VOLUM I (continued 2)

XII

El mas de Serra-Bruna era justament una de les poques pairals de renom que encara tenia hissada la insígnia de sos propietaris. Mes no es crega, per això, que puga en absolut absoldre-se'l de les censures que pesen sobre els hisendats en general, doncs també el senyor té les terres arrendades o a parceria, i, com la major part, és pagès rentista, no pagès industrial.

Seu la casa al repeu d'un petit pujol sobre el camí ral de Vall-llosell, en la confluència de la riera de Vall de Pedres amb un modest torrentó que davalla de les serres de Daurada, rublertes de boscos de faigs i roures. Consisteix en un agregat d'edificis i construccions més o menys regulars que li donen l'apariència d'un veïnat. Part de les dites construccions són masoveries i cabanes, i la casa dels senyors, com la major part de les pairals, és una juxtaposició de dos o més edificis acusant diverses èpoques de construcció. La part principal i més moderna data de les darreries del segle passat i respira tota la grandiositat i solidesa de les construccions d'aquell temps. Algunes innovacions recents, com són persianes, galeries vidriades, parallamps etc., denuncien a cop d'ull l'opulència del propietari.

La fatxada principal, orientada a migdia, consta de quatre grans balcons que trauen a un mirador o terrasa que, formant un cos avençat, cau sobre el camí ral. A banda i banda de la terrassa segueixen quatre arcades de galeria coberta, i al segon pis una dotzena de grans finestrals acusen altres tantes habitacions. Les fatxades de llevant i de ponent són més irregulars, alternant-se les obertures sense ordre aparent, llevat d'una grossa balcona que acompanya la gran porta duellada que per la de llevant mira a la gran lliça, pati plantat d'arbres i envoltat de coberts contenint galliners, conillers i altres dependències. Per la lliça s'arriba a l'entrada principal de la casa, que dóna accés a una vastíssima peça amb sostre de volta i empedrada de petits rierencs formant dibuixos. A dreta i esquerra d'aquesta peça hi ha les quadres de les caballeries. Al fons de tot se presenta l'escala, que s'imposa per sa grandiositat, formada per senzilles i robustes voltes d'obra, amb nervis de pedra picada, sobre les quals descansen grans marxes de pedra de dotze pams de llargada. La barana és senzilla, de ferro batut de gran gruix, i l'ull amplíssim està sols decorat per un monumental llantió que penja d'un historiat permòdol, també de ferro, representant un dragó que amb ses dents aguanta la cadena.

Seria feina cansada i inútil descriure l'interior de la casa. Figuri's el lector una immensa sala de sostre enteixinat, de parets llises, cobertes de quadros ni bons ni dolents; com a peça de luxo, el quarto d'estar, tot endomascat i amb motllures daurades; l'estrado, que li fa bon joc; altra peça de confiança amb monumental escalfa-panxes, taula de marbre al centre, piano i canapès a les testeres i plafons decorats al tremp per en Joan Panyó; el menjador amb volta i les quatre estacions representades per grans relleus de guix, i en fi, altres i altres peces menys luxoses i més o menys espaioses i confortables.

Agregui's a això un gran jardí a peu pla, amb hivernacles, umbràculs, gabials, bons caminals, millors vistes, i haurem de convenir en què Serra-Bruna era i és quelcom de bo.

XIII

L'afortunada família que habitava el famós casal de Serra-Bruna no era pas nombrosa. Se composava del matrimoni, don Eudald de Serra-Bruna i Donya Dolors de Salvanera, i dues filles. La major, la Montserrat, era una xamosa nina d'uns divuit anys, espigada i graciosa com un plançó de pi, de faccions grandioses i simples dins un oval perfecte i de cutis d'una morenor finíssima, transparentant la puresa de sa muntanyenca sang. Quan se li parlava, baixava modosament sos ulls grossos i foscos, que al contestar aixecava apaciblement, concentrant-s'hi allavores tota la seva ànima amb una malícia inconscient i senzilla, inundant-se sa fesomia d'un perfum de flor boscana i d'un cert misticisme bíblic, que portava a la memòria les verges de què ens parlen els sants Llibres.

Sa germana, la Loreto, comptava amb prou feines catorze anys, i ses faccions, no ben desenrotllades encara, no prometien tanta correcció de formes com les de la Montserrat. Tirava, no obstant, a major estatura i a no menor esplendidesa de formes, encara que de moment era esprimatxada i desgarbada com un aligot. De temperament mogut i fressós i arrauxada com un bordegàs, sa mare li repetia a cada moment: -Vejam quin serà el dia que posaràs seny!

Aquesta, donya Dolors, aparentava uns trenta vuit anys. Era de bona presència i aire sanitós, per més que un ull observador li notava, malgrat l'exuberància de ses carns fresques, un quelcom que el feia malfiar de tan bones apariències. Efectivament, patia sovint de migranyes, i sa naturalesa era bon xic treballada per les sangries de la família i qui sap si per interns disgustos d'aquells que justament per no eixir a la superfície caven més fondo que els demés. Era de caràcter apacible i igual, excel·lent mare de família i model de mestresses feineres i endreçades. Tot passava per ses mans en el govern interior de la casa: no sols el que tocava directament a la família, sinó tot lo concernent a la bona marxa i administració de les petites indústries anexes a la categoria de mestressa catalana. Fins era ella qui havia cuidat sempre de les reformes de la casa, remonta de mobles i habitacions i construcció de jardins, en lo que havia demostrat un gust exquisit, posant-se sempre a l'altura de sa posició i dels gustos del temps sense excessos ni adefessis de transcendència. En tot això tenia carta blanca de son marit.

Ses costums, senzilles d'un refinament íntim i patriarcal, trobant sobrats elements de desenrotllo dins sa rumbosa posició, la posaven en el cas de no enyorar per a res els gustos de ciutat, que tampoc li eren del tot desconeguts, ja que anyalment feia una, encara que curta, estada a Barcelona, més que per altra cosa, deia ella, per a trobar després més agradable la vida de muntanya i en realitat per no enterrar-se en vida i donar compliment als nombrosos parents i coneixences que els tornaven la visita en els bons temps d'istiu, cosa molt agradable per a son caràcter hospitalari i sumament sociable.

Don Eudald de Serra-Bruna era el tipo més original de la família. Se pagava molt de ser un dels primers propietaris de la muntanya, amo de l'extensa gleva del senyoriu (purament nominal) que duia son nom, amb rendes ben sanejades al Vallès, plana de Vic i Barcelona, amèn d'uns immensos terrenos a la muntanya de Tosas, on podien estiuejar deu mil caps de bestiar. Tenia noblesa d'aquella que tant prodigà Carles IV als babaus que bé ho pagaven, o sia, ciutadà honrat de Barcelona amb equivalència de Baronia i ús del de.

Diu que, quan jove, era guapo i ben plantat, un xic ple de carns i amb uns galtissos com un gabaig. Quelcom d'això hi hauria quan una donzella tan gentil i de tan bones prendes com donya Dolors se n'agradà i consentí en fer-li entrega de son cor i de son quantiós dot. Mes lo cert és que, ara com ara, no es podia presentar sinó com un hom d'uns cinquanta anys, de mitjana alçària, fluix de carns i de fesomia grossa i escorreguda, per haver perdut molt de greix i quedar-li la pell penjant. Net de cara i clatell, sols deixava créixer el bigoti, i no per fantasia, sinó per mor d'un principi herpètic que se li havia fixat sota al nas i l'hi feia molt ingrat el ras de la navaja. Però, com el tal bigoti tirava a tornar-se mostatxo de carrabiner, el portava escapçat a tall d'estisora.

Vestia en tots temps folgades peces de panyo negrós, i ses defenses contra el fred consistien en blindatges superposats de roba interior que reforçava a mida que apretava aquell. En quant s'accentuaven les pluges de la tardor, prenia un jaique de panyo blau turquí que portava per tot el dia penjant de les espatlles, ademés d'un mocador de seda negra entortolligat al coll, sabates de simolsa i gorra de setí, també negra, amb visera de xarol caiguda; i, com per efecte d'una calba occipital se dolia molt de fred a la closca, portava dita gorra plena de mocadors dels nomenats de frare, augmentant son número segons apretaven els rigors de l'estació. De totes aquestes peces no se'n desprenia fins a la primavera, i encara sols després de moltes palestres amb sa muller, que d'amagat o mig per força les hi anava llevant de mica en mica.

Per més que sempre es dolia d'açò o d'allò, lo cert és que resistia perfectament totes les estacions, fent raríssimes vegades un dia de llit. En fi, cal afegir que encara que sa vestimenta li donava l'aire d'aplegador de monges, no careixia, amb tot, de certa bona presència i aspecte senyorial en consonància amb lo que era.

Son retrat moral és més complexe, ja que no és possible fixar-li cap genialitat ben determinada. Pagès de naixença, i per sos interessos, no demostrava cap afició a l'agricultura. Tenia totes les finques arrendades a parts o a arrendament cotat. Veritat és que a la casa pairal hi havia afectes totes les terres bosques i pastorims, a més d'alguns quintans i hortes que menava per compte propi, lo que portava un regular rem a la casa; mes per això tenia en Basi, el mosso gros, que donava cap a tot, actuant al propi temps de majordom i ajuda de cambra del senyor, de qual persona cuidava en tot quant sortia de l'esfera d'acció de la mestressa, des d'aclarir-li els comptes fins a fer-li la barba i arranar-li els ulls de poll.

Ses aficions a la lectura se reduïen a passar-se pels ulls (frase pròpia) els diaris La Esperanza, de Madrid, i el Brusi, de Barcelona. Rebia la revista de l'Institut Agricola de Sant Isidro, del qual era soci fundador; mes, com si no era agricultor pràctic, menos ho era teòric, els números anaven estivant-se en les lleixes de l'estudi, molts d'ells mostrant encara la faixa virginal.

Tampoc era aficionat a la caça ni a la pesca. De jove havia agafat algun cop l'escopeta; mes des de què un dia, pillant-lo una nevada, s'encadarnà, sempre més li guardà aversió. Del joc no en parlem: no li agradava amb interès ni sense ell, perquè l'encaparrava.

Donats aquests antecedents, és un verdader problema endevinar en què passava el temps el bon senyor, perquè hi ha que advertir que matinejava més que ningú. Se llevava sempre abans que el sol; però, quan havia ajudat la missa a mossèn Isidro i quan havia esmorzat son plat de sopa primer i un parell d'ous més tard, ja havia acabat la feina fins a l'hora de dinar. Després, una horeta de migdiada, en tot temps, i esperar l'hora del correu. Al vespre, resar, sopar i al llit després d'una estona de sobretaula, fins a un altre dia.

Vostès creuran que a don Eudald l'avorria aquesta vida. Tot al contrari: a tot hora se'l veia passar i traspassar; entrar i sortir de la sala, al cusidor a conversar un rato amb les senyores; a la llar de foc, a l'hivern, alternant amb el servei per a saber noves de fora; muntar i davallar del segon pis i de la torratxa, donant una visita als canaris i als coloms; passejar a grans gambades per la sala, per la terrassa o pels jardins, segons la bondat del temps amb les mans a l'esquena, xiulant cançons sempre amb la mitja rialla, tan campetxano i tranquil i amb una beatitud digna de qui no ha trencat mai cap plat ni escudella.

Hi havia algunes èpoques en que la vida de don Eudald sofria radicals modificacions. Una d'elles era quan, per canvis polítics o per eleccions de diputats rebia les visites dels seus padrins, uns personatges de Madrid. Allavors se posava en moviment, muntava la mula, acompanyat sempre d'en Basi, i es convertia en acòlit del personatge, seguint-lo per tots els pobles de la rodalia, esbrossant-li el camí i prenent nota de les gràcies que el fulano prometia a dret i a tort, gràcies de les quals no se'n complien més que unes poques, i encara de caràcter particular, d'aquelles que feien riure sols a l'agraciat i sovint costaven alguns gemecs a un tercer.

Altre motiu de canvi de vida era la curta temporada que anyalment passava la família a Barcelona. Allavors, a penes se trobava a casa més que a les hores de menjar i dormir, doncs se passava el temps al carrer, acompanyant a les senyores a compres o a visites, però amb preferència sol, passejant per l'ensanche, visitant les construccions, els avenços i particularitats de les quals notava, badoquejant per botigues i kioscos, recorrent la muralla de mar i els molls, prenent inventari dels barcos entrats i sortits, dels carregaments desembarcats, etc., etc., parant-se per tot arreu, fent preguntes i entrant en comentaris amb altres badocaires com ell.

En tals temps solia vestir un leviton negre, de tall antiquat, formant cintura, i un bolet fosc, d'ales amples. Al veure'l amb sa fatxa de bon Jan i amb el paraigües sota el braç, embadalint-se per tot arreu, no hi ha que dir si en feia de denteta a tot l'honorable gremi dels timadors, els individus del qual formiguejen per la ciutat.

I, en efecte, quasi no passava dia que no tingués proposicions de negocis brillants, d'adquirir anells d'or i pedres precioses per quatre quartos, de canviar bitllets de Banc per or amb un cinquanta per cent de benefici, de fer una obra benèfica acompanyant a un inglès que, rebuda la comanda d'entregar mig milió de rals a l'Hospital, no sabia, pobret!, com fer-s'ho. En fi, totes aquelles tretes que encara avui donen tan bons rendiments, se posaven en joc per a amidar sa bona fe rural.

És cert que no era don Eudald, alliçonat per les gasetilles del Brusi, a on sempre n'hi llegia de fresques, home per a caure en semblant paranys; mes, ja per curtedat de geni, ja per afany de conversa o per lo que fos, li costava desempellegar-se dels importuns, amb els quals sostenia llargs quetifets, fins que, pretextant una ocupació urgent o qualsevulga altra excusa, els deixava amb el dubte de si se les havien amb un infeliç o amb qui la sabia més llarga que ells.

De vegades era el rata qui s'esmuyia, al veure que algun municipal de mostatxo cargolat el vigilava, amb cara que semblava dir: «Ja et veig, pillo!»

Aleshores, al passar don Eudald prop del Sánchez protector, li deia aquest, posant-se el dit sota l'ull:

-Caballero, mucho ojo con ese individuo que hablaba con usted, que es un aucell…

-Ja me n'he fet compte- deia amb beatífica mitja rialla don Eudald. -Me proposava d'acompanyar-lo, tot passejant, fins a la Farola, perquè deia que és foraster i no hi ha estat mai.

-En donde no habrá estado mai és en el altar mayor de la Catedral, que lo que es en la Farola prou la conoce mejor que usted y que yo.

I el simpàtic municipal afegia uns quants bons consells, que sens dubte considerava li poden fer falta, jutjant-lo per son aspecte, per a badoquejar per Barcelona.

-Vaja, que vostès ne veuen de totes!- deia don Eudald, amb son afany de conversa.

-Digo! con tantos años de bregar con esa mala chent…

-Ja ho crec, ja. Vaja, vaja, estigui bo, i gràcies.

Aquest era el Don Eudald visible, el que tothom coneixia. Mes hi havia un altre Don Eudald, que sortia de tard en tard, i sols coneixien els més íntims, donya Dolors sobretot, que n'havia rebut sovint l'empenta. Vull dir que no hi havia pas que fiarse de l'aparent bonhomia del senyor de Serra-Bruna. Sota la capa del bon Jan hi havia un tossut de mena tan extremada que, si bé quasi sempre estava anul·lat per sa pròpia apatia i per sa falta de personalitat, quan se demostrava es feia dir senyor, essent quasi tots sos esclats fills d'una vanitat de criatura mal pujada, que constituïa el fons de son caràcter. Mentres aquesta no en patia, tot anava bé; mes ¡desgraciat de qui li trencava l'aire!…

Completava la familia mossèn Isidro, capellà adscrit a la casa, home de cara eixuta, un poc basta i cabell tan negre que li llevava més de vint anys de sobre, ja que, tenint força més edat que don Eudald, a qui de noi acompanyava a estudi a Vall de Pedres, jovenejava més que ell. Era ja grandassàs quan ingressà al Seminari de Vich, a on el segui també don Eudald, cursant algunes assignatures del batxillerat, que no terminà.

Acabada, amb alguna pena, sa carrera, exercí algun temps de vicari, obtenint, per fi, dels senyors de Serra-Bruna un benefici, adscrit a la casa, fixant, desde llavors, sa residència en la mateixa.

Home de bona salut i millor voluntat, el mateix servia per a proveir de caça la taula dels senyors, que per a ajudar al Rector de Vall de Pedres en son ministeri, sobretot en dies de novenaris, missions i altres actes consemblants. Ell l'aliviava del servei de tot aquell veral de la parròquia, celebrant missa matinal els dies festius, en la capella pública de Serra-Bruna, assistint com un vicari als malalts i ensenyant, les tardes dels dies festius, el catecisme a totes les criatures dels encontorns, cosa que feia amb el zel d'un missioner.

La família Serra-Bruna li devia verdaders serveis, ja que ell era qui havia ensenyat no sols les primeres lletres a les nenes, sinó tots els coneixements literaris que tenien a l'ingressar al col·legi de Vich, que eren pocs menys dels que posseïa ell mateix. Son geni treballador i son amor al pròxim el portaven també a ensenyar de llegir i escriure al servei, per mica de voluntat que mostrés aquest per a apendre.

Altrament era afecte a la familia fins al sacrifici. Aquesta no el tractava pas amb la veneració d'un savi, degut a son caràcter casolà i tallat a la pagesa; mes no li mancaven les atencions corresponents a sa dignitat. Ademés, cal confessar que tenia ell un superior tacte per a conduir-se bé. Després de complir fins amb excés sos càrrecs, no intervenia sinó en lo que directament se'l demanava, procurant no prodigar massa sa presència entre la família, majorment quan hi havia forasters; i, com era de caràcter jovial i prudent, era sempre la família qui el sol·licitava, lo que tornava en major prestigi seu.

XIV

En Ramón Montbrió, per més que havia fet molt la vida de ciutat, no coneixia sinó lleugerament els refinaments del tracte social. Sa vida d'estudiant, ocupada amb entreteniments i cabòries de caràcer purament personal, no li havia permès gaire més tracte que científics, artistes i somniadors, gent de més o menys personalitat, però generalment, poc preocupada de les filigranes de l'etiqueta. La gent del camp, que constituïa sa més apetitosa societat, no hi ha que dir que no li adobaren gran cosa per aquest cantó.

Així és que, al trobar-se tan impensadament amb gent de respecte com els senyors de Serra-Bruna, ses filles i una munió de parents xics i grans que estiuejaven al mas, en aquell moment reunits en la sala de confiança a on se féu la presentació, quedà sorprès i un poc entrebacat.

De mica en mica anà recobrant l'aplom, sobretot a l'adonar-se de què tota era gent del seu mateix braç, en particular els amos muntanyencs del tot.

A l'hora del dinar es pot dir que estava ja en plena possessió de si mateix, tenint lloc de desplegar tota l'amenitat de son tracte jovial i expansiu.

Els que coneixen la societat burgesa de nostra muntanya, saben quant accessible és al tracte, i quant fàcilment s'intima amb ella, així que les coneixences arriben al nós amb nós, com se sol dir; i en Ramon, que, per naixença, per temperament i per afició, era un verdader muntanyenc, amb l'aventatge d'una superior il·lustració i un do de gents especial que el feia atractívol per sa conversa i sos acudits, no hi ha que dir si es trobaria en son element.

Res té, doncs, d'estranyar la facilitat amb què s'identificà amb aquella gent que al quart d'hora li semblaven ja coneixences velles. Al seu entorn girava la conversa i en un moment, amb poques paraules i sense pretensions, hagué fet un quadro de sos antecedents, posant, com vulgarment es diu, tota sa persona al mig del carrer.

No trigà pas a compendre, per paraules saltades, que sa extravagant escena amb el seu senyor oncle no havia passat desapercebuda a la família, com també que l'especial situació del Rector, creada per les reguitnades de la seva majordona, no era cap secret; i, no creient convenient ni digne empenyar-se en cobrir amb les ombres de misteri, exposant-lo a interpretacions exagerades, un fet desenrollat, per dir-ho així, sota el cobert de l'hoste que l'omplia d'atencions i que l'excessiva delicadesa del mateix no li permetia esbrinar, resolgué fer-ne confessió. Riscava d'ofendre son oncle, mes per això comptava amb son enginy i gran domini de si mateix.

Ho explicà tot; mes ho féu amb tan graciosa naturalitat, que per més que produí verdaderes explosions d'hilaritat al descriure d'un modo pintoresc i gràfic ses palestres amb la Feliça, no sols son oncle no se'n pogué ofendre sinó que es vegé obligat a sumar-se al general entusiasme tributant interiorment un superior elogi al procedir de son nebot, que tan admirablement li treia de sobre un pes que l'oprimia, perquè també a ell li esgratunyava la consciència allò que ara quedava reduït a les proporcions d'un incident còmic, com tants altres que en coneixien sos amics i confidents, els senyors de Serra-Bruna.

Fou un complet triomf pel jove aquella part del dinar, i els comentaris duraren llarg temps, sobretot, allò de la Marieta de l'ull blau féu tanta gràcia a les senyores que meresqué els honors de vàries repeticions. Fins el bo de mossèn Isidro prengué amena part en la conversa, fent riure molt contant algunes curioses anècdotes de la Feliça amb un criteri superior al que podia esperar-se de sa tosca apariència, amb tot i lo delicat de la matèria conversada.

Encara que mossèn Joan rigué molt, parlà poc, per fi clogué la conversa, dient amb veu reposada i to sentenciós:

-Senyors, ja veuran: jo tenia un amic que patí tota la vida d'un mal grà, un altre a qui els penellons se'l menjaven viu, i, finalment, un tercer, amb una berruga al cap del nas que li feia veure la padrina. Vull dir que aquest món és una vall de llàgrimes, en la que a cadascú li toca portar sa creu, que, com diu el Kempis, per tot arreu ens aguarda: Crux ergo semper parata est et ubique te expectat. A mi m'ha tocat la de la Feliça. Alabat sia Déu, perquè tots els contratemps són bons per a oferir-los a Ell en descompte de nostres pecats.

I no es parlà més de l'assumpte.

LLAMPEGUEIX

I

Esbargida la torbonada, donya Dolors proposà de passar a pendre el cafè a la terrassa. Don Eudald entregant una claueta a la Montserrat, li donà ordre d'obrir un cert calaixet i portar una cigarrera, on hi guardava mostres d'excel·lents havanos, moble que sortia sols en casos excepcionals i quan se tractava d'obsequiar un hoste de molta consideració. N'oferí un al jove (ell no fumava sinó paper), i mentres aquell prenia foc d'una escalfeta de plata que la noia li presentava, li deia don Eudald, referint-se al paisatge que per sobre la balustrada es descobria:

-Veu? Aqui no tenim el mar com a Barcelona, ni grans planures de conreu com a la terra baixa; mes, sense això, disfrutem també de bones vistes.

I, en efecte: en el moment en què els convidats s'assentaven entorn de la gran taula de pedra de la terrassa disposant-se a assaborir l'aromàtica beguda que, reclosa en antiquada cafetera de plata, servia la nina major, les bromades de llevant, esquinçades, retudes i desfetes pel vent de Segarra, anaven a rossegons per les muntanyes, deixant ençà i enllà despulles i rebuigs de ses humides i blanques vestes, que, enganxades per les copes dels pins i faigs, s'anaven fonent als raigs de sol que s'obrien pas per entre les runes d'aquell cel desballestat. L'atmosfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una transparència tal que deixava veure amb tot son esclat els tons perlats de les cingleres i els esmaragdins dels opulents boscatges que es destacaven negrosos sobre els matisos més tendres i riallers dels artigatges i pastorius. La terra, xopa a desdir, s'escorria amb bellugadissos regalims que, ajuntant-se, es convertien en impetuosos torrents, desbocats vers les rogenques i grosses aigües de la riera de Vall de Pedres.

-Verdaderament, això no es veu enlloc més- digué, per fi, el jove Montbrió, ullprès per tan hermós panorama. -Jo he viatjat poc o molt per Espanya i fora d'ella, i tinc molt conegudes les conques del Pirineu; però els hi asseguro que una vall més encantadora que aquesta no sabria pas on anar-la a buscar. Aquí s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins la poca indústria humana que s'hi veu és de lo més rudimentari.

Don Eudald, que seguia mol platxeriós el curs de l'enraonament del jove, semblà no quedar-ho tant de sa conclusió, i digué:

-Ja veurà: em sembla que aquí es fa tot lo que es pot fer i la terra dóna tot lo que pot donar, a menys de corsecar-la.

-No ho cregui pas, don Eudald. Aquí (i quan dic aquí no creguin que em circumscriga a aquesta vall) lleva la terra lo que li dóna la gana, i la terra, per fèrtil que sia, és precís ajudar-la i obligar-la perquè doni lo que pot i no lo que vol, que això és lo que constitueix l'art del pagès, o l'agricultura. Amb la particularitat de que, convenientment ajudada la terra, no sols no es corseca, com vostè diu, sinó que cada vegada és més pròdiga, excedint-se a ella mateixa, que per alguna cosa és el símbol de l'agraïment.

-Vaja, vaja!- insistí don Eudald. -Aquí sempre s'ha fet així i no convenceria pas a ningú del contrari. I, si no, digui: què faria ara, vostè, aqui? ¿tallar els boscos i rompre els herbeis per a fer-ne artigues? Això no seria més que trencar la guardiola, i amb quatre anys seria tot acabat. ¿Què es creu que aquí és al pla? Si trec els boscos, faré una dinerada; mes, acabat, què? Com que gràcies a Déu per ara no ho necessito, bé val més que quedi per un mal trànsit, o per a treure tal volta d'apuros a un hereu menos afortunat. Altrament, la muntanya està mancada de braços, i per lo tant, ¿qui conrearia les noves terres? ¿qui extrauria l'excès de productes, sense camins? Vaja, que si vostè conegués la muntanya, no diria lo que diu. A part d'això, ¿no sap vostè que aquí tenim un enemic irreconciliable, una cuca que se'ns ho menja tot? Vull-ho que això li donés resultat: encara així no faria sinó treballar pel govern, que sempre està a la mira de qui guanya una pesseta.

-Don Eudald- digué reposadament en Montbrió, -sento haver-lo de contradir en quasi tot lo que acaba d'expressar, excepte lo del Govern, del que ja en parlarem també; mes ja que estem posats en amigable conversa, ho faré esperant que no m'ho pendrà a mal.

Seguí una curta pausa a l'exordi, i el jove Montbrió continuà:

-Em pregunta què és lo que faria jo en el cas de proposar-me variar l'explotació d'aquesta finca, que és com qui diu de tota aquesta comarca. En primer lloc, procediria a un estudi detingut que, de seguir, seria obra de molts mesos, ja que el cas seria de suficient gravetat per a no procedir pas de lleuger; però de moment, vaig a traçar-li les línies d'un plan, sols per a dar-li idea de si sóc radical o, millor dit, revolucionari en aquestes com en moltes altres qüestions. (I, de pas, observi al meu senyor oncle quina mitja rialleta fa, perquè no és pas la primera vegada que em sent pronunciar aquesta paraula…) De primer, recollint la idea de vostè de que aquí els productes no tenen valor per falta de medis d'extracció, procuraria, abans que tot, tenir una via còmoda de comunicació que em portés a la carretera més pròxima a Vall-llosell, per exemple; la faria, encara que hagués d'alçapremar la comarca en pes. Procuraria obtenir l'auxili del Govern o de la Diputació, per més que no tinc gaire fe en els recursos governamentals, perquè crec com vostè que l'Estat és el nostre primer enemic, però en darrer cas me valdria de mos propis medis, enc que hagués d'hipotecar mos boscos. Obtingut això, aquests boscos, sense destruir-los, sinó millorant-los, explotant sols aquella riquesa que avui es perd miserablement per aquestes aubagues, me produirien un augment de renda suficient per a cobrir els interessos de les hipoteques; i considerant que la riquesa de les muntanyes, en general, però d'aquesta en particular, és la producció pecuària, al desenrotllo d'aquesta tiraria a tot tirar. Un de mos primers cuidados seria obtenir una quantitat il·limitada de farratges i, per això lograr, procuraria convertir en prats de regadiu, no sols bona part de les terres del pla, sinó també els herbeis i artigatges de les muntanyes. Com?

La constitució d'aquest terrer argilenc i la configuració d'aquestes vessants plenes de petites fondalades o conques que no tenen desguàs més que per un lloc, se presten admirablement per a, amb relatiu poc cost, convertir-les en immensos dipòsits on s'hi recollirien, en temps de pluges, fabuloses cantitats d'aigua que, com serien col·locats a diferens nivells, me permetrien, per medi de senzilles canalitzacions, tal com se practica en diferents comarques, convertir en prats de regadiu lo que avui són artigatges abandonats i amb prou feines donen quatre brins d'escanyolida xeixa. Això em donaria herba de cinc dalls, pel cap baix, que convenientment enmagatzemada em subministraria recapte per a mantenir mils i mils de caps de bestiar durant els mesos d'hivern. Afegiré que destinaria a pastures les dues terceres parts de la terra més o menys plana avui destinada a conreus, i com me sobrarien adobs per a les restants, llevarien aquestes soles doble de lo que avui en conjunt produeixen. Com en els dies bonancibles de l'hivern, tiraria als redalls el bestiar, i com, en l'època de les calors, tindria l'estiuatge de la muntanya, ¿sap vostè el número inmens de caps de bestiar que podrien mantenir-se en aquesta sola encontrada? I ara no li dic res de les diverses indústries que es deriven de la cria de bestiar i que podrien ser explotades, com són les fabricació de formatges, concentració de la llet, extrets de carns, fabricació d'adobs, etc.

¿Què això suposaria la construcció de grans cabanyes per a dipósit d'herba, de grans corrals per al bestiar, moltes habitacions per al personal, que deuria ser nombrós i part d'ell molt instruït i fins tècnic, i, per lo tant, una gran acumulació de capital? Quin dubte té? Però és això, lo que se'n diu agricultura; és això, lo que se'n diu criar bestiar, és això, lo que se'n diu cria de bestiar; és això, lo que se'n diu explotació de la terra.

-Valga'm Sant Eudald gloriós!- feia don Eudald, posant-se les mans al cap. -¡I quin modo de fantasiar! Es coneix que vostè és jove. Vostè faria com l'hereu de Rodés, que va venir fet un savi de no sé quina escola de Perpinyà, i tot fent innovacions, si no l'hi prenen dels dits, aviat hauria fet net del patrimoni.

-Fets aislats, res proven. Ademés dec advertir-li que tot lo que he explanat no és cap miracle ni cap invent, perquè tal he vist, i tal pot veure, vostè, quan vulgui, en molts llocs de França, Suïssa i Anglaterra, on els llueix un altre pèl. I, si això ho fan uns, no hi ha raó perquè no ho puguin fer altres en iguals condicions.

-Vaja, vaja! Això aquí no és factible. Ja caldria que els propietaris ens convertíssim en capatassos i ens trenquéssim el cap nit i dia barrinant…

-Àngela! Això és a lo que anava, i vostè m'escurça el camí. Els propietaris dels països que li he citat són persones enteses, amb títol moltes d'elles, i que dirigeixen personalment ses explotacions i es comprèn que així deu ésser. I, si no, vegi lo que fan els fabricants: ¿no són ells que dirigeixen personalment ses indústries? ¿no envien a sos fills a estudiar en els grans centres industrials per a apendre tots aquells avenços que la contínua evolució social fan necessaris? Doncs ¿per què no han de fer-ho els agricultors, ja que és l'agricultura com una fàbrica o gran laboratori, on hi entren primeres matèries, funcionen màquines, es paguen jornals i s'elaboren gèneres per a donar-los al comerç?

Lo que hi ha, i aquesta és la nostra desgràcia, que nosaltres, propietaris, no volem considerar-nos com a industrials, sinó com a simples rentistes, amb gran depreciació de nostres pròpies rendes. Arrendem les terres a qui no té capital per a treballar-les, que és com si un fabricant arrendés els telers als obrers sense recursos, I ¿què ha de succeïr? Que els pobres a penes ne treuen la vida, després de salvar l'escassa renda de l'amo, qui, per sa part, s'acontenta amb poc, amb tal que pugui vagar. Si les rendes no li basten acut a la usura si no té seny, o, si no, rebaixa sos gastos reduint-se a una vida poc millor que la de sos masovers, salvo anar amb l'esquena dreta.

Vostè ho ha dit: com que no necessita, fondos, no vol explotar els boscos què puguin servir de puntal a un hereu tronat. Aquesta història es repeteix sovint. El propietari que té els ronyons coberts deixa que es podreixin els arbres al bosc, i, en lloc d'emplear els sobrants de ses rendes en millorar ses finques, prefereix enterrar les unces o adquirir noves terres, que descuida com les altres, si no comet l'error major de folrar-se de Paper de l'Estat. Aquest és l'hereu Arreplega. Després ve l'hereu Escampa, que dóna bon compte de les unces i del paper, i, com les rendes no li basten, ataca els boscos, fent-ne un mal mercat, romp les gleves, arrendant artigatges que les aigües cuiden d'aixarroncar, deixant la penya nua. Ell encara va tirant bé o mal; mes ve son fill, que, trobant morta la gallina del ous d'or, no té més remei que malvendre i fugir.

Ressegueixi la muntanya i ho veurà: aquí els boscos morint de plètora, més enllà les serres repelades mostrant els ossos descarnats, que coberts un temps d'atapeïda gleva, foren hermosos vergers. Enlloc un camí transitable: per tot l'apatia, la incúria, i, com és natural, la pobresa, quan no la misèria.

-¡Però si això s'ha vist sempre, si això és la muntanya! ¿Què es creu que aquí és com per avall, que la primavera dura tot l'any? Aquí l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pocs mesos i no dóna lloc als esplets de la terra.

-Està en un error, don Eudald: hi ha climes molt més freds que aquest, a on hi veurà l'agricultura més floreixent que la nostra. Ademés, ja he dit que hauríem de convènce'ns de què nostre país és més a propòsit pel desenrotllo de la riquesa pecuària que de la purament agrícola.

-Bah, bah, bah!- féu don Eudald, que no sabia per a on eixir-se'n. -Bé n'anomena prous, de pobles; però no em convenceria pas. Jo tinc la missió de transmetre a mos fills el patrimoni tal com l'he rebut de mos pares i això ho compliré amb l'ajuda de Déu. Per lo demés, aquí tenim un adagi molt antic que diu: «Cols plantava l'avi…»

-Un altre erro- interrompé en Ramon, -o, mellor, dos erros en un sol concepte. En primer lloc, no és cristiana la màxima que limita sa obligació a llegar íntegra a sos fills l'herència que ha rebut de sos pares; i si el senyor Rector pot explicar-li la paràbola evangèlica d'aquell senyor que entregà a varis de sos criats un taleguet d'or a cada un i que lo mateix recrimina a aquell que l'hi retornà intacte que a aquell altre que el dissipà, alabant únicament al que li retornà augmentat. També és un altre error inconcebible l'adagi que diu «Cols plantava l'avi, cols planto jo savi», amb lo qual se vol suposar que no devem separar-nos de lo que feren nostres passats. És evident que si aquells haguessin practicat sempre aquesta doctrina, avui aniríem nosaltres encara vestits de fulles de figuera. Aquest adagi no pot ésser molt antic, perquè repugna al caràcter de nostra raça, que practicà idees molt progressives. En alguns llocs de la muntanya, avui erms i abandonats, he reconegut jo restos de cellers, que denoten una explotació vinícola en gran escala. En altres pot veure encara senyals d'estacions pecuàries que fa vergonya de comparar-les amb les que avui s'hi troben; explotacions mineres desaparegudes, regadius abandonats, etc., etc., proven eloqüentment un grau d'avençament del que avui no en tenim sisquera idea.

I ¿vol que amb tan estúpida màxima hagués Catalunya per espai de segles, marxat al cap del món civilitzat? Jo crec que aquest adagi no és altra cosa que el crit de gràcia d'una generació vençuda, embrutida per la tirania d'un poble que, a canvi de lo que li llevava, no podia dar-li sinó… lo que tenia. I una de tals coses fou aquesta falta d'esperit pràctic, aquesta passivitat musulmana, aquest fatalisme polític que tot ho confia a l'administració, que tot ja ho té escrit.

Aquest llarg discurs el pronuncià amb veu clara i accent fogós i ràpid. Ningú l'interrompé; i si bé tothom estava pendent de sos llavis, per la mateixa actitud de l'auditori comprengué amb pena que son llenguatge era nou per a tota aquella gent.

-Perdonin que els hagi amoïnat amb aquestes cabòries que sovint me fan eixir de test- digué somrient i eixugant-se la suor del front.

-Vol callar! No, no; al contrari- feren vàries veus.

-Cregui que m'agrada molt de sentir-lo- afegí don Eudald; -mes amb tot això no veig encara el per què del terrabastall que em proposa.

-El per què?- reprengué el jove, pels ulls del qual passà com un llampec al mateix temps que per un ràpid moviment canviava de postura, dirigint tot el cos vers son interlocutor. -Aviat ho sabrà, don Eudald: perquè això és la mort o l'agonia, pitjor que la mort encara; perquè la societat se disol baix tots conceptes i és precís començar a pensar què és lo que ha de nàixer de sota de ses runes. Els procediments i els organismes que han paralitzat o entontit la vida de nostra regió, també han atacat la moral de la societat, despertant mil concupiscències i convertint la vida civil en un femer. Vostè ho ha dit: l'Estat, que deuria ésser nostre pare, és la cuca que se'ns menja el pa, i això, com atemptatori a les lleis socials no pot durar, i vindrà la revolució de baix si abans no fem la de dalt. Aquesta revolució deurà consistir en desfer l'obra de dues o tres centúries, tornant al temps en què Espanya era una confederació de pobles lliures, agermanats per l'interès comú, i governats cada un d'ells per lleis filles de sa pròpia essència. Aquí s'ha format un estat artificial confonent llastimosament la unitat amb la uniformitat i convertint en dogals els llaços de germanor. Esmortuït l'esperit ha caigut en mans dels polítics d'ofici que d'això viuen i tenen interès en acabar-lo de matar.

Doncs la reconquesta de nostra personalitat és l'única taula de salvació que ens queda. Ens caldria revenjar-nos, fer-nos superiors a nostres adversaris en cultura, en moralitat, en riqueses i en tota mena de virtuts morals i polítiques, i d'aquesta manera podríem, si no evitar el cataclisme que s'atansa, esperar-lo sense temença i fins desitjar-lo i provocar-lo, segurs de trobar en nosaltres mateixos suficient força per a regenerar la societat.

El concurs seguia amb creixent interès la dissertació del jove, que afegí:

-¿Comprèn ara, vostè, per què jo somnio amb aquestes grans reformes? En les vessants del Pirineu català, on avui s'hi compta una població escassa i pobra hi ha elements per a nodrir un milió d'habitants vivint d'indústries muntanyenques, és a dir, desenrollant riqueses exclusivament pròpies del terreny. I ¿sap vostè lo que podria esperar-se'n, d'una tan respectable massa de població rural, en sa major part de sang muntanyenca pura, regenerada i vivificada per l'antic esperit de nostra raça?

-Sants del cel, quin cap de trons!- exclamava don Eudald amb les mans al cap, tan bon punt hagué el jove acabat sa carretilla llançada amb vehemència de frase i quasi sense respirar. -Vostè enraona molt bé; mes, si segueix per aquest camí, pararà boig. Mal anem, però me temo que així encara aniríem pitjor. Vaja, vaja! Sort que vostè mateix ho confessa, que somnia.

-És clar que somnio- féu en Ramon somrient i com mig arrepentit de sos esclats. -Però deixin-me somniar, que no poques vegades són els somnis que ens posen sobre la veritat, i somnis hi ha que valen més que aquesta.

I reprenent son aire de broma, afegí veient que son oncle s'alçava disposant-se a marxar:

-No es cregui pas que sóc sol, no! Veu? Al senyor oncle el tinc ja mig conquistat, i si logro convèncer a vostè, quin triumvirat formarem! Ell representarà el braç eclesiàstic, el poder espiritual; vostè la noblesa, l'element conservador i moderador, és a dir, la dreta; i jo l'esquerra revolucionària. I veurà com entre tots alçapremarem la muntanya.

II

-Sempre seràs el mateix, un plaga de la parròquia- digué Mossèn Joan unint les seves a les generals rialles. -Mes me sembla que ja hem abusat prou de l'amabilitat d'aquests bons senyors i és hora de què ens en anem jo cap a la Rectoria, d'on fa massa hores que en vago, i tu a complir tes presses a Vall-llosell o a on sia.

-Ja veurà- féu l'altre amb posat calmós, -ara les presses són sol per vostè, perquè a mi ja m'han escapat. Vagi, doncs, en nom de Déu, que en quant a mi, no podent arribar a Vic, a Vall-llosell amb quatre salts hi seré qualsevol hora que munti a cavall.

-Com vulgues- féu Mossèn Joan començant a despedir-se d'uns i altres. Un moment després, la fina discreció de la família deixà isolats oncle i nebot i com desapercebuts en un recó de la sala.

-Per què no tornes a la Rectoria- deia l'oncle, amb posat d'humil pidolaire.

-No pas tant com criï aquell drac. Cregui que arribaríem a males. I li asseguro que més per vostè que per mi, que m'hi enfado. Pensi i reflexioni, i veurà que és una situació que li convé dominar-la.

Bona estona estigueren sols, i les mosses que els espiaven de cua d'ull, pogueren apreciar una nova fàcies de la peculiar idiosincràsia d'aquell jove excepcional. A peu dret i els braços passats al coll del seu oncle, li conversava carinyosament arran de cara sent curós de veure la facilitat amb que de les fogositats de suara havia passat a les més tendres manifestacions de l'amor filial, veient-se humitejar els ulls del pobre vellet baix el pes de ses carícies de nena mimada. Per fi, es desferen, després de besar-se mútuament, i el jove es dirigí vers la família exclamant alegrement:

-Queda en principi firmada la pau, deixant in statu quo la qüestió de la Feliça, que es tractarà oportunament.

Encara Mossèn Joan conversà breus moments amb donya Dolors, i sortiren tots a despedir-lo a l'escala.

Retornats a la terrassa, feren des d'allí el darrer adéu al bon Rector, que s'allunyava. En quant se perdé de vista, en Ramon, que se l'havia contemplat pensativament, se retornà de sobte vers les senyores exclamant seriosament:

-Aquesta dona li escurça la vida. ¿Creurien que em vénen temptacions de donar-li la bola com als gossos?

-I ara! quins disbarats de dir, vostè, també!- contestà donya Dolors rient i tocant-li l'esquena amb tal familiaritat com si el conegués de nàixer.

III

En Ramon tractà sèriament de partir i suplicà de donar ordre d'ensellar-li el cavall; mes topà amb la resistència passiva d'aquella munió de gent emprendada de la seva companyia.

Els nens se revoltaren tots, fent un embull amb l'ordre d'ensellar el cavall, del qual resultava que el cavall era mort, que era fugit o que els mossos es negaven a ensellar-lo perquè tirava cosses i altres mil innocentades, moltes d'elles suggerides per les mateixes senyoretes.

Per fi el mateix don Eudald li pregà alegrement que es quedés i tornarien a parlar dels seus somnis. Els demés s'hi adheriren, pretextant que els hi agradava tant de sentir-lo. Donya Dolors, l'ànima de la casa, acabà de fer el pes.

-Miri, Ramon- digué amb aquell posat afable que tant li esqueia: -ara ja sabem lo que eren totes les presses i les ocupacions que al matí pretextava; per lo tant, per aquest cantó, ja no té excusa. Faci'ns el favor de quedar-se quan menos tot demà, que podrem obsequiar-lo amb una fontada; si no, creurem que no aprecia la bona amistat que li oferim.

Nostre jove, que cada vegada es defensava més dèbilment i se sentia de més en més atret envers aquella família tan simpàtica, se sentia inclinat a cedir. Mes li mancava encara una invitació, i aquesta no venia.

Girà els ulls envers la Montserrat, que restava silenciosa i com capficada. Ell no desplegà els llavis; mes sa mirada fou ràpida, expressiva i interrogadora.

-Què faré?- semblava preguntar.

Tampoc se desclogueren els llavis d'ella; mes son esguard no fou menos ràpid, expressiu i precís.

-Quedi's.

I es quedà.

IV

-Per avui no és pas cas de sortir a passeig, amollegat com està el pis per causa de la pluja- digué don Eudald, dirigint-se a en Montbrió; -mes les noies ens entretindran amb el piano. No es cregui, que no n'hi ha cap de manca i el fan refilar com un rossinyol. Sobretot la Montserrat, veurà que les mans se li perden de vista. Me deia darrerament el mestre de Vich que ja no sabia pas què més ensenyar-li.

-No ho cregui, no- afegia reposadament donya Dolors, procurant rebaixar quelcom dels beneitons elogis del seu marit: -els hi manquen estudis i els hi sobra ganduleria. Si no fos així, ja tocarien alguna cosa.

-Som d'opinió que es faci la prova- afegí el jove complascentment.

Efectivament: després d'una brega que durà llarga estona, s'assegueren al piano, successivament, la petita de primer, executant les lliçons més escollides del mètode de Charpentier. La Montserrat picava més alt, contant entre les peces de son repertori, La Argentina, Las campanas del monasterio, El poeta moribundo i altres ranciors per l'estil, que executava amb relativa facilitat i algun sentiment, mes amb tots els vicis del mestre assalariat que es guanya la vida fent música com un altre fent sabates. Això no impedia pas que don Eudald se les escoltés entusiasmat i que el Montbrió es desfés en elogis de les pianistes, tot lamentant-se interiorment de la rutina que fa a voltes malograr excel·lents disposicions.

A ell no l'hagueren de pregar gaire per a assentar-se al piano. No era pas pianista, si bé coneixia bastant la nota; però, dotat d'una poderosa retentiva musical i d'un enginy i habilitat especials que el feien sortir-se de tot, executava quasi de cor, amb més o menys fidelitat, però amb vers sentiment i delicadesa, algunes estimables melodies, que deixaren amb la boca badada als oients.

Tampoc era cantor ni posseïa una veu ben caracteritzada, i cantà amb afinació i gust alguns fragmens d'òperes, apresos durant sa vida d'estudiant. Però on triomfà, fou executant algunes cançons catalanes, amb les quals deixà sorprès a tothom. No sabien compendre com aquelles melodies, que conexien degenerades i malmeses per boca dels jaios del poble, cantades ara amb verdadera devoció i coneixement, tinguessin el do de remoure'ls-hi fins les entranyes, com si els despertessin dormides ànsies i vells records que afluïen com abundoses deus d'entremig de ses, fins aleshores, no compreses exquisitats.

Per fi, portat per son entusiasme de missioner, i posant a contribució sa feliç memòria, començà a recitar, amb entonació vigorosa, tirades de versos, triades poesies dels mestres del renaixement català.

La poderosa veu dels apòstols de la terra catalana, cridant pàtria, clamant justícia i remembrant gestes de nostres passats, oblidades, desconegudes o desvirtuades per les històries, produí, sobre aquell curt auditori de catalans inconscients, els efectes de sempre en tals casos. S'adonaren de què aquells accents en la pròpia parla els hi arribaven al cor, comprengueren que allò anava per ells, i, identificant-se amb l'ànima de poeta, sentiren remoure dintre els cors quelcom que fins allavors hi era com adormit.

Aquelles mascles notes, llançades a boca plena pel nou joglar que s'havia emprès la noble tasca de ventar les cendres de l'oblit per a revifar el caliu de la pàtria, rodolant per les amples sales, semblaven revetllar l'ànima esmortuïda de la vella llar catalana, que se sentia bategar fins per darrera les mal closes portes, a on, atret per lo desusat del cas, s'hi apilotava el servei, marxant de puntetes, eixamplades les fesomies i com responent a la veu de la trompeta que cridava resurrecció.

Així transcorregué la vetlla, breu i platxeriosament, i així anava infiltrant-se en l'ànim d'aquella bona gent l'esperit juganer i sèrio, arrauxat i discret, fogós i candi, d'aquell jove excepcional que, unes hores abans, passava desconegut per davant de la porta que l'hospitalitat li obria i semblava ara l'amic de tota la vida.

V

Per diversos camins, i com papallones atretes per la llum del sol naixent que a raig fet entrava pels badats balcons de la terrassa, allí es toparen en Ramon i la Montserrat a l'eixir de llurs cambres.

-Bon dia, Montserrat- exclamà el jove alegrement allargant-li la mà. -Ui… que matinera! ¿Ha descansat? -Jo rai, gràcies a Déu!…- féu ella en el mateix to. -Vostè sí que no haurà descansat, que es llevi tan d'hora. ¿Que no ha estat bé, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?

-Molt rebé, sinó que…- baixant la veu i matisant-la amb intenció -desitjava reveure el sol d'aquestes muntanyes.

-Per això sí que no tenia pas d'apressar-se tant, que bona estona estarà visible,- digué la noia, entre riallera i encogida, copsant la floreta que amb petulància d'estudiant l'altre li dirigia; i baixant els ulls, afegí: -Ademés, que el nostre sol deu ésser com el de per tot arreu.

-Oh! No ho cregui pas, senyoreta; o per lo menos enlloc com aquí havia sentit la influència de sos raigs encantadors.

I, alçant la veu, com per no forçar més el símil, afegí:

-Enlloc com en la muntanya trobo aquestes frescals matinades que revifen els esperits.- I estenent el braç vers l'horitzó: -Miri que deliciós! Vegi! vegi el pla, com dels conreus i prades s'alça una boirina blavosa, tan tènue, que sols arriba a entelar els objectes, com per a suavitzar llurs tons, tornant-los més fins i delicats. Miri's aquells arbres de taca carminosa que el sol bat ara per darrera, dibuixant llurs siluetes com enserrellades d'or i aquelles masies de parets rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes farratgeres, ¿veritat que semblen tasses de plata vella, descansant sobre graderies de marbre verd? I més amunt la tofa obscura de les terres bosques, fent de repisa a les grans cingleres! I aquesta flaire lleugerament salabrosa!… és la rosada que s'evapora als primers raigs del sol. Que n'és, de grandiós, d'atractivol i de bell, tot això! Tot riu i tot se fon, formes, sons i colors, en una nota única de suprema harmonia. ¡Miri, miri, aquell grupet de roures de la collada, de quin modo més fantàstic projecta sa ombra gegantina, en forma de cono colossal, sobre les calitges del pla, i aquell estol de coloms que vola formant espirals, destacant-se ara per clar ara per fosc, a mida que entra i surt de les faixes lluminoses que davallen dels crenys de les serres! ¡Quanta llum, quant color i quanta vida! Això és la Naturalesa. «¡Salve, o sacra natura!», que diria el meu oncle. Això és atencions, que procura distribuir per un igual.

La pobra xicota, tota ulls li tota orelles, contemplava embadalida aquell hermós panorama, com si no l'hagués vist en sa vida. Ella, que, allí havia nascut i crescut, que estimava aquell país com a part d'ella mateixa, no l'havia mai vist esplèndid i rialler com ara, ni s'havia cregut mai capaç d'assaborir un conjunt de sensacions com les que en aquell moment la corprenien. Ara començava a compendre perquè l'estimava tant, a aquella terra, i fins trobava que encara l'havia estimada poc.

Res contestà: més sa fesomia, dilatada i encesa, i la precipitació dels batecs de son cor, denunciaven pel clar que sa ànima es deixondia com la nota harmònica, que jau dormida en la corda, es desperta al refrec del dit de l'artista que sap pulsar-la.

VI

Fresca i embaumada, com rosa de cent fulles, serena la cara que es dibuixava esfumada entre els rinxos negres que ombrejaven son front i polsos, i la bufanda de finísima filoja de llana rosa que, envoltant-li el coll, es creuava sobre sa casta sina, semblava la Monterrat, per sa major accentuació de formes i per ses maneres més reposades que les de ses companyes, com ella vestides de lluminoses bates i amples paioles, una reina envoltada de ses dames.

En Ramon, amb son trajo de campanya, botes i jipijapa i amb, son aire pagesívol, que li donava una distinció un poc arcaica, seguia l'estol de senyores i senyoretes, nens i nenes, ara endavant, ara endarrera, ara en mig d'elles, recordant als pastors de Watteau voltats de florides sagales.

Si bé no es cansava de mirar de cua d'ull a la pubilla, per delicadesa i per no abusar de la confiança amb què l'honrava la família malgrat lo fresc de la coneixença, no s'atrevia a particularitzar ses atencions, que procurava distribuir per un igual.

La comitiva, caminant per entre herbeis deliciosos i per sota boscatges ombrívols, arribava a la font del Faig, objecte de la matinera expedició.

El refresc fou frugal i apropiat al cas. Fiambres de pernil i altres conserves, i fruites del temps, i, per beguda, a més de l'aigua cristal·lina, la blanca llet de les cabres que per allí pasturaven, munyida dintre els mateixos gots de campanya. Els nens, joganers i atrevits, la xumaven abocant-se als molsuts braguers de les bèsties complascents.

A la tornada, havent el sol dissipat la boirina, els objectes es presentaven més francs i més potents de color. Les senyores i senyoretes amb ses matisades vestimentes i amb ses ombrel·les de brillants colors, esclataven amb flamejants notes en mig del verd de les prades, poderosament inflamat per la llum del sol. Escampellades ací i allà, joguinejant i collint flors, es reunien en pinyocs, que seguidament es desfeien per a formar-ne d'altres més enllà, sempre bellugoses i alegres, sempre cantant, xisclant i rient.

En Ramon i la Montserrat, com frisosos, a penes mai es mantenien prop l'un de l'altre, igual que si una força els atragués per a repel·lir-se en quant arribaven al contacte. Així, quan semblen no preocupar-se l'un de l'altre, s'aproximen, i, al trobar-se junts, ella, enrogida, dissimuladament s'aparta, i ell, com entontit, fa el mateix.

A les envistes de la casa es dirigeix ell a ella, en un moment en què ha quedat a rerassaga:

-Escolti, Montserrat: ¿voldria donar-me un cabell?

-I és cert, que el necessita? ¿Per a lligar un ramellet, potser?

-Me fa falta per a lligar voluntats.

-Oidà! I ¿quines són aquestes voluntats que amb tan poc es lliguen?

-Les d'aquestes dues flors, veu?- Atansant-s'hi una mica més, parlant amb veu baixa i ensenyant-li les flors -el pensament boscà i la margarideta, voltats de companyones. ¡Miri com se volen! El pensament posa el cap de cairell i sembla que es daleix, guaitant-se-la amb sos ulls d'enamorat… i ella… ¡com baixa el caparró!… ¡Tan hermosa!… No en dubti de què s'estimen… Fins em sembla sentir en mos dits els batecs de llurs cors enamorats; però estan desjunyides i no es tenen… Els hi falta un quelcom que les ajunti…- (tot lligant-les) -veu? un… res… un cabell!

Tot presentant-li el ramellet se encreuen d'ulls, s'entrebanquen i tremolen; ella es separa tota confosa.

Als pocs moments tornaven a trobar-se a prop.

VII De retorn de la font, la comitiva s'escampà per sota els parrals i ombràculs del jardí, situat al redós de la casa. Els dos joves, fugint sempre l'un de l'altre, es troben sentats en un mateix banc, sota la mateixa ombreta.

En lluita amb si mateix, en Ramon, sempre volent i dolent, sentia mancar-li totes ses energies i nàixer-li tots ses escrúpols en quant se veia sol amb aquella virginal aparició. Mancant-li la llibertat que li donava la presència d'altri, de desplegar sa verba festiva, estudiava fins els menors replecs de sa fesomia, semblant-li veure el celobert cada vegada que, amb una de ses innocents tonteries, lograva fer-li descloure els llavis i marcar-se els sotets de ses xamoses galtes. La trobava perfecta encarnació de sos somnis de jovenesa.

I ella, encongida, sentint-se baix la inquisitorial observació del jove, ni s'atrevia a alçar la vista de la feina de ganxet que tenia entre els dits.

De sobte interrompé el silenci, dient amb afectada naturalitat:

-¿Creuria, Montserrat, que anit l'he somniada?

-De debò?- féu ella, sense canviar de postura i mostrant ses dents com pinyonets menuts i apretats.

-Sí, l'he somniada… i… he somniat que l'estimava.

Aquí aixecà ella el cap i tirà sobre el jove sa mirada apacible, com una ullada de sol de primavera, mentre que ses galtes, fresques i daurades, se tenyien del color de sa pagesívola senzillesa. Animat el jove, es féu més atrevit i afegí:

-He somniat més encara.- La veu li tremolava lleugerament i per moments s'engrandien les roses de les galtes d'ella: -He somniat… que vostè també m'estimava.

¡Beneït sia el Senyor, que ha permés que ses criatures percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna alenada del Paradís! Perquè l'amor que no està tacat per l'alè del món, té quelcom de les sublims delectacions dels predestinats. La donzella no tornà raó: mes ell, veient-la transformar-se, interpretà a son plaer el caient de sa cara embadalida i copsà a ple cor les corrents de dolça simpatia que de tot son ser s'irradiaven.

Son rostre, mig somrient, presentava totes les tintes del cel al trenc de l'auba, i amb sos grans ulls somniosos i d'una fixesa estranya, i amb sa boca mig desclosa, tenia un tal posat de candor bíblic, que verament semblava altra Ruth encisada a l'escoltar, sobre els rostolls de Betlem, les dolcíssimes paraules de Booz.

Res més se digueren de substància; però el cop estava donat, i ell, mig atordit del propi atreviment, i sentint renàixer-li sos escrúpols, procurà posar fi a aquella situació treballosa, cridant festosament a uns nens que per allí prop passaven.

VIII

La revelació és el llampec de l'ànima. Camina la voluntat esmaperduda pels viaranys de la vida o jau somniosa en els llims de la inconsciència. De sobte es produeix una llum vivíssima que il·lumina l'enteniment. Unes voltes apareix la fórmula doctrinal que condueix a la pau de l'ànima, o la delació dels abims atraients que la malmenaven, altres la imatge de la felicitat conjugal encarnada en la figura d'un ésser, síntesi de les aspiracions que s'enclouen en aquell replec que Déu ha dibuixat en el cor de les criatures destinades a la perpetuació de la seva obra humana. Allavors l'ànima es deixonda, sofreix o gosa; però viu i camina; ja té un ideal.

Mes la revelació, que es produeix clara en les interioritats de l'esperit, s'entela a vegades ràpidament al topar amb les vulgaritats de la vida pràctica. El respecte a les conveniències socials, la falta d'ubiqüitat de nostres potències, que ens impedeix exteriorisar les impressions agenes, i la mesquinesa de la intel·ligència humana, exposada a confondre la revelació amb l'al·lucinació, són factors suficients a congriar el dubte, per a prova de la vocació.

Així se trobaven en Ramon i la Montserrat des del moment de sa coneixença. Ell, amb son caràcter enemic de nebulositaits i dubtes, lluitant contra les pròpies inexperiències i curtedats en una matèria que, ben cert, li era nova, com es diu vulgarment, volia i dolia. Ella, feble i temorosa, resant salves a la Verge, sa patrona, desitjava, esperava i temia. Ell era el martellet perfidiós de l'analista, que pugna per avalorar la bondat de la mina descoberta, tot tement destruir-la; ella, l'enclusa que para i calla.

I així bastien son destí, atents ambdós a les espurnes que creuaven l'espai.

IX

Estaven la família i sos hostes en la sala de confiança, ocupades les senyores en llurs quefers casolans, tot escoltant i rient els qüentos d'en Ramon, qui, com sempre, era l'amo de l'auca, quan la Loreto entrà corrent de puntetes i amb un dit a flor dels llavis, tant per a demanar silenci com per a retenir la rialla a punt d'esclatar i digué dirigint-se a en Montbrió amb veu ofegada:

-Té una visita: una senyora pregunta per vostè.

-Una senyora?- féu el jove sorprès. -¿Qui és ella?

-La Feliça!- exclamà la noia mig esclatant.

-La Feliça?- repetí l'altre, més sorprès encara. -Vatualisto! I què vol, la infeliça?

-No ho sé; diu que el vol veure.

-Doncs que entri: no li sembla, donya Dolors?

I veient que la dama hi assentia, se separà del rotllo i anà corrents a sentar-se en el sofà de l'altre extrem de la sala, prenent una actitud còmicament cerimoniosa i tossin ferm. Entretant la Loreto, traient mig cos fora de la porta, cridava:

-Veniu, Feliça: entreu. És aci el senyoret.

Se senti acostar-se el pausat refrec d'unes soles d'espardenya. Després, pel badall de la mampara sostinguda per la Loreto, aparegué una figura cendrosa, escardalenca, que mirava esparverada com si temés un mal encontre. Se parà un moment per a saludar als presents amb un «Bon dies tothom, amb la companyia», que a penes es sentí, i fixant-se amb en Ramon, avançà fins al mig de la sala, provant de fer una mitja rialla, tot dient amb veu confosa:

-Bon dies, senyoret amb la companyia. ¿Com ho passa? està bo?

-Hola, Feliça! Jo bé. I el senyor oncle?- digué aquest amb to bastant sec.

-Tots bé, gràcies a Déu.- I s'aturà.

-I doncs, què tenim de nou?- digué el jove, veient que ella no es desenfangava.

-El senyor Rector me fa venir, perquè…- (altra pausa) -vamos… perquè m'ha dit que vostè està molt enfadat amb mi, i jo… venia per a desagraviar-lo.

-I ¿de què li ha dit que estava jo agraviat de vostè?

-S'ho sap: perquè diu que no l'he tractat com es mereixia.

-I vostè què en pensa, d'això que ell li ha dit?

-Què vol que li digui, pobra de mi? Sinó que, a vegades, un hom peca per ignorància i sembla que faci lo que mai ha pensat fer. Si l'he agraviat, haurà sigut sense voler-ho fer.

-Feliça: ja n'hi ha prou, de camàndules!- exclamà, per fi, en Ramon, que ja es començava a impacientar. -Sense necessitat de que ningú li digués, o, millor dit, perquè vaig avinentar-li jo mateix, sap vostè prou bé com y de què estic jo agraviat, com ho estaria fins el gos del veí si s'hagués vist tractat com jo. ¡Miri que tirar-me al carrer en dejú i amb un temps com aquell!…

Palplantada al mig de la sala, la Feliça semblava una d'aquelles munyaques que els pagesos posen al mig dels sembrats per a espantar als pardals, i al sentir-se increpada per en Ramon, amb indignació més afectada que real, creuà les mans per sos dits anant-les pujant fins a l'altura dels llavis, en tant que sa boca desequilibrada es contreia tan desigualment que, mentre els espectadors de la dreta creien que anava a riure, els de l'esquerra presumiren que anava a esclatar en plors.

-Verge Santa del Roser!- exclamà. -¡Diu que el vaig tirar al carrer en dejú! ¿Qui som, jo, pobra de mi, per a poder fer semblant cosa a la Rectoria? ¿No va ésser vostè, que se'n va anar sense acceptar ni un plat de sopa? I encara les que em vaig haver de sentir, Déu meu!

El jove comprengué que aquella dona obrava a la força i sols obeint un manament imperiós del senyor Rector, qui havia volgut donar una prova de virilitat ordenant-li aquella satisfacció. Sa humiliació, doncs, era imposada, no sentida; i ell no sabia si indignar-se de debò per tanta farsa, o si bromejar davant de lo original de l'escena, a lo qual hi convidava fins la predisposició de l'auditori, excitat per les diablures de l'enfutismada Loreto, que, col·locada darrera la dona, i feia grips i gonyes. No obstant, es repensà, i, comprenent que allò era portat per son propi oncle i tal volta en connivència amb donya Dolors per a procurar una solució al conflicte pendent, decidí agafar-ho (o suposar-ho al menys) per la tremenda, per veure si així lograva dominar aquell caràcter empedreït, fent que es donés per la pell.

-Ja n'hi ha prou!- exclamà amb veu forta i redreçant-se. -¿S'ha cregut vostè que després de tenir-me a casa del meu oncle com qui diu a pa i aigua, després de traure'm materialment de la casa, que més és meva que de vostè, oferint-me per tot refrigeri l'emplasta de pa que tenia preparada per al seu amo, encara té dret, per tota satisfacció, de venir-me a tirar a la cara lo fet com un benefici? Sàpiga i entengui que no li estimo per res. Vostè, que esclavitza al pobre senyor oncle, abusant de la seva bondat, que es complau en mortificar-lo, fent-li representar papers ridículs davant del poble; vostè, que amb sa coquineria l'indisposa amb la família i amb sos filigresos, escurçant-li la vida amb privacions i disgustos, no té dret a parlar davant meu sinó de genolls. I jo, que havia donada paraula de no posar més els peus a la Rectoria mentres vostè hi fos, li dic ara que m'he repensat, que hi entraré demà i que vostè en sortirà per la finestra si abans no ha procurat sortir-ne per la porta.

La pobra dona, al sentir aquella pedregada, posava les mans al cap, s'estirava les grenyes i picava de peus, fent la fatxa més estrafalària del món. Fins, com els antics faritzeus, féu acció d'esquinçar-se les vestidures, contenint-se sens dubte per lo que li costaria, després, d'apedaçar-les.

L'escena anava tornant-se per demés extravagant, perquè, mentres la dona es desesperava, plorant i tremolant, mig en braços de les senyores majors, que tractaven de consolar-la, tots els demés si desfeien de riure sense miraments.

-Ja sé que he pecat, pobra de mí!, ¡ja sé que tinc culpa! diguin-me què tinc de fer?- exclamava, per fi, menys excitada, però més esporuguida per l'amenaça que acabava de sentir.

-Faci lo que li ha dit el senyor Rector- li bufà a l'orella donya Dolors, com per a tornar-la al camí.

-Doncs el senyor Rector m'ha manat que li demanés perdó i li pregués de tornar a la Rectoria, i jo li prometo que el serviré ben bé.

Les senyores oficiaren d'intermediàries i protectores. En Ramon, després de fer-se ben pregar, otorgà el perdó.

-En quant a tornar a la Rectoria- afegí -hi tornaré de bona gana, mes no pas sense condicions. Què li ha dit, sobre això, el senyor oncle?

-Que vostè mateix dicti les que vulga, que totes seran acceptades.

-Doncs tornaré a la Rectoria; però vull, per bona entrada, una festa de desagravis, un galan dinar de convidat. Ho entén bé?

-Tot se farà com vostè vulga; mani i disposi.- féu la Feliça, un poc més arrebeixinada.

-Esperi, jo no vindré sol: també vull portar-hi els amics. Serà convidada tota la família de Serra-Bruna, aquesta incomparable família- afegí amb un accent sentimental -que, quan jo passava per davant de sa casa, llançat de la Rectoria, perseguit pels elements i mig decaigut de fam i de fred, m'obrí piadosament la porta i m'oferí l'escalf de la llar que a casa del germà del meu pare se'm negava.

La Feliça va desfer-se en plors i singlots, no se sap si tocada al cor per lo patètic del parlament o si assustada per la invasió que es veia en perspectiva.

Les senyores insinuaren reparos sobre la crueltat del càstig que imposava l'agraviat jove; mes aquest es mostrà inflexible, i com, per altra part, amb expressions i signes excitava el jovent a secundar-lo i aquest no es féu pregar gaire, adherint-s'hi amb entusiasme, el programa de la funció de desagravis quedà acordat i acceptat.

-Així ho manifestaré al senyor Rector, i tot es farà com vostè vol- digué, per fi, amb veu compungida, la Feliça.

-Essent així, no en parlem més, i fins a demà passat- féu en Ramon. I allargant-li la mà, afegí: -Ara pax vobis: toquem-la Feliça, i lo que hagi estat, hagi estat.

-Gràcies, no acostumo- féu la majordona amagant pudorosament les mans sota el davantal.

En Ramon quedà uns moments amb la mà en l'aire i desconcertat amb aquella sortida que no esperava. Hagué de posar-se a riure, i afegí, amb còmica gravetat, dirigint-se a les senyoretes:

-Ho sento, perquè m'ha espatllat el quadro final.

X

Després de l'ofici, tota la família Serra-Bruna es dirigí a la Rectoria.

-Vaja, Pascal; avui sí que sembla que la gasòfia va rabent!- exclamà en Montbrió, al topar-se de bones a primeres amb el recader, que anava tot atrafegat.

-No me'n parli, home! ¡Si sembla que casem la pubilla! No sé pas quin dimontri de vent empeny la rutlla, que va més llatina que un pudai.- Parlant baix i guinyant l'ull, afegí: -Jo em vull pensar que les malediccions de l'altre dia han llevat.

En essent a dalt, sortí a rebre'ls mossèn Joan amb cara de Pasqües i felicitant-se de les circumstàncies que li portaven tant de bé de Déu a casa.

-Però, senyor Rector!- exclamà donya Dolors, sorpresa de veure una gran taula parada, amb una rastellera de plats que feia por -¿Què es creia que nosaltres havíem d'aixecar la casa per a venir a la Rectoria?

-Deixi'm, donya Dolors, que cadascú s'entén i balla sol. Soldat previngut val per dos. Minus feriunt jacula quae praevidatur, dèiem a Cervera- féu mossèn Joan, tot fregant-se les mans com qui amaga alguna sorpresa.

La Feliça, desconeguda per lo endreçada, anava d'ací d'allà com una llançadora, i, a penes hagué barbotejat algunes paraules de benvinguda, s'esmunyí cap a la cuina.

En Ramon i les senyores sortiren a fer temps rondant pel poble, en tant que don Eudald i mossèn Joan s'entretenien conversant i fumant en la cambra despatx. Seguidament anaren arribant fins a mitja dotzena o més dels principals feligresos, pagesos tots i propietaris de la rodalia. Al fi don Eudald no pogué abstenir-se de manifestar sa sorpresa, exclamant:

-I doncs, mossèn Joan ¿què hem de celebrar capítols o és que es tracta de refer la confraria del Sagrament?

-De tot es pot tractar- contestà complascentment el Rector; -però el cas és que m'ha alegrat tant la sortida del plaga del meu nebot, exigint-me aquesta festa que ell ne diu de desagravis, que l'he volguda fer extensiva a altres agraviats que puguin haver-hi, convidant per mon compte tots aquests senyors i altres que s'han excusat per causes atendibles.

Fa molts anys que, per debileses meves, s'han anat afluixant una mica massa els llaços que deuen unir al pastor amb ses ovelles, i he volgut aprofitar aquesta ocasió per a restablir antigues costums. Perquè, lo que diu en Ramon; la societat decau per manca de vida en la gent bona, i és precís que ens revetllem, que ens unim i que ens recomptem. Diu que fa falta sang nova…

-Ja és bona sang, la que porta el seu nebot- interrompé don Eudald, com si comencés a molestar-lo la importància que anava adquirint el seu hoste, o com si temés un altre esclat de les seves rauxes esbojarrades, davant de tants testimonis.

Perquè és el cas que, si bé, de primer, don Eudald buscava el cos al jove pel gust de sentir-lo discursejar, ara ja més aviat ne fugia, després de notar que les garrotades que, a tall de cego, aquell repartia, li escoïen, moltes d'elles, a l'esquena.

XI

Quin àpat més rumbós! Mossèn Joan semblava transportat a sos mellors temps, en què ell sol animava una taulada. Don Eudald, en oberta competència amb el jove Montbrió, bregava per fer cara a ses disquisicions humorístiques, com si volgués disputar-li les preeminències de la conversa. Donya Dolors, enraonant poc, estava sempre atenta a la marxa de l'acció, com un quefe d'Estat Major que es desficia per la glòria d'un altre. Ella estava al tantum de totes les deficiències del servei i amatent a remeiar-les en lo possible, signant a en Pascal, que oficiava de fadrí major, i enviant recados a la cuina.

En Ramon, no cal dir-ho: els cuidados que li mereixia la damisel·la que tenia al seu costat, no el privaven d'atendre a les demés dames ni de sostenir converses amb tothom, no oblidant-se d'aplaudir i chorejar les innocents xulades de don Eudald.

Els convidats rurals, llevat d'En Llissàs, un subjecte de més de mitja edat, alt, escardalenc i tot un nervi, que parlava més que no menjava, estant sempre a l'altura de la conversa, se manifestaven atents, més que a altra cosa, a fer els honors a la cuinera. El jovent, fora de la Montserrat, que no es despenjava dels llavis del seu veí, no parava de xiuxiuejer, riure i fer bulla de tot i de tothom, malgrat els avisos que sovint els hi enviava amb la mirada donya Dolors.

En quant a la Feliça, fa de mal dir si gosava o si rabiava amb aquell espectacle. Els que la coneixien suposaven això darrer. Veritat que allò era una disbauxa com no se n'havia vist d'altra a la Rectoria des de que el món roda. Amb lo que malbaratava cada una d'aquelles llamenques de senyoretes i amb lo que malmenjava cada un d'aquells farts de pagesos, n'hi hauria hagut prou, ben companatjat, per a fer vida bona ella, la Feliça, i mossèn Joan una setmana de carrera.

Fos com fos, lo cert és que tothom s'admirà de lo bé que sabia cuinar aquella dona, més d'estranyar encara atès el temps que no ho practicava. En Ramón no s'oblidava a cada passada de fer-la cridar per a donar-li pública enhorabona, i fins donya Dolors, persona ben competent en art culinari, hagué de manifestar-li desitjos de conèixer l'enginy de determinades salses, i ella es comprometé a complaure-la, malgrat les desinteressades indicacions d'en Ramon, qui li aconsellava no es desprengués dels secrets professionals.

XII

Encesos els cigars (regal d'en Ramon) i servit el cafè sobre la taula nua, començà la conversa sèria, que, rodolant, anà a parar allà on van a parar totes les converses en nostre país: a bescantar el Govern. Que si les contribucions ací, que si els consums allà, que si les quintes, que si el catastro, etc., i allà eren de sentir les jeremiades que cadascun d'aquells pacífics feligresos exhalava. No es quedava curt en aquest chor de lamentacions el panxacontenta de don Eudald, qui acabà per escanyar-se confessant que en la confecció del darrer catastro li havia costat més de dos cents duros lograr que li fos aprovada la seva declaració.

-¿És a dir que a muntanya també en saben, de tapar amb unces els ulls dels investigadors?- saltà en Ramon, que estava frisós per entrar amb son tema. -Jo em creia que sols s'estilava per avall.

-¿I de quina altra manera ho vol fer, per a viure, pagant el vint per cent de contribució?- exclamà, picat, don Eudald.

-És veritat; però no es queixi pas de què el Govern el roba, ja que també el roba vostè a ell.

-És que qui roba el Govern guanya perdons- respongué per tota contesta don Eudald.

-També està bé- féu l'altre; -mes tingui per ben entès que al capdevall vostè res li roba al Govern, perquè aquest cobrarà sempre els diners que necessiti, i lo mateix li té arrencar-los de la pell d'en Pere que de la d'en Pau; i quan no en tingui prou amb el vint, demanarà el trenta o el quaranta per cent, i si els propietaris grossos o ben apadrinats poden comprar per una bicoca ocultacions d'un cinquanta per cent, els demés, en sa immensa majoria, uns per honradesa, altres per manca d'amparo o de medis, poc o res poden ocultar, i fins tenim els més petits i desemparats, a quins se'ls fa declarar lo que no tenen. Aquests són els que porten tot el pes de les càrregues de l'Estat, i és a aquests a quins roba l'ocultar. Per això veiem les petites finques caure per centenes en mans del fisc.

Don Eudald quedà com entontit sota el pes d'aquesta acusació i, com ningú objectés, el jove continuà:

-L'Estat és un lladre (ho reconec), i no seré pas jo qui defensi els governs que tenim des de… fa molt temps; mes no és precisament o solament per lo que roba, que jo el criticaré, perquè això no és més que una conseqüència lògica d'una pila de premises en malhora sentades. L'avorreixo principalment perquè amb ses tendències, amb sos sistemes i amb sos procediments, ha malejat els caràcters i fet degenerar les races, fins a l'extrem de lograr que els espoliats es converteixin en lloques dels espoliadors. Això vol dir que dels governs no n'hem d'esperar res; som nosaltres mateixos que ens hem de valdre, que hem de regenerar-nos.

-Sí: però mentrestant paga i recorre- digué don Eudald. -Què hi farem si les coses van aixi? ¡No s'espavili i veurà com dintre de poc les terres no li donen ni per a pagar les contribucions!

-Miri- replicà el jove amb calor i canviant el to de la veu: -el meu pare, que al cel sia, no volgué mai formar part d'una associació de propietaris que allí hi havia per a subornar els investigadors de la propietat. ¡Prou li deien de mal veí i l'amenaçaven de carregar-li un excés de cupo! però ell, que era home de pit, els deia: «Tinc denunciada fins la darrera quartera de terra i tot lo que em trobeu ocult vos ho dono. Carregueu-me tot lo que sia de llei; mes guardeu-se de propassar-vos, perquè em coneixereu». I pla que s'hi atreviren!

Encara féu més: cridant i amenaçant, logrà disoldre aquella conxorxa de compares, afront de la comarca, i amb l'ajuda d'uns quants propietaris de bona voluntat, que mai ne manquen, quan hi ha qui els anima, logrà confeccionar un nou catastro, que, si bé no és tot lo just que fóra de desitjar, és el més equitatiu que mai s'havia fet, reparant una pila d'injustícies que afligien els petits terratinents, que en realitat eren els que duien la lliura.

-Això sí que no ho faré pas mai!- exclamà don Eudald tot rondinat. Que cadascú s'arregli com pugui, i jo faré el mateix.

-Per això anem tan bé!- saltà en Lissàs, caçant-lo al vol. -Jo estic amb lo que diu el senyor: nosaltres mateixos sovint ens ho perdrem. Som pocs i malavinguts, i per això quatre empleadots que vénen, fugint de la fam de llur terra, fan de nosaltres el bon Jesús. Els propietaris grossos, uns fugen a ciutat i altres prefereixen emplear son valiment i son prestigi per a si propis, deixant desemparats els quatre ximples (mellorant lo present) que ni esma tenim per a resistir el secretari si a mà ve. Això si no fan pitjor, com és amb ses ambicions i mesquineses portar conflictes al poble.

L'envestida era de les bones, perquè, encara que l'home parlà amb naturalitat i afectant termes generals, el pobre de don Eudald no deixà de compendre que la vergassada anava per ell. Se li conegué per la cara arrufada que posà, majorment a l'adonar-se de què tots els presents assentien a lo dit per en Llissàs.

No cal dir que en son interior renegava d'en Ramon, d'aquell revolucionari desenfrenat, que semblava complaure's en posar-ho tot en renou. Ja hi convenia, ell també, en què les coses no anaven pas com devien anar, i també se'l reservava el dret de bescantar el Govern; però què en farem, de tocar-hi res, si encara potser ho espatllarem. Val més anar tirant com se puga, i qui tingui una mica de valiment que se n'aprofiti, i en paus. Aquesta era la seva teoria.

Però les doctrines que en Ramon predicava anaven per altre cantó, i ell s'esfereïa al sentir-li posar els dits en totes les llagues, amb una cruesa d'estil i amb una barroeria a les quals no estava acostumat, i l'esfereïa més encara a l'observar que els parlaments del jove trobaven ressò en aquells temperaments enèrgics, si bé encongits per les influències ensopidores dels diferents règims polítics que, durant el curs de poques generacions, hem vist anar amunt i avall, des de l'absolutisme més brutal fins a la llicència més desenfrenada, però sense que, com a absolutisme, s'acostés mai a les virils iniciatives dels monarques de la reconquesta, ni, com a llibertat, tingués que veure amb les que disfrutaven els antics estaments, gremis i ciutadans de la incomparable monarquia catalano-aragonesa.

Sembla increïble lo que ha arrelat en nostres pagesos el sentiment de sa pròpia abjecció. Tenen tan profonda convicció de llur petitesa i impotència, i són tan avesats a veure per sos propis ulls les més grans injustícies i les impunitats més escandaloses, que han caigut en una mena de fatalisme ben difícil de destruir. Per ells el govern no és mai un organisme protector, sinó una espècie de fantasma famolenc, que té cent ulls per a espiar on hi ha una pesseta i cent ungles per a fer-se-la seva tan bon punt l'ha vista. Dels funcionaris públics no en coneixen sinó l'escrivà que els empapera, el cobrador que els escorxa i el sargento que els hi talla els fills. Si volen camins, se'ls han de construir amb la prestació personal; si beneficència, se l'han de pagar; i si seguretat personal, s'han de fer del Sometent. Fins, per a acabar-los d'atuir, això que en diuen el Govern parla un llenguatge del qual no n'entenen més que les injúries i les amenaces.

Així s'explica que un pagès, un alcalde, home honrat i de representació en la rodalia, que haurà contribuït tota sa vida a llevar les càrregues de l'Estat amb sa suor i amb sa sang o la dels seus fills, amb prou pit per a fer cara a un ós i prou braó per aterrar un roure, tremoli com una fulla a l'arbre al sentir quatre roncs d'un empleadot de mala mort, arrencat de les aceres de la Puerta del Sol i sovint d'un cul de taverna, per la munificència del ministre A, o del diputat B; com també s'explica, per les mateixes raons, que quan el tal empleat, prenent aires de protector, insinua a l'aterrat pagès la idea de sortir de sos apuros mitjançant un grapat de pessetes, aquest s'hi aferri com a sa taula de salvació i fins besi aquelles mans, dignes d'un grillet.

Aquesta era l'exposició d'antecedents que, amb vehemència de llenguatge, feia en Ramon davant de son auditori embadalit.

-¿Què succeiria això- afegia -si els propietaris grossos i acabalats, en comptes de retirar-se a ciutat, a on res tenen que fer-hi, se mantinguessin ferms davant de ses hisendes i eduquessin els fills de conformitat amb llurs interessos, enrobustint-los amb coneixements adequats, amb mira sempre a fer prosperar les indústries rurals? I, si en lloc de tancar-se dins de sos propis egoismes mal entesos, procuressin enrobustir amb sos prestigis els Municipis, exigint dels poders públics majors facultats, avalorant de moment en lo possible l'ombra d'autoritat, de què amb prou feines disfruten ¿no trobeu que podria esperar-se bona cosa més? Ells serien allavors els advocats naturals, convençuts i prestigiosos, del proletariat agrícola, al qual defensarien i salvarien, malgrat les deficiènces de les lleis i dels procediments actuals i en despit de la desmoralització dels encarregats d'aplicar-les.

-Que sí, que sí!- exclamava, en Llissàs, en representació de sos conveïns, igualment convençuts. -Mes, desgraciadament, anem per camins molt diferents.

-Tan diferents!… Com que sembla que caminem de cap per avall. Però com més malament anem, més s'apropa el dia, en que caurà tot, fins les lleganyes dels ulls de molts que hi veuran quan ja no tindran remei. La fusta corcada, un dia o altre ve que cau per poc que se l'empenyi, i de què no mancarà qui ho faci no en dubteu gens ni mica, i sota les runes de lo que caigui s'hi enterraran fins els babaus que amb sa criminal apatia avui ho sostenen.

No hi ha exemple en la història de què una societat prostituïda no hagi desaparegut al seu dia, i la qüestió està en fer que siguem els hereus nosaltres, els verdaders fills de la terra, els catalans de llei, que si bé també, quin més quin menys, tenim sang corrompuda en les venes, podem encara, fiblant-la i esprement-la sense pietat, substituir-la per sang nova i transmetre-la rejovenida a nostres fills. Els que podem encara redimir-nos, fent confessió de nostres culpes amb ferm propòsit d'esmena, hem d'aixecar la llebre i, si més no, ensinistrarem a nostres fills perquè l'agafin. Aquest és el meu pensar.

-Oh! Quin home n'hi ha, de vostè!- deia nerviosament en Llissàs, encarant-se amb en Montbrió. -Tant de bò vingués a nostra terra, que encara faríem quelcom de profit. Jo començo a ésser vell i valc poca cosa, mes amb vostè encara hi arriscaria una valenta campanyada.. i aquí té un floret de minyons que jo li jur que ja dansarien darrera seu.

* * *

Era ben hora de què el senyor Rector, amb bons modos, posés fi an aquella funció, perquè el pobre senyor de Serra-Bruna, batut i rebregat, amb vertrigols i rodeses de cap, no sabia ja de quin món era. Sense que ningú l'esmentés per a res, semblava que tots l'havien pres a ell per enclusa, sobre la qual hi batien sense pietat. Ell no tenia pas arguments contra lo exposat, i fins sense voler-ho confessar reconeixia que eren veritats evidentes; però… vaja!… ell no hi estava pels rebomboris, trencacaps i fins disgustos que tot allò implicava. Preferia un mal conegut a un bé per conèixer. Després de tot, aqueix estat de coses, mica més mica menys, era lo que s'havia vist sempre, i no seria pas tan dolent, per quant la gent bé creixia, es casava, es divertia, s'engreixava i, per fi, es moria, tot igual com de segur succeiria si les coses anessin de l'altra manera. Tot està en saber-se manejar un hom per a passar-ho lo millor possible. ¿Són àngels, els homes, per ventura? deia com argument final.

I es quedava consolant-se sol amb son egoisme i… amb fonda quimera contra el plaga d'en Montbrió, que talment semblava la campana del mal temps.

XIII

-Oh, la Montserrat!- exclamava en Ramon conversant amb son oncle. -¡Aquell sí que és un cor d'àngel dins d'un cos de serafí! Si vostè l'hagués vista aquesta matinada vagant per l'horta amb el cistell curull de fruita al braç i la falda trossada plena de flors, amb sa vesta del color de la celístia amb son cos escultural cenyit de rosada filoja, amb sos braços nusos i blancs com un glop de llet, amb sa cabellera negra i ondulada de rinxos vaporosos encloent-li sa hermosíssima fesomia, encesa per la sufocació, i abrillantada tota sa figura pels raigs del sol pujant, que la ferien de descuit… Vostè que es recorda encara dels clàssics de la Universitat de Cervera, l'hauria cantada com a altra deuesa Ceres, recollint les primícies de la terra sa filla. Més jo, que formo amb els romàntics, l'he presa per una princesa encantada, com si diguéssim la filla genial d'aquella vella pàtria dels meus somnis, que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat castell i guardada per escarceller servil, antipàtic i egoista, està esperant el cavaller que vinga a desencantar-la, sentant-la de nou en son antic trono de majestat i glòria.

-¿Saps que et trobo filòsop i poeta com cap dia?- féu Mossèn Joan somrient al sentir els esclats del seu nebot. -No gastis pas tants embuts: digues que n'estàs enamorat i… llestos.

-És que val molt, aquesta minyona!- insistí el jove com si l'altre li digués lo contrari -però, sobretot, val per son cor senzill i noble… ¡Quina diferència del seu pare! Ella sí que em comprèn! ella sí que s'identifica amb mos propis sentiments, que copsa en l'aire com les flors la rosada matinal. Quan a mi la intensitat dels afectes de l'ànima me sobreïx per la boca, la miro a ella, tota tremolosa i transportada, nodrint-se de la mateixa substància; i allavors, m'apar que son cor batega al compàs del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per simpatia, al sol ressò de la nota germana.

-Doncs, home,- reprengué son oncle bromejant encara -si tant bé vos aveniu, anima't, que al cap i a la fi un i altra esteu per merèixer, i ja saps que diu l'adagi: «Una nina és per a un rei».

-Sí, com ho diu vostè!- contestà el jove seriament. -¿Qui som jo per a propassar-me sense més ni més? Quatre dies fa que passava jo desconegut i fugitiu com un ca encalçat, davant d'aquella porta que la Providència m'obrí de bat a bat. Allí vaig trobar-hi atencions, afalacs i carinyos que no podré oblidar mai. Aquella bona senyora em mimà com a un fill, i el mateix don Eudald, amb qui per lo demés no ens entenem gaire, està amb mi correcte i atent com un gentleman anglès. Doncs ¿tinc jo de correspondre a tantes fineses amb una trastada d'estudiant cursi, fent l'amor a la filla l'endemà que m'han recollit com qui diu del fang de la carretera? ¿Quin dret tinc jo per a pertorbar així inconsideradament la pau d'una família que m'ha cobert d'atencions, de les quals podrien tal volta arrepentir-se'n demà?

De cap manera. Mes, com no tinc prou confiança en mi mateix, perquè sento flaquejar-me les forces i vacil·lar mos propòsits en quant me trobo en presència d'aquella divinitat, vull fugir i fugiré demà mateix; vull anar-me'n a remugar, en la pau i solitud de casa meva, les impressions que tinc rebudes. Perquè és tan intern lo que sento, és en tal manera aquesta dona la personificació dels meus somnis, que fins arribo a sospitar si puc ser víctima d'una al·lucinació o si estic somniant encara.

A adquirir, doncs, la certitud de la realitat vaig. Si per bondat de Déu persisteix mon actual estat d'esperit, creuré en la vocació i dintre un any tornaré; igual que, si ella creu de veres amb mi, m'esperarà, i, allavors, amb més confiança i millor dret, me donaré a conrear aquesta flor de l'ànima, esperant collir-ne sos fruits. Si, al contrari, el temps esborra sa imatge de mon cervell, creuré que he estat víctima d'una follia, i no hi pensaré més.

-Ets un savi, fill meu, i obres com a tal- prorrompé mossèn Joan amb veu commoguda. -¡Ets un savi! i permet que t'ho digui ara sense riure. Tos propòsits mareixen ma plena aprovació, i ademés te remercio del fons de l'ànima la prova de confiança que m'has donat obrint-me ton cor. Vés-te'n demà mateix; no seré pas jo qui et retinga, per més que senti aquesta separació com cap altra des de que per primera vegada vaig rebre't en mos braços.

Vés-te'n amb la pau de Déu, mes no séns despedir-te d'aqueixa família, i sàpigues que deixes aquí un vigilant fidel que sense ser vist estarà a l'aguait del teu tresor.

I oncle i nebot es confongueren en un abraç.

XIV

En Ramon, des de cavall, feia els darrers adéus a la gent de Serra-Bruna, amb la qual quedava identificat. Aquella despedida era una verdadera manifestació en la qual prenia part tothom, des de les senyores fins al darrer del servei, tots amb alegres i fressosos esclats en consonància amb aquell caràcter extraordinari que semblava tenir-los suggestionats.

Sols dues persones semblaven no participar del general desori: l'una, la Montserrat, que amb la darrera encaixada rebé com una commoció elèctrica que li robà la serenitat; l'altra, don Eudald, que es sentia tot espinat de semblant apoteosis, que no havia lograt mai per ell amb tot i ésser el senyor de Serra-Bruna.

Ja n'havia vistes d'altres, de manifestacions, en la comarca: per exemple les espontànies ovacions dedicades als seus padrins, aquells senyorassos de Madrid que es passejaven pel districte de cent en quaranta (és a dir, quan hi havia temor de competència en l'ofici de fer feliços els pagesos), que ell i en Basi preparaven per sota mà, precisant fins els moments en què aquestos havien de tirar la barretina en l'aire. Ja ho eren, de fressoses i boniques! mes no eren pas això, sinó un altra cosa diferent.

Així, amb el corc de l'enveja dins del pit, se retirà tot rondinant:

-Dimontri de xicot! si està quatre dies més aquí, alçaprema la comarca.

RUFAGADES

I

Clogué l'estiu amb son rossegall de boires primerenques que fan esgrogueir les fulles dels arbres i començaren els mesos plujosos de la tardor, estació que els poetes motegen de trista i els pagesos d'alegre si veuen curulls els canyats i rases les tines, com el bracer troba bonic el dissabte si ha fet petar bona setmanada. Les fulles voleiades pel vent deixaren nues les branques.

Vingué l'hivern i començaren els feriats dels terrassans que se la xalen, de l'escon a la màrfega i de la màrfaga a l'escó, perquè les nits són llargues i els dies perduts, molts d'ells emparant les treballades. El món reposa de les fatigues de son dia, que és l'estiu, i el pagès, fent altre tant, no s'apura mentre hi hagi un pa a la post i una penca a la biga.

Transcorregueren els mesos de les neus i de les gelades sense que aquestes logressin rebaixar les ardències del cor d'en Montbrió, qui, malgrat la fúria amb què es dedicava a ses ocupacions d'explotació i repoblació de ses finques, modificació de pactes, reorganització de serveis de sos masovers i demés fal·leres que preocupaven son ànim tocat de l'esperit de regeneració, sempre el pensament se li'n fugia vers els espadats de Serra-Bruna, on hi havia deixat la meitat de son cor.

Les aurenetes anunciaren les tèbies pluges de la primavera, i les plantes reviscolades se cobriren de flors, i per fi l'estiu féu, envoltat de llum, de colors i de vida, sa triomfal reaparició.

Allavors en Ramon, fent examen de consciència, recapitulà amb els ulls fits a part de dintre, passant balanç de sos afectes, de sos sentiments, de ses necessitats, de sos poders, de ses promeses i de sos propòsits. El pobre se féu la il·lusió de què reflexionava fredament, quan en veritat hi havia un sentiment que cobria tots els demés, l'enyorança, i un altre, l'esperança, que li pintava tot de color de rosa.

Així, al preguntar-se a si mateix: -¿Què tinc de fer?- sense donar-se temps de respondre, començà els preparatius d'estiuada.

II

Bona arribada. Mossèn Joan, a l'abraçar el seu nebot li ha xiulat quelcom a l'orella que ha augmentat son bon humor. La Feliça, canviada com una mitja, ha servit en un santiamén un refrigeri que Déu n'hi dó, i en Pascal, el simpàtic Pascal… (¡que voleu més!) tan reconciliat està amb la Feliça, que diu:

-Sinó perquè és ella tan vella i lletja, i jo no m'he cansat del tot d'estar bé… repudai!… encara fora capaç de demanar-li un parer, al senyor Rector.-

L'endemà a Serra-Bruna.

Don Eudald, campetxano i complert com sempre, li féu també la bella arribada, si bé amb un cert i impercetptible arrufament de nas, així, com si volgués dir: -Ja tornem a tenir el mal temps a sobre.