Primera part

I

Aquella tarde ‘s notava á Vilaniu un brugit extraordinari. Més de trescents forasters havian invadit la vila, y encare ’ls carruatges qu’ arribarian per tot demá ‘l dematí prou ne portarian altres tants. Tots los vehins estavan fora de pollaguera. A Casa-la-Vila, uns donavan lo darrer cop de ma als gegants y al drach, algunas donas recusian los domassos dels balcons, los guarda-termens netejavan llurs carrabinas, los mossos espolsavan lo Consistori, ’ls escrivents tot era cloure sobres, lo secretari posava firmas y segells. Dins de l’iglesia parroquial, lo fuster feya retronar las voltas ab lo ressó de sos cops de martell, las llántias grinyolavan pujant y baixant á gust dels pabordes, y entre la pols que s’aixecava del altar major com blanquinós núvol d’incens, formiguejava una munió d’escolans que resseguian totas las cornisas y repisas clavanthi restelleras de ciris. Fins la tranquila rectoría, per lo comú palau de condormit repós, anava tota en l’ayre; que com si no fos prou amohino, segons la majordona, ’l rebre y colocar convenienment las prisadas albas qu’ enviavan las monjas, espolsar y aparellar lo mellor tern, y brunyir las porras y demés objectes de plata, encare ’l senyor rector havia tingut la capritxada de convidar á dos amichs seus, rectors del entorn.

Y no cal dir de lo restant del poble. ¿Quí no anava en dayna? La casa que no tindria forasters, no per aixó deixava en pau ‘ls corrals de gallinas y conills, objecte en aquellas horas de la més terrible persecució. Pe’ls meteixos carrers, corrian esgarriats pollastres y gallinas qu’ havian sabut aprofitar l’escletxa d’alguna porta mal ajustada, y l’ayre s’enduya no pochs grinyols y quiquiriquichs d’esgarrifosa paura, barrejats ab las pallas y plomissols que en llurs branzidas y batament d’alas aixecavan los pobres perseguits.

Com los noys no tenian estudi ni costura las noyas, quí ‘ls feya estar á casa? Escala avall y á corre la vila. Mentres que ’ls més petits, ab llurs jochs y bulangeras, eran la desesperació de las donas, qu’ en vá escombravan y regavan carrers y plassas. Las fadrinetas se cusian lo darrer ribet de las faldillas, y per la riera Blanca y ubagas properas, los pagesos s’afanyavan á enfeixar canyas y matas per’ enramar carrers. Tot, en una paraula, respirava animació, moviment y festa.

Prou hi hauria bona festa-major. De tres horas lluny, carretera amunt, ja ‘s veya. Dotzenas de carrets y tartanas, plens de gent alegre y tirats per haquetas, corrian com esbarats, tot fent giragonsas entre mitj dels feixuchs carros y de l’embalumbada diligencia á la qual volian avansar si’t plau per forsa. Los cavallets, calents de boca, semblavan interessarse en la competencia, y despreciant la suhor que ’ls ensabonava, trescavan á cremadent com esperitats, entre mitj de la polsaguera qu’ aixecavan ab lo repicat trepitj. D’entre ‘l terratrémol qu’ armavan y del núvol de pols, sortia algun xiscle de dona esporuguida. Peró la tralla no parava de petar, y al repiquet d’aquellas potas infatigables com batants de molí, s’acoplavan las riotas de la jovenalla, ‘ls crits y cansons dels tartaners y ’l soroll acompassat de picarols ab qu’ anunciava sa intermitent proximitat la diligencia.

Dins d’aquesta, no obstant, los passatgers anavan condormits, tancadas las finestras, sens lliurarse per aixó ni de l’espessedat de pols, ni de la calda de sol que ’ls enervava. Lo pesat armatost los gronxava feixugament y ’l drinch-drinch dels picarols arribava á llurs orellas, trist y endormiscat com soroll de grills en negra nit.

Mes, de sobte, un dels qu’ ocupavan l’interior, obrí una finestreta. Era D. Ramon Merly, un senyor de bon regent, cara-rodó y ulls sortits que feya estona ‘s remenava. La gatzara de las tartanetas qu’ acabavan d’atrapar li serví d’excusa per’ esbravar l’impaciencia que ’l duya frisós, y despertar als demés companys sens miraments.

–Qué tant dormir, senyors, qué tant dormir! Lo sol ja baixa… Mirin, mirin quina animació hi ha per aquesta carretera.

Dels cinch interpelats se’n deixondiren quatre: un capellá dels convidats, lo rector de Benitarik, en Jeroni ‘l graner del carrer de San Pere, un trevallador, esquerdalench y guerxolí, y la formidable pagesa qu’ estava com dolorós tascó entre D. Ramon y son fill. La pols enmorenia las caras y agrisava barbas, cellas y cabells fins al punt d’envellirlos á tots y darloshi aspecte malaltís. Badallant y ab peresa obriren com pogueren las respectivas finestretas pera traure ‘l cap. Peró un’ ona de pols, encrespantse desde las rodas, caygué sobre las finestras de má esquerra, causant en l’interior un remolí tant espés y sofocant que feu estornudar y tossir gayre be á tots.

–Uff! don Ramon, si no ’s pot mirar –exclamaren, fregantse ’ls ulls ja plens de brossas y apressantse á tancar altre cop.

Mes, don Ramon obrí la finestra de la portella, y la pestilenta pols que no havia trobat encare repós entre la que ‘ls enfarinava ja, eixí bufant com fum pe’ls espiralls de má dreta. Llavors totas las miradas convergiren sobre la carretera, qu’ iluminada per un sol de juny enlluhernava de blancor. La gresca y moviment de las tartanas seguia omplint de vida un bon tros de camí. Entremitj d’ellas, contrastava una feixuga galera, arrastrada per set mulas qu’ anavan tirant indiferents ab llur pell terrosa, los arnesos apedassats, las orellas caygudas, lo pensívol esguart fit en l’ombra de llurs cossos que s’aplanava á terra en deformat escors. Lo carreter, tant polsós com ellas, seguia al costat, cuydantse més de desviar á las esbojarradas tartanas que de menar las reposadas bestias del seu tiro.

Peró don Ramon no feya cabal d’aquest quadro, mal que li hagués servit de cómoda excusa pera guaytar á fora, trencant la son dels altres. Sos ulls escorcollavan continuament l’últim confí de la carretera que curvas y pujadas li segavan tot sovint. Las enjogassadas tartanas y lleugers carrets se succehian uns derrera d’altres entre polsagueras que s’aixecavan tofudas, los embolcallavan un instant y, al destriarse, s’arrossegavan encare carretera amunt, refregant las ombras negrosas dels arbres y esvahintse arreu per encantament. Si de cas dalt d’una pujada ’s sostenian farandolant una estona, eran la desesperació de D. Ramon.

Per fi, ’ls ulls d’aquest s’il·luminaren de goig. Al cim de la costa, aparegué un break, surant entre polsaguera arrebolada, com aquells carros mitológichs en que ’ls pintors de plafons han colocat á tots los monarcas del passat sigle.

–Ja son aquí, Albert, ja son aquí! –feu don Ramon, tocant lo cap del seu fill, un jove de vint y cinch anys, esprimatxat y cara-oval, qu’ era l’únich passatger qu’ havia seguit dormint.

Mes aquest, rendit encare per la nyonya, obrí y tancá ‘ls ulls ab la pausa d’un agonisant, restant altre cop en la inmovilitat més absoluta. En contra, tots los demés llansaren la vista al camí. D. Ramon, prou enfarfegat ja per son ventre de bola, s’havia girat de través trayent tot un colze á fora. Ab majors dificultats se vejeren encare ’l bon rector, massís y blanch com un alemany, y la disforme pagesa que no sabia com remoure sas ancas d’euga normanda ni l’llargarut cistell qu’ á la falda duya pera major torment de sos vehins. Llavors, l’Albert, lo fill de don Ramon, se tombá de cara al recó, deixant encastat en ell lo perfil de son rostre de Cristo qu’ una barba sedosa y acabada en punxa resseguia. Esblaymat per la pols, la parpella clavada en la conca ullerosa que l’ombra de dos ó tres rulls de cabell amoratava, semblava mort.

En aquest moment la diligencia feu una S, s’enfonzá entre un desmont, y tres ó quatre garrofers que de las paradas altas s’aixecavan, cobriren la visual dels miradors. Lo camí seguia en baixada, ’ls cavalls amaynaren lo trot, la diligencia comensá á lliscar poch á poquet, balansejantse feixugament, deixant sentir de quan en quan los garranyichs de la fusta y ’ls grinyols que feyan las rodas al refregar ab la trava. En cambi, tartanas y carrets no deixavan, trap, trap, trap, son atrafegat andar.

D. Ramon retirá ’l cap de la finestra, y veyent que son fill continuava dormint, arronsá las cellas ab desagrado y ayre de compassió. “Quin xicot! –pensá l’home– Res lo mou!”

–Quins vol dir que ’s veuhen, don Ramon? –preguntá llavors en Jeroni, sacudintse las solapas del jech.

–Los de ca’n Galcerán –respongué l’interpelat.

–Ja han caminat donchs, si han eixit á l’hora qu’ aquest matí ’m deya don Pau.

–Oh! es que portan dos cavalls triats, Jeroni.

–Crech que ’ls va comprar vosté ¿oy, don Ramon? Y encare com no ’ls portá éll mateix de Barcelona? Que no’n gastava allí?

–Es que ’ls de tiro ’ls tenia un xich vells. Los de sella ja ’ls ha dut: aquest meteix vespre han d’arribar á la vila.

–Aixó sí que no ho entench! –afegí la corpulenta pagesa, tot capbussant ab lo trontoll del cotxe.– D. Joseph, lo vell Galcerán, ne tenia prou ab un de cavall, y don Pau no’n té prou ab dos pe’l carruatge, qu’ encare’n vól d’altres pera muntar! Y qué’n fará de dos ó tres pera anar á cavall? Gastar palla y grá sense tocar en lloch.

–Un per ell, un altre pera donya Isabel, la seva senyora.

–La seva senyora vól muntar á cavall? Aixó sí que m’ agradará véureho. No he vist cap senyora que ’s sápiga tenir bé dalt d’una somera. ¡Senyora de ciutat, que deu vindre carregada de pamplinas!

–Ja diu lo ditxo: “qui ab donas va y burros mena, tot lo camí passa pena” –saltá l’obrer.

–Y bé, son gustos –objectá en Jeroni.

–Y qué sabeu vos de senyoras? –replicá ’l vell Merly, tot enardit, refregantse la cerdosa y blanca sotabarba que duya retallada com un patró de barco.

–Ay cabás! Com si no n’ hagués vista cap de senyora.

–Y es clar que no n’ heu vistas com donya Isabel.

–Si vos no heu vist lo mon per un forat –interposá ab ironía l’obrer que, com bon guerxolí, era un burleta.

Lo vell Merly acabá d’exaltarse. Qui ho dubta que per aquellas terras no hi havia cap senyora d’alto rango? Las d’aquí, certament, ni dalt d’una somera ’s saben tenir; peró á las grans ciutats ne veurian que menan uns cavalls com unas torres y atravessan los passeigs que fan feredat: –Com no hi aniríau vos, Antonia.

–Oh, jo, ab aquestas carns, ben segur que no.

–Y dónchs, dona? Ademés que no us cregueu que la Galcerán vinga aquí á fatxendar per la pols d’aqueixas carreteras. Ella ha de muntar per remey –continuá D. Ramon.

–Per remey. Jo’t tóch quinas medicinas!

–Cada terra fa sa guerra, dona.

–Ah, aixó es ben cert! –exclamá la pagesa, declarantse vensuda.

–Y donchs, crech qu’ are ’ls tindrém aquí per sempre més, eh? –interposá ’l capellá que fins llavors no havia badat boca.

–Sí, gracias á Deu!

–Aixó es bo, aixó es bo! –feu lo rector, obrint molt las vocals y acompanyant sa aprobació ab un parell de capbussadas. Després clogué ’ls ulls, apoyá ’l cap en lo recó encoixinat y ’s prepará á escoltar ab las mans mitj plegadas y fent ballar, un sobre l’altre, ’ls dos dits grossos que, botarudets com eran, ho semblavan més per lo arranadas que duya las unglas.

En Jeroni afegí, llavors, que sempre la presencia del diputat era un bé per la vila.

–Y es clar, home, es clar. Tenintlo entre nosaltres, veyent de prop las cosas, anirá més ben informat, com hi anava don Joseph, y, com qui diu, sentirá creixer son amor per tot lo de la vila. Jo ja li aconsellava de des la mort de don Joseph qu’ al cel sia. Peró las ciutats tenen ganxo, y després, la senyora y ’ls nens… Per fí la salut meteixa de donya Isabel l’ha obligat á creurem.

Mossen Magí feu un punt d’admiració. Don Ramon explicá llavors l’estat de la Galcerán que, desde ’l derrer part, no havía fet res de bó: atachs de nervis á l’impresió més petita, dos gastaments en menos de dos anys y, per fí, sembla que ’ls metges están en que té una anemia y que sols la vida de camp la pot refer.

L’ obrer, posant en dubte aquella causa:

–Vol dir que no es cuestió de pelas? –S’ atreví á dir.

Malgrat la pols que l’enfarinava, á D. Ramon se li encengué ’l rostre. Ell veya l’intenció del obrer, partidari d’en Rodón, y fins l’origen de la mentida que ’l tal se proposava propalar. Per aixó, fora de sí, esclatá en embestidas y reticencias prou transparents, llansadas ab lo tó més agre possible.

–Ah! que’n aneu d’errat, Marquet! Quan al fatxenda d’en Rodón se li acabin los marvedissos, don Pau encare ’l podrá colgar de pelas, que vos diheu y que jo’n diria pessetas.

–Home, jo he parlat per veus que corren. Si m’ hay tivocat, la culpa será d’un altre, y no entench perque hi barrejém al Rodón…

–Lo qu’ he dit, dit está –recalcá ’l vell Merly, envalentonat per la fredor del obrer.

–Está bé, home, está bé –feu aquest, mitj somrisent– per aixó no cal enfadarse. Miris, no podentlos tenir jo, ’ls quartos, tant me fá que ’ls tinga l’un com que ’ls tinga l’altre.

En Jeroni y ’l capellá discorregueren encare ab D. Ramon sobre las duas fortunas posadas á discussió, convenint tots tres en que la d’en Galcerán sobrepujava de molt en quantitat y solidesa á la de son rival.

–Y ‘l meteix lo seu prestigi polítich –afegí ’l senyor Merly.– Sinó qu’ ho digan las últimas eleccions. Ja ho veuhen si s’ha bellugat en Rodón, si n’ ha fetas de cosas y de promesas. De qué li han servit? Pera dursen un desengany més. Fa més de trenta anys que ‘l districte de Vilaniu es dels senyors Galceráns, y ja ho havia sigut l’any dotze y l’any vint, y ho será mentres la casa conservi ’l bon nom que du sigles ha y ’l poble no perdi ’l seny… Sinó que hi ha qui somia truytas y ’s creu qu’ es arribada l’hora de fer combregar á la gent ab molas de molí; que prometent carrils impossibles, remenant més diners ab la llengua qu’ ab los dits, entabanant á la pobrissalla ab disbarats y promesas de mal pagador han de cassar las llebras á so de tabals. Peró… per are… se las haurán d’espinyar, Marquet… No hi ha que somiar en carrils, si la línea ha de parar aquí; aixó es desbaratar. ¿Quina empresa fa per tan pochs rendiments lo túnel de Bondalit? Los homens práctichs pensan en lo més factible; en Galcerán lo que fará es lo canal de la Baga, y aixó no ho diu per’ embaucar electors, sino perque es un be pe’l país y un projecte realisable. Créyeume Marquet, en Rodón va mólt lluny d’oscas.

Y com aquell se contentés ab sonriure á tall de mofeta, D. Ramon prengué nova embestida pe’l camí de las comparacions declaradament personals. ¿Ahont anava en Rodon á ferse un chalet, una gabia de canaris, tota carregada de punxas y coloraynas que no servian de res? Més valia un recó de casa Galcerán que tot aquell joch de bitllas.

En Jeroni no ’l trobava tan criticable ’l chalet. Li semblava una caseta molt ayrosa, molt bufona.

–Aném, home, aném! –saltá D. Ramon– alló no fa senyor, alló es quincalla pura. Si hi fica á donya Mercé ja no saben per hont girarse.

Los oyents, inclús en Marquet, que recordaren la gruixaria de donya Mercé, celebraren l’acudit ab una rialla. Llavors D. Ramon trobá analogias entre ‘ls amos y las casas. Lo casal dels Galceráns ja ’s veya qu’ era per tot un senyor, per’ aquell bon mosso, ample d’espatllas, fornit y moreno, qu’ ab sa mirada reflexiva y penetrant, y ab sa barba abundosa y negra ja imposava ’l respecte d’un lleó. En cambi, ’l chalet era ben propi d’un home com en Rodón, petitó, bellugadís, tot ulls, tot carregat de posturas, cargolantse sempre ’l mostatxo ó la cadena del rellotje que, per més fatxenda, duya sempre empenjollada d’anells.

Peró com ningú oposés res á tan acalorat parlament, lo senyor Merly tragué de nou lo cap á la finestra, mentres l’obrer se mossegava ’l llabi per no riure y l’Albert se removia ab gestos d’insoportable fastidi. Lo rector de Benitarik obrí ’l breviari y ’s persigná, y ’l bon Jeroni comensá á trencarse ’l cap calculant cert negoci á compte y meytat que li havian ofert aquell matí. Peró cansat de fer ballar números per la memoria, clavá un moment los ulls en los endormiscats de la pagesa y, com per mimicisme ’s condormí altre cop.

La diligencia, qu’ havia endevantit bon tros á la furimó de carruatgets, emprenia llavors al pas una penosa pujada, encaixonada per altas esmotxaduras. A mitja costa, peró, comensaren á petar las trallas, los cavalls á galopar, y ab estrebadas y balanseigs lo carruatge arribá al cim. Aquí ‘l viatger endormiscat creya trobarse en aquell moment del matí en qu’ entra ‘l criat y obrint los finestróns li dona ’l bon dia. A la penumbra qu’ embolcalla ‘l desmont, succeheix una llum tan viva qu’ atravessa la parpella, desperta y enlluherna tot alhora. Es la mar lluminosa del ample cel que serveix de dosser á la vall. Alguns viatgers preguntan, ab l’esbarament de qui ’s desperta en lloch inesperat, ahont son? y si, un cop vensut l’enlluhernament, guaytan per la finestreta, sentirán aquell esplay d’ánimo que sempre causa la contemplació d’un panorama extens y frescal.

La vall de Flors se domina desde allí á vol d’aucell y mostra de cap á cap tota la magnificencia que Deu ha escampat en sas montanyas y plá. La volta del cel apar que s’aixeca de l’altra vessant de l’escaixalada serra, coneguda per Serrat del Comte. Lleument esblanquehida pe’l reflecse d’una llum que ‘s pert en l’infinit, puja després en forma de casquet esférich cada vegada mes blau, allunyantse del espectador, y vá per últim definint suaument cap al altre infinit que ’s pert entre l’arbreda del pla ab las joganeras ayguas que corren vers al mar. Sota del inmens dosser, y al bell mitj de la plana, s’aixeca Vilaniu ab son capritxós perfil de campanarets, y alts y baixos de teuladas y torratxas, dessota las quals destacan per sa negror las amplas oberturas de las golfas. Lluhen, d’en tant en tant, los vidres de finestras y balcons. Las casas semblan encabritarse unas damunt las altras com si no estessen separadas per plassas y carrers, tal qu’ al véurelas abocadas sobre las massas de verdor que’n llurs peus enclouhen los horts de la vila, ’s diria que hi han de caure com un castell de cartas. Llargas fileras de salzers y pollancredas parteixen en tres trossos desiguals la variada catifa de la plana, describint lo curs de la Riera Blanca y ’l Torrent dels Rossinyols, y per entre las verdas clapas d’espessehidas arbredas, blanquejan assí y allá molins, fábricas y casas de camp.

Al vessant de las montanyas, un qu’ altre sembrat fa descubrir las colradas masias que, sens lo contrast del vert, se confondrian ab la terra. La boyra de la distancia vela fondaladas que broda ‘l bosch, saltants d’ayguas y fonts misteriosas que ’l rossinyol may abandona. Coronan l’altívol puig del Esparver, cap del serrat que mira á sol-ixent, las ruinas del Castell del Comte, evocant lo recort de gloriosas gestas, y al altre cap, com penjadas en la grau de Bondalit qu’ aguayta la collada de Ponent, altras parets no menys interessants y expressivas testimonían la passada existencia del monastir de Sant Salvador, un temps rich y venerat de reys y poble, avuy cau de feréstega soletat hont creixen á son pler l’agram, los escardots y l’argilaga, y aucellots y reptils s’hi assoleyan y dormen. Tot lo que pot donar la terra pera captivar la vista, bellament acoplat ab los recorts d’una historia rublerta de llegendas dramáticas, enclou la vall de Flors, trosset de la terra catalana qu’ en son romiatge al cel han d’anyorar sos habitants, segons ells diuhen.

Aquell panorama no era nou per cap dels passatgers. Vehins de Vilaniu, lo coneixian en conjunt y per parts fins á saber de cor lo nombre de jornals que tenia cada finca en ell inclosa, y, mellor que ‘l meteix Registrador d’hipotecas, las cargas que gravavan sobre cad’una d’ellas, llevat de l’Albert que, allunyat pels estudis anys há, y de geni poch inclinat á la tafanería de poble, ho veya ab altres ulls. Cada volta que ’l contemplava, trobava en aquell espectacle tota la poesía de la naturalesa, y á mesura qu’ avansava en edat, més atractius hi descubria. Per aixó, mentres los uns s’acontentaren en expressar son agrado de trobarse allí, dihent: “arribarém d’hora,” l’Albert, qu’ á la fí ’s despertá, obrí la finestreta y ja, colzo á fora, deixava correr la diligencia, abalantsantse pera contemplar mellor lo paisatge. Apart del efecte artístich que las combinacions de tons y ratllas podian produhirli, sentia, al contemplarlo, una dolsa resurrecció de recorts de sa infantesa, que jamay havia apreciat com llavors y que movian totduna en son cor lo consol d’atraparlos plens de vida encare, y ’l remordiment d’haverlos tingut abandonats tant de temps.

Peró, tot al hora, y sens adonarse de la causa, ‘l corprenia una tristesa fondíssima. Aquell cel, aquell sol qu’ havian acaronat sa joyosa infancia serian d’are en avant lo cel y ‘l sol sempre pálits del desterro. N’ estava segur. Fet á altres usos y costums més en armonía ab son carácter independent y reservat, pressentia ja ’ls disgustos que li guardava la vida de poble curt ab sas exigencias estúpidas, sa tafanería ineludible, sas indiscrecions de cada hora, sas lluytas personals y encarnissadas. Preveya ja que, si la desigualtat de gustos é ilustració l’allunyava del tracte de sos convehins, com experiencias anteriors li feyan temer, ni podria veures aislat, ni trobaria ab quí tractarse y endolsir la tristesa, fora de la familia Galcerán, de quí també, á Vilaniu, hauria de deslligarse un bon xich, perque…

Peró al esser aquí, son pare trencá ’l fil de sas reflexions sacudintli ’l colze y cridant:

–Mira: are si que ja’ns han atrapat.

Tothom endressá l’esguart al cim de la costa.

Per aquesta formiguejavan encare tartanas y carrets, y al mitj d’ells destacava per s’alsada y elegancia ’l break magestuosament arrastrat per dos eugas poderosas. A son pas, los petits carruatges s’arrambavan á un y altre cantó de la via com fentli acatament d’humilitat. Mocadors y barretinas tremolavan al vent entre alegra cridoria.

Anavan dins del break donya Isabel, don Pau, un nen de sis anys, una nena de quatre, abdos fills d’aquest matrimoni, y don Fructuós Poudor, pare de donya Isabel y general d’exércit exent de servey. Donya Isabel y son pare, ab la nena al mitj, ocupavan lo lloch de preferencia, y en la banqueta oposada seyan don Pau y son fill.

Lo goig que ‘s sobreixia de las tartanas y carrets s’apoderava dels ánims de tota la familia Galcerán, á la qual aquellas mostras de simpatia devian naturalment afalagar no poch. Aixís, mentres donya Isabel se posava dreta á la falda la nena á qui feya picar de mans en senyal de joya, don Pau saludava á tothom somrisent y procurava que son fill respongués á la cridoria ab lo sombreret de palla á la má, qu’ á peu dret aixecava ab l’elegancia d’un ayrós volatí. Lo general anava més enllá. Portat de son natural fogós, y conmogut potser per aquell simulacre de gloria que li recordava, sens voler, lo triomfal retorn d’Africa, rebia las aclamacions ab tal entussiasme que, de tant en tant, deixava anar algun ¡vísca! fent esclatar de riure á sos fills y fins mossegar la traydora rialla al cotxero y á la cambrera qu’ ocupavan la banqueta.

Al arribar á mitj kilómetre de la vila, trobaren passejant á la major part de las principals familias, que ’ls hi feyan pas, los saludavan afectuosament y, com si ja res los hagués de distreure, anavan tombant darrera ’l break, seguintlo vers la població.

No cal dir si complaurian á don Ramon eixas demostracions populars.

–Mireu, mireu, Jeroni! –deya entussiasmat– ¿Qué tal? ¿Qué hi dirá encare en Rodón?

Y com pera dar las gracias d’un favor que li semblava compartir en gran part, al passar per devant dels victorejadors, tornava á remoure la cridoria ab la gatzara dels crits qu’ éll meteix dava.

Lo majoral de la diligencia, seguint ab més punt que may la vanitosa costum de no deixarse avansar per ningú al entrar á la vila, posá particular empenyo en portar devantera al break. Y al trobars’hi frech á frech, comensá, dret com un auriga romá, dalt la devantera, á atiar als cavalls ab l’ajuda del sagal qu’ al costat del tiro, corria aturdintlo á crits y bastonadas. Per altra banda, ‘l cotxero de don Pau no sabia reprimir sos desitjos d’aceptar lo desafio, y bé que dissimulant pera que no ’l cridés al ordre son amo, atiava també las poderosas eugas qu’ en ocasió més lliure haurian deixat qui sab ahont á l’atrotinada diligencia. Peró ab tot y no dur aquellas més qu’ un trot llarch, y anar escapats los cavalls de la diligencia, abdos carruatges corrian quasi bé paralels, avansantse, enderrerintse, empaytanse y omplenant los ayres d’alegre soroll ab lo dringar dels picarols, los animosos crits del majoral y la bulla qu’ ensemps movian passatgers y espectadors. Núvols de pols volavan enrera y, al esqueixarse, deixavan veure las tartanetas que venian esbufegant com gossets paters qu’ á mal’hora s’esforsavan en seguir la carrera empresa pera aquells poderosos tiros.

Aixis arribaren al portal de Baix. Lo break trencá á la dreta, seguit d’un vol de criaturas á qui animava la major curiositat y admiració. Ensopegant ab ellas, s’hi barrejavan diligents amichs d’en Galcerán que volian saludarlo al saltar á terra.

Lo majoral rebé, al parar la diligencia al peu de l’hostal de Sant Antoni, calurosas felicitacions dels passatgers, y ell anava escoltantlos ple d’orgull, tot ajudant á desenganxar los pobres cavalls, héroes y martirs de la festa. Tots ensabonats y fumosos, gayre be podian aguantar lo panteig de llurs illadas.

Allí l’Albert trobá á la seva mare, donya Francisca, que l’esperava ab los brassos oberts y ab aquella joya incomparable que sols las mares experimentan devant llurs fills. Corregueren un als brassos del altre ab fonda emoció, y arreu ella comensá ab lo mocador á espolsar amorosament al jove.

–Cóm vens, fill meu, cóm vens; semblas un moliner.

Don Ramon entrá, mentrestant, á la cotxería del hostal, pera demanar un respall y uns expolsadors. Procurá netejarse tant com pogué, prengué aygua, y en una gibrella un xich dubtosa ’s rentá mans y cara y s’esbandí ’l cabell. Anava depressa, lo que volia era enllestir; més tart ja vindria la neteja séria. Perque seria injusticia no fer constar aquí que don Ramon se distingia precisament entre ’ls vilaniuhenchs per sa netedat escepcional. A Vilaniu era escepcional sempre tota netedat.

Un cop llest, don Ramon cridá apart á sa muller que l’estava cercant en vá entre ’ls rotllos dels demés passatgers.

–Que no has anat á ca’n Galcerán? –li preguntá.

–Hi he estat aquest matí á ajudar un xich á la Queta.

–Mira que ja han arribat. ¿Perqué no eras á espera’ls?

–Home, y ’l meu fill?

–L’ Albert? Prou te vagará veure’l, dona, al teu fill.

–A qui ’m vagará veure es als Galcerans. Del meu fill may ne tindré prou.

–Be, vaja, que vóls que’t diga. Mira, jo me’n hi vaig corrents. Tu y l’Albert ja cuydaréu de recullir l’equipatge, eh?

–Ves en nom de Deu; ja’ns en cuydarém, ja –digué donya Francisca ab veu de trista resignació.

Y mentres aquella ab son fill se consumian esperant los bultos que d’un á un anava arriant un home desde la vaca del feixuch carruatge y llensant un altre á terra pera que cada hu prengués los seus, don Ramon emprenia tot content lo camí de casa Galcerán, desitjós d’esser dels primers de saludar á aquella familia en la vila, ab tot y haver dinat ab ella á ciutat aquella meteixa tarde.

L’ escandall d’equipatges s’aná fent poch á poquet, desapareguent d’un á un los viatgers, qui acompanyat d’un home ab lo fato al coll, qui deixantlo arrimat en algun recó del hostal ab encárrech de que l’entreguessin á qui vindria á cercarlo. Aixis ho feren l’Albert y sa mare, y quan de brasset emprenian lo cami de casa seva, no quedava ja devant del hostal de Sant Antoni més que l’inmensa diligencia arrambada á un cantó del carrer, buyda com un buch abandonat.

Mentrestant lo sol s’havia post; del centre de la vila s’espargia á tots cantons, com plany dolcissim d’una rassa meláncolica, lo cant ritmat de la gemegosa gralla; las campanas comensaren á repicar alegrement, cridant al vehinat á completas, y per entre ‘l capritxós perfil de las teuladas lluhia, assí y allá, la resplandor rogenca dels fochs de Sant Juan qu’ encenian los xicots per plassas y carrers.

II

La casa dels Galceráns ocupava tota l’ala de la plassa de las Monjas, paralela al convent del Carme. Aixecada en las derrerias del passat sigle, participava tot ensemps de la grandiositat de líneas que reunian las construccions de Carles III y de la pobresa d’ornaments que caracterisa á las de Carles IV. Son devanter, molt més llarch qu’ alt, acusava en sas oberturas un entresol iluminat per sis finestras quadradas y simétricament compartidas en los dos costats d’un portal grandiós, tot ell de pedra, ab los meteixos relleus y rebuscat casament de rectas y curvas invertidas que tenian los enquadraments de l’época. Set grans balcons de march esgrafiat en l’argamassa donavan llum al primer pis, y á desproporcionada altura, altres tants óvals acusavan l’existencia del pis segon y derrer sobre ‘l qual s’extenia una feixuga cornisa ab descomunals carassas que sostenian en sas bocas negras canals de ferro, com monstres qu’ ajeguts en la teulada contemplessen lo carrer tot mastegant lo canó de capgiradas pipas. Fóra d’aixó, sols adornavan aquell extens frontis las baranas de ferro recaragolat que servian d’empit als balcons, y uns grupos mitológichs de dimensions desproporcionadas, qu’ una má ignorant havia perfilat en los grans panys de paret.

La plassa de las Monjas, que devant s’extenia, era prou ampla pera deixar dominar d’una sola ullada aquell gran casal. Era, no obstant, trista y solitaria per estar més arrimada á un extrem de la vila que no pas al mitj. Peró aquella casa y la portada barroca de la capella del Carme qu’ estava situada al cap del convent, com tots sever y ab certa fesomía de presó, davan á la plassa un carácter monumental que no ‘s trobava en lloch més de Vilaniu. Quatre humils casetas de menestralía ’s miravan fit á fit desde las altras bandadas de la plassa, y al mitj d’aquesta, tres rengles de plátanos malaltissos y alguns fanals bruts eran mostra de la policía y ornat qu’ á Vilaniu regian.

Passejant sota aquells plátanos, tots endiumenjats ab levitas d’inmemorial figurí ’ls paysans, enguantada y estirada com sempre la gent de guerra, estavan los personatges de la vila, quan apuntá per un cantó ’l break de don Pau. Al ovirarlo, s’arremolinaren tots cap á la gran porta, allargaren lo pas los que venian entre la quitxalla, y al rebombar lo carruatge per l’entrada, la familia Galcerán se trobá voltada d’amichs y aduladors.

Lo Comandant d’armas y ’l tinent de la Guardia civil oferiren llurs respectes al general Poudor ab l’acostumada sobrietat y tiessor militars, y cambiadas algunas frases de cortesía, anaren á engrossar las filas dels sitiadors de D. Pau.

Lo general, sa filla y ’ls nets feren silenciós acatament á tothom y s’encaminaren de dret cap al primer pis, precedits de la Queta, criada antigua de la casa, y escoltats per los demés del servey que ’s menjavan á festas als menuts y duyan plenas las mans de capsas, maletas y parayguas.

De molt bona gana los hauria imitat don Pau; peró l’extremada solicitut d’amichs y aduladors lo retingué en l’entressol, hont, veyent que ’l seguian, no tingué més remey que rebre ’ls. Menos mal encare si la visita s’hagués reduhit á una curta fórmula de benvinguda; mes com á cad’hu dels visitants li trigava l’hora d’enrahonar á solas ab lo diputat y, un per un, esperavan tots que s’aixequessen los altres pera lograr l’entrevista privada, eran inútils totas las indirectas més ó menos trasparents que don Pau se permetia.

L’ Alcalde volia aprofitar l’ocasió, ans que ‘l Gobernador arribés, pera proposarli certa combinació política disfressada d’acte administratiu; lo Jutje desitjava qu’ intercedís ab aquella autoritat gubernativa pera la favorable resolució de certa competencia; l’Administrador de Correus li havia d’explicar la causa secreta de certas queixas qu’ estampava un diari de la capital ab motiu de no rebre en temps degut lo periódich sos abonats; lo Comandant d’armas devia exposarli ‘l perqué de certa desavinensa ab lo tinent de la Guardia Civil, ensemps qu’ aquest s’esperava també pera guanyar per má á son contrari y evitar tota sorpresa. Feyan costat á tota aquesta plana-major de l’Administració Vilaniuhenca dos caps d’ala dels pobles inmediats.

Quan lo vell Merly, aixís era nomenat en la vila don Ramon, arribá a casa Galcerán, trobá en l’antesala á un dels mossos de don Pau, conegut ab lo renom de Llebreta, home que sentia una afecció, per son amo, sols comparable á la del gos més fidel.

–Ja té gent? –li preguntá don Ramon, mitj engelosit de no haver pogut esser lo primer.

–Uy! ja ho pot pensar, senyor Merly.

–Bé, donchs, esperaré que surtin, desde ‘l menjador. Aixís enllestirém més prompte… –anava dihent don Ramon, tot aixugantse la copiosa suhor que li amarava la calva, y encaminantse cap á aquella pessa ab la propia naturalitat ab qu’ ho hauria fet á casa seva.

–Entréu, Llebreta, que ’m diréu quí hi ha.

En Llebreta lo seguí y li feu narració circunstanciada de la rebuda y de las personas que hi havia allí dins ab don Pau. Digué després hont se trobava cada un dels indivíduos de la familia, y acabá per manifestarli l’agradable impresió que li havia produhit lo general, únich dels arribats á qui no coneixia.

–Li dich que m’ ha agradat –esclamava ‘l bon pagés– perque, vaja, per esser general, se presenta molt humil, molt fayent, molt trempat. Jo ’m pensava que vindria ab lo vestuari malitar, fent repicar las espuelas y ’l sabre, com tants n’ hem vist en aquesta casa meteixa, entrant d’allotjament ab uns fuerus que ni ‘l rey los hi era bon mosso… Peró no, no, res d’aixó; molt, molt persona, ab una americana y un bolet com l’amo, fent petons als nens y tenint una paraula pera tothom. En bonas firas qu’ es tot un home!

Don Ramon, qu’ en no fent política y no tocantli ’ls Galceráns era un Bon Jan inmillorable, s’escoltava á en Llebreta embadalit.

Aquest prosseguí encare, ab son pinzell de criatura, la pintura del extraordinari general:

–Y sab que com á figura es un galant home! Deu fer patxoca vestit de general! Miris que potser fá deu pams d’alsaria. Fornit y gras sense ser panxut; ferrenyo, pero no malcarat; que ni aquell mostatxo blanquinós que se li estén per aqui á las galtas com á aquell rey que fa la guerra al Sant Pare li fá mala figura. No, no, qu’ es tot un galan subjecte, miril com vulga, á fé, fé. ¡Ja es bén bé ’l pare de donya Isabel! Llástima que la senyora vingui ab aqueix color tant trencat. He reparat que té las orellas igual que de cera. Que primas! Pobra senyora!

Pero ’ls passos dels aludits trencaren sobtadament la paraula del pagés. Donya Isabel estava ensenyant la casa á son pare, y en aquell moment se dirigian al menjador. Al veure ’ls venir, en Llebreta que, seguint la moresca costum del pagés catalá, permaneixia cobert fins devant de sos amos, se tregué la barretina, fent per aixó tal esfors que semblava la desarrelés de son cap. La parella, segons expressió d’éll, li havia fet frenta.

Venian pare y filla d’amorós brasset. La corpulenta figura del general havia cobrat més magestat encare vestida de negre de cap á peus. Lo paletot ab doble rengle de botons que duya estretament cenyit, posava de relleu tota l’esbeltesa de son tors mascle, y acusava ’l naixement de la cadera en lo punt divisori de las duas grans seccions del cos humá. Lo militar, aixis, apareixia per dessobre la levita de paysá, recobrava sa gallarda tiessor y tot lo marcial posat que ’l llarch exercici de las armas havia imprés en sa persona.

La figura de sa filla armonisava á son costat admirablement, perque existia entre ‘ls dos aquella secreta proporció que se sent entre lo bell y lo robust, entre la Venus de Milo y ’l Moisés de Miquel Angel. Donya Isabel era ben bé filla de son pare. No més baixa qu’ éll de lo que la diversitat de sexe requeria, ostentava tota la magestat de líneas y proporcions qu’ una sava potent y un desenrotllo complert donan. La dolsa expressió de sos ulls, sempre suaument ombrejats per llargas y negras pestanyas, semblava resplandir ab més forsa sobre la trencada color de son rostre ovalat y d’agraciadas faccions, més endolsidas per la llanguidesa de sa actual dolensa. Apassionada per son marit, gaudia de veras ensenyant á son pare aquella casa payral que, antiga y grandiosa com era, respirava gran benestar y tenia aspecte senyorial. Anava al propi temps explicantli ’ls projectes que tenia pera restaurarla y avenirla més á las costums del dia, deixant entreveure l’estat de la fortuna Galcerán. Y ’l general ohia aquells plans ab l’orgullosa satisfacció del pare que veu bén casada á sa filla.

L’ un y l’altra anavan, donchs, tan distrets y enajenats per la conversa que, fins al arribar al menjador, no s’adonaren de la presencia del vell Merly y d’en Llebreta. Segons aquest, pare y filla semblavan dos reys enamorats.

–Ola, don Ramon, vosté ja per aquí? Ha descansat del viatge? Ha vist á donya Francisqueta?

–Sí, senyora, sí, tot va divinament.

–Y vos, Félix, com anéu? –preguntá desseguida al fidel servidor á qui jamay anomená ab son renom, captantse sense voler, per aquest sol fet, doble respecte del senzill pagés.

–Per are, grat-sia á Deu, al servey de vosté.

–Anava tan atolondrada al pujar que no havía pogut preguntarvos per la salut. Veyeu? Lo senyor es lo meu pare.

Y girantse al aludit, continuá:

–Papá, aquest bon home es un dels mossos mes antichs y volguts de la familia.

–Bé, bé, bon home –respongué ’l general, allargantli la má. Y veyent que l’altre la retirava per vergonya, insistí en sa cortesía fins á poderli estrenyer.– Que os ne deu vergonya, bon home? Res d’aixó: la má d’un servidor lleal es la má d’un home honrat. Encaixéu, home, encaixéu.

–Y qué me’n diu, general, de lo poch que ha vist? Li agrada aquesta terra? –interposá don Ramon.

–Oh, jo ho crech. A quí no agradará? Una campinya frescal, hermosa, una gent amable, alegre, ¿quí pot desitjar més? A mí dónguim arbres, aygua, fresca y gent animada. Tot venint he vist aixó, y ja m’ he entussiasmat.

Los dos vilaniuhenchs sonrigueren ab satisfacció de vilatá que li alaban lo poble.

–Y que tal la festa major? será bonica, eh? Hi ha forsa forasters?

–Prou n’ hi ha, tot está plé de gom á gom –respongué en Llebreta á qui animaren las carinyosas manifestacions de qu’ havía sigut objecte.– Aquí veurá ’ls castells. Si no ’ls ha vist may, li agradarán de debó –seguí dihent.

–Oh, ja ‘ls he vist fer á Valls, á la seva terra mateixa, qu’ es ahont han de veures –respongué ‘l general.– Com passan los anys! Sembla ahir y’n fa ja prop de vint que vaig estarhi de guarnició. Bon país també aquell, bon país! L’ any que va morir la teva mamá, Isabel.

–Oh, donchs també ‘ls veurá aquí ’ls castells, també. Ha vingut la colla de la Muixerra, qu’ es la mellor de Valls, y com aquest vehinat hi es tant tirat los ajuda lo metehix qu’ allí. Ahont no poden fer res los castellers, ó ’ls xiquets, com allá baix los hi diuhen, es á Barcelona y altres punts que hi son poch afectats; perque ’ls deixan sense gent abaix y, es clar, no poden arriscarse á ferne d’atrevits per por d’esberlarse la closca si cauhen –continuá en Llebreta, més animat cada vegada.

–Veus, papá? –digué donya Isabel, qu’ havía obert mentrestant lo balcó.

–Ah! un bonich jardí, si no ’l tinguesseu tan descuydat.

–Un xich massa! –feu sa filla, tot confirmant sa exclamació ab una rialla bondadosa que valia tant com dir “ja ho arreglarém”.

Lo general indicá llavors la conveniencia de convertir bona part de jardí en pati, plantat d’arbres, pera esbarjo de sos nets. Y girantse, se ficsá en lo menjador que, fins llavors, l’havian destorbat de veure.

Era una pessa baixa de sostre y bastant espayosa, en la qual s’havía volgut lluhir, anys enrera, un pintaparets tan pretenciós com ignorant. Possehit, lo pobre, del atreviment peculiar á tothom qui no coneix sas forsas, se las havia volgut fer veure de paisatjista, y en los esguerrats plafons circuhits d’enrevessadas petxinas, corns plens d’incalificables flors y fullatje impossible que ‘s caragolava y enllassava sense to ni concert, havia pintat uns paíssos que feyan esclafir lo riure á tothom que hagués saludat los rudiments del dibuix. Lo general, qu’ era un xich curt de vista, ne feu, sense voler, una crítica cohent y curta, preguntant molt sériament “qu’ era alló”. Bé que ‘l poble, tot volent alabar las pinturas, las havia ridiculisadas prou anys há, comparant los enquadraments y cantoneras ab l’altar del Carme, lo més desballestadament barroch de la vila, y ’ls paíssos ab trossos de pessebre. Quan don Fructuós los vejé d’aprop y sentí qu’ eran paisatjes, com li digué sonrihent sa filla, mal que no fós cap espasa en materia d’art, feu una ganyota burlesca y exclamá:

–També ‘m sembla qu’ hauréu de tindre ’l disgust d’amagar aquest prodigi ab un paper, per senzillet que sia, eh, filla meva?

–Ja pots pensarho –gayre bé pogué dir aquesta, morta de riure.

Don Ramon, que ja havía trobat alguna volta bastant desgraciada aquella obra d’art, acabá llavors de compendre lo dolenta qu’ era y la rahó qu’ abonava ’ls desitjos de’n Poudor; mes no aixís en Llebreta, sempre aficionat als tons crusos del blau, del vert, del carmi y ocre que sostenian per allí un combat estrafalari.

Completavan l’ornat y parament d’aquella sala, una gran taula de noguera, quadrangular, una dotzena de cadiras de la meteixa fusta y de construcció molt senzilla, una molt gran, de brassos, d’estil Felip II, que fou sempre ’l seti predilecte del difunt don Joseph al presidir la taula, y un grandiós armari ab vidrieras que ocupava de cap á cap tot lo pany de paret oposat al balcó, rublerts sos prestatjes d’antiga porcelana inglesa, quinqués, jochs de café y crestallería que revelavan ab llur calitat y antigor las bonas arrels de la casa Galcerán.

–Aixó, los mobles de la sala de dalt y l’arxiu d’aquesta casa son un pergami, general –digué don Ramon, tot cofoy de poder ensalsar una vegada més á aquella familia.

–Efectivament –feren pare y filla, no menys joyosos.

–Y ’l teu marit? –preguntá per últim don Fructuós, ja prou enterat del menjador.

–Allí dintre, sitiat per pretendents. Qué vol que sia! Los diputats… respongué don Ramon.

–Y perqué no esperan un’ altra hora, deixant que, al menos, se tregui la pols? Vostés, los paysans, no s’ho saben arreglar.

–Uy, papá, sempre ’l trobarás aixís: no li donan respiro. Per aixó y res més tenia tanta peresa de trasladarnos aquí. Per aixó no varem ferho quan morí ’l papá Joseph –digué donya Isabel.

–Ah, donchs, val la pena que hi posi remey. Si un se déu á la pátria, també ’s déu á la familia y á las sevas cosas. ¿No es veritat, don Ramon? Ja, ja, ja! Ja veurás com los trech are, jo. ¿Ahont son?

–Allá dins… per aquella porta, á má esquerra, veus? Passada la saleta, hi trobarás, á la dreta, la del escriptori; prou deuhen esser allí.

–Y volen que l’avisi? –saltá en Llebreta.

–De cap manera –interposá la senyora.

–Aixó fora tréurels grosserament –afegí ’l general, completant lo pensament de la seva filla.

Y ab pas mesurat, peró resolt, anava á trobar á son gendre, quan un gran y confós enrahonament li feu entendre que ’ls visitants s’havian ja despedit y anavan á eixir. Torná, donchs, enrera, y ab los del menjador s’interná pera no esser vist.

Ben prompte las veus ressonaren, primer, en la desmantelada sala que servia de recibidor del entressol y, després, en l’escala; peró no per aixó s’apagaren tan prompte com de desitjar era. Los despidos dels vilaniuhenchs solian durar quasi tan com las visitas, á voltas més. En la present ocasió, sobre la costum, pesava encare la recansa de no haver lograt cap d’aquells lo desitjat propósit. Tots estrenyian la má, una, duas y tres vegadas al diputat, y ab lo desordre ab que las hi allargavan, se topavan uns ab altres, y éll no sabia á qui atendre ni tenia prous mans pera complaure’ls. Per fí, un trobá medi d’atansárseli bé, y á cau d’orella va dirli:

–L’ haig de veure á solas, ans qu’ arribi ’l gobernador, sént? –y bescambiant una rialleta d’inteligencia y una forta estreta de má, baixá escala avall.

Quan los demés endevinaren lo joch, l’imitaren, y don Pau, després d’una cadena de citas á cau d’orella que anavan plovent com los pésams d’un funeral, arribá á veures lliure d’aquell aixám de moscas y doná un suspir de satisfacció, que gayre bé se li congelá als llavis al descubrir en lo menjador á don Ramon. Perque, pensava éll, á qué ve are aquest home? Hem dinat junts, ha marxat y arribat aqui quan nosaltres, no sé que li haja ocorregut res d’extraordinari; ¿donchs que m’ ha de dir are?

Per sórt seva, tenia prou franquesa pera obrar ab tota llibertat, y n’ usá dihentli qu’ estava frisós de rentarse y que ja ’s veurian mes tart si de cás convenia.

La veritat es que ’l vell Merly no tenia res que dir; peró havia satisfet, mentrestant, sa curiositat, ensemps que ’l beatífich desitj de respirar lo bau d’aquella casa, mentres lo respiravan altras personas molt menos fervorosas per en Galcerán. Doná, donchs, la benvinguda ceremoniosament, se posá altra volta la gorra de viatge, y emprengué ’l camí de casa seva.

En aquell moment, pujava l’escala un mosso dels regidors ab dos plechs closos.

–Invitacions pera la professó, eh, Quim? Portarán los cordons don Pau y ’l general?

–Sí, senyor.

–Be, vaja, ja hi han pensat. Miréu: si no us trobo, are anava á Casa-la-Vila á férloshi present. Vaja, á Deu, bon minyó.

Y s’encaminá cap á casa seva, satisfet d’haver complert degudament, y desitjós de veure quín efecte li havian produhit á son fill las milloras.

III

Perque si don Ramon portava entranyable estimació als Galceráns de quins per taula rebia la significació política que disfrutava á Vilaniu veyent ab aixó satisfeta una de sas més vehements passions, no deixava de sentir per son fill un amor vivíssim. Sols qu’ ell deya: la familia Galcerán m’ ha honrat sempre ab sa major confiansa; don Pau, desde la mort de don Joseph (qu’ al cel sia), m’ ha tingut per majordom del patrimoni d’aquí; ell y donya Isabel m’ han tractat á l’Albert com un fill mentres han estat á Barcelona, y la reinstalació d’aquets senyors es massa gran aconteixement pera que un no corri á manifestárloshi la satisfacció que sos mellors amichs sentím á llur arribada. Potser que ‘l vell Merly exagerava l’amistat y sos debers, portat d’un sentiment que més era fill d’una secreta vanitat, la d’intimar ab la primera familia del poble, que d’una vera y desinteressada gratitut; moltas vegadas la vanitat se disfressa d’agrahiment sense qu’ un meteix se’n donga compte; peró fentli justicia, calia confessar qu’ ell no se’n adonava, puig era dels que senten y no s’entretenen en interrogar lo sentiment ni en analisar sa essencia.

Donya Francisca, de mellor instint, comprenia mellor qu’ ell meteix lo que passava en l’esperit del seu espós, y com no veya en sos actes la més petita intenció d’egoisme conscient, lo deixava fer sense exasperarlo ab contradiccions intempestivas. Dona de carácter pacient y de talent tan modest com práctich, se permetia sols avisarlo de quan en quan, pera lliurarlo dels perills á que l’exposava son desmesurat entussiasme, y, encare, buscant sempre la forma més suau y tortuosa pera qu’ ell no cregués que ‘l volia dominar, á lo qual jamay s’hauria avingut á ciencia certa lo satélit de ’ls Galceráns. L’ únich que no havia pogut lograr d’ella don Ramon era que, com ell, se desvisqués, com ell ho deixés tot per aquella familia, á la qual, no obstant, estimava de debó y estava disposada á servir sempre que per aixó era buscada. La meteixa condició de superioritat qu’ atreya á don Ramon pera rabejarse en sa llum y resplandirla després com si fos propia, tenia sempre al aguayt la susceptibilidad de donya Francisca fins al punt de ferli contenir certs moviments de coral simpatía per por de que fossen traduhits á adulació. Si la vanitat, donchs, atansava al un, una altra especie de vanitat allunyava al altre; y era curiós observar com marit y muller descobrian l’un del altre aquest secret ressort de llurs actes, y cap dels dos se notava l’existencia del seu propi.

Per lo demés, abdós coincidian en un sentiment, en un amor intensíssim per llur fill, objecte y fi de tots los sacrificis que s’imposavan y de totas las aspiracions més altas d’aquell matrimoni. De cinch fills sols havian pogut salvar de la mort á l’Albert, y quan á llurs vellesas, D. Ramon tenia 60 anys y 48 donya Francisca, lo veyan en camí d’esser lo que se’n diu un home, perque aixís ho prometian son carácter estudiós y ’l seny que en sas conversas revelava, los pobres pares s’aconortavan d’haver perdut los altres fills del cor, pensant que, si ’s veyan privats de la llur companyía, l’Albert quedava mes acomodat sense perjudicar per aixó á sos germans que de segur eran al cel.

En quant al pervindre é inclinacions del Albert, si bé convenian tots dos que per son talent podian augurarli dias de gloria, dissentian, no obstant, al escullir los medis ab qu’ aquell podria mellor desenrotllar sas facultats. La mare havia observat que son fill tenia un geni sufert, reservat, y que, lluny d’esser fret ó indiferent com semblava, perque en las cuestions de poca importancia jamay prenia calor, tenia un caliu vivíssim de passions y una sensibilitat extremada que no podian excitarse sense corre ‘l risch de promoure un gran incendi. Havia notat, ademés, que ’l noy, com ella li deya, de tres anys ensá venia tot malcontent á Vilaniu, qu’ un cop aquí, s’amagava de tothom y devorava llibres y més llibres ab tot l’afany ab qu’ un malalt s’engorja la medicina qu’ ha d’aplacarli ’l dolor. Y en sas discretas exploracions, havia arribat á descubrir aquella mare que la causa del malestar del Albert no era pas anyoransa d’amor, com ella havia sospitat primerament, sinó aversió irresistible al tracte y mena de viure dels vilaniuenchs. De tot aixó deduhí ella que, ó la familia havia de trasladarse á Barcelona hont lo noy se desplegaria á son pler, ó que, quan menos, haurian de deixarlo instalar allí, fent, en aras de son benestar, lo sacrifici de viure separats, mentres vindria un desencant ó ’l cansament á tornarlo á casa com altre fill pródich.

Pera don Ramon tot aixó eran fantasmas, falornias de l’imaginació de mare, sempre dubtosa de la felicitat del fill. Estava seguríssim de qu’ aquest tindria la mellor clientela de Vilaniu, y “com lo travall es la clau del benestar y ’l remey mellor contra l’aburriment,” digué de bon principi y resolgué després, que l’Albert havia de viure á casa seva, la casa de sos avis, y fer d’advocat á la vila hont ben prompte ’s crearia una reputació y un nom envejables.

–Espera –afegia– que comensi á guanyar quartets y anomenada, que sont los esperons principals pera fer travallar al home, y tú veurás com l’anyorament de la vida agitada y tonta de ciutat se li passa. Y en quant á guanyar, no tingas por. ¿Te sembla si no haig de portar jo á son despaig tota la gent que duch á las urnas? Per altra banda, ell té prou talent y saber pera aixafar desseguida á sos tres pobres companys d’aquí y ferse ‘l primer advocat en quatre dias. Lo senyor Olivó ’m deya que té tals disposicions per la carrera, que sentia molt pérdrel del seu costat. Lo farém afiliar al partit; los travalls qu’ aixó li portará també ‘l distreurán y ’l prepararán per un cas que jo espero… que no li agradará pas poch. –Y acabava tot baixet.– Primer lo farém diputat provincial; després, quan ja don Pau estiga cansat d’esserne, ell será ’l diputat á Corts, y passará hiverns á Madrit, y fará discursos al Congrés y… figúrat!… Si ho tinch consultat ab l’hereu Galcerán y aném d’acort. ¿Pensavas per ventura que jo m’ adormo en preparar lo pervenir de l’Albert? ¡Qué sabéu las donas, qué sabéu!

Donya Francisca havia rebut aquesta conclusió ab un cop d’espatllas que demostrava massa bé la desconfiansa que quedava en son esperit al resignarshi; peró ’s deixá ajupir á la voluntat de son espós, exclamant entre sí: “será lo que Deu vulga.”

Resolta la cuestió tres mesos avans d’acabar l’Albert la carrera, pensaren abdós pares en preparar lo més dignament possible l’escriptori del futur advocat. L’ elecció del local, aixís com son ornat, los ocupá sériament molts dias. Per fi convingueren en apariar pera tal objecte la sala y alcova qu’ ells dos havian sempre ocupat, tenint en compte qu’ era la pessa mes quieta, assoleyada é independent de la casa, com que donava á mitj dia y queya sobre l’hort. Cridaren al mestre-de-casas, al pintor y al ebanista mellor de la vila y ‘ls hi encarregaren l’obra, dihéntloshi que volian una cosa bona; expressió bastant pera que aquells artistas entenguessin que podian travallar sense perdonarhi res, y lluhir tot lo gust y destresa que tenian. Pochs dias ans de l’arribada, l’escriptori del Albert quedava terminat á gust d’aquells pares y arrancant grans alabansas dels vilaniuhenchs qu’ anaren á admirarlo.

La saleta y alcova havian sigut convertidas en una sala rectangular de bonas proporcions pera quedar prou clara ab la llum que rebia del únich balcó obert en un de sos extrems, sobre la galería ó eixida. Adornava l’oposat una gran llibreria de caoba de tres cossos verticals; dividits per robustas pilastras estriadas que rematavan en ménsulas d’estil Lluis XVI; sobre las ménsulas corria una cornisa renaixement, y del mitj d’aquesta s’aixecava un grupo d’atributs, format per un llibre obert, unas balansas y la consabuda espasa de la lley. Lo cos inferior formava armaris tancats ab plafons, y, á lo llarch de dalt, corria una vidriera sense deixar cap corrent d’ayre, pera la conservació dels llibres. Tot lo fustám estava barnissat, estrías inclusive, y ‘l grupo d’atributs, sobre resultar petit, (l’autor ne deya una monada) deixava, com travall de talla, bon tros que desitjar. Tapava las vigas del sostre un aplafonat de guix, y, al centre, un botarut floró qu’ era un pá d’or. Trencant lo dibuix de grá d’ordi vermell y daurat que decorava las parets campidas de color de perla, penjavan á dreta y esquerra un planisferi, ’l mapa d’Espanya y mitja dotzena de quadros bíblichs entre ’ls quals ’s distingia una composició teatral del judici de Salomó. Duas otomanas de reps llampants, y cadiras ab assientos de la mateixa roba esperavan als clients arrengleradas. Prop del balcó hi havía una taula ministre, també de caoba, ab sa corresponent cadira de brassos encoixinada y giratoria, y adornava lo pany de paret á ella corresponent un grabat del Cristo de Velazquez, significatiu present de donya Francisca, com lo rellotje, un termómetre y un barómetre metálich eran regalo de don Ramon.

La bona senyora havía, ademés, posat un transparent de paisatge inverosímil, al balcó, y unas cortinas que feyan joch ab lo moblatje. No cal dir si havia procurat que traguessen del enrajolat las crostas de guix y tacas de pintura, ni si tindria brunyit tot lo barnís de la fusta y arregladets tots los objectes d’escriptori que flamejavan demunt la taula al entorn de l’escribanía d’argent que regalava al Albert la familia Galcerán.

Las melloras á que ‘s referia don Ramon, tot encaminantse á casa seva, eran aquestas. Pera que causessen tot l’efecte á l’Albert, res n’ hi havian dit sos pares. Quan arribá s’ho trobá tot fet. Donya Francisca, la Pepa, cuynera de la casa que havia dut al Albert á bras, y en Martí, lo fuster del devant, que havia fet la mampara de bayeta y claus daurats ab que ’s tancava aquell tribunal (aixís havian batejat l’escriptori alguns entussiastas) acompanyaren al nou advocat fins adalt pera presenciar la sorpresa.

–Puja, puja, que’t mudarás, deya Donya Francisca ab la rialleta del més seráfich candor, tot guiantlo cap al primer pis. Y l’empenyian també ab no menos candidesa la bona cuynera y ’l fuster del devant, tot recomanantse mútuament silenci ab lo dit als llavis.

–Peró, que m’ han mudat de quarto? –exclamá l’Albert, observant que l’encaminavan cap á las pessas del derrera.

–No, home, vina; te rentarás en lo nostre –responia la mare, esforsantse en dissimular, mentres los altres dos acompanyants s’esclafian de riure.

Y ja anava la bona senyora á tirar de la mampara, quan lo fuster saltá á son costat y, prenent de la má ’l llum que la criada duya, feu examinar á l’Albert aquella obra en tots sos detalls y conjunt, com si ’s tractés d’una preciositat. No deixava d’esserho per aquell pobre home que no havia fet jamay una obra tan fina y de tanta paciencia, segons propia confessió.

L’ Albert, que no comprenia encare lo perqué de la substitució d’aquella porta, y á quí, per altra banda, no podia sorpendre la senzilla obra de son vehí, procurá, no obstant, acontentarlo, alabantli tant com li permeté son poch hábit de fingir.

–Ja veus com avansa en Martí, eh? –digué la mare, desitjosa d’obrir l’escriptori.

Y per últim estirá la mampara y feu entrar á son fill. Un esclat general de riallas acompanyá son primer pas. A la llum de la lámpara de petroli, encesa ja á prevenció, passejá l’Albert la vista per tots los objectes que l’amor paternal havia allí acumulat á fí d’instalarlo dignament y ferli agradosas las horas del travall que l’esperava. Tots lo seguian ab la mirada plena de goig y oberts los llabis en demanda d’aprobació.

Aquesta no ’s feu esperar.

L’ Albert comprengué ben prompte la tendríssima proba d’amor qu’ alló enclohia y, si gens admirat, perque prou sabia quant sos pares l’estimavan, fondament conmós, doná á sa mare una estreta abrassada en la que volgué esprémer tot l’agrahiment que sentia, ofegant d’un cop l’ingrata veu de m’ han daurat la presó qu’ en son interior aixecá l’impresió primera.

–Massa, massa pera mi! –exclamá després. Y coneixent que s’esperavan d’ell més elogis, comensá á esmersarlos á cada cosa sobre la qu’ era cridada sa atenció, fent aixís vessar de goig á tots los presents.

La Pepa, ab la candidesa d’un noy, tocava ‘l timbre de demunt de la taula, recullint una rialleta de bénevola admiració qu’ ella cregué de natural sorpresa; en Martí tombava y retombava la clau de la taula-ministre pera sorpendre ‘l ab lo descubriment de qu’ ab un sol pany s’obrian y tancavan tots nou calaixos. Y arreu afegia: pero potser l’Albertet ja n’ ha vist á Barcelona. Es clar, las modas, totas passan primer per llá baix.

Peró –seguia encare, desitjós d’arrancar una alabansa pera sos vehins,– lo qu’ has de mirar es que l’ha colocat en Jepet, aquest pany; es á dir, que l’hem clavat aquí, y es el primer que hi há al poble, y que, no’t pensis, que vol la seva destresa, la seva instrucció, saber manegar aquest joch conforme veus.

Al fuster li era impossible no tutejar á qui havia vist creixer de noy.

–Ja ho crech! Vaya, me’n alegro qu’ avanséu aixís –respongué l’Albert, arrossegant las paraulas ab un traydor badall d’esperit afadigat, que la mare traduhí á cansament del viatje.

La bona senyora, donchs, procurá posar punt á una escena que ’ls altres haurian eternisat ignocentament. Declará á son fill la procedencia de la escribanía, del rellotje, del termómetre y del barométre, á fí de que regraciés als donadors, y obrí la mampara invitantlo á que se’n anés al devant á treures la roba de camí. Da. Francisca s’havia callat lo seu regalo; pero l’Albert ho comprengué, y ans d’abandonar l’escriptori estampá un bes en lo front de sa mare.

–Vosté s’ho calla, mare: pero jo ja sé que, tractantse d’obsequiarme, vosté no podia quedar enrera. Aquell Sant Cristo déu esser lo regalo de vosté.

Y enllassats per la cintura, eixiren mare y fill cap al devant, conmosos un y altre de las recíprocas declaracions d’afecte que s’havian fet.

Sols per un estrany estrabisme moral pogué don Ramon deixar de presenciar eixas escenas qu’ haurian entendrit molt més son cor de pare, que no ‘l satisféu la visita als Galceráns. Passat lo primer cop, era inútil arrancar entussiasmes y admiracions de quí, á no ser per l’agrahiment que sentia hauria arrancat á plorar pensant que li “havian daurat la presó.” Per aixó, quan aquell pobre pare arribá á casa y corregué á trobar á son fill, alenant de goig, pera escoltar alabansas de sos llabis, sentí ben prompte una decepció dolorosa. L’ Albert li digué ab veu de mal dissimulada tristesa que l’escriptori li havia agradat, sentint emperó que l’haguessen situat allí al derrera, perque sos pares se privavan aixís de son antich dormitori. Y donantli ab una estreta de má gracias de tot, passá á ferli preguntas indiferents, relativas á la festa que la vila preparava.

Don Ramon se retirá al seu dormitori, veyent ab certa amargura confirmats los temors de sa muller. Mes, prompte pensá: “no hi ha que temer; lo faré polítich, y l’interés de la lluyta ’l distreurá de las puerils caborias que ’l capfican.”

Mentrestant, l’Albert, ja endressat del tot, estirantse ‘ls panys de l’armilla y aixecant lo cap com clamant auxili al cel, sofocava un’ ánsia invencible de plorar.

Veus discordants dels timbals y músicas que recorrian la vila ’l posaren á punt d’arrancar lo plor com una criatura, peró redressant lo cos, com si degués afectar un valor que no tenia, sens saber perqué, obrí la porta y exclamá en veu alta:

–Anemhi.

–Que ja m’ havias sentit, fill meu? –preguntá de sobte donya Francisca, desde ’l dintell.

L’ Albert doná mitja passa enrera, sobressaltat per la inesperada aparició, y refet desseguida, respongué sonrisent.

–Sí, marona meva.

–Sí, fill meu; si voléu anar á Completas hem de sopar á corre-cuyta. Lo teu pare voldria qu’ anessem á dar la benvinguda als Galceráns. Sempre ’ls Galceráns! ¿No’t sembla més prudent esperar á demá?

–Y es clar que sí. Perqué s’ha de mortificar ab visitas á una familia qu’ acaba d’arribar? No comprén lo pare que en semblants cassos la gent no está pe’ls altres, y que l’urbanitat es l’art de no molestar al próxim. Aném á sopar; ja ’l convencerém.

IV

A las quatre y minuts de la matinada, l’endemá, diada de Sant Joan, moment per moment en que ’l primer raig de sol d’aquell dia, salvant la carena del serrat del Comte, daurava la blanquinosa penya de la Grau de Bondalit, los campaners de la vila ventaren las campanas, en la plassa de las Monjas lo pirotécnich calá la tronada, y las grallas dels castellers comensaren á refilar en l’extrém oposat de la població.

Desde aquell instant, los pochs vilaniuhenchs y forasters que ab mellor consell havian preferit lo llit á la gatzara dels carrers no pogueren ja dormir. Comensava la festa major, estava convingut que tothom devia entregarse á l’alegria, y ’ls més cansats, los més faltats de repós y d’humor, los malalts meteixos, no tenian més remey que resignarse á la dura lley d’aquell convencionalisme que, com á tal, era tirá y ’s reya pla bé de las més respectables necessitats de la naturalesa.

La gent més exaltada ‘s tirá al carrer pera rodar tot lo dia fins á rebentarse y perdre un’ altra nit ballant, apesar del rebentament, pera poder dir que s’havia divertit com cap any. Lo servey y las donas endressadas comensaren los preparatius de la feynada que sobre ells havia caygut, y ‘ls pochs que ’s quedaren al llit esperant moment oportú pera afegir la son tan bruscament trencada, no feren més que girarse y regirarse pe’ls llensols sens conseguir llur fí. Quan callavan las campanas, pujava pels balcons lo renou de la gent bullanguera qu’ omplenava ’ls carrers, ja cantant, ja cridantse uns ab altres, ja rihent ab atronador esclat, y si quelcom apagava aquestas veus era l’espignet nassal de la gralla, ’l rebombori dels timbals.

Peró qui anava á matinejar per forsa seria la familia Galcerán. ¿Cóm no anar de bonas á primeras á casa ‘l diputat? Tothom se’n faria creus. La multitut, indiscreta com sempre, no pensá já en res més desde primer’ hora.

Justament, ja de temps inmemorial la tronada ‘s calava á la plassa de las Monjas. Y tots quants corrian pe’ls carrers se’n hi anaren. Un cop allí, tapantse las orellas y apartantse com podian del perill, resistiren l’atronador espetéch d’aquells mascles qu’ al esclatar feyan tremolar las casas y omplian l’ámbit d’un fum irrespirable, pudent á sofre. Lo derrer tró fou celebrat ab gran cridoria. Peró quan menos s’ho pensava, ’l públich vejé comparéixer los castells.

Era de presumir qu’ aquells senyors, poch avesats á matinejar com la generalitat, dormirian encare, ó al menos, desitjarian dormir: aixís semblavan declararho també d’un modo bastant eloquent los balcons tancats y barrats del primer pis. Prou ho veyan los castellers; ¿mes quí ’ls conté?

–Bah, bah, si no ho veuhen ells ho veurá ’l servey.

Tres ó quatre criats guaytavan á las finestras del entressol, y’l cotxero en mánegas de camisa y esclops, estava recolzat al portal, essent l’objecte de enveja d’un rotllo de criaturas qu’ haurian sentit delicia en poder passar los llafiscosos ditets pel xarol del carruatge qu’ aquell després espolsaria.

–Y sinó, qu’ ho mirin aquellas carotas –afegia un casteller, enfilantse ja á las espatllas d’un altre y aludint á las monstruosas canals de la barbacana que semblavan contemplarlo fit á fit.

Los timbals, després d’un llarch redoble, emprengueren son cansat acompanyament com pera senyalar lo compás, las grallas comensaren á tocar y cessaren los dubtes. S’ havia de fer lo castell, baldament no ’l vejessen las personas á qui dedicat anava.

Llevat d’alguns brivalls enfilats en las pilastras de la portada del Carme, y alguns forasters que ‘s retiraren al extrém més ubach de la plassa fugint del sol qu’ anava ja invadintne un tros, los demés se concentraren devant de casa D. Pau, formant una massa atapahida de carn humana per demunt de la qual bellugavan centenars de caps y brassos, entre la colorayna de virolats justillos, gechs y gorras, que de la blancor de las mánegas de camisa sobreixian. Ben prompte, al mitj de la gentada, s’obrí un petit clar, al centre del qual se col·locá un home espitregat, ample de pit, coll robust, macís de camas, nervut de brassos y cap petitet, personificació vivent del Hércules mitológich, qui ab la major naturalitat se disposava á esser la pedra fonamental de la columna humana qu’ anava á erigirse. Dos més, rivals de la seva fortalesa, se brindaren á servirli de crossas, agafantli ’ls brassos que col·locaren sobre llurs espatllas. Aixís posats, lo menos una vintena d’homens s’agarbonaren al entorn dels tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la voluntat, constituhia una sola massa tan compacta y resistent com lo meteix granet. Assí y allá, escalavan al primer home que tenian devant jovens y xicots de totas midas, y, encare no ’s veyan segurs dalt de la pacient espatlla, emprenian, com per un plá pedregós, ayrós camí cap aquell pedestal, passant per demunt de las hombreras de l’apinyada multitut que ’s prestava sense esfors, ni girant tan sols lo cap, á servir de camí públich. La gralla comensá la tonada del castell, lo més resistent dels que venian caminant per demunt de la gent aná á posarse sobre las espatllas del hércules, y en menos d’un Jesús se vejeren aixecarse cent brassos d’acer del pedestal, y encastarse en las pantorrillas d’aquell segon altras tantas mans ossudas y aferradissas com las urpas del lleó.

Sota d’aquella pirámide de brassos tibants desaparegueren los caps dels que formavan fonament. Un no sabia qué admirar més de aquells titans: si la forsa muscular de qu’ anavan á dar prova, ó bé la resistencia de llurs pulmons que, durant tant de temps, lluytarian ab la asfixia. Mentres tant, lo segon extenia ‘ls brassos mantenint ab ells l’equilibri com un funámbul ab lo balancí, y ’l tercer, al só de la gralla qu’ havia emprés la segona estrofa de son cant, escalava sas espatllas pausadament. Al posarse dret en ellas, sentí las urpas del segon com se li aferravan á la corva dels genolls pera apuntalarlo, y esperá, estés de brassos, al quart que ja anava trepant per sa esquena mentres la gralla tocava la tercera estrofa. Tocá després la quarta y la quinta, á mesura qu’ anavan escalant y aumentant la columna lo quart y l’aixecador ó penúltim. Llavors era de veure com, al compás del castell, creixian l’entussiasme y espectació de la multitut. Lo segon podia apenas sortejar ab son enginy de casteller las convulsions que la pujada de nous indivíduos produhia al castell cada cop més alt. Aquell feix de brassos més forts que ‘l ferro li sostenian sas camas en la més absoluta inmovilitat, peró, dels genolls amunt, lo cos brandava de devant á darrera, y sols ab sa voluntat, més potent encare que sas hercúleas forsas, podia dominar la tendencia á aclofarse qu’ á genolls y cintura imposava l’enormitat de pes y de balans.

–Ay, ay, ay! –esclamavan los més llechs, al veure la tremolor que ocasionava á tot lo castell la pujada del enjaneta.

–Ánimo, avant, avant! –cridavan los altres.

Y l’enjaneta, nen de nou anys, angelet que devia coronar aquella columna de la superbia humana, seguia sa penosa ascensió, com un gat de mar per l’antena d’un barco fuetejat pel vent, sens mirar abaix, hont tenia ‘l perill, sinó adalt, hont tal volta veya l’esperansa allargantli aquella má invisible á que deu l’home sas majors empresas. Cada balanseig del castell, la més imperceptible genuflexió d’un casteller, produhia en aquella mar de gent una corrent secreta qu’ esglayava ’ls cors y acabava esbravantse pe ’ls llavis en una remor sorda y prolongada com la de las onas.

–Avant, avant y fora! –cridavan d’abaix. Y la gralla ajudava al encoratjament estirant la cadencia de sas derreras notas tant com ho consentia ’l pulmó.

De sobte, esclatá un picament de mans universal; l’enjaneta estava de peus á dalt del aixecador, y mitj aclofat encare, feya ab los brassos aquell moviment d’alas qu’ entre ’ls del ofici s’anomena l’aleta. La gralla, ab una nota prima, prolongada y estrident com lo gemech suprem d’un gran esfors vensut, acompanyava á aquella senyal de triomf. Lo castell estava fet; calia no més restablír l’equilibri, posarlo á plom, y dret, enterch ja l’enjaneta ab sos brassets en nansas, calgueren sols petitas inflexions de cos, imperceptibles al espectador indocte en la materia, pera lograrho.

En aquell moment s’obrí ’l balcó del mitj y aparegueren D. Pau y ’l general. Un espetech atronador de mans coroná l’aparició. La mar bramulá més fortament que may, y la curiositat y ’l goig promogueren veritables onadas en la multitut.

–Al balcó, al balcó! –cridaren los castellers.

Y ‘l castell, ferm llavors, com un estrany pilar barroch format per un enfilall de caríatides, comensá á navegar cap al balcó per entre aquellas onadas de caps qu’ ab éll avansavan compactas y sorollosas com avansa l’aygua per la platxa.

Aquell mar de caps, sonrisents, tots aixecats vers un cantó, fixos en un sol punt los ulls, aquella marxa pausada y unánime de la multitut acompanyant ab aclamacions la seva obra, alarde llegendari de la forsa humana á que s’entregava, per passa-temps, tot un poble travallat per la fatiga qu’ exigeix l’aspre conreu de nostra terra; aquella veu trista, gemegosa, de la gralla, qu’ apagava lo redoble acompassat dels timbals quasi tant com lo brunzit contínuo de las veus humanas, eran pera conmoure al esperit més sórt á las expansions populars. No cal dir, donchs, l’efecte que devia promoure semblant espectacle en l’ánim entussiasta del general Poudor, d’aquell héroe de la irreflexió que devia sos entorxats no al art de la guerra, sino á la flayre de la pólvora y á la cridoria insultant del enemich.

–Magnífich! Avant, avant! –exclamá, mentres anava atansantse al balcó ’l castell.– Aixó es gent de bronzo! aixó son homes –deya á son gendre, tot perlejantli una llágrima en las pestanyas.

En quant á D. Pau, ja mes fet al espectacle, y d’ánima poch accessible á la tendresa, ab tot y esser á éll, més qu’ al bon S. Joan, patró del poble, á qui principalment anava ’l castell dedicat, no savia entussiasmarse com son sogre. En sos llavis se dibuixava tan sols aquella rialleta seva que ja may ningú lograva desxifrar si era d’ingénua complacencia ó de mal continguda mofa.

Per fi ’l castell arribá á atracarse al balcó y, seguint la costum de la terra, l’enjaneta saltá als brassos del amo de la casa, entre ’ls aplaudiments del públich.

Animat lo general per l’exemple, prengué també en los seus al aixecador. Mentres sogre y gendre donavan estrenas á un y altre, lo quart y ters escalavan lo balcó, aferrantse ’l primer á la socalada de ferro y guanyant la barana ab contraccions inauditas, puig que son company, no arribant ni á la pedra, se li havia penjat als peus pera seguirlo.

La gralla feu son derrer cant ab veu tremolosa, los timbals acabaren ab un llarch redoble, y saltant á terra ‘l segon, se deslligá aquella inmensa garba d’homens qu’ ofegava als d’abaix. La massa humana que durant tant de temps havia format aquell tot compacte, ’s destriá llavors com per encantament, restablintse en la plassa la suau remor de cent conversas alegras y aquell formigueig marejador á que s’entregan las multituts ans y després d’un espectacle.

Arreu los grallers que, per dissort del bon gust, van posposant las tonadas características á cants artificiosos que ni s’adaptan a la modulació de llur instrument ni mouhen com aquells las fibras de llurs cors, romperen en una marxa d’ópera italiana y, á son compás, abandonaren los castellers la plassa, portant derrera seu bon estol d’aficionats. Mes, encare no havian aquestos trencat pe ’l carrer de Santa María ab lo qual fa cantonada la casa Galcerán, que ja atabalava á la plassa, redoblant sense parar, un timbal destrempat, y la multitut feya ample rotllo als Diables. Ells també volian fer son ball.

Arrenglerats á doble fila, y presidits per Llucifer y la Diablessa, anavan y venian ab compás adalerat. Se paravan arreu; eixia un dels diables, vestit, com tots, á manera d’arlequí antich pero ab caputxa y banyetas, enlayrava la masseta, y moventla á compás dels passos curts y trencats ab que caminava, anava salmodiant un parlament en vers, salpicat d’epígramas desvergonyits contra gent de la vila, acabant ab un foch granejat de carretillas qu’ á la claror del dia petavan y fiblavan la pell del mal precavut espectador, sense causar á la vista cap efecte artístich.

La gent, no obstant, hi reya de bona gana. Feyan soroll, socarrimavan sense avisar, y aixó bastava pera divertir á aquellas disfressas que en res trobavan tan de gust com en mortificar y fer corre á la gent. Los senyors Galceráns, no trobant atractius en semblant espectacle, ’s retiraren; no per aixó ’ls imitaren los vilaniuhenchs del carrer, que tenian gran plaer en sentir xiscles y crits.

Mes la broma no parava aquí, qu’ encare derrera ‘ls Diables anaren compareixent á la plassa dansas y més dansas, com lo pintoresch Ball de Bastonets, de La Rosaura, lo de Damas y Vells, lo de Serrallonga, y altres menos vistosos, entretenint als nens Galcerán y al meteix avi, quí ’s brindá de bon grat á férloshi companyía en la finestra, desd’hont arreplegava ab semblant rialler los disbarats y castellanadas de qu’ esmaltavan llurs parlaments los personatges.

Don Pau, mentrestant, estava en son escriptori, rebent, un derrera l’altre, á gran nombre d’arrendataris y aparcers qu’ anavan á satisferli anyadas, á rebre instruccions, á proposarli melloras.

Per tota la casa regnava un trahut de gent imponderable. Don Ramon y en Llebreta s’havian estacionat ja en las pessas inmediatas al escriptori, donant conversa als anants y vinents, trasmetent ordres y recados, y ajudant á contar diners.

Al meteix temps, donya Isabel, ocupada en dirigir tot l’arreglo de la casa y en desfer y endressar l’abalúm d’equipatges, ’s trobava en mitj de tal maremagnum que quedá tota d’una pessa al saber que tocavan á missa major.

–Déu meu! –exclamá– ¡ja son dos quarts de deu!

Y corregué ab sa cambrera á engiponarse un vestit qualsevol pera anar á cumplir ab lo sant precepte.

En aquest moment entrava un criat d’en Galcerán ab la nova de que ’l Gobernador estava per arribar, y que l’Ajuntament expedia á corre-cuyta ordres á totas las músicas y moixigangas pera anarlo á rebre.

–Cóm! –feu don Ramon– no se’n vé de dret aquí casa?

–Oh, no crech que li deixin arribar –respongué ’l servidor– Se pensa vosté quin rebombori hi ha per la vila…?

Y don Ramon entrá corrent al escriptori á comunicarho á don Pau. Mes aquest, dat lo determini del Ajuntament, cregué inútil moures, y esclafí en riallas, pensant l’apuro en que anava á veures son amich.

Las atencions de son ministeri havian detingut á aquest en la capital fins á la matinada, y, quan ja ‘s desesperava de la seva vinguda, un propi, qu’ havia sigut expedit per l’Ajuntament, arribá anunciantla mitj’hora avans, rebentant, ó poch menos, lo cavall. En aquell moment, los senyors regidors y autoritats convidadas estavan reunits á casa la vila pera assistir en corporació á l’Ofici. Al rebre la nova, seguint la proposició que se li acudí al síndich, acordaren passar avís á la rectoría pera que retardés uns tres quarts la funció, y eixir tota aquella comitiva, ab las dansas, gegants y copla, fins al portal de Baix, per hont arribaria ’l personatge. Aquest venia en un ómnibus de lloguer, vestit senzillament de viatge, sense somiar en la recepció improvisada pe’l síndich.

L’ objecte preferent de sa vinguda era passar un parell de dias ab son company Galcerán, y descansar un xich de las fatigas del gobern. Pero ’ls vilaniuhenchs, una vegada ficats al ball, ballavan fins á rebentarse; l’animació ab que havia comensat la festa ’ls tenia escalfats al derrer camí, y no era cosa de passar per alt un espectacle més que la casualitat los hi proporcionava sense esfors.

–“Ja hi som,” digueren los senyors regidors. Y enviant recados aquí y allá, la recepció quedá organisada ab aquella promptitut que sols l’entussiasme posa en joch. La nova corregué per tots quatre cantons de la vila com un llamp. Desseguida la nombrosa concurrencia de la parroquia deixá ‘l temple poch menos que desert, lo campaner mudá de toch, se posaren en marxa gegants, castells, dansas y músicas, obrint pas á la comitiva oficial, y ’s vejeren per carrers y plassas estols de gent que corrian atropelladament, uns cap al portal de Baix, altres cap á la plassa de las Monjas hont se deya que pararia l’obsequiat. Aquí, un atabalat topava ab lo vehí qu’ eixía en aquell instant de casa seva; allá, un xicot s’entrebancava ab las faldillas d’una dóna, descusintli una enfilada de tabellas; més amunt, un pare ‘s carregava á coll lo nen que no ’l podia seguir y reganyava al gran, qu’ anava rondinant, arrastrat per sa mare; un pagesás, sense voler, havia posat de gayrell y matxucat ab la punta de la vara lo flamejant sombrero d’estiu d’una senyoreta, y s’ohian batements de portas que ‘s tancavan y crits de gent que perdian á sos companys. Allá lluny, relliscava un infelís pe ’l dolent empedrat; ensá, ’s renegava del carro qu’ embussava ‘l carrer, y per tot arreu regnava tal confusió de crits y empentas que s’hauria dit que Vilaniu anava á esser enterrada pel foch com un’ altra Pompeya. Aixís arribaren la comitiva y aquellas riuhadas de gent al portal de Baix. Alguns, no contents encare, avansaren per abdúas voras de la carretera que fileras de plátanos escabellats ombrejavan; y quan lo Gobernador arribá al cim del serradet inmediat á la vila, y vejé negrejar la multitut á una banda y altra del camí y al peu del portal, no pogué reprimir un gesto de desagrado. Presumí la que se li esperava, y, á no lligarlo ’ls compromisos de deferencia que l’autoritat imposa, fá girar los cavalls y s’entorna á casa, tirant á terra ’l plan oficiós del senyor Síndich. En fí la cosa no tenia retop, y ’l bon senyor tingué de junyir lo cap á la voluntat d’aquell ajuntament obsequiador fins á l’impertinencia.

–En ma llarga carrera política me n’ han passadas ja tantas de semblants á aquesta! –’s deya l’home entre sí.

Peró la veritat es que jamay hauria somniat fins ahont anavan á sobrepujar totas las impertinencias sufertas los vilaniuhenchs. La pretensió qu’ entre l’estrépit de músicas y grallas li exposá l’alcalde, apenas baixá del carruatge pera saludar als obsequiadors, poch se l’esperava.

–Hem fet suspendre l’ofici pera que vostra excelencia puga ohirlo ab las demés autoritats, y esperém que’ns honrará presidint are la comitiva.

–Cóm! –exclamá, sorprés y contenint l’enfado que l’arborava.– ¿No veuhen qu’ arribo plé de pols y en mala disposició pera pendre part en un acte tan solemne?

–Tot está previst, –respongué en Godall, l’alcalde– Véu aquella casa blanca d’á má esquerra? Es del senyor. –Y senyalá á un bon regidor, gras y rabassut, al qual curtejava la banda carmesina que li creuhava ’l pit fins al punt de fer quasi escapar lo riure al enfadat Gobernador.– Donchs bé, –afegí l’alcalde– pujarán un moment á casa d’éll y vostra excelencia…

–Deixi ’l tractament –feu maquinalment l’aludit.

–Bé, donchs, vosté –continuá aquell, tot content de veures lliure d’una fórmula que l’entrebancava pera parlar– podrá respallarse ó mudarse en un santiamén.

–Peró, senyors, jo ‘ls faré esperar. Los sacerdots deuhen estar revestits, la iglesia plena de gent frisosa, y trigar més es una impertinencia de que m’ acusarian ab rahó.

–Deixis de miraments, senyor gobernador; á l’hora qu’ ha eixit de ciutat no pot haver ohit missa. Y després del ofici no’n dirán cap á la vila. Vosté ha de ohir missa; que s’esperi tothom.

–Es clar, es clar! –saltaren los oyents.

Aquell “vosté ha de ohir missa” tancava de cop. ¿Cóm podia una primera autoritat d’un gobern d’ordre, d’un gobern moderat que posava especial mirament en apareixer relligiós, fer paper de descreguda ó tan sols d’indiferent, deixant d’anar á missa devant d’un poble que sabia no n’ havia ohit aquell jorn? Insistir en sa negativa, escabullir no més lo cos del acte públich pera entrar més tart á l’iglesia com un simple particular, era exposarse á que ’ls vilaniuhenchs diguessen que no tenia creencias prou arreladas pera ferne ostentació pública, y era aixó un acte impolítich que no podia arrostrar tot un gobernador d’en Narvaez.

Bén de malgrat, donchs, lo bon senyor hagué d’arribarse á la casa blanca y posarse á corre-cuyta l’uniforme (gracias que ’l duya ja per la professó), rabiant y renegant de las exigencias d’aquella gent que, en sa candidesa vilatana, esperavan á baix molt satisfets y creguts de que ’l senyor gobernador estava contentíssim del obsequi.

Per fí aparegué á la porta l’engalanat agent del gobern, seguit d’aquell pobre Sancho Panza de la banda curta. Lo bombo soná com una canonada llunyana, refilaren las grallas, y derrera de tota una llarga corrúa de moxigangas se posá en marxa la comitiva, al compás del aturdidor desconcert qu’ armavan las músicas de las dansas tocant totas d’un plegat.

Don Pau y ’l general, que saberen escabullirse de la cerimonia ab astut pretest, contemplaren lo pas de la sorollosa comitiva per una escletxa del balcó. Y al veure á son hoste passejant engalanada la continguda rábia que li bermellejava al costat de las blanquinosas patillas, l’hereu Galcerán no pogué aguantarse ’l riure. Amich molt de temps há de la pobre víctima, coneixent á fons son génit de pólvora, sabent bén bé que sols al enfadarse li pujavan á la cara ’ls colors, comprengué bén prompte lo que passava dins d’aquella ánima. Y al descubrir lo tremendo contrast que hi havia entre ’ls desitjos que bullirian en lo pacient y l’actitut de calma que li imposavan las circunstancias, se li presentá l’amich en una de las situacions més cómicas de la vida y més apropósit pera divertir á un carácter com lo de D. Pau.

L’ enfado del gobernador, no obstant, vá anar refredantse poch á poquet, pera pendre en son ánim tot lo carácter d’un motiu de diversió. Ja ho havia dit éll: ¡si n’ obliga á fer de paperots aquest cárrech públich! Prou temps feya que venia desempenyantlo, pera que no sabés bén prompte ferse superior á las circunstancias. Per aixó, un trosset avans d’arribar á la parroquia, ja estava ’l gobernador en disposició de burlarse interiorment aixís del epissodi com de la candidesa de sos acompanyants.

Un cop devant del temple, seguint las instruccions del alcalde, se posá al cap de la comitiva oficial y s’encaminá al banch dels regidors, precedit d’un masser que, per ignominia de la ilustració de Vilaniu, vestia gramalla, y aixis atravessá, primer pe ’l carreró que li feyan las discordants músicas, després pe ’l passadís que, de bon ó malgrat, anava obrint l’embadocada concurrencia de l’iglesia.

Callá á fora ‘l desafinat rebombori; ’s tancá la porta principal com ho permeteren las empentas de la multitut; desde ’l chor tiraren la cortina del rosetó deixant lo temple en una mitja claror que feya lluhir més l’innúmera constelació de ciris; la copla, ja dalt de la tribuna, comensá á afinar los instruments de corda y á extendre en los faristols las particel·las de la missa, produhint una remoreta de fullas qu’ esqueya ab la dels vanos qu’ abaix papallonavan; l’atapahida concurrencia se recullí com pogué, soná l’escardada campana de la sacristía, y al apareixer en lo presbiteri ’ls quatre oficiants, precedits dels escolanets ab ciris alts, la comunitat emprengué son cant desde las alturas del chor. Comensava l’ofici.

V

No cal dir si entre aquella munió de fidels que sobreixia per las portas del temple s’hi trobava tot lo bo y millor de la vila. Allí, sota l’alta nau, barrejadas entre la negror, que ’ls vanos aletejants salpicavan de colors clars, al peu de la escalinata del presbiteri, devant per devant del banch dels Regidors y á pocas passas una d’altra, s’havian aposentat ja, molt estarrufadas, las més gastadoras de Vilaniu, la jove Rodón y la pubilla Tárrega.

Donya Mercé Rodón, una sanguínea de cabell ros ab ulls castanys y expressius, hauria sigut ben passadora, sense la gruixaria qu’ ab lo matrimoni anava posant, sense ’l prurit de prempsarse lo que no podia aprimar, y sens l’afany d’adornarse com una noya ab sombreros que no esqueyan á sa cara rodona y ja un xich cremada pe ’l sol de trenta cinch anys.

En cambi, la pubilla era llarga, prima, desgalitxada com una I. La magrícia ab la negror de son cabell davan al color trencat de sa cara una morenor que no tenia, y encenian més lo brill de sos ulls petits y clavadissos que movia ab celeritat marejadora. Tenia nas aguileny, boca sombrejada per un bigotet bastant pronunciat, los llavis prims y sechs, y un coll desagrahit que no sabia com tapar, quan no duya mantellina.

Abdúas eran amigas inseparables y feyan, de costat, la silueta d’un 18; peró las vilaniuhencas, que no podian soportar ab serenitat aquell luxo que las humillava á totas, ni l’estufament orgullós ab que ‘s presentavan al passeig, las havian batejat ab lo renom d’Ocas. Las Ocas eran de molt temps há enemigas de Da. Isabel. La Rodón per la rivalitat política de son marit ab en Galcerán, may tan accentuada com de las derreras eleccions ensá. Avans, encare abdúas familias se tractavan; Da. Mercé havia visitat á l’Isabel l’única vegada qu’ aquesta aná á Vilaniu. Mentres don Joseph era viu, en Rodón se consolava de no oposar la seva candidatura á la d’aquell senyor que duya com vinculada en sí la representació del poble. Peró, mort lo vell Galcerán, era ja una altra cosa. En Rodón, capitost del partit lliberal, enriquit, ambiciós de figurar, y poch més ó menos de l’edat de don Pau, podia posárseli bén bé cara á cara. Lluytaren de debó, en Rodón gastá diners, promesas y saliva fent un sermó á cada poble del districte, apurá totas las influhencias, tocá tots los ressorts, y quedá vensut per una majoría aclaparadora. Se digué, sens esser veritat, que don Pau havia esmersat més diners qu’ ell, que las mesas dels colegis havian fet moltas trampas, que s’havian prodigat amenassas á arrendataris y empleats. Donchs, estava vist que don Pau llensava ’l guant; en Rodón l’arreplegava, y guerra á mort. “Cadascú á casa seva” –digué ’l vensut. Y donya Mercé, desde llavors, feu propósit de no posar més los peus á casa Galcerán y de declarar á sa vegada la guerra á donya Isabel. Si ’ls marits lluytavan en los comicis, ellas lluytarian á casa las modistas y argenters.

Donya Mercé no trigá en trobar una aliada bén decidida. La Sumpteta Tárrega, pubilla d’un bon patrimoni, havia somniat un temps ab la ma de don Pau. Sos pares li havian dit mil cops: “aquí no hi ha cap hereu digne de tú com en Galcerán” Y la noya havia comensat á ullar al jove com á la seva mitja taronja, y á habituarse á l’idea de qu’ un dia l’hereu vindria á demanar lo que se li guardava ab la mellor voluntat. Peró l’hereuhet se casá ab un’ altra. ¿Y quan? Precisament, quan la pubilla acabava de perdre al sobrevivent de sos pares, al vell Tárrega, que fou qui mes l’encoratjava á esperar. Aquell casament causá en l’ánim de la Sumpteta un desengany terrible, que may sabria perdonar. ¡Ella que li havia guardat la flor de la joventut, despreciant partits, refrenant la fal·lera del casori que la consumia! Ingrat!

Llavors, plena de despit, la pubilla acceptá al actual pubill de qui havia dit mil pestas, un pobre diable molt més baix qu’ ella, magriscolis, de veu esquerdada, més mort que viu, un calsotas, protegit de’n Rodón á qui obehia á ulls cluchs. Lo xicot, que per falta de pesquis y de fortuna no havia pogut ni revalidarse de notari, buscava en lo matrimoni ab la pubilla més que la satisfacció d’un amor que no sentia, un acomodo segur. Ell se casava per l’interés; ella, no sols per despit, sinó per cálcul. De no poder enmaridarse ab aquell bon mosso que per tants anys havia ocupat son pensament, que tants anys havia inflamat sa imaginació de histérica frisosa, volia la Sumpteta un calsotas que la deixés gobernar, la més mínima cantitat possible de marit; y en Joanet Reig ho era en més sentits de lo qu’ ella meteixa presumia.

–Sí, tens rahó –havia dit la pubilla á la Rodón– tens rahó; ja que’ns murmuran tant aqueixas miserables, no més perque’ns presentém bén vestidas, ja que tantas bocadas se fan de l’Isabel, si aquest estiu vé, com diuhen, l’hem d’ofegar, l’hem d’avergonyir. ¿A veure quí lluhirá més vestits y joyas? No sembla sinó que parlin d’una reyna, quan parlan d’ella. ¡Me fan un fástich! Sí, sí, conta ab mí. Anirém á Barcelona y’ns provehirém bé, eh?

Y las vilaniuhencas partidarias de la Galcerán, que si no sentiren aquella conversa la suposavan, al saber lo viatje de las Ocas á Barcelona, esperaren ab candeletas aquell dematí. Dins de l’iglesia ‘s romperia ’l foch. La derrota de las Ocas era segura. ¡Ay quan entraria la Galcerán! Totas ellas recordavan encare, llepantse ’ls llabis, lo bonich efecte que causá aquell estiu. Quíns sombreros més graciosos! quins vestits més ben fets! quins chals, y quin garbo al posarse’ls! Donya Isabel havia aparegut com un figurí vivent. Encare la Montserrat Montellá duya una capoteta igual á la qu’ ella portava ’l dia de visitas de despido… Alló era elegancia y sal y distinció; no pas l’enfarféch de sedas y or que ’s posavan á sobre las Ocas…

Y en aquesta disposició d’esperits, las vilaniuhencas feren cap al temple. L’ espectacle qu’ esperavan devia esser per’ ellas tant més interessant en quant totas ellas veyan segura la victoria de la forastera, molt més simpática á llurs ulls que las pretensiosas vehinas, que las Ocas. Totas entraren en l’iglesia ja dejorn, pera lograr bons puestos, prop de la Concepció, altar costejat pe ‘ls Galcerans, qu’ havia sigut lo lloch predilecte de donya Isabel. Y tan depressa anavan, qu’ algunas ni prengueren aygua beneyta pera senyarse. La tradicional devoció de las vilaniuhencas sofri aquell jorn oblits de plányer. Ni las Montellás feren sa llarga salutació, ulls á terra y mans al pit llarga estona; ni las Viures anaren á visitar al Santíssim, ni las Roigs recorregueren los altars resant agenolladas en lo primer grahó lo consabut parenostre, ni la reposada viuda Marqués ordená, en veu quasi alta, al seu Felipet, un espigat de divuyt anys, que resés las tres avemarias. Tot eran tossetas, rich-rachs de vanos de nacre, miradas y ullets maliciosos vers hont seyan las Ocas, enflocadas de cap á peus. Fins las menestralas més rumbayres participavan d’aquella inquietut. ¡Y donya Isabel no venia!… Era capás de no compareixer!

Llavors, irresistible frisansa s’apoderava de totas. Un qu’ altre vano ‘s plegava en séch, la seda cruixía, las miradas se llensavan atrevidas per la negror de gent qu’ ocupava l’ampla nau, y las menos dissimuladas s’acostavan al reixat de la capella, y de peu dret, ab més ó menys dissimulació, fitavan l’enlluhernadora clapa de la porta gran, hont s’apilotavan aixáms de personas.

Per fí, quan menos s’ho pensavan, donya Isabel s’obrí pas entre las donas que seyan al peu del reixat y entrá en la capella, saludant á un cantó y altre ab imperceptible moviment de cap y discretíssima rialleta. Donya Isabel portava un senzill vestit de llaneta blau turquí, si tallat ab elegancia, nú de tota pretensió. Cobria son cap una mantellineta de blonda, y sas mans, calsadas de pell de Suecia, sostenian ab natural posat un elegant devocionari y un vano d’ébano y setí. Las únicas pessas d’or que se li entreveyan eran l’imperdible, que cenyia la mantellineta un poch á l’esquerra del pit, y ’ls rosaris, que duya enrotllats com un bracelet.

Lo contrast d’aquest modo de vestir, ab las plomas, arrufats y argentería que duyan las Ocas, era evident fins en aquella mitja llum. Gran, molt gran y desagradable fou, donchs, la sorpresa qu’ esperimentaren las partidarias de la Galcerán; peró major fou l’alegria, la boja alegria que s’apoderá de las rivals. La jove Rodón se posá roja com un plat de foch, y, al tombar la vista, trobá ja tan remoguda á la nerviosa Tárrega, que saltironava en la cadira frisosa d’ajuntárseli.