Primera part (continued 3)

En la sala de ball regnava la major espectació. Las senyoras, arrengleradas en doble filera de cadiras y divans, estavan anguniosas de no poder traure ‘l cap per allá fòra d’hont venia ’l sorollós mormoll d’acaloradas conversas, barrejat ab sofocants alenadas de tabaco que carregavan l’atmósfera y ablanian las espermas ab sa creixent calor. L’ orquesta havia tocat ja per duas vegadas la senyal de rigodón; peró sols tres ó quatre xitxarel·los d’aquells qu’ havian de retirar dejorn s’havian cuydat de formar quadro. Tothom semblava capficat per altres cosas diferents de la dansa. Las més de las senyoras esperavan veure entrar á l’Isabel Galcerán, de qui no havian sabut assegurar encare ’ls missatgers de la part femenina si havia vingut. “Hi havia tanta gent apilotada al entrar ells, que era impossible distingirho, las veus que corrian eran, per altra part, contradictorias.”

La Montserrateta ’s migrava de no veure á l’Albert, y tot era fer ulls. Peró las més acoradas eran las Ocas.

Per fí, en Riudabets las tragué de dubtes. Li costá arribar fins á la secretaría per veureho ab sos propis ulls; mes, á la fí, lográ son propósit.

–Ni ella, ni ell –digué á las rivals ab semblant desencaixat.

–Quí vol dir ell? –preguntá ab malicia Da. Mercé.

–L’ Albertet… Y lo més estrany es que hi há ’l seu pare.

Abduas amigas culliren l’ingénua confessió del ignocent conco ab una rialla tan forta que feu girar una munió de caps.

–Escolti, escolti, Tomaset –afegí, prompte, la pubilla– ¿Per qué no ha preguntat á D. Pau hont es l’Albert?

–Y calla, boja! –exclamá la de Rodón, tapantse la riallera cara ab lo vano de plomas.

D. Tomás se posá roig, restá avergonyit com un xavalet sorprés en un instant de inconscient candidesa. ¡Ell, ell, lo solter recalcitrant, el terror de los maridos, que li deya ’l comandant d’armas, ell havia necessitat una proba tan palesa! Adeu reputació de vell vert, d’home temut! ¡Quin paper! quin paper més trist devant d’aquellas damas!… devant de las futuras conquistas! No tenia sinó un medi pera salvarse d’aquell naufragi: confessar quelcóm de més de lo que sabia, mentint un xich y ab prou serenitat pera apareixer com més astut de lo que realment era. Ho sabia per lo vell Merly: “fem veure, donchs, qu’ he sigut prou desvergonyit per arrancarho del marit mateix.”

–Ah zahorí, zahorí!

Cap de las duas entengué ’l mot y, encar que calladas, restaren preguntant ab la vista.

D. Tomás las fixá ab ulls de traydoria, durant uns moments, y, arreu, estirant la rialleta que de sos llavis brollava y abaixant sa vista, feu:

–Donchs, sí; per ell mateix ho sé.

–Qué diu? –saltá la de Rodón– Y ha sigut capás de preguntarho al meteix don Pau? Uy qu’ atrevit!

¡Uy qu’ atrevit! Oh, l’exclamació més bén volguda d’en Tomaset! ¡Y que bé, y que sonora y dolsa penetrá en son cor! Animat per ella, la mentida prengué cos y color de veritat y forsa pera rejovenirlo y enfortirli la veu al respondre ab triomfant aplom:

–Sí; y ell, ell meteix m’ ha dit qu’ era á casa seva ab donya Isabel.

–Jesús, María, Joseph! –feren abdúas oyents.

–Y d’aixó s’admiran! –seguí ab igual aplom en Riudabets– La gent del gran mon no tenen empaig en fer confessions d’aquesta mena. Lo marit creu, y creu bé, que la competencia acredita son bon gust.

–Vol callar! No digui semblants disbarats –interposá donya Mercé, fingintse ruborisada.

–Tot se pot creure d’aqueixa gent –exclamá la pubilla– Peró… y no dóna cap excusa, cap explicació?…

–Ah, sí; naturalment, aixó sempre ’s dú á punt. La d’avuy es molt senzilla y bastant prosáica també; perque… ¿sab?… convé al mateix temps posar en ridícol, no sía sinó pro fórmula, al rival: l’Albert havia eixit de casa ab son pare pera vindre al ball, mes, essent al carrer, ha caygut y s’ha estripat lo pantalon.

Y al arribar aquí, ’ls tres interlocutors esclafiren á riure d’una manera estrepitosa.

Al sentir la rialla, Da. Rosa Montellá abandoná son lloch pera ajuntars’ab las Ocas.

–Vés, vés qué diuhen, mamá.

–Qué passa, si ‘s pot saber? Veig qu’ aquest senyor las fá riure molt. Ja’n deu dir alguna de las sevas. Fa bé, Tomaset; ja que ’ls joves no saben divertirse ballant, cal animarho un xich fent brometa.

–Ca, res, res –feu D. Tomás, temerós d’escampar la nova que li havian arrancat per sorpresa.

Peró la pubilla s’agafá de l’ocasió com d’un clau, pera fer correr la calumnia. La senyora Montellá ‘s resistí á assentirhi de bonas á primeras. Ella coneixia á fons á Da. Isabel, sabia al propi temps quan honestas é íntimas eran las relacions qu’ existian entre las familias Galcerán y Merly, y de cap manera podia oblidar la desproporció d’edats que hi havia entre aquella dama y l’Albert. Peró no eran aquets arguments prou forts: perque ¿quí ‘s pot envanir de coneixer á fons á un altre si cada persona es un mon? Per ventura l’intimitat més decent de dos famílias obsta may al naixement d’una passió? Si s’ha convingut en que l’amor es cego, pot creures que ’l desequilibri d’edats, quan encare ’s conserva la joventut, quan s’está al plé de la vida com Da. Isabel, ha d’ofegar las veus del cor? Quants y quants exemples no podrian citarse en comprobació d’aquesta réplica? Ademés, qu’ una es la moral de la gent senzilla, de la gent vilatana, y una altra la de la gent del gran mon. Da. Rosa, mitj guanyada pe’l dubte, ‘s batia en retirada, peró ab tot l’ardiment de qui sent que li arrancan una d’eixas entranyas morals que se’n diuhen conviccions; y no sabent respondre als cops terribles de la llógica contraria ab altres cops de sólida dialéctica, ’s confortava interiorment ab apreciacions personals ben poch favorables á las rivals de Da. Isabel. La rivalitat, la mesquinesa d’ánima, l’enveja y res més las podia fer parlar aixis d’una persona tan digna y honrada com la jove Galcerán. Da. Rosa ja sabia prou ab quins fins maneja certa gent la calumnia y ab quanta facilitat s’inventa, pera no deixarse enrotllar l’esperit de cop y volta. No cal dir que la jove Rodon, seguint la seva mónita, fingia paliar los descaraments de la seva amiga; mes aixó no tranquilisava á Da. Rosa, que coneixia massa ’ls procediments de que ’s valia pera cobrir la seva responsabilitat aquella gata moixa. Interiorment, fins pensava qu’ aquesta y ningú més sería la inventora de la calumnia que s’esforsava en rebaixar de tó per temor ja de qu’ ella no ho sospités. En quant á D. Tomás, si tot rojet de cara procurava fingirse indiferent á lo que ’s deya, fent giravoltar lo cos, de tan en quan, sobre un sol taló, dantse palmetadas ab un guant estiraganyat y trencant la conversa ab observacions tan deslligadas com insubstancials, de segur qu’era ó per vergonya ó per dissimulació mal intencionada. Los efectes d’aquella calumnia en l’esperit de Da. Rosa eran, donchs, ben contraris é inesperats.

La Sra. Montellá s’entorná tota penedida al costat de la Montserrateta.

–¿Qu’ era alló, mamá?

–Res, calumnias, indecencias.

–Contra donya Isabel?

–Pots pensar.

Y no poguent arrancar una paraula més de sa mare, la noya ’s quedá meditant.

–Si suposarán que l’Albert… Jo ho esbrinaré.

A tot aixó, entrá una gran glopada de jovens en la sala, s’aparellaren pera ballar lo rigodón y, picant de mans, demanaren alguns que toqués l’orquesta.

Aquella entrada tan repentina arrancá de totas las donas la meteixa pregunta: “¿qué passa?”

–Res, qu’ aquells senyors, en havent refrescat, han girat cúa sens ni voler traure ’l cap á la sala de ball.

La tal resposta omplená ’ls esperits d’estranyesa.

Durant bona estona anaren teixintse suposicions de tota mena pera explicarse ’ls motius d’un acte tan poch galant. La suspicacia vilatana adressá desseguida ’l cap, suposant que potser se’n donarian á menos, aquells senyors, d’assistir al ball. Y aquesta suposició anava guanyant camí fins en l’ánim de Da. Rosa Montellá, quan, presentantse ab semblant que respirava alegria en Rodón y ’l pubill Tárrega, exclamaren:

–Cá, cá! rés d’aixó. Lo motiu es més sério; peró no ’l podém dir. Ja’n sentirán á parlar, ja ho llegirán pe’ls diaris.

–Ah, ja m’ ho afiguro! –saltá la pubilla. Y fent un signe á son marit, li suposá, á cau d’orella, que seria per un desafio entre’n Galcerán y algú que li havia llensat alguna indirecta ofensiva al seu honor de marit.

Lo pubill rompé en una rialla estrident com l’escatéch d’un pollastre.

–Nó, no es res d’aixó.

Tampoch ho encertá la de Rodón, á judicar per lo que, á sa vegada, feu riure al seu marit.

–Ca! ca! ca! –feu aquest– En fí, no ho podém dir. Ja’n parlarán prou los diaris. No tingan por, ja se sabrá.

Aquí callaren uns y altres, aixordats per la desguitarrada orquesta que comensá á tocar lo rigodón. Los senyors se retiraren cap á un cantó pera que las damas poguessin més comodament mirar la dansa. Com cedint á un manament, la major part de la concurrencia pará d’enrahonar, y ’ls pochs que no sabian callar parlavan en veu baixa, tot contemplant l’espectacle. May s’havia vist en “La Vilaniuense” un rigodón com aquell. Eran tants los balladors que, no podent compartirse en quadrillas, hagueren d’inventar una nova distribució que D. Tomás trobá molt aristocrática. Duas grans cadenas de balladors ocupavan tota la llargada de la sala, y tancavan lo gran quadrilonch las duas parellas més fatxenderas y amigas de rumbejar. Com autorisats capdansers, comensavan, aquestas, totas las figuras del ball.

Després, las repetian las duas grans alas ab l’uniformitat d’un coro ben dirigit. S’ atansavan, reculavan paralelament, ab la precisió d’una selfática, formant extensas onadas de punt y seda de tons alegres per hont cabussavan flors y llassos virolats. Y era de veure com, als encreuhaments y mitjas cadenas, se formavan al entorn del pantalon negre remolins de faldars glassats, que s’inflavan, modelavan y esllanguian al buf del moviment, marejant la vista del espectador, comprometent l’equilibri del ballador poch lleuger. De sobte, las parellas, agafadas d’una má, ‘s giravan fit á fit, se feyan un acatament solemne y, á un cop séch de la nerviosa música, parava á una tot moviment. Al mitj de las duas grans alas, retiradas fins á tocar ab las rengleras d’espectadors asseguts, quedava un ample pas d’honor, encatifat, sobre ’l qual reposava la claror de las espermas, feble en aquella atmósfera espessa y carregada. Y mentres las cansadas parellas, rojas de cara, plenas de panteig, espurnejant alegría pe’ls ulls, se torcavan la suhor que ’ls dava á la pell un tó de satí, ’ls cap-dansers reprenian altra volta la dansa per l’encatifat espay, lluhint las figuras ab orgull, gronxant lo cos, caminant ab garbo, accentuant los saludos, enllassant y desenllassant las mans ab la prestesa y manya d’un escamotejador. La calor creixía, ’ls músichs semblavan apressar lo compás, l’alegria pujava de tó, y s’aixecava de tot arreu, com una altra atmósfera de sonoritat tan espessa com aquella nebulosa de fum de cigarro, d’esencias d’olors, de transpiració, d’aléns afadigats, de tuf d’espermas colltorsudas, un brunzit rioler, barreja indexifrable de diálechs d’amor, de xius-xius malévols, de suspirs de goig qu’ escapavan á las mares, de judicis més ó menys entussiastas sobre ‘l bon gust dels vestits, dels pentinats, del modo de portar las flors y llassos. Era un mareig, peró un mareig alegre, l’ubriacament de la dansa en ple estiu, l’himne de joya de la jovenesa que feya bullir la sanch y brincar los cossos, tot ensemps qu’ entregava ’ls cors al amor y deixondia en los vells los recorts més dolsos de la vida.

X

L’ Albert havía quedat en una situació embarassosa. L’ epissodi dels pantalons y la brometa de D. Pau, qu’ altres cops hauria soportat molt bé, ‘l tenian avuy violent, com si ’s sentís en ridícol. Aixís, en quant quedá á solas ab s’amiga, insinuá ’l desitj de retirarse. Peró Da. Isabel s’hi resistí. ¿Tan malament estava? Y donchs? L’ Albert s’excusá pretestant que no volia abusar de la amabilitat d’aquella senyora en perjudici de son repós; que, delicada com estava, lo rebombori de la festa, ’l matinejar, lo cansament del viatje, ’l tráfech del matí, l’espant de la tarde, havian de tenirla rendida…

Peró la Galcerán abandoná, de sobte, la butaca, corregué al piano y, tot fent una escala cromática, interposá:

–Conech que té son, Albert… A veure si ’l desvetllo.

L’ aludit rodá ’l cap per tota resposta, y aclofantse mellor en lo balancí, ’s resigná á escoltar, tot gronxantse violentment. Llavors, sa amiga, sens descloure ’ls llavis, comensá á tocar una melodía de Mendelssohn, y en acabant, saltá al costat de l’Albert, preguntantli en veu riolera:

–Y bé, qué li sembla aquesta música?

–Trista, distingida, com totas las composicions que vosté toca.

–Es d’aquell género que s’avé ab l’estat d’ánim de vosté, veritat?

–Vol dir que estich trist?

–Ni més ni ménos que com li pronosticava á vosté, tres mesos há, desde Barcelona.

Derrera aixó afegí Da. Isabel una gran rialla, y continuá:

–Vaya un jove!… ¿De quí l’ha heredat aquest carácter? ¿Es á dir que ni la festa major l’hi agradat á vosté? Que ni ganas ha tingut de anar al ball, l’únich ball que ’s fará aquí fins al Carnaval?… Home, home, s’ha de animar.

–La festa major, ’l ball…! qué vol que hi trobi jo en aixó?

–Un motiu de distracció, un espectacle pintoresch, alegre.

–Figuris l’efecte que causaria aixó meteix al home que tingués en perspectiva la ruina, la mort moral.

Da. Isabel esclafí en una gran rialla.

–Home, home, está molt desesperat! No ’m fassi riure; vosté es un romántich.

–Vol fer lo favor de no riures de mí? –interposá l’Albert, tot encorregut– Fa temps que vosté té una opinió completament equivocada del meu modo d’ésser. Jo no soch romántich, ni ménos en lo sentit ridícol que vosté vol dar á la paraula.

–Protesto.

–Bé, donchs, en lo sentit poch… piadós… cóm ho diré?… En aquest sentit, si es no es de brometa, que ’s dona á la paraula romántich, quan un jove ’s queixa, está indiferent ó está trist.

–Per amor de Deu! Albert; si s’ha d’ofendre, no ‘l tractaré ab la franquesa que vosté meteix m’ ha demanat tantas vegadas.

–Nó, no m’ ofench… Peró cregui, Isabel, no faig pamplinas, ni haig de repetir, are, tot alló del anyorament dels amichs, de la pérdua de las costums alegres y lleugeras d’estudiant. Crech, com vosté, que tot aixó passa, y que ’l travall es un gran refugi pera escapar del aburriment. Jo buscaré aquest refugi, peró es que temo no trobarlo.

–Per qué?

–Ah! perque, en primer lloch, vosté ja sab que la carrera no m’ agrada fins á un punt que puga professarla ab deliri. Segonament, perque veig al meu pare ab uns propósits incompatibles del tot ab los meus gustos, ab las mevas inclinacions. Lo meu pare está tocat del fanatisme polítich y somnía, li estich llegint á la cara, en dedicarme á la política, qu’ es lo que més aborreixo. Li hauré de dir clar y net que no vull, y li donaré un gran disgust.

–Tot s’arreglará, home, tot s’arreglará: no ’s fassi montanyas de grans de sorra.

–Vosté no coneix prou al papá. Vosté no sab lo qu’ es la política en un poble.

–Figuris si ho sabré, al costat de’n Galcerán, lo qu’ es la política! Prous mals ratos m’ ha dat ja. Lo meu somni daurat fora qu’ en Galcerán la deixés.

–Oh, nó; la política que ‘s fá á Madrid, la meteixa que ’s fá á Barcelona, no es la política vilaniuhana. Allí s’exerceix com una carrera, qui ab més dignitat, qui ab més fé que ’ls altres, peró tots guardantse mútua consideració, no fentne l’objecte exclusiu de la vida, l’arma alevosa de las venjansas personals, lo secret ressort de tots los actes, lo talismán ab que ’s logran las majors injusticias contra l’adversari y ’s satisfán totas las concupiscencias, tots los desvaris del egoisme més refinat, qu’ es l’egoisme de poblet. Aquí, per exemple, no hi ha paret, no hi ha finestra, no hi ha café, ni cassino, ni tertulia, ni empleo ‘l més insignificant, com lo de carter, que no dega sa existencia á la política. Ella ho fa tot: permet, nega, reuneix, disols, aixeca, enfonza, protegeix ó persegueix, agafa, empresona, deslliura ó mata, segons ’l capritxo, ó la sort qu’ en la lluyta consegueixen los caciques. Y jo, vol que serveixi pera viure en aquest teixit d’intrigas, pera respirar aquesta atmósfera de ressentiments y odis, pera posar lo poch que sé y lo poch que valgui al servey de la cobdicia ó de la ambició dels meus, faltant á la justicia, á la caritat, á la més senzilla delicadesa que tant estimo dels altres?

–Tot lo que vulgui. Tinch una tristíssima idea de la política, y també ‘m sembla que vosté no ha nascut ab temperament pera dedicarshi; peró també crech que carrega de tintas massa negras lo quadro. Vosté té una propensió extremada al pessimisme, y es precís que la moderi, si vol traure algun partit de la vida. Jo estich en que tots vostés, los homens, necessitan un objecte ó altre ahont esbravar tot lo calor de passió que tancan dins de l’esperit mentres dirigeixen los propis negocis ó viuhen tranquilament la vida ordinaria. Son com las criaturas: volen un’ hora d’esbarjo y una joguina pera trencar, si tant convé.

–Totas vostés diuhen lo meteix.

–Per que es un fet qu’ hem observat ja apenas tenim nuvi. Y si nó, míriho vosté meteix: l’un es jugador, l’altre conquistador, á l’altre li agrada la cassa, al altre pescar, quí s’entrega á la disbáuixa, als cavalls, á las artistas, molts á la política ó á las aventuras de la guerra apenas se mou una mosca. No se’n trobará un per remey, que ‘s contenti com nosaltres ab los quefers ordinaris de la casa. Per que ’ls més quiets, ó farán versos sense ser poetas, ó máquinas sense ser enginyers, ó, y aquestos son los pitjors, tot essent los més mansos, se ficarán per la cuyna y xifrarán la seva vanitat en fer guisots. Cap de vostés la xifra en ser un bon pare de familia ó una celebritat en la carrera escullida. Si de cas ho son, ho desdenyan, ó, quan ménos, més los afalaga l’admiració que causan per sos vicis ó puerils entreteniments. No vull dir que vosté ’s dediqui á la política, ja que no hi té inclinació, ni crech, per altra part, qu’ ho conseguís lo seu papá, dat lo modo de pensar de vosté… per que… ¿m’ ho deixa dir?… també tinch als homens per tossudets…

L’ Albert sonrigué, y ab un lleuger cop de cap, afirmá per galantería.

–Nó; lluny de recomanarli aixó, que no sé si es carrera, peró sí font de torment per las pobres mullers, ajudaria jo meteixa á tréureli del cap per mica de fé que tingués en conseguirho. Peró crech, sí, que vosté, are qu’ es jove, ha d’espolsarse de sobre aquest pessimisme, aquesta hipocondría que ’l rosega, y obrir ’ls ulls á un horisó més rosat, més lluhent. Y en fí, quí ’m fá sermonejar, á mí que no serveixo per predicador, y, sobre tot, quan la naturalesa y alguna altra filla d’Eva bé prou que s’encarregarán de curarlo més ó ménos tart? A propósit ¿quí sab si la Montserrateta?… Avuy he reparat…

Un gran truch en la porta del carrer, ofegá en los llavis de l’Albert una exclamació ingénua. Los dos interlocutors restaren callats, esperant, fins que la cambrera entrá ab un telégrama clos, endressat al gobernador.

–Que li portin al cassino –feu Da. Isabel.

Y aixecantse, abandoná la saleta pera dar una mirada á sos fillets que dormian com dos ángels.

L’ Albert seguí en sa butaca, pensatiu y confós. Es veritat que tenia prou franquesa ab Da. Isabel pera confiarli secrets de major importancia; mes “¿per qué parlarli avuy ab tal foch d’una senzilla sospita, y ferli tan negra pintura de lo que ‘l seu marit y ’l meu pobre pare professan ab tal entussiasme?” L’ Albert pressentía que ’ls temors exposats no eran pas la veritable causa de son malestar. Més encertava, potser, atribuhintla á certa conmiseració may sentida envers aquella dama, que li havian obert al cor las mesquinas murmuracions sorpresas aquell matí á casa Montellá. Peró conseqüent en son propósit de menysprear las mesquinesas de l’ignorancia y de la malicia estúpida, s’avergonyia de regoneixer que ’l ferissin tan. Sa propensió al análisis, esmolada y encare viciada en las aulas de la facultat de Dret, l’empenyía á més enllá pera trobar la clau d’aquell enigma psíquich. Al llansarse á cercarla, veya á la rahó en pugna ab la conciencia. Mentres la primera li esplicava l’horror d’aquella conversa presentantla com revelació infalible del estat social de Vilaniu, certament bén trist pera qui sentia sols generositat, espansió y altesa de miras; la conciencia l’acusava de pendrer com propia l’ofensa dirigida á qui certament no necessitava la defensa d’ell. Confós y roig lo posá aquesta veu interior, més confós encare, quan notá que la derrera y senzillíssima broma li havia ferit l’orella com una injusticia.

Y roig lo trobá encare Da. Isabel, al apareixer novament á la saleta, portant en sos ulls aquella explendorosa joya de mare felís qu’acaba de contemplar á l’ignocencia en dols repós.

L’ Albert no gosá mirarla. Fingint jugar ab una borla de la butaca, espremia interiorment lo disgust que li causava aquella veu irritant de la conciencia qu’ ell tractava d’ofegar ab totas sas forsas.

–Encare está capficat? –feu ingénuament la Galcerán, deixantse caure en un balancí, ab franch deixament.

L’ Albert no pogué dominar un sobressalt. “¿Es que ‘m llegeix l’interior?” Y més roig qu’ avans, se posá sobre sí, responent en veu forsadament tranquila:

–De qué vol que ho estiga? Alló era pera conversar, res més.

–Donchs parlém d’altras cosas; escolti: vol venir demá á la Mayola?

–A la Mayola? –repetí ell, pera tindre més temps de pensar la resposta.

–Sí, aném á ensenyarla al papá y á en Dominguez.

L’ Albert s’excusá ab pretestos fútils. Da. Isabel, sense pararse á cercar la causa d’aquella negativa, las emprengué, segons sa costum, pel to de la broma.

–Com vosté vulga. Ja comprench qu’ ab lo despaig obert, rodejat de plets y causas, no pot perdre un dia.

–Que cruel es ab mí –feu lo jove advocat, esforsantse en amorosir l’agror de la veu.

Da. Isabel esclafí una rialla.

Hi havia tot sovint entre ells dos escaramussas per l’estil, derivadas aixís de l’oposició de temperament com de la diferencia d’edat. Da. Isabel, alegre y l’Albert, concirós, s’avenian, s’ajuntavan y en cert modo ‘s completavan, com la llum y l’ombra, sense esfors ni violencia. Peró la major edat y potser lo major caudal d’experiencia de la vida que tenia ella motivavan que Da. Isabel no pogués mirar á l’Albert sinó com un noy aventatjat que li feya la gracia d’un fill, d’un germá jovenet, ple d’infantívolas cabórias y d’entristiments estemporanis. L’ Albert li llegia en los ulls, en l’accent, y sols per la por de caure més en ridícol lograva enfrenar la branzida de sa fina susceptibilitat de jove que l’hauria llansat cegament dins l’emboscada. En aquets casos optava per callar. Per fí, l’enjogassada dama, mitj penedida, mitj tocada de compassió d’haverlo apurat, solia fer lo que se’n diu girar full… Aixó sí, pera tornar á riure al cap d’una estona.

–Vaja, Albertet, vinga, home, vinga. Demá mitj Vilaniu será á fòra, y no es encare dia d’empendre res.

No havia pogut contestar l’Albert, quan un nou truch retrunyí per la volta de l’escala y ’s sentiren grinyolar las frontissas del feixuch portal. Mitj minut després, entravan en la saleta ’ls tres senyors de la casa, l’alcalde de la vila y D. Ramon. En havent saludat, lo gobernador, D. Pau y l’alcalde s’encaminaren al primer pis. Lo general y D. Ramon se deixaren caure en las butacas ab semblant de malhumor.

–¿Qué passa? –preguntá Da. Isabel– Sembla que vingan capficats.

–Res… quatre perdularis qu’ han tingut lo mal gust d’aixecarse. ¡Llástima de balas!

–Lo de sempre, general: aquest país está deixat de la má de Déu. ¿Sab lo que falta á Espanya? Un bon sabre –feu D. Ramon, bermell com lo foch.– Jo no sé en Narvaez com s’es tornat.

–Sí, sí, palo, palo –refermá ’l general, tot amoixantse ’l mostatxo. Si jo fos poder ja ho veuriam.

–Bé; pero ahont ha sigut aixó? –preguntaren los oyents.

–En aquesta mateixa provincia.

–Valgam Deu, que may poguém tenir tranquilitat! –exclamá la senyora.

–Y es cosa de consideració? –interposá l’Albert.

–Ca! –exclamá ’l general– Si á mí ’m deixessen fer, ho acabava ab quatre balas.

–Peró, pe ’l prompte, ja tením en dansa al senyor gobernador, ja no pot dormir aquí –afegí, ab condolida veu, D. Ramon, cada volta més plé d’enuig.

–Cóm! –saltá Da. Isabel– ¿en aquestas horas se’n anirá?

–No té més remey –replicá ’l general, ab tó sentenciòs– y ’l teu marit també.

Da. Isabel no pogué ocultar una desagradable sorpresa.

–Dona –feu lo primer ab tó paternal– es just que l’acompanyi.

–Peró qu’ esperin á demá.

–Nó; aquestas cosas no admeten dilacions.

–Llavors la cosa es séria?

–No es séria, peró podria posarshi.

–Qu’ esperin, donchs, á que s’hi posi, ó al menos á marxar ab claror de dia. Varem arribar ahir y en Dominguez avuy meteix; no han dormit, han d’estar capolats. De nits, los camins son perillosos sempre. ¡Quant més si hi ha alguna sublevació!

Da. Isabel parlava cada volta ab més foch. Son pare no ho deixá de coneixer y, ab lo desitj de calmarla, afegí que D. Pau s’hi empenyava per un deber de companyerisme, y fins per un rampell de patriotisme altament laudable; que ’l camí no oferia cap mena de perill perque ’ls sublevats eran pe’l cantó de Cimdecorbs; que ja, desitjós d’estalviar á sa filla aquell disgust, s’havia ofert ell en persona á anar ab lo gobernador…

–Ah! nó –saltá Da. Isabel, tota resolta– ni ell, ni tu, papá. ¿Per qué no l’acompanya l’alcalde?

–Peró sigas rahonable, filla. ¿Quinas sortidas teniu las donas? En moments aixís, las autoritats no poden abandonar las poblacions.

–Peró –saltá D. Ramon– si lo mellor fora que m’ hi deixessen anar á mí, com ja proposava. Ja saben que m’ hi ofereixo de bon grat.

–Cap de vostés –interposá l’Albert.– Ja l’acompanyaré jo.

La joya esclatá en lo semblant del vell Merly. A la fi, son fill no negava la sanch, comensava á sentir entussiasmes polítichs, á compendre la seva missió á Vilaniu. “Per aqui, per aqui s’arriba á diputat, á ministre.” Ja ’l tenia encarrilat.

Heus’aqui lo que l’Albert llegí tot desseguit en los ulls de son pare, y heus’aqui ja ‘l jove penedit d’haverse ofert. Qu’ interpretessen aixís son acte de generositat lo mortificava com si tractessen de rebaixarlo. Peró no era l’Albert tan fluix de carácter que sabés retirar la paráula llansada á volar. Per aixó insistí, manifestant tan ferm propósit, que s’aixecá y eixí corrents cap á casa seva á mudarse d’una esgarrapada.

Mentrestant, consumia á Da. Isabel un tal neguit que, en sentint á son espós despedirse del alcalde, corregué á trobarlo.

Marit y muller entraren en llur dormitori inmediat al dels nens. D. Pau portava una esperma á la má, qu’ illuminava escassament l’espayosa pessa. Grans armaris de noguera, cadiras de brassos entapissadas y un gran trémol s’encauhavan en l’ombra, arrenglerats per las parets, ab l’imponent magestat dels colossos assiris. Las pinturas del alt sostre desapareixian sota un vel gris, y ’l llit de matrimoni, ab sos llarchs cortinatges, s’ovirava entre la fosquedat de l’alcova com un túmbol.

Da. Isabel deixá que son marit posés lo llum demunt del tocador y, en veyentli obrir un calaix, més ab to de prech que de recriminació, preguntá:

–Ahont vas, Galcerán?

–No t’ ho ha dit lo papá? A acompanyar á en Dominguez.

Da. Isabel relliscá en un diván y, sofocant sa agitació, lo cap reposant en lo palmell de la ma dreta, cercava ’l mot més dols pera arribar al cor de son marit, mentres aquest obria y tancava calaixos, movent d’una banda á l’altra sa corpulent persona, fent preparatius de viatge ab la major indiferencia. Després d’una breu páusa, Da. Isabel continuá:

–Galcerán, fill, es de nits, me farás estar ab angúnia.

D. Pau girá lleument lo cap ab estranyesa y respongué fredament:

–Tonta serás! Ja tenim lluna, coneixes el camí y sabs que no hi há perill.

–Peró ¿qué os costaria esperar tres ó quatre horas? De dia, en Dominguez se’n podria anar sol.

–Vaja, vés si ‘m trobas la cartera. No t’ hi fiquis en aquestas cosas, no t’ hi fiquis, que las donas no hi enteneu res –feu D. Pau, ja sens girar lo cap y donant á la veu un to un xich pedagógich.

Da. Isabel s’aixecá, doná duas ó tres passas en fals y, per fi, allargant los brassos, se llansá al coll de son marit, omplintlo de sorpresa.

–¿Qué fas? ¿qué tens?

–No t’ enfadis, no t’ enfadis y t’ ho diré.

D. Pau, encare tot estranyat, l’apartá suaument y, agafantla per las mans, respongué:

–No m’ enfadaré, digas, qué significa aixó?… Peró no ‘m fassis perdre temps qu’ aném depressa.

–Donchs bé, no busquis res, no arreglis res; ja está convingut qui acompanyará al gobernador.

–Sí, jo –feu resoltament, lo marit, encare somrisent.

Da. Isabel rodá ’l cap pera endolsir més la negació.

–Donchs quí?

–L’ Albert.

–L’ Albertet! –repetí sorprés D. Pau, desfentse ja de sa muller.– Aném, dona, no sigas criatura. Lo gobernador no vol, en aquets moments, un company, sinó un confident, un consultor; no ‘m necessita pe’l camí sinó á ciutat. ¿Te creus que jo volia acompanyarlo pera ferli costat com si tingués por? Ja té la guardia-civil á sas ordres. Si ell pogués presumir tal cosa, ja no m’ hauria proposat acompanyarlo per no posarme en ridícol als seus ulls. No sigas criatura; hi aniré jo y ningú més.

Y dit aixó, doná una gran estrebada á la campaneta que ’s sentí dringar nerviosa y trista, allá, en las fosquedats d’un llarch corredor.

–La cartera de viatge y la maleta –digué ab veu imperiosa á la criada qu’ acudí, mentres ell seguia ja altra volta arrancant dels calaixos l’equipatge.

Da. Isabel sofocá ’l disgust mossegantse ’l llavi, y ab la vista enterbolida per una llágrima indiscreta, ajudá á son marit á preparar l’equipatge. Coneixia ja massa á en Galcerán pera contradirlo obertament.

Consentit, com fill únich, per una mare que no veya ab altres ulls, la voluntat de D. Pau cresqué á compás de son físich agegantat y nervut, trobant, quan home, encare pera mellor tremparla y enfortirla, un element tan propici com era l’autoritat quasi feudal que se li regoneixia en la vila, la de que sapigué revestirse dins del partit, una bossa que jamay deya que nó pera satisfer sos capritxos, y tot un batalló de mossos, majordoms y aparcers qu’ escoltavan, quadrats, sas ordres. Com si aixó no bastés, ho havia mamat ademés en l’exemple de son pare de qui ‘s contavan rasgos de tossudería inaudita. La meteixa fermesa de voluntat, portada ja á l’exageració, havia arribat á ferlo fins aspre y potser dur de cor per’ aquells ab qui ‘s creya rellevat de cumpliments. Poch amich d’entendriments y llágrimas, rara vegada prechs y planys logravan ablanirlo. Fet un determini, ’l duya á cap sense temor á llamps ni pedregadas, y no contant ab major forsa, oposarshi era buscar una derrota tant més desagradable, en quant D. Pau solia afegirli derrera, aquella rialla plena de punxas de que disposan los sanchfrets. Per aixó Da. Isabel, qu’ al sentir cridar á la cambrera experimentá ja una sacudida, preludi d’un xoch més dur, s’apresurá á ajupirse á la voluntat de son senyor una vegada més. Y, com humil esclava, li arreglá la maleta, mentres ell se posava ‘l vestit de camí. Ni un, ni altre, badaren boca durant aquesta ocupació. Capficat ell pe’l telégrama, ja ni s’adonava de sa muller. Aquesta, bon xich vexada per la contradicció y sequedat de son marit, fonia en aquella claror trista sos esguarts entelats pe’l plor. No era la primera volta qu’ anyorava s’alegra jovenesa al costat d’aquell home distret d’ella y sempre sórt á la dolsa veu del sentiment. Mes, apassionada per ell, no ’l podia desvoler. Quan bé ’l considerava, ’l veya bo, ’l veya digne y la pobre ’s reprimia.

Arreglat tot, D. Pau entrá á besar als nens y, seguit de Da. Isabel, baixá á ajuntarse ab son company que ja l’esperava. L’ Albert hi era també, vestit de viatge, ab sa cartera al coll.

–Es inútil, –digué D. Pau– Pera tú ha sigut avuy un dia de caygudas. Estás de mala lluna, noy.

D. Ramon aplaudí ab una rialleta forsada.

–Com vostés vulgan –respongué l’Albert, mitj mossegantse ’l llavi.

Un renill dels cavalls que potejavan ja impacients en lo portal, ressoná per l’ampla escala. Se despediren tots ab estretas de ma, abrassadas, promesas y oferiments, y, acomodats en lo tilbury ’ls dos viatgers, á un créch de fuhet rodá ’l carruatge com un tró que ’s perdé arreu en la imponent quietut dels espays.

D. Ramon y son fill emprengueren lo camí de casa, alacayguts abdós per bén distints motius. Da. Isabel se ficá al llit, malehint tota plorosa la política y donant tota la rahó á l’Albert.

XI

Las festas havian acabat. Vilaniu recobrava per moments son aspecte normal de poble quiet, enfeynat, que, de bon matí, escampa gran contingent de pagesos per camps y vinyas, engavía un altre contingent de teixidors y filadors, y, per tot tránzit, se queda ab la gent de carrera, ‘ls pochs empleats y rentistas, las senyoras d’aquestos, las criaturas y ’l servey. Diligencias y carrets s’havian emportat ja á la majoría de forasters. De tot aquell renou d’ahir sols quedavan per mostra unas quantas capellas de barri ja mitj desguarnidas, y uns quants manats de mata pansida, arrencats de las enramadas, que ’ls xicots havian escampat pe ’ls carrers, després d’arrossegarlos per la pols. Fusters, calderers, boters, manyans, picavan altra volta, emperesits peró per la festa, decayguts y ullerosos per la falta de dormir, y en los barris extrems brunzia sordament la maquinaria de vapor de las fábricas. Los vilaniuhenchs més peresosos havian encare eixit al camp á celebrar lo gos, que’n diuhen ells, quedant aixís la vila més solitaria que de costum. L’ aspecte general de las cosas, la claror, fins los sons, tenian no sé qué d’ensopits, d’endormiscats.

Aixó no obstant, sota aquella capa d’esllanguiment y repós hi havia qui bullia de sanchs, qui anava y venia sens reposar, ple de febrosa agitació. Eran los polítichs. La sobtada marxa del gobernador havia remogut la curiositat pública, y encare que ’ls diaris no podian arribar á Vilaniu fins al mitj dia, ’s desitjava saber qué passava.

La revolució de setembre estava en plena gestació. L’ any avans, s’havia ja aixecat en Prim ab dos regiments de cavallería. A Avila, al camp de Tarragona hi havia hagut també sublevacions, y la del 22 de juny, en lo quartel de San Gil, á Madrid, havia sigut formidable. Los cástichs imposats no logravan enrobustir als goberns, que queyan ó s’aixecavan sens causa ni rahó d’Estat. Lo partit progressista, llavors, més que fort, temible, acordant lo retraiment, llansava ‘l guant ja no sols als moderats sinó á la Reyna meteixa. Y l’instabilitat de las Córts hont se discutia avuy ab fúria pera esser disoltas demá, la de l’alta magistratura que ’s veya delmada á cada instant, las conspiracions militars qu’ abortavan aquí y allá llansant á l’emigració als generals més impetuosos, sembravan l’alarma en tots los esperits, fent pressentir y fins desitjar l’adveniment d’una situació nova, més clara y sólida. Sobre l’Espanya entera pesava l’espectació crudel que domina en la casa d’un malalt sense esperansas; un toch de trompeta feya parar orella á tothom, l’escopetada d’un cassador llansava escala avall á tot un poble. Lo malalt havia de morir; estava en la conciencia de tothom. Per aixó, la quasi escapada del gobernador civil havia de produhir á Vilaniu una sensació fondíssima. Uns per altres, tots los polítichs esperavan saber novetats, y al cassino anavan á trobarse de bon matí, portats del meteix afany.

Lo primer que hi acudí fou en Rodón, capithost á Vilaniu del partit progressista. L’ estranyesa del fet no li havia deixat aclucar l’ull, esperant que, d’un moment á l’altre, trucarian á sa porta ó sentiria las campanas celebrant l’aconteixement. Peró rés; la nit passá tranquila, y, ullerós de son, anava á compareixer al cassino, tan ignorant de las cosas com los demés.

Aixó n’ obstant, eixí de casa ben empapat del paper que son deber l’imposava; ell no podia ignorar res, peró tampoch res devia revelar. Seria l’Esfinge per tothom consultada y, com ella, ’s mostraria misteriós, segur y temible.

Per altra banda, las conjecturas, las suposicions qu’ ell mateix s’havia fet, tot regirantse pe ’l llit, cobravan are, á sos ulls, tot lo cos y consistencia d’una veritat irrefutable; de manera que, si de fet fingia, ben prompte no ho creuria aixís. Callaría per conveniencia, peró no sens esfors, perque sos cálculs no podian fallir.

En sa imaginació, havia aixecat á la meytat dels espanyols, armas á la má, escampats en partidas per las montanyas, encastellats en las barricadas per las ciutats, mitj exércit aliantse ab los sublevats, aturdida l’altra meytat per aquella explosió entussiasta del poble, y ja ‘ls soldats leri-leri, á punt de desbandarse pera reunirse ab sos companys. Tal era ’l quadro qu’ hauria descrit ab envejable aplom, si per altra banda no hagués cregut necessari revestirse de aquell misteri que dona autoritat als conspiradors. La cara de satisfacció havia de espantar als contraris y animar als amichs; peró en lo demés de son posat, uns y altres sols havian de véurehi al depositari de grans secrets, al polítich hábil, al home temut que pesa y estudia sas paraulas y qu’ encadena ó empeny als demés ab lo talisman del secret que guarda. Tan possehit estava de son paper que, sense ’l menor esfors, lo desempenyá fins ab la seva dona quan al eixir ell de casa, allargantli la má, la cara radiant d’alegria, va prevenirla pera que no passés ánsia si tornava tart á dinar. Lo triomf era próxim. Estaria tot aquell dematí ocupadíssim, potser hauria de reunir lo comité y dictar un sens fi de disposicions pera que l’éxit de la revolució no ’ls trobés desprevinguts.

Aixís arribá al cassino y, colocat al peu d’una taula de marbre, tot fent ballar la cadena ó caragolantse ’l mostatxo, comensá ben prompte á desempenyar son important paper; una mirada irónica, provocativa, als del partit contrari; una rialleta d’inteligencia, plena de promesas falagueras, als de sa comunió.

–Y donchs qué hi ha de nou? –li preguntá á mitja veu lo pubill Tárrega.

–Tot va divinament. A veure si á mitj dia sabreu grans cosas. –Y derrera d’aixó, una bona estreta de má, com volent dir: “deploro no poder ser més esplícit ab tu.”

Lo pubill Tárrega abaixava ’ls ulls ab assentiment, y prenia part en la conversa general del rotllo, hont, com si estessin tots conjurats pera expressarse ab igual misteri, no feyan més que etjegar bolas á mitjas paraulas y soltar pronóstichs com fets consumats.

–Es á dir qu’ á Barcelona hi ha gresca?

–Y tal si n’ hi ha!

–Oh! potser á la hora present…

–Clach, clach, clach, clach! –feya un altre, més enterat encare.– A la hora present? Tot está dit y benehit, home.

Y bastava aixó pera que tot lo concurs, en Rodón inclusiu, donguessen per cert qu’ á Barcelona tot estava dit y benehit. Un moderat disfressat eixia del grupo y anava á escampar l’alarma entre las filas dels seus: “á Barcelona hi ha gresca llarga y tot está dit y benehit.” L’ oyent interpretava la frase en lo sentit contrari á la revolució. Las tropas lleals eran las que ho havian dit y benehit tot. Replicava ‘l missatjer que havia begut en bonas fonts, y l’altre quedava mortificat pe ’l dubte, espahordit com son company. Sí, espahordit, perque ’l moderat que no veya en la revolució l’espectre del socialisme desenfrenat, pressentia al menos l’adveniment al poder d’una nova casta d’ambiciosos, plena de rencor y odis. Eran las fortunas naixents, pastadas ab suhors encare calentas, qu’ anavan á encararse ab los noms antichs, ab las autoritats de sempre, ab los rebrots ja corsechs del enderrocat feudalisme. S’ amenassava á l’Iglesia qu’ era un fré, se minava’l respecte del pagés qu’era una forsa, se parlava de drets individuals y d’igualtat per’ acabar ab l’autoritat y preponderancia vinculadas. Una nova ona d’aquell mar qu’ agitá ’l 89, galopava encrespada cap á terra á esborrar l’emprenta de l’anterior.

–Qué hi ha de nou? –preguntá en Riudabets al hereu Rodon?

–Ja ho sabrá aquest mitj dia.

–Acabo de veure al Albert molt capficat –afegí en Tomaset, á cau d’orella. En Rodón, no perdent son to de misteri, respongué:

–Es clar; lo carro va pe ’l pedregal –y, d’un pinyach, los anells que penjavan de sa cadena rodaren més d’un minut.

Llavors, al revés, D. Tomaset fou quí estrenyé ab ademán de mútua inteligencia la má de’n Rodón. Lo carro va pe ‘l pedregal, volia dir, pera aquell conco, tot un’ altre cosa. Ell no havia gayre be dormit, preocupat pe ‘ls descobriments qu’ havia fet lo dia avans, del amor de Da. Isabel y l’Albert, escandalitzat de la despreocupació d’aquella dama que no reparava en quedarse ab lo seu amant fins altra hora de la nit. Inflamat tot son afany de conquistas, ab tal exemple, somniá en desbancar al noy Merly, sitiant á Da. Isabel, colmantla de galanterías y obsequis. Y quan eixí de casa y aná en busca del hereu Rodón, al preguntarli “qué hi ha de nou” no ’s referia certament á la política, que tan li feya; cercava novas presuncions de cóm havia mirat aquella entrevista D. Pau. Ningú podria dárlashi tan bé, segurament, com lo rival del marit, á quí devia interessar sobre tot averiguarlas. Eixint de casa, havia vist á l’Albert que, distret y capficat, passá de llarch sense saludarlo, y ja sobre aixó feya l’home uns capdells difícils de desembolicar. Aixó y las respostas de’n Rodón l’animaren no poch á empendrer la conquista.

S’ apartá, donchs, del grupo de polítichs, doná un parell de toms pe ’l saló, que ’ls mossos estavan desguarnint; consultá ab dissimulo ’ls miralls y, tot pentinantse las arnadas patillas, baixá, fent saltironets, las escalas del Vilaniuense. May tan felís.

De dret se’n aná á casa Galcerán. No eran més enllá de las deu. Da. Isabel, encare sens pentinar y prou ocupada en fer endressar lo primer pis, poch estava pera visitas. Lo general s’entretenia per l’hort ab sos nets. No mancavan per aixó en l’antessala del despaig, lo vell Merly y en Llebreta per si venian ordes de D. Pau.

En lo moment d’arribar D. Tomás al entresol y preguntar per la senyora, baixava del primer pis la cambrera, carregada de capsas de cartó y estotxos. La Queta no havia posat reparo en respondre que la senyora era á dalt, peró la cambrera, barrant lo pas al senyor Riudabets, lo detingué, observant que “no estava visible.”

–Ah, bah! una frase de ciutat qu’ aquí no s’usa! –exclamá, impertinentment, D. Tomás.

–¿Qué diu, senyor? –feu, tota sorpresa, la cambrera, deixant en la primera cadira aquell feix de capsas, disposada á encararse ab l’insolent– Donchs son las ordres que jo tinch. Jo ja he complert. Are, si vosté ho creu tan prudent, puji.

D. Tomás restá roig é indecís, la cambrera desafiantlo ab la mirada y barrantli encare ’l pás.

–Potser podria veure al senyor general –interposá ab to conciliador la Queta, que trobava també despótica aquella prohibició.

–Sí, veuré al general –digué, secament, don Tomás. Aixís dava una llissó á la minyona.

–Es al hort. ¿Vol baixar? Baixi, baixi, si es servit, –torná la Queta, cada cop més amable.

La cambrera feu pás y, prenent altra volta las capsas, s’interná per l’entressol ab l’ayre insolent d’un criat de casa bona.

Un cop se perdé aquesta derrera una porta, D. Tomás agafá á la Queta pe ’l bras, l’enmená al menjador y, asseyentse pera referse de la tremolor d’ira que li feya ballar las camas, comensá á mitja veu, peró ab accent melodramátich.

–Y donchs, Queta, qu’ es aixó? Quin daltabaix de costums! quina criada més desinvolta! ¡Quina casa més transformada! Jesús, Jesús! si don Joseph tornava y veya aixó!

La Queta arronsá prudentment las espatllas.

–Y bé, que m’ hi dihéu? –afegí ’l conco– Heu vist cosa com aquesta? Negarse á rebre á la gent com cal! Qué dich jo! Impedir la visita un malestrop, una criadota com aquesta, á un senyor de la meva prosapia? Perque jo no’n vull culpar á donya Isabel; jo no puch creure que donya Isabel, qu’es tota una senyora, donga ordres consemblants, y menos sense fer escepcions pera personas com jo.

L’ ira de qu’ estava possehit escalfava á aquell pergamí fins á ferlo suhar. D. Tomás feu una páusa pera aixugarse la rebeguda cara y resseguirse ab gran esment lo front per no comprometre l’equilibri de son bisogné. La Queta, plegada de brassos, estava á punt de plorar.

–Ay Queta! Queta! com vos compadeixo! Ja veig que no hi podréu aguantar aquí!

Una llágrima amargant brollá un moment en los ulls de la senzilla vella, peró aquesta cuytá á tráuresela ab lo pany de son devantal de llana.

En aquest moment s’ohiren passas d’home.

–Bé, que no vol veure al senyor general? –s’esforsá en preguntar l’antiga criada.

–Nó, nó; –respongué bén alt y ab ironía, D. Tomás– potser tampoch está visible. Ja tornaré á un’ altra hora.

Ell creya que ’ls passos eran del general, d’aquell orgullós que no li havia fet cas ahir á la tarde, y dava á sa resposta tot l’alcans d’una llissó.

Al girar la cara, topá ab D. Ramon y en Llebreta.

–Vosté per aquí? –feu lo vell Merly– Y aixó, qué ’l porta?

Cap dels tres intentá tan sols descubrirse.

–Pse… passava per aquí, y he pensat déixam pujar á veure qué fa donya Isabel. Com ahir va tindre aquell espant y á la nit no va esser al cassino.

–Ah, sí; no vá esser pas res, no va esser pas res –respongué D. Ramon, enfosquint la veu y fent ballar lo cap. Després, mudant de tó: –Y bé, ja l’ha vista?

–Nó, senyor, diuhen que no está visible.

–Ah, naturalment, tan dematí… Deu estar ocupada, eh, Queta? Las senyoras, ja se sab, ja se sab…

Se veya que D. Ramon estava amohinat per altras cosas. Sa mirada ‘s perdia per las vigas. Si hagués sabut qu’ aquella veu era la de’n Riudabets, á quí professava particular menyspreu, ja no hauria eixit de son amagatall.

–Bé, bé, –prosseguí, empés ja per sa preocupació.– Y donchs, qué ’s diu per la vila?

–Sobres?

–Home! de política.

–Ah, de política! No n’ he sentit dir res á ningú.

Los llavis de D. Ramon expressaren fástich. “Ximple” exclamá interiorment. Arreu, posantse sobre sí y donantli un copet de despido á l’espatlla:

–Bé, Tomaset, bé; vosté, desenfeynat com sempre, no deu tindre res á fer, y en Llebreta y jo estém ocupats; ja’ns dispensará, eh?

–Ah, sí! –feu candorosament lo dandy. Y abocántseli á l’orella, ab veu de enhorabona: –Aquets dias, ab lo gobernador y don Pau no deu saber per hont girarse. ¿Ahont son are, per allí dins?

D. Ramon se quedá veyent visions. “¡Heu vist un beneyt del cabás com aquest! Es á dir qu’ encare ni sab que son fora!”

–Sí, allá dins; ben endins. Vaja, Tomaset, estiga bo.

Y allargantli la ma, D. Ramon ab malicia, máquinalment los demés, feren que D. Tomás eixís d’aquella casa si enfadat ab Da. Isabel, gens queixós de quí aixis l’havia despedit.

–Ay lo pobret! –saltá D. Ramon quan lo vegé fora– En quin mon viu? No ho heu sentit? Encare no sab que D. Pau y ’l gobernador son fora! Ay! jo ’m trenco de riure! Benaventurats los mansos, perque d’ells es lo regne dels cels!

Y tots tres, inclús la Queta, poch ans tan plorosa, esclafiren á riure. Després se descompartiren, retirantse á la cuyna aquesta, y á l’antessala del despaig los altres dos. La cambrera y la sotacambrera pujavan y baixavan, mentrestant, las robas y objectes que fa remoure una instalació, comentant l’epissodi ocorregut ab la primera y mofantse d’aquell carcamal fins á no deixarli os sencer. “Un ninot de cartó, un juheu de misteri ab livita, sabs? Unas patillas arnadas com si ’l haguessin desenterrat de la golfa. Ara vés ahont vé aquell vellot á destorbar á la senyora?”

Per fí arribaren los diaris. Los concurrents al cassino ’ls arrancaren de las mans del carter. Cada lector se vejé ben prompte al mitj d’un rotllo d’oyents. Articles, gasetilla, anuncis, passaren per alt. Hi hagué un instant, que no ’s sentí sinó cruixir lo paper; l’ansietat suspenia la respiració.

–Qué, no porta re ’l teu?

–Es lo Brusi, no’n dirá res.

–Mira ’ls partes.

–Ca! A veure El Demócrata… Calla, sí; aquí, al mitj de la gasetilla…

–Silenci! –feu la veu general.

Tots los pits se desfogaren ab un llarch esbufech. Los quatre rotllos se convertiren en un sol munt. Alguns s’assentaren á las táulas, las camas brandejants.

–Psit, psit!…

Lo lector d’El Demócrata, en veu tremolosa de precipitació comensá:

“A punto de entrar en máquina nuestro número, hemos recibido la siguiente proclama que no podemos dejar de reproducir, porque, ya lo saben nuestros lectores, en los tiempos que corremos, no está la magdalena para tafetanes. Nuestros correligionarios comprenderán porque no añadimos comentarios. En el sagrado de la intimidad bien podrán ellos hacerlos.”

Una rialla d’aprobació acullí aquestas paraulas. Si la’n sabia de llarga l’autor! No’n porta poca de cúa aquesta indirecta! Varis ullets y moviments de cap expressaren aixó telegráficament. En Rodón rebentava de satisfacció.

–“Gobierno de la provincia,” tatarí, tatarí… Deixéum’ ho llegir á tall de nunci –feu lo lector, disposat á posar en caricatura l’alocució del gobern.

–Ben dit, ben dit; avant –feren varias veus, entre riallas.

(Lo lector cridant) –“Cuatro mal aconsejados perturbadores de la paz pública… (La majoria esbotzá la rialla tapantse la boca)… aventureros de oficio que no reparan en poner á prueba la magnanimidad proverbial de S. M. la Reyna (Q. D. G.)…”

–Sí, ja ho veurém si’t guardará –saltá un acalorat.

–Prou, prou, silenci!…

“han osado de nuevo seducir á algunos incautos y echarse al campo con armas para sembrar la intranquilidad entre los pacíficos habitantes de esta provincia, vejar la propiedad y paralizar los negocios, sin otro fin, probablemente, que el de justificar inversion de fondos á sus harto confiados paganos…”

–Clach, clach, clach! Ja t’ ho darán, ja! –feu l’auditori, removentse mitj content, mitj enutjat de l’insolencia que l’autoritat se permitia.

–“Habitantes de la provincia: vivid tranquilos y confiados. El gobierno vela por vuestra seguridad y la conservacion de vuestros intereses. Cuatro compañias de Tetuan marchan en persecucion de los facciosos. Estos, no fiando ya en el número, que mal puede suplir su valor personal porque de traidores es el ser cobarde, corren á guarecerse en las fragosidades de Cimdecorbs, donde, sin duda, los vereis bien pronto dispersos y arrepentidos. En el resto de la Península reina el órden más completo. Viva la Reina! Vuestro gobernador F. de S. Dominguez.”

Tatarí, tatariiii…

Una riota general doná fi á la lectura. Bona cosa dels presents, estant ja embolicats en la conspiració que no esclatá fins al agost següent, tenian la persuassió de que ‘l moviment s’havia anticipat, y no podian creure las paraulas del gobernador. Per altra banda, ’l país estava ja avesat á llegir alocucions hont se mermava sempre la veritat dels fets, prometent per l’endemá una pau que ’s trigava setmanas á conseguir. Los calificatius y suposicions denigrants que ’s permetia ’l gobernador, eran per’ aquells conspiradors, expressió ingénua de la rábia de qui ’s veu perdut. En fi, ¿y la paraula d’en Prim, las promesas d’en Baldrich, d’en Contreras, d’en Targarona, etc., etc.? ¿No havian passat per allí l’Escoda disfressat de capellá, y de traginer en Lagunero, camí de Barcelona, á esperar l’ordre de sómhi? Los volian fer combregar ab rodas de molí. Bé prou se veya en lo silenci obligat dels diaris que’n passava una de grossa. Si no avuy, demá la sabrian.

Y reunit lo comité, aquella meteixa tarde, al hort de la Granja, qu’ era bastant forá, acordá enviar á corre-cuyta un propi á Barcelona pera saber bén bé qué passava.