III.

Tres dias després, l’Olaguer arribá á La Coma, disposat á viurehi. S’esqueya La Coma á sol ponent, dins d’una fondalada tranquila y apacible, encar qu’un xich tristota per lo tó negrós que dava á las vessants l’espés alzinar que las coronava. Pel galze de las vessants, corría una riera sens nom, que regava l’horta de l’hisenda y algunas pollancras d’estremada alsaria. La vessant de ponent, ans d’arribar á l’aygua, s’aplanava, formant dalt de la riera com un grahó esgayat, que tindría ben be una trentena de jornals. Al mitj hi havia la masía, una casa de pagés, de teulada á dos vessants, l’era á sos peus, dins del barri, qu’una esberlada porta de fusta tancava; un balcó tan llarch com lo devanter dalt del primer pis y, sens orde ni concert, unas quantas construccións miserables, arrapadas al entorn del edifici per l’allotjament de las bestias y per altres serveys secundaris. Lo primer pis era ben bé l’aposento del senyor: per la part del devant dominava tota l’horta, extesa á sos peus com expléndit tapís moradench, llistat de vert en oposats sentits; més amunt, los camps, y més amunt encare, la vinya, cobrint ab ayre desmayat los primers geps de la montanya. Per la part del darrera, la costa s’accentuava rápidament, y, de la carena abaix, l’amo podia ovirar las ombrívolas interioritats d’aquell bosch farreny, que semblava lliscar á pleret y cautelós cap á la plana. A sos peus, y bé á sos peus, hi tenía l’amo’l servey, lo bestiá y la virám, qu’escatenyava tot lo dia pe’ls pallers, arreus y llenya de dins del barri.

Hi havia dèu anys qu’habitava aquest mas en Pere de las Borjas ab sa dona y maynadeta, una cunyada, dos mossos y un baylet. En Pere, que’l tenía á mitjas, no havia dat un quedir al amo, y ab tota sa familia plorá de debó la mort d’aquest, primer, després l’adjudicació feta pe’l tribunal á favor de l’Escanya pobres. Arrancar aquell be de Dèu de las mans d’una pobre viuda y d’uns angelets com un fil d’or, abatuts per la llarga malaltía de D. Joseph, li semblá una crudeltat tremenda: esser lo substitut de tot un senyor un ex-traginer que, per juheu, tenía tan mal nom, una imposició insoportable. Pero sobre’l amor qu’en Pere duya á aquells terrossos regats ab sa suhor, hi havia de més á més una cláusula d’escriptura que’l tenía amarrat á La Coma per dos anys encare. Se carregaría de paciencia y cumpliría com un home.

A la masía, coneixía tothom lo motiu del nou amo, perque l’Olaguer s’havia fet més popular qu’ell no’s creya. La Pona, la masovera, y la Sileta, sa germana, anant á mercat, havian guipat ja de cua d’ull, dintre la fosquedat del magatzém, al improvisat graner; peró si de la figura ningú’n tenía una imatje prou clara, llevat d’en Pere; de l’ánima ne tenía potser una idea més esgarrifosa que la mateixa realitat, ennegrida per un renom que feya feresa y desfigurada per las llegendas románticas que d’ell formava la pública murmuració.

Fet determini de carregarse de paciencia, en Pere cridá, donchs, á capítol á tothom, recomanant calma, bon seny y la major prudencia. Hi anava la sòrt de tots: altrement, se veuría obligat á satisfer una indemnisació que, ni venentse la camisa, podría reunir. La nova caygué demunt d’aquells esperits com una gran disort, peró prometeren ajudar al de casa ab tota la fé de qu’eran capassos. Y altre no podía esperarse d’aquella familia, veritable tribu qu’en Pere regía com un patriarca. Alt, fornit y de serio posat, fins ho semblava. L’afable Pona, engroixida ja pe’ls anys y per son génit de bona pasta, com l’endressada Sileta, alegre escarrás d’aquella masía, lo volían y respectavan ab amor. En quant al servey, no hi havia que temer del pacífich Llorens, ni del enjogassat baylet; l’Aloy, geperut, qu’al dir de la gent, tenía mal sangro, temía massa l’atlética forsa de son amo pera propassarse.

Un dia, se presentá allí l’escanya-pobres á pendre possesió, seguí l’hisenda molt amorosit, tingué una bona paraula pera cadahú, y com no parlá d’aposentars’hi, tothom respirá, ab tot y que sa presencia esborrá, en gran part, las tintas negras del retrato. Altras voltas hi torná en poch temps y, mostrantse més y més afable, aná conquerint los cors. Mes, quan manifestá’l determini de mudars’hi, quedaren tots tan glassats com si se’ls hagués dit qu’arribava la peste.

Calgué fer cor fort y avant. En Pere, obehint mansament, arribá que tot just clarejava á la vila y meresqué la proba de confiansa de carregar, en los corns de la sárria, unas talegas que pesavan com d’or qu’eran. Aixó’l reconfortá bona cosa. Si tant dolent fós, no’s refiaría de mí, pensá interiorment.

Un cop á La Coma, l’escanya-pobres fou allotjat pe’ls meteixos masovers en la cambra bona del primer pis, única per aixó que quedava parada ab un llit de pots y banchs, un canterano y mitja dotzena de cadiras que hi havia deixat la viuda de D. Joseph. Lo nou estandart, fora de las talegas que hi muntá dissimuladament ab en Pere, hi portá, per tot equipatje, un farsell fet ab un mocador de cotó. Jamay s’havia vist tan ben aposentat. Las parets eran blancas, l’enrejolat net, lluhentas las fustas, y’l llit parat ab llensols de bugada per la Sileta que’n sabía la prima. La blavor del cel, la pau del camp, l’explendidesa d’aquell sol qu’ho daurava tot, qu’acalentava fins un bon esgay del llit, esponjaren bon xich lo cor de l’Olaguer, més reverdintli’ls recorts de l’infantesa, que no pas fentli aborrir per contrast lo fosch magatzém. Pera contemplar lo sol y glopejar aquella atmósfera de sana pau, l’Olagueret; l’escanya-pobres, l’home gastat y sotmés á la passió del diner, hauría donat tot alló pera glopejar un grapat de dobletas, anch que fos dins de la carbonera: no eran pera son gust depravat las magnificencias de la naturalesa; sa pell colrada y endurida ja no sentía la frescor del llí ab que’s refregava delitós lo tendre Olagueret, ans de somniar ab los ángels.

Mes, aixís y tot, aquella pau escaygué be uns quants dias al esporucatescanya-pobres. Sota aquell ample cel amarat de claror, trobá altra volta l’obscuritat desitjada: los árbres, las plantas, lo rodejavan d’un mon nou hont l’escanya-pobres havia d’esser desconegut; la fondalada en qu’estava enclotada La Coma no li permetia veure Pratbell, y aixís s’hi creya cent horas lluny.

Son esperit, avesat al travall, no li consentí ni un dia de vaga. Se llevava de bon matí y conrehava las terras barrejat ab sos masovers, dinava,’s passava la vida al costat d’aquestos com un senzill pagés qu’era; y la distracció del travall y aquell caliu de familia apaygavaren per uns dias lo fòch de sa passió, adormiren la bestia y deixondiren al home.

Altras circunstancias lo posaren á punt de transfigurarse del tot: los nens d’en Pere, empujántseli á la falda, plens de manyaguería, mostrantli candorosament los encisos de l’ignocencia, y la Sileta que, fresca, sanota y riallera, li passejava pe’ls ulls los atractius de la hermosura. Quan ell la veya trastejar per casa ó sembrar pe’ls camps, sempre neteta y alegra, ostentant ab natural desenfado sas formas arrodonidas y ben proporcionadas, s’abundosa cabellera daurada al foch, sa testa riolera y expresiva, de la que cert ayre inesplicable d’honestitat escampava’ls desitjos carnals qu’haurian pogut despertar sos ulls atrayents, sa boca de magrana del pinyol blanch y son coll blincadís y molsut; sentia vibrar en l’esperit l’alenada del amor, certa déu de tendresa y poesía que l’atreya tot sumís y feble. Després, en sas soletats, repassant los serveys que feya á la casa, los discrets consells qu’esmersava durant lo dia, lo modo ab que’l tractava, lo bé que l’agombolava y li tenia la cambra, tot de sobte, l’asaltava’l pensament de casarshi, sentia reviscolar l’instint de familia; pero, son génit esquerp li enfrenava la branzida del cor, y d’aquesta lluyta li quedava una tristesa misteriosa, una barreja extranya de voler y aborrir alhora á la Sileta.

Aquella tristesa li engendrá ben prompte certa lassitut y emperesiment que, retenintlo en la cambra, lo portaren de nou á contemplar son tresor. Sa passió renasqué ab tot l’esclat d’una bojería mal curada; la pau dels camps s’esvahí com per encantament, y per primera volta rondá per allí l’escanya-pobres, malmirós, aspre y garnéu, omplint La Coma d’insofrible malestar, quan més penadits estavan sos habitants d’haver cregut un jorn á la murmuració pública.

En los primers dias, que foren d’espectació, l’Olaguer era mirat per masovers y mossos ab un esglay que semblava respecte. Un cop se convenceren de que no hi havia tal fera, sinó un home, com ells travallador y senzill, s’abandonaren á la confiansa y habituaren á tractarlo d’igual á igual com á llurs ulls requeria qui vestia com ells, com ells travallava y cap condició personal tenia que l’aixequés sobre’ls altres. En Pere cregué llavors, ab certa satisfacció, haver baratat l’amo ab un soci, y si la Pona li feya notar que’l mantenian y li deixavan fins la roba del llit setmanas há, sens qu’ell respirés per la ferida, lo masover arronsava las espatllas confiat, responent que ja ho arreglarian per cap d’any al passar comptes. Lo cas era anar tirant per aquell camí que li semblava majorment desbrossat, després que l’havia cregut ple de esbarzers y argelagas. Per aixó, quan desaparegué’l soci, suplantat per un amo grosser, surrut y sens entranyas, l’etzarament fou deu vegadas pitjor, puig duya en sí tota la brutalitat de la sorpresa, tots los visos d’una trahició. De més á més, lo tracte de tu á tu qu’havia precedit al cambi, feya impossible’l respecte. La por, en aquest cas, havia de revestirse de defensa encarnissada; oberta y brusca com de pagesos havia d’esser la lluyta.

Qui de primer notá’l cambi fou la Sileta. Un matí pujá á dalt á fer lo llit del Olaguer. Contra la costum, trobá tancada á pany y clau la porta de la cambra. Si atravessá per son pensament lo recel de desconfiansa, no l’entretingué, esperansant explicació més satisfactoria. En havent dinat, demaná al interesat la clau, qui li entregá ab cert roséch evident, acompanyat d’una ullada escorcolladora qu’arribá á l’ánima de la noya. Dos minuts després, ja tenía al Olaguer dalt de la cambra, ronsejant com qui no vol la cosa. La Sileta acabá son fet, mudant déu cops los colors de la cara, y eixí mossegantse’ls llabis, per no descloure’ls. Aquella tarde’l dormitori restá altre cop tancat á pany y clau, y aixís estava’l matí següent. Mes, ab tot, la Sileta, ans de sacrificar sas virtuts domésticas ab un determini que no podía pendre sens gran esfors, volgué esbrinar si havían sigut impresió falsa ó realitat, los ofensius recels d’ahir. Reclamá també la clau, y com l’Olaguer tornés á mortificarla ab sa presencia, pará la noya en séch sa feyna y, roja com una brasa, se li encará dihentli:

—Que’us ha faltat alguna cosa d’aquí?

—No res.

—Ah, no res, y teniu la poca vergonya d’afrontarme!

—Jo?

—Vos. Per que ho sapigueu: jo, y tots los d’aquesta casa, som incapassos de tocar una agulla de ningú. No necessitém centinellas ¿ho enteneu? D’are en avant, ja us lo fereu vos lo llit. Aquí, que fins los llensols vos posavam de franch ¡poca pena!

L’Olaguer feu acció d’acostarshi y retenirla per un bras á fi de qu’ascoltés.

—Si’m toqueu, vos vento bofetada —digué valerosament la noya ofesa. Y abandoná’l primer pis pera no atansarshi més.

Lo fet s’esbombá arreu per tota la familia, que’s feu solidaria de l’ofensa, y per si no bastessen las prevencións ab que d’aquell’hora en avant miraren al Olaguer, com pressentint ja qu’á la fi n’eixiría la fera, comensá aquést á mostrarse farreny y dur ab tothom. Ja trobava que ningú travallava prou, cridava perque matinejessen més, volía escursar y reduhir las vinyetas: ¡qué tant pa y veure! Y tot lo día anava frisós per la travallada, matantse ell meteix pera dar exemple, rondinant als mossos, maltractant las bestias, donant clatelladas al baylet. En arribant á casa, barallava á las donas si veya vessat per l’era lo morésch de las gallinas, ó escampat algún brotim de llenya, reptava al gos á puntadas de peu y esferahía’l gat ensopit á la vora del foch: ¡ala, gandul, á cassar ratas!

Avesat pe’l comers al broll contínuo de diner, no li bastava ja la llarga contemplació que cada nit dedicava á sas talegas, ni podía avenirse ab la cansonera producció de la terra qu’en aquells mesos d’hivern semblava morta. Sentía afany d’arreplegar, una anyoransa mortal de tráfech de diner lo consumía. Al veure que sas talegas no creixían, l’assaltá’l temor de que mimvessen y llevors la retirada de la Sileta li proporcioná’l goig de ficarlas dins la márfega pera guardarlas mellor durant la nit.

En mitj de sas tristesas, un jorn brúfol y ventós, fugint la presencia de sos companys, s’en pujá serrat amunt, internantse en la garriga. Per sos peus, per son cap, tot eran cruixits de fusta. Grat sía á Deu, la terra donchs també dava alguna cosa en aquells días curts ¡Y sentí pessigolleig de goig, y desafiant lo vent que xisclava y tallava la cara, se passá tot lo matí arreplegant llenya com un desaforat. Muntant, muntant, arribá al cim que dominava la conca. Ni may qu’ho hagués fet! Allá, entre la negror d’arbres que clapejavan la rojenca plana, vejé destacar la grisa silueta de la vila ab son castell y campanar. Lo cel de plom que demunt d’ella pesava, cobríala d’un vel melancólich que tocá’l cor delescanya-pobres. Lo magatzém, testimoni de tants goigs passats, casa payral de sa fortuna hont havían ressonat, una per una, las dobletas guanyadas, l’hostal, lo despaig del Notari, tots los recorts de sos mellors temps, desfilaren per son esperit com envolcallats per la melangía d’aquell horitzó plujós. Y assegut en un claper, s’abandoná més d’una hora als dolors de l’anyoransa, sens sentir lo fret ni las fuhetadas del vent que feya bramar al bosch com una mar.

L’endemá, quan encar lo mas dormía, l’escanya-pobres posá’l bast al Moreno, lo cavall estimat de l’hisenda, muntá y no pará fins á la vila. Sa ausencia fou un esbarjo per tots los esperits: los camps sentiren cantar á aquells pagesos enfeynats, lo baylet se trencava las camas á cabriolas, y á taula més engreixaren las riallas que’l menjar. En cambi, á la tarde, quan torná…! Qui clavada l’arada al solch, qui descansant en lo mánech del magall, estigueren amos y mossos més de deu minuts discutint si sería ó no aquell cavaller qu’anava acostantse á contraclaror del sól ponent.

—Ell bé s’hi diu, pero no ve á dalt del Moreno; no pot esser.

Y en si es ó si no es, arribá allí, dalt d’un matxo blanch-bragat qu’ho posá tot en renou ab sos brams y molinets.

—Qu’ha prés mal lo Moreno? —s’atreví á preguntar en Pere, tot alarmat.

L’escanya-pobres respongué ab un “no” esclet, tot domant al matxo á garrotada seca al mitj del cap; peró la bestia l’aixecava fins qui sab ahónt, ensenyant l’enorme dentat y uns ulls com uns rubins, ensemps que voltava y revoltava tibant la brida y ab cada guit que feya escruxir l’ayre. Alló no era un matxo, sino un dimoni del infern ab qui no podria bregar més qu’un traginer com l’Olaguer ho fou. La bestia no volía entrar á l’estable, y sols ab l’aturdiment dels cops y’l dolor que las batzegadas de la serreta li deixaría á l’ensagnada boca, lográ aquell rendirla.

Lo pressentiment d’alguna crudeltat misteriosa s’apoderá de tots. Tothom pensava en lo Moreno, tan dócil y volgut sempre, y l’estranya aparició d’aquell matxo los esferahía tant que no gosavan á repetir la pregunta d’en Pere.

Fermat lo matxo, l’Olaguer corregué á tancarse en s’habitació pera repassar las quatra unsas qu’havia guanyat en la barata del Moreno, y aquell vespre ni baixá á sopar ni hi hagué qui entrés á la establa á dar un bri de palla al animal. Los masovers y mossos mentrestant se perdían en conjeturas, grunyint de rabia.

L’endemá al matí baixá l’Olaguer y maná á en Lloréns, lo més obedihent dels mossos, qu’entrés á donar pinso al matxo. Lo pobre xicot, encar que refunfunyant, obehí, y la bestia’l rebé ab un raig de cossas que’l deixá extés á terra ab una costella enfonzada. Als clams del ferit, acudiren tots los de la casa y se l’emportaren á la cuyna á curarlo, seguits del Olaguer en persona, qu’ho presenciava tot moix. Mes l’Aloy, lo geperut, excitat per la desgracia del company, sortí y armat d’un bon samaler entrá á l’estable á rebatre á cops á aquell dimoni, fins á matarlo. La bestia, aixís bastonejada, li clavá dentellada al gep y escapá esperitada y bramant camps á travers, botant com monstruós moltó.

Llavors, la sarracina s’armá contra l’escanya-pobres; tota la casa en pes las emprengué contra ell, y en Pere, al arrancarli la confessió de lo fet ab lo Moreno, l’embestí de dret á cops de puny, las donas li tiraren en cara totas las mesquinesas, tots los deutes pendents, los mossos entre gemech li juravan venjarse, y quan lo tingueren ben atrotinat y abatut, li anunciaren tots la sortida.

—Jo no tinc res —afegí en Pere— vos encare’m debeu la despesa de dos mesos: veniu donchs á demanarme cumpliment de contracte y la munta, que potser us faré un cap nou. Ni que sápiga anar á presiri.

Un cop pogué, l’escanya-pobres s’en pujá á dalt, se folrá d’or com Deu li doná á entendre pera no deixar un céntim allí, y boy coixejant de pes, eixí de La Coma, foll de rabia, ab la doble intenció de fugir d’“aquells lladres” y de veure si atrapava al matxo pasturant.

Bon vent, exclamaren á una tots los del más, y’l geperut Aloy, no poguent contindres, eixí fins á l’horta á espiarlo bona estona. Plantat al mitj del ample espay ab son coll tort, los ulls guspirejant de rabia, al punt que se li perdía de vista, l’amenassá ab lo puny clos, exclamant:

—Me la pagarás, juheu!

IV A sos coneixements de traginer y lleugeresa, degué l’Olaguer lo recobro d’aquell matxo enfutismat. Amansit si’t plau per forsa,’l muntá, y tot dringantli per las butxacas, arribá l’escanya-pobres á Pratbell que no eran dotze horas. Ningú s’admirá de que tal miserable entrés muntant al pel bestia tan enfellonida. Moix y pensatiu arribá á ca’l Notari, descavalcá y demaná á son amich una sentada. Moix y pensatiu arribava, per lo molt qu’havía reumiat tot venint:

—Ja ho veu, Don Magí á mi no’m convé de cap de las maneras qu’en Pere se’n vaji, pot suposar que qui sab lo que li dech, me bescantará per aquí y per llá, no trobaré masover y tota la cullita d’enguany, al menos, se me’n va á norris. De la munta no cal parlarne: prou clar ho ha dit ell; vaji derrera d’un pobre.

—L’heu feta grossa, l’heu feta grossa! —exclamá D. Magí, gratantse la galta y ab lo tó sentenciós de sempre— Peró bé: ja veuré d’arreglarho, ja us faré aquest favor, qu’en bona fe val la pena.

—Y cá ¡ells ne tenen la culpa, ab las sevas pors; que’l matxo prou l’amansiré jo, y llavors veurían lo negoci. Si es un animal de pena.

Y dihent aixó, ab tot y esser l’hivern, l’escanya-pobres s’aixugava ab lo revés de la má la suhor que traspuhava per son front petit.

—Convindría que me’l fes depressa aquest favor —gosá á dir l’Olaguer, veyent al Notari encaparrat per altras cosas y disposat á no parlarne més.

—Home, quán? No vindrá d’un día.

—D’horas: veji qué li dich. Un pagés cremat, y allí son tres homens, es capás d’escapsarme tots los arbres de l’hisenda en menos de un jornal. Aquell dimoni de jeperut, es capás de ferho tot sol.

Lo Notari, excusantse de poder anar á La Coma fins d’allí á dos ó tres días, prometé, vista la premura, escriure aquella meteixa tarde pera parar lo primer cop. Y, com cedint per fi á la preocupació que’l dominava, preguntá, mudant de tó:

—Bé, y ahónt aneu á viure are?

—Al hostal de Sant Roch m’hauré de ficar, de primer entuvi ¿qué vol que fassi?

—Potser me llogaríau lo castell —feu lo Notari ab rialleta maliciosa.

—Cóm! —saltá l’altre— que ja es de vosté?

—Sí, home, sí. Ahir vaig pendre possessió —digué, arrossegant la paraula com pera mellor saborirla. Y entregantse á l’expansió del goig, explicá, per pessas menudas, l’historia d’aquella adquisició usuraria, sa primera adquisició, arrancada de las mans foradadas de D. Guillem, lo darrer brotim de una baronía de cinch centurias, que després de la disbauixa y l’estupidesa, acabava de morir en una sala del Hospital de Barcelona, sol y vern, vell y fadrí, menjat per l’escrófula y la miseria que durant tants anys anaren rosegantlo per cafés, bordells y casas de joch.

—Llogar? —replicá l’escanya-pobres, entre admirat y sorprés— ¿Qué vol que hi fassi al castell? —Guar lo… —respongué’l Notari, mossegantse la llengua— Viurehi, vull dir.

—No, ja ho deya be de primer, ja: guardarlo. Home, li faré un servey y encare vol que li pagui? Qui serveix, paga mereix. Y jo llogar aquell casalot tan gran?

—Mireu: si no sou vos, potser me’l llogará un altre: are que volen empastifar la vila ab fábricas, no faltará demanadissa. Ja ho veureu qu’aviat hi sentim allí’l catrich-catrach de trescents telers.

—No somníe truytas, home. No veu que tot alló bellugaría com un castell de cartas? ¡Qu’es cas de posarhi telers!… Be, ja veurá, fem una cosa: Are alló está abandonat, nó?… Jo li guardaré mentres y tant que no ho lloga.

—Tira peixet. ¡Quína rifa!

—No diu qu’ho será aviat?

—Que la sabeu llarga, Olaguer. Y’l senyoríu? Y l’utilitat? Y’l producte del diner que’m representa?

—Y cá, home! si ja se jo que vosté hi vol anar á viure; que la senyora Tuyas no vol pagar més lloguer, ni vosté tampoch. Vostés s’hi mudarán aviat. Allavors me’n vaig jo, si per cas no m’hi volen cedir un reconet abaix per que’ls hi fasse companyía.

—Esteu molt enterat, Olaguer. Be, donchs, doneume un tant al mes de senyoríu y es cosa feta. La casa s’ho porta, es de senyors; heu de pagar senyoríu.

—Sí, d’un senyor qu’ha mort al hospital…

—/Sic transit gloria mundi —feu lo Notari, mostrant tot d’una son estil sentenciós y sos temors de sempre sobre’l previndre.— Una cosa era’l tarambana del baró; una altra’l castell. Dos durets al mes y vos entrego la clau.

—Deu pessetas ¡Ni cinch tampoch! Quina lley d’agrahir favors! are, alló qualsevol ximple ho pot cremar, ó desembrassar quan menos.

Lo previsor Notari’s torná groch, y abaixant la veu d’un terme dols, torná:

—Posemho á cinch y no’n parlém més.

L’Olaguer se repensá una estona, amagant en lo possible tot lo dalé que tenía d’aprofitar la ganga, mal que ganga fos per l’altre cassar guardiá y paga, y á la fi oferí tres pessetas que foren aceptadas després de llarch regateig. Obtingué’l permís y, en havent dinat, los nous amos y éll, ab lo matxo darrera, s’encaminaren cap al castell que Da. Tuyas no coneixía encara de dintre.

Al veure’ls passar los vehíns de Pratbell se mossegavan los llabis pera no deixar anar un somrís estrafalari.

—Quín terceto! —exclamavan després, entre dents, tot bellugant lo cap.

Aixís atravessaren mitja vila fins arribar á las derreras casetas del carreró miserable d’hont partía la costa del castell. Era aquésta una dreta grahonada, empedrada de palets y faixas de marbre esmolat que feyan arriscada l’ascensió. La molsa y l’herba rana que circuhian los bombats palets los deixavan sols clapejar com calvos caps de mort mal enterrats. Sort que l’esgarrifosa impresió era arreu substituhida per l’esment continuo que l’esperit de conservació reclamava. Lo matxo, no obstant, entre relliscadas y caygudas se resistía ab tal forsa á trepitjar aquell solatje, que no hi bastavan crits ni cops. Encabritat, arrufant lo nas y aixordant al mon ab sos brams enguniosos, aquí queya y allá s’aixecava, trayent foch de las pedras, tot esferehit, com si fos més impresionable que las personas. No cal dir que devant de sas bojerías lo Notari y sa muller s’apressuraren á fugir costa amunt, enganxats l’un ab l’altre, y arrambantse á las voras del camí, fins arribar al peu del clos.

Tancava aquést un reixat de senzills barrots de ferro menjats de rovell, tan desllorigats ja y fora de pollaguera, qu’haventse un día encallat á mitj obrir, aixís restaren per sempre més, deixant més estret lo pas pero obert sempre. Terra de gleva aná enterrant los llistóns inferiors, y demunt d’ells nasqueren cada primavera flors y lianas que s’enfilavan pe’ls barrots ab aquell instint embellidor que sembla que tenen las flors boscanas.

Passat aquell llindar, la pujada no dolía. Ab pochs passos més un assolía’l castell, una plassa empedrada ab grans carreus desnivellats per la forsa increible dels escardots y fonolls que creixían entre’ls junts. Un cop allí, podía un asseures en lo llarch pedrís de l’esquerra y contemplar lo castell.

Era aquést, bastiment del sigle XIV que s’aixecava alterós encara ab sas marletadas torras, sos finestrals trilobats partits pe’l corresponent maynel, sa pedrera escaixalada avansant al mitj del exténs devanter ja terrós, esquerdat y ple de pedassos de diferents temps y gust. Fins los més llechs en arqueología se sentían dominats de misteriós respecte devant d’aquell ferreny monument que ressaltava sobre’l blau del cel ab imponent magestat. Y al recorre ab la vista la grandiositat de sos massissos, la variada distribució y grandaria de las oberturas, los perfils y atrevits trepats de la pedra tallada, un se sentía embadalit y com prés de punyent curiositat. Tant, que be ofería la vila, al peu meteix, son pintoresch panorama de desnivelladas teuladas, cimboris, xemeneyas y campanars, la campinya sas catifas y arbredas, los torrents llurs miralls per terra extesos llampegant entre’l fullatje, lo cel sos horitzóns y mars de llum; peró’l visitant posposava tots aquells tresors á la set de son esperit, ullprés per la porta del castell hont tenía fit l’esguart ja feya estona. Si estava barrotada, perque ho estava; si de cas era oberta, perque ovirava á dins son vestíbul ojival, son pati negrench y recullit, l’ampla escala á cel obert ab son empit de rosetóns, las parets trauhadas assí y allá per finestras y portas fistonejadas de graciosas motlluras, capitellets y repisas esculpturadas. Un vel humit y cendrós semblava, d’allá en fora, cobrirho tot del misteri més atrayent; l’imaginació’s forjava ja tota una resurrecció d’Etat-mitjana: estrados entapissats, arcas de roure de cayruda talla, lo gran tinell ab la vaixella d’or, l’arpa del trovador, l’armadura del avagant, los enfilalls de perlas y joyería de las damas. Altres dalían per veure’ls cellers, las foscas masmorras, los subterranis misteriosos, la consabuda mina que per forsa degué tindre’l baró pera baixar á la vila, pera escaparse potser fins al riu.

Y res d’aixó hi havia. Lo famolench Saturn s’havia empassat fins los ossos d’una vintena de generacions d’aquella antiga familia, anant á trobar lo darrer baró dins d’una sala d’hospital pera disputar á l’escrófula las aixarrehidas llencas de teixits qu’aquesta no pogué engolir en tant de temps com aná rosegantlo. Lo corch y’l rovell s’encarregaren de menjarse’l parament, las armaduras. ¿Quí coneixerá en las rosadas orelletas de la nuvia ó entre’ls postissos empolvats de la dama enlayrada en son palco, las perlas y pedras finas qu’enlluhernaren al pobre juglar, que tremolaren ab la rialla de la tenzó ó espurnejaren irisadas pe’l flameig de la llar fumosa? No restava sino la pedra, y aquesta l’havia desennoblida, de primer, lo vici; avuy anava á envilirla l’usura.

Don Magí, lo menos corsech d’aquell terceto, torná á admirar encare tot cofoy sa primera adquisició; mes fins los altres, al entrar en aquell vestibul momificat, sentiren certa impresió de reverencia molt semblant á la que causan los temples y’ls sepulcres. Muntaren al primer pis. D. Guillem, fora d’un centenar de llibres y unas quantas cadiras coixas, tot s’ho havia venut temps ha; las salas, totas las dependencias estavan buydas, y las cobertas de volta, als cops de taló, ressonavan com campanas de vidre. Los ressechs finestróns clarejavan per cent esberlas, y com si fossen curts de mida deixavan en llurs galzes ample pas á dragóns y sargantanas quan no oferian al vent las sonoritats d’un’orga dotada de registres ben potents. Hi havia en aquellas salas un cert baf de mort que glassava’ls esperits. Da. Tuyas comensava á trovarlas massa grans y á penedirse d’haver ajudat á adquirir semblant casalot, mal que no’ls hi costés més enllá de vuyt-cents duros. L’escanya-pobres tot era mirar ahónt s’encauharia. “Lo qu’es per allí dalt, de cap de las maneras.” Y com qu’anava cansat pe’l pes del diner, tenia ja ganas de trovar repós.

—Ja ho veyeu —li deya’l Notari qu’en los ulls de la seva dona’s veya venir una pedregada á sobre— si n’hi cabrian de telers aquí.

—Sí, esperi, esperi que li lloguin. May ho havia vist de part de dins: mes are’m convenso de qu’es un casalot aixó. Sembla fins que hi té d’haver ramor. Si no hi viu un desanimat com jo, no ho habita ningú; si no ho ven per pedras ningú li compra. Me sembla qu’ha fet mal negoci, D. Magí.

—Sempre feu mals abaranys de lo que més vos agrada.

—Sí, á fé de Deu, ja li dich qu’es ben galdós pera que un se n’enamori. Un hom s’hi mor de fret y de por. Com no estiga mellor abaix!…

—Sí, sí, anem per abaix —interpretá Da. Tuyas cada cop mes capficada.

—Oh, abaix! Abaix s’está molt bé —exclamá’l Notari.

Y baixaren, y com la gran cuyna estés ben acondicionada y un xich provehida, y notés l’Olaguer que la pelada establa era de fácil omplir ab un paller que treya’l cap per demunt de la tanca del hort allí á duas passas, ja’s vejé á coll.

—Hont dormiréu avuy, Olaguer?

—Ab lo matxo, velhi aquí. Jo ab un feix de palla’n tinch prou per avuy; demá ja m’arreglaré.

—Y la palla, d’hónt eixirá?

—Home, m’ha de deixar la del paller.

—Demaneu més qu’un pobre.

—Y que no veu que ja es podrida?

—Ben bé’s deu menjar lo matxo la que li heu dat al entrar.

—Home, per avuy hont vol que vaja á buscarla? Cóm vol que’m fassa un jas? En aquesta casa no hi ha un mal llit.

—Be, vaja, per avuy…

—Pensi á escriure al Pere, D. Magí.

—Ja está fet; en aquestas horas la carta ja camina.

Y aixó dihent, se despedí’l matrimoni, y del brancal de la porta lo seguí l’Olaguer ab la vista, fins que vegé’ls caps enfonzarse per la relliscosa devallada ab moviments expressius que denotavan viva y picada conversa. Da. Tuyas se n’havia dut una impresió dolentíssima del castell: conceptuava com l’Olaguer qu’havian fet un mal negoci, deya qu’era un casalot, qu’era massa gran, car de foch y d’escombras pera habitarlo, y grunyia ja per no anarhi á viure de cap de las maneras. Sóls perque no fos dit, D. Magí, qu’interinament no desconeixia la rahó, sostenia no obstant lo contrari: ab molt poch gasto s’apariava alló magníficament; podrian criar porch, coloms y gallinas; tindre una cabra pera la llet; l’hort, que’l podrian conrehar ells mateixos los diumenges per entreteniment, los provehiria de verdura; si tant convingués, llogarian los baixos; en una paraula, ficats allí serian uns reys, lo castell los hi faria la vida. Després, devant de la tossuderia de la seva dona y per no donar qué parlar, un cop dins la vila, s’avení á vendre’l: de segur que li compraria, pagantho bé, en Vives, aquell vanitós de la Granja.

V. Lo castell fou la perdició de D. Magí. Aquella carronya de Da. Tuyas li tirava á la cara cada día com una gran disort, com un disbarat que sóls podía ocórrer á un home negat de sentit comú, incapás de menar una familia, de dur lo pondu d’una casa. Y no bastava que’l Notari oposés á tals agravis, que’l primer pas d’aquella adquisició’s debía precisament á qui tant lo recriminava.

—Jo no conexío’l castell més que per de fora.

—Ni jo, gens més.

—Tu tenías obligació de mirarho mellor; aquéstas no son cosas de donas, peró si deber vostre. Y ja estich cansada de sentirme que la culpa es meva: jo no vaig aconsellarte sinó que li deixesses los primers trescents duros al vint per cent, y tu encare los hi vas bestreure al dotze. Tu, y ningú més, ne té la culpa; tu, que tota la vida has sigut un somniador y res més; que sense mi no haurías fet res de positiu; disbarats sobre disbarats y sempre disbarats. Estaríam carregats de terra pera engreixar pagesos y nosaltres cantant los goigs de Sant Prim.

—Peró, dona, aixó’s vendrá; aquell vanitós de la…

—Tornemhi ab lo vanitós. Lo vanitós ets tu, qu’has somniat tota la vida ab propietats. Sempre’m surts ab lo vanitós de la Granja, com un melindro pera ferme callar: ¿que’t pensas que soch una nena que’s mama’l dit? Alló no t’ho comprará ningú sino á preu de pedra… ¡Sembla impossible que la gent te confíen escriptures y testaments! Pobre de tu que jo’t faltés; que ben ennavegat estarías.

Y un día, y un altre día, á la hora de dinar, á l’hora de sopar, á l’hora de anar al llit, sempre aqueixos gemechs, sempre las meteixas inculpacións, fregían las sanchs del pobre Notari, y sa salut decandida ne venía á menos. Semblava que li havía ficat un clau al cor y que cada día li enfonzava més y més á novas martelladas. D. Magí anava fonent greix, gastant paciencia, ascoltant cap-moix tants vituperis, restituhint á solas lo dinar ab la bilis remoguda, fins una certa nit que tant y tant las enfilá Da. Tuyas, que l’home no pogué més:

—Prou! —va dir— prou! Recórdat lo qu’eras ans de casarte ab mi: la meva criada. Recorda qué vas durme en dot: la roba que jo t’havía regalat… Recorda que vaig tornarte ab lo casament: jo no ho vull dir; prou ho sabs tu. Recorda quí’ls ha fet los diners que tens, que m’amagas fins pera menjar… Jo, jo, ab lo meu travall. Tu no’m pots demanar comptes, tu no hi tens cap dret. Calla de un cop, y si no estás bé al meu costat…

No pogué acabar la frase; las camas se li blincaren, perdé’l mon de vista y caygué extés á terra. Un cop de sangs al cap lo matá en dos días; morí en brassos de son escribent y d’un vehí.

Inmóvils restaren un y altre bona estona, contemplant al finat dins la recollida alcova hont los dos fils de sol que s’escorrian pe’ls mal ajustats finestróns arribavan fosos en llum grisa. Inútil era llur recel, róssech de la darrera esperansa á que’ls vius s’arrapan per’envá retindre’l vol del esperit: era mort, ben mort. Sos ulls envidriats, la boca oberta y fosca, l’inflada má sobre’l llensol, tenían la trista inmovilitat de la pedra. La grogor de la pell, en aquella claror, prenía un tint blavench que feya més cantelludas las apófissis, y ombras amoratadas semblavan demacrar més, per moments, tota la faç.

Convensuts de la trista veritat, eixí l’escribent á darne part á la viuda, ab l’encongiment que causa missatge consemblant. Lo pobre home havía perdut l’esma del temps y creya que fins la dels llòchs; ja que no trobava á Da. Tuyas en cap sala ni cambra. Per fi arribá al menjador y topá ab ella, dinant tranquilament. No ans de badar boca, que prou li obrí la sorpresa de cop, peró si ans de posar en joch los llabis, lo feu tornar enrera la viuda, pronunciant ab posat y veu imponents las següents paraulas:

—No vull saber res. Es hora de dinar y dino. Després me dirá lo que hi haja.

Lo pobre escribent, ab tot y conéixer l’egoisme d’aquella dona y d’haver presenciat la fredor dels darrers dias, quedá espalmat, com devant de una trahició alevosa. Y encorregut y aclaparat de pena, torná al costat de son company y mirá al mort ab major dolor.

—¿Qué fém? Se refredará… l’hem de vestir.

—Esperém una estona —respongué ab tremolosa veu, l’escribent. Y’ls colors que li pujaren á la cara, lo privaren de delatar ni indirectament á Da. Tuyas.

Passava’l temps y’l vehí insistía ab natural indiscreció; peró son company callá ab tota la fermesa d’un cor honrat, fins que, sentint ramors per allá fora, cregué arribat l’instant d’eixir, y ho feu, mal que li costés, pera no enviarhi al altre.

—Ja pot pensar —digué ab veu aspre que no pogué endolsir— que no vinch á durli cap nova, sinó á demanarli roba pera vestirlo.

Da. Tuyas tragué, sens inmutarse, un paper plegat que mostrá al escribent.

—Véu: es de lletra d’en Magí, que vosté coneix, aquí hi há la seva firma, que vosté coneix… donchs aixó es son codicil, hont disposa… llegeixi… que son enterro siga de pobre. Amortállinlo ab lo llensol.

Y dit aixó, girá l’esquena, deixant altre cop al escribent més espalmat que may.

Peró aquell vespre, Da. Tuyas, quan entrá per primera volta á l’alcova pera apagar la xinxeta, única llum que permeté encendre al costat del mort, vegé ab sorpresa qu’aquést no estava amortallat ab lo llensol, sino vestit de negre. Atansá l’llum, palpá la roba, y al sospitar qu’era’l vestit bo del escribent, no pogué evitar que’l fòch de la vergonya li encengués la cara. Y quan sos ulls caygueren sobre l’esquerdalench rostre del difunt, hont semblava haverse petrificat l’emprenta del martiri, un crit de la conciencia li feu bategar lo cor y exclamar ab veu confosa.

—Deu t’haja perdonat, Magí.

Bufá la xinxeta y, ab un llum á la má, eixí tota esgroguehida, en tant que sobre’l mort queya la negror de las tenebras.