VII.

Durant aquells set mesos, lo defalliment de la viuda aná aumentant al compás de las contrarietats que, per tots cantóns, li eixian. Queyan rédits, y’ls deutors, uns apurats de debó, altres envalentonats per la falta de D. Magí, de qui no gosaren riures com á curial qu’era, no pagavan; los manuals havian desaparegut ja á mans del Notari nou; l’oncle del difunt seguia en cartas y més cartas amenassant ab acudir als tribunals si no se li restituhia la part de llegítima gravada, y no cal dir que’l castell continuava en poder delescanya-pobres y ben lluny del pensament de compradors ni llogaters. Da. Tuyas sentia l’engunia de qui ha caigut al mitj del mar y no veu sino un baixell al horitzó, peró lluny, lluny, que potser ni á temps arribarà pera lliurarla de las famolencas onas. Que’l baixell sia gran ó xich, hermós ó lleig, tant se val; lo cas es que vinga, que’l malhaurat agonisant puga aferrarse á la soga y lliurarse de la mort. Per sórt seva,’l baixell anava atansantse, tot ensemps que’l contraposat onatje empenyia á ella cap al baixell salvador, com moguda d’invisible imán. Era una atracció d’afinitat molecular, empenta, per un cantó y altre, de necessitats aparelladas.

L’estiu, l’abundós estiu, havia passat, ab sas cullitas, ab tota s’atmósfera d’or, pera deixarne una altre de plom més miserable y aygualida; los brassos del pagés ja no s’obrian per no poder gayre bé abastar las dauradas garbas ni las sucosas portadoras de most; devant del amo, estava com un pobre, sempre parant la má, pidolant sempre per abonos y conreus, com un sagristá per ciris, que l’amo no veya lluhir; la terra tornava á estar pelada, vidriosa, morta, y á Pratbell s’havia apagat lo burgit de vida que’l trasport de cullitas li doná per un moment, abaltintse altre cop ab la tristesa dels dias curts y’l remorós trontoll dels trens que seguian passant d’esquitllébit, tan mofetas y ergullosos com sempre.

Altra vegada, donchs, estava l’escanya-pobres reclós en lo castell, adorant sas unsas, devorat per la passió, y morint de frisansa cada cop qu’havia d’abandonar la vila per’adinerar fruyts, perque temia més y més aquell ditxós cop de má. Una dona pera férlashi centinella li mancava; ja ho havia dit: “lo Notari tenia rahó”. Y si per cas, somniant aixís, recordava á la Sileta, abaixava’l cap al pes del impossible, y’s quedava aquella estrella pampallugant no més, en lo cel boyrós de la passió, entelada y moribunda. Tot son amor, totas sas tendresas, eran pe’l or, ¿á qué, donchs, la bellesa, la juventut ni cap dels encisos que porta en si la dona per l’enamorat? De segur que seria malgastadora, má-foradada, com la majoría. De segur que li duria fills, un reguitzell de necessitats costosas de que fins are s’havía passat. Ja ho insinuá aváns: ab una centinella’n tenia prou; y pera tal ofici cap tan barata e idónea com la Tuyas. Si era carronya y reganyosa, ja la posaria á rotllo, y després ni un guant. Ademés era rica, un altre mitjot pera contar, novas talegas que aparellaria, qu’un dia serian sevas, totas sevas.

Ab tals intents, lo garnéu del Olaguer procurá amanyagar á la vella, arreu d’haverla esparverada. La visitava sovint, li parlava sempre d’interessos, fentse, com qui no se n’adona,’l rich, pera enllepolirla, li dava consells pera tráurela d’apuros, y, algun cop, al consell afegí sos bons oficis, logrant arrancar de malpagadors los rédits desitjats. Y si’s parlava d’aquell oncle ó d’algún deutor tossut, ben prompte saltava ab sa deria sempiterna: “es perque la veuhen sola; una dona no fa por.”

Aixís y sense una paraula d’amor, aná guanyant á l’interesada vella, que, per sa part, buscava rasser y també talegas. Havent dominat al Notari, ¿per qué desesperar d’un nou triomf? La gota forada la penya, poch á poquet se vá lluny, y tal moltó escuat aná per llana y torná esquilat. Aixís anaren ablanintse un y altre, y potser arribaren á creure y tot que s’estimavan, al menos ella, lo dia que, concertant las esposallas, la viuda li digué Olagueret y ell mastegá la paraula Tuyetas.

Passats, donchs, los deu mesos de lley, lo casament se realisá. Ells no volgueren pompas ni caramadas, no per avaricia ¡qu’es cas! sinó pera evitarse esquellots, y rendir un tribut al dir de la gent que veya á la viuda encare ab vestit tintat de negre, y de més á més sabia per boca d’ells que’ls contrayents, si no eran pobres, poch se’n mancava.

Era una matinada d’Abril, xamosa y riolera per lo ras qu’estava el cel, la fortor de rosas que duya’l ayre, la cantadissa de aucells que hi havia per arbres y teuladas… y, en fi, perque xamosa y riolera la veyan aquells sos sérs qu’anavan á assolir desitjos somniats. La vila gayre be dormia encare, quan la benehida parella ja eixia de l’iglesia; vestida de negre la nubia, peró ab la perruca un xich més lluhenta, la mantellina posada ab més pretensións, una mica més encastat al cos lo mocador gran, l’esguart més aixeribit, menos arrugat lo front, menos caygudas las vermellas galtas y un poch més aprimat lo nas; potser xuclant la fragancia de l’atmósfera. Lo nubi, que semblava fill d’ella, anava en cambi com avergonyit, coto’l cap que cobria un bolet fins á las orellas (un bolet del difunt), una americana ampla y curta (americana del difunt), una armilla de quadros y un pantalón d’esca, que tot Pratbell coneixia com prendas del difunt, closos los llabis d’aquell morret de furó, las mans creuhadas al derrera, com si portés grillets.

Sí, era una matinada d’Abril, xamosa y riolera, per lo ras qu’estava’l cel, la fortor de rosas que duya’l ayre, la cantadissa de aucells que hi havia per arbres y tauladas… y en fi perque’l Diable n’havia fet una de las sevas.

Lo pis del notari Xirinach quedá tancat, ab papers als ferros dels balcóns. Tots los mobles foren trasladats al castell, feta excepció de la despintada taula de bayeta y cadira de brassos del escriptori, qu’ab llur producte serviren pera pagar la muda. Aixís, quan la parella arribá al palau de sos amors, tingué taula hont regalarse ab un chocolate ab secalls servit per la coixeta, ab repiquets y tot de crossa.

Era, la coixeta, una hórfana de solemnitat que, cansada de parar la má al portal de l’iglesia, mudava d’ofici, desafiant la por á las fantasmas que l’antiga criada no pogué vencer.

—Oh, si no fos la costa! —havia dit la mestressa— fins d’aquésta me’n passaria! Si no fa proba, ja anirá á plassa l’Olaguer.

L’Olaguer sortí á dar un tom per si topava ab un dels deutors més tossuts, ferli saber, ensenyantli las dents, que d’aquella hora ensá era’l marit de la Tuyas. Aquésta’s passá tot lo matí arreglant las pessas de dalt, hont havian posat molta part dels mobles del Notari. Mes tart baixá y’s tancá de part de dins en lo dormitori nupcial qu’era al cap del corredor inmediat á la cuyna, altre temps destinat als porters. Peró’ls nous senyors estavan més per viure á peu plá que no per muntar escalas y atravessar aquellas salassas hont se perdian com formigas. Per altra part, com qu’aquell dormitori dels porters havia sigut habitat fins á darrera hora pe’ls guardians que hi tingué’l baró, estava ben apariat de vidres y fustas, y aixó estalviava gastos; donava á mitjdia y aixó’l feya calent com un turró sens necessitat de braser; s’asqueya sota d’una torra ab volta de pedra per trespol, y aixó’l posava á cobert de fòch y de lladres. La coixeta dormiria en la cambreta del costat del rebost qu’era darrera la llar, y aixís, tancant la cuyna, quedavan tancats y barrats per una porta més: tres, contanthi la forana. Reunint aytals condicions, be podian donchs escullir aquell dormitori, prescindint de si la cals de las parets era ja un xich massa rossa y escrostonada en certs indrets com mostrant llagas de pedra, y fent cas omís de las dimensions de l’alcova, qu’ab lo llit de matrimoni tot arrambat á un cantó en prou feynas permetia una cadira. A la saleta, en cambi, se n’hi encabian tres, la calaixera de la Tuyas, demunt de la qual posava son tocadoret de calaix, un bagul, un tres-peus pera rentarse, y penjada en un clau de ganxo, la carrabina del Olaguer. ¿Qué més podria desitjar un matrimoni senzill?

Dinaren frugalment, perque era primavera, y després donaren comiat á la criada.

—Avuy s’hi ha de conéixer —li digué donya Tuyas, que de la mort del Notari ensá per tothom havia perdut lo Don, llevat de las minyonas— vés, vésten á esbargir una mica.

Y quan la crossa ressoná per las llosas de la plassa, la nubia cridá’l marit qu’era á dar pinso al matxo, tancaren lo castell y’s passaren la tarde entretinguts, obrint un amagatall en l’alcova que la capsalera del llit taparia.

—Has tingut un gran pensament —exclamá l’Olaguer, un cop tingué fet aquell gran trau en la tapia— Aquí ningú’l sospitará’l diner.

—En lloch tan ben guardat, home. Oh, y que cada vespre li podrém dar una mirada, no més despenjant la capsalera ¿véus?

—Contarlos y tot, si volém —afegí’l marit.

—Ah, briball! També t’agrada á tú contarlos, eh? —digué la nubia, fentli una magarrufa, tota entendrida per diversas causas. Y després —Bé, vaja, quánts n’hi posarás tu?

—Jo tots, ¿y tu?

—També tots, si tu no m’enganyas.

—A qué vindria enganyarte? No’ns hém fet testament deixántnosho tot l’un al altre? Llavors tot lo teu es meu…

—Y meu tot lo teu —saltá la Tuyas, sens deixarli completar lo pensament.

—Y es clar, dona.

—Sí, peró’l diner té tants trencacolls… Un testament se fá y desfá tantas vegadas…

—Quinas ganas de gastar en paper sellat! Tu pórtat bé y no tingas por. A quí vols qu’ho deixi sinó á tú? A casa no’m van dar res: que travallin.

Y al dir aixó, trucá al castell la coixa, á qui vegeren de la reixa de la cuyna.

—Ascolta —digué la Tuyas, aváns d’eixir el vestíbul— Cal que pensis en encarregar la porteta pera l’amagatall.

—Demá la clavarém.

Y quan á mitja nit dormian, uns cops morts y fondos feren tremolar sota’l groixut llensol á la coixeta, ensemps que no menos tremolós, l’Olaguer s’asseya al llit y parava orella sens ni gosar á respirar.

—Qué ascoltas? —preguntá la nubia, ofegant un xiscle.— No m’havías jurat qu’era mentida lo de la ramor?

—Calla… calla…

Y se sentiren altres cops sorts y fondos.

—Malviatje’l matxo! —exclamá á la fi’l marit.— Es ell, es ell. —Y ab veu ja natural, afegí llavors.— Veus, quan jo dormía á l’estable, com que’l tenia á l’orella, no’m dava aquets espants. En aquesta casa tot ressona, y desd’aquí semblava’l picot d’un minayre. Peró es la Vespa, no t’espantis.

—Ja n’estás ben segur?

—Sí, dona; ja póts dormir.

—Es que res me fa por com los lladres.

—Quant jo era un pelat no’n tenía á ningú; ni’n tindría tampoch aquí dins per aixó… Allí hi ha la carrabina, y vés si’ls defensaría… perque no es la vida lo que’m dol, no;…’ls diners, la mofa, la mofa de que’t prenguin lo que tant t’ha costat d’arraplegar.

—¡Jesús, María Santíssima! un altre cop!

—Sí, es ell; no t’espantis.

—La meva por es á un cop de má per un camí; que t’agafin descuydat. Per aixó’t vull dir una cosa; ascolta, no’t tapis ab lo llensol, ja t’abono qu’es la Vespa, are encar fa companyía… Ascolta bé: no’t deixis may sorpendre; si may per may jo faltés de casa y rebessis una, duas, tres, ni vint cartas demanant diners pe’l meu rescat, ni que hi vegesses la meva firma, ni que hi vegésses la meva lletra, ni que te’ls demanés per Deu y pe’ls sants; may, may donguis un quarto meu. La vida ja cuydaré de salvármela: n’he passat moltas pe’l mon; lo que cal es tindre ben aferrat lo diner. Ni un quarto, ni una malla, ho sents?

—Home de Deu, quinas conversas, tota tremolo, dormím are, dormím.

Y l’Olaguer callá, y la nubia’s condormí, mormolant interiorment: “Ni un quarto meu!… Mira’l bergant… si de cas qu’ho pagui la dona, eh?”

Tal fou aquella diada de nubis.