Primer acte.

La benedicció del barco.

Un tros de platja d’un poblet qualsevulga de la costa. Unas casetas de pescadors ab fogons á fora, rafal, taulas, banchs, etc.. Un sogall encés penjat en qualsevol puesto.

A mitj terme una roca ó tros de moll, hont estarán atracadas duas embarcacións petitas. Al fondo la Sirena pollacra goleta negrera fondejada.

Al peu d’un arbre, un altaret fet ab cuatre posts, un cobrellit per darrera, gerros de flors, candeleros, etc..

Escena primera.

Donas que filan, noyas que fan puntas. Ció cou menjars en cassolas, paellas. Lo Sacristá va y vé endegant l’altaret sota ’ls arbres. Patou arranjant una embarcació, carreganthi fato. Arriva ’l Senyor Joanet dintre d’una tartaneta; Patou va á donarli la má per baixar.

Ció, Sacristá, Patou y Senyor Joanet.

Sr. Joanet: Ô, ô (al cavall). Gracias, mestre, teniu (un saquet de má) que no ’s perdi… ¿Arrivo á temps?

Patou: Ha fet just… miri la Sirena; ja está aparellada per ferse á la vela. Tot está á punt. Jo estaba ormejant lo gússi, aquellas donas fan cóurer una miqueta de refresch (rihent), lo Sacristá endega l’altaret per la Benedicció y així qu’ arrivin la gent, una reposadeta aquí ab las familias, lo traguet de despedida… ¡y en mar!

Sr. Joanet: Hem surtit de Barcelona qu’ encara no era día; pero ‘l nostro “Soberano” (al cavall) ’s fa vell… y nosaltres també. (Al mosso.) ¿Qu’ heu vist á l’amo?

Patou: ¿A D. Luisito? ¡Jo ho crech! Fa dos días que roda pel poble; segons los uns ha vingut per donar ordres al Capitá, altres diuhen si li festeja la noya.

Sr. Joanet: ¡Calleu, poch seny, calleu!

Patou: Y li han surtit los comptes errats, perque ’l Capitá l’ha deixat al hostal de la Pitera; ni á béure l’ha convidat.

Sr. Joanet: Que no ’s refredi ’l “Soberano”. (Al mosso.) Y vos guardeu lo saquet… está plé de moneda per vosaltres.

Patou: Miri, l’entro aquí dins (á la casa). ¡Veureu, mestre! (al mosso) poséulo sota aquella teuladeta. (Desapareix.)

Sr. Joanet: Vaig á veure si ’ls trovo.

Patou: Carrer de Mar amunt.

Sr. Joanet: Prou, prou. Ja he vingut altres vegadas.

Escena II.

Anteriors, menos lo senyor Joanet.

Ció: ¿Quí es aquell senyor?

Patou: Lo Sr. Joanet, com si diguessim lo Capitá de ca ’n Salvat.

Ció: ¿Lo Capitá? Jo ‘m creya que densá de la mort de D. Josep María no hi había més amo de la casa que D. Luisito, ’l sèu fill… aquell senyoret tan melindrós qu’ ha posat á ca la Xarraire, al hostalet de la Pitera, ha vingut de Barcelona portant la moneda per las avansas… Jo he cobrat un paper de plata… ¡que ja s’ha fus! estabam molt empenyats… ¿y á tu quánt t’han donat? (A una de las donas.)

Patou: (A Ció.) Bè, lo Capitá no vol dir l’amo, ni de la Sirena ni dels altres barcos que tenen á ca ’n Salvat… vull dir que ’l Sr. Joanet porta ’l timó… Ell y ’l nostro de Capitá s’estiman molt.

Escena III.

Anteriors, Gatneu qu’ arriva ab uns quants noyets carregats de paners, de sachs.

Gatneu: ¡Oh Patou! ¿qué no ‘ns ajudas á descarregar? ¡Gracias á Dèu qu’ es lo darrer viatje! ¡Prou ajudarás á vuydarlos aqueixos sachs!

Patou: ¿Galeta?

Gatneu: ¡Galeta y Pa tou!

Patou: (Ne romp un tros y l’engoleix.) Un cop embarcat es lo que més anyoro. Després galeta…

Gatneu: Que conserva la dentadura… Ola, arquebisbe (al Sacristá); ¿encara no está llest aqueix tinglado?

Sacristá: Ha quedat bè, ¿veritat? (Contemplant l’altaret.)

Ció: (Fent tastar lo menjar al Sacristá.) ¿Qué ’us sembla?

Sacristá: (Bufa cómicament, se crema y torna la cullera.) ¡Un pols! alló que se’n diu un tristet pols més de sal.

Ció: ¿Voleu dir? (Tastant.)

Sacristá: Ho trovo dols. (Tornant la cullera.)

Gatneu: Segóns sembla, ’us hi enteneu en peixadas de tota mena.

Sacristá: No tant com tu, que passas la vida menjant ó fent cóure un menjar per uns ó altres… pero quan un home ha corregut la Zeca y la Meka…

Patou: Y la vall d’Andorra.

Gatneu: Bè, tu no ’t barrejis en conversa de gent com cal y fes la tèva… esgota ’l gússi.

Sacristá: Quan un home ha corregut mon, avuy dejuno, demá no dino… ¡figurat! Si l’ocasió li presenta una provisió de recapte… ¡peix… ploma… ó pel!

Gatneu: ’Us hi debeu rebejar quan l’ápat es de debó.

Sacristá: ¡No tant! Alló que se’n diu menjar per menjar… ¡afartarme! may ho he fet. Soch de mena poch menjador.

Gatneu: Com tots los borratxos.

Sacristá: ¿Qué has dit? deus parlar per tu: ¿qué m’hi has vist may borratxo… del tot?

Gatneu: ¿Del tot? ¿del tot?

Patou: Aneu á saber lo qu’ ell enten per borratxo del tot.

Sacristá: Entench estarho com més de quatre… com ho estaba cert cucineru aficionat, cert mariner de secá. (Irónich.)

Gatneu: ¡Mariner de secá, jo!

Sacristá: Lo día que ’l mèu amich D. Pau Cendra…

Patou: ¿Amich vostre ’l Grabat?

Sacristá: ¡Sí senyor! no ’ns fem gayre, pero li porto amistat… Lo día que ’l Grabat va dirli que per compassió…

Gatneu: ¿Per compassió? (Cremat.)

Sacristá: ¡Perque no fessis nosa á ta germana, á tot lo poble! t’embarcaba de cuyner á bordo de la Sirena…

Gatneu: Sacristá de sants de cartró, no ’m vingueu ab indirectas ni ab mots cuberts.

Patou: ¡Mots cuberts! ¿Encara voleu qu’ us parli més clar?

Sacristá: M’ has tractat de borratxo…

Patou: ’Us torna ’l cambi.

Gatneu: ¡Jo borratxo, jo faig nosa! (Amenassantlo ab un rem.)

Sacristá: (Arborant un candelero.) ¡Au, si gosas! ¿que ’t pensas que ’m fas por? De més guapos que tu n’he estés per terra d’un cop de culata… quan perseguíam al francés.

Patou: (Atiantlos.) ¡Alsa, valents!

Gatneu: (Cremat á Patou.) Arri á la llanxa á carregar aqueixos sachs… déixamel per mi aqueix frare llech. (S’ encaran en posició de barallarse.)

Escena IV.

Anteriors, senyor Rector.

Rector: ¿Qué passa? ¿y aixó, que sòu ximples? ¿encara no esteu llest? (Al Sacristá.) Millor fariau d’ajudarlo. (Als mariners.)

Gatneu: Prou feyna tinch per mi… De las tres de matinada que vaig y vinch. Tota la feyna pesada… ¡ja se sap! pèl cucineru. (Lo Rector mira l’altaret, desapareix.)

Sacristá: ¡Com que ja n’habías perdut la mena de travallar!

Gatneu: ¡Ves quí parla!

Sacristá: ¡Quánts anys há que t’hi arrossegabas per aquí vivint á costas de la Pitera!… La pobre densá qu’ es viuda d’aquell carrabiné, prou feynas tè per ella y la sèva noya.

Gatneu: Jo no li feya cap nosa á ma germana… li feya respecte á la casa; y en quant al sèu home no era carrabiner, era sargento de carrabiners.

Sacristá: Lo sargento Malendras.

Gatneu: ¡Menendez! (Enfasis.)

Sacristá: Lo cert es que densá que vas venir del servici, que ta germana ’t mantenía…

Rector: ¡Vaja! prou ha durat… ¿ahónt es la tripulació?

Gatneu: Casi tots son á bordo ab l’altre pilot y ’l nostramo. Lo capitá no més ha deixat saltar en terra als qui tenen familia al poble.

Rector: ¿Que no sou tots de Port-nou?

Gatneu: ¡Qu’ es cas! navegarém ab gent de totas menas… En ma vida hauré fet un viatje ab gent de tanta nació y tan barrejada. Hi ha un gallego… ¡de Corcubion! Un dels timoners es de la Higuerilla… figuris senyor Rector… si no fa escruixir… ¡de la Higuerilla! En Patou qu’ es de… ¿d’hont ets tu, Patou?… ¿de Guadalajara?

Sacristá: Lo fet es (á Patou) que no teniu posat de mariner de per aquí.

Patou: ¿Perque vaig ormejat á la inglesa? tinch fets més viatjes pèl mar Gran…

Gatneu: Nada, nada… ¿ja has acavat d’esgotá ‘l gussi? Esgota la llanxa, arma ’ls escalems, veyas si ’ls estrops son á puesto… (Baix al Rector y Sacristá). Va vestit com si anés á pescar la ballena y en sa vida ha pescat més qu’ anguilas fangals… Crech qu’ es d’Amposta. (’L rectó s’allunya.)

Rector: (Al Sacristá trovant que l’altaret ja está prou bé.) ¡Enllestiu! ¡Aném! Vosaltres (á las donas) així que vagin arrivant gent direu qu’ hem anat á pendre ’l sobrepellís, l’aygua beneyta… (Surten.)

Gatneu: (Intervenint.) Las eynas per la benedició… tot cosetas flonjas. Jo vaig esgarrar la carrera; no n’hi ha de més descansada que la d’aqueixos…

Escena IV..

Gatneu, Ció, Patou, menjant.

Gatneu: No ’l puch veure aqueix sacristá. Sempre ab llatinadas… y un genit com una pólvora… quan li sembla que ’s burlan d’ell, desseguit hi es.

Ció: ¡No ’n feu cas, sempre está enterbolit!

Patou: No més hi deu veure clar per ajudar missa primera.

Ció: A missa de set ja branda.

Patou: A l’ofici, trángul.

Gatneu: ¡Y á mitj día… fondo! Dorm unas quantas horas per qualsevulga reconot, y á posta de sol se lleva… Ha trovat medi de viure doble que ’ls altres. Ell de cada día ’n fa dos.

Patou: A mi m’estranya que ‘l senyor Rector… qu’ encara que siga del ram del llatinorum es un bon jan, hagi arreplegat un dropo, un borratxó…

Ció: Quan lo va arreplegar no ho era tant.

Gatneu: Sempre l’he conegut aixís… Lo va arreplegar perque entre ’l Rector y ell s’han passat cosas ¡tarriblas! Han fet la guerra del francés plegats… y no sé ahont… á Hostalrich me sembla, lo sacristá va salvar la vida al sèu capitá, lo senyor Rector… després van tornar al convent de Poblet á fer de flares… y ara hi ha pochs anys… al bó de l’istiu quan van cremar los convents, diuhen si ells dos conspiraban… Se van fer fonedissos.

Ció: Calleu, calleu, mala llengua. Quan lo Sr. Rector y ’l Sacristá van venir al poble arrivaban de Roma.

Gatneu: Sí… sí… ¡de la fáccia! ¡Ja veureu! Un día á l’anar á missa ’us trovareu ab la porta de l’iglesia tancada, al Rector al mitj de la plassa muntat á cavall y al Sacristá ab un trabuch…

Patou: ¡Donchs qué sé jo! ¡No fan posat de guerrerus!

Escena V.

Anteriors, Pilot, Roseta y Emili, que surtirá d’escena enrahonant ab un mariner, després torna.

Roseta: (Una criatureta al bras, altre á la má.) ¿M’ escriurás sovint?

Pilot: T’ ho prometo, fins escriurá ’l noy.

Roseta: Pensa en mi… en las nostras filletas.

Pilot: Per tu, per ellas, perque ‘us estimo més qu’ á mi mateix m’embarco ab gust per un viatje… escolta. (Confidencial.) N’hi ha que s’embarcan creyent que no més aném á Cárdenas.

Roseta: ¿Donchs ahónt anéu? ¿més lluny?

Pilot: Per tothom, pèl Sr. Rector, per las familias del poble aném á Cárdenas… pero més lluny ó més aprop (somrihent) lo cert es que trigarém de tornar. Ab aixó, no t’impacientis… Lo Grabat es lo millor Capitá de la costa, lo barco nou. Quan pugui donarte noticias, te’n donaré; quan no ‘n rebis… senyal de qu’ estém bons. (Rihent tristement.) En quant á tornar…

Roseta: ¿Tornaréu?

Pilot: (L’abrassa.) Quan siguém aquí… (Pausa: juga ab las criaturas.) Y sobre tot no diguis á ningú… lo poch qu’ ara t’he dit… Quan te sembli que fa massa temps que no sabs res de nosaltres… pensa que som… ¡allá! ¡per allá! pero sempre navegant vent en popa y rumbo á casa.

Roseta: ¡Quín viure ’l nostre! pobres mullers, fillas, mares de navegants.

Pilot: ¡De pitjors n’hi ha! Després d’aqueix viatje manaré ’l barco.

Roseta: ¿T’ ho han promés?

Pilot: Es cosa segura. Ara mateix lo Capitá y ’l senyor Joanet han tingut devant mèu una conversa… “No vull navegar més per compte de D. Luisito, ha dit lo Grabat. Si surto á viatje es perque había donat paraula á son pare… qu’ era un amich, un company… Si torném salvament y la mèva recomanació es escoltada, podrá manar la Sirena…” (Senyalantse.)

Roseta: Ab tant poch que ’n tindríam prou si volguessis buscarte feyna á terra… per tu, pèl noy.

Pilot: ¿D’ escribents? ¡Dèu nos ne guart!… Ja veurás, ja veurás (amanyagantla) quan aném l’un de Capitá, l’altre de pilot…

Escena VI.

Anteriors, la Pitera.

Pitera: (Lliscant d’un grupo al altre, tafanejant, irónica). ¿Encara no estéu llestas?

Ció: Si tu ’ns haguessis ajudat, ó si haguessis enviat á la tèva filla.

Pitera: ¿Per qué no, si m’ho haguessiu dit? Hauría vingut jo de bona gana, perque la noya tè feyna. Apren de puntayre… precisament no tinch cap hoste á casa.

Ció: No diguis, dona… hi tens á D. Luisito. No ’n cauhen gayres al tèu hostal de viatjers tant d’upa. Li deus haber donat lo quarto bó, ab llit de pilans.

Pitera: (Mirant fixo, provocantla.) Li he donat lo mèu.

Escena VII.

Anteriors y Grabat.

(Grabat, veyent á la Pitera, vol recular.)

Pitera: Escolti, D. Pau… (Lo porta á primer terme.)

Grabat: ¿Qué hi ha?

Pitera: Hi ha… que vull parlarte encara una vegada ans que t’embarquis. (Confusa.) ¿En qué quedem? Las mèvas llágrimas no t’han entendrit… Las mèvas amenassas…

Grabat: Las tèvas amenassas m’irritan.

Pitera: Y aixó que may han sigut prou claras; t’he amenassat vagament de que parlaría, pero may t’he dit de qué ni á quí… Te porto afecte, y no volía, quan m’abrassabas, que vegessis entre ‘l tèu pit y ’l mèu l’imatge d’un altr’ home.

Grabat: ¿Falornias? ¿De quín home? Has de saber per sempre que no hi ha cap home, ni mort ni viu, que ’m fássi por… ¿ho entens?

Pitera: Prou, prou… ¡Un home, mort ó viu, potser no ’l temis; pero molts homens, vestits de negre, assentats darrera la taula d’un tribunal y sota un Christo!… Molts homens que siguin jutges, que tanquin á la gent en presons ó ’ls envihin á presidi… que manin al butxí… potser te fassin més respecte…

Grabat: Per la darrera vegada ’t dich que las tèvas rondallas m’amohinan.

Pitera: Donchs á mi m’amohina haber quedat viuda per mor de qui jo sé.

Grabat: ¡Qué vols dir! (Li pren lo bras.) Parla clar.

Pitera: Vull dir qu’ una nit… una horrorosa nit d’hivern, segura de que ‘l mèu marit, qu’ estaba de servey, fóra lluny, corrent per las platjas perseguint al pobrissó que riscant la vida desembarca fráu… vaig consentir qu’ un home… que tu vinguessis á casa… (pausa) y ‘l mèu marit, que potser tenía sospitas de la traició que per tu li feya, va entrar hont nosaltres dos eram, y ab l’arma qu’ encara duya…

Grabat: Va vulguer matarme… ¡es cert! ¿y qué?

Pitera: Tu ’l vas desarmar, y ell furiós, exasperat, te va insultar, va dir que volía béure la teva sang y l’un darrera l’altre vareu sortir desafiats al carrer y del carrer á la platja, y de la platja fins á las rocas de Sant Elm… y allá… allá dalt prop de l’hermita del Sant…

Grabat: Ell persistí en matarme. Encara porto la marca de l’arma qu’ ab furor bestial li va servir per ferirme… Si no li aturo ’l cop me partía ’l front (molt tranquil).

Pitera: Y tu, sense cap més arma qu’ aqueixas urpas (senyala las mans), lo vas pendre pèl coll…

Grabat: ¿Y qué saps tu ni ningú? ’L cadavre del tèu marit va ser arreplegat per uns carrabiners…

Pitera: Que van declarar haberlo trovat mort… de fret… Pero jo ’l vaig veure ’l cadavre, y aquí (al coll) portaba las senyals d’aqueixos dits de ferro, d’aqueixa grapa d’animal ferotge… (pausa) pero sentintme culpable, si no de la sèva mort, de l’infidelitat que l’había causada… vaig callar, vaig posarme dol…

Grabat: Que no duyas al cor… Aquell soldadot feya temps que ’t cansaba… no l’estimabas.

Pitera: Pero era pare de la mèva filleta, qu’ estimo ab tota l’ánima; era l’únich amparo qu’ ella y jo teníam al mon.

Grabat: Mil vegadas t’he ofert ajudarte.

Pitera: ¿Ab diners? (Irónica.) Los diners se gastan. Me semblaba que la mèva sumisió á la tèva fantasía, lo mèu carinyo, la mèva fidelitat mereixían…

Grabat: ¿Que ’m casés (rihent) ab tu? May t’ho he promés, noya bonica.

Pitera: ¿No? ¿vols dir? Hi ha cosas que no ’s diuhen… ab paraulas y que no obstant quedan ditas.

Grabat: En ma vida, ni á home ni á dona, ni á civilisat ni á salvatge, he promés una cosa que no l’haja complerta. (Serio.) Ab aixó si t’hagués promés á tu, á tu qu’ ets tant xamosa (carinyós).

Pitera: No m’ho has promés clar…

Grabat: Ni clar ni fosch. (Enfadantse.)

Pitera: Donchs jo m’he pensat que tu m’ho prometías, y pèl cas basta…

Grabat: Basta tant poch, que d’aquí un’ hora m’embarco… viudo com soch fa deu anys.

Pitera: Deixantme viuda com soch densá d’aquella nit espantosa.

Grabat: Densá de la mort del militar… Y acabem la conversa.

Pitera: Escolta, Pau… No vull escándol ni reclamar desseguit lo qu’ ara no vols fer… Esperaré que tornis, pero prométem… ¿m’ho promets, veritat? veurás quan no naveguis quina vida mes regalada tindrás. Jo que soch manyosa… per la méva trassa en arreglar los menjars que t’agradan vas comensar á festejarme… te faré una vida de canonge, la casa te la tindré com un mirall, seré per la tèva filla tant mare com ho soch per la mèva, serem dos per estimarla… serás l’home mes felís d’aquesta terra.

Grabat: No necessito de tu per cuydar á la mèva filla… (impacient) ni ’t prometo res.

Pitera: ¿No? ¿no? (Ell va allunyantse.) ¡Mira que te’n repentirás; mira, Grabat, que xerraré; mira que soch tant dolenta per la gent que ’m fan mal com agrahida y fidel pèls qui m’estiman; mira, Pauhet de ca ’n Cendra, que si ’m deixas com deus deixar á las mulatas de per allá quan ja ’t fan fástich!…

Grabat: (Tornant, baixet, agitat.) Desprecio ta venjansa, prens mal camí pera entendrirme… á mí no ’m vinguis ab amenassas…

Pitera: Tens rahó, sí… escolta, Grabat… (reprenentse) ¡no, Pau! ¡Pauhet, escolta! t’he donat tot lo que podía: al mèu marit perque ’t feya nosa, la mèva persona perque t’agradaba… No soch una senyora com las de ciutat… pero la tèva dona, la Layeta, tampoch ho era… gayre més que jo… á casa teníam hostal, ells feyan de buxellayres…

Grabat: No ’t tornis á posar á la boca pera res… ¿m’entens, Pitera? ni á la mèva filla ni á la mèva dona… déixalas ahont son: l’una prop del pare pera cuydarlo esperantme y l’altra allá al cel esperantnos á tots quan fem lo darrer viatge. (Cremat.) No ’t posis á la boca lo nom de gent honrada…

Pitera: La tèva noya ho es, la tèva dona ho era, no ho nego; pero tambè ho era jo y seguiría sentho si no t’hagués escoltat…

Grabat: Tu ’m prens per un altre… ó per altres.

Pitera: (Pausa.) ¡Per altres! (Exasperada.) ¡Pillo de platja! ¡Mal home! ¿Després d’haber fet de mi lo qu’ has volgut, encara ‘m tractas de dona qu’ es per qui la vol?

Grabat: (Cedint.) ¡Pitera!… ¡No cridis!… quan torni serém amichs.

Pitera: No escolto res. Ara soch jo la que no vol conversa. (Pausa.)

Grabat: ¡Millor!

Pitera: ¡Sabrás qui soch! (Fugint d’ell passa davant las donas sense mirarlas, fins que s’atura davant de Gatneu qu’ era al fondo de l’escena.)

Grabat: Ja t’he dit qu’ á ningú temo. (Se retira.)

Escena VIII.

Anteriors, menos Grabat.

Ció: ¿Qué li passa á la Pitera? ¡Ella tant de la gresca!

Gatneu: (A Pitera, ploricós.) ¡Ja ho veus! no dirás que soch dropo… fins bambollas als dits… ¡mira! ¿y la noya que no vindrá á despedirse del sèu onclet?

Pitera: La noya te feyna á ca la mestra… no vull que ’s fassi ab gent ordinaria com sòu tots vosaltres. (Mirantli las mans.) ¡La pell se t’anirá enfortint (cambi) y ’l cor! ¡Veurém si saps ser home! No te ’n deixis passar cap… fes la tèva y si un día ’l Capitá ’t malparla, ’t maltracta… (Terrible.)

Gatneu: ¿Lo tiro de cap á mar? (Fluix.)

Pitera: ¡No podrías! Es més fort que tu… vénjat d’altra manera: ets cuyner, li fas una sopeta ab un caldo… que ’l reventi…

Gatneu: Jo ‘m creya qu’ habíau quedat amichs.

Pitera: Quan li vaig demanar que t’embarqués, perque no podía mantenirte, volgué donarme diners… á la cara ’ls hi vaig llensar.

Patou: Oh Gatneu, ¿que també s’ha d’embarcar aixó? (Uns paners.)

Gatneu: ¡Sí, tot! tot… que no ’s trenqui, es pisa. (Va á la llanxa.)

Ció: (A la Pitera.) ¿Ahónt has deixat al Capitá? ¡Pitera aixerida, estás molt mal humorada!

Pitera: ¡Lo porto al moño! (S’allunya.)

Ció: (Al Pilot, qu’ está jugant ab las sèvas nenas.) Tot está llest. ¿Ahónt son la gent?

Pilot: ¿Qué deyau?

Ció: (Mirant al foro dreta.) ¡Ah, ja son aquí! davant vé l’amo del barco. ¡Qué ’n tè poca de vergonya! (Per la Pitera. Surt.)

Escena IX.

Anteriors, D. Luisito.

D. Luisito: (Buscant ab la mirada, veu á la Pitera y va vers ella.) ¡Ola, Pitera!…

Pitera: Ja li he dit que ’m dich Elvira…

D. Luisito: Ha sigut per broma. (Confidencial.) Ab prou feynas he pogut parlar ab la noya del Capitá… li dirás que l’adoro… y que…

Pitera: ¿Y que s’hi casará? (Irónica.)

D. Luisito: ¿Per qué no? Soch capás de tot per aqueixa noyeta que sembla desdenyosa y potser no mes sigui tímida… la timidés dels pochs anys y del no haber sigut encara festejada… Per ella he vingut á Portnou tant plé de fanch pèls carrers, tant plé de moscas per las casas.

Pitera: No pas á la meva… (ab brometa forsada) tot ho tinch fosquet perque no hi entrin.

D. Luisito: Per ella, per la filla del nostro Capitá has tingut l’honor de hostetgarme al tèu hostal.

Pitera: Sí, pero no li agraheixo… Vosté ’s figuraba que D. Pau Cendra l’hauría fet posar á casa sèva.

D. Luisito: Potser sí; (somrient) pot ser sí que m’ho figuraba… qué sé jo, m’imaginaba que sent l’armador, l’amo del barco venint á casa un dels mèus capitans… pero ¡bah! no n’he fet cas… M’ hauría anat d’alló millor pera parlar á la noya… Densá que la vaig veure á Barcelona en companyía de son pare… per casualitat la vaig trovar… varem parlar un moment y al separarnos jo ’ls vaig seguir disimuladament… com un estudiant de vint anys…

Jo qu’ había vingut de Cuba á la mort del papá ab lo sol objecte de liquidar la casa d’aquí y entornarmen prop de la mamita, á la meva adorada isla… densá qu’ he vist aqueixa noya, he sentit com si un imán me subjectés y totas las préssas que avans tenía pera enllestir y entornarmen las tinch ara para dir á la niña Margarita que la vull, que no seré felís sense ’l sèu amor (cambi) ¿de veras, Elvirilla, m’aseguras que no te qui l’enamori?

Pitera: ¡Ay, pobreta María! aquí al poble ¿quí vol que la festegi? Pèl jovent de per aquí la noya del Capitá es una princesa! Son pare la casará… un día ó altre… ab vosté (rihent) ó ab un pilot conegut d’ell… vagi á saber ¿per quí será la reyneta de Portnou?

D. Luisito: De manera que positivament lo sèu cor…

Pitera: Mès net qu’ una patena. Si la vol de veras.

D. Luisito: (Somrihent.) Quan son pare torni de viaje la demano en regla.

Pitera: (Irónica). La demanaré jo, déixiho per mí. (Se separan.) M’hi entench molt á fer casaments.

Escena X.

Anteriors, Grabat, Rector, Senyor Joanet, Sacristá, Marieta, mariners joves y vells que s’aturan á certa distancia dels amos. Uns se dirigeixen á las donas que fan lo menjar; altres beuhen.

Lo Sacristá s’amorra á una ampolla, beu als porróns, comensa á perdre ’l senderi.

Grabat: (Mitja veu.) Gracias per la vinguda, senyor Joanet, li agraheixo molt l’atenció, pero á don Luisito empórtissel.

Sr. Joanet: Ans que vos poséu lo péu á bordo, ja serém carretera avall cap á Barcelona. (Molt senzill.) He portat uns quants papers de plata descambiats… ¡je! ¡je!

Grabat: ¡Inútil! tots han rebut las avansas.

Sr. Joanet: Per la gent menuda, per las velletas.

D. Luisito: No era necessari que vingués. (Al Sr. Joanet.) Soch prou grandet pera caminar sense bergansí. (Alt.) Tots los documents están en regla. (Treu papers de las butxacas.) No mes falta ’l brindis de despedida.

Sr. Joanet: Y uns quants ralets perque ’ls menuts no plorin. (Va á pendre ’l sach que li había aconduhit en Patou y repartirá diners… “ad libitum” de manera que no aufegui ’l joch dels altres personatges.)

D. Luisito: ¡Muchachos! (Als mariners.)

Grabat: (Sech.) Lo senyor qu’ ha vingut de Cuba un cop mort son pare per ferse cárrech de la casa, ara es amo del barco y vol beure una copa á la salut vostra.

D. Luisito: Y ells á la mèva, á la de tots.

Grabat: Sou molt gorreros. (Per la gent que ’l redoltan demanantli diners.) ¡Prou petóns! (A Miliet prenentlo dels brassos de sa mare.)

D. Luisito: ¡Muchachos! (Solemne enfátich.) Es costum catalana la de ferse á la vela pera viatjes llarchs lo sant día del diumenge. Era costum del mèu pare, qu’ al cel siga, la de despedirse de vosaltres.

Grabat: Ja ho sentiu… lo senyor no vol ser menos complert de lo que son pare ho era… (Sech.) ¡Bebéu y embarca! (Espenyant un grupo de mariners.)

D. Luisito: ¡Aguarde, señor D. Pablo!… beurem á la vostra felís tornada… lo señor Cura benehirá la nostra hermosa Sirena que allá ’ns espera, benehirá…

Grabat: D. Luisito… ja veurá. Si vol imitar á son pare, qu’ al cel sigui, imítil en tot: pocas paraulas… y…

Sr. Joanet: ¡Vaja, ja está net! (sacudint lo saquet dels diners) y una copeta d’aygardent… dos ditets.

Grabat: De Sant Feliu de Guixols… ¿recorda, Sr. Joanet? no ’n bebía d’altre.

D. Luisito: A mí l’ayguardent… de aquí… no m’agrada…

Grabat: Donchs un dit de vi ranci… ¡Segui!

D. Luisito: No. (Refusant lo cap de taula.) Lo Capitá á cap de taula.

Grabat: ¡Capitá! Ho seré del tot á bordo. Creguim, no fassi cumpliments.

Sr. Joanet: Aprofiti de que encara son á terra, y á terra l’amo es l’armador.

Grabat: Si fossim á bordo y ’l pilot no estés de guardia, l’assentaría á ma dreta… ¡y encara!

D. Luisito: ¡Qué gracios! (Irónich.) Para suegro, ni de encargo. (S’ assentan “ad libitum”.)

Grabat: ¡Noy! (Allargant lo got.)

Miliet: ¡Mande! (Corrent s’entrabanca ab lo Sacristá que també allarga ’l got.)

Sacristá: ¡Miliet! ¿y jo? ¡tant amichs que som!

Miliet: ¡Teniu! (Serveix al capitá y als senyors de la taula que brindarán.)

(Als sèus companys.) Quan jo sigui capitá també ’m faré servir; pero en compte d’un noy de cambra pendré una mulateta… Ja ho tinch apuntat aquí. (Al front.)

Roseta: ¡Tu, poch seny!

Miliet: (Senyal amistosa de ferla callar.) M’ han parlat d’una colla de morenas prop de Cárdenas… ¿veritat? (A Gatneu.)

Gatneu: Allí hont hem de recalar de tornada de…

Grabat: ¡Ey!… ¡ja t’he dit que t’embarquessis! (Al noy.) Y á vos, mestre, ningú ‘us pregunta quánts anys teniu… (A D. Luisito.) Vosté no vol compendre qu’ als mariners no se ’ls pot donar alas. Fins los més vells son criaturas d’edat. Aqueix refresch, aqueixas benediccións aquí, ’ls valdrán més de quatre cops de chicote al tornar á bordo. (S’ aixeca.)

Pitera: (A D. Luisito, per María.) Ara li pot parlar.

D. Luisito: (A María.) Mariquita, densá qu l’he vista que jo no visch… lo mèu afany es dirli quant l’adoro ¿no ’m dona cap esperansa?

Marieta: ¡Pobreta de mí! ¿quína esperansa vol que li doni? Vosté un senyor rich… avesat á senyoras de per allá… á la sèva terra…

Pitera: T’ hauría demanat á ton pare, per aixó ha vingut de Barcelona; pero l’ha vist tant enfeynat ab lo barco… t’estima d’alló més.

Grabat: (Tornant de vora mar.) ¡Tu, noya!… (li fa una caricia) ¡tórnaten á casa!

Marieta: ¡Pare! (Queixosa. –Cambi de tò.) Hi vaig, sí; pero tornaré ab lo padrí. ¡Pobret padrí! M’ ha fet prometre qu’ al punt d’embarcar anés á avisarlo. (Surt corrent.)

D. Luisito: ¿Se ’n vá, Marieta?

Rector: ¡Benet, enteniment! prou heu begut.

Sacristá: ¡Si no més l’he tastat!… Aquest bon mosso (Gatneu) me desafiaba á beure.

Grabat: (A Gatneu.) ¡Tinguém la festa en pau!

Gatneu: ¿Jo? ni sisquera me ’l miro.

Grabat: Prou hem parlat. Si no ’us agrada encara hi som á temps. A bordo tinch qui fará de cuyner millor que vos.

Rector: No ’us enfadeu… la culpa es d’aqueix poca solta. (Va ab lo Sacristá al altaret.)

Pitera: Si no l’embarqueu ho xerro tot, ara mateix, y en lloch d’anar á bordo de la Sirena, anireu á la presó… fins que s’aclareixi de quin mal va morir lo mèu home. (Irónica.) Si va ser de fret… ó… (Senyal d’escanyat.)

Grabat: (Entre dents.) ¡Mal llam!

Rector: ¡Vaja! ¡vaja! (Se posa lo sobrepellís.)

D. Luisito: Écheles la bendición… al barco y á ellos. No costa res y consola. (Mentres lo Rector se prepara, la gent se va embarcant, abrassant los uns á llurs mullers, altres rebent un escapulari, una estampeta. Lo Sr. Joanet, D. Luisito y ’l Grabat cambian papers, ne firman, clouhen cartas.)

Gatneu: Vaja, germaneta, ¿qué no ‘m dius res? Semblas un altre… ¡Tu qu’ enrahonas tant!

Pitera: Feste ben rich… ¿oy?

Roseta: (Posant un escapulari al pit de Miliet.) Si may per may ’us troveu en un travall, tu ó ton pare, invoca la Mare de Dèu de la Bonanova. (Lo Sacristá toca una campaneta, tots s’ajenollan, se treuhen las gorras.)

Rector: Adjutorium nostrum in nomine Domine.

Sacristá: Qui fecit caelum et terram.

Rector: Domine exaudi orationes meas.

Sacristá: Et clamors. (Badalla.)

Rector: Dominus vobiscum.

Sacristá: Sursum corda. (Torna á badallar.)

Rector: Propitiare Domine supplicationibus nostris et benedic navem istam dextera tua sancta et omnes qui in ea vehentur sicut dignatus es benedicere arcam Noë.

Sacristá: Et cum spiritu tuo. (No sap lo que diu.)

Escena XI.

Anteriors, Marieta y Ció acompanyant al Cego.

Cego: ¡Fill! ¡encara un’altre abrassada! ¡Soch tant vell, fill mèu! pot ser sigui la darrera.

Grabat: (Afectuós.) Ab la condició que no heu de dir, y sobre tot, que no heu de pensar que sigui la darrera. (S’ abrassan.) Vull, quan torni, que m’espereu vos y la noya… allí. (Senyalant una roca.) Veuré volejar de lluny los vostros mocadors, y al saltar á terra me l’heu de tornar més forta qu’ ara. (Torna á abrassarlo.) Necessito que guardeu casa.

Cego: Soch tant vellet… no hi veig gens…

Grabat: Heu perdut la vista de tant seguir lo curs de las estrellas, pero també s’hi veu ab lo cor.

Cego: (Prenent á la noya.) Seré per ella guardiá gelós.

Grabat: (A Marieta.) A tu no t’haig de dir res… ets de bon sangro… que may ningú puga ferme baixar la cara… quedas mestressa de casa, de la nostra bona nomenada. (Al Cego, que s’entendría) Capitán Cendra.

Cego: Presente. (Dressantse y saludant.)

Grabat: ¿A qué venen aqueixos plors? (L’ abrassa.) Si l’impaciencia ’ls fa inventar suposicions infundadas, tranquiliséulos… Contéulos las proesas vostras, las accions heroycas dels vostres temps… quan marits, avis y nets eran embarcats y combatían á Vigo, á Trafalgar… Comparant l’heroísme dels qui morían per la patria!… ab los nostres afanys (somrihent) per guanyar las tristas caixaladas… trovarán la sèva soledat més passadora…

D. Luisito: (Primer terme, profitant de las anadas y vingudas dels personatges, á Marieta.) Jo ’m quedo…

Marieta: ¡Pare! ¡Padrinet! tornem á casa. (Pausa.)

Grabat: (No haurá comprés lo qu’ ha dit D. Luisito; pero veyent confusa á sa filla, mira á uns y altres, y diu al Sr. Joanet.) Si no se’n van desseguit á Barcelona… (A D. Luisito.) Si no ’m jura que no tornará aquí… (Prenentli lo bras.)

Sr. Joanet: Ho prometo jo. (Rápit.) ¡Peret! (S’ avansa ’l cotxe.)

Grabat: …no surt lo barco… ¡Noys! ¡eh! (Cridant als mariners.)

Sr. Joanet: Adèu, Pau. Vamos, D. Luisito. (Se retiran. Pausa.)

Grabat: ¡Adèu, pare! ¡adèu, filla del cor! (Salta á la llanxa. S’aixecan los rems. Tothom plora y voleja mocadors.)

Pitera: ¡Y á mi ni una paraula! ¡ni m’ha mirat! ¡Capitá de la Sirena! m’habías pres pèl tèu regalo, per muller no m’has volgut… ¡Vésten! ¡navega! y al primer cop de mar… ¡que las onas t’aufeguin!…

Grabat: ¡Adeu á tothom! ¡Adeusiau!

Pitera: (Desesperada, plorant.) ¡Mal te re… neguis… traidor!

(Los de més aprop miran, altres fan senyal d’adèu.)

Teló.