VOLUM I (continued 4)

-Aquesta és una de tantes injustícies que estàs cometent- exclamà. -Ja pots buscar entre aquests advocats i procuradors que t'aconsellen i xuclen els diners, entre aquests polítics que et respallen pel compte que els hi té i entre els amics que et donen llustre per davant i per darrera t'estisoren, a veure si al dia de la desgràcia hi trobaràs l'amor de la família, que, peti com peti, no mancarà mai. Vés fent via, vés congriant odis i sembrant tempestats, segueix despreciant els consells de la família i dels que, sense ésser-te parents, t'han ofès per dir-te la veritat, que un dia o altre la faràs, la justícia que avui negues.

Com si busqués altres espatlles a on descarregar ses ires, al sentir don Eudald les darreres paraules de la seva muller, tot se redreçà cridant:

-De qui vols parlar? De segur que et refereixes a aquell ximple que ha vingut aquí sembrant vents de revolució. A ell, encara més que al Cerdà, dono jo la culpa de lo que està succeint. ¡Mala negada!…

Aquesta altra bufetada vingué a ferir la pobra Montserrat, que esdevingué groga com la cera, tapant-se la cara amb el mocador. Donya Dolors, apesarada, capolada i agotades ses energies, resolgué callar, trobant més dolç devorar en silenci ses penes. Allavors don Eudald, una mica tocat de la violència de la situació, començà a garlar per son compte, donant explicacions que ningú li demanava ni li contradeia.

Ell ja ho reconeixia, que tal volta abusava un poc del seu poder, però, fillets!, estem en un temps que la justícia costa cara i si no es fa pas així no s'obté res. També reconeixia que era un mal negoci, que obtenir una gla li costaria un roure; ¡però si l'havien picat de l'honor, i ell no era pas home per a deixar-se passar la mà per la cara, ni la dignitat dels Serra-Brunas podia tolerar-ho! En fi, que tenint-hi l'honor empenyat, no cediria per res del món. -¡Deixa que hagi guanyat, deixa que hagi fet entendre an aquests brètols que amb el senyor de Serra-Bruna no s'hi juga, i veuràs com els provo que no em mou el miserable guany! Si he comès alguna injustícia, ja sabré jo reparar-la per mi mateix, tot imposant el càstig a qui el mereixi, sense necessitat de què ningú em senyali la llei; mes, ara com ara, és això i res més…

I així, amb semblants antífones, arribava la família Serra-Bruna al mas, amb un aire tan consirós i desolat que talment semblava que vingués d'un enterro.

III

Les mirandes i balconades de Serra-Bruna lluïen amb un esclat de llum que donava bo de veure. Fanalets de tots colors, graciosament combinats (segons opinió de don Eudald), atxes de vent per les cantonades, teieres abrandades a part i altra dels portals, una gran foganya davant del pati d'entrada, algun que altre coet volador creuant l'espai, i repetides tronades fent retentir la vall, donavan al casal un aspecte de festa, que recordava aquells llunyans temps en què la família feia saber urbi et orbi que la mestressa havia infantat un hereu. No n'hi havia per menos: don Eudald havia guanyat el plet.

Aquell mati havia retornat el senyor, després de prop d'un mes d'ausència. La cartera que se n'havia dut, botaruda i pesant com un plom, tornava… com una bufeta esventada; mes ¿què importava, això, si tancava el preciós i tan glatit document, el patracol, tot ple de segells, timbres i firmes esgarrapades, que, amb llenguatge xurrigueresc i macarrònic, venia a dir que don Eudald tenia raó i que es guardés tothom de tocar sos drets, que si un dia pogueren ésser entelats i discutits, quan encara la justícia no havia parlat, ara, amb aquella xanfaina de lletres grosses i amb aquelles empastifades de tinta i sorra, venien a quedar més lluents que el mateix sol.

Don Eudald estava encantat, perquè (¡oh poder de la justícia humana i admirable providència tutelar de la gent encarregada de sa administració!) ell demanava que se li reconegués el dret de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma, i la sentència li reconeixia el senyoriu del mateix. És a dir, reclamava les herbes sobrants després d'opeixats els ramats veïnals i la justícia el feia senyor de tot. ¿Què més volia?

Però, sobretot, l'honor; aquest sí que quedava ara sense màcula, després de tan brillant triomf. L'honor, que era per lo únic que ell havia treballat. Perquè està clar que ell no volia pas més de lo que havia demanat; lo demés li era sobrer. Doncs de primer pendria solenme possessió de tot perquè tothom el reconegués; després, si es portaven bé, retornaria el dret de pastura al poble, per lo menys provisionalment, no reservant-se més que el dret de gallorsa, que era el que disputava, i així veuria tothom que no era pas cap tirà.

¡Ves si no n'hi havia per a estar content i tirar la casa per la finestra! Mes el cas és que, llevat dels xicots de les masoveries, que s'ho prenien amb gran gatzara, i dels mossos i criades que, per obediència i per curiositat, l'ajudaren en la tasca de celebrar la gran gallarda, ningú més s'associava a la seva satisfacció. Donya Dolors, per no renovar aquelles escenes que tant la torturaven, se guardà de manifestar son greu disgust, no sols pel resultat de la sentència, que li obria el cor a tota mena de temences, sinó més encara per aquell tràgala amb què el desventurat l'acompanyava.

-Ja et passarà, la múrria- li deia encara ell, afectant el millor humor del món i pretenent interessar-la en ses estúpides manifestacions. -Mira, veus? el pobre Peret del Pairé s'hi associa espontàniament, a les alegries de l'amo. Mira, mira quines lluminàries fa! Oi! i a cal Blaset també, ja veus que no ho és pas tothom, de sorrut com vosaltres.

Efectivament, en la foscor de la nit s'obiraven dues fogaines en l'indret de les masoveries indicades: fogueres que anaven creixent, creixent. A poca estona n'aparegué una altra, i una altra, i totes creixien tant i tant, que don Eudald començà a esglaiar-se, callant-se com un mort, amb la vista fita en aquells misteriosos punts. El cor començà a bategar-li amb força i acabà per donar-li un salt. De la tenebrosa buidor de l'espai n'eixien veus confoses; a poc sonaren alguns trets, i les veus, fent-se més clares, s'entengué bé que cridaven amb accents esgarrifosos, plens de desesperació: -Socors! Necessitat! Foc! Foc!

-Foc! Foc al Pairé, a cal Blaset, al molí! Santa del cel, que tot crema!- repetien les veus més properes dels veïns que, plens de terror, corrien d'ací d'allà, sense saber lo que es feien, o, millor dit, que més que pensar en socórrer les necessitats agenes, sols se preocupaven de les que a ells poguessin venir-los-hi, ja que ni per un moment dubtà ningú de què es tractava d'una terrible venjança dels terralloners despitats.

Donya Dolors, que des del primer moment s'havia abocat al catxapit, cercant frisosa l'enigma d'aquelles insòlites foguerades, en quant hagué consciència de lo que significaven, se regirà amb el seu marit, que restava clavat com una estàtua, i atraien-lo amb força pel braç, li cridà a cau d'orella amb veu sibil·lítica:

-Vina'm aquí, desventurat! ¡Mira les espontànies lluminàries dels teus masovers! Són les seves pobreses que cremen, en honra i glòria de l'amo victoriós. ¿Ho veus bé, ara, amb qui te les has d'heure, home obcecat?

IV

(Aquest quadre, i els quatre subsegüents formaven el fragment que meresqué el premi Copa d'or en els jocs florals de Barcelona, l'any 1899)

La boira, d'espessa que era, talment se tallava: una llum tènue i difusa permetia amb prou feines veure on se posava el peu; a vuit passos els objectes eren sols siluetes esblaimades que es retallaven sobre un fons perdut: més enllà, res. Això era part del munt del grau de la Guixosa, allà on comencen els rocalls a perdre's per sota la gleva grassa dels primers relleixos de Serra Calma.

Un escamot de persones estona ha trescava grau amunt. Era comanat pel senyor de Serra-Bruna, qui, fardat amb una bufanda de dins la qual ne treia els ulls sota una gorra de pell, i muntant una bona mula sense brida, que tirava un mosso pel ronsal, anava a pendre possessió de sos drets a l'empriu, tan gloriosament guanyats un mes enrera, per sentència ferma del tribunal Contencioso Administrativo.

L'acompanyaven en Jaume Pòbul, Jutge de Pau, portador del document possessori, qui devia representar la força del dret en aquella jornada. Els demés eren quatre individus i un cabo de la Guàrdia Rural, cos de flamant creació, espècie de llaminadura amb què el darrer govern d'Isabel volgué engalipar els pagesos quan sentia que el terreno començava ja a mancar-li sota els peus… Aquests representarien el dret de la força; i uns i altres eren els encarregats de traure-li del foc, al bo de don Eudald, les castanyes que els terralloners del poble, aixecats en creuada, en tal dia com avui, Sant Antoni de juny, de temps immemorial senyalat per a pujar les ramades a la muntanya volien disputar-li, enc que fos a queixalades, com deia son capitost el Cerdà, l'altra bona peça que oficiava de redemptor dels infeliços, als quals feia bestretes al mòdic interès mensual d'un ralet per duro.

Ben considerat, ja hi posava el coll, també, don Eudald. ¡Mireu que passejar sos anys i xacres per aquelles altures a tals hores de la matinada, amb aquella blanor de broma que li rosava l'abric, amb aquella fosquedat que quasi no bastava a mitigar la lluna al ple, i respirant les emanacions salabroses de la boirada, que era d'aquelles que, com diem a muntanya, els gossos no s'obiren la cua!… I tot per arribar primer a la jaça de Cortils, guanyant per mà els del poble.

Quan collaven a la Guixosa, ja la lluna havia cedit la preeminència als primers resplendors del llustre matinal: una darrera i curta pitrada els posà a flor de la broma caiguda, sobre la qual tragueren els caps com els nedadors a flor d'aigua, dominant sa superfície que s'estenia al lluny llisa i mate, com la d'una mar morta, sense vibracions ni reflux de cap mena, sota un cel d'un blau intens en què encara brillava algun que altre estel tot batent-se en retirada. Les serres més alteroses apareixien com illots i motes desagafats del massiu de Serra Calma i ses derivacions. De les profunditats d'aquella massa gasosa, en sortien remors mig apagades, com per l'opacitat d'un medi ambient sense vida. Les aigües de les torrenteres, al rodolar per sos llits de pedra, formaven un confós brogit com de llunyana ressaga, dominada per esclats de veus humanes, corrandes de flabiols i repics d'esquelles i campanes, afònics ressons de festa que semblaven eixir de sota terra, com els de la llegenda de Lloret Selvatge, que anyalment remembren als esfereïts pagesos la sacrílega orgia d'aquelles sarauistes que no es deturaven ni per respecte al Sant Sagrament. Bels d'ovella i bramuls de vaca repetits i esficiosos, recordaven els estranys bruels que encara avui ressonen sota les llotoses aigües de les llacunes de Pals.

A part d'Orient una llista de broma estràtica, més massissa i negrosa que la boira que per allí es perdia en els límits de l'horitzó, a poc a poc anava prenent tons d'un moradenc verdós com la mena de coure al caldejar-se al gresol. A poc començà a clivellar-se i de les escletxes semblava anés a traspuar-ne foc, tant n'eren de vermelles. Els cantells s'enrogiren més encara, fins al blanc, i, a la fi, per ses crestes començà a espurnejar una llum blavenca, irresistible. I l'estratus, esmicolat, se desféu en enceses boirines que, unes aprés les altres, morien aniquilades pels resplendors de l'astre rei que triomfava, inundant-ho tot amb sos raigs de foc.

El sol és la vida de la naturalesa. Per sa virtut, la boira dormida es despertava, començant per inflar-se com el llevat al forn; després s'esquinçava a grans floques que, empeses per l'aura matutina, se rebolcaven, caragolant-se per les comes, gambant pels barrancs i les cingleres i produint, al tapar i destapar com immenses cortines, efectes d'una fantasmagoria fora de tota ponderació. A lo bo, allà on semblava haver-hi sols per límit l'infinit, començaven a insinuar-s'hi vagament siluetes d'arbres i penyals, que anaven prenent cos, acabant per tornar-se feréstecs espadats solcats de capritxoses cascades; i, a lo millor, els massissos, tossals i rases desapareixien, esfumats, engolits per remolins de boira que naixia reinflada dels avençs, com pels escotillons d'un escenari colossal.

I el sol anava enviant sos raigs de foc, sempre amb més força, i la broma retuda, desfeta, se dissolia com sucre en l'aigua, se tomava tènue i lleugera, fins a transparentar la blavor del cel, i acabava per liquidar-se en cristallines gotes, que perlejaven arreu pels matolls de boixerica i herba-tora. Allavors la vegetació a son tom se deixondia, esplatjant-se en delitosos perfums com de verge matinera. En aquell moment la campana de l'ermita de Sant Antoni del Biern senyalava el Llevar Déu.

V

El cor de mossèn Joan estava amarat de fel. Dins de l'ermita que el gloriós Sant Antoni té dedicada sobre la riera del Biern, disposava's a celebrar la missa de l'alba, que, segons costum immemorial, devien oir els pastors i veïns del comú de Vall de Pedres, abans de tirar les ramades a l'empriu, en la diada d'aquest Sant Patró.

Per més que l'animació era gran, part del fora de la capella, i que el jovent puntejava corrandes al so dels flabiols i jugava a la virolla, on s'hi rifaven coques ensucrades, i que els bels de les ovelles i els bramuls de les vaques eren chorejats per les esquellotades de manyacs i guies, i pels alegres repics de la campana de l'ermita; i, per més que tot somreia amb aquell esplet de vida muntanyenca que tant plaïa a l'esperit senzill del bon Rector, son cor estava amarat de fel. Aquells cents i milers de bèsties que rodejaven l'ermita, no obeïen pas, com antany, a un sol majoral, ni eren guiades per uns mateixos rabadans ni ramaders. Ben al contrari, perquè el contrapunt del senyor de Serra-Bruna amb el poble, capitanejat pel Cerdà, havia dividit les voluntats, sembrant rancúnies i mals averanys.

Uns, de bona o mala gana, restaven a l'ombra ensopidora del poder, vell i rutinari, representat per don Eudald; però els demés, menestrals i terralloners en sa gran majoria, buscaven la perduda, enlluernats pels esclats de valentia, o millor dit, de poca vergonya, del poll ressuscitat que els engalipava amb parlaments de redempció i llibertat, parlaments dels quals aquells infeliços sols n'entenien les paraules que feien bon so. Alguns, els prudents, se reservaven, quedant-se a casa, disposats a fregar-se les mans de goig, fos qui fos el que anés de morros per terra. D'una part i altra s'havien concertat llurs ramades i reclutat les gallorses a qualsevol preu, i, més o menys endemoniats, anaven uns i altres a l'empriu tot dient-se: -Veurem qui podrà més: si el xavo o la pesseta.

Els del Cerdà, més matiners, ocuparen tot l'herbei en front de la capella; els del senyor, arribats més tard, tractaren de trobar-hi plaça, mes foren rebuts amb els garrots alts i les fones armades, estant de poc com ja no esclatà la lluita abans de la missa. Més prudents aquests, decantaren per la dreta avall, passaren el Biern i s'arremolinaren a la solana, resignant-se a oir la missa des de lluny, igual que el ca (per mala comparança) espera el rosegó de pa a respectuosa distància de la taula d'on l'han rebutjat. Mentrestant, aquells, amb pasades dels flabiols i repics de les esquelles, galejaven alegrement lo que en deien son primer triomf.

I el bondadós mossèn Joan, gastat son prestigi després de desficiar-se inútilment per conciliar els interessos de tots, demanant seny als esbojarrats i amainant les passions de sos aimats feligresos pels quals no havia planyut mai salut i estalvis, mirava esglaiat a sos peus la mina a punt de rebentar, impotent per a apagar-la, retut per la tossuderia, aparentment bondadosa i campetxana, de don Eudald, la pilleria, tapada amb fums de redemptor, del Cerdà, la ignorància dels terralloners i la indolència, estúpidament interessada, dels que podien i devien imposar-se a tots.

Compteu, doncs, si en tindria, de fel al cor! I, en tant celebrava els divinals misteris oferint-se per la salut de sos amats feligresos, no podia sostreu-re's de fer història retrospectiva, suggerint-li ben amargantes reflexions.

Tants anys de ministeri parroquial, d'anar sense calces, com deien els veïns, per a socórrer agenes misèries, d'exercir de pare-pedaç del poble, rosegant tots el mals ossos que la misèria deixava al descobert, respirant tots els mals olors acumulats en vivendes infectes i en consciències més infectes encara, sovint no tant per la pròpia dolenteria com per la incúria i l'abandono de la societat, l'havien cobert de mèrits i de benediccions, és cert; mes ¿per què no li havien donat autoritat per a imposar-se, sisquera com a àrbitre, en el gran conflicte esdevingut entre sos feligresos?

Certament que circumstàncies de força major han malmenat la terra, tirant a destruir tot lo que era ingènit i tradicional, no respectant institucions ni organismes, ni tan sols la llengua, que és l'ànima del poble; però, així i tot o precisament per això, lo excepcional i dolorós de les circumstàncies portava el bon rector a fer examen de consciència, com per a depurar quina responsabilitat podia cabre-li en aquella desfeta o quins medis havia posat en pràctica per a servar aquell recó de terra de la ponentada demoledora; i allà, al fons de sa consciència, pura com la d'un noi, entre tranquilisadors records de sacrificis, privacions i bons desitjos, no hi mancava quelcom que el punyia com un crim, que l'avergonyia com una profanació: petites causes, com deia en Ramon, generadores de tan grans efectes. Ell socorria els necessitats, no planyent la sotana entre les immundícies en què vivien molts de sos feligresos, ni els sentits a les bravades de tota mena que per les finestres del confessionari li entraven, ni defugia les mil molèsties i penalitats que l'exercici de son ministeri li imposava: al contrari, les buscava i desitjava, amb l'ascètica fruïció de l'ànima abrusada d'amor de Déu. Mes, així, encara sa consciència, alarmada pel desengany, excitada per la contrició, trobava peu per a fer-n'hi càrrecs. En la mortificació i domini de les burgeses rebeldies de sa naturalesa ¿no hauria pas buscat més la pròpia perfecció que la salut agena? ¿No s'hauria pas preocupat amb preferència d'assegurar son jornal espiritual, que d'aprimar la feina en la vinya del Senyor? Perquè l'obra més penosa de la caritat podrà ésser la més meritòria, però no sempre és la més fructuosa. I sinó, doncs, ¿per què defugia la intimitat de llurs feligresos, quan aquests, feliços i contents, se creien no necessitar de sa almoina espiritual o corporal? ¿Quin excés de delicadesa l'havia retret d'immiscuir-se en les qüestions comunals, en els llogarrets més que a ciutat fortament lligades amb les intimitats de la vida? Tothom el beneïa, és cert; tothom ponderava ses inacabables bondats; de les quals, vingut el cas, tothom usava i abusava; mes, és així, com darrera enllà, i sense que se n'hagués adonat sinó quan ja no tenia remei, s'havia congriat aquella tempestat d'odis i rancúnies, que dintre poques hores esclataria com un rem de pedregada.

-No hi ha efecte sense causa- se deia ell, recordant l'escolasticisme de sa joventut. I, suant d'angoixa per virtut d'una labor penosa d'investigació, venien-li més que mai a la memòria aquells esclats del seu nebot, quan amb sa demoledora eloqüència atacava tot lo existent, clamant sang nova per a regenerar la societat, podrida per les concupiscències dels uns, per la indiferència dels altres i per les complicitats, més o menys conscients, de tots, sense fer excepció de son propi oncle i demés companys de ministeri.

Ah! que sí que en tenia, de raó, en Ramon. Ell assegurava que, essent l'esperit de nostra raça fill d'un element humà, pràctic i actiu, fecundisat per l'element diví de la democràcia cristiana, res deurien tenir més en compte sos directors espirituals que servar pur i sens màcula aquest esperit, substància de la pàtria, i… desgraciadament no ens hem pas ajustat sempre en aquesta màxima tan cristianament filosòfica. No n'hi ha pas prou de què el Rector sigui el llagrimatori de la parròquia, ni de què el feligrès corri a la rectoria quan, desaparegut el darrer pa de la post, sent que la misèria li truca a la porta, ni tampoc de què aquell, amb seràfica abnegació, li doni fins la pròpia camisa; sinó que deu representar quelcom de patriarcalment jeràrquic, de superior, fins en l'ordre humà i social: quelcom d'essencial i complementari dintre la constitució íntima del poble. Aquest no deu creure que el Rector és savi sols perquè parla llatí, és a dir, perquè no l'entén, sinó que deu ésser per reconèixer que efectivament sap més que ell, fins d'aquelles coses que fan relació amb la vida del cos i en les que tan faltat està d'una influència protectora. Ell és avui son almoiner, en hora bona; però més que això deuria ser son metge de primera intenció, son advocat, son mestre, son consultor: en una paraula, l'encarnació d'aquell sentiment pràctic d'agremiació i germanor, aquell esperit estalviant, previsor i progressiu que feia en altre temps l'almoina innecessària. Altrament, la tasca del rector s'assembla a la d'aquell veí que bleixa de fatiga, eixugant penosament l'aigua que cada temporal li envia per la mateixa gotera.

Ja tornaran, és veritat! N'estava segur. Ell, i ningú més que ell, seria el cridat a sorgir els estropicis de la desfeta! Els esgalabrats de la batalla correrien a estirar-li la sotana, perquè si no li havien reconegut el títol d'advocat nostra, el de refugium pecatorum no li disputaria pas ningú; mes això li portava petit consol.

No era pas això sol que l'aturmentava, perquè en aquells moments de penediment, se li representaven, com a pecats, munió d'actes de bona fe i d'una innocència pariona de la ignorància, però que la veu acusadora de son nebot, retrunyint-li dins de la innocència, li senyalava com a conduents al divorci, que ara tant l'apesarava. Recordava's, per exemple, de l'emblanquinada de l'església, feta a pretext de què era fúnebre i rònega, (obra que tant irrità a aquell i que en ell mateix li deixà el cor oprimit quan sentí els comentaris dels vells del poble que deien que si l'església havien mudat d'amo i senyor); aquell balafi de joies velles i ornaments sagrats, penyores de totes les antigues pairals de la rodalia, adinerades per a proveir-se de quatre trastos de quincalla, cortinatges de domàs de cotó i flors de roba pintada, amb els quals tapava les majestuoses línies del romànic temple en aquelles festes en què, amb tot zel, pretenia enlluernar el poble amb fastuositats de fira, fent ressonar aquella nau amb sermons de ripiosa inflada eloqüència castellana, plens de llocs comuns i frases emmanllevades que, (ara ho veia bé) no feien vessar ni una llàgrima, ni li portaven cap penitent al confessionari; aquelles substitucions de les antigues germandats, gremis i confraries per noves associacions, estatuïdes en llengua forastera i calcades en reglaments vinguts de qui sap a on, i que, passat el primer moment, queien en desús, perquè no encarnaven en l'ànima del feligrès; aquells goigs i corrandes, de melangia tan suau, que ja les criatures aprenien dels llavis de llurs mares, preterits per cançons i villancicos de música i lletra noves (castellanes, se suposa), sense sentiment ni gust, que el poble estrafeia ridículament perquè ni les comprenia ni les sentia… Tot això i moltes altres cosetes per l'estil, realisades de bona fe i fins a l'objecte de seduir el poble per la novetat o, millor dit, per la moda, se li agombolaven al cervell, amb tot el pes d'una acusació, aclaparant sa ànima bondadosa i senzilla.

La mateixa associació d'idees portava-li a la memòria exemples parcials que li evidenciaven el millor partit que podia haver-ne tret empleant una tàctica diferent. Recordava el vell Rector de Prunés, mort molts anys enrera, (el filosop de la muntanya, que li deien, bromejant, els seus companys de ministeri) que mai permeté cap influència forastera en sa parròquia, que increpava personalment a sos feligresos des de la trona, avergonyint-los per sos vicis i fent-los perdonar-se mútuament els agravis en públic al mig de la plaça; que disputava amb ells, sota el porxo de l'església, d'economia rural i altres matèries de l'art de la terra; que anava a les treballades a donar-los pràctiques lliçons sobre adobs i sobre el maneig de les eines, i que fins se constituïa en llur capitost per a defensar la gleva per la força, quan convenia, amb lo qual logrà mantenir el poble moral i materialment com una bassa d'oli, lliurant-lo de moltes de les calamitats que afligiren el pais durant aquells temps difícils i revoltosos. Recordava, també, la cèlebre missió que a Vall-llosell predicà el Pare Claret. Aquell apòstol del poble, com li deien, parlant clar i català, es dirigia dret al cor dels oients, cavant-hi amb llurs pròpies eines fins a fer-ne saltar llàgrimes de tendresa o clams de dolor. A l'influx de sa paraula, persuasiva unes vegades, contundent i amenaçadora altres, a voltes ardenta com foc, però sempre ingènua i senzilla com la d'un noi, els més durs de cor se doblegaven fins a caure de front a terra. Sovint els sanglots de l'auditori ofegaven la veu de l'orador i després tots els sacerdots de la comarca no bastaven per a atendre els penitents que demanaven l'absolució.

¡I quina explicació podia donar-se al fenomen de seducció popular, de què li havia donat tan repetides proves aquell esbojarrat missionista de levita, que ell li deia al seu nebot! Molt senzilla: quan se dirigia al cor, removia els sentiments propis i essencials de l'individu; i quan se dirigia al cap, fent-lo raciocinar amb son propi cervell, revetllava les característiques de la raça. Així, a sos accents guspirejaven els ulls, no amb lluïssor de rampinya, com amb les paraules del Cerdà, sinó alçant-se noblement els cors que semblaven tancats a tota esperança. Fins ses cançons de l'antigor, ressonant com un eco d'enyorança, feien venir les llàgrimes als ulls dels pobres pagesos.

Per un efecte de clarividència, pròpia dels desenganys, veia ara mossèn Joan lo errat de son procediment, acusant-se, en un excés de compunció, d'haver contribuït a una obra demoledora. Nostre poble, se deia, ja prou perseguit i encorralat per influències externes que li anaven llevant, l'una després de l'altra, ses virtuts expansives, renuncià de primer a sa vida exterior, concentrant-se dins la intimitat de sos organismes, com un cargol dins sa closca. Però un dia els seus mateixos li hem dit: -Aquests organismes no serveixen per als fins de la vida moderna, com ta llengua no serveix ja ni per a alabar a Déu.- I, allavors, sentint faltar-li allò que era la meitat de la seva vida, creient potser que realment s'havia mudat Nostre Senyor, s'ha encongit encara més, adquirint una falsa idea de pròpia petitesa, perdent les darreres energies i aquell esperit pràctic que tan gran l'havia fet en altre temps. Així, abatut i sòpit, ha quedat lligat a la rerassaga de qualsevol Serra-Bruna més ensopit, però més culpable que ell, i a la mercè del primer Cerdà que vingui a burxar-li les orelles.

I aqui tornava el bon Rector a trobar-se sobre la realitat del conflicte a punt d'esclatar, sense que ses reflexions doloroses fessin més que distraure'l de les oracions de la missa, allargant la cerimònia fins al punt de què ja els oients començaven a donar senyals poc respectuoses d'impaciència; i, al considerar-se impotent per a un remei, el cor se li oprimia i els ulls se li negaven en plor.

A l'ofertori volgué donar-se com a víctima expiatòria, no sols pels propis pecats, dels quals de totes veres s'acusava, sinó també pels que anaven a cometre sos fills espirituals; pero encara, en aquest cas, sa consciència, fortament contorbada, vingué a ferir-lo amb nova sequetat. Perquè en el fons de la seva ànima sentí congriar-s'hi un altre sentiment que pugnava amb la magnitut del sacrifici de la vida; perquè sentí desig de viure, és més, sentí recança de joventut i de fortalesa per a aplicar-les a l'obra de regeneració proclama per son nebot, estremint-se son cos de greu amargor al sentir com un pressentiment de què aquella regeneració de la sang de nostre poble ell no l'assoliria pas. Allavors, amb un suprem esforç de resignació, s'enfonsà en depreciació ardenta, sense paraules, reconcentrant tot son esperit en Déu, primer, en son nebot després, i, per fi, en sos amats feligresos. I dues llàgrimes, quinta essència dels purissims sentiments que embargaven, lliscant-li per la cara, vingueren a caure dins del calze que tenia a flor de llavi.

Com si aquella mística conjunció de les llàgrimes del creient amb la sang puríssima del Fill de Déu segellés un prometatge de redempció, sentí, allavors, que el sacrifici de la vida es tornava lleu i petit, i que un bàlsam de consolació li anava endolcint, endolcint l'amargantor de fel de què estava negat son cor.

VI

Els del senyor no dormien pas a la palla. Si mansament torceren de camí al veure's rebuts en so de guerra pels del poble, i s'aconsolaren d'oir la missa des de part d'allà del rieral, és de sospitar que ho feren amb son compte i raó. Lo cert és que, com qui no hi toca, i posant palla a les esquelles, deixaren escórrer's les vacades que no pararen de pasturar a la voleia fins a ensenyorir-se de nou del camí ramader que, passant per l'ermita, condueix a l'empriu del creny de la Portella, únic pas accessible per la banda de migdia. La vacada representava la massa resistenta, l'artilleria grossa, com si diguéssim, d'aquell exèrcit d'irracionals; per lo tant ella assegurava el pas a la infanteria, o sia al bestiar de llana i la impedimenta. La partida era guanyada: l'enemic quedava a retaguarda.

A mitja missa començaren a atalaiar-se'n els del Cerdà, de la jugada, i allavors s'anà formant aquell rum-rum d'impaciència mal dissimulada que, com irreverent protesta, arribà al peu mateix de l'altar, a on el ministre bevia per ells els set calzes d'amargura.

-¡Per això no ens calia pas sortir a mitja nit de casa! -deien els tarralloners, embotits contra el Cerdà, que, tot picant-se-les d'eixerit, s'havia deixat burlar tan senzillament pels de la banda del senyor.

-¡Ja ho deia, jo, que la copséssim nosaltres des de la solana, la missa! ¿Que et creus que no hi arriba, tan llarga com és?…

-Prou que sí- deia l'altre: -a la Portella i tot. Ja el dic jo que ens ha ben polit, en Panxampla.

-Que et creus què és cosa d'ell? N'és pas tan llarg. D'en Basi pu, que és més murri que bonic.

-¡I ara, Cerdà del dimoni, podeu fè'ls-hi un nus a la cua!

Acabada la missa, el Cerdà petava de dents, al contemplar com brillaven a la llum del sol ixent els lloms de les bèsties del senyor, que, formant atapeïdes masses, pujaven solana amunt, contant els pastors i tirant xanxes al·lusives al cas, amb veus de xiscles que se sentien d'una hora lluny.

Tothom cridava i ningú s'entenia. Hi havia qui proposava marxà'ls-hi sobre els talons i pujar a l'empriu, mal que fos a tomballons per sobre d'ells. Com si hagués estat gaire difícil, a aquests, reforçada la reraguarda, tenir-los a ratlla, i, un cop a la Portella barra'ls-hi el pas enc que fos a cops de pedra. Altres, més capboigs encara, volien senzillament recular cap al pla i entrar amb els ramats a sac en els conreus de don Eudald, allavors a punt d'espletar. I tot eren ordres i contraordres que feien anar el bestiar d'ací d'allà, amunt i avall, formant remolins i pedrejant-se més de dues bèsties. Per fi, en mig d'aldarull de crits, renecs, bruels de vaques i lladrucs de gossos, anà prenent cos la solució més pràctica, l'única possible, que consistia en seguir baral del Biern amunt, bosc a través, i guanyar l'espadat pel grau de la Guixosa. El trajecte era llarg, mes a força de gent, i amb els bons cans que duien, apretarien de valent, i, ja que no arribarien primer a la jaça de Cortils, per lo menys ningú els aturaria pas d'entrar a l'empriu per part de tramuntana, i un cop dins… «allà ,ens veurem les cares».

-Apa, doncs! Biern amunt i fora!

I, xisclant, udolant, queixalaven les cames de les bèsties díscoles o tardanes, ramassaren la vacada, arriant-la per davant, deixant enrera les ovelles, que no podien segui'ls-hi el pas.

Quan mossèn Joan sortí a fora amb l'escolà proveït del perolet i l'hisop, per a tirar les benediccions, ja no veié arreu més que esquenes que fugien. El planell havia quedat desert de calces. Sols hi restaven quatre velles esfereïdes, encomanant-se al gloriós Sant Antoni i a tots els Sants del cel, i les mosses desolades de trobar-se sense balladors i sense músics. Per falla de pastors no pogueren encantar-se les ofrenes ni rifar-se a la virolla les coques ensucrades.

Per altres coques estaven els mansos valldepedrencs, servint ells mateixos de virolla als dos escanyapobres de la comarca.

VII

Ja som a casa, companys!- cridava el Cerdà tan bon punt, arribats a les primeres vedrunes de l'empriu, veieren les ramades del senyor amurriades allà lluny, a l'ombra de les carenes de la jaça. -Tot això és nostre. Aquesta terra l'han posseïda els nostres avis des de fa cent anys i no hi ha cap llei ni sentència que pugui llevâns-ho. Els drets que reclama aquell fart de sopes no han existit mai, i la sentència que porta és falsa; ho és ben pel cert: l'ha comprada amb els propis diners que ens arrenca de la pell.

Se féu alto per a bufar i esperar les que, pretextant cansanci o altres necessitats, s'havien endarrerit o fet fonedissos alguns d'ells.

A mida que s'acostava el perill i l'animació de la conversa feia rebullir la sang d'aquella colla de caps calents s'anaven dibuixant ses intencions. Quasi tots portaven armes de foc o de tall, í molts no parlaven sinó de fer mal. Sols alguns, més pacífics, senyalaren temperaments de prudència, que prompte foren esvaïts pels fogosos parlaments del Cerdà, qui exposà son plan, que al moment fou aprovat.

Se formaria una pinya ben compacta amb totes les bèsties grosses, avançant dret a la jaça; essent a convenient distància se llançarien com una allau i a tall de boig contra les ramades enemigues, empenyent-les fins al terme.

Veritat és que la vacada del senyor era més nombrosa, component-se de més de sis cents caps, i la llur no arribava bé a cinc cents; mes, en canvi, disposaven de doble número de gent i més decidida, i de millors cans per a mantenir-la ben collada (com també en ella hi eren els toros en major cohesió i resistència) i de lo que ell ne deia justícia de la causa, que en realitat devia traduir-se per l'atreviment de l'agressió, per a sembrar el terror en les files enemigues, en les quals comptava fer-hi disbarats. Així començaren a marxar a bon pas.

A l'ésser a les envistes de la jaça de Cortils, veieren com s'atansaven tres homes que aviat reconegueren per en Pòbul, el Jutge de Pau, acompanyat de dos Guàrdies rurals. Portava un paper a la mà, que mostrava des de lluny alçant els braços, veient que els terralloners, sense fer-li cas, arriaven més la vacada, apretant-la dins d'un arc de cèrcol obert per davant.

La paperada que el Jutge s'escarrassava en fer voleiar, no era altra cosa que l'auto d'investidura a favor de don Eudaldo de Serra-Bruna, del señorío y derecho de pastos del término conocido por Sierra Calma, en virtud de sentencia firme del Tribunal Contencioso Administrativo etc.; mes els terralloners, que ja això ho tenien descomptat i no estaven pas per cerimònies, l'atabalaven a crits i renecs, tot alçant els garrots i armant els mandrons. La compacta massa de bèsties i persones sortí corrents pla enllà per entremig dels sègols de les rompudes.

-Tassa, Jaumet, tassa! Endreça els patracols i fes-te enllà, que pendràs mal!- li cridaven alguns, quan ja la ramada exitada per l'aldarull de crits, clacs de fuets i mandrons i lladrucs dels gossos aquissats, començva a pendre direcció precisament filant dret a l'autoritat i els seus estaferms.

Aquests, comprenent la inutilitat de la resistència, se retiraren a un costat a tot córrer, procurant posar-se fora de la trajectòria del bestiar; mes el pobre jutge, trastornat, no sapigué fer sinó fugir en la pròpia direcció dels que l'envestien, i, com les bèsties corrien més que ell, prompte fou assolit, bolcat i trepitjat, no morint-hi per un patent miracle de Sant Antoni del Biern, a qui s'escomanà, segons consta en un exvoto que encara es veu avui en la pròpia ermita.

«Quan la pedra surt de la mà ningú sap on va», i la pedra havia ja sigut llançada, i corria brunzenta per la Calma: ja havia fet el primer esboranc, ja s'havia comès el primer pecat dels que per endavant plorava, poques hores feia, mossèn Joan, i sols Déu era sabedor d'on s'aturaria. Dret com una bala corria la vacada, empesa per les reires d'aquells desanimats, per les fonades que rebotien damunt de sos lloms i pels ahücs dels cans que la flanquejaven, atents a que ni un gra es desfés d'aquella terrible pinya, que deixava un llastimós rastre de son pas per la sucosa gleva.

El pànic que s'apoderà de les hosts de don Eudald, al veure venir aquella allau desfeta, fou gran. Valga l'energia d'en Basi, que féu treballar a tothom per a ajuntar el bestiar gros, adoptant la pròpia tàctica dels contraris. Així se formà una altra pinya darrera la qual s'empararen pastors i rabadans, vaquers i guardes, garrots en l'aire, resolts a presentar tota la resistència possible. Les vassives i el orris fora de tot emparo i incapaços de resistència, reberen la primera topada: ovelles i moltons corrien adalerats i belant de paor davant d'aquell torb bestial. Prompte foren aconseguits, i per dotzenes començaren a caure potejats per les vaques, que saltaven enfonsant-se en mig de la blanquinosa massa de carn i llana, com les cobles batedores damunt les garbes de l'era.

Un moment aquella resistència passiva semblà enfangar al bestiar boví, que ja ruflava de fatiga; mes allavors alguns vailets, als qui devia plaure molt aquella escena de carnatge i destrucció, començaren a brunzir amb la boca, imitant la terrible mosca bovera. Allò fou el delirium tremens.

Ja prou esverada aquella massa, se llançà, cega de terror, a la desbocada, alts els caps i les cues planes, fent retrunyir la gleva amb ses potades, dret a l'esquadró contrari, del qual, les bèsties, impedides de recular, esperaren la topada empernant-se i amb els caps jups. Aquesta fou estrepitosa: moltes bèsties quedaren ferides del pit, i algunes, redreçant-se sobre les potes traseres, llançant bruels d'agonia, i girant els ulls en blanc, apuntaven al cel els morros babejants, que lluïen als raigs del sol com si fossen capçats de plata. Amb això la massa no cedia, perquè les bèsties, tinc que tindré, s'empernaven més, allonsant-se fins a tocar de ventre a terra, i, com els contraris tampoc desdeien, els dos terribles esforços encontrats produïren, en les capes de contacte, un moviment de tangència com el de dues rodes dentades que es transmeten la força. Se formaren dos remolins que, capolant-se i amb cruiximent d'ossades, s'empenyien mútuament pel suau declivi, vers l'avenc de l'espadat.

Allavors fins els més desanimats començaren a esgarrifar-se de les conseqüències de la seva obra. Se provà de desfer la pinya. Les primeres capes s'esgranaven fàcilment, i entre elles s'hi veien bracejar els pastors, verds de terror, com nàufregs entre les desferres del bastiment que s'enfonsa. Per lo demés, era ja massa tard: els remolins avançaven sempre vers l'abim i prompte començaren a estimbar-se les bèsties, per més que lluitaven desesperadament per a arrapar-se al terreno que els faltava sota els peus. Llurs bramuls i esbufecs desesperats, la braó sorda dels cossos que s'estimbaven i de les roques que feien seguir en sa lluita per la vida, els escatainets de les gralles i esparvers que a volades fugien de les cingleres, junt amb els renecs i malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels quals, arrencant-se els cabells, ploraven a clams com dones enviudades al contemplar aquell bé de Déu que es pedrejava, feia un chor d'una grandiositat esglaiadora, com de segur no n'havia ressonat d'altre per aquells comes des de que allavors, en el gènesis del món, s'enfondrava la crosta de la terra i les muntanyes deixaven al descobert llurs feréstegues carcanades.

I no era encara prou: no apaivagat aquell vèrtig suïcida que dominava a les bèsties, foren les persones que començaren a heure-se-les elles amb elles. Negats els cors de ràbia i desesperació, començaren a recriminar-se uns als altres, titllant-se de lladres, de bords de mala dona i de fills de qualsevol cosa. Brandejaven els garrots i les fones, xiulaven furients els rocalls, i, si no venien més prompte a grapats, era perquè ho impedia la barreja de bèsties que corrien d'ací d'allà esverades, moltes d'elles mostrant sagnoses la pell i les banyes. Les pedres començaren a fer blanc, relluïren alguns ganivets i ben aviat també algunes pistoles, que de tan negres i ronyoses semblaven sortides d'un femer. Sonaren repetidament alguns trets: un guàrdia fou ferit d'un braç, i el cabo, que ja era ronc de tan cridar -Alto a la justícia!- manà foc; i, dominant tots els altres gemecs, se sentí una veu esgarrifosa que cridava: -Pare, jo só mort!- Era el pobre noi del Payré, que, botent com una pilota, anà a caure sobre la gleva, caragolant-se i llançant un doll de sang.

Fou la senyal de campi qui pugui. A la veu de -N'hi ha un de mort,- tothom fugí a l'esgarriada. Llevat dels guardes i alguns pastors vells, ben pocs foren els que quedaren allí, plorant sobre aquell camp de desolació.

VIII

El senyor de Serra-Bruna, com a bon general, havia contemplat la lluita des de respectable distància, fora de perill. Son espant, que ja començà amb la bolca de l'autoritat, anà en crescendo fins que, no podent ja resistir més aquell espectacle, amb els cabells eneriçats i groc com un desenterrat, muntà com pogué la mula cridant: -Fugim, fugim!- I fugí vers el grau de la Portella, xiulant-li sempre les orelles amb aquella braó esgarrifosa que proclamava la síntesi de sa gran obra.

La seva ànima, empedreïda per totes les tossuderies de la ferida vanitat, necessitava una sotragada com aquella per a obrir els ulls a la realitat. La crema dels masos l'havia remogut terriblement, encara que sense vence'l; però ara començava a penedir-se d'haver fet tant camí a despit dels consells de la seva família, de la qual, per causa de són maleït punt d'honra, estava mig divorciat. Ja la sortida del mas, al vespre abans, li havia deixat al cor una amargantor estranya. Per a estalviar-se les explicacions i recriminacions de sa muller, tractà d'esmunyir-se d'amagat; però a la porta es topà amb ses filles, que, contristades i ploroses, li barraven el pas suplicant-li que no marxés. Sols en son obstinat emmarranament pogué trobar suficients forces per a desfer-se de llurs braços i rebutjar sos desesperats precs, ofegant en son cor l'afecte de família, l'únic que coneixia d'aquest món. La Montserrat, sobretot, estigué extraordinàriament perfidiosa, i, al veure's, per fi, asprament rebutjada per son pare, li clavà una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de desesperació, d'enuig i de commiseració, que des d'aleshores el tenia contorbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava el record d'una altra mirada consemblant. Era aquell dia en què en Ramon, amb sa fina retòrica i punxant ironia, estigué, a propòsit del plet, dur i agressiu com mai, tirant-li a la cara veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que, pronuncià aquelles paraules: -Infeliç de vostè si mai arriba a guanyà'l!- No s'havien disputat més des de llavors; però aquella sentència, i més que tot la mirada amb què fou acompanyada, no s'esborrà més de son magí.

Ara la seva filla li havia renovat al viu el record d'aquella superioritat estranya, aplanadora, que li produïa el temperament fogós i descobert del jove enginyer, que li semblava sortit d'una altra generació. Aquelles dues mirades semblaven germanes, com filles d'una mateixa situació d'ànim i d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferència en sos efectes. La del jove l'havia revoltat de sangs, espolsant-li sa natural apatia i avivant-li aquella tossuderia de criatura antoixadissa i viciosament afalagada que constituïa el fons del seu geni; mentre que la de la Montserrat l'avergonyia dolorosament com un reny.

Però la profecia del jove s'havia complet, perquè des del seu triomf judicial era cada dia més infeliç: ara, a la pèrdua d'aquella tranquil·litat vegetativa, goig de la seva vida, devia afegir-hi la de l'esperança de recobrar-la mai més.

Incapaç sa ànima de grans volades, se donava a desesperar-se per no haver acceptat les proposicions de transacció que, per medi de tercera persona, li havia fet el Cerdà. Quedà pel regateig d'algunes dobletes, ell que per a guanyar el plet escampà les unces a grapats.

Aquest seu digne contrincant, tampoc en aquesta jornada havia desmentit la tradició del Patró Aranya. Al veure que la cosa s'encaminava a encarar-lo amb la Justícia, s'esquitllà també per l'altre cantó. ¡Quin mestre més hàbil per a fer obrir els ulls als obcecats és el fracàs dels plans concebuts! És verdaderament admirable la clarividència que il·lumina els esperits més entercs, tan bon punt les esperances fallides deixen al descobert les fatals conseqüències de la pròpia conducta. Així, aquest il·lustre salvador dels menestrals i terralloners, s'havia tirat a sobre tota la responsabilitat d'aquella fatal subversió. El dilema era curt i ras: o fugir o caure en mans de la Justícia. Una cosa i altra representava, a part de les naturals conseqüències, deixar esmerçat en mans del seus protegits un capital de bon rèdit, però incobrable, com no fos per ell mateix; això a més del dany sofert per la destrucció de la vacada, a on hi tenia bon nombre de caps a mig guany, molts dels quals blanquejarien més tard amb llurs ossades el repeu dels cingles de Serra Calma.

També ell se dolia ara amargament d'haver resistit al regateig d'unes poques dobletes. -¡Què més volia, bèstia de mi,- exclamava, -que començar a explotar la veta del senyor, ja que la d'aquells ximples d'esparracats filava com una seda!

Els camins que duien ambdós personatges se creuaven a l'ermita del Biern, i allà es toparen absort cada un amb ses cabòries. Magnifica situació per a dirimir personalment, a tall d'Hector i Aquil·les, el plet que entre mans duien tan famosos cabdills. El veral del Biern trontollaria al ressò de sa terrible escomesa, la sang engruixiria la mansa corrent de la riera, i el vencedor, en la darrera i heroica brega, després d'arrossegar el cadavre del vençut, donant tres tombs entorn del santuari, joiria l'apoteosi de la victòria, proclamant sa indiscutible hegemonia sobre la delitosa comarca de Vall de Pedres.

Res d'això: no eren pas homes d'aquesta fusta. La posa aclaparada d'un i altre traïa les respectives disposicions. Cada un, a l'estudiar sa pròpia situació, medí la del contrari i seguidament se comprengueren, com se comprenen les ànimes petites. Ambdós calcularen que una mútua intel·ligència podia encara millorar les respectives situacions. Don Eudald tenia bons padrins i podia emparar i salvar la situació compromesa del Cerdà. En canvi aquest podia tornar-li a la cleda els mansos moltons del poble i assegurar-li la pacífica possessió de sos drets a l'empriu. Tot seria qüestió d'alguns grapats de les grogues, que encara sobraven en les caixes de Serra-Bruna, per a tapar la boca als més desatinats. Del contrari el Cerdà era perdut, mes també el senyor era enfonsat per sempre davant del país que el miraria amb horror i no mancarien altres Cerdans per a amargar-li la vida.

El Cerdà s'apropava balancejant el cap i don Eudald el mirava venir procurant imprimir intencionadament a son posat de jutge sever i irritat, un cert deix de protecció, sense que del fons de llurs ànimes egoistes se n'alcés cap veu de protesta pel contuberni que meditaven sobre la terra fumejant encara amb els dols que havien sembrat.

Mes no contaven amb un tercer personatge, el mosso del senyor (representant de l'esperit senzill del poble), que, incapaç de compendre la baixesa agena, jutja solament a impuls de sos sentiments generosos, per més que sovint malmenats per la ignorància i la malícia. Per ell, aquells dos homes sintetisaven dos pols oposats, com si diguéssim els esperits del bé i del mal, entre els quals no hi cap componenda de cap mena. Cregut, doncs, de què anaven a abraonar-se, s'interposà noblement entre els dos, amb el garrot alt, disposat a jugar-se la vida per son amo. Com si aquella ingènua manifestació del sirvent revetllés en ells una engruna de dignitat, el Cerdà trencà de camí, i un i altre seguiren sa via sens tornar-se a mirar.

Així també l'infeliç poble de Vall de Pedres devia seguir encara son calvari.

IX

Passaren les assolellades del mes de juliol; les xeixes, filats els canons i brotades les espigues, perderen sa verdor tendra, matitzant-se amb canviants blavosos que el suau oreig tornassolava; passaren els bufaruts per sobre les florides blanderies, formant ramats d'onades que es perseguien sense assolir-se mai; vingueren les colrades de l'agost a madurar el gra, símbol de l'aliment del home, i miriades de rosses espigues, després de tenyir amb tons d'or els plans i les quintanes, mostraren son fruit assaonat i moriren; els segadors, de tornada del fons de l'Empordà, passaren també amb ses lluentes eines, deixant arreu els camps pelats i la palla agombolada a garballons vora els aixadius; baixaren les cobles batedores a dansar per les eres, cabdellant la palla i fent saltar el gra de les arestes, gra que després els ventadors triaven del boll que el vent escampava; i també passaren els dallaires a repelar per tercera volta l'herba de les tanques; i les guatlles i les orenetes se'n fugiren emmenant-se'n llurs cries apeixades quan les abelles, proveïdes de mel i cera, es tancaven en llurs bucs. Tot, en fi, tot arribà i passà a Vall de Pedres com de consuetud arribava i passava… ¡Lo que no passava mai, lo que restava clavat com una maledicció, era aquell vel de tristesa, aquell ambient de mort que, com un baf de pesta, embolcallava camps i masies, ofegant cançons i rialles des de la trista jornada de Sant Antoni de juny!

Els espeuetats de la jornada. curaren als vuit dies; els cossejats i capolats per les bèsties, als quinze dies deixaven les untures de melassa i d'oli de lluert, i sortiren al treball curats uns i altres, ranquejant qualque mica. Als vint dies, els de pell trencada per les fonades, per les eines de tall o pels nuosos garrots manejats a tall de cego, començaren a destapar sos verdencs i nyanyos arreconant draps i benes. Els foradats pel plom o amb traus al cos, d'aquells que no demanen cosidora, a la mesada deixaven llurs crosses i endreçaven les xarpes provant d'empunyar de nou les eines de la terra. Alguns de més mala pelladura o afectats per lesions internes, cançonejaven més, perquè, com deien llurs parents, tenien el llop tancat a dintre; mes a la fi també començaven a treure al sol llurs cares esgrogueïdes; fins en Jaumet Pòbul, que havia quedat com una coca, i el pobre noi del Payré, amb el pit atravessat de part a part, després de lluitar setmanes i setmanes entre la vida i la mort, també reeixien a la fi, i, com si es despertesssin d'un somni preguntaven si era ahir que se les havien a l'empriu. És a dir que, més o menos ràpidament, tots havien curat o tiraven per bé. Mes lo que no havia curat ni per bé tirava, era el mal de cor, la quimera que covava dintre els pits de terralloners i menestrals, tan fonda que, al girar la cara cap al casal de Serra-Bruna, instintivament cloïen els punys i petant de dents mastegaven una maledicció.

També allà, com antany, havien florit les clavellines i violers que fistonejaven els ampits de les mirandes i torratxes. Les liles del jardí es tenyiren a son temps de la tinta moradenca de llurs flors, que a poc morien ofegades per l'esclat de verd de ses fulles gemades i lluentes que ara ja groguejaven; les satalies i rosses garlandes dels ombràculs, per llarg temps endiumenjades amb els colors de la celístia, després d'espargir al vent i rossejar el sòl amb les despulles de llurs gales, començaven a tòrcer els colls com preparant-se per a la dormida de l'hivern; les lloques havien tret ses pollades, que ara ja mostraven les crestes, i fins els canaris de les cries s'havien multiplicat com anys enrera baix la providència de mossèn Isidro, qui, com sempre, es planyia de què sols li havien anat així, tau, tau… Lo que no havia reeixit poc ni molt era el bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou a mal borràs. Més que mai semblava allò ara el casal de la mort.

X

Don Eudald estava enllitat. Aquell enfit d'impressions terribles de la diada de Sant Antoni no l'havia encara pogut pair. Sa esposa, instal·lada en l'espona del llit com una germana de la Caritat, anava, amb el cor ple d'angúnies, mes sense que sos llavis se despleguessin per a fer-li una recriminació ni per a exhalar una queixa, seguint el procés moral d'aquell infeliç; procés en el qual s'havia interessat ja fins sa naturalesa física.

Verdadera encarnació de l'esperit decadent i malmès de nostra terra, avesat sols als esbrossats camins de la fàcil vida de ricatxo emperesit, al topar-se amb un geni com el d'en Montbrió, que representava el revers de la medalla, s'hi entrebancà, perquè en sa petitesa de sentiments no el sapigué compendre. En les elucubracions biològiques del jove, s'hi veia sempre al·ludit, fins quan aquest no feia més que generalitzar; i, rebelde a tot tractament, no féu sinó empernar-se contra la realitat de les coses, igual que una mula guitant contra els rascle. Son caràcter vanitós i tossut no li havia permès tastar les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant, que, si bé és cert se complaïa sovint en exercitar les llagues velles i fredes, era sempre pel gust de veure-les reaccionar. Ell sols havia sentit les fiblades del bisturí despitat, negant-se al consol de la curació. Així, impulsat per mòbils mesquins, i sense el contrapès de la presència d'esperit i la fortalesa d'ànima pròpia dels grans caràcters, havia rodolat miserablement fins al peu de la ruïna de la carn i de l'esperit.

I la pobra de donya Dolors, quan el mirava debatent-se amb els desficis de la febre, prorrompent en incoherències que traïen son estat d'ànim, manava desembarassar l'alcova, perquè ella sola, lliure de testimonis indiscrets, volia esbrinar, aprofitant les ingenuïtats de la inconsciència, la situació d'aquella ànima més malalta que el cos, i al sentir-li expressar enyorances de l'escalf de la família, que abans li alegrava la vida, i insinuar remordiments d'haver-la sacrificada a sos capritxos, allavors, comprenent que aquella infeliç víctima d'un fals punt d'honor, que li havia empedreït les entranyes, estava en camí de donar-se per la pell, sentia eixamplar-se un poc son cor d'esposa desolada, percibint al lluny, i entre foscors, com un raig d'esperança.

Desgraciadament, quan ell començà a veure's les orelles, ella hagué de rendir-se aclaparada per la tensió moral i l'excés de fatiga; i quan, una mica refeta pel descans, tornà a alçar el cap, era ell qui s'ajeia de nou, postrat per una invencible passió d'ànim. I així, ara l'un ara l'altre; com els catúfols d'una sínia, s'anaven alternant en salut i en malaltia, fent cada dia més complicada la situació de la família.

XI

Entre mossèn Isidro, que, més retret cada dia, i no atrevint-se a ficar-se en lo que no el demanaven, se dedicava amb més assiduïtat que mai al compliment de ses obligacions i a pregar a Déu que retornés a la família la pau perduda; en Basi, que, encorralat a casa sens atrevir-se a posar els peus al poble, perquè sobre d'ell, tant o més que sobre son amo, requeia l'animositat dels terralloners, se manifestava sorrut i malhumorat, fent-se només que amb don Eudald, en qui procurava encara revifar l'esperit de resistència; la pobra Loreto, que no sabia donar-se compte de la situació, i el servei, completament decaigut i esmorteït; sols una persona, la Montserrat, se mantenia ferma i fins semblava créixer en mig de tantes contrarietats. Veritat és que s'havia esvaït aquella ufanor de poncella ben cuidada que tenia un any abans, que sa figura s'havia esllanguit bona cosa, perdent aquell posat festós que la caracteritzava; més, en canvi, havia guanyat en delicadesa de línies lo que havia minvat d'exuberància de formes. Les penes l'havien tornada seriosa i entenimentada: sos ulls juganers havien adquirit una mirada fonda i penetrant que reflectia tot un mar de serena tristesa, i sa boca, abans sempre desclosa per un dolç somrís, s'havia plegat vigorosament, sense desformar-se les suaus línies de sos llavis, molsuts i rosats. Son conjunt, sense perdre l'atractiu d'una bondat ingènita, s'imposava per la consciència de què era ella l'única ànima que en aquella casa restava sencera.

Desoint els consells de la família i del servei, ni una sola festa deixà d'assistir a la parròquia, acompanyada sols de la Loreto i d'una criada vella, ocupant sempre son setial en el banc de la família; i acabats els divins oficis, després de visitar el vell Rector i alguna família de la seva intimitat, atravessava sense temença ni afectació la plaça, quasi sempre ocupada per rotllos de jugadors i de garlaires, per a muntar en el carruatge, sense que per un mai ningú li faltés el respecte. Semblava com si la cobrís l'ombra protectora de son enamorat, el record del qual, si cada dia era més fondo en son cor, tampoc s'havia esborrat del tot de la memòria dels valldepedrencs, doncs eren molts els que, al veure-la a ella, exclamaven: -Si fos aquell nostre senyor, no passaria el que passa!

I ¿quin dubte té que era l'amor d'en Montbrió que l'havia transformada, infundint-li la seva ànima coratjosa i genial? Per a tothom les breus estàncies del jove en la comarca havien sigut causa d'impressió més o menys fonda. En un o altre sentit, tothom havia experimentat l'especialíssima commoció que el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produïa en qui tingués ànima, i fins en molts que semblaven no tenir-ne o tenir-la de suro. Però en ningú aquesta impressió havia sigut intensa i transcendental, si bé en diferent sentit, com en don Eudald i la Montserrat.

Aquesta, a diferència de son pare, havia sabut copsar a ple cor les dolceses virils d'aquella ànima apassionada, i de sos esclats de feridora franquesa n'havia comprès la noblesa de sa ingenuïtat i de sa bona intenció. Sovint les envestides que, a tall de boig, donava a son pare, com a bona filla l'havien ferida al mig del cor; mes, impregnada com estava de l'esperit del jove, i segura de la bondat de sa doctrina, les hi perdonava, com se perdonen al metge les tortures que fa sofrir al malalt per a tornar-li la salut perduda.

XII

-I a mi m'ho conteu, això?- els deia mossèn Joan als seus feligresos, que, segons la seva pròpia profecia, corrien ara a estirar-li la sotana, recordant-li sa eterna missió de pare-pedaç, per a sorgir els descosits de la desfeta de la diada de Sant Antoni. -¿I ara m'ho conteu, això? ¡Quan era hora no mancà qui vos avisava, i no en féreu cas! ¿Per què no aneu a contar-ho als que vos han conduït fins allà on sou?

-Ja veurà, mossèn Joan, és que qui perd lo seu perd el seny. ¿No era ben trist de veure que aquest home s'apropiés lo que és ben nostre?

-No tinc pas d'abonar-lo, a aquell déu-lo-faça-bo, que més merescuda que vosaltres té la pena que passa- responia el Rector, sempre amb inflexions d'aspresa en ell desconegudes; -però, ¡ànimes de canti!, ¿era per tals camins, i portats per un esquirol com l'altre, que havíeu de sortir a vores?

-Ai, Senyor!- exclamaven ells amb la seva ingenuïtat bosquerola. -¡Prou que ho veiem, que el Cerdà és un janfosca que no més mira per ell; mes… ja veurà… ¡pensàvem que ningú com ell per a fer la guitza a l'altre janfosca!…

-Just i cabal! I entre els dos janfosques vosaltres n'heu sigut tornadors, pagant també la vostra part de janfosqueria. Perquè, diguem-ho clar, vosaltres, els que teniu poc o gens de bestiar, poc vos dóna ni vos quita que l'empriu sia d'en Pere o d'en Pau. Llevat d'alguna rompuda, on hi deixeu la salut a canvi de quatre sacs de mestall magre i que igual explotaríeu d'un compte com d'un altre, per lo demés tan tindreu com tindríeu. Sinó que a aquell brètol li va convenir (ell sap per què), alçar la llebre, i vos va pendre per gossos, aquissant-vos perquè l'ajudèsseu a conseguir-la, i vosaltres corríeu com ximples, pensant menjar-vos-la primer. Vosaltres vos heu trencat el coll, mentres que els més interessats en la cosa s'han quedat a l'agoit. Lo cert és que tots, des del senyor al darrer terralloner, tots, qui més qui menos, heu jugat de ganyó. Fins jo mateix confesso que he pecat de descuidat i mandrós, no creient mai que hi hagués tanta falta de bon seny. Quan vaig adonar-me'n, encara que tard, tot era avisar-vos, pregant i suplicant; però… ca!…, tothom anava a la boja. Si la gent de seny se m'hagués posat al costat, ja vos asseguro jo que no gemegaríeu lo que gemegeu. Però està vist que al Rector no el busquen sinó per necessitat.

Els infeliços se quedaven admirats de la tornada del Rector, que per ells era ben nova; mes, com sentien l'escoïssor del dit sobre la nafra, acotaven el cap i callaven.

Cal reconèixer que mossèn Joan no era el mateix d'abans. Havia desaparegut aquell capellà mansuet, de cor irreflexivament tendre, que es fonia com la cera, davant de les misèries agenes, enternint-se fins a llagrimejar amb les canteules d'una beata (sacerdot de melodrama, a propòsit per a fer plorar sobre les pàgines d'una novel·la), per a fer pas al filòsop pràctic, en qui el cap sempre domina el cor, figura més humana, més muntanyenca, menys angelical tal volta, però més àpta per a desempenyar amb fruit la complexa missió parroquial que requereix, com prevé l'Evangeli, no desaparellar mai la candidesa de la coloma de l'astúcia de la serpent.

Era una conseqüència de la revolució d'idees que forjava en son enteniment d'ençà de la reaparicíó del seu nebot. Els exabruptes d'aquest, amb ses grans síntesis sociològiques i històriques, amb sos realismes crusos, però lògics, i sos entusiasmes generosos obrant com un reactiu, posaren en acció el cabal de ciència dormida o estàtica, per dir-ho així, que ell posseïa, portant-li una nova orientació en sos ideals. Els terribles aconteixements esdevinguts al poble, en els quals no pogué desempenyar el paper que li pertocava, acabaren d'obrir-li els ulls a la realitat, i començà a formular una sèrie de conclusions, fruit de la conjunció de les genials intuïcions de son nebot, amb el gran sediment de filosofia escolàstica de què estava impregnat son esperit.

I mentres la Justícía, rodejada de son estat major d'escrivans, procuradors i agutzils, i apoiada per un estol de Guàrdies Civils i Rurals, s'afanyava a omplir folis i més folis, citant testimonis, dictant providències, evacuant diligències, subjectant a llarguíssms i capciosos interrogatoris una dotzena d'acusats, amb tot lo qual enfosquia cada dia més els fets, els dos verdaders coautors quedaven impunes. El Cerdà perquè, fet fonedís, no li arribaven les requisitòries, que pròdigament el Jutjat expedia. Don Eudald (oh, don Eudald!) estava perfectament dins de la legalitat. Fins el diari conservador l'havia presentat com una víctima de l'onada revolucionària, que, amb son creixement, justificava d'una manera plena la necessitat de la política repressiva que, amb tan bon encert havia emprès el ministre González Bravo.

I dels infeliços ferits, qui se'n recordava? ¡Pobrets! Prou haurien quedat abandonats de tothom si mossèn Joan, malgrat ses rebufades, no s'hagués encarregat encara de complir-la, sa eterna missió de pare-pedaç; missió ben sobrera si un home d'empenta i de seny s'hagués proposat a temps fer-ne posar als que no en tenien, com excusada seria la dolorosa tasca de la Germana de la Caritat si es carreguessin els canons amb serradís i borres en lloc d'engorjar-los de pólvora i de plom.

XIII

Serra-Bruna, 24 de setembre de 1868.

Estimat Ramon:…

¡Bé te n'he escrites, de tristeses, des de la nostra separació! Particularment des de la feta de la diada de Sant Antoni, no faig més que comunicar-te dols i llàgrimes. Però considera que aquestes cartes són l'únic desguàs de mon cor, perquè altrament la meva vida és sols un dolorós fingiment. Amb la mamà fingeixo un coratge que no tinc, per no amargar-li les pròpies penes; amb el papà dec fingir indiferència, perquè conec que l'apena molt que una es mostri afectada pels contratemps, dels quals comença a compendre n'és ell el causant; amb la Loreto, alegria, per no enfosquir-li més encara els ja prou tristos horitzons de nostra soledat; amb el servei m'és precís mostrar-me superior a les circumstàncies, perquè ja massa que comprenen que som jo l'única persona que queda a la família per a fer cara a la situació. Sols amb tu, que estàs per sobre de tot, m'és donat esplatjar-me i donar sortida a la intensa pena que m'ofega i que sense aquests esplais me mataria.

Quin estiu més trist! Fins la naturalesa hi ajuda, doncs una terrible secada, que ha perdut les collites, fa rossejar els herbeis i esfulla els arbres ans d'hora. Ademés, malalties, soledat i abandono de tothom. De tants parents que ens visitaven, a penes n'hem vist cap enguany. Uns han pretextat ocupacions, altres contratemps i alguns la inseguretat de la cosa pública. Potser aquests eren els més francs, perquè el papà, que devora els periòdics, fa temps que li sento dir que a la madurada dels préssecs tindríem la terrabastada. I ja hi soms, a la madurada dels préssecs.

Doncs, a més de les circumstàncies especials que ens rodegen i que per si soles sobren per a entristir mon esperit, hi ha encara aquest no sé què de paorós que es respira en l'atmosfera i que fa pressentir temps encara més difícils que els presents. El primer símptoma de què tenim la tempestat a sobre, l'han donat els destacaments de Civils i Rurals que teníem guardant el poble, i que, com les aurenetes a la primera fredorada, han desaparegut de cop. Al rebre el papà aquesta notícia, va tenir mitja obeïna.

* * *

Serra-Bruna, 1 d'octubre de 1868.

Avui he estat al poble i he notat cert enrenou que m'ha sorprès. He vist fesomies noves i he sorprès mirades que relluïen amb expressions de malícia. ¡Aquest poble, abans tan pacífic i senzill, com és desconegut!

He visitat a mossèn Joan. Pobre home! Si el veiessis, el trobaries envellit de deu anys. Estava més afectat que mai i m'ha dit:

-Filla meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauria donat cuidado, perquè aquest poble era un país de benaventurats; però avui… ¡què sé jo!… ¿No podríeu pas allunyar-vos, fins a veure això en què la dóna?

-Res desitjo més- li he dit jo -però ¿a on anirem amb la mamà malalta i el papà que no val gaire més?

* * *

Serra-Bruna, 6 d'octubre.

* * *

Ahir, al llegir el papà una carta, tirà la gorra per terra amb desespero, cridant: -¡Ja s'han desfermat altra volta els dimonis de l'infern!- La carta era de la tia monja, explicant que han sigut llançades del convent, veient-se precisades a refugiar-se a una torreta de les Corts de Sarrià, que els hi oferí interinament una bona persona. Demana hospitalitat, cercant entre nosaltres la pau que allí han perdut. ¡Buscar la pau a casa; que fa temps que no la coneixem!

Avui hem sentit tritllejar al poble, i aquells ressons de festa colpejaven mon cor com tocs de funeral. Què diries que repicaven? Doncs la solemne entrada al poble del Cerdà, acompanyat d'en Gori, en Filassa, el Sabaté i altres que eren presos o fugits des de la feta de Sant Antoni. Els hi donava escolta d'honor un escamot d'homes armats de Vall-llosell, al comando d'un que li diuen el Sastret. Diu que són voluntaris de la llibertat.

Els terralloners els han rebut amb palmes; acte seguit s'han apoderat de la casa del comú, destituint l'alcalde, el jutge, el campaner i fins l'enterramorts. S'han constituït en Junta Revolucionaria, essent-ne president ell, el Cerdà, que fa discursos a la plaça, cridant: -¡Abajo lo existente! ¡Viva la libertad!

Això diuen que és la revolució, i jo no sé si té res que veure amb el daltabaix que tu predicaves allavors que demanaves sang nova, si bé que, si hem de jutjar per l'esverament de la gent pacífica i per l'aspecte de certes figures noves que arreu se veuen i que semblen escapades de presiri, més bé crec que és aquell cataclisme que tu profetisaves, en vista de què els que devien vetllar no feien sinó dormir.

El papà ho entén d'altra manera i fa al·lusions a la teva persona, que em fan sofrir molt.

* * *

Serra-Bruna, 10 d'octubre.

* * *

Ja tenim exèrcit! El Cerdà ha constituït el cos de Voluntarios de la Libertat, a on s'hi ha allistat lo bo i millor de cada casa. Ell n'és el coronel, com ja ho és tot al poble. Per sufragar els gastos, ha fet una derrama entre els propietaris. A nosaltres ens han tocat cent duros, per començar.

* * *

Però no és possible saber lo que passa! ¿Es que s'ha enfonsat la societat i ha desaparegutt tota idea de govern racional? Lo cert és que no es nota senyal d'altra autoritat que la del Cerdà, que és omnímoda i està per sobre de tot i de tothom. Sé que s'ocupa de nosaltres i temo que ens farà patir.

El papà està tan concentrat i displicent, que dóna angúnia de veure'l. Passa les hores a l'estudi, a on en Basi l'acaba d'entabanar, tractant de sostenir-li les poques energies que li queden. Li aconsella la resistència a les exigències del Cerdà. Però ¿com ho hem de fer sense més resistència que una dotzena d'homes del veïnat, tenint a tot el poble en contra?

¡Prou en Basi s'ha basquejat per a posar la casa en estat de defensa! Un guaita no perd mai de vista el camí del poble, a posta de sol se barren les portes i de nit tenim sentinelles i retén. Però ¿què en farem d'això, si ens falta la bona voluntat i l'ajuda del comú? No tenim més que enemics o indiferents, i fins els pocs que per obligació o per bondat de cor ens ajuden, de segur que cada un d'ells té un capítol de queixes i recriminacions amagat a dins del pit. Ara les toquem les conseqüències d'un sistema d'aislament i d'egoismes.

* * *

Serra-Bruna, 14 d'octubre.

* * *

Jo no sé pas avenir-m'hi, amb aquesta vida de reclusió forçosa; jo, que ni amb el pensament he fet mal a ningú, no puc concebre que ningú, me n'hagi de fer a mi. Per això avui, diumenge, malgrat les advertències d'en Basi, amb la Loreto i la Mariagna ens hem escapat al poble per a assistir a l'ofici com de costum.

Hem quedat sorpreses al veure el Cerdà, rodejat de l'Ajuntament. Son posat de poca-vergonya demostrava bé que no era la devoció ni el respecte a l'acte lo que li portava, sinó més bé una ostentació d'autoritat i de despreocupació.

Acabat l'ofici, se n'és entrat a la sagristia, a demanar al senyor Rector, o, millor dit, a manar-li, que comparegués a la plaça per a beneir l'arbre de la llibertat, que solemnement anaven a plantar. Mossèn Joan li ha fet de contesta que, sense voler escatir-li sa autoritat, encara que ignorava qui l'hi havia conferida, no estava pas disposat a obeir-la. Que de bona gana el beneiria a ell i als seus companys, que bona falta els hi feia, però dins de l'església, perquè de moixigangues a la plaça no volia pas fer-ne.

Des de l'església s'oien les veus destrempades del Cerdà, amb gran escàndol de les dones i gatzara i rialles dels homes apilotats a la porta. Després ha sortit tot cridant, amb rialla grossera: -Anem, nois: ja el beneirem nosaltres, l'arbre; el beneirem amb vi!- Aquesta escena, d'irrespectuosa procacitat, ens ha deixat a totes el cor oprimit.

* * *

De darrera les persianes de la Rectoria l'he presenciada, la cerimònia de plantar l'arbre de la llibertat. No pots figurar-te espectacle més tristament moixiganguesc. Dalt d'un tablado hi havia tota la Junta Revolucionària. Des d'allí, en Gori i el Sabaté han fet discursos estrambòtics, chorejats per les rialles del poble. El Sabaté, que no estava gaire segur del cap, entrebancant-se, ha caigut del catafalc, i valga-li que l'han emparat els de baix: si no, s'ha romput la closca. Els de dalt l'han retingut pels peus, hissant-lo de nou entre tots de cap per avall, com un sac de trumfes, amb gran gatzara de tothom.

Després ha parlat el Cerdà, deixant-me admirada per la facilitat amb què ho fa, a la seva manera, i ja no m'estranya que se n'arrossegui el poble, per més que tothom el té per un pillo. Jo m'esforçava per fer-me càrrec de les seves explicacions amb el desig d'entrar en les comparances que pots suposar.

La impressió que n'he tret, encara que incompleta per raó de la distància, és que, si bé gastava moltes frases apreses de memòria que segurament ni sap bé lo que signifiquen i que semblen respirar certa noblesa d'intencions, en realitat tirava més a afalagar la bèstia que la persona. Tot era excitar les passions i aquissar els uns contra els altres. Algunes vegades li he sentit barrejar el nom del senyor, que pronunciava a tall de mofa, amb insinuacions que res tenien de caritatives, insinuacions que el poble acollia amb vertadera fruïció.

La plantació de l'arbre ha sigut cosa senzilla. Ell mateix, el Cerdà, ha pres un tany de freixa i l'ha ficat d'arrels al sot, adobant-lo amb pa i regant-lo amb vi; símbols, deia, de l'abundància en què des d'avui viurà el poble.

Després han vingut escenes d'un gènero més bestial. El Sabaté, ja ben borratxo, revestit amb una camisa, ha fet la paròdia de la benedicció, ruixant amb una escombreta xopa de vi l'arbre, i fins a la concurrència, movent un fort escàndol i provocant protestes que suposaven un principi de reacció en els que encara conserven un residu de seny. Tal deu haver advertit el Cerdà, que ha acabat la cerimònia canant d'una garrotada l'esquena d'aquell infeliç, sense consideració a sa jerarquia de vice-president de la Junta Revolucionaria.

Per a solemnitzar la festa, l'amo del poble ha fet tritllejar de valent, ensems que els armats feien gales i la cobla de Prunés sonava compassos endemoniats que els homes ballaven ells amb ells perquè les dones estaven quasi totes retirades. M'oblidava de dir que per disposició també del Cerdà, des del principi s'ha tret a la plaça un bot de vi, del que tothom tirava qui més podia. Darrerament, molts ja jeien per terra, rebolcant-se en ses pròpies immundícies.

M'he retirat de la persiana amb l'ànima encesa de pena i vergonya. A l'estudi he trobat a mossèn Joan que resant plorava. Son aplanament m'ha fet tanta pena, que per no apesarar-lo més no he volgut contar-li lo que havia vist i sentit; El pobre home s'oposava a la meva marxa per temor d'algun atropell, i al veure ma forta resolució ens volia fer sortir per la part de l'hort acompanyades d'en Pascal i la Feliça. Ni això he consentit.

Ho creuràs? Me sentia desconeguda i coratjosa per a qualsevol cosa. Era tal la meva exaltació d'ànim, era tant lo que m'havien afectat aquelles escenes de rebaixament del poble, que fins desitjava quelcom de més grave, si vols, de més salvatge, de major extravio de sentiments, però que demostrés virilitat, que fos de més caràcter. Hauria volgut cridar al poble: -¡Jo som la filla d'aquell a qui més avorriu, d'aquell que, devent ser vostre amic i vostre pare, vos ha abandonat per deixadesa i vos ha perjudicat per petitesa d'esperit! ¡Vesseu-la, la meva sang, i emborratxeu's amb ella abans que de vi! Sigueu homes, no pas bèsties! Vengeu's en hora bona del vostre enemic, qui en el fons és més infeliç que vosaltres, però no vos llanceu en braços de qui vos embruteix per a satisfacció de sos instints perversos. El meu pare és vostre enemic descobert, però aquest home és vostre amic traïdor.

Prenent a la Loreto per la mà i seguida de la Mariagna, hem baixat l'escala sense quasi despedir-me del senyor Rector, i com desatinada. No sé quin aspecte devíem presentar a l'atravessar la plaça, perquè la majoria dels homes, a l'adonar-se de nosaltres, semblaven sufocats i molts 'esmunyien com vailets sorpresos infraganti. Fins el Cerdà, que perorava en mig d'un rotllo, ha baixat de sobte la veu. Al passar-li frec a frec, ha volgut dominar-me amb son esguard desvergonyit i insultant, però he trobat en mi prou forces per a sostenir-li la mirada avinentant-li tot el meu despreci, fins que, fent el distret, s'ha tombat d'esquena.

Oh, estimat Ramon! ¡Si sabessis lo que en aquells moments ha creuat per mon cervell! Ni jo mateixa me'n sé avenir. He sentit com una foguerada del gèni teu, que et dóna aquells esclats que fan tremolar; he tingut temptacions d'arrencar l'arbrot i batre'l per la cara d'aquell home, reptant-lo davant del poble i senyalant-lo com un miserable llop cobert amb la capa del pastor.

M'he detingut a temps, recordant-me de què no som més que una infeliç noia sense forces ni experiència; i ademés, trista de mi, ¡com puc jo alçar la veu aquí, on tenim nosaltres tants erros de què arrepentir-nos i tantes culpes que purgar! ¡Ah, si no hi hagués màcula en la família!…

* * *

En veritat, no n'és pas tothom, de la seguida: n'estic segura. He tingut ocasió d'observar algunes persones que s'apartaven amb fàstic de la plaça i molts ulls que em miraven amb simpatia, com si em demanessin quelcom que jo, pobra de mi, no podia donar-los-hi. Semblaven polls desllocats abans d'hora, i el no poder-los-hi jo oferir amparo m'ha acabat d'omplir de pena i vergonya.

* * *

Serra-Bruna 22 octubre.

* * *

La situació s'agrava d'un modo que esfereeix. Aquest botxí del Cerdà, enorgullit de sa força i de la impunitat de sos actes, va fent derramas l'una darrera l'altra. Necessita molts diners per a ses disbauxes i per a sostenir sa companyia de saions: diner que, a la fi, tot va a la seva caixa en paga de les fartaneres que els serveix i del vi amb què els emmetzina, a part del que es reté per compte de pensions atrassades sos infeliços testaferros, la major part d'ells endogalats fins al coll; sense comptar que ell és l'únic director, administrador i clavari d'aquest gremi sense fe ni llei.

Així ho conta en Basi, que per son cantó és també a casa l'únic amo, ja que el papà no té esma per a res, Ara ha prohibit terminantment donar ni un marve més, animat per no sé quines maquinacions que porta entre mans, confabulat amb alguns propietaris que comencen a despertar-se per les picades que senten a la bossa. Però jo d'aquestes confabulacions no n'espero sinó noves desgràcies, perquè entenc que no és en Basi, encara que home decidit i fidel, la persona a propòsit per a salvar la situació, ja que és titllat com a conseller del papà i el principal culpable de les accions d'aquest.

De moment ja tenim que el Cerdà accentua sa inquina contra nosaltres, induint al poble a reclamar una indemnització pels danys soferts a l'empriu, a més d'exigir l'entrega d'aquella maleïda sentència per a fer-ne un foc al mig de la plaça. Fins hem tingut avís de què s'arma un complot per a atacar-nos a casa mateix.

* * *

Tu em dius que, donada la situació delicada envers ma família, no creus arribada encara l'hora d'intervenir amb fums de protector. Respecto tes delicadeses, però lo cert és que aquesta situació s'ha fet intolerable; això no és viure ni morir. Ja fa quinze dies que no rebem el correu ni tenim notícies de fora; però ha d'ésser grave lo que passa, perquè aquest home puga sostenir-se i exercir sa autoritat fora de tota llei i raó.

Déu meu! ¿Es possible que, sia tot el país un exemple d'anarquia desfrenada com aquest poble desgraciat? ¿No es trobarà, en un lloc o altre, un recó on amagar-nos i reposar tranquilament lliures de les terribles angoixes que aquí ens malmeten la salut?

* * *

Serra-Bruna 29 octubre.

Decididament hem resolt posar-hi terra entre mig. En Basi aprova aquesta resolució, perquè diu clar que li fem nosa i desitja obrar amb llibertat d'acció i que es basta sol per defensar nostres interessos. El papà, i principalment la mamà, no estan pas en situació de viatjar, però tots estem ansiosos de fugir d'aquesta terra que sembla deixada de la mà de Déu.

* * *

Aquesta nit he rebut un bitllet de mossèn Joan, qui sense més explicacions ens prega que fugim. El pobre home està poc menos que sitiat en la Rectoria doncs el Cerdà, sospitant que siga solidari de les maquinacions d'en Llissàs, li ha posat guardes de vista.

* * *

Escric aquestes ratlles a corra-cuita, doncs tot està a punt de marxa. Ens acompanyen alguns homes armats, com si haguéssim de travessar un país de salvatges, i aquesta consideració fa plorar el cor. En Basi diu que ens protegirà sense abandonar la casa. Mossèn Isidro ens acompanyarà fins a Vall-llosell, però està empenyat en tornar, perquè diu que son lloc està en la masia. Pobre home! És un bon amic i home de cor: ell ha sigut un dels pocs consols que aquí hem tingut.

Acabaré aquesta carta a Vall-llosell, si és que la Verge de Montserrat ens permet arribar-hi. ¡Ella ens encamini!

* * *

Raimon, estimat meu: nostra fugida ha fracassat. No erem encara al rieral que ens hem vist detinguts per uns quants homes comanats pel Sabaté, qui en nom de la Junta Revolucionaria volia portar-nos presos a Vall de Pedres. No pots figurar-te com ens hem esglaiat nosaltres, sobretot la mamà. S'ha armat una tan viva disputa amb nostres acompanyants, que he temut esclatés en lluita encarnitzada.

No sé d'on m'he tret les forces per a saltar del carrro i per a increpar a nostres perseguidors per sa mala obra; de molestar a pobres dones i malalts. Crec que he arribat a impressionar-los, doncs callaven i fins alguns s'apartaven confosos. En aquell moment l'arribada d'en Basi amb un reforç ens ha perjudicat. S'ha renovat la disputa, i mossèn Isidro i jo hem degut fer miracles per a evitar un disbarat. Ha calgut transigir i tornar a casa.

Quan hi arribàvem s'ha sentit la veu del Cerdà que venia corrents amb un altre escamot de galifardeus i tronava des de lluny contra el Sabaté perquè ens deixava entrar quedant-se ell fora. Jo, abans que ells, he entès de lo que es tractava, i he fet senya an en Basi perquè fiqués el carro a l'entrada sense acabar de descavalcar. Ha vingut just, perquè quan ells han sentit que el seu amo els cridava -A dintre tothom!-, ja la porta es tancava.

Allavors s'ha entaulat una lluita terrible. Els nostres han defensat coratjosament la porta a cops de puny i a culatades, batent-la pels nassos del Cerdà, que cridava -Foc a ells!- Ha sonat un espetec d'escopetades, i alguna bala ha passat xiulant a través de les gruixudes posts de roure; els vidres de les galeries queien amb estrèpit fets a miques, fins que de les finestres i troneres se'ls hi ha contestat, obligant-los a allunyar-se corrents.

Pots imaginar-te nostra consternació, en aquells moments en què el terratrèmol semblava indici de la fi del món. La mamà s'és desmaiada i el papà sembla talment aireferit. Ara ells estan un poc refets, perquè es creuen segurs; però jo, que sé que estem sitiats i tinc consciència de la situació, estic en un trascor de mort. Penso que algú ha pres mal, per més que en Basi ho nega, perquè en aquells moments terribles he sentit gemecs de dolor. ¡Qui ens perdonarà, Déu meu, la sang que es vessa per nostres pecats!

Per les llagues de Cristo t'ho suplico: vina corrents, vina, si és que tes promeses d'amor no són una mentida. Tu, i sols tu, pots posar terme a nostre martiri. No manca qui ha insinuat la sospita de què tes ponderades delicadeses podrien ser la tapadora de sentiments mesquins. Jo m'he indignat davant d'aquesta calúmnia que, amb tot, deus perdonar com eixida de cors aclaparats per tots els dolors i pel desamparo en què vivim.

Ah, Ramon, si jo fos home!… Jo la faria, la foguera al mig de la plaça, per a cremar-hi el ditxós document i amb ell tots els pecats que hem comès; i, un cop donada aquesta satisfacció a la meva consoiència, acoblaria a mon entorn a tots els que secretament repugnen d'aquest estat de coses, que, no ho dubtis, són més dels que semblen, i contra el Cerdà i els que el seguissin, m'hi jugaria la vida. Mes… perdona'm, que semblo ximple parlant de lo que no ve al cas.

* * *

T'envio aquesta carta per un recader de confiança que em promet que abans del vespre la posarà en tes mans. Si tu ets l'home que jo conec, demà, abans de mig dia, seràs aquí. Del contrari, estic resolta a pendre el darrer partit. Saquejaré la caixa de mon pare i cobriré d'or a l'infame; que els deutes de l'egoisme ja poden saldar-se amb el miserable or.

I encara em tindré per ben ditxosa si a tal preu puc comprar nostra llibertat i fugir lluny, ben lluny de Serra-Bruna.

L'ARC DE SANT MARTÍ

I

A trenc d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixia embolcallat d'aquella boirina tènue, visible sols de lluny, que en matinades de calma se forma entorn dels conglomerats de la vida humana. D'algunes xemeneies començaven a eixir-ne fils de blavosa fumarella quan el sol no besava encara els alts turons que el poble dominen.

Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí i amb les barretines enfonsades fins dejús de les orelles, estaven sentats en un bancal de pedra del carrer de l'Església enfilant la porta de la Rectoria. De tant en tant canviaven alguna frase que eixia mandrosa i enfarfegada d'en mig de glopades de fum agre de tabac d'Andorra que xuclaven d'unes pipes pudentes i carralloses.

Son posat de nyonya i son desfardament els denunciava com a captaires, més en realitat eren dos dignes funcionaris del Cerdà, dos números de la milícia apostats per son quefe a l'agoit de la Rectoria.

Creus tu que pot durar gaire, aquest misteri?- deia un. -Bona por em fa que el millor dia els civils ne faran una cordada, de tots nosaltres. Mai he vist que durés molt, això de què els pobres se fessin la llei.

-Me vull pensar que tens massa raó- feia l'altre, escupint, -i els mateixos pensaments me vénen cada dia al matí, que és con un hom té el cap més clar. Aquest janfosca del Cerdà, me dic jo, no procura sinó per ell, i en con vegi la seva ens deixarà a tots a l'estacada.

-I que t'has pensat que no ho veig, també? Som pas tan tou. El Cerdà, com tots els pois ressuscitats, pica més fort que els altres, i, llevat de què ens necessita per fer-se els seus, tant se n'hi en fo de nosaltres com de lo que he trobat avui.

Sinó que ja veuràs lo que jo penso: com de la feta de Sant Antoni ne gemego encara, si tan sols puc ficar la mà en això de Serra-Bruna abans de què els demés ne facin net… hagut hagut. Mes ja compto fer-me de seguida fonedís, perquè, com te dic, aquest misteri no pot pas durar…-

En això l'atenció dels dignes milicians fou atreta per un traquetreig pausat de ferradures que venia de carrer amunt. Prengueren els retacos que tenien arrimats a la paret en el moment en què girava la cantonada un cavaller d'aspecte mig-eval, empolainat fins als genolls, mig abrigat amb una esclavina curta i folgada i cobrint son cap amb un capell tirolès amb ploma i tot, trajo molt en boga entre els que podríem dir-ne sportmen d'aquell temps. Ben aviat el reconegueren per en Ramon de Montbrió, i, com si fos ell justament l'objectiu de sa vigilància, se quadraren al mig del carrer amb posat de barrar-li el pas.

-Alto y quien vive- li cridaren. Mes el cavaller avançava pausadament, com si, absort en sos pensaments, no s'adonés dels sentinelles fins que el cavall hi fou de nassos. Allavors un dels sentinelles estengué el braç parant la bèstia i cridant amb veu bastant ferma:

-Alto! Aquí no es passa.

-Què?- féu el cavaller, com si es despertés.

-Que aquí no es passa!- cridà l'altre, més alt, tal com si parlés a un sord. -Vostè va a veure el Rector, i aquí no passa ningú sense primís.

-Primís de quí?- respongué aquell amb un aire de candor que l'altre no comprengué.

-Del Presidenta de la Junta Revolucionaria?- insistí el cavaller amb la mateixa socarroneria d'abans i esguardant-lo amb una fixesa que ja al pobre home començava a fer-li pessigolles. En això, fent-li chor el seu company, respongué:

-El Cerdà! Qui vol que siga!

-El Cerdà? El senyor Cerdà jo li diria! ¡Parleu-ne amb major respecte, bribons!- cridà amb gran urc en Montbrió, com escandalitzat de la franquesa amb què els milicians tractaven a tan elevat personatge.

Aquesta sortida de to i les inquisitorials i furioses mirades amb què els abrigava, deixaren els infeliços tot desconcertats, fins al punt de baixar la vista com subjugats per un poder estrany.

Allavors el cavaller apretà lleugerament el cavall, i, halo halo, passà per entre els dos guerrers, que es quedaren palplantats com uns enzes mirant-lo com tirava carrer enllà, fins a la porta de la Rectoria, en la qual la pròpia bèstia trucà mansament a cops de ferradura.

II

Ave Cesar - cridava mossèn Joan des del cap de l'escala, obrint els braços com un San Crist, dins dels quals se tirà en Montbrió, no amb aquell enjogassament d'altres dies, sinó amb certa gravetat o, millor dit, esllanguiment, que no impedí pas que son oncle l'estrenyés ben fort.

-Valga'm Déu, i lo que et feies gruar! Ens havies ben avorrit.

-Què m'he fet gruar?- féu el jove, corresponent amb cert descuit a les carícies del vell capellà.

-Figuri's que vaig rebre el propi ahir a set hores del vespre, i… ja em té aquí. Què vol més?

-Un propi ahir? -respongué el Rector amb alguna estranyesa. -Ah! ja ho entenc- afegí amb un lleuger deix de dolça amargura. -El colós d'or amb peus de fang s'ha adonat, per fi, de què era ben caigut, i, esvaït com fum son orgull, demana quart i ajuda al despreciat d'ahir, qui… es deixa convèncer. I jo, que m'escarrassava inútilment cridant-lo per mon compte…

-No hi toca pas sinó a mitges, perquè sols a mitges sap del vent i del torrent- digué en Montbrió, animant-se una mica. -El cert és que vostè no em donava gran cuidado, perquè sé que no li volen pas mal. En quant al colós d'or, que li diu vostè, ¡que en fa de temps que el fang se li n'és pujat al cap! Ni esma té ja per a cridar a ningú. Encara que no sé què puc adobar-hi en el plet que aquí es debat, mentiria si digués que he pujat per ell.

En això entraven a l'estudi, i el jove, trencant de conversa, preguntà:

-I bé, com està això?

-Tan mal com vulguis- respostà el Rector, posant-se més sèrio. -Això ja no és pas aquell poblet de bosquerols, de costums patriarcals. Aquella ignorància paradisíaca d'altres dies se n'és ben fugida: ara estem sots l'anarquia més desfrenada. Dius que no em volen pas mal: també ho crec, que la meva persona els hi mereix encara algun respecte, però és ben cert que la meva jerarquia els hi fa nosa, i tiren a anorrear-la. Fins me tenen segrestat, amb guardes de vista. ¿Què no els has trobat, els meus escarcellers? Per quin miracle has pogut passar?

-Sí- contestà en Montbrió. -M'he topat amb dos infeliços que semblaven vetllar un mort. - I, sense donar més importància a aquell incident, continuà:

-I a Serra-Bruna com està allò?

-Oh! No me'n parlis, que, allò fa plorar! Ja deus saber lo d'ahir al mati. Déu meu! Ni que m'ho haguessin jurat, hauria cregut mai a ningú d'aquí capaç de semblants atreviments. Veritat és que els més desanimats són quasi tots forasters, però, així i tot… De llavors ençà, poc més ne sé. Jo vaig intentar, a la tarda, forçar mon captiveri, però vaig desistir davant de la força, per temor de provocar un sacrilegi; però avui volia intentar-ho de nou, petés com petés. M'horroritzo de pensar com estaran aquelles pobres dones, veient la casa sitiada i atacada, com si fóssim als temps dels moros. I que t'asseguro que hi ha desanimats que porten intencions les més depravades.-

I amb quatre mots enterà a son nebot de lo que sabia i feia al cas, referent als projectes de reacció d'en Llissàs i alguns pocs veïns de bona voluntat, si bé manifestant ses desconfiances per lo acovardit que estava el país davant del desvergonyiment del Cerdà i els seus i en vista del desamparo de l'autoritat.

-Però, digues-me- exclamà de sobte, mentres en Ramon feia els honors a un senzill esmorzar servit per la Feliça: -¿què és això que passa, que jo em torno boig per esbrinar-ho? Som vei i n'he vistes moltes, de coses; però no recordo haver vist mai tal desconeixement de tot principi d'autoritat. Aquí no hi ha fre ni llei, ni rei que governi ni papa que excomuniqui. ¿És que estem en els temps apocalíptiques de la fi del món?

-Això és la Revolució, senyor oncle- contestà pausadament en Ramon, entre mossada i mossada. I mentres el pobre Rector, amb la cara entre les dues almostes, sospirava amargament, continuà ell amb la mateixa tranquil·litat:

-Figuri's que lo que semblava una bassa d'oli no era més que un toll d'aigües mortes que s'anaven descomponent en pustema que, o anava al fons en forma de fang o surava per la superfície formant xapes de verdós llot. Per entre el fang i el llot hi creixien munió de plantes grasses, ufanosament nodrides de la porqueria de dalt i de baix. De sobte, ha vingut… això, la revolució, un rebull de gasos, com si diguéssim, que ha somogut brutalment les aigües. El fang ha pujat a dalt, i el llot rebolcat amb les plantes grasses, ha anat al fons. Ara tot put.

Mossèn Joan alçà el cap d'entre les mans, com consternat per lo gràfic del símul, i exclamà:

-Però ¿no eres tu que proclamaves la necessitat d'un daltabaix, com a únic remei per al mal social?

-Sí que és cert, i per això no m'enquimera gaire lo que succeeix, àdhuc que en la revolta se m'hi han enfonsat bona part de mes il·lusions, perquè prefereixo una ferida i rabiosa, a una llaga morta i freda.