Primera part (continued 2)

Mentrestant, la confusió y desmay de las altras no tenia fi. Perque, ¿qué volia significar donya Isabel ab sa conducta? Era qu’ al decidirse á viure allí havia determinat no acceptar la lluyta á que la provocaren l’altra vegada las Ocas? ¿Se li havia acabat l’humor de vestir bé, ó l’havian acobardida aquellas ab l’afany de comprar que las acorava? Qualsevols que fossen los motius, seria tristíssim que donya Isabel prengués semblant determini, quan, ja per sa figura, ja per son exquisit gust, ja per sa fortuna, tenia forsas sobreras pera abatre y anorrear á sas rivals, ab lo qual deixaria satisfets justíssims desitjos y ’s captaria l’agrahiment de la generalitat de las vilaniuhencas, que no tindrian ja may per vergonyós lo veures aventatjadas en elegancia si, qui aixó lograva, era una forastera, una dama de ciutat y, al cap y á la fí, la veritable senyora de Vilaniu.

Mentres tal pensavan las humilladas, no assaborian prou bé ’l pler de la victoria las vencedoras, tement que llur triomf havia d’esser rebaixat ab suposicions que tendirian á engrandir la noblesa d’ánima de donya Isabel. Y baix la pressió d’aquest temor, comensaren á rumiar com contrarrestarian eixa propaganda.

Se tractava d’una astucia; buscarla donchs. Ni la orquesta, ni ’ls cants, ni ’ls crits y conceptes del predicador pogueren distráurelas.

Acabat l’ofici, retiradas ja las autoritats ab lo mateix soroll que las havia acompanyat al temple, la jove Rodón, més maliciosa y astuta que la pubilla, procurá atráuresela pera anar a veure ‘ls castells á casa Montellá. Situada, aquesta, devant per devant de casa la Vila, era la que mellors balcons tenia pera contemplar l’espectacle. La pubilla Tárrega, no comprenent lo plan que la proposta inclohia, se negava á ficarse aquell dia á casa d’unas amigas de la Galcerán, hont, sens dubte, sentiria elogis temuts, y hont ni tan sols podria darse ’l gust de fer morir d’enveja á la rival. Perque bén segur que, quan s’havia presentat á l’iglesia tan senzilla, era que tindria ’l propósit d’entornarsen directament á casa á fí d’arreglar la taula del gobernador. Peró com, tot discutint, trobés á sa amiga menos ben posada de lo que de lluny li havia paregut y cregués qu’ á son costat aquesta havia de quedar no poch desmerescuda, acabá no sols acceptant, sinó trobant que, contat y rebatut, no hi hauria pas mellors balcons que ’ls de casa Montellá en tota la plassa.

–Y sí, filla. –exclamava triomfalment donya Mercé Rodon, tot fent com qui ‘s posava bé lo medalló d’or penjant del collaret, á fi de que la pubilla hi fixés l’atenció.– Per’ anar á qualsevol altra casa, haurias d’atravessar la plassa, y ¿quí l’atravessa ab aquestas empentas?

–¡Quín medalló més hermós! –feu la pubilla, trencantli la paraula, no tant pera darli gust, com pera esbravar involuntariament la preocupació que en aquell instant la dominava. Ella no li havia vist comprar aquell medalló.

–T’ agrada? Ara me ’l va regalar en Pepet.

Y dihent aixó, agafá ab los dits enguantats de lila, la joya, qu’ era del tamany y forma d’una cullera, y l’acostá vers l’amiga com si volgués donarli una cullerada més d’enveja. Una y altra, farcidas de joyas, d’una llambregada, ‘s passaren revista á tota l’argentería qu’ ostentavan com aparadors ambulants.

–¿Veus? –seguí donya Mercé, endolsint la beguda ab una veu tan melosa com pogué– Eixirém per la porta del campanar, atravessarém lo carreró d’en Simonet, y ab un salt som á la porta falsa que té en Montellá al carrer del Reixat-Vell.

La pubilla oposá encare, que ’l seu marit no podria pujarhi; peró donya Mercé insistí en que no importava, que tampoch feya propósit d’anarhi en Rodón. Ja las deixarian á la porta. Feren una senya als marits y eixiren, deixant lo temple gayre bé desert, la prou pesada atmósfera carregantse més y més ab lo tuf oliós de cent cremells fumejants.

Quan las Ocas hi arribaren, la casa Montellá sobreixia ja d’animació; tot l’altar de la Concepció hi havia fet cap; sos balcons estavan convertits en hermosas toyas d’escullidas flors, segons felís expressió de don Tomás Riudabets, un conco acartonat de Vilaniu que, malgrat sos cinquanta anys y figura de Quixot desgalitxat, rondava sempre fet un mico, entre faldillas, vestit de llampants colors, carregat de potingas y cosmétichs.

Donya Rosa Montellá que, com sa filla, ‘s desfeya per obsequiar á tothom, se n’ emportá á las duas elegantonas al balcó de l’esquerra hont hi havia las mamás, entre ellas donya Francisca. Pero aquellas trobaren ben prompte que no era pas aquell balcó ’l lloch que las hi pertocava. ¿Qué hi havian de fer las reynas de la moda entre aquell munt de carcamals embolicats ab faldillas de setí del any quaranta y mantellinas de l’antigor? Ellas volian destacar entre las poncelletas perifolladas, entre aquellas caronas frescas, coronadas de flors y rúixas vaporosas.

–Ay, nó, no’ns posi aquí, donya Rosa, –exclamá la Rodón– ¿no veu que no hi cabém, que las molestarém á vostés?

–Y tal! –afegí la pubilla Tárrega.– Nosaltres en qualsevol part. No’ns tracti de compliment; potser allá, ab las noyas…

Tres ó quatre rialletas s’ofegaren en los llavis contrets de las respectables mamás, ensemps que la pubilla ’s tirava enrera una gran cinta del gorro, y d’una llambregada resseguia ab pena la toquilla de donya Rosa. Mentrestant, la Rodon s’abocava al balcó y, tot signant, afegia:

–Veu, donya Rosa? al costat de la seva Montserrat hi ha tres nenas que no’ns taparán gens.

–Té rahó, allí estarém divinament, y vostés quedarán amplas.

–Ah, per nosaltras no, ab molt de gust… Totas hi cabém –respongueren las aludidas, desitjant per revenja ferlas quedar allí.

Peró ab prechs y falsos cumpliments, las Ocas guanyaren la partida. La senyora Montellá no tingué més remey que portarlas fins al balcó de la dreta, arrancant d’allí á las tres nenas quan més cofoyas estavan de figurar entre las pollas y jovenets dels quals recullian las flors sobreras. Las més grans, al veure venir las Ocas, sentiren un disgust. ¡Tan bé com estavan! En aquell balcó hi havia també l’Albert, sobre ’l qual, temps há, tenia posats los ulls la Montserrat, una sabudeta pálida é insignificant, de figura no despossehida de gracia, que llegia á Fernan-Caballero, Trueba y Octavi Feuillet. Totas havian celebrat l’arribada d’aquell jove que duya fama d’home de profit y que, com fill mimat dels Galceráns, podia dárlashi novas de donya Isabel. Per ell s’enteravan de l’estat delicat d’aquella senyora, ab grans exclamacions de compassió y bon afecte, quan arribaren las rivals á trencar l’entretinguda conversa.

Hi hagué un moment de confusió, durant lo qual, allá interiorment, don Tomás va plányers de la dolensa de donya Isabel, á qui professava cert respecte y estimació de vanitós. ¡Tan bé com l’altra vegada havia sigut rebut! Sos ulls, no obstant, se fixaren ab certa tristesa sobre l’esquerpa donya Mercé, pensant que potser hauria de raure encare á las mans de l’histérica pubilla que li semblava més fácil. Don Tomás estava ja cansat de la criada ab qui vivia sol. Després, era ja hora de que, á la posta de tant y tant buscar, se li rendís alguna senyora com cal. Y llensá un adolorit recort á l’única conquista de cent anys enrera, la viuda que se li morí. Peró ’ls compliments á la fí acabaren, resignantse las Ocas á passar á primera fila, mentres las noyas prenian inventari minuciós de la joyería, flochs y plomas que duyan aquellas elegants. Encare, la Rodón, si no portés aquell sombrero rodó que li feya més bufalluda la cara, ni ’l vestit tant estret que feya rebotre més sas desmesuradas carns, podria passar mellor que l’espingarda de la pubilla ab aquell gran aucell dalt del cap, que l’agegantía més y més! La primera, al menos, era frescota com una pagesassa, tenia bons ulls y un plegat de boca bondadós; que la segona, tan alta, tan magra, tan descollarada, ab aquell mostatxet mal dissimulat pels polvos d’arrós y aquell ayre de mal geni, vaja, no podia anar. Després, los colors tan mal casats, tanta pedreria y or!

–Oh! oh! quin balcó més distingit! –saltá en Riudabets sortint de sas abstraccions.– Aixó es el palco real!

–Gracias, gracias…

–Don Tomás sempre tan amable –afegí la Montserrat, buscant ab una rialleta maliciosa dirigida á l’Albert, un aplauso á son talent.

Pero aquest contemplava la bullidora plassa per las elásticas escletxas que li deixavan los capets sedosos é inquiets, los flóchs y plomas y ombrelas de primera fila.

–No ‘m digui amable, díguim just, Montserrateta. Miri, si nó, la plassa… Y, á propósit: ¿quan se desvesará de dirme don Tomás? Es qu’ es prou, Montserrateta, qu’ encare li fassi respecte! A vosté, una senyoreta tan ilustrada; jo, jo, que no faig respecte á ningú!

Tot lo balcó esclafí de riure, fins l’Albert, qu’ aquesta vegada notá que la Montserrat s’havia colocat al costat seu y exagerava la passió de riure, clavantli miradas que volian dir: “¿Eh que’n es d’infelís? Tu y jo sols ho podém apreciar.”

–Ni’n vull fer, –prosseguí don Tomás.– Oh, es que ni’n vull fer; enténguinho be, senyoras, ni’n vull fer! Qué ne’n treu un de fer respecte? Ser temut y no estimat… Y jo, cabalment, lo que desitjo es amor, molt amor… Que el amor es el consuelo de las almas bien nacidas –com deya ’l poeta–… Després que, don Tomás, don Tomás, no se que ’m fá… ompla tant la boca! En la bona societat se suprimeixen los títuls, se procura ab diminutius aplanar la més petita vall que separa y encongeix la fraternitat. Aixó ja ho sab vosté, Montserrateta. Donchs ¿per qué no puch conseguir que ’m diga Tomaset, com totas las amigas? No es veritat, Sumpteta?

–Jo ho créch que té rahó en Tomaset –exclamá la gegantina pubilla. Y tot seguit, frisosa ja de rompre ’l foch, trencá dihent: –Y que no ho veuhen quí hi há á Casa la Vila? En Galcerán, lo seu sogre, ’l Gobernador… No ’ls veuhen? Qui sab si hi deu ser donya Isabel?

L’ Albert no pogué contindres. Sos ulls escorcollaren lo balcó del Ajuntament, y, entre las autoritats, vegé á son pare accionar ab calor, mostrant al general las balconadas de gent del voltant, després la plassa esmaltada de coloraynas com un jardí, sorollosa com la mar.

–Eh qu’ es poétich aixó? –feu la Montserrat, quasi á l’orella del jove.

–Molt pintoresch –mormolá ell.

–Y are! Donya Isabel á casa la vila? –exclamá una de las noyas Roig.

–Y per qué nó? –objectá tot desseguida donya Mercé.

–Si no hi ha més que senyors…

–Y qué faria si no honrarlos? –saltá en Riudabets.

–Oh, jo ho crech. Y ademés, que per la seva posició, pe’l seu talent, pe’l seu tracte, potser alli es hont li pertoca –afegí la pubilla, ab veu massa aspre y clavant una mirada á l’Albert qu’ aquest cullí ab l’indignada sorpresa de qui ’s sent una grossería.

–Psse!… –feu la Rodón.– Per’ acompanyar al seu papá y al gobernador, no diré que no hi vingués… peró per lo demés, qué hi veuria aquí?

–Y es clar, una senyora acostumada á Madrid y á Barcelona, una senyora qu’ ha viatjat tant per l’estranger… francament, no crech que puga trobar atractius en una festa de poble.

–Donchs jo tinch una idea ben diferent de donya Isabel –oposá la Montserrat, ab tó reptador– ¿No es veritat, Albert?

Aquest se contentá de respondre arronsant las espatllas y llensant una mirada de llástima á son entorn.

–Tant meteix, si ’s trobés entre aquest pom de flors… –insinuá en veu enmelada en Tomaset.

–Entre nosaltres!…

–Pobretas! –exclamaren las Ocas, ab veu hipócrita.

Y la Rodón afegí:

–Que no l’ha vista, Tomaset, á l’iglesia?

–A mí no se m’ escapa res de lo excelent, senyora. Tampoch se m’ ha escapat vosté.

–Y no ha notat qu’ anava ab un vestit d’estar per casa?

–Ah, sí; un vestit de negligé. Aixó es molt elegant.

–No obstant –saltá la Tárrega, ab veu nerviosa– vosté, que per tal se té, hi anava ben estiradet, ab tot lo bó y mellor de sa calaixera.

Don Tomás se defensá, llavors, dihent qu’ ell se referia als usos y costums de ciutat; aixó no obstant, regoneixía qu’ en una vila, ‘l dia de la festa major, no devia ferse altre que lo qu’ ellas y ell meteix havian fet. Peró si donya Isabel havia patit una distracció, era molt perdonable.

Entre las enemigas de las Ocas hi hagué un altre moviment d’indignació. La Montserrat portá la veu, oposant en defensa de la Galcerán qu’ aquesta venia delicada de salut, que devia estar encare fatigada del viatge y que, segurament, enfeynada per las criaturas y ’ls forasters, ni temps hauria tingut pera vestirse. Las demés senyoretas del balcó apoyaren la defensa ab moviments de cap é indirectas fortas.

Los ulls de las Ocas y de la Montserrat interrogaren una volta més los del noy Merly. Peró aquest se resistia á pendre partit, mostrantse tancat en la més absoluta reserva. Interiorment, un mar de fel inundava son cor. Aquella discussió osada y mesquina sobre un acte tan inofensiu de la seva amiga, l’omplia de dolorosa sorpresa, li feya detestar una vegada més l’atrás de sos convehins, la meteixa simpatía que li manifestava la noya Montellá. Si ell parlava, diria desvergonyiments á dreta y esquerra. Lo mellor, donchs, era callar, mal que passés plassa de desagrahit envers la familia Galcerán, objecte d’aquella escaramussa. Son orgull se rebelava á fer actes y confessions devant d’aquella genteta. Mes, malgrat son determini, estigué á punt de saltar quan sentí que la Tárrega exclamava ab tó envalentonat:

–Donchs, veuhen, jo no m’ hauria atrevit á presentarme al Ofici d’aquella manera, per por que la vila pensés que ‘m dava de menos de lluhirhi lo poch ó molt qu’ una té.

Y recalcá en lo possible las derreras paraulas.

–Qué vol que li diga? interposá la Montserrat, enardida pel foch del contrari y pe’l desitj de conciliarse una vegada més las simpatías del noy Merly.– Aixó sembla suposar orgullosa á Da. Isabel. Perdoni, jo l’he tractada bastant, y d’orgullosa no’n té res. ¿No es veritat Albert?

Peró l’interpelat havia eixit ja de la sala, plé d’un fástich y malhumor que las Ocas li llegiren á la cara. La pubilla hi quedá pensant. ¡Hum…!

–Orgullosa! Aixó sí que no –afegí en Riudabets.– Ja ho he dit un’ altre cop, la senyora no es d’aquí, está malalta…

–Aném, per estar anémica… No ’m fassin riure… –objectá donya Mercé.– Potser no té ’l decahiment de forsas que jo tinch.

Y com vegés dibuixarse la rialleta de burla en totas las caras, s’encengué de debó y assegurá pe’ls seus Deus que, malgrat sas carns, sentia una flaquesa de forsas extraordinaria. Peró com l’incredulitat se retratava en tots los semblants y la corprengués la por de perdre la batalla comensada, s’asserená y ab to conciliador prosseguí:

–Be, peró, jo sempre dich: terra á que vas, usansa que hi trobas. No vull suposar que donya Isabel sia una orgullosa d’aquellas que ni ho saben dissimular. Res d’aixó. També la tinch tractada y may ho he notat. Peró, parlant desapassionadament, dihentho aquí, entre nosaltres, –y desitjo que no ’s repeteixi á fóra,– la gent de ciutat, com que tenen més mon, saben amagarho tot mellor. La rebrán tan bé com vulga, li farán la gara-gara tant com vulga; peró aquí, dintre ’l cor, ¡uy, que’n tenen de secrets! Si vosté vol descubrilshi, no ’s fixi pas en las paraulas; examini ’ls actes.

–Ah! aixó sí –exclamaren las altras y fins en Tomaset, deixantse arrastrar per aquella enveja sumorta que suscita en los vilatans recels contra la gent de ciutat.

–Y aném á veure –seguí aquella, coneixent qu’ ab son discurs duya camí de triomfar– ¿qué tindria d’estrany que la jove Galcerán, filla d’un general, esposa d’un diputat y gran propietari, rica de sí com no n’ hi ha cap més á la vila, relacionada ab lo bo y mellor de Barcelona y ab la noblesa de Madrid, instruhida en bons colegis, acostumada á un modo de viure que, no s’ofenguin, m’ hi poso jo la primera, á un modo de viure que cap de nosaltres tenim, se dongués de menos, no diré d’alternar fins á cert punt, peró si d’intimar ab las vilaniuhencas? Jo li faig justicia, ho comprench; comprench que per aixó ha de baixar de nivell y es exigirli massa sacrifici.

Al arribar aquí, abandoná ’l balcó en Felipet, obligat á parar la conversa ab las noyas per haverlas distret la present discussió:

–Quin alét! Com las hi apreta! –feu á l’Albert, celebrant lo talent de l’oradora.

Peró l’Albert, sens obrir boca, se ’l mirá ab fástich, y passejantse sol per la sala, ab lo cap baix y ab fonda amargura, exclamá:

–Quina gent! quina gent!

Mentrestant la de Rodón seguia en lo balcó posant en jóch tots los ressórts de la seva eloqüencia y del enginy femení. Coneixia perfectament la forsa de persuassió que té sobre ‘ls demés la humillació propia, y per’ aquest camí anava atrayentse á l’auditori y rodejant de prevencions ab tal habilitat la figura de donya Isabel, que, fins sas majors admiradoras, quan se’n adonaren, la vejeren com en un castell ahont sols podrian entrar si la castellana ‘s dignava fer baixar lo pont llevadís. Prou sabia la Rodón qu’ aixís enlayrava á la rival, peró aixís també cavava ’l fosso d’aislament que de moment calia, la posava en situació d’esser envejada primer, arreu odiada, y comensava á reunir forsas enemigas pera empendre ’l siti y enrunar un dia ’l castell.

Los ánims vacilavan encare, quan la pubilla Tárrega, havent meditat prou sobre l’ayre de fástich ab que las escoltá l’Albert, per lo que fos, acudí al medi grosser de tirar á volar mitjas paraulas pera fer naixer sospitas calumniosas.

–Tu dius que ‘ls fets son lo que descubreixen las intencions de la gent de ciutat, –interposá– Tant es veritat qu’ are conjumino aqueix retrahiment qu’ observém avuy en donya Isabel ab lo que’ns deya aquell senyor ¿sabs? y mira si tenia rahó.

–Bé, no, aixó podria esser casualitat –feu la Rodón, sabent bé que no aludia á res, peró fingintse una vegada més possehida de la imparcialitat major– Jo alló no ho crech pas.

–Prou ho veurém. Jo no espero que vagi al cassino.

–Quan, avuy? Si que hi anirá, no hi té d’anar…

Y al arribar aquí, la trassuda enemiga, coneixent qu’ intentar més, aquell dia, era exposarse á ensopegar per corre massa, mudá de conversa, portant l’atenció dels oyents als demés balcons de la plassa, fent pronóstichs de lo que seria la professó y de cóm estaria ’l ball, y mostrantse, per incidencia, quan la conversa s’ho duya, la més benévola admiradora de donya Isabel y de tots los seus.

Mentrestant, la plassa bullia d’animació, los castellers feyan proesas de forsa inaudita qu’ aixís oprimian los cors com promovian esclats atronadors de crits y picaments de mans, y en lo balcó del costat, lo bon senyor de Montellá, un vell de bona arrel, tan sá de cos com d’ánima, y candorós com un noy, deya molt convensut á l’Albert:

–Véus si n’ es d’hermós aixó? ¡Quina pau, quina confraternitat! Aquí tothom se barreja en una sola lliga, vinga broma y fóra murmuracions ni etiquetas; la festa manté tots los cors alegres; tot es bona voluntat y puresa d’intencions.

L’ Albert lo mirá un moment com si contemplés un boig.

VI

A las duas de la tarde, quan la familia Galcerán s’asseya á taula ab son hoste, la plassa de la Vila quedava deserta, havia cessat per tot arreu l’amohinador rebombori de la festa, y, per primera volta aquell dia, ‘ls malalts y criaturas de bolquers dormian y ’ls pardals saltironavan tranquilament per carrers y plassas. La cridoria s’havia recullit dintre las casas, y al soroll aixordador, qu’ avans promovian los are ajeguts timbals y grallas, havia succehit la vidrosa remor de plats y copas que trincavan sens parar, en mitj de las riallas de francatxela á que s’entregavan los vilaniuhenchs. Era ’l moment en que boigs y sabis, arruixats y prudents s’aprestavan á reparar las forsas perdudas, assaborint los plahers d’un suculent dinar de festa major.

–Ah! finalment reposarém una estona! –exclamá ’l gobernador, tot extenentse ’l tovalló en los genolls.

–Y no gayre temps, amich Dominguez, –respongué sonrihent don Pau, desitjós de promoure l’expansió qu’ es lo mellor amaniment d’una taula de convidat.– Pensi que, á las sis, haurém d’esser a la professó, y no fassi pas propósit de dormir la mitjdiada, que no acabarém de dinar sense que’ns amohinin las visitas, y al devant de casa tornin á sonar grallas y músicas.

–Prou m’ ho figuro, prou! –digué ’l gobernador, servintse un plat de purée de pésols y donant á son company una mirada de conmiseració recíproca.

–Pobre Dominguez, no ’l deixarán reposar, –interposá donya Isabel, mentres remenava ab la cullereta lo plat de la nena que no volia deixarsel refredar per la minyona.

–Senyora, senyora, cregui qu’ ho necessito! Vosté no sab quin’ una me’n han jugada aquest dematí? ¡Pot pensar vosté com m’ han posat lo cap després, á casa la vila! Sórt qu’ un ja está fet á aqueixa eterna chismografía que brunz al entorn de tot gobernador. Sórt que lo que m’ entra per una orella me surt per l’altra.

–Ja he vist á casa la vila quan se l’enduyan pels recons l’alcalde, ‘l comandant d’armas, lo tinent de la Guardia Civil, l’administrador de correus, lo jutje… en fí, tots los qui m’ han amohinat á mí primer –digué don Pau. Y comensá llavors á pintar graciosament á son amich la ridícula escena del despido d’aquellas autoritats quan volia parlarli á solas.

L’ expansió aná prenent peu ab aquella progressió rapidíssima que res logra com la familiaritat d’un dinar, y derrera la relació de don Pau, plogueren descripcions dels epissodis divertits qu’ havian ocorregut als tres homens públichs qu’ ocupavan la taula. Lo gobernador, que, quan s’hi llensava, manejava com ningú ‘l llápis del caricaturista, descrigué ab tals toquets la recepció de qu’ havia sigut objecte aquell matí, que produhí en tots la major hilaritat. Tocá arreu ‘l torn al exámen del artificiós panegírich de Sant Joan qu’ havia pronunciat en castellá enmidonat, un predicador foraster, y parlant en sério, hagueren de convenir los comensals en que Vilaniu tenia l’extranya habilitat que se li atribuhía pera celebrar solemnes funcions religiosas. Lo que no podia admirarlos com als vilaniuhenchs, eran l’orquesta de’n Metus ni las veus de nas dels cantors, tan difícils d’escoltar sens’esgarrifansas com de remembrar sense ganas de riure pera qui tingués l’oído un xich educat. Lo senyor Dominguez probá, ademés, que s’havia fixat molt en las noyas de la vila, elogiant la bellesa de las duas ó tres que sobresortian per aquesta qualitat, y qu’ havia ja ullat també ‘l general, desde ’l carrer, quan eixian de l’iglesia. Per últim, seguint lo gobernador la revista de sas impresions més graciosas, l’emprengué en descriure las duas senyoras que més li havian cridat l’atenció per llurs figuras y enfarfegat vestir. Una d’ellas, alta com un estrenyinador, escollarada, espatlluda y ab certs rasgos que recordavan á la geganta de la vila, resultá ésser la pubilla Tárrega. Deya de l’altra, qu’ era grossa, de cara rodona com un girasol, y que li havia donat pena ab son afany de comprimirse l’exhuberant musculatura que li rebotia per tot arreu en forma d’embutifarraments. Y al fer aquesta descripció, prou realista pera imaginarse una figura digna del cisell de Churriguera, acompanyava encare la frase ab uns moviments de má, semblant pinsarse las parts del cos que descrivia, com si volgués inflárselas en la mesura que l’imaginació se las representava.

–¡Oh! no sigui cruel aixís, Dominguez, no sigui tant cruel –exclamá la Galcerán, rihent á desdir com los demés– vosté está fent la caricatura de la flor y nata de l’elegancia vilaniuhenca.

–¡Ah! es la dona de’n Rodón á quí’t descriu ara –cridá, entre rialla y rialla, don Pau, qu’ havent ignorat sempre las aspiracions de la pubilla no ’s fixá tant en la descripció d’aquesta.

–Y prou que ho sé. Per Déu, Dominguez, vosté es temible! Y dispensi, no s’hi ha fixat prou bé: la Rodón es grossa, peró es guapota, molt fresca y té molt bons ulls.

–Senyors –continuá ‘l gobernador– jo no sé qui son; per lo tant no tinch ánim d’oféndrelas. Descrich lo que m’ ha fet més gracia; perque, francament, al veure primer aquella gegantessa espatlluda com un penja-robas, y després l’altra, que no dubto será com vosté diu, peró apagesada, totas duas tant plenas de pretensions y posturas, he hagut de fixarmhi forsosament.

–Ah, ja sé, ja sé quí vol dir –saltá ‘l general.– Son unas que’l síndich m’ ha fet mirar ab uns gemelos desde dins de Casa-la-Vila, presentantmelas com los figurins de Vilaniu, unas qu’ eran á casa Montalbá… ó Murallat…

–Cla! cla! clach! –feu lo matrimoni Galcerán al sentir la disbaratada tergiversació del seu pare.

Y aquest seguia dihent:

–L’ una duya un sombrero ab un aucell gros com un lloro, ¿no es veritat? L’ altra, aquell fardo de pa-de-pessich, me sembla qu’ anava ab un sombreret petit com una gorra de quartel xata, que li exagerava desmesuradament la seva cara de pá de munició. ¿Son aqueixas?

–¡Exactament! –feu lo gobernador.

–Peró per Déu –repetí donya Isabel– no se’n rigan aixís, pobras senyoras! Tingan en compte qu’ aquí no veuhen, que no poden comparar, que no poden educar lo gust. ¿Qué dirán vostés de mí mateixa, quan fassi tres ó quatre anys que visca aquí? Jo seré com ellas; jo ’m ornaré com ellas.

–¡Com ellas! Per la Verge dels Dolors, no digas disbarats, sinó t’ arranquém d’aquí tots –exclamá son pare.

Y, mentrestant, seguian encare rihent com boigs.

–Vostés, els homes, no saben que res desfigura tant com anar descossada; que res afavoreix tant com una cotilla ben feta. Aquí (vaja no riguin aixís, escóltinme un poch) aquí, com en tots los pobles, lo desitj de la comoditat se sobreposa al del benveure. Es ja corrent l’anar horas y horas descossadas las senyoras; s’abandonan y, quan voldrian remediarho, lo cos ha perdut ja tota la gracia. Lo meteix me passaria á mí, si ’m deixés portar per l’exemple. Vaja, no sigan tant mofetas. ¡Mirin, mirin, com s’hi han fixat!

–¡Oh! y ’l papá –interposá don Pau– fins se las ha contempladas ab unas ulleras, cregut que anava á veure unas divinitats.

Y tots s’entregaren novament á riure, menos donya Isabel que reduhí á indulgent rialleta lo que’n los homens era ja convulsió histérica difícil de dominar.

–Resulta de tots modos que vosté, Isabel, regoneix, com nosaltres, que las tals son duas estranyesas.

–A poch á poch; no he confessat tal cosa –respongué l’aludida, fent morir de riure á sos oyents al véurela embolicada en la lógica conclusió de son contrincant.

–Bé, vosté es massa indulgent pera fer confessions d’aquesta classe; peró si poguessem penetrar dins de la seva ánima… En fí, vosté ha dit prou pera que nosaltres, descartant aqueix crit de sa hermosa conciencia, hi poguém llegir una completa confirmació del meu parer…

–Ahir, deya vosté qu’ es tant difícil llegir en l’ánima d’una dona com en un paper tirat al fons de la mar agitada.

–Senyora, jo parlava de la dona tipo, no de la dona-ángel.

En aquest moment, lo criat, qu’ entrava portant en l’ayre una gran plata sobre la qual jeya un hermós llus á la mayonese, anunciá á don Pau la presencia del ball de Bastonets que passava la capta.

–Es veritat –feu l’hereu Galcerán.– Ja comensa ’l llevant de taula. Mira, demunt del escriptori trobarás un paquet de mitjos-duros; que la Queta ’ls vaja distribuhint á tots. No ’ls feu pas entrar; que’ns deixin dinar en quietut.

En Pepito y l’Anita escoltaren aixó obrint uns ulls com unas taronjas, y acabaren fent un patarrellet que hauria ben prompte esclatat en plorallas de no adonarsen la seva mamá.

–Y no ’ls privis d’aqueix gust –digué l’avi, al notar que la mare ’ls estava amanyagant pera convence ’ls de no ésser exigents.

–¿Qué tenen, pobrets? –preguntá ’l gobernador.

–Res, res, feren los pares.

–Sí –replicá l’avi– Jo li diré, Dominguez, lo que tenen. Ara anirán venint comissions de las comparsas y balls de tota aquella moxiganga que vosté ha vist ¿sab? Y quan las pobres criaturas voldrian contemplarlas de prop, lo seu pare dóna ordres perque ’ls despatxin allá fora.

–¡Y tenen rahó las criaturas! Donchs no ploréu, fillets; jo só ’l senyor Gobernador, y jo ordeno y mando que las comissions entrin aquí. Señor diputado, revoque usted la órden en obsequio á la honra, á la altísima honra que recibe usted de tenerme á la mesa.

–¡Bravo, bravo! –cridá l’avi picant, de mans.

Don Pau revocá l’orde, los dos nens se xuclaren en dins las llagrimetas tot regalant en cambi rialletas aixeridas, y desde aquell moment comensaren á desfilar de tant en tant, per aquell menjador, parellas y més parellas d’homes ja vells, ja jovenots, tant extravagantment disfressats com pot concebirlos lo cervell en desvari.

Avans d’entrar se sentia una veu grossa y fonda que desde l’escala cridava, “Ave María” ó “Qui há assí?” y apareixian arreu, ab una safata á la má, sembrada de monedas d’argent y coure, los estranys pidolants. Es cert que desde aquell moment los comensals degueren contenir la franca expansió á que s’havian entregat; peró ’l nou espectacle valia ben bé aquest sacrifici. No hi há guardarropía de teatre que puga subministrar una combinació tant estrafalaria de pessas de vestir, ni lograria ’l més consumat caricaturista idear jamay monstruositats y anacronismes com los que conseguian candorosament aquells homens al disfressarse. En mitj del trastocament de sexos, épocas y colors, se descubria ademés aquella propensió á exagerar la caracterisació dels personatges que ’s nota en la comparseria de tots los teatres de la terra, y no era menos divertit observar cóm predominava ’l desitj d’accentuar, fins ab la postura y las miradas, los papers d’home terrible. Aixís, quan apareixian al menjador los trabucayres de Serrallonga, ab las mantas manresanas, la faixa enrestellada de pistolas y punyals, y ’l rostre emboscat dins de barbassas negras y embulladas, cenyit ab un mocador fosch y la barretina roja ’l cap, deixant entreveure sota ’l bras la boca del trabuch, la primera impresió era per esferehirse; y quan los comensals fixaren en aquells rostres la vista, lluny de trobarhi una mirada riallera hi descubriren la més cómica crudeltat. Altre tant observaren al rebrer al butxí dels Embozados de Madrid, vestit de negre, ab capeta á lo Felip II, y ab un barret del temps de Felip IV, sota de quals alas guspirejavan dos ulls ferrenys y amenassadors. Devant d’eixas figuras, que despertavan l’hilaritat dels senyors y de la meteixa donya Isabel, los nens s’arrimaren á la mare, com dos pollets esporuguits á la lloca, y de gosar, haurian demanat al Gobernador la reposició de l’orde en obsequi d’ells revocada.

–¿Qué no us agrada aixó? –digué ’l general.

–A mi m’ agradan l’Enjaneta y ’ls Bastonets –respongué en Pepito, ab accent mitj afligit.

–Jo no vull papus –exclamá, quasi plorant, la nena.

–¡Ba! ¡ba! ¡ba! ¡Vaya un valent! –feu lo general, redressant cómicament lo cos y empunyant lo ganivet pera acompanyar sas paraulas ab copets sobre la blanca estovalla– Mira, Pepito: l’home no ha de tenir por fins que ’s veu lo cap á quatre passas. Quan serás gran, jo t’ensenyaré á tirar tiros, á esgrimar lo sabre, á matar homens, y durás uniforme y serás general com l’avi. ¿Ho voldrás ser?

–¿General? Sí –respongué ’l nen. Peró prompte, ab ayre d’esgarrifat, preguntá á sa mare, á cau d’orella.

–¿Qué n’ ha mort l’avi, d’homens?

–Nó, fill meu –li respongué donya Isabel, desitjosa de restituhirli la calma y esborrar de son cor ignocent la repulsió qu’ hi naixía contra l’avi. Y pera completar sa obra, feu un signe al general, en demanda de que mudés de conversa.

Mes no calia. En aquell moment entraren al menjador dos homens ajegantats, que feren altra vegada arraulir las criaturas al entorn de llur mare.

L’ un portava sabatas de sivella, pantalons de quadrets blanchs y negres, casaca y jupa de seda verda, brodada ab ramatjes y flors de colors vius, camisa de pagés subjectada al coll per un mocador carmesí nusat á la marinera, un barret d’incroyable del que penjavan duas patillas de crin mal enganxadas en la rostollosa cara, una gran xeringa penjada á l’esquena, y, á la má, un paraygua enorme, de color de foch. Son company, qu’ era un pagés moreno, de cara xuclada, gravada y plena de sechs y arrugas porosas, sobre las quals destacava, com lo pich més culminant d’aquell rostre montanyós, un nas extranyament conformat, anava disfressat de senyora, produhint un efecte tant més monstruós, quant més l’home s’esforsava en imitar los moviments femenins pera fer riure. Per gran sórt, derrera d’aquestas horribles caricaturas que tingueren en tremolosa suspensió l’esperit dels nens, cridava l’atenció dels comensals un alegre soroll de cascabells qu’ anava atansantse. Promovíanlo dos xicots de mirada franca, cara oberta y arrebolada per la rojor de la joventut robusta. Cenyíalshi ’l cap, en forma de diadema, un mocadoret de colors rosats que, demunt de l’orella esquerra, sostenia un ramet de clavells; un ample justillo de vellut blau guarnit de cintas y cascabells y tallat al devant en forma roma com las zuavas, cavalcava sobre ’l fondo blanch de la estufada camisa que ’ls hi cobria ’l pit y brassos. Una faixa de seda carmesina, saragüells igualment blanchs y camalls també de vellut, tatxonats de cascabells que descansavan en l’entortolligada veta color de rosa de las espardenyas, completavan aquella vestidura oriental, sorollosa y alegre. Eran del ball de Cercolets.

No havian, aqueixas duas figuras d’idili bucólich, recullit lo donatiu de mans de don Pau, qu’ entrava ja en lo menjador, tot endressadet, estirat y ab cara de pasqüetas don Ramon Merly.

–A bon’ hora, á bon’ hora, don Ramon!… Acóstali una cadira. Bé… vosté beurá una copeta de champagne y’ns acompanyará á postres.

–Gracias, gracias; no s’incomodin sobre tot. Jo ja he dinat y he fet també ’ls meus trinquis. Perque, ja ho veurán, á casa també haviam de celebrar un xich la termenació dels estudis y arribada del meu fill… Ab aixó, dispensin; los hi estimo la voluntat, pero no pendré res… Nó, noy, nó; no ’m portis copas ni plats.

Y mentres feya tan feixuch compliment, s’aixugava ab lo mocador de seda la venerable calva, llavors vermella y brillant com un paladar postís.

–Es precís –digué don Pau– qu’ aquí refresqui l’arribada d’aquestos senyors y la nostra instalació.

–Té rahó, don Pau, té rahó! Vinga la copa, donchs.

Y l’home, tant pera complaure á son ídol, com pera seguir l’impuls de son ver entussiasme, s’entaulá y menjá postres y begué vins y licors, sens pensar en lo risch d’un patatús á que l’exposava sa complexió evidentment apoplética.

–A dalt hi há ’l senyor Rector –digué arreu lo criat.

L’ hereu Galcerán, fent un gesto de contrariat, s’aixecá.

–Ja veurá, don Pau –saltá ‘l vell Merly, aixecantse al meteix temps y posantli la má á l’espatlla pera detenirlo.– Jo m’ he apressurat á venir, ja pensant aixó: vostés acabin de dinar ab calma; jo ja ho he fet; déiximel rebre á mí. Are, aixó será una professó feta de gent.

–Peró…

–No hi ha peró. Déixim fer; acabi vosté entretant son fet, home.

–Y té rahó don Ramon –digué ’l general– Are acabém de dinar en pau. Ja pujarém després.

Peró don Pau no ’s podia deixar convencer, tractantse del senyor Rector, ja per l’autoritat que representava, ja pe ’l afecte particular que duya á’n aquell sacerdot, company de proesas y caritat ab lo difunt don Joseph durant lo cólera del 65.

Bén prompte, autoritats, pretendents, amichs y aduladors anavan compareixent á casa Galcerán, demanant, uns per aquest, altres pe ’l gobernador, altres pe ’l general, y promovent tal renou de cadiras y passos al entrar cada nou personatje, que, desde ’l menjador, semblava que hi hagués doble gent. Vergonya á perdre, donchs, las personas en obsequi á las quals feyan las visitas tingueren d’acudir á la sala, deixant pera mellor ocasió lo bon sobre-táula, que ’ls hi prometia més gustos que ’l meteix dinar.

La profecía de don Pau se cumplia al peu de la lletra. Al bull de visitants qu’ anava invadint lo primer pis s’hi afegía are l’atabaladora maror que crexia ja en la plassa de las Monjas. Ni donya Isabel pogué parar en la cadira, qu’ al sentir los nens l’arribada de las músicas comensaren á remoures ab frisansa y á estirarse ‘l tovalló pera corre á la finestra. Y no bastava l’amatent solicitut de la mare y la cambrera; cada segon era pera aquells argent-vius, una hora. Com picats de la tarántula, ’s regiravan sobre si meteixos y descendian de las tronas, agafats com unas monas al barrot, impedint aixís que se ’ls enllestís tan depressa com volian. –¡Qu’ us hem de rentar la cara, qu’ us hem de rentar las mans!– Cá! Quan se vejeren á terra, d’una estrebada arribaren á l’ansiada finestra.

–Vájisen á dinar; ja ’ls hi tindré conte –digué donya Isabel á la cambrera, corrent derrera sos fills.

Al arribar á la finestra, desembocava la gent á remadas y, entre ella, las grallas y’ls castellers. Aquestos vingueren á reunirse al peu de la porta de casa Galcerán. Donya Isabel, al meteix temps, no s’entenia de visitas. Y mentres tota la gernació de la plassa anava espessintse, y ’s poblavan los balcons, y ’ls xicots del carrer escalavan los arbres, los fanals y las reixas més baixas del convent, únich edifici que permaneixia fret é indiferent á la festa, en lo rotllo dels castellers se disputava y gesticulava ab extraordinari calor. Totas las miradas y brassos dels contendents s’endressavan á un home petitó, magre y nervut que, per lo que ’s veya, no ’s deixava convencer. Era en Llebreta que, contra ’l parer de la gent del ofici, s’empenyava en pendre part al castell que ’s preparava.

–¡Que’ns comprometerás, que’ns farás caure, tú no hi estás fet! –li oposavan, assi y allá, ‘ls castellers, empenyentlo á fora ab sos brassos nervuts y arremangats fins al colze. Peró l’idólatra d’en Galcerán permaneixia ferm com un pilar de ferro clavat á terra, y del propi modo que resistia las embestidas son cos, repel·lia son esperit las observacions. L’ entussiasme li prometia forsa, valor y agilitat; ¿per qué no ferlas jugar en honor de son amo com lo cor volia?

–Amunt donchs –digueren los més oposats, veyent que no hi havia medi de doblegarlo.– Peró ¡ey! anirás á tercers; que ni per l’alsada, ni per la forsa servirias pera primers ni segons.

–Bé, aniré á tercers; peró amunt. ¿Quin castell farém?

–Lo de tres pilans de nou.

Y redoblaren los timbals, emprengueren las grallas la tonada característica y arreu se vejé agarbonarse una munió d’homens en cos de camisa dintre y fora del triángul que formavan los tres primers, separats entre sí per la llargada del bras qu’ apoyavan al coll dels que feyan de crossa, y enllassats per las urpas que mútuament se clavavan més amunt del colze.

Los tres personatjes de casa Galcerán, rodejats de tots los de la vila, ocuparen bén prompte ‘ls balcons del primer pis, aixís com las finestras del entresol las senyoras y senyors qu’ anavan á dar la benvinguda á donya Isabel. Tota la concurrencia de casa Montellá, inclós las senyoras de la casa, compareixian are á oferir sos respectes á la primera senyora de Vilaniu. Donya Francisca y son fill que, malgrat las repetidas instancias del vell Merly, havian diferit fins á aquesta hora ’l visitarla, arribaren poch després de fer sa estudiada introducció don Tomás Riudabets.

–Mira –digué la Montserrat á la Delfina Roig– las Ocas no hi son. Quina diplomacia, eh? Ni saber amagar la rivalitat als ulls de donya Isabel.

Y veyent que l’Albert era á la finestra qu’ ocupavan aquella senyora, ’ls nens y donya Francisca, se’n hi aná, tota determinada, pera desferse en obsequis y posturas ab las duas mamás. Mes aquestas prosseguiren aviat la trencada conversa que girava sobre ’ls síntomas que donya Isabel sentia.

–No tingui por, no tingui por –saltá la senyora Merly– aixó es lo rovell del ou; aqui ’s curará.

Mentrestant, lo castell anava fentse al ritme acompassat de la gralla qu’ ab sa veu nassal ensordia la maror de la multitut. Donya Isabel, no feta al espectacle, s’esgarrifá de veure com anavan creixent aquellas perillosas columnas d’homens, y ’s tirá enrera. Llavors la Montserrat invitá á son amich á ocupar aquell buyt.

–Vingui aqui, Albert, vingui: vosté y jo no tenim por. ¿Quins nens més bufons, eh?… Sembla qu’ está molt trist, Albert; aném, home, no plori, ja la tornará á veure aviat. Y si no ja correrá la carteta.

L’ Albert sonrigué de tan vulgar brometa, escabullint lo cos ab duas ó tres frases curtas. L’ embafagament d’aquella noya comensava á molestarlo de debó.

Peró de sobte ‘s sentí aquella nota estrident y llarga ab que la gralla anuncia la coronació del castell; tots los caps s’abalansaren á fora pera contemplarlo; donya Francisca y la Montserrat empenyeren fins á la finestra á donya Isabel. Lo castell estava realment fet; l’enjaneta havia arribat á escalar aquella torre oscilant y buyda, formada no més que per tres pilans de set homens cada un entre si enllasats per lo frévol encreuhament dels brassos, y damunt l’esquena del aixecador, qu’ estava ajocat sobre ’ls setés, aletejava y en senyal de triomf tirava al públich lo doblegat mocador ab que cenyia son ros capet l’enjaneta. La plassa en pés doná un crit d’alegria, tots los cors s’aixamplaren, atroná l’espay un aplauso universal… Peró quan l’enjaneta se deixá lliscar sobre ’l seté pera comensar son descens, se desballestá un pilar, lo castell tremolá en horribles contorsions y, de sobte, s’esfondrá en horrenda confusió de brassos, camas y caps com atrets per xuclador invisible. Un udól tremendo d’espant acompanyá la súbita cayguda. Derrera l’udól callá en sech la gralla, y ’s sentí la discordant remor de crits aislats, plors de criaturas, xisclets, comentaris y protestas que trencá, de sobte, un nou espetéch d’aplaudiments. Al ensorrarse la torre, ’l públich d’abaix havia rebut ab los brassos á tots los castellers; ningú s’havia fet mal. Sols lo bon Llebreta, causant involuntari del desastre, ’s retirava de la plassa, capulat d’ossos y ab lo cap moix.

Entre las personas acostumadas á veure castells aquell ensorrament serví encare de distracció. Ja sabian que ’l públich es amatent á aixecar los brassos, que ’l casteller estimbat cau aixís en un llit de flonjíssimas mollas sense rebrer dany, y contemplaren ab fruició estética l’efecte grandiós d’aquella enrehimada d’homens fendint los ayres.

–¿Han vist qu’ hermós? –saltá la Montserrateta.– Sembla la cayguda dels ángels rebelats al infern.

Mes donya Isabel, no avesada al espectacle, sentí tota la esgarrifosa ilusió d’un gran desastre, una fonda conmoció li gelá la sanch, y caygué en basca. L’ esglay durá, no obstant, pochs minuts; era un senzill cubriment de cor. Peró hi hagué per la casa corredissas intempestivas, los nens ploraren, algun oficiós pujá á grans gambadas la nova al primer pis, portantsen derrera seu á don Pau, al general, á tota la concurrencia; un criat corregué á la farmacia á cercar medicina de sustos, y, en fi, s’armá tal y tan inútil terratrémol que las anadas y vingudas, los crits y ’l renou apenaren fondament á la ben prompte retornada senyora, sense que servissen absolutament de res més.

Los visitants ocuparen altra vegada balcons y finestras, atrets per la gralla que tornava ja á refilar. Los castellers, picats del amor propi, realisaren llavors ab éxit complert una proesa inaudita, un miracle assombrós de forsa y equilibri: feren l’espadat de sis, comensat al revés, per l’enjaneta, y devent, per consegüent, aixecar á plom la cada volta més llarga columna pera assentarla á las espatllas dels que successivament l’anavan aumentant d’abaix á dalt. L’ espectacle d’aquest esfors titánich que revelava quant pot la frévol máquina humana á un crit de la voluntat; exaltava l’entussiasme públich fins al deliri. Peró donya Isabel, pera qui ‘ls alardes de la forsa bruta no reunian cap atractiu, se quedá en lo canapé de la saleta, rodejada de sas entenimentadas amigas, fins qu’ abandonaren la plassa ’ls castellers.

Fora aquestos, tornaren encara á lluhir las habilitats totas las dansas sota aquells balcons, ocupats tan sols á estonas per la jovenalla d’abdos sexos que no trobava lloch més apropósit pera explayar suspirs y miradas d’amor. Prou s’esgargamellavan los actors dels balls que tenian parlaments, prou s’acaloravan ab salts y cabriolas y combinacions coreográficas los dansadors de las comparsas idílicas, prou tiravan y més tiravan carretillas los Diables; llurs esforsos eran incapassos pera retenir en los balcons á la gent com cal, gayre estona. Entre eixos jochs y las portentosas proesas dels castellers hi havia pe ‘ls vilaniuhenchs la desigualtat d’atracció que tindrá sempre l’obra de tot un poble, alló que revela forsa y valentía, qu’ encadena la mirada y penja d’un fil l’esperit, sobre lo que sols distreu los ulls y fa riallejar l’ánima. La meteixa plassa s’havia ja aclarit tant, que sols presentava, aquí y allá, clapas de gent, y al mitj d’ella podia ’l pirotécnich fer la roda y la llarga reguera de pólvora pera la tronada, sense més embarás que las collas de xicots que ’l contemplavan moventse á son compás y entrebancantlo distretament.

L’ hora de la professó anava així acostantse, ‘l sol s’escorria parets amunt ensemps que la fresca marinada comensava á rutllar los domassos y cobrellits qu’ apareixian pe ’ls balcons, y las criadas, ab la regadora á las mans, extenian, demunt la pols del carrer, un tapís de madeixas d’aygua que ’s teixian entre sí fins á formar aquell llens de tinta néutra que suavisa la llum y convida á passejar indolentment. Comensavan á passar homens rigorosament endiumenjats, ab atxas, y alegres comitivas de noyas enflocadas; y, trencant la remor somorta que las músicas allunyadas enviavan á la plassa, ’s sentian las peresosas batalladas de la campana grossa que cridava á reunió.

Gracias á aquesta senyal, comensá á desfilar la concurrencia del primer pis.

En quant al entressol, ningú pensá en anarsen, tret de don Tomás que, ja cansat de las flors d’aquell jardí, volgué fer la papallona per un altre. Al baixar lo general, quan l’accident de la seva filla, aquell petimetre estantís li endressá tres ó quatre frases banals á fi de guanyarse la seva amistat; peró encaparrat lo bon pare ab lo que ocurria no’n feu atenció, y l’altre restá tot encorregut. Per altra part, entre dematí y tarde, havia apurat ja la conversa ab aquellas noyas que li distreyan molt sovint los xitxaretlos. L’ Albert, á quí acudia quan se veya posposat, li responia, segons sa costum, en termes curts y aixuts. Donya Isabel, amohinada per lo tragí de tot lo dia y afadigada d’aquellas visitas sempiternas, no estava tampoch tan expressiva com altras voltas. Lo mellor era, donchs, anarsen á buscar á la pubilla Tárrega y la jove Rodon, reynas encare de la moda vilaniuhenca, que l’atenian més y que, potser, potser, no anavan aquell dematí tan desencaminadas en llurs suposicions. Una ocasió magnífica se li presentava pera dissimular son ressentiment y justificar una retirada que no estranyava á ningú sino á ell meteix. Donya Rosa Montellá havia d’anarsen á casa pera rebre ab son marit á qui honrés llurs balcons, y com las noyas desitjavan quedarse ab donya Isabel, y aquella senyora hauria d’anarsen sola, ell, model irreprotxable d’amabilitat acaramel·lada, s’oferí á acompanyarla.

–Todavia quedan caballeros en España, señora –digué á donya Rosa, tot oferintli ’l bras, ab una postura de minuet, al replá de la escala dels Galceráns. Y forjantse judicis y més judicis temeraris, una volta lliure de la bona senyora, endressá sos passos de tremolor caduca cap á casa Rodon.

VII

Los balcons de donya Mercé, situats al carrer Major, punt excelent com dels més céntrichs, estavan també admirablement concorreguts, si no de vilaniuhencas, de forasteras. Las enemigas d’aquella senyora suposavan qu’ ella y son marit los havian ofert á quants forasters havian pogut, vingués ó no á tom. Peró era l’enveja que retallava. Lo cert es que la Rodón tenia la casa plena de gent com cal, á la qual ajudava á instalar la Sumpta, allí present desde primer’ hora.

Abdúas amigas estavan contentíssimas de l’escaramussa d’aquell matí, sobre la qual conversavan llargament, solas en un balcó, quan vejeren ab sorpresa entrar al senyor Riudabets.

–Oh! –feu donya Mercé, estrenyent la má del conco.– Quant de bó per aquí, quan de bó! Si he d’esserli franca, la veritat, Tomaset, no l’esperava pas.

–Y ja veu que ’m feya injusticia, Merceneta –respongué, tot tou de veures desitjat.– Quí sab si á la fí…

–Peró no era á casa Galcerán? –interposá l’esprimatxada pubilla, ja present y ansiosa de tallar casacas.

–Sí senyora, sí; pero si allí hi ha hagut una tragedia! –s’apressurá á respondre, emploricant la veu,’n Tomaset.

–Una tragedia! Cóntins, esplíquinsho, ¿qué ha sigut aixó? –feren abdúas, fingint ignorar lo que ja sabian, lo que s’havia escampat ja per tota la vila y comentat en tots sentits als deu minuts d’haver eixit de casa l’apotecari l’oficiós criat.

Y aquell vell ressentit descrigué l’accident de donya Isabel, carregant la paleta de colors tan vius com li permeté sa excitada imaginació. Mentrestant, sas oyents se banyavan en aygua de rosas. La disposició d’esperit d’aquell infelís era la més favorable pera ferlo instrument de la calumnia qu’ un moment avans havian inventat las duas.

–Qué diu ara? qué diu? ¡pobre senyora! –feu la de Rodón ab tó de mal dissimulada burla.

–No té donchs fatxa d’esser tan sensible. Bah, gent de ciutat! Posturas! ¿no ho creu aixís, Tomaset? –digué la pubilla, abaixant la veu per las forasteras y tornant á formar rotllo separat ab sos interlocutors.

–Qué volen que sia! Pse!… Pamplinas de criatura contemplada, –afegí á mitja veu lo narrador, arquejant las cellas y rodant lo cap á truco d’ensenyar la magricia de son coll, veritable masó de bordons de contrabaix embolicats en pell de gallina que, si en la posa natural amagavan encare bastant lo coll postís y l’enmascarada perilla, una petita contorsió ’ls posava llastimosament de manifest.

–Ja veurán, ja veurán. Hi há naturals que no hi poden fer més… cal no ser injustos –replicá, seguint la seva mónita, donya Mercé.– Ademés, segons diuhen, está tan malalta…

–Y qué naturals ni malaltías! Pamplinas, heusho aquí tot! –digué la Sumpteta.

–Res més, senyoras, res més; si jo ho he vist. Encare afegiré qu’ estich ab vostés; es orgullosa, sí; es orgullosa, y ’l general, lo seu pare, també.

–Ah, li ha parlat vosté?

–Sí, peró pocas paraulas; perque, ja ho saben: devant d’un estirat, jo ni un ciri.

–Senyoras, senyors, los gegants! –cridá, desde ’l balcó, una senyoreta forastera.

Y llavors se trencá la conversa. Donya Mercé cridá á son marit y al pubill qu’ estavan en la sala del derrera, molt entretinguts parlant de política.

–No tingas por, Joanet, las nostras donas han de gastar; deixa que la Sumpta gasti… Tu sempre ab mi: jo’t faré home. Deixa que ’ls nostres sigan poder.

La senyora ’ls va empenyer cap al balcó hont eran la pubilla y D. Tomás, pera que poguessen enrahonar tots més lliurement. De quan en quan ella ja daria una mirada als forasters y ’ls hi faria la gara-gara. No obstant, una cosa la tragué del balcó, apenas havia guaytat al carrer:

–Pepet, Pepet, sabs lo qu’ estava pensant? Qu’ hauriam de donar refresch á aqueixos senyors. Al café d’en Manelet han fet gelats.

–Vatualisto! Cóm no hi hem pensat avans! –esclamá en Rodón pegant un cop de taló á terra.– ¿Y com ho sabs que hi ha gelats?

–Are n’ he vist passar duas grans safatas cap al carrer de Santa María. –Y com vejés qu’ en Pepet no hi donava, prosseguí:– ¿Encare no ho endevinas, home? A ca’n Galcerán ¿ahont vols que vajen per allí?

–Ah, sí, sí, cuyta, cuyta que’n portin. Pero femho bé: no’n digas res á ningú fins que ‘ls tinguém. No t’ esposis á un xasco.

La flaca d’en Rodón era precisament ferse sempre bocadas de rich y espléndit. ¡Com diantre no se li havia ocorregut lo del refresch! Ca, si parlant del gobernador y d’en Galcerán… ¡Malviatje!… Ves quin paper s’exposava á fer are!

Y tot malhumorat, s’atansá á sos amichs, enrotllantse nerviosament entre ’ls dits la cadena del rellotje. Justament en Tomaset, á prechs de la pubilla, contava altre cop l’escena del desmay de la que pogué gaudirse aixís en Rodón.

Pero la llarga corrúa de moxigangas, precedida d’un espadat de cinch, comensava á desfilar per sota ’l balcó als atronadors desconcerts de grallas y músicas. En Tárrega s’abocá á la barana cridant á son costat al inseparable Rodón. La pubilla quedá entre aquest y don Tomás, quí, pretestant poch lloch, s’aprofitá acostantse á la seva vehina tant com pogué. “No convé fugirli ’l cos are –pensá aquesta– més val enllepolirlo.” Y son temperament d’histérica acabá d’esvahirli aviat la primera repugnancia, fins al punt de que, al cap d’una estona ’s sentia afalagada per las guspiras que llansavan los ulls d’aquell vellot. Mes la reaparició de donya Mercé obligá á la parella á separarse pera que la primera ocupés lo lloch del galant. Don Tomás, llavors, restá á segona fila, encés com un perdigot, abalantsanse á la menor escusa sobre la tova espatlla de la Rodón. Abdúas amigas se parlaren á l’orella, esclafiren á riure y, un cop serenas, se giraren d’esquena al carrer, fingint prosseguir la conversa:

–Sabeu que penso? –saltá la pubilla, mossegantse ’l llavi al veure la perturbació de don Tomás.– Que tot aixó confirma lo que tu ’m deyas, Joanet.

–Jo? –preguntá ’l pubill ab sa veu esquerdada.

–Sí, tu. Que prou es ben cert que donya Isabel ha vingut de mal grat á instalarse á Vilaniu; prou es ben cert qu’ avans han tingut disputas ab don Pau, y que ’l general es aquí pera ferli companyía un quan temps, á veure si s’aclimata.

–Aixó ’s diu? –preguntá en Tomaset, com descubrint nous horisonts.– Y afanyós de captarse la mellor voluntat, afirmá tot seguit:

–Ah! prou es bén cert, prou es bén cert!

–Hi ha més de dos anys que morí ’l vell Galcerán… Don Pau prou hauria vingut més aviat –mormolá donya Mercé, mossegantse un dit en actitut meditativa pera amagar mellor la rialla. Y com girés la cara al carrer,

–Te compte! –saltá en Rodon pera evitar á la seva dona que li fessen mal las altíssimas banderas de gremis y germandats que passavan tremolant en brassos de pagesos vestits ab gambetos.

–Y bé dona, dos anys enrera aquell senyoret ¿sabs? encare no era aquí –interposá la pubilla Tárrega, arrancant una rialla de la seva amiga, que D. Tomás no pogué compendre per que no veya encare ahont anava ’l tret.

Y la pubilla esbombava la mentida, ab lo més viu desitj de que fos veritat. Aixís patiria aquell home que la va desayrar! Després que… y lo observát al dematí!

“Quí vol dir?” pensava aquell galantejador, que la pretenia de guardar tots los secrets escandalosos de la vila.

–Si fos lo que tu dius, no s’hauria fet pregar pera vindre, quan precisament arriba l’altre –replicá la de Rodon, ab l’infernal desitj d’arrancar la vena que veya devant dels ulls del encaparrat Riudabets.

Aquest los obrí efectivament, com quí dona en la solució d’un problema embrollat; emperó, ben prompte torná á endinzarlos per las boyras de la discussió secreta que ‘l dubte obria dins de son esperit. L’ home passava llista dels senyorets que s’havian establert derrerament á Vilaniu, y la memoria no n’ hi dava sinó un, l’Albert Merly, que precisament arribava ‘l meteix dia que la dama en cuestió. Mes ¿cóm es possible, pensava en Tomaset, que donya Isabel puga enamorarse d’un jove tan aixut, tan esquerp? Peró ell era á la casa, ell s’ha estat sempre al costat d’ella, ell ha corregut ab lo pomet d’aygua de Colonia y s’ha enardit contra ’ls que ’s removian y atabalavan durant l’accident… Peró ell –replicava l’altra veu de las duas que sentia disputar dins de sí meteix don Tomás– ell, aquest matí, á casa Montellá, no ha fet tant com tu, no l’ha defensada gens ni mica. –Pera dissimular –li advertia la veu acusadora.– Peró es que, dissimulant y tot, podia defensarse; es que jo no l’he vist may més expressiu ab aquella dama qu’ ab las altras; es que realment es lógica, rigorosament lógica la conclusió de donya Mercé: si abdós s’entenguessin, donya Isabel no s’hauria resistit á vindre, y jo dich més: are, donya Isabel, en lloch d’estar trista com son semblant revela, estaria joyosa, molt joyosa.

Y aquí havia arribat de sas meditacions, quan Da. Mercé, l’hábil catequisadora que llegia perfectament en lo semblant de son novell prossélit la perillosa batalla qu’ estava sostenint, tractá d’aplassarli la resolució reforsantlo ab una presa d’esperansa.

–Escolti, Tomaset: no li ha dit donya Isabel si anirá aquesta nit al cassino?

–Li he preguntat, peró no m’ ha dit ni sí, ni nó.

–Allí veurém si estém fent judicis temeraris.

–Es que vosté creu que donya Isabel?…

–Jo no crech res, ni la Sumpta tampoch, ¡Totas las senyoras estém tan exposadas á una calumnia! Per aixó cal experimentar, experimentar molt.

–Calléu, calléu, que comensa ja ’l pendó –cridá ’l pubill.

–Are vull tenir la curiositat de contar las atxas –feu sa muller.

–Y qué’n treurás, tonta? –interposá donya Mercé, temerosa de que la suma afavorís massa als contraris de son marit.

La pubilla no per aixó abandoná son propósit, y comensá á contar entre sí, mentres los altres comentavan la representació y calitat del acompanyament qu’ anava desfilant per sota llurs ulls, enrojits d’enveja. Desde ‘l menestral més humil fins al més rich hisendat, tots los estaments y classes socials de Vilaniu estavan representats en la comitiva. Per las balconadas del entorn no ’s sentia més qu’ una exclamació: “¡Quina professó més lluhida! Jamay s’havia vist!” Los pagesos acomodats hi anavan ab sos vestits de calsa curta, de panyet negre, y faixa de seda carmesina, portant, ademés, pera major gala y malgrat l’estació, llarch y sever gambeto. Los menestrals lluhian també sos mellors vestits negres entre ‘ls quals ressaltava bellament l’armilla blanca. Y, á mesura que s’acostava ’l pendó, apareixian levitas de variada edat y estisora, intercaladas ab set ó vuyt uniformes que l’element militar de la vila podia oferir, y, de més á més, altres tants frachs passats de moda que sols eixian en cassos extraordinaris. Un d’aquestos lo duya, tot estarrufat, don Ramon Merly. Per fí, tres passas avans de la copla de’n Metus, qu’ apurava tot son més distingit repertori de polkas, valsos y mazurcas, venian los pendonistas. Lo gobernador y ‘l general lluhian en lo pit de llurs uniformes tot un aparador de creus ab las corresponents bandas. L’ hereu Galcerán anava rigorosament vestit d’etiqueta.

Al véurel, la Sumpteta no pogué estarse de compararlo ab l’escanyolit d’en Joanet, y ’s posá roja com una brasa. Son cor alabatia ab furia, peró havia de dissimular. Y tot ensemps, donya Mercé estava tan embeguda en aquell espectacle, que ni sentia aquesta vegada la desvergonyida pressió que, de tant en tant, feya sobre ella ’l cos d’en Riudabets.

–Ay, ay! –exclamá de sobte.– Y l’Albert, donchs, que no hi va?

–No ’ls hi he dit que l’he deixat ab donya Isabel? –li respongué, quasi á cau d’orella, en Riudabets, abalantsantse de nou.

Peró llavors, la Rodón, s’apercibí del abús, y, roja com la grana, ’s girá contra don Tomás clavantli una mirada reptadora que ’l conco cregué deguda á la presencia del marit. “Realment era un perill; seria més prudent.”

–Ah! es ab donya Isabel? –feu la Sumpteta, ja redressantse. Y arreu afegí molt resolta:– Tres centas vint y quatre. –Se referia á las atxas que ni havia contat.

–Y qué compon, per’ una població de vuyt mil ánimas? –respongué en Rodón tot seguit.

–Més valdria menos gent y més reverencia, –feu donya Mercé.– No han vist quíns caps de gallarets, aquella trinitat? L’ hereu Galcerán ha fet lo paperot de saludarnos. Lo general y ’l gobernador miravan per tot arreu com dos cadets. ¿Aixó son autoritats?

Y la Rodón s’expressava en veu plena de fel, perque havia cullit dels cordonistas una rialla de mal continguda burla. Lo gobernador, amagant lo rostre en los plechs de la bandera, havia signat al general hont eran las estranyesas del matí, y, quan en Poudor las vejé, abdós, ab tota l’imprudencia de forasters, bescambiaren una rialleta, sens presumir que ‘ls hi fos atrapada. ¿Y qué significava semblant rialla en los llabis del pare y del amich de la rival? ¿No declarava per ventura qu’ ella ‘ls hi havia dit que miressen á aquell balcó, y afegit avans alguna relació ofensiva qu’ are ’ls hi venia á la memoria? La de Rodón se callaria ben bé aquell incident pera no dar lloch á sospitas que ’l desagrahit mirall li feya pressentir, peró per sos Deus jurava recordarsen, y venjarsen de més á més.

En fi, la professó acabá de passar, sense que ja aquellas cinch personas honressen ab una mirada la modesta comunitat, ni ‘l tabernacle hont anava, sota tálam, l’imatge del sant, patró de la vila, ni l’ajuntament que presidia l’acte, ni la petita escolta de soldats, y menos encare la llarga torrentada de beyatas que seguia derrera, mitj confosa entre la fosca qu’ anava invadint lo carrer. Los pendonistas ab llur acompanyament davan llarga tela á retallar.

Donya Mercé s’havia ja separat de sos amichs pera que la cambrera anés volant á buscar los gelats, mentres ella ab la cuynera encenian lámparas y espermas, preparavan safatas y copas, y dessembrassavan la táula rodona de la sala.

Pero quin xasco, Deu meu, quin xasco! Quan estava ja tot disposat, quan la fosca del carrer havia ja tret dels balcons als convidats y aquestos se removian al entorn de la desocupada táula presumint que se ’ls preparava un obsequi, arribá la cambrera ab la nova de que no hi havia gelats. En Manelet, que no’n feya sinó en semblant diada, per falta de costum no havia calculat prou bé, s’havia quedat curt, y ’ls de casa Galcerán li havian escurat las grapinyeras. Tals foren las paraulas que tingué l’acalorada cambrera ab sos amos en l’antessala.

–Y orxatas? –preguntá la senyora, presa de suprema angúnia.

–Tampoch n’ hi ha.

–Potser al cassino, Pepet?

–Ca! al cassino se las guardarán pe ’l ball. Y dónalshi confituras.

–Ja se’n trobarán?

–Donchs xacolata.

–S’ hauria de fer en tres ó quatre tongadas; la xacolatera es petita pera tanta gent.

–Donchs deixemho corre. ¿Qué hi vols fer?… Malviatje! malviatje!… Poséu un candelabro demunt de la táula, y convida á algú á tocar lo piano, ó toca ’l tu.

–Tens rahó; un candelabro y tots los papers y quadrets que hi ha demunt del piano; aixís compendrán perque hem desembrassat la táula y no esperarán refresch.

A la fí d’aquest diálech, se sentí l’estrépit de la tronada que feya fins tremolar totas las vidrieras del poble. Lo tálam passava per la plassa de las Monjas.

Aquell soroll de canonadas rebotia en los cors del matrimoni Rodón com ressó enmatzinat de las salvas al contrari. Bé sabian marit y muller qu’ aquella salva ’s feya al tutelar de Vilaniu y no al diputat rival; peró aquest anava á pochs passos de l’imatge, la festa tenia lloch devant de sa casa y, en fi ¿á qué cercar reflexions, quan l’ánim está exaltat, quan cada tró, per un enlluhernament inesplicable, los hi representava aquell casal, ab sos balcons vessant sedas, blondas y flors demunt de las quals lliscava l’expléndida llum de cent espermas encesas en l’interior de las espayosas salas? Era alló un memento insultant y tant més inaguantable en quant se reproduhia ab tot l’ensanyament d’un mall perfidiós que semblava complaures en endinzar tascons y més tascons dins d’aquells cors prou esberlats per l’enveja.

–Vaja, vaja que ballarán un xich –digué donya Mercé, sentantse en lo tamboret y desfogant son cor ab una atronadora escala en los desafinats baixos del teclat.

–Nó, nó, gracias, es massa tart –respongueren varias veus.

En Rodón, frenétich d’impaciencia, agafá per la cintura al pubill Tárrega y comensá á parlarli de com tenia las obras del chalet. D. Tomás estava tan plé de confusions que no hi veya de cap ull. “La Galcerán! la Galcerán ab enredos! Quína triaria de las tres? Si la Galcerán se rendia per l’Albert, bé ’s rendiria per ell que tenia més mon. Fins de figura hi havia bastant que dir. Després, que… ab las donas, lo tot es saberlas portar. Peró ¿y si per perseguir aquesta perdia las altras duas, de las quals, al menos una, ni que fos la més lletja, se mostrava accessible? Ell s’ho trampejaria. Lo mellor era anar explorant, anar explorant…”

La pubilla s’havia refugiat á un cantó del piano, més rabiosa encara que ’ls Rodóns. “Are seria ella la mestressa de casa Galcerán! Are disfrutaría ella del honor que gaudia una forastera! Ah, Galcerán, imbécil! Si ella podia li faria pagar tanta crudeltat.”

VIII

Y bé, que no vols venir á dar una ullada al ball? –digué D. Ramon á son fill, tot fent lo nus al tovalló, després de sopar.

–No’n tinch pas gayres ganas –respongué l’Albert ab ayre emperesit.

–Y sí, home, vina; hi anirém ab los senyors de casa Galcerán. Semblas un vell! Ja ’m fas angúnia! Quan jo era com tu, hauria ballat á dalt d’un punxó. ¡Quin jovent lo del dia! Sembléu marmotas, res vos desperta, res vos mou.

–Bé, no s’enfadi, home, no s’enfadi; ja vindré.

–Oh, es que tot lo dia’t veig caygut y malmirós, qu’ are meteix te pendrian per un vell cansat del mon. Y convé que t’ espavilis.

–Home, avuy ha dormit poch y deu estar encare cruixit del viatje –feu la mare, ab veu conciliadora.

–Deu te fassi bona! Lo gran viatje! Y á la seva edat…? Ja veurás, dígali de tornarse’n á Barcelona are meteix…

–Peró, pare, quí li parla d’aixó? No li dich que ja hi vindré al ball?

–Oh, es que jo ja’t conech.

–Paciencia! –feu entresí l’Albert, arronsant las espatllas y arquejant las cellas, mentres son pare seguia:

–Es que, ja ho veurás: un cop resolt á viure aqui, cal que’t belluguis d’un’ altra manera, que’t presentis més content y aixeribit, que’t freqüentis ab tothom que vejin que vals y que las personas de suposició’t consideran. Si’t veuhen avuy ab lo general, lo gobernador y ’l diputat dirán: “Ola! aquest jove hi té bo.” Y per aquest sol fet ja’t voldrán per advocat. Lo mon es aixís.

Da. Francisca feu peuhet á son marit pera advertirli que la Pepa ‘l sentia. Realment, aquesta estava desparant la táula y, tot apilant plats y fent barricadas de copas, s’enterava d’aquells secrets de familia ab la complascencia de qui atrapa la veritat indiscreta. Mes, D. Ramon, qu’ era d’aquells que, quan s’enardeixen, van costa avall com l’aygua, sense parar, sense reparar en lo que ‘ls rodeja ni en lo qu’ al pas se ’ls hi oposa, hauria seguit intrépidament l’exposició de sas doctrinas positivistas, si l’Albert no s’hagués permés interrompre ’l demanant á la criada un llum pera anar á vestirse.

–Peró, home, qué dirán? –exclamá donya Francisca, un cop fóra aquella.

–Ja’n parlarém á solas, pare, –feu son fill.– Avuy es la festa-major, y are vosté meteix diu qu’ hem d’anar al ball. Anémhi, donchs, y no s’exalti per cosas que no valen la pena.

–Oh, es que, pera tu, res val la pena. Ja has agafat bon estiribot.

–Nó, home, no digui aixó. Y es clar que valdria la pena si ‘l punt de partida de vosté fos cert. Peró es que vosté ’m suposa d’una manera que no soch, m’ atribuheix unas intencions que no tinch.

–Digas una vegada més que no’t conech. Mes que la teva mare que’t va parir, te conech! Que tanta musica!…

Y després, mudant de tó sobtadament com fa la pluja quan lo vent amayna:

–Bé, vaja, aném al ball. Ja’n parlarém.

–Vosté no hi vé, mare?

–Jo, fill… ja no estich per aquestas cosas.

–No, si jo també tornaré dejornet –digué D. Ramon, mitj avergonyit pe ‘l contrast.– Ja sabs que si hi vaig, es per duas cosas: perque aquest hi vaji y perque tinch de parlar ab lo gobernador, qu’ encare no l’he pogut pescar á solas un moment.

Vint minuts després eixian de casa pare y fill, encaminant llurs passos á la plassa de las Monjas per carrers de dressera, carrers foscos, plens de giragonsas y solitaris, malgrat l’animació del dia. D. Ramon, atret per l’imán de l’adoració, caminava com un porta-plechs, salvant, apesar de sa gruixaria y de sos anys, los alts y baixos del mal empedrat, ab lleugers saltirons, y portant devantera á son fill. Aquest seguia quasi bé arrastrat á la forsa, ensopegant ab las pedras, lliscant pe’ls clots.

Ni la festa major ni l’arribada de la primera autoritat de la provincia havian sigut motiu prou poderós á fer encendre ‘ls fanals de la vila. Estavan en los darrers dias de lluna plena y, segons lo contracte ab l’ajuntament, l’encarregat dels fanals públichs no venia obligat á encendre mentres la lluna hagués d’eixir de nit, no importa l’hora. “Oh, que hi á quarts en que la lluna no ix sino de las onze en amunt, quan ja ningú tranzita, y á l’hora que’ns cal claror no’n tenim,” s’havia dit alguna volta en la sala del capítol. –No hi vól dir res, son nits de lluna. –Peró vespres de fosca –replicava ’l mal avesat regidor qu’ havia viscut algun temps á ciutat.– Surti á passejar més tart, y, sinó, pagui vosté l’oli, la vila no pot aumentar sos gastos –havia cridat en pes tot l’ajuntament. Y cada volta qu’ un innovador s’atrevia á exposar consemblant queixa, la discussió era igual y las cosas restavan de la meteixa manera.

Després de tot, es á lo que ‘ls ulls s’avesan. Si l’Albert caminava á las palpentas, deixant apart lo que hi podia influir la distracció que ’l dominava, era per l’enlluhernament que dóna, no la fosca en sí, sinó la fosca sobtada. Quan los vilaniuhenchs anavan á Barcelona, las glopadas de llum de gas qu’ eixian de las botigas los feyan caminar á tantinas pe ‘l carrer de Fernando ó per la plassa Real, y ’ls barcelonins, després de las disbáuixas de llum de festas extraordinarias, encare ho trobavan fosch. Ab un quant temps de fershi, l’Albert aniria per aquells carrers com son pare, com tots sos convehins, com ell meteix avans d’anar á estudiar á Barcelona, sense anyorar la llum, com los albins, com los gats, sabent de cor qu’ aqui s’ha de saltar un rech, qu’ allí ‘s pot ensopegar ab lo carro de’n Falets ó de’n Rimbau qu’ está carregat, ab lo descans vertical, las varas com duas llansas amenassant lo pit alevosament; que no ha de tindre por d’aquell bulto negre, recolzat en tal ó qual cantonada, immóvil, callat, recelós com un assaltador de camins. Es en Pere ó en Pau, embolicat en la manta, qu’ espera á la xicota ó al amich, ó bé espia las anadas y vingudas d’algú que no será certament l’hereuhet Merly. Peró ‘l cas es qu’ aquell vespre, l’Albert experimentava ‘ls efectes d’un tránzit brusch de la llum á la fosca, sense que poguessen minvarlos la celístia de las estrellas que son pare trobava molt explendent, ni aquellas clapas d’esmortuhida claror que de las portas obertas y de las botigas s’extenian assí y allá sobre ’l carrer. Lo contrast de la terra fosca ab los trossos de resplandor no era prou viu pera dar l’imatge neta de la realitat. Als ulls del Albert semblava que, demunt del pla del carrer, hi havia un tapís vell ab grans pedassos descolorits, y s’imaginava tou lo que després trobava dur, alt lo qu’ era baix, plé lo que era buyt, y així anava pitjor qu’ un cego perque al cego ’ls ulls no l’enganyan y á ell sí.

–Home, qu’ ets llusco? Sembla que no hajis estat may al teu poble! –li deya D. Ramon, al veure que s’enderreria d’aquell modo.

–No, ja vinch, ja vinch, camini vosté.

Y derrera d’aixó, pataplum! una cayguda de l’Albert. Peró quina cayguda! Una cayguda perillosíssima de la que’n podia resultar ab una cama trencada com qui ’s beu un ou.

–Deu meu, qu’ has fet? –cridá D. Ramon, tornant enrera, espantat y contrariat al hora.

Y á la reduhida llum d’una candela ab que vingué desseguida l’adroguer inmediat, vejé á son fill bregant pera treure á fòra la cama que tenia enfonzada dins d’un forat de cup. La llosa que devia taparlo s’havia escantellat temps há, presentant un trep triangular capás d’engolirse una criatura, peró ningú s’havia cuydat de fer desapareixer aquell perill de la via pública. Y allí, allí precisament, aná á ficar lo peu lo pobre Albert.

–Deu meu, Deu meu! quina desgracia y á quinas horas! Que t’ has fet mal? –preguntá ‘l pare, esgarrifat, tot ajudantlo ab l’adroguer á aixecarse.– No t’ has pas trencat res?

–Nó, no ho crech pas –respongué l’Albert.– Veu? un esboranch al pantalon, una pelada al genoll que ’m cou, res més.

–Sòrt que ‘l forat de la llosa era gran; que, sinó, prou qu’ al abalansarse ’l cos á terra ’s trenca la cama –exclamá l’adroguer.– Oh, y encare, á cop calent, no ’s pot dir res –afegí desseguida, portat ignocenment d’aquella tendencia á agravar los fets que domina á la gent inculta.

–Mal viatge, mal viatge!… Lo dia que jo sia Alcalde no n’ ha de quedar ni un de cup al carrer! –digué, enrabiat, D. Ramon.– ¿Ahont s’es vist semblant abandono? Aixó es un escándol!

–Bé, mentrestant, entrin á casa, que ’l noy se posará un xich d’árnica al cop y pendrán alguna cosa pera l’espant.

–Nó, gracias, nó; ja puch anarmen á casa nostra sense patir.

–Gracias, gracias, Baldiri; jo tampoch tinch de pendre res. Ja pot tornarsen á dins; li estimém molt la bona voluntat. Una cosa sí li encarrego: que diga á en Balet (don Ramon coneixia á tota la vila per son nom y en Balet era l’amo del cup) que si demá á mitjdia no té adobada aqueixa llosa, jo ’m queixaré formalment á quí corresponga. Bona nit.

Persuadit lo vell Merly de que ‘l cop de son fill no era cosa major, y ja lliure del adroguer, confosos altra volta en la solitaria fosca d’aquell carrer esgarriat, procurá dissuadir á son fill de tornarsen á casa. “La mare tindria un espant al veure ’ls tornar tan prompte, y si calia á l’Albert una aplicació d’árnica, ó alguna altra cosa, ja tenia ell prou franquesa ab los Galceráns pera que li posessin.” Contradirlo hauria sigut pitjor. L’ Albert recordava de sobras l’escena del sopar, y ja estava prou mal humorat aquell dia pera captarse més reganys ni malas caras. Y malgrat aixó, alguns se n’ hagué de sentir, tot caminant de nou cap á casa Galcerán, fent brasset ab son pare que s’empenyá en guiarlo.

–Vina, vina ab mí, qu’ are meteix no tindrás vint y cinch anys, sino deu. A fé sembla mentida que sias d’aquesta manera. ¿Cóm vindrás are al ball ab lo pantalon esqueixat?

–No hi vindré. Per aixó li deya que ’m deixés tornar á casa.

–Ah, no hi vindrás? Y tot per qué? Perque encare ni sabs anar sol pe ‘ls carrers; sempre xupejas, no miras ahont posas los peus, vas per aquestos mons pensant jo no sé en qué, en las cabórias que’t fican al cap aqueixos llibrots de filosofía y de versos. Y está clar, quí bada aixís, cau. No te’n dónas vergonya de que jo t’ haji d’acompanyar? No te’n dónas vergonya del paper qu’ are farás á casa Galcerán?

L’ Albert, al arribar aquí, s’aprofitá de la fosca pera sonriure lliurement de pietat vers son pare. ¡Que bon home, que criatura es! pensava. Y sense donarsen compte, lo bon pare anava rebaixant, rebaixant lo nivell de sa autoritat als ulls de son fill; perque no sabia qu’ aquesta no ‘s pot enjegar per las corrents del calor, qu’ á aquesta no la fan ni la sostenen los anys ni la forsa, sinó que ’s nudreix y fortifica ab la prudencia, la discreció, ’l saber.

Quan arribaren á casa Galcerán, no feya pas duas horas que ’ls senyors d’ella gaudian, per primera vegada al dia, de la llibertat d’estar sols. Havian ja sopat, y estavan llavors assaborint las dolcesas de l’intimitat lliure de trabas, indolentment asseguts en las butacas de la saleta de confiansa. Inmediata al menjador, era aquesta una pessa de bonas proporcions, á la qual, anys há, havia dispensat aquella família especials preferencias. No reunia certamen la riquesa y grandiositat del primer pis, peró superava á aquest en comoditats y, sense esser model d’elegancia, entonava mellor ab nostre sigle.

Pera habitar las espayosas y altíssimas salas d’aquell pis calia una nombrosa família. Las veus hi ressonavan; si s’hi entrava de nit ab llum, lluny d’aclarirlas, servia aqueix pera escamparhi ombras antipáticas que desperfilant los cossos d’hont partian, s’extenian pe ‘l trespol, per las parets, pe ’ls sostres, en formas fantásticas, gegantinas, esfiligarsadas; ombras que bellugavan, creixian, s’aixamplavan, se reduhian ó esqueixavan á la tremolor del llum; qu’ allí descantellavan horriblement un busto de marbre, més ensá robavan un mirall, enmascaravan una galta d’un retrato, retiravan una cortina, partian una cornucopia, amagavan una táula, mitj trabucavan un tamburet, y, á l’interposició d’un moviment de má, aixecavan per parets y sostres tot un vol pahorós d’aucellots negres que feya aturar lo pas ab sobressalt. Després, á l’hivern, lo fret se possessionava d’ellas ab tal imperi qu’ ho gelava tot. Gelava l’oli dels rellotges, desde sa entrada muts, senyalant sempre una meteixa hora, com avassallats per la mort, ó heralts d’una eternitat anticipada de fredor, de paralisació, de silenci; gelava las pedras, los ferros de las xemeneyas hont era inútil probar d’encéndrehi res; una bufada de vent, amagada en lo canó, baixava de dalt y jitava als ulls, als tapissos, per demunt dels mobles, la cendra; feya de la blavosa flama un foch follet que fugia burlantse d’un, espeternegava la llenya y, després d’extendre demunt d’ella un agramant de dauradas guspineras, deixava la llar convertida en ninxo.

Nó, ni D. Joseph ni D. Pau, mentres foren sols, volgueren estatjarse en aquellas habitacions. La major part de l’any las tenian tancadas, convertidas en una especie de museu, de palau encantat, que, quan s’obria pera allotjarhi algun general de columna ó celebrarhi alguna solemnitat, rebia á sos visitants ab cruiximents de fustas, ab petits esllavissaments de crostas de pintura ó d’or, com si ‘l geni de la quietut que las habitava ’s deixondís removent la terrosa cabellera y estirant sos adormits ossos. Si ocorria una necessitat qualsevol, la Queta, l’antiga guardiana d’aquell casal, no volia pujarhi sola. Ademés d’aquells cruiximents y del joch pahorós d’ombras, gelavan son esperit las miradas, que també, á las oscilacions de la llum, semblavan cobrar moviment, dels grans retratos sobre fondo fosch penjats en las parets. S’ hi feya acompanyar per en Llebreta, ó no hi pujava, ni tant sols ab lo gos, perque aquest solia pararse devant de l’alta porta, ensumava, mirava un xich en dins y emprenia retirada, arrossegant la cúa, escalas avall, tot lo qual feya suscitar encare més recels á l’esporuguida criada. La meteixa Da. Isabel, qu’ ab sos fills y criats duya tot un alegre formiguer de vida per’ esvahir d’aquellas salas l’alé de mort, s’havia també refusat á habitarlas lo primer estiu, com possehida de certa superstició secreta de que no ‘s donava compte prou clar. L’ entressol era prou gran pera hostatjarlos á tots, y s’instalava en ell y seguia dispensant á la saleta las preferencias dels demés. Gracias, donchs, á aquella especie de consol qu’ esmersava sobre tots los Galceráns, era, l’esmentada saleta, la pessa més contemplada de tot aquell casal. L’ agrahiment –no pot creures que fos l’egoisme– havia portat allí lámparas bonicas de bronzo, miralls, quadrets al oli de firmas espanyolas, catalanas, que D. Pau ó Da. Isabel compravan desde Barcelona ó Madrid, pensant en ella. Hi anavan á fer cap també escribanias, canalobres, placas ó lápidas de bronze, de plata, que ’l diputat devia á l’agrahiment de sos protegits. Y escampats per demunt de la xemeneya, de las tauletas maquejadas del pianino, ó del petit escriptori-llibreria de donya Isabel, á la vegada que distreyan agradosament la vista, inflavan de satisfacció l’esperit dels donadors.

–Oh, don Pau es agrahit, mira com fa lluhir los nostres regalos! –Y al peu de tot aquell aixám de recorts y joguinas, plenas de lluhentors y curvas graciosas, ab que mimavan la manyagona saleta, s’extenian sofanets, butacas capitonadas y cadiras de diversas formas que ’l torp de la moda arrambava allí, mitj desllustradas, després d’escombrarlas de la casa de Barcelona. Mes, l’agrahida saleta las hi obria la porta y, ab la llum de sos ulls bondadosos, semblava que ’ls embarnissava de nou, que ’ls renovava y tornava l’elegancia allá baix perduda. Ben mirat, no era més que la noya del masover á la que anavan á parar las joguinas dels senyorets, un cop cansats d’ellas; peró la nena era neteta, manyosa pera ferhi enlluhernar á sas vehinas. Y quan se trobava ab sos amos devant, semblava dírloshi: “mireu si cuydo bé ’ls vostres recorts, miréu si soch agrahida.” Ells corresponian á las sevas bondats, fentli companyía la major part del temps, fentla testimoni de las expansions més íntimas, confidenta ben volguda dels secrets de l’amistat, algunas voltas de suspirs retinguts á fóra.

Dins d’aquesta saleta s’estavan Da. Isabel y aquells tres homens públichs, aquestos vestits de negre, fumant, aquella ab una bata blanca de jaconar, tots rihent, parlant ab lo tó placévol de la major confiansa, quan s’hi presentaren D. Ramon y son fill. Una lámpara de petroli ab la llum velada per un gran globo de crestall raspat sobre ’l qual s’aplacava un filat de crochet, illuminava apenas l’escena.

–Hola, vostés ja venen per anar al ball! –digué D. Pau ab tó amistós y la veu plena d’aquell ressó d’allarga vocals que té la joya.

–Peró Jesús! y cóm vé l’Albert! ¡Qué li ha passat, Deu meu! –exclamá Da. Isabel, aixecantse ab un moviment sech de persona nerviosa y atrafegantse en cercar un respall dins de la tauleta de cusir. Tots los demés miraren al jove ab no menys interés.

–Ha caygut. Ja ho veuhen quin jovent corre. Los vells aném drets y forts y, ells á cada pas ensopegan –feu D. Ramon, buscant debades aprobació á son enrahonament apassionat, entre aquella gent de mon.

–¿S’ ha fet mal?

–Nó, gracias á Deu.

–Donchs no val la pena.

Res com aquest fallo de D. Pau podia escampar lo malhumor del vell Merly. ¿No ho perdonava son ídol? Donchs ja estava tranquil; ja, familiarment repanxigat dintre un gran silló, ab lo pit de la camisa bombat y cavalcant en lo gran sech que li formava son ventre de bola, garlava al costat del gobernador, mentres donya Isabel, ab lo respall á la má, batallava ab l’Albert perque no ’s volia deixar respallar per ella.

–¿Qué no ho veu, don Ramon? Sempre batussas, sempre están com gat y gos –deya l’hereu Galcerán.

Y Da. Isabel, perduda la partida, enfonzada altra volta en la causeuse, ‘s divertía observant la confusió que dominava al jove. Perque, realment, l’Albert estava com avergonyit. Lo fibló del ridícol atravessá sa ben trempada corassa; tota la confiansa que tenia l’Albert ab aquella familia no era bastant á deixarlo satisfet del paper qu’ estava fent.

–¡Válgam Deu, lo pare quinas cosas té! –pensava, tot respallantse ab las menors inflexions possibles y girant la cara cap algun recó pera amagar son sofocament.

–¿Sab qué pensava, don Ramon? Que no haventse fet mal de veras, me’n alegro de la cayguda del Albert, del esquins del pantalon.

–Ah, ja l’ha vist? –cridá l’Albert.

–Perque escarmenti, eh? Jo també –feu lo pare ab cops sechs de veu.

–No, senyor –respongué suaument la dama– Perque aixís, mentres vostés serán al ball, jo ’m quedaré bén acompanyada.

–Y quinas cosas li deixa dir don Pau á la seva senyora! –exclamá bonament, lo pare.

L’ Albert, ja respallat, y posantse instintivament la má sobre l’esquins del pantalon, sonreya desde son seti un xich apartat dels demés, dihent:

–Donya Isabel está sempre més bona ab mí de lo que mereixo.

–¿Qué diu, senyor Merly? Vosté no sab com s’estiman aquest parell. N’ hi há pera estarne gelós –respongué, entre rialla y rialla, ’l marit.

Y després, com si hagués atravessat per sa pensa ’l malevol desitj de mortificar á l’Albert á qui estimava de veras:

–Suposo que no voldrás probarte uns pantalons meus; t’ estarian llarchs, t’ estarian amples… ¿no es veritat?

–Já, já, já! –feren tots, inclús lo pare, midant ab los ulls á un y altre, y posant en una situació ridícola al pobre Albert quí, d’aquella comparació, resultava gayre bé petit, sens esserho.

–Nó, no ho vull pas. Me quedaria sola, sense tan bona companyia –interposá Da. Isabel.

–Senyors, tingan pietat de mí tots plegats –exclamá l’Albert en veu forsadament cómica, desitjós de dissimular l’enuig que d’ell s’apoderava.

–Bé, donchs, ¿qué no hi aném? –feu don Ramon.

–No més á darhi un tom, eh? –digué ’l gobernador, aixecantse de la cadira ab una violenta dominació de brassos. Y afegí á mitja veu– ¡Ves qui ’ls feya convidarnos!

–¡Y tal! –exclamaren á duo D. Pau y son sogre.

–Aquí, are, ab aquesta fresqueta, la plassa tan tranquila, la remoreta dels arbres… –tornava ’l gobernador, ab ayre emperesit.

–Y es una vegada al any! –oposava l’animat D. Ramon.– ¿Y vosté, donya Isabel, no vol acompanyarnos, no s’anima?

–Estich molt cansada, molt cruixida, no he tingut humor de vestirme. Ja ho he dit á en Galcerán: los esperaré llevada, potser fent alguna bacayneta y tot, devant del seu fill; no tinch ganas de moure’m.

–Ja comprench que s’avingan tant ab lo meu fill. Si tenen los mateixos gustos, la mateixa recansa! Avuy es la festa major y, si no l’animém los de la vila, quí l’animará? Mirin, jo, vell y tot, trech fabas d’olla!

IX

La veritat es que no calian los esforsos de don Ramon. Lo ball d’aquesta nit era digne final de la diada, y encare avuy se cita á Vilaniu com lo fet més assenyalat del cassino. Y á fé qu’, á primera hora, gran part dels socis no ho esperavan aixís; perque si bé era veritat qu’ allá á quarts d’onze havian anat compareixent caps de familia y jovenetes de las que més lluhirian lo ball, afirmant que las de casa no hi faltarian, tothom reparava que guaytavan al saló mitjhora há encés, ab los músichs en son lloch, peró buyt encare, y s’en entornavan dissimuladament sense reapareixer.

Tres jovenets del primer vol, un d’ells lo noy Marqués, únichs que passejavan pe ’l llargarut saló dant lo tom á la filera de columnas que ’l partia pe ’l mitj, observavan ansiosos aquell va y vé, y declamavan amargament contra la bestial pretensió que tenian las senyoras de Vilaniu de no esser las primeras en comparéixer als balls.

–Vés com ho arreglas aixó, si totas pensan aixís? Unas ó altras han d’esser las primeras.

–Quinas ximplesas! Després diuhen qu’ als balls d’aquí no s’hi pot anar perque se’n surt massa tart.

–Oy! A casa no ’m volian deixar vindre per aixó –esclamá en Marqués.

–Es clar, home, es clar! Ni á mí, ni á mí –respongueren á duo sos companys.

Peró en mitj de llurs amarguras, la caritativa esperansa ’ls sostenia, y, de tant en tant, entravan per las salas de café y pe ’l billar á reforsar los ánims cayguts, repetint las promesas arrancadas aquella tarde á las fillas, á las mares, fins als pares meteixos. Després tornavan á la sala, despertavan al clarinet que s’adormia, procuravan animar als violins, al contrabaix, al cornetí, al bútzem, demanántloshi que toquessen l’introducció com á reclám segur. Y emprenian altra volta llur passeig, acorats de veure buydas, encare, las otomanas y cadiras, estirantse ’ls punys de la camisa á cada ombra que guaytava per la porta, y allargant, com los pollastres quan s’ennuegan, sos caps cantalluts y empastifats d’oli.

A la fi ’s resolgué á entrarhi una comitiva de forasteras y, rompent lo glas, comparegueren de sobte senyoras y menestralas á desdir, sense que ningú pogués esbrinar com corregué tan depressa la nova d’haverhi arribat las primeras concorrents.

No trigaren á comparéixer també las rivals de Da. Isabel ab llurs marits y D. Tomás Riudabets. Aquest, ab son frach de saten blau y botons daurats, del any quaranta, son coll de punxagudas tirillas, la seva armilla escotada y son pantalon color de pansa de xafagosa estretor. Aixís lo pubill com en Rodón cuytaren á amagarse en la sala del tresillo per temor de toparse ab D. Pau y ’l gobernador, als quals no volian veure. Peró aquellas donas feren sa entrada triomfal, atravessant la sala agafadas una á cada bras del bon Tomaset.

Ja son aquí las Ocas, digueren varias, veus envejosas. Mes, quina gloria pe ‘l revellit dandy! Ab quin afany no hauria anat saludant á un cantó y altre, com feyan abdúas amigas, si ’l temor d’ensopegar ab las sedosas y llargas faldas que ’l duyan com embolcallat en un núvol fins á genoll, no l’hagués fet caminar esporuguit! Per gran sórt lo trajecte era breu. Sota la tribuna de l’orquesta, especie d’eixideta postissa que penjava de la paret, hi havia una otomana, buyda encare, hont pogueren asseures aquellas damas. L’ home respirá y en sos ulls lluhí ben prompte ’l foch de la satisfacció que en son cor cremava.

–Veig que ’ls Galceráns no hi son encare! –digué Da. Mercé, tot clohentse un brassalet que la gruixaria de son bras li desclohia sovint.

–Nó –respongué D. Tomás– Ja ho he preguntat allí fóra, al entrar.

–Oh, la gent del gran tó!… –feu la pubilla.

Y tots seguiren per una estona estirantse ’ls llassos, arreglantse ’ls caps, aplanantse plechs de roba y recargolant lo cos fins á trobar la posa convenient.

En aquell moment desembocavan al carrer Major, per la cantonada del de Santa María, los personatjes de casa Galcerán.

Lo gobernador preguntá hont era ’l cassino.

–Aquí, á duas passas ¿veu? –respongué ’l vell Merly, apuntant ab lo bastó.

Y ‘l gobernador sentí llavors la cridanera veu d’un cornetí ressonar per las soletats del condormit carrer, y vejé destacar, entre la negror de las casas, la resplandor de tres balcons oberts de bat á bat, qu’ atravessant llargas cortinas de punt, rebotia als frontis del devant com blancalls de llanterna mágica, dins dels quals ombras humanas d’esborrat perfil se removian, ballavan sens parar. Assi y allá, en algun qu’ altre balcó de las vehinas casas, deixant filtrar la vista per la fónica escletxa qu’ obrian veus temorosas, se descobrian, desde ‘l carrer, grupos de personas qu’ aguaytavan qui anava al ball. Y al entorn del rombo lluminós qu’ extenia á terra la portalada del cassino, posats alerta per las catxetas del improvisat porter, duas fileras de xicots contemplavan als afortunats qu’ atravessavan aquell brancal.

–Ja hi som –digué ’l vell Merly.

Y ell al devant, s’internaren los quatre personatges per aquell portal de sostre elevat, pobrement iluminat per un fanal xinesch, hont s’hi llegia: La Vilaniuense, emprenent per una porta xata, de vestiment barroch, la retorsuda escala ab balaustrada de fusta doblement vorejada per testos de tuyas y mirambells.

La comissió d’obsequis, tan criticada per las senyoras, de las quals no s’havia cuydat gens ni mica, desempenyá llavors admirablement son paper. Lo guayte que tenia en un balcó del segon pis fou amatent á avisarla. La comissió baixá fins al segon replá de l’escala á rebre á aquells personatges y compartirse de dos en dos la missió d’obsequiar á cada un d’ells. Don Ramon, per lo vist, no era mereixedor de aytals obsequis y quedá enderrera, sens companys.

–Ja son aquí, ja son aquí! –pronunciaren sis ó set veus escampadas. La nova volá per totas las salas y recons, se feu repetir per tots los llavis, y mentres paralisava las camas á uns balladors ó feya perdre ’l compás á altres, posava en renou á tota la concurrencia del café y de las pessas més secundarias del cassino. Las portas que davan al recibidor quedaren en un instant embussadas pel gran nombre de socis que la curiositat hi abocava. Y, quan los convidats foren á dalt, la comissió d’obsequis se vejé bén aviat desbancada pel president del cassino, per l’Alcalde y per la gent de figura del partit moderat que s’abalansá á saludarlos.

D. Pau y ’l gobernador anavan esmersant rialletas, exclamacions de fingida alegria, estrenyent mans á dojo, y repartint copets d’espatllas ab respostas trencadas: “Bé y vos?”– “Sí, home, sí” –“Vostés son tan amables…”– “No podiam pas faltarhi.” –“Ja’ns veurém, eh?” –“Sí, es lo meu sogre.” –“Gracias, gracias.” –“D’aquí á després.”

Mentrestant, la comissió y ‘ls amichs, com si s’engelosissen de las manifestacions agenas, s’encastavan al entorn dels convidats y ’ls empenyian cap á la sala café, camí de la secretaría, trencant llassadas de mans, posantlos en prempsa entre ells qu’ anavan derrera y l’atapahit grupo que s’abocava á la porta, promovent trángul y remolins, sens donar materialment temps á l’educació ni al respecte pera obrir sos carrers de caps afilerats que s’inclinan com las palmas. La música havia parat en lo saló, y la maror de las conversas venia d’allí, crescuda encare, per las veus discordants dels que s’empenyavan en atravessar la llarga corrúa d’homens que s’havia apilat á la porta.

–¿Ahont ens portéu, ahont ens voléu fer anar? –preguntá D. Pau, entregirantse y allargant penosament lo bras pera tocar l’espatlla del president á qui endressava la pregunta.

–A la secretaría –respongué aquest.– No volen pendre alguna cosa?

–Qu’ es cas d’aixó! Si acabém de sopar… Aném, aném á la sala de ball.

–Deixi fer, deixi fer –replicá ’l president, mitj enlayrat per las onadas d’aquell estret procelós.

Per fí, l’estret se passá. A glopadas aná espargintse la gent per la sala café, y aquells personatges pogueren caminar ab llibertat, fins á la secretaría, tot torcantse ab dalé la suhor que ’ls amarava ’l rostre.

La secretaría, sala de juntas y de lectura, que de tot aixó servia aquella pessa, la més retirada y deslluhida de la casa, ostentava llavors una táula llargaruda, parada ab estovallas, copas, ampollas y platets de postres, afilerats al entorn d’un monument de massapá ensucrat, adornat ab banderetas y rodejat de confituras, ab las quals s’enganxavan las fullas que ’l calor de las espermas anava desprenent de dos poms de flors tan grossos com esbullats.

–Qué van á fer, qué van á fer? –exclamá ’l gobernador, aixecant la veu.

–Pendrán alguna cosa –respongueren tres ó quatre.

–Aixó nó, de cap manera.

Y arreu, tot baixet, á D. Pau que tenia al costat, afegí ’l gobernador:

–Aquesta es pitjor que la del matí.

–Esperis, esperis. Jo crech qu’ haurém de fugir y tot.

Y mentres s’encreuhavan aquestas paraulas, ja un mosso, ab lo tovalló al coll, anava fent petar ampollas qu’ era un gust.

La tafanería y l’enveja retenian, mentrestant, als homens fòra de la sala de ball, formant rotllets per las demés pessas, hont se critiquejava á la junta, ’s reya de la comissió d’obsequis ó ’s discutia l’oportunitat de festejar á autoritats de determinat color polítich, á representants d’un gobern odiós, dins d’una societat hont hi havia gent de tots los partits. Las discussions anavan prenent color polítich, arreu se feyan personals y ’ls contendents se ferian y enemistavan mútuament per lo que no valia la pena.