VIII.

Si la Tuyas y l’Olaguer no formavan un matrimoni en lo sentit honrat de la paraula, constituhían una amistansansa ben ordenada y útil pera sos fins, una parella que no’s trastirava, sinó que marxava unida sota’l jou, seguint á dret fil lo solch marcat, ab las meteixas ulladas del bou y la meteixa paciencia, devegadas fins ab las meteixas cossas; cossas, peró, sordas é inofensivas pera trencar aquellas badanas y fer ni tan sóls girar lo cap á la coixeta.

L’Olaguer cuydava’ls interessos de la dona lo meteix que’ls propis: tant aixís, que fins devegadas barrejava’ls rédits en un meteix saquet, gastantli á n’ella la broma de qu’encare no l’havían pagat; endogalava tants condempnats á mort com la crisis de Pratbell li tirava als brassos; adinerava, comensant per las cullitas y acabant per aquells mobles arreconats al primer pis, tot lo que la meteixa crisis li permetía adinerar, y á n’aquell mitjer pidolayre de La Coma que, no content de demanar sa part, may callava pera fems y planters, lo feya passar ab cansóns y llenya del bòsch. L’únich de qui no havía pogut eixir ab cartas, era del oncle del Notari; peró no desconfiava de posarlo á jou ab un viatje que faría ans d’acabar l’any.

Per son cantó, la Tuyas, cumplía com un centinella foguejat. No movia peu de casa, com no fós per’anar á descobrir aquellas brometas, encarantse en persona ab lo deutor y amansintlo tot seguit ab una rialla y una frase candorosa que passava per sos llabis ruhents, tota escamada:

—Si ja ho sabía, home; no més vos ho he dit pera veure quina ganya hi feyau.

Arribava á casa, y trayent fòch pe’ls ulls, peró ab veu baixa, revelava’l descobriment al marit, qui responía, poch més ó menos qu’ella, y ab igual rialla afluixava la mosca.

—Bé, no me las gastis més aquestas bromas. Allá hont tenías aquestos quartos, d’altres n’hi deu haver. No m’ho crech que’ls tingas tots al amagatall del capsal del llit, nó.

Fora d’aquestos atreviments, l’Olaguer no podía queixarse de sa muller. Ella l’apedassava, li estirava y guardava la roba com al Notari, estalviava fins l’impossible, l’ajudava á treure comptes ab prodigiosa facilitat. Després, cada nit, quan la coixeta dormía, abdós esbravavan totas las tendresas del cor, contant demunt d’aquell llit las doblas del amagatall, barrejantse las mans, despullantse de tota hipocresía, dant solta á tots los extréms de la passió que’ls devorava, sens mirament ni escrúpol de cap mena.

—Aquests son los meus, aquells los teus: després me’ls deixarás contar, oy?

—Sí, peró tu també’ls teus… si no, de cap manera.

Y emborratxats per la passió, tenían disputas y gelosías de criatura y á voltas brahonadas de fera qu’, altre cop personas, se perdonavan per la por dels testaments y demés lligáms.

En mitj de sos entendriments, una talega sobre’l pit, oberta y apretada ab amor, tot sovint eixía l’Olaguer, boy plorant, ab alló dels lladres:

—Per res, per res del mon donguis un quarto! Mira quinas doblas de quatre: semblan girasols; ves qui se’n desfá! Be’n tením prou de diners afora.

—Be ho póts dir! Peró qué hi farém, Olaguer, si no crían d’altra manera? —exclamava la Tuyas ab veu condolida.

—Quántas, ne tens de perruca?

—Jo, duascentas.

—Ey, que te n’amagas deu! Ahir jo las vaig contar. Vaja, dónamen cinch y estarém iguals.

—Sí, are hi corro.

—Demá’n buscaré cinch més per cada hu.

—No m’agafas, noy; á cada hu’l qu’es seu.

Que sí, que nó… Llavors urpada, s’ensenyavan las dents, los ulls flamejants, fins que, tot d’un cop, transfigurava aquells rostres una rialla bestial y tornava á preponderar lo tracte de la complicitat, sense passar d’aquí.

L’Olaguer, ab la excusa de dar menjar al matxo, se aixecava molt matí, y llavors feya sas estacións á las demés talegas que no sabía la Tuyas. Aquésta, aprofitant ausencias de son marit, se tancava en lo dormitori, estirava un calaix de la calaixera y treya del secret las afavoridas que ni’l Notari havía vist may. Per aquestas monedas tenía, aquella dona, un ver fetichisme; eran las qu’havian de salvarla de la persecució de la miseria, las mirava y cuydava com amulets qu’, ademés d’aquélla, tenían virtuts curativas com la de matar la migranya posántsen una als polsos. En altre cantó, dins de un calaix ple de retalls y enredos, hi tenía un gran munt de capdells de fil de diferents colors, que, si be guardava tancats, ja no amagava á ningú. L’Olaguer havía vist moltas vegadas que’n treya un parell y s’entretenía descapdellantne un, tot capdellant l’altre, com si de dos tractés de ferne un sól.

—Per qué ho fas, aixó? —li havía preguntat alguna vegada.

—Perque he acabat la mitja y no sé estar sense fer res.

Peró derrera la resposta, ab qualsevol excusa, desava’ls dos capdells, sorpresa de temor. Era hont guardava’ls durillos d’aument. “Los pollets, dins de la closca,” deya ella. Y son gust era sentirlos pesar dintre’l capdell y assaborir y fer allargar l’esperansa de véurelshi lluhir lo daurat cordonet entre’l fil que descapdellava, devant de qui no podía sospitarho. Aixís, moltas tardes, descapdellava devant de la pobra coixeta, pera darse’l goig infantívol de fer ballar sa riquesa als ulls d’una miserable, sense qu’aquésta se n’adonés. —Mira cóm salta’l pollet, cóm pica la closca:’ls pobres no’us els podeu dar aquets gustos —se deya interiorment, ab refinada crudeltat.

Ab lo casament, la Tuyas havía trobat, ademés, nous medis d’estalviar bon tros del diari de la plassa, que pagavan per parts iguals marit y muller. Se feu dar de La Coma un dels dos porchs, que salá pera l’hivern y unas quantas gallinas que mantenía en l’estable ab las sobrallas del matxo; al hort dels Mínims y á las Paradas, pidolá alguns manats de planter que, junt ab los arrebassats del más pe’lescanya-pobres, serviren pera refer l’hort del castell. Ella y son marit lo cavavan á estonas, la coixeta’l regava, y, aixís, prompte tingueren verdura pera’l consúm.

La coixeta no li eixía cara sino de pa. Com qu’era un escarrás de feyna, y, avesada á la miseria, sabia tots los recóns de la baratura, resultava excelent; aixís es que, per, aguantarla, feren marit y muller lo petit sacrifici d’escursarse la racció de pa en profit de la noya. Aquesta, ab aixó sól ja hauria estat contenta, si no hagués sentit certs flayres d’or á son entorn que li obrían esperansas pera temps á venir. Com que no tenen fills, será del primer qu’ho arreplegui, pensava; y aixís aná tirant.

Lo castell, donchs, era una bassa d’oli; tots tres ho havían ensopegat. Llástima que La Coma no anava aixís. Quant tot aquell territori prometia una cullita que dava bo de veure, alló estava derrotat, derrotat! Los sembrats no muntavan dos pams de terra; una mar d’agram, salpicada de rosellas y blauhets, sepultava la vinya; l’hortalissa del quintar creixía escanyolida y ab las fullas qu’hauríau dit escaldadas. L’Olaguer, que no hi havía estat de temps, quan vegé alló, perdé l’oremus.

—Cóm se coneix qu’acaba’l contracte, Pere! Aixó es vergonya de deixar las cosas?

—Ja veuréu, sense menjar, vos no viuríau. Quan la terra’n demanava li vau negar; are ho trobéu.

—La mala fe hi trobo; heusho aquí.

—Tentu ab lo parlar, sinó hi tornarém á ser… Potser sí que voliau que m’ho arranqués jo de las caixaladas! Ja sabeu quánts de cops vaig venir á trobarvos; vos havíau adinerat totas las cullitas y encare no n’he tocat una malla, ni us he pogut arrancar comptes, y á fe de Deu que, de cap-d’-any, ja no se’n canta gall ni gallina.

—Y’l bòsch?

—Si’l bòsch; sempre sortiu ab lo bòsch. Qué’n podía treure del brossám? En prous fatíchs m’he vist pera mantindre á la família. Aquí, que m’he tingut d’empenyar y tot per culpa vostra, juheu! Ja tenía rahó, ja,’l geperut, que lo qu’havíam de fer era colgarvos sota un cep.

—Pere… descantalleu massa.

—Y per qué’m déu las encarregadas de lo qu’es culpa vostra? Si encare’m fareu perdre la paciencia. ¡Jo que l’he portat tan bé aquest más! Jo que me la estimo, aquesta terra, perque hi tinch tantas suhadas ¡véurela aixíns, com un fossar! Anéu, preguntéu á la viuda de don Joseph, si may vam tenir duas paraulas. Anéu, preguntéuli… Peró de pòrch y de senyor, ja ho diu be’l ditxo, se n’ha de venir de mena. Llavors semblava un jardí.

—Pere!

—Y qué Pere, ni Pere! qué amenasséu? Qui no vól pols que no vagi á l’era. Lo qu’heu de fer es tocá’l dos, ans qu’os vegin las de casa, qu’encare os las dirán més frescas.

—Jo soch l’amo, Pere.

—Per nostras desgracias… Y… ja ho veuréu; prou! Val més que parlém com cal, perque… m’entenéu?… á mi, las amenassas, m’encenen las sangs, y ja sé fins ahónt arribéu, y… clá y net, no m’agrada héuremelas ab qui no siga com jo. Mosseguéuvos la llengua y acabém: pel Juny acaba’l pacte; jo ja tinch empleyo; amaniu los comptes y’ls diners y busquéuvos pobre, un altre pobre pera escanyar, y en paus. Are, si’m voléu creure, per aquí no hi vinguéu massa, que no tothom te’l seny del Pere: aquesta tarde meteixa, ha estat aquí l’Aloy, que de llavors ensá va mort de fam, y si us trobés guardeuvos d’ell, que té mals jòchs. Creyéume á mi, que ja us perdono las miserias tant com sé, y anéu en nom de Deu ó del Diable, de qui més vos acomodi, peró anéuvosen.

Y dit aixó, en Pere’l plantá en sech, pera mellor contindres. L’Olaguer estava groch d’ira; peró com sabía quántas ne canava son contrincant, no doná un pas; desfermá’l matxo, qu’havía deixat al voral del camí, arrencá unas quantas sèbas y llotigas d’ensiám fins omplirne’l corn de la sarria, y, muntant, arrencá á corre cap á Pratbell.

En son cor bullía tot lo fel del oyt y la vergonya, admirantse ell mateix d’haverse aguantat tant. ¿Hónt era donchs tot lo pit d’aquell traginer jove, que no tenía por á res ni á ningú, qu’anava de nit per cingles y montanyas, dormint dalt del matxo, més refiat que no dormía are tancat ab tres portas dins d’un castell? Y, per consolarse, somniava ab la venjansa, lo recurs dels cobarts, una venjansa de diners, la vil venjansa dels avaros… quan, de sobte, vegé, assegut á la cuneta del camí, un pobre, espellissat y colltort que li semblá conéixer. Lo matxo, al meteix temps, comensá á bramar furiós, á encabritarse tan enfutismat que, sóls á bastonada de cego, conseguí l’Olaguer ferlo apartar de la cuneta y empendre esferehit galop.

A son pas, lo pobre s’aixecá, y, ensenyant los punys y reganyant las dents, cridá, entre mitj de la polsaguera:

—Ja tens sòrt del matxo, ja, juheu!

Era l’Aloy. L’Olaguer recordá de seguit las paraulas d’en Pere, tot esglayat. Y aquell vespre, ab una talega abrassada sobre el pit, potser ab més forsa que may, tornava ab sa usada cantarella:

—Per res del mon, Tuyas, per res del mon dónguis un quarto.

Enfonzant los dits entre las unsas, gayre be plorava: may l’havía vist la Tuyas tan emocionat.

—Casi’m fas por. —¿Qué tens avuy?

—Penso que’l lladre del masover m’ha robat.

Y fora de sí, sense afegir un mot, pegá grapada en lo munt de la Tuyas. Aquésta se li tirá demunt, tan folla com ell, y li mossegá la munyeca; peró l’Olaguer aclapará á la vella sens grans esfors contra la cadira, y empunyantla pel coll, esbravant tota l’ira d’aquella tarde, digué:

—Qué’t pensas que só’l Notari, jo? Si ho tornas á fer may més, t’escanyo.

Lo qual no obstá á que, l’endemá, marit y muller fossen tan amichs com sempre.