volta atrevít á perseguirlo fins aquell recó, li remogueren fondament totas las tendresas que per l’or sentía. Alló eran amenassas, amenassas contra l’objecte estimat: may, donchs, l’havia estimat tant. Y sentí per ell la frisansa d’una sort de lascivia extranya, una aberració bestial que no cap en rahó humana. Ja que no podía fondre l’or y portarlo á la corrent de sas venas, volía besarlo, glopejarlo, refrescarsen la boca y ab son alé cubrirlo amorosament d’un vel. En las depravacións y baixesas de sa grossera passió, may havía arribat tan avall: estava foll.

En tota la nit no pogué aclucar l’ull, y com la febre li exagerés los perills que corría á Pratbell, prengué’l determini d’anarsen. Quasi bé buyt lo magatzém, amo de La Coma y resolt á fer de pagés, com més prompte abandonaría la vila, mellor. Terra entre mitj y no pensarían en ell. Una llenca de terra d’un parell d’horas ja sería prou per’aquells avalotats; quan aniría á la vila, no veuría sinó al notari.