VOLUM I

GENT DE MUNTANYA

I

Estimadíssim Ramon: acabo de rebre la teva, de tan enyorada, ja no esperada lletra, de la qual dedueixo amb ver goig que, donant per clos el període de tos estudis complementaris, que en dius, i de tes corribandes científiques, comences a sentir la necessitat de fixar ton esperit i d'instal·lar-te definitivament en ta pairal, a l'objecte de remugar i donar sentit pràctic al cabal de coneixements que ton geni inquiet i ton afany de veure i d'investigar t'ha d'haver proporcionat. Molt me plauen tes resolucions, i plau-me, més que totes, la de segellar-los amb una visita al pobre vellet que, malgrat tos llargs desviaments, no t'ha perdut mai de vista. I plauen-me, no perquè pensi poder auxiliar-te amb profitosos consells, sinó perquè em sembla que ella significa una sanitosa evolució en el curs de la teva vida, evolució que per força m'ha d'ésser grata, des del moment que et porta cap aquí.

Sí, fill meu! O jo no entenc res del cor humà o ta anunciada visita, més que el caràcter de consulta, revesteix el de reparació. Ta epístola traspua, a més d'aquella bondat ingènita del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haver-lo dictat més que la consciència de l'apartament en què has viscut del que tants anys t'ha fet de pare.

Quan aquest, que al Cel siga, morí, me féu especial encàrrec de vetllar ton pervenir i influir, amb les escasses llums que Déu m'ha donat, en l'elecció de ta carrera. Així ho vaig intentar, tu ho saps bé, mes tots mos esforços s'estavellaren contra aquest teu geni de marranet que dit sigui sense ofensa de ningú, has heretat de part de ta mare. Mon somni daurat era fer de tu un eclesiàstic, i, si bé ton cap i ta posició eren malaguanyats per un capellà de missa i olla com un hom mateix, justament això m'animava a enjoncar-te amb una carrera que et portés a les altures de la jerarquia, a on tant de bé podies fer a la Religió. Jo ja't veia tot un doctor un… ¿qui sap, Mare de Déu, a on hauries pogut arribar?

Amb tal propòsit jo et citava Misser Joan de Montbrió, germà del meu besavi, que fou trenta anys doctoral de Tarragona i que tants volums deixà escrits: De jure civili cum ecclessiastica potestate concordia. De advocato puniendo qui falsum stylum citat, i altres. En mes mans he tingut encara una carta del secretari del ministre Calomarde, qui, en nom de son senyor, li oferia la mitra d'Osca, dignitat que es negà a acceptar. I a Fra Dionís, abat de Sant Benet de Bages, i a Fra Climent, que ho fou de Besalú, i més recentment a l'oncle, Doctor Sebastià, la sotana del qual tant brillava en el Foro de Barcelona i de qui en ma infantesa no en sentia parlar sinó amb admiració.

Però vaig adonar-me aviat que cordis appetitiones subvertunt mentis rationes, o, traduint lliurement, que et tirava més el cor que la sagristia. Àdhuc així, quedava encara l'honorable carrera del Dret, a on tant hi ha que fer en el camp de la polèmica i no t'obligava a sacrificar el nom de la família, del qual ets avui l'únic hereu. Però ca… Recordo que tu em deies: -Avui la impietat abandona el camp de la filosofia i la dialèctica, per a invadir el de les ciències, d'on procura extraure els projectils per a enrunar l'edifici de la Fe. És, doncs, en aquest terreno a on deuen acudir els bons catòlics a combatre i a vèncer, com combateren i venceren en aquell.- Potser sí tens raó i mes idees no són més que cabòries de rector bosquerol, però sempre he sospitat que tes resolucions, més que d'altra cosa, provenien de ta aversió al llatí, aversió nascuda en les modernes aules, a on aquesta llengua sagrada, mare de totes les ciències, és avui mal ensenyada i pitjor apresa, i, per lo tant, poc assaborida i en conseqüència en gran manera menyspreada. I jo pregunto: no coneixent la llengua ¿com hem d'estudiar les ciències que en ella estan escrites? ¡Prou se coneix, fill meu, amb la marxa de la societat moderna! ¡Prou se coneix que no anem a la font!

En fi, que els temps han canviat, i quan me'n vaig adonar ja tenies el cap ple d'aquestes modernes invencions, que no m'inspiren gota de confiança. -La carrera d'enginyer és la carrera del pervenir!- me deies, i justament és el pervenir que veig fosc, jo que sols visc del passat.

Però, fill meu, veig que torno a la dèria de botzinar de tot, sense reparar que no tinc encara alçada la penitència que per aquest pecat m'imposares. Mes, què hi farem? Els vells som com les criatures; no ens corretgim, encara que ens piquin els dits. Perdona'm, doncs, estimat Ramon, com jo et perdono l'esperit d'emancipació que en certes coses t'ha portat lluny de mi. Si has encertat, ben teu serà el mèrit; del contrari, ningú més que tu en passarà la pena. Però, sia com sia, no dubtis que ta carta m'ha commogut fins a fer-me plorar de goig, sobretot quan reconeixes estar en descobert amb qui tantes proves d'estimació t'ha donat. Paga, doncs, aquest deute de gratitud i alegraràs els darres anys de la vida de ton vell oncle, que t'estima com a un fill,

Joan.

Vall de Pedres, 10 de juliol de 1866

P. D. Se m'oblidava el dir-te que, ja que penses seguir el vell camí de Vall-llosell i agafar la drecera a l'hostal del Porxo, com no tinc confiança de que la sabessis seguir, a lo menos sense perdre-hi un temps que podria fer-te falta, he disposat que vinga a recebre't en el susdit lloc, mon recader, en Pascal, home de confiança en qui pots descansar. Val.

II

Corbat sobre el llom del potent cavall cerdà rebrot d'Andalusia, l'hereu en Ramon de Montbrió, halo halo, feia via pel vell camí d'Oliveda a Vall-llosell. Tan capficat estava en desxifrar una carta que duia en la mà dreta, que semblava insensible als ruixats de foc que el sol naixent li enviava per darrera, dibuixant sa silueta blavosa, allargassada sobre la pols del camí ral. Les fiuixes regnes semblaven a punt d'escórrer's de sa mà esquerra i deixat anar per complet, s'anava balancejant al compàs de la marxa de la bèstia que, mossada d'aquí, a l'herba dels marges, pernada d'allà als tàbecs importuns que li picaven la panxa, marxava a ses lliures voluntats.

Era un jove d'aire distingit i pagesívol, sapat i robust tant per naturalesa com per virtut d'exercicis gimnàstics continuats; de faccions més grandioses que boniques, un poc dures però regulars i banyades d'un tint de bonhomia que les feia atractívoles, contribuint-hi per molt una barbeta negra, moixina, verge de navaja, que li ombrejava boca i galtes. La característica de sa fesomia la donaven uns ulls grossos i somniadors que sovint semblaven divagar, mes en les negres profonditats dels quals s'hi concentrava en certs moments tota la fogositat d'una ànima ardent.

Vestia un folgat trajo de campanya, de dril; ample barret dels dits de jipijapa i calçava alta bota amb esperons de reglament. Aparentava com uns vint-i-sis anys.

Aquest jove, que pertanyia al número, massa escàs, per cert, d'hisendats que, duenyos d'una posició assegurada, aspiren a fer-se homes per se, al revés de tants altres que, en fires i festes majors, passegen sa nul·litat i malbaraten el que res els ha costat de guanyar, havia perdut sos pares des de la infantesa, quedant al cuidado de son oncle patern mossèn Joan (que sol·licità substitució interina per a sa parròquia de Vall de Pedres, a l'objecte de posar en ordre el patrimoni, un poc necessitat d'ell, per diferentes causes) i d'una tia materna, dona excel·lent, mes de poca significació, que encara avui portava el pòndol del govern interior de la casa.

Mossèn Joan dotà a son nebot d'un fons de sòlida educació cristiana; mes, un cop crescut, al tractar d'imbuir-li sos ideals respecte a la carrera que devia escollir, se trobà amb que el jove feia gala d'una pila d'idees pròpies (moltes d'elles en oposició amb les de son oncle) que sostenia amb una tossuderia propera a la impertinència. Amb la fanfarroneria pròpia del poc seny, començà a considerar a aquell com a home antiquat; i, com que ell estudiava en les darreres obres i fins fullejava algunes revistes científiques, d'aquí el creure-se-li superior, arribant fins a faltar-li alguna vegada al respecte, si no d'un modo ostensible, replicant-li, portant-li inconsideradament la contrària i fent poc cabal de ses consideracions y consells. Impossibilitat de seguir-lo en ses tomístiques disquisicions, i de parar-li el joc de sa argumentació escolàstica, en la qual era mossèn Joan un mestre consumat, acabava per treure serietat a les discussions en què sovint degeneraven ses converses, fent broma de sa ciència i saltant amb qualsevol estirabot, que no sempre aquell prenia bé.

Aquesta independència de caràcter i fins desatenció del jove, causà profonda pena a son oncle, que alguns moments temé sèriament haver malograt el fruit de sos afanys. Son disgust augmentà quan li declarà rodonament que volia seguir la carrera d'enginyer, contra sa manifesta opinió. Allavors posà el patrimoni al cuidado d'un procurador de sa confiança i retornà a sa parròquia de Vall de Pedres, de la qual faltava de més de tretze anys.

Mossèn Joan s'arrepentí, després, d'aquesta rebequeria, majorment que no li donà el resultat que ell n'esperava, o sigui d'atuïr al jove fent-lo rendir. En Ramón de motu proprio rebaixà les facultats del procurador, reduïnt-lo a un simple receptor de comptes; s'enginyà per ingressar a l'escola preparatòria de Barcelona, a on seguí els estudis amb regular lluïment, i prosseguí i terminà la carrera d'enginyer agrònom a Madrid. Lo que sí en resultà, fou una fredor de relacions entre oncle i nebot, que sols s'escrivien molt de clar en clar.

Per sa sort, En Ramon de Montbrió no abusà pas de sa llibertat ni de sa posició. Per criteri propi, o per misericòrdia de Déu, es rodejà sols de pocs companys i bons. Tant a Barcelona com a Madrid sapigué circumscriure ses hores expansives als exercicis gimnàstics, d'equitació i excursionisme científic. Així conservà son temperament essencialment muntanyenc, desenrotllà ses forces físiques i es lliurà d'una infinitat de perills que perden a tantíssims joves de bones condicions.

La sòlida base de creències religioses que son oncle li havia donat, resistí bé l'empenta de sos estudis científics. Sols sofrí detriment l'embolcall escolàstic que aquell li havia teixit. Els procediments científics l'atreien més que les disquisicions filosòfiques i amb son temperament d'artista preferia a la sublim teologia de l'Àngel de les Escoles l'arrobament produït par la contemplació dels fenòmens de la naturalesa, entrant-li les impressions abans pel cor que pel cap. Ànima somniadora, son cor estava tan rublert de sentiment artístic, que bastava una gota per a vessar, fent vibrar sos nervis a voltes amb fressosos esclats. Sa naturalesa era tan afinada, que copsava la més lleugera nota harmònica que li entrés per qualsevol dels sentits, convertint-ho tot en substància son esperit privilegiat. Igualment el commovien els gemecs de la tenora gronxant-se per les arbredes del Fluvià, que l'espetec del tro rodolant pels penyals del Pirineu.

A part d'això, era de geni viu, alegre i xistós, amb alegria comunicativa que s'infiltrava en l'ànim de tothom qui el tractava. Era, per natural, eminentment popular, i sobretot tractant-se de pagesos, son caràcter, expansiu i observador al propi temps, el portava a subjectar-los a veritables autòpsies morals, en les quals els feia mostrar tots els replecs de l'ànima.

De segur que, a l'escollir la carrera d'enginyer agrònom, tingué en compte, més que la carrera en si, la relació d'aquesta amb la naturalesa, de la qual estava veritablement enamorat. Ja sos somnis de noi eren grans explotacions agrícoles, i el seduïa la idea de l'enginyer bosquerol, instal·lat al ras o sota una tenda de campanya, en contacte dia i nit amb la naturalesa.

Finida sa carrera, dedicà llargues temporades a viatjar per l'estranger, visitant les mellors escoles d'agricultura de França i Anglatera, en algunes de les quals ingressà com alumne, seguint-hi cursos especials.

Per aquells temps s'eixamplaren els horitzons de sa imaginació calenta amb noves preocupacions. Impressionat pel gran desnivell intel·lectual i social entre Espanya i els demés països d'Europa, tractà d'inquirir-ne les causes, dedicant-se amb tal motiu a una sèrie d'estudis comparatius d'història i de sociologia, venint en coneixement d'una munió de coses que en nostres escoles oficials no se ensenyen i d'altres que s'ensenyen falsificades. D'aquests estudis, entre altres moltes conseqüències, ne tragué principalment un sentiment d'admiració i un entusiasme gran per la Catalunya històrica, una aversió profunda per l'hegemonia de Castella i un odi salvatge contra els vividors i polítics d'ofici.

Quan visità la Anglaterra, trobà la qüestió irlandesa en un de sos períodes de major agitació. El gran Parnell, amb son talent i el poder de sa paraula, alçava el cor d'aquell poble oprimit, demanant la reforma de la llei electoral i l'abolició de l'Església oficial anglicana, aventatges que no logrà sinó més tard.

El geni d'en Ramon era a posta per a entusiasmar-se amb la causa d'aquell poble (ja de si simpàtica a tota la joventut europea), majorment impressionat per certes ressemblances que observava entre Irlanda i Catalunya. Féu causa comuna amb el poble, resultant aquell període de sa vida una mica tenebrós, embolicat en conxorxes i conspiracions fenianes. En les bullangues que s'armaren en 1865, amb motiu de la supressió del Habeas Corpus, barrejat entre els estudiants de Dublin, anava a capgirells amb la policia. Arrestat, passà un mes de calvari, confós entre una turbamulta d'aventurers italians i francesos, fins que per fi fou expulsat del territori anglès.

Sembla que aquest final de la seva calaverada li fou molt desagradable, contribuint en gran manera a fer-li pendre la resolució de retirar-se a sa pàtria, deixant-se d'aventures perilloses per causes agenes i complexes, majorment concebint-ne de pròpies i ben definides: tant l'impressionà la idea de perdre's miserablement entre gent desconeguda, i fins, per molts conceptes, poc recomanable.

A Barcelona es relacionà amb aquells petits escamots d'artistes, de músics, de poetes i d'antiquaris que representaven el deixondiment intel·lectual de Catalunya i somniaven en braços dels Milà i Fontanals, dels Aguiló, Rubió i altres. A la bona amistat d'aquests darrers, que el prengueren de grat, degué la depuració i sanejament de moltes de ses idees i l'orientació d'algunes altres que en duia d'indecises.

Mes son temperament inquiet i expansiu el portà aviat molt més lluny que tots aquells revolucionaris incipients, precursors de la Catalunya nova. Aquests somniaven amb la regeneració intel·lectual de Catalunya i fou ell, en Ramon, qui inicià la idea d'una regeneració poltica, donant-se el cas d'ésser tingut per boig per sos propis companys d'entusiasmes, que a son torn eren qualificats de ximples i de somniadors fins per molts dels que en aquell temps es titulaven homes de ciències.

Un dia, després d'una discussió amb sos companys, resumí son criteri dient-los:

-Vosaltres que doneu per morta la vella Catalunya, glorifiqueu-la amb solemnes funerals i brillants necrologies, desenterrant i publicant a la llum del sol les passades grandeses i les grans virtuts de la finada; alceu-li monuments, que així honren els bons fills a llurs passats difunts. Mes jo, que la tinc per viva encara, deixeu que li faci pítimes, tractant de tornar-li la salut. Jo comparo Catalunya a una bellíssima tassa d'argent enterrada en un femer. Està desconeguda per la negra ronya que la cobreix; mes, a on se vulla que grateu, veureu alhora relluir el brillant metall. ¿Per què no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa bellesa primitiva? Per això bastaria treure-la dels fems, i això és lo que hem d'intentar. La feina, llarga i feixuga, no és pas obra d'una generació; perquè és precís canviar la sang del poble; mes, si no es comença, no s'acabarà pas. Per ma part vos dic que vaig a començar-la per casa meva. Adéu-siau.

Així ho féu: mes aquesta resolució, filla d'una concentració d'idees nobles i elevades, li posà seguidament al davant la figura de son oncle, el vell rector de Vall de Pedres, renovant-se-li vivament els records de sa infantesa, passada a son cuidado de pare amorós. S'avergonyí d'haver viscut tan distanciat d'aquell home que representava l'únic escalf de família que havia sentit en aquest món, i sentí ànsies de reconciliació.

III

De sobte, com si es deixondís, alçà el cap, plegà la carta, ficant-se-la al sarró, recollí les regnes i a aquest sol impuls s'engallà el cavall, com un cabo de gastadors, reprenent, de seguit, un trot elegant i picat, tan bon punt son amo li hagué insinuat una lleugera esperonada, ensems que ell murmurava somrient: -Pobre oncle! Per ell no hi ha més ciència que la filosofia, ni altre mecanisme d'expressió que el llatí. Però és tot cor.

Sortit de la concentració de la lectura i entrat en possessió de si mateix, començà seguidament a fruir de l'encís que per ell tenia sempre la naturalesa, majorment si es presentava esplèndida i meravellosa com sol ésser-ho en les conques dels Pirineus. Son esperit observador començà a inventariar l'arc de cèrcol que abarcava sa mirada, a on entraven tots els tons de la paleta en mil matisos i gradacions infinites: vigorosos, purs i nets en els primers termes; diluïts, esfumats i transparents en els llunys. L'històric Coll dels Morts formava una massa fosca i carminosa, sobre la qual se destacaven, intensament il·luminats pel sol, els roures i salzes del primer terme, i, per damunt de sa silueta retallada en forma de resclosa, apareixia, com a punt de vessar, tot un mar de verdor. Part d'allà, a dreta i esquerra, les serres engegaven cap al pla ses carenes que, ferides pel sol, se veien compenetrar-se, alternades com els dits de dues mans en creu, formant com una graderia al poble de Ridells, les fumarel·les blanquinoses del qual s'obiraven al lluny, mig confoses amb el blau gris transparent de les muntanyes que li feien respatller. A l'esquerra les boscúries de la Rauta, amb ses envellutades masses de verd, i els pics montserratins de Puigsacalm, La Portella i Cap de l'Home presentaven tots els tons del nacre i la mareperla, esvaïts a claps per tènues gropades de boirina blavosa, gemat alè dels torrents i aiguamolls de La Pinya. I, per damunt de tot, el cel, l'esplèndid cel de la muntanya, amb son blau indefinible, d'una potència lluminosa que realçava alguna que altra filagarsa de blanquíssim núvol, escapada del mantell que embolcallava la punta més enlairada del Puigsacalm.

Més a prop i, per tant, amb més íntima connexió amb sa persona, en Ramon, fins amb perill d'ésser confós entre el ramat de poetes cursis, observava amb goig que les cardines refilaven entre les bardisses, com per a matar el temps que tardaven els escardots en madurar la delicada fruita de llurs preferències; els verdums, en els caps de brot dels roures, esplugaven al sol ses daurades panxes, tot deixant anar ses melodioses carretilles, mentre la riera murmurava, saltant de graó en graó i de gorga en gorga, a on, entre blavoses i clares aigues, els barbs i vàgares feien de les seves, caçant al vol els confiats mosquits, tot just acabats de néixer, i les floretes, pobrissones, passaven les hores mortes emmirallant-se en les manses aigües que besaven sos peus.

I nostre jove es revifava respirant a plens pulmons els humits efluvis de la rosada, ràpidament evaporada als raigs del sol pujant; i, ja fos efecte dels refilets dels ocells i dels murmuris de l'aigua, ja fos resultat de tants factors artístics, de tantes notes harmòniques que convergien vers sa ànima, sempre prou assedegada de tals impressions, el cert és que començà a desficiar-se com ocell sotmès en atmosfera d'oxigen, redreçant-se sobre els estreps, gesticulant amb vivesa com demanant encara més llum, més colors, més harmonies, més vida; i, com lo que demanava no tenia fi, quant més ne tenia més ne desitjava i més ne quedava per assolir; i així, creixent i més creixent, espenjant-sel com la farina flor a l'escalf de la fogaina, del desig passant al deliri, del deliri a la borratxera i d'aquesta al deliri, rublert de goig, sadoll de vida, desvanescut per la febre de l'intern plaer, esclatà amb un aliret salvatge, com el del beduí del desert a l'obirar el primer raig del sol naixent, i, clavant esperons al cavall, sortí escapat per la prada, saltant recs, marges i bardisses, com un esperitat, semblant l'apoteosi de la joventut humana cavalcant, frisosa de vida, sobre el llom de la llibertat.

IV

-Hores havia que l'esperava, missenyor!- exclamà en Pascal, apressant-se a aguantar-li l'estrep perquè descavalqués. -Ja pensava que s'havia passat francès, pudai!- afegia, tot recollint l'animal per a entrar-lo a l'estable. -Com el seu senyor oncle l'esperava a dinar, m'ha fet ésser aquí abans de les nou.

-És que he badoquejat molt pel camí- féu en Ramon. -Però, si és com dieu, potser faig mal en parar-me. ¿No fóra millor que féssim la darrera pitrada? Quant hi estarem, d'ací a la Rectoria? Una hora i mitja?

-Oh, pudai! No pas si jo l'haig de seguir. Tinc anomenada de caminador i no hi vaig pas en menos de tres hores. Val més que dinem aquí, que res hi perdrà amb el canvi. Faci's compte que el seu senyor oncle ja no l'espera fins al vespre i que la Feliça tindrà un goig de poder-li servir a sopar els rescalfolls del dinar, amb lo qual farà dues ganàncies: el dinar que s'estalvia i lo que al vespre menjarà de menos.

En Ramon seguí el consell d'en Pascal: dinà amb gana d'estudiant, féu la migdiada a tall de mestre i ja eren més a prop de les quatre que de les tres quan caminaven de cara a la serra i d'esquena a l'hostal, al davant el recader marcant el pas i cuidant que la conversa no decaigués un moment.

Era una alhaja, el bon recader, i en Ramon se'n convencé aviat. Home de mitja edat, magristó, més baix que alt, cara afaitada com a bon muntanyenc, més per costum que per la nosa que podien fer-li quatre pelots, escanyolits i mal nascuts, entremig de les arrugues del cuiro ressec que li feia de cara. Son nas, ample i aplanat, acabava en punta baixa, com un didal de segador, ombrejant una boca de llavis prims i closos, menos quan parlava, que, en veritat, era més sovint que no plou. Els ulls, petits i de gran vivesa, eren lo que donava més moviment a sa fesomia, per demés insignificant, però no mancada d'un cert aire d'intel·ligència i malicia bondadosa que predisposava en son favor.

Portava barretina musca, dejús de la qual treien el caparró uns rinxos de cabell gris; vestia gec i calces de pana, i calçava sabates rosses i ferrades. Garlaire de mena, parlava amb to de falset i a crits, com si tractés amb sords, per lo que se'l sentia bé, més que fos cent passes lluny.

En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son interlocutor una singular força íntuïtiva, amb bon cabal de sentit comú, que feien escoltar-lo amb gust, majorment quan parlava de coses i persones de la terra.

Vàries vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, i una d'elles, com manifestés el jove propòsits de passar els vuit dies a la Rectoria, en Pascal digué de sobte:

-Vuit dies? No els hi estarà pas.

-Per què no?- preguntà aquell, admirat de la seguretat amb que aquest parlava.

-Perquè la fam l'en arrebassarà, pudai!

-La fam! I ara? Que esteu boig? Patir fam a casa del meu senyor oncle?

-A casa del seu senyor oncle ni vostè ni ningú n'hi patiria; mes a casa de la seva majordona, sí.

I com veiés que en Ramon no es refeia de la seva sopresa, afegí:

-És un pudai de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa del senyor Rector i no pot sofrir que gasti un xavo per ell ni per ningú. I ¿que es pensa vostè que, a no ésser per la Feliça, no seria jo encara in totim a la Rectoria? Ha de pensar i entendre, pudai!, que des de què mossèn Joan va venir la primera vegada, era jo el campaner, l'escolà, el sagristà i l'home de confiança de la casa, a on menjava i dormia. Mes tan bon punt va entrar aqueixa dona, que no sé encara d'on rediantre és eixida, i li va donar la fal·lera de l'estalvi, allò va ésser un infern. Semblava, pudai!, que se m'havia de beure les sangs, tornant-se una espieta feta a les orelles del senyor Rector: «Que ara s'ha esclafat una ceba abans de l'hora de deu! ; que ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar les estelles del foc, en lloc d'apagar-les a raig de canti; que avui ha fet una tirada del porró, essent així que al poal hi havia aigua fresca»… No vulga saber-ho: allò era un viure del pudai. I encara si la gasòfia hagués anat rabenta rai! Mes és el, cas que amb el caldo de l'olla s'hi podia batejar, i, si hagués gosat, per tot companatge ens hauria amorrat a l'òbit dels porcs. Jo patia, encara més que per mi, per mossèn Joan, que no sabia com apariar-s'ho, fins que un dia vaig dir-li: «Bah, bah, val més que partim peres com a amics, perquè sinó encara seria pitjor. Aquesta dona em crema les sangs i un dia jo faria un desfèssit. Pudai, no! En ma vida m'he estalviat una hora de treball, tenint salut; mes tampoc me vull estalviar una ceba ni un trago del verd, si això em plau. Jo ja li faré la mateixa feina, si li està bé, però vull ésser amo de casa, pudai!» I així ho vàrem fer. Vaig llogar una estada al costat, vaig fer venir una germana vídua amb un noiet i allí estem com uns reis. Mossèn Joan ne va passar molta pena, perquè m'estima; però com veia que tenia raó i ell és molt enraonat, va compendre que així jo me la passaria millor i ell s'estalviaria els sufocos que la mala bruixa li donava per causa meva.

-Però això sembla impossible!- deia en Ramon. -Com pot, aquest home, deixar-se dominar així?

-Ai Déu el faça bo! Si és com el pa blanc. Diu que tot s'ha de pendre tal com Déu ho envia, i que a on aniria, la pobra dona, si ell la treia de casa? Diu també que cadascú ha de portar sa creu; mes jo no hi estic pas conforme amb això. Està bé que cadascú porti sa creu, mes jo carregar amb la dels altres, repudai!…

-I el poble què hi diu, amb això?

-Si, què vol que hi digui? Que és un martri. No falta, per això, qui ho troba un xic bé, que hi hagi qui el retingui, perquè, com és de tanta bondat i s'escolta a tothom, si no fos així la major part de l'any aniria sense camisa. Emprò em sembla que no és pas tot u ésser retingut o anar escanyat. La Curesma no ha pas de durar tot l'any. A més de què els orris qui els fa és ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El seu rebost i el seu galliner són els mellors del poble, mes el pobre senyor Rector, si no és alguna gallina, morta de mala mort o alguna culana tarada, poc ne tasta res: tot va al mercat. És una dona que faria calés dels claus de les baldufes. Per Sancujema va fer dos anys, varen passar uns senyors que caçaven la perduda i els va vendre tota la parraqueria de la caixa, que encara era del temps de quan Judas era fadrí. ¡Creuria que en va treure mitja dobla de cotra, allà a on no valia tres pessetes!

En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el propòsit de no contraure compromís respecte a la duració de sa estada a la Rectoria, per un si acàs.

En Pascal continuà la xerrola:

-Tornant-hi amb el senyor Rector, és pecat qui li fa mal. I no es cregui, que és un savi de primera. De llatí si en sap! Altrament és home per donar un bon consell a qui li faci menester. I el bé que ha fet al poble, ja amb caritats, ja d'altres menes. I per a maleir el mal temps, no n'hi d'altre en tota la rodalia. Ha de pensar i entendre que, des de que és aquí, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, i això que n'han passades de bones pel veïnat. Encara em recordo de la de Sant Jaume farà cinc anys, que a les parròquies de Prunés, Vall-llosell i Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eren envers les sis del mati que vaig veure que la Pedraforca portava caputxa i vaig sentir les campanes de Vall-llosell, clares com si fossen a mitja hora. Jo que vaig dir: «Pudai!, avui tindrem tamborinada, mossèn Joan.» «-Vols dir?- féu ell tot esmorzant. -Doncs mira, estigues alerta i avisa.» A deu hores ja no es veia el sol i vaig sentir un tro cap a la part de la Pobla. Vaig dir: «Ja hi som!». A onze hores, a Prunés ja repicaven de debò, i es veia cap a les serres de Castellar de N'Huch un tap que feia feredat. La borinor s'anava atansant, i cap a migjorn hi havia un tall de serena, repudai!, que era lo que em feia menos goig. Aviso a mossèn Joan, i, quan va estar amanit a sota el porxo de la iglésia, ja la teniem a sobre i queien unes gotes com el pla de la mà; Cap a Vall-llosell i Daurada ja rebien de valent. «-Caratsus! Això va de males- deia mossèn Joan tot rodant al cap. -Això porta malicia.» Repudai! El cel semblava que s'esquerdava, veient-se negre com una gola de llop a part d'allà de la serra del Teixaire; ja les avançades sortien pel Coll del Bord, quan mossèn Joan començà les malediccions amb el salpasser alt i llatinada que te crió. Jo estva espaterrat de veres i anava dient tot baix: «¡Repudai, avui si que batrem abans de segar!» La Feliça, amb un fogó de terra, anava cremant llor i romaní de fulla en fulla, i l'hereu del Sord, repenjat a les campanes, ¡dali, que és dia!…

Doncs ha de saber que, en quant mossèn Joan alçava els braços i el salpasser, ja la torbonada feia alto; mes, en quant els baixava, ja la teníem a cavall de la serra, a punt de saltar al pla. Mitja hora bataiera estiguérem així: repudai! tinc i tindré. Ella: «-Que passaré!», i mossèn Joan: «-Va darretru: que no passaràs.» Mes, repudai!, jo que veig que ell començà a venir groc de fatiga, les gotes de suor com cigrons li anaven cara avall, les mans li tremolaven enlaire i el llatí se li engargossava. En tal moment, la tempesta prenia embranzida i començava a rebotre algun que altre roc com un ou de colom. «Pudai, pudai, pudai!» vaig pensar jo. «Si aquest home se'ns acula estem perduts.» Jo que si, agafo el braçat de llor que la Feliça, tot mastegant parenostres, companejava com si fos or, i hi calo el mateix ciri beneït, fent un foc com un Sant Joan, me'n salto a dalt i prenc el fusell i mitja dotzena de cartutxos amb bala beneïda, i amb un girant d'ulls torno a ésser al costat del Senyor Rector, cridant: «-Animo, mossèn Joan! Faci un esforç, per Déu, que avui la misèria ens truca a la porta!-» I vinga un pet d'escopetades, que arreu fou contestat pels veïns. Mossèn Joan s'animà, i, atansant-se fins al cementiri, amb uns crits que feien feresa, reptà la tempesta que, amparada part d'allà del rieral de Salgueda, no tingué més remei que escórrer's pels erms i emprius de Serra-Calma, on, tant se val, no hi deixà ni les llagostes. En aquell moment començà a caure l'aigua a samalades: el perill havia passat.

En Ramon estava embadalit, i reia com un ximple amb les pintoresques narracions d'en Pascal, que tocava tots els registres, no essent pas menos distret el que en podríem dir de geografia de la comarca.

-Veu? Allí és el castell de Riany, fet del temps dels moros. Diu que hi ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. Allà més lluny és Vall-llosel; més ençà hi ha Daurada, que no es veu; aquesta casa és Tapiols, la de més cabal de bestiar de tota la muntanya: l'amo és un borni que hi veu més que els gats. ¿Veu aquell blancall que s'obira per entremig d'aquell collet? És Serra-Bruna. La casa més potenta de tot per aquí. Ell és un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel poble. Vol ésser amo dels emprius de Serra Calma, com si no en tingués prou amb lo que li sobra, i fa com el gos de l'hortolà, que ni menja ni deixa menjar. El que li costa el plet que sosté amb el poble, val vint vegades més que el fruit d'aquell ermot. ¿Veu, part d'amunt d'aquella serra, un clapissol ros amb unes parets roges dejús? Són les desferres del monastir de Sant Martí, a on diu que abans hi havia un bisbe.

I així, amb preguntes i respostes, fumant un cigar en aquest caire, perquè hi passava la fresca marinada i s'hi disfrutava ensems de bones vistes, i bebent un got d'aigua en aquella font, perquè hi feia ombra i s'hi estava bé, entre rialles de l'un i repudais de l'altre arribaven al poble que ja era fosc. La Rectoria era tancada, mes no estaven tan desprevinguts sos habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu abans de què els arribats truquessin a la porta. Entraren a la lliça i ja al cap de l'escala sortien a rebre'ls mossèn Joan, amb els braços oberts, i la Feliça amb cara de prunes agres, amb un llum de cuina.

Oncle i nebot, confosos en una abraçada, pujaren escala amunt. En Pascal se féu càrrec de la bèstia, i, mentre la desembridava, la majordona, que des del darrer replà li feia llum, anava dient amb veu de nas:

-Poc pensava jo que arribésseu avui, i ja deia a mossèn Joan: «Sap què és? Que el senyoret haurà fet tard i s'hauran quedat a dormir a l'hostal del Porxo.»

Veient que en Pascal feia cas omís de son parlament, continuà:

-I, ben mirat, era el millor determini que podíeu fer. Demà haurieu pogut venir a la fresca…

-Un pudai!- exclamà en Pascal per tota resposta, mentre, estirant el cavall pel ronsal, el menava cap a l'estable.

V

Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitjà i únic sobrevivent de tres germans. L'hereu morí solter, i mossèn Joan, que era ja capellà, entrà en possessió de l'herència, però, religiós de vocació i no de conveniències, traspassà tots sos drets a favor del germà petit, que estava a Barcelona, dedicat al comerç amb regular fortuna. Aquest s'instal·là en el mas, se casà, i als pocs anys moriren ell i ella deixant a en Ramon, infant de tres o quatre anys.

Valga que mossèn Joan s'instal·là en la pairal i que una germana d'ell, dóna de poques apariències però excel·lent mestressa, se posà a governar la casa, que aquesta tirà avant i fins se realisaren importants economies i redempcions de càrregues.

Crescut en Ramon, oncle i nebot no lligaven gaire, per lo que aquell, amb el cor ple de tristesa, se'n tornà a sa parròquia de Vall de Pedres, i allí seguia completament donat a son ministeri.

Se calificava a si propi de capellà de missa i olla, lo que era un excés de modèstia, perquè, sense ésser un pou de ciència, posseïa quasi tota la que proporcionaven els seminaris de son temps, i fins de la Universitat de Cervera n'havia recollida molta, ja que hi havia seguit alguns cursos de la carrera de Lleis, que no terminà per haver-se acabat abans la Universitat que sos estudis, negant-se a seguir-los en la nova de Barcelona en protesta de lo que ell calificava d'atropellament del dret i triomf de la revolució.

Lo que hi havia de positiu era que per a mossèn Joan no havien transcorregut els darrers quaranta anys, havent-se parat en el moment en què, convençut de lo limitat de la sabiduria humana, cregué que ja estava discutit i resolt tot lo que humanament resoldre's podia. D'aquí naixia sa oposició a la vocació que per a la carrera d'enginyer manifestà sempre son nebot, carrera que representava uns estudis i unes rutes per ell completament desconeguts. Ell havia estudiat a Sant Tomàs, havia traduït a Sant Agustí i a Sant Jeroni i a altres Sants Pares de l'Església, i en els lluminosos escrits d'aquestos grans savis havia trobat un cos de doctrina filosòfica suficient a omplir no sols les necessitats de son cor, sinó, deia ell, de tot l'humà esperit.

Déu és la causa primària de totes les causes i la força creadora, conservadora i reguladora de totes les forces, de les que dimanen, com irradiacions sublims, totes les demés manifestacions, així en l'ordre natural o físic com en l'espiritual. Estudiant, doncs, a Déu en sa essència, en sos atributs i en ses revelacions, s'obté la clau de tot lo demés. D'aquí en feia arrencar la superioritat de la carrera eclesiàstica sobre totes les demés: carrera de privacions i sacrificis, sublimada per la missió encomanada als sacerdots d'ésser intermediaris entre Déu i l'home, aqüeductes de la Divina Gràcia, la que distribueixen cobrint espirituals necessitats i humanes misèries.

Després d'aquesta, i per aquells fadrins externs mancats de vocació per a l'estat eclesiàstic o que, sentint la necessitat de constituir una família, devien buscar un medi o un recurs per a subvenir a son sosteniment, posava la carrera del Dret, germana petita de l'anterior i amb missió poc menys elevada, com és la de fer triomfar la Justicia, una de les principals i més immediates derivacions de la Divinitat. Les demés carreres -medicina, farmàcia, etc.,- encara que molt honorables, venien a ocupar un ordre inferior. La militar la tenia descartada. Des de que la política, deia, l'havia deshonrada, fent-la servir d'escambell a totes les humanes passions, no podia ésser l'ideal d'un fill de família que s'estimi.

Però tota sa admiració la guardava mossèn Joan per a aquells joves priviliegiats que tenien prou talent i prou pit per a agermanar la carrera eclesiàstica amb la Llicenciatura dels sagrats Cànons o del Dret. D'ells era el pervenir.

Mes, tant per a uns com per a altres estudis, calia conèixer a fons el llatí, perquè en aquesta llengua estan escrites les Sagrades Escriptures, com també els llibres dels Pares i Doctors de l'Església, les obres de Dret més importants, des del Digestum, Pandectas i compilacions del Dret Romà, fetes pels grans legistes de l'antiguitat, fins a les obres de Paguera, Cortiada, Vives i Fontallella, com també en llatí són la gran majoria d'obres que tracten de medicina i farmàcia, des de les d'Hipòcrates, Galeno, Celso i altres, fins als cèlebres aforismes de l'escola de Salerno.

-¿Com és possible, doncs- deia mossèn Joan -que sigui cosa sèria aquesta carrera de nova invenció que havia pogut cursar en Ramon, sense conèixer a penes el llatí?

¿No volia això dir que per la tal carrera es prescindia de tot lo que la humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les llengües?

Heu's aquí lo que era mossèn Joan com a home de lletres. Pel demés, un cor de noi que quan renyava es tirava un remordiment a sobre, i quan reia li escapaven les llàgrimes, que en ell, més que altra cosa, eren signe d'entendriment, ja que les grans penes se les passava sol i amb ulls eixuts.

Exercia de pàrroco per amor a l'art o, com ell deia, perquè no sabia fer res més. Per naixença, per educació i per temperament, no era popular; era sols per esperit de sacrifici, per abnegació seràfica, per natural bondat de cor i per odi a la pròpia carn, que havia vençut sos impulsos i dominat sa naturalesa, fins a doblegar-la sota les misèries i les impertinències dels feligresos. Així havia conquerit l'amor i la veneració d'aquests, que abusaven de son caràcter angelical i dèbil, sense que sovint seguissin sos consells més enllà de ses pròpies conveniències.

Físicament considerat, era mossèn Joan home de bona presència, si bé lleugerament corbat, amb més abundància d'ossos que de carn. En sa cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els ossos, que un anatòmic hauria pogut catalogar-los sens pena; mes, a part d'això, com sa pell era d'un rosat sanitós, feia de molt bon veure, i l'òval estirat de sa cara acusava una certa distinció, visible particularment en son front espaiós, en son nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca. L'impromptu característic de sa fesomia era una suma beatitud i complacència traduït per una mitja rialla que no es fonia mai, ni quan son cor se sentia negat per la contemplació de les les grans misèries humanes.

Les habituds no podien ésser mes senzilles ni ses necessitats més limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa a força de raspall i fins discretament apedaçada en algun indret, però neta de taques, com sa conciència. Un detall: mossèn Joan no polsava. Tenia massa encarnat el sentiment de la pulcritud per a deixar-se influir de tan potiner vici. En canvi fumava morigeradament uns cigarrets de currutaco que, per no tacar-se els dits, sostenia amb uns amollets de plata. Era l'única transacció que havia pactat amb la corrent moderna.

VI

No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats per en Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit, sobrant-li temps encara, entre mossada i mossada, per a entretenir a son oncle amb qüentos d'estudiant, anècdotes dels seus viatges i acudits de bon humor. Aquest el contemplava embadalit de goig, atent sempre a conjecturar per ses espontaneïtats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys havia fonamentat.

De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees pròpies, que expressava amb una tal superabundància de fantasia, que al bon home li posava pell de gallina.

Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al cor. Portat per sa fantasia, ¿hauria anat son nebot lluny, fins a pendre-hi mal sa consciència de bon cristià? Era precís sortir de dubtes, i aprofità la primera ocasió per a imprimir nou tirat a la conversa, preguntant-li:

-I bé, fill, digue'm ara quelcom de ta carrera. Explica'm què ve a ésser això de l'enginyeria. ¿Quin paper hi feu, pel món? ¿Quina és, ben pel clar, vostra missió?

-La nostra missió- respongué el jove -és esbrinar les lleis de la naturalesa, conèixer ses forces per a regular ses accions, deduir conseqüències, fixar principis, traure aplicacions encaminades a augmentar la riquesa, i, disminuint l'esforç de l'home, fer-li més fàcil la vida. Més senzill, vulgarisant la definició: lograr que la feina penosa de deu homes, per exemple, la faci descansadament un sol.

-Mes al tractar d'alleugerir el treball de l'home, t'has fixat en que aquesta és una llei de la naturalesa com qualsevol altra?- observà el Rector.

-Sí, i per això tracto de regular-lo i fixar son resultat.

-Està bé, però el treball és imposat a l'home com un precepte diví, in sudore vultus tui vesceris pane, i podem considerar-lo baix dos conceptes: com un càstig, perquè violenta la naturalesa i ens subjecta a la destrucció del cos i a la mort, i com un benefici, ja que ell és el preu de nostra redempció en lo espiritual i ens proporciona recursos per a atendre a nostra subsistència i fins a nostre benestar en lo material. Sentades aquestes premises, formulem el silogisme…

-Ja veurà, senyor oncle- féu en Ramon somrient: -veig que vostè es recorda massa de sos companys d'aula i sempre treu al sol sa sotana d'escolàstic, que fa molt temps que ha passat de moda. Deixi's de silogismes i solecismes, d'arguments i d'argúcies, que prou sap que jo no puc pas seguir-lo per aquest camí. Jo no estic pas avesat a amidar-les, aquestes coses, amb el compàs de la dialèctica. Jo sols sé que regular no és pas destruir i que, si Déu condemnà l'home a treballar, li donà el bou i l'ase perquè l'ajudessin, i que, per a complir bé el precepte del treball, no és pas precís que suem sempre a raig fet ni que anem de continu traient el fetge per la boca. El treball de la intel·ligència és tan treball, per aquells efectes, com el de la força, i jo sols pretenc que el bou tiri l'arada, i l'home empunyi la rella.

-Si no és més que això, no cal que t'escarrassis, perquè és lo que ha succeït sempre. Mes ja entenc el símil: vols la força bruta per a la bèstia, o sigui per a la naturalesa, i el treball intel·lectual per a l'home. Ara que t'has sortit tan bé de la primera proposició, anem a la segona, Si el treball és no sols el medi de dignificació de l'home sinó també de guanyar-se el pa o atendre sa subsistència, i tu logres, com dius, que el treball de deu el faci un de sol, pregunto jo: què faran els altres nou?

-Se miraran com l'altre treballa- respongué, rient, en Ramon, com no donant importància a l'objecció.

-Està bé- digué son oncle, impertorbable, buscant la revenja de la ironia de son interlocutor, -i en aquest cas també es deuran mirar com menja, a menos que aquest vingui obligat a mantenir-los o que tu, amb tes deduccions, hagis trobat la manera de fer que basti a l'home menjar un dia cada deu. Per més que t'asseguro que aquí toquem ja les conseqüències del sistema, amb els pobres que truquen a la porta i són treballadors vagatius, teixidors de la Pobla uns, faixaires d'Olot altres o bé corders de Camprodon, gent tota que s'hauran cansat de mirar, amb les mans a la butxaca, com un sol fa la feina de deu.

-Bromes a part- replicà en Ramon,- cregui, senyor oncle, que és un error pensar que les màquines roben feina als braços: lo que fan és vulgaritzar i enbaratir els articles, eixamplant el camp de la producció. No nego el fet que vostè em senyala, mes és sols un efecte passatger de la transició. A l'aparèixer el primer ferrocaril, molts profetisaven la mort del gremi de traginers, i, en efecte, de moment les agències d'en Balira i d'en Muntanya se n'anaren al cel, mes lo cert és que el gremi no ha fet sinó progressar.

El Rector no l'escoltava ja quasi, preocupat amb un altre ordre d'idees.

-Escolta. Hauràs sentit alguna vegada- digué mig interrompent-lo -comparar els desagraïts amb els porcs, que sota l'alzina mengen les aglans, sense dignar-se alçar el cap envers l'arbre que les hi subministra. Doncs, ¿no et sembla que entre els que estudien els fenòmens de la naturalesa i especulen les forces que aquests els proporcionen, n'hi ha molts com els porcs, no es prenen la molèstia de considerar que aquelles aglans han caigut de més amunt, ja que, com diu Sant Tomàs, Déu és la causa primera i la força primordial de la qual dimanen totes les forces i totes les causes?

-Cert que sí.

El vell sacerdot se remogué en son setial, com disposant-se a donar el cop definitiu.

-Però tu, que t'has enamorat de la naturalesa i et delites per penetrar sos misteris, ¿no trobes més bonic i fins més noble, en lloc d'estudiar les lleis per llurs resultats, buscar el Legislador? En lloc d'amidar les forces per llurs efectes, ¿no val més remuntar-se a son sublim impulsor, que és Déu?

I aquí aclucà els ulls, el sacerdot, com l'artiller que, presa la punteria, aplica la metxa a la pólvora i, sense perdre alè, enjegà aquesta canonada seca:

-Digue'm: ¿en tes investigacions l'has trobat, a Déu?

En Ramon descobrí de repent el joc de mossèn Joan i l'objecte que perseguia. Comprengué que son oncle dubtava d'ell, i aquesta sospita el ferí al mig del cor. Un instant els dos interlocutors s'abrigaren amb una intensa mirada, que ambdós sostingueren valentament. Després en Ramon respongué amb veu reposada:

-¿I que es pensa que els estudis científics no conduieixen a Déu, tant com els estudis filosòfics i teològics, dels quals vostè està tan emprendat? Que n'ha d'ésser, d'obcecat, el científic que no sent la idea de Déu en cada una de les infinites lleis que veu desenrotllar-se, tant si mira al cel com a la terra, com a l'horitzó! No és pas entre els esbrinadors d'aquestes lleis a on cal cercar-hi els impius i els descreguts; més aviat els trobarà entre els filosops i doctrinaris, molts dels quals, entenebrats de cap per cavilacions superiors a ses forces cerebrals, traïts per ses pròpies argúcies que acaben per tornar-se contra si mateixos, tocats de satànic orgull per lo que ells creuen triomfs de la raó i sovint no són més que fosforecències de cervells malaltissos, acaben per creure's semidéus, quan no són més que pobres alienats, dubten, neguen i reneguen, fins d'ells mateixos; mes el pobre científic, especulant sobre el fet, aplanat pel pes de l'evidència, pasmat sempre de lo que veu i sent, ¿de què pot dubtar, com no siga de ses pròpies forces, ni quin altre remei li queda que confessar-se petit i mesquí davant d'aquest Esperit Puríssim, Savi, Inmens i Etern, fundador i regulador de totes les lleis?

En quant a mi, li afegiré que fins n'he sentit el contacte, d'aquest Esperit, amb una mena de frisança, amb una suprema delectació, un no sé què d'indefinible i imponderable, que en certs moments, transformant-me, m'identifica amb les harmòniques sensacions que m'envolten, emborratxant-me d'intens plaer. Me diuen que això és la percepció de la Bellesa, però a mi, que crec que la Bellesa és Déu, me sembla que aquestes sensacions no són altra cosa que l'espasme produït per la mística conjunció de Déu amb l'ànima.

-Bene!, fill meu, optime!- exclamà el Rector, que havia escoltat amb la boca badada i llagrimejant l'expansió de son nebot. -Jo me n'alegro infinit, de veure que tens cap i respires pel cor; però ara més que mai sento no veure't amb la carrera que era el meu ideal. Allí sí que podries esplatjar-te sense perill amb aquests lirismes que tant t'agraden, i llavors trobaries el perquè d'aquestes sensacions psíquiques que…

-Vol que li parli clar, senyor oncle?- féu en Ramon, interrompent-lo, com per a sostreure's a ses carícies. -Ja que em posa els dits a la boca, l'hi diré tot. No he seguit la carrera eclesiàstica perquè no he sentit la vocació i crec que cada u deu ésser allò a què ve destinat. A mi, donat mon temperament i mon modo d'ésser, potser la sotana m'hauria vingut estreta, perquè jo sóc un revolucionari…

-Jesús, Maria, Josep!- exclamà mossèn Joan, fent-se enrera.-Què dius, ara!

-Que l'espanta, el nom? Doncs no en trobo, d'altre per a significar que em sento enemic, ara mateix, de tot lo que veig instituït en nostra terra. Dubto de que sàpiga explicar com me trobo foraster a casa, igual que d'aventurer que torna vell a les llars que abandonà de jove i no hi troba ni els amics, ni les costums, ni les institucions que hi deixà i el record dels quals li havia mantingut viu el desig de retorn. Com si portés sang d'altres generacions, com si em vivifiqués un alè distint del que avui corre, sento repugnàncies per tot el que predomina, i sols rastrejant per entre la pols de lo caigut i oblidat, trobo, mig adormida, substància assimilable, única cosa que em fa creure que verdaderament és aquesta la terra que, com en somnis, he vista. Per exemple: en mos estudis m'he trobat cohibit per la subjecció a plans d'ensenyança ridículs, prescripcions absurdes i reglamentacions de cartilla, com si, més que a estimular les joves intel·ligències, se tirés a fer avorribles les matèries, subjectant-les a pautes antipàtiques. Observarà que, a l'obtenir el títol acadèmic, suprem objectiu de nostres estudiants, son primer impuls es rebotre els llibres al foc com trastos ja inútils, com improperis d'un calvari ja passat. És perquè el valor científic, artístic o literari d'una personalitat no es funda en lo que sap, sinó en els títols que posseeix. I vagi a demanar ideals, vagi a exigir grandesa d'aspiracions a gent que porta infiltrada la idea de sa pròpia nul·litat, fins al extrem de creure que els antics i, en darrer cas, els estrangers han dit ja tot lo que hi havia que dir en matèries d'Art, de Ciències i de Lletres. Ells creuen complir glossant o copiant lo que els altres han fet, com si d'aquests les millors ensenyances fossin ses obres i no els medis de què s'han valgut per a produir-les.

Jo, a aquest escarransit esplet de ciència reglamentada, prefereixo cent voltes aquelles escoles antigues, filles d'una personalitat d'intel·ligència poderosa que lluitava contra la ignorància dels temps, ja treballant mig de frau sota les voltes dels solitaris monestirs, ja desenrotllant-se sots la protecció rumbosa d'un Mecenas potentat, sense acadèmies, títols ni graus, fent via segura, arrastrant darrera seu lleis i costums, influint en les èpoques i transfomant les societats en continuada evolució.

Societat que no lluita és societat morta i és l'alè de la mort que planeja sobre nosaltres. El poc moviment que es nota no és de vida: és el treball interessat dels que cuiden de què el cos social no ressussiti. Vegi nostra terra com és malmenada per un caciquisme burocràtic, venal, corromput i corruptor, que ha lograt enxiquir, fins quasi anular-lo, l'esperit social. Lo que en diem classes conservadores o directores no són més que agrupacions i entitats enfitades de benestar material i sol·lícites sols a què es mantigui l'ordre legal, o sia aquesta sèrie d'organismes corromputs, de convencionalismes infames, sostinguts per la voracitat dels uns, per la conveniència dels altres i per l'apatia dels més, causa generadora de l'esplet socialista que creix, com la corrupció de la sang és la causa de les erupcions de la pell. Tot això és lo que a mi m'arbora, i ho voldria acabar, enc que fos a canonades.

Mossèn Joan, de colzes sobre la taula i la cara caiguda sobre els punys closos, guardava una actitud pensativa. El jove continuà:

-¿I sap vostè si l'Església, com institució social i pràctica, ocupa avui el lloc que li pertany? No és sols en les Universitats, sinó també en els Seminaris, a on és més de doldre la deficiència de l'ensenyança. Molt de llatí, molta teologia, ve-li aquí tot. Però, avui que, com ja li he dit altres vegades, la impietat, abandonant el camp de la filosofia, invadeix el científic, el de les arts, el de la història i fins el de l'economía, falsejant-ho tot, és aquí a on deu portar-se la lluita. La teologia escolàstica, amb tota sa sublimitat, entenc jo que avui ha complert bona part de sa missió, doncs les veritats catòliques, ja de si prou sòlides i respectables, quan descansen sobre bases científiques, tenen una força d'atracció a la qual res resisteix. Abans la idea cristiana ho era tot: les ciències i les arts brillaven, a son impuls, amb llum clarissima; les costums i les lleis se formaven a son calor, i l'esperit de lluita, encarnat en ella, era vida feconda en avenços morals i materials. Avui la societat, acostumada a evolucionar independentment d'aquest esperit, ha substituït les antigues democràcies cristianes per altres democràcies racionalistes i materialitzades, les agremiacions de caràcter senzill i pràctic per una burocràcia inflada i venal, i el sensualisme ha glaçat les consciències dels de dalt i pervertit les costums i enervat les forces dels de baix.

Però encara en nostra terra ha tingut resultats més deplorables. Un temps, nostre poble, regit per institucions pròpies, se distingia per sa virilitat ensems que per son esperit pràctic, reflexiu, emprenedor i evolutiu sempre cap a la perfecció. Posteriorment, degut a suggestions exòtiques incomprensibles, per prevenir de races inferiors, política i econòmicament parlant, i a contingències i desgràcies d'aquelles que marquen els destins d'un poble, perdé ses institucions i, faltat del calor essencialment democràtic i cristià que havia presidit sa constitució, caigué enlluernat per fascinacions mentideres, com raça vençuda als peus de l'opressor. La desgràcia ha estat per tots, mes ¿qui sap si bona part de culpa la tenen els que, posseïdors un dia de tota la ciència i de tota la ilustració de son temps, se deixaren arrabassar el ceptre de son poder?

-Per Déu, Ramon! A on vas a parar?- digué el Rector alçant el cap, trastornat.

-Vaig a parar a què caldria combatre de fort i de ferm tot l'ordre de coses avui existent, enderrocant i extirpant tot lo podrit i corcat dels actuals organismes socials, perquè, desenganyem-nos!, res hi ha en ells que sia aprofitable… ni nosaltres mateixos, si no ens sotmetem a un fort tractament de depuració, injectant en nostres venes sang nova. Es precís revifar l'esperit pràcticament cristià de nostra raça, perquè aquest torni a influir, redreçant-los, els organismes socials peculiars de nostra terra, orejant-la del baf d'estrangeria que l'ofega. Així i sols així hi pot haver esperança de salvació. D'altre modo…

-Prou, fill meu, prou n'hi ha- exclamà, interrompent-lo, mossèn Joan. -No m'hauria figurat mai que em surtissis amb aquests aires de missionista de noves idees. En lo que acabes de dir hi ha coses que són veritats evidents, altres no m'atreveixo a jutjar-les jo, pobre rector bosquerol, que fa ara mateix trenta anys que visc fora del món. Mes, amb tot, he notat fets i circumstàncies el record dels quals se m'ha renovat ara mateix, donant-me esfereïment. Per exemple, al veure com minva el ramat dels bons, no he pogut menys de reflexionar algunes vegades, cercant les causes que tal vegada no resideixen exclusivament en la natural propensió que té la naturalesa humana al mal, sinó també bona part en el mal exemple dels encarregats de dirigir-lo. La suplantació dels antics organismes per noves institucions, contràries a l'esperit del pais, haurà portat el retraïment de la gent de bé i l'exaltament de la canalla que ha trobat la porta oberta a totes les seves concupiscències. D'aquí la prevaricació i la corrupció en tots els rams de l'administració, que a son torn ha portat la desesperació en les víctimes, ensems que la perversió en els que en resulten favorescuts: circunstàncies, totes, que predisposen, si no condueixen de ple, a la indiferència, a l'escepticisme i a la impietat… Mes, en fi, deixem això, que és massa fondo per a nosaltres: un altre dia en parlarem més llargament. Ves-te'n a descansar, que deus estar capolat.

VII

Tan bon punt hagué en Ramon donat la bona nit, exclamà la mal cofada de la Feliça:

-Vaia un barrut com n'hi ha, d'aquest garlaire! Ja li asseguro que si l'hem de mantenir gaires dies… Ja miraré de no donar-li pas pa tou, que aviat ne quedaríem sense. Menja les crostes i deixa les molles; se coneix que té millor dentat que un hom… Alça, alça! mig got de vi per a l'aiguera: el deuen collir a la font, a ca seva, que el faci anar tan a dojo.

A tot això mossèn Joan res hi deia, passejant-se capficat sala amunt i sala avall.

-I demà què vol que faci per a dinar?- reprengué la Feliça tot plegant les estovalles.

-Demà mata la polla negra que tens a l'engreix- respongué el rector sense mirar-la ni parar de passejar.

-Oh, sí, la polla negra…- gemegà la dona. -Que aviat ho ha dit! Mes la rossa s'enyorarà.

-Mata la rossa i tot!- cridà l'altre, malhumorat. I, prenent la llumanera, es ficà dintre sa cambra.

Queda la Feliça, sola, murmurant:

-Ja se'n farà mal fart! Si que la pujariem dreta, la paret!

Tot dient això, tornava a l'ampolla el vi que en Ramon havia deixat a la copa i recollia els abundosos residus de pa que també havia malbaratat, amb l'evident maligne propòsit de reunir-los amb una altra reserva que ja portava feta de tendrums i pellingots de la mateixa procedència i servir-los l'endemà traïdorament baix una o altra forma.

Cal fer-ne el retrat, d'aquesta Feliça. ¿Heu vist aquests croquis de terra crua que, modelats amb quatre esgarrapades, solen abundar, arreconats i polsosos, per les lleixes dels tallers dels escultors, croquis que no són altra cosa que l'assaig de traducció plàstica, el crit d'alto! donat per l'artista a la idea que, amb la velocitat de llamp, creua les fronteres del pensament i que, si a voltes queda presonera servint d'eix sobre el qual giravalta i pren forma una verdadera creació, en altres, les més, s'esmuny, deixant entre els dits de son perseguidor sols un pilot de fang grapejat i retort, un ninot sense a penes forma humana, que pel cap té un cigronet, amb faccions fetes a pessigades i cops de boixet, i per cos i membres quatre nueses informes, vestides amb tires de fang xafades al pla de la mà? Doncs aquí teniu la figura de la majordona.

Allò, en veritat, no era figura: no era més que un croquis, però un croquis fracassat i abandonat, com si son autor s'hagués adonat de què no reeixia. Mostrava son cap de cigró, son nas de píndola xafada i sos ulls com fets amb el mànec del boixet. Sa boca, com ressentint-se de la precipitació amb què seria feta i de què l'artista no es fixava en detalls, havia quedat desequilibrada; puix, mentre la comisura dreta tirava cap amunt, l'esquerra penjava en avall. Això donava el resultat de què, mirada per un perfil, feia una mitja rialla que entristia, i, per l'altre, dibuixava una dolorosa ganyota que feia riure. Fins el color uniforme de la carn, la roba i els cabells, un color moreno polsós, li acabava de donar tot l'aspecte dels referits bocetos.

Ningú sabia d'on era filla ni quants anys tenia, ni a ningú feia falta saber-ho. A mossèn Joan li pervingué d'una deixa d'un seu condeixeble de Cervera, beneficiat de Girona, qui l'havia pujada de petita i n'estava molt joiós. Tan joiós n'estava, que havent fet, abans de morir, hereu de confiança a mossèn Joan, després d'encarregar-li la distribució de ses pobreses per a bé de l'ànima pròpia i dels cossos d'alguns parents, volgué testimoniar-li son afecte llegant-li la majordona, encarregant-li, sobretot, que no la deixés patir. Bon segur estaria, el bon beneficiat, de l'eficàcia de sa recomanació, per quan cregué excusat deixar a la dona cap violari, acontentant-se amb assenyalar-li unes sabates de simolsa, mig noves, i una dotzena de mocadors de butxaca.

Mossèn Joan rebé resignat l'esplèndida herència de son company, i quan, terminada la segona ensenyança de son nebot i posats en regla els assumptes del patrimoni, resolgué retirar-se de nou a la parròquia de sa propietat, se n'emportà la Feliça per majordona.

Al principi no anava pas tan malament, perquè, si bé la Feliça sempre havia sigut del puny estret, no es propassava, sens dubte per no conèixer encara prou el gènit del seu amo, i això fins a cert punt era, com ja insinuà en Pascal, un fre que salvava al rector d'anar la major part de l'any sense calces, com bon segur hi hauria anat, donat son caràcter després, complaent i caritatiu fins a la innocència. Però, més endavant, l'avarícia i ganyoneria de la majordona s'accentuaren tant, que li arribà a portar sèrios disgustos, no per les privacions personals que li duia -que aquestes ja les acceptava com un cilici voluntari,- sinó per les pertorbacions i els compromisos que li ocasionava. Els parents i amics, així com els principals feligresos, les relacions amb els quals eren tan del gust de mossèn Joan, deixaven de freqüentar la Rectoria, no tant per no veure la mala cara de la majordona, com per a evitar disgustos i conflictes al pobre sacerdot, quals desitjos de complaure i obsequiar a sos hostes es veien deslluïts per les mesquineses i poca prudència de la Feliça.

Aquests contratemps i aislament que li portaven, feien sofrir molt a mossèn Joan, qui de bona gana hauria sacrificat la majordona en obsequi de ses bones relacions amb sos parents i feligresos; però aquell no la deixis patir del legatari era una barrera infranquejable per a sa pobresa d'esperit. Sofria, callava i… anava tirant.

En honor de la veritat cal afegir que llevat d'aquelles coses que representaven un gasto, no és que li manqués res al senyor Rector de Vall de Pedres, que era cuidat, apedaçat, espolsat i portat com una ampolla per sa majordona. Però es veu que aquesta, alliçonada per son primer amo i preveient que mossèn Joan no tenia hereu a qui llegar-la, tractava, com vulgarment se diu, de fer-se ella mateixa el jaç. Al menys així ho murmuraven males llengües.

Ja es compendrà que el pobre Montbrió tindria lloc aviat de certificar que no era mancada de fonament la predicció d'en Pascal. Ho notà al matí amb la misèria de l'esmorzar, i se n'acabà de convèncer al dinar. Durant aquest, mossèn Joan estava enraonador, animant la conversa, que versava sobre sos temes familiars: l'estat eclesiàstic, comparat amb l'estat matrimonial, i sobre si son nebot concebia millor la Bellesa des d'un punt de vista purament ideal, o bé, com deia ell, amb faldilles i arrufats. Semblava com si tingués un especial empenyo en distreure el jove de l'àpat coquinament patriarcal que la Feliça havia posat damunt la taula. Però quan veié que en lloc de la polla que esperava i en la qual sens dubte confiava per a salvar tan desairada situació, compareixia aquella amb un plat de mandonguilles amb suc, fetes Déu i ella sabien com, no pogué contenir més son disgust.

-I la polla?- exclamà, dirigint-se a la majordona.

Aquesta pregunta quedà sense resposta. És a dir, sense resposta no, perquè oncle i nebot comprengueren prou bé que una mena de sanglot i una certa ganyota que aquella havia fet tot esmunyint-se cap a la cuina, volien dir, ben traduïts, que la polla no els faria pas mal de ventre.

El pobre Rector quedà tot avergonyit, i en Ramon, prenent d'això peu per a revenjar-se de les bromes de son oncle, exclamà sense fer embuts:

-¿I vostè permet semblants imposicions del servei? ¿I és per a arribar en aquest resultat que va estudiar tanta filosofia, abomina de les dones i m'aconsella la carrera eclesiàstica?

Mossèn Joan rebé la punyalada al mig del cor, i de tal manera ho demostrà en la trasmudació de son visatge, que en Ramon se penedí d'haver picat tan fort i procurà, com de costum, tirar-ho a broma, afegint:

-Veritat és que aquestes són menudències que no valen la pena i que, prenent-ho bé i alegrement, se completa el sistema. Ademés, això prova que vostè sap lo que es pesca, quan diu allò de Mulieri non des potestatem domus tuae…, etc., perquè si tal fa una dona que està a sou, ¿què no faria si es veiés salvaguardada per l'indissoluble, llaç del matrimoni?

-Ai, fill meu!- digué el Rector amb cara compungida. -N'hi ha de moltes menes de llaços indissolubles, en aquest món, i Déu vulgui que sia encara el del matrimoni el que trobis més pesat.

VIII

Passaren la tarda passejant pel poble (que res té de particular, llevat de l'església, magnifica construcció romànica, emblanquinada i malmesa) i per sos encontorns, que són esplèndids.

Portat per la dèria d'enterar-se de tot, en Ramon no es cansava de preguntar noms de muntanyes, cingleres i masies. Entre aquestes sonà el nom de Serra-Bruna, gran casal que s'obirava al lluny i ja abans l'havia intrigat per les referències que n'havia fet en Pascal.

Mossèn Joan ponderà les excel·lències de la família, particularment de la senyora, que era una santa cristiana.

-El senyor és un subjecte de bon fons i intatxables costums. Sinó que, Déu el faci bó!, sols li mancava un gra de ronya per a gratar i se l'ha buscat embrancant-se amb plets contra el poble que, sobre no produir-li sinó gastos, li lleven la tranquilitat i la fama, essent un os de mal rosegar per al pàrroco, que no sap com empatollar-s'ho ni a qui donar la raó sense ofendre a ningú.

-I de què es tracta?- s'atreví a preguntar en Ramon.

-Què sé jo? Hi ha aquí l'empriu de Serra Calma, que usufructua el poble des de temps immemorial. Cada veí pot portar-hi el bestiar que a l'hivern manté en son terme. La gallorsa és repartida a prorrata entre tots els veïns, que se l'arrenden o l'aprofiten a son gust. Sembla, doncs, que la familia Serra-Bruna posseeix, del temps del rei Martí, una cèdula que li concedeix amb exclusivitat el dret de gallorsa sobre tal empriu, però qual dret resulta de fet abandonat, ja que no hi ha memòria de què l'hagin lucrat mai, si bé ell sosté que aquest dret no ha prescrit, perquè s'ha cuidat sempre de promoure oportunament les accions per a evitar-ho. Doncs a aquest bon senyor, que no té prou butxaques per a ficar-hi el diner que li sobra, se li ocorregué entaular demanda formal i promoure un plet que ja fa més de dotze anys que dura i en el que ara mateix hi han sucat o hi suquen tots els curials de la província, guarnint entre tots un tal entrellat d'incidents, sentències parcials, competències i provisions que ja no hi ha qui ho entengui. Amb tot això el poble n'anirà cada dia pitjor, i, faltat de l'apoi dels que naturalment deurien ésser sos protectors, se llençarà en braços del primer pillet que surti per a explotar-lo. Jo, temps enrera, havia intentat interposar mon escàs valiment per a transigir-ho, però vaig veure que aquest bon senyor, que en lo demés, és com una pasta d'Agnus, en tocant aquest punt s'enterca com una mula, sense que hi hagi ningú, ni la seva muller, que li faci entendre ses pròpies conveniències. Tement enredar-ho, vaig resoldre no parlar-n'hi més, reservant-me, en tot cas, per a ocasió més propícia.

-I els demés propietaris, què fan?

-Què vols que facin? Per darrera enllà el bescanten sense atrevir-se a posar-se-li al davant, perquè és un trumfo dels grossos, amb molt bons padrins a Girona i a Madrid: deixen córrer la bola.

-És lo que li deia ahir- féu en Ramon, després d'una estona de reflexió. -La pestilència puja, puja, i ja està arribant a dalt de les muntanyes.

IX

En Montbrió, disgustat i compadit de son oncle per l'estat de violència que el gènit de la majordona li creava, i sense perjudici d'estudiar els medis de combatre aquella situació tonta, resolgué de moment, pretextant una urgència, partir al següent dia de bon matí. Com son oncle devia assistir a uns funerals a Prunés, quedaren convinguts en fer junts el trajecte fins a la partió dels camins.

Estava al bo del son quan aquest el despertà innovant-li que plovia, i per lo tant que no es mogués, que ell compliria amb lo dels funerals, perquè no podia excusar-se'n, i tornaria a dinar.

El jove declarà que sols en cas extrem se quedaria, perquè tenia compromís d'ésser a Vich al vespre. Li prometé sovintejar les visites, i es despediren afectuosament.

Una hora més tard trucava a la porta la majordona, avisant que quasi no plovia i que la xacolata es refredava a la taula. Ell s'incorporà; mes, com sentís batre les canals al pati, comprengué la mangauxa de la dona i tornà a adormir-se. Al cap d'altra hora, vinga trucar de nou la majordona, cridant que ja el cel s'asserenava. Aquesta vegada cregué ell que, quan menos en part, era cert, i s'alçà.

Al sortir de la cambra glopejà una xicrada d'aigua bruta, que altra cosa no era la xacolata servida per la Feliça, mentre que aquesta, rient de mitja cara i plorant de l'altra mitja, li parlava amb manyagueria, comunicant-li que en Pascal havia deixat ensellat el cavall, i que, segons profecia del mateix, no plouria ja més. I, efectivament, a l'alçar-se el jove de la taula i sortir a la miranda, ja començava un altre ruixat que durà una hora.

La majordona es frisava per veure el barrut fora de casa, i aquest, que tenia prou ganes d'anar-se'n, se'n veia privat pel desfet temps, lo que li donava un mal humor de tots els diantres. Així és que, al sentir a la majordona maldar de continu sobre el mateix tema, se li excitaven els nervis, donant-li accesos de ràbia que el tentaven d'agafar-la pel clatell i amorrar-la sota la canal. Forçat d'aguantar-se, procurava matar el temps repassant la llibreria del Rector i posant en ordre algunes notes.

De tant en tant, el sol semblava com si anés a treure el nas per una clariana, que no era més que una solució de continuïtat entre la bromada que se n'anava de buid per a fer lloc a la que venia carregada d'aigua.

Una vegada que la majordona tornava amb el seu pic pic, fent-li notar que unes espesses bromes blanques que fugien rossegant-se a flor de terra per la costa, eren senyal infalible de la fi de la pluja, el jove no es pogué contenir.

-Ja en té, de ganes de què me'n vagi- exclamà, -però sàpiga que encara en tinc més jo d'anar-me'n, sols per no sentir-la ni veure-la, a vostè.

-Jesús, Maria, Josep! Sant Cristià! I ara! Quines coses de dir! ¡Vegi si jo puc tenir ganes de que se'n vagi! ¿No és vostè el nebot del senyor Rector? No el té ell a gust? Doncs, lo que ell vol, a mi m'està bé.

En Ramon li girà l'esquena i es posà a passejar-se per la sala.

De sobte aquella, que s'havia eclipsat un moment, tornà cridant:

-¡Vegi, vegi, senyoret, com surt l'arc de Sant Martí; digui si no és això senyal de bonança!

En Montbrió s'aproximà a la balconada que treia a la miranda, i veié l'esplèndida arcada estenent sos brillants anells de serra a serra, de lo qual s'alegrà com si fos realment el signe de sa deslliurança. No plovia gairebé gota, y una ullada de sol, escorrent-se per una escletxa dels núvols, feia brillar amb esclats de mil colors els serrells d'aigua que ploraven de les parres que guarnien la porxada. Se n'alegrà, amb aquella alegria que produeix sempre en la naturalesa la successió d'un fenomen lluminós després d'un de tenebres, com el dia després de la nit.

-Vaja, dona, vaja!- digué dirigint-se a la vella, amb to complascent. -Serveixi'm el dinar i marxaré de seguida.

-El dinar?…- féu ella plegant les mans amb posat d'admiració. -Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per marxar!…

En Ramon quedà de pedra. Tenia motius per a conèixer la tacanyeria d'aquella dona, mes no la creia capaç de despedir-lo de casa de son propi oncle poc menys que en dejú. Amb una mirada furiosa, mesurà la gran mesquina de dalt a baix, clogué el puny dret, amb intencions de descarregar-l'hi sobre el cap, aixafant-li el cigronet o fent-li caure a la part de dintre. Se contingué, no obstant, i girant l'esquena emprengué la porta escala avall. La Feliça el seguí, cridant-li des del cap de l'escala:

-Miri: si vol hi ha un plat de sopes d'ahir, que les guardava pel senyor Rector quan torni de funerals.

-Planti-se-les al clatell!- respongué en Ramon, girant el cap des del replà, i es dirigí a l'estable per a embridar el cavall, que ja estava ensellat i a punt de marxa.

La Feliça, que li anava seguint les petjades, corregué afanyosa per a tenir-li l'estrep, mes ell la repel·lí amb un regany.

Al passar el portal se parà en sec. Verdaderament feia goig de posar-se en camí amb un temps com el que es presentava, doncs per la part de Llevant venia un tall d'aigua espantós. La majordona comprengué sa vacilació, i, com per a donar-li ànim, temerosa de què tornés enrera, li deia:

-Lo que és ara rai, prou està ben esbargit el temps, i, sinó, vegi per allí com ix la Marieta de l'ui blau.(*)

Sentir-la en Ramon i regirar el cavall tirant-li a sobre, tot fou obra d'un moment. Valga-li la llestesa amb què es ficà a dintre, que, sinó, la bolca als peus de la bèstia. Però, fora ja de tino, començà a increpar-la amb mil penjaments, tutejant-la sense cap mena de consideració.

-Vina- li cridava, -veia fastigosa, que te la pintaré a l'esquena, amb la punta del fuet, la Marieta de l'ui blau. Surt, pallonga, escanyavicaris, que et donaré una racció de xinxons d'aquells què no es descanvien. Ah! fes que m'hi pugui adobar, que ja els esquitxaràs aquests que arrecones a costes de la salut del teu amo, estiracordetes!…

I altres coses que no es poden escriure.

La majordona semblava desesperar-se al sentir-se tan maltractada: s'estirava els cabells i picava de peus com una ximple.

En Ramon passava el portal en el moment que començava de nou a ploure. Això li renovà la quimera, i, girant-se amb la vella, que seguia fent comèdia, li cridà encara:

-Maleïda bruixa! Ves: aquí la tens, ja, la teva Marieta. ¡Llàstima de vara de freixe que vaga per espolsar-te el cuiro, cabra ronyosa!…

I, mentre deslligava l'abric que a prevenció duia a la pera de la sella, emprengué desesperat la trotada, empaitat pel vent pluig i entre xarbots d'aigua fangosa.

(*)Nom amb què designen els pagesos l'ull de serena que en dies plujosos, surt a vegades a l'horitzó i que, en certes circumstàncies, sol designar la fi del mal temps.

X

Encara li durava l'excitació, que no bastava a calmar la ruixada d'aigua fresca que li queia damunt escorrent-se per ses espatlles i les anques de la bèstia, quan, al passar per sota el porxo d'una masia de gran presència, sentí que el cridaven per son nom des de dalt. Tirà les regnes i alçant el cap reconegué la casa de Serra-Bruna i veié amb sorpresa que era son oncle, que li deia amb son to de veu entre plorós i rialler.

-Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar amb semblant temps? ¿No havíem quedat en què m'esperaries si seguia la torbonada?

-L'he esperat fins que m'han fet a fora.

-Sants del cel!- exclamà el vell, esfereït com si pressentís algun greu contratemps ocorregut durant sa ausència, -¿I qui pot haver-te tret a fora de casa meva?

-Qui? la mala pua de la seva majordona, aquella que mana més que l'amo, és qui m'ha despatxat en dejú, tractant-me com a un gos foraster. Prou que l'hi explicarà ella afegint-hi que l'hi he dit tot lo que m'ha vingut a la boca, lo que no és cert, perquè moltes més coses m'he engorjades per consideració a vostè, que la protegeix per més que ella el deshonra.

Tals paraules en boca d'en Ramon no es comprenien sinó donat l'estat de sobreexcitació en què es trobava. Son pobre oncle estava aplanat. Apoiant-se de mans sobre la baixa barana del porxo, tenia el cap mig penjant, semblant-se a la coneguda estàtua del gladiador moribond. Son aspecte era tan llastimós, que per fi el jove, el bon cor del qual era evident, se'n condolgué. Enfilant la gran porta mig oberta de l'entrada, saltà del cavall, i, entregant les regnes a un mosso que li sortí al pas, se'n pujà escala amunt, trobant al seu oncle a l'últim replà que l'esperava, fent-lo entrar en el recibidor.

Amb breus i concises paraules li explicà l'ocorregut, declarant-li, per fi, que si en lo successiu volia veure'l, anés a la casa pairal, a on ocuparia sempre el lloc de son difunt pare; però que ell a la Rectoria no hi posaria més els peus mentre criés semblant bestiola.

El pobre capellà li tirà els braços al coll, exclamant:

-Fill meu, fes lo que et sembli: abandona'm, com tothom m'ha abandonat, però compadeix-me com tothom me compadeix. Déu sap si sóc sociable i si disfruto amb l'amistat i visites dels parents i amics, com sap també lo que sofreixo en mon aislament. Sóc víctima d'una manda piadosa, d'un compromís contret a l'espona del llit d'un agonitzant. Era amic carinyós i lleal, i em recomanà aquesta dona al moment de morir. Li vaig prometre no deixar-la, per més sacrificis que em costés; i, encara que en aquells moments no calculava ni podia calcular quina mena de sacrificis podria costar-me, no és això raó perquè ara me'n desentengui. És un mal del qual sols Déu pot enviar-ne el remei disposant de ella o de mi.

En Ramon, del tot desarmat i fins enternit de lo que sentia, volgué, abans de despedir-se, apaivagar un poc la pena de son bondadós oncle, empleant son antic sistema de tirar la cosa a broma, dient:

-En fi, reconec son sacrifici i l'esperit d'abnegació que el porta a aceptar aquesta tirania. Vostè disposi de mi en tot i per tot; mes, en quant a la Rectoria, repeteixo que sols hi posaré els peus quan Déu hagi enviat el remei disposant de vostè o d'ella. En el primer cas, hi vindré per a aprofitar l'ocasió d'apretar-li a la Feliça el ganyot, i en el segon, encara amb millor gust, per a cantar el gori gori a la mala vella i menjar-me la polla rossa i la negra en la mateixa taula on tanta gana m'ha fet passar.

-Sempre seràs plaga!- digué el Rector, ja més asserenat i agafant-lo pel braç. -Però ja n'hi ha prou, de misteri, que estem cridant d'una manera inconvenient l'atenció de la gent d'aquesta casa. Entra i et presentaré, advertint-te per endavant que de cap manera consentiran que segueixis ton camí amb semblant temps.

-No em quedaré ni que em pengin- exclamà en Ramon amb vivesa. -I per evitar-me un refús, val més que ens despedim sense entrar.

I això dient, besà la mà de son amoïnat oncle, que en va tractava de retenir-lo, quan de sobte, obrint-se la porta vidrada que separava el recibidor de l'espaiosa sala, aparegué el senyor amb aire campetxano, exclamant:

-Vaja, senyors! ¿Què fan aquí parats al peu de l'escala? Per què no entren?

-Vegi, don Eudald: aquí té mon nebot que s'empenya en passar de llarg, fins privant-me del gust de fer-li sa presentació.

-Ah! Vostè és el nebot de mossèn Joan?- digué don Eudald acabant de passar la porta i allargant al jove la mà. -I quant m'alegro de coneixe'l! Però faci'm el favor d'entrar, perquè en quant a lo de passar de llarg, és cosa que amb semblant temps no ho consentiria a un desconegut; però a vostè ni ara ni mai.

Mossèn Joan, per sa part, feta la presentació de don Eudald a son nebot, afegí:

-Mira, Ramon: en aquesta casa, hi entro i surto com de família, honrant-me amb una confiança que, encara que immerescuda, me permet manar-hi tant o més que en ma pròpia casa.- (Això ho digué amb un cert retintin que copsà al vol en Ramon.) -Vull dir-te, doncs, que la invitació de don Eudald és coral del tot, i que no és de llei que la refusis.

En Ramon, que, barret en mà, havia cortesment correspost a la bona arribada de don Eudald, respongué resoltament:

-Don Eudald: jo agraeixo, com no es pot imaginar, sa invitació que m'honra més del que mereixo; però dec fer-li notar que el temps que fa en aquest moment el feia ja quan he muntat a cavall; per lo que compendrà si deuen ésser poderosos els motius que m'obligavn a marxar i ara m'impedeixen quedar-me: d'això no n'hi dirà de menys el meu senyor oncle, que els coneix.

I tal si els coneixia, mossèn Joan! Aquestos no eren altres, per una part, que la quimera que encara el jove portava a dintre, i, per altra, una espècie de pueril complacencia que sentia al posar de relleu davant de son oncle la diferència de procedir d'aquella persona a la que veia per primera vegada, comparada amb la de la seva majordona.

Seguia don Eudald retenint el jove, que pugnava per desfer-se'n; mossèn Joan patia crudelment al considerar que, per sa culpa, son nebot se veia empenyat a viatjar en dejú, essent prop de migdia i tenint que fer més de dues hores de camí entre mig d'un temporal desfet. Comprenia bé que allò no era més que un contrapunt, un cop de gènit del jove, i desitjava retenir-lo, tant per evitar-li les molèsties consegüents a son descabellat propòsit, com per a mitigar-li aquell mal record de sa visita. Ademés, i era la pura veritat, el molestava en gran manera el pensar en els judicis que aquella familia hauria de formar de tota aquella estranya escena. Se li acudí una idea i la posà en pràctica tot seguit. Obrí la porta de la sala, i des de son llindar, cridà:

-Montserrat! Vina, pubilla, a veure si tindràs tu més poder que ton pare.

Quasi instantàniament, igual que si esperés sa entrada, com els actors en el teatre (senyal de què no caminava gaire lluny), aparegué una bona mossa, de cara frescal i fina, trajo de bon tall entre pagès i vilatjà, la qual quedà parada, cobrint-se ses galtes de lleugera rojor, ensems que apareixia la blancor de ses dents descobertes per un graciós somriure.

-Veges- continuà mossèn Joan: -aquí tens aquest esterlocat de mon nebot, que s'empenya en passar de llarg i fanguejar per aquests camins, dinant tard i malament a Vall-llosell, en comptes d'acceptar l'hostatge que aquí se li ofereix. Digues: vols que es quedi? Si o no?

-I ara, mossèn Joan! Quina pregunta!- féu la noia, atansant-se modestament alguns passos. -És clar que s'ha de quedar.

-Doncs mana-l'hi tu, perquè a ton pare ni a mi no ens obeeix pas.

Les mirades dels dos joves se creuaren, parant-se com curiosos i admirats l'un de l'altre, cosa d'un instant imperceptible. Els ulls de la noia s'abaixaren primer i, atansant-se els dos fins a donar-se les mans, digué ella amb cert graciós desembràs:

-Jo no el convido pas, perquè això ja ho ha fet el papà; jo sols li prego que no el vulga desairar, refusant el sopluig que amb tan bon cor ell li ofereix.

-Sento vivament, senyoreta- féu en Ramon un tant desconcertat -el compromís en què em posa d'aparèixer com un ingrat, essent així que mon agraïment per l'honra que m'ofereix és superior a tota ponderació. Consideri que quan m'he posat en camí, malgrat el temps que fa, és perquè sèries ocupacions me reclamen a Vich aquesta mateixa nit.

-Per sèries que siguin tals ocupacions, no ho seran tant com el disgust que ens donarà el seu refús, ni com el remordiment que ens quedaria d'haver-lo deixat partir en semblants circumstàncies. Jo li prec novament que es quedi, i, si no ho vol fer per nosaltres, faci-ho… pel seu oncle.

Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en aquell moment no havia comprès que la inconcebible tossuderia havia, per força, de deixar en situació poc airosa el pobre Rector davant d'aquella tan amable família; lo qual havia de revenir en noves mortificacions i motius de pena per al bondadós vell, que ja prous ne portava a sobre per tot lo succeït. Altrament, tals paraules li feren sospitar si la noia hauria penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaria en ella una perspicàcia, ensems que una delicadesa de sentiments, que el feriren com una revelació.

I era tan simpàtica l'ofrena i tan insinuant la invitació en boca d'aquella hermosa i quasi desconeguda donzella, que… vaja! hagué de declarar-se vençut.

-Senyors… no puc resistir més: disposin de mi- féu l'hereu Montbrió, acotant el cap i obrint els braços caiguts al llarg del cos.

XI

Se conta de Cèsar que en una de ses incursions a les Gàl·lies, al passar per un llogarret perdut en un recó dels Alps, digué a un de sos oficials amb qui estava conversant de política de son temps:

-Més m'estimaria ésser el primer aquí que el segon a Roma.- Aquesta expressió té una equivalència exactíssima en nostre vell adagi que diu: «Val més ésser cap d'arengada que cua de pagell.»

Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses masies, dotades d'excel·lents condicions d'estatge, per a trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de lloguer en carrers sovint rònecs i sense sol ni aire, fent una vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet, deixant un lloc a on són i representen alguna cosa per altre a on no són ni representen res, se comprèn bé que entre nostres pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar.

L'alta i baixa muntanya estan sembrades de caserius que tenen l'apariència de poblets. Grandiosos bastiments a on la pedra picada hi és a dojo en arestes, finestrals i brancades amb mirandes i porxades d'excel·lent orientació, escales monumentals i cambres espaioses, algunes decorades amb gran riquesa, grans llisses, eres com places i cabanyes com catedrals, tot d'una grandiositat que demostra, ensems que un esperit agrícola de gran empenta, un grau de cultura i un refinament de costums, molt per dessobre de lo que avui allà es veu.

Aquests són els abandonats palaus de l'antiga burgesia muntanyenca que, completament desposseïda de títols nobiliaris, vivia del treball amb vida fastuosa. Llurs naixements i bodes, celebrats en oratoris privats o esglésies de patronat eren galejats com festes de prínceps, i el ressò de ses grandeses ha arribat a nostres dies, glossades per cançons populars que encara van en boca de nostres pagesos.

Avui molts d'aquests casals són habitats per cambrers i masovers que conreuen les terres en arrendament cotat o a parts, i els descendents d'aquells senyors vegeten per les ciutats sense personalitat ni prestigi, si és que no han desaparegut ja engolits per la usura i la trampa, final quasi obligat dels que abandonen els destins que Déu els hi assenyalà sobre la terra.

Però el cas és que, àdhuc els que s'han mantingut ferms al camp, han sofert els efectes d'un mal aire que ha glaçat l'esperit pogressiu de nostra muntanya. Aquests també han arrendat llurs termes, desprenent-se del més poderós objectiu de la vida pagesa, o sigui un treball moderat, entretingut i productiu; han perdut el gust d'aquelles construccions grandioses i d'aquell art decoratiu, potser una mica paisà, però ample i sencer, i la seva vida domèstica ha deíxat d'estar a l'altura de les necessitats de l'època. En nostres velles pairals no s'hi ha fet una reforma important, com tampoc se n'ha bastida cap de nova, des de fa més de cent anys. La decadència és completa.

Molts pares que envien els fills a col·legis de luxo i a seguir carrera a Barcelona, se lamenten de què aquests se deixin seduir per la vida de ciutat i cobrin avorriment a la del camp. I, no obstant, és un fet molt natural i lògic, donat el descuit en què molts d'ells tenen ses vivendes. A part d'altres consideracions, ¿com no han d'establir aqueixos joves comparació entre el confort de les habitacions de ciutat i la incúria i destartalament de llurs pairals, sense una estància, les més d'elles, prou decent i confortable per a refugiar-hi la família durant les llargues vetlles i vagues forçoses dels mals dies d'hivern? Quan la neu cobreix la terra i la tramuntana bufa fort o bé les bromes llencen l'aigua a bots i a barrals, veuríeu en moltes grans masies de la muntanya vagar la gent avorrida pels porxos, corredors i sales, escombrats d'ací d'allà pel vent pluig que filtra per balcons i finestres mal closos i per les fredes ratxes que colen per les escales, les portes de les quals no es poden tancar.

I la llar?, direu: Sí, hi ha la ditxosa llar, tan galejada per poetes i prosistes, a on hi crema un foc com un infern, entorn del qual amos i servei, barrejats, canten cançons i conten rondalles. Mes tot té els seus límits, i les cançons i rondalles s'acaben abans que les hores de fred i de mal temps, i tothom s afarta de rostir-se del davant i glaçar-se de l'esquena, com de plorar llàgrimes vives, mercès al fum que el canó de la xemeneia no pot engolir.

És llavors que els fills de família es recorden del cafè, de la tertúlia i de totes les comoditats de ciutat, i es deleixen per tornar-hi així que puguin.

-No els hi envieu, els fills, a estudiar a ciutat, i no vos hi fugiran- prediquen alguns; i, efectivament, els hereus d'aquests s'arrosseguen per l'escon perquè l'art de la terra no els dóna pas feina, i tota sa ciència consisteix en tombar les perdius, rondar per fires i festes i… estirar l'orella al gat.

S'ha de convenir en què han planejat circumstàncies terribles sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avançada de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts i indústries, dictava lleis que eren filles de sa pròpia essència; i, per més que la societat evolucionava i progressava com avui, ella guardava la davantera, perquè l'esperit progressiu era en ella la tradició. L'ànim s'entristeix pensant lo que seria avui la societat rural, que dos segles enrera bastia en nostres afraus aquestes estacions agrícoles les ombres de les quals avui admirem, si una alenada de mort no li hagués glaçat la sang al cor. De segur que res tindria que envejar a França, Inglaterra i Alemanya.

És un error creure que el poble català és afectat a lo seu i refractari a tota influència forastera. Lluny d'això, jo crec que en sa idiosincrasia, per altra part admirablement equilibrada com la d'una de les races més susceptibles de perfecció, hi manca bona dosi d'amor propi i d'egoisme col·lectiu. D'això naix aquesta modèstia que li fa desconèixer sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest encongiment que el fa desconfiar de son propi valer, aquesta admiració innocent per les gales de l'oratòria brillant, per ell inaccessibles, aquesta bonomia, en fi, de poble primitiu amb què es deixa emmelar amb sols tocar-li la barbeta; deficiències totes, que l'han posat a frec de caure vençut als peus d'alta raça ardida, absorbent, fantasiosa, d'exterior brillant però buida de cervell.

Bastà una pluja de títols nobiliaris, de pura gràcia i de plantilla oficinesca, per a trastornar en les darreries del segle passat a nostra burgesia rural. «El treball no ennobleix -li digué algú.- Això es deixa para los patanes, para los destripa terrones y mercachifles.» I nostres hisendats cuitaren a arrendar ses terres i nomenaren procuradors. «La vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en sociedad», se li afegí, tot mostrant-li unes immenses planures, desertes de masies, i unes grans ciutats, verdaders pilons de pobrissalla i d'hidalgos tronats, però alegres com unes castanyoles; i nosaltres, vinga corrents cap a buscar el dret de ciutadania, entrar de socis al casino de senyors i omplir les tertúlies, fent la cort al governador, al comandant militar, al jutge i, en darrer cas, als oficials de la guarnició i als embrutapapers de les oficines, que ens feien el servei de civilisar-nos, ensenyant-nos a parlar en cristiano després de convence'ns de què nostre dialecto es muy ordinariote.

I així quedaren els camps sense l'amparo de la gent de prestigi i a mercè del caciquisme desfrenat, i per aquesta portella han entrat la gran majoria dels mals que ens afligeixen.

Alguns se fan bocades de la fortalesa de l'esperit català, que ha sabut resistir l'empenta desnaturalitzadora de l'Estat. Jo no sóc pas d'aquests. Crec que ens hem mantingut catalans contra tot, senzillament perquè no podem ser res més. Déu ens ha fet d'una sola peça i de tal manera que no podem ser res més que lo que som, i, o hem de prosperar com a catalans o bé estem destinats a desaparèixer confosos entre les despulles de les races més inferiors. El dia que aquesta veritat se generalisi estarem salvats.