X.

Mentrestant, al castell, tot seguia, poch més ó menos, del meteix modo: la Tuyas, recelosa y esporuguida del nou marit, fentse compte de no mossegarlo may més, peró no perdonantli may més tampoch la tentativa d’escanyarla; l’Olaguer, administrant lo d’un y altre, cercant debadas qui li llogués La Coma, plorant la merma qu’aquell any li havian fet la conducta de’n Pere y’l passament de comptes, en lo que, encare per bon arreglo, aquell li arrancá cinquanta quatre duros nou rals y mitj; marit y muller cada cop més cegos pe’l diner, més esparverats de tornarse pobres.

Enllepolit per las cullitas del primer any, l’escanya-pobres no se sabia acabar las pérduas del segon; ni la Tuyas podia coures l’entrega de las trescentas lliuras qu’havia tingut de fer al oncle de son marit per tota avinensa. Es veritat que la llegítima reclamada pujava á cinchcentas, peró pera lograr semblant rebaixa, casi bé’s podian estalviar cartas y passos. L’Olaguer no n’havia sabut prou, sino es qu’avingut ab l’altre, eixint de ca’l Notari, s’embutxacá un paper de plata. Contavan, los dos, qu’aquell any, d’una banda y altra, entre lo entregat y la falta de guanys, lo menos havian perdut siscents duros: ¿no hi havia, donchs, motius d’esporugirse?

Per aixó, ella, ja no sóls estalviava més y més, sinó que feya mitja per altri totas las estonas possibles, y, quan la deixava ella, la prenia la coixeta. Del mal lo menos; sempre’n treya vuyt ó deu ralets per setmana. D’aquéstos ne dava dos á aquella noya, qu’era quasi qui havia fet tota la feyna, y anava apilonant los altres y fentse’ls bescambiar en moneda d’or, tan prompte com la quantitat ho permetia.

Per la meteixa por, no trobant comprador ni mitjer, l’escanya-pobres se decidí á conrehar pe’l seu compte part ó partida de La Coma, ab lo seu matxo, ab un qu’altre jornaler que, quedant en vaga,’s llogava á mitj preu algun dia, ó ab los pobres passa-volants que tot, fent camí, volian guanyarse las caixaladas del hostal. Fóra’ls enemichs, una pistola á la faixa per si de cas, se creya á La Coma ja tot segur, y eran pochs los dias que no hi anava ab jornalers ó sense, mal que li pesés. ¡Ditxosa Coma! Ningú li comprava. ¡Malviatje las terras! La Coma era son torment; peró hi anava, y l’única precaució que tenía, era la d’arribar al castell ab claror de sol.

No obstant, un dia’s feu fosch, tan fosch, que la Tuyas y la coixeta no pogueren estar més sense tancarse, y l’home no arribava. L’esperaren fins altra hora, desvetlladas y ab sobresalt més de por de trobarse solas que de lo que á n’ell hagués pogut passarli, y acabaren per condormirse y anarsen al llit. Morta de son, la Tuyas s’acotxá sense fer l’acostumada visiteta á son tresor; mes, á mitja nit, un somni pesat la desvetllá, plena d’alucinació terrible.

—Si m’haurá fugit robantme?

Y encengué llum, y tirantse uns enaguas sobre, nerviosa febrosenca, comensá á forcejar la feixuga capsalera ab temeritat de brau. Bregant y més bregant n’eixí, encar que molla de suhor, lassa y esporuguida del cop que doná la fusta al caure á terra; peró ja veya la porta de son sagrari, ja l’obria ab la clau falsa, ja tocá no sols sas doblas, sino las del Olaguer y tot. Allí podia barrejarlas, esténdrelas demunt son llit encar calent, sens perill d’esser escanyada, nadar en un mar d’or; ella ho tenia tot, era més rica, era felís.

“Tuyas —deya un paper que trobá, al peu del portal, la coixeta, l’endemá al matí— Tuyas, per Deu y pe’ls sants y per tota la cort celestial, no’t recordis de la meva prohibició, estich pres, amenassat de mort, deixa mil duros, mil, sense mancarn’hi un, al peu del reixat, á má dreta, aquesta nit, y no avisis per Deu á la justicia, sino soch mort, míraho be, es la meva lletra, hi poso la meva firma, mil duros sense faltarhi un xavo… Tuyas, soch jo, ton marit, no t’enganyo, pateixo molt, no digas res, posa mil duros ben embolicats que’ls pugan pendre depressa, no guaytis, no vulgas saber qui’ls ve á buscar, sino ho pagarás tu després. Mil, sense faltarhi una malla.”

“Olaguer.”

Ab los ulls enfonzats per la febra de la nit, ho llegí ab prou feynas la Tuyas, escrit ab lletra tremolosa, en un paper tan arrugat y enmascarat qu’ho feya boy ininteligible. La coixeta, veyent que mudava’ls colors y pressentint lo que passava, saltá tota enguniosa:

—Qu’es del amo? qu’está prés?

—Calla, tafanera, ¿per qué té d’estar prés? —respongué la Tuyas, indignada y clavantli’ls ulls fins al cor.

—Podrian ser lladres.

Los lladres no buscan als pobres. Cúse’t la boca, déixam estar.

Y esqueixant lo paper en mil bocins, los tirá al foch, y’s passá el dia tota sorruda, tancada al dormitori, furejant pe’l primer pis, per los recóns més foscos del castell, pujant y baixant, anant y venint com rata enmatzinada, y no deixant eixir, ni al peu de la porta, á la coixeta. Cap al tart, tancá ja’l castell, s’endugué totas las claus á la butxaca y no aclucá l’ull en tota la nit.

L’endemá, ans d’obrir á la coixeta, sortí al pati, badá á pleret la porta gran, y al llindar trobá un segón paper, sota una pedra.

“Tuyas, es lo darrer mot, si algú ha pres aquells mil, pósanhi altres tants, al recó dret del reixat, colgats ab herba, no’t demano res teu, encare després, jo t’ho prometo, t’ho juro, te’n daré mil per tu, pósalshi, sense por, ningú’t fará res, y si no sí. No’t recordis de lo que’t deya; me’n desdich de debó, no te’n demanaré comptes, no, encare’t besaré las petjadas, m’haurás salvat d’una mort esgarrifosa, ves si’t deuré, t’ho daré tot, tot, Tuyas, per Deu no puch més, sálvam, demá no hi serás á temps.”

“Olaguer.”

Aquésta la llegí tres vegadas, ficsantse en las frases “darrer mot”, “si no sí” y “demá no hi serás á temps”; la darrera mitj esborrada evidentment per una llágrima. Cremá’l paper, cridá á la coixeta, y altre cop se la vegé rondar, tot lo matí, esferehida pe’l castell, fins á mitj dia, qu’atravessant la cuyna ab lo devantal carregat, tota corva pe’l pes que hi duya, entra ab rostre rioler á sa cambra; hont se tancá de part de dins. Havia trobat tres talegas sota una rejola del quarto fosch, y contant las doblas y recontanlas, no eixí á dinar fins á las tres.

No s’havia post lo sol, que tancá y barrá’l castell, y quan se trobá sola en la cambra, obrí l’amagatall, obrí la calaixera, contá damunt d’ella mil duros en dobles de quatre, las apiloná formant dos pilanets d’or ayrosos y lluhents que la encisavan, y perlejantli’ls ulls, embadalida,’s llensá á abrassarlos, exclamant.

—Aixó’m voldrian pendre?… Nó, nó, no m’ho pendran.

Los piláns s’enfondraren, formant un gran munt d’or. Llavors, més frísosa que may, arreplegá las unsas, y ab ellas, ab las del secret y ab los capdells dels durillos, omplená tot un cabás, se’l posá á la falda y, abrassantlo gelosa com la mare al fill que va á morir, passá tota la nit en la cadira, al peu d’una finestra, ascoltant enguniosa, arrahulida los més insignificants cruixits.

—“Lo darrer mot”, “demá no hi serás á temps”. Oh, tant de bó! Torna á escanyarme are… Jo mestressa de tot, ja’t tinch un amagatall més y d’altres te’n trobaré, encare; tots, tots, lladre! avaro! miserable! ¿Per qué’t vas casar ab mí? Pera heretarme, pera arreplegarho tot, perque jo era vella y’t creyas durar més tu. Y are vóls tocarme’l cor, que no hi tenen dret sino aquéstas; sí, vosaltres, fillas mevas, vosaltres… Y are vóls ferme por ab aquell “si no sí”… Sias mort tu; jo ja’m salvaré. Que passin aquesta nit sense venir… ja m’arreglaré demá… Y si venen, aquí, aquí ab vosaltres me trobarán; ma darrera mirada será pera vosaltres, fillas mevas. Peró nó, demá, si ell no viu, jo’ls acusaré, aniré á veure’l jutje, ho posaré tot en renou pera que’ls cassin, demanaré civils pera’l castell.

Y al dir aixó, encenegada en sa passió, boja, fora de sí, estrenyia ab frisansa aquell cabás contra son cor agitat.

Després, un crit de la conciencia acusadora l’alarmava, l’omplia de por.

—No —responia interiorment— no faig sinó cumplir las sevas propias ordes. No havia tingut ell mateix lo presentiment? No deya que per molt que m’ho demanés, may, may donés un xavo? ¿Qué faria ell en lo meu cas? Encara recordo la primera nit “ni un xavo meu.” Mira com avuy meteix se n’adona; are ja parla de lo seu y fins me’n promet paga. Aixó demostra lo qu’ell hauria fet per mí. Peró nó, nó; las sevas ordes, las ordes que donava estant seré, aquéllas haig d’acatar; no las que potser li dictan los mateixos lladres. Oh, sí,’ls lladres las hi dictan; ell nó. Per aixó hi ha l’amenassa. Los lladres, los lladres; ell no las dictaria, perque ell s’escapará, s’escapará.

Y aixís divagava, y’s contradeya y’s moria d’engunia ó’s banyava en aygua de rosas, perduts los ulls en la tenebror de la fosca, abrasada per la febra de la inquietut y del amor que per son tresor sentia.

Y al matí següent, molt d’hora encare, torná á badar lo portal plena de temor. Al consabut recó no hi havia cap paper. La joya li causá un cobriment de cor.

—Ah!… ja respiro, tot es meu… soch felís!