VOLUM I (continued 5)

-És a dir, que hi tenies il·lusions en això?

-Si que n'hi tenia; no moltes, però les suficients per a ajudar-hi poc o molt. Jo era un dels iniciats en el complot, per més que no em plavien gaire les persones menys els ideals o, millor dit, els objectius que aquestes perseguien. Jo em deia: «Ajudem-los a bolcar la barca vella i podrida, i molt serà que no surtin homes per a fabricar-ne una de nova, que ben dolenta ha d'ésser que no valgui més que aquesta.»

-I, ara que la barca veia és a fons, ¿a on són els que han de fabricar la nova?- interrogà el Rector, mirant a son nebot fit a fit.

-Enlloc, per ara- contestà aquest amb un deix d'amargura, -i és per això que li deia que hi havia perdut bona part de mes il·lusions. Jo ja hi comptava, amb què el rebull de gasos de què li parlava suara, capbussant-ho tot, havia, de moment, d'enterbolir les aigües; però creia en la possibilitat de què la sotragada, obrant per reacció, restablís la corrent purificadora de les aigües sanes, precipitant al fons els gèrmens de corrupció. Desgraciadament, veig que m'he equivocat. La força de l'estancada és tan vella, que la corrent ja no existeix.

Acabat son modest refrigeri, el jove, ja més animat, continuà:

-M'he equivocat sobre el gènesi d'aquesta revolució, que, en veritat, no és pas filla de la consciència del poble. Les masses honrades, per l'habitud de viure entre el fang de baix i el llot de dalt, estan tocades d'un fatalisme musulmà que els hi lleva el coneixement de son poder i son valer. Tampoc és filla d'una escola de pensadors que s'hagi assumit la tutela del poble inconscient, per a conduir-lo, amb millor o pitjor criteri, vers un ideal més o menys encertat. No senyor: és, senzillament, nascuda de les eternes desavinences entre els explotadors de sempre, qüestions de recapte entre ells actors de la vella comèdia. Sinó que aquesta vegada, sortint-se de test, amb ses barroeres manotades, han enfonsat les taules i esbotzat les ja prou abonyegades i primparades mampares del teatre, que ha caigut amb estrèpit.

El bon Rector, escruixit de la ironia gràfica del seu nebot, no capia la relació entre la trascendència del fet i la misèria de la causa. Perquè lo cert és que els conceptes despreciatius d'aquest no rebaixaven pas la gravetat de les circumstàncies presents, ans al contrari, la feien més paorosa per l'absència d'un impuls noble i honrat, per la carència d'un ideal.

-Però, Senyor!- exclamava, posant-se les mans al cap.- ¡Digueu que estem abocats al cataclisme! ¿Què fan, doncs, aquests grans politics, aquestes distingides plomes que diu que figuren com a capitostos del moviment? ¿Per què no hi posen fre, a aquest desgavell que, per deletèrees que siguin les seves doctrines, no deu pas ésser l'anarquia desfrenada lo que patrocinen? ¿És que no poden o que son odi sectari els impulsa a obrir les comportes de tots els vicis? Perquè, encara que tu diguis que aquest moviment careix d'objectiu, jo n'hi veig un de ben clar: la impietat.

-La impietat d'aquests grans polítics i d'aquestes distingides plomes, que vostè diu, és tan mentida com ho serà la seva religiositat de demà que, per virtut de la natural reacció, tornin a surar certs convencionalismes que ara van per terra i els convingui afalagar els ramats de la conservadoria, que són els que eternament fumen mentre els altres escupen. Avui són impius perquè d'aquest cantó es decanta la corrent iniciada pels polítics de tercera i quarta fila, els quals somouen el poble oferint-lí carn de capellà, creguts de què encara és gustosa com en temps de la desamortització, o perquè troben que l'Església és un entrebanc per a la llicència que proclamen amb el nom de llibertat.

Té vostè raó al dir que la impietat, o mellor dit, la clerofòbia és la nota característica d'aquesta revolució. De tot ne té la culpa el clero, diuen ells; mes, a part d'això, que fa fàstic, fa ràbia sentir les teories que, com a salvadores de la pàtria, exposen en clubs i periòdics els nostres pseudo-regeneradors. No és possible concebir major incongruència d'idees inflades com bombolles de sabó unes, i altres escarransides com un gastament. Textos de brumosa filosofia del nord, mal digerits pels cervells semites dels nostres germans de ponent; hel·lenismes de segona mà, rebrecs de la gran revolució francesa; desperdicis d'escoles passades de moda en els països a on s'inventaren i que cap resultat han donat enlloc, com no sigui obrir la porta a noves tendències que, desbocades, han anat a parar cent hores lluny del pensament de l'inventor. Tot això, reduït a formulismes rutinaris, lligat amb carrincloneries d'aquesta llegenda oficial que en diuen Historia de España, fent un farnat de frases tan lluentes de forma com buides de sentit i incomprensibles pels mateixos que les exposen.

¿Creurà que he escoltat discursos d'una hora de durada, sense compendre'n un borrall? Doncs aquests discursos que jo, home de carrera, amb més o menos antecedents i amb tota la voluntat no capia, eren aplaudits frenèticament per una massa de gent de brusa i americana, sols perquè sonaven com els cascabells d'un tronc desbocat. Fora d'això, que afalaga les orelles, pas un concepte clar i concís, pas una idea pràctica i verament factible, ni un res que tiri al blanc, font i origen de nostres desditxes, ni que posi el dit en la nafra social, de la qual tothom sent l'escoïssor. Ens presenten la democràcia com el verb d'una nova era de llibertat, igualtat i fraternitat, com si fossin conceptes nous de trinca, i fa pena considerar que això es diu i s'escolta sobre un terrer en que, en època gloriosíssima, aquests principis informaven lleis i costums, fructificant riqueses i esplendors i creant una civilització que era mirall dels pobles veïns. Allavors ningú els descrivia, aquests principis, perquè eren en la massa de la sang i es professaven amb la inconsciència de l'honradesa; són els que n'han perdut la consciència que volen ara servir-nos-els reduïts a fòrmules filosòfiques covades en el gabinet del teòric; són els mateixos doctrinaris de sempre, tancats dins de l'ou dels seus convencionalismes, que, prescindint del valor ètic i racional de les societats que volen regir, volen que les lleis, en lloc d'ésser fruit de l'essència del poble, se subjectin rigorosament als ditxosos principis, als quals hi ha que sacrificar-ho tot, fins la salut de la pàtria. Doncs aquests són els que subleven a les masses, el crit de ¡Abajo lo existente! Farsants!

Ah, senyor oncle! No és lo que a mi més m'apena l'espectacle d'aquestos valldepedrencs, regirant-se irats contra el senyor que, en lloc d'emparar-los, els agraviava. Encara és això un símptoma biològic, digne d'ésser tingut en compte, per quant revela en ells un cert grau de vitalitat que els fa posar la mà on senten l'escoïssor de la ferida. No succeeix tant allà baix, a on veuria les masses desfer-se en estúpides manifestacions, cridant sense saber lo que demanen, pagant-se de retòriques i com si estiguessin mancades de l'instint de conservació, ni saben distingir els amics dels botxins que els aquissen contra persones i coses que cap mal els hi han fet. Això és lo que a mi m'apena, i el convenciment de què aquell sentit pràctic de raça, el caliu de pàtria catalana que comptava revifar d'entre les despulles del cataclisme, és ben acabat.

Jo prou he provat de fer-me escoltar cridant que a casa nostra lo vell és la llibertat i lo nou la tirania; que la democràcia, nostres avis la tenien en la massa de la sang i la practicaren fins que morí a mans dels que ara ens la envien falsificada; que calia reconcentar-nos en nosaltres mateixos, perquè dintre nostra raça hi trobaríem tots els elements necessaris per a ésser lliures, sense recórrer a pautes exòtiques, expedides per un centre, per temperament, per història i per educació avassallador, absorbent i corruptor, com els ho provava amb fets històrics. Tot inútil: el nostre poble no la coneix, la seva història, perquè, a semblança d'aquells antropòfags de l'Africa, que diu que per a engreixar els presoners destinats al festi els hi subministren un brevatge que els fa perdre la memòria, a nosaltres se'ns ha esborrat la història, que és la memòria de l'ànima social. Això explica el fenomen desesperador de sentir aquestes desviades masses glatir la llibertat en la mateixa parla del botxi que els l'ha cremada.

Uns me titllaven de boig, altres me miraven amb estranyesa, preguntant d'on era eixit, i els capitostos me denunciaren com un reaccionari perillós. ¡Reaccionari jo, que en radicalisme vaig més lluny que tots ells! ¡Jo, que amb major gust veuria córrer torrents de sang que no els bassals de pustema on xipollegen ells, ridiculs jacobins de quincalla! Prou que en faran vessar, de sang, prou! Mes no serà pas exposant la seva al tall de la guillotina, ni serà la sang blava de cap poder caigut, sinó la roja i dels pobres, que aquissaran els uns contra els altres, amb sos miserables egoismes, perquè ells, dels rics no en volen sinó els diners. Ah! No en sortirà, d'entre aquests formidables ciutadans, cap Robespierre: no hi ha perill.

Encara amb alguns amics vàrem intentar una darrera prova, per a veure si revetllàvem el poble amb un cop de corneta. Un dia aparegueren les cantonades cobertes de rètols que, amb lletres vermelles, deien: Guerra a Madrid!

Sols se'n commogueren els capitostos, perquè de Madrid n'esperen la legalització de llurs pirateries i la confirmació de les canongies que es van repartint. La policia els arrencà en mig de la indiferència de tothom.

Mossén Joan alçà d'entre les mans el cap, que ja li bullia, afectat per tot aquell ordre de consideracions, i exclamà:

-I doncs ¿còm ha d'haver nom tot aquest bullit, i com ha d'acabar, pobres de nosaltres?

-Ne direm la Gloriosa, per mal nom- féu l'altre, arronçant les espatlles, I després afegí: -En quant a sa finalitat, fa de mal preveure, Seria inútil voler rebaixar la transcendència dels fets i negar la gravetat de la crisis que es desperdícia: al contrari, crec que portarà una trista seqüela de llàgrimes i de sang, Mes, com no obiro enlloc la virtualitat d'una corrent regeneradora, me temo que els que restaran en peu veuran tornar el fang al fons i les taques de verdós llot clapar de nou la superfície de les aigües tèrboles i mortes, que seguiran descomponent-se per a aliment de les plantes grasses, que no moriran mai, Tot aquest brogit no és pas l'extremitud d'un cos viu que reacciona: és sols la xanés del mosquer que formigueja, barallantse, sobre les nafres d'una ròssa.

En Ramon feia estona que parlava excitat passejant-se amunt i avall de la sala, i son oncle continuava de colzes sobre la taula, com recapacitant sobre els amargs conceptes que son nebot anava vessant. Per fi, aprofitant un moment de respiro, li digué alçant-se:

-Fill meu, te trobo més descoratjat de lo que podia esperar de ton caràcter, i sentiria que flaquegessis en una tasca en la que jo em començava d'interessar. Ja és trista la consideració de què aquest terrible terrabasall hagi d'ésser l'eterna faula del mons parturiens, sense que en sa mateixa gravetat s'hi puguen entreveure elements de reconstitució, com en les més graves malalties; més hem de considerar que els pobles, a diferència dels individus, poden aniquilar-se al darrer extrem, però no moren mai. El nostre poble no és ni mort ni aniquilat: tu ho has dit mil vegades i jo ho abono. Lo que li falta és consciència de la seva vida, i aquesta consciència no és per un tràngol que li ha de venir (per més que aquest puga empènyer la corrent un cop iniciada), sinó per un treball perfidiós i reposat. Lo que tu volies fer ara, era collir la fruita abans de florir l'arbre que l'ha de llevar; un excés de confiança en tu mateix, t'ha portat, amb el fracàs, el descoratjament. Lo que hi ha que fer… Mes de lo que hi ha que fer ja en parlarem en ocasió més oportuna, perquè ara lo que urgeix és veure com resolem el conflicte de casa. Recorda't que allà baix hi ha una colla d'infeliços, que t'esperen com el Mesies.

-Si tanta confiança tenen en mi- respongué en Ramón amb certa displicència, -ja estaran més tranquils, perquè a hores d'ara ja saben que som aquí.

-Ho saben?- féu el Rector amb interés! -¿I com els hi has fet avinent, estant la casa sitiada?

-Se n'ha encarregat el mateix recader: un xicotàs decidit com un brau, que es menjà en poc més de sis hores la tirada que hi ha d'aquí a casa, i que, amb una hora de descans, ja estava disposat a desfer el camí, marxant tota la nit, a salt de ca, davant dels nassos del cavall al trot. M'ha deixat ans de dia part de ca l'hostal del Porxo, tirant-se pel dret a Serra-Bruna, decidit a entrar-hi, enc que fos a ganivetades.

Després de curts moments de silenci, parà el jove de passejar, i, encarant-se amb son oncle amb la cara transportada com pel curs de noves idees, exclamà:

-Homes com aquest, a muntanya n'hi ha un a cada casa. ¡Aquests sí que són catalans de veres, tan bon punt els hi cau la capa d'encongiment que els ofega! Aquests sí que m'entenen! Fins els ulls se'ls mullen quan els hi parlo amb l'esperit de la vella Catalunya.

I de pensar que aquest papanates de senyor, tenint a mà tals elements, s'ha deixat engabiar com un mussol, avorrit dels seus mateixos… Jo, en son lloc, fóra l'amo de la muntanya…

-Bé, home, bé- féu el Rector, més animat pel nou giro de la conversa; -ja que ara et demana, encara s'hi podrà adobar quelcom.

-Si no és ell qui em demana, sant cristià!- exclamà en Montbrió, i, acostant-se-li a cau d'orella, li digué aquestes paraules, que el sant cristià recollí com les plantes assedegades el ruixim que cau del cel:

-Si no és ell: és ella, la Montserrat, que s'ho emprèn: aquella ànima tan pura i generosa, capaça per si sola de redimir tots els pecats de la família i del poble; ella, el calze hermós a on s'hi guarda aquella sang nova, verb substancial amb què jo compto per a regenerar aquesta terra.

III

Per tot el poble ja s'ha esbombat la nova.

-L'hereu Montbrió és aquí!

-Ha arribat don Ramon!

-Qui l'ha vist?

-La Ballaruga l'ha vist entrar a la Rectoria.

-I la Mariagna també.

-Sí, sí. En Pere i en Baldiri, que el volien deturar, no s'hi han vist amb cor, perquè amb un cop d'ui els ha atuït.

-Quina enrabiada tindrà el Cerdà! Veiam si s'acabarà d'una vegada, aquesta guineia: que ara mateix això sembla una gàbia de boigs.

-De boigs i de malfactors -afegia una altra.

I totes les comares donaven a entendre la importància que per al poble tenia l'arribada del jove enginyer.

Poc després, aquest, que muntat a cavall creuava la plaça tot xano xano, se veié de seguida rodejat d'un estol de dones i criatures que el seguien i el contemplaven com a un benaventurat.

-Bon dia, mestresses- les hi deia ell, tornant-les-hi campetxanament les salutacions que, amb la poquedat d'esperit característic de sa rusticitat, li dirigien. -I doncs què heu fet dels homes, que quasi no en veig un per medicinar ¿És que encara jauen els ganduls?-

Les dones reien senzillament mentre que alguna afegia:

-Ja pot pensar si jauen! ¡Pansé que n'hem vist cap d'anit!

-Ah! Jo ho entenc- persistia en Montbrió seguint la comèdia: -aprofiten la saó per a fer els aixadius i goretar les terres de repòs. Ben fet que fan, perquè, com diu l'adagi: «Quan la grua va a ponent…» I ara ja deuen passar les grues: oi?

I les dones seguien rient, amb la simplicitat amb què riu el malalt les gràcies del metge que bromeja amb sa malaltia. Alguna, més decidida, exclamà:

-¡Massa que ho sap vostè, on són els ximples dels nostres homes! ¡Per aquí baix que cerquen la perduda!

-I ara! Què diuen?- exclamà el jove, fent el sorprès. -Ah! És veritat que el Rector m'ha dit que ara quasi tots viuen de renda. ¿Què és cert, això? Vet aquí per què esteu tan cofoies! Doncs ara seran a caçar. A furar un cau, potser? Ja és divertit, això. Sinó que és una mica exposat si no tenen llicència.

Les bones dones ja no reien tant. L'al·lusió era massa viva per aquelles infelices que, amb més bon seny que els seus marits, pressentien que allò un dia o altre acabaria malament.

En Montbrió també deixà son posat de drol·le i digué de sobte:

-I bé ¿què és lo que passa en aquest poble, que sembla que tothom s'hagi tomat boig? Abans jo vos veia contents en mig de vostres pobreses; vostres camps florien i granaven com un bé de Déu. Bé és veritat que ploràveu sempre de què els pactes vos endogalaven i de què la malvada cuca se vos menjava lo més substanciós; però, així i tot, encara vos ne quedava tantipotent per a viure pobrets i alegrets, com a bons cristians: que no hi ha res que donga tan bona jeia com les suades del treball honrat. Avui veig que tot s'és mudat. Des d'ací em miro els camps amb les corretjoles vives, els gorets per merèixer i els rostois estan cridant l'arada, i això que estem ja encarats amb Sant Martí. ¿És que creieu que baixaran els àngels a llaurar, o teniu qui vos fa un violari per a quan els canyats hagin fet les darreres extremituds?

Callaven, les pobres dones, abaixant els caps com mig avergonyides davant del cavaller, que s'anava tornant més seriós cada vegada. Aquest continuà, alçant el braç dret amb posat amenaçador:

-Ah, poble de Vall de Pedres! ¡Que en vas de malament! Bé és veritat que per tot arreu avui s'han trabocat les coses, que en molts indrets el poble desmandat trepitja les lleis que fins ara el governaven, però a vosaltres la malura vos ha tocat més fort que a ningú. Abans teníeu l'espina d'un amo poc considerat, que no us estimava com mereixíeu, perquè no us coneixia; avui, per desfer-vos-en, vos aprofiteu de la revolta i, a manca de desvergonyits que no heu trobat entre vosaltres, els heu fet venir de fora, clavant-vos una altra espina que pica més fondo que aquella; vos heu entregat a gratcient a un malvat que vos explota pitjor que l'amo, perquè us coneix massa, però que us ofereix part del fruit de les seves dolenteries.

Prou que ho sé, on són els vostres homes! Són allà baix; a furar el cau, com vos deia suara. Els més desanimats van al davant, amb l'arma als dits, a punt de fer foc; els més vergonyants els hi guarden les espatlles, proveïts de sac i cordes, per a enfardar el fruit de la rampinya que els temptà; i vosaltres, les seves esposes i filles, aquí, esperant que tornin, qui sap si per a fer raons als que no s'hagin sabut aprofitar prou de la desfeta.

Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perquè éreu honrats, i us planyia perquè us veia poc sortosos. Avui no us puc plànyer, perquè la sort vos l'heu jugada en mans d'un dolent; ni us puc estimar, perquè heu perdut l'honradesa, entregant-vos a les gaubances de la ganduleria i del furt. Els vostres pares vos ensenyaren a témer a Déu i a guanyar-vos el pa amb el suor de la cara, vosaltres, digueu-me!, ¿què els hi ensenyareu, als vostres fills?

La peroració senzilla i concisa del jove, dita amb veu vibranta que ressonava fins als darrers recons de la plaça, es clavava al mig del cor d'aquelles bones dones, que començaren a sanglotar, fent protestes d'innocència i de bondat. Moltes d'elles començaren a agenollar-se, com si es trobessin davant d'un ministre de Déu.

~ No, no! No soms pas nosaltres. Són ells, que obren per llur capritxo. ¿Què hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de llurs fatxenderies? ¡Bona sorts, encara, si no ens toqués el rebre! No ho cregui, no, don Ramon, que siguem tan dolentes.

Alguns dels pocs homes que al poble quedaven, s'atansaren, tractant també de reivindicar-se als ulls d'en Montbrió, que a cavall, en mig d'aquella gentada de dones i criatures ploroses, semblava un profeta del temps bíblic reptant el poble d'Israel per les seves malvestats.

-Si vostè no hi posa un remei, el poble està perdut- avançà una.

-Sí, sí! Vostè ho pot fer- clamaren totes a chor.

-Jo?- contestà en Montbrió, amb certa aspresa.

-¿I què puc fer-hi, jo, en coses que no em pertoquen? Som el vostre batlle, per ventura? Vosaltres podíeu fer-ho i no ho heu fet; vosaltres podíeu avenir-vos i conjurar-vos, negant als vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. ¿Per què no ho fèieu?

Aquí teniu un pobre vell, que és vostre pare espiritual. L'he trobat presoner, amb guardes a la porta; l'he trobat sol i vern, plorant amb llàgrimes de tristesa la ingratitud de sos filigresos. I jo us pregunto, dones: Vosaltres, que bescanteu els homes, ¿què heu fet per a eixugar-li les llàgrimes, al vostre pare? ¿Quantes de vosaltres heu anat a trucar en aquella porta, duent-li un consol al cor, vosaltres que tantes voltes hi heu trucat per a pidolar una almoina o un remei per a vostres mals?

I d'aquelles pobres dones d'allà baix, que vostres marits i fills, al comando d'un brètol foraster, assetgen amb l'odi al cor, com el gat a la rata, ¿què teniu que dir-ne, vosaltres que sabeu bé que sos ulls ploraven amb els vostres i ses mans s'afanyaven a curar les pròpies ferides que el seu patró inconsiderablement vos obria?

Els sanglots creixien, prenent accents d'arrepentiment. Aquelles dones, que abans es creien dignes sols de llàstima, comprenien ara que també hi tenien el seu tant de culpa en el sofriment de ses desditxes.

-Perdó! Perdó!- clamaven moltes d'elles, encara per terra, mentre el cavaller procurava sortir-se del rotllo, tot dient, amb sa habitual tranquil·litat:

-Alceu-vos, bones dones, que jo res vos haig de perdonar, ja que a mi en res m'haveu ofès. Els pecats contra el cel, el Rector vos els perdonarà si els hi confesseu; dels demés, si no els heu comès, no hi ha que parlar-ne: qui l'hagi feta que la pagui. Jo no vinc pas com a enemic del poble; vinc sols en defensa de les persones a qui estimo. A manca d'altra autoritat, jo seré el defensor dels desvalguts. Vinc sense armes, com veieu, perquè la justícia de Déu no en necessita. Jo la imposaré, la raó, a les bones, si la gent de bona voluntat ajuda; i si no, a les males, i allavors tots ne plorareu.

I tirà pausadament carrer avall, seguit de tota la gentada. A la sortida del poble es parà de nou, i, girant-se vers la multitud, cridà amb veu ferma i pausada:

-Segueixin-me els homes de bona voluntat! Dones i criatures: torneu enrera, i si no heu de posar l'olla al foc, perquè els vostres ja es guanyen el pa, amanit per les rancúnies, aneu-se'n a l'església i demaneu al bon Rector que us ajudi a pregar per vosaltres, pels vostres i per mi, perquè en bona veritat vos ho dic: ¡abans que caigui el dia, o posaran seny els esbojarrats o més de quatre no tindreu prou ulls per plorar!

I tornà a empendre la marxa sense girar la cara, com qui té la seguretat de què les seves ordres no tenen retop. Efectivament: se triaren els homes de les dones, i aquella massa de gent, influïda com per art de bruixeria, formiguejà una estona en l'estretor del carrer, fins que per fi, capficada i mormolanta, prengué via carrer amunt, anant a recontar ses penes i ses esperances sota les naus del temple, on son vell i xacrós Rector procurà confortar-la amb mots de bé eixits del cor.

IV

Bé hi escau la soledat en els erms i boscos, a on s'hi veuen a penes senyals de la indústria humana; més, quan es manifesta en les viles i en les planes conreuades, a on cada pam de terra porta la impremta de la mà de l'home, ¡que n'és de trista, la soledat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra o pels cateclismes de la naturalesa, bé l'haureu sentida la tristesa d'aqueixa soledat, que llavors pren el nom de desolació, punyenta com un sarcasme, si per ventura el sol rialler joguineja amb tots els esclats de sa natural riquesa.

Així ho pensava en Montbrió quan, al desembocar dels carrerons empedrats de rierencs i encaixonats per les tàpies dels horts del poble, s'estengué davant de sos ulls, inundada de llum, l'ampla vall, vorejada de boscos i herbeis, que començaven a enrogir-se pels primers entretocs de l'hivern. Els camins eren deserts. Els blat-de-moros, amb les panotxes mig esberlades, tot just aprofitades les espigues com per mà mal agradosa. Les trumfes, mig descolgades i florejades, com per obra d'un massafart. Els farratjons podrint-se per les bolques, i les vesanes, voluptuosament assaonades, semblaven cansar-se d'esperar les maritals caricies de l'arada, que diposités en ses prolífiques entranyes la sement, signe potencial de vinents esplets. Per lo demés, ànima viventa enlloc.

Sols més avall començaren a veure algun que altre individu, que marxava arrambat per les margeres o posant-se a cobert sota els roures dels propers boscatges i que, carregats amb fardos més o menys visibles, es comprenia bé que anaven de frau, per la dalior que posaven en fer-se fonedissos.

Els acompanyants d'en Ramon ne donaren prompte l'explicació. Eren els fadrins de la grilla que havien iniciat el saqueig en les cases veïnes a Serra-Bruna, més compromeses pel senyor, de primer d'un modo vergonyant i aprofitant-se del general desori, com qui diu per a fer boca i ensenyar els aprenents.

De sobte, en un girant de camí aparegué en Pascal, que es llançà amb grans demostracions d'alegria.

-Visca don Ramon, vatualisto! ¡I quan m'alegro de veure'l! Repudai, i que ve just! ¡Que, si no, li dic que aquí hi ha un desfècit!

En Montbrió correspongué, amb el bon humor de sempre, a les demostracions del seu amic.

-I doncs, Pascal, què em dieu? Home! Si sembla que el dimoni hi balli, en aquest poble. I…poc a poc: de quins sou, vós? Perquè ara vaig comprenent que això s'ha de preguntar, per no trobar-se en un compromís.

A la broma d'en Montbrió en Pascal hi contestà en sèrio:

-No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sap.- I, acostant-se més al jove i baixant la veu, afegí: -Si es tractés només que d'aquest pudai de mal-fart, li juro que no m'hi enquimeraria pas gaire, a fe a fe; mes… aquella senyora, pobreta, que és tota bondat, ¡quin fart de patir de cos i ànima, la santa dona! I aquelles dimoselles? La pubilla, que li juro que és d'allò que no hi ha i que es va decandint, pudai!, com una candela de xavo… Li dic que per elles soles me perdria!

I decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una escorça de roure; on brillava tot un mar d'expressió i de sentiment.

-Per més que… no es cregui, don Ramon- afegí, -que això va mal! Aquest brètol del Cerdà ho ha empastifiat de tal manera, que ara mateix aquí no hi podrem viure, ni rics ni pobres. Això no s'havia vist mai!

I amb aquella verba especial, que tant divertia a en Montbrió, començà a donar compte de tot lo que sabia i de lo que suposava, interrompent-se ell mateix a cada pas.

-Ara ja ho sap tothom, que vostè és aquí. Jo mateix vinc d'innovar-ho an en Llissàs. I ¿sap com ho he sabut? Doncs venia de rebre ordres d'en Llisàs i m'encaminava, fora camí, dret a la Rectoria, quan me veig venir an en Baldiri i els demés que estaven de punt vigilant el pobre Rector… ¡Ja ho deu saber, que a Mossèn Joan me'l tenen vigilat com un pres, pobre home! Aquest sí que és un altre màrtir que em trenca el cor. I ¿ha vist com està xafat? Les penes se'l mengen, sant home; i, no es pensi, que li ve tant d'aquí baix com d'allà dalt- senyalant successivament a Serra-Bruna i el poble. -Doncs, com deia, baixaven rabents… Jo que dic: «¿Qui repudai els empeny, an aquests, que tant rodolin?» Jo que els crido: «Què hi ha, nois?» Res… per avall… Només en Baldiri m'ha fet una mueca, com volent dir: «Si, fes l'orni, manu…». Jo que dic: «Això és que ha arribat don Ramon o la Guàrdia Civil. Més amunt una dona m'ha dit: «És l'hereu Montbrió, que és arribat ara mateix». «Ah, pudai! Ja jo deia… I ara aquests corren a avisar-ho al Cerdà. Jo que giro cua, i cap a contar-ho an en Llissàs; que ja era allà baix, a les anques del món. No n'ha està poc, de content! Perquè l'home, de coratge, ja en té però li dic que s'hi veu verd amb tot això. «Vés! Busca'l corrents, m'ha dit, i digue-li que vinc tot darrera!» I aquí el té: vegi'l.

L'altre feix de nervis d'en Llissàs ja apareixia al lluny, i no trigà pas gaire en adjuntar-se a l'estol d'en Montbrió, saludant-lo amb l'efusió del que, empenyat en un mal negoci, veu acostar-se-li un bon puntal. Espontàniament i sense que ningú, ni el mateix Montbrió, ho estranyés ni discutís, semblà quedar convingut que aquest era el general i aquell el seu segon. Així, s'apressà a donar-li compte de lo que havia fet i de com estava la cosa, afegint tot sovint: «Ara, vostè dirà lo que cal fer», o «Si a vostè li sembla, es podria fer això o allò».

Com ja feien un grupo massa visible, s'havien ficat en el primer terme d'un bosquet proper, a on celebraren una mena de consell de guerra. En Montbrió parlava poc, però escoltava molt, imposant-se bé de la situació, Se limitava, de quant en quant, a fer preguntes concises, per exemple:

-Quants creieu que són els més desesperats?

A aquesta pregunta hi contestà en Llissàs ornamentant ses paraules amb tota la riquesa de sa mirada expressiva.

-Ja veurà: ens hem d'entendre. Si, com fins ara, no hi ha qui puga rebatre el Cerdà, compti que tot el poble és d'ell. Si surt algú que amb una mica de sort li faci cara, ja li responc que de prompte li pendrà la meitat de les forces.. ¡Bèn dolents, dolents…! Cregui que no passen de dues dotzenes, comptant-hi els forasters, i encara aquestes dues dotzenes són temibles com a braços del Cerdà. Sense ell… uns amb altres per un got de vi se'n faria lo que es volgués. ¡Ara, tingui ben en compte que el Cerdà val per tots! ¡Pensi que és dolent com un mal gra, que està endimoniat fins dalt de tot, i, com que està compromès fins a l'ànima, farà el diable quatre al jugar-se el tot pel tot. Cal reconèixer-ho, don Ramon: la situació és grave, compta amb bons padrins, i aquest home no s'aturarà davant del més gros disbarat.

Resumint el resultat de la conversa, en Montbrió en deduí que en Llissàs no duia cap plan concret, ni es sentia amb prou forces per a fer resoltament cara al Cerdà. Sols, portat per l'instint de conservació i sublevat pels desmans que aquell cometia, havia procurat realçar l'esperit dels veïns de millor voluntat, per veure si li posaven un fre. En part ho havia lograt, però en trobava molts que no s'atrevien a declarar-se, per temor de quedar en pitjor situació si fracassaven.

Ara li tornava a preguntar:

-Vegi, doncs, què podem fer.

En Montbrió es mostrà poc explícit, potser perquè tampoc tenia un plan ben concret. No obstant, n'insinuà un.

-Jo- digué -me'n vaig a Serra-Bruna.

-Oidà! I que aviat ho ha dit!- interrompé en Llissàs. -No veu que no el deixaran passar? I com vol anar-hi?

-A les bones, si puc, i si no… com pugui; però jo abans d'una hora, si som viu, seré a Serra-Bruna- contestà impertorbable i sense afectació el jove. -Un cop dins, completaré el meu plan. Probablement convocaré a tothom i allavors és precís que vingueu tots, barrejats uns amb altres, amb posat de pau. Entretant, féu córrer aquesta veu i que ningú falti.

Encara que vagament expressat, s'entreveia la idea d'en Montbrió i tots l'aprovaren. Sols en Llissàs repetia fent mueques:

-El Cerdà, el Cerdà, és qui em fa por! Recordi's de què disposa de més de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mònita, don Ramon.

-Mònita?- féu aquest. -No en conec sinó una, aplicable al cas present: procurar fer obrir els uis als de més bona fe i desemmascarar els malvats. Aquestos botaran, ja ho sé, i serà precís opósa'ls-hi els desenganyats. Si això no dóna resultat, doneu-ho tot per perdut. Ja serà sols qüestió de la defensa individual. Ara vosaltres escampeu en totes direccions la nova de què jo porto la pau. Feu que vegi força cares amigues entre la colla. Estigueu tots a la mira, i… del demés Déu dirà.

I, quedant-se sols amb quatre o cinc dels menys compromesos, seguí el camí cap a Serra-Bruna.

V

No trigaren gaire a veure petits escamots de gent, estacionats a les envistes de la masia de Serra-Bruna que es dibuixava al fons, severa i silenciosa. Semblaven volades de corbs que sotjaven pacientment les darreres extremituds de la bèstia estimbada, amb les carns de la qual esperaven deleitar-se.

En Ramon es desvià. per a estudiar la possibilitat de forçar el siti passant per llocs excusats; però, veient-ho difícil, tornà al camí ral, seguint avant.

Sa aproximació devia haver ja sigut notada, perquè es produí algun moviment d'anants i vinents, particularment en un dels escamots que ocupava el camí en la mateix línia del siti. En mig d'aquest hi descollava el Cerdà, amb sou aire petulant, vestit de gorra de pell, gec pelut, calces amples i la manta ratllada, caient-li a grans plecs del muscle esquerre. Duia a l'espatlla una tercerola.

En Montbrió no abandonà son posat indiferent, i parà la marxa fins a topar-se amb el capitost, que, veient-lo venir, estava palplantat al mig del camí.

-Bon dia, bona gent!- digué llavors, amb la major naturalitat, salutació que sols fou dèbilment contestada per alguns de la colla, però no pel Cerdà que, amb la vista fixa sobre el cavaller, semblava que sel volgués menjar.

-I això?- continuà aquest en el mateix to. -Què estem de gales? ¿Què esperem el Bisbe, potser?

La xulada féu tan poc efecte com la salutació. Sols els més innocents mig rigueren; els demés semblaven tots preocupats, com si esperessin alguna cosa més sèria. Els llavis prims del Cerdà es desplegaren sota un nas d'òliva, i sos ullets vius accentuaven sa penetrant intenció.

-Lo que esperem- exclamà en to imperatiu, -a vostè poc li importa. Lo que convé és saber vostè qui és i a on va.

El jove es posà prompte a l'altura de les circumstàncies, i sense perdre l'aplom li respongué:

-Qui som jo, no tinc pas de dir-vos-ho, com tampoc necessito preguntar-vos qui sou vós. Jo faig la meva via i passo pel camí ral. ¿Què hi ha que dir en això?

-És que el poble està en estat de siti i aquí no passa ningú sense els passaports del Presidente de la Junta Revolucionaria

Dient això, el Cerdà es despenjava la carrabina de l'espatlla, tot quadrant-se al mig del camí, amb posat de ferma resolució.

Era inútil discutir amb un home que ja presentava les forques per davant, i el jove li medí d'un cop d'ull tota la malignitat d'intencions. Ademés, els moments se feien crítics, ja que l'espectatativa del xoc que anava a produir-se entre els dos personatges atreia els grups d'armats. Dintre pocs moments en Montbrió en seria voltat i impossiblitat de lliurar-se de les grapes del Cerdà, que no desaprofitaria pas l'ocasió de destruir la darrera esperança dels sitiats. Calia, doncs, aprofitar aquells instants en què l'enemic estava encara descuidat, en espera d'una agarrada que, més o menys llarga, estava sols al començament.

Així ho comprengué el jove, amb admirable rapidesa de pensament, i, sense cap senyal de transició, passà de la tranquilitat que aparentava a l'acció més enèrgica. Replegà les regnes, ensems que clavava sense compassió els esperons al ventre de la pobre bèstia, que, al sentir-se tan brutalment obligada, llançà un ruflet de dolor i, redreçant-se com un mal esperit, botà per sobre els del grupo, que, sorpresos de la violència de l'inesperat moviment els hi faltà temps per a fer-li lloc. El Cerdà, que era el primer, collit en el mateix moment en què anava a encarar l'arma, entrebancat amb la manta que li privà la llestesa de l'acció, rebé una forta refregada que el féu giravoltar i mig caure de morros damunt la margera del camí.

-Alto! Alto! Foc a ell tothom!- cridava renegant com un condemnat, i, tot redreçant-se, acompayava l'acció a la paraula. La seva bala passà brunzint i esfullant els arbres del camí. Se seguí un espetec d'escopetades; però, fos que no hi havia prou mala sang o fos perquè lo sobtat i atrevit de l'acció els deixà a tots glaçats, lo cert és que l'ordre del Cerdà s'obeí massa tardanament per a fer bona punteria, i els més restaren bocabadats, mirant-se com s'allunyava el cavaller aplanat sobre la bèstia allomada, fins arribar al portal de la masia, que se li obrí de bat a bat.

VI

-Basi, cadascú al seu lloc!- cridà en Montbrió, separant-se dels que joiosament li donaven la benvinguda. I enfilà l'ampla escala amunt, saltant els graons de dos en dos.

Mig enlluernat per l'esclat de sol que deixava a fora, a penes s'adonava de l'ombra graciosa d'una dona que, mig esvaïda sobre el catxapit de ferro, l'esperava al replà de davant del vestíbul. La llum que queia de la claraboia, il·luminant-la pel cim de la testa, feia joguinejar, com una boirada de primavera, una tofa de cabells artísticament descuidats sobre son front. Sos ulls, encesos per l'insomni i les angúnies, brillaven plorosos sota ses negres celles, i sa boca, tristament plegada, no jugava quasi amb els clotets d'aquelles galtes abans tan xamoses i ara ben desmaiades.

Ses mans s'allargaren dolorosament vers el jove, que, adonant-se'n, es parà corprès. Aquella malencòlica visió de linies ascètiques i pures, de tal manera transparentava els sofriments de l'ànima aclaparada per un dolor sense expansió, que, malgrat sa bellesa, que sintetitzava totes ses aspiracions i follies d'artista enamorat, li produí un sentiment de pietat profundíssima. Més, encara, quan sentí sa veu dolça i baixa com un sospir que li deia:

-T'he vist venir i aquells trets se m'han clavat al mig del cor, penedint-me greument d'haver-te cridat. Perdona'm, que no pensava posar en perill la teva vida. Has pres mal, estimat del meu cor?

-No, hermosa- féu ell, prenent-li ambdues mans i rabejant-se dins la dolorosa serenitat de ses mirades. -No, hermosa; allò eren salves que galejaven la bona arribada del teu enamorat.

La delicada transposició del jove féu somriure amargament la donzella.

Aquell continuà, tot menjant-se-la amb els ulls:

-Te trobo més hermosa que mai, però traspassada d'un modo que em trenca el cor. ¿Què estàs malalta, filla?

-Si, malalta d'enyorament, de passió d'ànima i… de tan fingir un valor que fa temps que el som acabat. ¡Prou que t'ho contava en mes cartes, però tu no me'n creies!…

-Sí, que te'n creia, filla- contestà en Montbrió amb exaltament, adonant-se de què s'enfosquia encara més la cara de madona adolorida de la seva estimada. Sí, que te'n creia, i Déu sap la guerra encesa en què es debatia mon cor, bategant d'amor per tu i cruelment injuriat per ton pare. ¿Creus tu que es resolen tan fàcilment els plets en què s'interessa un cor bàrbarament partit en dos? Allavors me semblava que cedir massa aviat era egoisme, mes ara penso que l'egoisme estava en fer-me sord a vostres penes. M'afalagava el veure'm solicitat d'allà on havia sigut rebutjat com un captaire, i trobava, fent-me gruar, un refrigeri a les ferides de mon amor propi. De lo que no m'adonava, desventurat de mi, era que amb mes grolleres satisfaccions xipollejava sobre un cor innocent i del qual mai he sigut prou digne. Me n'arrepenteixo de veres i t'ho confesso perquè em perdonis, vida meva. Me perdones: oi?

No l'havia de perdonar, pobra noia! sols que no pogué manifestar-l'hi sinó amb tot l'arrobament de sa fesomia, que passà com de mort a vida, perquè en aquell instant aparegué la Loreto, que, més arrabatada que sa germana i més disculpada pels pocs anys, se llançà inconsiderablement al coll del jove, plorant com una Magdalena. A poc comparegueren les minyones del servei, també plorant d'esperança, com els nàufrags a l'obirar la llanxa de salvament.

Al vestíbul hi trobaren a donya Dolors, que es desféu en iguals demostracions. Sa figura esllanguida i sa cara demacrada i malaltissa, afectaren extraordinàriament el jove, ja prou arrepentit d'haver retardat tant un auxili que poc abans hauria sigut relativament més fàcil que ara.

-Senyora- exclamà, procurant reaccionar-se a si mateix, un poc desconcertat per aquelles manifestacions que sa arribada provocava, ni més ni menys que si ell fos l'únic amparo de tots aquells sers desvalguts: -m'han cridat i aquí em tenen. Vegin en què els puc servir. Disposin de mi per quant me creguin necessari.

La bona senyora no pogué respondre sinó amb sanglots i mitges paraules, que demostraven el decaïment de sa naturalesa, gastada per tants mesos de sofriments físics i morals. Fins semblava que s'anés a desmaiar, i en Ramon, prenent-la, amb el carinyo i familiaritat d'un fill, per la cintura, l'obligà amorosament a asseure's en un pròxim sofà, tot provant de portar-li ànim i consol.

En aquell moment s'obri poc a poc una porta, i en son llindar hi aparegué la silueta de don Eudald, dibuixant-se dèbilment sobre la fosquedat del passadís que duia a l'estudi. Desfardat, amb la roba plorant-li damunt del cos, esllanguit a força de perdre greix, i amb la barba de quinze dies, talment semblava un espanta-pardals que es mogués a impuls del vent.

Féu alguns passos dins de l'estància, i quan en Montbrió, posant-se de peu, anava a sortir-li políticament a l'encontre per a saludar-lo, se li encarà i, amb veu més forta del que podia esperar-se de son aspecte, exclamà:

-Ah! És l'hereu Montbrió, el profeta de les desgràcies, el que tocava a rebato clamant revolució. Aquí la té, la revolució; ja s'han trabocat totes les coses, tal com vostè volia; ja lo de baix va a dalt i tot lo que abans mereixia respecte ja ho té ara per terra! ¡Ja no hi ha Rei que governi ni Papa que excomuniqui, i la gent de bé es veu perseguida com les feres! ¡Aquí els té, els de la sang nova, assedegats de la dels que tenen alguna cosa per perdre! ¡Vaja, que ja pot estar content de la seva obra!

Aquest parlament, en boca de l'home que creien aniquilat pel pes dels contratemps i per l'arrepentiment (inútil per tardà) dels propis actes, féu en aquelles atribulades dones igual efecte que el barbol del tret quan ix d'una escopeta que tothom creia descarregada. Comprengueren, amb estupefacció, que l'enxiquiment d'esperit que tenia a l'home en els primers límits de l'estupidesa, no era sinó efecte del terror per les desgràcies presents i futures que havia provocat, però no fill del convenciment moral del propi mal procedir, i que la vista de la persona a la qual, en sa mesquinesa de sentimens, continuava atribuint la font de ses desgràcies, li havia revetllat totes ses antigues antipaties.

No fou menys terrible l'efecte que produí a en Montbrió. L'espectacle llastimós d'aquell home que gallejava sense to ni so, no tenint esma per a sortir-se sol del mal pas en què, per sa inqualificable tossuderia, es trobava; lo punyent de la injustícia que amb ell cometia, suposant-lo autor de lo que amb tant d'empenyo havia profetitzat, i potser la desil·lusió que li causà al compendre que son ofensor no li estimava en res l'auxili que venia a oferir-li, fins amb perill de la vida, lo qual semblava canviar son brillant paper de redemptor en el d'un vulgar trapasser que es fica en lo que no li pertoca, li portà una glopada de fel al cor, produint-li tal rebull de sentiments, que havia d'esclatar en una d'aquelles tempestats pròpies de son temperament apassionat. Oblidà circumstàncies de temps i lloc, no es recordà de què es trobava en casa agena, en presència de dones aclamaïdes per les penes, ni tan sols de què entre elles s'hi trobava ella, la seva estimada, el gran amor de la seva vida.

-Vostè s'enganya, don Eudald- començà a dir amb veu reposada, però que havia de fer la creixença del tro. -Vostè s'enganya: els revolucionaris que hi ha allà fora, no els he fet jo, sinó vostè. No són els meus: els de vostè, són. Aquesta sang que bull sota les tàpies de la casa i que es frisa per la destrucció i pillatge, no és la sang nova per la qual jo clamava i clamo encara. No; és la vella, la sang recremada pels agravis de vostè i emmetzinada pels desprecis i l'abandono de l'iglésia conservadora del propi benestar en que vostè combrega. Són els infeliços parcers, als quals vostè disputava la meitat de les suades, perquè deia que amb els dos terços s'hi feien rics i orgullosos, i a vostè li convenien pobres i humils, carregant-los per tornes les talles, la llavor i el delme; són els menestrals, als quals vostè edificava amb exemples d'equitat, carregant-los les contribucions que es feia rebaixar per sos padrins de la política; són tots aquells a qui disputava les engrunes de l'empriu, esclafant-los amb les sentències injustes, comprades a pes d'or… No m'ho negui, perquè estic disposat a tirar-li les proves per la cara. Són, en fi, aqueixa plebe que el senyor, a cops de peu, llançava als braços d'altre perdulari que els acabava d'escorxar per son compte, explotant sa pobresa i sa ignorància.

Però ara, per virtut d'un sacudiment precursor d'altres de pitjors, s'han escapat del jou d'aquesta justícia convencional, de la qual vostè s'aprofitava tan bé, tot bescantant-la per cara i dolenta, i… aquí els té, reclamant lo que creuen seu i que s'ho pendran, perquè aquells padrins que abans li guardaven les espatlles… prou feines tenen per ells.

I sap a on són els meus revolucionaris? L'hi diré per a sa major vergonya. Són darrera el cèrcol d'eixelebrats que envolta la casa, promptes a fer quelcom en favor d'aquell que en sa vida ha fet res per ells. I jo mateix, aquí em té, fins amb perill de la vida, oferint-li mos bons oficis, creient-lo redimit pels desenganys i l'experiència, no pensant mai que qui no ha sabut fer-se respectar per la rectitud i justícia dels seus actes, ni ha tingut coratge per a fer cara a les situacions que amb son orgull i falta de sentit comú s'ha creat, fóra capaç d'insultar al que li allarga la mà per a salvar-lo.

Quedi's en nom de Déu, miserable sibarita de la poltroneria- afegí, dirigint-se vers la porta. - Surti-se'n com pugui de la tarenyina que vostè mateix s'ha teixit, i… perdoni de l'enfado. Però no me n'aniré sense dir-li que el faig responsable, davant de Déu i dels homes, de les desgràcies que atreu sobre sa desditxada família, tan innocenta de les seves baixeses com malaguanyada per qui, havent sigui bo per a embolcallar-la en una atmosfera d'odiositat i desprestigi, és incapaç de defensar-la com un home que s'estima.

¡Bé n'havia rebudes, don Eudald, d'envestides del jove enginyer, que diferents vegades l'havia sufocat amb la seva sàtira punyent i crua, però mai l'havia reptat amb tal feresa, ni l'havia anorreat amb aquella contundència de boig! Ses paraules li caigueren a sobre, com garrotades, i el darrer pàrrafo, sobretot, el féu caure aplomat sobre un silló, com un bou sota la massa del carnisser.

I ¿què direm d'aquelles pobres dones, arrossegades de conflicte en conflicte, que quan, ja al fons de l'abim i amb l'aigua al coll, donaven els darrers crits de misericòrdia, sentien esborronades com l'home fatal que les havia perdudes, sense esma ja per a valer-se a si mateix, rebutjava encara, rencorós, la mà generosa que els hi oferia la d'arrera esperança de salvació? Son desconsol fou tan intens, que en Montbrió se n'impressionà fortament. Donya Dolors, presa d'un gros trastorn, se li tirà als peus, pregant-li que no fes cas d'aquell boig suïcida, que ja no sabia lo que es deia, i que no les abandonés en aquell trànsit de mort. La Loreto, repenjada al seu coll, li banyava el pit amb ses innocents llàgrimes; en tant que les minyones del servei, de genolls per terra i plorant llàgrimes vives, li barraven el pas de la porta.

En quant a la Montserrat, cas estrany (i l'explicació del qual és difícil desentranyar dels més fondos replecs del cor de la dona), en els moments en què en Montbrió triomfava, alçant-se com un déu irat sobre aquella trista i desvalguda família que, postrada a sos peus, li implorava perdó i misericòdia, ella, la deixebla convençuda, la seva enamorada, la que s'emmirallava en sos ulls i li dedicava tots els sospirs de la seva ànima, el deixà per a córrer als peus del pobre i vençut autor de totes les seves penes, a qui prodigà les més tendres carícies.

-Pare!- li diu, amb sa veu flexible i carinyosa. -Per què és tan cruel amb nosaltres? ¿Què li hem fet perquè ens vulgui perdre, fins perdent-se vostè mateix?

Hi ha, entre els experiments de la física recreativa, el de la nota simpàtica, a qual única vibració es commou la flama d'una candela cada vegada que ressona en mig dels ruixats d'harmonies d'una tocata. No sé si això és prou bona comparança, per a explicar lo que li succeí a don Eudald al sentir la darrera frase de la seva filla. Li vingué com un tremolor, i una suor freda inundà son cos. Després sentí com si se li esquincés alguna cosa a dins del cor, i, nuant-se-li la gola, començà a sanglotar i a vessar abundoses llàgrimes, ell que en mig de totes ses tribulacions, de sos terrors, de sos desenganys i de tots els rebregaments de son amor propi, no havia pogut mai vessar-ne ni una.

-Filla meva!- cridà amb veu afònica i prenent-li la cara entre ses mans. -¿Què puc fer-hi jo, si som d'una manera que sembla com si les veus de la raó no poden entrar en mon cor sinó a punyalades?

En Montbrió, que, desconcertat i sense saber què fer, pugnava per tornar a donya Dolors en son seti, copsà al vol aquell crit de suprema agonia de don Eudald, i, amb son temperament admirablement afinat, ne comprengué tota la transcendència. Aquell esperit enterc, rebelde i orgullós, aquella ànima que encara bategava irreductible dins un cos sense esma, aplanat i desfet, estava en la seva crisi. I ell, que l'havia tantes vegades apunyegat sense compassió i que ara mateix acabava d'aglanar-lo amb el pes de la catilinària més coenta que havia pogut, en son despit, conjuminar, se'n sentí vivament interessat.

Se li assegué al costat, i prenent-li les dues mans, amb les quals escondia son plor, tal com se fa amb un nen a qui es vol afalagar, li digué, amb sa veu clara i reposada:

-Don Eudald: miri'm a la cara!

El pobre home obeí maquinalment. L'altre continuà:

-Vostè m'ha tingut sempre per un eixelebrat, per un busca-raons, fins per un descamisat, però crec que mai m'ha tingut per un embustero. És veritat?

Doncs, així- continuà, veient que don Eudald assentia, -creurà lo que vaig a dir-li ara. Vostè i jo no hem sigut mai amics, tal volta perquè no ens hem entès. Potser jo no he distingit prou en vostè lo que són idees del seu temps i influències del medi en què ha viscut sempre, és a dir, pecats de la seva època i de la seva escola, i al personalitzar mos atacs, he sublevat son amor propi, portant-lo a extremar sos procediments. En canvi vostè, imbuït d'una escola plena de respectes humans, adoradora del fet consumat i de l'ordre material i que, demés, professa la teoria de què sols els vells saben alguna cosa, m'ha pres per un criatura sense judici i fins sense educació ni vergonya, i me li he fet antipàtic.

Per primera vegada, don Eduald trobà que s'identificava amb les idees d'en Montbrió, començant a assaborir els efectes d'aquell bàlsam misteriós amb que aquest ungia les ferides per ell mateix obertes amb sa franquesa salvatge, i que tenia la propietat d'acabar-li de rendir el cor. Ho demostrà fixant-li dolçament els ulls a la cara i aclarint-se-li un poc sa embotornada fesomia.

-Ara- continuà en Ramon, que no el perdia de vista -començo a pensar que vostè val més del que em creia i espero que amb el temps vostè també rectificarà son criteri respecte a mi.

Mes d'això ja en parlarem llargament un altre dia- continuà, veient que don Euduald arribava fins a mig riure entre els pellingos de sa cara marcida. -Ara, anem al cas, que el temps és curt.

No tinc pas de ponderar-li, don Eudald, que la situació de vostè i família en aquest moments és gravíssima. Per no tornar-nos a enfadar, no esbrinem pas de qui és la culpa; consignem el fet i fora. El país està en plena revolució, i no hi ha avui més autoritat que la que cadascú es pren i sosté amb son major o menor prestigi. Vall de Pedres està en mans d'un enemic jurat de Serra-Bruna, home sense escrúpols ni consciència, i aquest ha concitat el poble contra vostè, aquest poble entre el qual vostè no ha sabut sembrar-hi ni una llavor de carinyo… Aquesta és la veritat, don Eudald, si val a dir-ho, perquè fins els pocs elements que estan disposats a ajudar-los, és sols per la cara d'aquestes bones senyores i tal volta per instint de pròpia defensa.

La fesomia del senyor tornà a enfosquir-se, començant de nou a sanglotar, i dirigint-se vers sa filla gran, que seguia aclofada a sos peus, exclamà:

-Com vos he perdut, filla meva ¡Perdoneu-me, si us plau!- I dirigint-se a en Ramon, afegí: -¿I bé, què tinc de fer, ara, pobre de mi?

-Rendir-se a discreció, don Eudald.

-Rendir-me? Déu meu! ¿ I no estic pas prou rendit, encara?

-Rendir-se vull dir abdicar de la seva autoritat; donar poders a la seva familia, si és que amb mi no té prou confiança; despullar-se de tot residu d'orgull inútil i d'amor propi fora de lloc.

-Orgull! Amor propi! Li juro que ho he ben acabat tot. La idea de què aquest orgull i aquest amor propi m'han fet jugar la sort d'aquestes infelices dones, únic amor de la meva vida, me rosega el cor. Obrin com vulguin, sense cuidar-se més de mi. Si té algun plan, executi'l; però aviat, perquè jo pugui veure fora de perill els meus, i ja no demano res més a Déu.

-Sí que el tinc, el plan- exclamà en Ramon amb resolució; -però és un plan dels resultats del qual no puc respondre, sinó disposant de l'omnímoda confiança de tots vostès i de plens poders per a obrar; perquè, per a salvar els interessos personals, potser serà precís sacrificar… bona cosa dels interessos materials.

-¡Sacrifiqui-ho tot, don Ramon, inclòs jo mateix… però que es salvin aquestes pobretes, a les quals tant he fet sofrir!

I empresonant amb una abraçada la seva esposa i filles, que atretes per sos accents de compunció s'havien arrupit a son entorn, exclamà:

-Dolors! Filles meves! És ara, apagada la darrera espurna d'amor propi que em cremava les entranyes, que començo a compendre que el vostre amor és l'única aspiració noble i divina que he sentit en la meva vida.

I en Ramon de Montbrió, de peu, creuat de braços, observà que tota la família de Serra-Bruna, feta un cabdell a ses plantes, podia abrigar-se allò que es diu, amb un davantal.

VII

-Missenyor m'ho acaba d'innovar- deia en Basi, tot fregant-se les mans de goig, dirigint-se a en Montbrió: «Don Ramon és ara aqui l'amo; respecteu-lo i obeïu-lo en tot, com si fos jo mateix». Aquí ens té, doncs, al seu comando. Soms pocs, però decidits a tot. Vostè mani, que ningú li replicarà un pèl.

Vejam ara si en traurem l'entec,- continuava, no podent ocultar la seva satisfacció, -que li asseguro que m'han fet posar els cabells blancs. Basi aquí, Basi allí: sempre en Basi per tot, i en Basi no podia fer res de profit. Missenyor, espatarrat i sense esma per res, no fent ni deixant fer, que és lo pitjor; missenyora, sempre malicosa i feta una esponja, i encara sort de la Montserrat, que té un esperit com un brau i un cor que no l'acaba mai. Mes una senyoreta… ja se sap, què pot fer? Jo prou el tenia el meu plan, però…

-Vejam-lo, doncs, el vostre plan- féu breument en Ramon.

-Es molt senzill: això sí, s'ha de pegar falconada a la bossa de missenyor, perquè… ja se sap que no es fa pas xocolata sense cacau, i quan convé… Doncs, vegi lo que hi ha que fer. La gallardia del Cerdà consisteix en què disposa de més de quaranta homes armats, als quals paga (de la bossa del comú, ei!) dues pessetes diàries; doncs fer córrer la veu de què aquí se'n donen tres, i abans de dos dies ne tindrem més que no en voldrem, i… allavors, ja me n'encarrego jo de posar-li les peres a quarto, a aquell brètol…

-Ai amic Basi, que n'àneu de lluny d'osques!- féu en Montbrió, interrompent-lo. -Ja li vull pegar, la falconada, a la bossa de missenyor, que dieu vós, mes no per a comprar homes a tres pessetes. Hem de picar més fondo i tractar de curar la llaga en lloc d'enverinar-la. Jo no tinc pas de defensar els terralloners, encara que els crec més enzes que criminals, ni menos al Cerdà, al que tinc en el mateix concepte que vós; però no s'està pas Serra-Bruna tan net de culpes i pecats, que puguem gastar gaires gallardies. A això hem d'anar: a què la causa de Serra-Bruna sigui la del dret i la justícia, no planyent sacrificis per a lograr-ho, i veureu, com espontàniament se desllinden els camps; allavors sí que podreu dir que són enemics tots els que tingueu al davant i tractar-los com a tals.

-Sí, prou…- féu, tot gratant-se el cap, en Basi, que no comprengué pas bé lo que en Montbrió li deia, -ja ho entenc; però miri que el Cerdà és un mal sorge… i per aquest camí, quan hi arribarem… potser serà tard.

-Serà tard?- respostà l'altre cloent la conversa. -Potser sí, si perdem el temps. Lo que convé és parlar menos i obrar més. ¡Apa mans a l'obra!

VIII

De la primera feina se n'encarregaren les dones. Les minyones i masoveres més animoses sortiren del mas, unes cap a llevant, altres cap a ponent: parlaren amb les avançades i escamparen la nova de què el senyor Serra-Bruna convidava tots els homes del poble a una reunió a la lliça del mas, a on s'hi trobaria don Ramon de Montbrió.

El cas era grave i de moment ningú es decidia, perquè, quan ne fou sabedor el Cerdà, es posà fet un foll, transmetent l'avís de què faria foc contra qui s'atansés al mas.

Però el corc treballava ja en les files dels amotinats, perquè el nom d'en Montbrió era garantia de pau i de serietat, i més ara, augmentant son prestigi per l'acte portat a cap poques hores abans, burlant-se del Cerdà a les barbes dels seus saions.

Pe fi, alguns, més coratjosos, escorrent-se mig d'amagat, començaren a entrar en la lliça. Son exemple animà alguns altres, que ja ho feren més descobertament; i com el Cerdà amb tots sos esbufecs, no s'atrevís a complir l'amenaça de fer foc, de mica en mica s'hi anaren aplegant, de primer molts dels que, a falta d'armes, recordant l'adagi que diu «en temps de belluga campi qui puga», anaven proveïts de sac i cordes, i després altres i altres, fins els armats, alguns d'ells a sou del Cerdà.

Aquest treia foc pels queixals. Si els deixava fer, el resultat seria que, persuadits per en Montbrió, no sols augmentarien considerablement la defensa de la masia, sinó que fins posarien en vertader perill la seva autoritat.

-A atrevit, atrevit i mig- se digué, resolent-se a jugar el tot per tot. -A dintre tothom!- cridà als seus. -Hem de desfer aquest marro, enc que sigui a escopetades.

Mig plena la lliça de gent, veieren arribar el Cerdà, acompanyat dels seus voluntaris, inclòs la secció uniformada dels de Vall-llosell, al comando del Sastret, que de nou havia sol·licitat d'aquella Junta Revolucionària, com a gent de més confiança.

En Montbrió fou aconsellat de barrà'ls-hi la porta, però s'hi negà en rodó. Ni tan sols l'entrada de la casa permeté tancar. Això sí, féu reforçar la guarda de l'escala i apostar alguna gent prop de la miranda, amb ordres riguroses de què ningú es fes visible ni donés senyals de vida sense les seves expresses ordres. De tot aquest rem ne quedà encarregat en Basi.

Amb això, ja entrava el Cerdà amb gran gallardia, rodejat de la plana major de la Junta Revolucionària.

La situació es feia imponent, i tothom estava amb l'ànima en un fil, fites les mirades en els dos capitostos, l'un verd de coratge i l'altre, en Montbrió, passejant-se reposadament i amb les mans a les butxaques per davant de la porta.

Formada la gent o, millor dit, arrenglerada al mig de la lliça, l'esquadra de Vall-llosell, tan prop de la porta com fou possible, el Cerdà, després de dirigir furioses mirades a dreta i esquerra i d'escopir repetidament la bilis que li pujava a la boca, se dirigí amb descaro a en Montbrió, preguntant amb veu rogallosa:

-A on és l'amo d'aquesta casa?

-Som jo, l'amo- féu l'altre, deixant de passejar i plantant-se-li tranquil·lament al davant. -Què se us ofereix, mestre?

-Responeu amb més respecte!- cridà el Cerdà tractant d'imposar-se.- És el Presidente de la Junta Revolucionaria qui us parla.

-Està molt bé, per servir-lo, però no hi tinc res que veure jo amb aquest senyor; no m'ha fet mai cap favor ni me'n deu cap. Me pregunteu per l'amo i us dic que som jo.

-Vós, l'amo? Vós, un foraster vingut de qui sap a on. ¿I amb quin dret vos atreviu a dir-vos l'amo de Serra-Bruna?

-Amb el mateix dret que vós us tituleu Presidente de la Junta Revolucionaria de Vall de Pedres.

La sortida d'en Montbrió, cridant tant com ell, desconcertà un moment el Cerdà, que acabà de despacientar-se.

-Ja n'hi ha prou, de comèdia!- digué variant de to. -Vull saber qui ha convocat el poble, amb quin dret i a quin objecte.

-Jo l'he convocat- féu l'altre seguint-li sempre el to -amb el dret que té tothom de mirar per sos interessos com bé li plagui i a l'objecte de tractar els assumptes pendents entre el poble i Serra-Bruna.

-¡Doncs sabreu que aquí no hi ha més que la Junta Revolucionària per a tractar dels assumptes del poble; que aquesta reunió és clandestina, subversiva, il·legal i reaccionària, i queda des d'ara dissolta; que lo que s'hagi de tractar ho tractarà la Junta, un cop allotjada la gent, i no aquí, sinó a dalt, amb l'amo veritable, i no amb un farsant que no és ningú!

Féu posat d'avançar, mes el jove se li quadrà al davant, cridant-li amb veu ferma:

-Alto!- I, fitant-lo valentament a la cara, continuà; -Mestre, sembla que teniu ganes d'acabar-me la paciència i ho lograreu; ja aquest matí vos he topat al camí ral i m'heu assaltat com un lladre i m'heu fet foc, del qual delicte me'n respondreu al seu dia. Basta de comèdia!, també dic jo. ¿Qui sou vós pera a cohibir la llibertat d'un ciutadà honrat, que transita llibèrrimament per la via pública, ni menos per a assaltar-li el domicili sense auto judicial? Avui que als raigs esplendents de la llibertat han caigut les cadenes de l'esclavitud sota els peus del poble, fart de sofrir les vexacions dels tirans; avui que s'han proclamat tots els drets de l'home, fins els inalienables, il·legislables, indiscutibles i interminables; avui que la democràcia resplendeix com un sol, que la igualtat nivella totes les jerarquies i que la fraternitat estreny en un sol llaç a tots els ciutadans, és avui que veniu, en virtut d'uns poders que ningú vos ha dat, a ressuscitar l'absolutisme, proclamant-vos rei, que és igual que dir tirà assedegat de sang i or, a pertorbar la tranquil·litat del comú, a explotar la bossa del contribuient i, lo que és pitjor, a atacar la llibertat dels ciutadans i a comprometre les conquistes de la gloriosa revolució, que d'una manera tan admirable…

Prova de què en Montbrió conservava tota la serenitat, era la humorada de voler desmuntar el seu adversari tirant-li pels nassos tot una parrafada doratòria de club, justament de la mateixa que hores abans ne feia sarcàstica burla.

El cert és que el Cerdà perdia terreny als ulls dels seus, i aquest convenciment li féu sentir la necessitat d'acabar aquella escena, tapant de qualsevol modo la boca del jove. Veient-se molt superior en força material, tractà d'imposar-se, interrompent-lo de mala manera.

-¡Calla, maleït burgès de terra baixa, rellotge de sagristia! Millor faries de cuidar-te del teu patrimoni; si te'n queda, hereu escampa, que no ficar-te en lo que no et pertoca! ¡Vés a veure si en queda cap, dels moltons que tondia el teu oncle! ¿Què et creus que no sabem lo que cerques per aquí, rondaire de bons partits? Tu fas com els gats al febrer…

I aquí buidà una frase bestialment crua, perfilada amb tot el relleu de sa oratoria estrafalària.

Si amb això es proposava distraure a l'enginyer de son objectiu, fent-lo sortir de tino i precipitar el conflicte rebentant-ho tot, no hi ha dubte que ho logrà, perquè de sobte se'l veié venir verd i avançar-se vers el provocador amb els punys closos i tremolosos els llavis.

Allavors se produí una escena curta, original i estranya, que els presents contemplaren esborronats i sense atrevir-se ni a respirar. Els dos enemics, encarats com dos mastins gelosos, devorant-se amb llambregades plenes d'odi, s'increpaven a mitja veu, lo que donava a la disputa un caràcter més violent encara.

-Tu callaràs- brunzia en Ramon, -miserable desertor de galeres, escanyapobres arrastrat.

-Guita!… guita!- bufava l'altre, caragolant-li frases impossibles d'escriure, d'aquelles que sols es troben en els diccionaris dels bordells i presiris.

-Badall de l'infern, potulàs, fill de ningú…- tornava aquell: -vomita fins ta llengua d'escorpí per a fàstic dels gossos, malvat penjoll de forca.

-Guita!… guita!…- repetia el digne president, guanyant-lo encara per la virulència dels qualificatius que eixien de sa boca, secs i crusos com imprecacions de condemnat, amb la visible diabòlica idea de portar-lo al darrer extrem i tenir peu per a desfer-se'n.

Exasperat aquest, i avergonyit de veure's compromès en tan bestial contenda, se llançà en avant, agafant pel canó la tercerola que el Cerdà tractava dencarar-li.

-Aquesta és la meva!- cridà aquest amb ràbia; i, mentres alçava la grapa dreta per sobre el muscle del seu enemic, braolà amb veu de comando: -Voluntaris, a mi! ¡Aquest home és pres: lligueu-lo!

Fou obra d'un instant. El braç dret de l'enginyer giravoltà amb moviment ràpid, son puny clos descrigué una curva horitzontal a tall de boxer i anà a esclatar a les barres del president, que ressonaren amb un feréstec claqueig, tal com un cop de mall que caigués damunt d'un sac replè de grava. L'infeliç eixamplà els colzes, amb moviment de garra-tibat, i, sense dir ai!, caigué com un plom.

Se produí una sensació tan intensa com indescriptible. Amics i enemics quedaren esgarrifats davant d'un fet que per força havia d'assenyalar la general conflagració. El mateix Ramon degué compendre lo crític de la seva situació, precipitada per sa pròpia falta de corretja, i, sense més reflexions, que no hi cabien en tal moment, es disposà a fer-hi cara amb tota l'ardidesa de son temperament fogós. Se trobava en un d'aquells moments únics, segons Napoleó, en cada conflicte, que decideix l'èxit en favor de qui sap aprofitar-lo, com si diguéssim el capillum fortunae dels llatins, que decanta a aquesta coqueta vers l'audax que ha sabut collir-lo al vol i s'hi llançà com un boig.

Doncs a l'espetec d'aquella bestial punyada que al Cerdà li desféu la cara, fent-lo caure en basca, hi respongué un grunyit sord i terrible, com de fera trepitjada, chorejat per un criquejar de fusells que s'engallaven; però el valent jove no s'encongí, sinó que, encarant-se amb les files, empunyant la tercerola que aquell li havia deixat als dits, i amb la dreta encara nerviosament reclosa a tall de gladiador enfurismat, els hi presentà el pit exclamant:

-¡Aquí el teniu, patuleios del Vall de Pedres, el vostre capità! ¡Vegeu-lo de morros per terra, besant la pols que jo trepitjava! Jo vos l'he bufetejat per brètol i brut de boca; l'he bufetejat i escopit com bufetejaré i escopiré al primer de vosaltres que s'atreveixi a repetir ses paraulades. ¡Foc a mi, bretulada miserable! Tireu-me, però tireu dret, si és que hi lluqueu encara, culs de taberna, enllepolits del vici: que, si no… aquí hi ha pit de sobres per a fervos dragar les bales que a preu de vi vos ha venut el potulàs que vos comanda!…

Ni es pot escriure lo que en son foll exaltament els deia en Ramon als capitostos del poble, increpant-los amb una tenacitat que esborronava els propis amics, burxant-los de mil maneres, igual que el domador a les feres engabiades.

-¿Qui, qui de vosaltres- tornava, -s'atreveix a sortir fiador d'aquest malparlat que vomita per terra la fel i el vi de les seves entranyes? És vostre quefe! ¡És el que heu dut a coll-i-bè com uns ximples, perquè us tirava els rosegons de la seva taula!…

I atansant-s'hi més, a mida que ells reculaven, vençuts, esdernegats i aglanats per aquell torrent desbordat d'improperis, per aquell davassall d'audàcia i pel no sé què de terriblement suggestionador que tenien sa veu, son accionat i ses mirades llampegants, començà a reptar-los personalment, un a un, anomenant-los per llurs noms, fitant-los als ulls, frec a frec, fins a espurnejà'ls-hi les cares amb sa bilis encesa, apagant-els-hi sucessivament les gallardies, com les flames dels ciris de l'altar s'apaguen una a una al buf del sagristà.

I ningú piulava, igual que si se'ls haguessin paralitzat les llengües i glaçat les mans sobre les armes que empunyaven.

Sols el Sastret, que, potser per raó de l'uniforme que vestia, es cregué obligat a intervenir com a autoritat superior, s'avançà, no amb posat de desafio, sinó amb aire d'agent de l'Autoritat que vol complir amb son dever, o millor, a tall de soci de club, amb veu i vot, que surt en defensa del reglament trepitjat, i alçant l'espasa crida:

-Companys; això és un delicte de lesa autoritat, i jo en protesto, en nom del país!…

-Vostè, senyor oficial,- exclamà en Montbrió regirant-s'hi i canviant de registre, amb aquella ductilitat meravellosa que el feia amo de totes les situacions. -¿Vostè voldria tacar els seus galons defensant a un escapat de presidi, a un brètol com aquest? No! Això no és possible. Vostè, com a militar, és el defensor nato de l'honor i de la justícia! Amb vostè ens entendrem de seguida. Entri.

I, prenent-lo ràpidament pel braç, se l'emmenà cap a dintre, deixant-se ell conduir, de segur encantat de veure's tractat amb tanta cortesia.

Seguidament tornà a aparèixer en Montbrió fet un argent viu, i, mentre feia intoduir també el pobre Cerdà, estabornit encara i glopejant sang, cridà al sargents del piquet:

-Sargento: prengui dos números i entri.

Aquest obeí, ni més ni menys que si el manés son quefe natural. Al replà de lescala, mig de grat mig per força, se'ls féu deixar les armes en un recó.

-Dos números més!- cridava de nou als del piquet, ja sense cap superior.

Obeïren els dos de cap de fila; i, així, de dos en dos, i mansament, anaren entrant i dipositant les armes sense cap dificultat a on veien apilades les dels seus companys.

Els capitostos que, sostrets un moment a la influència hipnotitzadora d'en Montbrió, tornaven a grunyir, com tractant de revifar l'esperit dels seus, quedaren, per virtut d'aquesta ràpida maniobra més confosos i aixafats. Començaren a xiuxiuejar entre ells, i, fos per temor, per vergonya o per previsió, se dirigiren al portal i desaparegueren sense donar cap ordre i seguits d'alguns, pocs, dels seus.

Estudiant lo que se'n diu psicologia de les multituds, pot notar-se la semblança que hi ha entre l'acció de les corrents passionals oposades reflectint-se sobre un aplec d'individualitats i la de les corrents atmosfèriques esgrafiant ses lluites sobre la superfície del mar.

En el cas present, amb sols observar aquell atapeït conjunt de fesomies anheloses i corpreses, podien apreciarse les diverses fàcies de la lluita transcendental entaulada entre les dues corrents que es disputaven el predomini sobre aquell petit mar de passions, fins a cert punt inconscients. La bufetada mascla amb què l'enginyer clogué la disputa, fou el període àlgid del procés psicològic. L'audàcia de l'un nivellava l'excés de forces de l'altre: les dues potències es contrabalçaven. Un moment de vaciHació o de feblesa per part d'en Montbrió, i sa influència hauria sigut retuda amb conseqüències difícils d'apreciar. Ara, sa bona estrella o la fe en si mateix l'havia salvat. La tasca més perillosa quedava feta. La fera, si no rendida encara, estava dominada.

IX

Lograt el propi domini, en Montbrió tornà a ésser el mateix d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat i de calma freda, un humorista empeltat de filòsop, amb una verba irònica i penetrant, amb deixos de fonda amargor i esclats de franquesa salvatge, ben a propòsit per a dirigir-se a aquella caterva d'amotinats, que esborronats per lo que acabaven de veure i sentir, l'envoltaven encara amb les armes als dits.

-Al cap soms, valldepedrencs!- els cridava ardidament. -I a veure si mexpliqueu què hi cercàveu a Serra-Bruna, com no fos fer para-esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de tenir-ne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us prometia la grilla, i ben cert que vosaltres poc que hi fèieu escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat se pot robar sense perill d'anar a presidi. Infeliços! Què us heu pensat? La impunitat, si n'hi ha, que no és pas sempre, avui com en tot temps és sols pels grossos, pas per vosaltres, que, mentre no poseu seny, sempre vos tocara el rebre. ¿Què us heu cregut que ha de durar sempre aquest desgovern que permet que un miserable escrivantot de poble es faci rei, muntant una moixiganga de junta i armant a costes del veïnat algunes dotzenes de desanimats perquè l'ajudin a fer-se els seus? Bona o dolenta, tornarà la llei a imperar. De bon grat o per força, l'ordre s'imposarà, tal volta en profit dels mateixos capitostos que avui empenyen i s'aprofiten del desordre; ¡i vosaltres, infeliços!, pagareu la pena dels que us han engalipat perquè els hi traguesseu les millors castanyes del foc.

Me direu que qui tenia obligació d'emparar-vos vos havia abandonat i fins s'havia constituït en vostre enemic. Això ho he deplorat jo abans d'ara, i això mateix ha amargat la vida al bon Rector, que us estima més del que mereixeu. Però vosaltres, que heu tingut memòria pels agravis del senyor d'aquesta casa, no n'heu tinguda per a recordar les vegades que d'aquí n'heu tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, que heu sabut trucar a la porta de la Rectoria per les vostres conveniències, n'heu fugit quan d'allà en sortia la veu de Déu, que és la de la justícia i l'honradesa; vosaltres, que en temps de pestes i secades heu corregut a implorar la misericòrdia Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la força a les mans.

Infeliços! Igual que els peixos heu saltat de la paella per a caure a les brases. Renegant d'un amo que us empobria amb una mà i amb l'altra us donava almoina, vos heu entregat a un altre amo que us roba amb totes dues, que us diu que no hi ha Déu ni llei perquè no us talaieu de les que ell vos imposa, que us parla de llibertat per a què no vegeu el dogal que us cenyeix el coll.

I vosaltres el seguiu a ulls clucs, a aquest home, que no creu en el vostre Déu i que ni tan sols porta la vostra sang a les venes. I vosaltres, que mil voltes hau maleït ei Govern que us lleva els fills per a dur-los a guerrejar contra qui no us ha fet cap mal, vos heu fet soldats de sou, abandonant les vostres dones i fills a la misèria, i els vostres camps a les males herbes. I ell vos ha fet tastar la ganduleria, a vosaltres, fills del treball; vos ha imbuït instints de rampinya, que vostres passats no havien conegut, i us ha conduït fins a les portes del crim, tot dient-vos que era això un acte de justícia. Igual que els cans, li caçàveu les llebres a canvi dels ossos que us tirava.

¡Ja l'heu vist, ara mateix, el vostre quefe, caigut a les plantes de qui no té més forces que una consciència honrada i la virtut de parlar clar i català, pesi a qui pesi! Mes, enteneu-ho bé: jo l'he castigat, a aquest brètol, per mon compte i raó, per lo que m'ha faltat a mi a aquesta casa, on tantes vegades hi havia mort la gana i deixat la mengia de la misèria, no per lo que us hagi faltat a vosaltres, que d'això no me n'havia pas comissionat ningú, ademés de què tampoc és tota seva la culpa, perquè ben sabut és que mentres hi hagi ases no mancarà qui s'estalviï d'anar a peu.

Doncs ara us diré per què us he cridat, i us ho diré ben clar i ben alt perquè em sentiu tots. Vos he cridat per a dir-vos: «Malvats i lladres!». I us ho dic jo, que no m'he mossegat la llengua per a defensar-vos quan vos creia honrats, i us ho dic a la cara, sol i desarmat, contra la boca de vostres fusells. Si algun de vosaltres gosa fer-me tornes, que surti.

Ja n'estava ben guardat, en Montbrió. Aquella massa de gent senzilla, més esgarriada que perversa fascinada i corpresa, de primer, per aquell braç de ferro i aquell temperament atrevit que en un sol moment i pel sol esforç de sa persona havia esmicolat la potència que tenia tot el poble sota el peu, esllomits i esdernegats pel xàfec de veritats incontestables que els hi tirà damunt amb aquell parlament que tan bé desentranyava un a un els sentiments dels seus cors, es trobaven igual que els primers pobladors del Paradís quan Déu els preguntava què era lo que havien fet del dipòsit d'innocència que els havia confiat, i, com ells, ajupien els caps de vergonya, davant del dit inexorabl.e que els hi posava al descobert les interiors misèries.

La consciència havia ressucitat: la bèstia humana era ben atuïda i podia en Montbrió reptar-la i burxar-la impunement.

Confosos i avergonyits, formats en grups, silenciosos uns, altres sentats sobre les carretes, i trulls, socs i altres mil objectes de què estava ple el cobert i sembrada la lliça, semblava que no sabien què fer-se de les escopetes, retacos i altres eines que els ballaven pels dits. Tots estaven seriosos i capficats i alguns fins semblava anessin a espurnejar-los-hi els ulls.

Era el moment oportú per a entrar en la darrera fàcies del problema que l'enginyer s'havia plantejat. Ja els tenia despullats de la roba de disfressa: era ja temps de tornar-los-hi la de persona honrada.

En Llissàs hi ajudà, intervenint com a advocat del poble.

-Ja veura, don Ramón- deia a la seva manera: -s'ha de dir tot lo que hi ha. Aquí els pillos i criminals cregui que són ben pocs, i si tant m'apura li diré que, llevat del Cerdà, que de temps és l'esca del pecat del poble, els demés…

-Els demés s'hi feien sopes- afegí en Ramón, endolcint amb una mitja rialla la duresa de la interrupció. -Per lo demés- continuà,- ja ho reconec així, i per això no els dono tota la culpa. Ja sé jo qui en té bona part, si no tanta com el Cerdà. Ja sabeu vosaltres a qui em refereixo, perquè no és pas cap secret per ningú les topades que amb don Eudald he tingut, amb motiu de les coses del poble. Avui, aquell, alliçonat per l'experiència, ha comprès que no anava bé i està disposat a reparar els mancaments en què pugui haver caigut. Ara falta saber si el poble de Vall de Pedres està disposat a escoltar la veu de la raó i de la justícia.

Aquells senzills pagesos alçaren les orelles, igual que el noi agobiat per la reprensió del mestre al sentir les primeres paraules que li profetisen el perdó, mitjançant l'esmena.

-Veïns de Vall de Pedres: escolteu-me!- cridà en Montbrió, aprofitant tan bones disposicions.

-Aquí sou la majoria dels habitants del poble: doncs ara és hora bona per a què delibereu sobre lo que us convé. Fixeu-vos bé en què qui us parla no és fill del poble, si bé us ha donat més proves d'apreci, tal volta, que altres que aquí són nascuts; que tampoc té aquí interessos que puguin anar-ne més bé ni més malament, per lo que feu o deixeu de fer. Tampoc aspiro a ésser vostre batlle, ni vostre jutge, ni tan sols president de vostra Junta Revolucionària: és a dir, que entre vosaltres i jo el pa és ben partit, Però en aquests moments jo porto la representació de don Eudald de Serra-Bruna i és en son nom que us he convocat, amb plens poders que tinc per a fer-vos proposicions de pau i concòrdia. Voleu, doncs, escoltar lo que us diré?

-Sí, sí- contestaren tots a una.

-Està bé: més abans, és precís que em doneu una prova de la vostra confiança. Fins ara jo us he parlat i us he reptat, sol i sense armes, a vosaltres, armats quasi tots fins a les dents. Amb això us he provat que no us temia; però ara exigeixo que desapareguin aquestes eines que tan poc hi escauen, en vostres mans. Llenceu-les!

Les armes foren apilades en un recó. De primer les visibles; seguidament començaren alguns a desembutxacar pistoles, punyals, ganivets de tota mena formant un tan fastigós pilot de porqueria, que al mateix Montbrió el féu esgarrifar, exclamant:

-Ah, traïdors! ¡Si en portàveu, de verí amagat!

Després d'això, com si s'haguessin tret un pes de la consciència, es prepararen alegrement a escoltar la paraula d'en Montbrió.

Allavors començà a desenrotllar-los-hi un verdader punt doctrinal. Els hi explicà que algun temps la terra catalana es governava per ella mateixa, amb lleis pròpies; que, per causa que fóra llarg d'explicar i per la desunió de sos propis fills, vingué a menos caient en mans de gent que de la governació en fan un modo de viure; que aquests tenen interès en mantenir i enfondir la desunió, per a així acabar d'atuir l'esperit de la terra i ser-los-hi més fàcil viure sobre el país.

D'aquest raonament, fet amb frase crua i despullada de fullaraca, ne tragué la conclusió de què res de bo podien esperar de fora.

-Si vosaltres mateixos no us podeu valer, no us valdrà pas ningú. D'aquesta revolució, que tot ho fa anar en renou, no n'espereu res, ben res, pel vostre profit. És sols una xarbotada d'aigua bruta sortida del llot on xipollegen nostres polítics. Són les baralles de llops amb llops, que no es faran gaire mal ni cap bé al país, que és qui pagarà a la fi els plats trencats.

L'únic bé que podeu traure'n- continuà és aprofitar-vos d'aquesta anarquia per a unir-vos ben fort tots els veïns del poble. Uniu-vos tots, propietaris i masovers, menestrals i terralloners. Tots els que viviu sobre una mateixa gleva, tots teniu una comunitat d'interessos que defensar: no permeteu que passi a mans de segons qui, aquesta Junta Revolucionària o lo que sigui, que el nom poc té que veure, sinó que deveu aprofitar-la, ja que avui és l'única autoritat que hi ha; més formeu-la vosaltres mateixos, no hi fiqueu ningú que no tingui res per perdre, mal no sigui més que la vergonya, i designeu-vos vosaltres el president, no consentint que sigui aquest que es nombri a si mateix. No les deixeu, tampoc, aquestes armes (de les llargues parlo, que tota aquesta altra porqueria anirà al femer); però empunyeu-les amb cor honrat i no per a fer foc contra vosaltres mateixos ni per mor del sou, sinó per l'interès del comú, que qui sap si us farà prou menester. La unió no us farà mai nosa peti com peti aquest daltabaix, perquè si no sou prou forts per a repel·lir les imposicions de fora, sempre ho sereu per a fer-vos respectar.

Ben preparats amb aquests raonaments, que anaven assaonats amb observacions i reflexions de bon sentit, entrà de ple en l'objecte de la convocatòria. Els explicà que don Eudald, que havia obrat sempre per un mal entès punt d'honra, cansat de guerra havia, obert els ulls a la raó i escoltat els consells de tota la família i dels que li volien bé. Que l'havia revestit a ell de plens poders per a proposar un arreglo, que acte seguit els llegí en mig d'un silenci sepulcral, i que en resum venia a dir:

-Cal reconèixer que: hi ha faltes graves i leves de part i altra, i que els agravis i els perjudicis són mutus. Partint d'aquesta suposició, s'imposa l'oblit de tot lo esdevingut aquests darrers temps: qui es cregui ofès que perdoni a truco d'ésser ell també perdonat. Per a donar l'exemple de concòrdia, don Eudald no sols perdona els agravis personals i materials, sinó que renuncia, per a si i per a tots els seus, els drets guanyats per virtut d'aquella sentència de trista recordança.

Una forta remor de satisfacció estremí les files d'aquella atapeïda massa. L'altre continuà:

-En aquesta renúncia a favor del poble, s'hi comprèn no sols els drets de senyoriu, als quals don Eudald reconeix que sols hi tenia un dret molt dubtós o quasi prescrit, sinó també els drets de gallorsa, que mai el poble li havia disputat. Tot ho cedeix don Eudald, en compensació dels perjudicis que aquest ha rebut d'ell.

Aquí la satisfacció ja esclatà en entusiastes crits de joia.

-En canvi, el poble- continuà l'orador, forçant la veu per a dominar la situació, -en canvi el poble o, millor dit, els veïns, ja que es tracta d'un dret individual, deuran cedir, en benefici del comú, el dret de rompuda, aquest dret tan mal entès i tan perniciós, que a la llarga acabaria amb la riquesa de l'empriu. Vos està bé?

-Sí, sí!- clamaren tots a una.

-Encara una altra condició imposa el senyor, que també l'acceptareu, perquè en bona fe us dic que és en favor vostre. L'empriu, com a riquesa del poble, serà administrat per una Junta de representants, per parts iguals, dels propietaris, masovers, terralloners i menestrals, amb el Batlle per president i el Rector per conseller. Cada veí no podrà tirar a l'empriu més cabal del que a l'hivern pot mantenir en son terme. Les gallorses, contractades a bon preu, donaran un bon rendiment, que s'emplearà de primer en rescabalar els que varen sortir més esgarrapats de la feta de Sant Antoni, com també a les pobres víctimes de les vostres darreres malifetes; després servirà per llevar les càrregues del poble.

La idea era ben exposada, i lo pràctic, racional i just de la mateixa, entusiasmà els veïns, que començaren a tirar les barretines en l'aire cridant:

-Visca don Ramon!

El glaç estava fos del tot: aquells sublevats malmenats i sorruts, s'havien convertit de nou, per virtut de l'alè de casa, llançat per en Ramon, en pacífics pagesos, bonatxassos i riolers com criatures. Tot eren acudits de bona llei, que demostraven la satisfacció íntima que brollava de llurs cors senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feia estona que eren en mig de llurs conveïns. El mateix Basi havia ja encaixat amb tots sos enemics més significats i es complavia en donar i rebre proves d'oblit i bona amistat.

¡A què entretenir-se més a detallar un acte que, havent revestit tots els preparatius d'una tragèdia, acabava definint-se dintre les formes d'un idil·li campestre! Basti dir que, havent algú demanat per la família Serra-Bruna, aquesta aparegué, essent fortament aclamada. Don Eudald, amb sa figura espellofida i vinguda a menos, impressionà els espectadors, que esclataren seguidament en crits d'entusiasme al veure que arrencant-se, aquell, de la butxaca el famós patracol, el llençà a sos peus fet a miques. Les senyores, no cal dir si foren ben rebudes. Les senyoretes, que amb son tracte falaguer havien desarmat ja del tot el Sastret i la seva cobla de guerrers, amb major gust encara feren el compliment als valldepedrencs, servint-los per ses mans i abundosament tota mena de recaptes. Solament els midaren el vi. En fi, que tot anà com una seda tal com se sol quan, havent la bruixa posat en enrenou una societat de persones, que de fet no són nascudes per al mal, de sobte per un voler de Déu els cau la bena dels ulls. Tot lo que abans era mala voluntat, se tornà bondat de sentiments, i uns i altres s'esforçaren a demostrar-ho fins a l'excés.

La clausura d'aquella mena de festa de desagravis, tocava a en Montbrió, que es disposà a pronunciar les darreres paraules de comiat.

-Ja estem entesos, eh?- els digué. -Diumenge, després de l'ofici, tots a la plaça per a nombrar la nova Junta Revolucionària, que ha de cuidar dels vostres interessos. Jo ja he acabat la feina, perquè us repeteixo que, en les vostres coses, quants menos forasters hi voldreu millor.

De l'altra Junta no us en recordeu més. Al Cerdà li he donat a escollir entre anar a Vall-llosell de bon grat o anar-hi per força. De bon grat l'hi acompanyarà la seva guàrdia del Sastret, i, si per força, l'hi portaré jo mateix, en que sigui a rossegues. I encara li he fet prometre no posar més els peus a Vall de Pedres, i del compliment d'aquesta sentència és de l'única feina que m'encarrego, si no hi ha altre que la faci.

-No, no! ¡Ja ens n'encarregarem nosaltres!- cridaren moltes veus.

-Ja pot estar content si no se li demanen altres comptes de ses malifetes- continuà el jove.

Vosaltres, units sempre! ¡Aprofiteu-vos del desgovern d'avui per a cuidar-vos amb llibertat de vostres coses! Armeu-vos en sometent, amb bons cabos d'aquells d'estar per casa, que no mosseguin ni xuclin! ¡Feu-vos forts, no per a molestar a ningú, sinó per a ésser respectats! D'aquesta manera, si això dura, millor per vosaltres, que sereu amos a casa vostra, i si un dia es restableix el govern que, com vos deia, me penso que no serà pas millor que el passat, sereu tan més ben considerats com millor vos haureu sabut entendre; si us troben amb plets i baralles, amb major motiu vindrà el foraster a fer-vos la llei i… ja sabeu el qüento del plet de l'avellana: una esclofolla a cada un i el gra per l'advocat.

Demà a treballar, ganduls, que ja fa massa dies que teniu els jornals al cos i us enyoren els camps i les assoleiades; ja s'ha acabat la vida de senyor, papanates, que són millor diner dos rals guanyats amb el treball i la santa pau de Déu, que les dues pessetes que cobràveu per a fer d'estiracordetes. I les vostres dones també enyoren la bona jeia que portàveu amb les suades del treball, després de tants dies que les embafeu amb les bravades del vinàs de la taverna.

I, entre crits i esclats de joia, emprengueren tots el camí del poble.

En Pascal, que, com hipnotitzat, seguia per tot arreu a en Montbrió, sense treure-li la vista de sobre, aprofità un moment de relatiu silenci per a exclamar, amb aquella ingenuïtat que li era pròpia:

-Ja m'agradaria de saber a on se n'aprèn, de manejar l'almosta com vostè sap. M'ha semblat veure el Fort-farell quan d'un cop de puny obria el creny de la Portella per a passar-hi les ramades del seu senyor. Repudai! ¡quina bofa més ben aprofitada!

X

Diu que l'elefant arrabassat del bosc és terrible als primers temps; però una tàctica especial del domador, encaminada a provar-li el domini d'una potència superior a la seva, combinada amb un tracte assidu i carinyós, a fi i efecte de fer-li lo més dolç i agradable possible son captiveri, el porten a la resignació, acabant per trobar-s'hi bé, en son nou estat.

Don Eudald, opulent per sos cabals i poderós pel retruc del nom que duia, venia a ésser com l'elefant de la muntanya. Sinó que el poble començà a plantar-li cara. Més tard vingué l'enginyer amb ses catilinàries, a torbar-li la beatífica pau en què vegetava, mostrant-li com altre profeta Daniel, estampant a la paret, el terrible Mane, Thecel, Fares, que profetitzava sa ruina. Ell se revoltà contra sa planeta, confiant en la poderosa inèrcia de sa massa respectable. Tot fou inútil: anorreat per la força de les circumstàncies, capolat pels contratemps i pels desenganys, caigué amb estrèpit de son pedestal, i esvaït del tot son orgull, bon goig de rebre l'ajuda de la mateixa mà que havia menyspreat.

Però els domadors el cobrien d'atencions i de carinyos, i l'elefant, lassat de tan lluitar i fart dels trencacaps i angúnies que li havien amargat les hores, fent-li perdre la testa, no gaire forta ni avesada als contratemps de la vida, s'hi començava a trobar força bé, en sa nova situació.

De bon grat havia legalitzat els compromisos contrets en son nom per en Montbrió el dia de la caiguda del Cerdà, fent donació al poble de tots els drets certs i dubtosos que pogués tenir sobre l'empriu de Serra Calma, abans i després de la darrera sentència, mitjançant les condicions estipulades, sense les quals se reservava sa reivindicació. Coadjuvà a la instauració de la nova Junta de Govern del poble (que, per consell d'en Montbrió, i atenent a les especialíssimes circumstàncies per què atravessava el país, conservà el nom de Junta Revolucionària, quedant a la mira de lo que esdevingués), i fins accedí, sense repugnància, a les insinuacions de la seva filla de repartir bona part del bestiar de la darrera cria entre els veïns més mal parats pel desastre de Serra Calma i de condonar les anyades als masovers i parcers perjudicats per les darreres revoltes.

Encara havia anat més enllà: solemnement prometé aprofitar les vetlles de l'hivern per a estudiar i revisar els arrendaments amb tota consciència i modificar-los en tot allò que fos de llei.

D'aquesta manera, posat en pau amb sa consciència, i tastant les íntimes satisfaccions que sempre produeix el fer bé, tornava a ésser el gormand de la vida patriarcal, recobrant poc a poc l'aspecte sanitós del bon burgès que està bé amb els seus amics, donant-se a sos innocents entreteniments i tornant a sos passeigs per les galeries, amb tot l'aire campetxano i amb tota la mansuetud i bonhomia d'un elefant casolà.

-Som un vençut!- exclamava sovint, com per a justificar-se de ses condescendències; i ho deia amb aquella cara de bon Jan amb entretocs de guineu que li era característica i que deixava suposar que en el fons més era un vençut que un convençut.