Acte quart.
Reading edition
Bohiho de la Carnera
Una recalada prop de Cárdenas, terrer palúdich ó sian manglares ab bejucos (jonchs); rocas á dreta. La Sirena fondejada entre ’ls cayos. Al fondo ’s veuhen las siluetas de las tetas de Camarioca, tres lleguas endins de Cárdenas. A terra ’l bohiho ab calderas y ormeig de negrería cubert de yagua, crosta de palmera. La vegetació: palmeras de tronch llis, cocales, caña y manigua (brossa), alguns pins borts. Mariners de la Sirena, negres desembarcats y ajeguts, mulatos que van y venen. Un negre al cepo.
Vestits: pantalon y americana de dril, las donas faldillas y mocador de colorayna, barret de palla quan surten á travallar, sabatas de baqueta ab cordons y orelletas, puntera ample.
Escena primera.
Passan llargas teorías de negres nusos. Lo Mayoral va cridant y apuntant.
Mayoral: Ingenio del Rosario: 12 morenos, 7 marrones. (Un altre empleat apunta y s’emporta ’ls negres.)
Ingenio Lealtad: 15,3 idem., bozales.
Ingenio Virgen Pura: 10 bozales, 3 idem menores.
(Al volguer fer aixecar un negre, home ó dona, altre negre que será de sexo diferent y qu’ espera tanda pera ser emportat vol retenir al qui se’n enduhen. Los dos negres que serán artistas y no comparsas s’abrassan, se deixan quant lo mayoral los separa, tornan á reunirse, jemegan, ploran y sempre dihentse:) ¡Ahulaj! Taó, táo. ¡Luuh! ¡Mauna! ¡ta-oj!
Mayoral: Bueno deixemse de cuentos (Als negres.) Vos (al empleat), emportéusels y si no podeu féu venir gent de la goleta… ¡ansia! (Forsejant per separarlos.) ¡Ansia! (al negre) si fas lo rebech anirás á jaure ab aquell. (Al cep.)
Gatneu: Aquell (lo del cep) es molt bretol. Tot lo viatje que mou brega.
Miliet: Potser sigan parents. (Al mayoral referintse als dos que no volen separarse.) ¿Que t’es germá? (Al negre.) Déixeulos junts, pobrets, sembla que s’estiman de veras.
Mayoral: No pot ser, n’he d’entregar 18 al ingenio Virgen Pura, y si deixo que se’n vagin junts lo Lealtad no trovará ’l compte. ¡Vaya vivo! (Al empleat.)
(Bregan per separar als dos negres y per fí ho consegueixen.)
Miliet: ¡Tè! (al negre que s’emportan) un rosari que ’m va donar lo senyor Rector lo primer día que vaig combregar. (Ploricó.) Jo no ’l passaba gayre… pot ser li doni bona sort. (Lo posa al coll del negre).
Mayoral: En lo moment mes cruel: lo de repartir la negrada.
Miliet: Si al menos entenguessiu be lo que diuhen.
Mayoral: Ja tenim aquí entre ’ls negres vells algun que recorda paraulas de la llengua nativa: pero l’Africa es molt gran y casi may entre cent negres n’hi ha vint que parlin la mateixa llengua… Aquells son de Guinea… los altres de Mozambique.
(Surten los negres que ploraban y tot lo lot, entre ‘ls quals hi haurá los dos qu’ eran al cepo). ¡Mucho ojo ab aquell parell! (Los del cep). Vaya, tu, Miguelillo (un altre empleat), pren los tèus.
Ingenio la Criolla: 22. 4. (Los negres se’n van acompanyats d’una música primitiva: un tamboret y un pito: ram-pam-pam.)
Escena II.
Mayoral, Gatneu, Patou, Miliet.
Mayoral: ¡Llestos! tot está á pedir de boca. Capitá com lo de la Sirena no n’hi ha… Ni un de malalt (negres).
Gatneu: Aqueixa tam-rata-pum los consola molt.
Mayoral: ¡Fins están grassos!
Gatneu: Més que nosaltres… Figureuvos que quan los varem embarcar estaban tancats en una mena de corral, qu’ aquí… es á dir qu’ allá á casa, no hi hauríam tingut garrins.
Miliet: Lo rey… no sé quants los había fet presoners.
Gatneu: Sí, ¡dihemli lo rey de bastos! Había guanyat una batalla al rey… ¡dihemli d’oros! y en compte de menjarse als vensuts, ne volía treure quartos… ó si no quartos, barrils de rom, fusells, mocadors de pita, mirallets.
Patou: ¿Qué li vareu parlar al rey… de bastos?
Gatneu: Com ara ’t parlo: me va vendre gallinas, una mena de fruytas com pomas.
Patou: ¿Y l’enteníau? ¡si el Mayoral diu qu’ entr’ ells no s’entenen!
Gatneu: Donchs jo al rey d’allá l’entenía com si hagués sigut de la Barceloneta. Glan, jrak, ziks, piuts. (Imita una conversa ab monosílabs qualsevulga interrompuda per interjeccións catalanas donant á entendre una batalla, presoners, perdó, menjar carn crua, vendre ‘ls presos, cobrar, emborratxarse, embarcar los presos.) No mano, li deya jo… Jrak jrak es lo capitá. Si beus massa agafarás la turca. “¡Brim! ¡lou! ¡lou!” Endevant, ja t’entench. “¡Zak!” tens rahó… Val més véndrels que menjártels á la brasa… Son massa bruts, te donarían mal de ventre. “¡Y… y… y…! ¡ta… ta…!” y per ferli veure qu’ eram amichs li vaig donar un botó de las calsas, era daurat, y ell, á més de lo que ‘ns venía pèl gasto de bordo y que ’l capitá li feya pagar, me va regalá dos caixals qu’ havía arrancat al rey de… ¡al altre!… al sèu enemich, miréusels. ’Ls porto com recort per ma germana.
Mayoral: (Rihent.) Lo cert es (mirant la sèva llibreta) que de tantas expedicións com he rebut, may n’he desembarcat una de tant ben cuydada.
Gatneu: Si li dich que més de planyer som nosaltres.
Patou: Ells, de matinada… en cuberta.
Gatneu: Mentres prenen la fresca y comensan á civilisarse xarrupant ayguardent ó llepant plats (sempre ’ls tenía per la cucina) la gent al sollado…
Patou: ¡Frega, que frega!
Gatneu: Posantho tot net y curiós per quan baixin los pasajeros. Si ’l temps es bonansa ’ls rentém, es á dir la gent los renta, ab la manguera, ab baldes d’aygua, jo no més los feya la calderada.
Patou: Fins ab sabó ’ls rentém, ab sabó y filásticas.
Gatneu: Nada, que duyam tres quintás de sabó moll y no ‘n queda… ¡ni aixís! ¡Us dich que fem un ofici!… travallem com uns negres… y ells que ho son… se reposan com si fosin blanchs! Y ¡xala! res més que menjar y dormir (cambi). Sense parlar dels perills… que nosaltres correm y qu’ ells ignoran.
Mayoral: Los perills de la navegació… ¿Heu trovat un carboner…? ¿Un vapor de guerra?
Patou: ¡Mala fí fassin! ¡no ’ns deixan viure!
Gatneu: ¡Jo ho crech, que n’hem trovat un!… que si no soch jo que vaig fer la hombrada.
Miliet: (Rihent.) ¿De qué?
Gatneu: Tu, ¡agregat de sucre…! pot ser sí que no vaig ser jo, que vaig dir á ton pare, que digués al capitá, que…
Miliet: ¡Que voliau anar á jaure!
Gatneu: ¡Tu! ¡Patou!… (Invocantlo.) No, vaja, digas la veritat… aquí no hi ha cucineru ni timoner, tots som uns… me pots parlar com si fossim iguals… Digas, ¿jo volía anar á jáure? (S’ allunya.)
Mayoral: Contau tu, nen, ¿cóm va ser? ¿hi va haber tiros? ¿cops de destral?…
Miliet: No varem arrivar al abordatje; jo casi no sé com varem sortir d’aquell xáfech… fou protecció divina. (Besa l’escapulari.) Lo Serviola cridá: “¡Vapor á sotavent!” ¿Ne voleu de renechs y d’ays y ays?
Mayoral: ¿Un creuher inglés que ’us cassaba?…
Miliet: Lo Capitá doná ordre d’apagar los fochs, d’armar á la gent… y ell mateix, com si jugués á cou-dinar se va posar á carregar los canons… ¡fins á la boca! Eran la nostra sola esperansa.
Gatneu: (Tornant.) ¿Y las carrabinas? ¿y las destrals que jo duya?… ¡no, Patou! escolta, digas, digas si es veritat ó no que jo duya una destral á cada má, tres pistolas á la faixa y un sabre d’abordatge á las dents… així… que fins estaba mastegant un tros de tabaco negre y me ’l vaig tenir d’empassar.
Miliet: (Al Mayoral.) La lluna s’aixecá illuminant fredament argentadas ayguas sense habitants ni límits… Tothom miraba ’l cel, implorant aussili.
Gatneu: Jo guipaba l’estrella de matinada. De matinada s’aixeca oreig, y ab una mica de vent, per poch que fos… ¡fugíam!
Miliet: A mi ’m semblaba veure entre ’ls núvols sants y verges á qui la mare ’m té encomanat… Soptat… ¡poft! ¡poft! ¡poft! un soroll fosch.
Mayoral: ¿Lo vapor que ’us abordaba?
Miliet: Ja ’l teníam per la proa.
Gatneu: Va issar bandera de parlament.
Patou: ’Ns va etjegar una canonada.
Gatneu: Nosaltres duas… ¡y al diable frare y trona!
Patou: L’ inglés tenía una roda rompuda.
Gatneu: Y jo una pota… (Riuhen. Pausa.)
Mayoral: ¿Vau ser ferit de bala?
Patou: ¡No! un cop al sech de la cama fugint cap á la cuyna.
Gatneu: ¡Tu! (L’ amenassa y fugen al foro, després tornan.)
Mayoral: ¿Y llavors?
Miliet: L’inglés patullaba ab aquella armatosta rompuda, la Sirena reprenía ’l sèu andar y de l’orsada al passar prop dels jans…
Mayoral: ¿Una descarga?
Gatneu: Los hi vam dir que no s’hi cansessin gayre.
Miliet: Avans la nit reconeixíam l’isla de l’Ascenció… hem passat l’equador entre 25 y 26 de longitut, y ab navegació felís hem arrivat á la Carnera.
Mayoral: Hont fa prop d’un any que ’us esperabam. Tinch un munt de cartas vingudas d’Espanya per tots vosaltres.
Miliet: ¿N’hi ha per mi?
Mayoral: N’hi ha per ton pare… En Tomasito y un altre criat las portan de Cárdenas… Aviat serán aquí. Y mentres tant… (A Miliet) cridéulos tots… tinch ordre de la casa de no regatejar res. (Venen los mariners.) Oblideu los travalls passats. (Destapa botellas, ne fa destapar per las mulatas.) La señora vol que ’us obsequihi y quedéu contents.
Gatneu: ¿Quina senyora? ¿la mamá de D. Luisito?
Mayoral: Sí, viu á Cárdenas. Ahir ne vaig venir y al anarmen me va recomanar moltíssim… ab llágrimas als ulls… ¡que ’m va extranyar! me va dir le recomiendo sea muy generoso con la gente, muy amable con el Capitán…
Gatneu: ¿Qu’ ha estat per aquí D. Luisito? no sé qui ho deya…
Mayoral: Mentres vosaltres navegabau habia vingut de Barcelona y segóns tothom creya, debía quedarse aquí perque allá á la nostra terra hi viu molt disgustat… sino que la gent rica son esclaus dels interessos… ademés una casa com la de ca ’n Salvat no ’s liquida en quatre días y… D. Luisito ha tingut de entornarsen… Potser quan arrivéu á Barcelona, ell ja no hi sigui. No sé qué li passa que may s’está un mès en lloch… ne rebem cartas de tot lo mapa…
Escena III.
Entran mulatas, músichs, etc.. Trot de caballs. Tomasito que dòna una cartera al Mayoral.
Gatneu: (Al Mayoral.) ¿Que n’hi ha per mí de carta…? ¿Sañor don Corque?…
Mayoral: (Llegint.) Jordi Arrufat. (Repartint cartas.)
Gatneu: Corque Arrufado si ’us plau, en castellá Arrufado, cusineru á bordo…
Mayoral: Per tots n’hi ha… las llegireu aviat… ara gresca… (Destapa capsas de cigarros. Tots los mariners s’hi abocan.)
Patou: ¡Tants cada hu! (Cridant.)
Mayoral: ¡N’ hi haurá per tots torno á dir! (Ne destapa d’altres.)¡Tomasito! (Pren la cartera.) Anda, anda á bailar si no estás cansado.
Miliet: Tomasito… cantan una.
Gatneu: D’ aquellas que dònan nyonya… (Se preparan y concertan pera cantar y ballar, beuhen, fuman. Gran animació.)
Patou: ¡Venga!…
Gatneu: (Al Mayoral.) ¿Que ’m donas las mèvas de cartas?
Mayoral: Sí home sí, teníu. (N’hi dòna duas ó tres).
Miliet: (Tot content y anant d’una balladora á l’altra.) ¡No sé quina triar!
Mayoral: La que mes t’agradi. Aquí son totas mes carinyosas que no pas á lo Jamaica, plena d’esclaus que ’ls inglesos ’ns roban en alta mar, y tractan en las sèvas possessións pitjors que bestias. ¿Veus aquella? (una morena) es una guajira, una blanca de la tierra, la mare d’aquella era pelona.
Gatneu: (Interrumpintse de llegir.) Escolti… ab reserva, ¿y la mare de D. Luisito que també n’es de pelona? (Rihent.)
Mayoral: Es una mica fosca de color.
Gatneu: Mulata, conféssiu, per aixó ’l sèu marit no la ensenyaba. May la va portar á Barcelona.
Música.
(Los mariners vells seuhen, llegeixen ó ’s fan llegir las cartas. Gatneu llegeix fent gran pantomima. Terminat lo ball, Gatneu va al Mayoral, y exagerant, diu:)
Gatneu: ¡Quin’una que n’hi passa al Capitá!…
Mayoral: ¿Y aixó?
Gatneu: ¿Que coneix á la sèva noya?
Mayoral: Prou. Quan va morí ‘l pare de D. Luisito, jo era á Barcelona, vaig anar á passar un parell de días á Portnou y la vaig coneixer. D’ alló més maqueta… encara deu estar per casar… ¿veritat?
Gatneu: Jo li diré… ¡ho estaba! Ara, segóns me diuhen (la carta)… no s’ha casat; pero vaja, sembla qu’ ha anat á viure á casa del sèu currutaco, l’amo del barco…
Mayoral: ¿A viure ab D. Luisito? (Indignat.) ¡Calleu, mala llengua! si D. Luisito fa dos mesos qu’ es á Londres.
Gatneu: ¡Miri! carta canta. (Li ensenya.) Debía ser avans d’anarhi á Londres.
Mayoral: Calumnias, xerradurías… Y no ho torneu á dir á ningú. (S’ allunya.)
Gatneu: ¡Jo! ¡un pou per aixó dels secrets!… Ningú m’ho fa dir ni ab estanallas. (Ab la carta á la má cercant ab la vista.) ¡Patou, escolta! ¡Toni!… ¡Jaumet! (Tots, infundats ab las mulatas, no li fan cas y las segueixen.) No aneu gayre lluny… que ‘us perdreu… Després de tot… val més no dir res. Lo Grabat tè mal génit y mentres siguém embarcats… es l’amo… ab aixó… (’S tanca ’ls llabis.) ¡Quan siguém en terra, será altra cosa! (Cremat.) Tinch per ferlo callar. (La carta.) Veurém si tè dret de tractarme com si jo fos un no res. Sembla, á fe de Dèu, que m’hagi embarcat per forsa. Ans d’embarcarnos, lo Sacristá, ja m’ho va fregar pèls bigotis… en Patou m’ha tirat á la cara si ell y ma germaneta s’entenían… Lo fet es que sense adonarmen vaig de cusineru á bordo de la Sirena y encara no sé perqué ni de quína manera… ¡Jo qu’ estaba tan bè!… quatre nansas caladas al sech de la platja, un grapadet de musclos sota ‘l baraderu, y á la tarde ab los amichs… (Senyal de jugar á cartas.) No hi había días qu’ entre ‘ls musclos, algun llangostí que altre… y la manilla, no guanyés de duas á tres pessetas, menos quan perdía… las quedaba á deure… y tornaba á casa ma germana, la pobre Pitera que tè tant bon cor… y ’m feya menjar, y si estaba malalt me cuydaba, y si estaba sá m’apedassaba la roba, me la rentaba… Lo senyor Rector, ma germana, tothom, ¡qué home, sou jove! fa mass’anys qu’ aneu engorronit per la platja… ¡embarquéuse! Vaig resistir, dihent que no podía anar de mariner per mor de la trencadura, pero no hi va haber remey. T’has d’embarcar, me va dir ma germana… embarcat de cucineru… Ja qu’ ets tant bo per fer peixadas pèls dropos com tu, fesne per la tripulació de la Sirena… Lo Grabat no ’m voldrá, li vaig dir… Jo li diré que ’t prengui… y ’m va pendre ’l Grabat… ¡pero la Creu! Quan arrivi salvament á casa, cobraré lo que porto guanyat, potser pagaré lo que dech… y la porto de cap… planto una taberna per ma germana al carrer de Mar… fará d’alló més patxoca darrera ’l taulell… endemés hi ha la nebodeta que puja… ¡un pom de flors!… entre ellas duas y jo que ’ls portaré parroquians… en grande… ¡y al menos beuré de franch! ¡Hola! (Als mariners que tornan.) ¿Ja las heu acompanyat á casa á las senyoretas? las mamás las renyarán. (Rihent.) ¡Patou! Si ’m promets no dir res… ¿que no saps lo que passa á casa del Capitá?
Patou: ¿Y aixó?
Gatneu: De primer la sèva noya se’n va anar á viure, á Barcelona, ab D. Luisito… y ara ningú sap ahont para.
Patou: ¿Qué dieu?
Gatneu: “Sabrás (llegint) como la niña… la que ma germana va tenir ab en Menendez, sabrás como la ñiña ha tenidu un espanto… que m’ha hecho passar el pelegrino…” No, no es aquí. (Gira full.) ¡Ah! “Te hago assaber como la hica del Capitán fuí en Barcelona con yo, la de ’n Plomas, la Sorda, la Ció… su padrino… encétera, encétera… para demanar noticias vuestras al amo del barco, y sabrás como l’amo del barco feya tiempo que cortecaba con la Marieta, y sabrás como tenió una conversa con ella y de llavors… énsa… no… de llavors ensá, no la hemos tornado á ver por el pueblo, y disen si hace de gran senyora escundida en una torre de prop de Barcelona… sabrás…”
Patou: ¡Lo Capitá!… (Callan en sech.)
Escena IV.
Anteriors, Grabat que desembarca d’un bot y ’l Mayoral ab cartas á la má.
(Lo Grabat veu la carta á la má de Gatneu y ’l moviment que fan los mariners reculant tot mirantsel… –Mayoral dòna cartas al Grabat.)
Grabat: (N’ obra una impacient sense deixar d’ull á Gatneu y als mariners, llegeix rápit. Emoció gran.) ¡Del Rector! ¡no n’hi ha cap de lletra d’ella! ¿De la mare de D. Luisito? ¿recomana ’l sèu fill al mèu bon cor?
Mayoral: ¿Bonas noticias?
Grabat: (Se ’l mira sense respondre.) ¡Prou heu ballat! (Als mariners.) ¡A bordo!
Mayoral: Jo ‘ls había dit qu’ avuy… per ordre de la senyora podían passar la diada á terra, divertintse, beure, ballar. (Pausa terrible.)
Grabat: La senyora que mani á casa sèva, que mani als sèus criats. ¡Embarca! (A patadas y cops los dirigeix á la llanxa.) ¡Jo perdo ’l seny! ¡Imposible! (Copejant la carta oberta que tè á la má.) ¡Tu! (á Gatneu.) ¡quédat! (L’ atrapa pèl coll de la samarreta. Lo Mayoral se retira, ’ls mariners també.)
Gatneu: Haig d’aná á fer lo sopar.
Escena V.
Grabat, Gatneu, sols.
Grabat: ¿Entre las cartas qu’ han portat, n’hi había per tu?…
Gatneu: Veureu, Capitá…
Grabat: ¿De ta germana?
Gatneu: ¿De ma germana?… ma germana no sap escriure…
Grabat: Pero sap xarrar… y tu ara ‘ls llegías las noticias qu’ ella t’envía… ¿Parla de mi? ¿de casa?
Gatneu: Aixó de las cartas es sagrat.
Grabat: Més sagrat es lo nom d’una familia honrada… dónam la carta…
Gatneu: ¿Per qué?
Grabat: Pocas preguntas… per llegirla.
Gatneu: Es que…
Grabat: L’esca s’encén y jo m’arboro… no m’ho fassis dir un’altre vegada. Dónam la carta… ó llegeixla tu… quédat pèl tèu regalo las tendresas que ’t digui. Llegeixme las ratllas en que ’t parli de lo que s’ha passat á casa mèva, ¿m’enténs? No ’t fassis pregar… Si no llegeixes, te prench així (li posa las mans al coll) ¡ja ho saps! no necessito cap més arma per matar á un home… apreto ’ls polsos y has acavat de viure… Quan siguis mort, estés aquí, assentat sobre ’l tèu cadávre llegiré jo mateix lo que tu no vols llegirme… Si com ho temo, la carta conté infamias, llensaré ’l tèu cos á mar y ’ls tiburóns li donarán sepultura.
Gatneu: ¿Quína culpa tinch jo de lo que ma germana m’escriu? A ningú n’he dit… una paraula.
Grabat: Si no sou culpables ni ella ni tu, ’t faré un clot sota aquell cocotero… d’allá, y damunt la terra que ’t tapi hi faré plantar una creu… pero de totas maneras… ó llegeix… (Prepara las mans.)
Gatneu: No més diu que la noya…
Grabat: ¿La de casa?
Gatneu: No la sèva, la d’en Menendez ha tingut un espant…
Grabat: (S’impacienta y torna á fer ab las mans senyal d’argolla.) ¡Cuyner! (Veu terrible.)
Gatneu: (Molt depressa.) Y que la vostra no es al poble.
Grabat: Dónam la carta…
Gatneu: (Li dona ab por y fuig.) Teniu. (La carta ha caygut á terra. Pausa.)
Grabat: Vull duptar, necessito creure que ma filla m’espera ignocent… y pura, que ’l mèu adorat pare, aquell home tant honrat viu… y no obstant, dupto… un corch me rosega, aqueixas frases del Rector… tant ambiguas, tant alarmants!… la carta de donya Luisa le recomiendo á mi hijo! lo posat d’aqueixa gent quan m’han vist desembarcar. (Llegint.) “Lo vostre pare va anar á Barcelona per sapiguer noticias vostras. Trovantse á casa l’Armador va tenir un atropell; pero va serhi molt bèn assistit per la vostra filla que l’acompanyaba… Ara la noya no es al poble… ha anat á passar una temporada ab la Ció!” Lo pare deu ser mort… Ella… Dèu de misericordia, sigueu clement… (s’agenolla) y aquí… (la carta de ’n Gatneu per terra) aquí deu haberhi la veritat espantosa y núa… (Va per péndrela.) ¡No! ¡no! val més que no llegeixi… (La cull.) La rompo… en mil trossos!… (Va per rómprela, y al plegarla veu lo nom de sa filla.) “…la noya del Capitá…” (Refentse.) Semblo un bordegás de quinze anys! ¿no he dit que no la llegiría?… (Torna á plegarla per esquinsarla.) Un plech del paper amaga ’l acavament de la frase “…la noya del Capitá…” (Decidit.) ¡Estich sol! A ningú he promés que no llegiría… ¡Sí! m’ho he promés á mí… ¿Pero quí soch jo? (Sarcástich.) ¿Quí ets, Pau? (Somrihent.) ¿Quí ets, quan las fibras més sensibles del cor se ’t rompen?… un no res… “la noya del Capitá (pausa, gira full y llegeix depressa) s’ha deixat enganyar per un home…” ¡No hi veig! (Llegint.) “S’ha deixat enganyar per don Luisito, que, segons diuhen…” (Llegint un mot que no pronuncia.) ¡Ah! ¡impossible! ¡imposible! ¡maledicció! ¡veniu! ¡m’aufego! ¡m’aufego!… ¡Desseguit!… ¡desseguit!… pendré ’l vapor… (Parlantse com si tirés plans) y d’aquí vint días… un mes! soch á casa y ho mato tot!
Escena final.
Grabat, Mayoral.
Mayoral: ¿Qué passa, D. Pau? ¿qué teníu? (Alarmat.)
Grabat: ¡Escoltéu! (Aufegantse.) D. Luisito ha estat á Cárdenas… m’ho diu sa mare (mostrant la carta.) ¡Un cavall! armèu lo bot (donant ordres) ¿quants días hi va estar? ¿per qué va venir? ¿per qué sabent que jo estaba per arrivar se’n ha tornat á Europa?…
Mayoral: ¿A Europa? ¡qué se jo! me sembla que van dir si de l’Habana aniria á Nova York.
Grabat: ¡Jo perdo ’l seny! no diguéu res, no… faré parlar á la mare (copejant la carta); ara comprench las súplicas… lo perqué ’m prega que quan me trovi ab son fill lo tracti ab dolsura… ¡Ella! la filla d’esclaus que ’n Salvat va pendre per dona deu coneixer… lo secret que sospito. La faré parlar… parlará ó la mato… y després á Europa (Se regira las butxacas.) ¡Sí: vuyt onsas, una lletra de mil duros! me sobran diners no torno á bordo.
Mayoral: ¿Y la Sirena?
Grabat: ¡Creméula, desembarqueu la gent, tiréula á pico!…
Mayoral: Capitá… (Un criat porta un cavall.)
Grabat: ¡No soch Capitá… soch pare: pare no més!… (Plorant fort.) ¡Deixeume! (Fuig.)
Teló.