VI.

Era de massa bon natural en Pere de las Borjas, pera no aceptar l’avinensa proposada pel Notari. Passat lo bull de la sang, arribá á sentir com pietat delescanya-pobres, á qui havía bofetejat impunement, se n’empenedí com si hagués pegat á un malalt. Rebrotá, per altra banda, son amor envers la terra que tants anys há conreava, y sóls ab greu de la conciencia hauría sabut alluyarsen sense tindre corrents los comptes. Alló de no pagar, afrontant fins lo presiri,’s diu al cop de la disputa; convertirho en fets, quan ánima y cos tenen igual nivell de bondat, ja es diferent.

Per aixó tothom restá en son lloch, llevat del Aloy, qu’era, en efecte, geperut de cos y ánima. Aquést no estava per cosas, si’l veya per allí, s’hi perdria; sóls terra entre mitj podia lliurarlo d’un cop de venjansa que potser costaria car á tots dos. Y en havent parlat per aquest estil, se penjá’l farsell á coll, lligat al cap del bastó, y abandoná La Coma, asmirat de que tots los altres fossen tan baixos y perdularis.

Peró per la lógica prepotent dels fets, aquella avinensa promoguda per l’escanya-pobres produhí un capgirell en l’orde social dels avinguts, verament inesperat. Cap d’ells lo veya venir y tan natural com era, donchs que consistí en aixecar al fort y anorrear al feble. Lo masover obtingué un nou cavall, cobrá las despesas fetas, y sense aixecar la veu ni menos los punys, de las-horas ensá, allí en La Coma, era l’amo; l’escanya-pobres, si no’l mosso, un súbdit. Tota l’autoritat moral qu’aquést hi havía perdut l’havía guanyada l’altre.

Se comprén l’odi qu’aquesta humillació havía d’engendrar en l’escanya-pobres, qui, de llavors ensá, estalviá tot lo possible las anadas á La Coma, ab goig y benhauransa dels masovers. No podent prescindir d’aquéstos, tot lo desitj del avaro fou despossehirse de la mesada; pero’l dimoni del carril ho feya més impossible cada día, com qui diu xuclantse á la gent rica pera portarla á Barcelona. Ben segur que no l’hauría dada á mal preu, pero ni á mal preu trobava comprador.

Ah! que bé deya’l Notari “aixó es peste pera’ls pobles!” Pratbell s’abaltia de pobresa de sang, y com tots los atacats d’un mal crónich, se alimentava d’esperansas ilusorias qu’ab lo consegüent desengany la consumían més y més. Avuy se parlava d’una fábrica, demá d’unas minas, un altre día era una font miraculosa lo qu’havía de remontar la vila; peró ni la font, ni las minas, ni la fábrica apareixían en altre mon qu’en l’imaginari, consol dels desenfeinats y empobrits. Lo real era’l carril, aquells convoys de riquesa que desfilavan á la vista de tots, pera fugir sorollosos y ab crits d’ergull d’aquell recó de miseria que’ls hi dava pas!

L’Olaguer ja no podía passar pe’l carrer de La Roca sense trencarli’l cor la vista de son antich magatzém ab la porta tancada; anava al hostal de Sant Roch, y envá hi cerva tot aquell aixám de carreters sempre mancats d’un’hora, d’un pam de corda y de diners, qu’ell bestreya ab tant profit. L’ensopiment que regnava per tot arreu’l consumía com á La Coma, sense que Las Paradas ni l’hort dels Mínims poguessen darli consol, perque’ls tenía arrendats. La mort del Notari acabá d’aixafarlo, perque ab ella quedá sens conseller y amenassat d’alguna etzaguellada de la Tuyas que me’l plantés fora del castell, ahont ja’s trobava com lo peix al aygua.

Lo castell, sí,’l castell era son únich consol. Tants escarafalls com ne feu á primera hora y tanbé com s’hi trobá després. Per’aquell home esquerp, cap edifici com aquell, apartat de la vila per una costa perillosa y sóls visitat, de lluny en lluny, per algún foraster que no més se preocupava de las pedras. Aprofitant l’indiferentisme, pera no dirne odi, ab que sos amos lo miraren á causa de las disputas, l’escanya-pobres s’ensenyorí de tot lo casal, l’escorcollá de cap á cap, trobanthi un sens fi d’amagatalls que feyan sas delicias. Feu mudar lo pany de la porta forana, trobá en l’hort una bona soca de cirerers pera barrot, apuntalá fortament las finestras més sotmogudas, y aixís assegurat, sense més company que’l matxo mossegós, no temé ja entregarse á una lley de jòch per demés estrany. Consistía en distribuhir las talegas per diversos amagatalls, de distints pisos y en passarse llargas horas de la matinada y vespre recontant las unsas y dobletas, mudant los saquets de lloch cada día. Tan aviat la talega qu’havía entafurat abaix al celler passava á ocupar lo recó de biga de la golfa d’hont n’extreya un altra, com aquésta era col·locada al cau del celler ó en un forat del primer pis, ó sota la rejola del quarto fosch, sinó entre la palla de l’estable ó en lo munt de la cendrera. Aixis las visitava d’una á una, las hi feya estacións ab fervor religiós, hont desplegava tota l’idolatría de que parla Sant Pau, las portava una estoneta sobre’l cor, y ab llur trasbals y diferencia, notada al contar, se feya l’ilusió d’esser més rich. Sense cercar gayre, trobá encar per golfas y magatzéms, portas vellas, trossos de biga, despullas de mobles corcats que li servían de llenya pera coure las farinetas, aixís com los llibres de D. Guillém pera encendre’l fòch. Descobrí també mitja gerra d’oli ranci ab que alimentar son llum de ganxo fins qui sab quán, y en sos escorcollaments, contragué la deria de buscar los tresors que per forsa hi havía d’haver soterrats en lo castell. No hi hagué un pam de paret que no truqués, primer ab los nusets dels dits, després ab una massa de ferro, ni una cana de terra dels baixos que no sotmogués ab son magall.

D’aquí qu’ab los sorrolls sotmorts y ab los viatges llum á la má que clarejava en negra nit per los esberlats finestróns de tots los pisos, comensessen los vehins del carreró á dir que hi havía ramor al castell, á forjars’hi fantasmas y esgarrifosas historias, quan lo home més content y tranquil hi estava. Y si algú no s’ho creya, feya com que sí, tan sóls per’ajudar á traures d’aprop l’escanya-pobres. Aixís la veu s’escampá més aviat per la vila que no’n fou ell sabedor.

Quan la nova arribá á Da. Tuyas, li causá un tropell. —¡Adeu, are sí que ni’l llogo, ni’l vench may més! Are si que ni jo puch ja mudarmhi!

Feya tres mesos que D. Magí era difunt, y ofegats ja’ls antichs ressentiments qu’á primer’hora li feren aceptar, aquella perdua com un gran guany, Da. Tuyas comensava á sentir lo defalliment d’esperit de tota viuda. Un oncle del difunt l’amenassava ab plets, la soletat més gran la rodejava, l’honrat escribent no volgué trepitjar més aquell escriptori, qu’hagué de confiar á qui menós confiansa li mereixía; los honoraris que per conveni ab lo substitut havía de cobrar, eran font qu’anava estroncantse y s’estroncaría del tot lo dia que’l notari nou s’emportaría’ls manuals. La manía d’esser robada li creixía per moments, y reduhida, pera viure, á gratar los curts productes que tocava del escriptori, veya, esgarrifantse, arribar lo día de no poder estalviar los rédits del diner bestret qu’era son capital. De la plassa, del vestir, de sas necessitats diarias, no’n podía ja traure res aquella miserable; un sol estalvi li restava á fer, lo de lloguer de pis; y estava disposada á ferlo desseguida que perdés lo manual, trasladantse al castell si no trobava arrendatari ó comprador. Aquella nova, donchs, havía d’aclapararla, y per’eixir de duptes, enviá á cercar al Olaguer.

Precisament feya tres dias que, contra sa costum, l’escanya-pobres tornava á La Coma, hont passava llargas horas. Era á mitj juny; los camps estavan plens d’ufana, los cirerers y pereras de Sant Joán carregats de fruyt; l’horta tenía un abundós esplet de tomáquets, pebrots, auberginias, monjetas y alls; la vinya comensava á verolejar, y, dins del barri, los masovers batían las rossas garbas de blat á la llum enlluhernadora d’un sol esplendent y entre una atmósfera d’or. Ja no era aquella terra morta del hivern, tan avara en dar com cara de mantindre; era tot’ella un doll de riquesa qu’entendría al Olaguer. Allí contava de primer los caballóns, després las garbas, després las quarteras de grá, y per fi las doblas d’or á que veya reduhit llur preu. En lo desvari de sa passió, ja las apilava, ja las cosia en talegas y las portava de dalt á baix del castell ben apretadetas sobre’l cor. Aquést se li aixamplava devant de tanta abundó, l’arrastrava á travallar ab dalit y á ferlo altre cop sociable. Mentres los masovers dinavan, desfermava son matxo, y enfonzantse fins á genoll en la batuda preparada á l’era, comensava á batre, tot cantant y aixeribit, ab l’afany de enllestir feyna y tocar diner. L’odi contret ja se li apagava, tornava á conversar ab las donas, á mostrarse afable ab los nens, á trobar bella á la Sileta, á somniar ab lo matrimoni, y son major goig era á las tardes, quan tornantse’n á Pratbell ab los corns de sarria plens de fruyta y verdura, pensava en los guanys ja próxims de la cullita y en la que pera després prometía la vinya encara. L’arreplech fet á La Coma li estalviava la despesa del hostal; no menjava sinó verduras, cireras y peras, y com home previsor, omplía l’sostre de la cuyna de restalleras de pebrots y bitxos que s’assecarían pera l’hivern.

Quan la criada de Da. Tuyas vegé barrada la porta del castell desde’l cap de la costa, torná enrera tota joyosa de no haver de trepitjar aquella casa de la ramor. Da. Tuyas, rosegada d’una corcor que la consumía, hagué d’insistir dos cops més, enviantli, lo derrer, una carta que la criada tirá per la gatonera, arrencant á córrer tot seguit.

Llavors l’escanya-pobres se presentá, ascoltá ab atenció las penas y travalls d’aquella viuda y restá tot d’una pessa al sentirli dir lo de la ramor. Sa primera impresió fou molt semblant á la experimentada en lo magatzém.

¡Es á dir que ja’s tornan á fixar en mí! pensá. S’esgroguehí, quedá capficat una estona, y, arreu, ab una mirada guspirejant de goig, en la que la mateixa Da. Tuyas, menos possehida d’ira, hauria llegit un sobtat descobriment, respongué qu’era veritat.

—Cóm! —exclamá la viuda— Y goseu dirmho!

—Per qué m’ha enviat á cercar, vosté? pera que l’enganyi?

—Y goseu dirho!… —torná á fer Da. Tuyas, roja com un tomáquet.

—Ja ho veurá, parlém clar: qué vol dir ab aquestas exclamacions? que creu vosté que jo ho faig?

—Si, ras y curt, aixó mateix. Vos desitjeu eternisarvos allí per una miseria, robant lo pa d’una pobra viuda; y fent por á la gent, escampeu aixís, ja no sóls á llogaters y compradors, sinó á la mateixa mestressa, qu’os hi faria nosa.

L’escanya-pobres ascoltava badant son morret de furó y, en acabant, replicá ab l’intenció d’una amenassa esglayadora:

—Be, donchs, tréguime’n. Ja veurém qui hi anirá á estar.

—Se quedará tancat á pany y clau.

—Que li deixá gayre’l baró, ab tot y esser un beneyt del cabás? Que per ventura’s creu la gent que so jo qui fa la ramor?

—Ho esbombaré, jo —interposá la viuda ab l’imprudencia d’una dona fora de sí.

—D’aixó ja se’n guardará com de caure —exclamá l’escanya-pobres, fent un pas endavant pera dar major forsa á l’amenassa. Y, arreu, endolsint lo tó: —Me sembla —prosseguí— que va mal aconsellada vosté; si la gent té por al castell, no’l deixi sol, perque… hi calarán foch.

Y en lo “hi calarán”, á Da. Tuyas li semblá entendre “hi calaré”, quedant espalmada, retuda.

—Are, fassi’l que vulga. ¿No se li ofereix pas res mes? —afegí l’escanya-pobres, veyentse vencedor.

La vella rodá’l cap, sens gosar á aixecarlo, consumint en silenci las llágrimas de despit que l’ofegavan. Y darrera d’una pausa embarrassosa, sentí que son enemich, posantli la má á la espatlla, aixís parlava:

—Pe’l be que li vuy, ascóltim. Un dia,’l seu marit, Deu l’hagi perdonat, me deya: “Olaguer, t’has de casar”. Lo seu consell me va sobtar de debó, y ell, pera ferme agradós lo matrimoni, me va pintar las virtuts de vosté, com estalviadora y dona de sa casa. Ni aixís vaig volguer ascoltarlo per duas rahóns: perque ni’m feyan falta las donas, ni personas estalviadoras y del bon seny de vosté’s troban per tot arreu. Es, aném al dir, tan difícil com trobar homes de la meva lley… y vosté era casada. Donchs bé; després hi he pensat molts cops: don Magí tenia rahó; ni l’home ni la dona, quan tenen alguna cosa que perdre, poden viure sols… y la dona menos encare, molt menos… Créguim á mi: senyora Tuyas, casis.

L’aludida per fi aixecá’l cap, y topant ab la mirada traydora del Olaguer, digué ab falsa rialleta:

—Es á dir que vos sabeu un modo de capitular?

—Crech que vosté m’ha entés.

—Y llavors no hi haurá ramor?

—May n’hi ha haguda.

—Donchs que deyau ara meteix?

—La gent veig que s’ho creu, y essent aixís es més fácil ferli sentir de debó… Are falta saber, que jo un servey lo pago ab un altre servey.

—Sou ben dolent! Tinch set mesos pera pensarm’hi.

L’escanya-pobres arronsá las espatllas ab un cop nerviós, y ficantse las mans á las butxacas, eixí escala avall, deixant á la vella pensativa.