VOLUM I (continued 6)

Les coses havien reprès a Serra-Bruna son curs normal, tomant a renàixer la vida i la salut. Donya Dolors, lliure d'angúnies, millorava de dia en dia, i la Loreto, juganera i enfutimada com abans, semblava no talaiar-se de què era poncella ja a punt d'esclatar. Mossèn Isidro tornava a ésser l'animació de la família: fins havia reanusat ses palestres amb don Eudald amb motiu dels gossos i dels canaris. Però sa obra sèria era un plan de catequística que havia ideat i anava a posar en pràctica, amb plena aprovació del senyor Rector i de la família.

La que havia canviat poc era la Montserrat. Cert que el restabliment de la tranquilitat pública i de la salut de la família, traient-li un gran pes de damunt, l'havien tota retornada, recobrant els colors sanitosos de sa robusta i esplèndida naturalesa; mes li havia quedat bona cosa d'aquella grave serenitat adquirida amb tant de temps de lluitar, sobreposant-se al decaïment general. Se podia dir que havia desaparegut en ella la donzella senzilla i juganera, per a fer plaça a la dona de govern, experta i entenimentada. Ella era la mestressa efectiva de la casa, fent cap a tot amb ordre i previsió: qualitats que havia hetedat de sa bona mare, però desenrotllant-les i perfeccionant-les amb són superior talent. Treballava menys que ella, en el sentit material de la paraula; però manava més i més a temps, i, com no perdia mai de vista la feina i sabia millor compendre les capacitats individuals del servei, ne treia millor partit. Així succeï sovint que, quan donya Dolors li advertia la conveniència de fer tal o qual cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta.

Certament que hi havia una circumstància que motivava la concentraciò d'esperit de la Montserrat i la malenconia dissimulada que li negava l'ànima. Els demés sols tenien un plet en joc, i, esbargides les negrors i els mals presagis de dols i llàgrimes, ja podien respirar; mes a ella li quedava encara per a resoldre el problema de son cor, que ara, lliure d'altres preocupacions, se li presentava amb més força que mai. Havia fruït (és cert) amb les glòries del seu amat, la figura del qual s'havia engrandit als ulls de tothom com la d'un hèroe llegendari; però això, tot afegint més llenya al foc que li abrandava el cor, no havia avançat d'un pas la resolució del seu plet d'amor. Passaven els mesos sens que la redempció general alcancés a sa ànima, que seguia encara als llims del dubte.

Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat encara no es tocava un punt que pogués referir-se a les relacions personals amb el jove Montbrió. Amb prou pena havia notat la noia que les úniques ombres que entelaven la recobrada beatitud de son progenitor, s'originaven de tals converses. Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneita pau tan desitjada, fos per no donar-li més pena ja que no li podia dur un remei, ni per vies de consol li parlava de la cosa. Així, soleta amb ses penes, sos desitjos i sos somnis, sense més confident que la Verge, sa patrona, feia sa via la Flor de Muntanya, trista i melangiosa per dintre, per fora serena, tranquil·la i majestuosa com la lluna al flamenc.

XI

Un dia don Eudald se passejava febrosament per la galeria amb les mans a l'esquena, però sense xiular, com feia de costum. Donya Dolors se'l mirava amb aquell recel amb què s'espia el malalt estimat que, en plena convalescència, dóna signes de recaiguda. Per fi, com qui pren una resolució heròica, el veié regirar-se a mig volt i, passant a frec de les noies, enfeinades amb llurs tasques del cosidor, digué amb veu seca:

-Montserrat: arriba't fins a l'estudi!- ensems que, sense girar-se, emprenia ell la pròpia direcció.

Semblava aquella la frase sagramental de les grans resolucions del senyor de Serra-Bruna, ja que recordava molt bé la Montserrat que un any enrera, i en semblants circumstàncies pronunciada, havia presagiat la clausura del primer periodo de les seves il·lusions. Com allavors, també ara ses mare i germana li dirigiren fondes mirades d'encoratjament. No calia pas tant, perquè els temps, que no transcorren mai en va, havien trempat sa ànima en els grans dolors, en les grans sequedats i en els grans exemples.

Aixi és que, mig alegrant-se de l'ocasió que se li presentava per a sortir de dubtes, el seguí amb pas ferm, entrant a l'estudi quan ja aquell s'asseia a la poltrona i començava a regirar llibres i tinters, tot carraspejant, sonant-se i pipant el cigarro, tal com un home que vol donar més gravetat a una sentada que no sap per on començar-la. Per fi, asseguda la noia al seu costat, començà:

-Poc més d'un any fa, filla meva, que en aquest mateix lloc vàrem parlar d'un assumpte que va portar-me un gros enfado… enfado que dugué molta cua, perquè ajudà a fer-me perdre l'enteniment i vingué… tot lo demés. Ara bé: jo no sé com dir-ho ni com agafar-ho, mes entenc que tinc obligació de parlar-te del mateix assumpte. Diguem, doncs: ¿has reflexionat sobre lo que llavors me vares dir i jo te vaig respondre? De quin parer ets ara?

-Jo crec- digué modosament la noia, -que no tinc pas motiu d'haver mudat de pensar. Fins me sembla que avui estem més lligats que mai amb… aquell senyor, després de lo succeït.

-Ja veuràs- féu don Eudald, un poc picat. -No es pot pas negar que ens ha fet un bon servei; però, si val a dir-ho, jo també hi he posat el coll, donant tot lo que se m'ha demanat, perquè sàpigues, noia, que el patrimoni de Serra-Bruna, amb unes coses i unes altres, ha rebut una llisada que tardarà a refer-se'n i… així rai!…abaixant-se un a tot lo que l'altre vol, no n'hi ha pas mai de plets.

La Montserrat alçà els ulls i clavà en son pare una mirada plena de dolorosa sorpresa, en la qual aquest hi llegí clarament la interrogació: «I ara? Què ja hi tornem?».

-No, no- s'apressà a contestar-li: -lluny de mi voler-li llevar el mèrit de l'acció ni d'escatimar-li els regraciaments. Però em sembla que són dues qüestions molt distintes. Crec que hi ha mil maneres de demostrar-li nostre agraïment i fins de pagar-li, si convé, el servei que ens va fer, sense necessitat de recórrer al sacrifici teu en qüestió de tanta transcendència. Ni ell crec que sigui tan desconsiderat, per a exigir tal pago de son favor. Perquè has de saber que, ara més que mai, estic convençut de què aquest matrimoni no ens convé, i a tu encara menys.

-I per què?- respostà la noia amb una veu seca, que dissimulava una mar d'angúnies, al compendre que son pare arrossegava encara la vella túnica de son egoisme.

-Perquè…- acostant-se-li i baixant més la veu -perquè dic i torno a dir que és un esbojarrat que acabarà malament: creu-ho, filla. Nosaltres li devem molt: ens va treure d'un verdader apuro; però legoisme de l'agraïment no ens ha pas de cegar fins al punt de no reconèixer que lo que va fer és una gatada que podia costar-nos ben cara, i an ell primer que a ningú. ¡Mira que empendre a bufetades a una mala ànima com el Cerdà, davant dels seus saions, armats fins a les dents, i, de més a més, reptar a aquells galifardeus, dient-los-hi pillos i lladres a la cara, presentant-los-hi el pit nu, demanant que el foradessin… ¡Cregue's que això no ho fa sinó un boig! Un home així, té sempre la vida a l'encant: el millor dia se les emprèn contra un regiment de corassers i es fa enastar com un galàpat.

-A mi em sembla- respongué la noia, amb modesta rialleta, -que és un boig que ha demostrat tenir més fe en la raó i la justícia que altres que es diuen savis; i si va fer lo que va fer, bé calia, per a engalzar lo que havien malmenat els que creguen que a cops de mall se pot fer entrar el clau per la cabota.

Don Eudald es trobà agafat pels dits. Valga-li que les circumstàncies l'havien ja domesticat bona cosa, perquè en altre temps hauria botat com una pilota al sentir el sinapisme que, com qui no hi toca, li aplicà sa filla. Ara es mossegà els llavis i es limità a dir:

-Ja veuràs: deixem aquest punt, en el qual ja fa temps me som donat per vençut. A home rendit no li feu guerra. Anem al cas.

¿Què saps tu en quina situació està ara en Montbrió respecte d'aquest assumpte? Perquè he notat en ell una conducta molt anòmala, que em fa sospitar que pensa ara molt distintament que un any enrera. Fins sembla que fuig de tot compromís. El dia de la feta, va desaparèixer sense dir oste ni moste i sense voler tastar ni un bocí. Vaig anar-lo a visitar per a regraciar-lo personalment, i… (això sí), l'home tan campetxano i amb aquell humor que sempre sembla que totes li ponen, i quan me creia tornar-lo a veure per aquí, un cop enllestida l'organització del poble, tot plegat sento a dir que ja és fora. Què vol dir tot això? Al meu entendre vol dir que ho dóna tot per llest, i jo me n'alegro, perquè creu-me que és un noi al qual son esperit fantasiós i amic de ficar-se en lo que no li importa el perdrà.

La Montserrat se mogué en son seti i començà a respondre amb modesta resolució:

-Doncs jo, papà, crec tot lo contrari de vostè. Si recorda els termes de la carta que va llegir-me l'any passat, veurà que en Ramon està encara dins de la mateixa situació que en ella es col·locava. Faci's càrrec ara de son caràcter excessivament delicat i compendrà fàcilment per què, fins havent-nos prestat un servei tan gran com és salvar-nos amb perill de la seva vida se retirés discretament i s'excusés de posar de nou els peus en aquesta casa, on sa petició trobà tan mala acollida.

-Com el defenses, filla meva!- féu don Eudald, amb un cert deix d'amarga compassió.

-Sí que el defenso!- respongué ella animant-se. -El defenso perquè em fa pena i vergonya el comportament que aquí es segueix amb aquest jove. Quan, temps passat, amb la vivesa pròpia de son caràcter, senyalava les coses per llurs noms, tirant-nos en cara defectes i mals procediments que havien de conduir-nos a un mal pas, se li deia esbojarrat i poca-solta; quan, complertes ses profecies, ens hem trobat enfangats fins al coll i ell i ningú més que ell ens ha allargat la mà per a salvar-nos i ens ha salvat jugant-s'hi la vida, ¡se'l paga tractant-lo de boig! Ell té el do de gents que aquí no hem conegut mai: quan parla, tothom l'escolta, i els més desencaminats entren en raó; tothom el beneeix, tothom busca son consell i ell ne té per tots; però d'això, que tant l'honra, nosaltres, tot gaudint-nos dels beneficis, ¡ne diem batxilleria i ganes de ficar-se en lo que no li importa!…

-No diguis això, filla!- exclamà don Eudald, acovardit per la filípica de la Montserrat. -¡Tu exageres! Ja t'he dit i repetit que li estic reconegudíssim per lo que per nosaltres ha fet. Això mateix li tinc manifestat personalment; fins li vaig demanar perdons per les paraules ofensives que contra d'ell vaig proferir. Li, vaig pregar de venir a casa per a fer-li més patents les meves manifestacions, i estic disposat a pagar-li sos serveis a qualsevol preu. Què vols més?…

¡Si n'eren, de fondes. les arrels que la mesquinesa tenia clavades dins del cor de don Eudald! Vençut en tots terrenys, rebregat per totes les circumstàncies i per tothom obligat a cantar la palinòdia en tots els tons, quan semblava del tot convertit, sortia encara amb ciris trencats que denotaven ensems sa curtetat d'intel·ligència i sa petitesa d'esperit. Sa filla l'escoltava amb verdadera pena quan anava dient:

-Què vols més? Però, veuràs: una cosa són els meus interessos, i altra cosa la meva sang representada pels meus fills. Cregues-ho, filla: si et parlo així, és per lo que t'estimo, per la temença que tinc de què aquest home no et farà feliç. És un gran home, és cert, molt savi, molt valent; té el do de gents, que tu dius; tothom l'exalta, portant-lo en palmes; mes ¿no comprens que això mateix l'haurà malejat, fent-lo tornar orgullós? La costum de veure tothom sota d'ell, l'haurà fet voluntariós. I aquelles promptituds de geni… dona… no et fan por? I aquestes delicadeses… Perquè has de saber que els homes són molt diferents de marits que de promesos: de primer tot són glòries i després totes les tares surten, quan ja no hi ha remei. Fins de mi mateix pots pendre'n exemple… ¿I quina necessitat té la pubilla de Serra-Bruna de lligar-se així, podent escollir un marit que no li faci mai ombra?…

Les senyals d'impaciència de la noia interromperen el bon senyor, que, comprenent que no anava pas bé, desvià el curs de la seva tonteria per altre indret:

-Veus? Si m'hagués demanat la Loreto, menos mal, perquè ell, amb la posició que té i amb el dot que ella li portaria…

La Montserrat pogué resistir encara menys aquell nou curs de filosofia estúpida que per desgràcia informa massa sovint l'esperit de nostres pagesos.

-¿És a dir- exclamà -que la Loreto s'hi fa menos tala que jo, per a llançar-la en mans de qui per endavant suposa que ha d'ésser un mal marit? Llàstima que no puga jo agrair-li tanta atenció! Cregui, papà, que aquesta conversa me fa més mal del que vostè es pensa. Per ma part, sols dec repetir-li lo que ja sap: o em casaré amb en Ramon amb consentiment de vostè, o no em casaré amb ningú, encara que vostè m'ho mani. Si és el pubillatge que el fa patir, no en frisi pas més, perquè, casada o fadrina, l'en faig ben franc, com ben franc en feia ell en sa demanda. Faci cas omís dels meus somnis, ja que tinc la desgràcia de què no vagin acordes amb els de vostè; deixin-me en pau i tranquil·litat, baldament sigui al darrer recó de la casa, que ja m'acontentaré amb el record d'haver merescut les preferències d'un home que… serà tan boig i tan trapacer com vostè vulgui, però jo no conec pas encara qui sia digne de descalçar-li una sabata.

I, posant-se les mans a la cara, com avergonyida de sos propis atreviments o lassada d'una lluita tan perfidiosa com antipàtica, esclatà en amargs sanglots.

Confòs i atorrollat, don Eudald arribà per fi a compendre que ni sabia lo que es pescava. Per fortuna, dels darrers fracassos n'havia tret quan menos el convenciment de la pròpia inferioritat, perdent aquell orgull que el feia emmarranar-se en ses capritxades. Fins arribà a entreveure la grandesa dels sentiments de sa filla, i sentint-se'n tocat, s'avergonyí de sa conducta, horroritzant-se de veure's de nou en el mateix camí que tants disgustos antany li havia portat. Sentí la necessitat de recular.

-I com te l'estimes, filla meva!- féu dolçament, mirant-la enternit i prenent-li les mans.

-Si l'estimo?- exclamà ella amb foc. -Ni ho sé, perquè no sé pas lo que és estimar una persona de fora casa, ni tinc termes de comparació amb què expressar-me; només puc dir-li que n'estic corpresa des de què el vaig conèixer, que no més penso amb ell nit i dia; que em sento amb ell tan identificada, que ses paraules, sos conceptes i ses doctrines m'entren a dins com cosa pròpia; que el veig gran, molt gran, per sobre de mi i per sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan petits que fins me féu llàstima, despertant-se'm un sentiment de fonda commiseració que em mou a estimar-vos més del que us estimava, amb el desig de veure-us grans com ell, igual que aquella mare que sent augmentar son amor envers el nen malaltís i neulit, després d'admirar la robustesa i plenitud dels altres. Perquè en bona veritat me sembla que tots som malalts, tots som raquítics i disminuïts, i sols ell és sanitós i ple de vida, i al veure-li escampar arreu aquesta salut, oferint-la a dojo, al veure tothom abocar-se a la font del seu remei, me'n sento plena d'admiració, sense mica de gelosia, compadint caritativament als que es neguen a beure en la seva font. I quan penso que ha posat els ulls en mi, convidant-me a associar-me a la seva obra, no puc menys que beneir a Déu, pregant-li sols que em faci digna d'ell.

En mig del trastorn que li produí a don Eudald l'exaltament de la seva filla, començà a entreveure un món nou; aquell món del qual sovint n'havia sentit rafagades i ecos confosos, que prevenia per fantasies i veus de boigs, arribant a compendre una existència moral superior a la vulgar i instintiva en què fins ara havia viscut. Perquè fins aquells sentiments de família que havia fruït i aquelles pràctiques cristianes que l'havien fet gosar en sa vida patriarcal, eren sensacions que, ben considerades, no li entraven gaire més fondo que els egoismes de la carn.

Llarga estona estigué contemplant a sa pobra filla que, amb la cara llagrimosa caiguda sobre el pit, semblava gosar-se en les pròpies amargures i fins trobar dolces les fiblades que li partien el cor. Per primera vegada, com si sos sentiments anessin adquirint una perfecció desconeguda, pressentí aquelles dolceses del dolor resignat, dolceses inexplicables, que sols és dat assolir-les a les ànimes redimides de les misèries del món. I el nou curs de sos sentiments, esterrejant les crostes d'egoisme que encara entelaven son amor de pare, deixà aquest al descobert i triomfà, no podent resistir ja la temptació d'atraure sa filla sobre son si.

-Tant l'estimes?- repetí amp veu baixa i tremolosa.

-Sí!- respongué ella amb tendríssim esclat.

Allavors ell començà a amanyagar-li la testa, desembullant els abundosos rinxos que li tapaven la cara, separant-los poc a poc a una l altra banda, acabant per estampar-li un òscul al front. Com la sensitiva es reviscola al bes del sol ixent, així aquella ànima adolorida se sentí amarada d'inefable consol, a l'escalf de la besada paternal, i la mirada de sos grans ulls blaus se creuà amb la de son pare, que la contemplava embadalit. Animada amb aquelles mostres d'entendriment, alçà els braços, passant-los-hi per sobre les espatlles, i allargant el coll, refregà ses fresques i humides galtones amb les d'ell, decaigudes i pansides.

Heu tingut mai una criatura abraçada al coll? Si l'hi heu tinguda, i, sobretot, si aquesta criatura era carn de la vostra carn, aquell dolç refrec de pell fina i molsuda com la d'un prèssec madur, aquell cric-cric d'un cor minúscul batent lleuger com l'esperit d'un rellotge, el pessigolleig d'uns llavis humits i gelatinosos escampant-vos per entre l'esbrotada pelussera del coll l'escalfor tebiona i rosada d'un alè sense màcula, i el panteix melòdic d'una respiració fàcil ritmant-vos sons inarticulats a cau d'orella, vos hauran fet fruir una sensació sense nom, de reminiscència paradisíaca, suggestiva, fonda i regeneradora com cap altre de les que lleva l'arbre de la família.

Doncs això és lo que sentí don Eudald, admirant-se'n com d'una impensada troballa. Com si dins son cos s'obrissen comportes i ventalloles rovellades per la inacció, li semblà que el fluid vital circulava més lleugerament per son organisme, rejovenint-lo amb nova sang; llavors, sentí caure-li del cor les cadenes del vençut, desplegant-se-li les ales del rendiment. Veié clar, amb els ulls de l'ànima i es sentí home, però home amb deliquis de creient i ànsies d'apostolat. Plorós de goig, tremolós d'emoció i ubriac de paternal delícia, volgué expressar-se amb sa filla… i tots sos esforços i tots sos desitjos cristallitzaren en una sola exclamació:

-Digues, filla meva: què vols de mi? ¡Demana!

La Montserrat no tornà raó, però sos ulls somrigueren a través de les llàgrimes, com l'arc de Sant Martí entre les gotellades de l'esboirada tempesta.

XII

-Tot això està molt bé, i ja que vostè opina que no és pas cosa de desairar a don Eudald, tan respectuós per les velles consuetutss de pura cerimònia, única cosa que li queda de l'antic senyoriu, aquí em té proveït de tot el menester per a dlsfressar-me de senyor, segons els darrers figurins. És tot de confiança i confeccionat o visurat per en Pedrell de la plaça Real, que a Barcelona sap més ell sol d'etiquetes que tots els nobles del carrer de Montcada. Tot és de trinca. Vegi: no té mes que l'estrena del dia que em varen rebre a l'Acadèmia de Ciències, que també allà s'exigeix la disfressa i no es dóna pas la patent de savi a qui no estigui bé de roba.

Mentrestant, en Montbrió, rebregant-ho tot amb mà barroera, anava ensenyant a son oncle la maleta rublerta de roba negra i blanca, de rigorosa cerimònia, i de tots els demés detalls complementaris.

Es tractava d'evacuar la diligència de demanar oficialment la mà de la Montserrat de Serra-Bruna, i don Eudald semblava voler esborrar el record de les passades repugnàncies donant a l'acte la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa.

-Cregui- continuava en Montbrió -que és per mi un sacrifici donar aquest pas en la forma que se m'exigeix. Mes, en fi, no se'n demanen pas cada dia, de blancas manos, i el meu cas bé val la pena de fer-lo, un sacrifici. Ademés, ho faig per complaure'l a vostè, que s'hi ha empenyat, perquè el futur sogre, des de que hem fet les paus i s'ha resignat amb les meves estranyeses, crec que m'admetria tal com m'hi presentés; i en quant a ella no necessitàrem pas tanta requincalla el dia en què de veritat ens vàrem prometre.

-Desenganya't, fill- digué el Rector, amb veu reposada: -si volem viure en societat, es precís que n'acceptem les molèsties que ens proporciona. Això t'ho porta l'heure-te-les amb noia bonica, de bons cabals i il·lustre prosàpia. Vés a demanar la mossa dels Rònecs o la pubilla de Xanacs, i podràs fer-ho en cos de camisa i amb calces de burell.

-Ja estic en aquesta, ja; però no les ha pas calculades totes, les dificultats del nostre compromís: ni jo tampoc, fins ara. Figuri's que jo me posaré de vint-i-un punt, segons la pauta del mestre Pedrell, tal com si hagués de presentar-me a la cort de Madrid; mes li pregunto ara: ¿cóm hi anem, d'aquí a Serra-Bruna, a les dues de la tarda i amb aquest pet de sol? En tot el país no hi ha més tartana que la del senyor, i aquesta no està pas bé que la demanem, ni seria ja hora de fer-ho. ¿Puc anar jo vestit de llagostí per aquests carrers, seguit d'un estol de mainada, i fer una hora i mitja de camí per arribar, entre la pols i el sol, fet un cessant? Jo podria anar-hi muntat, desafiant els espectadors, amb lo que hi arribaria un poc menys rebregat i ple de borrissol i de suor; ¿però vostè, que no pot ni vol muntar, vindria agafat a la cua del cavall? ¿Vol anar-hi amb una carreta de bous, com els nobles del noranta tres quan els duien a la guillotina? A menys d'anar-hi desmudat i allí demanar un quarto per a canviar-me; però això ja fóra comèdia i mitja.

Efectivament, mossén Joan no havia pas atinat amb semblant conflicte, que per lo tonto i difícil feia riure i preocupava ensems.

-No queda més que un medi- digué, a la fi. -Sortim amb les maletes, i essent a la masoveria del Planell podràs canviar-te.

En Montbrió arrufà la cara.

-És lluny encara del mas- digué, -i em donaran una cambra com una tuta, on m'hi ompliré de puces. Anem, anem: ¿quin altre remei ens queda?

En Pascal passà endavant, carregat amb les maletes, i esperà al Planell; però en Ramon se resistí a entrar a la casa. Son temperament expeditiu li havia suggerit un altre medi. Seguiren avant, fins a un quilòmetre del mas. Allí, apartant-se del camí ral, entre maleses i roures centenaris que creixien prop d'un torrent, en plena naturalesa, son element predilecte, escollí l'arcova on fer la transformació d'indumentària que devia dignificar-lo, segons les fórmules del convencionalisme social, fins a les altures de l'etiqueta.

Es despullà fins de la camisa, i, al sentir sobre ses carns nues el bes de l'oreig del bosc i reflexar-se sobre son pàl·lid cutis les daurades tintes d'una llum tamisada pel fullatge primaverenc, destacant sa esplèndida musculatura sobre els tons bistrosos de les maleses, sentí renàixer en son pit uns instints de llibertat salvatge, com recordances d'una naturalesa primitiva que hagués encarnat en ell, passant per sobre el decadentisme de les darreres centúries. Allavors, com mai, experimentà l'horror de la ficció i el convencionalisme. Fins arribà a sentir escrúpols, com de pròpia claudicació; escrúpois que sols logrà esvair amb la consideració de què, estant sotmesa la humanitat a les conseqüències del pecat d'origen, l'home àngel va desaparèixer amb l'època paradisíaca.

En el propi torrent féu ses ablucions i començà a cobrir-se de finíssima roba blanca. Camisa de gran pitrera brodada, punys de campana i coll dret (allavors de darrera novetat), subjectes amb gemelos d'or i botonets de brillants; tern de panyo negre, de gran etiqueta; bota fina de xarol; guants blancs i corbata idem; capçat tot amb l'imprescindible barret de copa alta, lluent i brunyit com si fos d'acer; sense mancar-hi sos cosmèstics al cap i barba i ses aigües oloroses, perquè, lo que deia ell, com per a ofegar aquells escrúpols de què parlava suara: «posat per u, posat per deu; les coses fer-les bé o no fer-les».

Prop d'una hora feia que el senyor Rector, assegut damunt d'una pedra del camí, esperava pacientment fumant cigarrets, quan veié comparèixer son nebot, transformat, olorós i flamant com un dandy sortint de la capsa. Darrera d'ell venia en Pascal, que li havia fet d'ajuda de cambra.

-Jo no hi estic pas, per aquest pudai de coses que no treuen a res- anava dient aquest, tot rodant el cap i amb el nas arrufat. -¿Què a vostè la noia li escau i la vol? De llei és que la demani ben demanada, que el demanar és cortesia. Però em sembla que tan bé o mellor la demanaria ficat dins d'unes calces de vellut o de burell, que amortaiat amb un trajo de tanta justícia, que quasi no entra, encartronat de camisa, amb xescles al coll i grillons a les mans, caminant sobre punxons i encarcarat com un rave, per aquestes terres de boig, que Déu hi gord que li vingués un estornut… ¡Això és posar en perill la vida d'un home, pudai!

XIII

Tot acabà en bé, grat sia a Deu. L'ambaixada fou ben rebuda i millor escoltada. Mossèn Joan, que devia portar la paraula, pretextant que millor que ell s'explicaria el propi interessat, deixà a aquest a l'estacada, suant d'angúnia per a explicar senzillament sa petició, ell que estava avesat a fer cara a la societat en pes. Per fi se'n sortí, i ses ingènues explicacions commogueren fondament, sobretot quan dedicà tendríssimes paraules en invocació dels seus pares, que no havia arribat a conèixer.

Cerimoniosa i reposadament correspongué don Eudald, que, igual que sa muller, vestia sols de mitja etiqueta, per estar en domicili propi. Manifestà per quants motius li complavia la demanda, a la qual accedia gustós, amb tal de què fos també del gust de la seva filla.

-No ets tu, també, del mateix pensar, Dolors?- féu, dirigint-se a la seva esposa, quan ja descarregada la part que tenia preparada de son discurs, no feia sinó repetir les mateixes idees, si fa no fa amb les mateixes paraules.

Donya Dolors sortí un moment i reaparegué acompanyant a la Montserrat, la silueta de la qual se dibuixà en el buit de la porta, fina i esblaimada com una aparició, animant l'escena amb l'encís de sa escultural modèstia.

Enterada amb un nou discurset de son pare, de lo que feia el cas, i requerida de donar o negar son consentiment, per tota resposta allargà la mà al jove, rebent d'aquest un ric anell de prometatge.

El notari estengué l'acta, que firmaren els interessats i els testimonis.

Fidel al ritual de la família, don Eudald féu cridar la Loreto per a comunicar-li la bona nova i presentar-li solemnement son futur germà.

-I per això fan tots la cara tan llarga?- féu aquesta, escarrabitllada com sempre, y trencant la nota solemne i seriosa de la cerimònia. -M'havien donat un sust, pensant si seria cosa de posar-se dol.

Després fou cridat mossèn Isidro, considerat com individu de la família, i, per fi, tot el servei, reunit a toc de campana. I vinguen discursos de don Eudald, que estava en plena possessió de son paper, recomanant a sos servidors que desendavant reconeguessin a don Ramon de Montbrió com a altre membre de la família Serra-Bruna.

L'alegria era universal, i les cares d'amos i servidors vessaven satisfacció.

XIV

-A veure com te llueixes, mestressa- havia dit don Eudald a sa muller, al tractar dels obsequis que devien tributar-se a l'ambaixada. I ella, que en la cosa hi tenia el cor, no s'ho féu pas dir dos cops.

La taula del gran menjador brillava amb la rumbosa vaixella senyorial de la casa Serra-Bruna. Safates curulles de pastissos, dels més renomenats especialistes de les localitats veïnes; plates rases de cremes, nates i confitures, confeccionades amb la flor dels productes de la casa per expertes mans casolanes; rastells de veires, de transparència immaculada, presos en les subtils malles d'artística veireda, irisant-se mútuament, com les bombolles d'un glop d'escuma sabonera; marcelines, com polleres en miniatura, amb ses blanques xicres de viuets d'or, esperant la mesura de la clàssica xocolata, que ja venia fumejant pel broc de ventruda escudella; fruiteres replenes de fruites en confitura destrament conservades com saltant de l'arbre; tot de revellida plata, massissa, repujada i llustrosa pel bon entreteniment, de formes pesants, acusant aquell gust decadent de la terra que, havent perdut la clàssica puresa de linies de sos bons temps, conservava encara el sentiment de la sobrietat i severitat de l'art de debò; de porcellana fina i de cristall tallat, de marca estrangera; tot reflectint-se sobre finíssima tovalla de gemada ginesta.

-Benedicite…- féu el Rector, creuant amb la mà l'espai per sobre l'esplèndida taula. Vulga Déu beneir el pacte que avui hem celebrat, com jo beneeixo aquesta taula, i siga, l'abundància i la riquesa que tinc davant dels ulls, símbol d'abundància i riquesa de cristianes virtuts, de patriarcals exemples, com de gaubances de tota mena, així en l'ordre espiritual com en el temporal, que resplendesquen sobre la família en projecte.

-Amén- feren tots, sentant-se a taula.

En Montbrió procurà esvair l'encongiment de l'etiqueta, que ja feia massa temps que el tiranitzava, esplatjant-se en ses gràcies espontànies, que tan agradós feien son tracte per tota mena de gent.

Un altre potser hauria evitat certs records i referències que podien ésser causa da mortificació per a don Eudald; però ell deia que no li plavien els núvols a l'horitzó, ni res que el pogués fer caminar reparat, i que el gran sistema per a esbargir-los era envestir de front les causes d'ells. Així ho féu; però amb tanta discreció al·ludia a ses antigues antipaties i topades amb don Eudald, i amb tanta gràcia les comentava, que aquest, no sols no se'n veié mortificat, sinó que acabà per riure-se'n de debò, regraciant-li en el fons del cor la bona obra de dissoldre-li tots els reparos que podrien dar-li pena.

-Don Eudald i jo- deia ell -soms fets l'un per a l'altre, igual que tap i carbassa, sols que ens ha costat un xic d'entendre'ns, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos pobres vellets mendicants que captaven sempre junts, després que de joves s'aterraren mútuament amb competències de l'ofici, fins que un dia, ja empobrits i desesperats, tingueren una agarrada tan sèria, que l'un hi perdé el nas i l'altre l'orella. Curats en un mateix llit, des de llavors data llur proverbial amistat, que els ha fet inseparables com bessons; tant, que el poble els designa amb un sol nom. Ara es parteixen la misèria, després d'haver-se tirat la riquesa pel cap.

Nosaltres no hem pas arribat tan enllà- afegia rient, -però de tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en què si ens deixen… ¡pobres nassos i orelles! La sort que vostè s'ha compadit de mi a temps, quan jo ja estava a les acaballes de les meves energies, perquè ha de saber que, encara que gallejava i feia l'home, tenia ja el cor com un pinsà, trabocat del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat cervell de gat. Però no se'n penedirà pas, don Eudald: jo abono. Cregui, encara que mal m'està el dir-ho, que arreplega un gendre de tota confiança, i, si no, aquí està el senyor Rector de Vall de Pedres, que no li'n dirà de menos.

I, posat a dir tarambanades, no acabava, mentre el bo de don Eudald, com un beneit, esclafia rialles que feien la joia de la família que el chorejava, especialment la Loreto, per qui a aquella expansió d'intimitat casolana era un segar de pèsols, després de tants dies negres com havia passat.

XV

-Començo per vostè, senyor oncle estimat, ja que vostè representa aquí nostra suprema autoritat espiritual- deia en Ramon, tot mostrant-li un hermós gotim pansit al sol, -i li dedico aquesta hermosura, que simbolitza l'aliment de l'ànima com fórmula de la sagrada sang de Jesucrist. Faltat de la saba vivificadora de la planta, les assoleiades li han pansit els grans, xuclan-los-hi la substància sobrera, però quintaessenciant sos elements i tornant-los incorruptes. Ara és tot dolçor, com certes ànimes de virtuts purificades per les sequedats del món.

El vell Rector copsà la intenció i finesa de la dedicatòria, i acceptà el present espurnejant-li els ulls.

-Dono la preferència al clero, per lo mateix que es veu avui tan atrotinat- seguí en Montbrió. -Mossèn Isidro, va per vostè: accepti'm aquest pessigadet de gerds, que semblen talment de coral. Se cullen entre aquells esbarzers del cingles, a on vostè hi alça les perdius. Un s'hi esgarrapa les mans per a abastar-los, com se les esgarrapa també vostè per a reclutar aquells estols de brivalls mig salvatges als quals, per a ensenyar-los la doctrina, té de començar per ensenyar-los a parlar, i així com els sacrificis de sa missió se li centupliquen en satisfaccions del cor, també copsarà les dolceses d'aquesta fruita bosquerola i esquerpa per excel·lència.

Vaig per a donya Dolors, l'excel·lent mare i mestressa model… Vaja, no en diré pas més, per no sufocar-la. Però permeti'm que li dediqui aquesta escollida mostra dels excel·lents fruits de nostra terra; aquesta poma camosina, que no té rival en el món, i el dia que aprenguem a conrear-la serà una font de riquesa per a nostres muntanyes. Vull afegir-hi que les virtuts d'aquesta fruita no són ben apreciades sinó pels que han tingut ocasió d'assaborir-les. ¡Vegi-la, que daurada, que sencera i que aromàtica! Aquí no hi ha desperdici; tota ella és cor.

I, mentre la poma giravoltava lleugera per la punta de sos dits, la fulla del ganivet la despullava de la pela, que anava allargant-se i caient en graciosa espiral.

-A don Eudald vaig a dedicar-li… el rei de la fruita de convit: aquest romeu de crosta rugosa, que tanca una verdadera riquesa de gustos, que fan l'enveja dels bons gormands. Com té la crosta dura, costa d'arribar-hi, perquè sembla bona mica gelós de les pròpies intimitats, que no fa pas accessibles a tothom. Però arrabasseu-li el secret de la seva resistència, obriu l'arquimesa on tanca les seves virtuts, i us quedareu meravellats del seu tresor. -

El meló caigué al fons del plat, formant una estrella que don Eudald acceptà ben cofoi.

-I per tu, germaneta?- encarant-se amb la Loreto. -Què trobaré que faci per la nostra daina? Mira: vaig a fer-te present d'aquest ramell de nespres, que és fruita saltadora i molt de gust de la gent de poc seny. És de forma graciosa i de sentit delicat… Una mica picantona, com tu mateixa, sols que per a madurar necesita… palla i temps. Té.

I ara vinc amb tu, promesa meva. De propòsit t'he deixat la darrera, lo que vol dir que ja començo a considerar-te com de casa. Vull dedicar-te aquesta preciosa taronja, vinguda de vora el mar. Els grecs ne deien el fruit d'or i en feren el símbol de la bellesa, tancant-la dins d'un jardí, guardada per un drac de set caps. Lluny de mi forçar el símil, que resultaria injust i fora de lloc- afegí somrient. -Considerem-la sols com la mística representació de la bondat del cor, reclosa en la bellesa de la forma i envoltada dels perfums de ses pròpies virtuts.

El ganivet, llepà finament la superfície de la daurada esfera, traçant figures geomètriques, i poc després la pela es descloïa, com els pètals d'una rosa, deixant al descobert altra bola blanca i rossa com un rovelló.

La Montserrat, roja pel rubor, prengué delicadament entre sos dits la despullada molla i, portant-la a la boca, n'arrencà la meitat amb ses dents de marfil, presentant l'altra meitat a son promès, qui, sense mica de compliment, la prengué i engolí com una bresca. Quedaren un moment mirant-se, com sorpresos d'aquella primera entremaliadura d'enamorats. Després s'enrogiren tots dos, a l'adonar-se de l'atenció picaresca dels circumstants i al sentir que mossèn Joan deia bondadosament:

-Déu vos beneeixi i us faci ben bons!

XVI

Don Eudald, l'home dels prejudicis i respectes humans qui per accidens, és a dir, quan era en benefici de les bones idees (les pròpies), professava les teories de què el fi justifica els medis, que pecat amagat és mig perdonat i allò de peor es meneallo; qui es lamentava sovint de lo dolent dels temps en què vivim (sobretot quan manen els contraris), encomiant la necessitat d'aplegar-se totes les persones de bé entorn d'un bon govern (el propi) per a extirpar tanta corrupció, mes sense fressa (no fos cas que s'alterés l'ordre), sense escàndol (perquè, de certes coses que com més se remenen més puden, no convé que el vulgo se n'enteri masa), tot sempre amb el degut respecte als drets adquirits, als fets consumats, perquè les lleis no han de mirar mai enrera, sempre aprofitant lo que bonament se puga, per allò de interim gaudeamus, etc., etc. (teories mamades i interpretades del diari que per aquells temps es cuidava de pasturar les ramades de l'infinitus numerus per les sempre delitoses margenades dels grans egoismes socials), es manifestava girat com una mitja, fent de mal sentir-li contar lo que sabia dels polítics de sa coneixença, d'aquells mateixos que havia rebut i obsequiat en sa pròpia casa, acceptant-ne les engrunes de favor que li feien.

Tocat del sentiment de la ingenuïtat o de l'esperit de la confessió en aquell sobretaula memorable, don Eudald buidava secrets que no havia tret mai a la llum del sol. Llavors s'aclarí aquell misteri que embolcallava el ràpid periode de sa diputació a Corts, del qual no parlava mai, amb estranyesa dels que coneixien son caràcter vanitós. Sembla que alguns companys de diputació li conegueren prompte la flaca de la vanitat i la curtedat de gambals (això no ho deia ell; ho deduïen els oients), i prenent-lo per primo, com ells diuen, li envestiren la bossa desconsideradament, comprometent-lo per fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto es degué estendre tant, que arribaren a atuïr-lo. Fins contava que s'havia vist assaltat pels corredors del Congrés, ni més ni menys que quan se les havia amb els timadors del moll de Barcelona. Però, així com aquests no li feien gran por perquè sabia que els municipals els agafaven, als del Congrés els temia; perquè els empleats se'ls hi llevaven la gorra i per no desplaure'ls es deixava saquejar.

-Tu tenies raó! (es complavia ja en tutejar al seu futur gendre). Tu tenies raó a l'assegurar que de polític verdaderament honrat no n'hi ha cap. El més inofensiu (com jo per exemple) és culpable de complicitat amb els verdaders criminals als quals obeeix, defensa, vota i se'n serveix, o, quan menys, oculta explícita o tàcitament.

Tot això no ho aprenc ara, perquè quan tu ho asseguraves jo ho reconeixia interiorment, però creia que s'havia d'ocultar per conveniència i per a evitar un mal major. Lo que he après ara és el valor necessari per a publicar-ho i confessar mon tant de culpa. Quan convingui ja en treuré de caretes; però començo per treure'm la meva, prometent formal esmena. D'aquí endavant no tinc de callar-me'n cap: al pa pa i al vi vi i qui no li agradi que ho deixi. Entre tantes coses com tinc d'agrair-te, una d'elles, la unió del poble, l'hem de conservar a tot preu, per a defensar-nos dels polítics enc que sigui a escopetades.

-Poc a poc!- li deia rient en Montbrió, que es complavia en fer-lo cantar, admirat de lo radical del canvi que en ell s'havia operat. -Poc a poc! Vejam si jo, l'esbojerrat i revolucionari d'abans, encara li hauré de tirar la corda. Recordi's de què temps enrera jo li proposava formar un triumvirat, del qual vostè formaria la dreta, jo l'esquerra i el senyor oncle ne seria el poder director i moderador. Mes ara, si tots ens decantem cap a l'esquerra, com s'ho farà el senyor Rector per a mantenir dreta la rega?

Mossèn Joan, que s'havia mantingut molt callat, manifestant sols per medi de bondadoses rialletes sa complacència i assentiment, parlà, per fi; però ho féu amb un posat d'aclaparament i d'amargura que impressionà els presents.

-Molt me plau digué,- el canvi radical que denoten les confessions que acaba de fer don Eudald, més que per lo que són en si, perquè signifiquen la resurrecció d'una ànima bona que jeia en el fang de l'apatia, ja que no de l'embrutiment de les modernes concuspicències polítiques: es a dir, l'entrada d'un nou confrare en aquest gremi de la sang nova que sembla que tu vas estenent. És una de les conquestes de més vàlua que hauràs fet, i es cosa de felicitar-te'n de tot cor.

Amb quin goig m'hi associaria jo, a la vostra obra, si les meves forces físiques estiguessin a l'alçada de mos desitjos i conviccions. Mes jo som com un soldat tardà que ha gastat tot son delit buscant la bretxa des d'on fer foc. Permeteu-me, no obstant, dues paraules de consell que crec apropiades al moment. Treballeu de ferm, mes no sigueu ni optimistes ni impacients, per a no exposar-vos a les crueltats del desengany. Feu-vos càrrec de què, llevat de vostres propòsits, tot lo demés està per fer. Cal tenir en compte que l'enemic és poderós i que en quant s'adongui de vostre treball i del fruit que recolliu, abocarà totes ses forces a refermar la porta per on pot escapar-se-li son poder.

Tot lo que no sigui deixondir la consciència del poble i revetllar l'esperit de la terra, serà perdre el temps. No vos facin por els homes, per distanciats que semblin mentre no siguin romputs de cor i de consciència, perquè ells a la fi vindran amb vosaltres. Recordeu-vos de la paràbola del publicà i el faritzeu de l'Evangeli.

Feu força acopi de fe i energia per a sostenir-vos, perquè tot vos caldrà. Sovint els mateixos que voldreu salvar seran vostres inconscients enemics; potser dels vostres mateixos partiran les sagetes més cruelment enverinades. Mes, si teniu fe en Déu, si obreu sols per la caritat i per l'esperit de justícia, si vos inspireu sols en els grans exemples de nostra història i en el puríssim amor a nostra terra, que ha infantat les institucions més democràticament cristianes que presenta la història de la civilització, quin dubte té que veureu créixer d'una manera consoladora vostre camp, que veureu recular els moderns alarbs, vergonya de nostres temps, i si més no, deixareu ben assaonada la terra per a què els vostres fills puguin recollir-ne els vinents esplets.

Per això beneeixo una vegada més el pacte que avui hem celebrat, i demano a Déu que el casal de Serra-Bruna sigui el cenobi on es consagri la sacrosanta fórmula de la sang nova, única esperança de salvació d'aquesta malaurada terra.

En quant a mi- afegí amb veu commosa, -vos ho repeteixo: no hi compteu pas. Som com el patriarca Moisès que sols logrà la gràcia de llambregar al lluny la terra de promissió, suprema aspiració de la seva vida. També l'he ben cobdiciada, la nostra terra de promissió, si bé per mos pecats he trigat a veure'n el bon camí. Ara que sento ses alenades, ara la vida em manca, i conec que he acabat ma missió en aquest món. És un pressentiment que no falla. Déu ho vol així: alabat sia Ell per sempre.

XVII

-Els nostres cors s'han parlat públicament, esquinçant-se per fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanció dels homes, ha rebut avui la consagració del ministre de Déu. Estàs contenta, videta meva?

-Contenta hauria d'estar, perquè es veuen realitzats tots els més fervents desitgs de la meva vida. Els meus somnis daurats van prenent el cos de la realitat; mes no sé per què tinc el cor oprimit, i els ulls sempre a punt de vessar.

-Explícam, doncs, això, hermosa. ¿Seria que tems l'avenir o que et reca la perduda llibertat del cor?

-No temo l'avenir en la teva companyia, però sí el temo per si ella un dia em mancava; i mai havia pensat tant en què pogués mancar-me, sinó quan he vingut a assolir-la. Tampoc enyoro la llibertat del cor, que de temps la tinc perduda, ja que era ell més esclau abans, forçat a beure's les pròpies amargures, que ara que, podent treure sos esclats a la llum del sol, es complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert és que les llàgrimes que en temps de les grans penes retenia en el fons del cor, ara que toco el compliment dels meus desigs… ara no puc aturar-les: veus?

-Escolta'm, filla, i respon-me de veritat: ¿creus avui en el meu amor com ahir hi creies?

-Oh, sí!

-¿Estàs segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la llegitimitat dels teus sentiments envers mi?

-Ni sabria com dubtar-ne.

-Tanca els ulls de part de fora i obre'ls de part de dins i recocia el darrer replec del teu cor: vès si hi trobes una senyal de penediment pels compromisos contrets amb mi i que avui hem refermat… ¡No m'enganyis, que t'enganyaries a tu mateixa!… No n'hi trobes cap?

-Cap, ni un.

-Dónam les mans i mira'm a la cara.

-Ja et miro, més quasi no et veig. Tinc el cor ple de goig: tes paraules me fan pressentir la bogeria de la felicitat; però, en lloc de fer-me riure com les alegries, sento més i més ganes de plorar. ¡Jo que em creia que sols les penes donaven llàgrimes!…

-És un error del qual ens hem de sostreure els temperaments com tu i com jo. Les rialles són sols demostratives de les afeccions lleugeres i superficials. Quan el sentiment cava fondo, àdhuc arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest no te millor manifestació que són les llàgrimes. Jo beneeixo a Déu perquè cada vegada veig més que som carn d'una mateixa carn. Jo ploraria amb tu si no fos home.

Lo que sents tu ara, és la virtualitat de l'acte que hem realitzat amb totes ses inescrutables conseqüències. Tu estàs encara sots la impressió de la nota trista del senyor oncle, els tendres accents del qual t'han impressionat a tu com a mi amb la certitud de quin serà el primer dolor que ens ferirà en comú. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de si ben grans, que, compenetant-se, s'ageganten fins a límits inconcebibles; i tot això, sadollant ton cor, el fa esclatar en sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent en les forces humanes, salda amb llàgrimes.

Plora, doncs, sense reparos ni vergonya! ¡Saluda amb llàgrimes el llindar de l'era de ditxa que avui se'ns obra, que en actes transcendentals com el del sant matrimoni… sols els ximples riuen!

SÍNTESI

Com la fletxa surt brunzenta de la ballesta cercant el cor de sa víctima per a vessar-hi l'amargantor de son verí sortia de Serra-Bruna, reclosa dins d'una carpeta adreçada a l'estranger, una cruel missiva, plena de dol i de tristor: «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».

I el blanc era l'idil·li conjugal, que joïa de ses primícies, entre els primaverals esbarjos, sublims delectacions, lluminoses perspectives i deliciosos arrobaments d'aquest període, únic en la vida de l'home, que se'n diu lluna de mel, en què, com si no bastessin els elements de ditxa que en si porta la sobtada expansió de les reprimides cobejances deslliurades per virtut de sagramental benedicció, les ànimes enamorades se tiren a emborratxar-se de tot lo bell, lo imprevist i lo confortable que la vida moderna fa accessible a la gent adinerada.

Els poètics misticismes, reconcentrats per la fe en llegendaris cenobis i miraculosos santuaris, on els cors recentment lligats corren a dipositar el testimoni de llur reconeixement i de llurs esperances; les lluminoses i alegroies perspectives de les regions riberenques, on la mol·lície humana hi ha acumulat, entre perfums de taronger i roses de tot l'any, totes les seduccions de la naturalesa posada a jou per l'artifici de l'home; les febrosenques activitats de la civilització del sigle, representades per la moderna Babilònia, amb ses grans virtuts i sos grans vicis; les romàntiques riberes dels grans rius del nord, amb ses rònegues calitges i daurades celísties, amb sos castells llegendaris, ses ciutats arcaiques i sos museus plens de records d'una civilització migeval, que encara s'hi respira, modernitzada per una superior cultura; els jolius panorames de l'Arcàdia moderna, amb sos alterosos pics d'argent, amb ses valls d'esmaragda i sos llacs d'atzur… ¡quin caminal més idíl·lic, quina ressoladora més ampla i suau per a deixar-s'hi lliscar bressat per la joventut, l'amor i l'esperança, en aquest lapso paradisíac, en aquest parèntesis de la vida, mena d'armistici en què el destí sembla suspendre les hostilitats de sa crua prosa, tal volta per a reempendre-les amb més feresa no ben apagat encara el resplendor d'aquell foc-follet.

Bon exemple n'és el missatge sortit de Serra-Bruna, frisós de vessar el doll de fel de ses entranyes: «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle és mor».

I el missatge fallà, de primer, el blanc perquè la víctima que volia ferir ara ja partida. Mes sobre sa coberta s'hi estampà una nova fórmula, que li comunicà segon impuls.

I errà el tret una altra vegada i una altra, perquè l'idil·li, lleuger com papallona, volant d'ací d'allà, xuclant de totes les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no tenia lloc segur. Però cada vegada rebia el missatge noves fórmules d'impuls, que semblaven comunicar-li major velocitat.

Mes l'idil·li es condormí en aquelles afraus platxerioses de la moderna Arcàdia, encantat d'aquell agre de casa que allò tenia, d'aquell aire de pàtria que allí es respirava, però de pàtria feliç, de pàtria ben menada, que li feia enyorar i glatir i estimar més encara la pàtria pròpia, tan pobra i tan desgraciada.

I arribà el missatger de la mala nova, amb el llom negre de tinta, com un cavall amarat de suor, i li buidà dins de les entranyes tota l'amargantor de fel que duia, més enverinada encara pel retard sofert, igual que el caçador despacientat clava la mortal sageta al cor de la daina que, juganera i descuidada, està esbrotonant el tendre fullam de la clariana del bosc. «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».

II

-Escolti, mossèn Joan- deia el facultatiu, alçant la veu: -com se troba?

-Me sembla que una mica millor- Responia aquest amb veu fosca i apagada.

-Una mica millor? No m'ho sembla pas a mi, així- deia el metge, amb veu prou alta perquè aquell ho pogués sentir.

-No es pensi- afegia la Feliça, -li ha calmat molt aquella ardència de set i fins suara parlava de llevar-se.

-De llevar-se, eh?- refeia el metge, tot aplicant-li l'orella al pit. -Això és lo que menys m'agrada. Si es trobés més bé, s'adonaria més del mal.

-Després també sembla que li ha minvat molt el romball.

-Massa que tornarà- insistí aquell, arrufant el nas i rodant el cap.

I així, per aquest estil, anava el bon doctor destruint a les barbes mateixes de l'interessat, les il·lusions que el bon desig volia formar-se.

-Mossèn Joan- digué, per fi, encarant-se amb el malalt i prenent un to solemne: vostè no és pas cap criatura i té prou coneixement de les coses del món perquè jo hagi de tractar d'enganyar-lo. Hem arribat a un punt en que la ciència humana ha de confessar la seva impotència. A dalt n'hi ha Un que tot ho pot i a Ell hem de confiar-nos perquè hi faci més que nosaltres. Tingui ànim i fora, que no serà pas més de lo que Déu voldrà.

I, amb aquesta jaculatòria, s'apartà del llit i féu cap a la sala.

Mossèn Joan se'n despedí amb una estreta de mà i amb sa dolça mitja rialla.

En Montbrió, aplanat i atorrollat per lo que veia i sentia, seguí el doctor, preguntant-li, amb la major innocència, què n'hi semblava de l'estat del malalt.

L'interrogat el mirà fit a fit, i, pensant sens dubte que encara no havia parlat prou clar, li contestà bastant secament:

-Què vol que me'n sembli? Que és home mort. El diagnòstic és ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions morals dissimulades, que són les més funestes, i… qui sap si també per una deficiència d'alimentació. Això com a factors passius. Com agents actius tenim una congestió a la freixura amb irradiacions cardíaques, i s'ha iniciat ja un estat serós. El pronòstic és més senzill encara. La potència és molt superior a la resistència. L'enemic ens envesteix de sec a sec i no tenim municions per a fer foc. Doncs el resultat no pot deixar d'ésser fatal. Continuïn la mateixa medicina, l'objecte de la qual és sols reanimar momentàniament i refrescar-li la boca, i… pax vobis. De miracles els metges no en sabem pas fer.

Els nuvis, arribats de fresc, havien trobat la Rectoria feta un garbuix. Son oncle era ja viaticat des d'alguns dies i s'havia anat aguantant com si esperés l'arribada dels seus nebots per a despedir-se'n. L'escena del metge fou una de les primeres que començaren a posar els joves sobre un terreny per ells completament nou.

Mentre la Montserrat s'ocupava en posar una mica d'ordre a la casa, arribà mossèn Isidro, que, acompanyat d'en Ramon, se n'entrà a la cambra del malalt, quedant ambdós sorpresos de la gran mutació soferta per aquest, que ja ni donà senyals de notar sa presència. Mossèn Isidro, sense gastar gaires més compliments que el metge, li entaulà conversa sobre son estat, sense embuts ni subterfugis, afegint, poc després:

-Amiguet, és una porta que tots l'hem de passar, i encara vós podeu donar gràcies a Déu que us permet arribar-hi amb tot el coneixement. No en demano pas més per mi!

Tornà a somriure el pacient, i, com un lleuger reflex celestial, inundà sa traspassada fesomia. Allargà a son company la mà, dient-li:

-No em deixareu, eh?

-No, fill- féu aquest: -lo promès és promès. A la masia ningú m'espera i estic enterament per vós.

En Ramon, gens foguejat en aquesta mena de passatges de la vida, tot s'esborronava al sentir tal conversació.

El malalt, no obstant, anà tirant unes hores més, prenent sols algunes gotes d'una gomosa i petites cullerades de caldo. En alguns moments pareixia reaccionar-se, parlant amb bastanta claredat, fent alguns encàrrecs, tant a son nebot com a mossèn Isidro; mes, amb tot, se li notava una pèrdua extraordinària de forces.

A mitja tarda el romball començà a convertir-se en un gemec acompassat, entrà el desfici i tot demostrà que el malalt anava a entrar en una nova fàcies. Si és que aquest hagués conservat un fil d'esperança, aquell fil que el reu a qui van a ajusticiar no el perd fins a l'instant d'asseure's al banquet, en aquell moment donà proves d'haver-la renunciada. Tractà de fer noves recomanacions al seu nebot, recomanacions que aquest comprengué més amb l'ànima que amb les orelles. Donà vàries disposicions sobre son enterro i fins sobre la roba amb què el devien amortallar: la qual roba es féu ensenyar, no sense que el pobre Ramon sentis esgarrifances de cor.

Seguidament els preparatius prengueren un caràcter d'execució que acabà d'aterrar el pobre jove. Fou portada als peus del llit una taula amb coberta negra i sobre d'ella un Sant Crist entre dos ciris encesos i els aspergers amb un perolet d'aigua beneita, i mossèn Isidro començà a llegir les recomenacions de l'ànima amb veu reposada i solemne, marcant una espècie de ritme que s'acompassava perfectament amb la respiració del malalt, que s'anava fent més anhelosa i adquiria un so metàl·lic. En Ramon, fent esforços de flaquesa, li donava de tant en tant, amb una culleradeta, unes gotes de cordial que el pacient engolia per esma. Des de llavors ja sols se feia entendre per medi d'estretes de mà. Son cap descansava aplomat sobre el coxí, i els braços, estirats al llarg del cos, jeien sense moviment, com no fos alguna que altra convulsió que sentien mossèn Isidro i en Ramon, que un a cada espona del llit li tenien les mans.

De temps en temps l'exhortant deixava el llibre i allavors les exhortacions li eixien del cor, espontànies i patètiques, versant sempre sobre el ben entès de què era mossèn Joan un viatger que recorria una via penosíssima i li mancava encara passar moments de terribles proves, vençudes les quals havia de trobar la ditxa, el premi, la glòria.

-Vés, ànima cristiana- li deia: que Déu te perdona; segueix aquest trànsit dolorós; beu aquesta copa d'amargura, la més coenta, però la darrera d'aquesta vida de misèria; vés, que Déu t'espera i els àngels t'obren les portes de l'Eternitat! ¡Despulla't d'aquest farcell de podridures i vola feliç a la mansió de Déu!

I el moribond, amb la boca badada, cercant un aire que ja no vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, amb la pell aplanada sobre els ossos, encara mig reia entre els suors de les darreres ànsies i mentre les llàgrimes agòniques creuaven sos polsos, sos ulls brillaven amb un dèbil llampec, com els de l'assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. A mida que minvaven ses forces, a mida que s'anava acostant l'horrible instant suprem, la veu de mossèn Isidro s'anava fent més carinyosa, fins a adquirir inflexions d'una dolcesa inconcebible, donada sa ruda i vulgar fesomia. Li eixugava la suor del rostre i li parlava a cau d'orella, contant-li coses del cel, tal com parla una mare al seu fillet per a adormir-lo.

A vegades resava a mitja veu, exorcisava amb el salpasser, donava a besar el San Crist a l'agonitzant, tot amb una sola mà, perquè amb l'altra no deixava mai la del moribond, atent sempre a ses cada vegada més dèbils manifestacions, i tornava a rependre ses exhortacions, que arribaven en algun moment a tocar una nota d'un egoisme sublim, si és que aquests dos conceptes poden anar mai junts. Glossant les paraules del bon lladre a Jesucrist, deia:

-Recordeu-vos, mossèn Joan, de mi, quan arribeu al Paradís.

Sa veu pausada i cadenciosa, que en Ramon sentia caure-li com gota a gota dins del pit; la tendresa de sentiments; la senzillesa en els conceptes, que arribaven a pecar d'innocents algunes vegades; lo gràfic de les comparacions (que en circumstàncies menys solemnes podrien semblar massa vulgars), barrejat amb certa grandiositat bíblica i un no sé què de primitiu i patriarcal que omplia tota l'escena, produïren un efecte tan commovedor i tan suggestiu, que el jove es sentia absort, inconscient del temps que transcorria, fita la mirada en aquell rostre cadavèric, que es traspassava per moments.

Aquella íntima commoció que, com corrent elèctrica, feia vibrar les cordes de son sentiment a la contemplació de la naturalesa; aquelles intuïcions estètiques que sa ànima somniadora copsava al vol en tots moments, no les hauria pas mai sospitades a l'espona del llit d'un moribond. I, no obstant, allí tenia palpable altra vera manifestació de la Bellesa amb nou esclat. Mai havia concebut la idea de la mort amb un caràcter tan pacífic, tan íntim i, per dir-ho així, tan atractívol, però tampoc tan dolorós, tan commovedor i tan grandiós en mig de sa senzillesa.

Però el moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida, no lluitava ja: havien cessat ja les congoixes i desficis, i ell descansava las i aplanat, no percibint-se més senyals de vida que el vaivé del pit i un pols sec que decreixia com el moviment d'un pèndol que marxa per la sola força de la inèrcia. El ritme de l'agònica gemegor es feia cada vegada més suau, més cadenciós, més manyagoi (permeti-se'm lo vulgar de l'expressió), com el d'un nen adolorit que es condorm afofolat al pit de la seva mare.

En Ramon, de genoll a terra, sense abandonar mai la mà de son oncle, les pulsacions del qual comptava maquinalment, estava a punt d'arribar al paroxisme de son dolorós arrobament. El silenci era quasi absolut. En Pascal, amb les llàgrimes creuant-li sa impassible cara, alçava amb mà tremolosa fins al capçal del llit un ciri encès, les irradiacions esgrogueïdes del qual ferien verticalments les testes quasi juntes dels dos vells sacerdots, produint clars i obscurs dignes d'un quadro de Rembrand. La de l'agonitzant se destacava, sobre la blanca tela del coixí, mig inclinada, formant una silueta d'una elegància ascètica com la d'una escultura d'Alonso Cano. Els ulls entelats miraven, més no veien; i sa boca, desmesuradament oberta, semblava buscar ansiosa un oxigen que cap alivi portava a sa sang. La de mossèn Isidro, que ja no parlava i sols resava entre dents, quedava dins l'ombra, acotxada i inundada d'una suprema angúnia. Mirant fit a fit les verdoses fesomies de son vell company, semblava espiar el moment precís de sortir-li l'ànima per la boca.

Seria una preocupació de son esperit fortament commogut, però el cert és que en aquells instants li sembla a en Ramon veure que la descomposta fesomia de son oncle es reanimava com banyada d'un resplendor celestial, que reapareixia son habitual somrís, l'hermosura del qual s'aquilatava per quelcom que no era d'aquesta terra, mentre que la gemegor, poc abans curta i precipitada, i que fins per un moment s'havia interromput, reprenia allargant-se com un immens i suau sospir. La vida s'anava a trencar, per fi, i semblava que s'aguantés sols per un bri, per una filagarsa de vaporós manto de l'ànima que se'n fugia. El jove sentí part de dins, a les entranyes, quelcom que se li esquinçava, d'aquell gemec, darrer comiat d'una vida que finia, i, per primera volta, apartà sos ulls d'aquella boca oberta, temerós de veure escapar-se'n… no sé què, i enfonsà el cap entre la vànova del llit. Res veié, però sentí acabar-se aquell gemec prolongat, després de perfilar-se com un cant de rossinyol, i les darreres polsades de la mà freda, que estrenyia entre les seves, saltironar-li d'aci d'allà pels dits i… un lleuger refrec com un aleteig imperceptible; després la veu de mossèn Isidro, que deia:

-¡Consumatum, est! Requiem eternam…

Allavors sentí que li pujava del pit una onada indescriptible: era aquell espasme que tantes voltes havia sentit en sos arravats d'artista i que ell descrivia com producte de la mística conjunció de l'ànima amb Déu; però a l'anar a esclatar, en lloc del crit de joia que li era habitual, fou un plor de nen, que sortí de sa gola, el qual, ressonant per l'arcova i per la sala, despertà un eco dolorós que el transmeté per la cuina, per l'escala, per la lliça i per tot el veïnat, i encara l'endemà repercutia per les valls de la parròquia i per tots els indrets on se coneixien les excel·lents virtuts del Rector de Vall de Pedres.

III

Per primera vegada, des de que el Rector n'eixí per al cementiri, posava en Montbrió els peus en aquella estància, tan saturada de l'esperit senzill i bondadós del sant home.

¡Quina impressió més fonda rebé a l'entreobrir la porta! Per virtut d'un fenòmen que podriem dir-ne persistència de les sensacions familiars o simpatia sensitiva, percibí la imatge del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de braços, corbat sobre el reso o la feina. El veié alçar el cap i dirigir vers ell sa bondadosa fesomia, un poc fosca per la concentració del treball, més de sobte aclarida per una salutació carinyosa de dolça sorpresa.

La visió fou instantània, mes se'n reproduïen de consemblants cada volta que es fixava en els mobles i objectes que li eren familiars, percibint sempre el ressò de la seva veu, grave i lleugerament afònica. Després la imaginació li anà representant els darrers episodis de la seva vida, fins a les doloroses escenes de la seva mort. Allavors se descobrí i resà interiorment per aquella ànima que encara sentia aletejar, enyoradissa, entre aquelles quatre parets.

Més que per curiositat, per a sostraure's a les obsessions que se li anaven fent massa vives, començà el jove a examinar els volums de la llibreria. Inútilment, perquè allò també era un tros de l'ànima del difunt, quelcom que s'havia compenetrat de son ésser. I la impressió anava creixent a mida que s'acostava al setial del cantarano, efecte de què les obres més familiars, més fullejades i, per consegüent, més impregnades de sa essència, eren les que estaven més a l'alcanç de la seva mà. Ja no resistia: com el suro que va giravoltant entorn del bullidor que l'atrau, així ell també anava donant tombs an el setial, on son oncle havia passat immensitat d'hores de treball, i de meditació, fent balanç de ses tristeses i de ses esperances. Per fi es llançà als braços de la cadira, que el rebé amb aquell familiar cruixit amb què saludava son propietari, semblant-li a ell sentir quelcom de la dolça pressió de la paternal abraçada. Encara més: li semblà trobar-hi l'ànima tan tendra i pura de son oncle que compenentrant-se amb la seva, la inundava amb l'inefable consol.

La taula estava sembrada de diferents objectes d'ús íntim i diari, cada un dels quals portava l'imprompte de son enyorat senyor. Eines de treball i objectes d'entreteniments, llibres de reso i de lectura familiar, notes i apuntacions, tot net i cuidat com per mans de senyoreta, però amh un senzill desordre que acusava un temperament més cuidadós de la pulcritud essencial que d'aparatoses exterioritats.

A mida que en Montbrió s'anava reconcentrant damunt d'aquells objectes insignificants, que tots li parlaven a l'esperit, reconstituint-li als ulls de l'ànima la figura moral del seu oncle, adquiria el convenciment de què devia haver-hi allí quelcom de més fondo, de més íntim, quelcom que fos l'estereotipació de les seves idees. Un home que posseïa un fons innegable de ciència doctrinal, que era de caràcter observador inqüestionable, i, per altra banda, de paraula avara d'exterioritzar les impressions de caràcter personal, essent més donat a escoltar que a parlar, per força havia de tenir un desguàs de son esperit, un confessionari a on dipositar les seves intimitats.

Penetrat d'això, començà el jove a recociar prestatges i calaixets, desenfaixant paquets de correspondència, examinant llibretes d'anotacions i comptes, etc. A mida que s'anava internant en les profunditats del vell cantarano, observaba que la matèria anava prenent major interès. Als qüestionaris sobre matèries de predicació i formularis de caràcter general, seguien projectes de sermons en esquema, apuntacions sobre matèries noves, reflexions, pensaments solts, cites, etc. I ell, vinga giravoltar, cada vegada amb cèrcols més reduïts, entorn de son objectiu, sentint com s'hi apropava, com el que furgant les cendres sent, cada vegada més intensa, l'escalfor del caliu amagat.

Per fi, embolcallat de grollera paperada, com una perla dintre la petxina tosca i rocallosa, hi trobà un paquet… Allò, allò era el cor de mossèn Joan! Prou que ho conegué, al posar-hi la mà a sobre, sentint com bategava, i que el seu hi responia desacompassadament per la força de la simpatia.

IV

Era una llibreta rebregada i suosa, però amb aquell rebregament respectable d'uns escapularis que han fet la seva servitud en la intimitat de la persona. Les primeres planes se remuntaven a l'època de la seva segona entrada a la parròquia, després de la separació, fredament dolorosa, d'en Ramon, que se la campava pel seu cantó. Era un aplec de pensaments, anotacions i reflexions de caràcter moral i íntim, una espècie de llibre de memòries, on el bon home hi estampava periòdicament ses impressions de caràcter més recollit, com si diguéssim la superabundància del seu cor.

Des de les esgrogueïdes pàgines del començament fins a les darreres, en què encara es veia fresca la tinta, es podia formar judici cabal de les altes i baixes de l'estat d'ànim de l'autor, com de les diverses fàcies i succesives orientacions de son esperit. Hi havia de tot: paràgrafs de lletra apretada i frisosa; altres d'escriptura clara i apacible; conceptes, uns diluïts a l'excés i altres curts i secs, alguns d'ells interromputs i fins titllats, ja dèbilment, com per a donar lloc a noves reflexions, ja amb ensenyament donar lloc a borrar-ne fins la memòria. En alguns hi brillava l'esperança, en altres un greu descoratjament; però en tots s'hi sentia la fe i la caritat de l'ànima encesa en amor de Déu. No hi mancaven tampoc intermitències espaioses, algunes d'elles marcant períodes de mesos i fins anys de repòs, com si la seva ànima s'hagués adormit en la lassitud de la fatiga o de la ganduleria.

A en Ramon se li negà el cor de tendresa a l'observar que la seva persona hi ocupava un lloc importantíssim en aquella estereotipació del cor del seu oncle. Ja en un replec de la coberta hi trobà aplegades les poques cartes que li havia escrit des de sa separació, i en les primeres pàgines, en forma de versets que semblaven arrencats del llibre de Jacob, expresava amb tendra amargura les enyorances d'aquell ser estimat que creia perdut entre les onades del món. Intercalades amb aquells càntics d'enyorances, hi posava fondes reflexions sobre lo que era i lo que deuria ésser l'ensenyança, i sobre lo que havia fet i havia deixat de fer per a salvar-lo de les tretes de la malejada societat.

Periòdicament eixien remembrances d_ell_ (enlloc posava el seu nom), amb motiu de rebre'n una carta o una notícia indirecta; i, com aquestes, contra lo que sempre temia, no solien pas ésser desagradables, li dictaven parrafets de dolça esperança i màximes i consells que en Ramon recordava, per ésser semblants als continguts en les cartes rebudes.

Les èpoques revoltoses que s'havien succeït en el país, li havien suggerit també fondes meditacions i comentaris, que no s'apartaven gaire de les idees en boga entre els polemistes catòlics d'aquell temps Ses disquisicions giraven quasi sempre dins dels motllos, un poc massa arcaics, de l'escolàstic de Cervera.

Alguna idea és repetia sovint, acusant una verdadera obsessió. Tal era el fet reconegut de l'allunyament del poble del si de l'Església.

«Perdem terreny- escrivia sovint: -els joves ens fugen seduïts per ideals de falsa llibertat, i quan s'adonin de son engany correran a engruixir els batallons de l'escepticisme i la indiferència.»

I, procedint amb un criteri més modernitzat, com el metge que en lloc d'ensajar remeis a l'atzar o de perdre temps atacant els efectes, procura abans de tot esbrinar els fonaments de la malaltia, deia:

«Ens escarrassem predicant la doctrina als convençuts i els que hauríem de convèncer no ens escolten. ¿No fóra millor buscar la causa d'aquest apartament i, un cop trobada, aplicar-hi amb mà forta el remei?».

Fidel amb tan sàvia teoria, en diferents planes hi havia estampat idees que demostraven son afany d'esbrinar la incògnita, idees que s'alternaven amb períodos de descoratjament, resultat d'un treball d'investigació superior a ses forces, acabant per decantar-se pel cantó on l'inclinava son esperit de sacrifici.

«El sacerdot -escrivia- deu rabejar-se dintre les penalitats de sa missió de sacrificis i privacions, amb la idea d'acrisolar ses virtuts i guanyar mèrits per a la pròpia ànima. La missió de salvar les agenes és secundària; però, tal volta, amb l'exemple de les grans virtuts i de les sublims abnegacions dels ministres de Déu, se sentirà tocada la societat i tornarà als amorosos braços de sa mare l'Església.»

Per aquest camí s'esplatjaven desendavant ses confidències, dictant-li pàgines d'un misticisme i d'una ingenuïtat encantadors; pàgines interrompudes, en alguns indrets, per conceptes expressats amb una amargura que després sa ànima bondadosa, trobant-los, sens dubte, massa vius, n'havia passat ratlla, però que denotaven les sequedats i angoixes de son ànim contorbat. El sacerdot no recollia pas els abundosos fruits que n'esperava, de ses abnegacions; el poble buscava son auxili en sos apuros i misèries; després… com si temés molestar-lo massa, se'n tornava pel seu cantó.

I, no obstant, ell la sentia fonda la recança de l'amor del poble i el mortificava la idea de salvar-se sol. Aquest concepte l'expressava en dues ratlles:

«¿Què direm del capità que, veient desmoralitzada, vençuda i fugitiva la seva companyia, procura sols salvar la pròpia persona?»

* * *

Per fi, després d'un período de calma i d'unes pàgines en blanc, hi trobà en Ramon una mena de càntic en què, amb accents de joia, s'hi glossava la paràbola del fill pròdig. Fàcilment reconegué la data d'aquella carta en què ell li comunicava son retorn. Des d'aquell dia era ell que omplia quasi exclusivament el cor de mossèn Joan.

Pas a pas, i una a una, anava el jove reconeixent les peripècies d'aquells dies memorables, sorprenent-se vivament de la influència que sa pròpia persona havia exercit en l'ànim de son oncle, influència que s'assenyalava perceptiblement en les elucubracions sociològiques i psicològiques allí estampades.

Aquella primera conversa en què el jove exterioritzà tan vivament ses idees, li havia produït a son oncle una sensació fonda i nova, que es traduïa en conceptes esparverats; un deixondiment semblant al del soldat en campanya que, revetllat per un frisós cop de corneta, s'aixeca fregant-se els ulls, palpant-se les armes, tot preguntant: -I doncs, ¿què és això? Después venia un treball d'anàlisis, reposat, que marcava una nova orientació d'idees.

Les més atrevides afirmacions de son nebot eren sospesades, trinxades i esbrinades, amb una perfidiositat pròpia de l'antic escolàstic cerverí, trobant el jove, amb intensa satisfacció, presentades amb una precisió encantadora, idees que ell sols per intuïció havia emès.

I tornava a surar la vella obsessió de l'iniciat divorci entre l'Església i la societat. Però ara semblava caminar en busca de la incògnita amb alguna més seguretat, com el vianant esmaperdut que obira un llum en la foscor de la nit.

«Potser ens hauríem perdut -escrivia- per no tenir prou en compte les dualitats humanes d'ànima i cos i d'individu i col·lectivitat, preocupant-nos sols de voler perfeccionar el ser espiritual, descuidant el ser corporal i el ser social, que viu de l'essència de la terra, com el peix de l'aigua. ¿No hem fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant que això corresponia a l'Estat?»

Com si la paraula Estat hagués sigut per ell un raig de llum, entrava en una sèrie de consideracions sobre els conceptes d'Estat i de Pàtria, que de moment semblaven desviar-lo de la qüestió, però que aviat es veien conduents a la finalitat del raciocini.

«Pàtria és la idea comprensiva d'unitat de lleis, de temperaments, de costums i, sobretot, de llengua, caràcters distintius de la raça; és el funcionament harmònic dels elements vitals d'una societat dintre de son propi terrer.»

«L'Estat és l'absorció, el monopoli del funcionament dels elements constitutius d'una o més pàtries.»

«La Pàtria, agrupació natural d'individus lligats per mancomunitat d'interessos, de necessitats i d'ideals, és obra de Déu. L'Estat, artificiosa combinació de funcionalismes arrencats de son natural centre, és obra dels homes.»

«La Pàtria, idea d'amor i expansió, tira a la llibertat. L'Estat, idea d'absorció i d'imposició, tira al despotisme.»

* * *

«Un temps la lluita era entre la vida corporativa i el poder erigit en Estat pugnant una i altre per a defensar sos drets i, tal volta, per a imposar-se mútuament. D'aqueixa lluita en naixia l'equilibri de les dues forces, que marcava la via progressiva de les nacions. La perfidiosa constància de l'ambició individual vencé l'apàtica cohesió de la col·lectivitat, majorment en pobles que no tenien prou acabalada la consciència de ses pròpies llibertats, i aquests serviren als dèspotes de maça per a atuir els que encara resistien.»

«Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats davant de la història podien contenir a l'individu dintre els límits de la prudència i de la justicia; però més tard algú digué al rei: «No és decorós que la teva majestat arrostri les odiositats del poble. Tu regnaràs, però els responsables seran els teus ministres», I l'absolutisme personal se tornà col·lectiu.»

«La responsabililtat de dèspotes transitoris, quasi nul·la, encara trobà manera de cobrir sos actes amb la sanció d'unes Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de ses mans pecadores, i arribàrem a la tirania anònima, la pitjor de totes les tiranies.»

* * *

«Així la societat ha vist, com entontida, transformar-se i desaparèixer, engolides per una oligarquia política, entitats, corporacions i lleis, filles de sa pròpia essència, suplantades per altres lleis i funcionalismes, covats en el gabinet del filòsop encegat o, tal volta, a sou del dèspota que les implantava. «-L'Estat ho és tot- digué el doctrinari, -i per l'Estat deuen els ciutadans donar vides i hisendes. L'Estat cuidarà de tot; els ciutadans sols tindran l'obligació de mantenir-lo en salut i en malaltia.-»

«I en aquesta idea ens hi hem acostumat de tal manera, que l'Estat ha pogut impunement establir enormitats com l'impost de consums, que grava per un igual el bracer i el milionari, i iniquitats com la contribució de sang, que sacrifica a ses conscupicències els joves de vint anys, igual que, en temps dels mals usos, eren les donzelles casadores desflorades pels mals barons.»

«Quan el poble ha sentit les fiblades de la tirania, trobant-se mancat de vida pròpia i fins de verdadera consciència, no ha sabut més que tirar-se dels braços de l'un polític als de l'altre, com l'infeliç gamat que, no sabent de quina entranya es mor, se dóna a un i altre curander, flns que, desenganyat de tots, a tots els maleeix amb una mateixa mà des del fons de son escepticisme. Avui el divorci entre el país i l'Estat és complet.»

* * *

«Però les mirades cobdicioses de l'Estat xuclador també es fixaren en l'Església, institució eminentment popular i que tant havia influït en la constitució de la Pàtria. L'Església, vivint de rendes pròpies (que en considerable part servien per a les necessitats del pobre i eren la caixa d'on la indústria i l'agricultura en lograva bestretes a interès mòdic i senzill), gosant d'absoluta llibertat d'acció, constituïa una força lliure i respectable, que en determinats moments podia fer cara a ses depredacions.»

«L'Estat digué a l'Església: -«Desamortisaré els teus béns, i, en canvi, contrauré l'obligació de subvenir a tes necessitats. Així, tu, lliure de qüestions civils i de plets, podràs dedicar-te descansadament a ta obra espiritual.»

* * *

Amb tal espoliació l'estat se proposà tres coses d'igual transcendènca. Primera: improvisar una burgesia addicta, enriquint-la amb els fruits de la gran rampinya; segona: separar l'Església del poble, ja que, empobrida i vivint a sou, no podria, com abans, emparar a aquest en ses misèries; i tercera: absorbir l'Església, donant a sos ministres caràcter de funcionaris públics.»

«Desendavant l'Estat ja no demanaria: manaria. L'Església no seria del poble; seria de l'Estat. El record dels grans cabals de l'Església, absorbits per l'Estat, desapareixeria de la memòria dels vivents. «Lo que no desapareixeria mai més serien les partides estampades anyalment en la Gaceta per a manteniment del culto y clero; i contra aquest pressupost la impietat s'hi rabejaria, assenyalant a l'Església com altra sangonera de l'Estat.»

* * *

En aquestes altures el pensador començava a respirar fort, com l'analític que toca al fons de ses investigacions. La incògnita començava a descobrir-se.

«L'Estat, invadint-ho tot i xuclant-ho tot, tot ho ha embolcallat en l'atmosfera del propi desprestigi.»

I aquí seguien una sèrie de conclusions, de caràcter sentenciós, que en Montbrió reconegué com veritats inconcluses.

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'Estat els funcionalismes corporatius i administratius, ha mort el sentiment d'agremiació i d'iniciativa col·lectiva.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'ensenyança, ha mort l'esperit progressiu da la Ciència, de les Lletres i fins el sentiment estètic de la societat.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'exèrcit, ha mort l'esperit militar del país.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant la idea de Pàtria, ha mort el patriotisme.»

* * *

«Gens temerari serà, doncs, atribuïr a les mateixes causes l'esmorteïment de l'esperit religiós.»

* * *

«La societat, mancada de l'higiene de son moviment propi, sense entitats ni corporacions on esplatjar-hi ses pròpies energies, s'ha anat decandint, aniquilant-se i podrint-se, com un cos cloròtic, sense sang, propens a totes les morbositats de la naturalesa.»

* * *

Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple a assenyalar la font del remei. Començava lamentant-se de la docilitat amb què la gent s'havia fet amb aquell estat de coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra seria tinguda per una bogeria. Recordava que el seu nebot, que n'havia iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat i revolucionari. Fins en un principi ho fou per a ell mateix, que escrivia aquestes planes:

«I no obstant -afegia,- ara concebesc l'absoluta necessitat de què desaparesca el monopoli, si ha de desaparèixer el despotisme; de què tornin els funcionalismes a son ordre natural, si ha de ressucitar-se la vida de la societat; de sostreure les Ciències, les Lletres i les Arts de les grapes de l'Estat, si han de tornar a resplendir progressives, informant l'esperit públic…»

* * *

En un començament de plana hi havia el següent concepte, lleugerament titllat:

«La separació de l'Església de l'Estat!… ¡Idea revolucionària!… De tal sonaria a les orelles de molta gent, de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de compendre que més fàcilment influiria a l'Estat l'Església lliure que junyida a son poder i vivint de ses gràcies, potser perquè se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor que fins tal volta hem contribuït inconscientment a arrelar-lo. I, no obstant, potser un dia prosperarà la idea de la rescissió d'un estat legal acceptat sols per la força de les circumstàncies, per a defugir la tutela d'aquest Estat corromput i corruptor, recobrant el dret de força lliure i tornar a fer lligar amb el poble, lliure també…»

* * *

«¡I lo que costa, Déu meu, -afegia més avall,- sobreposar-se a les preocupacions d'escola i a les habituds creades a còpia d'anys! Se necessita un esforç de gegant per a espolsar-se la peresa intel·lectual i vèncer la corrent de les idees avesades a coordinar-se dins d'un motllo fet exprés. Tots els que pretenen trencar-lo, aquest motllo, són revolucionaris; lo mateix qui el trenca buscant a Déu per a precipitar-se en els avenços de la raó materialitzada, com qui el trenca buscant a Déu que s'adona que l'ha deixat enrera. Lo mateix els que, sentint-se dins del sepulcre, volen, desesperats, ventar ses pròpies cendres en el caos de la impietat, que els que, ferits per un raig de llum divina, clamen resurrecció. A tots se'ls qualifica amb la mateixa paraula: Revolucionaris!

«Tal esforç se necessita, que no es concebeix sense una altra revolució en la pròpia intel·ligència i una depuració en la pròpia naturalesa; revolució i depuració que ell, sempre amic de síntesis gràfiques, ha designat amb el nom de sang nova.»

«Sang nova!, diu ell, i la infiltra, aquesta sang, amb ses paraules i sos exemples, i per a infiltrar-la es val justament de lo que és antítesis de revolució: se val de la tradició, que és l'artèria que naix del cor de la societat.»

* * *

«I jo, que estic veient i palpant els efectes d'aquesta inoculació; jo, que veig, fins per experiència pròpia, rejovenir-se els cors empedreïts dels vells, fortificar-se els dels joves i purificar-se els de tots aquells que no estaven ben perduts, no puc menys de creure fermament que un dia transformarà, purificant-la i rejovenint-la, la de tota la societat.»

* * *

Algunes planes més avall, tornant a rependre el fil d'aquestes reflexions, escrivia:

«Si això fa, un individu sol i aislat, ¿què no farien cent, mil individus, treballant tots alhora, inspirats per unes mateixes conviccions? ¿Per què no hauríem d'ésser nosaltres els apòstols de la revolució moral, els evangelistes de la sang nova, procurant la regeneració de l'individu, perquè, oberts els ulls de tothom, penetrat tothom de son ser i de son valer, poguessin tots a la una fer cara a l'oligarquia despòtica de l'Estat, exigint la reversió a les pàtries naturals dels drets en mala hora arrabassats? Fins d'aquest moda fóra més fàcil nostra missió d'espiritualitzar l'individu, lliure ja de les servituds i baixeses de la col·lectivitat.»

* * *

Després d'estendre's en consideracions d'aquest mateix ordre i altres de consemblants, començava a aparèixer una nota melancòlica que anava prenent accents de greu tristesa, tan fondament sentida, que a en Montbrió li oprimien el cor.

«¡Quina llàstima -exclamava- haver despertat tan tard, quan ja les forçes em manquen i sento aprimar-se el fil de ma existència! ¡Tant de bo jo pogués tornar a la flor de la jovenesa per a treballar amb totes mes forces en aquesta obra de redempció social! Jo batallaria per la fundació d'una institució on, sots el lema de Sang nova s'apleguessin tots els tocats de la gràcia de l'esperit de resurecció de la societat cristiana. Com Sant Vicents de Paül fundà la institució de la caritat, jo demanaria a Déu forces per a fundar la de la redempció social, les constitucions d'aquesta institució serien un catecisme que, basant-se en la llei de Crist, preconisés, com a medis d'alcançar-la: el cult de la Veritat, suprema aspiració de la més alta dignificació de la intel·ligència humana les Ciències l les Lletres; el de la Bellesa, verb de totes les arts del sentiment; el del treball honrat, signe de redempció del pecat d'origen; i, en fi, el de la Pàtria tradicional, cristiana conjunció dels vers conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat.»

«Jo em dirigiria amb preferència a la joventut per a repetir-li aquelles paraules de Sant Pau:

De cetero fratres, quoecumque sunt vera, quoecumque pudica, quoequmque justa, quoequmque sancta, quoecumque amabilia, quoecumque bonoe famoe, si qua virtus, si qua laus disciplinoe, hac cogitate».

V

En Ramon n'estava sorprès i encantat. Aquelles definicions tan clares del concepte de pàtria natural, obra de Déu i no composició dels homes, i del de llar, símbol de la família, pedra angular de l'edifici social; aquella argumentació tan senzilla per a provar que la vitalitat d'un poble resideix en la intimitat de sos organismes, vitalitat que s'esvaeix des del moment que aquests passen al monopoli del falansteri polític que se'n diu l'Estat; aquelles recomanacions tan sàvies per a l'alliberació de la família, del municipi i de la nació, com a medi de regenerar fins el mateix Estat, que deuria ésser sols l'harmonia conjuntiva dels esforços automàtics de la nació; la resurrecció de l'esperit de pàtria catalana, per medi del coneixement de sa personalitat i exaltament de ses antigues virtuts religioses i cíviques; i, per fi, el perfeccionament de nostra raça per medi del culte de la Veritat, de la Bellesa, de la tradició i del treball honrat, ¡que bé se li assentava a son esperit! ¡Quina compenetració tan intensa, la de son temperament fogós, ple d'intuïcions genials, amb aquella ànima senzilla, de ciència modesta, encongida, però que bastava una guspira per a fer-la esclatar!

I, passant i repassant els ulls i el cor per aquell cúmul de conceptes, amb els quals es trobava tan identificat com si els hagués dictat ell mateix, s'anava reconcentrant d'esperit fins a perdre la consciència de temps i lloc.

Més que mai la veia gran, la causa que havia emprès, i més que mai sentia son cor sadollat de l'amor de pàtria, i més, molt més que mai s'afirmava en son propòsit de treballar per a la reconstitució de la personalitat de Catalunya. Hi treballaria amb més fe que mai, ell que tant temps s'havia trobat quasi sol i incomprès, alimentant-se de sos propis entusiasmes, i de sobte es trobava amb un aliat poderós, que tan bé sabia emmotllar en els encunys de la sabiduria sos inconscients desficis de redempció.

I, abstret amb els deliquis de sa ànima plena de satisfaccions, fins havia perdut la idea de què son oncle ja no era d'aquest món.

No, no era mort, el sant baró, l'ànima del qual perfumava aquell ambient en què ell es rabejava com papallona entre les aures primaverals. I en tant no era mort, que ell el sentia trastejar, enfeinat, per l'estància veïna; el sentí aproximar-se a l'estudi i claquejar el llocateu a la pressió dels seus dits, obrint-se la porta; el sentí creuar l'habitació, percibint clarament el refrec de ses robes talars; el sentí apoiar-se en el respatller de la poltrona, que el saludà amb aquell gemec familiar, propi dels vells amics; sentí com li posava amistosament el braç sobre el muscle, rodejant-li el coll; percibí els batecs de son cor, uns batecs complets, glopejant un doll de sang fresca, regenerada; sentí l'alenada de son respir, batent-li sobre els polsos una xardor jovençana, plena de vida; i, per fi, el contacte suau d'uns llavis humits buscant sa boca i una veu tendra i carinyosa que a cau d'orella li preguntava:

-I doncs, ¿què és això que el té tan capficat, fill meu?

Allavors girà el cap, com qui es desperta d'un somni. No era son oncle, que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa pròpia muller, que li somreia dolçament al notar sa sorpresa.

Ja revingut, s'alçà amb la fesomia il·luminada, i, passant sa ma revessa per la cintura de la seva esposa, amb l'altra li posà davant dels ulls la preciosa troballa, dient-li amb veu solemne:

-És el testament del meu oncle. És el seu mateix cor escampat per aqueixes pàgines, entre el perfum de ses pròpies llàgrimes: llegat preciosíssim que estimo més que tots els tresors del món. És la suprema aspiració de la meva vida, reduïda a doctrina per una intel·ligència clara i sana; és la sublimació del meu pensament, el còdic pel qual se regirà la Institució de la sang nova que fundarem i a la propagació de la qual consagrarem la nostra vida i en la primera pàgina de la qual empadronarem els nostres fills.

FI