Segona part (continued 3)

Peró estava vist qu’ aquell dinar no era pera deixar travallar en reculliment ni ’l dolor de la mare ni la reflexió del fill. D. Ramón no havia buydat encare la meytat del sarró.

–Amaneix l’ensiám, tu, Francisca, si’t plau. Y escolta, noy, qu’ aixó t’ interessa á tu. ¿Ha vingut lo procurador d’en Solá? Nó? Donchs lo jutge ha fallat en contra vostra.

L’ Albert arronsá las espatllas ab gesto desdenyós.

–Bé; m’ agrada, home, pe ’l fetje de rejada que téns; jo no sé com no estás més gras.

–Home, qué vol qué hi fassi? Apelarém, y llestos.

–Aixó es, y vingan gastos pera ’l pobre Solá.

–Que ‘ls hi faig fer jo, per ventura? Culpi al jutge, qu’ es un ignorant.

–Un ignorant! Un cego, que no sab á lo que s’exposa fente aquestas injusticias pera dar gust no més á quatre intrigants que’t voldrian bén lluny d’aqui. No ho sab á lo que ‘s exposa, perque ja ’m té fins al punt de dalt. Ja ho veurás quan vinga D. Pau, que ’m sembla, per cert, que no trigará… Y, escolta: ¿ja has cobrat alguna cosa d’aquest plet? Mira que t’ espavilis, qu’ en Solá no sé si marxa prou bé de quartos. Tu ets mol distret… tu no donas valor al diner y en aquest mon…

–Per qué li sembla que tornará aviat don Pau?

–Ah, perque he vist una carta seva al correu pera donya Isabel, y com á mi no m’ escriu ja fa tants dias y ell sab que ’l tinch de menester per una pila de cosas…

–Y com en Rodón ja es á la Ciutadela…

–Sí –feu, ingenuament, D. Ramón– y com ja de la sublevació no se’n canta gall ni gallina… Que poca carn prens! Prenne més, dóna… ¡Sembléu uns desmenjats!… Per cert que quan arribi, D. Pau tindrá un bon disgust.

–Qué dius are?

–Per qué?

–Perque trobará á la Queta fòra de casa.

–La Queta? –exclamá Da. Francisca, obrint uns ulls de pam.– Com diantre!… Per quí ho sabs?

–Per en Llebreta.

–Una dòna que feya tants anys…!

–Y per cert, per cert…, que hi veig un misteri en aquesta sortida –feu D. Ramon, rodant lo cap y arrugant los llavis en forma que cada sílaba, al eixir, petava com petita explosió.

L’ Albert, mentrestant, escoltava, dibuixant creus en las estovallas ab lo pom del gabinet, l’esguart perdut entre las copas, lo cap atent com lo del gat qu’ espia á la rata.

–S’ haurá disputat ab las cambreras.

Aquesta vegada fou més discret lo vell Merly que sos oyents. La criada ronsejava per allí, y D. Ramón esperá á que ’s fiqués dins de la cuyna pera avansar lo cos y dir en veu baixa:

–Tinch por que hi balla ’l senyor rector. No sé lo que pot esser, peró aquest dematí ha estat á casa Galcerán y…

Lo ganivet del jove caygué de sobte desplomat demunt la táula y l’orador pará en sech. S’ hauria dit que son discurs havia rebut la coltellada. La criada entrá ab las postres, don Ramón callá altre cop, y l’Albert, prenent un gotím de pansas, se’n pujá al primer pis, fingint dalé de llegir El Huracán.

–Llegeix, llegeix l’Oleada, á veure si, un cop á la vida, ’m donas rahó.

L’ Albert se tancá en son dormitori y ’s tirá demunt del llit pera reflexionar ab més quietut. Fet determini d’anarsen, li quedava encare un punt importantíssim per dilucidar: ¿se despediria ó no de l’Isabel? Un prech, una consideració d’ella podian desbaratarli tots sos plans; no véurela una vegada més, anarsen sens coneixer l’estat d’esperit en que la deixava, era crudel, no sabia ferho. Dolia y volía. ¡Si l’estimava tant!

VIII

Tres horas estigué, com boig, rodant pe ‘l quarto, asseyentse per totas las cadiras, pujant y baixant del llit, sens poguer enraílar lo pensament en lo carril de la reflexió. El Huracan venia més desvergonyit que may, aconsellant á Pablo que ’s retirés de la política y ’s cuydés més de casa seva hont feya prou falta pera vetllar lo tresor que l’home més estima. En un altre tumbo ’s deixava ja entreveure que ’l tal Pablo era de Vilaniu. Tot revelava que l’última traslació d’en Rodón anava enardint més y més als calumniadors. Lo perill de donya Isabel, donchs, creixia per instants. L’ Albert hauria dat cel y terra per aturarlo ¿peró cóm? Sa meteixa marxa li semblava ja un flach remey, quan no un acte que podia esser esplotat com imprudent indici. Llavors, espremia l’enginy; peró res. Lo pensament saltava á fer suposicións sobre l’estat d’esperit d’en Galcerán, d’aquí lliscava á comentar la misteriosa sortida de la Queta, y, als dos minuts, l’ocupava per complert l’imatge de Da. Isabel; una flamarada de compassió, de desesperació, d’amor arborava tots sos pensaments.

Per fí, tot febrosench y nerviós, prengué ’l camí de casa Galcerán. Eran las sis, entrada de fosch. ¿Qué anava á fer? No ho sabia; á veure á l’Isabel, aquella mártir de las iras d’un poble atrassat, la companya de sas desgracias é infortunis, l’amor, sí, l’amor, ¿á que amagarho quan l’estimava com á la nina dels seus ulls?

Acabadas las obras, la Galcerán s’havia dat bona manya en abandonar aquell pisás, poblat de fantasmas, pera trasladarse altre cop al entressol. L’ Albert se deixá caure en un balancí de la saleta; peró la cambrera torná al cap d’un moment á arrancarlo d’allí. La senyora li pregava que fes lo favor d’entrar al dormitori dels nens. En mitj de sa confusió, pogué encar alegrarse del determini de Da. Isabel, perque pensá que devant dels nens no podria dir tot lo qu’ ell voldria. Guiat per la minyona, atravessá un altra saleta guarnida de panóplias, ab armas de distintas épocas; era l’escullida armería qu’ aquells senyors tenian á Barcelona y de la qu’ en Galcerán estava tan cofoy. L’ Albert la mirá ab enveja per primera vegada. Com un llamp atravessá per son cervell l’idea del suicidi, sens trobarlo ridícul com quan, ja enervat per Schopenahuer, intentava reflexionarhi. Nó; sos ulls, tot com un llamp, encare ’s fixaren ab amor fins en l’arma que triaria: la pistola niquelada ab que tants blanchs havia fet á Barcelona en competencia ab D. Pau. Y al pensarhi, passá per son palmell la tebior mullada del níquel com un bau consolador.

–Senyora… –feu la cambrera obrint, la porta inmediata, sens moures del brancal al dar pas á l’Albert.

Y aquest se trobá, de sobte, cara á cara ab Da. Isabel, casi sens saber qué dir.

Aquell dormitori era una pessa gran, baixa de sostre, ocupada per dos llitets de bronzo brunyit ab pabelló de musselina blanca, un secreter de palo-rosa ab motlluras dauradas, la calaixera dels nens, y un jòch de mobles de doradillo. Las parets estavan tapissadas d’un paper perla florejat; una porteta comunicava aquesta pessa ab lo dormitori de Da. Isabel; la finestra dava á la plassa de las Monjas.

Da. Isabel, al capsal del llitet del nen, li tenia una de las manetas. En Pepito estava encés com una brasa: una febrada espantosa li escursava la respiració y ‘l feya regirar continuament pe’l llit, los ulls extraordinariament oberts peró com esbarats, la parla resolta é impacient. Al costat de la ruhentor del nen aumentava la palidesa de sa mare, tota una altra d’ahir nit ensá. Ullerosa, plorosa, groga com la cera, semblava que li havian robat carns. L’ Albert se quedá sorprés, ab lo cor oprimit, no sabent si retirarse ó pendre cadira, fins que la prengué á instancias de la senyora. Peró, avans, com si dubtés de lo que sos ulls veyan, se llensá instintivament á tocar lo front del malaltet que talment cremava. Llavors, los ulls de la mare s’ompliren de llágrimas silenciosas.

–Cóm ho ha sabut, Albert? –Senyora, no’n sabia un mot: –Y, com tement una nova pregunta, continuá:– He vingut no sé perqué, pe’l gust de véurela, segurament portat per ’l instint… Qué diu ’l metje?

–L’ espero encare; y fá ja duas horas qu’ está així! Quan vosté ha trucat, me creya qu’ arribava.

–Y potser vosté m’ ha fet entrar per massa bondat… –saltá ’l jove, á punt d’aixecarse.

–Oh, nó, no ‘s moga, Albert. La seva companyia m’ es un consol; tanta soletat me mata. Necessito desfogar lo cor. Vosté no sab quín dia he tingut avuy ¡quín dia, Senyor, quín dia!

Lo plor entelá sas derreras paraulas. La afligida mare posá altre cop la má en lo front cremós del fill, que semblava condormirse, lo besá ab tristesa y, sens abandonar aquella maneta, comensá, encare plena de llágrimas y en veu condolida, l’historia d’aquell dia.

–Los nens s’havian llevat bé, inclús en Pepito; peró mentres los estava vestint, ja he tingut de deixarlos per una impertinencia estranya en la Queta. Me demanava ab pressas, y ‘s negava á entrar en aquest quarto. Resultat: que ’m despedia, ’m deixava en sech. Un acte aixís d’una criada tan antigua, tan volguda d’en Galcerán, tan fiel y respectuosa, m’ ha omplert d’alarma. He volgut saber á qué obehia, quins motius la portavan á obrar aixís; peró res, ni una paraula. Vosté ja sab com son la gent d’aquí, tan sorruts. La Queta, ni una soca; clavada al meu devant, sens badar boca, ab los ulls á terra, com avergonyida de la seva acció, peró insistinthi com bona tossuda. Li he vist una llágrima als ulls y, quan anava á aprofitar aquest enterniment pera ferla cantar, entra la cambrera anunciantme al senyor rector. Lo cor m’ ha dat un salt! Lo senyor rector en aquellas horas y demanantme també ab insistencia!… ¿Qué podia esser?… Ja m’ he vist á sobre una mala nova d’en Galcerán, lo papá mort, qué se jo? Tot ho podia pensar, menos que hi hagués relació entre aquella visita y la sortida de la criada.

Aquí callá Da. Isabel per aixugarse ‘ls ulls y observar de nou al menut que seguia dormint ab un panteig á estonas semblant al soroll d’una serra somort per la distancia. La cambrera entrá ab una tassa de malva y la lámpara, que colocá demunt del secreter, al recò oposat al llit. Deixondiren un poch al malalt, y ab prechs y manyas lograren ferli pendre la tisana. Mes, prompte torná á quedar com un sòch, ab aquella respiració acompassada de serra. L’ Albert no abandoná sa butaca, ‘ls ulls tapats ab la ma esquerra ab qu’ apuntalava son cap caygut. Altra volta sols, Da. Isabel prosseguí sa narració.

Lo rector havia anat allí pera justificar mellor lo determini d’aquella criada, y ja tement qu’ á ella li faltaria esma pera esplicarse. Peró era evident que també’n faltava á aquell bon home per desempellegarse del exordi travallós y reticent ab qu’ havia comensat. A fí de comptes, suposá que la cuynera, un bon xich escrupulosa, se’n anava per no alternar ab lo servey de Barcelona, que cantava cansons de petòns y obscenitats may sentidas en aquella casa, fins llavors exemple de bonas costums.

–Jo he vist –continuá Da. Isabel– en la cara d’aquell sacerdot, pintada la falta de sinceritat, lo temor de parlar clar, lo desitj de reptarme d’un modo indirecte. Vosté ja sab, Albert, que si á mossen Pere li faltan formas oratorias, li sobran virtuts, valor y sinceritat. En la tremolor de sa veu, en l’embarbussament ab que parlava, he vist ben clar que l’home, ben de malgrat, fingia. M’ he recordat del anónim, m’ he recordat dels pronóstichs de vosté, dels desayres suferts á Vilaniu, y, en mitj de la vergonya que m’ enrojia y de l’excitació que m’ exaltava, he pogut trobar la clau d’aquell misteri.

–Y qué? Vosté li ha dit?…

–Sí; m’ he tancat ab ell y l’he obligat á parlar clar, comensant jo per revelarli la calumnia de que soch víctima.

–Peró, Isabel, vosté es d’una ingenuitat incorretjible. Aquí no se’n pot tenir ab ningú.

–Ell ho sabia tot.

–Y are pendrá la confessió de vosté per una estratagema de tantas com las qu’ aquí ’s jugan.

–Nó, Albert, nó; jo sabia ja ab qui parlava. En Galcerán m’ havia fet moltas vegadas elogis de l’enteresa d’ánima d’aquest sacerdot, m’ havia dit moltas vegadas: es un pobre home que val molt. La seva sensillesa es purament exterior. Los carácters sincers tením massa acostumada l’orella al só de la veritat pera que pugan disfressárnosel ab éxit. Aixís com l’he sorprés jo á n’ ell, ell m’ hauria sorprés á mí. Mossen Pere ha quedat convensut de la meva ignoscencia ab enterniment; s’ha indignat, m’ ha ofert auxili, y la Queta fora aqui casa encare, si jo no m’ hagués resistit ab totas mas forsas á retenir á una persona, sia qui ‘s vulga, qu’ arriba á dubtar de la meva honra.

–Y mossen Pere no li ha dit quí es qu’ ha xiulat á las orellas d’aquella vella?

–Ell ho sab, peró en secret de confessió.

–Hum!…

–Nó, Albert, no dubti d’aquell bon home. Jo he recordat tot seguit que la Queta aná ahir á confessar.

Y Da. Isabel torná á aixecarse pera contemplar al seu fill que treya ‘ls brassos, tot anguniós sens que las tisanas logressin ferlo suhar. Mirá ’l rellotje tota concirosa. Eran tres quarts de set. ¡Y ’l metje no venia! Quina tardansa! Ni á ciutat! ¿Hont son, donchs, las ventatjas de la campanya? L’ Albert, mogut del fástich y del odi que li inspirava tot lo de Vilaniu, pensava: potser encare’t matará ’l fill, pobre mare!

Regná una altra pausa anguniosa en la que aquells dos esperits ploravan amargament, mentres lo pobre malalt seguia respirant ab lo fatích insistent de la serra.

Mes, de sobte, l’Albert redressá ’l cap, resolt á parlar. Los ulls llagrimejants, comensá aixís:

–Bé, donchs, jo vinch á demanarli perdó de tot y á despedirme. Fòra jo d’aquí, ‘ls calumniadors quedarán confosos, sense saber qué dir de vosté. No puch, no puch seguir aquí sens exposar á vosté á perills molt grans. Tan de bo hi arribi á temps. Ja veu vosté cóm se descaran fins á penetrar ja dins de casa seva. Tot lo qu’ aquí fariam ó diriam pera probar la nostra ignoscencia fora inútil. Un cop jo fòra, será diferent.

–Peró, Albert, lo blanch de las iras so jo y no vosté.

–Mes qué dirian de vosté, sola?

Da. Isabel tingué d’ofegarse ’l plor ab lo mocador, ensemps que ’l dubte li sacudia las espatllas.

–Peró –afegí entre singlots– vosté, per mí, sacrifica als seus pares, pobres senyors.

–No, senyora; la meva mare se’n aconorta, lo meu pare després ho alabará. Me sacrifico sols jo, y vosté hi te massa dret…

En aquest moment, ella s’havia aixecat, dirigintse al secreter; peró al sentir las derreras paraulas, y ’l calor estrany ab que eran ditas, se pará en sech, y llensá sobre l’Albert un esguart tan plé d’alarma, que deixá al jove, mut, roig, ple de tremolor. Aquest posat sumís alentá á la dama á insistir en son determini. “S’ hauria equivocat, no podia ésser que l’Albert s’atrevís ab ella, que li faltés un sol moment al respecte. Ella no entendria prou bé ’l ver significat d’aytals paraulas.” Y seguí fins al secreter, y ficá tremolosa una clau al pany, y estirá un dels calaixets. Peró, com si ’l dubte tornés á picarla, tancá de cop, mormolant entre sí: Nó, no puch ferli semblant confidencia.

–Senyora, –saltá la criada– hi ha ’l metje.

L’ Albert, qu’ havia llegit en cada moviment d’aquella dama las fluctuacións perque havia passat son esperit un cop cullida l’indiscreció involuntariament llensada, al sentir tancar lo calaix anava á sortir, á fugir com un criminal sorprés. Peró la presencia del metje ’l detingué, mal que no sabés hont posar los ulls. Da. Isabel ja no pensá més en éll. Era son fill, la salut de son fill, lo que la preocupava.

–Qué té aquest menut, qué té? –feu lo senyor Roig, mentres l’afligida mare cuytava á encendre la palmatoria, y ell deixava l’inmens barret y la mangala demunt d’una cadira. Després, com al saludar descobrís al noy Merly, obrí uns ulls d’á pam y llambregá també á donya Isabel.

L’ home observá ’l malalt ab molt d’interés, li palpá ’l ventre, li mirá la llengua y ’l blanch dels ulls, lo polsá varias vegadas:

–Un enfitorum, eh? psa! un enfit… Un poch massa de temperatura, eh? psa! eh? psa! un xich massa de febre; peró, eh? no hi ha cuydado psa!… no hi ha cuydado… Bé, bé, bé… Are aixó ’s té de coure, ’s té de coure, eh? psa!… Li receptaré una purgueta, li desembrassarém lo ventre, y no tinga por, senyora, no tinga por, eh? psa! eh? psa!… ¿Té un bocinet de paper y ploma?

Da. Isabel l’enmená á la saleta, hont lo vellet, posadas las ulleras y llepantse ‘ls llabis, receptá tan pausada y travallosament com parlava. S’ hauria dit que fins en la columna de quantitats hi escribia son sempitern eh? psa!

–Dónguinli una xicreta: allá á las deu tornaré.

L’ Albert, que no eixí de son aturdiment més que pera cullir los bons pronóstichs del doctor, aprofitá l’ocasió pera anarsen, oferint avans á Da. Isabel los serveys de Da. Francisca.

–Los hi agrahiré molt, li so franca, Albert. –Y allargá al jove una má freda y tremolosa qu’ aquell no gosá á estrenyer.– Si no’ns veyém més… –afegí. Peró ’l plor li ofegá la veu.

–Demá á las cinch. No’n parli devant del pare… –feu l’Albert, en veu baixa y esforsantse molt.

Y encare, al tornar á passar per l’armeria, doná una ullada més envejosa á la pistola de níquel. Desseguit, baixant l’escala, torná á brunzirli á l’orella aquell si no’ns veyém més negat de llágrimas, y ’l cor se li partia considerant que tal despido, després de sa indiscreció, era bén bé com una ordre tácita de marxa, á la vegada recriminació y prech, entre indignada y compassiva. Ah! potser no la veuria més!

–Y donchs? –saltá ’l vellet Roig, un cop al carrer, deturántlo pe ’l bras– Vol dir que se’n va, Albertet?

–Per hont ho sab? –exclamá l’aludit ab la major sorpresa.

–Home! Per Deu! ¿Que no he sentit á donya Isabel que ‘l despedia? Eh? psa!… psa! Si qu’ es bo aixó! Eh? psa!…

L’ Albert restá ple de vergonya, y ’l metje, abaixant la veu y clavantli la mirada, vullas que nó, als ulls, afegí:

–Crech que fa molt bé, Albertet, molt bé; eh? psa! molt bé.

–Quína nosa li faig, senyor Roig?

–A mí, cap, fill, cap. Peró, aixís, la gent no tindrá que parlar.

Y com refugint més explicacions, lo bon vellet trencá en oposat sentit, perdentse arreu en las fosquetats del carrer.

Los cabells blanchs lo salvaren, perque ’l primer impuls de l’Albert fou escanyarlo y potejarlo com qui mata un escorsó. ¿Es á dir que, fins las personas més sensatas, davan crédit á aquella infamia y anavan pregonantla per la vila? Lo desitj d’abandonar Vilaniu lo corprengué com may. A poder, hauria escupit á la cara de tots sos vehins.

Aixís, poch menos qu’ alocat, arribá á casa seva, y ‘s nega á sopar, pretestant falta de fretura, per temor de qu’ ab sa excitació mancaria potser al respecte de son pare, si aquest lo punxava com de costum. La mare atribuhí la negativa al natural disgust que causaria á son bon fill lo tenirlos de deixar, y aquesta revelació de tendresa, á l’hora qu’omplia son cor, li amarava ’ls ulls de llágrimas. La pobre dòna ’s vegé ab travalls pera amagarlas al seu marit, quí, atribuhint l’acte del Albert á una estranyesa més de son carácter indómit, no cessava de recriminarlo y de dar ab sa injusticia més ganas de plorar á la mare…

–Aquest xicot no se ’m assembla de res. Jo no sé d’hont ha eixit. Me matará á disgustos. Peró ja’t dich jo que, si no fos tan gran, li arreglaria las peras á quarto.

Per gran sort, encaparrat per la sessió qu’ anava á celebrar l’Ajuntament més tart, passá bén tost á un altre ordre d’ideas. D. Ramon esplicá tot lo plan de campanya que tenia per aquella nit, sopá depressa, y al agafar lo bastó, prometé recullir á Da. Francisca de casa Galcerán. Llavors veuria com seguia ’l nen.

Quan Da. Francisca pujá al quarto del noy y trobá á aquest fentse l’equipatje, los ulls fòra del cap, hi hagué entre ‘ls dos un’ escena dolorosa. Peró l’Albert, posantse sobre sí, procurá calmar l’aflicció de sa mare recordantli qu’ havia d’anar á casa Galcerán hont ell l’acompanyaria.

–Sosseguis, sosseguis, mare, ja sab qu’ ha promés esforsarse en dissimular devant del pare… Pensi que no ’m faltará res, que tornaré aviat á veurels… Y pensi que si plora devant de l’Isabel, li fará un flach favor.

Peró, al esser á la porta dels Galcerans, donya Francisca vejé ab sorpresa que son fill se negava á pujar. Tenia feyna, havia de enviar l’equipatje, á l’hora, ’l pare ja aniria á buscarla, ella podria entrar á despedirse per derrera volta; ja ’l trobaria al llit.

Y la pobre mare, plena de pena, de temor y de dubte, embocá tota sola y tremolantli las camas la gran escala dels Galceráns.

A la una, de retorn, trobá á son fill al llit, peró despert encare.

–Com han trigat tant?

–Es que ’l nen está pitjor.

L’ Albert no pogué reprimirse, s’incorporá tot esbarat. Llavors Da. Francisca procurá apayvagarlo ab seguretats de que l’havian deixat fòra de perill, y com D. Ramón estava present, tot era allargar la conversa pera que aquest se retirés y pogués ella despedirse altre cop. Peró D. Ramon, agafant la palmatoria, s’atansá al llit.

–A veure cóm tens lo cap?… Déixam pendre ‘l pols… Are’t perdono, perque veig qu’ estás molt calent, molt constipat… No’t desbriguis, procura suhar forsa y no será res… Vaja, bona nit y bon hora. Aném, Francisqueta… Suha forsa ¿ho sents? suha forsa.

Mes, un cop despullat lo vell Merly, sa muller trobá escusa pera tornar á eixir: volia fer una tisana pe ’l noy; d’altre modo no suharia. D. Ramón, si no ho aplaudí ab la llengua com li dictava ’l cor, no gosá á oposarshi, y la mare lo que feu es corre als brassos d’aquell fill que creya febrós y desolat perque ’ls deixava.

IX

La grogor que tants cuydados havia inspirat al doctor Roig en sa derrera visita, era reemplassada altre cop per una bermellor encesa y salpicada de gotas de suhor, mercés á una atinada aplicació de sinapismes. Lo perill de la congestió cerebral havia, donchs, desaparegut. Mes, per arribar aquí, quantas suhors, quantas angúnias, quins desficis pera la pobre mare! Da. Isabel lluytá com sols las mares lluytan, sens recordar ja més los sobressalts d’aquell dia malestatjer, entregada en cos y ánima á la salvació del angelet que veya escapárseli dels brassos en mitj de sa soletat, sens la companyia de D. Pau, son pare; y al dolor de la lluyta s’afegia l’incontrastable angunia de la responsabilitat, imaginária peró tremenda, ab que ’s mortifican las mares pusilánimes en consemblant cas. ¡Qué diria en Galcerán si ’l nen se moria en sa ausencia! Estaria bén segur de que s’havian apurat avans tots los medis á que ’l seu bon talent hauria recorregut? No li quedaria l’aprensió de lo contrari? Y pensar que, per esser estació de segona la de Vilaniu, no se ’l podia avisar telegráficament, quan tan aprop lo tenia! Oh! també ella volia anarsen. Qué hi guanyava á Vilaniu? Apedassada un moment, havia tornat á perdrer la salut. Tan mala estava are com avans, sinó pitjor.

Y com, en son dolor, s’esclamés aixís devant de la cambrera, y aquesta repetís las exclamacions á la cuyna, en Llebreta s’aixecá de sobte preguntant:

–Peró, ¿hónt es don Pau, que diu qu’ es aprop?

Y enterat de qu’ era á la capital, no s’hi pensá un moment: baixá al estable, ensellá un cavall y partí escapat.

Lo demés servey dormia. La cambrera quedá espahordida pe ‘l disbarat qu’ aquell pagés, ab lo més bon desitj, podia fer. Mes com no hi havia remey, cregué mellor callarse y, mitj tremolant de sòn y de fret, se deixá caure en la cadira de l’armeria hont l’havia instalada la senyora.

Aquesta seguia al capsal de son fill, abrigantlo, tocantlo, examinantli ’l color á cada instant. Y á mesura que la transpiració aumentava, allunyant lo perill y desnuhagant lo cor de l’atribulada mare, sentia ella més abatudas sas forsas y més discordants veus en son esperit.

Eran dos quarts de quatre. Aquell zich… zach… zich… zach de serra anava allargantse ab repetició més folgada y calmosa. Las ombras de la nit, poch esborradas per la trista llum de la xinxeta, s’esblanquehian no més á l’apagada claror d’alba qu’ apenas trasparentavan los finestrons. La nena comensava á remoures en son llitet pera empendre ’l tercer sòn. Da. Isabel compará per centéssima volta la respiració de sos dos fills. Efectivament, la del malalt anava allargantse, posantse a compás de l’altra. Llavors la mare ’s desfogá ab un suspir, y ’l colze en lo coixí del nen, la galta ajeguda en la má, sentí l’ensopiment del vetllador á derrera hora. Tot lo pes d’un dia d’emocions gravitava sobre sas decandidas forsas, aclaparava son esperit, peró ’l meteix recort de tan sufrir privávala de conciliar la sòn. Un recort derrera l’altre, anavan desfilant y estalonantse tots: la Queta, ’l rector, l’Albert, la maynadera portantli ’l nen tot ardorós, lo metje pronosticant bé, lo metje alarmantse, aquella respiració de serra que la tenia encare á l’orella, aquella temperatura insufrible, aquella grogor esglayadora. Y després dels fets, venian las consideracións suggeridas, las vacilacións, las angúnias, los temors. Torná á pensar en sa soletat, en son marit, y d’aquí en la escena del secreter. Ah! ¿qué anava á fer allí? A traure la derrera carta de son marit pera ensenyarla á l’Albert. Per qué ferlo confident de secrets conjugals? Per ventura estava boja!

Son enteniment se pará á considerar. En aquella carta hi havia burlas y reticencias indesxifrables per’ ella. A qué venia sinó alló de dir que fins avuy no podia respondre (si de cás podia) á la explicació demanada sobre las causas de sa soletat, pera rompre tot seguit ab un “¿peró qué’n trauria ni perqué ho necessitas? No hi ha que fiarse dels vilatans y menos de la gent de Vilaniu. En fí, ja’n parlarém cara á cara y, llavors, entre’ls dos, ho aclarirém mellor.” Encare, al recordarho no més, Da. Isabel sentí una esgarrifansa de fret. ¿Qué volia dir D. Pau ab aquest llenguatge misteriós? Per ventura aquellas ráuxas de gelosia de la Mayola havian renascut més fortas qu’ avans sens la menor sombra de fonament? Nó, no podia esser. Era precís en tot cas que ’ls calumniadors haguessen inventat grans infamias y pogut portarlas fins al seu marit ab grans visos de veritat. ¿No tenia ell probas bén poderosas de sa fidelitat? ¿No havia dit ell meteix que tot alló eran murmuracions de vehinat, envejas de partit? Cóm podia dar, donchs, crédit á aquells miserables y posar en dubte las virtuts d’ella, quan ella meteixa las feya palesas ab tanta sinceritat y senzillesa?

Ah! per obtenir una explicació, ó altra més clara que la seva, anava á mostrar aquella carta á l’Albert? La set de veritat, la desconfiansa de son propi criteri eran las que l’empenyian á ferlo confident d’aquell secret; res més. Y al recordar la sospita que l’assaltá al tancar lo calaix, se sentí ‘ls colors á la cara. May l’Albert s’hauria atrevit á ferli una declaració amorosa, ni embossada, per molt embossada que fos. No podia esser que l’honrada amistat d’aquell jove ’s tornés en passió injuriosa, ni al buf enmatzinat de la calumnia. May, may; peró menos are, devant de las tribulacións per que passava son esperit… devant lo sant respecte de que la revestia sa nova maternitat. Y l’indignació qu’ en aquest moment sentí la dama s’estengué fins á son marit. Perque ¿cóm –exclamá, feta una mar de llágrimas– cóm, oh, Galcerán, tu que sabs las sospitas que tinch de mon nou estat, cóm fins tu t’ has atrevit á dubtar de ta esposa honrada?

Un truch fondo en lo portal trencá de sobte sas reflexións. A la vegada, la cambrera botá de la cadira. En Llebreta no podia haver arribat ni á mitj camí; ¿quí trucaria donchs, á semblants horas? La cambrera obrí la finestra: era D. Pau; un tílbury de lloguer havia girat ja y corria plassa avall.

No cal dir si tal arribada causaria sorpresa. Peró no fou menor la que sentí ell, trobant llevadas á sa muller y á la cambrera. Cóm l’esperavan? Quí havia pogut avisarlas, quan ell no havia confiat son plan á ningú? –se preguntava interiorment ab lo ceny contret y ’l posat alterós.

–Quín ángel te porta? –esclamá Da. Isabel cayent en los brassos de son marit.

Aquesta pregunta acabá de trasmudar lo semblant de D. Pau, ja remogut per la primera sorpresa.

–Per qué? Qué passa? Qué ha ocorregut? –feu, entre contrariat y alarmat tot d’una.

–Nó, no t’ alarmis; afortunadament lo perill ja ha passat. Lo nen está mellor.

–En Pepito? –saltá ell, desfentse de la seva dóna que ‘l tenia encare abrassat, y corrent dret al dormitori.– ¿Cóm no m’ havias escrit res?

–Si está aixís desde ahir á las quatre de la tarde.

–Peró, dóna, un telégrama –replicá D. Pau ab sequedat.

–Si quan lo nen m’ inspirá cuydado ja estava tancada l’estació. Ay! prous angúnias he passat pensant que se ‘m podia morir sense tu. Las mevas oracións t’ han il·luminat, y t’ han fet venir. Ay, gracias, Deu meu, gracias!

–Nó, donchs, mira; me portavan assumptos ben diferents.

Da. Isabel cregué que ’s referia á cuestións políticas.

Peró don Pau estava ja examinant al nen ab l’atenció d’un pare que reb á son fill malmés de sobte. Lo nen suhava copiosament, tenia ja casi la respiració normal, y dormia ab la són reparadora dels convalescents.

Derrera del exámen, D. Pau se deixá caure en la cadira del capsal, exalá un suspir, y escoltá dels llavis de sa muller l’historia d’aquella malaltía sobtada y curta. Mes al veure com tenia, durant la explicació, clavats los ulls en donya Isabel, com se trasmudava sa cara als cops d’ingenuitat, á cada consideració dolorosa sobre sa ausencia y á las menos perceptibles modulacions de carinyo de la narradora, s’hauria dit que D. Pau estava fent un altre exámen no menos atent y profon de sa muller.

–Bé –acabá ell– gracias á Déu, aixó no será res; un causon com lo que’ns tingué l’Anita l’any passat. Vesten á descansar. Jo ‘m quedaré fins qu’ haja vingut lo metje.

Da. Isabel se resistí á obehirlo. Ell, que vindria cansat del camí, havia d’anarhi. No faltava més! Ella tampoch dormiria, d’angúnia; ja havia fet propósit de no ajaures fins á saber lo parer del Sr. Roig.

–Peró, dóna ¿per qué tots dos? Encare que no hi vajas tu, tampoch me mouré d’aquí… Jo vinch, molt desvetllat –afegí ab aspresa ben marcada.

–Donchs ab major motiu –objectá amorosament l’esposa, acostantse á son marit y passantli ‘l bras pe’l coll.– Ja que’t puch tenir al costat, després que tan t’ he suspirat tota la nit…

Peró D. Pau, recobrant la contracció de rostre ab qu’ havia entrat, lluny d’entregarse al entendriment amorós á que se ’l convidava, s’arrancá de sobre, lo menos bruscament que pogué, ’l bras de Da. Isabel, y s’aixecá ab la major fredor tan alt com era.

La pobre muller restá parada. ¿A qué venia aquell desayre? Per primera volta comensá á recelar que no tot lo malhumor de D. Pau obehia á la desagradable sorpresa qu’ acabava de sofrir. Pensá en la carta, y desitjant promoure las esplicacións:

–Peró, Galcerán, qué tens?… Tu meteix ho dius, lo del nen no será res… Per qué t’ apartas tan malhumorat?

–Malhumorat? –exclamá ell, allunyantse sens tombar lo cap y fingint la major calma.– Nó; si lo que faig es anar á obrir un xich lo finestró. ¿No veus que ’l sol ja surt?

Y en efecte, D. Pau badá reposadament un finestró per hont s’abocá una resplandor rosada. Da. Isabel no gosá advertirli que podia despertar al malaltet, á qui palpá y observá una vegada més. No bén persuadida encare de l’afectada tranquilitat de D. Pau, sospitá qu’ aquella estravagancia era sols un pretext per amagar la cara, potser avergonyit ja de sos recels, y’n quedá ben convensuda al veure qu’ aquell seguia d’esquena, clavat á la finestra, teclejant sobre ’l vidre.

Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual marit y muller se perdian en tristas consideracions. El Huracan havia enconat en lo cor de D. Pau la punxada d’algun dia, ferint tot ensemps son amor propi y sa superbia. Qu’ aquell diari obehía á suggestions de son rival vensut, no’n dubtava; peró quan ell meteix havia concebut sospitas ¿per qué no creure qu’ al fons de tot alló hi havia alguna engruna de veritat, l’engruna suficient á alarmar lo pundonor d’un marit y á obligarlo á pendre midas rigorosas? D. Pau venia per sorpresa, disposat á indagar, á cridar fort, á acabar d’una vegada ab las franquesas dispensadas á l’Albert, y, en cas necessari, á venjar l’ultratje de sa honra. Tot ho faria á la quieta, peró estava resolt á ferho. La derrera conversa ab son amich Dominguez acabá d’omplirlo de recels. Aquest bon amich, endevinant bé qui seria aquell “Pablo”, ficá en la redacció d’El Huracan un espía pera trobar la font de tanta injuria. L’ espía portá una carta sustreta de la redacció, en la qu’ en Rodón censurava durament aquella guerra de mala lley, pregant al director qu’ abandonés semblants medis que li repugnavan tant més, quant de segur li foran injustament atribuhits. L’ espía havia afegit que tots aquells Tumbos venian ja fets de Vilaniu. No naixent del odi del vensut, d’hont eixia, donchs, aquella guerra encarnissada y perfidiosa? Y per qué la soletat de que ‘s queixava Da. Isabel? ¿No podia aquesta queixa esser una hipocresia de dóna pera ferse mellor la mártir avans de qu’ ell vejés ab sos propis ulls y plé d’alarma aquell retrahiment? Y aixís, ab la ceguera de la gelosía, comensá D. Pau á entregarse á confusións tan desbaratadas com la d’arribar á sospitar á moments si l’autor dels Tumbos seria un amich vergonyant.

En aquesta disposició d’esperit havia arribat sens toparse ab en Llebreta qu’ emprengué la dressera, y una sorpresa derrera l’altra desballestavan sos plans y ‘l tenian capficat y malmirós al peu de la finestra. Perque, pensava allá, recordant la conversa llagrimosa de sa muller; ¿es possible tant fingiment, tanta hipocresia? Si capassa fos d’aixó, n’ hi hauria pera matarla! Oh, no pot ser, es impossible! No tenia més remey qu’ aguantarse, dissimular y estar á l’aguayt dels actes més insignificants. La soletat del camí, la meteixa fosca havian ajudat á exaltarlo, segurament. Calma, calma…

Mes, de sobte, D. Pau s’enretirá mitj pas ab lo cap abalansat al vidre, los ulls com dos mistos, fits en un punt de la plassa. Sa actitut era la del assalta-camins que vol assegurarse de qui vé; la tensió nerviosa de tota sa figura, amenassant.

A Da. Isabel, que, de son recó, no ’l perdia de vista, l’assaltá ’l pressentiment d’una gran desgracia. Plena d’esglay abandoná la cadira y cridá:

–Peró, Galcerán, qué tens?

Ell no respongué. Tot son esperit estava allí, en aquell punt de la plassa, que fitava ab ulls mitj cluchs. Peró de repent se li obriren un pam, injectats de sanch, plens d’ira. La vena li havia caygut, ja ho havia vist tot. ¡Oh infames! Traydors! Y dant un bot de fera abordada, saltá á l’armería.

L’ espant que causaren á Da. Isabel aquets moviments descompassats li segá las camas. Tingué de sostindres al petje del llit de l’Anita. ¿Peró qu’ era tot alló? Lo cor li glatia desbocat. ¿Qué havia vist aquell home, qu’ aixís lo posava foll? Feu un esfors y arribá al vidre. La plassa estava deserta; peró abaix, á deu passas, fixant la vista á la finestra ab ulls esbrinadors é interrogants, la faç trasbalsada de dolor, una cartera de viatje al coll, estava l’Albert.

–Al… –anava á cridar ab un xiscle Da. Isabel, la má ja en la lleva per’ obrir la finestra.

Peró, tot á un temps, trontollá la del costat, retrunyí una detonació, y aparegué D. Pau, blanch com la cera, la pistola de níquel á la má, dihent:

–Allá ’l tens, dóna hipócrita.

Era inútil; Da. Isabel havia caygut á terra sens sentits. Al meteix temps, los nens, despertats de sobte, desfogavan l’espant agenollats demunt del llit, la cambrera entrava corrent al quarto, y sorolls fondos revelavan que ’l demés servey s’aixecava á corre-cuyta. Lo temor del escándol infundí á D. Pau una serenitat espantosa.

–No es res, no es res –feu á la cambrera– treya las cápsulas del revolver y se m’ ha aviat. Sòrt encare de tenir la finestra oberta… Are veyéu com s’han esglayat aquestas criaturas!…

Y ’s doná manya á penjar la pistola que duya amagada en l’infern del jaqué, y á tancar la finestra, á la qual no s’atansá sense ’l terror y la curiositat del assessí. Peró sos ulls escorcollaren en va tota la plassa; l’Albert havia desaparegut.

Després d’una nit de lluytas dolorosas, no havia sabut aquell enamorat empendre ’l camí sens tentar la casualitat d’una entrevista, d’un derrer adeu, sense grabarlo, al menos d’una ullada, en aquellas parets volgudas que li parlarian al cor lo dols llenguatge dels objectes pertanyents al ser estimat, que li revelarian ab un llum, ab una finestra més ó menys badada, còm seguia ’l nen, causa dels presents afanys d’aquella dóna estimada per la qual anava á sacrificarse ab una generositat tan heróica com secreta.

Lo cor partit y pantejant, arribá allí com tot enamorat, cego, sens somniar perills ni emboscadas, empés pe ‘l amor, per l’ánsia devoradora de consol. Los reflexos que ’ls moviments de D. Pau promogueren en los vidres, que la claror de fòra opacava, l’atragueren més y més; aná acostantse, acostantse maquinalment. Un raig d’esperansa consoladora li aixamplava ’l pit: “Da. Isabel l’havia vist, la finestra de l’armería tremolava, s’obria, ella eixía á darli gracias de sos cuydados, á dirli adeu”… quan la detonació li glassá las sanchs y ’l bolet li caygué á terra atravessat per la bala. L’ instint de conservació li feu empendre vergonyosa fuga, que sostingué tant com, tombant lo cap, ovirava la casa Galcerán. Per fí, un panteig insoportable ‘l feu parar, y, arredossat á una casa, tot revenintse, comensá á considerar sa situació. No podia haver descarregat contra ell més que ’l hereu Galcerán. La campanya d’El Huracan li havia d’enfornar la gelosia al pit, y aquell home degué arribar de sobte, assedegat de venjansa… Oh! qué havia fet? Quína imprudencia més espantosa! Tot ho havia perdut ell. La tranquilitat d’aquell matrimoni era ja impossible; inevitable la desgracia de l’Isabel! Y al considerarse principal autor de la desventura d’aquella dóna, cregué que se li esberlava ’l pit, s’execrá á si meteix, malehí la propia existencia y envejá la mort, únich refugi contra la persecució de la fatalitat que ’l oprimia.

Una forsa secreta l’empenyé altre cop carrer avall. Tot estava solitari; lo cel, d’un blau desesperador, anava inundantse de llum, d’una llum espansiva y riolera que contrastava ab la quietut d’aquellas casas tancadas de dalt abaix. L’ Albert sentí una esgarrifansa de repulsió; alló era Vilaniu, aquell gran cau d’escorsóns tan afavorit per la naturalesa, tan acaronat pe ’l sol. Nó, ni un moment més. Son bau l’havia enmatzinat; mentres fora allí no faria més que mal. Evitar las consecuencias del que ja havia fet era impossible. Si hi havia una Providencia, y aquesta s’apietava d’aquella pobre víctima, fora l’única que podria salvarla. Potser la trauria de Vilaniu,… Potser… –sa imaginació febrejava– potser… fins la llensaria en brassos de son amor…

Sens adonarsen, havia arribat l’Albert al portal de Baix. Un soroll de picarols trencá son desvari: era la diligencia qu’ anava á eixir de la vila.

–Y donchs, que s’es adormit? –preguntá ’l majoral, parant los animals– ¿Qué no vol venir?

L’ Albert respongué ab lo cap, se ficá en lo carruatge sens badar boca, y, desde son recó, al arrancar los cavalls, llensá á la vila que ’l vejé naixer un esguart de fástich y odi. Després se tombá de cara al encoixinat, y llágrimas ruhentas li escaldaren la vista.

X

Quan, aquell dematí, ’l senyor Merly entrá á la cambra de son fill y, en lloch d’aquest, se trobá ab una lletra de despido, de poch se fereix.

–Francisqueta! Francisqueta! ¿qué vol dir tot aixó?

L’ interpelada entrá, tremolant com una fulla al arbre, los ulls encare roigs de tant plorar.

–¿Qué significa tota aqueixa comedia? Es á dir que tu ho sabias, no me n’ has dit res, y encare l’has ajudat á fugir?

–Nó, home, nó; no’n digas fugida. Es qu’ á tots dos nos ha faltat cor pera dirt’ho. Com qu’ aviat t’ enfadas tant, tu mateix t’ ho perts –respongué ella, deixantse caure en la primera cadira.

D. Ramón se posá furiós; las mans plegadas al derrera, los ulls fora del cap, son front y sa calva com una escarlata, comensá á passejar per amunt y per avall, esclamantse de bo y millor, sens escoltar las escusas de la seva pobre dona.

“Es á dir qu’ ell era un zero á l’esquerra; qu’ á casa seva ’s prenian las més grans determinacions sens contar ab ell pera res, com si ell no fos ningú!… Qué s’havian pensat mare y fill? Per més que l’Albert tingués vint y cinch anys, per més que fos major d’edat, no era tan amo de sos actes que pogués desconeixer l’autoritat d’un pare ni prescindir dels debers de fill. Ell volia esser respectat tan com viuria, y son fill y sa muller estavan obligats á respectarlo…”

–Com s’entén? ahont aném á parar?… No sabéu qu’ un pare es representant de Deu á la terra?… Estém ben guarnits de la manera que ’s posa ’l mon!

–Peró, home…

–Qué peró home ni que més camándulas! Tant tu com ell teniu culpa, y no ’m vingas ab rahóns de mal pagador… La vostra sòrt es que jo no so amich d’escándols; que sinó, era capás de fer portar al meu fill de Barcelona fins aquí entre mitj de dos guardias civils…

–Peró si…

–Vols fer lo favor de callar?… No ’m vinguis ab peros ni cuentos. A mi no ’m farás veure Sant Cristófol nano, á mi no ’m desferás que l’Albert es un mal fill, que s’ha acostumat á anar per las sevas sens contar ab son pare pera res. Veus lo que ’m va passar ja ab alló d’en Solá. Ell sabia bén bé que’n Pinyol no tenia rahó, peró ’m va explicar may, per ventura, la lley en que s’apoyava?… Vol prescindir de mi, eh? Donchs ja pot comensar. Pera mi, com si ja no existís al mon. No vull saber més d’ell; no li enviaré un xavo; que s’arregli…

–Si tornará, home, si tornará…

–Nó; aixó si que nó. Aqui á casa que no intenti posarhi més los peus!… No está tan malament á Vilaniu? No estava tan malament al meu costat que may me comunicava res, que may m’ aprobava res?… Donchs que no torni… que s’estiga á Barcelona… á veure qué li darán allí… darrera alguna donota. Ah! ja’n tinch bén bé jo la culpa de lo que m’ está passant: jo no li hagués enviat may: jo hagués cregut á D. Joseph que sempre m’ ho deya.

–Pero, veus? D. Pau bé ha tornat…

–Sí, quan? Quan la salut de la seva dóna ho ha requerit, quan no ha pogut de menos. Per que, vet aquí que ’ls hi donan á ciutat: que fins la salut hi perden. Tants escarafalls com fan dels pobles, y després, cametas ajudeume, tots hi han de venir á raure, si volen viure bons y sans… Pero vés quin goig se’n va veure D. Joseph de son fill! Y encare, allí era diferent: la casa Galcerán es una casa forta; nosaltres no podém mantenir duas casas…

Peró al arribar aquí, la minyona interrompé á D. Ramón, entrant ab una carta á la má. Eran duas ratllas de D. Pau. A D. Ramón li doná tal salt lo cor, que la desclogué d’una esgarrapada ab l’intent de llegirla sens ulleras. Peró acalorat com estava y tremolós per sa excitació, tingué d’asseures, s’aixugá ’l front, s’encabalcá ’ls quevedos, llegí y, mudant los colors, esclamá:

–Que diable hi deu haver!… D. Pau es aquí y’t demana á tu, Francisqueta.

–A mí?

–A tu, á tu.

–Ay, que ’l meu fill no tinga una desgracia! Jesús, Maria Santíssima!

–Nó, dona, aixó nó; –més aviat será qüestió del pobre Pepito –saltá D. Ramón, més mort que viu. Pepa! Pepa! –cridá tot seguit.

La minyona, que no s’havia allunyat cinch passos, entrá arreu.

–Qui ha dut aquesta carta?

Era ‘l cotxero qu’ esperava encare abaix la resposta.

–Y donchs, feslo pujar.

Lo cotxero aclarí ’l misteri: donya Isabel estava malalta, havia abortat.

–Donchs, cuyta, cuyta, Francisqueta, arréglat y veshi. Jo comenso á anarhi.

Lo cotxero manifestá que serian inútils sos passos; que ‘l senyor no volia veure á ningú, á ningú absolutament; qu’ estava desconsolat per creures causant d’aquell fracás. Y esplicá l’historia de la pistola tal com l’havia sentida de la cambrera. L’ espant d’aquella detonació imprevista deixá á Da. Isabel sense sentits pensant que D. Pau s’havia mort.

Peró D. Ramón, portat de son bon afecte, no s’entengué de rahòns y, sens esperar á sa muller, feu via á casa Galcerán ab lo cotxero, informantse més minuciosament de tot, estranyantse ab lo major candor d’ignorar encare l’embrás de Da. Isabel.

De sobte, atravessant pel carrer del Pou, topá ab lo senyor rector.

–Ahont va don Ramón, tant cremat? preguntá ’l sacerdot senzillament.

Lo vell Merly, no poguent ocultar l’angúnia que l’empenyia, tractá d’escabullir lo cos, accentuant molt la necesitat que ’l cridava á casa Galcerán.

–A casa Galcerán?… Que hi há alguna desgracia? –feu lo rector, emocionat de veras, y ajuntantse ab D. Ramon instintivament.

–Y bén grossa potser, respongué l’amich dels Galceráns, tocat ja per lo interés que manifestava ’l senyor rector, y desitjós d’atreure’l fins á aquella casa pera mellor consol.

Y escursant lo pas y deixantse endevantir pe ’l cotxero, explicá, fil per randa, l’ocorregut d’ahir al vespre ensá.

–Ja veu quinas tribulacións, senyor rector.– lo fill y la senyora, tots dos malalts, pobre don Pau!… Ja li dich jo que n’hi ha un feix d’aquest mon!… Figuris qu’ aquest matí á mi també se me n’ ha anat l’Albert á Barcelona… qu’ are’ns podria fer bon servey.

–L’ Albert! –exclamá ’l rector, obrint los ulls desmesuradament y quedantse rumiant una estona– ¿Peró, cóm? pera no tornar? ¿No havia obert despaig aquí?

–Qué hi fará sí ‘ls joves semblan ximples? Las ha dadas en qu’ aixó no li agrada; qu’ aquí no s’hi troba bé y vájili al derrera. Jo ja sé qu’ aquí no té certament lo porvenir que pot trobar al costat del senyor Olivó… peró vosté no negará que, veures separat del únich fill qu’ un té, es molt trist.

Peró ‘l rector, qu’, evidentment encaparrat, ja ni ’l sentia, ’s contentá ab respondre incongruentment ab un:

–Bé, home, bé… ¿Y… ha dit que D. Pau es aquí, eh?

–Ah, sí. Lo que falta saber are es si’ns rebrá.

Lo capellá arrugá l’entrecellas com qui no entén prou bé.

–Aixís ho suposa ’l cotxero. Sembla que don Pau está tan afectat, que no vol conversa, que no está per ningú.

–A veure, á veure… –interposá en to dubitatiu lo sacerdot, tot recullintse ’l manteu pera muntar lo primer grahó de la gran escala hont havian arribat ja.

La sota-cambrera ’ls instalá en la saleta de confiansa, repetint los dubtes insinuats ja pe ’l cotxero. D. Pau no havia tret lo cap de la cambra del nen hont permaneixia tancat, com no fos pera parlar ab lo doctor Roig, y havia declarat resoltament que no volia veure á ningú més.

–No obstant, si sab que som nosaltres… –indicá D. Ramón.

–Nó, no hi vol dir res –saltá ’l rector– esperém; no l’incomodi, bona minyona. ¿Cóm está la senyora? Ha deslliurat ja?

–Fa un quart, senyor rector.

–Bé, bé, bé, bé; esperém, donchs. No ha dit, vosté, don Ramón, qu’ arreu vindrá la sua muller?

–Miri: ja es aquí.

Lo rector s’aixecá y digué á Da. Francisca, mentres se treya la mantellina, que si l’estat de la malalta ho permetia y s’ho podia fer venir bé, li indiqués qu’ ell era allí. Aquella desaparegué ben prompte per las habitacions de donya Isabel, mentres los dos homens s’aclofavan pensívols y silenciosos en senglas butacas. Los finestrons estavan talment ajustats qu’ aquells bons senyors boy no ‘s podian veure. Mellor pera reflectir, pensá ’l rector; y tot ajeyent lo front sobre ’l palmell de la má esquerra, s’entregá á la meditació en cos y ánima. Peró D. Ramón, que per un moment semblá imitarlo, arreu comensá á remenarse ab frisansa. L’ esperit de son rellotje, ’l tich-tach del péndul que guspirejava demunt la xemeneya, l’adolorit grinyol de las portas que ’l servey obria y tancava discretament, cent petits sorolls que venian de las pessas inmediatas, lo distreyan, li esmicolavan lo temps en una successió eterna, excitavan sa curiositat y li comunicavan l’impaciencia del prés. Acostumat á recorre aquella casa ab complerta llibertat, l’home no podia avindres á semblant inacció.

Afortunadament no trigá en apareixer la seva dòna pera manifestar á aquell sacerdot que Da. Isabel desitjava parlarli. Després, quedant sola ab son marit, digué en veu baixa:

–Pobre senyora, pe ‘l primer que m’ ha preguntat es per l’Albert… peró d’una manera que t’ hauria trencat lo cor.

–Y donchs; que potser també ella sabia lo que jo ignorava encare?

–Sí. Es á dir sí; nó –saltá la pobre dòna, repensantse y confonentse ella meteixa al volguerse explicar la vehemencia ab que li havia parlat Da. Isabel– lo que hi ha es que… d’alló… com qu’ ahir al vespre l’Albert no va venir, y jo vaig dirli qu’ estava malalt, en mitj de la febre qu’ ella ha passat, quí sab com lo veya? Potser mort; perque no pots pensarte quants cops m’ ha fet repetir qu’ estava bo y en camí de Barcelona.

D. Ramón, sens objectar paraula, ‘s quedá tamborinant en los brassos de la butaca, y regirantse penosament cada dos segóns. L’ home no entenia la conducta de D. Pau. Encare qu’ aquest volgués cuydar al seu fill, ¿per qué refugir lo costat dels bons amichs? Ell no ’l trauria del capsal, peró hi entraria á ferli companyía, li daria compte de tot lo fet en l’alcaldía durant la seva ausencia, parlarían del curs donat al assumpto Rodón, lo distrauría, en una paraula. Després, aixecantse y aplicant un moment l’orella á la porta de la armería per hont havia desaparegut lo rector:

–Peró qué fa aquest home? qué per ventura la confessa?

–Peró, home, si no fa dos minuts qu’ hi es –saltá Da. Francisca, qu’ en aquell moment pensava en quin tros de camí ’s trobaría ’l seu fill.

–Calla, que sento passos –feu D. Ramón, contenint fins la respiració.– Algú truca ab los nusets dels dits dins del quarto del nen… Prou es ell, prou. Quí has deixat ab donya Isabel?

–A ningú més.

–Oh, donchs, prou es ell, prou… ¿A qué venen aquets misteris? Qué significa tot aixó? –exclamá ‘l vell Merly, tot penedit d’haver portat allí á quí sabia arreglárselas pera veure á en Galcerán avans qu’ ell.– ¡Ca, si no hi ha res més manifasser que ’ls capellans!

Y engelosit com una criatura, torná á regirarse per la butaca, llambregant ab esguarts de fòch los tòchs metálichs que lluhian per las parets, caragolant l’ala del barret de palla que tenía en las mans, encavalcant y descavalcant las groixudas camas sota la bola de son ventre botarut, mentres la seva dòna, molt recullideta, seguía pensant en son fill desde ’l sofá.

Ja havia mirat dos ó tres cops l’agulla del péndul acostanthi’l nas D. Ramón, quan per fí torná á sentir remors estranyas. Corregué á espiar y li semblá llavors, que ’ls dos homens entravan plegats á l’alcova de Da. Isabel.

–Te dich que no entench que ’s remenan.

–Y déixals fer, home, per Déu.

–Es que suposo que donya Isabel no estará en perill de mort per que la confessin ó tractin de cosas majors… Mira qu’ es qüento! Qué ’s deu haver embolicat per allí dins aquell capellá? Ja’t dich jo que fará bon sol quan jo ’l torni á portar per aquí.

Y D. Ramón, ofuscat per la gelosía, arribava á ofendres y á creures deguda com un favor la visita d’aquell sacerdot. Per aixó quan, finalment, lo senyor rector eixí y li allargá la má pera despedirse, lo vell Merly feu en to evidentment ofensiu:

–Vaja, ja ha sortit ab la seva?…

–Sí, y me’n podria dar las gracias –respongué l’interpelat, qui ’s sentí injustament ferit.

“Aixó es bo; ’l mon al revés” –pensá D. Ramon, interpretant á sa manera aquellas paraulas misteriosas.

–Ah! –saltá ‘l rector, tornant enrera duas passas de la porta qu’ havia ja atravessat.– M’ ha encarregat don Pau que tingan la bondat de no entrarhi, que ja ’ls cridará.

D. Ramón lo despedí ab la llambregada del prés á qui venen á posar un nou grilló. Plé de malhumor insoportable, torná á asseures; peró, al cap d’un moment, s’aixecá, resolt á sortir una estona. Aquella saleta tan fosca, tan trista, tan plena de privacions y entrebanchs, li semblá un calabosso. Tenia fam de respirar ab llibertat: se plantá ’l barret y eixí… Peró quan se trobá á l’escala, no gosá arribar al carrer; torná enrera y ’s contentá ab baixar al jardí, tot exclamant interiorment:

–Al menos hagués explicat qué s’han fet per allí dins!

Mes, era aquest un secret que no arribá may á oidos del bon vell, bé que prompte un’ altre enigma vingué á ofegar en son esperit la curiositat primera: la conducta estranya qu’ en lo successiu guardá D. Pau, negantse á escoltarlo ni dos minuts, negantse á rebre fins á las personas de més suposició que s’interessavan per la salut de sa muller.

Aquell home tan donat á la política, tan fayent y sociable, semblava un altre. Desvanescut, per aquell sacerdot y pe ’l jurament de sa muller, lo dubte que ’l crucificava, s’espantá de sí mateix. Si per gran xaripa l’Albert havia escapat ab vida de aquella injusta agressió, quí li responia are de la sòrt de Da. Isabel? Oh, quína imprudencia més horrible! Ell, ell, l’assessí de sa muller, de la mare de sos fills, cego butxí d’un ángel ultratjat y perseguit per la més infame mentida!

D. Pau no sentia més dalé que ‘l de reparar lo mal causat, salvar, retenir aquella dòna estimada. L’ amor sentit per ella l’abrusava com may, s’accentuava com may sobre sos fills, sobre tot lo qu’ ella havia estimat ó havia mirat un dia ab interés.

Lo doctor Roig se reservava ’l pronóstich devant la decidida propensió d’aquella naturalesa á un fenómeno tan anormal y perillós; mes no desesperava de salvarla si la febreta cedia. Tot havia anat bé, y ’ls dolors lumbars y abdominals de que ’s queixava la malalta eran senzillament consecutius. Peró D. Pau no sossegava: ell meteix volia cuydarla, observarla á cada instant, y, si de cas eixía de l’alcova, era no més pera subjectar al nen que, per una d’aquellas resurreccións de criatura, ja ballava dalt del llit, y pera tancarse breus minuts en l’escriptori hont desfogava lliurement lo dolor que l’oprimia.

Al segón dia, Da. Isabel presentava una extrema palidesa y una hemorrágia creixent. Lo doctor Roig arrufá ‘l nas y no pogué amagar certa alarma. D. Pau s’atreví á indicar la probable conveniencia d’acudir á tractaments enérgichs; peró ’l senyor Roig era partidari decidit del sistema espectant, no hi hagué medi de persuadirlo. A las quatre de la tarde, la malalta estava pitjor; havia tingut unas esgarrifansas que li duraren tres quarts d’hora, la hemorrágia creixia en quantitat y fetor, los dolors abdominals desapareixian y la cremor de la pell y ’l pols aumentavan. Llavors lo doctor Roig s’empenyá en prescriure una sangría. D. Pau comensá á dubtar de la ciencia d’aquell metje, qu’ á Vilaniu passava per una ilustració médica. Tement un desenllás fatal, telegrafiá al seu sogre, que comparegué l’endemá á la nit, y aquesta meteixa nit demaná á consulta dos metjes de Barcelona.

Mentrestant, á la casa acudia mitj Vilaniu, uns oferintse de cor, com la repenedida senyora Montellá, que s’instalá al costat de Da. Francisqueta á compartir ab D. Pau los cuydados de la malalta, altres sens més afany que ’l de tafanejar. Lo general y D. Ramón rebian á tothom en lo menjador y excusavan lo retrahiment del amo de la casa, que seguia més malhumorat cada dia.

Acostumat á dominar y malavesat per la sòrt, D. Pau se consumia devant l’impotencia de la medicina que ‘l condemnava á tascar per primera volta ’l fré del impossible. Possehit de l’alarma, á cada nou síntoma enviava á cercar al Sr. Roig, y quan aquest arrufava ’l nas, li llensava una mirada d’odi. Uns cops girava ’ls ulls al cel com fembra esporuguida, demanant clemencia; altras vegadas desconfiava de la misericordia divina y s’imaginava á Déu un ser impassible, cor de roca, desprovist de tot amor per la seva creació, renegava de la seva crudeltat y plorava y picava de peus ab la rebequeria d’una criatura consentida. Peró, al menor raig de esperansa, tornava á reconciliarse ab lo Creador, y, ’ls ulls plens de llágrimas, li demanava apoyo, una sòrt d’aliansa que després recompensaria posant á contribució totas sas forsas que ja ’s sentia renaixer y creya altre cop prepotents. Son pensament era presa d’un mar procelós, tantost enlayrat á la cresta de l’ona més superbiosa, tantost estimbat al xuclador del dubte, tantost escupit á la tova platja de la fé, hont, afadigat de lluyta, hauria volgut reposar, per’ esser altra volta xuclat d’aquí y sumzejat sens compassió. Y si de cas en aquest trasbals insoportable li passava com un llampech l’idea de que sos enemichs podrian pendre per gran victoria la mort de Da. Isabel, se li capgirava ‘l cervell, la rabia ’l cegava, ’s posava furiós. Son torment era tant més crudel en quant no podia esbravarse ni per la válvula consoladora de l’amistat. Tota l’expansió de son dolor quedava reduhida á traspuar pe ’ls fets. Quants rodejavan á D. Pau veyan traslluhir aquell dolor en la vivesa ab que parlava als metjes, en la tendresa ab que tractava á sa muller, en l’energía y dalé ab que li aplicava ’ls remeys, y ’l desfici ab qu’ esperava llurs efectes. Més tart, se li pintavan á la cara ’l descoratgement del desengany y l’abatiment de forsas; sos llavis, per aixó, no ’s desclohian; girava en rodó y, sens haver proferit un suspir, ni un gemech de pena, corria á tancarse, alterós é intractable á quants li eixian al pas.

La Queta, qu’ havia comparegut de nou á la casa, ficantse, si’t plau per forsa, á la cuyna á ajudar al servey, desitjosa de perdó, s’atreví un dia á demanarli que l’enmenés á l’alcova. L’ hereu Galcerán, sens pararse á escoltarla, l’amidá de cap á peus ab una mirada verinosa, y maná secament que llansessen aquella dòna al carrer. Ella quedá feta una mar de llágrimas, peró, ab la esperansa d’ablanir aquell cor, no hi hagué qui pogués arrancarla d’allí. Tentá una segona vegada, quan ja havian vingut los metjes de Barcelona, y D. Pau se posá fet un foll al veures desobehit.

–Trayéume á fòra aquesta desagrahida: no la vull veure més!

Y com si no trobés un mot prou aspre qu’ afegir, intimá á la Queta ab un cop de cap y tocant l’ase.

Senyors y servey miravan á D. Pau encongits y temerosos, los uns tement per sa salut, los altres una rauxa de geni que ‘ls deixés malparats. L’ única persona á qui mostrava tendríssima afabilitat era Da. Francisqueta, la mare, la genuina representant del jove injustament escomés. Ella no li parlava de política ni de negocis; compartia ab ell los cuydados de Da. Isabel, y allá, al fons del cor, plorava l’ausencia d’un ser estimat, certament ben digne del respecte de son agressor. Mes, fòra de l’afligida mare, D. Pau no atenia á ningú. Per aixó, fins son sogre callava al veure’l entrar, D. Ramón y en Llebreta li feyan pas, ab los ulls á terra, esperant, com dos gossos bastonejats, l’adveniment del favor perdut.

D. Ramón, sobretot, estava inconsolable; aquell despegament y’l del seu fill eran dos claus que tenia clavats al cor. L’Albert no havia escrit més qu’ una carta donant part de la seva arribada, insinuant apenas la necessitat de perdó, com si son darrer determini fos lo més natural, y sens llansar l’esperansa més remota de tornar á Vilaniu.

“Quatre ratllas y en lletra desordenada! Aquí ’l tens: ja torna á esser á Barcelona, ja ’s hi troba com lo peix á l’aygua, ja escriu d’una esgarrapada, distret, sense ni saber qué dirnos… Té, l’única part un xich afectuosa es aquesta hont demana novas d’en Pepito y de Da. Isabel… Si no fos per aixó, potser ni’ns pregaria que cuytessim á contestarli.”

Per altra banda, ’ls rums-rums de la vila me ’l duyan marejat. Tot Vilaniu anava remogut per un sol crit: la jove Galcerán se moria! En la derrera consulta, ’ls metjes l’havian desahuciada, no hi havia remey. En cassinos y cafés, pels rotllets de las botigas, en visitas y escriptoris nos parlava d’altri, y tot eran comentaris y disputas sobre la causa determinant d’aquell accident. Hi havia qui no s’amagava de suposar devant del vell Merly, que si D. Pau havia comés alguna violencia, un quasi-assessinat. ¿Qué era, sinó, una certa detonació que,’l meteix dematí en que caygué malalta Da. Isabel, havian sentit los vehins de la plassa? La compradora de las monjas assegurava que ’l tiro havia retrunyit dins meteix del entresol. Ella, al cap d’un minut, vejé á D. Pau tancar la finestra. D. Ramon, encés d’ira, omplia de fástichs á qui tal deya, y esplicava ’l fet com los criats. “Alló podia passar al més destre, tot lo demés era una calumnia de mala lley; y que ’s tinguessin la llengua, perque, com alcalde, era capás de férne una de las sevas.”

Entre ‘ls qu’ havian dat acullida al suposat adulteri, la malicia anava més lluny, relacionant la fugida de l’Albert ab l’arribada de D. Pau. De segur que l’adúltera havia cuytat á avisarlo, y quí sab qué havia succehit? Un dels qu’ havian marxat ab lo noy Merly assegurava qu’ aquest no badá boca en tot lo camí, sempre ab la cara amagada al recó… y que duya ’l bolet brut y escaixalat de l’ala com si li haguessen tombat de un cop de pedra.

Los metjes de Vilaniu parlavan de las ocurrencias sens eixir dels dominis de llur professió, atacant durament l’ineptitut del company Roig que, com deyan los de Barcelona, havia prés l’a per la b.

–Perque, senyors, de qué’s tractava aquí? D’una metrorrágia puerperal inmediata. ¿Deguda á qué, senyors? A un vici constitucional, á una cloro-anemia prou coneguda, y determinada no més qu’ accidentalment per una commoció moral. Y bé, donchs, administrar una sangría, acudir á antiflogistichs en casos aixís, trobarse ab una malalta que té la pell cremosa, las extremitats fredas, lo ventre fluix y espalmat, una gran excitació nerviosa y cent quatre pulsasions y aplicarli sols una tela de moltó y acudir á simples sudorifichs, no es desbarrar? No es matar la malalta? Lo que calia era un tractament tot oposat; bons caldos, vi ranci, cordials, injeccións intra-uterinas. Los companys de Barcelona aixís s’espressavan y tenian rahó: lo metje Roig era un ase.

Peró ‘ls profans se posavan del cantó del Sr. Roig, gloria de Vilaniu, y suposavan que tot alló eran envejas y rivalitats fomentadas per la presumció dels metjes de ciutat, una colla de sabuts que, de segur, l’haurian morta primer que l’altre. Los criteris vacilavan, no devant de las rahons, sinó devant de qui las emitia, y aixó, tant si ’s parlava de medicina, com si ’s sostenia la murmuració del atentat de D. Pau. Solzament las enemigas de las Ocas mantenian certa reserva, com espalmadas devant lo perill de veure á aquestas trumfar altre cop. La mal continguda satisfacció de la Sumpteta acabava d’escamarlas á totas. De segur qu’ havian pecat de massa crédulas, que llur bona fé havia sigut sorpresa. Y empesas per una por interessada y pe ‘l supersticiós respecte qu’ infundeix la mort, llansavan llágrimas de penadiment, é invadian la casa Galcerán en actitut de protesta, assedegadas de reconciliació. La Montserrateta, ja lliure de sa gelosia, repetia á tothom que la seva mamá estava prendada de las virtuts de la malalta á la que ‘s podia donar lo combregar á las foscas; Da. Francisqueta pe ’l meteix; lo Sr. Rector no tenia prous paraulas per’ alabarla. ¡Quín disbarat, donchs, d’haverla abandonada per un dicho me han dicho! ¡Quína bestiesa d’escoltar tot aquell teixit d’injusticias! ¡Cóm havian caygut al parany!

Llavors se feu una reacció en molts esperits; tot eran alabansas pera Da. Isabel, planys y temors de perdre á una senyora tan exemplar y respectable. Mitj Vilaniu aná al combregar que presidiren D. Pau y ‘l general en persona. Un reculliment extraordinari regná per tot lo curs. Essent de nit la cerimonia, totas las finestras, portas y balcons estavan sembrats de llums. La llarguíssima professó caminava ab imponent quietut, al toch llunyá de la trista campaneta, y ’ls espectadors observavan en silenci ’l nombre y calitat dels concurrents, entre ’ls quals no faltavan ni ’l pubill Tárrega ni’n Riudabets qu’ anava tremolant de camas y groch com la cera. Derrera del Senyor, s’empenyia una inmensa cua de dònas vestidas de negre y encaputxadas, lo rosari en una má y una candela en l’altra. Quasi de cada porta sortia alguna dòna á engrossar aquell núvol negre sembrat de estrelletas d’or. La passada havia durat mitj’ hora. Peró ahont se clavaren principalment los ulls del espectador fou en lo rostre de D. Pau, esgroguehit, transmudat, roigs los ulls, lo cabell enrera, la faç estirada, tot son posat caygut.

La lluyta d’aquells dias havia aclaparat al gegant. Quan los metjes declararen que tot era ja inútil, aquell geni indomable quedá rendit. Llágrimas silenciosas solcaren son rostre, sos accionats y sa paraula eran per demés tendres ab tothom. Veyent altra volta á la Queta, l’agafá de motu propi, l’acompanyá al capsal de la malalta á rebre l’absolució desitjada, y, com si aixó no bastés, desseguida apretá á la commoguda vella entre sos brassos. Després torná á l’espona pera no abandonar ja més la má d’aquella dòna estimadíssima, pera infundirli forsas ab que sostindre la desgarradora lluyta, arruixantla de tendresas y petóns compassius. Y si sa mirada queya sobre ‘ls demés, seguia impregnada d’igual compassió. Son cor s’havia omplert d’una tendresa tristíssima, beguda al capsal d’aquell llit, barreja de compassió y basarda al’hora, que naixía de la presencia del perill y de la conciencia de la propia inutilitat. ¿Qué eran tots ells devant la Mort? Res; uns sers tan frévols y dignes de pietat com aquell tan volgut qu’ allí agonisava.

Y no obstant, duas horas després, quan donya Isabel finá, D. Pau sentí renaixer son carácter. Una llágrima grossíssima li entelá ‘ls ulls, se tirá als brassos de son sogre qu’ havia caygut sobre ’l sofá, estrenyé fortament las mans de sos amichs y servidors, besá ab deliri als nens, y entrá de dret al escriptori á fer plans y donar ordres. Ningú ’l vejé plorar més: una glopada de fel havia estroncat lo doll passatger de sa tendresa. Son cor sentia un odi tan universal per Vilaniu com lo del meteix Albert; peró en sa cara hi havia tota la dissimulació del polítich hábil.

L’ endemá, queya com una bomba sobre Vilaniu la nova de que l’hereu Galcerán se’n duya ‘l cadavre de Da. Isabel á Barcelona. Tots los esperits bategaren corpresos d’un meteix temor: la porta dels Galcerans ja no s’obriria més, la primera família del poble ’ls abandonava, era per Vilaniu com la cayguda d’una dinastia. Aquella escala fou un jubileu de gent qu’ anava á enterarse bé, á tentar de dissuadir á aquell senyor. D. Ramón, lo primer, pregá mitj’ hora: no podia compendre qué movia á D. Pau á pendre un determini com aquell que seria interpretat com senyal d’aburrició ó desconfiansa, y, per consegüent, havia de congriarli enemistats y apartarli la gent de las urnas.

L’ hereu Galcerán dava á tothom la meteixa resposta de sentiment familiar: era per una delicadesa vers al seu sogre qu’ estava de quartel á Barcelona: ningú ’l tragué d’aquí.

Y veure marxar, carretera amunt, aquell atahut, dins d’un cotxe endolat, y derrera d’ell tota la família y servey de la casa en dos cotxes més, fou un dol y un afront per Vilaniu.

Lo dia, successor d’una nit de pluja, hi ajudava. Boyras borrimosas de tardor tapavan las montanyas dels voltants; un plujím invisible y fret atravessava la roba, apagava la pols del camí, ensordía ‘ls sorolls, posava sucosas las descoloridas fullas que salpicavan encare l’esblanquehit brancatje dels plátans. La carretera traspuava un fanch bituminós que s’enganxava en feixugas placas á las solas. Las terras de conreu s’extenian á dreta y esquerra com ermots amarats, y la migrada vegetaciò dels horts s’ajeya esllanguida y plorosa com anyorant lo sol, qu’ aquell cel de llet reduhía á las condicions d’una lluna entelada.

Lo portal de Baix s’omplí de gom á gom. Centenars d’amichs y tafaners qu’ hi feren cap, seguiren ab la vista ’l trist convoy, clavats al peu del portal, muts y pensívols com si presenciessen l’emigració d’una época. Mes, en mitj del silenci, dos obrers, pegantse y empenyentse com payassos, s’obriren rotllo. Lo més barbut y desfatxat d’ells, una blusa de teixidor á l’espatlla, una catxutxa aixafada al front, avansá devant la multitut, s’aixancarrá cómicament, y fent corn de la má, cridá en veu grossera y forta:

–Bon vent… madur!

Y tot ensemps, aixecant lo bras esquer, se pegá en la font del meteix un cop ab lo cantell de la má dreta. La vara de D. Ramón no fou prou amatent per’ assolirlo quan fugia. Alguns sonrigueren, d’altres condemnaren la grosseria ab una mirada reptadora. Hi hagué filosop que prengué aquell obrer per heralt de la revolució triomfant.

Peró tots los ulls convergiren altre cop á la carretera, que sols aquell convoy trepitjava. Lo trist corteig aná enxiquintse, enxiquintse, fins presentar tan sols la negrosa esquena d’un cotxe, suspesa sobre ’l perfil de duas rodas. La vista escorcolladora s’enterbolia quan aquella taca negra ’s redressava dalt del serradet. Per fí un llens cendrós ho esvahí tot. Llavors, aquella gentada, amarada d’humitat, plegá ’ls brassos ab esgarrifansas de fret, y sens comunicarse cap impresió ’s destriá, apretant cada qual lo pas vers casa seva.

En Llebreta y D. Ramon pujavan per senglas aceras del meteix carrer; lo primer ab las mans á la butxaca y ’l cap cot com un mort de fam; lo vell Merly, encaparrat y encés de cara. Ni un ni altre badavan boca. Al pobre vell, la vara d’alcalde li caygué dos cops al fanch. A la fí, pera dar l’adeu á son company, sos llavis mormolaren:

–Es massa fort aixó, es massa fort…

Mes ho era pòch, ho era pòch! Sos ulls, fits en aquell trist corteig, no ‘s pararen un moment en los primíssims fils del telégrafo que s’extenian á un cantó del camí, muts y quiets com materia inanimada, servint de pujadors als enjogassats pardals. Y no obstant, al arribar á casa seva, vejé qu’ aquells fils l’havian cridat, fent estampar son nom sobre una cinteta cendrosa y al peu molt pocas paraulas més: Urgeix vinga. Albert en perill. Olivó.

Era inútil. L’ Albert, enterat del desastre Galcerán pe’ls diaris, havia caygut impensadament mort en un Tiro de pistola. Llavors sí que ’l pobre vell no pogué sostindre més ab seguretat la vara. Tot Vilaniu lo vejé alguns mesos anant y venint de missa d’onze, arrossegant una cama, ’l cap y ’l bras esquer penjant, la boca tòrta y babosa, plorant á cada amich que l’aturava, sempre de brasset d’una dolorosa envellida que tothom saludava ab lo nom de Da. Francisqueta.

Fi.