VOLUM I (continued 3)

Donya Dolors, bona i senzilla com és, l'acull com a un pròxim parent, com a un fill quasi, tractant-lo amb aquella llibertat que naix de l'interès que senten instintivament les mares carinyoses, vers aquells joves que careixen del consol i ajuda de tenir-ne de pròpia.

La Monserrat, bella com sempre, se presentà amb aquella mena d'afectació senzilla, que posa en sa persona tota noia, fins la més modesta, quan desitja agradar. Semblava que, desenrotllat son caràcter amb un any més a sobre, hagués adquirit major predomini sobre si mateixa. Encara que amb la rojor a les galtes, se manifestà resolta i decidida, com si ella mateixa s'hagués dit: -¡Al diantre tanta por! vejam què serà!- Així la nova entrevista entre els dos joves fou afectuosa com la de dues antigues coneixences que es reveuen de grat. En Ramon, que tant l'esperava i temia, ne quedà excel·lentment impressionat.

La Loreto, amb un any havia donat una embranzida considerable, tirant a trobar l'equilibri de formes que li mancava. Per lo demés, de seny no n'havia posat gens ni mica, segons la seva mare, i continuava sent enfutimada, al dir de tothom.

En fi, que en Ramon retrobava la gent de Serra-Bruna del mateix temperament que l'any passat, a part de la natural evolució que porten dotze mesos més de vida en la història de cada individu.

L'arribada que se li féu fou triomfal, com havia sigut la despedida, amb els consegüents botzinaments de don Eudald, que en son interior opinava que no n'hi havia pas per tant, per més que exteriorment s'esforçava per manifestar-se indiferent.

Així quedà de nou en Montbrió instal·lat a Vall de Pedres, disposat a desenrotllar son plan d'acció, al qual concedia una importància transcendental per al decurs de la seva vida.

III

A don Eudald, l'hereu Montbrió se li ficava entre cella i cella. Lo que més l'enquimerava era no poder negar-li les qualitats excepcionals que tothom li reconeixia. Sobretot l'admirava l'activitat de què donava mostra i que topava amb el caràcter d'ell, apàtic per excel·lència. No comprenia per què al jove les hores se li multiplicaven com per art del dimoni. Ell caçava, sol o acompanyat de mossèn Isidre; ell herboritzava, ell dibuixava, ell examinava les variades constitucions del terrer de la comarca, prenent-ne mostres que classificava cuidadosament; treia anotacions de tot i donava de tot compte detallat: dels conreus, de l'estat de les collites dels diferents masos, de la major o menor intel·ligència dels masovers, deduint-ho de l'aspecte de llurs respectius conreus i dels interrogatoris a què els subjectava resseguint les treballades, tot amb major precisió que no ho podia fer el mateix amo.

-Quina tafaneria d'home!- botzinava aquest, tractant de posar-li titlles davant de sa muller -sembla que sigui a lo del seu.

I després de tot, encara li sobrava temps per a passar llargues hores a la masia a garlar amb les senyores, divertir els nens i fer rapapiejar a mossèn Isidro amb jocs de mans i de càlcul.

I malgrat els esforços que feia don Eudald per aparèixer tranquil i animat, aquell general desori, aquell culte per la persona del foraster, el posava violent, recordant que mai en sa vida s'havia sentit objecte de tantes atencions. Ell, el senyor de Serra-Bruna, el potentat de la muntanya, ni per sos escassos estudis, ni per ses aficions gens elevades, ni per sos atractius personals, ni per ses obres, havia sortit mai dels limits de la vulgaritat. Sa passió brillant li havia esplanat els camins de la vida; mes, per son caràcter apàtic i egoista, mai havia sigut retret com a model de res, ni sol·licitat com a desempenyo de coses majors. Fins sa intervenció en la política, al servei de sos padrins, era de poca transcendència, per quant aquests sols rendien culte a ses pessetes i a la ressonància del seu nom. Els serveis que ell els prestava fent-los paraesqueneta, els hi pagaven fàcilment afalagant sa vanitat amb cartes inflades d'elogis i plenes de promeses, que no sempre es complien, o era costant-li en diners un ull de la cara. Ni per cacic servia, ja que li faltava l'activitat, la gramàtica parda i la pilleria que per tal cosa es necessita, i no mancava al poble qui, amb menys aparato i més profit propi, li segava sovint l'herba sota els seus peus sense ni ell adonar-se'n.

En certa legislatura, al personatge de Madrid no li convingué l'acta del districte i no volent tampoc que, amic o enemic, se n'aprofités altre que pogués fer-li ombra, proposà l'elecció de don Eudald, que es trobà diputat sense quasi donar-se'n compte. Son passatge pels bancs del Congrés, fou una exhalació, i tornà de Madrid sense saber ben bé què hi havia anat a fer, ni lo que hi havia fet; sols al passar comptes trobà que havia gastat un dineral. Satisfeta, no obstant, sa vanitat, no li recà pas de deixar la representació del país, admirant-se encara de què no faltés mai qui tingués l'abnegació de sacrificar-se per la pàtria, costant tan car.

Sols en una cosa havia demostrat sempre una obstinació digna de millor causa. Era en el sosteniment de son plet contra el poble per raó dels emprius de Serra Calma. Aquesta era l'obra de la seva vida, de la qual no l'havia pogut distreure ni la seva esposa, que li retreia sempre que amb els diners que hi empleava fent-se malveure del poble n'hi havia per fundar-hi un hospital que prou falta hi feia.

-Són drets de família i no els vull deixar perdre- deia ell, i vinga donar corda a advocats i procuradors, que hi trobaven allí la seva vinyeta.

Però semblava com si ara comencés a adonar-se massa de sa inferioritat moral i s'iniciés en son cor un partit d'enveja, al veure que altre, sense les seves riqueses, títols ni significació, obtenia èxits que ell no havia lograt mai. Els afalacs de l'aura popular, sisquera fos casolana com la que rodejava el seu hoste, li eren del tot desconeguts, i ni tan sols havia ambicionat mai aquesta, sa ànima mesquina, fins ara que veia que un altre la disfrutava.

La tírria que, contra el jove, en son cor niava ja des dels pocs dies de coneixe'l, s'anava accentuant de dia en dia, engrandida per les continues mortificacions a què es veia subjecte son amor propi en les converses que amb ell sostenia i que sovint degeneraven en discussions i mitges disputes. En tals casos, sempre li tocava el rebre, amb l'agravant de trobar-se sol, perquè la insinuant polèmica d'aquell tenia el mèrit d'atraure's el vot més o menys declarat de l'auditori.

Veritat que en Montbrió tenia la tàctica d'endolcir les amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon humor; mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don Eudald, que en tot cas només reia de part de fora.

Amb una d'aquestes s'anà a parar un dia a parlar del ditxós plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifestà rodonament contrari, provant-li que sos pretinguts drets eren prescrits, quan menys de fet, per haver-los disfrutat el poble per espai de més de cent anys; que era absurd retreure drets senyorials en un temps en què amb prou feines se reconeixien els naturals; que el poble podia treure dels emprius un profit que ell no en treuria mai, ni sent-ne propietari; que en paper sellat, advocats i procuradors, ja lo que disputava ho havia comprat set vegades; que explotant formalment la més insignificant de les seves finques, obtindria doble guany del que allò podia donar-li; i, per fi, observant que donya Dolors, abundant en les mateixes opinions, li feia costat, s'atreví a aconsellar-li que en lloc de disputar els emprius a sos conveïns, captant-se males volences, millor fóra que empleés son prestigi en ocupar-se de la reorganització i bona administració d'aquelles rendes comunals en benefici del poble, i, per tant, en benefici de si mateix, amb lo qual lograria la unió i la bona voluntat de tots, que prou falta li faria demà per a fer cara al mal temps que s'acostava.

-Desditxat de vostè si arriba a guanyar!- exclamà, per fi, el jove, veient que era inútil maldar contra aquella intel·ligència tan apàtica com obtusa, que sols semblava trobar energies dintre ses pròpies obcecacions.

No és per a explicar el desagrado amb què el bon senyor rebé semblants rebufades, a les quals no estava poc ni molt acostumat. L'opinió general dels presents, obertament contra d'ell declarada, acabà d'enfurismar-lo; i encara que, coneixent-ho, en Montbrió procurà amansir-lo, tirant-lo segons sa costum a broma, lo cert és que no logrà congraciar-se més amb ell.

Qui ho pagà, de moment, fou donya Dolors, que aquell mateix, vespre, en la solitud de la cambra, ne rebé l'envestida. Se vegé acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster i fins d'aquissar-lo com a un gos contra d'ell, que ja començava a estar de ses impertinències cuit fins als ulls. La senyora, ofesa de suposicions tan miserables, volgué fer-li entendre que lo que havia sentit era l'opinió de tothom, sinó que ningú tenia l'atreviment de plantar-li a la cara com ho havia fet en Montbrió, i que més devia agrair-li que criticar-li sos consells desinteressats. Tot inútil. L'únic que en tragué en clar, perquè així ho manifestà, fou que ja tenia presa la gran resolució; que ell també faria tronar i ploure. ¡Vaia si ho faria!

-I com?

-Doncs empenyent el plet, que amb el temps que dorm ja comença a semblar cosa de broma! Sí, senyora, sí: el plet, això que vos dóna tanta quimera, això rosegareu. Posaré en joc les meves influències, que no són pas petites, i veureu si tapo la boca de tants ximples que sembla que em tinguin per un ningú. I en aquell poca solta, que amb els seus radicalismes i amb les seves extravagàncies sembla tenir embadalit a tothom, donant ales a la brivalla del poble, ja li faré posar palla a l'orella.

La bona esposa cregué prudent callar, esperant que així passaria millor aquella boja quimerada.

IV

Bé li tenia don Eudald a en Montbrió entre cella i cella, acusant-lo fins de trastornador de la cosa pública; però encara no ho sabia tot, i tros que se'n faltava. Poc sospitava ell que la més trastornada per les maniobres del jove era, de moment, sa pròpia filla. És veritat que els dos enamorats no havien entrat encara en el període de les intel·ligències expresses; però tàcitament estaven prou convençuts de les mútues intencions, com convençudes n'estaven ademés altres persones que jutjaven per lo que veien. Les mateixes mosses cosines d'ella, capitanejades per l'enfutimada Loreto, no s'amagaven pas per a donar-ho a entendre, complaent-se en comprometre'ls, deixant-los aislats en quant l'ocasió es presentava i entonant a chor aquella cançó que diu: L'aureneta i el pinsà -se volien emmaridar, etc.

No poques vegades havia estat en Ramon a punt de faltar al propòsit que, per raons de delicadesa, tenia fet de no declarar-se explicitament fins a darrera hora, i, si s'havia contingut, valga-li, més que altra cosa, la mateixa dificultat de rompre.

En quant a ella, semblava haver perdut aquella por instintiva, ja que no sols sostenia la conversa que el jove li entaulava, sinó que fins la provocava pel gust de sentir-lo discursejar sobre sos temes predilectes de l'Art i la Naturalesa, per més que el posés a vegades a dos dits de personalitzar les qüestions, fent-la enrogir.

Mentrestant, els dies passaven i la vida transcorria tranquila i agradosa al mas de Serra-Bruna. Les visites d'en Ramon sovintejaven, quedant-se molts dies a dinar. Mossèn Joan solia comparèixer a la tarda, i a entrada de fosc se n'entornaven tots dos a peu, precedint el cavall desmuntat, que els seguia com un gosset. Donya Dolors, vigilant a l'hort i a la vinya, estava al corrent de tot, sense fressa ni semblar fer-ne altre estat. El jovent guimbejava i vegetava, vessant de vida i salut, i el pacífic don Eudald, aprofitant-se de l'armistici que des de la disputa de l'empriu son contrincant li concedia, dissimulava la múrria, passejant llargues hores amunt i avall de les galeries amb les mans a l'esquena, xiulant frissós les cançons de son escàs repertori i descuidant-se massa dels canaris, les cries dels quals, per cert, anaven aquell any de mala data, per efecte, segons ell, de què a mossèn Isidro se li havia ocorregut canviar la disposició dels nius.

-¡Jo no sé quina dèria ha entrat a tothom de tocar les coses de lloc!- deia indignat. -¿No havien sempre estat els nius al mateix recó? ¿No anaven bé, així? Doncs per què tocar-los? Sembla com si en aquesta casa s'hi hagués ficat el follet.

-Anaven bé, anaven bé. ¡Tu sí que de poc t'acontentes!- feia mossèn Isidro, amb sa habitual flema. -Jo veig que tot lo més que treies era la niarada del cucut, mentre que jo, a dalt, arreglant-ho a la meva manera, trec covarades de tres i de cuatre. Què vol dir que s'hagin mort? També s'han mort els meus sense haver canviat cap niu. Saps què és? Un mal vent, que ha estat una pedregada per a totes les cries. A Vich, me deia ahir un que en venia, n'han mort més de quinze cents en una setmana.

-Un mal vent! un mal vent! ¡N'hi ha tants, de mals vents!- botzinava don Eudald respirant per ses ferides.

V

Els segadors anaven a les acaballes de la feina. Ja del terme de Serra-Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensió de conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, i limitada a migdia per les salzeredes de la riera. Era el rovell de l'ou de les terres cultives del pla i es reservava cada any per a la clausura de les segues. Allí s'hi aplegaven les diferents colles de valldepedrencs que, havent anat a buscar el rem al fons de l'Empordà, venien a rematar-lo a la Campa després d'haver balejat el terme, i, encara que es tractava d'un grapadàs de vessanes, l'aterraven en un dia. Amb tal motiu, a posta de sol s'hi feia una xera més o menys grossa, segons l'humor en què es trobaven els senyors del mas, que no solien mancar-hi mai.

Aquest any tot s'hi acompanyava per fer-la bona. La collita era abundosa, al mas hi havia alegria, i, ademés, se tractava d'obsequiar l'hereu Montbrió, tan caigut a l'ull de tothom.

L'arribada dels senyors, precedida d'un cove ple de recapte, fou galejada pels segadors, fent voleiar les paioles i donant crits i visques.

El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava un campament, vorejat a dreta i esquerra per filerades de punxeguts barballons, figuraven tendes de campanya. Més allà es veia el sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla que als límits s'estava lliurant encara amb els pocs rems que restaven en peu. Un formigueig de dones i nois, com qui diu les ambulàncies de l'exèrcit vencedor, les anava aplegant i arrambant a banda i altra, a l'extrem de les fileres que s'anaven estirant, estirant. Al fons els pujols allargaven a banda i altra llurs braços coberts d'atapeïdes rouredes, que baixaven, aclarint-se, fins a deixar al descobert la gleva grassa, que s'aplatjava suaument al topar amb la margra del conreu que s'estenia, com un botó d'or, en el fons d'aquell immens gresol.

Color, llum, vida, tot hi era en davassall en aquell recó de món. Sols hi mancava l'artista que fixés aquelles notes i el poeta que cantés aquelles belleses: i això hi arribava tot d'una peça amb en Montbrió. De públic per a gaudir-les, no en mancava pas.

-Bones tardes, tothom!- cridava el jove, dirigint-se alegrement als més propers. -Sembla que açò s'aplana com si en passés l'estisora de la bruixa. ¿Què en traieu, de xoiar-lo el món, si igualment l'any que ve li tornarà el pèl a créixer?

-¡Ell li tornés ara mateix, vatualisto, que ara mateix li tornaríem a fer la canyota!- contestaven ells rient. -Més bo dóna segar que fangar.

-Tanmateix, a la fangada no hi sueu pas el vi com ara.

-Perquè no ens hi ajuda com ara el sol. ¿Què es creu que el bevem, nosaltres, el vi? Nosaltres no som més que el ble de la llumenera. Si falta l'oli, el ble se consumeix i el llum s'apaga.

El símil era ben trobat. Els segadors, debatent-se entre els raigs xardorosos del sol i les reverberacions de la palla resseca, sostenen ses energies, gràcies a una transpiració copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un vi de pocs graus. Aquesta transpiració, en alguns moments, arriba a ésser tan abundosa i ràpida, que les camises queden tenyides de la matèria colorant que el cos no ha tingut temps de transformar. Allavors diuen que suen el vi. De totes maneres, sense la beguda, faltaria la transpiració; el ble, o sia el cos, s'aniquilaria i s'apagaria el llum, com deia aquell.

Acabat un rem, les colles, amb sos davanters, desfilaven pausadament per davant dels senyors, per a anar a començar l'altre. En Ramon, sempre ditxosot i alegre, els anava palpant la garla i provocant ses riallades.

-Vaia, don Ramon: vol menar aquest rem?- li digué, tot posant foc a una pipa i per a seguir-li l'humor, un cap de colla, vella coneixença.

-Ja ho heu dit!- exclamà el jove. I, amb admiració i gresca dels presents, en un dir Jesús, se posà en cos de camisa, espitregat, trossades les mànegues més amunt del colze i brandant el volant amb mà forta.

-Quin home més garbós!- deien els segadors mentre s'anaven posant en fila a la dreta del capità. -Cal fer-lo lluir davant de les senyores.

-Oidà! I davant de la pubilla!- afegien, tot baix, alguns de més maliciosos.

No tardaren els de la colla en conèixer que son improvisat davanter podia passar-se de sa benevolència protectora.

-L'ase que el toc, quin cop de falç!- deia l'un.

-No és pas manco, el pare- afegí l'altre. I començaren tots a apretar de debò.

-Estrenyi el rem, Ramon, que l'assoliran!- li cridaven les senyores, que contemplaven l'interessant esport des de la marjada, al veure que els de la colla li anaven a la saga.

Estrènyer el rem volia dir jugar brut, doncs tot lo que ell estrenyés quedaria de més amplada, als que el seguien, que es trobarien en desventatge. No era pas consell per a acceptar-lo un home com en Montbrió. Encara estengué més la braçada, i l'eina brillava brunzent als raigs del sol i les motes de blat queien a trompons, rodolant a impuls de sa poderosa revessa, fins a eixir fora del rem com cadavres escopits per la riuada.

Els segadors, admirats de l'empenta i la destresa d'aquell home, a qui havien pres per un senyoret enjogassat, abandonaren tota idea de consideració i, picats de l'amor propi, s'abrasonaren com gossos a la feina.

Allà era de veure com espurnejaven les falçs entre mig d'una boirina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava formant aureoles entorn dels segadors, que, corbats d'esquena i empernats de cames, bleixant i ruflant, furgaven per l'atapeïda tofa, amb una braó sorda, com d'una tocada de senglars ferratjant-se en camp de melça.

Mes ell guardà la davantera fins al cap del rem, i al ramassar la darrera mota, en lloc de llançar la garba a les lligadores, l'arborà amb les dues mans, i, corrent vers sos amics, que l'aplaudien, la sembrà sobre llurs caps, en especial sobre el de la pubilla, que quedà coberta de rosses espigues, com de daurada ginesta el tàlem de la professó de Corpus.

Després se deixà caure estirat damunt de l'herba blana, trobant en sa frescor un deliciós refrigeri per a son cos amarat de suor, mentre que a ses orelles hi ressonava, com dolça música, un chor d'alabances vingut de tot arreu de la plana.

VI

En l'abundant repàs hi prengueren part amos i treballadors en amigable conxorxa; i, ja refets aquests de les fatigues de la jornada, augmentà el bon humor i vingué la part típica de la festa. Se començà pel ball de la cuca fera. A posta s'havien deixat dretes unes quantes motes de blat, lligades per sota les espigues amb cintes de variats colors. Entorn d'una d'ellas giravoltaven, formant rodona, una dotzena o més de segadors, brandant les eines de llur treball i cantant una cançó de ritme cadenciós, amb un rescoble que deia: «Segueu-la, robeu-la, l'espiga daurada; -segueu-la, robeu-la, a vista del drac.»

El drac era un altre segador que, dins de, la rodona, guardava les espigues, marxant de quatre grapes amb uns espardenyots lligats a les mans, per a defensar-les dels gallets del rostoll. Amossada amb les dents la fulla, duia una falç amb les puntes en avant fent una fatxa estrafalària, amb el cap cobert amb un mocador de coloraines, arreganyant les dents i amb els ulls fora de la testa. A cada estrofa es destacava un dels de la rodona, tirant-se a la mota per a segar-la, i era de veure allavors com el drac, brincant com un gripau, s'hi interposava, presentant a l'enemic sa feréstega defensa. Si aquest era prou llest, segava d'una rebolada la mota i es penjava les cintes al barret en senyal de victòria, dissolent-se la sardana. Però a vegades el drac demostrava una manya especial per a no deixar-se enganyar per les falses sortides que aquells, per a desorientar-lo, simulaven, i s'acabava el torn amb la mota dreta. Allavors era el drac qui la segava, lluint les cintes, premi de sa afortunada defensa.

Aquest joc, que era nou per a en Montbrió, el complagué en extrem, i, en son obsequi, executaren altres danses de caràcter guerrer degenerat, per l'estil de les dels bastoners, tan conegudes en la terra baixa, amb la diferència de què, en lloc dels bastons, aquí juguen amb les falç, que amb ses dringades donen més feresa al espectacle. Amb una mica de bona voluntat, i despullant-les de la moixiganga que hi ha afegit la pocasolta d'aquests darrers temps, no costa gaire de descobrir l'origen romà d'aquestes mímiques. Els baixos relleus d'aquella època en què s'hi representen les danses pírriques, vénen involuntàriament a la memòria.

Les sardanes, al so del flabiol, estengueren més el camp de l'acció, perquè en elles hi prenia part tothom, homes i dones, xics i grans, desapareixent les classes socials, ja que els segadors no dubtaven pas de treure al ball a les senyores ni els senyors a les pageses, que per alguna cosa és la sardana el ball català, patriarcal i democràtic per excel·lència.

Al bullici del ball, i ja a punt de cloure la vesprada, seguiren les cantúries, prenent l'escena un to més solemne i reposat. Alguns dels segadors tenien bona veu i cantaven amb afinació les velles cançons de la terra, si bé moltes d'elles desgraciadament destroçades per influències malastrugues.

-Aquí és la meva!- se digué en Ramon, que ja dalia per donar sortida al foc que abrusava sa ànima catalanesca.

-Això no va pas prou bé, minyons!- començà a cridar -Deixeu-me fer a mi!

I, saltant al mig del rotllo, en un santiamén classificà les veus més sortints, donant la privativa al bell cantaire, que amb més puresa interpretava els antics motius. No trigà pas a conèixer-s'hi la seva mà. Amb aquella intensitat d'acció que el portava a dominar totes les situacions, amb aquella fogositat de mirada que semblava infiltrar-se fins a l'ànima, amb aquella expressió insinuant i enèrgica a la qual es doblegaven les voluntats, amb aquell no sé què, fondament suggestiu, que corprenia, ajudat de la seva veu poderosa i dominant, de son temperament, que portava l'art en infusió, i amb aquell cor que vessava sempre de sentiment, logrà el miracle de dominar la improvisada massa choral, i, rompent la dura crosta de rusticitats, degeneracions i barbarismes, conseguí deixar al descobert delicadeses de gust i tendreses de sentiment, que ja intuïtivament sabia que no podien mancar-hi en homes que eren, com ell deia, carn de la seva carn i sang de la seva sang.

Diguem-ho tot: potser la composició de lloc hi era per bona part. L'hora baixa, en la qual al camp semblen despertar tots els misticismes de la naturalesa; la immensa rostollada, que brillava amb melancòlica fosforescència als raigs oblicus de la lluna al ple; l'horitzó, clos per una tanca envellutada de vermellor bruna i cada vegada més indecisa; i, per fi, els ànims en indefinible tensió, gradualment preparats, per a una situació en què eren alhora actors i espectadors… tot contribuïa, sens dubte, a la solemnitat del moment, creant una d'aquelles fórmules psicològiques d'ordre subjectiu, en què es supleix amb la superabundància del propi sentiment lo limitat o deficient de l'acció.

Lo cert és que jamai aquelles melodies, records de la infantesa, relíquies d'un passat llunyà, en què l'art i el sentiment brollaven del mateix cor del poble, havien sigut recollides amb tanta devoció pels mateixos que les exhalaven. Semblava com si, per virtut màgica, revetllessin el geni de les muntanyes que jeia encantat per aquelles afraus tan catalanes i que, filtrant-se en sos esperits anèmics i gelpresos pel baf d'un sigle sense ideals, els fes reviure amb tremolors de joia, com als branquillons despullats pels rigors de l'hivernàs, les gropades de nova sava, covada per l'alè de la primavera.

Les sentides estrofes de «L'estudiant de Vich», plenes de sentiment i frescor; les del «Mariner», d'un romanticisme tan catalanesc, embaumades amb les aures del mar; les de la punyent tragèdia «Els estudiants de Tolosa», les de «La filadora» i del «Serpent de Manlleu», d'un picaresc innocent; les «Muntanyes regalades», plenes d'enyorança i dolça melangia; les cíniques i despiadades de «La Jutjessa», i tantes altres de l'inacabable repertori de la musa popular, eren ensajades de primer, i seguidament executades amb una delicadesa i un art tan seductors, que deixaven admirats els mateixos executants, que no es creien capaços de tanta perfecció. És que, de la mateixa fusta del músic-poeta que les havia creades, una lleugera insinuació del mestre intel·ligent, els bastava per identificar-se amb la consciència de l'autor.

La nit venia damunt i calia acabar, més que fos amb recança de tothom. Faltava el remat obligat de cada any abans de desfer-se les colles: la cançó dels Segadors.

-La dels Segadors, i plegar- decretaren les persones majors.

Se volgué donar-hi la solemnitat de la mímica a què són tan aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en Montbrió, que era ja el mestre indiscutible, se posaren tots formant ampla rodona, empunyant llurs volants, i prou distanciats els uns dels altres, per a moure's amb llibertat. Així, començà el mestre a psalmodiar aquelles notes tètriques, que semblen eixides de sota les llosanes del cementir de la Pàtria. Sa veu, poderosa i plena, rodolava pels espais de la nit, despertant ecos estranys que repercutien en els cors de l'auditori, amb aquell agredolç de les impressions tràgiques. «-¡Bon cop de falç,-defensors de la terra! -¡bon cop de falç!» responia a cada estrofa el chor de segadors, que, tot brandant les falçs arran de terra, marcaven el ritme amb el ressò feréstec de les tallants eines.

A mida que avençava aquella narració punyenta de les desditxes d'un poble en camí de la desesperació, l'entonació del psalmista semblava anar adquirint major amplitud i l'escena s'anava fent per demés patètica, fins que, a l'arribar a allò de què «el bisbe els beneeix -amb la mà dreta i l'esquerra» i que els demana per llur capità i «ells treuen el bon Jesús amb un vel negre», algun tremolós glatit, efecte de l'excés de l'intern sentiment, vingué a entelar la tersura d'aquella veu mascle i potenta, produint pell de gallina als oients, a l'extrem de què les goles nuades dels segadors podien a penes modular les vives notes de la rescobla.

Allavors sols se sentia el feréstec rist! rast! del ferro, rosegant amb major ràbia els pedruscalls de la rostollada. (*)

(*) L'autor prega als llegidors que vulguin perdonar-lo si, per a enrodonir aquest quadro i accentuar el valor moral del protagonista, s'ha permés forçar la ficció, abusant tal volta de les llicències de novelistes.

VII

-Qui és aquest home?- preguntava en Ramon a son oncle -¿Qui és aquest home o secretari que a cada moment me'l trobo al davant, ficant-se en mes converses, i que encara no he pogut esbrinar si mena llebre o conill?

-Aquest home- li respongué mossèn Joan -és l'espina que un dia es clavarà als peus de don Eudald, si les coses segueixen pels camins d'ara. No li ha pas plantat cara mai i fins ha procurat no posar-se en evidència; fa la seva i calla. Convertit en jueu dels infeliços terrassans, acaba de tenir-los a tots endogalats amb prèstecs usuraris, dels quals difícilment se'n sostrauran. A més de secretari, lo que equival a dir que manifasseja a son albir tot lo del comú, és hostaler gavellaire, i a casa seva, de pic o de pelada hi van a raure tots els comarcans, als quals serveix, al preu que vol, vi dolent i consells sovint pitjors que el vi. Com don Eudald és així (que Déu lo faça bo) i els demés propietaris, tocats de son exemple, no són gaire millors que ell, resulta que el Cerdà és l'home del poble, i a ell, abans que a ningú mes, acuden els veïns amb llurs plets i camàndules, i, com gasta prou bona llàvia i no té pèl de tonto, sap fer créixer la bossa i el prestigi a costes de don Eudald.

Jo prou li havia fet a aquest algunes indicacions sobre el cas, però ell se'n reia, refiat dels seus padrins, dient que qualsevol hora el podia xafar amb un cop de peu; però lo cert és que quan ha intentat somoure'l, l'ha trobat més ferm que una penya, i jo tinc motius per a creure que són els mateixos padrins que el sostenen per sota mà. ¡Misteris de la política!

-I ¿d'on ha sortit aquest home que ni cerdà sembla, per més que en porti el motiu?

-S'ho sap d'on ha sortit. Aquí va baixar de Cerdanya de molt jove, seguint les ramades al tornar de la muntanya de Toses; però he sentit a dir que és fill d'un carrabiner que sigué traslladat a Puigcerdà des de la raia de Portugal. Per aquesta frontera cresqué, fugint de la misèria de la seva família i arraulint-se amb els pastors, on féu sa carrera fins als quinze o setze anys, que entrà de mossicot a Serra-Bruna, i, com era llest, aprengué de lletra i de comptes amb mossèn Isidro. Per trapella i desvergonyit no fou mai de l'agrado de la senyora, i al caure soldat marxà, no quedant gaire bé amb la família, deien que en venjança de no haver-li volgut comprar el soldat, com pretenia.

Era per la guerra dels matines, i, segons es diu, féu alguna forrolla servint de sargento en les brigades. El cas és que quan aquí ja ningú es recordava d'ell, comparegué, vestit amb el gec i gorra. Algun recó portava, perquè posà seguidament hostal i gavella, i començà a trafiquejar amb bestiar i negocis bruts. Tractà de congraciar-se amb la família de Serra-Bruna, pretenent la plaça de procurador, que no logrà per l'oposició de donya Dolors. D'això sembla que en quedà en gran manera ofès, si bé dissimulà amb molta política. Més tard, no sé si aprofitant la deixadesa de don Eudald o perquè aquest realment ho tolerés, arreplegà la secretaria, i aquí el tens fet un trumfo, aprofitant-se dels propis disbarats del senyor, per a anar-li segant l'herba sota els peus. Per això profetiso que és l'espina que un dia el picarà fort. Déu vulga que m'enganyi.

La pintura moral del Cerdà queda feta amb la relació de mossèn Joan. Imagineu's ara un tipo ferreny i força cepat, amb un bigoti de carrabiner sota un nas gros i uns ulls petits i plens de malícia; brusa blava per cada dia, gec curt d'astracan els dies de festa, calces de vellut i gorra peluda, i tindrem l'home per defora.

VIII

Qualsevol que hagi visitat un d'aquests monuments que, com velles carcasses, jauen ací i allà en diferents indrets de nostra terra, haurà sentit l'opressió de cor que causa al contemplar venerables runes que testimonien ensems la grandesa d'un temps no llunyà i la inconcebible estupidesa i salvatgisme d'una generació que es toca amb la nostra.

Se comprèn que, en nom d'idees noves, se tractés d'aniquilar idees antigues i, amb elles, els homes que les personificaven. S'explica fins que, en nom de la llibertat, se perseguís i assassinés el pròxim, que aberracions d'aqueixa mena no són rares, puix quan l'home ha perdut el fre de ses passions, aquestes l'empenyen convertint-lo en una bèstia. Però, així i tot, encara no es comprèn ni s'explica la sanya manifestada per nostres passats contra aquests inofensius monuments dels quals res tenien que dir-ne, ja que ni eren fortaleses que deguessin fer-los por, ni immobles tan inútils que no poguessin rendir altres serveis en substitució dels que anteriorment havien prestat.

¿Com no s'ocorregué, doncs, als revolucionaris, conservar, per a aplicar-los a altres usos, uns monuments que, àdhuc no apreciant-ne el mèrit artistic, no podien deixar de considerar-los aptes, per sa solidesa i grandiositat, per a subvenir a moltes de ses pròpies necessitats? ¿Estaven tan sobrats d'edificis sòlids i espaiosos, o era aquella generació capaça de produir-ne de millors? Ben lluny d'això, perquè difícilment se trobarà en la història altra època més xorca per a les concepcions d'ordre monumental, que aquella que veié desaparèixer lo millor que s'havia construït en anteriors centúries.

I no és encara això lo que més sorprèn, sinó la passivitat amb què aquella generació veié arrunar lo que era incapaç de construir: passivitat que es demostra amb la vergonyosa indiferència amb què contemplà la catàstrofe. L'empenta fou terrible, i l'huracà revolucionari desféu i esmicolà tresors immensos. El saqueig, seguit del foc i del picot, produí danys incalculables. Amb tot, ja podríem donar gràcies a Déu de què haguessin arribat a nostres mans, els monuments, tal com quedaren passada la riuada de salvatgisme desenfrenat. Les grans masses arquitectòniques no eren combustible; moltes d'aquelles belleses no tenien cap valor per als revolucionaris de sac i corda, i la febre de destrucció no bastà a sostenir el picot en mans dels exaltats tot el temps necessari per a destruir l'obra de tantes generacions. Si la reacció hagués vingut, avui dia podrien trobar-se els monuments, si fa no fa, com abans de la crema.

Però no: la societat deixà les despulles d'aquells monuments llegendaris abandonades i podrint-se per l'acció dels temps. Encara féu més: com els corbs se rabegen en els cadavres insepults, així mateix les classes que es deien conservadores, que ostensiblement havien abominat dels excessos revolucionaris, se repartiren bonament aquells membres esquarterats i deixaren que caiguessin de mica en mica o vengueren a vil preu aquelles pedres, de les quals la més insignificant portava imprès el segell d'un geni altament superior a les miserables consciències dels que amb elles trafiquejaven.

Totes aquestes consideracions i altres de més irades se feia en Ramon mentres la comitiva es passejava per les profanades estances del monestir de Sant Martí, convertides en estables i femers, i que en altre temps foren porteria, rebedor, locutori, refetor, etc. Algunes d'elles estaven cobertes de voltes de canó, descansant sobre senzilles impostes; en altres tristejaven despulles d'enteixinat, suspeses sobre fumats cabirons i per les trapes de les quals, a través dels pisos superiors, se veia el blau del cel.

Una escala, els graons de la qual, de pedra picada, a l'igual que els muntants de les portes, han desaparegut, dóna a les habitacions del primer pis, que es troben en estat consemblant a les de l'interior. Ocupa el centre de l'edifici un elegant claustre, les galeries altes del qual són enfonsades, no quedant d'aquestes, completes, més que dues arcades, veient-se el sòl de terra, clapejat de fragments de columnes i de capitells capolats. Un hermós finestral bizantí es destaca al fons, i, en mig de despulles d'enterraments profanats, s'aixeca una sepultura, no gaire més respectada, perquè cal recordar que les nostres revolucions, tant la fera com la mansa, no s'han detingut ni davant de la venerable pau dels sepulcres.

Com poca cosa més tenia que veure la jovenalla expedicionària entre aquelles parets polsoses i mostrejades de teranyines i aquell paviment sembrat de rocalls i ortigues, aviat tornà cap a fora en busca d'expansió. Calia un temperament observador i una ànima somniadora com la d'en Montbrió, per a trobar-se bé entre aquelles destartalades parets i saber-hi veure, no lo que hi havia, sinó lo que hi havia hagut.

Allí quedà, doncs, al poc rato, sol i vern, sota una ala del claustre, sentat damunt d'una basamenta, abstret en ses cavil·lacions i tractan inútilment d'interpretar la llegenda d'una làpida mig rosegada per l'acció del temps.

IX

Embadalit i un si és no és capficat amb ses cabòries estava el jove, quan el revingué una lleugera remor de faldilles. Al girar el cap, se trobà amb la figura, ensems sèria i riallera, de la Montserrat, que havia tornat sobre sos passos.

-Déu méu, i que capficat està!- li digué mig rient i no trobant mellor manera d'entrar en conversa.

-Capficat no, pensatiu sí- contestà ell, en el mateix to. Vol que li diga? Hi ha coses que em fan sentir d'una manera especial, tal com si em pesessin damunt del cor. Una d'elles és l'espectacle de devastació que tenim al davant. ¡Qui els havia de dir, als artistes d'aquesta obra admirable, que vindria una generació que destruiria, amb mà irada i ignorant, el fruit de tots sos afanys i de son geni!

-I que, ademés, desenterraria i ventaria llurs cendres- afegí la noia completant la idea, -perquè aquelles ossamentes humanes que allí es veuen escampades, són, de segur, dels antics constructors i moradors d'aquesta casa.

-Precisament en això estava pensant ara mateix. Les ossamentes que des d'aquí es veuen són dels que, aquí mateix, sota aquestes arcades, transitaven cada dia, quan aquest monument estava en la seva plenitud. Aquí s'ha d'ésser romàntic per força. Redreçant amb la imaginació aquestes miserables runes, m'apar veure'ls encara passejant-se silenciosos per sota aquestes arcades, coberts amb llurs caputxons i acotada la testa sobre el llibre de reso. Allavors aquest munt de runes era un poema vivent en què el misticisme religiós donava forma a les més pures expressions d'un art, model de senzillesa i elegància. Doncs bé: el pensar que això ha desaparegut, no per un cataclisme de la naturalesa, sinó per la imbecilitat humana, em dóna pena i em desespera.

-Ho trobo just perquè ho comprenc i ho sento igual que vostè, Ramon.

Encoratjat per aqueixa coparticipació de sentiments, prosseguí el jove esplaiant-se amb més daler:

-Som així; tot me commou en un o altre sentit, tot lo que entranya una idea de Bellesa o de Bondat m'entusiasma, i lo contrari em desespera. Jo em passaria la vida rient i plorant, besant els peus als bons i anant a bufetades amb els dolents. Som jove i no tinc cap motiu personal de queixa contra la societat, a on tot just acabo d'entrar, i ja em trobo carregat amb un farcell de preocupacions que hi ha moments en què em pesen i em fan dubtar. ¿Per què no havíem d'ésser com aquell bordegàs que es veu allí baix, jaient, tan indiferent, sobre la llosa d'un sepulcre?

-Me sembla que aquesta idea és una mica injusta- observà innocentment la Montserrat. -Miri: jo som una pobra noia a qui no han ensenyat més ciències ni més filosofies que la doctrina cristiana, i amb això n'he tingut prou per a viure fins ara en una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com la d'aquell noi que allí dorm. Mes, des d'algun temps, me sento canviada i em commouen coses que abans m'eren indiferents. Percebeixo sensacions noves, com si als ulls de l'ànima s'hi descorregués un vel, deixant-me entreveure nous horitzons i nous objectius. Això, és veritat que em dóna desfici i malestar, però, com que sembla que no hi ha ofensa de Déu, estic lluny d'enyorar la indiferència d'abans.

En Ramon abrigà la Montserrat amb una indefinible mirada, que la féu enrogir i abaixar el cap confosa i com avergonyida de ses pròpies confessions. El jove, que feia dies espiava una ocasió per a declarar-se, sense que en els moments crítics ne trobés mai cap de prou oportuna, veié, en les espontànies confidències de la noia, el camí obert, i determinà llançar-s'hi; mes, a l'anar a fer-ho, li semblà de sobte que el basament de sos designis li fugia de sota els peus. Se quedà uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, i a mida que son cervell s'anava combinant, sos llavis anaven articulant les paraules inicials de les mateixes.

-Desitjos, sensacions noves, penes, desficis- anava dient, com parlant amb si mateix. -També jo els tinc; també jo els sento. ¿No són efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos? Cada ànima és un mirall: dues ànimes que es comprenen són dos miralls encarats que reprodueixen ses pròpies imatges fins a l'infinit, sense que sigui possible precisar quina és la inicial. ¿Què té d'estrany, doncs, que nosaltres ens reflectim mútuament unes mateixes impressions, sense que pugui dir-se qui ha començat?

Però, com si s'adonés de què per aqueix camí no avançava feina, se repensà i, parodiant un passatge de l'Evangeli, digué de sobte, encarant-se amb la noia:

-Digui, Montserrat: ¿què hi ha de comú entre vostè i jo?

Estranyada ella de la pregunta i no podent capir-ne la intenció, contestà:

-No ho sé: potser res més que la terra que ens ha de cobrir.

-Ho dic- afegí ell com si no hagués sentit la resposta -perquè ara mateix acabo de sentir-li que, des de fa algun temps, nota en si com un canvi de naturalesa a impulsos de sensacions noves, penes, i disgustos fins ara desconeguts; i aquestes paraules, si no les hagués pronunciades vostè, haurien sortit de la meva boca, perquè elles retraten igualment l'estat de mon esperit.

I, atansant-se més al setial que havia escollit la noia, afegí:

-Miri, Montserrat: jo no sé pas fingir; jo no sabria pas fer-li traveta de paraules sols pel gust d'obligar-la a confessar lo que ja sé. No és que no m'agradi sentir-ho, però prefereixo que m'ho digui espontàniament, després de donar-ho per suposat. Sí, hermosa Montserrat: la nostra situació és completament igual; tots dos patim d'una mateixa afecció i hem rebut d'un mateix aire. Sols ens falta, per a acabar-nos-en de convèncer, esplatjar-nos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions, d'aqueixos anhels i desficis de què vostè ha començat a parlar. Per a donar-li exemple, començo jo per declarar-li que fins que vaig veure a vostè no vaig fer-me càrrec de quant desconegut m'és l'escalf de la família, i vaig sentir l'amargura de l'orfanesa com no l'havia sentida mai. Dels meus pares ne conservava sols lleugers records, guardats com relíquies en el fons del meu cor. Des de llavors sento desitjos de treure aquestes relíquies i posar-les sobre l'altar buit de la meva llar, perquè beneeixin un altre amor que pressento, més íntim encara, més intens i més lligat amb la meva vida. Ve-li aquí les meves sensacions noves, els meus desficis i els temors de mal·logro que m'atormenten. Digui ara, vostè, si aquestes paraules reflecteixen quelcom de ses pròpies idees.

-És veritat- digué ella, baixant el cap i descloent a penes els llavis descolorits.

-Doncs- continuà ell, -tenint present allò de què «no es mou fulla que Déu no ho vulla», ¿no li semblen providencials les circumstàncies que em conduïren un dia a casa de vostè, fixant la data de la nova ruta assenyalada a mes afeccions i… ¿per què no dir-ho?, a les de vostè?

-És ben cert- féu ella, marcant ses paraules amb una lleugera rialleta.

-Si és així, si els dos reconeixem que nostre encontre fou providencial, si acceptem que, aproximant-nos, complim un i altre els destins que Déu ens té assenyalats, si nostres ànimes se mouen a impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un per l'altre, ¿què ens falta per als preliminars d'un pacte que Déu ha de beneir?

La donzella alçà sa caiguda vista. Sos ulls estaven entelats per les llàgrimes a punt de saltar, i, a través d'elles, fixà sa mirada sense temença i impregnada d'una tendresa inefable envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés a parlar, mes sa llengua restà muda, movent-se sols al compàs d'una interior i inarticulada pregària.

-Anima de l'ànima meva!- continuà el jove, acostant-se-li més, fins a pendre-li una mà, que ella li abandonà confiada. -Aquest és un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en què ens hem trobat un i altre fins ara. No estem pas sols, doncs tenim per testimonis, a més de Déu, les ombres sagrades dels que aquí jauen i les venerables despulles del santuari, des d'on ells se dedicaven a un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne ni més cristià, que el que nosaltres sentim. En aquests moments i en aquest lloc, tot fingiment seria un pecat i tota mentida un sacrilegi. Doncs aquest és el moment i aquest el lloc, que esculleixo jo per a dir-te: Voldria ésser teu! Vols tu ésser meva?

Les pedres no oïren la contesta, ni l'oí l'aire que els rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «Sí, bé ho vull!».

Uns moments, de silenci seguien a aquelles solemnes paraules, després de les quals, en Ramon, sense abandonar la mà que tenia presonera, continuà:

-Gràcies, gràcies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de nou, perquè abans d'ara s'havien parlat nostres cors; mes, així i tot, la teva veu m'ha ensenyat els límits de la felicitat humana, Però… em queda encara una espina clavada aquí, i, abans d'entrar de ple en el portal de nostra ditxa, voldria que me l'arranquessis o me la clavessis més endins.

Després d'una altra pausa, continuà:

-Tinc el dubte de si són els vertaders savis aquells que sacrifiquen als goigs de la família tota altra preocupació, aquells que, tancats dins del cèrcol de ses personals afeccions, veuen amb indiferència tot allò que no té amb aquestes una relació directa, aquells, en fi, que creuen i obren com si sols dins de la família existís l'objectiu i terme de sa missió sobre la terra, o bé si són aquells altres que prediquen que, essent la família la base de la societat, després de procurar cada individu la dignificació de la pròpia, deu atendre a ses relacions exteriors, procurant intervenir en les necessitats de la societat que sobre si propi descansa. ¿Què en penses, tu, d'això?

-No ho sé, pobra de mí- digué la Montserrat; i, després d'uns moments de silenci, afegí: -Me sembla que els primers són lo que se'n diuen egoistes, i l'egoisme no és pas cap virtut, sinó lo contrari. Ademés, ben sabut és el precepte que ens mana estimar el pròxim com a nosaltres mateixos; i, com el pròxim no és sols la família, aquest precepte no es cumpliria pas si els individus no es preocupessin més que de si propis.

-Ja em plau la teva resposta, però jo no voldria que t'enganyés el cor; perquè has de saber que, a més d'aquest amor de caràcter tan íntim que fon dues persones en un sol cor, concebeixo altres afeccions, que es desprenen d'aquell, com els cèrcols concèntrics que forma l'aigua mansa entorn del toc que ha ferit sa superfície.

Doncs algunes vegades fins me temo a mi mateix: me sembla que som rebrot d'una altra raça, perquè sento pujar-me al cor gropades de sang ardenta, pròpia d'altres generacions. Sovint me trobo com foraster a casa meva i somnio estar vaguejant sobre la societat, com el cavall de serp sobre una bassa infecta, dins la qual em sembla veure-hi, rebolcant-se, milenars d'éssers, dels quals, uns me mouen a compassió, com víctimes, i altres m'irriten, com criminals. He après d'amar a Déu en ses obres i a ma terra en sa història, i em crec obligat a treballar per l'exaltació d'aquestes dues idees tant com per ma família i més que per mi mateix. Per això alguns me bescanten titllant-me d'eixelebrat i de boig. Tu què en penses d'això?

-Penso que adorar a Déu i al pròxim és una de les primeres virtuts, i més si porta aparellat el sacrifici.

-Però ¿no tems que l'altruisme minvi les íntimes afeccions de l'ànima, en perjudici dels teus drets?

-No, perquè m'has dit que conceptues la família com la base de la societat, i l'amor als altres t'ha de dur per força a l'exaltament dels propis. Ademés, he sentit a dir que els amors sants i nobles no s'exclueixen, sinó que, com brases ajustades, en lloc d'apagar-se s'exciten mútuament i més s'inflamen.

Al sentir això, en Montbrió somrigué a impuls d'un intens plaer. Mentres li estrenyia frissosament entre les seves la mà i mentre ella baixava la testa com decandint-se a la xardor de tanta ditxa, li anava dient:

-Ànima incomparable! ¡Que diferent ets de tantes altres que tenen sols la frivolitat al cor i la vanitat per guia de sos actes!

-I tu- contestava ella sense gosar alçar la cara -¡que diferent ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buits i insípids per sa ignorància, aptes sols per a l'ociositat, mare de tots els vicis!

-Jo- deia ell, no sortint de son èxtasi -beneeixo a Déu, que m'ha portat una ànima que em comprèn. Tu seràs la meva amor i la meva guia.

-Beneïm-lo tots dos- afegia ella, -perquè la sort de compendre's dues ànimes és a mitges.

Així, entre deleitoses pauses i amorosos mots, transcorregueren llargs instants, fins que, revenint-se, ell digué, canviant de to:

-I ara que ens hem descobert mútuament el cor, ara que ja podem dir que estem promesos, o sia lligats per un compromís moral, tan indisoluble per a nostres consciències com el que, ajudant Déu, contraurem davant de l'altar, és precís que considerem nostra situació actual des d'un altre punt de vista. Tant tu com jo tenim persones amb dret i dever d'intervenir en nostres afeccions. ¿Què et sembla que devem fer?

-No ho sé- digué ella humilment. -Tinc plena confiança en tu i a la teva mà ho deixo. A mi ja des d'ara no em toca més que obeir-te en tot.

-Oh! No pas encara!- exclamà en Ramon, rient encantat del graciós posat amb què la noia acompanyà ses darreres paraules.

Després, reprenent son aire sèrio i carinyós, començà a exposar son plan. Explicats els escrúpols i delicadeses que l'havien inclinat a demorar sa amorosa declaració, afegí que ho tenia tot disposat per a son retorn tan prompte l'hagués realitzada, proposant-se no tornar fins que pogués fer-ho amb caràcter de promès, a qual fi son oncle cuidaria d'obtenir el formal consentiment de la família.

D'aquí rodà la conversa sobre els possibles entrebancs que podrien dificultar o allargar el logro dels seus desitjos: si aquestos serien o no contrariats pels pares d'ella.

-La mare rai,…- digué la Montserrat, i amb això donà a entendre que, en tot cas, l'oposició la temia del seu pare. També ho creia així en Ramon, mes un i altre convingueren en què, amb l'ajuda de Déu i amb la de sa constància, no serien pas invencibles les dificultats que poguessen presentar-se. Amb tot, en Ramon, com a home previsor, volgué lligar un darrer cap, preguntant:

-¿I si sobrevinguessen dificultats que no preveiem? ¿I si tos pares tinguessen ja llurs plans tirats o compromisos contrets?

-Esperem que Déu farà que no siga.- contestà ella, mirant-lo efectuosament a la cara i comprenent la intenció de ses darreres paraules.

-I si fos?- insistí ell.

-En una paraula- féu ella, sostenint-li valentment la mirada: -l'autoritat que sobre mi tenen mos pares, podria arribar fins a impedir mon casament amb tu, mentre i tant que aquesta autoritat existís; mes, en quant a voler-me casar amb un altre contra la meva voluntat, no ho intentaran mai…

-I si ho fessin?- insistí encara ell amb tossuderia.

-Si ho fessin- contestà ella amb resolució -no em consideraria amb cap obligació d'obeir-los.

-Gràcies, estimada meva!- digué el jove, respirant fort. -No necessito ja preguntar-te més.

I, mentres en el dit del cor li introduïa una senzilla i revinguda argolla d'or, afegí:

-Té: aquí tens el signe de la lligança que enclou nostres mútues promeses. Si un dia sents flaquejar ton esperit davant de les ratxades del contratemps, besa'l, i ell te confortarà.

X

Els uns després dels altres anaren els forasters despedint-se de Serra-Bruna; i, quan aparegueren les primeres boirades de la tardor, ja en el mas hi quedava sola la família, embolcallada d'aquella mena de tristesa que escampa la buidor de l'animació desapareguda.

-És estrany lo que em passa- discorria la Montserrat en sos interminables soliloquis d'amorosa meditació. Abans de l'anada a Sant Martí, em semblava que sols de sentir dels seus llavis la seguretat del seu amor, havien de cessar les meves angoixes, convertint-se en ditxa perfecta. Avui això ja ho tinc, i el meu cor està amb el mateix neguit d'abans; i hi estarà fins i tant que puga dir públicament que és mon promès.

La innocenta no sabia que el cor humà és un passatger d'aquest món, que camina, camina, prenent l'horitzó per l'objectiu de sos afanys; i l'horitzó camina, camina sempre davant d'ell, sense deixar-se assolir mai.

XI

Una tarda en què estava don Eudald ocupat en sa tasca quotidiana de passar-se el Brusi pels ulls, entrà donya Dolors a innovar-li que hi havia mossèn Joan que desitjava parlar a soles amb els dos.

-Mossèn Joan?- féu don Eudald, alçant els ulls vers sa muller. -Deu ésser qüestió de la Confraria del Sagrament, que sempre em diu que s'ha de remuntar.

-Potser es tracta d'altra confraria- afegí donya Dolors, amb una imperceptible mitja rialla.

Don Eudald arronçà les espatlles i s'alçà, plegant el diari i endreçant les antiparres.

Es dirigiren vers l'estudi, espècie de Sancta-sanctorum de petites dimensions, a on el senyor de Serra-Bruna hi guardava, en caixes de ferro, el moll de l'os de la família i a on hi passava hores repapat dins d'una poltrona folrada de cuiro, darrera una taula ministre, plena de llibretes i papers en desordre, i davant d'una llibreria, quasi verge de ses profanes mirades, i d'unes parets senzillament decorades amb quatre mapes, una gran estampa de Sant Eudald i un Sant Crist en la presidència. Era aquí a on ell es tancava per a repassar comptes, compulsar escriptures i comptar diners. Aquí hi discorria les peripècies de son interminable plet, i aquí, darrerament, hi desfogava sa mal dissimulada múrria contra l'hereu Montbrió, a qui no podia veure ni en pintura.

Silenciosa i gravement, l'un darrera l'altre, entraren els tres personatges: don Eudald primer i mossèn Joan després, seguit de donya Dolors, que tancà la porta. Don Eudald, sentat en sa poltrona, assenyalà al senyor Rector una cadira d'en front, mentres donya Dolors se sentava modestament sobre una de les caixes de ferro.

De moment restaren tots callats, fins que mossèn Joan, un poc afectat per l'aspecte cerimoniós que prenia la cosa, i, sens dubte per a contrabalançar-ho, digué jovialment:

-No es creguin pas, senyors, que vingui a posa'ls-hi una pistola al pit. L'assumpte de què vaig a parlar-los és de bona amistat i sentiria que em prenguessin per altre.

-Res d'això, senyor Rector- contestà don Eudald en el mateix to. -A més de què aquí seríem dos contra un i ens veuríem les cares.

Rigueren tots l'acudit, mes la cosa no avançava un pas. Se veia que mossèn Joan, amb tots sos cabells blancs, no s'havia vist en gaires d'aquelles i no sabia per on començar. Don Eudald, cregut sempre de què allò havia d'acabar amb una envestida a la seva bossa, ja que es tractaria d'alguna necessitat de la parròquia, com altres vegades li havia ja succeït, prengué el posat de protector, que li era habitual sempre que es creia dominar la situació.

-Vaja, vaja! Mossèn Joan, deixi's de camàndules i vagi de dret al bulto, que ja sap que no ens coneixem pas d'ahir.

-Anem-hi, doncs- exclamà el vell Rector, com qui es decideix a entrar a l'aigua. -Ja saben vostès que jo, fill d'una família acomodada, trobant-me ja amb els sagrats ordres quan morí solter mon germà gran, vaig renunciar els drets que em pertocaven, a favor de mon germà petit, que fou qui s'encarregà de perpetuar el nom de la família. Jove encara, també morí aquest, essent ja viudo, i em vegí obligat a fer precisament lo que havia tractat de refusar, això és tornar al món i fer-me càrrec de la direcció de la família.

Fins aquí don Eudald estava encara més a les fosques que mai, no comprenent a on aniria a parar el sacerdot amb tot aquell tractat d'història casolana, i persistí en sa creença de que allò acabaria amb una petició de diners. Mossèn Joan, amb la vista baixa, continuà:

-L'home proposa i Déu disposa. Mon deliri era fer de mon nebot, en qui prompte vaig reconèixer un talent poc comú i unes aptituds especials per a les ciències, un ministre del Senyor, un doctor de l'Església que, amb sa claredat d'intel·ligència, honrés a Déu i a sa pàtria i família. A tal fi vaig dirigir tots mos esforços, que sortiren fallits pels ocults designes de Déu. Ben mirat, potser jo no anava bé, perquè el reeixir en mos propòsits implicava l'extinció d'un dels noms més antics de la comarca d'Oliveda.

Don Eudald continuava a les fosques, per més que badava els ulls i també la boca.

-Amb tot- continuà mossèn Joan, -vostès compendran que jo posés gran afecció en mon nebot, a qui havia fet de pare durant molts anys. Aquest afecte no s'ha pas extingit, ans al contrari, pot dir-se que ha augmentat amb la separació en què, per força de les circumstàncies, hem viscut. Ell ha conservat bona memòria de mi, perquè, malgrat son eixelebrament i sa vehemència de caràcter, és tot cor. Som, doncs, jo encara el representant de la família Montbrió, i com a tal és que em trobo avui aquí.

Un moment de pausa. Don Eudald ja no podia obrir més ulls ni més boca, i, no obstant, no capia encara on s'encaminaven les elucubracions del vell Rector, per més que aquest se clarejava bastant.

Semblava impossible que ell, que precisament havia cobrat tanta inquina contra el jove Montbrió, pel gran ascendent que havia lograt, no sols sobre sa pròpia família, sinó sobre la comarca, no podent sostraure's a un greu sentiment d'enveja al veure que el minyó, amb sos atractius de joventut, talent, estudis i especials dots de caràcter s'havia convertit en una espècie d'ídol de tothom, no hagués atinat mai en què ell tenia filles, una d'elles anant pels vint anys, prou guapa i vistosa per a ésser obirada per un jove i prou esparpillada per a saber endevinar qui li feia l'aleta. No obstant, res d'això havia comprès aquell benaventurat, amb admiració del propi mossèn Joan que, mig fora del món, no era pas cap espasa en matèries d'amor.

Per això quedava encara a les fosques. Obcecat sempre pel temor de què allò havia d'acabar amb un atac a la seva caixa i no veient les necessitats de la parròquia aparèixer per cap cantó, en sa petitesa d'esperit arribà a sospitar si es tractaria d'algun apuro del jove Montbrió, d'algun compromís de son patrimoni, resultat de sos plans descabellats, i que per a salvar-lo, baix el protectorat de son oncle, es dirigia a buscar una sòlida fermanca en les ben proveïdes arques de Serra-Bruna. Era per les matèries de bossa on li despuntava la malícia, ja fos efecte de la lectura de les gasetilles del Brusi, a on sempre se n'hi veuen de fresques, ja per son contacte amb els timadors de Barcelona, que tan sovint el prenien per anima vilis en sos projectes d'expoliació.

Mossèn Joan, veient que no se li allargava cap mà piadosa per a ajudar-lo a fer el salt mortal, se decidí a donar-lo sol:

-Com a representant, doncs, de la família Montbrió- digué solemnement -vinc jo avui a demanar a la noble família de Serra-Bruna la mà de sa filla Montserrat per a mon nebot, en Ramon de Montbrió…

La poltrona de don Eudald cruixí a impuls d'una sacsejada nerviosa de son propietari, que degué ésser d'alguna potència per a arribar a somoure aquella massa apàtica. Sos ulls i boca, que ja semblava no podien obrir-se més, trobaren encara alguna franquícia que els hi permeté una major expansió. Permanesqué un moment com entontit. Després girà la vista envers sa esposa, com preguntant-li: «Has sentit, Dolors?». Aquesta continuà amb la vista baixa, sense que semblés que la petició del senyor Rector l'hagués afectada gran cosa, per lo menys en el mateix sentit que a son espòs.

Per fi, com aquella escena es prolongava ja massa i mossèn Joan no donava senyals de sortir de son mutisme, esperant la contesta, li fou forçós a don Eudald revenir-se i parlar.

-Mossèn Joan- digué amb veu tremolosa: -m'ha sorprès tant sa petició, que, sinó perquè conec a vostè de tants anys i el tinc per home sèrio i formal, me creuria que es tracta d'una burla…

-Don Eudald!…- exclamà el Rector, ferit per semblants paraules.

-Ja veurà: perdoni- afegí precipitadament aquell, al compendre sa imprudència, fins amb el gesto de protesta que féu sa pròpia muller.

-Vaja, vull dir que m'ha estranyat tant sa demanda, que… vaja, no sé com dir-li que és impossible.

I, mentre es regirava en son setial, amb visibles mostres de sufocació, mossèn Joan no perdia la calma, coneixent com coneixia suficientment a son feligrès, a part de què ja hi comptava en trobar alguna resistència en sa proposició.

-Miri, don Eudald- digué amorosament: -jo parteixo de la base de què sa filla és una minyona de totes prendes morals i materials. Les primeres, tal volta més que vostès mateixos estic jo en situació d'apreciar-les. Les segones, a la vista estan de tothom i pregonades són per tota la muntanya. Crec que fins un príncep podria honrar-se amb la seva mà. I, no obstant i això, no he cregut tan gran despropòsit patrocinar les pretensions de mon nebot que, a part de l'afecte que li tinc per la sang que porta, no és pas un partit d'escarnir. Les qualitats materials, vostès les han pogudes apreciar, i de les morals, fins a on vostès no alcancin, ne surto jo per fiador. És jove, actiu i treballador; amo d'un patrimoni que, si bé no és comparable amb el de Serra-Bruna, és de lo milloret que hi ha en aquella plana, ben sanejat i lliure de cargues. Jove, amb salut de ferro, ric i amb títol acadèmic, no dubti que pot mirar un poc amunt i trucar a moltes portes, amb la seguretat de què no serien pas sordes.

-Si no és pas això, senyor Rector- digué don Eudald apurat per a sortir del fang on se trobava; -si no és pas això; si jo no discuteixo pas les qualitats i els mèrits de son nebot. Ell és tan jove, tan guapo, tan savi i tan ric com vulgui, i pot aspirar a molt més que a la meva filla. Jo lo que vull dir és que no fa per la Montserrat, ni aquesta fa per ell. En una paraula: no és el seu nebot el gendre que a mi em convé.

Mossèn Joan arronçà humilment les espatlles, plegà les mans i respongué:

-Això darrer són comptes de vostès. Ja he dit al principi que no venia pas a posà'ls-hi cap pistola al pit. Jo demano; vostès són lliures de concedir o de negar.

Donya Dolors se mogué en son seti, dirigint una ràpida mirada al senyor Rector, qui en féu cas omís. També féu cas omís don Eudald de les paraules que aquest acabava de pronunciar, i continuà:

-La casa de Serra-Bruna és de les més antigues de la muntanya i porta el nom des de sa fundació. Ella s'ha distingit sempre per conservar ses antigues costums, i mai ha necessitat puntals de ningú. Vaja, vull dir que si ara, per voler de Déu, s'ha de perdre el nom per falta de baró, vull que qui el substitueixi sigui de la mateixa fusta que els passats: vaja, un home així, com nosaltres, a tai de muntanya. Vull que els interessos del patrimoni no en pateixin i… vaja, no vull anar-me'n a l'altre món amb el remordiment de què mos néts puguin, per ma culpa, veure a mal borràs lo que tant ha costat de conservar.

El bon senyor respirava sempre per les ferides, i mossèn Joan, que el coneixia prou, volgué portar-lo fins al cap d'allà, sens dubte amb l'esperança de què, fent-li traure totes ses armes, li seria després més fàcil rendir-lo.

-Escolti, don Eudald- li digué amb sa fina mitja rialla: -¿voldria dir-me quina opinió té formada de mon nebot?

-El seu nebot?- digué don Eudald, posat ja a la rossoladora. -Vostè no el coneix? Vaja, és impossible que, vostè l'home de costums tan severes i de virtuts tan ràncies, l'home de la pura doctrina cristiana, no tingui formada, de l'hereu Montbrió, una opinió ben diferent de la que ens ha exposat. ¡És l'home que es titula a si mateix revolucionari, que es proposa enderrocar la societat i que sempre té a la boca l'execració de tot lo existent! ¿I vol vostè, portar-me'l a casa, perquè m'ho tiri tot en orris en quatre dies, amb sos plans sense cap ni centener? Vaja, confessi, mossèn Joan, que el tal nebodet li ha donat més de quatre disgustos amb ses idees esbojarrades.

-Confesso- respongué mossèn Joan amb calma -que m'han preocupat molt les idees atrevides i les proposicions radicals d'en Ramon; però així mateix dec declarar que un cop familiaritzat amb elles i vençuda la repugnància que sa mateixa novetat havia de produir en qui, com jo, ha sigut educat en altra escola tal volta massa esclusivista, he reflexionat amb més calma sobre les mateixes, veient-me obligat a reconèixer que tenen un fons innegable de raó.

-I ara!- féu don Eudald, novament sorprès d'aquella sortida del vell Rector. -I ara! ¿Vostè també revolucionari?

-Jo no som revolucionari- contestà mossèn Joan humilment, -ni escauria en qui, com jo, té ja una cama a la sepultura! Jo sols dec reconèixer, amb els molts anys que porto de ministeri, que l'èxit no ha pas coronat els afanys dels qui treballem per mantenir la societat en el bon camí.

La llibertat, la igualtat i la fraternitat són principis eterns de la llei de Déu refrendats amb la Sang de Crist i proclamats per tots els Sants Pares; i, no obstant, cada dia veiem a la joventut desertar de nostres banderes per a córrer vers uns altres principis, enlluernada per unes altres llibertat, igualtat i fraternitat de cartró, cobertes de talc i oripells

¿Serà que, dormits sobre nostres antics llorers i atents sols a servar la puresa del dogma, l'hem tancat dins d'un tabernacle massa inaccessible a les mirades del poble? ¿Serà que, enervats nosaltres mateixos, sens talaiar-nos-en, per l'esperit sensualista del segle, ens havem deixat de subministrar-li la Veritat en l'única forma que per flaquesa humana o per designi de Déu sols sap copsar-la? Una cosa i altra sostè en Ramon, i en això es refereix quan demana procediments nous i sang nova. I jo no m'atreveixo pas a sostenir-li lo contrari.

Don Eudald, de tota aquesta parrafada, no n'entengué res sinó que la principal arma, la que creia més poderosa per a justificar sa negativa, se li trencava a les mans. Mes no per això es descoratjà, sinó al contrari: més i més s'indignà de l'atreviment d'aquell jove que, no content de reptar-lo a cada pas, molestant-lo amb ses reticències i traient-lo de polleguera, arribava fins a sol·licitar la mà de la seva filla gran, per a introduir-se així en la intimitat de sa família. Ell veia en aquell acte un atac a la seva tranquil·litat, a les seves costums, a son modo d'ésser i de viure: com si diguéssim l'anul·lació de la seva pròpia individualitat.

Així és que, regirant-se en la poltrona, tot just hagué el Rector acabat, saltà dient:

-Vaja, vaja! Sia lo que vulga, aquest jove no em convé ni a mi ni a la noia, i jo no consentiré mai en ficar-me'l a casa. Ja sé jo el jove que ens convé, i prou el tinc ben triat. No el vull tan ric, ni tan savi, ni tan eixerit. Lo que aquí convé és un fill de família fet a la terra, sense ambicions ni pretensions de cap mena, d'esperit obedient i de cos sanitós, sense gustos ni vicis. ¿No ets del mateix pensar, tu, Dolors?

Aquesta no havia encara badat boca, però es veia que estava a punt de rebentar, mortificada pel tirat que anava prenent la conferència. Tot donava a creure que es reservava per a última hora, esperant que son marit agotés tots sos recursos. Reptada, ara, d'un modo tan directe per aquest, saltà a la palestra i ho féu amb aquell to de mofeta que usava quan volia desencastellar-lo d'alguna de ses rebequeries.

-Ja ho crec!- exclamà. -Un fadrí extern sense pena ni glòria: per exemple, algun estudiant esguerrat del Seminari de Vich; mentres sia bo per a menjar sopes, escalfar l'escon, jugar a la brisca i conservar la cria dels canaris… i dels Serra-Bruna.

Tu quoque Brutus?, hauria exclamat don Eudald, si s'hagués recordat del llatí del Seminari, al sentir l'escoïssor de l'exabrupte. No se'n recordava; mes el gran romà que eternitzà aquesta frase, al veure espurnejar sobre son pit el punyal de son més volgut amic, de segur no la pronuncià pas amb més ànima que nostre atribulat marit aquestes altres similars, al sentir-se ferit per la ironia de sa pròpia muller.

-Tu! Tu també revolucionària? ¿Tu també demanes sang nova?- I redreçant-se amb una actitud tribunícia, que el feia desconegut, exclamà amb veu grossa: -Ja n'hi ha prou, senyors! ¡Si es creuen que entre tots m'han de regirar l'enteniment van molt errats! Aquí es farà la meva voluntat! Aquest jove no em convé, i no el vull, i… vaja! s'ha acabat. Si és ric, que sopi dos cops, i no pretengui les poques o moltes riqueses de la meva filla, que per a res necessita d'ell. Si és savi, que se'n valga, i si té projectes de regeneració, que els plantegi a casa seva, i no vagi a portar la pertorbació allí on hi regna la tranquil·litat.

-I ara! Què és això!- féu donya Dolors alçant-se i tractant d'imposar-se.

-Per Déu, don Eudald! No ho prengui així!- afegí mossèn Joan, esglaiat.

-Vaja, vaja! ¡Que no en vull sentir parlar més!

I, desfent-se de les mans de la muller, que tractava de retenir-lo, prengué la porta, que obrí d'una revolada, i la tancà amb estrèpit darrera seu, sentint-se'l encara bona estona esbufegar i picar de talons, mentres s'allunyava corredor enllà.

XII

Mossèn Joan, que ni esma havia tingut per alçar-se, restà aclaparat baix el pes d'aquella tempestat, que mai hauria cregut pogués ser tan grossa. Donya Dolors, de peu dret, evidenciava amb el traspàs de sa fesomia, el trastorn de son esperit. Altres vegades havia vist en son marit accessos que, més o menys passatgers, eren impropis de sa naturalesa apàtica i gelada; però mai l'havia vist en tal grau d'exitació, ni es creia ella que pogués arribar-hi, i això que coneixia a fons son temperament.

Llarga estona permanesqueren silenciosos ambdós. Sens dubte reconeixia la bona senyora que havia picat massa fondo amb sa sàtira, no havent tingut prou corretja per a aguantar sos nervis excitats pel cúmul d'intemperàncies buidades pel seu marit.

-El mal ja està fet, i és inútil entrar en lamentacions- li observà mossèn Joan. -Lo que cal fer és tractar de posar-hi un remei, si n'hi ha, esperant quan vinga la reacció.

-Em temo que el remei és lluny- féu donya Dolors rodant el cap, -perquè és tossut com una banya de marrà.

-I és una desgràcia, una verdadera calamitat la que ens ve sobre- afegí després d'uns moments de silenci. -Aquest home, amb sa falta de sentit pràctic i amb son poc talent per a saber distingir qui el burla i l'explota del qui li vol bé, ens està conduint cap a un mal pas. Jo veig venir dies molt negres, i aquest jove me sembla com enviat de Déu per a posar-hi un remei tornant les coses a lloc. Desgraciadament el dimoni de l'enveja s'hi ha ficat pel mig, i la persona a qui tothom porta en palmes, ell no la pot veure ni dragar. Amb lo d'ara ho tenim pitjor que ho teníem. Veig que ens hem precipitat a donar-li la píndola sense preparació.

-També ho conec ara així- digué el Rector descoratjat. -Mes, qui s'havia de pensar que li vingués tant de nou! Aquest home viu fora del món.

Després d'alguna pausa afegí:

-En fi, hem d'esperar que, si convé, Déu hi farà alguna cosa, i en Ell ho hem d'encomanar. Potser no sia més que una nuvolada d'estiu.

-Déu hi faci més que nosaltres!- exclamà la bona senyora plegant les mans.

XIII

La sotragada de l'inesperat cop de gèni del senyor de Serra-Bruna, ressonà per tot el casal. Aquella malenconia deixada per la partida dels forasters que durava fins que la gent del mas s'havia habituat a la nova vida de soledat i repòs, s'accentuà i s'agravà. No es veien més que cares llargues. La Loreto havia renunciat del tot a la cançó de L'aureneta i el pinsà, respectant el dol de sa germana, que de continu, amb els ulls embotornats, havia de fer esforços extraordinaris per a dissimular la tristesa de son cor; donya Dolors, per no donar-li més pena, callava.

Don Eudald es sentava a taula amb la cara fosca, passava llargues hores en l'estudi donant un impuls desusat a sa correspondència, o es passejava amunt i avall de la sala o de la galeria amb les mans a l'esquena i sense xiular: cosa, en ell, signe de gravíssima preocupació.

Una tarda, estaven les senyores, com de costum, al cosidor, entregades a ses habituals feines, i don Eudald amb elles, sorrut com sempre, quan entrà una minyona amb el paquet de la correspondència, que entregà al senyor.

Encara aquest no s'havia fet càrrec de lo que contenia, que ja la pícara de la Loreto havia ullat una carta el sobre de la qual estava escrit amb caràcters enèrgicament esgrafiats. Seguidament tocà amb el peu a sa germana, i amb veu tot just perceptible li digué:

-Carta d'en Ramon.

La Montserrat en un moment s'enrogí i vingué blanca com la paret; donya Dolors, que copsà l'avís de sa filla, imposà silenci amb un moviment ràpid de la mirada. Des d'aquell moment, sis mans treballaven amb dalit, en tant que sis ulls, sense parar-se en lo que les mans feien, vigilaven fins el més petit moviment de don Eudald, qui passà entre ses cartes i periòdics, fins a topar la de referència, que li atregué l'atenció. Després de molt remirar-la, se decidí a obrir-la, buscant la firma.

Sols allavors se li notà un moviment de nervis; plegà la carta sens llegir-la, i, arrugant-la, provà d'obrir-ne una altra, sense acabar-ho de fer; obrí un diari, intentant inútilment llegir, i per fi plegà tot el paquet i fugí a tancar-se dins son estudi.

Allà, defensat de mirades indiscretes i sense por de pròpies traïcions, obrí de nou la carta, i la llegí una, dues, tres vegades, amb tota detenció: Era un document molt concís i breu. Heu's-lo aquí:

«Molt senyor meu de ma major consideració:

Fa ja alguns dies que vaig confiar a mon senyor oncle, el venerable rector de Vall de Pedres, la delicada missió de sol·licitar de vostè, en mon nom, la mà de sa hermosa filla Montserrat; missió que complí, i no dubto que ho féu amb la finesa i respectuositat que li és habitual.

Als pocs dies m'enterà ell mateix del resultat. Una rodona negativa de part de vostè.

Pot suposar que aquest fracàs ha sigut per a mi un cop aclaparador, si bé confesso que no tinc cap dret, per aquest concepte, a queixar-me de vostè, ja que, des del moment que sol·licitava, tàcitament li reconeixia el dret de la negativa.

Però mon senyor oncle, en compliment de son deure, ha degut fer-me avinentesa les raons en qué vostè ha fonamentat sa repulsa, i és això lo que m'ha posat la ploma a la mà, perquè jo que respecto el dret de vostè de concedir-me o negar-me la mà de la seva filla, mentre aquesta està baix la pàtria potestat, no puc avenir-me amb els fonaments de sa decisió, no considerant-los ajustats ni a la veritat ni a la raó.

Mon senyor oncle resumeix els motius per vostè aduïts, en els següents termes: Que portant la Montserrat, com a pubilla de Serra-Bruna, vinculada la tradició de la família, no convé que prengui per marit a qui, com jo, professa idees que topen amb ella i està carregat de plans atrevits, esbojarrats i pertorbadors, que en un moment podrien comprometre el prestigi i fins la seguretat del patrimoni.

Faig cas omís, perquè així m'ho mana mon oncle, d'alguns conceptes emesos per vostè, de sobres ofensius per ma persona. Tampoc vull entretenir-me a combatre l'opinió de què mes idees topen amb les tradicions de sa família, que són les mateixes de les demés cases pairals de nostra terra. ¡Tant de bo poguessin parlar els passats d'aqueixes cases! Ja es veuria llavors qui falta a les consabudes tradicions: si els que les han desviades, degenerades i oblidades, entregant-se en braços de politics farsants tan sobrers de concupiscències com mancats de bones intencions, o els que pretenen ressuscitar-les. Sols m'interessa fer les següents declaracions:

1. Que, malgrat la negativa de vostè, no retiro mes pretensions a la mà de la seva filla mentre no sia ella mateixa qui em desenganyi. Per a lograr mon objecte, ma noblesa m'obliga a declarar-li que em valdré de tots aquells medis que no estiguen renyits amb el decoro i la dignitat de les persones honrades.

2. Que comptant, ajudant Déu, amb medis suficients per a sostenir una família del meu braç, no sols no m'he fet mai paga del pubillatge de Serra-Bruna, sinó que ni sisquera he pensat exigir a ma esposa dot de cap mena mentre visquin sos pares. I si fos de Déu que jo veiés la mort d'aquests, reivindicaria per a ella, única i exclusivament, lo que els difunts li haguessin assenyalat mentre no fos menys de lo que pel dret legitimari li correspongués.

3. I última. Que si la Montserrat es negués a acceptar-me en les susdites condicions, entendria jo que dóna més importància a sos béns que a ma persona, i, per lo tant, que no és ella la muller que em convé.

Li prego que reflexioni sobre lo que acabo d'escriure i que obri en conseqüència.

Aprofita aquesta ocasió etc…

Ramon de Montbrió.

Com es veu, aquesta missiva, que res tenia d'humil, era més un repte que altra cosa. Així ho comprengué en Serra-Bruna, i la idea d'una lluita amb l'hereu Montbrió, que no era pas un enemic qualsevol, l'omplí d'esfereïment. No deixava de compendre la desventatja en què el col·locava el prestigi adquirit pel seu enemic, no sols dintre sa pròpia família, sinó fins sobre els membres de sa parentela que havien tingut ocasió de tractar-lo. Ademés, hi ha que tenir en compte que l'esperit de lluita no era pas ingènit en ell, apàtic per naturalesa, i inclinat a les gaubances de la vegetació i a les egoistes delícies de la família. Lo que podia semblar enteresa de caràcter, no era més que una tossuderia de noi afalagat, únic respirall d'una naturalesa mal corretgida, que havia pujat a son albir com els arbres del bosc.

Així, res té d'estranyar que en la impressió del primer moment, espantat de la nova torbonada que per aquest cantó li venia a sobre, complicant la ja enredada madeixa del plet que massa que l'amoïnava, creuessin per son magí idees d'una transacció, més o menys lleal; idees que desgraciadament no prosperaren.

I no prosperaren perquè no trobà en sa història antecedents d'haver transigit mai en res, i no havia de començar davant d'en Montbrió, el record del qual tenia la virtut de despertar-li aquell sentiment agravat per les escoïssors de l'amor propi ferit, i per una quimera fonda que s'apoderava de son ésser al pensar que un poca-solta, un… criatura, li venia a robar, perquè sí, la beatífica tranquil·litat en què vivia.

Però el cas era sèrio, i calia reflexionar. I, reflexionant i posant a prova sa malícia de muntanyenc, li semblà entreveure un camí per a sortir diplomàticament del pas, inutilitzant el pretendent amb ses pròpies armes.

Aquest medi l'hi proporcionava la mateixa carta. Efectivament: venia a dir en Ramon que sols acceptaria la mà de la Montserrat, renunciant aquesta al pubillatge de Serra-Bruna. Doncs bé; això (que no podia ésser més que una baladronada del jove, perquè no es renuncia pas així com així a un nom i una seqüela com la de Serra-Bruna), estava escrit i firmat, i això devia atenir-se fort i ferm.

Calia, doncs, de primer, cerciorar-se bé de si la noia estava realment enamorada d'en Montbrió, ja que a ell no li constava pas. En cas afirmatiu, procuraria portar-la a la raó, fent-li veure lo desencaminat de sos propòsits i seduint-la amb la perspectiva d'un bon casament amb un altre jove de millors condicions que ja li tenia buscat. Que la noia no cedeix (lo que no es de creure): la posaria en l'alternativa de renunciar a son amor o a son pubillatge. Que és tan faltada de judici que això no la venç: allavors l'oferiria pelada com un cogombre; i sens dubte, serà ell, en Montbrió, que hi renunciarà… No hi ha de renunciar! ¡Vaia uns trutxes com són, els joves d'avui dia!…

Encoratjat per la lògica que li suggeria sa petitesa d'esperit, i admirat de son propi maquiavelisme, sortí del cau amb el propòsit de dur tot seguit son plan a la pràctica, i, traient el cap per la mampara que donava al cosidor, cridà amb veu seca:

-Montserrat! Arriba't fins a l'estudi.

La noia, al sentir son nom, sofrí un esglai; més s'apressà a obeir, seguint a son pare després de recollir de sa mare i germana sengles mirades d'encoratjament.

XIV

Situació una mica difícil. El pare, sentat a la poltrona, procurant, a còpia de bufets, donar més solemnitat a l'escena, o potser bregant per a trobar per on començar; i la filla en una cadira al seu costat, capbaixa i recelosa, no sabent per on rebentarà la tempestat que l'amenaça. Per fi, romp ell amb veu grave dient:

-Diga'm, Monserrat: ¿què hi ha entre tu i l'hereu Montbrió?

-Res!- contestà aquesta; mes prompte la ferí l'escrúpol de la mentida i afegí: -hi ha… hi ha que el dia de l'anada a Sant Martí me va dir que si podia comptar amb mi, me faria demanar i jo li vaig consentir.

-Saps, noia, que vas obrar molt malament!- objectà son pare amb aire sever: -¡Jamai deu una donzella contraure semblants compromisos sense l'autorització dels pares!

-És que precisament es tractava de demanar aquesta autorització- s'atreví a dir ella ajupint el cap.

-Ni així! perquè, veus?, ara has donat ales a qui jamai pot ésser el teu marit.

La filla abaixà encara més el cap, i de sos ulls inflats començaren a caure algunes llàgrimes.

Son pare senti afluixar-se-li un poc els nervis. Li prengué la mà, i amb veu més amorosida, continuà.

-Però, ¿que no ho veus, fllla, quin disbarat anaves a fer? ¿no comprens que un jove d'aquesta mena no fa per tu? ¿que, sent tu pubilla, no et convé un jove set ciències, arrematat, que, enorgullit amb ses ínfules d'estudis, títols i diplomes, i envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faria seria tirar-te a recò? Tu pots i deus ser mestressa, i jamai t'has de resignar a ser criada; la teva posició és per a manar i no per a estar a les ordres del primer saltimbanqui que se't presenti. Tu pots i deus escollir marit, i no has de consentir que sia un altre que t'esculleixi a tu. No en faltava d'altra…

Ademés, no l'has sentit com desvarieja? Sempre carregat de cançons i de follies. ¡Si fins crec que pararà boig! Vaja, espero que em faràs el favor de no pensar més amb aquest home.

La noia no tornà raó, sinó que augmentà el doll de sos ulls. El beneit de son pare, creient que son plan feia efecte, reemprengué l'atac variant de registre.

-Vaja, no ploris, filla meva, que de casadors ne trobaràs més que no en vulguis. On vas a parar! la publilla de Serra-Buna, ¡la flor de la muntanya que ja et diu tothom! Lo que et convé a tu és un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui de nostre tarannà; millor que vingui de menos, i que no sigui pas massa ric, perquè tu tinguis domini sobre d'ell. Res de títols acadèmics ni cosa que puga donar-li consideració, perquè això, als joves, els fa orgullosos per més que sien pobres com una rata.

La Montserrat alçà els ulls amarats per a mirar a son pare, com dubtant de si era ell qui exposava tan totxa doctrina. Aquest, obcecat cada vegada més, i interpretant-ho a mida de sos desitjos, afegí, abaixant la veu i atansant-se com per a donar més interès a la conversa:

-Vaja, maca; digues: ¿t'agradaria, en Francisquet de Tapiols? És un bon mosso, eixerit i…

-Però, papà, si sembla un ximplet!- exclamà ella amb encantadora ingenuïtat. I, seguidament, com penedint-se de son exabrupte afegí, resolta:

-Ni aquest, ni cap. si no pot ser amb en Ramon, no em casaré mai.

-Com s'entén, això!- exclamà don Eudald indignat. -T'atreviràs a desobeir a ton pare!

-Jo no em casaré pas sense el consentiment de vostè- replicà la noia amb una vivesa sorprenent; -però tampoc me casaré amb qui no em plagui, per més que vostè m'ho mani.

Don Eudald restà esglaiat davant d'aquella tan impensada manifestació de la seva filla. Aquell principi de revolta, que per altra part res tenia d'heterodoxa als ulls d'una persona sensata, l'afectà amargament, avinentant-li, una vegada més, que li havia tocat un os de mal rosegar.

-¡Vet aquí una altra revolucionària que també demana sang nova!- exclamà interiorment. -Està vist que aquest bordegàs m'ha de fer perdre el seny.

Al veure com la donzella, afectada de sa pròpia vehemència, que degué costar-li un esforç de gegant, se posava les mans a la cara rompent en amarg ploriqueig, sentí passar-li prop del cor una ràfaga d'admiració, ensems que de commiseració, per aquella mostra de sentiments, el fondo de noblesa dels quals no arribava ben bé a capir. Però fou una ràfaga només, ben prompte esvaïda pel dimoni de la rancúnia que el dominava, i, redreçant-se, cridà amb veu enfellonida:

-Surt-me del davant, filla insolent! Vés-te'n a amagar tes doctrines de noia malcriada, doctrines que no és pas ton pare qui te les ha ensenyades.

-Perdó, papà!- exclamà, postrant-se desoladament, la Montserrat.

-Perdó?- respongué aquest fora de si -El perdó el concediré a la filla obedient a les meves ordres: aquesta serà la pubilla de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit a posar els ulls en l'enemic de son pare, serà irrevocablement esborrada de mon cor i… de mon testament.

-És que en Ramon no li és enemic! és que vostè no el comprèn!

-Calla i vés-te'n!- cridà desapiadadament el seu pare. -Tens dos termes per escollir: o ell o jo!

Encara pretengué parlar la pobra noia, mes la gola nuada se li negà a articular les paraules. Aclaparada per aquella prova, que son cor no avesat a les lluites de la vida trobava massa dura, s'apoià mig desvanescuda a la taula, i, caient-li la cara sobre les mans plegades, sentí en sos llavis la impressió de la lligança que rebé el dia de l'anada a Sant Martí. Com si aquella besada li refés el coratge que li anava mancant, alçà la vista vers son pare, que continuava terrible, desconegut, senyalant-li la porta, com reptant-la encara, amb son terrible dilema: O ell o jo! pensa-hi bé!

-Verge de Montserrat, assistiu-me!- murmurà la noia; i, alçant-se com pogué, tambalejant-se i plorant amargament, passà la porta, anant a amagar son desconsol en braços de sa mare.

Sang nova -Fi del Volum I

===

SANG NOVA

VOLUM II

LA DESFETA

I

Es cuestión de amor propio, repetia don Eudald en les múltiples cartes amb què, des de son cau i aclucant els ulls a l'espectacle desolat de son casal, que talment semblava un cementiri per la quietud i la tristesa que hi regnava, assetjava advocats i procuradors perquè apretessin de ferm en la qüestió del plet, i a diputats i senadors perquè li aplanessin el camí: «Es cuestión de amor propio y me conviene salir airoso de este asunto, CUESTE LO QUE CUESTE». I subratllava doblement aquestes darreres paraules com volent dir: -Per qüestió d'interessos, que no es perdi.

Heu's aquí com un home de bé, inofensiu en el fons, practicava la infame teoria de què les qüestions d'amor propi estan per sobre del dret i la justícia; això sense perjudici de fer el ploricó sobre lo desditxat dels temps que correm.

No trigaren pas gaire els del poble en adonarse de la pedregada que se'ls preparava. Ho conegueren per la pluja d'exhortos, diligències, informacions i altres andròmines que els caigué damunt.

El Cerdà, com a secretari del poble, erigit resoltament en manifassor de la defensa dels drets del comú i protector del veïnat, no desaprofità pas l'ocasió de donar la veu d'alarma, procurant concitar els ànims dels terralloners contra el senyor de Serra-Bruna, cosa que no li fou pas gens difícil pel llevat que ja d'antic hi havia. Es a dir, començà a descobrir les bateries que temps feia que anava emplaçant.

Així pensava l'infeliç de don Eudald revenjar-se de l'hereu Montbrió, provant-li, sobre les costelles de sos conveïns, que també ell tenia un home dins de la pell.

Els que hi reien eren els curials, amb el greix que els donaven els senyors amb els cabals propis i el Cerdà amb els del poble.

II

Des de què el missatge de mossèn Joan fou tan mal rebut pel senyor de Serra-Bruna, aquesta família havia deixat la costum de visitar el Rector a la sortida de la missa dominical i abans de rependre el camí del mas. Una vegada don Eudald fou sol·licitat pel Rector des de la Rectoria, i en sortí tot rondinant: -Què s'ha pensat, aquest home, de mi?

Les senyores, era amb tota recança que se n'abstenien, per a no tirar més llenya al foc. Així, acabats els oficis, no feien més que travessar la plaça, en mig del retraïment cada dia més accentuat dels veïns, que semblava temessin encomanar-se l'aire de tristesa que tota la família respirava, i muntar de nou a la tartana que els conduïa al mas. Sols les noies a voltes se retardaven, retingudes per ses companyes del chor de les Filles de Maria; i, si el temps s'ho aportava, a vegades tornaven al mas a peu.

Un dia li semblà notar a don Eudald que l'aislament se convertia en hostilitat manifesta. Abans d'acabar-se la missa, en Pascal li donà el recado de què el senyor Rector li suplicava es deixés veure. La contesta de don Eudald fou molt atent, però freda. Li pregava que el dispensés, però que al mas l'esperaven i… ja es parlarien un altre dia.

Contra les costums respectuoses del poble, a l'atri hi hagué continuats xiu-xius i rialles durant tota la missa. Algú que tractà de posar-hi correctiu, no logrà sinó esbombar més la cosa.

Quan, acabada la missa, aparegué sota l'atri l'estufada figura de don Eudald, tan enfardat amb la capa que no se li veien les orelles, de distints punts arracerats de la plaça se sentiren veus de xicots que cridaven: -Ara! ara!- i, de prompte, com obeint una consigna, ressonà una mena de chor, si de tal podia qualificar-se un conjunt inharmònic i ingrat de veus destrempades, que cantava una d'aquestes cobles de tonada general, però de lletra d'ocasió, de què es val el poble per a satirisar els personatges locals que li són antipàtics i en la qual hi aboca de malícia tot lo que li falta d'enginy. Si bé no s'anomenava ningú, la intenció era desvergonyida i anava de ple contra don Eudald. En unes estrofes se'l ridiculisava sense pietat, motejant-lo de panxampla i fart de sopes, al·ludint a sa figura; en altres se l'amenaçava de què, ja que tractava d'aixafar el poble amb dobletes, no en mancaven al torrent de ben revingudes per a tornar-li la contesta, i, per fi, en una es prenia peu de donar una incensada a la senyora per a fer més punyent la fiblada contra el marit.

Aquella manifestació de desvergonyiment, inusitada i sense precedents en les costums senzilles i morigerades del poble, deixà consternada la família Serra-Bruna, que travessà la plaça escorreguda, sense que ningú, ni alguns dels mateixos veïns que semblaven tan afectats com ells, tingués esma per a formular la més lleugera protesta, ni tan sols d'acostar-se'ls per a fer menys desairada la seva situació. Don Eudald, ple de coratge i una mica revingut de la sorpresa, volgué fer l'home, i tornant enrera, intentà plantar cara; però, allavors, com plogut del cel, vingué un tronxo a tombar-li el barret, promovent una riota general.

Donya Dolors procurà arrencar-lo d'aquella situació, cada vegada més trista; i, imposant-se a en Basi, que, atret per la xanès, havia corregut a fer costat a sos amos, tractant d'abraonar-se amb els insolents, prengueren la tartana i sortiren del poble quasi sense saber lo que els passava.

-Això és una infàmia mai vista- cridava don Eudald. -¡Aquí hi ha qui vol jugar amb mi, i jo et juro que me la pagarà!

-Això és lo que havia de succeir!- s'atreví a contestar donya Dolors, no menys indignada. T'empenyes en donar tortura a tothom, i aquí tens les conseqüències de la teva obra. Potser sí que et pensaves que pledejant-els-hi a tort i a través uns drets que, justos o injustos, els vénen disfrutant de pares a fills per espai de cents anys, encara t'havien de portar sota tàlem.

-Mira, Dolors, no m'acabis d'exasperar. ¿És a dir que no seré jo lliure de defensar lo meu, com qualsevol altre fill de mare? Ja no faltava sinó que vinguessis tu a defensar aquesta bretolaia sense fe ni llei, precisament quan se proposen fins a faltar el respecte al que per tots conceptes és més que tots ells junts.

-Jo no defenso res- replicà ella coratjosament: -jo no faig sinó explicar les coses, i, al cap i a la fi, no dic res que no ho hagi repetit cinquanta vegades. ¡Jo hagués sabut fer miques aquests maleïts papers, que et treuen de tino i que em temo que han d'ésser la desgràcia de tots! ¡No hi deus tenir pas tanta fe, en la justícia del teu dret, quan et veig remoure cel i terra buscant padrins i prometent l'oro i i el moro per a sortir amb la teva, cueste lo que cueste, que, fet i debatut, per bé que et vagi, et costarà deu mil vegades més el mall que l'enclusa!… I, si ells no tenen els teus cabals i els puntals per a fer-te foc, ¿què té d'estrany que s'esbotzin per aquest cantó, majorment no mancant-els-hi un ventafocs com aquesta mala pua del Cerdà, a qui, amb tots els teus padrins, no has pogut arrencar mai de la secretaria?

Don Eudald, aclaparat per la cruel lògica de la seva esposa, esbufegava i suava d'angúnia, però sense desdir ni un pèl de son emmarranament.

-Bé, bé! ¡Ja ho sabia que no tinc pas tots els enemics a fora casa!- grunyí entre dents.

Fou una punyalada terrible per a la pobra esposa, que degué fer esforços per a no esclatar.