Segona part (continued 2)

–Ves quanta gent vé.

Eran los cassadors de Mérida, un batalló que passá al pas de Luchana, los soldats colrats, carregats de pols fins al cim del ros folrat de blanch, la cogotera voleyant sobre ‘ls negres clatells, y flanquejadas las companyías per oficialets joves qu’ anavan passant revista á las noyas dels balcons.

En Rodón quedá encaparrat bona estona. Tancada la maleta, seguí passejant sense badar boca, mentres en Marquet, clavat de cara als vidres de la finestra, las mans creuhadas al derrera, sentia á sa vegada bullir lo cervell. Per fí, parantse en Rodón en sech, de cop y volta preguntá:

–Estás resolt á seguirme?

–Sí, sí: com vosté vulga.

–Prou, donchs; anémnose’n. Potser tindrém allotjats y fora més vist. Pórtam la maleta á la Farga: jo compareixeré per un altre cantó y allí esperarém l’hora. Lo que convé es que ’m perdin de vista bén aviat. Passa per la porteta del derrera.

Lo jove agafá la maleta y eixí. Als dos minuts, seguí sos passos en Rodón, entregant á la criada una carta qu’ havia de donar á la senyora pera que la llegís en secret.

Mentrestant, dalt de la sala de casa Galcerán, qual entresol estava llavors tot desmarxat per las obras, conferenciavan ab cert misteri don Pau, l’alcalde, lo tinent de la Guardia civil y D. Ramón.

–No hi ha dubte, ho tenen apariat tot, á las nou del vespre la sublevació será un fet. Los mossos d’Esquadra saben fil per randa cóm té d’anar. En Rodón los capitaneja; se reunirán á las Aspareras; dins del canyar hi ha fusells, fornituras y municions; empendrán lo camí de Cimeralta y, á Montcabrer, se trobarán tots plegats ab l’Escoda.

Lo tinent oposá certs dubtes á la veritat de tots aquets pronóstichs que ’s davan com fets; peró ’ls altres, llegint en sas paraulas la gelosía del cos, ne prescindiren y restaren rumiant una estona, fins que trencá ’l silenci D. Pau.

–Bé, lo que cal, donchs, es apoderarnos d’en Rodón; morta la cuca, mort lo verí. Aixó ’ls desconcertará y no ixen.

–Ah, sí, sí –recalcá D. Ramón.

Peró l’alcalde hi posava certs reparos. ¿Quí dava l’ordre? Cóm se ‘l agafava sense probas? La missió d’aquell alcalde, fill de la vila, fincat, exposat á venjansas, era la més delicada. “D’ordre del gobern ho faria tot, estava disposat á obehir fins á jugarse la vida, peró á pendre l’iniciativa havia de pensarshi; després tot se sab, los temps mudan.” L’ alcalde no ho deya, peró veya esberlarse l’edifici del Estat, sentia ‘l trot de la revolució qu’ avansava, malgrat los ensopéchs y batzegadas que rebia pe ’l camí.

–Y qué? –saltá D. Pau.– ¿Per ventura no teniu confidencias que vos posan en lo deber d’obrar? Per ventura no feu un bé al país y á la vila meteixa, evitant que tots aquells caps-calents cayguin á mans de las tropas y sigan passats per las armas? Més val un mort que cent ferits. Acceptat un cárrech, s’han d’arrostrar las conseqüencias… Qualsevol diria que teniu por.

–Clá y net; –feu l’alcalde– no ’m fa gens de bo héuremelas á la descoberta ab en Rodón. Ja sab vosté l’influencia que cada dia guanya entre certa gent.

Y torná ab que ‘ls temps mudan, qu’ era molt exposat, que, si li manessin, foran figas d’un altre paner, jòch de menos táulas…

Poch avesat D. Pau á contradiccions semblants, tingué de reprimir una abordada de son geni dominador, que semblava enardir més la presencia dels antichs retratos de familia destacant de las carmesinas parets, fits en ell los ulls en atenta espectativa. N’ hi havia que cenyian sabre, n’ hi havia que vestian toga, d’altres, com D. Joseph, anavan cossats senzillament ab estreta casaca de coll de mitj pam, peró tots respirant venerable magestat de personatges histórichs, estirats, corpulents, condecorat lo pit, eixint d’un fondo fosch, símbol imponent de llur poder passat. Tots aquells progenitors anavan á ascoltar al nét, al hereu de llur nom, del prestigi d’aquella antiga casa. D. Pau no volia comprometre aquell prestigi ab una sortida de tó; ell no cenyia espasa, ell no vestia toga, ell no tenia mando; ell no podia disposar sinó d’una influencia qu’ are cregué veure tremolar, y restá un moment pensivol, amarrant pe’l bras á D. Ramon, qu’ evidentment anava á llansarse pe’l camí de l’imprudencia.

–Y bé, –digué á la fi, revestint la veu d’una fredor diplomática– mon bon desitj ja ‘l comprenéu; peró lluny de mí ’l propósit de comprometre ’ls vostres interessos ni la vostra persona. Telegrafiaré al Gobernador y, sinó, las forsas qu’ acaban d’arribar prou aviat n’ haurán dat compte. Crech que fora imprudent qu’ á l’hora de partida ’s presentessin alli dos sols mossos d’Esquadra. Si ve l’ordre, vos la comunicaré y cumpliréu, eh? Anéu, donchs, en nom de Déu, Godall.

Y dihent aixó, detingué ab una mirada imperiosa al oficial de la Guardia civil, que semblava disposat á seguir al alcalde. Fòra aquest, los síntomas de la furia que possehia á D. Pau comensaren á traslluhir en sa cara ab moviments mal reprimits, fins al punt de posar alerta al tinent que no ’l perdia de vista.

–Qué pensa la Guardia civil? –feu de sobte.

–Que si á vosté li sembla… –apuntá l’interpelat.

–A mi ‘m sembla qu’, avans que jo meteix, los Mossos d’Esquadra haurán pensat en verificar la captura. Vosté sab, senyor tinent, que ‘ls cossos de policía, més que pera reprimir, son pera evitar los crims, y tenint confidencia de que va á perpetrarsen un, no sé fins á quin punt son necessarias las ordres. Lo servey de que ’s tracta ha d’estimarlo ’l Gobern d’un modo molt senyalat. Vosté dirá si convé á la Guardia civil qu’ un altre cos la guanyi per má.

–Vol, donchs?…

–Desitjo que la Guardia civil cumpleixi son deber…

Y al dir aixó, D. Pau, sens adonarsen, guardava tota l’actitut imponent d’aquells antepassats que ’l contemplavan.

L’ aludit, sotmés del tot, saludá al diputat com á un rey, y anava á retirarse quan trucaren á la porta misteriosament ab los nusets dels dits.

D. Pau obrí, tornant á ajustar derrera seu. Y entrant al cap d’un minut, digué al oficial:

–En Rodón es á la Farga; avans qu’ ell, hi han entrat una maleta.

Y un cop sol ab D. Ramón, esclatá sa indignació en las següents paraulas:

–Lo Gobern sabrá quants punts calsan d’entussiasme per las institucions aquell alcalde y aquest tinent. No mancarán hómens pera substituhirlos ab ventatja. –Vol ésser alcalde vosté, don Ramón?

–Si vosté m’ ho mana, obehiré.

Sens respondre, D. Pau se ficá en son dormitori, posá un telégrama xifrat qu’ entregá al meteix D. Ramón pera que l’enviés desseguida al gobernador, escrigué quatre mots al seu sogre, aconsellantli que tornessin tots pe ‘l perill de qu’ esclatés aquella nit una sublevació, y eixí de casa pera veure al coronel de Mérida que devia allotjarse á ca’n Montellá.

Era evident que ‘ls ánims comensavan á perdre las confiansas d’aquell estat de cosas, que la disgregació del partit moderat, model fins llavors de disciplina, cundia ab la velocitat alarmadora de la gangrena que s’apodera d’un cos anémich. Era indispensable obrar ab promptitut y energía. D. Pau s’imposava ’l deber d’esser lo més ferm baluart de la situació, ja no sols dins de Vilaniu, sinó en tota la provincia. Peró en sa derrera decisió hi havia quelcóm d’interés personal, aquell móvil egoista sense ’l qual may l’home sol obrar ab suficient calor. L’ hereu Galcerán veya, per primera volta, redressarse contra ‘l poder de sa casa lo d’un poll reviscolat, segons l’expressió gráfica ab que denominava ell á en Rodón, fill d’un fuster, senzill apotecari fins qu’ heretá d’un seu oncle d’América. Voltat de fabricantóns, marxantets y obrers, formava en la vila un nus de forsa que comensava á imposar á las autoritats, á comprometre las eleccions, á minar lo secular prestigi dels Galceráns, encarnantse aixís á Vilaniu, entre ell y D. Pau, l’esperit del gran combat que ’s lliurava en tota Espanya. En Galcerán lluytant per conservar, conspirant l’ex-apotecari per destruir. D. Pau ho veya, sentia cruixir, son palau al pes dels anys, devant d’un convent tot esquerdat, mentres en Rodón aixecava, en front d’una gran fábrica hont bullian la vida y las ideas revolucionarias entre l’estrépit prepotent de grans máquinas de ferro y boyras de fum, sa casa mesocrática, petita com de fira, peró afiligranada, riolera y fresca com la sana joventut. Y aquesta imatge acabá d’excitar son orgull, de despertar en son esperit l’instint de la propia conservació, la gelosia de la rivalitat.

Lo plan de D. Pau era aixafar á son contrari, matar la criatura á temps. No li importava tant fer abortar lo moviment, per més que ‘s guardés ni d’indicarho, com apoderarse d’en Rodón y llansarlo á las fosquedats d’un calabosso, mentres sos companys s’avesavan á esser comandats per un altre y arribavan, potser, á sospitar si aquella presó havia sigut demanada pe’l mateix pres. Lo triomf de la revolució no dependia certament de setanta hómens més ó menos al camp. Per altra banda, lo Gobern, qu’ enviava ja ’ls batallons á pendre punts avans de darse un crit, havia de tindre ja en sos dits lo fil d’aquella trama, y D. Pau sabia bén bé que ’l moviment d’agost seria un altre d’tants. Sí, ’l fruyt no era madur; peró importava corsecar la planta pera no deixarlo madurar. Y envenats los ulls per l’egoisme, D. Pau, en aquell moment, creya ab sinceritat que ’s matava la planta tallant los capbrots, per no dir escapsant lo branquilló de Vilaniu.

Lo coronel se proposava copar als sublevats en lo punt y moment de posarse en marxa, peró D. Pau li tragué del cap, suposant que tindrian la suficient vigilancia pera burlarlo y advocant per la conveniencia d’escarmentarlos més durament en lo camp de batalla. Aquí havia arribat de son rahonament, quan entrá ‘l subcabo dels Mossos anunciant que tenia ja en la presó á en Rodón, y la maleta, hont havian trobat un itinerari, bitllets de Banch y llistas, ja en poder del jutje. S’ havia complert lo pronóstich tan poch afalagador per la Guardia civil.

D. Pau no pogué dissimular fondíssima satisfacció, que mostrá ab una estreta encaixada al portador de la nova. Un cop retirat aquest, prosseguí:

–Ja ho veu, coronel: tením fet lo principal. Jo que conech lo país y aquest paisanatje, considero aixó acabat ó poch menos. Lo qui ‘ls comandi are, no tindrá las ordres qu’ aquell, y l’escarment se fá més fácil. Si surten, vostés se lluhirán, y ells ho pagarán car.

Y recalcá ‘l mot lluhirán que cregué ’l esquer mellor per’ assegurar la pesca.

La presó d’en Rodón fou nova que corregué la vila de cap á cap ab velocitat telegráfica. La gent pacífica s’alarmá, y ’ls sectaris restaren tan esporuguits que, dels setanta, sols deu s’atreviren á eixir á l’escampada á reunirse ab l’Escoda, mentres la tropa s’apoderava de las armas y fornituras del canyar.

V

Acabava Da. Mercé de llegir la carta, quan un vehí imprudent, en tó de pregunta, li feu á saber la presó d’en Rodón. Lo primer impuls de la senyora fou eixir corrents de casa per’ anar á veure á son marit. Entre irada y afligida, roja la cara com una lluna de tardor, Da. Mercé ’s tirá un vel al cap, esqueixá la carta en mil bocíns y anava á devallar l’escala, quan la veu d’en Tomaset la detingué:

–Es inútil: lo tenen incomunicat.

–Peró no pera mí…

–Pera vosté y tot. Créguim, no ’s mogui de casa, encare poden vindre á aquí á fer algun registre… y després vosté, pobre senyora, pe ’l carrer pot tindre alguna cosa…

Da. Mercé esclatá en plors. En Tomaset li allargá la má amistosament, mentres ab l’esquerra l’empenyia, poch á poquet, sala en dins, afegint en veu cada cop més tendre:

–Aném, calma, calma, filla meva; tot aixó no será res. Més presencia d’esperit, serenitat; á vosté no li faltan amichs… tot ho anirém passant… aquí ’m té á las sevas ordres en tot y per tot… Mercé, tranquilisis, no plori aixís… revesteixis de dignitat y fássis superior á las circunstancias, desdenyi las infames intrigas de la política, desprecihi ab enteresa al enemich y deixi fer als amichs de vosté que tot ho arreglarém… Are veurá quíns ho son de debó… Mercé, no plori, filla, no plori… ’m parteix el cor… Pera quán guarda la presencia d’ánim una senyora, una dama, una matrona imponent com vosté?… Fassi com Maria Antonieta: confongui als contraris ab lo pes del seu orgull… Los bons amichs no l’abandonarém… Aném, Merceneta, asserenis, asserenis, li demano ab lo cor traspassat…

Da. Mercé, topant ab una cadira encoixinada, s’hi deixá caure y seguí plorant de debó. Era al peu de la porta de son dormitori, en una saleta tapissada de paper carmí envellutat, amoblada de xicranda y domás groch. Dessobre ‘l sofá de medallons, hi havia un mirall ovalat de march feixuch; en las altres parets, retratos al oli que volian esser d’en Rodón y sa esposa, y un gran quadro de felpa representant la fugida á Egipte, brodat per Da. Mercé á la tierna edad de 12 años, segons resava la llarga dedicatoria qu’ en gótich de cartipás se llegía al peu de marge. Devant per devant de l’entrada, un balcó, encofurnat per cortinas de reps blau, no deixava gayre bé entrar la claror del cap-vespre que llepava esgroguehida la tauleta maquejada del peu dels vidres y ‘s disfumava en vano demunt del lluhent enrajolat. Perdentse en las fosquedats dels ánguls, s’oviravan ab prou feynas tres reconeras també de xicranda, vér problema de construcció y dibuix: abaix un pedestal vuytavat, demunt una columna salomónica, y per capitell, un tap de capsa rodona de llarch radi ab las voras trepadas com un serrell de bánova. L’ una sostenia un quinqué de pressió ab sa corresponent bola de cristall raspat, las altras sengles canalobres de quincalla empegonats, ab figuras y ramatje d’escardots, las espermas per’ ensetar y mitj blincadas. En aquell moment, la blavosa lluna del mirall reproduhia ab melancólichs matisos á Da. Mercé plorant, á D. Tomás destacant de la carmesina paret, magre com una figura de retaule, lo cap moix, las espatllas caygudas, las mans plegadas ab tristor demunt del ventre. Respectant lo plor de la dama, ’l galant prengué ’l partit de callar una estona, y en la sala no ’ssentí més soroll que ’l d’un singlot intermitent y viu com lo d’un surtidor mitj embussat.

Peró, com entre singlot y singlot donés donya Mercé una ullada al mirall y ‘s vejés mal endressada, saltá arreu de la cadira y s’interná en sa habitació. Torná, ja sens plorar y sense vel, pentinadas las lluhentas ondetas de son cabell, un gran mocador negre á las espatllas com una viuda de fresch. D. Tomaset se quadrá respectuosament, y ella ’s deixá caure en lo sofá ab aquella llanguidesa que saben pendre las donas grossas per’ inspirar més compassió, lo mocador gran lliscantli espatlla avall ab estudiat abandono. Després, ab desmayat moviment, signá ’l silló del costat á en Tomaset que s’apressurá á ocuparlo en actitut també recullida. Hi hagué una estona de silenci. Lo dolor de donya Mercé era fondo, permetentse esclatar, sols de tant en tant, en prolongats suspirs. La claror minvava depressa, y ja gayre bé no ’s veyan aquellas duas personas, quan Da. Mercé feu en veu tristíssima:

–Y donchs, Tomaset, ¿que’ns deurá passar? –No res, senyora, uns quants dias de detenció.

–Vol dir que no l’embarcarán? Pobre Pepet!

–No pensi semblants cosas, Mercé; sosseguis. Ademés que ja sab, qu’ en tal cas, no quedaria abandonada de tothom, una senyora de las condicions de vosté.

–Ah! aixó vol dir qu’ ho endevino;’n sab alguna cosa.

–Jo, pobre de mí! –exclamá en Riudabets, que realment s’ho temia.– D’hont vol que m’ ho tregui? Aquestas son cosas del gobern. Per amor de Déu sosseguis, vosté té massa imaginació, massa cor. Estima massa á un home que no la mereix. Ja veu qu’ ell la posposa á la política. Pensi principalment en vosté; després ja’ns cuydarém d’en Rodón.

–Oh! no; en Rodón, en Pepet sobre tot! Cóm lo salvarém?

–Bé –feu en Riudabets, mossegantse la llengua.– Aném á veure: ¿ha pensat algun medi?

–Pobre de mí ¿qué vol que fassi, si ni me ‘l deixan veure? Se m’ ha posat un cap tan espés, que res se m’ ocorre, res absolutament… Vegi, vegi Tomaset si dona ab algun medi, vosté… Jo ho faré tot ¡pobre Rodón! tot estich disposada á ferho!…

Y ’ls ulls de l’adolorida esposa tornaren á amararse de llágrimas.

–Ja ho tinch! –feu son amich, saltant de la butaca y prenent lo barret.– M’ envaig á veure l’alcalde… En Godall es un bon subgecte y m’ escoltará. ¿Qué no faré jo per una dama á qui veig plorar?

–Ay, Tomaset, Deu l’ilumini!… Vosté ’l primer, l’únich, fins are, que vé á aconsolarme, y ja fa duas horas que tinch lo marit prés!… Vosté ’l que ’m treu de pena, corrent ja pera salvarlo… Vosté es molt bó… (Allargantli la má.) Cóm li pagaré tantas bondats?

En Riudabets, després d’una eloqüent apretada, deixá escorre la má per la molt molsuda de la seva amiga y, al retenirla no més pera ’l cap dels dits, se doblegá com una figura de minuet, dihent:

–Si vosté m’ ho permet: així.

Y estampá en aquella má un bes, que donya Mercé rebé, endressant debadas una mirada de súplica al retrato d’en Rodón ja engolit per la fosca. Lo galant se retirá tot tremolós d’emoció, admirat de sa gran osadía y prometentse tot baixet qu’ á la fi Da. Mercé seria seva.

Per molt punyent y de debó que fos lo disgust de la Rodón, no podia aquesta sustraures á la tendencia melodramática qu’ una falsa educació li havia infiltrat. A la vegada qu’ en son marit, pensava en ella, part integrant del matrimoni, que devia compartir l’interés públich d’un modo més viu encare per esser ella la més flaca y desvalguda, moralment parlant. Da. Mercé ’s figurava ja ’l rebombori que degué causar á Vilaniu la presó d’en Rodón, sentia las exclamacions de compassió que las donas llensarian per ella, recordava ’l jubileu de visitas que remou tot seguit per la vila una mort ó tot altra desgracia, y estava ja frisosa de veures la casa plena de gent. Per aixó, s’havia allisat lo cabell; malgrat la calor, s’havia tirat á demunt aquell mocador negre que la posava en carácter; per aixó, conservava en lo sofá aquell posat interessant, lo vano abandonat demunt del seti. Y la gent no venia! Consumida de pena é impaciencia, la jove Rodón no podia ja aguantar més. La saleta estava fosca, lo silenci era cada cop més fondo. Llavors esperá que la gent compareixeria en havent sopat, y ’s resolgué á pendre alguna cosa, fentsho servir sobre la táula maquejada:

–Senyora, ¿aquí? –exclamá la minyona tota condolguda.

–Ay, sí! A la táula d’abaix no ’m podria treure del devant l’imatge del meu marit. No tastaria una cullerada de sopa.

La minyona pará la tauleta, posant al mitj un dels canalobres ab duas espermas encesas, y baixá en busca de la vianda, mentres Da. Mercé s’atansava á la táula un dels sillons hont va saber recobrar l’anterior esllanguiment, deixant caure ’l gran mocador als brassos del moble.

Tot menjant aquell sopar, que verament engolia sens gana, feu repetir á la minyona la sortida de son amo; cóm li havia entregat la carta; qué li havia dit; quína hora era. Da. Mercé, entre sorpresa del determini de son marit que tan bé li havia sabut amagar, y furiosa pe’l descalabro, plorava de rabia.

–No plori, senyora –feu la criada, cada cop més conmoguda:– Miris, tothom diu qu’ á Barcelona, á Valencia y á Madrid hi ha alguna cosa. Lo cop será aviat, y, allavors, lo senyor tornará, y si ell m’ hagués de creure, penjaria á tots los qu’ are tractan de perdrel.

Peró en aquest moment demanaren. La criada desaparegué ab lo darrer plat, Da. Mercé, sechs los ulls, ocupá altra volta ’l sofá y, als dos minuts, entrá en la saleta un homenás vestit de pana blanca, salpicada de guix, com ho estava sa barba frondosa y roja, de cabellera de panotxa, plantada en una cara de chimpancé.

–Qué dihéu, Guilló? –preguntá la senyora melancólicament.– Seyéu, seyéu.

En Guilló, ’l mestre que feya la casa nova d’en Rodón, s’assentá al cayre d’una cadira arrimada á la paret, doblegat lo cos, fent ballar un gran bolet gris entre ’l buyt de las camas que tenia molt aixancarradas.

–Qué vol que digui?… que passan unas cosas… Sinó qu’ alló que ’s diu: qué s’hi fará?… Un dia ó altre ha d’acabarse aquest desgavell… Are veji de quina lley se malmeten las personas!

–Que voléu dir, Guilló? –saltá Da. Mercé, tota alarmada.

Y ‘l mestre li contá, llavors, que de Vilaniu fugia molt de jovent compromés, y que, segons veus, ja s’havia desat lo pubill Tárrega; en fi, “un dalt-abaix que no li agradava mica.” Deixá anar encare un diccionari d’exclamacions tan vagas com las ab qu’ havia debutat, y finí parlant de l’obra pera informarse de si creya convenient pararla, com ell ho veya.

Da. Mercé, derrera una suspensió en que sentí sacudirse tots los nervis, recobrá la presencia d’esperit de que sabia revestirse pera humillar á la gent quan convenient ho creya.

–Entesos. May havia esperat altra cosa de vos, si bé ‘m creya qu’ aixó vindria més tart, quan estariau ben segur de la nostra desgracia. Avuy, creya que veniau á consolarme.

En Guilló s’aixecá y, pera tornar la pilota, com qui no ho vol, replicá:

–Ja veurá, desgracia jo no crech qu’ ho siga. Quan lo seu senyor s’aixecava, ja deu contar que ‘s cosa feta. Lo revés d’avuy, miris, pot esser enganyador. Si vosté ’m dona ’ls dos mil duros que m’ havia de bestreure ’l seu marit fa vuyt dias, continuarém. D’altra manera, ja dich, en los temps que corrém, que tan poch se travalla y que sembla que perden lo seny fins los més sabis…

–No tant, no tant; ja veig qui ‘l conserva de sobras. Prou, Guilló, prou, quedém entesos. Anéu en nom de Deu, y qu’ ell vos pagui l’obra de caritat qu’ acabéu de ferme.

–Bé, donchs, aixís ja puch respondre lo meteix al fuster y al manyá que son del meu parer.

–Ah!… una conspiració en regla… eh!

–Rés d’aixó: nosaltres no’ns cuydém sinó de travallar.

–Donchs jo ’m creya haveros sentit dir cert dia, allí á l’obra, devant dels travalladors, que també erau demócrata, y per tal vos tenia en Rodón.

–Nosaltres ho som tot y no som res; lo que volém es feyna y ’l fruyt de las nostras suhadas… peró may desgraciar las familias.

–No cal que parlém més –torná Da. Mercé, en lo to més sech que pogué assolir.

–Vaja, bona nit tinga –respongué l’altre ab tota sa impassibilitat d’elefant. Y la jove Rodón, sentintlo baixar l’escala feixugament, se mossegava ’l mocador ab rábia.

Derrera d’aquest, pressentí tot lo seguit de desenganys qu’ arrossega la desgracia, y ’s revoltá interiorment contra tota la vila, sentint los instints revolucionaris d’una descamisada. Ferida al viu de sa superbia, ’s feu sagrament de no humiliarse per ningú, sentí l’esperansa del triomf com lo soldat ubriacat per la pólvora, y s’anticipá á assaborir las dolsuras que ’s prometia de sa venjansa ’l dia que, victoriós son marit, vindrian á adularla ó implorar clemencia. Perque ¿qué era aquella soletat que la rodejava encare, sinó l’expressió del egoisme, sempre fugint del caygut y l’apestat, tan apressat y dreturer com corre als peus de la fortuna? Prou ho veya. Oh! ho veya clar. Ni s’amiga la pubilla, allí. Per qué? Per por de comprometre á son marit, que bén bé havia sabut guardarse! Y possehida de tot aquell orgull que fa de la dona irrítada lo ser més temible y desenfrenat, Da. Mercé no escoltava en aquell moment altra veu que la d’un odi esterminador.

Encare uns passos reposats la feren parar orella dret á l’escala. Era ‘l metje, un bon senyor de setanta anys, rodanxó, tot vestit de negre, una barba á l’americana, com la del vell Merly, reposant en las petitas tiras de blanca tela qu’ un inmens corbatí enrotllantli ’l coll deixava guaytar. Sos ulls, ja prou petits, quedavan reduhits á caps d’agulla de picar á través dels doblíssims crestalls de las ulleras de cautchou, que li rasguejavan la cara. De l’aixella esquerra li sortia ’l capsó d’or de sa mangala, y ab la ma dreta sostenia un colossal barret de copa que remogué fortament al saludar:

–Filla, no tinch que dirli si la compadeixo y estich á las ordres de vosté. Psa! eh? psa!… La política es cruel… Psa! eh? psa!… está plena de sorpresas desagradables.

–Ja ho pot dir, senyor Roig, ja ho pot bén dir.

–Psa! eh? psa!

–Peró per qué no seu una mica, senyor Roig? Vosté vé cansat…

–Me dispensará, Mercé, psa! eh? psa!… Tinch de fer encare tres visitas, comensant per la Layeta d’en Falcó, qu’ ha tingut un insult, segons m’ han dit… Psa! eh? psa! un síncope, l’espant de veure al seu fill fugint per aquets embolichs… No crech que siga cosa major, psa! eh? psa!… En demés, calma, Merceneta, molta calma, y com jo predico sempre que hi ha disgustos: fortalesa y templansa y, si vol que li diga, fins justicia y fins prudencia. Psa! eh? psa!… las quatre virtuts cardinals… lo códich que d’en Manso, un moliner, ne feu un general y qué dich? un home ilustre. Psa! eh? psa!

Y no entrant en sas costums lo donar la má, ’l senyor Roig va fer una reverencia tan feixuga com son discurs, y desaparegué per la porta, tot fregantse la suhor del front.

Da. Mercé, que no abandoná un moment la posa presa en son sofá, gayre bé pogué reprimir un gesto de fástich. Fins aquell vellet que, per sas virtuts de tothom reconegudas y, més encare, per sos serveys de tota la vida li era acreedor del major agrahiment, li semblá un egoista. Als ulls de la Rodón, havia fet acte de presencia no més que pera conservar la parroquia. Tothom la abandonava; allí no compareixerian més que ’ls acreedors pera refermar llurs crédits, los deutors pera aplassar los deutes, ni un amich deslligat de compromisos, ni un conegut que pogués prescindir d’ella. La molla real del mon era l’egoisme.

Y quan anava á penedirse de l’universalitat de son odi, sentint encare unas petjadas que li semblaren d’en Tomaset, un bon amich, esclamá: Ah! ni aquest. Prou sé qué ’l porta al brut! Peró, en fi, ell la servia al menos. Ah! per fi, per fi, una clariana de cel! Da. Mercé perdé la posa, s’incorporá, estirá ’l coll pera escursar camí á las paraulas del interessat missatjer.

En Tomaset suhava, venia capolat, rendit; ans de dir un mot, hagué de pendre alé desde la primera cadira ab que topá. Lo pit de la camisa li pantejava afanyós; en lo coll, en los polsos, se li veya glatir l’onada curta y repetida de la sanch. Per fi exhalá un suspir:

–Ah!… Si m’ ha costat trobar á en Godall!…

–Y qué diu?

En Tomaset comensá á ventarse ab lo mocador agafat per duas puntas.

–Ufff…! Ufff…! quina calor!

–Ay, Tomaset, per Déu, tréguim de las brasas. ¿Qué diu en Godall?

–Qué diu? Qu’ aixó es un desastre…

–Ay, Reyna santíssima!…

–Qu’ en la maleta del seu senyor de vosté hi han trobat llistas que comprometen á molts, que tothom fuig ó s’amaga, qu’ á Vilaniu hi ha una consternació, qu’ en Rodón está molt compromés; que si tota aquella gent no pot tornar á casa, li malehirán los ossos. ¡Ufff!… qu’ en Godall no hi pot fer res…

–No veu qu’ es moderat, enemich nostre?… –exclamá la dona, á punt de caure en basca.

–Nó per aixó, nó;… perque ja no es alcalde.

La curiositat repentina qu’ eixas paraulas li despertaren, sostingué l’esperit de Da. Mercé.

–Cóm! Donchs, quí ho es?

–Lo vell Merly. Los que hi poden fer alguna cosa son éll ó en Galcerán.

Da. Mercé no torná resposta, havia perdut los sentits. Un moment restá en Tomaset sense saber que fer. May se’n havia vist de tan grossas. “Una senyora desmayada, á solas ab ell! Ah! quina situació més interessant, si fos entre sos brassos, si ho pogués veure un públich!”

Ja no s’hi pensá més: s’abocá devant de donya Mercé, li passá un bras per l’espatlla, recullí ’l vano de demunt lo sofá, comensá á ventarla ab actitut amorosa y, á falta de públich, cridá á la criada ab veu melodramática. Peró sa gran satisfacció fou quan vegé compareixer ab la criada una persona més, una senyora alta y prima, embolicada com un fantasma, ab un gran vel negre que li cobria rostre y cos. En Tomaset la conegué ja avans de que s’aixequés lo vel: era la pubilla Tárrega.

–Corrin, Sumpteta, aygua de Colonia, una cullerada d’aygua naf, algun antiespasmódich –feu en Tomaset, ab veu entera, mentres l’aludida llensava ‘l vel, fòra de sí– No estranyi trobá’ns aixís, Sumpteta. Jo l’aconsolava, dech haverla conmoguda massa y l’emoció… pobre Merceneta, l’emoció…! Es tan difícil en certs casos trobar altra paraula de las que ’l cor dicta… Figúris, ab la pena qu’ avuy passa…! Aixís, aquí, als polsos una mica. Dónguim lo frasquet, jo li faré olorar… Peró qué fa la Beleta, per qué no puja l’aygua naf?… Ah, gracias á Déu!… ja ’s revé una mica… Poch á poquet… Fréguili, fréguili ’ls polsos… ¿Véu com belluga ’l cap?… Ah!… Bé ha trigat prou, Beleta!… Are una cullarada, sí dóngali vosté, ja li sostindré ’l cap jo…

Y D. Tomaset, roig per la calor, pe’l pes y ‘l bau d’aquella dona enorme que li aixafava ’l bras y li encenia ’ls instints, s’esmerava en extremar sa solicitut y en fer insinuacions grosseras, per pura petulancia ó com una sórt de revenja contra la qu’ encare també se li resistia.

Finalment, Da. Mercé torná en sí, sos amichs ocuparen las cadiras de brassos, la criada desaparegué ab los reactius. Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual, la pacient se remogué ab angúnias, passejá la vista per son entorn, y, refeta del tot, clavant l’esguart en la pubilla, exclamá:

–Ah! tu també per aquí?… Acóstat, vina al meu costat… Ja ho veus, pobre Pepet, á la presó.

–No t’ espantis –respongué l’aludida, prenent la má de Da. Mercé al caure demunt del sofá.– Porto bonas noticias: lo Gobern caurá, mitja Espanya está sublevada, l’infamia d’en Galcerán no li haurá servit de res sinó pera portarlo á major perdició.

–Cóm! –exclamá la Mercé– Qué, vols dir qu’ ell ha fet agafar á en Pepet? Ah!… lo cor m’ ho deya.

–Mira, aixís corre; aixís m’ ho ha dit lo meu marit. Ell es la causa de totas las desgracias; per ell es á la presó en Rodón, per ell me veig separada d’en Joanet qu’ ha tingut d’amagarse; per ell ploran tantas mares com veuhen fugir als seus fills escapant de la seva persecució… ¡Y tan esperat, y tanta festa, y tanta cosa per la seva vinguda! Ah, que bestias son la gent de Vilaniu!… Ja ‘l tenen, ab la seva senyora, aquella senyorassa, ab un general, ab un gobernador, ab aquells cotxes y criats y cavalls que tant havian d’ensenyorir la vila!… Vaja, ja ’l tenen, que se ’l guardin, que se ’l menjin, que se ’l fiquin al llit… La desgracia de tots, la peste de Vilaniu… Ah! si jo pogués, ja me las pagaria totas, l’estrafalari! Un bot d’orgull, un sach de superbia, qu’ ab los seus diners y la vanitat de tota la seva casa ’s creu en dret de trepitjarho tot, de manarho tot, de tractar á vaqueta á tota la vila… Peró ja li vindrá ’l seu dia, ja li arribará la seva hora, ja… Déu té un bastó!… Ja li tenen bén tramada y li guardará tothom… Que las purgui totas. Ja veurá; bon goig que pugan fugir ell y tota la familia… que si no, ja ’m sembla que ballarán.

–Ah! véu, véu, Tomaset?… Si ell ho ha fet, ¿cóm pensar en demanar res al vell Merly, aquell adulador d’en Galcerán?

–Qu’es cas! Ni somniarhi. No demanis perdó á ningú… per aixó vinch… En Joanet no m’ ha encarregat altra cosa. Diu que, per si succehia aquest fracás, ja s’ho tenian parlat ab en Rodón. Ja veurás com, quan puga, ell meteix t’ ho dirá: per aixó he vingut; ni un pas, ni una lletra, res. Lo cop será un fet aviat, potser demá meteix, y no volen deure favors. Llavors vindrán las tornas.

–Ah, sí, sí, una bona venjansa.

–No tingas por, filla, no tingas por; ja la purgarán, ja la pagarán cara –afirmá la pubilla tota tremolosa de nervis y accentuant las paraulas ab la més ferma convicció. Peró arreu, prenent un to més baix, afegí:– Si no fos aixís, jo ja’n tenia una de pensada.

Da. Mercé pará orella, pensant que ‘l covat despit d’aquella dona forjaria alguna venjansa qu’ ella volia aprofitar, y, seguint son sistema, feu cantar á la pubilla mostrantse impotent, desarmada de forsa y alé.

–Pobre Sumpteta! No ‘m faig las ilusións que tu. Mira la sublevació passada; igual será aquesta. Y qué vols que fem donas solas contra en Galcerán? No sabs qu’ ab la seva preponderancia es com un castell?

–Tomaset, per Déu, no ’m comprometi –comensá la Tárrega, sens dissimular sa desconfiansa, mal que pogués avergonyir al aludit– Peró aquest, fet á las formas primitivas dels vilaniuhenchs, lluny d’avergonyirsen gens ni mica, respongué ab la major naturalitat:

–Cá, Sumpteta, Deu me’n guard’. Digui, digui.

Llavoras exposá aquesta, sempre en veu més baixa, son plan, consistent en portar lo malestar á la familia Galcerán ab un fòch granejat d’anónims.

–De cap de las maneras, aixó es un medi vil –oposá Da. Mercé, dissimulant lo goig que l’inundava.

–Ja veurás, tan vil com vulguis; peró no ho es menos l’empleat per don Pau contra ’ls nostres marits. Delació ó anónim, me sembla que tal·lá-tal·lera… venen á esser iguals.

–Sin embargo, sin embargo… s’atreví á fer en Tomaset, que no volia comprometre sa conquista, sens poguer per aixó evitar una gran rojor á las galtas que sorprengue á la Mercé.

–Bah, bah! jo no sé perqué tants escarafalls ni miraments ab una família que vé á robarnos la tranquilitat. ¿No volen guerra? Donchs guerra sense quartel. Si no tením més armas, aquestas. Contra gent com ells totas son bonas. La defensa es natural. –Tot l’odi de la dòna despreciada esclatava ab furia últimament.

–Sí, peró qué dirias en los anónims? A veure?

–Ja veurás: avuy per avuy, esplotaria las relacions de donya Isabel y ’l noy Merly, fent caure la vena que du als ulls aquell… Déu me detinga!… de don Pau, que no veu com las hi fan al devant. –La pubilla creya ja á ulls cluchs y ab gran satisfacció en aquellas relacions.

–Dóna, aixó es afirmar per apariencias, y mira qu’ aquets jòchs tenen malas tretas; devegadas lo fòch surt per la culata.

–Crech qu’ á mí no pot surtirm’hi! –cridá irada la Sumpteta, tot apartantse de sa amiga instintivament.

–Dóna, no t’ acaloris. Ab rahò nó, prou qu’ ho sabém; peró á una calumnia totas hi estém exposadas.

–Deixat de calumnias; quan tocan campanas senyal de festa. A mí no ‘m farán creure qu’ aquestas cosas s’inventin aixís com aixís.

–Peró…

–Més clar: ¿sabs qué he sabut jo, encare no fa duas horas? Que temps enrera, mentres don Pau dormia tot confiat á la Mayola, aquella parella eixí á cavall, y, carretera amunt, tot xano xano, se’n van anar al viver de la font del Roure… Allí, solets, sabs? Hi devian passá ’l rosari!…

Da. Mercé no podia gayre bé amagar la joya que saltava á delatarla pe ’ls ulls; peró encare oposá reparos hipócritament. En Tomaset se mirava las botas per no saber ahont posar la vista.

–Donchs més clar encare –feu, perdent lo fre, la Sumpteta.– Si tu no ho vols creure, jo’t diré qui ho ha vist y, m’ estranya qu’ are fassi aquest paper en Tomaset. Vosté, vosté ho va veure; m’ ho ha dit aquell senyor ab qui m’ has deixat…

–L’ advocat Pinyol! –exclamá ab tota malicia la de Rodón.

En Tomaset, aclaparat, tingué de confessarho. Realment, venint en la tartaneta de donar un passeig, los vejé decantar cap á la font; peró lo demés era invenció maliciosa d’en Pinyol, qu’ á causa d’un plet d’en Solá, no podia veure á l’Albert. Ell no ‘s permeté allargar tant, ni s’hi atrevia avuy, ni sospitava qu’ en Pinyol pogués ferho; d’altre modo no li hauria pas dit res.

Mentres així se disculpava, la de Rodón, que ’l covava ab los ulls y en los d’ell llegí la major hipocresía, li regalá una rialleta d’inteligencia y li feu peuhet.

Encare la pubilla replicá contra la conducta reservada y las aprensions del atrotinat dandy. “Ab senyoras casadas no hi havia per qué fer farsas com aquesta. Ell ho creya tant com en Pinyol, com ellas meteixas; y aquella caballerositat per una familia que ’s recreava fent mal, per una senyora que li havia dat lo xasco de no volerlo rebre, com ell meteix las hi havia contat, no s’explicava.

–La veritat, Tomaset, vosté sembla, perdoni que li diga, vosté sembla un caragirat; qui se’n calsa no se’n vesteix de vosté. Tant aviat besets com no’n besets. Donchs y l’enfado d’aquell dia? Encare’n vol més de desayres? Oy que li estarian ben empleats.

Devant d’aquesta embestida y contingut per una mirada de la Mercé, en Riudabets s’atreví sols á respondre qu’, avans que tot, ell era un caballer y que, com home de mon, comprenia certas complacencias y estava sempre resolt á ampararlas ab lo seu secret.

–Aixó es per dirho –cridá l’exaltada pubilla– peró en fí, vosté ha confessat.

L’ aludit y Da. Mercé esclafiren una rialla, qual cinisme tractá d’atenuar arreu la segona, fingint qu’ ella y en Tomaset no creyan encare res. Y momentáneament oblidada de la seva pena, deixá esbravar una estona més á sa atolondrada amiga, l’amoixá bé aconsellantla hipócritament que no pensés en anónims, y, al véurela partir ab son amich, digué á n’ aquest, ab una gran encaixada:

–D’aquí á demá, eh, Tomaset? Vinga dematí.

Peró, tota acalorada l’histérica pubilla, encare, baixant del bras d’en Tomaset, exclamava:

–Ah, jo nó; jo, per’ enfonzar aquella gent me perdria, faria qualsevol cosa.

En Riudabets li oferí sos serveys ab una apretada significativa qu’ella entengué bén prompte.

Un cop sola, la Rodón restá un minut mossegant lo mocador ab actitut reflexiva, y finí son secret monólech llensant una mirada feréstega y prorrompent en veu baixa:

–Vés, bocamolla, tu ho farias mal bé. Ja ’m basto jo.

Eran las deu de la nit; ja no vindria ningú més ¡quín despreci, quín aislament!… Total quatre personas… Da. Mercé ’s retirá á sa cambra y quan, tot despullantse, contemplá l’ample llit y pensá en sa soletat, en sa viudesa forsada, en la presó d’en Pepet, plorá més furiosament que may, prometentse pera son consol una venjansa encarnissada, tremenda. Es aixís com s’adormí, després de revolcarse tres horas pe ’ls llensols concertant son plan, tota febrosa d’angúnia y despit. Quan tot just llustrejava ’l dia, la minyona la despertá.

–Qu’ es? qu’ es? –cridá Da. Mercé ab lo sobressalt de qui s’ha dormit ab l’angúnia al cos.

–Han trucat, he obert, y un desconegut m’ ha entregat tot depressa aquest paper.

Eran quatre mots d’en Rodón, escrits en llapis, dihentli ab telegráfich laconisme que ’l trasladavan á la capital, que hi comparegués ella ab roba, que no tingués por perque ’l triomf era próxim, y que no comprometés la seva situació ni demanant clemencia, ni atacant á ningú pública ó reservadament.

Duas horas més tart, en Tomaset esperava ja á la sala. Da. Mercé eixí, tancá las portas y, en veu baixa, comensá:

–Siguim franch, Tomaset. Vosté no es l’home qu’ aparenta: fins ahir no ’l vaig conéixer bé. Vosté esbombá ab tota intenció lo de la font del Roure; vosté pót veure tan poch com jo meteixa á l’Isabel.

–Tan poch com vulga. Tan poch, qu’ ans qu’ ho pensessen vostés, aquell meteix dia de la font, jo vaig comensar ja la guerra ab qu’ ha somniat després la Sumpteta: aquell dia, jo vaig tirar pe’l reixat de la Mayola un anónim comprometent l’honra de l’Isabel. La guerra está encesa: en lo posat que duyan per la carretera ‘ls dos amants ho vaig veure. Si l’anónim no havia arribat á mans de D. Pau, lo qu’ es ells dos ne tenian ja esment. Créguiho.

–Y per qué l’odi de vosté? Lo desayre donat per una criada no ’m sembla prou motiu. Parli clar: vosté’n té d’altres.

–Es que, Merceneta, aquell venia derrera d’un altre que vaig sufrir ja la tarde de la professó, y va esser succehit per un altre encare, que ‘m doná la meteixa donya Isabel. Jo soch mol sentit, jo soch rencorós, no vull amagarli. Ja sab vosté com visch aquí, que ’m tracto ab tothom, qu’ entro y surto de totas las casas ab la major confiansa, admés com cavaller, com home de mon que soch. No m’ acomoda, donchs, que ‘m desayrin, y ’m subleva l’orgull, y la vanitat dels Galcerans. Crech que fariam un bé á la vila trayentloshi del devant. A pesar del xasco de la cambrera, jo vaig tornarhi; donya Isabel va ferme esperar mitj quart, comparegué finalment ab son pare, y, queixantme de lo de la criada, indirectament, com jo sé ferho ¿sab? donya Isabel, lluny de plányersen com requeria, com ho faria una dama d’alta alcúrnia, com ho faria vosté, Mercé, va dirme: Ah, sí qu’ ho sento, seria un dematí!… Qué li sembla? no era darme una llissó? no era abonar á la criada, antepósarmela á mí?… Ha vist cosa de més mal género, d’un gust més ordinari?… Aixó no es esser senyor ni cosa que s’hi sembli… Vaig conservar la dignitat que ’m pertoca, dihent algunas paraulas més de qualsevol cosa, y vaig retirarme pera no tornarhi. Peró, pensant: me la pagarás.

–No obstant, vosté era dels que veyan ab entussiasme vindre ’ls Galcerans.

–Un s’equivoca tants cops á la vida!… L’altra vegada que va esser aquí, donya Isabel me semblá molt diferent, me va rebre be, va estar molt deferent ab mí.

–Si vosté ‘m perdonés la llibertat, me permetiria dirli que ’l seu despit obeheix á una causa més fonda: vosté esperava intimitats, favors, qu’ se’n duhen altres.

En Tomaset se sentí ’ls colors á la cara. Volgué protestar. Sa vanitat de Tenorio ’s resistía á dur tan enllá lo desenmascarament. Sense negar las condicions físicas de Da. Isabel, ell havia de fer constar que no era ’l seu bell ideal. En materia de flors, ell preferia las rosas exhuberants als lliris pálits.

Y deya aixó, tot acostantse á Da. Mercé, mirantla de gayrell, tremolinant, fins atrevirse á agafar y estrenyer ab entussiasme la grossa munyeca de la seva amiga.

–Vosté sempre á cassa de conquistas, sempre calavera –feu Da. Mercé, sens mostrarse esquerpa com altres cops.– Donchs, si vosté vol, acepto la seva aliansa.

–Costi’l que costi? –preguntá ell, ja tot ubriacat y accentuant l’intenció.

Da. Mercé ’s limitá á sonriure, plena de vergonya, y continuá:

–Peró per’ anar bé, ha de posarse á las mevas ordres y no dirne una paraula á la Sumpteta, perque es massa atolondrada, ¿sab?

–Boca qué vols, cor qué desitjas.

–Donchs ja veurá: per are, no convé fer res. Esperi las mevas ordres y no deixi d’anar á casa Galcerán per’ estar á la mira de lo que puga descubrir y per’ evitar tota sospita. Jo tinch de marxar aquesta tarde á ciutat ahont se m’ emportan á en Rodón. Desde allí li escriuré, y vosté també escrigui.

D. Tomaset estava que ni una esponja. Ah! per fí, per fí…

–Me dará una adressa secreta?

–Per qué?

–Vol dir que’n Rodon…?

–Si estará al tántum, home.

–Peró… (agafant la má de Da. Mercé) no veurá las mevas cartas, eh?… Com s’engelosiria!

Da. Mercé torná á enrajolarse. Per menos d’un xavo, hauria enviat á passeig á semblant fátuo, si no li hagués convingut retenirlo. ¿Quí li podia servir mellor qu’ ell pera sos plans?

–Es clar, bojot, es clar: no m’ escriurá pas á la presó –gosá á dir, encare, fingint accent amorós.

VI

No fou sols á Da. Mercé á qui arrancá de Vilaniu la sublevació del quinze d’agost. Esclatant aquesta en distints punts de la península, encare que no en las capitals de que ‘s parlava, aná extenentse seriament, costant la vida al general Manso de Zuñiga prop d’Ayerbe, y mantenint l’alarma en los esperits durant un mes. Lo Gobern, prou malmés ab tantas sotragadas, tingué de fer un esfors, organisá fortas columnas y confiá ’l mando d’una d’ellas al general Poudor. No cal dir que D. Pau, ja ans de la traslació d’en Rodón, eixí vers la capital pera conferenciar ab lo gobernador son amich, marxant arreu á la Córt á gestionar l’indult dels vilaniuhenchs que resultavan complicats en lo moviment y anavan escondintse. Tot l’empenyo de D. Pau ’s reduhia á destruhir l’influencia guanyada per en Rodón. Ab un nou acte de clemencia, lo Gobern podia, un cop més, disfressar de forsa la seva debilitat; y donant una nova proba de serenitat y justicia, á la vegada que retenia al capithost per haverlo atrapat in fraganti, deixava tornar á sus casas y talleres á tots aquells que, si figuravan en llistas, tal vez inexactas, no havian comparegut á la cita. Aixó, acompanyat d’alguna alusió transparent en favor del diputat y autoritats de Vilaniu qu’ havian sabut inclinar l’ánim sempre generós de S. M. la Reyna vers la clemencia, venia á dir en substancia ’l Real Decret que ’l nunci llegí per las cantonadas de la vila. Los fugitius eixiren dels amagatalls aquella tarde. D. Ramon Merly, saltantli ’ls ulls de goig, pogué presenciar fortas encaixadas pe ’ls carrers, y sentir grans alabansas d’un acte tan just y bén meditat.

“Perque, créguiho, las llistas no sols eran inexactas com diu lo Decret, y ’s comprén que no digui més, sinó falsas, en quan jo hi figurava sens haver dat permis á ningú pera que m’hi assentés. Héu vist murriada com aquesta? Aixó son modos de comprometre? Jo puch tindre las mevas ideyas, que no las nego per ningú; peró una cosa es pensar y altra cosa es obrar. En Rodon que ’m perdoni, aixó es molt mal fet.”

Y conversas aixís se sostenian en veu alta per cafés, cassinos y tabernas, sens aprensió de cap mena, ab aquell acalorament del egoisme que’s empenya en fer pendre la mentida per veritat. Alguns, més lleals, hi posavan reparos, ó ’s confessavan francament compromesos. Ay! qué feyan! “Donchs per qué no anavan á reunirse ab l’Escoda? A qué vé are ferse ’l fatxenda? Are, que’t veus segur, eh?… Donchs digas que no has tingut cara pera atenyer lo promés, y sinó, conféssat cobart.”

D’altres s’atrevian á defensar la bona fé d’en Rodón, assegurant qu’ ell no havia fet las llistas. “Té, no’n volia saber d’altra!… Quí las havia fetas, donchs?… Cita personas… Y, en tot cas, á’n ell li pertocava cridarme y sentir la meva confessió.”

–Donchs, jo te la citaré la persona: ’l seu amich Tárrega, aquell escanyolit que no sab de que se las heu.

–Y per qué ‘ls hi confiava?… Qué no sab qu’ es aquell femelleta? Un negat, que ’s va casar pe ’l diner, perque era incapás de guanyar un xavo: un beneyt que ’s deixa pegar per la seva dona.

–Vaja, vaja, en Rodón no fora amich seu com es.

–Uuuuy! que n’ hi ha de misteris en las amistats. Anéu á saber si, entre mitj, hi ballan faldillas ó potser diners… Miréu, las obras del chalet ja están paradas.

Los combatents anavan exaltantse, y la llealtat y la justicia eran impotents devant del pervers egoisme, que no reparava en apedregar á la propia víctima tot incensant á aquell de qui havia flastomat poch ans y de qui tornaria á renegar bén prompte. Lo plan de D. Pau produhia, donchs, los efectes esperats: era una desfeta en forma, sens mancarhi lo seguit indefectible de veus de trahició! y traydor! que arribaren fins á Madrid á pessigollar las orellas d’en Galcerán.

Peró qui n’ eixia més malparat era en Tárrega, que rebia xascos per tot arreu. La pubilla, qu’ estava furiosa, li proposá ‘l plan de qu’ havia parlat á Da. Mercé, com una venjansa merescuda. Més en Joanet se negá rodonament á seguirlo, no sols per honrada repugnancia, si nó per por. Llavors, la Tárrega, acostumada á esser obehida, s’enfurismá de valent, tractá á son marit de poruch, d’afeminat, de qualsevol cosa, l’omplí d’amenassas, y li mogué tal escándol, que ’l pobre Joanet tractá de capitular ab condició de coadjuvar al plan si en Rodón ho aconsellava. Y prengué ’l camí pera sometre la consulta á son conseller.

Peró aquest lo desaconsellá desseguida, com ho havia fet ja á sa muller. Lo combat era entre ells y en Galcerán, lo motiu una rivalitat política per la qual no havia de sacrificarse cap dòna, ni volia tampoch deure son triomf á medis tan indignes y alevosos. Lo llunatisme de las massas ja li era conegut. Si avuy, vensuts, los abandonavan, demá, triomfants, anirian á besárloshi ‘ls peus. Y si son prestigi feya ayguas, rahó de més pera somniar, avans que tot, en la salvació propia qu’ una violencia qualsevol, are, podia comprometre. Dins del port hi havia ‘l vapor Lepanto, potser pera transportarlo á Canarias ó á Ceuta. Lo que calia era evitar eix desterro, sens baixesas ni indignitats. La derrera elecció, los gastos de la casa, comensavan á enderrerirlo. Ja ’s cansava de gastar diners en la presó mentres las obras del chalet continuavan paradas. La pátria, ’l partit no es avans qu’ un meteix. Un pich á Vilaniu, veuria ’l medi de rescabalar lo prestigi perdut, y si li era impossible, que no ho creya, abandonaria á llur miseria tota aquella faramalla d’egoistas.

Da. Mercé, qu’ estimant á son marit, dalía de cor per véurel lliure, aprobá sincerament totas aquellas reflexions fins al punt de penedirse d’haver sentit tanta set de venjantse, y, sobre tot, d’haver alentat un moment, pera satisférsela, la desatentada lascívia de D. Tomás. Y com aquest la amohinava á cartas tan ridículas com mal intencionadas, y á ella la tenia esporuguida l’idea de que pogués aliarse ab la Tárrega qu’ ab sos imprudencias podria tirar per terra ’l prudent plan d’en Rodón, Da. Mercé ’s vejé precisada á seguir la correspondencia, limitantse á vaguetats y á aplassar continuament l’hora del atach.

En Riudabets, mentrestant, frisava, comensava á desesperar de la conquista y ‘s deya interiorment qu’, en cas d’eixir burlat, las cosas no quedarian pas aixís. En aquesta situació, la pubilla enviá á cercarlo. En Joanet no tornava, y en sas cartas escabullia ’l cos. Se veya bé que no gosava á declarar la seva resolució de no fer res.

–Si ell es tan baix, tan indigne, jo nó –exclamá la despitada muller.– Al cap y á la fí qué ha d’importarme ’l parer dels altres? ni quíns miraments li dech á un marit que ’s vá casar ab mí sens amor? Y per ventura vaig á venjar son afront ó ’l meu? Parlém clar: lo meu, lo meu; prou he esperat; massa, massa. Se ’m presenta un pretext y l’aprofito.

En Riudabets comparegué é imposá condicions.

–Totas las que vulga, á cambi d’una sola, ’l secret. Vosté ja sab com son aquí. Sense escándol, tot.

–Entesos.

Al meteix temps, Da. Isabel seguia sola ab sos fills en lo desfregat casal de Vilaniu, d’hont fusters y empaperadors no acabavan may d’anarsen. Per gran sòrt, son natural alegre y son instint travallador de catalana no deixavan entrar en son cor l’aburriment qu’ altras ciutadanas haurian sentit en mitj de la quietut ensopidora que s’havia apoderat de la vila. Los matins, arreglant los nens, vestintse ella, ajudant á endressar la casa, se li passavant volant. En havent esmorzat, dava un cop d’ull á las obras, acompanyava als nens al jardí pera veure’ls jugar una estona, brodava, escribia, y, si no l’en privava ‘l temps, eixia una estona á passeig ab los menuts. Los carruatjes se rovellavan en la cotxeria, ’l cotxero s’enmenava ’ls cavalls en carrandella á deixondirlos una estona pe’l camí de la Mayola, y ’s passava ’l resto del temps badallant ó jugant á domino en una táula de café. Y cada dia aixís, ab aquell tant me fá de qui ha vist molt y té assolida la pau desitjada, Da. Isabel no ’s preocupava de res més que de casa seva, no buscava en los periódichs sinó la confirmació de las novas que privadament rebia del seu pare y de D. Pau. Ni ella ’s dava compte de l’indiferencia que la corprenia. Las veus de Vilaniu que li enviavan llur ressó per boca de las criadas, no deixavan en son esperit més rastre qu’ una vaga melancolía molt semblant á la que li produhian las veus de la nit en la Mayola. Com un patró de barco busca en las inmensitats del espay l’ordre del dia y la tranquilitat, cada matí Da. Isabel treya ‘l cap al balcó, consultava l’espay, y ’s retirava tranquila veyent que ’l mon nadava entre ’ls explendors d’un sol argentí y d’un cel com un mirall. Son barco duya un viatje matemátich y prou placent pera abrigar lo més petit temor. Una tarde, qu’ ab los nens arribá fins al Pomeralt, d’hont la vila ‘s veya á vol d’aucell, apomadeta y blanca, los camps del voltant formant capritxós mosáich de pessas envellutadas, las ayguas corrent aixeridas entre tofuda arbreda, tot net, solitari y engalzat per una má primorosa, sota un cel puríssim que nuvolets d’or solcavan silenciosament; restá tan embadalida devant d’aquell espectacle de pau, que ’l nen no podia ferla caminar. Sos ulls toparen ab la paret del fossar que blanquejava més enllá de la vila, y no pogué contindre un gesto d’enuig. ¿Per qué allí la mort? Ella havia somniat en la vida, en eixa vida delitosa que llisca placent y gronxantse com l’aygua del riu, cantant eternament, sense saber ahont vá, enmirallant los explendors del cel, recullint á faldadas los diamantins raigs del sol; havia trobat, tota sorpresa, la caseta blanca anyorada en lo terratrémol del mon: havia recobrat la salut perduda, y arribat fins al matern absurdo de creure á sos fills salvats de la mort y del patir, per que, allí, ni la malaltía hi podia tindre estatje! Peró, tornada y tot á la realitat, sempre quedava Vilaniu, ab aquells cels, ab sa campinya gemada, ab l’ordre placévol de son panorama y la quietut de sos carrers hont lo sol s’adormía com en son llit dessitjat; sempre quedava Vilaniu com un trosset de Paradís. Y Da. Isabel comprenia que sos vehins arribessin á dir qu’, á l’altre mon, l’anyorarian. Ah! que bé li esqueya ’l nom! Era un niu, lo niu més placévol de la terra.

No obstant, un dia, escribint á D. Pau, acabats los capítols de las graciositats dels nens y de las efusions íntimas, entre las quals hi apuntava una sospita molt agradosa, esforsá debadas la memoria pera omplir ni mitja fulla ab alguna nova de Vilaniu que donés més varietat á la carta. Da. Isabel se pará á pensar sériament, y trobá, tota sorpresa, qu’, en tres setmanas, sols l’havian visitada l’Albert, D. Ramon, y un cop Da. Francisca y en Riudabets.

La casa Galcerán, de comú tan freqüentada, semblava un lloch apestat. Da. Isabel s’alarmá, s’esferehí de son aislament. Qué significava alló? Ni las Pons, ni las Montellás, ni las Puigs, ni las Viure, ni la Marqués, ni la Rodón, ni la Tárrega; cap més senyora que la pobre mare de l’Albert, portada allí potser per l’agrahiment. Fins llavors, no vejé que la Rodón y la Tárrega no hi havian posat los peus de sa arribada ensá, y si, violentant son natural, arribá á explicarse la miseria de la primera per la rivalitat política dels marits, ja no lográ compendre lo retrahiment de la pubilla Tárrega. Da. Isabel, massa confiada en sa ignocencia, ja no havia pensat més en aquell “vosté fa nosa” que sentí de llavis de l’Albert, primer rihent, després plorant. Sa vida consagrada al cuydado de sos tendres fills, despullada d’ambicións, extranya á tota complicació social y á la més insignificant provocació de luxo ó vanitat que pogués ofendre als habitants de Vilaniu, no era pera fer nosa, pera fer ensopegar la més modesta aspiració dels altres. No recordava haver ofés á ningú, ni haver abrigat propòsit de desayrar al més ínfim dels vilaniuhenchs. ¿A qué obehía, donchs, aquella retirada en massa? Cóm s’havia fet aquella buydor á son voltant en lo precís moment que ‘l seu marit acabava d’obtindre aplausos y llohansas de la vila en pes? Per forsa se li hauria escapat alguna indiscreció molt grossa que feriria la susceptibilitat dels vilaniuhenchs. Lo meteix D. Ramón, l’Albert meteix, la Montserrateta qu’, en tornant de la Mayola, no la deixava en forat ni finestra, havian aclarit las visitas. Desde las ocurrencias de la Mayola l’Albert no havia entrat á casa Galcerán tot sol. Al arribar aquí, Da. Isabel sonrigué. “Aprensions infantívolas, delicadesas del excelent Albertet que ‘l feyan més estimable.” Després pensá, encare, que potser fugiria de la persecució de la Montserrat, y ’s posá á riure. Peró tornant á las demés relacions, pe’l enteniment de la dama atravessá ’l recórt del anónim com una veu insultant, y ’s encengué de vergonya y de despit. Arreu l’assaltá un boyrós pressentiment que la posá tremolosa. Hi pensá un xich y acabá per llensarlo de sí, dihent, en veu baixa, qu’ aquella infamia no podia haverse propagat, perque, despossehit de probas l’autor, no hauria tingut cara pera pregonarla. Per altra part, semblant vilesa no podia esser obra de més d’un. Da. Isabel respirá y hagué de convenir segona vegada en que, potser per ignorancia de las costums locals, havia comés alguna indiscreció. Disposta á descobrirla y repararla á tot cost, reprengué la ploma y exposá á son marit l’extranya situació que la rodejava, pregantli que, com més coneixedor de las costums de Vilaniu, vejés si ell dava en lo quid y ’l medi d’esmenarho.

Tot ensemps se proposá explorar al meteix fi la bona fé de las personas que més confiansa li oferian. La que pochs dias ans se rabejava ab fruició en aquell bany de quietut, esgarrifavas are de tanta soletat. Lo dia s’escursava, las vetllas, més llargas cada cop, semblavan endormiscarse al ritme ensopidor del péndul de la saleta. Los nens al llit, Da. Isabel, seguint sos hábits ciutadans, s’endressava més, se posava flors al monyo, un pomet al pit y, encaixada en un balancí, un álbum ó llibre á las mans, havia esperat vanament agradosa tertulia. Per la plassa de las Monjas no passava ningú, ’ls fanals cremellejavan com coneixent llur inutilitat. Da. Isabel no gosava á obrir lo piano per por al rebombori que mouria en aquell desert. Aquella havia sigut l’hora brillant de la ciutat, l’hora de sos ignoscents deliquis, quan, recolzat lo cap en lo palco, deixava bressar l’esperit per las ondulacions desvaneixedoras d’un cant bén inspirat, quan, caragolada en la butaca de son salonet de confiansa, acullia ab ingénua rialla las ingeniositats de sos tertulis, ó, brillants los ulls, se llensava á discutir sos gustos é inclinacions pera ’ls altres incomprensibles. Ah! ella havia suspirat per la pau, per la tranquilitat vilatana; peró no per aquesta soletat, per aquest aislament ensopidor y salvatje! Nó, no volia seguir aixís, divorciada de sos semblants, indiferent als nous plahers d’una companyía agradosa y honrada. Closa la lletra, Da. Isabel s’arreglá un xich, tota plorosa, y eixí.

Eran las cinch de la tarde. Los nens que sortian d’estudi paravan de pegarse ó de fer córrer per l’acera algun palet á peu coix, al veure á la dama avansar carrer de Santa Maria amunt. Llavors s’acoplaren y, á petitas voladas de pardal, alguns la seguiren, cridant: ¡la… del… diputat!… la… del… diputat!… Tot ensemps s’aixecavan cortinas dels balcons, cortinetas de las botigas, dònas tafaneras no repararen en eixir al llindar de las portas. Da. Isabel, qu’ al principi havia rigut interiorment, acabá per posarse séria, per indignarse contra aquella impertinencia qu’ anava prolongantse y no podia corretgir. “La… del… diputat… la… del… diputat!…” y alguna qu’ altra paraula lletja, seguia cridant la canalleta quan més impune veya la seva malesa. Y aixís hauria arribat l’avergonyida dama fins quí sab ahont, si no troba al pas al doctor Roig que desfé la turba á cops de mangala.

–Son uns insolents, senyora, eh? psa! eh? psa!

Da. Isabel pogué ab prou feynas dissimular sa indignació dihent qu’ eran criaturas. Regraciá al bon vellet y, tota sofocada, cametas ajudeume entrá á casa Merly.

Da. Francisca, que s’estava cosint en lo balconet del menjador, s’aixecá agradosament sorpresa, y passant per entre dos grans cistells de roba blanca:

–Ay! filla, puji, puji –feu la bona senyora encaminantla escala amunt tot encreuhantse mellor lo blanquinós mocador de seda que duya al coll sobre l’hábit del Cárme que vestia.– Vinga, vinga, entri aquí á la sala… Calli qu’obriré un xich lo balcó… Tinch ajustat per las moscas… Are, aixís… Passi al sofá, filla, passi al sofá… segui ¡qué acalorada vé!… Ay, Deu meu, si fá una xafogor!… Y donchs? Com té la familia? qué sab del papá y de D. Pau? Quant honor! Vosté fa lo qu’ havia de fer jo; pero ab una criada sola, sempre falta…

Da. Isabel li trencá la paraula ab una carinyosa apretada á la munyeca, peró sens badar boca. Llavors notá la mare del Albert que s’amiga plorava. Plena d’alarma, la feu desbotar.

–Es una ridiculesa, ja ho sé; pero déixim treure aquesta opressió del pit.

–Plori, filla meva, plori. Calli, qu’ aniré á veure si l’Albert hi es.

La bona senyora buscá pretext pera que sola pogués mellor Da. Isabel desfogarse. Al cap d’una estoneta, dihent que ’l seu fill no hi era, y veyentla més calmada, preguntá discretament per la causa d’aquells plors y s’oferí en lo menester.

–Ja es passat, res, una tontería, pero venia detrás d’un mal rato qu’ es lo que ‘m porta aquí, y tot plegat ha fet feix. So una infelís, donya Francisqueta, tot ho acabo plorant, com las criaturas… Figuris que quan estava molt contenta aquí, de sobte me n’ adono que fá molts dias que no s’acosta ningú á casa; á casa, que vosté sab si’n hi venia de gent! Tanta soletat, pensant en las vetllas qu’ acabo de passar com una apestada en la meva saleta, li so franca, m’ alarma y m’ esgarrifa. Jo no estava avesada aixís, y ni m’ explico qu’ are ‘m passi. M’ ha assaltat l’escrúpol de que, sens voler haja ofés als nostres amichs, passant potser per alt, pobre de mi, alguna costum de Vilaniu que jo ignoro. Vosté, qu’ es tan bona, fará ‘l favor de dirmho, ó m’ explicará si sab algun altre motiu ab que jo no dono. Venint aquí per aquest objecte, he trobat unas criaturas que sortian d’estudi y, lo que may m’ havia succehit, avuy comensan á seguirme cridant “la del diputat” “la del diputat” y qué sé jo quinas paraulotas. Com ja venia tota nerviosa, he anat excitantme y he arribat á posarme frenética quan he notat qu’ aquells crits fixavan l’atenció de tothom sobre mí; he vingut, filla, com si ’m passessen Bória avall…

–Pobre donya Isabel! Si qu’ ho sento. Las criaturas d’aquí son molt mal ensenyadas y no ha de ferne cas. De quin estudi son?… ¿Del carrer de Sta. Maria?… Ja ho diré á en Ramón.

–No, ca! Déixiho corre. May m’ havia succehit. Un altre dia potser no n’ hauria fet cas. Es que com ja estava disgustada… En demés, diguim en confiansa á qué atribuheix aquest retrahiment de que so objecte?

–Ay, filla, á res. Al carácter de la gent d’aquí, que, jo la primera, tots som molt retrets.

–Peró si jo he tornat totas las visitas, si avans, la casa del meu marit ja sab vosté qu’ estava honrada continuament! Per Déu, siguim franca.

–Peró, filla del meu cor, si vosté ha complert ab tothom, quín motiu vol que tingan? Cap, absolutament cap. Vosté es molt estimada, molt volguda, en fí, com vosté ’s mereix! No ’s fiqui dérias al cap sens fonament.

Y la senzilla senyora seguia excusant de bona fé á sos convehíns ab rahóns tan poch convincents com la primera.

–Es que som fets aixís; véu com m’ he portat jo? No dubtará pas del meu afecte? Tothom té las sevas obligacions, lo dia s’escursa…

–Peró y las vetllas? Vosté sab si la primera vegada que vaig ser aquí’n teniam de tertulia…

–Bé, sí, es veritat, peró es que vostés hi van estar poch temps.

–Donchs, vol dir qu’ aquí l’amistat, ó ’l tracte, quan menos, no resisteix ni tres mesos?

Da. Francisca, vilaniuhenca fins al moll del os, s’enrajolá tota, apurant son poch enginy pera desvaneixer aquella aprensió.

–Aném, filla meva –acabá– ¿sab qu’ es tot aixó? Que vosté s’anyora. Oh, sí filla, sí: vosté s’anyora. Y ’s comprén… feta á ciutat, are li passa com al nostre Albert. Després, sense don Pau aquí… Lo marit s’anyora molt ¿no es veritat?… Peró veurá, ja ho arreglarém. ¿No li agrada fer lo tresillo? Obri un tresillo y vosté veurá com té gent… Alló d’enrahonar tota la vetlla també… De qué vol que ’s parli?… Una s’hi adorm. Si, filla, sí; jo no vull que s’anyori. Cada vespre vindrém ab en Ramón y l’Albertet, y farém un tresillo. ¿Cóm vol passar mellor la vetlla, are, sense funcións d’iglesia?… Ja veurá pe ’l novenari d’ánimas y després per la Quaresma, quinas funcións més hermosas! Peró mentrestant, farém lo nostre tresillet, y ni vosté ni ’l meu fill trobarán las vetllas tan pesadas.

A Da. Isabel ja gayre bé li escapava ’l riure.

–Nó, nó, –digué– vostés se sacrificarian, donya Francisqueta, vosté es un ángel y jo no he d’abusar.

–Res d’aixó; filla meva. Veji si jo comportaré… En fí, ja está dit… Uy, á’n en Ramon á bodas lo convida! Jo so trumfo molt fluix ¿sab? peró sempre serviré pera anar de segon… Ay, quan sentirá l’Albertet no haberse trobat á casa! Los hi estém tots tan agrahits…

–Es estrany que sigui fòra… També ell m’ ha abandonat –saltá Da. Isabel.

La Sra. Merly explicá, llavors, que ‘l seu fill eixia cada tarde á fer llarchs passeigs, potser pera espolsarse aquell aburriment qu’ era per’ ella un clau. May hauria cregut que ’l seu fill tingués tanta aburrició á Vilaniu.

–Veji, y tan bonich qu’ es, veritat? Tan bé com s’hi está!… Res, son joves!… Lo seu pare diu que s’hi anirá fent… Peró es qu’ aquí tot l’enfada, tot. Are está rabiós perque diu que l’advocat Pinyol, en un plet que ‘s portan, no tenint cap rahó en favor del seu client pera eximirlo de pagar un deute que se li reclama, vol fer passar per boig al client del meu fill. ¡Y no sab l’Albertet qu’ aquell bon senyor es tot un estrofa! Donchs, per qué extranyarse de semblants picardias? Bé prou que se’n reeixirá ’l meu fill, no li sembla?

Per dolsas qu’ arribessen al cor las ingenuitats de la bona senyora, no podian desvaneixer los temors de Da. Isabel. Aixís es que ’s despedí pera anar á casa Montellá hont Da. Rosa ó la Montserrateta la treurian mellor de dubtes. Peró ja un cop dreta, Da. Francisca se li acostá á l’orella y feu tot baixet:

–Vol dir, donya Isabel, que no té novedats?

La Galcerán s’enrogí un xich y sonrihent respongué:

–No ho voldria pas, donya Francisqueta.

–Um! no sé que li veig á la cara. Y aquesta tristesa!…

Da. Isabel arribá á casa Montellá pensant que potser la Sra. Merly havia dat ab la causa de son sobtat frenesí.

En la sala d’aquella casa estavan prenent xacolata Da. Rosa, la Montserrat y la pubilla. Ja feya dias que Vilaniu anava plé del epissodi de la font del Roure. Peró las amigas de Da. Isabel, en un principi, no hi volgueren creure. Totas maliciavan de las Ocas. Aquella veu seria una invenció d’ellas, quals fins eran prou fácils de presumir.

–Are figúrinse! donya Isabel! –havia exclamat la vella Montellá– Pobre senyora, una persona á qui jo donaria ’l combregar á las foscas! Tot aixó son mentidas com la del cassino; prou la conech jo á la gent!

Peró en quan la veu arribá á noticia de la Montserrateta, aquesta comensá á rumiar sériament. “Ella, una noya de tant de mérit, no podia explicarse la fredor invencible de l’Albert sens una causa molt fonda. Heus’aquí ‘l misteri. Oh, sí!” Y l’enamorada Montserrat no pará fins á sentir l’explicació del fet de llavis del meteix Riudabets. Com lo tal era tingut per amich dels Galceráns y home inofensiu, ja no hi havia dubte. La Montserrat, presa del major despit desd’aquella hora, ja no callá, girá l’esquena á la rival, ajudá ab tot l’ardor d’una gelosa á esbombar la calumnia, y estrenyé sens reparo y contra la voluntat de sa mare las amistats ab la pubilla. De llavors, la sorda calumnia fou com una inundació mansa qu’ aná extenentse per Vilaniu, enfondrant l’admiració sentida envers la Galcerán, ofegant sas amistats, sumergint tots los cors en lo llot del desengany. Las ex-amigas, considerantse vilment enganyadas, y seguint la costum dels pobles, posaren en interdicte á l’adúltera, y s’allunyaren d’ella per’ evitarse la necessitat de majors desayres.

–Oh, oh, quín mon! Jo no ho puch creure, jo me’n faig creus! –deya Da. Rosa, aquella tarde, ab l’ánim encare vacilant.

–Donchs, no ho dubtis, mamá. Tu ets massa senzilla; si llegissis com jo, veurias si n’ hi ha de gent hipócrita en lo gran mon. Sabs hont no las trobarias aquestas cosas? Entre ’ls montanyesos y la gent del poble. Allí hi ha bons cors, peró entre la gent que figura per las ciutats?… Uy! dels jovenets inesperts, aqueixas dònas ne fan lo que’n volen… Hi ha unas intrigas! Si jo’t contés certas historias, la de Dalila, per exemple… perque encare que’n digui novelas ó’n fassi un drama, ell no las inventará pas… si jo’t contés certas historias de Fellet…

–Y sí, senyora, sí; jo no sé com es vosté –interposá hipócritament la pubilla, tot caixalant la sucada que tenia en la boca.

Peró en aquest moment entrá Da. Isabel. La pubilla no s’hi pensá un instant, s’aixecá en sech, deixá ‘l plat demunt la táula, y, ab una inclinació de cap fredíssima, ’s despedí, seguida de la Montserrat que, sens haver dit res á l’antigua amiga, s’esforsava en agassajar are á aquella insolent. Da. Isabel estigué á punt de caure en rodó; peró sa conciencia la sostingué, permetentli resistir ab imponent dignitat la violentíssima sorpresa qu’ acabava de fer intolerable ab son estrany encongiment Da. Rosa. Desistint de la més insignificant pregunta y, sens pendre ni cadira, la Galcerán se contentá en castigar l’afront d’aquella amiga dihent:

–No s’apuri, donya Rosa, no s’apuri. En pocas horas he aprés més á Vilaniu qu’ en tot lo qu’ he viscut á ciutat. May havia vist tanta miseria.

La Sra. Montellá rebé, més compungida qu’ irada, aquest cop de fuhet. Sos ulls revelavan més indecisió que mala voluntat, peró la pobre no sabia com surtirse del apuro…

–La té de perdonar –gosá á dir ab tremolosa veu, referintse á la Tárrega.– La pobre senyora viu dominada per la preocupació política del seu marit, íntim d’en Rodón, de qui ‘s diu qu’ es pres per voluntat de D. Pau…

–Ah!… Donchs es graciós que se ‘m fassi responsable dels actes del meu marit. Y si ho só ¿cóm olvida aqueixa infelís lo que no son suposicións sinó certesas? Cóm olvida qu’ á gestións del meu marit deu lo seu la llibertat? –respongué Da. Isabel, empassantse duas llágrimas de fel y lluytant pera cordarse un botonet del guant, evidentment perturbada. Y no volent afegir una paraula sobre la Montserrat que no reapareixía, ’s retirá á casa seva, tremolantli las camas, plena d’indignació y de la més fonda tristesa.

Aquell meteix vespre, comparegueren á casa Galcerán Da. Francisca y son fill, aquest portant á la cara l’expressió del metje qu’ assisteix á un malalt desahuciat. Los ulls de la senzilla alcaldesa, en cambi, resplendian com sol de bonansa. “Ah, quin acudit lo seu! Ab lo tresillet curaria l’anyoransa d’aquells dos cors.”

Entraren en la saleta estimada de Da. Isabel. Da. Francisca, poch amant de l’inestabilitat dels balancins que comprometian l’aplom de son bon regent, va seures en un sofanet, mentres son fill se refugiava al altre extrém de la pessa amagant la cara entre las planas d’un gran llibre de grabats que tenia obert sobre ’ls genolls. La senyora de la casa ocupá ’l balancí inmediat al sofanet.

–Bé, bé: ¿ja té ’ls nens al llit? Aixó es bo… Que tal? está més animadeta?… No ’s fiqui manias al cap, per Deu. Aquí tothom l’estima… Ja l’hi he dit aquesta tarde, vosté y l’Albert lo que tenen es anyorament, res més… En Ramón vindrá aviat, farém lo tresillet, y veurá com nos distraurém.

Da. Isabel, més que pera justificar la seva tristesa, pera desfogarse un xich, explicá llavors la grosseria rebuda de la pubilla Tárrega y l’estranya actitut de las Montellás. Da. Francisca comensá per fersen creus, peró acabá explicantho com una nimietat natural que passaria. Si ’l gran llibre hagués sigut transparent, las duas senyoras haurian vist com l’Albert se mossegava ’ls llavis, com creixia en sa cara la preocupació.

–Ja li ha dit bé donya Rosa: tot aixó son ressentiments polítichs molt perdonables, que passarán; créguiho, passarán –feu la vella Merly.

–Miseria, enveja! –exclamá en veu aspre l’Albert.

–Sí, també, un xich d’enveja. Véu, vosté es més elegant, la primera senyora de Vilaniu… y vosté ja sab com som las pobres donas… plenas de flaquesas.

–No crech, donya Francisca, que vosté haja pensat may com ellas.

–Ah, jo, pobre de mí, so massa poca cosa… peró la Sumpteta, quan vosté no era aquí, se partia ab la Rodón lo primer paper… Ey, ja ho pot pensar, jo ho he sentit á dir, que, pobre de mí, ni ho he vist tan sols.

Y Da. Francisca, ab una senzillesa qu’ alarmava molts cops á son fill, esplicá, entre riallas, l’historia d’un viatge á Barcelona que feren las rivals de Da. Isabel pera provehirse de vestits y gorros ab que sostindre la competencia que las amenassava.

–Ay, Deu meu, que graciós! –esclafí la Galcerán, distreta de sas tristesas.– ¿Y qué n’ haig de fer dels meus bonichs á Vilaniu? Pobres senyoras! aixó las ha amohinadas? Ja poden posarsho tot y despullarse de las sevas envejas y pors, que jo no he de disputárlashi ab lo meu luxo l’imperi de Vilaniu.

Peró entre-mitj d’aquestas paraulas qu’ anaren prenent un tó amargant á mesura que brollavan, lo mot “nosa” y l’anónim ressucitavan en lo recort de la dama y del Albert ab vesllums d’una revelació tristíssima. No hi cabia dubte, l’Albert ho havia endevinat lo primer dia. Heus’aquí la font de tota aquella infamia. La gran pena del jove era ’l no poder topar ab lo culpable pera inutilisarlo. Peró cóm lograrho, si tot pas en aquest sentit faria creixer la sospita y comprometeria més á Da. Isabel?

Arribá D. Ramón.

–Ditxosos ulls…

–No ho te d’extranyar, senyora. En aquestos temps l’alcalde es com un metje quan hi ha una mala passa; ‘ls conspiradors no’ns deixan viure. Y ademés, com lo pobre Godall era tan deixat… he trobat tots los serveys que no ’s pot dir. Es precís remontarla, aquesta vila, remontarla. Jo voldria deixar rastre de la meva administració; peró hi ha molt que fer, y ningú m’ ajuda, donya Isabel. Aixó es un camp perdut, no ha vist gent més abandonada, tot s’ho tiran á l’esquena, tot ho hem de fer lo secretari y jo.

D. Ramón prengué un polvo, y comensá á estornudar y tossir ab una tos apoplética que li feya saltar los ulls y li encenia la cara. Sa muller li arrancá la mangala que tenia entre camas, per por de que ab algun capbussó no s’esguerrés. Peró ’l bon vell, entre ’ls estornuts y la tos, no parava de garlar, explicant sos projectes de melloras urbanas, sos acorts, los obstacles que trobava, las astucias de que ’s valia pera vénce’ls, delatant ab lo calor de sa veu, malgrat las queixas y gemechs que prodigava, l’entussiasme que per son cárrech sentia.

–Aném, aném, no’t queixis, que t’ agrada una mica –escapá á Da. Francisca.

–Oh, si tot l’ajuntament fos com jo… Peró si la més petita cosa ‘m costa cent sermons y enrabiadas. Aquí ho teniu: avuy he lograt fer mudar la llosa d’aquell cup hont va enfonzarse una cama l’Albertet, sabs noy? Donchs bé; sabéu lo que m’ ha costat? Ja fa un mes y mitj… (quinze… trenta… quarante cinch…) sí, ja deya bé: fa un mes y mitj que só alcalde… donchs un mes y mitj he hagut de bregar pera remoure una pedra del carrer. Figúrinse lo que ‘m costará conseguir que ’s tapin tots los cups que donan á la via pública; figúrinse lo qu’ ha de costarme replantar tots los arbres que mancan á plassas y carrers… Y no dich res de la part referent al ordre públich; si no fos l’arrasser de don Pau… Oy, que… té, noy; mírat aquest periódich… tu que potser tens simpatías pe’ls caps-calents que l’escriuhen… Jo m’ ho haig de fer tot, donya Isabel, de fiscal, de tot. En arribant lo correu, ja ‘m trobará á l’administració pera revisar la prensa qu’ arriba y seqüestrar, quan convé, las infamias qu’ avuy s’estampan… Mira, noy, mira aquest article… “Esperemos.”

Y D. Ramón, que ja no estornudava ni tossia, ni ’s mocava estrepitosament, comensá á aixugarse tot frenétich la sanguínea calva de son front, mentres l’Albert llegia sonrisent las ignocents reticencias d’un pobre imitador de’n Lorenzana.

–Oh, aquest Huracan, aquest Huracan! ja’t dich jo qu’ aquí no entrará, que no’ns arrencará ni una alfábrega, mentres duga vara don Ramón Merly. Com Merly que ‘m dich, t’ ho juro. Ja fa tres dias que tiro tot lo feix al foch.

Peró ‘ls esforsos de D. Ramón de res servian. Alguns exemplars d’El Huracan venian clandestinament y, de má á má, eran llegits d’amagat boy per mitj poble.

L’ Albert y Da. Isabel se mossegavan lo llavi per no riure; Da. Francisca patia, pensant que ’s renyava crudelment á son fill. “¿A qué venia alló, si ’l pobre xicot no ’s ficava en política?”

–Y digui, donya Isabel, parlém d’una altra cosa –’ls empaperadors han acabat?

–Avuy, gracias á Déu.

–Li deixan be? N’ está contenta?

–Si ho vol veure…

–No ’m sabria pas mal; ocupat aixís, no he pogut…

Las derreras paraulas se perderen fòra la porta qu’ acabavan de passar tots menos l’Albert, molt entretingut encare ab l’infantívola entremaliadura del autor d’Esperemos. Al arribar al fí, lo tich-tach del péndul l’avisá de que estava sol, y pera distraure son aburriment seguí llegint El Huracan. Llegint, llegint, no li semblá ja tan mansa, sinó molt perillosa y enverinada la secció que contenia ‘l periódich, titulada Tumbos, hont hi lluhian, ab noms disfressats peró ben transparents, murmuracións de safreig que tacavan l’honra privada de la familia reyal, de las primeras figuras del partit moderat. Los ulls de l’Albert passaren ab fástich sobre tot aquell fangar miserable, pera topar ab l’epígraf Devastaciones qu’ era cap d’un altre secció, á judicar, més cohenta encare. Sota ’l meteix epígraf y en ratllas ben espayadas, llegí tot sorprés, l’Albert, uns versets A Pablo.

Un pressentiment crudel llansá ’ls ulls del jove sobre ’ls versos, que deyan:

Guarda, Pablo, guarda, Pablo, guarda bien á tu muger; si una llave no te basta, guárdala Pablo con tres.

Ah! heus’aquí al calumniador desvergonyintse, llensant ja ‘l sach de plomissol al vent, posant l’honra de Da. Isabel á la vergonya ab tota la cobardía d’un traydor de cantonada qu’ avía ‘l trabuch, lo llensa á terra y cuyta á amagarse aprofitant las tenebrors de la nit! Brava missió la d’autor anónim, més gran encare la del periodista alevós! L’ ira, l’odi, la set de coneixer al fautor de tanta infamia pera ofegarlo enfonzantli ‘l meteix periódich fins á la gola, creixia per moments en l’esperit de l’Albert. Ell prou veya l’orígen de tot, prou coneixia las inspiradoras de tot, peró eran donas ab quí no podia anar á cops de puny, y si en algun home pecava, faltávanli probas pera escometrel sens por d’errar. Anar á la redacció d’El Huracan? Ja sabia prou per bonas referencias lo que s’hi passa á las redaccións. Totas las infamias, totas las calumnias hi son de generació espontánea, naixen com bolets de dintre las caixas, fins lo caixista las arreplega ab una vena als ulls y se las troba l’endemá, com per encantament, en lo diari. Tothom li arronsaria las espatllas y clouria ‘ls llavis ab la major estupefacció. Tothom li daria mil satisfaccions, li faria mil reverencias. Un cop fora, tots se riurian de tanta mansuetut, y llestos. “¡Ah, noy mira, ja hem conegut lo galán!” exclamarian. Com may, s’apoderá de l’Albert lo desitj d’abandonar Vilaniu. Lo qu’ á estonas li semblava una cobardia y á estonas un perill pitjor per Da. Isabel, ho veya are com una necessitat, com un deber sacrosant que ’s proposava cumplir. Aquell vespre meteix posaria fil á l’agulla; estava resolt, escriuria al Sr. Olivó demanantli un lloch en son despaig.

En aquest punt de sas reflexións, los altres tornaren á entrar ab conversa animada y ben estranya á la conturbació de l’Albert. Aquest se ficá El Huracan á la butxaca ab l’amarga avaricia del suicida que s’amaga l’eyna de matarse.

Derrera ‘ls entrants, vingué la cambrera á obrir la táula de jòch. Lo tresillo comensá, y l’Albert no tingué més remey que péndrehi part. Debadas probá d’escondir l’estat de la seva ánima y fingir tranquilitat. Son pensament navegava per un mar oratjós, are pensant en l’efecte que causarian á D. Pau aquells versos pera tothom més enigmátichs ó dubtosos que per’ ell; are espiant si son pare amagava coneixe’ls ó si realment s’havian escapat de sa acció fiscal; més tart pensant en lo disgust que causaria sa fugida á las tres personas estimadas que tenia devant, ó en lo perill en que deixava tal volta á l’Isabel, quan pensava sacrificarse per sa salvació. Lo ceny contret, la vista perduda denunciavan ben bé tota la perturbació de son esperit á Da. Isabel, que sabia, temps ha, de quin peu se dolia son amich. Per sort d’abdós, no passava aixís ab lo matrimoni Merly. D. Ramón, ofuscat pel jòch, Da. Francisca posanthi ’ls cinch sentits com persona tímida que tremola de fer un disbarat, jugavan sens alsar la vista de las cartas, fins quan lo primer comentava las malas jugadas ó s’esclamava de las garrafals distraccións que son fill cometia.

Un cop á la táula ab los nusets dels dits:

–Noy, aixís no ‘s pot jugar; no sé en qué pensas! Ab quatre trumfos forts á las mans te rendeixes? Va, noy, t’ enviarém á estudi. Al dimoni! al mitj d’una posta com aquesta?… Qui juga no dorm.

Peró fins dihent aixó, ó ’s mocava, ó escapsava, ó contava las fitxas, ó tenia l’ull cobdiciós de jugador fit en lo vano de cartas que son fill sostenia ab la má esquerra.

VII

Feya vuyt dias que durava ‘l tresillo, y que las esperansas de Da. Francisca, lluny de refermarse, anavan decandint més y més, quan l’Albert, llegida una carta qu’ acabava de rebre, cridá á la seva mare dins del escriptori. Era poch ans de mitjdia, hora en que D. Ramón exercia sa patriarcal autoritat de corretgir petitas faltas é imposar multas desde l’alcaldia. Da. Francisca entrá en l’escriptori de son fill, mitj tremolant. ¿Qué voldria en aquellas horas y ab aquell misteri? De segur que ’l pressentiment boyrós d’una determinació dolorosa que venia tement dias há, anava á realisarse.

–Fássim el favor de seure, mare –digué l’Albert, tot donant un tom á la clau de la porta.

L’ Albert estava descolorit; la carta, mitj plegada, destacava cruament de la negra cartera. Da. Francisca, las mans sobre ‘ls genolls, portava l’esguart interrogant de la carta á la cara esgroguehida de son fill. Aquest s’havia deixat caure en la cadira de brassos, lo colze esquer en un d’ells, la má oberta resseguint de dalt á baix y de baix á dalt tota sa fas ennuvolada. Per fí ’l xicot trobá una fórmula ab que comensar: –Mare, vosté que té bon geni y que m’ estima tant, no s’agraviará. Vosté ja ho veu: quan m’ han cridat, he vingut, m’ he esforsat en travallar, en distraure l’aburriment, en obrir los ulls pera veure tot lo bo que Vilaniu té pera vostés; he reflexionat, no com un noy, sinó com un home que té ’l destí al devant, clar, net, desbrossat, y que vol cumplirlo, resignat, content de la sòrt… Tot ha sigut inútil: jo no tinch de dir á qui ho ha tocat, quína consideració social disfruto á la vila, cóm y ab quín encarnissament tinch de bregar ab los meus companys de carrera, quína vida porto, quín humor tragino, quína divergencia més dolorosa –sobre tot pera vosté, mare, sobre tot pera vosté– quína divergencia de parers existeix entre ’l meu pare y jo.

Una llágrima tremolá en los ulls de la mare.

–Te’n vols tornar? –exclamá, en veu trencada.– Ja m’ ho temia, ja m’ ho temia!… Jo… prou… m’ he… esfor…sat… pera ferte… agradosa la vida… peró… no… n’ he… sapigut prou!… Pobre de mí… so tan…

Un nus á la gola no la deixava parlar.

–Cálli, mare meva, per Déu… me trenca ’l cor.

L’ Albert plorava també, y apoderantse de la má de sa mare, la besava ab contrició, sentint tot ensemps com reposavan sobre son front los llavis d’aquella desconsolada. Regná per breus moments lo silenci llagrimejant dels greus dolors.

–Lo temps aprémia, mare, –digué, per fí, ‘l jove, fent cor fort– No’ns entreguém al sentiment; lo pare pot arribar y promoure ’l disgust que jo refujo… Déixim parlar serenament. Ja pot pensar que no tracto d’abandonar als meus pares per sempre. Tornaré, tornaré, mare meva, tornaré ó, si no causa á vostés cap esfors, vostés se’n vindrán més tart á viure ab mí á Barcelona. Se tracta d’una ausencia necessaria y potser curta. Vosté ja sab si soch nerviós y exaltat de part de dins. Jo no tinch lo consol de tants que s’esbravan á crits y gemechs. Aquí ’m consumo, no per vostés, mare meva, sinó per la gent de la vila. Déixim anar á referme, á que ’m passin las aprensions que potser no son més qu’ una criaturada, déixim ferme home y adquirir l’experiencia que ‘m falta, en un altre element pera mí més simpátich, y tornaré. Aquí tinch una carta del senyor Olivó ab quí he fet práctica. Lo senyor Olivó está ja cansat y m’ ofereix la meytat d’honoraris dels seus negocis; ell rebrá ‘ls clients, me guiará y jo dictaré ’ls escrits y pujaré als informes. Es una proposició excelent qu’, estimantme, vosté no voldrá que rebutji…

Da. Francisca seguia bregant pera ofegarse ’l singlot que li feya saltar lo pit traydorament.

–Sí, cregui –seguia l’Albert– jo tornaré y, ademés, faré anadas y vingudas… Barcelona no es tan lluny… la veuré sovint… y podré ferme un nom y una posició mellor qu’ aquí.

La mare anava afirmant ab lo cap, peró singlotant encare y sens esma pera parlar.

–Donchs bé; vosté ja sab com es lo meu pare: de cara á cara, voldria ferme sentir lo pes de la seva autoritat que jo acato y venero, peró que ‘m mortifica quan la veig imposarse pe ’l gust d’imposarla, pe ’l gust de cridar y res més. Jo sé qu’, un cop fòra, lo meu pare veurá fredament las ventatjas d’aquest determini y acabará per alegrarsen. Fássim, donchs, la caritat d’ocultar lo meu plan y d’ajudarme á, dihemne, fugir á la quieta. Vosté, que m’ estima tant, sufrirá, ab més resignació y prudencia que jo, la primera embestida. Al pare aviat li passará l’enfado, si arriba á tenirlo, y una carta meva, després, lo convertirá en goig. Créguim, mare, dissimulém y obrém; demá, ben d’hora, me’n iré. No ’s desconsoli; tornaré aviat.

Da. Francisca s’aixecá pera llensarse en estreta abrassada al coll de son fill. Un vol de tendres petons despertá ‘ls ecos honrats d’aquella estánsia, y ’l sol, que s’estrellava en las brunyidas rajolas, irisá amorós las llágrimas qu’ al caure atravessavan son feix més argentí. L’ Albert caygué aplomat en la cadira, lo cap ajegut entre ’ls brassos; la mare tombá la clau y desaparegué sens badar boca.

Mitj’ hora després, s’asseyan á táula ab lo vell Merly, esforsantse en dissimular la tristor de llurs esperits. Peró ni per qué dissimularla si ’l bon alcalde no estava per ells? No’n tenia pocas de cabórias aquell dia D. Ramon! El Huracán havia arribat més insolent que may.

–Ja ‘l veurás, noy, á dalt hi ha ’l feix qu’ he detingut. Després, dígam qu’ está escrit per plomas ridículas é insignificants. L’ autor del Esperemos es un Marat, un infame en tota l’extensió de la paráula. Avuy hi té un article titolat Oleada, que no te’n dich res. Jo no sé com lo gobern deixa passar semblants cosas; no ho entench. Sembla que tothom s’ha begut l’enteniment. Ja veurás quín modo de parlar de Sor Patrocini, del pare Claret, d’en Marfori y fins de la Reyna! Es infame, asquerós y, per suposat, sens anomenarlos, eh?, ‘l gran valent! Ja té rahó ’l general Poudor, ja. Aquí no pot gobernar sinó ’l sabre, peró un sabre bén fort. O’ Donell ja ho va dir: (per més que no siga dels meus, li haig de fer justicia) aixó es un presidio suelto. Y tal si ho es y si es aquesta la mare dels ous! Afigureuvos lo que ’m passa are…

D. Ramón explicá á la menuda la guerra que se li havia encés dins del Ajuntament no més al anunciar son projecte de replantació d’arbres ab lo producte de las multas. Havia contat los que mancavan á plassas y passeigs, que no muntavan á trenta. “Dihém trenta y posemlos á trenta rals, son nou cents rals, quaranta cinch duros lo que costarian; perdonantne un bon grapat, las multas d’una anyada bén bé pujan á cent duros. Veyéu si, sense que ningú se’n ressentís y quedant de sobras pera emblanquinar l’escorxador, no n’ hi ha pera fer una mellora com aquella, qu’ hermoseja la vila y es una comoditat? Aixó son fabas contadas. Donchs no hi ha medi de convence’ls;… qu’ es car, qu’ es car… Y encare una cosa pitjor, que no la vull dir per no comprometre al secretari, peró que la purgará en Garí: ja ho veurá si me’n haig de fer unas calsas ó nó! L’ estrafalari! Piensa el ladron… Lo meteix que criticarme l’haver posat de mosso dels regidors á en Magret dihent que tot ho vull pera casa. ¿Que no ho veuhen qu’ aquell Quim es un adormit, que sempre está á tres quarts de quinze?”

Da. Francísca reullá á son fill, tement l’efecte que li causaria veure al seu pare en lluyta tan enverinada per cosas que l’Albert calificava sempre d’insignificants. Mes aquest quí sab hont era! Son esguart vagava de las parets del reduhit menjador al balconet per hont se veya gran llenca de cel arrancant de la paret ab que ‘s tancava ’l pati de derrera. Més enllá de la paret hi havia ’l camp, la carretera á má dreta, amunt, amunt, tirant cap á la mateixa má, la Mayola ab son reixat y, al peu, un anónim; més amunt encare, á má esquerra, la font del Roure y una dama plorant, demanantli protecció. D’allí, d’aquell dia, totas sas tribulacions, tot lo malestar consumit á dalt, dins de la presó daurada. Y tot aixó ell ho havia callat á sa mare, aquella santa dóna que s’escorxaría ’l pit pera que ’l seu fill hi begués fins l’última gota de sanch, si ab aquesta transfusió pogués donarli un moment de goig. Y ell anava á deixarla, á abandonar á aquell candorós vellet, temperament y cor de San Pere que, per son fill, tallaria l’orella á un altre Malcus, després lo negaria tres cops y acabaria deixantse crucificar per ell. A tots dos anava á deixarlos en aquell menjadoret que servava encare las mateixas pinturas esblaymadas de vellesa, los mateixos grabats del Quijote que, de menut, vejé penjant prop del sostre, en aquella mateixa táula hont menjá las primeras sopas, hont dormí demunt del plat, hont feu los primers ninots y ’ls primers versos á la vehina del devant. Ah! cóm corre la vida, cóm se transforman los esperits dins del motllo social en que se ’ls prempsa! Y l’Albert cregué, per un moment, haver viscut mil anys, y sentí escoure en son cos la fiblada del remordiment, pensant qu’ anava á cometre una gran injusticia!

Mentrestant havian menjat la sopa y s’estavan acabant lo bullit del que, ni fill ni mare, feyan gran cas.

–Ah –saltá D. Ramon, apurat per si sol l’assumpto dels arbres.– ¿No sabéu quina’n porta l’Huracan? Aquesta sí que es bona, mal que li pesi y se’n serveixi pera fer amenassas que no tocan en lloch. Porta qu’ en Rodón ha sigut trasladat á Barcelona y tancat á la Ciutadela com presoner de guerra. Si ’l judican los militars, ja li posarán palla á l’esquella. Que hi torni.

–Home, home, no t’ apassionis; al cap y á la fí es un bon subjecte, y per política es molt trist…

–Per política? Estariam frescos que no poguessen castigar, á garrot si convé, als delinqüents polítichs! Véten aquí un altre que no ha filat d’avuy!

–Home, y si ’ls altres guanyessen y ho fessen ab tu?

–Aixó son figas d’un altre paner. Farian una gran injusticia, perque jo no conspiraria…

–No obstant ho has fet ja.

–Bé, calla, calla! Jo may he conspirat contra la rahó, contra lo qu’ es sant y bó, lo qu’ es necessari pera ’l bon ordre social…

Y com aixó ho deya servintse ví, n’ oferí de sobte á l’Albert, que no n’ havia tastat encare.

–Ne vols, noy? Vaja, acosta la copa ¿qué fas? No’t deu agradar gayre tot aixó que dich, eh? Donchs es la pura veritat, per més que barrinis y barrinis en silenci quí sab quins discursos contra lo que diu ton pare.

Eran las únicas paraulas que cullia ‘l capficat Albert de tota aquella polémica, des qu’ havia sentit la nova de la traslació d’en Rodón.

“Si l’anónim, –pensava– si ’ls versos del Huracán obeheixen á la tírria política que hi ha contra D. Pau, la calumnia ’s desvergonyirá més y més. Me’n haig d’anar, me’n haig d’anar, no hi ha remey. Fòra jo d’aquí, ni D. Pau ni ’l públich creurán á aquellas malas llenguas. Que li busquin un altre amant ja es més difícil, més inverossímil encare” Y l’injusticia de fa poch se li convertia en acte de virtut, tant més estimable en quant salvava aixís l’honra d’una mártir, estalviava á sos pares un gran disgust, y feya ell un sacrifici inmens. “Sí, inmens, perque l’abandono, me’n aparto, quan més lo cor se me’n hi vá, quan més l’estimo…”