Segona part

I

Aquella volta ‘l gobernador no s’havia enganyat. La partida aixecada s’esvahí com vol de fantasmas per l’afrau de Cimdecorbs, no al aproximarshi las tropas, que ni temps tingueren d’arribarhi, sinó á l’aparició del sometent qu’ aixecá ’l meteix país. Havia sigut com una convulsioneta més del malalt; peró alguns ni aixó creyan, donantli, tot lo més, lo carácter d’una estratagema de contrabandistas pera distreure forsas de carrabiners y deixar algun pas franch als paquetayres.

Tan breument pacificada la provincia, D. Pau torná á Vilaniu fent seguir á son amich Dominguez. Aquells pillets los hi havian desbaratat lo plan. L’ expedició á la Mayola no podia faltar, y, aquest any, Sant Pere s’esqueya en dissabte: dos dias seguits de festa pera las oficinas del gobern. Abandonaren abdós la capital á entrada de fosch, sens dir res á ningú, y arribaren á casa Galcerán de bella nit, quan no ’ls esperavan.

Da. Isabel estava ja avesada á aquestas sorpresas de cassador, desde petita. Son pare, per causa de sa carrera, entrava y eixia de casa com han de ferho ‘ls militars, sabent qu’ anava al quartel, no poguent assegurar jamay á quina hora tornaria. D. Pau, son marit, tenia la movilitat d’un polítich en actiu servey, sempre un peu en l’estreb, tant prompte á la capital de provincia, com á Madrid, com á Barcelona. Avuy l’eclipsava de táula un banquet, demá ’l feya dinar á deshora una reunió del partit, un altre dia, á la córt, havia de perdre la nit en lo Congrés ó en algun Ministeri. Per altra banda convertia sa casa en una petita fonda. Quan menos Da. Isabel s’ho esperava, compareixia l’home ab algun ó alguns amichs á dinar y fins á dormir.

–Son compatricis, filla; que posin tres plats més á táula y arregléu un llit pera fulano.

Aixó era tot l’any, y sempre ab pressas que feyan, sobretot, renegar al servey. Més havia mortificat á Da. Isabel encare, un’ altra cosa. Era la part qu’ á Madrid li feya pendre en la vida política, també á salts y á turbonadas. Tal vegada estava la bona senyora á punt de retirarse al llit, ó en agradosa tertulia, quan compareixia D. Pau y, á corre-cuyta, la feya vestir d’etiqueta per’ anar al ball d’una embaixada ó al lunch d’un ministre á qui ella ni de vista coneixia. Era una febre; sols per aixó havia deixat ab gust la córt feya dos anys.

La repentina arribada d’aquells dos senyors ni sorprenia ni mortificava, donchs, á Da. Isabel. Al revés, la feu esclafir en una rialla de goig, y, cridant á la cambrera, doná ordre de tornar á parar táula pera que ’ls forasters poguessin sopar, “que deuhen venir morts de fam.”

–Espérat –afegí D. Pau– Fés avisar á la Queta pera que demá, á primer’ hora, fassi provisions per dos dias, y al cotxero que’ns tinga ‘l break gran á punt per’ anar á la Mayola. Hi passarém aquestas duas festas. Las minyonas y en Llebreta qu’ hi marxin primer ab la tartana. Vestíu als nens bén aviat.

–Peró –feu Da. Isabel– hem d’anar á missa. ¿A quin’ hora vols marxar?

–Ah, es veritat! En Llebreta, á las quatre ¿ho entens bé? –endressantse á la cambrera– á las quatre, que vaji á avisar á mossen Magí pera que comparega á dirnos missa de las vuyt per munt, á la Mayola. Nosaltres hem de marxar á las cinch; ans de que la vila sápiga qu’ hem arribat.

–Es molt dematí, Galcerán; los nens se morirán de són.

–Llavors, feu una cosa: tu vens més tart ab ells y mossen Magí –Y arreu, trayent lo cap á la saleta, al costat de la qual tenia lloch aquest diálech, preguntá cridant– ¿Y vosté, papá, de quina expedició vol esser, de la primera, á las cinch, ó de la segona? Lo gobernador estava llavors explicant al general lo plan de la festa campanyola.

–De la primera, á la fresqueta, á la fresqueta –respongué ’l general.

Eran ja las onze, y ans no varen sopar y ’s ficaren al llit, bén bé la una. En arribant D. Pau, ja no ’s dormia en aquella casa, deya cansat lo servey. Efectivament, tres horas després, en Boy y tres criats més ja anavan en doyna, y, á las cinch del matí, las fogosas eugas eixian ja d’aquell casal, ruflant y removent lo cap com orgullosas de dur en lo break als tres senyors.

Feya un dematí hermosíssim. La vila tot just gosava á remoures. Algunas finestras comensavan á badar l’ull, una resplandor de rosa llepava las barbacanas y torratxas, l’ayre matiner despertava als pochs arbres de dins la vila. Contadas eran las personas que ’s veyan pe ’ls carrers; mes, las pocas que corrian, tot fregantse ’ls ulls ab lo puny se giravan á contemplar lo break pera pendre nota de qui l’ocupava y pregonarho arreu. Aixís, á las set, ja tota la vila sabia aquella espedició.

–Sí, sí, jo ho he vist; l’hereu Galcerán ab lo seu sogre y ’l senyor Gobernador, los tres pendonistas. Devian anar á la Mayola perque han tirat pe ’l portal de Dalt.

Realment lo break eixí per aquell cantó. Lo sol, mitj enclotat encare en lo pich del Esparver, amarava de suau resplandor tota la vall de Flors. Los tres viatjers contemplavan lo panorama sens dir res, ab aquella fruició especial que causa la naturalesa de bon matí. Allá, á l’esquerra, la terra anava baixant dret al mar en suau coster hont morian las montanyas entre l’infinita espessedat d’arbres de riu que s’allunyavan fins al horizó, arrebolat de llum lo fullatge més alt, enfonzantse ’l de sota en aquella negror matisada que desespera als pintors. Los boscos del serrat, arrupits á l’ombra, s’extenian per las botarudas montanyas com inmensas pells d’ovella tenyidas d’oliva. Ni socas, ni alsaria d’arbres, ni clapas de terra venian á destruhir aquesta imatge.

–Veu, allí tinch un bosch ple de conills –feu en Galcerán– Si estessim més aquí, hi aniriam á cassar.

Y sos oyents tenian d’esforsarse per’ imaginar pins y alzinas en aquell borrím negrós que no semblava pujar tres pams de terra. Al baixar la vista, la vessant prenia un aspecte de burell apedassat, com gambeto de pobre. A la dreta, la plana s’aixamplava á son pler fins al peu de las montanyas de ponent, llavors dauradas pel sol. L’ atmósfera d’aquell’hora deixava veure netament llurs contorns y conreus, los cimals de terrer primari esgarrapats pel llamp, los córrechs esllavissats per devassalls d’aygua, las fondaladas perdentse sota munts d’arbreda color de bronzo pompeyá, las vinyas escalant los puigs pera alfombrarlos de pámpols, grans catifas de vellut vert estenentse als peus dels poblets de la vall. Pedracremosa y Campllobí s’aclofavan apomadets y mitj amagats á l’ombra del serrat del Comte. Més amunt de la grau, que cinglava com corbatí groch las alturas de Bondalit, guaytavan Castellardit y Cimeralta ab sas casetas xatas y rostidas pe ’l sol, y de l’extensa faixa d’arbreda que s’arruava riera avall, ressortian, blanquejant assí y allá, ’ls campanarets de Vallfonda y Regolf, y de Benitarik, resquici dels alarbs.

De sobte, D. Pau, entregirantse, cridá, tot signant ab lo bastó:

–La Mayola! Mirin, allá baix, entre aquella negror d’arbres.

Sos companys, fent visera ab la má, enfonzaren inútilment la vista en la plana.

–Allá, aquella clapa blanca, derrera d’aquell gran noguer. Segueixin la punta del meu bastó. Atúrat, Boy.

Y tots tres se posaren de peu dret. D. Pau, qu’ estava orientat, no presumia que de la punta de son bastó eixia, pe ’ls forasters, tota una estrella de raigs divergents.

–Per allí, miri, –tornava– prengui aquesta masia groga per punt de partida. No la segona caseta, ni la tercera; aquella taca blanca de més avall.

Y no’n veyan pocas de casetas y tacas blancas entre las grans feixas d’arbreda que s’aixecavan en totas direccions fins á formar en perspectiva tota una espessedat de vert, plena de matisos. ¡Si aquí lluhia una paret blanca qu’ enlluhernava, y allá verdejava una vinya, més ensá atravessava un camí, al costat groguejava un gran camp de rostoll ab son campament de cavallons de garbas que semblavan un ramat de camells descansant en un sorral de la Meca; per tot arreu pedassos clars y foscos; un inmens tablero d’ajedrez ab las pessas ja barrejadas com á mitj joch! Tot aixó distreya, marejava, embadalia y convidava á reposar la vista aquí y allá, sens esma ni direcció fixa.

Per fí, apuntant, un y altre, l’ull en lo bastó qu’ aguantava D. Pau com una ullera de llarga vista, afirmaren los forasters haver ovirat la Mayola, aquella taca blanca, derrera una taca verda qu’ en Galcerán batejava de noguera, tot de cor, no perque pogués desde allí classificarla. Y ’l break torná á arrencar carretera á munt, deixant darrera un nuvolet de pols, y desfilant sempre entre ’ls renglers d’oliveras ó garrofers que s’abocavan al camí tots empolsats.

La Mayola no distava de la vila més d’una llegua, qu’ aquell tronch se dragava descansadament en mitj’ hora.

–“Es una broca d’acer” –deya en Boy, tallant l’ayre ab lo fuhet, tot esvanit. Y de sobte, tocant á son amo per l’esquena, l’advertí de que s’hi acostavan.

Efectivament, al peu de la carretera comensava á ovirarse ja la llarguísima tanca emblanquinada de la finca. Demunt d’ella, un rengle d’oliveras treya sas apomadas copas de vert cendrós. Las eugas l’assoliren en dos minuts y desfilaren bona estona devant d’ella, llansant sobre la cals l’ombra, plegada en ángul, de tot aquell equipatge al trot.

Al mitj de la tanca, duas pilastras, rematadas en grans copas de ferro fos, sostenian lo reixat qu’ estava ja obert. Giraren las eugas y engolfaren lo caminal qu’ enmenava á la casa en capritxosas giragonsas, sempre sota una volta de plátans entrebancants que tenyían la claror d’ocre verdós, y á la suau remor de l’arena qu’ al pas del carruatge, rondinava com un ruixím. A una y altra banda, rosers de tot l’any, trohanas y mirambells amagavan las terras de conreu; peró encare alguns caps-brots de la vinya s’atrevian á guaytar per demunt d’aquells vorals, com tremolosos de curiositat. Hi havia á dalt dels arbres una xarradissa estrepitosa d’aucells.

Lo sogre de D. Pau se sentí emocionat; tot aixó tant delitós era de la seva filla, de sos nets; los ulls se li humitejaren de goig.

–Ah! –feu– no sé com vos estéu á la vila? No es veritat, gobernador? Aixó es magnífich. O corte o cortijo; lo que jo dich.

–Bonich, bonich! –exclamá l’interpelat sens eixir de sa contemplació.

–Sí, ho es, sí! –digué en Galcerán, tot estufat.– Sempre ha sigut l’hisenda preferida, la nostra residencia d’estiu. A l’Isabel li próba molt y li convindria. Peró, veu, en aquestos temps qu’ á lo mellor corren partidas, si jo la tinch de deixar…

–Ah, donchs, si m’ ho permeteu –interposá ‘l sogre– jo me n’ hi vindré ab los menuts.

En Galcerán doná ’l consentiment ab una rialla d’amo agrahit.

Aquell camí tenia bén bé mitj kilómetre, las eugas seguian, trop, trop, trop, trotanthi sordament entre la cantadissa d’aucells y aquell soroll de ruixím. A la fí desembocaren en una plassa de forma de mitja lluna, igualment enarenada. Un noguer secular ocultava mitj devanter de la casa qu’ ocupava ’l diámetre del semicírcol. En baixant del cotxe, un la veya tant gran com era, plantada com un castell entre la capella y la cotxeria que ’s redossavan humilment al amparo d’aquella matronassa. La torrada cals de son devanter li dava cert aspecte de maduresa que casava bé ab sas proporcions. No tenia més que baixos, primer pis y golfa; reixas á baix, balcons á dalt, finestras més amunt, y ’l fustám d’aquestas oberturas estava pintat de vert, un vert ja begut pe ’l temps. Demunt del balcó principal, un rellotje de sol feya reflexionar ab aquesta inscripció llatina: Cogita.

–Cogíta! –exclamá ’l general, llegintla en castellá– Quina humorada! Quí es la cogíta? l’agulla?

Sos companys se clavaren á riure.

–No es cogíta, nó –replicá D. Pau.– Es cógita, en llatí. Y allavors explicá qu’ havia sigut un capritxo d’un Galcerán frare, oncle seu ja difunt.

Interiorment, la casa era cómoda, peró ni luxosa ni elegant. Abaix, salas, menjador y cuyna; los dormitoris á dalt.

Per lo demés, la capella era petita, una garita d’obra, ab sa porta morada, un petit rosetó y, al cim del capil, la campana, penjant de dos montants de ferro forjat. La cotxeria s’extenia á la esquerra, donant terrat al primer pis y, obrint al devant una gran portalada d’arch rebaixat y feixuchs guarda-cantons. Un passeig de rodonas acácias voltava la mitja lluna, servint de parasols al llarch pedrís que dibuixava l’arch del semicírcol. Lo pedrís tenia per respatller un reixat de canya qu’ encoixinavan flayrosas enredaderas. Al mitj, lo pedrís se partia en dos pera dar entrada al hort qu’ allí al peu extenía fins á perdres de vista son rich mostruari d’indianas foscas.

Mentres los forasters miravan aixó, lo break s’entornava á la vila, D. Pau dava ordres al masover, á en Llebreta y servey que ’ls havia precedit.

–Volen descansar? –digué arreu.

–Y de qué?

–Llavors vinguin ab mí.

Y ’ls portá derrera ’l mas.

Un veritable bosch de garrofers amagava la part més rústega, peró més pintoresca, de la finca. Allí hi havia la casa dels masovers, los cups, corrals, estables y pallers, un munt de construccions, color de crocant, de silueta escalonada, qu’ arbres de cent menas soplujavan ab amor. Un’ eura de groixuda soca s’havia arrapat al devanter incrustanthi un colossal ventall; dins la cort dels porchs un desmay hi abocava sa grisa cabellera, una nusosa parra formava toldo al galliner destacant son vert gemat sobre ‘l fondo negre d’una alzina. Y encare, per demunt de las teuladas, treya son gegantí plomall una pollancra qu’ aixís semblava d’or á la claror del sol, com de plata al banyarla la lluna. Lo torrent dels Rossinyols borbollava sorollós allí á dos passos, y un formigueig d’avirám y bestiar omplia de vida tot aquell recó.

Encare s’arribaren fins á un caminal qu’ era partió de la vinya y l’horta. Ab ells s’havia incorporat llavors lo masover, un pagés ja de mitja edat, petitó y rabassut, ab cara de conill y uns ulls petits hont flamejava la vivor sota d’unas cellas rossas y llargas que semblavan las alas d’un pollet. Duya calsa curta, calsó y un senzill mocador doblegat al cap com dessuhador d’un turbant qu’ havia perdut. Abrigava son tórs, la blanca camisa escollarada d’hont la carn naixia més morena y, entre las vetas de l’espardenya, guaytavan sos peus de fanch. Las mans encreuhadas al derrera, seguia als senyors, sens badar boca, mentres parlavan d’altras cosas; mes, quan D. Pau se parava á fer notas ab son bastó un arbre ufanós ó l’extensió d’un conreu, aixecava aquellas alas de pollet al front y mirava las terras ab més ulls d’amo que ‘l meteix propietari, pera refermar ó contradir sas paraulas. Molts cops, tot parlant, arrancava algun escardot ó desfeya á cops de peu algun terrós massa groixut. Ningú com ell coneixia la mesada pam á pam; ell sabia de cor las quantitats de fruyts enmagatzemadas y, á un simple cop d’ull, feya un cálcul just de la cullita pendent. D. Pau podia ésser un bon agricultor pe’ls llibres, peró li mancava l’esperiencia per’ ésser un bon pagés, deya l’Aleix.

–¿Quantas cargas de vi’n traurém enguany d’aquesta vinya, Aleix? Sis centas?

–Ca, no senyor: més, més ne donará encare… ¿Sab que’n judico jo? Unas siscentas vint y nou, si no arribém á las trenta.

Y ’l bon masover feya aletejar las cellas ab orgull de vencedor, mentres D. Pau, ofegant una rialleta, alabava en alta veu lo cop d’ull d’aquell majordóm.

Poch á poquet tornaren á atansarse al mas per la part de derrera. Al peu d’aquesta fatxada hi havia un jardinet tancat per una barana de fusta que s’aixecava demunt d’una paret de cinch pams d’alsária.

Al mitj del clos, un surtidor que no brollava; arrambats á la casa, un espayós galliner de filat de ferro y la garita pe ’l gos. Lo jardí estava descuydat fins á fer plorar. Quatre ocas rodavan soltas per allí, sens més esplay que ’l banyarse en l’aygua llotosa del surtidor, mitj desallotjada pe ’l bosch de nenúfars que dins la bassa creixia. Las ocas y ’l gos reberen abordant als forasters.

L’ Aleix, ab una canya, allunyá las ocas que fugiren encare esgargamellantse, traquetejant lo cos com una tartana per mal camí, y cayent de costat á cada ensopegada que rebian llurs rems d’argila cuyta.

–¡Rustán, Rustán! –cridá D. Pau al gos, qu’ al sentir sa veu pará de glapir per’ aixecarse en duas potas, dant grans batzegadas á la cadena que ’l fermava.

D. Pau lo desfermá y tingué de rebrer las alegras embestidas del Rustán qu’ á grans bots volia lleparli la cara, posantlo á punt de perdre l’equilibri. Era ‘l Rustán un terranova, alt com un moltó, peró sapat de potas y ample de testa com lo rey del desert. Sempre esquérp ab la gent pobre, mostrava especial afecció per sos amos y ’ls senyors que ’ls visitavan, com si ’s cregués de la meteixa nissaga. Per altra banda, D. Pau n’ estava tan cofoy que, mentres era al mas, no permetia que ’l fermessin. Ab aquella fera al costat, sa corpulent figura semblava cobrar més ayres de senyor feudal.

–Y ’ls pavos-reals? –preguntá aquest.

–Míris, per allí al recó dels taronjers deuhen esser.

–No cal dir que sense petits, eh?

–May, may n’ hem pogut fer cria; tots los ous trencan.

–Com que sou tan tretzuts! Ya li he dit á la vostra dona cent vegadas que no s’han de moure del galliner, y qu’ á dins no hi té d’haver ni un pujador. Si nó, la pava s’hi enfila pera pondre y aixís esclafa tots los ous. Ala! cridéu un baylet que ‘m tregui totas aqueixas barras del galliner y que m’ hi tanqui ’ls pavos tot seguit. Després que ’m rasclejin tots aquets caminals, que buydin lo surtidor y ’l rasquin. Fora llotím. Y que ’m pentinin y apomin tots aquets quadros de flors. Aixó sembla un cementiri!

La veu ab que eran dadas las ordres no admetia réplica; lo masover eixí mitj botit. “Tan meteix lo senyor no’n perdona cap; bé podia callars’ho devant del gobernador y del general. Y perqué? Per un cau de jardí. Ves que l’hi dará ‘l jardí! ¿No li menava bé las terras, que las hi tenia netas com lo palmell de la ma? Donchs aixó es lo qu’ interessa.”

Eran ja quarts de set: los senyors entraren al mas á pendre alguna cosa.

Envers deu horas arribá Da. Isabel ab los nens, mossen Magí, la cambrera y la maynadera. En la plasseta hi hagué un esclat d’alegria. Lo gobernador oferí la má á Da. Isabel, l’avi s’apoderá dels néts, D. Pau rebé al capellá, y tot un aixám de servey y la familia dels masovers contemplavan l’arribada ab la rialleta als llavis, á poca distancia. Ja tots á terra, hi hagué un moment de confusió: “cóm vá? cóm vé?” encaixadas, abrassadas, petóns, lo Rustán tremolant sa frondosa cúa, ficantse entre ’l remolí de gent, saltant al pit de Da. Isabel, espahordint als menuts; tots aixecant la veu fins á aquell diapassó á que convidan l’ample espay, los piulets d’aucell, lo cant dels galls per assí y per allá escampats.

Lo sol, que picava ja de valent, lográ bén aviat restablir la calma, desbandant á la gent en petitas collas. Da. Isabel, seguida dels criats, entrá á la casa á treures lo sombrero, y cinch minuts després, la cridanera campana torná á acoplar á tothom dins de la capella.

–Se coneix que mossén Magí du gana –feu D. Pau, al eixir de missa, tot acostant al capellá la cadira pera que prengués xacolata.

Y es clar que’n tenia ’l bon capellá. Eran quarts d’onze! Quan ell era mosso d’aquella casa no havia pas esmorzat may á semblants horas! D. Joseph l’havia fet apendre, li pagá la carrera, ’l feu almoyner de la familia y en cambi de tot aixó li imposá sols l’obligació de dírloshi missa al mas. Com negarshi? Peró com los hábits no li havian tret la gana ni trastornat dins de casa las horas d’ápat, ell deya, ab un candor que feya esclafir lo riure á aquells senyors, “qu’ en dias aixís, los budells li roncavan.”

–Es massa senzill aquest bon home –havia dit varias vegadas Da. Isabel qui, tenint un alta idea del sacerdoci, veya sempre ab greu á aquell capellá de missa y olla inferior á ella meteixa y donant contínuament pábul á la caricatura del clero.

–Y qué hi farás? –responia D. Pau, qu’ en aquestas materias sols mostrava son cinisme dins de casa.– Tan bona es la seva missa com la del Sant Pare. ¿Te sembla que jo encare ‘l veig com un mosso disfressat? qu’ ab la teva sola educació l’humillas? Y no t’ apuris, dona. Ell meteix no ho coneix y es felís.

D. Pau, no obstant, á la Mayola, feya la pantomima de tenirlo á dinar y ‘l posava á cap de táula ab l’intenció política de predicar ab l’exemple lo respecte al clero, tan amenassat ja llavors pe ’l partit lliberal. Y á fé qu’ aquell bon reverent se n’ hauria passat bén bé de bona gana, perque, en sa natural humilitat, veya encare, als Galceráns com á sos senyors, y no sabia menjar ab ells sens violentarse.

Aquell dia, devant d’un general, devant d’un gobernador, son embarrás hauria sigut tot un torment! Per aixó ’l bon home s’atreví á demanar comiat á D. Pau, encesa de vergonya sa cara ja de sí vermella. En Galcerán li negá de bon principi, peró á la fi li doná. Y en Llebreta, en la tartana, acompanyá á la vila á mossén Magí qui, de goig, no hi veya de cap ull. Da. Isabel respirá. Son marit, en cambi, agafant del bras al gobernador, va dirli á l’orella:

–Ho sento. Nos perdém una diversió, á táula.

Y abdòs s’internaren en lo caminal de plátans per hont la tartana havia desaparegut, conversant primer de las delicias d’un dia de soletat, explicant lo diputat lo projecte que presentaria al Gobern pera regar tota l’ubaga d’aquell país ab los sobrants de la riera Blanca.

–Véu? pendrém l’aygua més amunt d’aquell bosquet, de Salbatent la baixarém á redós d’aquella serra de l’esquerra fins allá baix á Benitarik. Se regarán més de dos mil jornals. L’ espropiació costará poch; jo ‘ls hi dono més de dos kilómetres de pas. Procuraré que d’altres m’ imitin y sols s’haurá de pagar als més mesquins.

–Molt bé, molt bé –feu lo gobernador tocantli l’espatlla.– Mentres vulgan secundarlo… La gent d’aquí ’m sembla molt tossuda… Potser no sabrán compendre ’l seu projecte…

–Oh, sí, lo que ’ls hi convé per la butxaca ja ho entenen.

Y la conversa relliscá arreu á parlar de la reforma del reglament interior qu’ acabava d’aprobar lo Congrés, y del cambi parcial de ministeri que s’havia efectuat dos dias avans. Un y altre defensavan al gobern per compromís de partit, per esperit de conservació, peró veyan lo carro pe’l pedregal. “Era trist considerar que, quan precisament acabavan de constituhirse ab forts fonaments la Confederació germánica y ‘l Reyne d’Italia, y á Suecia s’inaugurava ’l sistema constitucional, y l’Europa entera semblava reposar ab satisfacció de sas passadas lluytas, l’Espanya, la nostra Espanya, presentés síntomas evidents de descomposició.” Y abdós convenian en la necessitat de desplegar energia posant fre á las concupiscencias del element militar, veu y bras de totas aqueixas revoltas, fusellant generals y aixecant cara á cara del exércit un’ altra forsa dependent del ministeri de la Gobernació, tal com ho somniava en Gonzalez Bravo.

–Ay, si’ns sentís el papá –acabá per dir don Pau, ab la rialleta que ’l caracterisava.

Y al tombar lo cap, vegeren que venia ab son nét á la má y ’l colossal gos derrera, respirant satisfacció, tot cridant enardit de joya:

–Y donchs, en qué pensan aquestos senyors? que no volen dinar? A táula! á táula! que tením gana! Digas, Pepito: á táula, papá, que ja es hora.

La familia ‘s reuní en l’espayós menjador, amarat de llum per las duas finestras que tenia obertas de bat á bat. Desde la cadira, veya la meytat dels comensals penjar las ufanosas brancas del noguer que llansavan á terra un inmens purgador d’ombra regalada, lo passeig circular de las acacias enfosquint lo clos d’enredaderas y la blanca taca de sorra hont reposava ’l sol ab enlluhernador esclat. Una corrent d’ayre, boy imperceptible, movia lleument las fullas, entre mitj del ensopiment qu’ anava apoderantse de tota la naturalesa. En la táula, no obstant, regnava extraordinaria animació. Se parlá de l’Exposició universal de Paris, visitada llavors per monarcas de tota la terra; de la gran festa qu’ aquell meteix dia celebrava á Roma la cristiandat ab motiu del divuyté centenari de Sant Pere y Sant Pau; y en mitj de sa creixent expansió, ’l general abogá perque s’establís aqui tota la familia durant l’estiu.

–Y ab més rahó encare –afegí– quan convé á l’Isabel y penséu fer obras á Vilaniu. Las podréu veure cada dia, si vos convé, y no sufriréu las molestias de la pols y la bruticia.

Se discutí aquest punt y ’s resolgué favorablement ab picaments de mans de grans y petits.

Pres lo café, ’l gobernador y ’l general pujaren al primer pis á fer la mitj-diada, y ’l matrimoni y sos fills se trasladaren al jardinet, hont D. Pau repetí son desitj de tindre cria de pavos reals.

–Veuréu, –digué á la masovera, á qui havia cridat á capítol– no hi ha res més senzill. Los ous de pavo real han d’esser covats trenta dias, aixís com los de gallina sols vint. Pera conseguir, donchs, pollets de pavo, cal que la lloca comensi á covar aquets ous deu dias avans, y després n’ hi afegíu dels altres. Al trencar la closca ’ls de gallina, la trencarán los primers. Aixó es tant més necessari, en quant los pavos petits son tan badochs, que no saben plegarse ’l menjar sense l’exemple dels altres pollets. Féuho aixis y veuréu quina llocada.

Doná algunas ordres més sobre l’arreglo d’aquell jardí, y deixant á Da. Isabel qu’ ab un llibre á las mans vigilava als nens, molt entretinguts terrejant, eixí en busca de l’escopeta y del gos.

D. Pau, en la Mayola, tenia una cassera tota particular. Esperava las tres de la tarde. Cayguda la marinada, aquell sol canicular escaldava las fullas dels plátans fins á colltórcerlas com orellas de perdiguer. Llavors, l’aucellada baixava al caminal en busca de fresca, jugava ab las inquietas clapas de sol qu’ atigravan l’ombra, perseguia á saltirons las porugas sargantanas y, al més lleu trepitj, tot un núvol d’aucells arrancava á volar desbandantse pe’ls ayres, sens esma ni concert. D. Pau, que sabia aixó, atravessant la vinya poch á poquet, los hi sortia de tras cantó amagat per las trohanas, enjegava al perdiguer de l’Aleix, y disparava contra aquell núvol sa Lefaucheux de dos canons, un tret quasi ensemps de l’altre. Tot’ una pluja d’aucellets queya á tombollons sobre la terra, alguns arrossegantshi encare, com fullas que ’l vent empeny. D. Pau eixia arreu de son amagatall, l’escopeta á la má, fendint ab sa corpulent figura aquella claror verdosa del caminal, lo sol fentli la rateta pe’l vestit y la barba. Y alli reya de la sorpresa, contava embadalit l’estesa feta, y anava omplínt lo sarró ab las víctimas que ’l gos li entregava, mentres los escapats cantavan victoria en so de mofa desde ’ls branquillons més alts. Després, tornava á casa y extenia joyós tot aquell enfilall d’aucellets sangnosos demunt del pedrís, devant dels seus fills, que s’ho miravan aclucant los ulls d’esgarrifats.

Da. Isabel ni ho volia veure, trobava aquella diversió alevosa y sanguinaria.

–Nó, no la cridi á l’Isabel –digué á son pare, qu’ al tro de las escopetadas havia ja baixat– no li agrada veure’ls així. Peró quan los té al plat, s’hi regala.

Fòra d’aixó, D. Pau no trobava en la Mayola altre atractiu que veure travallar á sos pagesos; ni realment podia oferirne cap més, á quí no sentís propensió á contemplar la naturalesa, una casa com aquella, desprovehida del més petit element dedicat á la distracció. Poch aficionats, los derrers Galceráns, á llibres, ni biblioteca hi tenian, reduhintse tot lo contingent d’aquest pa de l’inteligencia á un exemplar francés del Timón que D. Pau may havia acabat de llegir, á números vells de setmanaris ilustrats, y á alguns tomos del folletí del Diari de Barcelona que Da. Isabel havia col·locat en la táula rodona de la sala. Da. Isabel, no obstant, hi havia passat bé ’l primer estiu, veyenthi enfortir á sos fills, descansant de la vida de ciutat, y aplicant s’atenció per primera volta á las innúmeras bellesas que la naturalesa conté pera quí vol observarla.

Mes es lo cert qu’ aquells altres senyors, marcadament lo gobernador y D. Pau, comensavan ja á aborrirs’hi á mitja tarde. La quietut de la festa acabava de férloshi més monótona l’estada, l’intranquilitat d’esperit en que llavors vivian los feya anyorar tota la pluja incessant de novas de qu’ havian volgut fugir. Ja ’ls hi semblava que ’l mon havia dat cent voltas sens contar ab ells, abandonats sota aquell noguer secular, quan vegeren arribar altra volta la tartana y baixar d’ella al vell Merly y á son fill.

May havia estat D. Ramón tan oportú. L’ abrassaren, l’estranyeren contra ’l pit, lo feren seure entre ells y pendre una cervesa sota las acacias, disposats á escoltarlo. “A las set del matí ’ls havia sabut ja ab sorpresa aqui; peró tement esser molest y, estant un poch enfeynat, no havia vingut fins are. En demés, venia molt amohinat, desitjós de que l’escoltessin, de que li dessin un camí. Un disgust de familia. Una gran ensopegada del Albert, á qui, gracias á Deu, se’n havian dut per allá ’l general y donya Isabel. Aixís se podria treure del pap, tot seguit, la pena!”

Y aqui feu una pausa per aixugarse la calva y la badana del barret y tornar á cubrirse, encesa la rodona cara com una cíndria.

Los oyents lo coneixian prou pera no alarmarse gayre, peró –digui, digui, don Ramon; aquí estém pera servirlo– feren tot seguit, desitjosos de distraures.

Y D. Ramón parlá mitj’ hora, compungit de debó, pera explicar que son fill havia errat lo primer consell que com advocat dava. Lo client, no ben convensut, havia anat á trobar al advocat Pinyol, y tot lo jutjat en massa havia fet riota de l’Albert. “Una cosa horrible. Lo primer client! lo primer consell! Un descrédit, la carrera perduda!”

–Mes –obgectá ‘l gobernador– de qué ’s tractava, á veure? Lo mellor dels advocats n’ erra de consells. Cal saber si la consulta era difícil ó senzilla.

–Senzilla, senzilla, senyor gobernador! Veurá: don Pere Molés casá duas fillas fa vint anys. Tenia vint mil duros de capital y dotá á cad’una ab cinch mil lliuras, fentlas jurar en capítols que ‘s davan per pagadas y satisfetas dels drets llegitimaris y que renunciavan per sempre á reclamar un céntim més. Don Pere Molés, temps á venir, guanyá ab sa farinera fins á cent mil duros de que l’hereu, son fill, s’ha incorporat á la mort de don Pere. Ara bé: un gendre del difunt, en Solá –á quí vosté ja coneix, don Pau– suposa que la seva dona té dret á demanar al hereu suplement de llegítima, ho consulta al meu fill y aquest li diu que sí. Peró en Pinyol y demés diuhen que nó, ab molta rahó, al meu entendre, perque ¿y donchs lo jurament y la renuncia que no han de servir pera res? Ahont aniriam á parar! Aixís se trenca un sagrament, lo pactat en una escriptura?… En Solá s’ha convensut, y va dihent pe ’l mon que l’Albert no sab de qué se las heu, ó bé que ’l volia fer pledejar pera omplirse la butxaca, que será un enredayre de marca, que sé jo? Cosas que, un dia ó altre, las hi faré menjar; perque lo qu’ es maldat, l’Albert, já ’ls hi abono jo que no’n té.

–Y qué ha de tenir, home! –feu lo gobernador tot sonrisent– Si l’Albert es qui té rahó en aquest cas, y no’n tenen los altres.

–Qué diu? –exclamá D. Ramon, plé de sorpresa y reproduhint sas objeccions, desitjós de véurelas desfetas tot seguit– Peró y ’l jurament? Y la renuncia?

–Lo jurament l’Iglesia l’absol; la renuncia queda destruhida per la lesió enormíssima. Aquí hi ha lesió enormíssima, don Ramón.

Aquest, sense esser advocat, capí desseguida la solució que sentia, per aquella forsa que té ’l dret fonamentat en los ferms principis de la rahó natural. Y soltant un gran suspir, ab la copa á la má hont tremolava l’ámbar fosch de la cervesa, comensá á desferse en exclamacions contra ’l geni reservat de son fill. “¿Per qué no m’ ho explicava ell aixís? Per qué s’ho ha de guardar tot al pap? ¿Que ‘s creu que no l’hauria entés? Ja ho veyan si ho havia penetrat arreu! L’ Albert no l’estimava, lo prenia per un tonto! May, may li comunicava res!”

Sos oyents l’aconsolaren, exposantli ’l gran concepte que tenian de son fill á qui culpava injustament. Callava, no per menyspreu á son pare, sinó als curials que, per enveja, tractavan d’enfonzarlo de primer cop y volta. Ell se sentia superior y no volia rebaixarse á discutir ni á esplicar lo que tan clar era.

Llavors, D. Ramon, humits los ulls de satisfacció, begué d’una glopada la cervesa, y las emprengué ab un’ altra carretilla d’exclamacions contra ’ls detractors del Albert. Miserables! ignorants!

Y ja sentí frisansa de tornar á la vila pera encararse ab en Solá y desafiarlo á qu’ anés á consultar lo seu negoci á Barcelona. “Ala! doble contra senzill; anéu á trobar al advocat de més anomenada! Ja veyéu que vos convé. Es lo parer d’un gobernador!”

Peró la conversa girá, llavors, sobre la sublevació passada, y D. Ramon pogué esplanar ja totas las novas qu’ havia comunicat en son temps á D. Pau de las anadas y vingudas, preparatius y resolucions dels partits lliberals de Vilaniu.

En aquell moment aparegueren, pe’l cantó de la capella, Da. Isabel, lo general y l’Albert. Derrera d’ells, la maynadera ab los nens. Venian tots ells animats, lo general talarejant una barcarola, ab una mocadorada á la má com l’Albert. Da. Isabel, ab la fandilla arremangada ab gracia sobre la falda y apuntada al cinturó, son mocadoret blanch al coll, posat de gayrell com si li hagués caygut del cap, lo cabell lleugerament esbullat frisant al buf de l’ayre.

–Mirin, mirin qué portém.

Y Da. Isabel abocà damunt del pedrís una gran faldada de viroladas flors que comensá á apomar en ram. Lo general portava tot un munt d’avellanas en floch, y l’Albert una mocadorada d’arbrecochs y cervas. Venian de qui sab ahont, de recorrer las voras del torrent, ahont havian baixat, relliscant pe’ls códols, mullantse las puntas del calsat. Totas aquellas flors qu’ omplian lo pedrís de fragancia, eran boscanas, cullidas entre relliscadas y topetóns que ’ls feyan morir de riure. Havian sorprés una llebra que corria com un llamp, y un niu de rossinyolets entre una mata de jonchs, que no havian volgut tocar; l’Albert s’havia enfilat pe’ls arbres, y’l general sostingut batussas ab las brancas dels avellaners que, un cop assolidas pera péndre’lshi ’l fruyt, se li escapavan dels dits com arch d’una ballesta mal enjegada.

–Y vostés per aquí, fets uns vells!

Lo sol comensava á caure entre una boyrina de blanca llum qu’ esblaymava la blavor del cel, pe’l cantó de llevant intensíssima: la serralada ponentina se tenyia d’un color aviolat, y la vegetació de la plana perdia tot l’esplendor de son brill com si de sobte haguessen corregut un vidre fumat devant de ‘l espectador. Y al girar lo cap á llevant hont lo sol abrusava de dalt á baix la montanya ab una pluja d’or, eixa ilusió ’s completava. Eran las set; hi havia encare bén bé un’ hora de crepúscol; mes D. Ramon parlá d’entornarsen xano, xano.

–Cóm! A peu? De cap de las maneras, Llebreta: enganxéu la tartana –cridá D. Pau.

Peró arreu se parlá de que l’endemá era festa també, y tots demanaren que ’s quedés l’Albert, qui ’s resistí llarga estona inventant excusas de mal pagador. Son pare, tot tou del afecte que li mostravan aquells senyors, y desitjós per altra banda d’esborrar ab un acte de complacencia l’injusticia que poch ans feya á l’Albert, lo persuadí á aceptar l’obsequi, y ’l bon home arribá tot sol á casa respirant satisfacció pe ’ls quatre costats.

–Tinch encárrech –digué á Da. Francisca– de portarthi demá ab las senyoras Montellá, si volen venirhi. Son uns grans senyors, uns grans senyors!… Ah! sabs qué diu lo gobernador? Que qui té rahó en alló d’en Solá es lo noy. Ja veurás aquest vespre com me l’emprench al tal Solá.

II

Densá de la seva instalació á Vilaniu, notava l’Albert que se li escursava la son, sense poguer esbrinarne la causa. Mancat d’ocupació entretinguda, puig l’únich client qu’ havia trepitjat son escriptori havia sigut en Solá, aburrit la major part de las horas per l’indiferencia que li inspiravan cosas y conversas, se passava ’l dia badallant, sense dalit de caminar ni fer res. Y malgrat aixó y ’l no ficarse al llit fins á la una de la matinada, quan s’havia esplayat un parell d’horas escribint als amichs, en tocant las set ja no podia dormir. Temorós de posarshi malalt, procurá cansar l’inteligencia estudiant. Tancava herméticament los finestrons; peró res, una veu maléfica y misteriosa l’havia de despertar á las set pera allargarli de duas horas aquells dias de torment. A la Mayola, l’esperit maléfich lo trucá encare més dejorn. Quan l’Albert obrí la finestra, no eran bén bé las cinch. Menos mal –pensá– aquí no ho sento tant: are que ’l sol no pica, me’n aniré á fer una passejada.

Se vestí á la quieta, baixá l’escala de puntetas, y, obrint ab molt de compte la porta forana, eixí de la casa quan senyors y servey encar dormian. Lo sol tot just enllustrava las fullas més altas del gran noguer. Una claror fresca com la de persiana queya demunt de la petita vegetació qu’ anava deixondint lo ventet del matí. La terra semblava regada, una atmósfera perfumada de flayres vegetals dava dalit de caminar.

La nit avans havian concertat ab Da. Isabel un passeig á cavall, peró dihent de matinet, no havian quedat en hora fixa. Mentrestant donchs, l’Albert faria temps per aquells encontorns.

Se pará un moment dessota las acacias que la rosada semblava haver repintat, rumiant pera hont aniria. –Tant se val, tots los cantons son prou bonichs –digué tot baixet. Y al mormolar aixó, volia dir que li eran indiferents, que no’n veya bén bé cap. No hi havia dubte que duya ’l cor adormit. Per fi l’emprengué pe’l caminal dels plátans, atret probablement per la piuladissa extraordinaria que hi movian los aucells en aquell hora.

Qué pensava? Res. Caminava, escapsant ab un vímet herbas á dreta y esquerra, moventse com una máquina, son esperit dormint estúpidament encare, en lo recó més fondo del cos. Ab aquell vímet brandejant hauria fustigat á una criatura lo meteix qu’ á una herba; á voltas topava ab la soca d’un arbre y, per l’altre cantó, ab l’ombra del meteix, gran ditada negra, paralela á altres cent ab qu’ aquella columnata vegetal llistava l’arena, llavors color de rosa. Mes, l’Albert anava distretament, pegant á tort y á dret, avansant al costat de sa propia ombra unas voltas beguda per la dels arbres, altres cops destacant bén perfilada demunt la terra enrojida pe ’l sol, com una llarga caricatura de son cos.

Feya un quart que caminava en aquest sonambulisme, quan devant de sos ulls se presentaren, primer, las barras negras del reixat privantli ‘l pas, després, una taca blanca, una carta, á terra, á duas passas del negre massís d’aquella porta. L’ Albert se despertá com si li haguessen sacudit un bras. Un moment restá sense saber qué fer, obrint desmesuradament los ulls, mirant assí y allá com pera pendre esma. A la fí cullí ’l paper. Era realment una lletra plegada, peró desclosa y sense sobrescrit. Aixó ’l tingué dos minuts rumiant.

¿Qué significava aquella carta allí? Tan prop de la porta, més que perduda, podia haver sigut tirada á través del reixat desde la carretera. No estava masegada, ni tenia ‘l paper altre senyal d’us descuydat; al contrari, á la llegua ’s veya qu’ era fresca, que ni havia aguantat la rosada de la nit. ¿Peró aquell sobre en blanch? Aquell sobre en blanch li dava un aspecte misteriós que glassava, anunciava una sorpresa alevosa que l’Albert sentia peresa d’experimentar. ¿Quí sab si era alló la preparació d’un seqüestre, si demanavan diners á D. Pau, si s’amenassava la vida del gobernador? L’ Albert recapacitá encare un moment. Y si fos aixís ¿per qué no evitárloshi la sorpresa y potser fins lo disgust? Y, en aqueix cas, no duria adressa? Y clar que sí; ¿per qué arriscar l’amenassa á mans d’un desconfiat ó d’un amich prou fervent que podria callar y obrar per sí sol? L’ Albert se sentia capás de ferho; aixó ‘l criminal ho podia preveure… Llavors l’assaltá un altre pensament que ’l feu sonriure: ¿per qué creure qu’ alló era una carta? Efectivament, si no’n tenia cara, si li mancava ‘l sobrescrit, la fesomia! ¿Per ventura dintre una carpeta no s’hi fica un compte, una recepta, una apuntació, una mostra? Aixó y res més contindria aquella y, sinó, no iria desclosa, qu’ una lletra may hi va.

Sense titubejar més, lo jove obrí ‘l plech, ó més bé, estragué del sobre ’l paper que contenia, y llegí la paraula “Señora” que destacava, sola, al mitj de la primera ratlla. Los ulls de l’Albert lliscaren fins al derrer punt del manuscrit cercant la firma. No n’ hi havia, era un anónim. Ah! son pressentiment! una alevosia, una malifeta! Y contra sa excelent amiga! La falta d’adressa feya més grossa la maldat. Se desitjava que caygués á mans de tothom avans qu’ á las d’ella. L’ Albert no pogué contindres més, atravessá ’l voral de trohanas, y pera que ningú ’l vejés, s’assentá á redós de la paret dins de la vinya, llegint aquell document escrit en castellá, que, traduhit, deya aixís:

“Senyora: Mentres vosté fa cas, y d’un modo prou imprudent, de l’Albert, qu’ es noy bén capás de comprométrela, hi ha aquí un home molt formal que ‘s mor d’amor per vosté, sempre disposat á consumir en silenci sos desdenys, ab l’esperansa de qu’ un dia los hi recompensará tots, llansantse á sos brassos. Ho espera confiat, perque de Penélope no n’ hi ha hagut més d’una.”

Encés de rábia y plé d’estupefacció anava á rellegir l’anónim, desitjós de descubrir la má criminal que l’havia trassat, quan una veu prou coneguda l’esglayá, cridant allí, á sis passas:

–Albert! Albert! ¿qu’ ha trobat tancada la porta?

Aixecá ‘ls ulls, arrugant lo paper dins del puny per’ amagarlo, y vejé á sis pams més amunt de las trohanas á Da. Isabel y ‘l cotxero que venian muntats. Lo jove restá anorreat, perdut. L’ havian vist llegir, y li semblava que la víctima d’aquell anónim devia haverlo endevinat de pe á pa, confegit á contra claror mentres venia.

Da. Isabel, no obstant, estava radiant de goig, alenant expansivament dintre son vestit d’amassona, obrint sos ulls grossos sota l’ala del chambergo que li ombrejava suaument lo front. Sa ingénua rialla als llavis, reprengué al jove d’atolondrat y curt de memoria, mentres en Boy, descavalcant, s’acostava á la porta, la clau á la má, deixant son cavall en mans de la senyora.

–Y donchs, Albert, que somia? que no ‘s recorda qu’ ahir, sopant, varem quedar en fer una passejada á cavall aquest matí? Sòrt qu’ en Boy diu que, desde l’hort, l’ha vist quan vosté emprenia aquest caminal. Y s’ha trobat tancat! Me’n alegro, me’n alegro. Ala! ala! munti.

L’ Albert havia vingut atansantse, tot aturdit, ensopegant en las enllassadas serments, l’arrugat anónim entre ’ls dits encare, sense atinar en qué dir, sense saber qué fer. Clavats los ulls sobre en Boy, anava á montar per la dreta, sens badar boca, quan una estrident rialla de donya Isabel lo posá sobre sí.

–Qué fa, home, qué fa? No ho dich qu’ encare dorm! Donchs perqué ’s llevava tan aviat?

Llavors advertí que duya ‘l paper en la ma esquerra, se ’l ficá á la butxaca, y encare sense dir res, doná la volta al cavall, prengué las bridas y muntá. En Boy li posá ’ls espolins y obert lo reixat, esperá quadrat que passessin. L’ Albert, al eixir á la carretera, resseguí d’una mirada tot lo clos de la finca, com si hagués temut veure al peu de la blanca paret lo portador del anónim. Abdós cavallers refrenaren un moment los cavalls.

–Ahont aném? –preguntá la dama.

La carretera presentava sa blanca faixa, polsosa, solitaria de dalt a baix; peró l’Albert, com si desitjés allunyarse de la vila, girá ’l cavall vers á la montanya, y al notar que s’amiga anava á llansarse al galop curt, eixí de son mutisme, insinuant lo desitj d’anar al pas.

–Cóm! –exclamá Da. Isabel, tota alarmada.– Que potser no ’s troba bé, Albert? Díguiho, no fassi cumpliments; tornarém á casa. Potser, sense saberho, jo, pobre de mí, ’l mortifico…

L’ Albert s’esforsá en calmarla y lográ fins sonriure. “No hi havia res de lo qu’ ella presumia. Més havia encertat avans: es que tenia encare ’l cor adormit. Lo moviment del cavall y aquell ayret l’anavan desvetllant y, més amunt, ja amo de sí meteix, podrian correr.”

–Vaja, vaja, Albert, desvetllis, que ’ls cavalls están frisosos –feu encare, tota complaguda, Da. Isabel, enfrenant son hermós corcer, acaronantli las crins y dantli copets al coll pera amansirlo.

Mes com l’Albert restés mut una bona estona y tant distret que ni ’s cuydava de mirar á sa companya, Da. Isabel hagué de creure, á la fi, que son amich anava dominat per una idea fixa que tractava d’ocultar. Cregué, ademés, que seguia á la forsa, lo qual posava á la dona en una situació embarassosa. Desitjosa d’aclarirho, pará de sobte ’l cavall al mitj de la carretera y, encarantse ab l’Albert, saltá:

–A vosté n’ hi passa una de grossa, vosté vé á la forsa; si no m’ es franch me’n torno á casa.

–Bé, donchs, sí, perdoni ’m, vinch á la forsa –gosá respondre l’Albert, abaixant los ulls, avergonyit.

–Aixís m’ agrada, que siga franch. Continuhi ab la franquesa: ¿per qué? –feu Da. Isabel, mitj sofocada per la declaració d’aquell jove.

–No vulga saberho, Isabel.

–Dispénsim, Albert; sense una explicació bén clara y convincent, la seva franquesa seria una grosseria que jo no sabria perdonar.

–No me la perdoni; jo no’n soch digne: soch un grosser, un mal criat.

Da. Isabel ovirá, al cap de la carretera, la boyrosa silueta d’un carruatge, y pegant ab son fuhet al cavall de son company posá ’l seu al trot. Lo fogós cavall, enquietat, s’escalivá, doná un tom en rodó al tascar lo fré ab que l’Albert lo gobernava, y en tres ó quatre salts de galop conseguí á son company.

–Caminém y expliquis –feu en to imperatiu Da. Isabel.– No está pas bé que la gent nos veji jugar al mitj d’una carretera.

–Ni passejar junts tampoch, senyora. Per aixó proposo que’ns entorném á casa. He seguit pera no cridar l’atenció del cotxero; si nó, ja no surto.

Com tocats per un meteix resort, los cavalls tornaren á posarse al pas, bé que mostrant ab llurs cabussadas y cops de mans lo dalit de corre que se ’ls reprimia. Da. Isabel, roja de vergonya, continuá:

–Tot caminant, pot dirm’ ho, Albert. Jo no soch cap nena, ni es lo primer dia que ‘l conech á vosté pera que puga enganyarme fingintse grosser. Vosté m’ estima com un parent, com un germá… vosté no pot ni sabria faltarme. Y, no obstant, fingeix desitjarho. No es la primera ni la décima vegada que vosté y jo surtím sols á passejar. En Galcerán fou lo primer, ahir, que’ns invitá á ferho, perque sab qui som tots dos. Vosté es un bon amich, com un fillol meu, ¿nó se’n ofén, Albert, no es veritat? Si segueixo mereixentli la confiansa qu’ á Barcelona, pot esplayarse ab mí. Díguim que li passa?…

L’ Albert gayre bé plorava d’entendrit é irat alhora.

–Sí, –afegí la dama.– No he sigut la seva segona mare, la depositária de sos més insignificants desitjs y de sos més grans secrets?… Cóm vol, donchs, que jo cregui en un cambi tan radical, consumat en pocas horas y sense fonament conegut?… Albert, no siga criatura. Las sevas reticencias son mil vegadas pitjors que la explicació complerta y clara que demano, qu’ exigeixo. Parli, Albert, díguimho tot. Qué passa?

Escoltantla, l’Albert se detestava á sí meteix, malehia sa pobresa d’enginy, son no saber mentir; peró, tocat del cor, comprengué que calia acabar ab aquella situació pera tots dos enutjosa y visiblement humillant per aquella dama.

–Y bé, sí –feu ab veu tremolosa– fingia, per més que malament com sempre. Parlaré, donchs, ja que vosté m’ ho exigeix; peró no considero la carretera lloch adequat pera fer confessions de certa mena. Aquí, á tres centas passas, trencant á l’esquerra, hi tenim la font del Roure. Esperi fins allá, y parlaré.

Y en dihent aixó, picaren als cavalls, abandonant la carretera pochs moments ans d’atravessarse ab lo carruatje que, temps há, veya Da. Isabel. Era una tartana, del fons de la qual s’abalansá un cap tafaner. La tartana seguí per aixó sa via, mentres la parella devallava al pas lo coster qu’, atravessant un torrentot, enmena á la font del Roure.

Del peu meteix de la font arrancava un extens viver de pollancras, plantadas á dret fil en cent caminals encatifats d’herbey, un bosch-prat hermosissim que convidava á aquells cavalls de regalo á péixers un dia en llibertat com quan eran nadóns. Descavalcá la parella y soltaren las bestias, la brida arrossegant. Da. Isabel s’assegué á terra, sota ’l gran roure que dava nom á la font, esperant anguniosa las explicacions de l’Albert. Aquest permaneixia de peu dret, coto ’l cap, fuhetejantse distretament lo pantalón. Per fi, després d’un cop de fuhet més fort, acompanyat d’un suspir que revelava l’esfors vensut, comensá:

–Vosté ho vol…?

–Ho desitjo, exigeixo que no m’ oculti ni aixís –saltá Da. Isabel, tota resolta.

–Donchs bé. Vosté recorda la pintura que li feya jo de la vida á Vilaniu? Vosté ’m deya, lo de sempre, que só un criatura, un pessimista, un exagerat, y, encare no fa vintiquatre horas, al parlarli de lo succehit ab en Solá, me repetia las meteixas recriminacions. Res més injust, donchs, Isabel. Jo so fill d’aquí, sé la terra que trepitjo, l’he observada ans d’are, lliure de prevencions y, créguiho, la conech mellor que ’l meu pare, que ’l marit de vosté, massa obcecats un y altre per l’hábit de víurehi y pe’ls goigs que ’ls hi dona la preponderancia política. Aixó es un infern d’odis, d’envejas, de mesquinesas inconcebibles. La política, l’odiosa política de poblet ho mou tot. Hi há á Vilaniu quí comensá per odiar á don Pau y al meu pare á causa de la política, y que somia avuy en fernos pagar los plats trencats á vosté y á mí.

–A nosaltres! –exclamá Da. Isabel, no sabent si riure ó posarse séria.

–A nosaltres. Vosté, Isabel, es massa bona pera compendre l’enveja, massa superior pera somiar las maquinacions de que son capassos los meus convehins, quan aquella mosca ’ls pica.

Y en corroboració de sas paraulas, tragué l’anónim donantlo á llegir á s’amiga.

–Aixó ho he trobat al peu del reixat de la Mayola. Providencialment ha vingut á las mevas mans; perque es tan gran la maldat de l’autor, que ’l havia llansat allí á terra, desclós y sense sobrescrit, pera que, avans d’arribar á mans de vosté, pogués llegirlo tothom, un criat, un masover. Ah, Isabel! Aquí han averiguat que l’escándol es la mellor de las armas pera matar impunement. Y en la nostra amistat han trobat peu pera darne, pera desferse de vosté: vosté fa nosa, vosté fa nosa!…

En acabant de llegir, Da. Isabel aixecá ’l cap, clavá una mirada tranquila á l’Albert, y sacudint l’espatlla ab menyspreu, va dir:

–Y bé, qué? Aixó li dona tan mal temps? Fassis superior á las miserias, home. Aixó no val la pena de parlarne. –Y ab sos dits enguantats esqueixá tranquilament l’anónim, llensant los paperets en lo regarot per hont s’escolava la font del Roure.

–Mal fet, Isabel.

–No hi ha com l’aygua pera rentar la porqueria.

–Ay, amiga meva, si tot se curés aixís! Aquest será ’l primer d’una série interminable.

–Tots sufrirán la meteixa condemna, sense ni pendrem la molestia de llegirlos. Per ventura tractava vosté de descubrir al autor? Pera qué, pera coneixer un vil, un miserable?

–L’ hauria escarmentat y me’n lliuraria…

–Aném, home, vosté no alsaria la má sobre un cobart. No’n parlém més, vamos; que’ns rebaixém tan sols al ocuparnos’en.

Da. Isabel, qu’ anava folrada ab la dura corassa d’una conciencia pura, afrontava aquellas malvestats sense la més petita alarma, maravellantse fins de que logressin capficar tant á un jove, com ella acostumat á pagar la vilesa ab lo menyspreu quan no ab la llástima. Ja esqueixat l’anónim, feya compte de no pensarhi més, y havia recobrat per complert l’humor alegre ab que s’havia llevat aquell dia.

–Aném, aném, Albert, á agafar altre cop los cavalls y á férloshi empendre la correguda que no han dat per causa de vosté. No s’amohini tan aviat, home. Si no temés esser pesada, tornaria á repetirli aquells sermons. Miris –feu, posantse la má al cor y ja aixecantse –aixó net y ’l cap dret, y endevant sempre.

–Isabel, tot aixó es veritat y molt pla, vist ab los ulls de vosté; aquí, no obstant, es una imprudencia. Nos rodeja gent perfidiosa que no ‘s cansará. Saben per experiencia que lo que ’s pert ab forsa ’s guanya ab temps, y contra ’l menyspreu de vosté ells oposarán una contumacia que li semblará increíble. L’ únich medi de salvar á vosté es que deixém de tractarnos ó que jo abandoni Vilaniu.

Da. Isabel se posá roja d’indignació, internantse ja decidida per sota las voltas d’aquell hermós viver, no sens exclamar ab alterosa veu:

–Vosté es un noy; obri com vulga!…

L’ Albert la seguí maquinalment, mossegantse la llengua pera contenir l’exaltació qu’ aquella brusca sortida li produhia. Jamay Da. Isabel l’havia tractat aixís. Peró l’exaltació de l’Albert, ab sorpresa d’ell meteix, no era d’enfado si nó d’entendriment.

–Per qué li dich jo? per qué li dich, sinó pe’l bé de vosté? –exclamava, fet un xicot, derrera d’ella y en veu mitj ennuahagada.

–Peró vinguim aqui –replicá la dama, agafant ja ‘l cavall per la brida y revelant s’agitació d’esperit ab descompassats moviments, mentres parlava: –¿A quí dech dar compte dels meus actes, jo? A la gentussa de Vilaniu? Al primer perdut que s’ho proposi? Nó, senyor. No més qu’ á Aquell de dalt y al meu marit… Un y altre…

–Aquí está l’equivoca…

–Deixim dir –saltá en veu imperativa.– Un y altre están segurs de la puresa de mas intencions, de ma honestedat y de l’honrada amistat de vosté.

–Dispénsim, Isabel, vosté está exaltada per una honrada convicció qu’, ab dolor de la meva ánima, tinch de destruhir.

–Albert, no sigui criatura!

–Per l’amor de Déu, escoltim. Respongui de Déu, sí; peró no respongui dels homens, no respongui de la serenitat del seu marit. No hi ha dubte qu’ avuy pensa aixís, qu’ está segur de vosté, que no malfia de mí, que creu en la nostra amistat honrada… peró, ah, si l’anonim cau á las sevas mans! ah, si ’l corch del dubte arriba á mossegarlo! Com una flamarada neix la gelosia!…

–En Galcerán no pot dubtar de mí; ‘m coneix massa, m’ estima, de banda la modestia, per lo que valch; primer dubtaria de…

–Calli, no digui disbarats. La gelosia cega: dubtaria de voste, de mí, de tothom, ans que del autor del anónim.

–Finalment –saltá Da. Isabel– aixó vol dir qu’ aquí la franquesa es impossible; qu’ aquí la honrada expansió es un perill; qu’ aquí l’amistat no ‘s comprén, qu’ aquí no s’hi pot viure?

–Sí, sí, sí, –aná refermant l’Albert ab moviments de cap, los ulls á punt de saltarli.

Y regná una pausa, durant la qual abdós restaren com aclaparats pe ’l pes d’una gran desgracia. Da. Isabel arribá á mossegar ab rabia lo puny de son elegant fuhet, mentres ab gran esfors tractava de xuclarse las llágrimas que li enterbolian los ulls. Una turbonada de pensaments, plens d’indignació, atravessá per aquells esperits honrats, víctimas desitjadas de l’enveja.

–Acabém –feu Da. Isabel, en veu defallida y com exposant la solució de sos secrets rahonaments– resulta de tot, qu’ estich á mercé d’uns enemichs tan temibles com perfidiosos, no es cert? Vosté ha dit que jo, pobre de mí, los hi faig nosa, que no pararán fins á desfersen. Donchs ‘l blanch del foch so jo, no vosté. Si vosté se’n vá, la desgracia no s’evita, la calumnia llavors me buscará un altre cómplice, baixará potser fins á junyirme á un criat, á un mosso de mulas, si tant convé… Donchs, per Déu, vosté no ’m deixi, si m’ estima, no m’ abandoni á las urpas d’una calumnia disposada á arrossegarme pe’l fanch.

Y digué las derreras paraulas plorant, tan fora de sí y presa de tal tremolor, que son company s’apressurá á reconfortarla, fingint una calma que certament no tenia. “No n’ hi havia pera plorar ni desesperarse d’aquella manera: ell havia exagerat, portat de massa bon desitj, peró sense fonament prou sólit. ¿Que no coneixia la seva imaginació? Potser veya visions. Potser l’anònim ni ’s referia á ella. Potser era una senzilla broma. ¿Quí sab si havia sigut un acudit del meteix don Pau?…”

Y després de soltar tots aquets disbarats y d’altres encare més extravagants, qu’ als ulls d’una persona serena haurian posat en tela de judici l’enteniment de l’Albert, afegí, mudant de to, aplacat ell á la vegada:

–Sí, Isabel, perdónim: vosté tenia rahó, la cosa no val la pena. Muntém y no’n parlém més.

Y abatuts y defallits, muntaren com qui diu maquinalment, deixantse portar pe ’ls enjogassats cavalls, fins á la carretera, sense dir una paraula. Un cop á dalt, per misteriós instint, encare sense dir res, llansaren los cavalls á tota brida en direcció á la montanya, desapareixent bén prompte dins d’un núvol de pols.

III

Quan de retorn á la Mayola, al peu del magestuós noguer descavalcaren dels suhats cavalls, contrastava la tristesa, que duyan pintada á la cara ’ls cavallers, ab la radiosa alegria dels de la casa que sortiren á rodejarlos, cridant, rihent, marejantlos á preguntas y acudits.

Da. Isabel besá ab singular expressió á sos fills, peró sense entretenirshi, y penjat al bras lo róssech de s’amassona, s’escapá corrents dins de la casa, refugint tota conversa. La cambrera la seguia, peró aquella la pará en séch á mitja escala, dihentli que podia retirarse. Per son cantó, l’Albert s’esforsá en aparentar tranquilitat, cambiant rialletas, responent á las preguntas del mellor modo possible á son estat d’esperit, fins que, trobant conjuntura, prengué comiat també pera retirarse á treures la pols y la calor.

–Qu’ acalorats venen! –exclamá ’l general, tan aturdit com sempre.

Per lo que toca á D. Pau, quí, com polítich de bona fusta, tenia propensió á llegir en los semblants y coneixia, per altra banda, aixís l’inquebrantable sinceritat del rostre de sa muller, com la torpesa per dissimular de l’Albert, quan los vegé descavalcar, descubrí ja en ells una agitació que ’l posá alerta. Observá llurs moviments, percibí certa veladura en las veus, falta d’entonació en las modulacions, y vejé confirmada sa primera sospita. Per aixó, en quant l’Albert, tot caygut d’espatllas, traspassá ’l portal, D. Pau deixá á sos amichs, contemplant als fatigats cavalls que regalant escuma, sas illadas pantejant agudament com una manxa, en Boy s’apressava á desguarnir, y aná á trobar á Da. Isabel.

Contra sa costúm, aquesta s’havia tancat en clau de part de dins. Ell trucá més alarmat encare, peró, anunciantse, la porta s’obrí inmediatament per’ esser altra volta barrotada tot seguit.

–Gracias á Deu qu’ has pujat. Anava á cridarte –feu, tota plorosa y conservant encare aquella agitació, Da. Isabel.

–Qué’t passa, qué tens? –preguntá son marit, més alarmat cada volta.

Da. Isabel l’invitá á seure ab desmayat moviment y, tot deixantse caure en un balancí, arrancá á plorar pregant:

–Galcerán, per Déu, treume de Vilaniu; entornémnosen á Barcelona, portam allá hont vulguis, peró treume de Vilaniu, fugím d’aquest poblot.

Un munt de sospitas las més descaminadas y contradictorias atropellaren l’esperit de D. Pau. May havia vist á Da. Isabel tan desesperada.

–Qu’ es aixó, qu’ es aixó? Esplícat desseguida, que ’m tens en torment.

L’ honrada esposa, entre singlots y llágrimas, revelá á son marit tot lo secret que l’acorava, sens omitir un detall. D. Pau respirá folgadament y, en veu persuassiva, exclamá:

–Ah, bah! no’t donguis pena per tan poca cosa! Calumnias de vehinat. Lo que jo sento es qu’ hajas llansat lo paper, perque la lletra potser ens hauria descubert l’autor y ja no hi tornaria.

Besá á Da. Isabel ab una tendresa estranya en ell, l’acaroná, l’apretá contra son pit com una criatura. Veyentla més calmada, li demaná que no hi pensés més, y confirmant enérgicament la confiansa absoluta que li mereixian ella y son amich Albert, li aconsellá ab dolcesa que s’asserenés, á fí de que ningú hagués esment d’aquell disgust.

–Per lo demés –afegí– tu comprens ja, que disfrutant la meva confiansa, no corre perill la pau doméstica, y que fora brava tontuna tornar á aixecar la casa per tan nímia cosa. Pósat sobre tu, considéraho y ’m darás rahó. La teva salut ne valdria de menos. Mira, ja sembla que tens més colors. Tot aixó passará.

D. Pau, realment, tenia absoluta confiansa en sa muller y, á part de la ventatjosa idea que li mereixia l’Albert, era massa orgullós pera creure en la possibilitat de que ‘l desbanqués tan fácilment ningú; menos encare un jove d’aquella edat á qui la mateixa Isabel havia vist creixer y, com qui diu, acompanyat á estudi. La meteixa sinceritat ab qu’ acabava ella de confessarli lo succehit, la noble indignació qu’havia encés en son cor la calumnia, aquell desfogament impetuós d’una ánima verament ofesa, los delicats propósits del jove, eran garantia prou sólida pera viure confiat y arriscarse á pagar ab humillant desdeny l’obra del calumniador. Per aixó, en Galcerán eixí tranquilament del dormitori, disposat á no dir una paraula del fet á l’Albert á fí d’estalviarli ‘l més petit rubor, y may com aquell matí estigué deferent y xamòs ab ell y Da. Isabel. Satisfet com un triomfador –que triomf pe’l marit era aquella confessió, més qu’ espontánea, desitjada– posá fins imprudent empenyo en atansar més y més als que la malvestat feria d’un sol tret, com si desitjés á sa vegada que rebessin també junts generós premi. Y aixís, escabullintse ab delicada dissimulació, de Da. Isabel, y emportantsen d’assí d’allá al gobernador y al general ab lo més fútil pretext, obligá á l’Albert á permaneixer llargas estonas ab sa amiga, sols, complertament lliures, sens rumiar que ‘ls atormentava més aixó que no pas los complavia; puig, encare sota ’l pes de l’ofensa, al trobarse sols, cap dels dos sabia pensar en altra cosa qu’ en la maldat de qu’ eran víctimas. Abdós la veyan redressarse devant d’ells, ofegántloshi ab l’espant la veu ingénua de l’amistat, separantlos de tothom ab sos brams de fera per’ arraulirlos en una sola abrassada, fugint de sas embestidas, sens armas de defensa y en mitj d’esglayadora soletat.

Altrement, l’Albert, ab sa fonda penetració, notá bén aviat en las escapadas de D. Pau una solicitut estremosa, prou mancada de naturalitat pera passar inadvertida als ulls de qui ‘l coneixia íntimament. Prompte n’ endeviná la causa.

–Isabel, vosté ho ha explicat al seu marit?…

–Tot, tot, lo cor m’ ho demanava; de llavors ensá estich mellor.

–Ho comprench, Isabel, peró ho judico una imprudencia.

–May podré creure qu’ un comportament lleal puga dur mals resultats. Y aixó no vol dir qu’ ho haja fet ab cálcul; era una necessitat de la meva conciencia… En Galcerán está content de mí, odia com nosaltres al calumniador, vosté queda en son lloch als ulls del meu marit, no podém ja ser víctimas d’una sorpresa, y jo estich contenta d’haverme tret de demunt aquell gran pés. Ja ho veu, segueixi sempre las bonas inspiracions del cor, y no tinga por.

L’ Albert no respongué, peró en sos ulls se reflectia la trista expressió del dubte.

Las ocupacions de Da. Isabel, á la fi, permeteren un moment de soletat á l’Albert. En veyentse lliure, ‘s recullí una estona en son dormitori, deixantse caure en una butaca, ab un llibre á las mans. Peró sos ulls passavan per demunt de las lletras com una esponja mullada qu’ esborrant mots y oracions enteras, feya ’ls párrafos indesxifrables. Lo llibre l’aburrí bén aviat, deixá la butaca y, per entre la persiana, contemplá un moment la Vall de Flors.

Eran las onze. Una quietut solemne, eixa quietut de desert qu’ al estiu cau sobre ‘ls camps, més fonda y avassalladora á certas horas del dia qu’ en negra nit, dominava l’hermosa vall. S’ hauria dit qu’ en las insondables alturas del univers se preparava algun misteri imponent que ‘l mon esperava embadalit, tots sos camps vestits de gala, lo sol fent alimárias ab una disbáuixa de llum. Lo cel era una sola planxa de turquesa brunyida, y escalavan los serrats, ab vol imperceptible, magnífichs cumulus ribetejant l’horisó d’armini, mentres una polzím argentina vibrava en tota l’atmósfera, cubrint d’un vel lila las montanyas de ponent. Vilaniu, ’ls arbres, las ayguas, tot s’amarava d’aquella boyra de sol, en la qual lo més lleu moviment encenia flamaradas de llum blanca. Era magnífich, peró l’Albert hi sentia la fiblor del contrast. Tots aquells esplendors li semblavan un sarcasme rodejant Vilaniu, cau d’odis insaciables y rancúnias. Sos ulls se clavavan en aquell feix de casetas encastelladas que finestras y balcons clapavan de negre á pichs petits com fitxas de dominó. A voltas, creya ovirar la casa payral ab la galeria hont donava son escriptori, qu’ are, més que may, seria sa presó. Altres cops, sos ulls furejavan ab indomable tenacitat, com cercant entre aquella barreja quelcóm d’imperceptible y molt volgut; peró eixa mirada tossuda errava d’assí y d’allá inútilment, fins que li escaparen aquestos mots á mitja veu:

–Que só boig! Com vull saber hont viu si no sé quí es?

Fins qu’ hauria descobert l’autor d’aquell anónim no estaria tranquil. Llavors repassava tot lo fet derrerament á Vilaniu, la llista de sas coneixensas, tot lo que pogués encaminarlo á conseguir son desitj; y ’l balcó de casa Montellá, ab Da. Mercé y la pubilla Tárrega entregantse á la mesquina murmuració que ’l tragué d’allí, no se li apartava del pensament. Peró l’Albert no podia creure que d’aquellas miserias eixís una infamia tan gran; menys encare que ’s prestessen á executarla ’ls marits d’aquellas donas, que gosavan reputació d’hómens honrats entre ’ls mateixos contraris. No obstant, alló exigía ’l concurs d’un home, aquella meteixa comparació pedantesca de Penélope ’l revelava. Com un llamp atravessá llavors pe ’l enteniment del jove lo nom d’en Riudabets. Peró l’Albert se posá á riure: ¡D. Tomaset! aquell infelís! aquell ser inofensiu!… Y acabá per dirse que seria una gran sórt si l’obra fos d’aquell ximple… Aixís quína broma! Fins l’Isabel hi riuria.

Mes, després, recordant la defensa que ‘l mateix Riudabets havia fet de Da. Isabel en aquell balcó, li semblá impossible qu’ en sério aspirés á obtindre un favor d’aquella dama, y tingué fins per absurdo suposarlo altrament capás d’una vilesa com aquella: aixís es que, pensant y repensant, no lográ eixir de sa confusió.

Sas ideas prengueren arreu un altre camí. Com si ‘l viatje de son esperit, al mudar de rumbo, exigís al cos una virada, abandoná ’l balcó y s’estengué demunt d’un sofá. ¿Quína seria desde are sa conducta envers Da. Isabel? A truco de dar més pábul al misteriós calumniador, ell no podia seguir rebent d’aquella dama la protecció y confiansa que’n rebia á Barcelona. Peró, y si l’anónim era obra no d’un, sinó de molts? si la calumnia s’hagués estés per la vila, no fora més exposat retirarse de sobte? No ’s diria, llavors, que dissimulavan, ó qu’ haventne hagut esment D. Pau l’havia tret de casa? Per altra part, com efectuar eixa retirada sens una explicació, dificilíssima ab son pare, l’adorador dels Galceráns? Y més qu’ eixas consideracions, encare acoravan á l’Albert altras duas. ¿D. Pau fingia, ó ‘s reya verament del suposat amor de sa muller? No li hauria deixat l’anónim la fibla del dubte? ¿no hauria destruhit pera sempre més la confiansa y enmatzinat l’antiga simpatia, sens la qual faria sants, que semblarian dimonis? Oh! si se’n fa de mal ab quatre ratllas! Si n’ havia sigut d’imprudent Da. Isabel, confessant lo succehit!

Llavors venia la derrera, potser la qu’ havia anat empenyent tots los pensaments anteriors per esser la més forta y formidable. Era la trasmutació de sentiments que ‘l lligavan ab donya Isabel. L’ afecció tranquila, franca y generosa, afecció de pura amistat, qu’ havia sentit fins are per aquella dama, no prenia dins de son cor un carácter alarmant? Aquell calor ab qu’ havia parlat á Da. Isabel en la font del Roure no’n deya ja alguna cosa? En lo balcó de casa Montellá, havia comensat á inspirarli llástima, una conmiseració fonda é insistent qu’ acabá per esser sa preocupació de tot lo dia, de tots los minuts, l’acíbar que li amargava més y més totas las impresions que de Vilaniu rebia. Aquella llástima havia trabucat dins de son esperit la gerarquía existent entre ell y Da. Isabel. Lo protegit passava á protector, lo débil á fort; la forta, la protectora de tota la vida, li apareixia necessitada d’un amparo qu’ ell li daria ¡oh, sí! ab totas sas forsas. Ell ja no era l’estudiant, lo noy qu’ entrava á rebre ‘ls favors de sos vigilants fent l’acatament degut al reflecso de paternitat que sos pares havian depositat en aquella familia; era ja un home fet que possehia ’l fil d’una intriga perillosa contra la qual vetllaria en secret. En aquest estat, l’anónim fou lo vent que fá descarregar la nuvolada; sa compassió per Da. Isabel prengué la forma aguda del plor. Los recels se convertian en fets, y en aquestos fets li dava l’enemich un paper importantíssim. Com si hagués conegut los secrets propósits de l’Albert, lo desafiava á realisar tota sa protecció promesa, escupintli á la cara á l’hora qu’ ho feya á Da. Isabel. La calumnia ‘ls igualava declarant possible lo qu’ ells dos no havian somiat. Alló era obra del infern! L’ Albert, entre ‘l buf d’ira que li encengué ’l rostre, sentí passar una ratxada d’amor, un amor qu’ havia d’esser criminal. Encare, gran remey hauria sigut amagarlo dins del cor sens comunicarlo á ningú; ell hauria pogut estimarla en secret y johir aixís las dolcíssimas tendresas d’un amor generós fins al sacrifici. Son gran disbarat fou entregar l’anónim á Da. Isabel que, d’allavors ensá, no podria tractarlo ab la confiansa d’avans. Ferida en lo viu de l’honra per aquella infamia, més ó menos tart havia de mirarlo á’n ell com un perill. Y quan, tot aixó? Quan ell la estimava més que may, quan més que may sentia ’l desitj d’estar á son costat! De sobte, una rojor de foch li arborá la cara.

–Cóm! –exclamá interiorment.– Penso en amarla y ’m queixo de la calumnia? May, may. Amarla fora llegitimar l’ultratje, ultratjarla com ho han fet aquells vils!

Peró, tot exclamantse aixís, pressentia ja ab terror que la voluntat li mancaria. S’ aixecá, mirá altra volta la vila clavantli una ullada plena de rencor, com si Vilaniu fos la causa de totas sas desventuras, y fixantse novament en la galeria de sa casa, ’s refermá més en lo propósit d’enterrarse en aquella presó daurada, únich refugi que li oferia la sòrt.

En aquell moment lo cridaren pera esmorzar. Encongit y temerós de que tothom li llegís á la cara la passada lluyta, l’Albert baixá. Tota la familia mostrava la més alegre franquesa. En lo rostre de Da. Isabel resplandia la pau de sempre. Ningú hauría dit que D. Pau sabés un mot de lo passat. Xamós, deferent ab tothom, menos oficiós ab l’Albert qu’ un’ hora avans, l’aturdia encare més ab sa presencia d’ánim tan formidable com sa figura. Peró, un cop asserenat, lo jove meteix no pogué sustraures á la corrent d’expansió que regnava en la táula, y hagué de confessarse interiorment qu’ era un criatura, un carácter exagerat, massa faltat de mon encare pera sostindre las batallas de la vida.

Mentrestant, las superbas torras qu’ al matí ribetejavan los cimals, s’havian agegantat formidablement. Arrebolats d’un blanch enlluhernador, los botaruts contorns presentavan en lo cos del núvol ombras amenassadoras. La vegetació dormia ensopida, ‘l sol cremava, y del peu de la Mayola ’s veyan las montanyas cobertas d’un mantell d’or demunt del qual l’ombra escorredissa dels núvols arrossegava vels moradenchs. D. Pau pronosticá una turbonada, y, fugint d’aquella calda inaguantable, tothom se retirá á llur habitació, menos l’Albert que las emprengué per derrera ’l mas. Com atret per l’ombra, s’interná en lo garroferal, passá de llarch la casa dels masovers hont sentí remor de plats, y no pará fins á la propera ubaga que li oferí ’l torrent dels Rossinyols. La ribera s’aixecava allí bon xich, encaixonant lo torrent dintre dos grans murs de códols coberts de bardissa esmaltada per mil flors. Sálzers, roures y alzinas creixian entre aquell pedragám, repenjantse cap á l’aygua, servint de columpi y palanquí als variats aucells qu’ atravessavan constantment de part á part la torrentera. L’ Albert trobá, entre aquell terrabastall de rocas, una balma coberta de tovíssima molsa, hont lo sol jamay havia entrat. D’allí ovirava una gran extensió de torrent. Sa pensa hauria volgut gronxarse emperesida en l’elástica esquena del aygua que passava rondinant y sorollosa com un cos plé de vida; peró ‘l trecateig de la corrent no ’l deixava pensar. L’ aygua l’atreya, li descobria capritxos admirables de pura visualitat. Allí s’escolava entre dos rochs, molsuda y teixida com los muscles d’un bíceps formidable, enllá botava blanca y enjogassada com un anyell, aquí, guarnint de serrell argentí un palet, convertíal en la testa venerable d’un vell que s’ofegava; la llum llampegava en sa escata de peix ó ‘s fonia suaument en la tinta verda de l’altra vora. Y per demunt del soroll adormidor de l’aygua que sumia á son esperit en inefable lassitut, sentia ’l clam escampat dels galls anunciant la tempesta y l’escataynar de las gallinas qu’ arribava allí, com lo ressó llunyá de trompetas de quintos, á acabar d’adormirlo.

Sos ulls se clogueren, son cos, ja mal assegut, aná estirantse poch á poch fins á trobarse extés á terra, lo barret de palla demunt del rostre.

No havia dormit mitja hora, qu’ una remor fonda y preponent lo deixondí. Una claror morta illuminava l’espay, lo torrent semblava portar una aygua negrosa. L’ Albert s’aixecá y mirá ‘l cel. De la serra llevantina havian comensat á desplegarse amplas y gruixudas guatas color de plom, qu’ anavan avansant, entreteixintse, cada cop més negras, fins á l’anacarada faixa del horizó aclarida encare ab resplandors d’argent. D’improvís, baixá galopant, entre gassas de pols que s’esllanissavan y esvahian pels ayres, un vent mullat. A son buf violent, los arbres comensaren á balansejarse com gegantins plomalls, las fullas s’arredossaren á las brancas tremolant convulsivament, y ’ls sembrats s’encresparen en suaus onadas.

Lo temporal se’n venia á sobre amenassador. Potser lo torrent se desencadenaria com altras voltas; peró l’Albert ni somniá en abandonar aquell lloch de perill. L’ estat de son esperit requeria las emocions fortas que tots aquells preparatius anunciavan.

De sobte, un ruixat de feixugas gotas s’escarxá per terra campintla d’un tó bituminós, regalimaren penyals y socas, y, arreu, fendí oblícuament l’espay, en urdit espés de rajolins de vidre, la pluja. Lo vent havia parat, la claror mimvava, los arbres, embarnissats de fresch, ploravan, colltortas de lassitut llurs fullas, mentres l’aygua qu’ omplia rechs y barranchs semblava parar sa martxa y rebullir tota aturdida al sentirse trepada incessantment la pell entre un bat-y-bull d’esquitxos y d’encenalls cristallins.

L’ Albert sentia com esgarrifansas de gust. Dret, al brancal meteix de la balma, salpicat de cap á peus per la violenta pluja, enlluhernat de tant en tant per la blavosa llum dels llampéchs, era tot ulls, tot orellas. Omplia l’espay una tenor aixordadora d’universal bullida que ’l tro apagava sovint ab sas trabucadas rodolants, ensemps que ’l llamp anguilejava pel tou de la guata ab sa enlluhernadora escata de misto. Lo cel, cada volta més fosch, deixava vibrar més la rabent lluhentor del llamp; los trons rebombavan ab veu més ronca, la cinta anacarada del horizó mimvava pausadament.

“Ah, llástima d’espectacle! llástima per aquell cau d’ánimas petitas de Vilaniu!” –mormolá l’Albert, llansantse un cop més per la corrent romántica de sos pochs anys. Y per son esperit atravessá ’l desitj de tindre al costat á Da. Isabel, “l’única que compendria la grandiositat de tot aixó”. “Ah, cóm gosariam contemplantho de brasset, comunicantnos ab apretadas de bras las emocións del cor, muts, sens badar boca!”

Mes, un soroll estrany vingué á trencar l’enagenació del jove. D’allá, del cap del torrent, ohí per moments atansarse una remor fonda, un bum-bum vibrant, un trontoll qu’ esborronava. Sens cuydarse de la pluja qu’ anava amarantlo, s’abalansá més á camp ras, fits los ulls al indret d’hont eixia aquella tenor. L’ espessedat de la pluja que li enterbolia la trasparencia atmosférica com á contra-claror d’un vidre entelat per regalims, no li deixava ovirar res més enllá de vint passas. Y ’l soroll s’atansava més imponent, més amenassador, al compás dels trons que ressonavan per valls y montanyas, cada cop més caragolats y estrepitosos. Una furiosa bufada revinclá tots los arbres, extremí totas las bardissas ab moviments adolorits. Llavors, se presentá als ulls de l’Albert la riuhada, alli, á sos peus, enorme serp que venia bramulant, galopant, sas crins d’estopa erissadas, lliscant per demunt dels códols, engolintlos rápidament dins de sa pell terrosa, jaspejada d’escuma. En rabent y onejant lliscada s’escorria aquella serp sens fí, inflantse, arrebassant ab son refréch matas y socas que cabussavan per sa elástica esquena, cobrint las revincladas arrels dels arbres riberenchs, xipollant los botaruts penyals, llensant desmays de perlas sobre l’herba, capritxosos miralls assí y allá.

L’ Albert sentí la pressió d’una ma á sa espatlla que ’l feu extremir de cap á peus. Al girar sos ulls, no toparen ab la… sinó ab los del general qui, seguit del gobernador, l’amparava ja ab son paraygua.

–Oh, miri, miri, Dominguez, qu’ hermós! ¿Veritat que val la pena de mullarse?… Bé que no tant com vosté, Albertet… ¿qué no veu com está?.., ¿Ahont tenia ’l cap? Per amor de Deu…

Y, tot expolsantlo ab los mocadors y cubrintlo ab los parayguas, estigueren bona estona ‘ls tres contemplant l’imponent avinguda qu’ arrancava del general crits y exclamacions d’entussiasme. Sos dos amichs no responian: en Dominguez, capficat per consideracions de prudencia, devant del perill qu’ alló oferia si durava massa; l’Albert, molestat per aquella aparició qu’ havia trencat son reculliment.

Estant aixís, la fosca guata aná aclarintse com per encantament, los trons s’allunyavan remugant ab veu més sorda, se calmá la fúria del torrent, una hermosa ullada de sol brillá en l’horizó y, poch á poch, misteriós buf comensá á desllanegar las bromas, á esbarriarlas en borrallons fantástichs de tota opalina, enribetada de flamejant armini, sota un blau desmayat.

Lo general, que no sabia despedirse del espectacle sinó ab gran recansa, malgrat sos anys s’enfilá penyas amunt fins á un lloch que dominava tota la vall. Las teuladas y ferros lluhian com l’acer, lo fum de las llars de Vilaniu s’ajeya explendorós demunt la vila. Recobraren llur magestuosa quietut los arbres, carregadas las fullas de diamants irisats, y ’l torrent, neta de llot la pell y desinflada, acabá per rumbejar, ayrós y alegre, son mantell antiqüelat de coure que ’ls palets del fons atigravan de variats colors.

–General, general, encare no’n té prou? –cridá en Dominguez.

L’ interpelat baixá, y ’ls tres senyors s’encaminaren vers la Mayola. Una fresca reparadora esponjava ’l cor, las herbas, redressantse totas gemadas, aromatisavan l’atmósfera d’olors boscanas, un cert bany de suhor cobria socas, pedras, tota la terra, com si eixís fatigada d’una gran lluyta, y la resplandor del sol ponent anava retirantse montanya amunt tenyint de sanch las feixas de rostoll.

Debadas tractá ‘l general de comunicar sos recents entussiasmes als companys. L’ Albert se quedava enrera, recullit encare dins de sí meteix, y en Dominguez, que l’observava de cua d’ull, no sens intenció, mudá de conversa pera encaminarla ahont volia. Pero fins al arribar devant del jardí, l’Albert no’n cullí paraula. Una abordada de las ocas l’havia despertat.

–La desgracia d’Espanya, general, son vostés, l’element militar: no hi ha que darhi voltas. Si la Reyna s’entregués á l’element civil, regoneixent d’una vegada la preponderancia, la supremácia que, per sa ilustració, per sa forsa, per son dret, li pertoca…

–La Reyna no duraria un mes, perque vostés son incapassos de diciplina, vostés no saben entendres… Peró calli: Albert, qué fa? Vinga aquí, misántropo, vinga, home, á reforsar al amich Dominguez que va en derrota. Vinga que’ns ajudará á arreglar l’Espanya.

–Deu me’n deslliuri –exclamá ’l jove atansantse á sos amichs.– Aixó vostés han de ferho, vostés que son dels grossos. Jo só molt poca cosa.

–Los petits se fan grans, –interposá en Poudor.

–De vegadas –replicá, sentenciosament, l’Albert.

–Oh, general, vosté no sab qu’ aquest jove de tan porvenir aborreix la política!… Y apropósit, Albert, parlém en sério. (Lo gobernador conseguia son fi.) Lo seu papá té com un clau al cor lo veure á vosté tan indiferent per lo qu’ es sagrat deber de tot ciutadá, y una necessitat incontrastable de tot advocat qu’ aspiri á numerosa clientela. Si vosté no s’entrega á la política, comet un crim de lesa-nació, té l’estudi perdut. Vosté pot fer un gran bé al seu país. ¿Vilaniu meteix no necessita la cooperació de tots los bons, pera contrarrestar l’obra destructora d’en Rodón y demés advenedissos que conspiran –vosté ho sab tan bé com jo– contra la pau, y fan del pare de vosté y d’aquesta familia ’l blanch de sos odis y ’l trampolí del seu negoci? Si vosté vol esser diputat provincial, jo le’n faré quan sigui hora. Vosté té d’aceptar aquest sacrifici pera ’l bé del seu pare, pera la tranquilitat d’aquesta familia que tant l’estima.

–Vosté m’ honra massa. Ni la meva edat, ni la meva posició, ni la meva poca experiencia ’m consenten aceptar un oferiment com aquest.

–Permetim, Albert –saltá ‘l gobernador, fent un ullet maliciós.– Aixó no es més qu’ una fórmula molt urbana pera deixarme compendre que no es dels nostres.

–Com vosté vulga…

–Jo no concebeixo un jove de la válua de vosté, despullat de la noble ambició de pujar y fer sentir lo pes de sas qualitats. Impossible! absurdo!… Siguim franch, vosté es demócrata.

–Franch li seré, senyor Dominguez. Per una simpatia completament idealista soch demócrata, soch republicá. Peró ‘l poch qu’ he profondisat en lo dret politich y en l’historia m’ ha infiltrat un escepticisme tan espantós per la política, que no ‘m permet acariciar cap ideal. No he vist cap poble felís, ni cap forma inmutable, ni cap lley capás de detenir las nacions á mitj camí de la perdició, quan una branzida fatal las hi empeny. Es una lley fatal per’ homes y pobles; náixer plorant, riure un dia, plorar y plorar més y morir quan ha arribat l’hora.

–Bravo –cridá en Poudor, allargantli la má.– Vosté es fatalista, com jo. Tot lo demés son cabórias: si vosté s’hagués trobat entre las balas, encare ho fora més.

–Senyors, senyors, no divaguém… Los fets proporcionan arguments pera tot. Cal prescindir dels fets: las especulacions de l’inteligencia humana…

–Déixis de filosofias –saltá ‘l general– qui pot més, á dalt; un bon sabre al costat y cop de sabre á qui falti… L’ únich que ’s pot fer en bé dels pobles es aixó.

Los oyents esclafiren á riure, y com creguessen fòra de lloch aquellas disertacions que ’l general seguia de tan graciosa manera, las daren per termenadas, aprofitant l’aparició de Da. Isabel que venia ab lo nen á la má y la petita á coll. Lo gobernador, no obstant, aprofitá un moment pera dir ab to de confidencia:

–Albert, no siga noy: com vosté, pensa la majoria; peró al mon hi hem de viure com ell nos permet. Pénsiho; lo nostre partit es la mellor escala pera ‘l jovent; fòra d’ell no hi ha més qu’ eclipses eterns y pobrissalla; l’únich que ’l pot fer home es lo nostre.

–Gracias –respongué, fredament, l’Albert, ja clavats los ulls en la que venia.

Un rotllo alegre ’s formá al entorn d’ella. La nena passá tot seguit á bras del avi, quí va atráurela ensenyantli ’l rellotje y posantli á l’orella pera que sentís la rateta. En Pepito, ’ls ulls com unas castanyas, responia traydorament al sonrís del Sr. Dominguez, sens abandonar la má de Da. Isabel.

De la porta, hont s’havian detingut aquells senyors, entraren tots dins del jardí. L’ aygua perlejava encare en cada fulla, mes los arenats caminals comensavan á blanquejar. Las ocas tornaren á abordarlos des del sortidor, batent las enormes alas y arruixantlos á tots. A la fi callaren, feren dos cabussons y seguiren lliscant per l’aygua, lo coll dret, lo cap vigilant y orgullós.

Han vist ploure? Quina tarde! Y mirin are quín cel.

Aquest havia quedat net com un satí fins á la serra ponentina hont s’arrambava una extensa calsada d’ámbar y or.

–Y en Galcerán?

–L’ he deixat ab en Felis donant ordres… Y vosté, Albertet, ha vist lo torrent?

L’ interpelat, qu’ estava cullint una rosa, se clavá duas punxas, y al tractar de tombarse, ’l dolor li feu soltar la flor que caygué mitj desfullada per la sacudida. Da. Isabel la plegá pera que ’ls petits no s’hi punxessen. Peró veyent brollar la sang del jove, corregué per tafetá inglés, desohint los prechs del ferit y sos companys.

En Galcerán estava en sa cambra arreglantse la cartera, quan ella entrá ab la rosa encare entre ’ls dits.

–Quí ha pres mal, lo nen?

–Nó; l’Albert, que s’ha punxat cullint aquesta rosa.

–Y per una punxada necessita tafetá ’l damita?

Y doná á la paraula damita una expressió tan aspre, que feu girar á l’Isabel y eixir en defensa del jove. “No l’havia demanat ell lo tafetá; l’havia ofert ella, venia á buscarlo contra la voluntat d’aquell:”

–Home, home, quínas cosas tens! No sabs com m’ espanta la sanch?

–Extréms aixís me semblan molt ridiculs.

–Peró si l’Albert no n’ ha fet cap d’extrém.

–Llavors, aquesta oficiositat, en una senyora casada, no ’m sembla del més bon gust.

–Per ventura estém privadas de tenir bon cor?

–Nó; peró sí de mimar als jovenets, de defensar fins las sevas extravagancias als ulls del marit, de guardar las flors que ’ls hi han costat una gota de sanch…

Da. Isabel se redressá tota sorpresa, quasi bé indignada; mes, posantse sobre sí, apoyant las mans plegadas en la alta espatlla de D. Pau, li digué ab veu conciliadora y tendre:

–Peró es possible, Galcerán, que t’ engeloseixi l’amistat que m’ inspira l’Albertet á qui he vist creixer? Es possible que cregas la calumnia…? Vas á ferte d’un criatura un rival? Me creus á mí capás de faltarte?

En Galcerán se vejé á dos dits del ridícul. En lo to de sa muller hi havia una sinceritat, de tan incontestable, irritant. Decididament la primera volta qu’ anava á rependre á aquella dòna estava desgraciat. Afligirla per motius tan puerils, era una crudeltat indigne de sa fortalesa; recriminar aquella amistat ab suposicions com las fetas, era manifestar temors vergonyants, la possibilitat de veures desbancat, la d’un adulteri en que ni somniar devian. Si obligava á aquella dona á apartarse de l’Albert, dava forsa als calumniadors, convertia en fet la calumnia, fins als ulls dels més incréduls. Sens dubte era més política la conducta del matí. Y aixís, adonantse del cop en fals, tractá de repararlo ab una rialla y una magarrufa que feu á sa muller, tot dihentli:

–Tonta, tonta, ja t’ he agafat. Tan criatura ‘m creus encare? Qué t’ he dit aquest matí? Ves en nom de Deu, cura al pobre Albertet y té, té la rosa.

–L’ he presa pera que ’ls nens no s’hi punxessen, Galcerán, y tu tan mal com ho has interpretat… –feu Da. Isabel, encare en to condolgut.

–Ah! es veritat, qu’ está carregada d’espinas! Té, jo las trauré…

Y mentres l’Isabel prenia del calaix lo tafetá, evidentment concirosa encare pe’l exabrupte del seu marit, aquest pelá bén bé ’l branquilló de la rosa y, pera major proba de confiansa, s’empenyá en clavar la flor entre ’ls cabells de sa muller á qui besá per punt final.

Un cop sol, pensá si aquest tira y afluixa es lo preludi fatal á tot predestinat, tractá després de traures aquesta idea del pensament, y, divagant entre ’l dubte y la confiansa, convingué en que tot era una malvada calumnia de las que ’s llensan sempre sobre tothom qui ressurt. Sa conducta devia reduhirse á vigilar pera aixampar al calumniador, dissimulant lo més petit dubte devant de l’Isabel y l’Albert. Mes no pogué concloure sens exclamar interiorment, ab cert retintín malhumorat:

–Peró, diantre de l’Albert, es que ja no es tan, tan criatura!

IV

Arribá ‘l quinze d’agost. La família Galcerán seguia encare á la Mayola, visitant D. Pau sovintet las obras que feya en la casa de Vilaniu, celebrant conferencias ab los terratinents per lo canal de la Baga, y compartint ab son sogre lo pler de la cassera, la qual era, aquell any, abundosa, sobre tot de guatllas y perdius. Las meteixas anadas y vingudas de D. Pau estalviavan á sos electors molts viatjes á la casa de camp. Per aixó, en aquesta, frecuentada no més que de lluny en lluny per las famílias qu’ estihuejavan en los masos del entorn, se respirava envejable tranquilitat. Da. Isabel assaboria ab pler tant de repós, y contemplava sonrihent á sos fills, que, fets uns terrissayres, las mitjas al garró y las grans payolas al clatell, se colravan com préssechs y s’enfortian cada dia més. Aborrida la carretera desde ‘l dia del anónim, no hi hagué medi de parlar més de cavalls á la Galcerán. Peró, aixís y tot, y rebutjada ja l’aygua del ferro, anava aquesta senyora recobrant sos colors, perdent la transparencia pergaminosa de sas orelletas y ’l rosa esmortuhit de sos llavis. L’ ayre oxigenat del camp havia enriquit altra volta la sang pobre de sas venas. Aquesta mellora feya perlejar los ulls del pare, y obrir los del marit ab un goig no del tot despullat de sensualisme. La veya rejovenir, y, en sa ossiocitat, temps li sobrava á D. Pau pera contemplarla y acaronarla com en segona lluna de mel. Tot lo núvol del anónim, donchs, s’havia esvahit; la Mayola era un nou Paradís hont tot lo dia ressonava ’l coloqui amorós de personas y parellas aladas.

L’ Albert, mentrestant, á Vilaniu, bregava á cops de puny ab l’aburriment que no ‘s podia espolsar de sobre. Lo tracte de sos convehíns li era cada dia més insoportable, y al refugiarse en l’estudi, assaltavan sa tranquilitat los recorts de sa passada vida, lo nom de Da. Isabel, l’odi creixent als autors incógnits del anónim, una antipatia invencible pera l’empalagosa Montserrateta, que me ’l perseguia fins al interior de casa y s’havia atrevit á compararlo á Máxim Odiot, l’héroe de la Novela d’un jove pobre. Abandonava la poltrona y, sens adonarsen, eixia á la galeria, s’abocava de colzes á la barana, y contemplava, horas enteras, una taqueta blanca que ressortía, allá lluny, d’entre la negra espessedat dels arbres. La Mayola! Y ell no hi podia anar, ell, que hi hauria volat cada minut dos cops! Qué lluny estava de sos desitjos, son pare, quan remugava perque no volia acompanyarli! La reserva que s’havia imposat, prou ho veya, li allunyava la gent, lo feya intractable y, de rebot, objecte d’improperis é injusticias incessants. S’ havia ficat dins d’una campana pneumática, y sentia fiblar l’agulló de la mort. “Oh! Vilaniu! niu d’escorsons, malehit sigas!” deya interiorment. Y tornava al estudi, prenia paper de cartas maquinalment, anava á escriure al advocat Olivó pera proposarli que ’l demanés, y acabava per endressar á un company qualsevol un cartipás de filosofías contra la vida rural, contra ’l mon enter, contra la creació, contra la lley malvada (sic) de l’existencia. Després, prenia Schopenahuer y devorava famélich lo verí de sas planas, aprobant á cops de cap y singlots sos pensaments més negres, tractant d’estúpidas las demés escolas, fins que l’enervament l’abatia y ’l deixava somniant ab un suicidi que, altre cop despert, trobava impossible, injust y ridícul.

Nous fets vingueren á rompre la seguida de felicitat dels uns y de tristesas dels altres. Eran las quatre de la tarde d’aquell quinze d’agost, diada de l’Assumpció. La vila presentava l’aspecte alegre d’un dia de festa en un poble pacífich que no somnia ab revolucions ni bullangas. Lluny d’aixó, ‘ls cafés y cassinos bullian de gent alegre, pe ’ls carrers molta gent endiumenjada ’s dirigia cap á Sant Joan, á presenciar com la Verge seria portada en professó dalt de sa llitera de vellut carmesí, present anys há de la mare de D. Pau. Peró, de sobte, s’ohí al portal de Baix rompre la banda de trompetas d’un batalló. La gent omplí portaladas y finestras, y tot eran preguntas y arronsaments d’espatllas. Ni una crida, ni un avís del aposentador havia precedit al batalló qu’ arribava: ningú sabia pera qué, ni quants venian.

Fins á setanta vilaniuhenchs, no obstant, se posaren recelosos, procurant contindre l’esglayament que ‘ls hi muntava á la cara, precipitantse al carrer á barrejarse ab la multitut, altres corregueren á amagar l’avirám com si vingués la guineu y, en la majoría de las caras, se retratá la sobtada contrarietat de preparar allotjament. En Rodón, mentrestant, groch com la cera, tancá apressuradament la maleta que tenia entre dits, y girantse vers un menestral jove qu’ á dos passos d’ell escoltava, recullida l’orella ab una má, preguntá:

–Qué es aixó, Marquet? Son realment soldats!

–Hum! soldats, soldats…

–Qué redimoni passa? –feu, per moments més concirós, caragolantse pe ’l dit la cadena del rellotje.

–Qu’ haurá picat l’espia.

En Rodón comensá á passejarse descompassadament per aquella habitació, una saleta y alcova de petitas dimensions, pintada de blau-turquí y groch, parada ab mobles enfarfegats com los vestits de Da. Mercé, llur mestressa. Las trompetas anavan acostantse visiblement. En tota la casa no ’s sentia més remor que ’l dels passos d’en Rodón. Aquest havia fet anar á la seva dòna á passar la tarde ab la pubilla que feya ’l sant aquell dia, prometent anarla á cercar després.

De sobte, callaren las trompetas y ’s sentí rompre la xaranga al cap del carrer. Ja no hi cabia ’l menor dubte; en Rodón se posá com un ferro ruhent, l’ira l’arborava.