CAPÍTOL I

A tres homes els cal un canvi. -Acudit que demostra el mal que prové de la decepció. -Covardia moral de George. -Harris té idees. - Rondalla de l'antic mariner i l'inexpert yachtman. -Una tripulació ben amical. -Perill de fer-se a la mar quan el vent ve de la terra. -Impossibilitat de salpar quan el vent ve de la mar. -Els arguments de Ethelbertha. -La humitat del riu. -Harris proposa una tournée en bicicleta. -George pensa en el vent. -Harris proposa la Selva Negra -George troba obstactes en els turons. -Pla que Harris ha triat per a pujar pels turons. -Mistress Harris interromp.

-El que ens cal, a nosaltres- va dir Harris -és un canvi.- A l'ensems s'obrí la porta i Mistress Harris tragué el cap per dir que Ethelbertha l'havia enviada a recordar-me que no devíem trigar a ésser a casa amb motiu de Clarence. Jo penso que Ethelbertha s'amoïna massa pels nens, car positivament al noi res no li passava d'estrany. Amb la seva tia havia sortit aquell matí; i succeeix que, si ell esguarda amatent l'aparador d'una pastisseria, ella el fa entrar i li compra bunyols de crema i dames d'honor fins que el petit insisteix que en té a bastament i refusa menjar cap altra llaminadura qualsevol. Llavors el nen tan sols demana una mica de púding en arribar l'àpat de la migdiada, i Ethelbertha es preocupa que no mengi més.

Mistress Harris afegí que fóra ben pensat per tots pujar aviat a dalt, car ens interessaria també no perdre la narració de Muriel titulada La tertúlia del foll barreter, treta d'Alícia al país de les meravelles.

Muriel té vuit anys i és la segona filla de Harris: una noieta ben ardida, que em complau més de veure quan més tragino al cap coses serioses. Nosaltres vam respondre que, en finar els nostres cigars, hi aniríem tot seguit, però que no deixés començar Muriel fins que fóssim allí. Mistress Harris va anarse'n tot prometent retenir l'ansietat de la nena. Harris, tan aviat fou tancada la porta, reprengué la frase interrompuda:

-Vosaltres sabeu el que vull dir: un canvi de vida complet.

La qüestió era com assolir-lo.

George proposà empendre qualque negoci: l'unica mena de proposició que ell podia fer. Un solter pensa que una dona casada no sap bastant per a sortir-se del camí d'una apisonadora, és a dir, que no veu més enllà del nas i és cosa fàcil l'entabanar-la. Certa vegada vaig conèixer un jove enginyer que pensà anar a Viena per qualque negoci, i, en demanar-li la seva dona quina mena de negoci era, va dir-li que tenia l'obligació de visitar les mines de la capital d'Austria per donar uns informes. La dona va dir-li que hi anirien plegats: ella era així. El marit tractà de dissuadir-la, fent-li veure que una mina no és certament el lloc que escau a una dona gentil; però replicà ella que bé ho comprenia i, per tant, no pensava de baixar als caus: es conformava amb veure'l sortir als matins i distreure's fins a son retorn donant una ullada als aparadors de les botigues, comprant quelcom que podia mancar-li. Aixi ho realitzaren, i ell no veia com desfer-se'n. Per espai d'uns inacabables dies d'estiu va visitar realment les mines de les encontrades de Viena, escrivint-ne, a les nits, els detalls, que la dona posava al correu, per a sa fàbrica, a la qual no importaven ni gens ni mica.

Fóra per a mi de plànyer que Ethelbertha o Mistress Harris pertanyessin a la mena aquesta d'esposes. De totes maneres, el més encertat és no fer-ne gaire ús, dels negocis… Aquests devien ésser reservats per a casos de veritable urgència.

-No- vaig dir jo aleshores: -el cas és ésser francs i nobles. Jo diré a Ethelbertha que hom mai no evalua la felicitat que gaudeix: li faré veure que amb idea d'apendre d'apreciar més bé els propis aventatges, com sé que ho serien, projecto separar-me d'ella i dels nens almenys durant tres setmanes. Li diré- vaig seguir girant-me envers Harris -que heu estat vós de qui he après mon deure en aquest respecte; que és a vós a qui nosaltres deurem…

Harris deixà precipitadament a la taula el vas que tenia a la mà.

-Si tant us fos, estimadíssim amic- espetà ell -preferiria ben bé que res no diguèssiu. Ella no deixaria de comentar-ho amb la meva dona, i… bé, no em faria feliç de guanyar un crèdit que no mereixo.

-Certament que ho mereixeu- vaig insistir: -ha estat la proposició vostra.

-Però la idea me l'heu donada vós- altra vegada interrompé Harris. -Vós sabeu com dèieu l'error que per a un hom suposa l'ésser sempre dins el mateix cau, i que la continuïtat del viure domèstic fastigueja cosa de no dir.

-Parlava en un ample sentit general- vaig argumentar, explicant-li-ho.

-M'havia sobtat el pensament que ho faríeu, i havia pensat de repetir-ho a Clara. Ella té un alt concepte del vostre seny, i tinc la seguretat que si…

-No ens exposem- vaig interrompre jo, pel meu compte. -És un afer delicat i obiro la forma de sortir-ne. Direm que George ens va inspirar.

Hi ha una manca d'acudits benefactors, en George, que mantes vegades m'empipa de trobar-n'hi. Hom hauria imaginat que es plauria, amb l'ocasió d'ajudar dos amics antics a sortir d'un dilema, i, contràriament, ho va pendre a desgrat.

-Podeu fer-ho així- digué George, -i jo els explicaré a totes dues que el meu pla original era d'empendre una excursió… plegats amb la canalla; que jo faria venir la meva tia, i que llogaríem un encisador castell antic que sé a Normandia, a la costa, on l'estada és particularment favorable als petits, i la llet com no es troba enlloc d'Anglaterra. Afegiré que vosaltres trepitjàreu la proposició argumentant que assoliríem millors gaudis anant-hi sols.

Amb un home com aquest George, l'amabilitat és cosa inútil: cal ésser ferms.

-En aquest cas- va dir Harris, -jo clouré la proposta. Pendrem el castell; fareu venir la vostra tia… Jo m'encarrego que ella no sigui descuidada, i tindrem una mesada d'aquelles diversions. Els nens vos estimen molt. Aquest i jo no ens trobarem enlloc. Heu promès d'ensenyar a Edgard de pescar, i sou vós qui tindreu de ballar l'ou. Des de diumenge passat que Dick i Muriel no parlen sinó del vostre hipopòtam. Tindrem dinar als boscos… amb només que onze de colla, i a les nits farem música i recitats. Muriel és mestra ja en almenys sis obres, com deveu saber, i tots els altres nois són ben estudiosos.

George restà lassat. No en té, certament, de valor per a sostenir els seus projectes; però en decaure ho va fer sense solta. Digué que, si nosaltres érem mesquins i covards i tan baixos de cor per a fer tan dolenta acció, ell ho deixaria córrer; i que, si no era el meu compte finir amb l'ampolla de vi clar, ell es pendria el treball de fer-se un vas. I afegí quelcom, que no venia a pèl, pensant que tant Ethelbertha com Mistress Harris eren dones de seny que judicarien d'ell millor que això, per a atribuir-li semblant proposta.

Closa aquesta petita qüestió, restava el cas de la mena de canvi que ens esqueia.

Harris, com de costum, era partidari de la mar. Digué conèixer un yacht que talment era el que ens convenia: un que podíem menar nosaltres mateixos, sense precisar aquesta colla de ximplets que augmenten les despeses en perjudici de la poesia. A un vailet que se li donés, podria menar-lo.

Coneixíem el yacht, i li vam dir que hi haviem estat. Fa olor de salobre i herbes marines, amb exclusió de cap altra olor. No hi ha vent marí que pugui amb ell. Pel que es refereix a l'olor, hom creuria trobar-se d'estada a Limehouse Hole. No hi ha lloc per a guarir-se de la pluja. La cabina és de deu peus per quatre, i la seva meitat l'ocupa una estufa que es desfà a peces en tractar d'encendre-la. El bany s'ha de pendre a coberta, i la tovallola se'n fuig per la banda al moment precís que hom surt del cubell. Harris i el noi farien tot el treball interessant: tirar de les cordes, desplegar les veles, fer-lo sortir i deixar-lo relliscar sobre les ones, i totes les altres feines… deixant a George i a mi la qüestió de pelar les patates i rentar els plats.

-Molt bé, així- digué Harris -prenguem un bon yacht amb bon patró, i fem les coses com calen.

A això vaig objectar jo, perquè conec el patró, que ses condicions per a navegar consisteixen a descansar en el que en diu plena mar, on ell pot restar ben a prop de sa dona i sa família, sense esmentar sa cerveseria favorita.

Fa alguns anys, aleshores que jo era jove sense experiència, vaig llogar un yacht. Tres motius s'havien combinat per conduir-me vers aquesta follia: un cop inesperat de fortuna, l'expressió que m'havia fet Ethelbertha del seu desig de l'aire del mar, i el trobar-me casualment, al següent matí, amb un exemplar del Sportsman, estant al Club, en el qual vaig llegir el següent anunci: «Als yachtmans: única oportunitat. «Rogue», 28 tones -Iola. -Havent estat cridat el propietari, per a un afer, està disposat a llogar aquest galg de mar, superbament equipat, per qualque periode llarg o curt. -Dues cabines i saló. -Pianet marca Woffenkoff. -Nou artefacte per al bany. -Preu, deu guinees per setmana. -Dirigir-se a Pertwee i Cia, 3, Bucklersbury.»

Allò va semblar-me com la resposta a una pregària. El nou aparell de bany no m'interessava, pensant que qualsevulla rentat que preciséssim podria esperar; però el pianet de Woffenkoff em seduïa. M'imaginava a Ethelbertha tocant, als vespres, quelcom amb ritornello, que la tripulació, una mica assajada, podria acompanyar, tot dirigint-nos vers la llar com un galg del mar sobre les ones d'argent.

Prenent un cotxe vaig fer-me conduir al número 3 del carrer Bucklersbury. Míster Pertwee era un cavaller d'aspecte senzill, que tenia una oficina al tercer pis. Va mostrar-me una aquarel·la del «Rogue», que l'empenta del vent feia volar. La coberta feia un angle de 95 graus amb l'oceà. A la pintura no hi havia cap ser humà sobre coberta, i jo vaig suposar que havien relliscat a la mar. Realment no es comprenia que persona hagués pogut romandre sense ésser clavada, i vaig assenyalar aquest desaventatge al llogater, que aleshores va explicar-me que l'aquarel·la representava al «Rogue» en un viratge quan va guanyar la renomenada copa Medway. Mister Pertwee donava per fet que jo sabia tot el que es referia a l'esdeveniment, en forma que va deixar-me sense valor per a fer cap més pregunta. Dues taques petites, a prop del marc de la pintura, que jo havia preses en principi per unes corques, venien a ésser, segons semblava, el segon i el tercer guanyador d'aquesta cèlebre regata: Hi havia també una fotografia del yacht anclat a Gravesend, que impressionava menys, però donava idea de major estabilitat; i, havent estat contestades satisfactòriament totes les altres meves preguntes, vaig llogar el vaixell per una quinzena. Mister Pertwee digué que era una sort que sols el volgués per una quinzena (més tard vaig convenir amb ell) car endavant el tenia compromès per altre; si l'hagués volgut per tres setmanes hauria tingut de refusar.

Convingut d'aquesta forma el lloguer, Mister Pertwee va demanar-me si tenia pensat patró. El què no fos així va ésser també una sort (les coses semblaven resoldre's amb fortuna en tots sentits), car Míster Pertwee estava segur que res podia fer millor que servar Mister Goyles, que el patronejava aleshores, i que m'assegurava que era un excel·lent patró: l'home que coneixia el mar com si fos la seva pròpia dona i que mai no havia causat un naufragi.

Érem al matí, i el yacht es trobava anclat a Harwich. Vaig pujar al tren de les 10'45 a l'estació del carrer de Liverpool, i a la una en punt estava enraonant amb Míster Goyles a coberta.

Aquest Goyles era un home gras, de gestos paternals. Vaig dir-li el meu projecte d'anar bordejant les illes holandeses i pujar després cap a Noruega; i a tot això ell, responia afirmant, aparentant un gran entusiasme per l'excursió, i afegint que hi trobaria un veritable gaudi. Tot seguit tractàrem de la qüestió del proveïment, i el seu entusiasme augmentava. La quantitat de queviures apuntada per Míster Goyles confesso que em va sorpendre: Si haguéssim viscut als temps de Drake i l'Amèrica espanyola, hauria sospitat que es preparava per a quelcom fora de la llei; però ell reia d'aquella faisó paternal, i em va respondre que res no era exagerat. Cas de sobrar cosa, la tripulació ho arreplegaria i s'ho emportaria a llurs cases… Sembla que era el costum, i, malgrat semblar-me a mi que anava a fer el proveïment d'aquella gent per tot l'hivern, res no vaig objectar per no semblar coquí. La quantitat de beguda que calia, també va sorpendre'm. Vaig parlar del que precisaríem per part meva, i Mister Goyles parlà en nom de la tripulació. Dec dir-ho en favor seu: ell no pensava més que en els seus homes.

-Nosaltres no volem res que s'assembli a una orgia, Mister Goyles- vaig indicar-li.

-Orgia?- replicà ell. -Això són només que dues gotes que acostumen a pendre amb el te.

M'explicà la seva llei, que era escollir bona gent i tractar-la bé.

-Treballen millor per a un, i tornen altra vegada.

Pel que toca a mi, no desitjava pas que tornessin altra vegada. Començava a agafar-los certa antipatia, encara abans de conèixer-los. Els considerava ja com una tripulació d'embriacs i golafres; però Mister Goyles parlava amb tanta d'animació, i jo tenia tan poca d'experiència, que un cop més vaig deixar-lo que sortís amb la seva. Demés va prometre'm que també en aquest respecte en tindria cura personalment que res no fos vessat, i quedà encarregat de cercar la ditxosa tripulació, dient-me que ho podia fer ben bé i que ho faria de bon grat, amb l'ajut de dos homes i un noi; però jo vaig pensar que, si es referia a lo de desembarrassar els queviures i la beguda, feia curt. Però probablement parlava de la navegació del yacht.

Camí de casa, vaig anar a veure el meu sastre, i li vaig encomanar un vestit de yachtman i un capell de roba blanca, que em va prometre fer a la carrera i tenir-ho llest per al dia. Després, un cop a casa, vaig contar a Ethelbertha tot el fet. El seu gran delit fou minvat molt per una reflexió: Podria la modista enllestir-li el vestit a temps?: la mena de reflexions que se li acuden a una dona.

La nostra lluna de mel, que gaudíem de no gaire, havia estat interrompuda en certa manera. Decidírem de no convidar ningú i tenir el yacht per a nosaltres sols. ¡I alabat siga Déu per haver-ho decidit així! El següent dilluns, ben mudats amb els nostres nous vestits, ens dirigírem envers el yacht. No recordo ben bé el que Ethelbertha portava; però, fos el que fos, li esqueia molt favorablement. El meu abillament era d'un blau fosc, orlat d'una trena estreta i blanca que em sembla que donava el cop.

Míster Goyles sortí a rebre'ns a coberta, i ens digué que la taula era servida. Dec reconèixer que Goyles havia contractat un cuiner bastant destre. Quant als altres membres de la tripulació, llurs habilitats no podien lluir-se encara. Parlant d'aquests en un moment de descans, puc dir, malgrat tot, que semblaven una tripulació ben alegre.

El meu pensament havia estat de, ben dinats, a llevar ancles, i jo, a l'ensems, fumant ma cigarreta, amb Ethelbertha a ma vora i apoiats a la borda, contemplaríem les blanques roques de la mare pàtria, que s'enfonsaven de mica en mica en l'horitzó. Ethelbertha i jo realitzàrem la nostra part del programa, i aguardàrem a coberta tots sols.

-Sembla que s'ho prenen amb calma- va dir Ethelbertha. -Si en el curs de quinze dies- vaig respondre-li -es mengen la meitat del que hi ha al yacht, necessitaran un temps bastant llarguet per a cada àpat. El millor que podríem fer és no donar-los pressa: si no, no acabaran amb la quarta part del que hi ha.

-Segurament se n'han anat a jeure- comentà ella més tard. -Aviat serà temps de pendre el te.

Certament que s'estaven massa quiets. Vaig avançar-me a una escotilla i vaig demanar a grans crits el capità Goyles. Vaig cridar tres cops, i llavors va pujar amb molta de calma. Semblava ésser més pesat i més vell que quan el vaig veure la darrera vegada, i portava a la boca un cigar apagat.

-Quan estigueu llestos, capità Goyles, sortirem.

El capità Goyles es tragué el cigar de la boca.

-No pas avui. No ho farem avui, senyor, amb la vostra llicència.

-Què? Doncs què passa amb el dia d'avui?

Jo sé que els mariners són gent supersticiosa, i vaig pensar que potser el dilluns era considerat de malastrugança.

-Amb el dia d'avui res, no passa- respongué el capità Goyles: -és en el vent que penso, car no sembla voler canviar.

-Però és que necessitem que canviï? Penso que és com devia ésser, mort al darrera nostre.

-Sí, sí; mort és la paraula. La nostra mort seria si volguéssim sortir amb aquest vent. ¿Veu vostè, senyor?- m'explicà en resposta a la meva sorpresa. -Aquest és el que nosaltres diem un vent de terra: vol dir que bufa directament de la terra, diríem.

En reflexionar sobre el que deia, vaig trobar que tenia tota la raó: el vent venia de la terra.

-Pot canviar al vespre- digué el capità, més esperançat. -De totes maneres no és violent, i el vaixell cavalca bé.

El capità Goyles tornà son cigar a la boca, i jo vaig tornar a popa per explicar a Ethelbertha el perquè de la trigança. Ethelbertha, que semblava no estar tan joiosa com en pujar a bord, volia saber per què no podíem sortir quan el vent venia de la terra.

-Si no vingués de la terra, vindria del mar i ens empenyeria enrera, altre cop cap a la costa- digué. -A mi em sembla que precisament és el vent que ens cal.

-Això t'ho fa veure la teva manca d'experiència, nena… Sembla ésser el vent que ens cal, però no ho és. És el que nosaltres diem un vent de la terra, i un vent de la terra és sempre perillós.

Ethelbertha volia saber per què un vent de la terra és sempre perillós. Les seves preguntes m'empiparen un xic. Potser anava posant-me malhumorat. El monòton moviment d'un yacht anclat deprimeix el més ardent esperit.

-No t'ho puc explicar- vaig dir-li. I allò era ben veritat. -Però fer-se a la mar amb aquest vent seria la major de les bogeries; i jo t'estimo massa, nena, per a exposar-te a perills innecessaris.

Vaig pensar que aquesta era una bona conclusió; però Ethelbertha replicà, simplement, que, vistes les circumstàncies, hauria estat el millor no anar a bord fins el dimarts. I deixà la coberta.

Al matí el vent virà en rodó al nord. Vaig aixecar-me de bon matí, i li ho vaig fer observar al capità Goyles.

-Sí, sí; així és, senyor- afirmà. -És una dissort, però no pot evitar-se.

-Vol dir que no fóra possible, de sortir avui?

El capità, sense enutjar-se del to de la meva pregunta, es posà a riure.

-Bé, senyor; si vostè volgués anar a Ipswich, diria que no ens podia afavorir més; però la nostra destinació, com sap, són les costes holandeses… Heu's ací.

Corro a abocar-li la notícia a Ethelbertha, i convinguérem a passar el dia a la costa. Harwich no és pas una ciutat alegre. Cap al vespre diriem que lassa l'esperit. Vàrem pendre el te amb créixens a Dovercourt, i després retornarem al moll a cercar el capità Goyles i el bot. L'esperàrem durant una hora. Quan vingué estava més alegre que nosaltres. Si ell mateix no m'hagués dit que mai no bevia sinó un vas de ponx calent en tornar a la nit, hauria pensat que estava embriac.

Al següent dia el vent era del sud, la qual cosa féu inquietar el capità, car semblava que era igualment insegur moure's o aturar-se on estàvem. L'única esperança era que canviés abans que no succeís quelcom. Aleshores Ethelbertha havia començat a agafar antipatia al yacht. Deia que, per ella, hauria preferit passar la setmana en una banyera, trobant que almenys una banyera no es belluga.

Vàrem passar un altre dia a Harwich, i aquella nit i la següent el vent romania encara del sud. Dormírem a l'hotel Cap del Rei. El divendres el vent venia de l'est. Vaig topar amb el capità Goyles al moll, i li vaig dir que, vist això, podíem començar el viatge. Ell semblava irritat de la meva insistència.

-Si vostè sabés una mica més, senyor, veuria per vostè mateix que no és pas possible: el vent està bufant directament de la mar.

Jo vaig demanar-li:

-Capità Goyles, féu el favor de dir-me què cosa és la que jo he llogat: ¿és un yacht o una casa flotant?

Ell aparegué sorprès de ma pregunta i va dir:

-És una iola.

-El que vull saber és si pot moure's o és un malendreç; car, aleshores, digueu-m'ho francament; cercaré algunes eures i testos per posar-los sobre les escotilles. Posarem flors i un envelat sobre la coberta, i ho deixarem bellament ornat. Peró si pot moure's…

-Moure's?- interrompia el capità. -Si aconseguim un vent propici darrera el Rogue…

-Però què és, un vent propici?

El capità Goyles semblava capficat.

-En el curs d'una setmana- vaig afegir -hem tingut vent del nord, del sud, de l'est i de l'oest… amb variacions. Si imagineu altre indret de la brúixola d'on pugui venir, digueu-me'l i esperarem per ell; si no, i si aqueixa àncora no ha arrelat al fons de l'oceà, l'aixecarem avui i veurem el que passa.

Ell s'adonà que jo havia pres un determini.

-Molt bé, senyor: vostè és amo i jo sóc per obeïr. Solament tinc un fill; i, com que encara depèn de mi, gràcies a Déu, no dubto que vostè es recordarà d'ell, en son testament, com de la vella.

La seva solemnitat va impressionar-me.

-Mister Goyles- vaig dir-li: -¿hi ha cap esperança, en qualque temps, d'apartar-se d'aquest maleït lloc?

La genialitat amable del capità li retornà.

-Vostè veu, senyor? Aquesta és una costa molt particular. Estaríem bé un cop fora d'ella; però apartar-se amb un closca de caragol com aquesta… és qüestió de mirar-s'ho.

Deixí al capità en la seguretat que observaria el temps com una mare ho faria amb son fillet adormit. Eren ses pròpies paraules, que em semblaren corprenedores. Altra vegada vaig veure'l a les dotze. De la finestra de la cadena de l'àncora estant, guaitava el temps.

A les cinc d'aquella tarda me'n passà una de sortosa. Al mig del carrer de Hing vaig trobar un parell d'amics yachtmans que havien tingut de romandre a terra per una averia al timó. Vaig dir-los la meva història, i ells semblaven menys sorpresos que divertits. El capità Goyles i els dos homes estaven encara observant el temps. M'adreço vers l'hotel i preparo a Ethelbertha. Tots quatre anàrem plàcidament al moll, on trobàrem el bot. A bord sols hi havia el minyó. Els meus amics es feren càrrec del yacht, i a les sis fugíem alegrement de la costa.

A la nit arribàrem a Aldvorouch, i l'endemà ens dirigírem a Yarmouth, on els meus amics m'havien de deixar, i vaig decidir de deixar el yacht a mon torn. Les provisions les vàrem vendre a la platja de Yarmouth, fent-se subhasta de bon matí. Vaig tenir una pèrdua, però també vaig tenir la satisfacció de… «mirar bé», el que havia fet i entabanar el capità Goyles. El Rogue el vaig deixar a càrrec d'un marí de la localitat, que per un parell de lliures es comprometè a tornar-lo a Harwich, i nosaltres retornàrem a Londres per tren.

Potser que hi hagi d'altres yachts distints del Rogue i patrons diferents de Mister Goyles; però aquella aventura m'ha deixat un prejudici contra uns i altres.

* * *

George pensà que el llogar un yacht suposava una pila de responsabilitats, i vam, per això, abandonar la idea.

-I què em dieu del riu?- insinuà Harris. -Altres cops hi hem passat estones delicioses.

George sacsejà silenciosament sa cigarreta, i jo vaig trencar una altra nou.

-El riu no és pas el que era en altre temps- vaig dir. -Hi ha no sé què, però hi ha quelcom… una humitat… a l'aire del riu, que fa sempre ressentir mon lumbago.

-A mi em passa el mateix- digué George. -No sé pas com és, però ara mai no puc dormir prop d'un riu. Vaig passar una setmana a casa Joe a la primavera, i tots el matins em despertava a les set en punt i jamai no dormia més.

-Jo solament inspirava una idea- observà Harris. -Pel que toca a mi, no crec tampoc que em sigui bo. Em sento de la gota.

-El que a mi més m'afavoreix- vaig dir -és l'aire de la muntanya. ¿Què us semblaria una excursió a peu per Escòcia?

-A Escòcia sempre plou- digué George. -Hi vaig estar tres setmanes l'any anterior, i mai el temps no era eixut, ni una sola vegada… Res, doncs, d'això.

-A Suïsa el temps és bastant bo- digué Harris.

-Elles mai no aprovarien la nostra marxa a Suïssa, anant tots sols- vaig dir jo. -Bé sabeu el que va passar la darrera vegada. Devem triar un lloc on cap dona ni minyoneta de delicada educació pugui trobar-se. Un país de dolents hotels i molestos viatges, en què nosaltres tinguen de patir-ne els inconvenients: treballar durament, potser dejunar…

-Molt bé: això és- interrompé George, -això és. No oblideu que jo vinc amb vosaltres.

-Heu's aquí!- exclamà Harris. -¡Una excursió en bicicleta!

George dubtava.

-Han de pujar-se moltes costes, en una excursió així- digué -i de vegades el vent ve a contracursa.

-També hi ha baixades,i el vent ajuda al darrera- digué Harris.

-Jo mai no ho he notat- afegí George.

-Doncs en res no podreu pensar millor que en una excursió en bicicleta- insistí Harris.

Jo era inclinat a convenir amb ell.

-I us diré lloc: per la Selva Negra.

-Què? Tot, allí, són pujades- digué George.

-No pas tot- afegí Harris: -solament cosa de dues terces parts, i hi ha quelcom que haveu oblidat.- Girà els ulls a l'entorn cautelosament, i baixà la veu com un murmuri. -Hi ha petits carrils que pugen aquelles costes; petites cremalleres que…

La porta s'obrí i aparegué Mistress Harris dient que Ethelbertha es posava el capell i que Muriel, després d'esperar, havia recitat ja la tertúlia del foll sombrerer sense nosaltres.

-Al Club demà a les quatre- em digué Harris a cau d'orella gairebé en aixecar-se de la cadira, la qual consigna vaig transmetre a George en pujar dalt.

CAPÍTOL II

Un afer delicat. -El que podia haver dit Ethelbertha. -El que va dir. -El que digué Mistress Harris. -El que diguérem a George.- Sortirem el dimecres. -George suggereix la possibilitat de servir-nos culturalment. -Harris i jo ho posem en dubte. -Quin treballa més en un tàndem. -Opinió del que va davant. -Punts d'obir del que va darrera. -De com Harris perdé la seva dona. -La qüestió de l'equipatge. -La saviesa del meu oncle difunt Podger. -Principi de la història d'un home que tenia un sac.

Aquell vespre mateix vaig abocar-ho tot a Ethelbertha. Vaig començar fent-me un xic el neguitós, amb la idea que Ethelbertha se n'adonés; a la qual cosa jo assentiria, explicant-ho per pressió cerebral. Llavors parlaríem de l'estat general de la meva salut i de l'evident necessitat que prengués aviat mides radicals. Pensava que amb una mica de tacte podria arreglar-me-les de manera que la proposició sortís de la mateixa Ethelbertha. Me la imaginava dient: «No, estimat; és un canvi d'aires, el que necessites, un canvi complet. T'has de convèncer i marxar a fora un mes. No em diguis que vagi amb tu. Bé conec que t'agradaria més que hi anés, però no vull. És la companyia d'altres homes, el que necessites. Mira de persuadir a George i Harris perquè vagin amb tu. Creu-me; un cervell tan treballat com el teu, requereix de tant en tant un descans de les preocupacions casolanes. Oblida per un moment que els nens necessiten lliçons de música i sabates i bicicletes, amb tintura de riubarbre, tres cops diaris; oblida que a la vida hi ha d'aitals coses com són els cuiners, els empaperadors de la casa, els gossos del veí i els comptes del cansalader. Marxa a un verd recó de la terra on tot et sigui nou i estrany, on el teu cervell agotat pugui trobar pau i idees fresques. Marxa per un espai de temps i dóna'm ocasió que m'adoni de la teva manca al costat meu i reflexioni sobre la teva bondat, que tinc sempre al davant; car és molt humà que jo no ho consideri sovint, de la mateixa manera que hom es fa indiferent a la benedicció del sol i a la bellesa de la lluna. Marxa i retorna refrescat de cap i de cos, més eixerit, millorat (si això fos possible), del que marxes.»

Malgrat que assolim els nostres desigs, mai no vénen revestits de nostre grat. En poques paraules: Ethelbertha no semblava adonar-se del meu neguit, i, en tenir jo de fer-li'n esment, vaig dir:

-Mira, perdona'm, però aquesta nit no em trobo el mateix…

Ella digué:

-I ara! No havia notat cap diferència! ¿Què et passa, doncs?

-No t'ho puc ben dir; fa algunes setmanes que m'ho sento venir.

-Deu ésser aqueix whisky.

-És quelcom més seriós. Em penso que no sigui més mental que corporal.

-Deus haver estat llegint altra vegada aquelles cròniques mèdiques…- afegí ella amb una certa compassió. -¿Per què no prens el meu consell i no les llences al foc?

-Doncs tampoc no són aquestes critiques mèdiques. Darrerament han estat afalagadores… una o dues d'elles.

-De què et prové, doncs? Deu tenir la seva explicació.

-No, no la té, i això és el més remarcable de tot. Solament ho puc explicar com una estranya sensació d'inquietud que sembla haver-se apoderat de mi.

Ethelbertha m'esguardà amb uns ulls especials; però, com que res no deia, vaig seguir la meva argumentació.

-Aquesta dolorosa monotonia de la vida, la felicitat sense esdeveniments, sense variants, d'aquests dies, aclaparen un hom…

-Jo no els sabria plànyer- digué Ethelbertha. -D'altra mena els podríem tenir menys agradosos.

-No n'estic completament cert, d'això. Dins una vida de gaudi seguit, puc imaginar la dolor com una variant benvinguda. De vegades penso si els Sants del Cel no sentiran la continua serenor com una càrrega pesant. A mi, el viure d'infinita felicitat, ininterromput per una sola nota de contrast, em faria esdevenir boig. Suposo que sóc una estranya mena d'home: de vegades ni jo mateix m'arribo a entendre; hi ha moments que jo mateix m'avorreixo.

Sovint, un curt discurs com aquest, endreçat a recòndites fondàries d'indescriptible emoció, han commogut Ethelbertha; però aquesta nit semblava estranyament incompassiva. Pel que fa al cel i sos possibles efectes sobre meu, em digué que no em capfiqués amb aquestes coses, fent-me veure que sempre és bogeria caminar a l'encontre d'un mal que potser per si mateix mai no vindria. Quant a ésser jo una estranya mena d'home, va suposar que no estava en mi l'evitar-ho; i, mentre la gent al meu entorn estigués disposada a acceptar-me, era assumpte finit. La monotonia del viure, afegí que era per a tots dos, i en això sí que em compadia de debò.

-Tu no pots pensar- digué -com ansio de fer, algun cop, una escapada de tu mateix; però, com que sé que no fóra possible, m'estic de rumiar-ho.

Mai no havia oït parlar Ethelbertha d'aital faisó. Va esbalair-me i agraviar-me més enllà de la mida.

-Certament que no és gaire carinyosa l'observació que em fas- vaig dir-li. -No em sembla allò que diríem una observació marital…

-Bé que ho sé així; i és per això que mai, fins ara, no t'ho havia dit- continuà ella. -Vosaltres, els homes, no podeu capir que, per molt enamorada que del seu espòs sigui una dona, hi ha vegades que en certa manera la fastigueja. No pots pensar com desitjo, algun cop, de poder posar-me el meu capell i sortir sense que ningú no em demani on vaig, perquè me n'hi vaig, si seré gaire temps fora i quan retornaré. No pots pensar com desitjo, alguns cops, encomanar un àpat del meu exclusiu grat i de la canalla, que, en veure'l, agafessis el teu barret i te n'anessis al Club. Mai no pots pensar com hi sóc abocada, moltes vegades, a convidar a casa l'amiga que em plagui i que sé que et desplau a tu; anar a veure les persones que m'agrada de veure; jeure quan sóc afadigada; llevar-me quan sento que ho vull fer així… Però dues persones que viuen plegades són obligades contínuament a sacrificar-se llurs propis desigs. De vegades és favorable apaivagar la tensió un xic.

Més endavant, tot rumiant les paraules d'Ethelbertha, he arribat a capir-ne el valor; però, aleshores, confesso que van ofendre'm i indignar-me al punt de dir-li:

-Si el teu desig és alliberar-te de mi…

-Vejam! No facis el ximplet, ara!- interrompé ella. -Parlava d'alliberar-me de tu per un curt moment: sols el bastant per a oblidar-me que hi ha en tu un o dos petits defectes; sols el bastant per a fer-me recordar el bon minyó que ets en altres aspectes, i desitjar el teu retorn com acostumava aquells dies que no et veia tan sovint; que em faci, potser, un xic indiferent a tu, com hom es fa indiferent a la glòria del sol, per allò de tenir-lo cada dia.

El caire que prenia Ethelbertha no em complagué. Hi havia una frivolitat, en ella, que no s'esqueia amb el tema que tractàvem. No em semblava molt afalagador que una dona mirés joiosament la separació del seu marit durant tres o quatre setmanes. No és el que jo nomenaria molt femení, ni era, altrament, cosa pròpia d'Ethelbertha. N'estava empipat. Sentia allunyar-se'm les ganes de l'excursió, i, de no haver estat per Harris i George, l'hauria abandonada; però, talment com eren les coses, no hi havia mitjà de canviar la idea decorosament.

-Molt bé, Ethelbertha- vaig dir-li: -serà el que voldràs. Si desitges una pausa en la meva companyia, la fruiràs. Però, si no fos curiositat impertinent de la part d'un marit, em plauria saber què et proposes fer durant la meva absència.

-Pendrem la casa de Folkestone- respongué, -i me n'aniré amb Kate. I, si vols fer un favor a Clara Harris, convenç el seu espòs que vingui amb tu, i així Clara podria estar-se amb nosaltres. Totes tres acostumàvem de passar bones estades abans que vosaltres no vinguéssiu per allà, i fóra cosa deliciosa de renovar-les. ¿No creus que podries persuadir Harris que vingués amb tu?

Jo vaig dir que miraria de fer-ho.

-Això és el que se'n diu un bon minyó!- afegí Ethelbertha. -Pren-t'ho amb interès, i fins podries veure que George s'unís a vosaltres.

Li vaig respondre que no era gaire aventatge que George vingués, car, essent fadrí, ningú no sortiria beneficiat amb la seva absència. Però una dona mai no capeix la ironia que no vol. Sols va fer esment que no fóra cosa amable de no convidar-lo. I ho vaig prometre així.

* * *

Al Club vaig trobar Harris a la tarda, i vaig demanar-li de com li havia anat l'afer.

-Oh! Tot va bé!- va dir-me. -Tot va a cor què vols cor què desitges. Cap dificultat no hi ha per a marxar.

Malgrat el que deia, quelcom de la seva manera d'enraonar suggeria una satisfacció incompleta: d'aital faisó, que vaig instar-lo perquè em donés detalls.

-Ella era, per l'assumpte, tendra com una mantega- digué. -Pensà que era un bell acudit de George i que segurament em faria bé.

-Això, doncs, és de primera. ¿Què hi ha, de dolent?

-No, res de dolent, no hi ha. Però això no és pas tot… Ella em va parlar d'altres coses…

-Entesos!

-…Hi ha un caprici d'ella per una cambra de bany…

-Ho he sentit a dir. També a Ethelbertha se li ha ficat al cap el mateix caprici.

-Bé. Vaig haver de consentir que les obres es fessin tot seguit. No podia negar-m'hi, estant ella tan amable en l'assumpte nostre. Total, cent lliures que, per la part baixa, em costaria de la butxaca.

-Voleu dir?

-Fins a l'últim penic. El pressupost ja puja a seixanta lliures…

Vaig esgarrifar-me en oir-lo.

-I cal afegir la cuina econòmica- continuà Harris. -Tot el que durant dos anys ha anat malament a casa, ha estat per motiu de la cuina econòmica.

-Sí, ho sé ben bé, el que passa. Nosaltres hem mudat sis cases des del nostre matrimoni, i a cada una la cuina econòmica era més dolenta que a l'anterior. La que tenim ara, no sols és incompetent, sinó despitosa. Coneix quan tenim convidats, i s'espatlla per fer-ho més malament.

-Nosaltres hem de posar-la nova- digué Harris, i no certament amb orgull. -Clara pensà que ens seria estalvi, de fer les obres a l'ensems. Tinc per a mi que, si una dona volgués una tiara de diamant, encertaria a explicar-ho per estalviar la despesa d'un capell.

-I ¿quant penseu gastar en la cuina econòmica?- vaig fer-li, interessat en la qüestió.

-No ho sé ben bé. Altres vint lliures, suposo.

Després vam parlar del piano.

-¿Haveu mai observat cap diferència, entre un piano i un altre?- em demanà Harris.

-N'hi ha que semblen un xic més alts. Però un hom s'hi acostuma.

-El nostre és deficient en els registres aguts. Per cert (ja que en parlem): ¿sabeu què cosa siguin els registres aguts?

-És allò de l'aparell que fa els crits més estridents- vaig explicar-li: -la part que sona com si li trepitgessin la cua. Les seleccions musicals més exquisides, sempre acaben amb floritures, allí.

-Doncs volen més registre agut, car el nostre antic piano no en té a bastament. És cosa d'arreconar-lo a l'habitació de la canalla i comprar-ne un de nou per al saló de rebre.

-I… ja no res més?

-No. No se li acudí altra cosa, de moment.

-Doncs se li haurà acudit quan retorneu a casa: ella ha pensat quelcom més.

-Què!

-Una casa a Folkestone.

-I ¿per què ha de voler una casa a Folkestone?

-Per a ser-hi- vaig dir: -per a ser-hi a l'estiueig.

-Però si a l'estiu ella va a Gal·les per veure els seus parents, aprofitant les vacances, amb la canalla! Hem estat convidats.

-Potser- vaig dir -anirà a Gal·les abans no vagi a Folkestone, o bé, potser, de pas que retorni de Folkestone. Malgrat tot, voldrà la casa que us dic. Em plauria d'ésser enganyat, en benefici vostre; però tinc el pressentiment d'encertar.

-Aquesta excursió- apuntà Harris -ens costarà un ull de la cara.

-Ha estat una ximpleria des de bon principi.

-Vam ésser boigs escoltant George. Ens ficarà en un embolic el millor dia.

-Sempre ha estat un embolicador- vaig afegir.

-I tan tossut!

Aleshores oírem la seva veu al rebedor demanant si tenia correu.

-El millor és no dir-li res. Ara és massa tard per a fer-se enrera- vaig dir a Harris.

-Certament. Res no guanyaríem. L'aparell de bany i el piano hauria de comprar-los ara, vulguis o no.

George entrà demostrant vera joia.

-Bo!- exclamà. -Tot va bé? ¿Ho haveu arranjat bé?

El seu to no em complaïa completament, i vaig observar que a Harris li feia igual efecte.

-Arranjat què?- vaig demanar-li.

-Què? El marxar!

Vaig compendre que era ocasió de fer a George un bon raonament.

-En la vida matrimonial- vaig dir -l'home proposa i la dona acata. És el deure. Tota religió ho ensenya així.

George creuà les mans i restà mirant al sostre.

-Nosaltres podem fer un xic de broma amb aquestes coses- vaig continuar, -però, en arribar al terreny seriós, és això el que passa sempre. Tots dos havem anunciat a les nostres dones que marxem. Elles, cosa lògica, se'n planyen: preferirien de venir amb nosaltres; però, no podent ésser, voldrien que romanguéssim amb elles. Els havem explicat la nostra decisió… i prou.

-Perdoneu-me- digué George. -No havia comprès. Sóc solter. La gent em diu una cosa o altra, i jo me'ls escolto.

-Doncs en això és en el que aneu errat- vaig continuar jo. -En voler saber quelcom d'aquestes coses, veniu a Harris o a mi per demanar un consell.

George féu una inclinació de cap, i començàrem a tractar el nostre assumpte.

-Quan marxem?- demanà George.

-Pel que em pertoca, com més aviat millor- digué Harris.

Vaig pensar que volia sortir com més aviat millor, bo i tement que a Mistress Harris se li podia acudir desitjar quelcom més del que havia ja demanat. Vàrem fixar la data del pròxim dimecres. Harris interrogà.

-Quin camí anem a seguir?

-Tinc un pensament- digué George. -Em sembla que vosaltres esteu, naturalment, desitjosos de servir-vos-en culturalment a l'ensems.

A la qual cosa jo vaig contestar:

-Tant com a esdevenir meravelles de saviesa, no que no ho pensem; ara fins a cert punt, i mentre pugui fer-se sense grans despeses ni gran esforç personal…

-Pot fer-se- digué George. -Coneixem Holanda i el Rin. Bé: doncs la meva proposta és que prenguem el vaixell per a Hamburg, veure Berlin i Dresde, i fer-nos el camí devers Schwarzwald per Nuremberg i Stuttgart.

-N'hi ha, d'indrets molt bonics, a Mesopotàmia…- murmurà Harris.

George digué que Mesopotàmia era molt lluny del camí, però que la ruta Berlin-Dresde era completament realitzable. Per bé o per mal, ens va ficar a la nau. I continuà.

-Les màquines, com altres vegades: Harris i jo al tàndem; vós…

-No em va bé!- interrompé Harris. -Vosaltres dos al tàndem, i jo tot sol.

-Tant se val. Nosaltres dos al tàndem i Harris…

-Tant m'és d'anar-hi mantes vegades, quan em correspongui- llavors vaig interrompre jo. -Però no estic disposat a rossegar George tot el camí. El pes ha de repartir-se.

-Bé, molt bé: ens el repartirem; però ha d'ésser amb el clar enteniment que George treballarà també.

-Que George… qué?- demanà ell.

-Que George treballarà també- repetí Harris fermament. -Sobretot costes amunt.

-I ara!- exclamà George. -¿És que no voleu fer una mica d'exercici?

Sempre hi ha quelcom de desplaent, amb aquest tàndem. La teoria del que munta al davant és que res no fa el qui va al darrera; i el que va al darrera pensa que ell, tan sols, és la força motriu, i que el que va al davant no fa res més que sonar la botzina. El misteri mai no es resoldrà. És cosa enutjosa que, a l'ensems que la prudència vos aconsella, d'una part, no excedir-vos en l'esforç per no emmalaltir el cor, i quan la justícia, a l'altra orella, vos fa observar: «-Per què ho fas tot tu? Això no és pas un cotxe; ell no és un passatger!», hagueu de sentir aleshores com ell gruny: «-Vejam, què us passa? Haveu perdut els pedals?»

Harris, els primers dies de casat, tingué un gros disgust per no saber què fa la persona que munta al darrera. Anava amb la seva esposa per Holanda; els camins eren pedregosos, i la màquina sovintejava els bots. «-Aferma't al seient!», digué Harris sense girar el cap. Mistress Harris cregué que li havia dit: «-Bota!». Cap de tots dos pot explicar perquè ella entengué: «-Bota!», havent-li dit ell: «-Aferma't» Mistress Harris ho planteja així: «Si tu haguessis dit: -Aferma't!-, ¿per què anava jo a botar?» Mentre que Harris ho planteja d'aquesta manera: «-Si jo hagués volgut que botessis, per què anava a dir: -Aferma't al seient!-?». L'aventura passà, però ells segueixen destralejant-se per l'assumpte fins avui.

Qualsevol que sigui l'explicació, res no canvia el fet que Mistress Harris botà, mentre ell pedalejà fortament amb la impressió de portar-la a ella encara al darrera. Sembla que, de primer antuvi, ella pensà que Harris pujava la costa per fer-s'hi veure. Tots dos eren joves, i ell acostumava a fer semblants coses. Ella esperava que saltaria a terra en arribar al cim, i que restaria esperant-la amb una positura descuidada i graciosa, quan, contràriament, va veure'l traspassar el cim i davallar ràpid per una llarga i escarpada rampa. S'apoderà d'ella primerament la sorpresa, després la indignació, i darrerament el pasme. Corregué al cim tot cridant, però ell no girava mai el cap. Va veure com desapareixia a un bosc que hi havia a una milla i mitja de distància, i aleshores segué a terra i esclatà en un plor.

Aquell matí havien tingut una petita qüestió, i ella començà a dubtar si son marit s'hauria pres la cosa massa seriosament i intentava la deserció. No tenia diners; no sabia holandès. En passar la gent semblava apiadar-se d'ella, que volia fer compendre el que li havia succeït. La gent comprenia que ella havia perdut quelcom, però sense arribar a capir el què. La conduïren al poble més proper i li presentaren un policia, el qual va deduir de les expressions, senyals i gestos d'ella que li havien furtat la bicicleta. Posaren en moviment el telègraf, i descobriren, en una vila distanciada a quatre milles, un desgraciat minyó que muntava una màquina de senyora, d'antic estil. Se l'emportaren en un carro, però ella no semblava voler ni el minyó ni la bicicleta, pel qual motiu el deixaren anar, restant tots bocabadats.

Mentrestant, Harris seguia sa marxa amb delit. Li semblava que, de sobte, havia esdevingut més destre i àgil ciclista en tots sentits. I digué, pensant dirigir-se a Mistress Harris: «Fa mesos que no havia sentit tan lleugera aquesta màquina. Em sembla que l'aire se m'assenta bé.» Després va dir-li que no s'espantés i li faria veure el de pressa que podia anar. S'inclinà sobre el manillar, posant el coll al treball. Sa bicicleta botava sobre el camí com si tingués vida pròpia. Masies i esglèsies, gossos i caps d'aviram, arribaven a ell i passaven a correcuita. La gent s'aturava a mirar-lo; els petits l'atiaven. Així corregué gaiament per espai d'unes cinc milles. Després, segons ell explica, començà d'adonar-se que quelcom anava malament. No el sorprenia el silenci, car el vent bufava fort, i la màquina fressava molt. Fou una sensació de buit que li arribà. Estengué sa mà al darrera i cercà. Res no hi havia, sinó l'espai. Saltà o, més bé, caigué de la màquina, i esguardà al lluny del camí, que s'estenia blanc i recte al mig del bosc, i ni una ànima es veia en tot el llarg. Tornà a muntar la màquina i va desfer el camí vers l'alt del puig, arribant en deu minuts al lloc on el camí es dividia en quatre. Allí baixà, tractant de recordar per quin havia vingut.

Mentre deliberava, un home passà a cavall, seient d'un costat les dues cames. Harris el féu aturar, bo i explicant-li que havia perdut la seva esposa. L'home no semblà sorpendre's ni apiadar-se. Un altre pagès arribà aleshores que parlaven, al qual el primer va contar l'assumpte com una anècdota i no pas com un accident; el que més estranyava al vingut de nou, era que Harris mogués tant de soroll per la cosa.

Harris res no tragué en net d'aquells dos, i, maleint-los, tornà a la màquina i prengué a l'atzar, pel camí del mig. A la meitat del puig trobà un grup de dues jovencel·les i un noi entre ambdues, que, pel que es veia, treien d'ell el millor partit que podien. Va demanar-los si havien vist la seva esposa, i ells l'interrogaren pels detalls; però Harris no sabia prou l'holandès per a fer una descripció. Tot el que pogué dir-los fou que era una dona formosa, de mitjana alçada; la qual descripció, per massa genèrica, no va fer-los impressió. Qualsevulla espòs podria dir el mateix, i per aital mitjà possessionar-se d'una esposa que no li pertanyés. Li demanaren com anava abillada; però ell per res del món ho recordava.

Dubto que cap home pugui dir com anava vestida una dona, deu minuts després de deixar-la. Recordava Harris unes faldilles blaves, i després quelcom que devia portar fins al coll, una brusa, sens dubte; tenia també la visió confosa d'un cinturó. Però, quina mena de brusa? Verda? Groga? Blava? ¿Tancada amb coll o amb un llaç? ¿Portava plomes o flors al capell? Portava capell, del cert? Ell no ho gosava pas dir, per por de cometre errada i ésser exposat a caminar indefinidament per fals camí. Les dues jovencel·les feren broma d'ell, la qual cosa, amb l'estat d'excitació en què es trobava l'empipà fortament. El noiet, que semblava desitjós de alliberar-se'n li proposà que demanés a l'estació de policia de la ciutat propera. Harris ho féu així. La policia, donant-li un tros de paper, li digué que fes una acurada descripció de la seva esposa, amb detalls del lloc i moment en què l'havia perduda.

Harris no ho sabia a cosa certa. Tot el que pogué dir-los fou el nom de la vila on dinaren. Estava cert d'haver-la tinguda amb ell aleshores i d'haver començat junts el camí. Els policies semblava que sospitaven de tres punts. Primer: ¿era realment sa esposa? Segon: l'hauria perduda de debò? Tercer: per què l'havia perduda?

Amb l'ajut d'un hosteler que parlava un xic l'anglès, vencé Harris els dubtes de la policia. Li prometeren de fer quelcom, i al vespre la hi portaren en un carretó cobert i una factura de les despeses fetes. L'encontre no fou gaire carinyós. Mistress Harris no és pas una bona actriu i sempre troba gran dificultat a amagar sos sentiments. A l'ocasió present ella confessa francament que no intentà d'amagar-los.

* * *

Tornant altra vegada a la qüestió nostra, un cop resolt l'assumpte del vehicle, sorgí l'eterna qüestió de l'equipatge.

-Suposo que farem la nota de consuetud- digué Harris, disposant-se a escriure.

Aquesta era sàvia qüestió que jo els havia ensenyat. Anys ha l'havia jo apresa del meu oncle Podger. Abans de començar a fer els paquets, mon oncle escrivia la seva nota. Era un home metòdic.

-Pren un tros de paper. Calia començar pel principi. -Escriu tot el que sigui probable que necessitis. Després ho repassaràs, i ves si hi ha cap cosa de la qual puguis estar-te. Imagina't al llit: ¿què és el que portes? Molt bé: escriu-ho… amb una muda de més. Et lleves, i què fas? Rentar-te? ¿Amb què et rentes? Amb sabó? Escriu: sabó; i segueix fins que acabes. Després comença amb les robes. Primer els peus: què és el que portes als peus? ¿Sabates? Mitjons? Escriu-ho; i segueix escrivint fins que arribis al cap. Què ens cal, ultra les robes? Una mica de cognac. Escriu-ho. Un tirabuixó. Escriu-ho. Escriu-ho tot, i així de res no t'oblides.

Aquest era sempre el seu pla. Un cop feta la llista, la repassava curosament, tal com aconsellava, per convèncer-se que res no havia oblidat. La repassava altre cop, i esborrava tot allò de què podia prescindir. Després… perdia la llista.

* * *

George digué que, per un parell de dies, fóra suficient portar els sarrons. El gros de l'equipatge l'enviarien de ciutat a ciutat.

-Hem d'anar-hi amb cura- vaig dir. -Una vegada un home…

Harris esguardà son rellotge.

-Ja ens ho direu al vaixell- digué. -He de trobar Clara a l'estació de Waterloo d'aquí a mitja hora.

-Oh! No trigaré mitja hora, a contar-ho. És una veritable història, i…

-No la malguanyem- digué George. -M'han dit que hi ha dies plujosos a la Selva Negra, i aleshores ens complaurem d'oir-la. El que ara hem de fer és acabar la nostra llista.

Recordo, ara, que mai no vaig contar la història aquella. Sempre quelcom va interrompre-la. I del cert que era una veritable història.

CAPÍTOL III

El defecte de Harris. -Harris i l'àngel bo. -Un fanal de bicicleta patentat. -El sillí ideal. -L'adobador de bicicletes: son ull d'àliga; son mètode; la seva alegre confiança; sos gustos senzills i de curtes despeses; son aspecte i posat; com deslliurar-se'n. - George profeta. -L'art gentil de fer-se desplaent en una llengua estranya. -George estudiant de naturalesa humana. -George proposa un experiment. -La seva prudència. -La manutenció de Harris assegurada amb condicions.

Dilluns a la tarda es presentà Harris amb l'anunci d'una casa de bicicletes. I vaig dir-li:

-Si voleu seguir el meu consell, deixeu-vos-ho córrer.

-Deixar-me córrer què?

-Aquesta marca nova, patentada, revolució del món ciclista, pasme i bogeria, que ha batut tots els records, etc., etc… tot el que es vulgui que sigui l'anunci que duus a la mà.

-Molt bé- va dir -Potser sí; però em sembla que ens les tindrem que veure amb muntanyes esquerpes, i em penso que ens caldran bons frens.

-Ens caldrà un bon fre: convingut. El que no ens caldrà és una sorpresa mecànica que no entenem i mai no funciona quan és menester.

-Això funciona automàticament.

-No cal que ho digueu. Per instint sé exactament què farà. En anant de pujada fallarà la roda d'aital faisó que haurem d'arrossegar la màquina. Li provarà l'aire del cim de muntanya, i de sobte anirà bé. En anar de baixada començarà a retreure'ns el mal negoci que ha estat per a nosaltres, i això li produirà remordiments i darrerament desesperació. Es dirà a si mateixa: «No serveixo per a res; no ajudo aquests bons homes; solament els embarrasso. Sóc una malastrugança, això és.» I, sense afegir una paraula d'advertiment, ens farà malbé el negoci. Vós sou un bon minyó- vaig continuar; -però teniu un defecte.

-Quin defecte?- demanà indignat.

-Que teniu massa credulitat. Si llegiu un anunci, creieu tot seguit el que diu; tota mena d'experiències que han inventat els folls, les haveu provades. El vostre àngel guardià sembla ésser un esperit capaç. Però vós, preneu el meu consell, no li proveu gaire la paciència, car bastant de feina li heu donat d'ençà d'aleshores que començàreu amb la bicicleta. No continueu fins a fer-lo tornar boig.

Harris digué:

-Si tothom parlés així no hi hauria cap avenç en cap ordre de la vida. Si hom no provés les innovacions, el món romandria en un estancament aclaparador. Es per…

-Tot el que es pugui dir a favor d'aquest argument, ho sé- vaig interrompre. -Convinc a fer experiments fins a trenta cinc: un cop traspassats, considero que hom té guanyat el dret de procurar per ell mateix. Vós i jo hem fet el nostre deure en aquest sentit; vós especialment. Vós haveu estat volejat per l'aire per motiu d'una explosió de fanal de gas, patentat…

-Deveu saber perfectament que fou per culpa meva. Em sembla que vaig carregar-lo massa.

-Conforme; estic disposat a creure que, si hi havia una faisó errònia de menar-lo, d'aqueixa vau usar. Devíeu tenir en compte aquesta tendència vostra, que ajuda al meu argument. Per la meva part, jo no vaig adonar-me del que féreu; solament sé que anàveu plàcidament i tranquil·lament pel camí de Whitby, discutint la guerra dels trenta anys, quan el vostre fanal esclatà com un tret de pistola. L'espant em llançà a la cuneta, i recordo el gest de la vostra esposa en dir-li que no havia estat res i que no tenia per què inquietar-se, car dos homes us pujaven a casa i el metge vindria tot seguit amb l'infermera.

-Així se us hagués acudit arreplegar el fanal! M'hauria complagut de saber per què va esclatar d'aquella faisó.

-Mancà temps per recollir-lo- vaig dir. -Compto que hauriem necessitat dues hores per aconseguir-ho. Quant a l'explosió, el fet d'haver estat anunciat com el millor fanal inventat al món, a un que vós no fóssiu li hauria fet pensar en una malifeta.

-Sí; vós mateix dèieu que feia una llum magnífica.

-Feia una llum brillant al camí de King i Brighton, i féu espantar un cavall. Al moment que anàvem per la fosca més enllà de Kemp Town, va apagar-se i fóreu denunciat per anar sense llum. Recordeu que, les tardes de sol, el portàveu a la bicicleta i brillava tant com valia; però, en arribar l'hora d'encendre, el fanal era afadigat i volia descansar.

-Era un xic irritant, el fanal aquell- murmurà Harris. -Ho recordo bé.

-Era irritant per a mi, i segurament més ho era per a vós. Després, hi ha sillins- vaig continuar, tot volent que se'n dugués aquesta lliçó. -¿Recordeu cap sillí, al món, que hagi estat anunciat i que no hagueu provat vós?

-Sempre he tingut la idea de trobar el sillí perfecte.

-Deixeu córrer la idea. Aquest és un món imperfecte, mesclat de dolor i d'alegria. Potser que hi hagi un pais millor, on els sillins siguin fets de l'arc de Sant Martí i plens de núvols. Al món que som, la cosa més senzilla és acostumar-se a les coses dures. Recordeu el sillí que compràreu a Birmingham? Era dividit pel bell mig, talment com un parell de ronyons.

-¿Voleu dir del que era construït sota principis anatòmics?- demanà Harris.

-Potser sí. La caixa en què el portàveu tenia en la coberta un esquelet assegut… O, més aviat, la part de l'esquelet que s'asseu.

-Estava perfectament bé, i mostrava la veritable positura de…

-Bé, no cal passar a detalls; la positura em va semblar sempre no gaire delicada.

-Des del punt d'obir médic, anava bé.

-Potser sí, per a un que montés sobre els seus ossos: jo sé solament que vaig provar-lo per mi mateix i que, per a un que té carn, era una angúnia. En passant sobre una pedra o sobre un carril, pessigava com un diantre. Era com muntar sobre d'una llagosta empipada. I vós muntàreu un mes així.

-Vaig pensar que calia donar-li temps per veure els resultats.

-Vau tanmateix donar temps a la vostra família per a veure els resultats. La vostra dona em va dir que, d'ençà que sou casats, mai no us havia vist de tan dolent humor, tan poc cristià com estiguéreu durant aquell mes. Altrament recordeu l'altra sillí, aquell que tenia la molla al dessota.

-Voleu dir l'espiral?

-Vull dir aquell que us sacsejava amunt i avall com el ninot d'una capsa de ressort. Mantes vegades, en aixecar-vos, tornàveu a lloc, i altres no, Creieu que, si esmento aquests fets, no és tan sols per recordar coses penoses, sinó perquè estigueu convençut de la bogeria de fer provatures a l'edat vostra.

-Voldria que us deixéssiu d'aquest color. No tinc sinó trenta quatre…

-No teniu sinó… quants?- vaig demanar-li.

-Prou. Si no us plau el fre, deixeu-lo córrer: no el compreu. Si la vostra màquina va de cap per una muntanya i George i vós sou llançats per la teulada d'una església, no em feu a mi cap retret.

-Per George res no puc dir-vos. Al millor qualque cosa l'esparvera. Si passés un accident com el que dieu, el més probable és que no li fos grat; però descanseu, que jo em pendria el treball de fer-li veure que no havia estat per culpa vostra.

-Està llest, el tàndem?

-Sí, res no li passa a la màquina.

-L'haveu repassada?

-No, ni penso que ho faci ningú del món. La màquina va bé ara, i vull que romangui així fins que marxem.

Vaig tenir, una vegada, una bona lliçó, amb això dels repassos. Hi havia, a Folkestone, un home que jo trobava a Lees i que un vespre va proposar-me de fer una llarga passejada en bicicleta, tots dos, a l'altre dia, i vaig acceptar. M'aixeco de bon matí, cosa que fou un esforç que em va enorgullir a mi mateix; però ell vingué una hora i mitja tard. Vaig esperar-lo al jardí. El jorn es presentava esplèndid. En arribar, em digué: -Sembla, la vostra, una bona màquina. Marxa bé?

-Oh! Com la major part d'elles- li responc. -Bastant bé al matí, però up xic pesanta després de dinar.

Ell va agafar-la per la roda davantera i la forca i va donar-li una violenta sacsejada: tal, que vaig dir-li:

-Estigueu-vos de fer això, que la fareu malbé.

No sé pas per quins set sous havia de sacsejar-la, quan cap mal no li havia fet. Altrament, si hagués estat merescut un sacsejament, era a mi, que corresponia de fer-lo. Sentia quelcom com si apallisés el meu gos. I em va dir:

-Aquesta roda davantera es belluga.

-Si vós no la toqueu, res no es belluga. No es bellugava pas, abans: res que es pugui dir bellugament.

-Això és perillós- digué. -¿Teniu un martell-cargol?(1)

Jo havia d'haver estat ferm; però pensava que potser ell entenia el negoci, i vaig anar a cercar el saquet de les ferramentes. En tornar el vaig veure assegut a terra, amb la roda entre les cames, donant-li voltes lleugeres amb els dits. El restant de la màquina era al seu costat sobre la sorra del jardí.

-A la roda davantera aquesta n'hi ha passat alguna- digué ell.

-Talment ho sembla: oi?

Però aquell era una mena d'home que no capia d'ironies.

-Em sembla que els suports van tots malament.

-No us molesteu més per això- vaig dir-li: -us afadigareu. Posem la roda al seu lloc i marxem.

-Ara que és fora, podem veure què té.- I parlava com si la roda hagués sortit per ella sola. Abans jo no pogués aturar-lo, havia descargolat quelcom, i rodaren per terra com una dotzena de boletes.

-Agafeu-les, agafeu-les! ¡No n'hem de perdre cap!- cridà tot astorat.

Arrossegant-nos per terra durant mitja hora, en vàrem trobar setze. Ell deia que sentiria que se n'hagués perdut cap; car, d'haver-se'n perdut cap, això faria una gran diferència a la màquina. «-En desfer una màquina- afegí -s'ha de tenir gran cura de no perdre cap d'aqueixes boletes.» I explicà que calia comptar-les totes, en treure-les, i veure que tornaven al seu lloc en el nombre exacte. Jo li vaig prometre de tenir present el seu consell si mai desfeia en peces una màquina. Vaig posar les boles al meu barret, per més seguretat, i el vaig deixar al llindar de la porta. Comprenc que no era bona pensada. D'ordinari no sóc un cap lleuger, però em devia haver afectat la influència d'ell. Aleshores digué que, ja posats, volia donar una mirada a la cadena, i tot seguit començà a treure l'aparell, mentre volia jo convèncer-lo que no fes tal cosa. Vaig dir-li el que, molt solemnial, va dir-me una amic en certa ocasió: «-Si mai et passa quelcom amb l'aparell, ven la màquina i compra'n una de nova. Surt més barat.»

-La gent parla com qui res no entén de màquines- em digué. -Res més fàcil que desmuntar l'aparell.

He de confessar que tenia raó. En menys de cinc minuts havia tret l'aparell en dues peces, que deixà a terra, i quedà cercant claus i cargols per terra. Digué que era per a ell un misteri, sempre, la forma com desapareixien els cargols.

Cercàvem encara cargols, quan sortí Ethelbertha, que semblà sorpendre's de veure'ns allí, car pensava que havíem marxat feia hores.

-No trigarem gaire- digué ell. -Estic ajudant el seu espòs a repassar la seva màquina. És una bona bicicleta, però totes requereixen una ullada de tant en tant.

-Si desitgen rentar-se les mans en acabar- digué Ethelbertha- vagin a la cuina de darrera, si els plau; car les minyones han fet ara les alcoves.- Després em digué que, si trobava Kate, sortirien totes dues a passejar en yacht; però que probablement serien de retorn a l'hora de dinar. Jo hauria donat quelcom per marxar amb ella. N'estava tip, de veure aquell foll desfer-me la bicicleta. El sentit comú em seguia murmurant: -Atura'l abans no faci més mal. Tens el dret de protegir les coses de la teva propietat, davant la destrucció d'un boig. Agafa'l pel coll i llança'l a puntades de peu per la porta del jardí.

Malgrat tot, jo só dèbil en haver de ferir els sentiments d'algú, i vaig deixar-lo continuar sa obra catastròfica. Abandonà la feina de cercar els cargols, dient que aquests tenien la graciosa propietat de perdre's i aparèixer quan hom no hi pensa, i que de moment es dedicaria a enllestir la cadena. Primer la nuà tan fort que no podia bellugar-se; després l'afluixà fins a ésser dues vegades més fluixa que mai havia estat; després digué que el més ben pensat era posar la roda davantera al seu lloc. Jo havia obert la forquilla, i ell començà l'operació.

Al cap de deu minuts vaig proposar-li de deixar la forquilla i encarregar-me de col·locar la roda, canviant els papers. Al minut deixà la màquina i marxà a donar un volt per la pista del croquet, posant les mans als malucs. Tot passejant, anava explicant-me que el principal era tenir cura de no pessigar-me els dits entre la forquilla i el radis de la roda, a la qual cosa vaig replicar-li que, per experiència, estava convençut de la veritat que deia.

Havent-se ell resguardat les mans amb uns draps vells, acabàrem, a la fi, la col·locació de la roda. Al moment de restar enllestida, esclatà en una rialla.

-On és el xisto?

-Bé, estic fet un ruc- digué.

Era el primer cop que parlava en forma que em féu respectar-lo, i vaig demanar-li com havia fet el descobriment.

-Hem oblidat les boles!- digué ell.

Vaig mirar on havia deixat el barret, que era al bell mig de l'andén, i el gos favorit d'Ethelbertha se les empassava tan de pressa com podia.

-Va a matar-se!- digué Ebbson, a qui mai no he tornat a veure, gràcies a Déu, però sembla que es deia Ebbson. -Són de sòlid acer!

-Tant se me'n dóna del gos. En el que va de setmana ja s'ha empassat uns cordons de sabata i un paquet d'agulles de cosir. La naturalesa és el millor mestre, i als gossets sembla que els va bé aquesta mena d'estimulants. En el que jo penso és en la bicicleta.

I ell digué amb animosa disposició:

-Bé, col·loquem, doncs, totes les que puguem retrobar i confiem en la Providència.

En retrobàrem onze. En fixàrem cinc a un costat i sis a l'altre, i mitja hora després la roda era al seu lloc de bell nou. No cal dir que ara és bellugava més que no pas abans; un nen ho veuria. Ebbson digué que, de moment, ja anava bé. Semblava que començava a fastiguejar-se. Si l'hagués deixat fer, penso que aleshores hauria marxat a casa seva; però jo estava decidit que romangués allí fins que el treball fos llest. Havia ja abandonada tota idea de passeig en bicicleta. La meva vanitat per la màquina, l'havia anul·lada ell. El meu únic interès romania ara a veure'l pessigar-se i esgarrapar-se i apallissar-se ell mateix, i vaig reanimar son esperit amb un got de cervesa i una justa lloança.

-És per a mi de veritable utilitat veure-us fer aquestes feines. No és solament la vostra destresa i art, el que em corprèn, sinó la vostra confiança en vós mateix, la vostra inexplicable bona disposició que m'esdevé benfactora.

Reanimat ara, escometé la feina de col·locar l'aparell de la caixa. Posà la bicicleta dreta contra el mur de la casa, i treballà de l'altre costat; després l'arrambà contra un arbre; després la sostenia jo, mentre ell era a terra amb el cap entre les rodes i treballava amb la bicicleta per la part baixa, tot tacant-se d'oli. Després me la va pendre i es posà doblegat sobre ella com una albarda, dient aquestes tres coses:

-Gràcies a Déu que a la fi està bé!- Després: -No! Maleït sigui si està bé!

La tercera cosa que va dir, tracto d'oblidar-la. Ell havia ja perdut, a l'últim, la serenitat, i tot seguit insultava la màquina. Jo estava content de veure com aquesta aguantava els atacs. Tot el que després s'esdevingué no fou sinó una veritable lluita entre ell i la bicicleta, embranzinant-se i escometent-se tots dos. Tan aviat era la bicicleta a terra i ell a sobre, com ell a terra i la bicicleta a sobre d'ell. De vegades romania ferm, tot roig per l'esforç victoriós, amb la bicicleta entre les cames; però el seu triomf era breu. De sobte la màquina s'alliberava amb un moviment ràpid i, tornant-se contra ell, el colpejava fortament amb un braç del manillar.

A un quart de dues, brut, descabellat, ple de talls i sagnant, digué:

-Em sembla que està bé així.- S'aixecà eixugant-se el front. La bicicleta semblava, així mateix, com si n'hagués tingut prou amb el joc. Fóra difícil dir quin, de tots dos, havia rebut més. Vaig conduir-lo a la cuina de darrera la casa, on, sense sosa per a treure's la grassa, ni cap menester, es rentà i tot seguit vaig deixar-lo anar a casa seva. Vaig agafar la bicicleta, i en cotxe vaig portar-la al taller més proper, on poguessin adobar-la.

L'encarregat l'examinà.

-Què voleu que faci, amb això?

-Voldria que l'adobéssiu tot el possible.

-Està un xic feta malbé, però mirarem de deixar-la el millor possible.

Li deixà, efectivament, tan bona com podia deixar-se per dues lliures i mitja. Però jamai no tornà a ésser la mateixa màquina, i a la fi de temporada vaig deixar-la a mans d'un marxant perquè la vengués, dient-li que, no volent enganyar ningú, fos servit d'anunciar-la com una màquina de l'any darrer. Però el marxant va aconsellar-me de no dir cap data, dient que en aquests afers no és cosa de declarar el que és veritat o no, sinó cosa de veure el que es pot treure de la gent.

-Ara- afegí, -entre nosaltres, li diré que la màquina no sembla de l'any darrer: pel que fa a la seva apariència podria ben ser de deu anys enrera. Res no direm de la data. Veurem el que se'n pot treure. Vaig deixar a mans seves l'assumpte i en va aconseguir cinc lliures, dient-me ésser més del que esperava.

Hi ha dues maneres de fer exercici amb una bicicleta: muntant-la i adobant-la. Altrament, penso que qui en treu gaudi, d'adobar una bicicleta, potser treu la millor part del negoci. És independent del temps i del vent. No ha pas de capficar-se amb l'estat dels camins. Amb una clau, uns draps, una setrillera i quelcom per seure, roman feliç per tot el dia. Certament ha de passar desaventatges també (no hi ha rosa sense punxes). Sembla un calderer; la màquina ens porta sempre la idea d'haver estat furtada i tractar-se de desfigurar-la. Però, com que ell quasi mai passa de la primera fita, això no arriba a tenir gaire importància. L'errada que molta gent comet és creure que es poden fer ambdues maneres d'esport amb la mateixa màquina. Això és impossible. Cap màquina pot resistir aquest doble esforç. Cal, primer, el determini de si es vol ser ciclista, per a adobar la màquina o per a muntar-la. Personalment jo prefereixo muntar, i procuro de no tenir a prop cap menester que em tempti a adobar-la. Si res li passa, l'arrossego fins al primer taller de reparacions. Si sóc lluny per a portar-la arrossegant, m'assec a la vora del camí i espero el pas d'un carro. El perill major el trobo sempre en l'adobador errant, per al qual la vista d'una màquina feta malbé és com un cadàver que trobés un corb, al seu volt; l'escomet amb un coral crit de triomf. En principi, tractava jo d'ésser cortès amb els adobadors espontanis, i els deia:

-No és pas res; no cal que us molesteu. Seguiu el vostre camí i distraieu-vos. Vos ho prec com un favor… Tingueu la bondat d'anar-vos-en.

Peró l'experiència m'ha demostrat, malgrat tot, que la cortesia tant se val en semblants casos, i per això ara els dic:

-Aneu a passeig i deixeu estar la màquina, o, si no, us faré una cara nova.

I, fent veure que hom està decidit a realitzar-ho, i si altrament es duu a la mà un bon garrot, generalment es pot foragitar l'adobador espontani.

A darrera hora del vespre vingué George i digué:

-Què? Penseu que tot estarà llest?

-Tot estarà llest per a dimecres- vaig respondre, -excepte vós i Harris, potser.

-Llest, també, el tàndem?

-Llest, també, el tàndem.

-No penseu que li calgui cap repàs?

Als quals mots vaig replicar:

-L'edat i l'experiència m'han mostrat que poques coses hi ha en les quals hom fa bé d'ésser pràctic. Em resten, doncs, un nombre limitat de qüestions en les quals tinc tota mena de certitud, entre elles la convicció ferma, que al tàndem no li cal cap repàs. Altrament tinc el pressentiment que així Déu em perdoni com cap ésser humà tantejarà la màquina d'avui a dimecres al matí.

George digué:

-Trobo que no n'hi ha per enfadar-se, al vostre lloc. Arribarà dia (i potser no és gaire lluny) que a aquesta bicicleta, amb un parell de muntanyes al bell mig d'ella i el taller més pròxim, li caldrà d'ésser repassada, malgrat el vostre crònic desig que romangui en descans. Llavors demanareu a crits que hom vos digui on heu deixat els setrills i què heu fet del martell-cargol (1), i, mentre vos esforceu a sostenir la bicicleta contra un arbre, demanareu qui us netegi la cadena i qui us infli el pneumàtic de la roda trasera.

Comprenc que George tenia raó en el que deia… Potser era quelcom de profètica sapiència. I vaig dir:

-Dispenseu si semblava no adonar-me d'això. El cert és que Harris ha estat ací aquest matí…

-Prou- interrompé. -Ho comprenc. Altrament no és d'aixó, del que volia parlar-vos. Mireu.

Va presentar-me un petit llibre enquadernat en tela vermella. Era una guia de conversació anglesa per a ús dels viatgers alemanys, que començava: «En un vaixell…» i terminava: «A casa el metge.» El capítol més extens era dedicat a la conversació en un vagó de ferrocarril, en un departament curull de gent boja, batalladora i grollera: «-¿No pot vostè fer-se un xic més enllà, senyor?» «-Impossible, senyora. Aquest senyor del costat és molt gros.» «-Què no farem un esforç i tindrem les cames quietes?» «-Faci el favor de no empipar amb el colze.» «-Aprofiti's del meu muscle, senyora, si li fa servei per a arrambar-se.» (El qual oferiment no s'indicava si era fet amb ironia.) «-Em veig obligat a dir-li, senyora, que es posi una mica de costat. Quasi no puc alenar.» (Amb tot això es veu que l'autor tenia la idea que la gent anés apilotada a terra, gairebé.) El capítol finia amb la frase: «-Alabat siga Déu, que havem arribat a lloc! (Got sei dank!)» Una pietosa exclamació que, per les circumstàncies, la dirien a chor.

A la fi del llibre hi havia un apèndix donant consells al viatger alemany envers la cura de la seva salut i confort durant sa residència a les ciutats angleses, els principals dels quals eren: viatjar sempre amb una bona quantitat de polvets insecticides; tancar sempre la porta de l'alcova, a les nits, i comptar curosament els cèntims de canvi.

-No és pas cosa recomanable- li vaig fer notar en retornar-li el llibre. -No és pas un llibre que jo recomanés a cap alemany pròxim a venir a Anglaterra. Em sembla que per ell sol li vindria desplaença de viatjar. He llegit llibres publicats a Londres, per a ús dels viatgers anglesos per l'estranger, les quals fulles són plenes de semblants bogeries. Algun ximplet educat que malentén set llengües, sembla que vagi escrivint aquests llibres per l'errònia informació de la moderna Europa.

-No podreu negar que aquests llibres obtenen grosses comandes. Sé que es venen per milers, i a cada ciutat d'Europa hi deu haver gent que va ça per lla portant aquesta mena de lèxic.

-Es versemblant, però hi ha la sort que hom no els entén. Jo mateix he observat estrangers, als andens de les estacions i als encreuaments dels carrers, llegint tals llibres en veu forta. Hom no sap quina llengua parlen, ni es té la menor notícia del que estan dient. Potser val més que sigui així; Si fossin entesos rebrien, segurament, disgustos de no dir.

-Potser sí- assentí George. -Em plauria de veure què esdevindria si fossin entesos. Proposo d'anar a Londres dimecres al matí, i passar una hora o dues de compres amb l'ajut d'aquest llibre. Hi han unes coses que em calen: un barret i un parell de sabatilles, entre altres. El vapor no surt de Tilbury fins a les dotze, i ens deixa espai. Voldria fer la prova d'enraonar així on pugui judicar exactament dels efectes. Voldria veure la sensació que hom experimenta en parlar d'aquesta manera.

Tot d'una em semblà que fóra cosa divertida i, entusiasmat, vaig prometre d'acompanyar-lo, romanent a la porta de les botigues. Vaig pensar que a Harris li plauria d'ésser al mig (o, més bé, a la vora) de la prova; però George digué que no s'adeia amb el seu projecte. Volia que Harris i jo l'acompanyéssim dintre les botigues. Digué estar disposat a fer la provatura amb la presència de Harris, la qual corpulenta figura faria de defensa, i jo a la porta disposat a cridar la policia si fos necessari.

Anàrem a casa Harris i li férem la proposició. Harris examinà el llibre, especialment els capítols que tractaven de la compra de barrets i sabates, i digué:

-Si George parla a un sabater o capeller en la forma que ací és escrit, no és pas defensa, el que necessitarà, sinó més aviat dur-lo a un dispensari.

George s'irrità, i va dir:

-No sembla sinó que jo sigui un bordegàs temerari sense seny ni centener. Jo bé tindré cura de triar les frases més delicades i menys enutjoses, fugint dels insults grollers.

Harris, comprenent-ho així, s'adherí al projecte, aleshores, i fixàrem la hora per a dimecres de bon matí.

Nota (1): L'original diu "screw-hammer", i es va traduir literalment per "martell-cargol". Probablement l'autor es referia a un "screw-spanner", o sigui una clau anglesa

CAPÍTOL IV

Per què George no creu necessaris, en una casa, els rellotges despertadors. -Instints socials dels nois. -Pensaments d'un vailet sobre el matí.-El vigilant que no dorm. -El seu misteri; la seva ansietat. -Pensaments nocturns. -La mena de treball que hom fa abans no es desdejuna. -El bo i el dolent bé. -Desaventatges d'ésser virtuós. -La nova cuina de Harris comença malament. -La sortida diària del meu oncle Podger.-El senyor de negocis considerat com un carrerista. -Arribem a Londres. -Parlem la llengua del viatger.

George vingué dimarts al vespre i posà a casa de Harris. Vàrem pensar, com a millor, que dormís allí; car, la pròpia proposició d'arreplegar-lo en passar al matí, volia dir, en principi, treure'l del llit i sotraquejar-lo fins que es desvetllés. És a dir, un pesat esforç amb el qual començar la diada. Ajudar-lo a retrobar les seves coses i acabar d'empaquetar-les. Després esperar-lo mentre es desdejunava amb un àpat abundant; un fastigós entreteniment per a l'espectador, ple de monotonia.

Jo sabia que si dormia a Beggarbush es llevaria d'hora. He dormit allí de vegades, i sé el que succeeix. Prop de mitja nit, pel que es pensa, encara que realment sigui més tard, hom es desvetlla espantat per un soroll semblant a una allau de cavalleria que passés davant la porta. La intel·ligència, desperta a mitges, pensa si seran lladres o, més bé, l'hora del Judici final, o bé una explosió de gas. Hom s'asseu al llit i escolta amatent.

No cal esperar gaire. La porta és oberta tot seguit violentament, i algú o quelcom baixa per l'escala amb una plata i el servei del te.

-Ja t'ho vaig dir- parla, a fora, una veu. I immediatament un cos pesat (un cap, sembla), rebot contra la porta. Aleshores hom es torna boig cercant ses robes: res no roman on va deixar-se a la nit; tot el més necessari ha desaparegut absolutament; i, mentrestant, l'assassí, o la revolució, o el que es vulgui, segueix essent misteri. Hom espera, amb el cap dins l'armari, on pensa trobar ses sabatilles, per a escoltar el ferm i monòton colpejar d'un dit a una porta veïna. La víctima (hom presum), ha pres refugi allí, i se la vol fer sortir i acabar amb ella. Hi arribarem a temps? El colpeig cessa, i una veu, que insisteix dolçament, demana, amb mansuetud.

-Papà, puc llevar-me?

No es pot oir l'altra veu; però sí aquesta, que continua:

-No: fou solament el bany… No, ella no ha pres mal; s'ha mullat… Sí, mamà: jo els diré el que em dius… No: ha estat una avinentesa… Sí. Bona nit, papà.

La mateixa veu, esforçant-se com si hagués d'ésser oïda de l'altra part de la casa, diu:

-Has de pujar dalt altra vegada. ¡El papà diu que no és hora, encara, de llevar-se!

Hom torna al llit de bell nou, escoltant com algú és arrossegat a dalt contra la seva voluntat. (Per un bon acudit la cambra destinada als hostes, a Beggarbush, és, exactament, sota les habitacions dels nens). Hom acaba per compendre que el mateix quelcom, oferint encara una versemblant oposició, és ajagut al llit altra vegada. Amb molta exactitud pot seguir-se la lluita, car, cada vegada que el cos és llançat sobre el somier, el llit, justament a sobre el cap d'un home, fa una mena de bot; i, cada vegada que el cos aconsegueix de sortir-se'n, hom se n'adona pel cop que fa al sòl. Després la lluita decreix, o potser el liit s'enfonsa, i hom reprèn el son.

Al cap d'un minut (o el que hom pensa ésser al cap d'un minut), hom obre els ulls pressentint la presència d'algú. La porta mig s'obre, i quatre cares espectants, apilades unes amb altres, guaiten un hom com si hom fos fenomen reservat en aquesta cambra especial. En veure que hom és despert, la cara de dalt de totes, saltant calmosament sobre les altres tres, entra i s'asseu al llit en amical posat.

-Oh!- diu. -No sabíem que estigués desvetllat. Nosaltres ho estem de fa estona.

-Talment ho sembla -respon hom breument.

-Al papà no li plau, que ens llevem de bon matí. Diu que podem fer nosa als altres de la casa, si ens llevem aviat. I per això no ens hi llevem.

L'últim, ho diu amb accent de gentil resignació, en què hi ha una mica d'orgull pel sacrifici que fa i del qual és conscient.

-¿És a dir que no en dieu llevar-se, del que feu?- hom els demana.

-Oh, no! Realment no som llevats, car no som vestits, encara, com caldria.

El fet és evident.

-El papà està sempre molt afadigat als matins, perquè treballa força durant tot el dia. ¿Tu no estàs afadigat, als matins?

Aleshores hom es gira, i s'adona que els altres tres nens han entrat, també, i són asseguts a terra en semicercle. Per llur actitud es desprén que els petits han pres allò per un espectacle o una conferència còmica, o una conjura, i esperen calmosament que hom salti del llit i faci quelcom. Sembla estrany que siguin a la cambra de l'hoste, i hom els ordena incontinent que surtin; però ells res no responen, res no argumenten: sens badar boca, cauen tots plegats sobre un hom. Del llit estant, tot el que es veu és un barreig de cames i peus onejants, semblant un pop emmetzinat que tracta de trobar el fons. Res no es parla: aquesta sembla ésser l'etiqueta del que fan. Si hom dorm amb pijama, salta del llit i no fa altra cosa que augmentar la confusió; si hom no va abillat amb semblant cura, ha de romandre on és i cridar les ordres que, en absolut, no són ateses. El més senzill resulta deixar la qüestió a mans del més grandet, el qual aconsegueix, al cap d'una estona, fer-los sortir, i tancar la porta darrera d'ells; però aquesta torna a obrir-se immediatament, i un, que generalment s'escau ésser Muriel, és llançat a dintre com si l'engegués una catapulta. Muriel té el desaventatge, per a ella, d'uns llargs cabells que poden ésser utilitzats convenienment, per la qual raó, ella, assabentada del que suposa, se'ls agafa fortament d'una mà i dóna cops amb l'altra. El grandet obre la porta de nou, i fa servir la nena d'ariet demolidor contra el mur que formen els de fora. S'escolta l'empenta del seu cap contra aquells en separar-los. En assolir la victòria completa el més grandet retorna al llit, asseient-se on era, sens cap rancúnia, i oblidat de l'incident tot seguit.

-A mi em plauen molt, els matins- diu. -¿I a tu?

-Alguns matins em van bé. Altres… no són tan pacífics.

El nen no comprèn l'excepció. Aixeca els ulls amb una mirada incerta, vaga i diu:

-Em plauria de morir un matí! És tot tan bonic, ara!

-Bo, potser moriràs així, si el teu papà estatja, per a dormir, un host de males puces i no l'adverteix per endavant.

El nen perd aquell estat contemplatiu i esdevé el nen que era.

-No saps que bé s'està, ara, al jardí! ¿Què no t'agradaria, de venir ara amb mi a jugar al cricket?

Hom no va anar al llit amb aquesta idea; pero, anant les coses com van, sembla un programa tan bo com romandre al llit despert i desesperat. I hom accedeix.

Més tard penseu que el millor modo de veure el que passa és imaginar que un hom, impossibilitat de dormir, es llevi de bon matí i pensi que li agradaria jugar al cricket.

Els nens, ensenyats a ésser cortesos amb els hostes, veuen un deure d'ells a entretenir un hom.

Mistress Harris, a l'hora del desdejuni, fa notar que, almenys, hom havia d'haver tingut cura que els nens anessin convenientment abillats en fer-los sortir, mentre Harris diu, patèticament, que, amb l'exemple dolent que hom els ha dat, s'ha perdut en un matí el treball de mesos que ell esmerça a educar-los.

* * *

Dimecres al matí sembla que George es llevà a un quart de sis, i sabé convèncer els nois que l'esperessin fent proves amb la nova bicicleta de Harris entorn la plantació del mateix nom. Mistress Harris mateixa no censurà George en aquesta ocasió: per intuïció comprengué que l'acudit no devia ésser completament personal. No vol dir que els nens de Harris siguin assabentats que s'estalvien els reganys a costa de l'amic i company: tots són disposats a acceptar la responsabilitat de llurs malifetes. Tot depèn de com les coses es presenten a llurs ulls. En explicar-los que hom no tenia la menor intenció de llevar-se a les cinc per jugar al cricket al camp del croquet o per reproduir escenes dels primers temps del cristianisme disparant sagetes amb una ballesta contra ninots penjats del arbres; i que, realment, un hom, per la seva voluntat, s'hauria llevat pacíficament, segons pietosa habitud, amb la tassa de te a les vuit, els nens, llavors, restarien bocabadats, primer; segon, donarien llurs excuses, i després estarien apenats sincerament.

En el cas d'ara, salvant la qüestíó de si George es llevà per un impuls voluntari o per l'incidental pas d'un boomerang casolà per la finestra de l'alcova, els petits admeten que el motiu del matineig de George foren ells mateixos, com va dir el més grandet:

-Nosaltres havíem d'haver tingut en compte que oncle George havia de fer una gran diada, i fins i tot havíem d'haver-lo dissuadit que es llevés. Jo en tinc tota la culpa.

De tant en tant l'alteració de l'habitud no fa mal a ningú i Harris i jo vàrem convenir que era un bon entrenament per a George. A la Selva Negra hauríem de llevar-nos a les cinc del mati, segons conveni. El mateix George havia inspirat que fos a dos quarts de cinc; però Harris i jo insistírem que les cinc era bona hora, per terme mig, per a ésser a les nostres màquines al punt de les sis, i finir la diada abans no comencés la forta calor del dia.

Alguna vegada podríem començar més aviat, però no pas com a habitud. Per la meva part, aquest matí vaig llevar-me a les cinc, més aviat que no pensava, car m'havia dit, en jeure: -Al punt de les sis!

Conec homes que a qualsevol hora poden despertar-se puntualment. Es diuen a si mateixos, en posar el cap al coixí: «-A les quatre i 30!…», «-A les quatre i 45!…» o «-A les cinc i 15!», segons el cas; i, així que el rellotge assenyala l'hora, ells obren els ulls. Això és meravellós.

Com més es rumia en això, més gran es fa el misteri. Algun esperit imprecís actuant independent de nosaltres dintre nostre, deu comptar les hores mentre dormim nosaltres. Sense l'ajut de rellotge, ni del sol, ni de cap mitjà conegut, ell vigila en la foscor. Al moment exacte murmura, a cau d'orella: «-L'hora!-» I ens despertem.

El treball d'un antic company de la ribera del riu, amb qui vaig enraonar una vegada, l'obliga d'aixecar-se cada matí mitja hora abans de la marea alta, i em va dir que ni una sola vegada va restar dormint ni un minut de més. Darrerament mai no va passar cap ànsia per l'hora que pogués pujar la marea. Se n'anava al llit afadigat i dormia sense ensomnis; i cada matí, a diferent hora, aquella fantasma vigilant, lleial com la mateixa marea, el cridava silenciosament. ¿Havia estat vagant per la foscor dels graons del riu fangós, o tenia coneixement de les lleis de la naturalesa? Fos quin fos el procés, l'home no se n'adonava.

En el meu cas, al meu vigilant intern li manca potser un xic de pràctica. Ho fa tan bé com sap, però és massa neguitós i perd el compte. Jo li dic per exemple: «-A dos quarts de sis, si us plau!», i em desperta amb un sobresalt a dos quarts de tres. Miro el rellotge, i ell em fa pensar que potser no vaig donar-li corda i me'l poso a l'orella: encara marxa. Ell em fa pensar que qui sap què li ha passat, car confia que són les cinc o un xic més aviat. Per satisfer-lo em poso les sabatilles i baixo a veure l'hora al rellotge del menjador.

El que a un hom li pervé, d'anar per casa al mig de la nit vestit amb una bata i sabatilles, no cal esmentar-ho, perquè la major part dels homes n'estan assabentats per experiència. Tot (especialment ço que té un angle agut) troba un gaudi covard a atiar. Quan un hom duu unes sabates fortes, les coses semblen esberlar-se en el camí. Quan un hom s'aventura entre els mobles, vestit amb llanes, sabatilles i sense mitjons, sembla que s'acosten i empaiten. Jo retorno al llit rondinant i refusant escoltar cap altra suggestió de si tots els rellotges de la casa s'han donat a conspirar en contra meva. I després trigo una hora i mitja a adormir-me.

De les quatre a les cinc em desperto cada deu minuts, i llavors em faig retret d'haver dit cap paraula a l'esperit sobre l'assumpte. A les cinc en punt aquest marxa a dormir, afadigat a la fi, i traspassa la feina de despertar-me a la minyona, que ho fa una hora i mitja més tard que de costum.

En aquest dimecres assenyalat, va empipar-me fins al punt de deixar el llit per desfer-me d'ell. No sabia què fer amb mi mateix, car el nostre tren no sortia fins a les vuit. Tot el nostre equipatge havia estat empaquetat i enviat, al vespre, juntament amb les bicicletes, a l'estació del carrer de Fenchurch. Vaig anar-me'n a mon despatx, pensant que podria escriure durant una hora.

La matinada, abans un hom no s'ha desdejunat, no és, em sembla, moment propici per a un esforç literari. Vaig escriure tres paràgrafs d'un conte, i me'ls vaig llegir en veu forta. Algunes coses s'han dit, desplaents, dels meus treballs; però res no s'ha escrit encara que pugui fer justicia a aquests paràgrafs. Vaig llençar-los al cistell, i vaig seure tractant de recordar si hi havia cap institució de caritat que proveís pensions per als autors agotats. Per fugir d'aquestes reflexions determino posar-me una pilota de golf a la butxaca i, escollint un club, vaig sortir a la devesa.

Un parell de bens hi estaven pasturant, i em seguiren, prenent un alt interès envers el meu joc. Un d'ells era un carinyós i simpàtic company. Em sembla que no entenia el joc, però potser li estranyava una mica que em dediqués de bon matí a tan innocent cosa. A cada cop que jo feia, ell belava:

«-Be…e…e…! Be… e…e…! Molt bé…e…e…!» I semblava tan complagut com si ho hagués fet ell mateix. Quant a l'altre, era una bestiola sonsonera, desplaent, tan amoinadora, per a mi, com encoratjador el seu company. «-E… e… e… rro! …Bè… è… è… stia! E… e… erro!» «Erro, bèstia, erro», era el seu comentari quasi a cada cop. En realitat hi havia cops encertats, però belava així per esperit de contradicció i pel gust de cridar. Ben clara era la cosa.

Per un accident lamentabilíssim, un dels meus cops més vigorosos féu anar a parar la pilota al nas del bon be; i, el dolent, en veure-ho, esclatà en una rialla. Reia positivament, clarament, amb una riallada aspra i grollera. I mentre son company romania tombat a terra, massa espantat per moure's, ell va canviar son disc i belava aixi:

«Bé…! Molt bé… bé… bé…! Ha… fet… el gran… cop…!». Hauria donat mitja corona perquè la pilotada l'hagués rebuda aquest en lloc del bon be. Però, al món que som, sempre és el bo i l'amable qui paga la trencadissa.

Havia passat més temps del que pensava, quan Ethelbertha vingué a dir-me que eren dos quarts de vuit i que el desdejuni era a taula. Vaig pensar llavors, que no m'havia afaitat encara. A Ethelbertha l'empipa que m'afaiti corrents. Tem que un estrany pugui pensar que he intentat un suïcidi digne d'un pobre d'esperit, i que els veins puguin creure, pels senyals, que no som feliços plegats. Com a argument més respectable, també m'ha indicat que el meu aspecte no és pas d'home amb qui es pugui fer brometa.

Amb tot va satisfer-me la manca de temps, que no em permetia un llarg comiat d'Ethelbertha. Em desplauria veure-la feta un mar de llàgrimes. Però, en canvi, hauria volgut una estona per a dir algunes paraules als nens, de comiat i advertiments, majorment pel que respecta a la meva canya de pescar, que ells persisteixen a fer servir per a bastons de Cricket.

Cosa que em fastigueja és haver de cuitar per pendre el tren. A un quart de milla de l'estació trobo Harris i George, que anaven també corrents. Pel que toca a ells (segons va informar-me Harris a empentes, tot trotant pel camí), el culpable del seu retard era la nova cuina econòmica, que aquell matí havien assajat per primer cop i que havia comès l'entremaliadura de fer botar de l'olla els ronyons i i escaldar al cuiner. Afegí que, segons pensava, en tornar del viatge ja estarien acostumats a la nova cuina.

Vàrem pujar al tren, ja en marxa, com qui l'agafa pels cabells (val a dir-ho); i, comentant sobre els esdeveniments d'aquell matí, un cop asseguts, alenant dificultosament, en el vagó, m'acudí als ulls, com si realment estigués veient-lo, la figura de mon oncle Podger, el qual dos cents cinquanta dies de l'any emprenia la carrera des d'Ealing Common al carrer de Moorgate per pendre el tren de dos quarts de deu. Des de casa seva a l'estació hi havia deu minuts a peu. Mon oncle deia sempre: «Pren-te un quart d'hora i vés-hi amb calma.» Però el que feia sempre, era començar amb cinc minuts de temps i anar a tot córrer. No sé pas per què aquest era el costum de tots els d'aquell barri.

Molts grassos senyors de negocis de la City vivien aleshores a Ealing (bastants, em sembla, hi viuen encara), i prenien els trens de les primeres hores, que anaven al centre de la ciutat. Tots sortien tard de casa, i tots portaven a l'una mà una bossa negra i un diari, i un paraigua a l'altra. Per l'últim tros de camí, amb bon temps o amb pluja, tots anaveu cames ajudeu-me.