Acte segon.

L’ escriptori de casa Salvat.

Al fondo un magatzem ab caixas de sucre, sachs de farina, etcétera. A primer y segón terme escriptoris pèls empleats y compartiment apart per l’amo, ab porteta falsa per pujar al sèu pis. Taulas, caixa de ferro, sachs, canastró, cuadro de banderas, de barcos, tinters de pisa, plomas d’oca, etc., etc.. Un mapa de l’Africa ben visible.

Escena primera.

Carlets, Sebastiá, altres escribents que no parlan.

Carlets: (Escribint y dictant.) “150 bocoyes azúcar mascabado, marca R. S., de peso bruto de 605 quintales, 2 arrobas, 4 libras…”

Sebastià: “150 bocoyes (repetint en veu monótona) azúcar mascabado, marca R. S., de peso bruto 605 quintales, 2 arrobas, 4 libras…”

Carlets: “40 fardos cueros al pelo…”

Sebastià: “40 fardos cueros al pelo…”

Carlets: “12 paquetes canela de Ceylan…”

Sebastià: “12 paquetes canela de Ceylan.” (Parlant.) ¿Quína resposta dòna la casa á la gent de Port-nou?

Carlets: No sé… de primer D. Luisito ‘ns había manat qu’ escriguessim dihent que la Sirena era á Cárdenas.

Sebastià: ¡Quína manera de mentir!

Carlets: Per no mentir, s’hi déu haver repensat y á horas d’ara la carta está per contestar.

Escena II.

Anteriors, y ’l Sr. Joanet que va y ve.

Sr. Joanet: ¿Quánt deuhen “J. Larios, de Málaga”?

Sebastià: ¡No tinch la llibreta de las facturas… tu! (á un altre empleat.)

Sr. Joanet: (S’assenta consultant la llibreta que li han donat y dictant á un altre.) “2,114 lliuras, 3 sous…” Tu, Carlets… hem de girar á cárrech d’ells.

Carlets: Tregui vosté mateix lo compte en rals y maravedissos… M’amohina aixó de las lliuras. (Continúa dictant.) “Manifiesto de entrada de la polacra goleta Vicentica, de la matrícula del Grao, de 115 toneladas de registro…”

Sebastià: ¿Quántas? ¿115? aquí diu 105. (Corretgeix ab ploma d’oca.)

Carlets: Capitán Miguel Ros… y consignada á los señores Salvat é hijo, de Barcelona…"

Sebastià: “Etcétera, etcétera…”

Carlets: “Uno á ciento seis… 106 sacos alubias peso bruto…”

Sebastià: ¿De quí es la darrera carta?

Carlets: De la filla del Grabat… Noy, ¡si l’haguessis llegida!… ¡quína dignitat! ¡quína reserva! fins si ’m fas dir… ¡quína ironía! Diu que veyent lo poch interés que la casa ’s pren per las familias dels tripulants de la Sirena, las familias tenen por de que ’ls hagi succehit una desgracia, y que si la casa no ’ls dòna satisfacció, no ’ls tranquilisa, tindrán de venir á preguntar de paraula pèls sèus pares, fills…

Sebastià: ¿Donchs que ja no hi anéu (irónich) á portar noticias á la noya? ¡Quína xiripa de se ’l confident del amo!

Carlets: M’ha pres algunas vegadas per no fer veure que porta malas intencións… Ademés es home que desseguit s’aburreix d’estar sol…

Sebastià: Se déu trovar tonto… ó d’una conversa mental poch divertida… Hi déu haber tornat ¿no t’ho sembla?

Carlets: Suvint… ¡ab pretexte de portar noticias!

Sebastià: ¿Quínas noticias vols que ’ls dongui?… Densá que varem despatxar á la Sirena en lastre para Gibraltar…

Carlets: No se’n ha sabut res més…

Sebastià: No n’hem sabut res nosaltres; ¿pero ells?… ¿D. Luisito? ¿Lo Sr. Joanet?… Si no en detall… d’una manera ó altra deuhen saber hónt es lo barco, lo que fa.

Carlets: ¿Lo que fa? transportar ganadu de la Costa… oriental… ó bè occidental de l’Africa… á la Carnera, al bohiho de negres establert prop de Cárdenas.

Escena III.

D. Luisito vestit d’estar per casa, al sèu escriptori, obrint cartas, anotantne, fentlas llegir al Sr. Joanet; los empleats escriuhen sense parlar.

D. Luisito: Ja veu ab cuánta rahó ’m queixaba de las combinacións de vostés.

Sr. Joanet: Y aqueix vostés som lo papá de vosté, Dèu l’hagi perdonat, Larragoitia hermanos de Cienfuegos, D. Pablo Cendra…

D. Luisito: Sí señor, los de allá y los de acá… D. Pablo, ’l mèu papá, vosté…

Sr. Joanet: ¡Yo pobret de mi! Soch una máquina de apuntacións.

D. Luisito: No sabém per hont navega ’l barco, esperém ab impaciencia avís… y no mes venen cartetas… pringosas (ne dòna una ab fastich al senyor Joanet) de aquella gentuza.

Sr. Joanet: ¡Pobre gent! tenen una mica de rahó… miri, jo per mi y ante mi fa una pila de temps que ’m cartejo ab lo rector del poble y fins li he enviat unas quantas onsas perque afavoreixi á las familias més necessitadas.

D. Luisito: Donchs ha fet mal… pèl sèu compte será.

Sr. Joanet: ¡Naturalment! no n’he passat cap assiento als llibres.

D. Luisito: Ha fet molt mal de escriure, d’enviar res perque aquella pillería no ho mereixen… Quan he portat á Por-nou…

Sr. Joanet: ¡Mal fet d’anarhi! (Somrihent.) ¿Veu? ara soch jo ’l qui renya.

D. Luisito: ¿Per qué mal fet?

Sr. Joanet: Perque vosté es l’amo de la casa y no está bè que l’amo intervingui en certs detallets… perque vosté si bè es fill de D. Joseph María, ha nascut á Cuba, tè altres costums, altra educació… perque vosté no es de la nostra terra y aquella gent potser s’han cregut…

D. Luisito: (Senyal de diners.) Me varen rebre com si yo fos un nadie.

Sr. Joanet: Aquella gent…

D. Luisito: Son uns amohinadors. (Tirant al paner la carta que li dòna. Al Sr. Joanet.) Quand sapiguem lo que s’ha fet de la Sirena y ’s liquidi l’expedició, ’ls paga…

Sr. Joanet: Sí, pero mentres tant, veurá, n’hi ha de molt pobres.

D. Luisito: ¡Me varen rebre á l’entrada!… y si un día ’m vaig sentar á la sèva taula va ser perque no podían dirme que me n’anés… ¡Llovía á mares!

Sr. Joanet: Vosté parla de casa ’l Capitá.

D. Luisito: ¿Que volía qu’ anés de porta en porta repartint limosnitas? Vaig anar á casa del Capitá, vaig parlar á la sèva noya, al veterano aquell que sembla ’l profeta Jeremías y si m’haguessin rebut com se mereix un home de la mèva posició… ’ls hauría entregat diners perque se ’ls haguesin repartit… pero no señor! la noya sembla que fugi de mí; aquell vell sempre seguintla! Confessi que la gent de per aquí son molt cerriles: á Cuba la noya s’hauría quedat pasmada al vèurem anar á casa sèva.

Sr. Joanet: Aquí las noyas de bè no ‘s pasman facilment. (Pausa, cambi de tó.) ¡Veurá, D. Lluis! no n’hi había parlat, pero ja que la conversació s’ho porta, li diré qu’ al saber per aquells (los empleats) enrahonadors que vosté había anat á Port-nou un diumenge…

D. Luisito: (Apart.) Mes d’una vegada hi he anat, y per desgracia inútilment…

Sr. Joanet: …ne vaig tenir un disgust. Si com vosté diu, vol afavorirlos, ¿per qué no m’hi envia á mí ab dinerons y paraulas de consol per tots?…

D. Luisito: Perque soch l’amo y ‘m plau que s’humilihin, venint aquí ab lo cap baix á demanarme lo qu’ allá no varen volguer aceptar (pausa marcat) y quan vinguin veurán que ’l D. Luisito que tant fredament varen rebre, es molt cumplert y caballer quan reb á casa sèva.

Sr. Joanet: Vosté potser… ¡no goso dirho! Vosté potser s’ha proposat que l’acceptessin…

D. Luisito: Com amich… com amich que soch del pare.

Sr. Joanet: ¿N’ está bèn segur? Lo pare de la noya era amich del pare de vosté… ¿de vosté… D. Luisito?… ¡si fa tant poch temps que ‘s coneixen! Miri, D. Lluis, li parlo molt formal, com un home que li vol bè… deixi á la gent en pau y sobre tot no toqui… ni ab l’alé á las personas de ca ’n Cendra. Vosté no coneix al Capitá de la Sirena més que… ¡de vista! Aquí sabem tots qu’ es un home tant brau y generós per la gent honrada com inflexible y cruel per la canalla… Es home que donaría sang de sas venas per un amich, per un modest mariner del sèu barco, ¡si ‘l mariner es home de bè! y riscará la vida pera castigar lo qu’ ell creu una felonía… es un home una mica primitiu. Avesat á la soledat del mar, als llarchs enrahonaments ab ell mateix, á obehir cegament las ordres que rebía quan lo manaban, á ser obehit densá que mana, li sembla qu’ á mar y á terra es l’amo después de Dios! y tè la mala costúm de volerse fer justicia ab sas propias mans. Es home ‘l Grabat capás de ferse matar… y de matar en l’ardencia d’un combat, y vensut ó vencedor, després d’haber lluytat contra cent plorará davant la miseria d’un sol… N’ ha donat provas: lo viatje que va fer ab l’Irene fou desastrós com interessos á causa del sèu bon cor… habían recalat en un recó de platja inhabitat y salvatje del golf de Guinea, l’embarch de la negrada s’estaba operant sense estorp, quan entre ’ls negres ja embarcats se declará una epidemia… y aquell home que sent los negres robustos y sans, tenintlos davant sèu ab armas á la má ’ls hauría combatut y n’hauría fet caure tants com á tret de bras s’haguessin apropat, aquell home feu construhir á la platja, una mena de bohiho, y ell mateix cuydaba als negres, ab sas mans enterraba als que morían y… ¡n’estich segur! damunt del clot que feya á la sorra hont los colgaba, si no hi plantaba una creu la feya ab la má… los benehía á sa manera… desitjaba als infelissos, que Dèu lo gran, l’inmens, lo Dèu de blanchs y negres los fes gosar de la pau eterna.

D. Luisito: Donchs un home axí que ’s fassi frare.

Sr. Joanet: No senyor. Sempre ’ls negres no están malalts, y quan son vigorosos y l’atacan ó resisteixen, llavors lo Grabat es una fiera y ’l sentiment de sa forsa, de la sèva superioritat li fa acometre proesas que malas enguanyadas per sitis hont ningú las veu. En la mateixa expedició fou abordat per un barco de guerra inglés, y li asseguro que ’s va portar com un home. En una paraula, lo nostre Grabat es un héroe que no tè feyna del ofici.

D. Luisito: Pero ’l sèu heroísme no veda que hagi sigut grosser, que m’hagi tractat com á un pelele tantas vegadas com li he dirigit la paraula.

Sr. Joanet: ¿De manera que vosté n’está ressentit? ¿Donchs per qué va á casa sèva? Creguim, D. Luis, no hi vaji, no hi torni més á Port-nou, hauría fet millor no ananthi may. Autorisim á pendre un parell de mils duros… Son una dotzena de familias las que passan més miseria, y dos mil durots bèn repartits, pagan molts deutes, fan pendre paciencia… Si vosté hi torna, si ’l Grabat sab que vosté ha anat á casa sèva, potser… no vull dir paraulas grossas ni ferli por… pero creguim… lo que ’l Capitá pugui sospitar que ha sigut no més desitj d’entelar la sèva honra, la sèva bona anomenada, ho castigará durament… (Molt serio.) Pensiho bè y… la mèva, hi aniré jo, envihim diners…

D. Luisito: No m’amohini ab los séus concells y ’ls sèus sermóns.

Sr. Joanet: ¡Miri que las mullers y mares de la nostra gent son molt pobres!… (D. Luisito plega cartas, tanca ’l sèu calaixet, s’aixeca y va per anarsen.)

D. Luisito: ¡Vaig á vestirme! La firma per quant jo baixi. (Surt per la porta falsa.)

Sr. Joanet: ¡Gent jove! ¡gent jove! pero com es tant poruch… (senyalant á D. Luisito) no gosará… fer mal. (Pren un llibre y escriu.) Tindrá por del Capitá.

Escena IV.

Sr. Joanet, escribents.

Sr. Joanet: (Anant y venint surtint al magatsém del foro per parlar á un ó altre que demana.) ¿Quánt pesan los fardos d’espartería “por Joven Elisa”?

Sebastià: Cinco cientos fardos de…

Sr. Joanet: Jo diría “quinientos”. (Surt.)

Sebastià: Vosté perque ha estat disset mesos á Cuba… quan era jovenet… Veurá, n’hi ha 200 d’un pes.

Sr. Joanet: (Tornant.) May sou capassos de respondre tant ó quant… Vingan los coneixements. (Uns impresos. Surt.)

Sebastià: (Los hi dòna.) Tingui, Sr. Quinientos. (Escriu.) Ells, calculant per altres expedicións manadas pèl mateix capitá, ja deuhen saber…

Carlets: ¿Qué vols que calculin? ab la… aquella goleta… ¿cóm se deya? l’Irene van estar dos anys sense noticias. ’Ls inglesos varen axarpar lo barco y per poch penjan al pobre Grabat.

Sebastià: Jo ’m creya que si un barco de guerra ’ls prenía no més s’amparaba del cargament, del barco…

Carlets: Sí, pero ’l nostre Capitá D. Pablo Cendra, alias Grabat, té la mala costúm de no deixarse abordar, fa foch, ataca… als ulls dels qui ’l segueixen passa de la categoría de negrer á la de pirata… de…

Sr. Joanet: (Entrant.) ¡Y… tu!… (Tots aixecan lo cap.) Aquell enrahonador… ¿que ja han enviat fondos “Tomás de la Calzada, de Sevilla”?

Carlets: Tingui (un registre) ¡quín estripa grúas!… “Letras á cobrar”.

Sr. Joanet: Si tot ho he de buscar jo, no sé perqué serviu. (Va al escriptori del amo.)

Sebastià: Las cartas y recadets freqüents dels de Port-nou farían creure qu’ ara D. Luisito no li fá gayres visitas.

Carlets: Naturalment que no ’ls ne fa. Lo varen rebre tant fredament.

Sebastià: Li déu haber promés casarse ab ella… á la noyeta del Capitá.

Carlets: ¡Es clar, home! aixó desde ’l primer día.

Sebastià: ¿Y creus que s’hi casará?

Carlets: ¡Com jo! Lo que D. Luisito espera ara, es que la noya desesperada de no saber res…

Sebastià: Ni de son pare, ni del barco…

Carlets: Espera que d’una manera ó altra, per un motiu qualsevulga… la noya vingui á Barcelona… y un cop aquí…

Escena V.

Anteriors, la Pitera y la Sorda.

Pitera: ¡Ave María!…

Sebastià: ¿Qué hi ha? ¿qué voleu?

Pitera: Veurán, ¿que no hi fora l’amo? Som de Port-nou.

Sebastià: (Baix á Carlets.) Més aviat n’haguessim parlat.

Carlets: Ja ’n compareix una, es la confidenta. (Baixet.)

Pitera: Mon germá es cucineru á bordo de la Sirena… aqueixa dona hi té un net, y com no rebem noticias, ni tenim recursos.

Empleat: Ara l’amo no hi es.

Pitera: Bè donchs… ja tornaré, es á dir ja tornarém perque hem vingut totas, y mestre Andreu, lo pare del Capitá.

Carlets: ¿’L Ceguet? (A Sebastiá). Ja veus que ’l plan marxa.

Pitera: ¿’L coneix? ¡Ah! sí, ja ’m sembla que l’he vist á vosté pèl poble en companyía del senyoret.

Sebastià: Digueu qu’ avuy per avuy hi déu fer de mal estar á Port-nou… si no hi ha quedat cap bona mossa com vos.

Pitera: Encara que no ho sigui, noy…

Escena VI.

Anteriors, Sr. Joanet

Pitera: ¡Vosté! (Al Sr. Joanet, que era dintre ‘l despatx de l’amo y compareix). Deya… aquí, als aprenents, que soch la germana del cucineru del barco de vostés, de la Sirena, y qu’ així no podém viure. ¿Compren…? una persona…

Sorda: Era viuda d’un del Resguardu que li deyan Menéndez, y per poch lo Capitá de la Sirena, que també era viudo… y encara ho es, per poch no ’s casa ab ella. (’Ls empleats riuhen.)

Sr. Joanet: ¿Y bè, qué?

Sorda: ¿De qué riuhen? Me sembla qu’ hauría pogut ráure més malament… Ell anaba desenfeynat pèl poble… ella hi tenía un establiment… res, quatre miserias, una mica d’hostal… de tenda… ell hi venía y la pobre l’escoltaba… En quant se va tractar d’empendre viatge, “si t’hay vistu no m’acuerdu”. Net que per no quedarse sola, ella y una nena que ja tè quinz’ anys fets…

Sr. Joanet: Bueno, acabeu.

Pitera: Ja está acabat… deixeume parlar á mí. (A la Sorda.)

Carlets: De manera que esteu sens’home… si teniu por d’estar sola… (Baixet.)

Sr. Joanet: Me sembla que ja heu vingut altres vegadas… (A la Pitera.)

Sorda: ¿Que quín’hora es? prop de mitj día. (Empleats riuhen.)

Pitera: No s’erra, no. Va ser per portar un recado al senyoret… Avuy som totas aquí: la filla del Capitá, la Ció, la de ’n Comas, la de ’n Falet, la germana del Caragirat, la neboda del mestre d’aixa. La noya del Capitá no volía venir, pero li hem fet la forsosa… no més s’ha decidit quan son padrí li ha dit que tambè vindría. Ella y ’l Ceguet parlarán per nosaltres… comprén que no ’ns sabem explicar tant fi.

Sr. Joanet: Donchs… heu fet lo viatje endebadas.

Pitera: ¿Vol dir? (Irónica.) ¿Que no hi es D. Lluisitu?…

Sr. Joanet: ¡Pst!… tè feyna, no vol amohinos.

Pitera: Envihil á buscar. ¡Ja veurá com vé! mentres tant anem á dir que ja está avisat. Que hi vagi aqueix aixerit que belluga tant. (L’ empleat.) Hem vingut per mar per estalviar ports… duas barcas de bou carregadas… hem posat á la Barceloneta, á ca ’n Tatus… (Encarantse ab lo senyor Joanet.) Així que ’ns hagim donat noticias… y quartos, tornarem á bordo… y á caseta.

Sorda: (Al Sr. Joanet.) ¿Qu’ hem de pagar mitja pesseta? ¿per qué? jo no la pago. (Pitera l’espeny.)

Escena VII.

Senyor Joanet sol al mitj de l’escena. ’Ls empleats escribint, comentant la visita en veu baixa.

Sr. Joanet: ¡Bona l’hem feta! Y D. Luisito que no vol saber res de la gent de la Sirena… Encara seré, com sempre, l’ase dels cops… Que si ’ls negocis combinats en vida de son pare surten tots tant malament… que ja está aburrit de barcos y de viure á Barcelona… Sembla impossible que sigui fill de qui ho es… Ha gosat dir mal de son pare, de la terra de son pare… Jo bè hi trovaba las sèvas cosetas á la sèva de terra… pero may ne malparlo… Aqueixos americanos que no son d’América, aqueixos cataláns que no son d’aquí no tenen amor á res… A l’Habana anyoran Barcelona, á Barcelona no mes son ponderacións de lo felissos que son á la Habana. (Soroll á la porteta. Se n’entra al despatx del amo.)

Escena VIII.

Don Luisito s’ha assentat al sèu escriptori.

D. Luisito: Sr. Joanet, ¿qué passa?

Sr. Joanet: Miri… las de allá, lo que li deya: la miseria las ha exasperat: han vingut de Port-nou y… (Empleats riuhen.)

D. Luisito: (Apart.) ¡Millor! (Alt.) Que se callen esos loritos… (Surt al prosceni.)

Sr. Joanet: Sí, senyor, sí; son á Barcelona, han posat á la Barceloneta y una d’ellas s’ha avansat pera donar la noticia de que vendrían totas…

D. Luisito: Donchs dirá lo que li vingui bé; yo pujo á vestirme. (Apart á Carlets.) ¿Ella ha vingut?

Carlets: No, pero vindrá.

D. Luisito: ¿Y la Pitera?

Carlets: Vindrán juntas.

D. Luisito: ¿La firma? (Se retira al sèu despatx y firma las cartas que li va presentant lo senyor Joanet, després quan anaba á penetrar á la habitació del costat entran las donas. Veu qu’ entre ellas hi ha Marieta, y diu:) ¡Ja la tením aquí! veurém si avuy logro que m’escoltis. (Se’n va per la porteta falsa.)

Escena IX.

Donas, criaturas de totas las edats. Marieta y ’l Cego donantse ’l bras.

Pitera: ¡Miri! ja som aquí… Marieta… (presentantla) la filla del Capitá, ’l padrí… no ’ns ho es á nosaltres, pero tothom al poble li diu… quan hi veya tambè manaba barco…

Sorda: Hauría vingut la Roseta, la dona del Noy Gran, del Pilot; pero la pobreta ha tingut un atropell… Figuris (al Sr. Joanet, confidencial), figuris, estaba de cinq mesos quan lo sèu home se’n va anar… li esplico á vosté perque ’m fa posat de saber lo que son aqueixas tragerias… ¿que no es casat? ¿que no n’ha tingut la sèva senyora d’atropells?

Sr. Joanet: Veyam, ¿qué passa?… Vosté (á Marieta) sentis, y vos, padrí. (Als altres.) M’ haureu de dissimular; no hi ha cadiras per tots.

Pitera: Parla, Marieta.

Ció: ¡Padrí! (Al Cego.) Pregunteu per quínas mars navegan.

Sr. Joanet: (A la Sorda, que se ’l mira fixo.) ¿Qué hi ha? es amohinadora aqueixa bona dona ab lo sèu mirar tant fixo.

Sorda: Li deyan “Pel de cuch”, era de Premiá.

Sr. Joanet: ¿A quí? (Cridant.)

Sorda: ¿No ’m pregunta ’l nom del mèu home?

Sr. Joanet: No ’us pregunto res…

Sorda: Vá morí negat, un día d’una gran mitjornada, y ara visch ab los nets. La menuda ha tingut la passa de xarampió, y ‘l nostre Tóful, qu’ anaba als sardinals, l’han desembarcat y roda pél poble fet un pillet.

Ció: Y sa mare qu’ está tulida… ¡té prop de cent anys!

Sr. Joanet: Calleu com un bot-a-van. Parli vosté (á Marieta); vos, Andreu.

Marieta: La nostra presencia aquí, lo haber deixat al poble unas y altras qui fills per cuydar, qui pare ó mare impossibilitats, los mesos que s’han passat sense que ningú d’aqueixa casa hagi enviat diners á las abandonadas.

Cego: Sense que ningú sápiga res del barco hont hi tenim sers estimats. (Ploricó de las donas. Riallas dels empleats ab duas ó tres jovenetas.)

Sr. Joanet: ¿Quí riu? (Aixugantse una llágrima.) ¡Pocas soltas!

Ció: (A una noya.) ¡Tu! (Li dòna un pessich.)

Carlets: En Sebastianet li deya que si li faltaba ballador… per aixó ha rigut… no es culpa d’ella.

Sr. Joanet: (A Marieta y Cego.) Prou, prou me faig cárrech de las angunias que passeu; pero tranquiliseuvos; acava de arrivar una fragata que ha tocat á Canarias, la Curra, y que sens dupte porta noticias de la nostra Sirena, dels sèus tripulants.

Cego: ¿N’ está segur? ¿Cóm ho sap? ¿La Curra ha arrivat? (Lo Sr. Joanet busca papers; parlan baixet.)

Pitera: ¡Noticias, noticias!… Aduch que ’n porti, ja será un alivio; pero quartos no ’n portará, y jo, vamos, no es que ’l desprecihi al mèu germá, ¡pobre Gatneu! sino que més m’estimaría saber que guanya mesadas lluny de casa que no pas tenirlo en terra sense guanyar res y… mantenirlo.

Ció: Aqueixa, aqueixa es la mèva. Mentres venen las noticias, al poble ja ningú ’ns fía… La noya (á Marieta) prou respon per uns y altres; pero ¿sap lo que diuhen los marxants quan ella gira l’esquena?… ¡Son pare! ¡son pare! ¡quí sap si tornará!…

Marieta: ¿Qué puch respóndrels? Si tingués una carta del pare dihentme: “soch en tal puesto…” Si ‘n tingués una de vosté prometent pagar lo gasto qu’ aqueixa pobra gent…

Ció: Ademés, lo senyoret, avans venía al poble y, vamos, sempre repartía uns quants durets… ara quí sap lo temps que no ha vingut…

Pitera: Lo de venir es altra cosa… jo l’he vist deu fer dos mesos eixir de casa vostra. (A Marieta.) No te ’n amaguis, noya… ¿quína culpa hi tens? Arriva, passa ’l ratet y l’home, quan ha acavat la feyna, se’n deu anar.

Cego: A casa cap home hi tè feyna. (Cremat.) Si don Luisito ha vingut… fins l’he pregat, y ara, davant totas vosaltres, li tornaré á dir que no vingui més.

Sr. Joanet: Se creu pot ser fervos obsequi.

Cego: Y ’ns causa perjudici.

Sr. Joanet: No feu cas de paraulas de dona.

Cego: Hi ha paraulas que fereixen, sigui qui sigui ’l qui las diu.

Pitera: Lo cert es que tota la vila de Port-nou, sabent qu’ ha vingut… se pensa que hi ha misteri.

Marieta: ¿Qué podem ferhi si ell persisteix?… ¡Persistía, en venir!

Sr. Joanet: (Decidit.) D. Luis que digui lo que vulgui… Veureu… ja ho arreglaré tot; ¿hónt es la llibreta de l’expedició? (La trova. Llegint.) “Expedición de la Sirena. Capitán D. Pablo Cendra. (Fulleja.) Gastos de armamento. (Fulleja.) Salarios, avances…” ¡Ah!… Vos la més callada… (La Sorda.) ¿quánt heu rebut? (Veyent que no l’enten li repeteix la pregunta, y sense ferho exprés li toca l’espatlla.) ¿Quánt?

Sorda: ¡Ab cotó fluix!… (Totas riuhen.) ¡Ab cotó fluix y oli calent!

Sr. Joanet: ¿Qué diheu? (Fort.)

Sorda: Que ’l doló á l’espatlla me ’l faig passar ab unas fregas d’oli calent.

Sr. Joanet: ¿Que quánts diners heu rebut?

Sorda: ¡Ah! Las duas doblas de quatre que ’l Menut va cobrar… menos 27 duros que ’s va gastar en roba, botas d’aigua, xubasquero.

Sr. Joanet: ¡bueno, bueno (treu diners de la caixa), veniu! (Totas lo segueixen.) ¡Tú! (A un empleat.)

Ció: Jo dech 46 arrobas de pá… miri, porto la talla. (Una canya ab oscas.) Compti, y ademés dos anys y mitj de lloguer de casa… á 6 pessetas cada mes.

Pitera: Jo 17 pessetas al metje nou, perque l’altre, ¿sap? estabam aconduhidas, y, es net, com no ’l pagabam no feya donar res á la nena, que per poch se ’m mor. Figuris una criatura com un pom de flors, la vaig tenir ab en Menendes… de mica en mica s’anaba decandint, que li venía d’un susto que li va donar un de la Sanitat… que la festeja! y aquell estaquirot de metje no més li receptaba exercici… jo sí que ’l vaig enviar á fer l’exercici.

Sr. Joanet: No crideu, no parleu totas á l’hora. (L’ empleat pren noms y apunta.)

Cego: (Al Sr. Joanet.) Nosaltres, ja compendrá, més que diners voldríam noticias. Voldríam saber ahónt es lo barco… ¡Marieta, noya! (Buscantla ab las mans.)

Marieta: Soch aquí, padrí. (Li toca ’l bras.)

Cego: Aquellas baladreras no ‘ns escoltan… parlim ab franquesa… la pobreta, si son pare li manca, no més me tindrá á mi que no ’m puch valer, qu’ he mirat cinquanta anys lo sol de fit á fit y qu’ avuy, vell y cego, soch una nosa.

Marieta: ¡Padrí! ¡vos nosa! (Amanyagantlo.)

Cego: ¿Ahónt es la Ció? (Baixet.)

Marieta: Prop nostro.

Cego: Aqueixa infelís tè una criatureta de deu anys tota esguerrada, una de nou que la guarda quan ella es á fer feynas fora casa. La menuda cuyda á l’esguerrada, á sa padrina que tè casi tants anys com jo, li fa sopetas, la fica al llit.

Ció: Veurá, jo no volía que ’l noy s’hi embarqués á la Sirena… més me l’estimaba á casa pescant al bou, l’hivern; als sardinals l’istíu… pero había donat paraula al Capitá…

Cego: Quan un home ha donat paraula, no hi ha muller, ni fill, ni mare, que valgui… No ‘n caldría d’altre sino qu’ un Capitá comptés ab Pere… y… Joan y Lluis… y Miquel… y á l’hora de ferse á la vela ’s quedés sense gent…

Ció: Bè, no us cremeu, padrí… ja hi va aná ’l de casa á embarcarse… ab prou greu de la mèva ánima.

Sr. Joanet: ’Us cridan per cobrar. (S’ allunya la Ció.)

Escena X.

Cego, Marieta, Senyor Joanet.

Cego: Digui… ¿han anat (baixet) á la costa oriental? Es viatje llarch; si fos aixís, encara hi hauría esperansa. Si han anat á la occidental… á Guinea, ab un barco nou y un capitá com lo nostre Pau… hauríam de tenir noticias… Díguimho… nosaltres (ell y Marieta) sense comprometre á ningú, podem calmar á tota aqueixa pobre gent. En ma vida he dit una mentida, y quan me preguntan per qué no ’s sap res de la Sirena, no torno resposta. Si tingués detalls…

Sr. Joanet: Compreneu, es molt delicat lo que ’m pregunteu. La Sirena va sortir despatxada per Gibraltar y Cárdenas…

Cego: Ja ho sé, es la única cosa que ‘m va dir en Pau… Entre homens com ell y jo, lo que no ’s diu no ’s pregunta. ¡De Gibraltar… á l’Africa! entesos… No més diguim una cosa bèn mínima… ¿qu’ han anat á carregar més ensá ó més enllá de Bona Esperansa? ¿á la costa occidental ó á la oriental?

Sr. Joanet: (Resignat, mirant que no ’ls escoltin.) Més enllá, á l’oriental. (Mostrant lo mapa ab una regla.) De Bona Esperansa n’hi ha noticias… y si á horas d’ara no son á Cárdenas…

Cego: (Trágich.) Preguém per ells. Son al fons del mar.

Sr. Joanet: O bè presos per l’Inglés.

Cego: (Heróych.) ¡Qué parla de presos! ¡Ni l’Inglés ni ’l Pare Etern es capás de pendre al mèu fill! ¿Qué ’s pensa que ’l Grabat, portant gent catalana…?

Sr. Joanet: No ho son tots.

Cego: ¡Encara que no més n’hi hagués un! ¿Qué ’s pensa que fins tenint la desgracia de ser abordats per un d’aqueixos barcots ab rodas y fumeras… ¡que no durarán!… tingui compte qui li diu, qué ’s pensa que la gent de la Sirena s’haurán deixat pendre vius? S’haurán fet matar matant inglesos… que, vaja, ja es una mort passadora… (Emoció.) La mort dels mèus companys que reposan sota las onas de Trafalgar.

Marieta: ¡Padrí, m’esparveréu! ¡potser mal temps!…

Sr. Joanet: Averías…

Cego: ¡Qué sabeu vosaltres! Ab un barco nou de trinca, velam y de tot á dojo, no hi ha mal temps… n’hi ha de millors, n’hi ha de pitjors… ¡La mèva!… s’han trovat ab un d’aqueixos barcots de vapor.

Sr. Joanet: Que matarán la navegació de vela.

Cego: Matarán l’ánima que ‘ls aguanta. Lo barco de vela es l’imatje del aucell que crusa l’ayre, del peix que llaura las mars. Ningú es capás de matar l’imatge de lo que Dèu ha creat. Ja ’n poden fer de barcos ab rodas y calderas; mentres hi hagi homens de pit vora las platjas… alló ho manará algún jan que no ’s respecti. L’ home de l’art, lo mariner batejat ab aygua salada, fill de mariners, avesat á bregar ab corrents, vents de proa y mars de fondo, sempre voldrá ser amo de la fusta que trepitja… á la mar, madera… no ’m fará surtir d’aquí. (Cambi.) De manera que dihem: tocada á…

Sr. Joanet: A Bona Esperansa, segons noticias… de ’n Ramon del Masnou.

Cego: Ja ’l conech… bona pessa.

Sr. Joanet: S’ está allá de factor… Hi van passar á darrers de septembre.

Cego: ¿Y de llavors ensá?

Sr. Joanet: Cap més noticia.

Escena XI.

Soroll entre las donas que ja han cobrat, eixint, entrant.

Cego: ¡Ey! ¡poca gresca!

Ció: La mouhen aqueix parell de sayóns. Una ’ls hi conta miserias perque assentin més quartets á la llibreta y tot se ’ls torna bromejar, que si l’anyoransa ’ns aflaqueix…

Carlets: ¡Jo! ni sisquera ’us he parlat. Aqueixa dona m’ha dit que no menjaba, y com la veig tant rodona…

Sr. Joanet: Enllestím… ¿está apuntat tot?

Ció: ¿Y cóm noticias? ¿al cap ne som?…

Cego: Lo senyor m’ha explicat la derrota del barco.

Sr. Joanet: A horas d’ara deuhen ser á Cárdenas.

Pitera: ¡Deuhen ser! ¡deuhen ser! Aixó es no dir res. Volém veure á l’amo, ¿veritat, noya? (Ab intenció.)

Ció: Volém saber quán tornará ’l barco… ¿Son á l’Africa, veritat?… no ho negui. Vostés ’ns prenen los fills, (La Pitera parla ab la Marieta mostrantli la porta falsa, animantla) los marits, perque ’ls guanyin forsa doblas de quatre, y encabat, si ’l negoci no va bè… tal día fará un any. Aygua damunt y per túmbol sorra. Fins si va bè, los nostres homens son negreros los infelissos… ¡Negreros! perque riscant la vida van ahont… Don Lluisitu no gosa anar.

Pitera: Don Luisito tè feyna aquí…

Cego: ¡Ey, tu! ja xerreu massa. Si don Luisito no s’embarca, es fill d’un home qu’ ha fet més viatges que no ’n fará ’l gandulás que tens per germá…

Pitera: ¿Qué parleu per mí? Escolteu, padrí…

Sr. Joanet: L’ home que navega, que porta la vída venuda, que combat ab elements ó forsas encontradas, es sempre respectable. Aquí ningú ‘us malparla ni tracta als vostres homens de… res d’aixó qu’ heu dit.

Escena XII.

Anteriors, D. Luisito de dintre ’l sèu despatx, ha mudat de vestit.

D. Luisito: ¡Senyor Joanet! (Silenci entre las donas. Marieta s’emociona visiblement al oir sa veu. Lo senyor Joanet entra á parlarli. Tocan las dotze.)

Escena XIII.

Anteriors menos D. Luisito y lo Senyor Joanet.

Sebastià: Aqueix rellotje atrassa. Son al menos dos quarts d’una. ¿Tanquém? (A Carlets.)

Carlets: Jo ’m quedo, vull acavar lo manifest.

Sebastià: (Anantsen á las noyas.) Lo dicho, dicho. Si ’ls diumenges faltan balladors… ¡demaneu! (Surt ab los demés empleats que no parlan.)

Pitera: (A Marieta.) ¡Es ell!

Escena XIV.

Senyor Joanet, Cego, Carlets, Marieta, Pitera, Ció y donas.

Sr. Joanet: L’ amo diu que no vol tanta saragata… ha rebut noticias d’un barco que potsé ’n porti de la Sirena… Que ’s quedi la de més edat… y després (al cego) torneu desseguida á Port-nou y no hi vinguéu més á Barcelona.

Ció: A tu ’t pertoca. (A la Sorda.)

Sorda: ¿Que si tinch gana?… (Riuhen.)

Pitera: Que ’s quedi la Noya, y jo… per ferli companyía.

Cego: Y jo… (Ixen las donas.)

Sr. Joanet: Entesos. (Torna á entrar al escriptori de son amo per donar lo recado y despedirse.)

D. Luisito: (Surtint al prosceni dòna papers al Sr. Joanet.) Negocihi las lliuras sobre Londres… aprofiti el cambi son mil quinientas… y l’altra lletra ciento veinte… y aquesta…

Sr. Joanet: Dos quarts d’una… descuydi, descuydi. (Surt molt depressa.) Vaja, mestre Andréu, conservarse, Marieta. (Los dòna la ma.) Ja veurán com don Lluis no ’ls diu ni mes ni menos que jo…

Escena XV.

D. Luisito, Cego, Carlets, Marieta, Pitera.

D. Luisito: ¿Sempre tant boyante? (Al Cego. Porta unas cartas obertas á la má.)

Cego: Sí, senyor, sí, bó, gracias á Dèu. Voldríam saber, per mí, per ferho saber á las familias, ¿ahónt se trova ’l barco? ho hem preguntat al senyor Joanet y ’l bon senyor potser no gosa dir tot lo que sab.

D. Luisito: No sap res mes que jo. (A Marieta, rápit, prenentli la má.) Per fí has vingut. (S’ assenta á la taula del senyor Joanet.) De Cádiz. (Fullejant.) Santa Cruz de Tenerife… la carta de Santa Cruz?

Carlets: Es aquí ab las de…

D. Luisito: Donchs ell li llegirá… (S’ aixecan y van al altre costat de l’escena prop de Carlets, que llegirá quan convingui.)

“Muy señores míos y de mi mayor consideración…”

No, no es aqueixa… veurán, esperin. (Repetint alguna paraula.)

Pitera: (A D. Luisito, baixet.) Lo promés, promés: ja la tè aquí.

D. Luisito: Sí, ¡pero ’l ceguet!

Pitera: Ha volgut venir de totas las passadas. Jo y las altres, sense qu’ ells sospitessin que jo ho feya per complaure á vosté… (D. Luisito li dòna diners que s’amaga sense comptar) ¿quína nosa li fa ’l ceguet? Ja l’entretindré jo.

D. Luisito: (Tallant lo pas á Marieta, tendre, emocionat.) Gracias d’haber vingut…

Marieta: ¡He vingut perque ellas han insistit tant y tant! no ’s cregui que vinch… (Plora.) No més per caritat per aqueixa pobre gent m’he mogut de casa.

D. Luisito: ¡Gracias! gracias de totas maneras. Ni prechs ni llágrimas, ni cartas ni recados, habían conseguit que m’escoltessis… allá… allá al tèu poble!… sempre vigilada per un ó altre.

Marieta: No continuhi… allá… aquí, per tot, soch prou jo mateixa pera vigilarme.

D. Luisito: Avuy per fí podré dirte lo que densá que ‘t conech bull al mèu cervell, m’escita y dòna ardors que ’m fan semblar llisos y plans los projectes mes ardits y qu’ altras vegadas m’abat y xafa fentme desesperar de tot. Pensant en la tèva persona adorada m’acudeixen al pensament ideas follas, me venen desitjos d’anar á trovarte y dirte que vull que m’estimis, qu’ has de ser mèva malgrat tots los obstacles… y després fentme cárrech de que l’amor no s’imposa, estrenyo ’l mèu cor, no vull que bategui, á cops l’aturo de batre y ’m dich que val mes esperarho tot de la tèva voluntat, de la tèva compassió.

Marieta: No continuhi… hi ha cosas que fins sent verdaderas no s’diuhen d’amagat… no continuhi… m’ofensan sas paraulas. (Vol anar prop de son padrí.) ¡Deixim passar! creguim no vulgui per forsa lo que de grat no consegueixi. Si m’hagués parlat davant de qui te dret de saber fins los pensaments mèus mes amagats, si hagués parlat de l’afecte que segóns diu sent per mí… franca, honradament davant d’aquell home (plora) que no sabem hont es, d’aquell pare tan respectat…

D. Luisito: Si t’hagués parlat davant de ton pare m’haurías dit que ‘l mèu amor no t’ofensaba? Donchs davant d’ell diré que ’t vull per esposa, que ’m sento segur de ferte ditxosa, qu’ espero ser lo mes felís dels homes si ’m promets correspondre…

Marieta: No prometo res, y déixim passar; lo padrí ’s figura tenirme á prop sèu.

D. Luisito: Escolta María. (La vol pendre per la cintura.)

Carlets: (Qu’ ha fullejat cartas dihent algún monosílab al padrí.) Eccoloquá. "Santa Cruz de Tenerife… Muy señores nuestros: Tenemos el gusto de participarles que, según noticias, la Sirena…

D. Luisito: Per lo mes sant te juro que si no he tornat ja á prop de la mèva mare que m’anyora que m’escriu pregantme que torni prop d’ella ha sigut per tú… (la pren per la cintura y la vol abrasar), ¡per tú, María hermosa!

Marieta: (Crit aufegat.) ¡Padrí!

Cego: (Anant al mitj de la escena, d’esma, cap ahont ha sentit lo crit.) ¡Noya! ¡Marieta! ¿Que no es aquí? (prop sèu.) ¡Filla! ¡María!

Marieta: (Continúa la lluyta entre D. Luisito y ella.) ¡Padrí! (Lo vell s’avansa, s’esberla ’l front al cantell de la caixa de ferro, cau per terra ab la cara plena de sang.)

Carlets: ¿Qu’ es mort? (Corrent al Cego.)

Marieta: (Se desfá enérgicament de D. Luisito y corre cap al padrí.) ¡Padrí! ¡padrí del mèu cor! (Crísis nerviosa.)

Pitera: (A D. Luisito.) Miri, vindrá d’alló millor: envihi á cercar un metje… y guardils á casa sèva. Al vell per curarlo, si tè cura; á la noya perque ’l cuydi. (Pica las mans de Marieta, la venta, etc..)

D. Luisito: (A Carlets.) ¡Corre! un doctor. (Pren á Marieta desmayada y ’s mira á la Pitera com preguntantli qué fará.)

Pitera: Fassi baixar criats.

D. Luisito: ¡Perico! ¡Madrona! (A la porteta falsa. Baixan un criat y una criada que prenen á Marieta).

Pitera: Comensin per ella, es més lleugera… després entre tots pujarém al padrí. (D. Luisito segueix á Marieta. La Pitera, girada d’esquena al vell se treu los diners qu’ ha rebut y se ’ls aboca al davantal comptantlos. Irónica.) Padrinet, ¿qué ’us heu fet mal?

Teló.