Acte quint.

A la porta del fossar.

Una capelleta románica, la porta d’un fossar al costat, al fondo bosch y per entre las claricias la mar dominada per un espadat promontori. Davant de la capella un espay plá ab algun pedrisset, una font ó pou.

Tocan á morts.

Al aixecarse ’l teló van eixint duas renglas de noyas ab faldilla llarga y caputxet precedidas del porta creu. En mitj de la professó la caixeta blanca d’un aubat. La segueix un capellá, darrera las noyas del enterro unas quantas donas ab caputxo y rosari á la ma.

Van fins al fossar y al ser á la porta las atura la Pitera qu’ era dintre, lo Rector s’avansa y li diu algunas paraulas en veu baixa. La Pitera ’s retira de la porta y ’s queda en primer terme agenollada veyent entrar tot l’acompanyament.

Marieta y Ció que segueixen l’enterro entran á la capella.

Escena primera.

La Pitera, de dol rigurós.

Pitera: ¡Ahir l’enterro de la mèva filla… avuy lo d’ella! Lo de la mare sense espós. Ahir me pensaba que la mort de la mèva prenda había sigut cástich de Dèu… ja no m’ho sembla… tambè ’s moren ignocents de pochs mesos… fills d’altres mares… ¡millor! ¡millor! quant més toquin á morts menos greu será ma pena.

Escena II.

Sacristá y Pitera.

Sacristá: ¿Encara sou per aquí? Aneu, aneu al poble… aneu, aneu á casa…

Pitera: No hi tinch cap feyna… tot ho tinch allí (‘l fossar) per mi ja no hi ha poble, ni gent, ni casas… ¡La mèva hermosura estimada! ¡la mèva filla! (plora) qu’ heu colgat tan fondo… ¡tan fondo!… ¡mal cor! Així que surtin las de dins hi torno á entrar. Vull ferli companyía. (Surten del fossar y se’n van silenciosament cap al poble.) Ja vinch, filla, ja vinch. (Corrent.)

Escena III.

Marieta y Ció eixint de la capella.

Ció: No ploris tant, pensa que tèns un ángel al cel… un angelet que podrás invocar.

Marieta: ¡Fillet mèu del mèu cor! (Mirant al fossar.) ¡Fill de l’ánima!

Ció: Sossegat… pensa qu’ aviat veurás á ton pare.

Marieta: ¡Pare! ¡pare! (Gran cop de plors.)

Ció: No tinguis por… (senzill) ¡no ’t fará res! á horas d’ara lo senyor Rector ja li deu haber fet entendre que la tèva desgracia mereix mes compassió que cástich, ja li deu haber dit que trovante prop d’aquell home per assistir á ton padrí en sos últims días de vida…

Marieta: ¡Ció! ¡Ció! he sigut molt culpable. Hauría degut escoltar fredament las sévas paraulas d’amor, los sèus juraments d’eterna estimació y tendresa… fins quan totas vosaltras me pregabau que ‘us acompanyés á Barcelona jo hauría degut rehusar… ¡Lo pobret padrí encara viuría! jo podría avuy rebre al mèu pare ab lo front ben alt. Las vegadas qu’ ell había vingut aquí y las paraulas que quan ne tenía ocasió ‘m deya, massa clar haurían degut ferme entendre qu’ aquell home no sentía per mi l’amor sant y permés del qui desitja á una dona per companya de la sèva vida… Ara, ara veig quan mentideras eran las sévas promesas… pero… (pausa) es un dirtho á tu, Ció, á tu qu’ ets la mes fidel confidenta de ma desgracia. ¡Las sèvas paraulas amorosas, las sèvas accións y miradas dolsas eran per mi cosa tant nova! Quan me parlaba tenía com á por de lo que ‘m deya y, no obstant, á la por s’hi ajuntaba una sensació plascent, causada per moviments del cor… que sentía batre d’una manera desusada, d’una manera que ’m sorprenía y m’encisaba. Quan després de mort lo padrí vingué ell aquí al poble y ’s conduhí tant galantment, no fent may alusió á las conversas pasadas… vaig comensar á mirármel sense por, vaig anar creyent que potser aquell home m’estimaba com deuhen estimar los qui volen honradament ser estimats y correspostos y la mèva por de sas paraulas, de sa persona va anar poch á poch desapareixent ¡fonentse! fins al punt de que… no ’m tindrás per una noya dolenta ¿veritat, Ció? fins al punt de que, sentne lluny, pensaba en ell y desitjaba véurel, sentme aprop trovaba curtas las horas… llavors, quan jo tenía ’l cor tant plé de sentiments desconeguts: barreja de tristesa per la mort del avi, d’anyoransa per la llarga ausencia del pare, d’inquietut per los perills en que pogués trovarse, d’agrahiment per las delicadas atencións qu’ ab mí Ell tenía… quan lo cor me deya: Marieta; ¿l’estimas?… quan los llavis ja casi ho anaban á pronunciar, ell torná á ser l’home violent que ’m feya por… por ben justificada… (plora) por que s’ha convertit després en desdeny, en repulsió… potser en odi.

Escena IV.

Marieta y Ció. Roseta eixint del fossar.

Roseta: ¿Ja li heu dit, Ció? ton pare vindrá aquí. ’Ns ho ha dit lo Sr. Rector.

Ció: Ara li deya. (Baix á Roseta.) ¿Encara roda per allí aquella?

Roseta: Sí: l’he mirada, ha baixat los ulls… no crech que doni escándol.

Ció: De totas maneras, direm al Sr. Rector que la fassi anarsen. (Pausa.)

Marieta: ¡Pare estimat! Vos á quí may ningú había fet baixar la cara… No, no ’l dech veure, no vull ofensarlo ab ma presencia… fugim. ¡Ció! ¡Roseta! per Dèu… ¡jo no m’aguanto! acompanyéume… á casa vostra, dida, amaguéume fins que ’m mori… no viuré gayre.

Ció: ¡Criatura!

Roseta: ¡Qu’ es cas de morir, tonta! ¡No ’n caldría d’altre! Pensa en lo pobret de ton pare que tant t’estima, que no més tè sa filla pera consolarlo.

Escena V.

Anteriors, y ’l Rector ja sense ’ls vestiments d’enterro.

(Roseta y Ció li parlan á cau d’orella mostrantli ’l fossar.)

Roseta: Per allí roda la Pitera…

Rector: ¡Aneu, aneu, aconsoléula! Ha sigut molt perversa; pero es mare, ha perdut aquella filla qu’ era ’l sèu orgull. (Ció y Roseta van al fossar y després á la capella.)

Escena VI.

Rector y Marieta.

Rector: ¡Marieta! ¡noya!

Marieta: (Aixeca ’l cap.) ¿Quí ’m parla? (Lo Rector s’ha assentat al pedrís. Marieta cau agenollada davant sèu.) Aconséllim… díguim si faré bè de matarme.

Rector: ¿Qué dius, tu no ets christiana? (Horror.)

Marieta: O al menos d’amagar per sempre la mèva deshonra, de fugir bèn lluny, hont ningú puga ferme enrogir no més mirantme.

Rector: ¡Ni has de morir, ni has d’anar tan lluny! ¡tan lluny! (somrihent) que la gent que ’t volen bè tinguin massa feyna pera trovarte. No ’t moguis d’aquí. Entra á l’abadía á reposarte… La tèva dida y la Roseta ’t farán companyía… Jo vaig (pausa) á buscar á ton pare… ’l trovaré pèl camí platja amunt, vindrá per las rocas de vora mar.

Marieta: ¡No! ¡no! (Plora.) ¡No!

Rector: (Calmantla.) Al saber qu’ había arrivat á Barcelona hi vaig corre… y per sort, entre ’l senyor Joanet y jo hem impedit que fes una desgracia.

Marieta: ¿L’ ha vist… vosté? (Ansiosa.)

Rector: Un moment… Li he dit que vingués aquí, dret á Sant Elm (senyalant la capella) sense passar pèl poble. Resistía, dihentme que tenía feyna á Barcelona… qu’ había de veure…

Marieta: ¡No, no l’anomeni!

Rector: Al amo del barco… qu’ habían de passar comptes… (Marcat.) “Passarem comptes á Sant Elm, fa afegir lo Sr. Joanet. ’Us prometo anarhi ab papers y documents… de tota mena; l’amo hi será.” –“¿Hi será?” va preguntar ton pare ab un posat que ’ns glassá la sanch… –“Ho prometo. Passat demá dijous á mitja tarde…” “Y l’esperem… perque á n’ell y al Sr. Joanet ja ’ls he vist ara poch, no son lluny… no més necessito ferlos un senyal y acudirán.” (Pausa.)

Marieta: ¿Y ’l pare sabrá? (Horror.)

Rector: Qu’ has sigut mare… Lo que no sabrá quan arrivi, es que ja ets mare sense fill…

Marieta: Senyor Rector… y… ¿ell ho sap? (Ensenya ’l fossar.)

Rector: Sí. N’ha tingut gran pena. Pera consolarte, per ferse perdonar sa vilesa ha vingut… d’hont era… de l’Inglaterra me sembla.

Marieta: ¿Había fugit de Barcelona tement l’arrivada del pare?… ¡fins es poruch! espantadís…

Rector: Lo Sr. Joanet y jo li hem parlat, y vindrá, sumís, á demanarte per muller… Entra, entra… (Fentli un poch la forsosa per ferla entrar á la capella.) Encara que sentis veus conegudas no ’t moguis dels peus de la Verge fins que jo ’t vingui á cercar. Demánali que ’ns illumini… (Ell entra á l’Abadía.)

Escena VII.

Sacristá eixint del fossar ab una aixada y una senalla.

Sacristá: ¡Vaja… un de més!… ¡un de menos! ¡Un de més al camp del repós! ¡Un de menos bregant per aqueixa vall de llágrimas!… ¡Ditxosos ells! Ditxosos los que moren… Més ditxosos encara ‘ls que no han nascut… estalvían feyna al fosser… S’ estalvían afanys, desolacions, malaltías, penas!… Lo llibre d’allá dins ho diu… tots los sèus fulls, de pedra, cantan lo mateix psalm. “Aquí reposa una mare…” “Aquí jau per sempre un fill.” “Vas de las cendras de…” ¡Jáure! ¡reposar! ¡ser cendras! eixa es la vida. Deixem l’aixada.

Escena VIII.

Lo Rector surt ab bastó y barret.

Sacristá: ¿Que se’n va?

Rector: Espero… (Mira ’l rellotge.)

Sacristá: ¿Al Grabat?

Rector: Al capitá D. Pau Cendra.

Sacristá: Ah, sí, pero de mi encara que li digui ’l motiu no se’n enfada… es un bon home y sap que l’estimo…

Rector: No ’us mogueu de per aquí… Podría deixarse portar d’aquell geni fort que tè… ¡encara deu minuts!

Sacristá: ¿Y per deturarlo… ’m vol á mi?… de tot haig de fer: d’escolá, de campaner, de fosser… fins d’agutzil.

Rector: Vull que trovi ’ls brassos d’un amich. (Per ell.)

Sacristá: ¡Pobre Grabat!… ¡tan home de bè, tan bon cor!

Rector: Sí, sí, pero trafica en cosas que no son de lley.

Sacristá: Son gent manada.

Rector: Dèu Nostre Senyor ha donat la sèva sanch per tots: blanchs y negres… y per més qu’ ells diguin, no es just, no es christiá lo contribuhir á que germans nostres perdin per sempre la dolsa terra nativa, la llibertat tan hermosa.

Sacristá: Los homens tots son uns. Quan son forts abusan… y aquí, ¿que no la perdían la terra dolsa y la llibertat hermosa, ’ls pobrets presoners que ’ns feyan los francesos, los desgraciats que ’ls inglesos feyan morir dintre ’ls pontons?

Rector: Sí, pero aquí defensabam la patria.

Sacristá: Nosaltres… y ’ls francesos presoners, ¿qué defensaban?

Rector: La sèva bandera.

Sacristá: Desenganyis… si ‘ls negres fossin més forts… vendrían blanchs. A mi m’hauría agradat qu’ algú ’m comprés… Sabría lo que valch.

Rector: Bèn pochs diners.

Sacristá: Tan pochs com vulgui… un ó altre hauría cobrat… mentres que densá que soch al mon qu’ estich venut… ¡de franch!… De primer á l’arada (senyal de llaurar), després al exércit (idem d’armas), á la iglesia (idem de benediccions)… y de franch sempre… ¡sempre de franch!… per las tristas caixaladas… y aixó que de menjá fins ne trovan los gossos.

Rector: Sí, pero ets lliure.

Sacristá: De morirme de fam.

Rector: Mudem de full.

Sacristá: Que l’epístola no es d’avuy.

Rector: Ab vos no ’s pot tractar.

Sacristá: De certas cosas… d’altres (senyal d’armas) prou n’hem tractat… y si ’l rey llegítim ’ns necessita… encara estich á punt… ¿y vosté?

Rector: Som massa vells.

Sacristá: ¡Tornant al Grabat! quan sápiga per pedras menudas cóm va morir son pare… ¡y ahónt! quan algú li expliqui que la sèva pobreta filla, volent assistir á son padrí… fou presa per aquell mal home… com una bestia… y després abandonada…

Rector: Per aixó vull parlarhi ans que ningú. (Mira ‘l rellotge.) Tremolo no més de pensar, si un ó altre li dòna ’ls detalls… qu’ aquella… desgraciada viuda…

Sacristá: Qu’ aquella xarraire de Pitera ha esbombat per tot arreu. Tambè ’m sembla que… ¡pobre de D. Luisito si ’l Grabat l’arreplega!… ¡pobre Pitera! no ’ls valdrá… Sant ni Santa…

Rector: (Renyantlo.) ¡Benet!… parleu devegadas… com si haguessiu estat miquelet. ¡Malgrat la promesa que ’l Capitá ’ns ha fet al senyor Joanet y á mi, de venir, d’escoltar ab calma… lo passament de comptes!… temo desgracias que no puch preveure: ¿quí será la víctima? ¿sa filla?… ¿la viuda, que segons diu ella mateixa… ha tingut tractes ilícits?…

Sacristá: Encara se’n alaba…

Rector: …¿ab lo Capitá Cendra, y esperaba ser sa muller? Jo temo per tots…

Sacristá: Me sembla que la Pitera ab la desgracia qu’ ha tingut de perdre una filla tant grandeta… ja no crech que mogui brega. Sembla tot un altre dona.

Rector: ¡Avisos del cel!… jo no desespero de ferla tornar pèl bon camí… ha demostrat que tenía cor, cor amantíssim. Lo sèu desespero per la mort de sa filla ha commogut á tothom…

Sacristá: Roda per aquí… ara mateix era dintre ’l fossar besant la terra, plorant, desesperantse.

Rector: Potser Dèu li toqui ’l cor… es una dona apassionada, amant… y Nostre Senyor ha dit: “Será molt perdonat al qui hagi molt estimat.” (Pausa.)

Sacristá: ¡Y vol dir que ’l bergant d’allá baix, aquell mal ánima de D. Luisito vè disposat á humiliarse!

Rector: Ho ha promés… li aconsellan de primer la por de la venjansa del Capitá… Si no logra fer las paus ab ell… (Horrorisat.)

Sacristá: Es home mort. Per més que s’amagui… un día ó altre ’l Grabat lo trovará, y… (Senyal de mort.) Per altra part, no pot viure amagantse tota la vida. Ara anant á América, tornant…

Rector: Tè la casa abandonada.

Sacristá: ¿No hi ha ’l Sr. Joanet?…

Rector: Sí, pero ’l Sr. Joanet tot lo més que pot fer es conservarli ’ls interessos… lo pobre senyor no es l’amo.

Sacristá: ¿Vosté confía que hi haurá casori?

Rector: Lo Sr. Joanet… que s’ha portat com un home… l’ha amenassat de retirarse de la casa… ell y tots los dependents, de fer saber á tothom lo perqué ’s retira si no dòna una satisfacció cumplerta, y la única que desgraciadament ja sols pot donar á la noya, al pare, á la moral, á la lley de Dèu. Quan jo hagi apaciguat una mica al Capitá, compareixerán lo Sr. Joanet y D. Luis… son tancats á la sacristía, jo ’n tinch la clau, y sense arrogancia, humilment demanarán la noya…

Sacristá: Y tot s’acabará com á las comedias. Caséuse y pax Christi… ¡qué sé jo!

Rector: Aquell desgraciat…

Sacristá: ¡Aquell pillo!

Rector: Aquell desgraciat qu’ ha sigut causa de tantas llágrimas, donará á la sèva víctima, á son pare, á tots nosaltres, la satisfacció que li hem exigit… Humil y contrit demanará á Marieta si ’l vol per espós.

Sacristá: Dèu fassi que tot s’arregli com vosté diu.

Rector: Vos, mentrestant, deixeu aqueixas eynas, rentéuse las mans, prepareu un refresquet… ¡per si de cas!… ¡encara que no més siga com pretexte á conversa!… Jo me ’n vaig fins á la platja… es l’hora de la cita. Passaré per la dressera, encara tinch bonas camas.

Sacristá: ¿Y aixó? (Espantat.) ¡Qué vol matarse! (Senyalant al Rector afectuosament.) Val més que trigui una mica y passi pèl bon camí… (Acompanyantlo.) Per la dressera hi ha aquella roca espadada qu’ esgarrifa. (Surt lo Rector.)

(Sol.) Dèu nos ne guard del infelís que passant per sobre rellisqués, se faría á trossos á baix á las puntas de las rocas, y de las rocas… ¡al aygua! ab més de vint brassas de fondaria…

(Se renta las mans, treu gots y ampollas.)

Tots aqueixos tráfechs de fer clots, de llensar paladas de terra damunt dels morts… de mariners que ’s creuhen perduts y ’s trovan, de fadrinetas que ’s creuhen trovadas y ’s perden (beu un trago), de casaments que s’han de fer ¡á paso de carga! com se pren una batería (beu), de pares y fillas (beu) y fillas… (beu) ¡dònan una calor! Quín ayguardent més sense gust… no apaga gens la set… potser garnacha… (beu) ¡pst! (escup) sembla xarop… pot ser vi ranci (beu) ¡pft!… Sembla una medecina… mal per mal… (Beu altre cop ayguardent.) Pèls forasters més (branda, no s’aguanta dret) valdrá que ’ls vagi á cercar un cantiret d’aygua fresca… (Surt.)

Escena IX.

Ció y Roseta surten de la capelleta.

Roseta: Deixemla plorar tota sola… Me parteix lo cor. ¡Devegadas crech!… (Senyal de ximple.)

Ció: ¿Veritat? ¡T’ asseguro que hi ha hagut moments que ’m semblaba que no hi fos! Altres me feya por que ’s matés, l’haurían pres per trastocada. La veya anar y venir aturantse damunt d’aquella roca mirantse la mar, allargant los brassos com si s’hi volgués capbuçar, parlant apleret. Jo la vigilaba, y si li preguntaba á quí parlaba, ’m responía: “Demano perdó al pare, que es allá lluny.”

Roseta: La pobreta no n’hi ha per menos… ¡Veurer agonisar á son padrí á casa d’aquell home!… que després de tot, sent jove, carinyós, pot ser va anar guanyantli la voluntat… encabat l’abandono en que la va deixar… dihentli que se’n tornés al poble… y més tart… lluny de tothom…

Ció: Amagada á casa… lo naixement del sèu fill.

Roseta: Veurel agonisar, morir… un fill sense nom…

Ció: Ella prou reclamaba, escribía… lo mal cor ni responía á las sèvas cartas… en quant al nen…

Roseta: No habia nascut vividor, tant de bè li ha fet Dèu.

Escena X.

Anteriors y Sacristá.

Sacristá: ¿Voleu béure? (A la porta, ab un cantiret.)

Ció: Dèu sap lo que fa y per qué ho fa. (Van ab lo Sacristá que ’ls cercará gots, desapareixen uns moments ell y ellas.)

Escena XI.

Anteriors, Marieta y la Pitera.

(Marieta surt de la capella y com d’esma va á la porta del fossar, qu’ estará tancada. Las duas donas la contemplan de lluny sense dirli res. Marieta al ser á la porta la sorolla per entrar.)

Pitera: (Obra la porta de part de dins y s’queda plantada á l’enquadrament.) ¿Qué voleu? no estich per conversa… Aquella Elvira, la Pitera del hostal com li deyan los fadrins (tristement irónica) es morta. Soch un altre… tampoch soch la viuda del sargento… ¡qu’ es cas!… ni l’estimada del Grabat… encara menos… Soch una mareta sense filla. ¡Sola, soleta al mon!

Roseta: (Cridantla.) ¡Noya, vina! (Desapareixen.)

Pitera: (Repara en qui tè davant.) ¡Ah! ¡es la noya! la senyoreta de ca ‘n Cendra… ¿per qué no ’m deyas qu’ eras tu la que trucaba?… ¡Entra! Entra, hermosura. Ja pots entrar, tambè hi tens feyna. (Dintre ‘l fossar. La pren pèl bras.) ¡Se t’ha mort lo noy!… ¡aquell bordet!… ¡la mèva prenda tenía pare! y bon mosso qu’ era y ros com un or, una mica més ros que ‘l tèu negrito. (Pausa.) ¿Y del papá? (Pausa. Marieta ’s vol despendre d’ella.) ¿Bonas noticias? Lo papá, del que t’han colgat prop de la mèva prenda estimada… (Pausa.) En quant al papá de vosté… aquell homenot que manaba la Sirena, ja deu haber rebut lo cástich que mereixía per embustero… per sense cor… á horas d’ara ja deu ser menjat pèls peixos, esmicolat entre las rocas… potser penjat al pal d’un barco… m’hauría agradat véurel quan lo penjaban; li hauría dit: "¡Oh, Grabat! ¿qu’ encara l’estimas á la Pitera? ¿que t’hi vols casar? ¿sí?… ¡donchs ara la Pitera no ‘t vol! ¡no ’t vol, no! fas massa ganyas, ets massa lletj… ¡Adèu, Grabat!" (Pausa. L’ estira fort.) Entra (dolsura) noyeta de sucre, entra, pomet de flors, entra, no tinguis por. Sempre t’ha estimat la Pitera… fins volía serte mare… No m’ho haurías dit madrastra… ¿oy?… ni Pitera; m’haurías dit Elvira, tinch nom de senyora, ¿veritat? Elvira, com la gent bèn criada m’anomena… Si ton pare s’hagués casat ab mi… més de mil cops m’ho va donar á entendre… ell després deya que jo ho había entés malament… ¡escusas! ¡traidorías d’homenots! Si m’hagués fet la sèva dona… jo t’hauría estimat… casi tant com á l’altra, á la mèva prendeta… ¿Veus aquell munt de terra fresca?… allí l’ha colgada aquell borratxó de Sacristá (cambi) com si colgués ápit, ni més ni menos. Tot travallant xiulaba (si sab xiular l’artista, fará una petita indicació de xiular una cansoneta. Pausa.) Lo muntet del costat, un muntet petit, tapa la caixeta del tèu fill, un aussellet… ¡aixís! una caixeta que semblaba de nina… ¡Si haguessis vist la caixa de la mèva prenda! alló era una morta… ¡erta! ¡llarga! ¡tant alta com jo!… ¡entra, entra, veurás quína diferencia! (Marieta desfalleix damunt los grahons de la porta.) ¿No vols entrar? ¿que pot ser tens por de lo que ’n diuhen animetas… morts?… ¡Por d’un aussellet… aixís! ¡por de la mèva prenda! ¡tan hermosa!… la veig per tot… fuig, s’amaga… ¿veus? ¿veus? ¡no! (Li sacudeix lo bras.) Mira, mira, sí, ¿aquell roser que ’s belluga? (mostrant dintre ’l fossar) qu’ ara s’ajup, qu’ ara s’aixeca… (Fregantse ‘ls ulls.) Si no que he vist al Sacristá cubrint la caixa ab la pala, juraría… juraría… Juraría qu’ es ella… ¡No! Son flors, flors y branquetas tendres que prenen la forma del sèu cos per consolarme… (Com iluminada.) ¡Si fos veritat alló que diuhen que surten ánimas! ¡Ay quín goig! veure l’animeta de ma filla… y ‘l sèu cos tan enciser tot fet de branquetas tendras, de ramets florits… ¡flors y perfums!… No de veras… ¡Noya! (Sacudintli ’l bras.) Te dich qu’ es ella… y l’aussellet que li voleya sobre, deu ser l’animeta del tèu fill. (Dòna alguns pasos cap al prosceni, com seguint lo vol d’un aussell.) ¡Vina, vina, siguem amigas! (Fuig cap al fossar emportantse á Marieta fins á la porta hont la noya oposant resistencia á seguirla, la Pitera li llensa ’l bras y desapareix. Marieta cau damunt los grahons.)

Escena XII.

Roseta y Ció.

Ció: ¡Puja gent!

Roseta: ¡Lo Sr. Rector… ton pare! (La sacudeixen repetintli:) ¡Ton pare! ¡ton pare!

Marieta: (Deixondintse.) ¡Pare! (Vol anar al camí.)

Roseta: Lo Sr. Rector t’había dit que no ’t moguessis d’allá dintre. (Entre las duas la fan entrar á la capella.) Entrahí, si ’t veu aquí ’t renyará.

Ció: Fins á nosaltres. (Se retiran.)

Escena XIII.

Rector y Grabat.

(Pujan enrahonant.)

Rector: Compreneu, Pau, que si jo no tingués la seguritat de que la vostra filla es mereixedora d’indulgencia no m’hauría interessat tant com m’interesso perque tot tingui una solució honrosa… per uns y altres… he vist á D. Lluis.

Grabat: ¡No me’n parli! ¡s’amagan, tots s’amagan! ¡S’amagan y no son culpables!

Rector: ¿Qué volíau que fes l’infelís criatura, la vostra noya? Quan la Ció va venir á dirme la vergonya en que ’s trovaba, li vaig dir que se l’emportés á casa sèva sense que ningú ho sapigués. Al poble hi ha malas llenguas, gent que potser tenen motius de queixarse de vos.

Grabat: ¿De mi? Fa vint anys, tants com son que si ’s guanyan la vida á mi m’ho deuhen.

Rector: ¿Vos creyeu haber fet una gran cosa no sent avaro? La generositat dels diners ja es un mérit; pero n’hi ha d’altres que potser no heu tingut… Habíau promés á certa dona…

Grabat: ¿Jo?

Rector: Sí, vos. Lo que potser no teníau intenció de cumplir.

Grabat: (Impacient.) ¿Vosté en qué ’s fica? Díguim ahont es la mèva filla…

Rector: Ja ho sabreu… Os he promés que la veuríau… aquí.

Grabat: (Mira per tot arreu.) ¡Més hauría valgut per ella, per mi, que l’hagués trovat allá dins… soterrada!… (Lo fossar.) Hauría besat com reliquia un grapat de la terra que cubris lo sèu cos y me n’hauría anat fins á trovar aquell infame… y al trovarlo li hauría arrancat lo cor, l’hauría patejat gaudintme en la sèva agonía… Un cop satisfet, jo mateix m’hauría entregat á la Justicia… hauría trovat dols lo morir á mans del butxí…

Rector: ¡Pau! (Reptantlo.)

Grabat: O m’hauría partit lo cor d’una gavinetada per no viure entre la gent de bè.

Rector: La gent de bè son indulgents… Tots hem comés las nostras faltas… ¿que no soch gent de bè jo? y no obstant vull consolarvos y tractar de que visqueu aquí… prop mèu… (Cambi.) Avuy mateix he parlat al infame, he parlat á la vostra filla.

Grabat: ¿Ahónt? (Impacient.) ¿Ahónt es? la vull… Vull endúrmela mar endins. L’ estrenyeré tant fort al abrassarla que sense dirli si la castigo ó la perdono, sense que ‘s fassi cárrech de si l’aufego… d’amor, ó d’ira… la mataré… No la faré sufrir, no… es un tros del mèu cor… y després, quan no respiri… un y altre caurem dintre la mar sagrada… la gran consoladora que ’ns bressará damunt sas arenas… Anys ha que ’m crida. (Mirant la mar.) He fugit sas voluptuosas caricias perque tenía un pare á qui volía tancar los ulls, una filla qu’ esperaba hagués tancat los mèus… ¡Allá! allá ahont ningú ’ns vegi, al fons del mar y sota las sèvas onas reposarém per sempre… ¡Per sempre! sense que ningú sápiga ahónt son los nostros cosos.

Rector: No parleu de morir. Encara lluirán per vos días tranquils. ¡Nostre Senyor… va sufrir, se va fer home!

Grabat: (Sech.) ¡Calli! (Abatut.) Impossible… Vull gosar de la pau absoluta… He bregat massa contra tempestats y homens… De las tempestas me n’he lliurat. La gran Naturalesa no més fa que jugar ab la farum que li formigueja sobre, y al qu’ es ardit y coratjós li ensenya la mort de aprop, pero no li pren la vida… ¡l’enemich implacable es l’home, l’home! lo bri de palla que gosa dirse imatge de Dèu. ¡Valenta imatge! ¡Magnífich Dèu si sent nosaltres copia sèva ell fos á semblansa nostra! Jo, sér repugnant, esquifit, despreciable, jo ‘m semblo al Dèu… que de tant potent ni sisquera l’imagino, al Dèu gran qu’ ompla ’ls espays, que durant las nits estrelladas adoro silenciosament no més que reconeixentne ma petitesa, al Dèu misericordiós que durant las tempestats invoco dihentli ab lo cor que ’m deixi viure… no per mí, pèls altres, pèls qui m’estiman, per la gent senzilla y creyent que m’han confiat l’existencia.

Rector: ¡Pau!… reporteuse.

Grabat: ¡Cayeume á sobre, cayeume á sobre y tots á l’hora, llams d’allá dalt, vents encontrats, combateume!… y ’m rebejaré entre ’ls vostros horrors… ¡pero cóm fugir la perfidia humana! (Plora. Pausa. Cambi.) ¡No! ¡no! ¿veu? ja estich sossegat, tranquil d’esprit, com si hagués trovat aquell vellet venerat que m’era pare al brancall de casa, com si ma filla m’hagués donat lo petó de benvinguda. (Pausa. Cambi.) Diguim, ¿ahónt es? Pórtila als mèus brassos… ningú m’ha vist, l’embarcació en que he vingut ja está pagada… no la reclamarán… ¡Vagi!

Rector: ¡Pau, per Dèu!…

Grabat: Allí (la capella), allí me n’entraré esperantla.

Rector: ¡No! (Tallantli ’l pas.)

Grabat: ¿Per qué? (Calma.) Déiximhi entrar. ¡Sí! per favor… fa temps que no m’he agenollat davant de cap altar… de cap altar de fusta. (Somrihent.) Nostre Senyor y jo tenim comptes vells… hem de passarlos. Tinch fé que ’m será clement ¿no li sembla? Vosté també pregará per mí, ¿veritat? li dirá que no he sigut pervers del tot, que sempre he cregut en la sèva misericordia infinita!

Rector: ¡No! ¡no! (Impedintlo d’entrar.) Dèu es misericordiós ab la criatura que ‘s despulla de malas passions y sumisa accepta ’ls cops qu’ ha merescut… ¿que ’us penseu, després de tot, que no mereix castich aixó de faltar á la paraula donada á una dona?…

Grabat: ¿Ja hi torna? ¿Jo una paraula… á quí?

Rector: Prou ho sabeu, á la viuda… á la noya del hostal…

Grabat: (Rápit ab despreci.) ¡Vaja una dona! ¿’s refereix á la Pitera? (Ab entonació despreciativa.)

Rector: Si senyor sí. ¡Vaja una dona! ¡Lo que debía dirse D. Lluis, al pensar en la vostra filla!…

Grabat: ¡Ah! (Pensatiu.) Potser tingui rahó. Donchs miri, Dèu será misericordiós, perque resignat accepto ’l castich que m’envía. Ja no ’m queixo, ja no vull venjarme…

Rector: Lo de no venjarse ja es meritós; pero heu de fer més… heu de perdonar al home… que…

Grabat: (Indignat.) Capellá, no ‘t fiquis en lo que no ’t demanan… Digas ahónt es ma filla, aviat; sino, fins donant escándol, baixo al poble, entro per totas las portas obertas, enfonso las qu’ estiguin tancadas, la trovo, vaig ab ella en busca del sèu amant…

Rector: No heu d’anar en lloch, ’ls veureu á tots dos… (Prenentli las mans). Ell sumís demanará perdó á la vostra filla… ¡Ab aixó, Pau, enteniment!… Uns y altres son més aprop vostro de lo que ’us creyeu… ¡Benet! (Lo Grabat mira per tot arreu.) ¡Espereume! (Va al foro y fa una senyal, després á l’iglesia.)

Escena XIV.

Grabat, poch després la Pitera.

Grabat: ¡Esperéume!… quán de temps perdut… y torno á trovarme sol… sol per tot, sense més companyía que ‘ls mèus pensaments tempestuosos, sens més consol á la mèva pena que projectes de venjansa, sense poguer calmar la set de carinyo que jo sentía més qu’ ab desitjos de cástichs terribles, de torments del cos, de la carn, dels ossos… imposats als qui m’han fet tant de mal! (S’ ofega.) Sí, sí, sento que no podré respirar fins que m’hagi rebejat en la sang d’aquell home… sense… (articula paraulas en veu baixa y cau damunt d’un pedrís abatut per sas meditacións.)

Pitera: (Surt poch á poch espiant al home de qui no veu la cara.) ¡Sempre gent inoportuna!… es un que plora… ¡menos mal! algun infelís qu’ espera tanda pera trovarse sol al fossar (Baixet tocantli l’espatlla.) Germá, germá, no ploréu… tots hi tením sers estimats. Ahir m’hi van colgar una filla qu’ era lo mèu orgull, tot lo mèu ser. (Plora.)

Grabat: (Aixeca ’l cap coneixent la veu y separa las mans de la Pitera per véureli la cara.) ¡Tu!

Pitera: ¡Tu! (Pausa.) ¿No ets mort?… ¿no t’han penjat? ¿lo Capitá de la Sirena? ¡imposible! tothom deya qu’ erau perduts! ¿ets tu? tu… (cambi) ¿que tornas de l’altre part de món per estimarme? arrivas tart… massa tart, no tinch lo cor per escoltar paraulas dolsas.

Grabat: Torno de l’altre part de món pera matarte… á tu, á tots los qu’ heu causat la mèva desgracia.

Pitera: (Recula cap á la porta del fossar com defensantse darrera.) ¿Jo, la tèva desgracia?… ¡jo!… no gosarás matarla á la tèva Pitera, á l’Elvireta que t’estimaba tant, que tu estimabas…

Grabat: ¡Deixam!… primer he de… deixam, esprit del mal, dona perversa.

Pitera: ¡Esprit del mal! ¡dona perversa jo! ¡Me pensaba que ‘m coneixías millor!… en ma vida he fet mal á ningú… quan camino pèl camp miro per terra per no xafar cap formigueta; quan segueixo la platja hi vaig descalsa per no matar cap bestiola… Si he sigut dolenta… ab tu, no més qu’ ab tu, ho he fet pera venjarme… Tu qu’ ets tant venjatiu deurías trovarhi escusa.

Grabat: ¿Venjarte de mi?

Pitera: Sí… Ja t’ho había dit… (ab cansoneta) te penedirás del tèu desdeny, te sabrá greu haberme dit que no ‘m volías… ¿Ara te ’n penedeixes, veritat? Ara qu’ al tornar á caseta has trovat la porta tancada… ¿Sí? ¿de veras te penedeixes d’haber sigut fals y mentider? ¿Sí? Confessaho y potsé ’t perdoni… ¡tinch tantas ganas de perdonar!… de tréurem del pit tots los sentiments que m’hi fan nosa, que s’apunyegan ab ma tristesa, que quan ploro damunt d’aquell munt de terra (al fossar) me diuhen sense que jo ho vulgui… t’ho juro, sense que jo me ’ls escolti: encara ets jove, digne de ser estimada… No, no… ja he estimat prou… No, no… digas, Pau: ¿te penedeixes d’haberme enganyat? dígasho y ’t perdono.

Grabat: Qui ha de demanar perdó ets tu. (Ab llástima.) Si verament tens conciencia de lo que dius, de lo que fas… digam hont es aquell home, hont s’amaga, dígamho,… y no ’t faré cap mal. Lo Rector diu que ’l veuré… pero ¿quán? ¿ahónt? jo voldría trovarlo sol.

Pitera: ¿De veras? ¿de veras? ¿no ’m farás cap mal si parlo?

Grabat: T’ ho juro. (Ella va apropantse.)

Pitera: No, si no m’enténs, Pauhet… ¿de veras si no parlo ‘m matarás? ¿me matarás si t’exaspero? si en lloch de contarte lo que tu vols saber, no més te dich qu’ al despreciarme á mi jo he contribuhit á que ta filla ‘t castigués ab la mateixa arma ab que ’m ferías?… ¿de veras si saps que jo he esbombat per tot arreu las nostras relacións y ta vilesa, las de ta filla ab aquell mulato? ¿de veras si jo t’escupo aixó á la cara t’encegarás tant… que rabiós te treurás un arma (ell fa com que ’n busca una) y quan la tinguis á la ma (ella li posa á la ma un ganivet que hi haurá á la cistella de las eynas del Sacristá) quan la tinguis ben apretada (ell l’apreta) me la clavarás al cor… ó aquí… (ab mimo) aquí (ensenyantli un trosset de carn entre ’l coll y espatlla) aquí al clotet dels petons?… ¿de veras me matarás si ’t dich que no hi pots viure entre gent honrada, que jo al parlar de tu t’he tractat de pirata, al parlar de ta filla he dit qu’ era una perduda, una?… (Li parla á la orella.)

Grabat: ¡Prou! ¡prou! (Aixeca la ma ab l’arma.)

Pitera: ¡Així m’agradas: ardit terrible!… mátam (forceja ab ell tot fentlo seguir cap al fossar.) ¡Un cop ben fort! ben fondo… vina, vina, prop de ma filleta hi ha una fossa oberta que m’espera… que ’ns espera á tots dos, á tu y á mi… mátam y després parteixte ’l cor.

Grabat: ¡Ah! (lluytant) aquí, aquí mateix has de morir.

Pitera: ¡Allá, créume, allá!… (al fosar). Fins al mánech, tota la fulla (decantant lo cap y mostrant lo coll), y després, llepisosa de la mèva sang, t’entrará més fondo… y ja estarém casats… units per sempre. (Ell va per matarla, arriva lo senyor Joanet que li deté lo bras y li pren l’arma.)

Pitera: Vellot, no ’ns destorbéu, festejabam… ¡t’espero, Pauhet! (Va al fossar corrent. Lo Grabat vol seguirla; mes lo Sr. Joanet l’atura).

Escena XV.

Grabat, Sr. Joanet, D. Luisito, recelós y allunyat, Benet mitj adormit.

Sr. Joanet: (Reptantlo.) ¡Pau! ¡Capitá!…

Grabat: ¿Quí ’m parla? (Alucinat.)

Sr. Joanet: Un amich prou content d’haber evitat una desgracia mes. Un amich que ’us demana indulgencia pèl fill d’un home que ’us estimaba… (’S jira y fa avansar á D. Luisito. Lo Grabat al veurel vol rependre ’l ganivet de mans del senyor Joanet. Eix llensa ’l ganivet al mar. Benet aixeca un cistell que du á la má. Ell y ’l senyor Joanet s’interposan.)

Sacristá: ¡Mestre! ja sabéu que ’us estimo per valent, per home de bè; pero aquí no som negres. Si teníu queixa acudiu als mossos de l’escuadra, al poble n’hi ha una parella, aneu á parlar á un jutje…

Escena XVI.

Lo senyor Rector y Marieta surten de l’iglesia.

Rector: Será jutje la vostra filla. (Lo Grabat se gira envers sa filla.)

Marieta: ¡Pare! ¡pare del cor! (Corre y cau als sèus peus, ell la contempla de fit á fit.)

Rector: Escolta, María… aqueix home (D. Luisito) ’t va parlar d’amor… y m’ha dit que encegat, un día… Ell no ha deixat d’amarte y ’t vol per muller… y tu, tu… María, ¿lo vols per marit?

D. Luisito: Perdonam. ¡Te juro!… (Lo Grabat vol tirárseli á sobre y ’l detenen.)

Rector: (A D. Luisito, cremat.) Val més que no digui res. (Al Grabat.) Vos, ¿perdoneu? ¿perdoneu si la vostra filla perdona? Escolta, María… heu sigut objecte d’escándol… que sols podeu fervos perdonar contrayent sant matrimoni. (Se treu papers, lo senyor Joanet també n’hi dona.)

Sr. Joanet: Fés de baptisme.

Rector: Admonestacións closas, óbits, tot está en regla… Benet… enceneu los ciris de l’altar… l’estola, ’l llibre… ¿Tothom hi vé bè?… (A D. Luisito y al senyor Joanet.)

D. Luisito: No mes desitjo que se ’m perdoni la mèva falta. (Avansa la má. Lo senyor Rector vol pendre la de Marieta que resisteix.)

Marieta: Perque ’l fill de mas entranyas hagués tingut un nom… (sense mirarse á D. Luisito) l’hauría pres per marit… Mort lo mèu fillet, me basta ’l perdó del mèu pare. (Cau als sèus peus y torna á aixecarse dihent molt clar y enérgich.) No vull per home al qui després de jurarme amor etern, ha sigut precís fer venir per forsa… ¡no sé d’ahónt! d’allá ahont había fugit… d’allá ahont s’había amagat perque ’ls plors d’una mare abandonada… los crits de vida y després rogalls d’agonía d’un fillet… que no ha volgut coneixer (plora) perque ni crits, ni llágrimas, ni ays, ni sospirs li recordessin la sèva baixesa…

Grabat: (Alegre.) ¿No ’l vols?… ¿no ’l vols y potser l’estimas? ¡Ara ’t perdono! (La pren en sos brassos.) Ets bèn bè filla mèva.

Marieta: Pare, perdoneulo també.

Grabat: (Deixa á sa filla.) Ja ho sents sacerdot, no ‘ls fassis encendre ’ls llums… (Al Sacristá.) No la treguis l’estola. (Tots s’alarman veyentlo tant escitat.) Perque no cometis cap més infamia (á D. Luisito) torno á ser lo justicier, ¡lo Grabat! ¡lo Capitá negrero! (Perseguintlo ’l pren pèl coll.) T’ ho tenía promés…

Rector: ¡Benet! ¡Correu… veniu!

(Lo Grabat ha sacudit duas ó tres vegadas á D. Luisito, y sentintlo escanyat lo rebat per terra.)

Escena final.

Pitera: (Surt á la porta del fossar ab calma.) ¡Quí crida!… (Corre cap al Grabat.) ¿Y donchs, que no vens? t’he fet lo puesto. (Se ‘l mira cara á cara y ’s mira ’l mort.) ¿L’ has mort tú? A tothom matará menos á mí; ¡may m’ha estimat! (Plora). Ja que ni matarme has volgut, (cambi exasperada) jo ’t mataré á tu; pero no ab aqueixa ma que desdenyas, te faré matar… Corro á cridá ’ls mossos. ¡Lo butxí, lo butxí t’espera! (Fuig corrent. Lo Grabat aixeca las espatllas ab despreci, pren á sa filla de damunt lo cadavre y besantla y sense mirar al mort dirá:)

Grabat: ¡Sang de mas venas! ¡iman de ma vida!

Rector: ¿Respira? (Interrogantse mutuament ell y lo senyor Joanet al donar la benedicció á D. Luisito.) ¡Benet, los sants Olis! (Lo Sacristá ’ls treurá.)

Sr. Joanet: ¡D. Luis!… (Li desfá la roba.)

Grabat: (Irónich.) ¡Ja podeu fer! (Sech.) ¡Es mort! (Rabiós, volent que sa filla s’aguanti dreta.) ¡Colguéulo dintre un femer! (Molt tendre.) Filla adorada, soch jo, ton pare que ja ha viscut prou, que no vol, que no vol que tu visquis deshonrada. Aném, aném á reposar per sempre. (La pren en brassos y fuig emportántsela. Al ser dalt del promontori per llensarse á mar crida:) No malgastéu sants olis… ¡Llenséulo á mar… pero lluny, lluny de nosaltres! (Desapareixen ell y sa filla.)

Teló.

Marsella, Juin Juliol de 1891.