CAPÍTOL I (continued 3)

No vull dir que el petó m'hagi sentat malament, àdhuc no esperant-lo, realment: el que volia era el coixí. I no puc compendre absolutament el que ha estat, i no em plauria tampoc de tornar a la botiga.

-Però… ¿què és el que vau demanar?- insistí jo.

-Un coixí.

-Això és el que volíeu: prou que ho sé. El que us pregunto és el mot alemany que heu dit.

-Un kuss.

-No teniu, doncs, per què exclamar-vos. És quelcom que pot confondre. Un kuss sona com si fos un coixí, però no ho és: és un petó; mentre que un kissen és un coixí. Vós haveu cónfós els mots, i n'hi ha d'altres que han fet com vós, abans. Jo no en sé gaire, d'aquestes coses; però vau demanar un petó de vint marcs, i, per la descripció que haveu fet de la noieta, pot pensar-se que el preu és raonable. De totes maneres, jo res no li diria, a Harris: si mal no recordo, ell també en té una, de tia.

George convingué que això era el més ben pensat.

CAPÍTOL VIII

Mister i Miss Jones, de Manchester -Els beneficis del cacau. -Una indirecta per a la Societat de la Pau. -La finestra, com a argument medieval -La distracció cristiana predilecta. -El llenguatge del guia. -Com reparar les malifetes del temps. -George prova uns xops.- La planeta del bevedor de cervesa alemanya. -Harris i jo ens decidim a fer una bona acció. -La mena corrent d'estàtues. -Harris i els seus amics. -Un paradís sense cacera. -Les dones i les ciutats.

Anàvem a Praga i ens trobàvem esperant a la gran sala de l'estació de Dresde fins que poguéssim passar a l'andén. George, que havia anat a la taquilla, retornà amb una fera mirada i digué:

-Ho he vist!

-Què és el que haveu vist?

George estava molt excitat, i respongué, en forma que quasi no se l'entenia:

-És ací. Vénen tots dos per ací. Si us espereu els podreu veure pels vostres propis ulls. No és cap broma: són els autèntics.

Com és costum a l'època present, els periòdics portaven alguns paràgrafs més o menys seriosos sobre la serp marina, i jo vaig pensar per un moment si s'hi referia. Amb una mica de reflexió, recordant que ens trobàvem a Europa i a tres centes milles de la costa, vaig compendre que no era possible. Abans no pogués fer-li cap més pregunta, va agafar-me pel braç i va dir-me:

-Mireu: vos sembla exagerat?

En girar el cap vaig veure el que suposo que mai no haurà vist cap anglès: el viatger anglès, acompanyat de la seva filla, segons és representat a l'estranger. Venien cap a nosaltres, en carn i ossos, a no ésser que estiguéssim somiant: eren vius i reals. L'anglès milord i l'anglesa miss, talment com, anys i més anys, han estat pintats en els diaris humoristics del món i a l'escenari dels teatres. Anaven, de detalls, amb tots els ets i uts. L'home era alt i magre, de posat resolt, de nas enorme i unes llargues patilles característiques. Sobre el vestit de color de sal i pebre, portava un abric clar, que li baixava gairebé als peus. Son kepis blanc anava ornat d'un vel de color verd de lletuga. Uns lentes de teatre li penjaven a un costat; i en la mà, curosament ficada en el guant de color de làudanum, duia un bastó d'alpinista més alt que ell mateix.

La seva filla era llarga i angulosa. El seu abillament m'és difícil de descriure. El meu pobre avi, si visqués, potser podria fer-ho, car li seria, segurament, més familiar. Sols puc dir que em semblava innecessariament curt, lluint un parell de turmells (si m'és permès parlar d'aquests extrems) que, des del punt d'obir artístic, demanaven anar ben tapats. El seu capell em va fer pensar en Mistress Hermans, però no puc dir per què. Usava sabates de gomes als costats, que en el comerç em sembla que en deien prunella; mitenes i mocadoret. També duia el seu bastó d'alpinisme (encara que a Dresde, i cent milles a l'entorn, no n'hi ha, de muntanyes) i una bossa negra nuada amb corretja a la cintura. Les seves dents sortien fora dels llavis, a la faisó d'un conill. La visió del total de sa figura suggeria el pensament d'una escombra amb esclops.

Harris cercà la màquina d'instantànies, sense trobar-la. Mai no la troba en necessitar-la. Sempre que veiem Harris corrent amunt i avall com un gos perdut, cridant: «-¿On és, la meva màquina fotogràfica? Què diantres n'he fet? ¿No sabeu, vosaltres, on l'he deixada?», tot seguit comprenem que per primera vegada ha vist aquell dia quelcom que mereix ésser retratat. Més tard va recordar que era al seu cabàs de viatge, on aleshores li pertocava d'estar.

La pintoresca parella no es satisfeien amb sols l'apariència. A cada moment guenyejaven i obrien la boca, badant per qualsevol motiu d'estranyesa. El senyor duia obert, a la mà, un Baedeker, i la noia un vocabulari. Parlaven un francès que hom no entenia, i un alemany que ells mateixos no podien traduir. Ell donava cops, amb son bastó d'alpinista, als empleats de l'estació, per tal d'avisar-los, i ella, en advertir un anunci de cacau de qualsevol marca, deia: «Shocking!» (-Quin escàndol!), i girava la vista a l'altre costat.

Realment tenia certa excusa, la noia. Es veu sovint, fins a la mateixa Anglaterra, el país de la justesa, que a la dama que pren cacau sembla que li escau, segons els cartells, una lleugera mussolina per tot abillament. Pel que es veu, la dona acostuma a excedir-se en moltes necessitats: no sols en el cacau i la beguda, sinó també en la roba, segons idea de l'anunciant (tot sigui dit de passada).

Com que calia esperar, la nostra pintoresca parella fou tot seguit el blanc de tothom. Aprofitant l'avinentesa de fer-los un petit servei, vaig guanyar-me la sort de poder enraonar cinc minuts amb ells. Eren ben amables. El senyor em va dir que el seu cognom era Jones i que venia de Manchester; però semblava no recordar la part de Manchester vista, ni on queia Manchester. Li demaní on anava, i, evidentment, no ho sabia. Va dir que… segons. Després vaig preguntar-li com no havia trobat un bastó groller, per a passejar a ciutat. Em respongué que el seu alpenstok li anava bé: sols que se li posava entre les cames, de vegades. També volguí informar-me de si el vel espatarrant que duia al capell no li feia nosa en venir-li a la cara; i aleshores va explicar-me que solament el deixava caure quan les mosques esdevenen massa turmentoses.

A la noia li vaig demanar si no trobava que el vent bufava fred, i digué que ho havia comprovat a les cantonades i encreuaments dels carrers.

Aquestes preguntes no vaig fer-les una darrera l'altra, tal com van escrites: les barregí amb la conversa; i ens separàrem com a bons amics.

Moltes vegades he pensat sobre aquesta aparició, i he arribat a assolir-ne un concepte clar. Un company que vaig trobar a Francfort i al qual descriguí la parella, em va dir que també ell els havia vistos a Paris, tres setmanes després de l'incident de Fashoda; mentre un viatjant d'objectes d'acer anglesos que trobàrem a Estrasburg, recordava d'haver-los vistos a Berlin durant l'excitació dels afers del Transval. La meva conclusió és que es tracta de còmics especials, llogats per anar d'aquesta manera pel món, en bé de la pau internacional. El Ministeri de Negocis Estrangers, a França, desitjós de calmar l'excitació del poble francès, que demanava la guerra contra Anglaterra, es procurà aquesta admirable parella i l'envià per la ciutat, tot convençut que un hom no pot divertir-se amb una cosa i desitjar a l'ensems d'acabar amb ella. La nació francesa veié els dos ciutadans anglesos (no en caricatura dibuixada, sinó de carn i ossos), i la seva indignació esclatà en rialles. L'èxit de l'acudit posà la parella en condicions d'oferir llurs serveis al Govern alemany, amb els meravellosos resultats que hom coneix.

El nostre propi govern podria apendre la lliçó. Podria tenir a la cantonada del carrer Downing uns quants francesos petitets i grassons, per enviar-los per tot el pais en arribar l'ocasió, fent moviments amb els muscles i menjant sandwichs de granota. També li escauria una colla d'alemanys deixats per treure'ls a passeig fumant llargues pipes i dient: «-So!» El públic riuria, tot exclamant: «Guerra amb semblants persones? Fóra massa absurd.» Si no és acceptat pel Govern el meu projecte, el recomano a la Societat de la Pau.

* * *

Ens vàrem veure obligats a prolongar la nostra estada a Praga.

Praga és una de les ciutats més interessants d'Europa. Les seves pedres són saturades de llegenda i d'història. Cada suburbi deu haver estat un camp de batalla. És la ciutat que concebé la Reforma i va incubar la guerra dels trenta anys. Però un hom pensa que la meitat dels seus disturbis se'ls podia haver estalviat si hagués tingut finestres menys grans i menys propícies i temptadores. La primera de les seves terribles catàstrofes començà llançant set consellers catòlics des de les finestres del Rathhaus a les piques dels hussites que hi havia a sota. Més avant en començava una altra llançant els consellers imperials des de les finestres de l'antic Burg al Hradschin, el segon Fenstersturz de Praga. D'ençà d'aleshores s'han, decidit a Praga altres qüestions profundament transcendentals. Hom suposa, pel fet d'haver-se terminat sense violència, que tals qüestions foren tractades als soterranis. La finestra, com a argument, hauria estat una temptació massa forta per a un veritable fill de Praga.

Al Teynkirche hi ha la trona corcada des d'on predicà Joan Huss. De la mateixa trona, hom pot oir avui la veu d'un sacerdot catòlic; mentre, a la llunyana Constança, una rústega massa de pedra, mig amagada entre les eures, marca el lloc on Huss i Gerome moriren cremats. I és que també l'Església es complau amb petites ironies. En aquesta Teynkirche hi ha enterrat Tycho-Brahe, l'astrònom que caigué en l'error vulgar de creure que la terra, amb ses onze mil creences i una humanitat sola, era el centre de l'Univers. D'altra part, observà les estrelles encertadament.

A través dels bruts carrerons vorejats de palaus, deu haver passat amb pressa el cec Ziska i Wallenstein, el del seny despert, a qui han conferit, a Praga, la dignitat de l'heroi, amb orgull d'haver estat ciutadà llur. En son ombrívol palau de la plaça Waldstein, es mostra com un sagrat lloc la cambra on feia ses oracions, i el poble sembla convençut que tal home tenia ànima. Les seves aspres i sinuoses maneres degueren ésser sacsejades una dotzena de cops, almenys, ara per les legions rabents de Segimon, seguides dels fers i devastadors taborites, ara pels pàl·lids protestants perseguits pels victoriosos catòlics de Maximilià, i tan aviat saxons com baveresos o francesos, o els sants de Gustavus Adolphus, o les màquines guerreres d'acer de Frederic el Gran que tronaren a ses portes i lluitaren sobre els seus ponts.

Els jueus han estat sempre un important aspecte de Praga. Alguna vegada han ajudat els cristians en llur predilecta ocupació de matar-se els uns als altres; i la gran bandera onejant al cim de Altneuschule és prova del coratge amb què ajudaren el catòlic Ferran a resistir el protestant Swedes.

El Ghetto de Praga ha estat un dels primers d'establir-se a Europa, i a la seva petita sinagoga, en peu encara, el jueu de Praga ha fet son culte per vuitcents anys, mentre llurs dones, devotament, escoltaven, de fora estant, pels forats fets als murs perquè hi posessin l'orella. Un cementiri jueu, a la vora, de nom Bethchajim, o casa de la vida, sembla que vessa els cadàvers. En son recinte estret, o enlloc del món, segons llur llei, havien de reposar els ossos dels israelites. Avui, les tombes trencades, són apilotades confusament, com si haguessin estat llançades i giravoltades pels morts de les tombes de sota.

Les parets del Ghetto han estat anivellades temps ha. Però els jueus vivents de Praga s'agafen encara als seus pestilents carrerons, malgrat ésser aquests ràpidaments reemplaçats per belles vies noves que transformaran aviat aquest barri, fent-lo esdevenir la més formosa part de la ciutat.

* * *

A Dresde varen aconsellar-nos que no parléssim alemany a Praga. Per molts anys, l'animositat de raça entre la minoria alemanya i la majoria txeca ha estat efervescent en tota la Bohèmia; i l'ésser confós amb un alemany per certs carrers de Praga, és un entrebanc per a qui, avui per avui, res d'alemany no té. Malgrat tot, vàrem parlar alemany en alguns carrers, car érem al cas de parlar alemany o tancar la boca. El dialecte txec es diu que assoleix gran conreu científic i és de molt antiga data. El seu alfabet conté quaranta dues lletres, ço que a un hom li suggereix la idea del xinès. No es tracta, certament, d'una llengua que es pugui apendre a correcuita. Vàrem decidir que fóra millor, per a nosaltres, enraonar alemany, i res de particular no ens va ocórrer. Jo solament m'ho explico així: l'home de Praga és molt agut: qualsevol subtil falsedat d'accent, qualsevol petita inexactitud gramatical que trobessin al nostre lèxic, degué palesar el fet que, malgrat les apariències en contra, nosaltres no érem veritables teutons. Aquesta explicació no la poso com a cosa certa, sinó com a possibilitat solament.

Per evitar l'innecessari perill, vàrem fer la nostra visita a la ciutat amb l'ajut d'un guia. Jo mai no he topat amb un guia perfecte. Aquest tenia dues faltes: l'anglès que usava era francament dolent. No n'era pas, d'anglès, en realitat, ni sé com apel·lar-lo. La culpa no era tota seva: havia après a parlar-lo amb una senyora escocesa. Jo entenc bastant bé l'escocès que cal per a estar al tant de la moderna literatura anglesa; però entendre l'escocès vulgar, pronunciat amb accent eslau i ornamentat de frases alemanyes, esdevé una lluita impossible per a la intel·ligència. De primer antuvi hom tenia la idea que aquell guia s'ofegava de l'esforç de parlar. D'un moment a l'altre esperàvem que morís als nostres braços. A mesura que passava el temps ens hi anàvem acostumant, i deixàrem el pensament, que fèiem de bon principi, d'estendre'l a terra i descordar-li la roba. Arribàrem a entendre part del que deia, i llavors descobrírem la seva segona falta.

Sembla que el nostre guia havia inventat, de poc, un restaurador dels cabells, i que havia convençut un amic local perquè l'acceptés i propagués. La meitat del temps ens anà explicant això en lloc de mostrar-nos les belleses de Praga: tot sigui pels beneficis que assoliria la humanitat amb l'ús d'aquesta cocció. El convencional assentiment nostre, que donàvem sota la creença que es desfeia en eloqüència pels bells indrets i l'arquitectura de la ciutat, el bon guia l'estimava com a simpatia i interès envers la seva beneïda loció.

El resultat fou que ara no hi havia manera de separar-lo del seu assumpte. Els palaus enrunats i les esglésies esfondrades els deixava de costat amb breus referències, com a coses frívoles, digne alè del morbós gust d'un decadent. El seu deure, tal com el comprenia, no era de conduir-nos entre les ruines dels temps, sinó més bé dirigir la nostra atenció a la manera de reparar-les. ¿Què n'haviem de fer, nosaltres, d'herois de cap trencat o sants de closca pelada? El nostre interès havia d'ésser, segurament, pel món dels vius, per les donzelles de trenes onejants, o potser amb les trenes onejants que podrien assolir amb l'ús del Kophkeo; pels joves de bigotis abundosos… com els pintats en el seu anunci.

Sense adonar-se'n, ell havia dividit el món en dues seccions: el passat (abans d'usar-lo), un món malaltís, d'aspecte desplaent i mancant d'interès; i el futur (després d'usar-lo), un món de persones satisfetes i sortoses. Tot això l'impossibilitava d'ésser un bon guia dels monuments medievals.

A cada un de nosaltres va enviar-nos, a l'hotel, una ampolla de Kophkeo. Potser en un principi de la nostra coneixença li ho haviem demanat sense saber-ho. Per la meva part no puc elogiar-lo ni censurar-lo: un llarg seguit de desenganys m'han desanimat. Altrament, viure sempre en una atmòsfera de petroli, per feble que sigui, ha de produir objeccions a l'entorn, especialment en un home casat. Ara mai no en provo ni la mostra. Així la meva ampolla la vaig donar a George, que me l'havia demanada per a un seu amic de Leeds; i més tard vaig saber que Harris també havia donat la seva amb la mateixa destinació.

* * *

Un regust de ceba ens obsessiona des que sortírem de Praga. George ho nota igualment, i ho atribueix al predomini de l'all a la cuina continental.

Va ésser a Praga que Harris i jo férem un favor a George. Ens havíem adonat d'algún temps ençà, que George s'anava acostumant massa a la cervesa Pilsen. Aquesta beguda alemanya és insidiosa, sobretot quan fa calor; però cal beure-la amb cura. No puja al cap; però, passat cert temps, treu gentilesa a la cintura. Jo sempre em dic, en entrar a Alemanya:

-Ara no he de beure cervesa alemanya: vi blanc del pais amb sifó; de tant en tant un vas d'Ems o aigua alcalina; però mai cervesa… o, almenys, gairebé mai.

És una bona i benefactora decisió que recomano a tots els viatgers. Sols voldria no separar-me d'ella. George, per més que vaig dir-li-ho, refusà de lligar-se a semblant límit. Digué que, usada moderadament, la cervesa alemanya era bona.

-Un xop al matí- deia George, -i un o dos al vespre, em penso que no pot fer mal a ningú.

Potser tenia raó. El que ens preocupava, a Harris i a mi, era la mitja dotzena de xops.

-Hauriem de pendre mides per aturar-ho- digué Harris seriosament.

-És cosa hereditària, segons ell mateix va indicar-me. Sembla que a la seva família tothom ha patit de set.

-Doncs per això hi ha l'aigua d'Apollinaris- replicà Harris, -que amb unes gotes de llimona és inofensiva. En el que penso és en la seva figura: perdrà tota la seva natural elegància.

Tot parlant de l'assumpte vingué la Providència donant-nos un pla. Per aquells dies s'havia fos una estàtua per a l'ornament de la ciutat. He oblidat ja de qui era l'estàtua: recordo solament que era de la mena usual d'estàtues que es veuen pels carrers, ací i allà, representant el cavaller segons consuetud, amb el coll ert, muntant el cavall típic… el cavall típic que sempre camina amb les potes de darrera, reservant les de davant per batre el temps. Però, en detall, no mancava d'individualitat. En lloc del clàssic fre a la mà, aquell duia estès a la mà el seu propi capell de plomes; i el cavall, en lloc de la usual cascada per cua, tenia un apèndix atenuat, que semblava, en certa manera, no estar en relació amb son posat ostentós. Hom pensava que un cavall amb semblant cua no era cavall per a encabritar-se gaire.

Era, l'estàtua, en una petita plaça propera a Karlsbrücke; però hi era només temporalment. Abans de decidir on col·locar-la en definitiva, les autoritats havien resolt, amb bon seny, de fer la prova pràctica per veure on esqueia més bé. Per això havien fet tres senzilles còpies, perfils en fusta, que de prop no eren cosa de veure, però de lluny produïen el necessari efecte. Una d'elles havia estat col·locada prop de Franz-Josepsbrücke, una altra era darrera el teatre, i la tercera al bell mig de Wenzelsplatz.

-Si George no està en el secret de la cosa- va dir Harris, tot passejant ambdós sols, una hora en què George restava a l'hotel escrivint a la seva tia, -si ell no ha observat aquestes estàtues, ens aprofitarem d'elles per a fer de George un millor home i més magre. Ho començarem aqueix mateix vespre.

Així, tot sopant, tantejant-lo i trobant-lo ignorant de la qüestió, ens l'enduguérem, per carrers laterals, envers la plaça on era la veritable estàtua. George anava a mirar-la lleugerament i passar tot seguit, segons acostuma amb les estàtues; però nosaltres insistírem a aixecar el cap i contemplar-la atentament. Vàrem donar amb ell quatre voltes a l'entorn de l'estàtua, i la hi férem veure des de tots els punts de vista possibles. Em sembla que, en definitiva, vàrem donar-li la llauna d'allò més; però el nostre objecte era que li restés ben gravada. Li contàrem la història de l'home que muntava el cavall; li diguérem el nom de l'artista que l'havia feta, el pes i l'alçada. Férem allò que se'n diu fer l'article de l'estàtua. En acabar de parlar-li, ell sabia de l'estàtua tantes de coses i detalls com de cap altra cosa al món. Nosaltres, a la fi, accedírem a anar-nos-en amb la condició de tornar-hi al matí per veure-la millor amb la llum del dia; la qual feina cuidàrem que George l'anotés al seu carnet, amb el lloc on era l'estàtua.

Vàrem acompanyar-lo després a la seva predilecta cerveseria, seient amb ell i contant anècdotes d'homes que havien begut massa cervesa alemanya no tenint-ne el costum, i havien esdevingut boigs amb la mania homicida; d'altres que havien mort en plena joventut per la cervesa alemanya; d'enamorats que per ella havien hagut de renunciar a la bella estimada.

A les deu de la vetlla retornàvem a l'hotel. La nit era borrascosa, amb núvols foscos que corrien ràpidament sobre la lluna clara. Harris va dir:

-No tornem pel mateix camí per on hem vingut. Anem-hi per la vora del riu, que farà bo de passejar-hi, amb claror de lluna.

Harris, tot caminant, contà una trista història sobre un home que va conèixer i ara és en un sanatori de boigs inofensius. Digué que li venia al cap la història, perquè, una nit semblant, anava de passeig amb ell: la darrera que va veure el dissortat amic. Digué que anaven voltant pel Tàmesis fins a arribar a Embankment, i el seu amic s'espaordí, insistint que veia l'estàtua de Wellington a la cantonada del pont de Westminster, quan sap tothom que l'estàtua és a Piccadilly.

Arribant ací, érem a la vista de la primera de les còpies de fusta. Ocupava el centre d'una petita plaça i era rodejada en quadre per una balustrada, al costat contrari del camí.

George, sobtadament, s'aturà, arrambant-se contra el mur.

-Què és això? Vos trobeu malament?- vaig preguntar-li.

-Sí, una mica- digué. -Descansem ací una estona, si us plau.

Tenia els ulls fixos sobre l'estàtua, i va dir, bruscament:

-Ja que parlem d'estàtues, a mi em crida l'atenció el molt que s'assembla l'una estàtua a l'altra.

-No hi puc estar d'acord- digué Harris. -Els quadres potser sí: hi ha quadres molt semblants; però a les estàtues sempre hi ha quelcom que les diferència. Suposem aquella que ens havem mirat abans d'entrar a la sala de concerts. Representava un home muntat a cavall. A Praga hi ha moltes estàtues muntades a cavall; però cap com aquella.

-Sí, sí- insistí George: -són totes iguals. És sempre el mateix cavall i és sempre el mateix home. Són totes exactament iguals. És una veritable ximpleria voler negar-ho.

Semblava enfadar-se amb Harris. Aleshores vaig intervenir-hi jo, preguntant:

-I què us fa pensar així?

-Què em fa pensar així? Què?- digué enfurismat: -Mireu aquesta maleïda cosa d'allà dalt!

-Quina maleïda cosa?- li vaig preguntar.

-Aquella. Mireu-la! El mateix cavall, amb la mateixa mitja cua, sostingut amb les potes de darrera; el mateix home sense capell; el mateix…

-Esteu parlant de l'estàtua que vàrem veure al Ringplatz- digué Harris.

-Res d'això: estic parlant de l'estàtua aquella!

-Quina estàtua?

George se'l mirà; però Harris és home que fàcilment hauria pogut ésser un bon còmic: la seva fesomia expressava certa sorpresa i alarma. Llavors els ulls de George es giraren vers mi. Jo em vaig esforçar el possible per copiar l'expressió de Harris, afegint per la meva part un gest de reconvenció.

-Voleu que prenguem un cotxe?- vaig dir a George tan afectuosament com sabia, -En un moment el trobaré.

-I ¿per quins set sous vull jo el cotxe?- respongué desagraït. -No podeu compendre una broma? No sembla sinó que em trobi en companyia d'un parell de vellotes.

I començà a caminar pel pont, fent que el seguíssim. Harris, en ser novament al seu costat, digué:

-Me n'alegro molt, que hagi estat una broma vostra. Sé d'un cas de reblaniment cerebral que va començar…

-Oh! ¡Vós sou un ase amb tots els ets i uts!- cridà George tallant-li la paraula. -Vós ho sabeu tot!

La situació en què George s'havia col·locat era d'allò més desplaent. El portàrem per la banda del teatre, dient-li ésser el camí més curt, com ho era realment. Part darrera del teatre, com hem dit, hi havia la segona d'aquelles aparicions de fusta. George va admirar-la i novament s'aturà.

-Què passa?- preguntà Harris afectuosament. -Oi que no esteu malalt? Veritat?

-Penso que no és aquest, el camí més curt- digué George.

-Paraula que sí- insistí Harris.

-Bé, doncs me'n vaig per l'altre.- I es girà i marxà; i nosaltres, com abans, el seguírem.

Per Ferdinand-Strasse, Harris i jo anàvem enraonant de manicomis particulars, els quals, segons Harris, eren mal dirigits, a Anglaterra. Digué que un seu amic, malalt en un manicomi…

George interrompé cridant:

-¡Sembla que hi teniu molts amics als manicomis!

Ho va dir amb accent d'agressivitat, com indicant que en els manicomis era on es trobaven quasi tots els seus companys. Però Harris no va enfadar-se, i li replicà suaument:

-Certament és extraordinari, quan un comença a pensar-ho. ¡Quants hi són anats per aquest camí, més aviat o més tard! De vegades em poso nerviós.

A la cantonada de Wenzelplatz, Harris, que era a poques passes davant nostre, va aturar-se i digué, ficant-se les mans a les butxaques i mirant a tot arreu:

-Que n'és, de bonic, aquest carrer!

George i jo el seguírem. A dos cents metres, al bell mig, hi havia la tercera d'aquelles estàtues-fantasmes. Em sembla que era la millor de totes tres, la més semblant a l'autèntica, i per això la més enganyosa. Es destacava atrevidament retallada sobre el fons del cel: el cavall sobre les seves potes de darrera, la seva cua curiosament empetitida; l'home descobert, assenyalant, amb son capell de plomes, la lluna, que era completament visible ara.

-Em sembla:- digué George en un to de veu quasi patètic, del qual havia desaparegut tota l'agressivitat -em sembla, si no ho preneu a mal, que fóra bo de pendre un cotxe, si n'hi ha per ací.

-Bé deia jo que fèieu una cara estranya- digué Harris amb afecte. -És el cap, oi?

-Potser sí, que és el cap- respongué.

-Ho anava observant mentre veníem, però no us volia dir res. Us imagineu visions estranyes: oi?

-No, no: no és això- replicà George sobtadament. -No ho sé ben bé, el que és.

-Doncs jo sí- seguí Harris solemnial; -i us n'assabentaré: és la cervesa alemanya que beveu. Sé del cas d'un home que…

-No m'ho conteu, ara!- cridà George. -Probablement serà cert, però ara no em trobo per escoltar-ho.

-Vós no hi esteu acostumat, a la cervesa alemanya.

-Des d'avui la deixo. Em penso que teniu raó. Sembla que no em va bé.

Una vegada a casa, el vàrem deixar al llit. Es trobava apaivagat i profundament agraït.

Passat algun temps, una nit, després d'una llarga passejada a cavall i un àpat d'allò més satisfactori, començàrem a enraonar, donant-li un bon cigar; i, retraient les coses des de llur començ, li contàrem l'estratagema que haviem ordit pel seu bé.

-¿Quantes còpies de l'estàtua dieu que vam veure?- preguntà així que parlàrem.

-Tres- digué Harris.

-Tres solament? Ja n'esteu ben certs?

-Certíssims- replicà Harris. -Per què ho dieu?

-Res, res- respongué. Però em sembla que no va creure el que Harris deia.

* * *

Des de Praga vàrem anar a Nuremberg, per Carlsbad. Els bons alemanys, segons el dir, van, un cop morts, a Carlsbad, com els bons americans a París. Jo ho dubto un xic, car trobo que és un lloc petit que no té condicions per a una multitud.

A Carlsbad un hom es lleva a les cinc. L'hora de moda per al passeig, quan la banda toca sota la Colennade i el Sprudel és ple de públic en més d'una milla, és de set a vuit del matí. Ací poden oir-se més llengües que les que arreplegà el ressò de la torre de Babel. Jueus, polacs i prínceps russos; mandarins xinesos i baixàs turcs; noruegs que semblen sortits d'un drama d'Ibsen; dones dels boulevards; grans d'Espanya i comtes anglesos; muntanyesos de Montenegro i milionaris de Chicago… són per tot arreu. Tot el luxe del món ofereix, Carlsbad, a sos visitants, amb l'excepció de la caça. Aquesta és metzina que contagia les quatre quintes parts de la ciutat; però, volent més aviat preveure que no pas curar, han fet per manera d'allunyar-la del veïnat. Les partides de caça són formades a Carlsbad per dirigir-se a qualsevol lloc dels afores i donar-se el gaudi d'un embriagament d'escopetades.

* * *

Si hom espera, a Nuremberg, trobar una ciutat de caient medieval, resta defraudat cosa de no dir. De recons característics i pintorescos panorames, n'hi ha abundosament; però a tot arreu són voltats i envaïts de vida moderna, i el que resta d'antic no és pas tan antic com hom imaginava. Al cap i a la fi, una ciutat, el mateix que una dona, no té, de vella, sinó el que sembla; i Nuremberg és encara una dama de bon veure. La seva edat és un xic difícil de concretar sota la seva pintura fresca i el seu estuc, al llum del gas i de l'electricitat; però, vista de prop, surten de relleu els seus murs esberlats i les seves torres grises.

CAPÍTOL IX

Harris contravé la llei. -L'home servicial. Els perills dels seus serveis. -George comença un seguit de delictes. -Aquells per als quals l'Alemanya arribarà com un regal i una benedicció. -El bullangós anglés. Els seus desenganys. -El bullangós alemany. Els seus excepcionals aventatges. -El que un hom no pot fer amb les robes del seu llit. -Un gaudi amb poques despeses -El gos alemany. La seva bona educació. -El dolent comportament d'un escarabat. -Un poble que marxa pel camí que ha de marxar. -El noi alemany. El seu amor a la legalitat. -De com es pot deambular amb un cotxet-bressol. -L'estudiant alemany. Les seves entremaliadures mesurades.

Tots tres ens arreplegàrem per un mitjà o altre, entre Nuremberg i la Selva Negra, per embolicar-nos de debò. Harris se'ns avançà, a Stuttgart, insultant un oficial.

Stuttgart és una ciutat encisadora, neta i brillant, com una petita Dresde. Té la doble atracció de sortir al pas amb el que conté digne de veure's: un museu de mitjanes proporcions, un petit museu d'antiguitats i mig palau. Ara ja és tot vist, i un hom es troba en disposició d'esbargir-se.

Harris no sabia que era a un oficial, que insultava. El va pendre per un bomber (talment ho semblava), i va dir-li dummer Esel. A Alemanya no és permès dir a un oficial ase estúpid. Però aquest home particular ho era sens dubte. El que passà fou que Harris, al Stadgarten, desitjós de sortir-ne i veient davant seu una porta oberta, sortí al carrer saltant un cordó de filferro. Harris sosté que no el va veure, però segurament que, penjat del filferro, hi havia l'avís «Durchgang Verboten». L'home, que era prop de la porta, detingué Harris, fent-li veure l'avís. Harris li donà les gràcies i seguí avant. L'home li anà darrera, i va explicar-li que allò volia dir que el pas no era permès. Calia, per a deixar les coses bé, que Harris tornés a saltar el filferro i entrés de nou al jardí. Harris, aleshores, digué a l'oficial que l'avís prohibía el pas, i, per tant, passant de nou, contravindria la llei altra vegada. L'home ho va ben compendre; i, perquè Harris no tingués inconvenient, li digué que havia de tornar a entrar al jardí per l'entrada pròpia, que era en girar la cantonada, i després sortir per aquesta mateixa porta.

Fou llavors que Harris li digué ase estúpid…; cosa que ens endarrerí un dia el nostre viatge i costà 40 marcs a Harris.

Jo vaig tenir la meva a Carlsruhe furtant una bicicleta. No era pas el meu intent. Simplement tractava de fer una bona obra. El tren es trobava a punt de marxar, quan vaig adonar-me que la bicicleta de Harris, segons creia, era al furgó. No hi havia ningú a prop per a ajudar-me, i vaig saltar al furgó agafant-la amb el temps just. Arrossegant-la triomfalment per l'andèn, vaig topar amb la veritable bicicleta de Harris arrambada a un mur darrera uns càntirs de llet. La bicicleta que jo havia pres era, doncs, d'algú altre.

La situació esdevingué difícil. A Anglaterra hauria anat al cap d'estació i li hauria explicat la meva errada; però a Alemanya no es satisfan que un hom expliqui una petita questió semblant: el porten amunt i avall, i cal que ho expliqui a mitja dotzena de persones; i si succeeix que una d'aquestes no és a prop, o no té, de moment, temps per a escoltar un hom, tenen el costum de retenir-lo per tal que l'altre dia recomenci l'explicació.

Jo vaig pensar, solament, deixar la bicicleta fora de la vista, i més tard, sense moure soroll ni mostrar-me massa, fer una petita correguda. Vaig trobar un cobert de fusta que em semblà precisament el que em feia falta; i, en estar ficant-hi la bicicleta, un oficial del ferrocarril, de gorra vermella, amb posat de mariscal de camp, em sorprengué d'un cop d'ull i vingué cap a mi preguntant-me:

-¿Vol dir-me el que fa, vostè, ací, amb aquesta bicicleta?

-Vaig a posar-la ací, fora del pas.- I amb suau accent, vaig tractar de fer-li veure que el que procurava era una bona acció d'home servicial, per la qual havien de restar-me agraïts els empleats del ferrocarril. Però ell no va respondre res. Sols m'interrogà:

-Es de vostè, la bicicleta?

-Precisament meva… no, senyor.

-De qui és, doncs?- em preguntà autoritàriament.

-No sabria dir-li-ho. No sé pas de qui sigui.

-D'on la va treure, vostè?- fou la següent pregunta. I a la seva veu hi havia una sospita que quasi insultava.

-La vaig treure- responguí amb tota la calma i dignitat que vaig poder -del tren. El fet és que he comès una errada…

No va donar-me temps d'acabar. Va dir-me secament que ell pensava el mateix, i féu sonar un xiulet. Els detalls del que seguí, pel que em pertoca, no tenen res de divertits. Per un miracle de la sort (diuen que la Providència vetlla per alguns de nosaltres) l'incident va ocórrer a Carlsruhe, on tinc un amic alemany, oficial de cert valiment. No vull pensar el que hauria passat i el que m'hauria pertocat si l'estació no hagués estat la de Carlsruhe o el meu amic no s'hagués trobat a casa seva. Com van anar les coses, puc dir que em vaig salvar agafant-me a un clau cremant. Em plauria d'afegir que vaig deixar Carlsruhe sense màcula per a mi; però no fóra dir la veritat: el sortir lliure de despeses és mirat fins avui, per la policia, com un greu delicte contra la justícia.

Aquests pecats nostres no són res comparats amb el que va fer George. L'incident de la bicicleta ens havia confós tant, que, com a conseqüència, perdérem George. Semblava natural que ens esperés a la porta de la delegació de policia; però, de moment, només ens ho semblà. No trobant-lo, vàrem pensar que potser se n'hauria anat tot sol a Baden; i, desitjosos de sortir de Carlsruhe, vàrem pujar al primer tren vers Baden, sense cap seguretat que obréssim bé.

En arribar George a l'estació, trobà que nosaltres no hi érem i que el seu equipatge havia desaparegut.

Harris duia el bitllet de George; i, com que jo actuava de banquer de tots tres, ell no portava a la butxaca sinó algunes monedes. Prenent peu d'aquesta situació, George començà un seguit de il·legalitats que, llegit més tard tal com era escrit fredament al sumari judicial, a Harris i a mi ens posava la pell de gallina.

Cal advertir que viatjar per Alemanya és una mica complicat. Comprant un bitllet, a l'estació de sortida, per a l'estació on es vol anar, hom creu tenir-ne prou. Res d'això; en arribar el tren que us interessa, aneu a pujar tot seguit; però un guàrdia us deté amb el gest i un senyal de la mà.

-Vejam els vostres papers!

Hom exhibeix el seu bitllet; però l'oficial us fa veure que el bitllet, per si sol, res no significa: és solament el primer pas per a viatjar. Cal tornar a la taquilla i treure el que se'n diu addició (schnellzug). Hom pensa, en tenir-la, que ja està tot llest. Hom té permís per a muntar al tren: tot va bé, doncs. Però hom no pot asseure's enlloc, ni pot anar dret, ni pot passejar amunt i avall: Cal un altre bitllet que se'n diu de «platz» i dóna dret a un lloc.

Sovint he pensat què faria un hom si no prengués més que un bitllet. ¿Se li permetria de córrer darrera el tren? ¿Podria posar-se una etiqueta i ficar-se al furgó de les mercaderies? Altrament, ¿què podria fer un hom que, havent comprat els dos primers bitllets, no volgués o no tingués diners per al tiquet de lloc? ¿Li seria permés de jeure a la xarxa d'equipatges? ¿Podria penjar-se a la part de fora d'una finestra?

Tornem, però, a George. Ell tenia justos els diners per a un bitllet de tercera classe, en un tren mixt, per a Baden. Heu's-ho ací tot. Per evitar les preguntes de l'empleat, esperà que el tren estigués en marxa i saltà corrents.

Els seus delictes eren, doncs:

1er delicte:

a) Muntar a un tren en marxa.

b) No fer cas de l'oficial que l'havia amonestat.

2on delicte:

a) Viatjar en un tren de luxe que no corresponia al bitllet que portava.

b) Refusar el pagament de la diferència en ésser-li reclamada. (George diu que no el va refusar: senzillament va comunicar a l'oficial que no tenia la quantitat).

3er delicte:

a) Viatjar en un departament de classe superior a la del seu bitllet.

b) Refusar el pagament de la diferència en ésser-li reclamada. (Altra vegada George discuteix l'exactitud de la denúncia. Mostrà el fons de les seves butxaques, i oferí tot el que portava: uns 80 cèntims en diner alemany. Va oferir-se a passar a tercera classe, però en aquell tren no n'hi havia. Va oferir-se a anar al furgó, però no ho admeteren.)

4rt delicte:

a) Ocupar un lloc sense pagar el seient.

b) Passejar amunt i avall del passadís. (Com que no el deixaven seure sense pagar, i com que no no podia pagar, esdevenia difícil escollir el que s'havia de fer.)

Les explicacions, però, no són de gaire profit, a Alemanya; i el viatge de George de Carlsruhe a Baden fou el més car que registra la història. Tot pensant en la facilitat i freqüència amb què un hom s'embolica a Alemanya, arribem a la conclusió que, aquest país és un regal i una benedicció per al terme mitjà dels anglesos. A l'estudiant de medicina, al concurrent als restaurants del Temple, a l'empleat en vacances… la vida a Londres li és un monòton i fastigós seguit. Al britànic de bona salut li plau el gaudi il·legal, o, si no, no li esdevé gaudi. Res del que pot fer el satisfà. Trobar-se ficat en un embolic qualsevol és la seva major felicitat. Anglaterra li dóna, en aquesta concepte, no gaires oportunitats. Embolicar-se d'aquella manera suposaria una gran persistència a cercar-ho.

Un dia vaig parlar d'aquestes coses amb el sagristà de la meva parròquia. Era al matí del 10 de novembre, i estàvem llegint les notícies de la policia amb certa ansietat. Un jove (la mena de jove que sempre és) havia estat denunciat per promoure un de tants avalots al restaurant «Criterium». El meu amic, el sagristà, té fills, i, per la meva part, jo tinc un nebot que miro amb ulls de pare i que la seva mare suposa a Londres amb motiu dels seus estudis d'enginyeria. Cap nom conegut, afortunadament, no trobàrem a la llista dels detinguts per la policia; i, descansats aleshores, començàrem a moralitzar i considerar la bogeria i depravació de la joventut.

-Ja és molt notable- digué el meu amic -que el «Criterium» sostingui el seu lloc de bullangues. En la meva joventut era talment el que és ara. La nit sempre acabava amb un avalot al «Criterium».

-Amb tot i la seva poca solta.- vaig dir jo.

-I la seva monotonia,- replicà. -No teniu idea…- (i una expressió de somni creuà sa fesomia) -no teniu idea del que hom arriba a fatigar-se del passeig de Piccadilly Circus a la delegació de policia de Vine Street. Però… quina altra cosa podia fer-se? Res, ben bé. De vegades apagàvem un fanal del carrer, i tot seguit venia un home i l'encenia. Si hom insultava un policia, aquest, senzillament, girava l'esquena. Potser ni s'adonava que era insultat; i, si ho sabia, tant se li'n donava. Es podia anar a pinyes amb un camàlic de Covent-Garden, si us passava pel cap; i generalment el camàlic en treia el millor partit, i la broma us costava 5 xílings. En cas contrari, el preu era mitja lliura. En aquest esport jo mai no hi he vist un veritable encís. Una vegada vaig provar de manar un cotxe hansom, cosa que sempre ha estat mirada com el més alt grau de l'esbarjo en la joventut que imposa les modes de la bullanga. Una nit, ja avançada l'hora, sortia d'una cerveseria del carrer Dean, i la primera cosa que em va esdevenir fou l'ésser cridat a Golden Square per una vella amb tres nens, dos dels quals ploraven i l'altre anava mig adormit. Abans que jo pogués fer-me a un costat, llançà els nois dalt del cotxe, i, prenent el meu número, va pagar-me un xíling més del que valia, segons deia, i em donà la direcció, que era una mica més enllà del nord de Kensigton. Realment va esdevenir-se que la casa era a l'altre part de Willesden. El cavall estava fatigat, i en el viatge vam trigar més de dues hores. Era la bèstia més peresosa que mai he tractat. Un parell de vegades volguí convèncer els nois que fóra millor retornar-los a la vella que me'ls havia encomanat; però, cada vegada que obria la porteta el noi més menut cridava sorollosament. I, en voler transferir el negoci a altres cotxers, la major part em responien amb les paraules d'una cançó popular aleshores: «O Jordi! no et sembla que et propasses un xic massa!» Un em va oferir de portar a la meva dona l'encàrrec que volgués, mentre un altre em va prometre d'organitzar una colla per treure'm, a la primavera, de la fossa on aniria. Quan ja havia muntat al pescant, m'imaginava que conduïa un vell coronel a una isolada regió, mitja dotzena de milles més enllà d'on ell volia, i que el deixava al mig del camp renegant. Amb això potser hauria tingut una bona diversió, segons el caràcter del coronel. La idea de l'excursió als afores amb uns noiets que res podien per si, mai m'hauria acudit que a Londres fos possible. Londres- continuà el meu amic fent un sospir -dóna poques ocasions als que cerquen aventures.

* * *

A Alemanya l'embolic es té quan menys un hi pensa. A Alemanya hi ha moltes coses que no poden fer-se i que són ben fàcils de fer. A qualsevol jove anglès que es complagui en aventures que no gaudirà a Anglaterra, li aconsello de pendre bitllet vers Alemanya, amb cura de no pendre'n d'anar i tornar, perquè potser li'n passaria el temps.

A les Ordenances de la policia de la Fatherland trobareu una llista de les coses que, si les feu, us esdevindran interessants i fins emocionants. A Alemanya hom no pot treure a la finestra les robes del llit. Qui cerqui embolicar-se pot començar per això. Espolsant-les de la finestra estant, assoliria l'embolic abans d'esmorzar. Al seu país podria penjar-se ell mateix, i poca cosa li succeiria mentre no obstruís la vista o la llum dels veïns, o no nafrés el vianant.

A Alemanya no es poden usar pel carrer vestits de fantasia. Un meu amic escocès, que vingué a passar l'hivern a Dresde, ocupà els primers dies a discutir aquesta qüestió amb el Govern saxó. Li preguntaren què feia, amb semblant abillament de faldilles i lluint les cames. Ell, que no tenia res d'amable, respongué que no feia sinó portar-les. Tornaren a preguntar-li per què les usava, i respongué que per anar vestit. Aleshores varen dir-li que no s'ho creien, i l'enviaren al seu estatge en un cotxe tancat. Fou necessari el testimoni personal del ministre anglès per a assegurar-los que el vestit de Highland, a Escòcia, és l'abillament de consuetud, i que el porten molt respectables persones que viuen dins la llei. Obligats per la diplomàcia, acceptaren l'explicació; però sembla que, malgrat això, serven l'opinió llur.

Al turista anglès ja hi estan acostumats. Però un senyor de Leicestershire, convidat de cacera per uns oficials alemanys, en sortir de l'hotel fou enviat, amb cavall i tot, per a explicar la seva lleugeresa, a la delegació de policia.

Una altra cosa que no pot fer-se als carrers d'Alemanya és donar menjar als cavalls, mules o ases, ja siguin propis o d'algú altre. Si a un hom li ve de gust donar menjar a qualsevol cavall d'altri, cal citar-lo, i cal que el menjar tingui lloc en un indret pròpiament autoritzat.

No ha de trencar-se vidre ni porcel·lana al carrer; tampoc a cap lloc públic. Si hom trenca qualque cosa, ha d'arreplegar els bocins. El que no sé dir és quina cosa pugui fer-se'n dels bocins, un cop arreplegats. L'únic que sé del cert és que no poden llençar-se enlloc, ni deixar-los enlloc, ni anar amb ells enlloc. Segurament esperen que hom els porti sempre a sobre fins que mori i sigui enterrat amb ells, o potser permeten que hom se'ls empassi.

Pels carrers d'Alemanya no és permès que hom tiri a la ballesta. El legislador alemany, no satisfet amb els delictes vulgars… (diguem-ne els que un hom pot sentir que desitja, tot comprenent llur mal), es preocupa imaginant les coses perilloses que un errant maniàtic podria fer. A Alemanya no hi ha encara un càstig contra qui es posés al carrer cap per avall. No se'ls ha acudit. En anar un estadista alemany al circ i veure-hi acròbates, reflexionarà l'omissió, però aleshores es posarà a treballar seguidament, i planejarà una clàusula prohibint a la gent de posar-se cap per avall al mig dels carrers i fixant una multa.

Aquest és l'encís de la llei alemanya. La mala conducta té el seu preu fixe, a Alemanya. No us tenen despert tota la nit, com a Anglaterra, preocupat amb el dubte de si rebreu només una senzilla amonestació o si sereu obligat al pagament de quaranta xilings, o bé si el jutge estava malhumorat i us imposara uns quants dies d'arrest. A Alemanya se sap exactament el que tot us costarà. Podeu posar els diners sobre la taula, obrir el llibre de les ordenances policíaques i planejar-vos el que fareu i el que pagareu, cèntim per cèntim.

Per passar una vetlla barateta, recomanaria passejar portant l'esquerra i continuar després d'ésser advertit.

Penso que, triant el barri i anant per carrers apartats, es podria passejar tota una nit, en direcció incorrecta, per un total de tres marcs, si fa o no fa.

A les ciutats alemanyes no es pot anar a correcuita en colla, un cop fet fosc. No sé del cert quants constitueixen una colla; i cap policia a qui he preguntat sobre l'assumpte no s'ha cregut competent per a fixar-ho. Una vegada ho vaig dir a un meu amic alemany que anava al teatre amb la seva dona, la sogra, cinc fills, sa germana amb un promès, i dues nebodes: li vaig preguntar si no contravenia la llei; i ell, no pensant que fos una broma meva, llançà una mirada al grup i va dir solament:

-Oh! Em sembla que no. Tots som família.

-Les ordenances no diuen si el grup és format de família- vaig replicar-li: -només parla de grup o colla. Per la meva part (tot i no volent molestar-vos) jo penso que formeu grup. Manca saber què en pensarà la policia. Jo sols faig l'advertiment.

El meu amic no en prengué cura; però la seva esposa, pensant-s'ho millor i per no posar-se en perill que la policia desfés la colla de bon principi, va fer que es separessin, per reunir-se de nou a la porta del teatre.

Una altra temptació que hom ha de dominar, a Alemanya, és la de llençar cap cosa per la finestra. Cal comptar que els gats no en són exceptuats. Durant la primera setmana de la meva estada a Alemanya, em desvetllaven sovint els gats. Una nit em feren tornar boig. Vaig arreplegar tot un arsenal (dos o tres bocins de carbó, unes quantes peres molt dures, un parell de culs d'espelma, un ou que vaig trobar a la cuina, una ampolla buida de llimonada, i altres semblants articles), i, obrint la finestra, començo a bombardejar el lloc on pensava que era l'enemic. Suposo que no vaig fer cap blanc: mai no he conegut cap home que encertés un gat, àdhuc veient-lo, a no ésser, potser, per atzar. Fins he vist tiradors de primera, que havien guanyat el premi de la reina, fer fallença tirant amb rifle sobre gats, a distància de cinquanta metres: ni un pél no els tocaren. Sovint he pensat que, en lloc de blancs de cartró, de cérvols corrent i d'altres coses per l'estil, el tirador veritablement superior seria el que pogués envanir-se d'haver encertat un gat.

Sigui com sigui, els gats d'aleshores fugiren. Potser l'ou els va enutjar: em va semblar, en pendre'l, que no era gaire bo. I novament me'n vaig anar al llit, pensant que havia acabat l'assumpte.

Deu minuts després sonà violentament el timbre elèctric. Jo vaig tractar de fer el distret, però allò era massa persistent; i, posant-me una bata, salto a la porta, i em trobo al davant un policia que duia fent pila totes les coses que jo havia llançat per la finestra. Totes menys l'ou. I em digué:

-Són de vostè, aquestes coses?

-Eren meves, sí, senyor; però ja no les vull per a res. Les pot donar a qui vulgui. Per a vostè mateix.

El policia, sense remerciar-me l'oferiment, seguí:

-Vostè ha llançat aquestes coses per la finestra.

-És veritat: les hi he llançades.

-Per què les ha llançades per la finestra?

Tot policia alemany té el seu codi de preguntes. Mai no les canvia ni les oblida.

-Les he llançades contra uns gats.

-Quins eren aquests gats?

Era aquesta la precisa pregunta que esqueia a un policia alemany. Jo vaig respondre, amb clara ironia, que, malgrat avergonyir-me de la meva ignorància, la veritat era que no coneixia els gats, estranys en absolut per a mi. Vaig oferir que, si la policia arreplegava tots els gats del veïnat perquè pogués veure'ls, jo els reconeixeria per llur miol.

La policia alemanya no comprèn les bromes; i més val així, per cert, car em sembla que hi ha assenyalada una grossa multa per al cas que és apel·lat «tractar un oficial amb ultratge».

Sols em va objectar que no era deure de la policia ajudar-me en reconèixer els gats. El seu deure era de multar-me per haver llançat objectes per la finestra. Aleshores vaig preguntar-li què pot fer, un hom, a Alemanya, quan és desvetllat pels gats; i em va dir que em pertocava denunciar l'amo i sumariar-lo: llavors la policia procediria contra l'amo, i, en tot cas, ordenaria destruir el gat. El que no va dir-me és la persona que destruiria la bèstia, ni el que aquesta faria mentre s'instruïa el sumari.

Vaig consultar-li els mitjans per a descobrir el propietari dels gats. Es posà a rumiar-ho una estona, i m'aconsellà seguir els gats fins a casa llur. Amb tal consell no volguí continuar enraonant: el que hauria dit, potser hauria deixat les coses més malament. La festa, així, em va costar dotze marcs.

Ni un sol dels quatre funcionaris que m'interrogaren sobre l'assumpte no hi veié absolutament res de ridícul.

Però a Alemanya quasi totes les faltes i bogeries humanes esdevenen un no-res comparades amb l'enormitat de passejar sobre l'herbatge dels jardins. Enlloc, ni en cap ocasió ni temps, no és permès de trepitjar l'herba. L'herba, a Alemanya, és quelcom sagrat. Posar el peu sobre herba alemanya fóra sacrilegi tan gran com ballar una polca sobre una catifa mahometana de fer oració. Fins el gossos respecten l'herba, a Alemanya. Cap gos alemany somiaria de posar-hi la pota a sobre. Si és vist un gos corrent sobre l'herba alemanya, es pot fer la juguesca que és el gos d'algun infidel estranger. A Anglaterra, en voler evitar que un gos entri a determinat lloc, s'hi posa una xarxa de filferro de sis peus d'alçada, sostinguda per estaques i defensada amb punxes per dalt. A Alemanya col·loquen una posteta al centre, amb un avís que diu: «Hunden verborten» («Es prohibeix d'entrar als gossos.») I un gos que porta a les venes sang alemanya, el mira i marxa.

En un parc alemany, he vist un jardiner passejar-se molt curosament amb sabates de feltre, anar a un tapís d'herba, agafar-hi un escarabat, i deixar-lo seriosament, però decididament, sobre la vorera empedrada. Un cop això fet, restà mirant l'escarabat per si gosava tornar a l'herba. I l'escarabat, completament avergonyit de si mateix, començà a córrer cap al punt d'on havia vingut, potser, i retornà pel bell mig de la vorera, marcant amb ufana un caminar ausgang.

En els parcs alemanys hi ha senderons separats, amb destinacions pròpies; i cap persona, sense perill de la seva vida i fortuna, no pot anar pel camí indegut. Hi ha camí propi per als que van sobre rodes, i andens especials per als que van a peu; avingudes per als que cavalquen; camins per als que porten vehicles de poc pes, i camins per als que porten vehicles pesats; camins per a infants i per a senyores soles. Que no hi hagi camins per a homes calbs i per a sufragistes, és cosa estranya.

Al Grosse Garten de Dresde vaig trobar-me una senyora vella, desemparada i confosa al bell mig de set camins. Cada un d'aquests era guardat per un cartell amenaçador recomanant que tothom se'n separés si no es trobava comprès en la destinació que tenia.

-Dispensi que el molesti, senyor- em va dir en saber que jo podia parlar anglès i llegir l'alemany: -¿Em podria dir el que jo sóc i per on he d'anar?

Jo me la vaig mirar de cap a peus, curosament, i arribí a la conclusió que es tractava d'una «persona adulta» i «un caminant». Aleshores vaig indicar-li el seu camí. Ella el contemplà tota acorada.

-Però és que jo no he de fer res per aquí- va dir-me. -¿No puc anar en aquesta direcció?

-Oh! no! I ara! Aquest camí és destinat als infants.

-Però si jo no els faré cap mal!- digué ella somrient. I ben de debò que no semblava capaç de fer-los cap mal.

-Senyora, si fos per mi, jo em refiaria de vostè perquè anés per aquest camí, encara que el meu hereu s'hi trobés a l'extrem; però vostè, com a «adulta», aventurar-se per aquest camí, és guanyar-se una multa o que la tanquin a la presó, si fa o no fa. Ve-li ací el seu camí, ben clarament marcat: «Nur für Fussganger»; i, si vol seguir el meu consell, vagi per aquí, car no és permès d'aturar-se i dubtar.

-Però si no és de cap manera la direcció que m'és precisa!

-És la direcció que és precís que li sigui precisa.- I vam separar-nos.

En els parcs alemanys hi ha bancs expressos retolats: «Solament per a adults» («Nur für Erwachsene»); i el noi alemany que té desig de seure, en llegir l'anunci passa de llarg cercant un banc permès per als nois. Allí seu, amb cura de no tacar la fusta amb el fang de les seves sabates. Cal imaginar un banc al parc de Regent, o de Saint James, amb el rètol: «Solament per a adults»! Tots els nois, en cinc milles a l'entorn, tractarien de fer-se lloc al banc, i cridarien als que hi seurien perquè els hi deixessin seure a ells. Quant a un adult, no podria pas acostar-s'hi de mitja milla per la confusió de nois.

El noi alemany que casualment seu a un banc d'adults sense adonar-se'n, fuig corrents en fer-li veure l'equivocació, i marxa espaordit, amb el cap abatut, avergonyit d'allò més, amb dolor i remordiment.

No és pas que el noi alemany es trobi oblidat del paternal Govern. En els parcs alemanys i en els llocs públics té assenyalats llocs expressos (Spielpütze) amb munts de sorra. Allí pot seure a plaer, i pot fer pastissos de fang i castells de sorra. Per al noi alemany, un pastís fet amb qualsevol fang que no fos aquest, li semblaria un pastís immoral: no el satisfaria gens ni mica: la seva ànima li'n faria retret.

-Aquest pastís- es diria ell mateix -no és talment com devia ésser, fet amb el fang que el Govern dóna per a fer-ho. No ha estat fet en el lloc destinat i conservat pel Govern per a fer pastissos de fang. No pot reeixir. És un pastis il·legal (diguem-ne clandestí o de contraban). I fins que el seu pare hagués satisfet la multa corresponent, i ell hagués rebut el que li pertocava, la seva consciència seguiria amoïnant-lo.

Una altra excel·lent cosa per a treure gaudi, a Alemanya, és el senzill i pràctic cotxet-bressol per als nens. El que pot fer-se amb un kinderwagen, com són anomenats, i el que no pot fer-s'hi, ocupa qui-sap-les pàgines de les ordenances alemanyes. Després de llegides, s'arriba a la conclusió que el qui pot conduir un cotxet d'aquests sense mancar a la llei, ben bé podria ésser un perfecte diplomàtic. Amb ells no s'ha de vagar ni s'ha d'anar massa de pressa. Hom no s'ha de posar, amb ells, al davant de ningú; i, si algú es posa al davant seu, ha de deixar-li el camí franc. Si hom vol aturar-se amb un cotxet així, ha d'anar al lloc destinat expressament per aturar-los, i, up cop allí, ha de romandre aturat. No es pot creuar el carrer amb ell. Si el que el porta o el nen viuen a l'altra part, això no és compte de les ordenances. No és permès de deixar aquest cotxet enlloc, i solament se'l pot dur a determinats indrets. En mitja bora de menar un cotxet d'aquests per Alemanya, hom cauria en tants embolics, que li donarien un mes de feina. Qualsevol jove anglès que se les volgués heure amb la policia, res millor podria fer que portar a Alemanya un kinderwagen.

A Alemanya no es pot deixar oberta la porta del carrer després de les deu de la nit, i hom no pot tocar a casa seva el piano més tard de les onze. A Anglaterra mai no he sentit la necessitat de tocar el piano, ni se m'ha acudit d'oir-lo, després de les onze. Però és ben diferent que a un hom se li digui que no pot tocar-lo. Ací, a Alemanya, mai sento veritable desig d'oir el piano sinó després de les onze. Aleshores em plauria de seure i oir La pregària d'una verge o l'obertura de Zampa. Altrament, a Alemanya, la música després de les onze deixa d'ésser música: esdevé un pecat, i, com a tal, no en pervé gaudi.

L'únic individu que de vegades somia de passar per sobre de la llei, a Alemanya, és l'estudiant; i encara, aquest, fins a una llinda ben definida. Per habitud li són permesos certs privilegis, però estrictament concretats i clarament entesos. Per exemple: l'estudiant alemany pot embriagar-se i caure adormit a la vora d'un camí, sense més càstig que el d'haver de donar una propina, el matí següent, al policia que va trobar-lo i el va conduir a casa seva. Però, tractant-se d'un carrer, ha d'escollir, per deixar-s'hi caure, els carrers apartats. L'estudiant alemany, assabentat de la facilitat de l'oblit, treu totes les forces que li resten per passar la cantonada fins als llocs on pot caure despreocupadament. En certs barris pot jugar amb els timbres de les cases. La renda dels pisos d'aquestes cases és més batxa que als altres indrets de la població. La dificultat la troba cada família en preparar-se un secret, per tocar son timbre, amb el qual pugui saber si el toc va per a ells o és distracció o brometa. Si s'ha de visitar de nit una d'aquestes cases, val la pena de conèixer el secret del timbre; car, si massa s'insistís, es podria arreplegar amb el cap tota una galleda d'aigua.

També a l'estudiant alemany li és permès, a la nit, apagar llums; però sempre i quan no siguin molts. L'estudiant alemany tranuitador en porta generalment el compte, i resta satisfet quan arriben a mitja dotzena cada nit. Igualment pot cridar i cantar, en anar-se'n a casa, fins a dos quarts de tres de la matinada, i en certs restaurants li és permès passar el braç per la cintura de la cambrera. Per evitar un més enllà, les cambreres de restaurants sovintejats per estudiants són sempre escollides curosament entre el tipus de dona seriosa i ficada en anyets, pel qual motiu l'estudiant alemany pot fruir el gaudi del flirt sense temença ni retrets.

Els alemanys són poble que viu sota la llei.

CAPÍTOL X

Baden-Baden des del punt de vista del visitant. -La bellesa del matí com es capeix des del vespre anterior. -La distància amidada amb el compàs. -La distància amidada amb les cames. -George en comptes amb sa consciència. -Una màquina peresosa. -Muntar en bicicleta segons el cartell. La seva facilitat. -El ciclista de cartell: son vestit, son mètode. -El grif com una joguina domèstica. -Un gos amb dignitat pròpia. -El cavall insultat.

Des de Baden, sobre el qual sols cal dir que és lloc de gaudis, semblant als altres de la seva categoria, començàrem a anar d'allò més en bicicleta.

Vàrem projectar una excursió de deu dies, amb la qual contemplaríem la Selva Negra, incloent el Donau-Thal, que, a vint milles des de Tuttlingen a Sigmarigen, és potser la vall més formosa d'Alemanya. El Danubi passa per aquest lloc, serpentejant son estret camí entre pobles pintorescos i característics i antics monestirs mig ocults per l'herbatge, (on encara hi ha el frare descalç i descobert, amb el cordill cenyit als lloms, i el pastor que, gaiato en mà, cuida les ovelles escampades per les vores dels turons); entre boscos rocosos; entre clars munts de pedres coronades per un enrunat castell, o una església, o una fortalesa; amb un misteriós reflex de les llunyanes muntanyes dels Vosgues, on la meitat dels naturals resten fastiguejats si hom els parla francès, i l'altra meitat es sent insultada si hom els parla alemany, i tots plegats s'indignen en oir el més breu so d'anglès: una situació veritablement difícil per al foraster.

No vàrem poder realitzar totalment el nostre projecte. Sempre l'acció resta endarrerida per la intenció humana. És cosa fàcil el dir i el creure, a les tres de la tarda: -Ens llevarem a les cinc, ens desdejunarem lleugerament al cap de mitja hora, i començarem la marxa a les sis.

-Haurem fet un bon camí abans no comenci la calor del dia- diu un altre.

-En aquesta època, de l'any, la matinada és la més agradosa part del dia. No us sembla?- diu un tercer.

-Segurament.

-Tan agradosa, tan fresca!…

-La mitja llum és exquisida.

El primer matí tot va bé. La colla es reuneix a dos quarts de sis. Tots hi són silenciosos, un xic rondinant, abocats a murmurar pel menjar i quasi per cada cosa. L'atmosfera és carregada de la condensada irritabilitat que cerca com desfogar-se. A la nit, la veu temptadora diu:

-Em sembla que llevar-nos a dos quarts de set en punt ja fóra bona hora.

La veu de la virtut protesta dèbilment, i diu:

-Això fóra tant com trencar la nostra resolució.

La temptació respon:

-Les resolucions han estat fetes per a l'home, i no pas l'home per a les resolucions.- El dimoni pot fer retrets per reforçar sos arguments amb les mateixes escriptures. -A més, això és molestar tot l'hotel. Cal pensar en els pobres criats.

La veu de la virtut continua, però més feble cada cop:

-Però si tothom es lleva de bon matí, en aquests llocs!

-No s'hi llevarien, si no s'hi veiessin obligats, els pobres. Acordem que el desdejuni sigui a dos quarts de set en punt, i així no farem nosa a ningú.

Així, disfressat el mal amb arguments de bondat, hom jeu i dorm fins a les sis, donant a sa consciència l'explicació (que no és creguda per aquella) que hom fa el que fa per generosa consideració als altres. Jo sé el que és allargar aquesta consideració fins a les set.

De la mateixa manera, la distància amidada amb un compàs no és exactament igual que quan s'amida anb les cames.

-Deu milles per hora, durant set hores, fan setanta milles. Una bona diada.

-Hi ha turons bastant pesats de pujar.

-Però es guanya després en baixar. Diguem vuit milles per hora i posem-n'hi seixanta en total. Gott in Himmel! Si no hem de fer vuit milles per hora tant se val que anem en un cotxet d'invàlids.

Mirant-ho en el mapa, sembla impossible que es pugui fer menys. Però, a les quatre de la tarda, la veu del deure us fa pensar:

-És cosa de seguir avant.

-No cal cuitar tant; no avalotis. ¡Fixa't quin bell panorama, d'ací estant!

-Molt bonic. No oblidis que som a vint-i-cinc milles de Saint Blasien.

-Quantes?

-Vint-i-cinc, o potser més.

-¿Vols dir, que sols havem caminat trenta cinc milles?

-Ni una més.

-Ximpleria! No hi crec, en el mapa vostre. No fóra possible. Havem estat caminant de ferm des de bon principi.

-No és pas així. De primer, no varem sortir fins a les vuit.

-A tres quarts de vuit.

-Està bé, a tres quarts de vuit. I a cada mitja dotzena de milles ens havem aturat.

-Ens havem aturat sols per fruir les vistes. No val la pena, de venir a veure un país i després no veure'l.

-…I, a més, hem hagut d'arrossegar les màquines en algunes costes molt violentes.

-…I, a més, ha estat un dia extraordinàriament xafogós.

-Bé, no oblidem que Saint Blasien és encara a vint-i-cinc milles. Heu's aquí tot.

-Resten gaires pujades?

-Dues, n'hi ha.

-Em semblava haver-vos sentit dir que fins a Saint Blasien tot anava de baixada.

-Això és a les deu milles darreres, en som a vint-i-cinc milles, de Saint Blasien.

-No hi ha cap vila, pel mig? ¿Què pot ésser, allò que es veu més amunt del llac?

-No és Saint Blasien ni cap vila propera. Començar aquestes observacions vol dir un perill…

-És un perill, afadigar-se massa, Cal ésser sempre moderat: Segons el mapa, aquell lloc, Titisee, és molt bonic i agradós. Em sembla que per allí deu córrer bon ventet.

-Potser sí. Però vau ésser vosaltres, els que donàreu la idea d'anar-hi, a Saint Blasien.

-Creieu que no tinc gaire interès a anar-hi. Un lloc, al capdavall, petit i trist. Aquest Titisee és, ben segur, molt més bonic.

-És molt a prop: oi?

-Cinc milles.

Chor general:

-Anem-hi, a Titisee!

George va fer el descobriment de la diferència entre la teoria i la pràctica el mateix primer dia de les nostres excursions. Digué:

-Jo creia que el programa era de pujar les costes en tren i baixar-les en bicicleta.- Aleshores ell anava a la bicicleta, una mica endarrerit, i Harris i jo al tàndem.

-Així ho fem quasi sempre- respongué Harris, -Però els trens no pugen totes les costes de la Selva Negra.

-Ja m'ho recelava, jo- rondinà George. I tots emmudírem.

-Altrament- digué després Harris (que de bon segur ho havia meditat bé), -no hem pas de desitjar que tot sigui baixada. La cosa no seria completa. Cal un xic de dolent, entre el que és bo.

De nou es féu el silenci, i altra vegada el trencà George:

-No us esforceu massa, per mi.

-Què voleu dir?- li preguntà.

-Vull dir que on hi hagi un tren que pugi les costes no refuseu de pendre'l per temença d'ofendre'm. Per la meva part, encara que fos no fer les coses completes, hi estic disposat, a pujar aquestes muntanyes en tren. Ja me les entendré amb la meva consciència. Ja fa una setmana que m'estic llevant a les set cada dia, i em sembla que això em dóna algun dret. No us amoïneu massa, per mi.

Li vàrem prometre de tenir-ho en compte, i esdevinguérem silenciosos de nou fins a l'altra frase de George:

-Quina bicicleta vau dir que era, aquesta?

-No recordo ben bé la fàbrica.- respongué Harris; -però tant se val.

-Vols dir?

-Prou. Però, per què ho pregunteu? ¿Què us passa?

-Que no és el que diu l'anunci.

-Quin anunci?- preguntà Harris.

-L'anunci d'aquesta particular marca de bicicletes- digué George. -En vaig veure un, exposat al carrer Sloane, un parell de dies abans de sortir. Un home muntava aquesta marca de màquines; un home que duia a la mà una bandera. Es veia clarament que no feia cap mena de esforç: estava assegut senzillament, i, sense més ni més, corria que volava. La bicicleta anava sola, i anava d'allò més bé. Aquesta màquina vostra deixa que un hom ho faci tot. És una mala bèstia malfeinera. Si hom no l'empeny, ella, per si, no es belluga. Jo, de vós, reclamaria.

Si hom ho pensa, cal dir que poques bicicletes són el que diuen llurs anuncis. Tan sols en un anunci recordo haver vist demostrant esforç el que la muntava: bé és veritat que era perseguit per un bou. En el cas concret, l'objecte de l'artista és de convèncer el neòfit que dubta, que l'esport d'anar en bicicleta consisteix a seure sobre una luxosa selleta i ésser dirigit cap on es vulgui per invisibles i celestials poders.

Per regla general, en els cartells, el ciclista acostuma ésser una dama, i hom imagina que per al perfecte descans del cos, juntament amb l'absoluta despreocupació mental, res no val el dormitar sobre les aigües d'un llac, comparat amb l'anar en bicicleta pel més accidentat camí. Cap viatge meravellós sobre un núvol d'estiu no faria les coses amb més facilitat que la dama de la bicicleta, segons el cartell. El seu vestit de muntar, en temps d'estiu, és ideal. És ben possible que la bona mestressa de sa casa, acostumada a les antigues habituds, no la volgués admetre a dinar vestida així, i que policies de caràcter mesquí tractessin d'assegurar-la embolcallant-la amb un cobertor abans de denunciar-la.

Però ella no se'n preocupa gens ni mica. Amunt i avall, per entre el més gran tràfic, sobre camins que entrebancarien una piçonadora, ella passa com una visió de suggestiva bellesa. El seu cartell oneja; sa figura sembla la d'una sílfide, col·locada airosament, l'un peu sobre la selleta i l'altre descansant lleugerament sobre el fanal. De vegades s'avé a seure: llavors posa els peus en els ressalts de la màquina, encén una cigarreta i fa flamejar sobre el cap una llanterna xinesa.

Excepcionalment és un home qui munta la màquina; però aquest no és un acròbata tan perfecte com la dama. Tot el que arriba a fer són equilibris, com l'anar de peu dret sobre el seient i flamejar banderetes, o beure cervesa mentre corre. Hom suposa que ha d'ocupar la seva imaginació en qui sap què: seure tranquilament a la màquina una hora i una altra hora sense res a fer ni res a pensar fóra cosa per a fastiguejar qualsevol home de temperament actiu; i és per això que el veiem aixecar-se sobre els pedals, en arribar al bell cim d'un turó, per enraonar al sol o declamar versos al paisatge que el rodeja.

Qualques vegades el cartell pinta una parella de ciclistes, i hom capeix amb justesa fins a quin punt és superior, per a dir amoretes, la moderna bicicleta sobre l'antic salonet o l'abusada porta del jardí. Ell i ella munten llurs bicicletes, tenint bona cura que sigui de la marca anunciadora; després, un i altra no tenen altra cosa a pensar que el dolç diàleg de l'eterna història, pels carrers ombrívols, per ciutats de gran moviment els dies de mercat, deixant anar les rodes de la «Bermondsey Company's, la millor de la Gran Bretanya», o la «Camberwell Company's Eureka, sense juntura». No els cal fer anar pedals; tampoc els cal menar en cap direcció. Mirar-se l'un a l'altre, i saber l'hora per tornar a casa, és tot el que els pertoca. Mentre Edwin s'inclina per dir a Angelina paraules a cau d'orella, i ella gira el rostre a l'horitzó per amagar-li la vermellor de ses galtes, les màgiques bicicletes segueixen llur fàcil cursa.

I el sol es mostra sempre rutilant, i els camins són sempre eixuts.

Cap pare auster no va muntat, recelós, seguint-los; no porten al costat cap tia que els vigili; cap endiablat germanet no treu el cap a una cantonada per atalaiar-los. Mai no hi ha entrebancs. I més d'un cop m'han fet exclamar: -Senyor, senyor! ¿per què no existirien les «millors de la Gran Bretanya» o els «Camberwell Eureka», per llogar, essent jo jove?

De vegades el «Camberwell Eureka» o «la millor de la Gran Bretanya» és arrambada contra una porta: problablement es troba afadigada. Ha estat treballant rudament tota la tarda portant la parella de joves. Com que aquests tenen bon cor, han baixat perquè descansi. Ells són asseguts sobre l'herba, sota l'ombra de gracioses branques. L'herba és alta i eixuta. Un rierol corre a llurs peus. Tot és pau i descans.

Aquesta és sempre la idea que el dibuixant de cartells de bicicletes desenrotlla perquè hom imagini… descans i pau.

Però no parlo amb certitud en dir que cap ciclista de cartell mai no treballa. Ara que hi penso, recordo haver vist cartells representant ciclistes treballant durament, fins a exhaurir-se en l'esforç. Aquests són magres i unes feres per al treball. El suor els cau a doll del front. Un hom pensa que, si resta una rampa més enllà del cartell, o cauen de la bicicleta o expiren en la feina. Però això s'esdevé per motiu de llur mateixa bogeria. Si anessin amb bicicletes «Putney Popular» o «Batterset Bounden» (talment com fa l'altre del centre, home de seny), aleshores estalviarien aquest treball innecessari. Tot el que haurien de fer és pendre el posat d'home feliç: potser, a tot fer, empènyer el pedal un xic cap enrera quan la màquina, amb sa jovenívola lleugeresa, perd el cap un instant i corre massa ràpidament.

Tu, jove afadigat, que seus en una pedra mil·lenària, massa afadigat per a adonar-te de la ferma pluja que t'entra fins als ossos; tu, donzella fastiguejada, amb els cabells caiguts i humits, neguitosa per l'hora, que desitjaries dir renecs i no saps com dir-los; tu, home gras i calb, que t'esvaneixes visiblement, mentre alenes treballosament i rondines per l'interminable camí; tu, enrogida i lassada matrona, que condueixes penosament la lenta roda que no vol anar… ¿per què no pensàreu a comprar «la millor de la Gran Bretanya» o una «Camberwell Eureka»? ¿Per què aquestes bicicletes de tan inferior classe són les més populars en el país?

¿Succeeix, amb les bicicletes, ço que s'esdevé amb tota cosa: que hom no capeix el bo que diuen els anuncis?

*.* *

El que a Alemanya mai no deixa d'encisar-me és el gos. A Anglaterra hom arriba a fastiguejar-se de les antigues races de gossos a força de conèixer-les: el mastí, el de plum-pudding, el terrier (negre, blanc o de pèl aspre, segons els casos, però sempre amb ganes de barallar-se), el collie, el bull-dog… mai res de nou.

A Alemanya n'hi ha gran varietat. Hom es troba amb gossos que mai no ha vist ni per semblança; que, fins que els sentim lladrar no sabem del cert que siguin gossos. És cosa ben interessant.

George aturà un gos a Sigmaringen i ens cridà l'atenció. Jo vaig dir que potser fóra un encreuament de bacallà i gos d'aigua. No em plauria si era altra cosa que fill de gos d'aigua i bacallà. Harris procurà de retratar-lo, però la bèstia es posà a córrer i va amagar-se sota unes brolles.

Jo no comprenc la idea que porten els alemanys amb la barreja de races de gossos. Avui per avui és un secret. George diu que cerquen un grif i són bastants els que s'ho pensen. Realment en un o dos casos que he topat, diria que han assolit l'èxit en això. Però estic abocat a creure que eren simples casualitats. L'alemany és home pràctic, i no encerto jo l'objecte que pugui tenir un grif.

Si el que es vol és una cosa ben estranya, ¿no té, per ventura el dachshund? ¿Per què demanar més? Altrament, un grif fóra un inconvenient, en una casa. Tots anirien trepitjant-li la cua seguit seguit. Penso que ço que els alemanys volen assoiir és una sirena, per ensinistrar-la a caçar peixos.

L'Alemany no vol passar per la inactivitat de ningú. Es complau a veure com treballen els seus gossos, i els gossos alemanys amen el treball. Això és indubtable. La vida dels gossos anglesos deu ésser ben insuportable, per aquells. Cal imaginar un ésser fort, actiu i intel·ligent, de temperament enèrgic i excepcional, condemnat a passar les vint-i-quatre hores del dia a no fer res: ¿com podria complaure'l? Res d'estrany, doncs, que es trobi incomprès i desitgi l'inversemblant i es fiqui en avalots i bullangues.

D'altre costat, el gos alemany té moltes coses en què ocupar la seva intel·ligència. Sempre té feina i fa son paper important. Mireu-lo anant enganxat al carret de la llet: cap sagristà es sentiria més complagut al moment de passar la plata entre els feligresos. Realment, no és treball, el que fa: l'home l'empeny i ell lladra. És la idea de la divisió del treball. El que ell es diu a si mateix és:

-El vell no pot lladrar, però pot empènyer: ja em va bé.

L'interès i l'orgull que pren en l'assumpte és bonic d'observar. Un altre gos que passa, potser li fa alguna burlesca consideració sobre la qualitat de la llet que condueix. Ell s'atura, de cop i volta, sense cura del tràfec.

-Dispensi: què ha dit, vostè de la llet?

-Res, no he dit, de la llet- respon l'altre gos amb gest de gentil innocència. -He dit, només, que feia un bon dia, i he demanat el preu del midó.

-Vol dir que demanava el preu del midó: oi? ¿Li plauria de saber-ho?

-Sí, si és servit. No sé per què he pensat que m'ho podria dir.

-I sí, que puc dir-li-ho. Val…

-Apa, anem-hi!- interromp l'amo, afadigat, sufocat de calor i amb desig d'acabar la volta.

-Sí, sí; però… voto a!… ¿No ha sentit el que ha dit, aquest, sobre la nostra llet?

-Ah! No en facis cas. Hi ha un tramvia que ve per la cantonada i ens trepitjaria.

-Sí, que en vull fer cas. Tinc el meu orgull. Aquest ha demanat el preu del midó, i ara ho sabrà. Val vint vegades més…

-Ep, que vas a llençar-ho tot!- diu el vell patèticament, lluitant amb ses poques forces per contenir-lo. -Ai, ai! Així t'hagués deixat a casa!

El tramvia li ve a sobre. Un cotxer els avisa a crits. Un altre gos, enorme, esperant ficar basa en la questió, tot arrossegant un carret de pa i seguit d'un vailet que li fa crits, s'ha aturat a l'altra part del carrer. Es forma un grupet de gent, i un policia acut precipitadament a l'escena.

-Val…- diu el gos de la llet -val vint vegades el que tu vals abans no acabi jo amb tu.

-Vols dir?- exclama l'altre.

-Sí, sí, nét de gos d'aigua francès, menja cols!…

-Mare de Déu! ¡Ja deia jo que ho llençaria tot!- diu el lleter. -Ja t'ho deia jo!

Però ell està massa ocupat per a fer-ne cas. Cinc minuts després, en retornar el tràfic a son moviment, en haver replegat el vailet del pa sos llonguets plens de fang i haver marxat el policia amb els noms i domicilis de tots els que troba en el grup, aleshores el nostre gos gira el cap i mira enrera.

-Sembla que ha caigut alguna cosa- diu en to indiferent. Després, sacsejant-se tot ell amb tranquilitat, afegeix, triomfant: -Però em sembla que li he fet saber el preu del midó. Penso que no tornarà a ficar-se amb nosaltres.

-Déu ho faci!- diu el vell contemplant tristament la llet vessada.

Aquest gos treballador, però, té el seu esport predilecte: esperar, al capdamunt d'un carrer en davallada, un altre gos, per començar aleshores una carrera vertiginosa. El paper de l'altre gos, en cas semblant, és córrer darrera replegant els articles escampats: pans, cols o camises, així que van caient. En arribar al final del carrer s'atura i espera el seu amic.

-Ha estat una bona cursa: oi?- diu amb un pam de llengua fora i mentre son amo arriba carregat fins dalt del cap amb el que sembrava son gos. -Em sembla que hauria guanyat si no hagués estat per aquell estúpid noiet que se m'ha posat al davant en girar la cantonada. Ho has vist? El mala pell! I què fa, que crida tant i avalota així? Potser perquè l'he empaitat, llançat a terra i li he passat per sobre? Doncs que s'hagués apartat a una vora. És una poca solta això de deixar les criatures al carrer perquè un hi ensopegui. I ara? totes aquestes coses havien caigut? Això és que no les devien col·locar bé. Calia que t'haguessis preocupat de fer-ho millor. Potser no creies que jo fos capaç de baixar el carrer a vint milles per hora. Pensaves que hauria deixat passar pel meu costat el gos dels Schneider sense fer un tour de force? Sí, sí, hom mai s'ho pensa tot. ¿Estàs ben segur d'haver replegat totes les coses? N'estàs ben segur? Jo, al teu lloc, no, que no n'estaria. Jo tornaria enrera per assabentar-me'n. Vols dir que et trobes afadigat? Doncs així no em facis retret si es perd quelcom: vet-ho aquí.

És un gos de tan bona llei! Està tan completament segur que la volta que els correspon és la segona cantonada a la dreta, que res no el convenceria que fos la terça. Està igualment segur que té temps de creuar el carrer amb traça, i no creuria el contrari fins a veure son carret fet a bocins. Aleshores, ell, prou es plany de debò; però ¿què hi hem de fer? Com que, generalment, ell té l'alçada i la força d'un vedellet, i el seu amo és un vell o vella de poca empenta o un noi petit, el gos fa sempre la seva. El major càstig que se li podria imposar fóra deixar-lo a casa i portar el carret son amo. Però l'alemany té massa bon cor, per a castigar-lo sovint.

És imposible de creure que ell sigui enganxat al carro per altra cosa que el propi gaudi. Estic segur que el pagès alemany estableix el carret perquè això agrada al seu gos. En altres països (Bèlgica, Holanda, França…) he vist aquesta mena de gossos maltractats i obligats excessivament al treball. Però, a Alemanya mai de la vida.

Insultar les bèsties, prou que es fa, a Alemanya. He vist un alemany, davant el seu cavall, dient-li tots els insults que tenia a mà. El cavall no va amoïnar-se gaire, per això. N'he vist un altre, cansat de dir grolleries a la seva bèstia, cridar la seva dona perquè l'ajudés en la tasca. La dona es va empipar d'allò més, i cada un a un costat del pobre cavall, començaren a posar-lo verd a força d'insults. Li insultaren la mare i el pare; es ficaren amb la seva figura i apariència, amb el seu cervell, amb el seu sentit moral i les seves dots i capacitats de cavall. La bèstia resistí la ruixada amb una paciència de no dir. Després va fer el que millor podia aleshores: serenament, començà a caminar a passes reposades. La dona tornà als seus quefers, i l'home seguí carrer avall sense deixar de boca la bèstia.

Cap poble tan bondadós com el poble alemany. La crueltat amb les criatures o les bèsties és cosa inconeguda en el país. El fuet, per a ells, esdevé sols un instrument musical. La fuetada, hom l'escolta del matí a la nit; però, un cotxer italià que en els carrers de Dresde va usar el fuet per colpejar el cavall, va ésser quasi linxat pel públic indignat. Alemanya és l'únic pais d'Europa on el viatger pot muntar a un cotxe de lloguer confiat que son servicial amic que va entre barres no serà obligat a treballar escandalosament ni maltractat de fet.

CAPÍTOL XI

Una casa a la Selva negra: la seva sociabilitat; son perfum. - George, decididament, resol no restar al llit després de les quatre. -El camí que no té pèrdua. -El meu especial instint. -Una companyia desagraïda. -Harris, home de ciència. La seva animosa confiança. -El poble: on era i on havia d'ésser. -El projecte de George. -Passegem a la francesa. -El cotxer alemany adormit i despert. -L'home que propaga la llengua anglesa a l'estranger.

Una nit, afadigats i lluny de tot poble o vila, vàrem pernoctar en un mas de la Selva Negra. El gran encís dels estatges a la Selva Negra, és llur sociabilitat. Les vaques són a la cambra del costat; els cavalls, al pis de dalt; els ànecs, a la cuina; els porcs, els nens i les gallines, per tot arreu. Hom es troba vestint-se, i escolta un grunyit darrera seu.

-Bon dia. ¿No teniu cap pela de patata, per ací, si sou servit? No: ja veig que no. Déu vos guard.

Després un escateineig, i es veu sortir el coll tivat d'una gallina.

-Bonic mati: oi? No us farà nosa, que porti ací aquesta cuca meva: veritat? ¡És tan difícil, en aquesta casa, de trobar una cambra on poder fruir el menjar tranquilament! Des de pollet que sempre he menjat molt a poc a poc, i en arribar que vam ésser mitja dotzena… pensi que mai no em deixarien sol. Ara tots vénen demanant un bocinet. Vós no hi teniu cap inconvenient, que pugi al llit: no? Potser així ells no s'adonaran d'on sóc.

Encara hom no està llest de vestir-se, que uns quants capets curiosos guaiten la porta. Evidentment miren la cambra com una eventual ménagerie. Un hom no pot dir si els caps corresponen a nois o a noies: seria de desitjar que fossin masculins. De res no serveix tancar la porta, car no podeu subjectar-la, i, així que l'ajusteu, la canalla torna a obrir-la, d'una empenta, de bat a bat. Un hom es desdejuna talment com acostuma a ésser representat dinant el fill pròdig.

Un porc o dos se us acosten per fer-vos companyia. Una colla d'oques velles us critiquen de la porta estant. Capiu, de llurs murmuracions, fetes amb avalotada expressió, que parlen mal d'un hom. Potser una vaca es redreçarà per mirar-vos.

Aquesta societat a la faisó de l'arca de Noé és el que dóna son perfum característic a l'estatge de la Selva Negra, tal com ho veig. És, aquest, un perfum singular: talment com si hom prengués roses i formatges de Limburger, i greixum dels cabells, i un xic de brossa i de cebes, i préssecs i sabó, tot barrejat amb regust de flaire marina i cadàver que es descompon. No pot definir-se amb precisió cada olor, però un hom les capeix totes: totes les olors que al món són conegudes fins aleshores. Als que viuen en aquestes cases, els complau aquest baf. Mai no obren una finestra, per tal que no es perdi: el serven curosament embotellat. Si un hom vol sentir una altra flaire, ha de sortir al camp per olorar violes o pins. A la casa, res més que el havem dit. Diuen que un hom s'acostuma aviat al perfum d'aquesta: tant que, mancant-hi, no podria dormir en altre ambient.

* * *

Havíem preparat una llarga passejada per a l'endemà, i ens calia llevar-nos d'hora: allà a les sis del matí, si això era possible sense destorbar els de la casa. Vàrem dir a la mestressa si ho creia oportú, i ens ho afirmà, afegint, amb tot, que potser ella no es trobaria a casa, perquè era dia d'anar a ciutat, a unes vint milles de distància, i en tornar serien les set; però que segurament el seu marit, o un dels nois, es trobaria de retorn per a fer l'apat a l'hora fixada: un o altre s'encarregaria de despertar-nos i servir-nos el desdejuni.

Tal com anaren les coses, no ens calgué que ningú ens despertés: pel nostre propi impuls ens despertarem a les quatre. És a dir, no ben bé pel nostre propi impuls, sinó per l'avalot incommensurable que ens omplí el cap i del qual necessitàrem fugir. No podria dir exactament l'hora en què es lleva el pagès de la Selva Negra a l'estiu. A nosaltres ens va semblar que tota la nit estava llevant-se.

La primera cosa que fa, el pagès, en eixir del llit, és posar-se el parell de sabates de pell groixuda i soles de fusta, i donar un tomb constitucional a tota la casa. Fins a haver pujat i baixat tres vegades l'escala, no creu estar despert. Un cop completament despert, el que li cal fer és anar dalt, a l'estable, i enllestir un cavall. (Com que la casa, com tota la Selva Negra, es construïren generalment al costat d'un turó, el pis superior correspon, per l'altra part, al nivell de la terra, i el de baix és destinat a porxos i andanes.) Després, sembla que el cavall ha de donar també el seu tomb per la casa. L'home baixa tot seguit a tallar llenya, i, en acabat, es sent satisfet i comença a cantar a cor què vols cor què desitges.

Considerant-ho tot, varem decidir que el més encertat fóra seguir l'exemple que ens donaven. Fins i tot George mostrava desigs de llevar-se, aquell matí. A dos quarts de cinc prenguérem un lleuger desdejuni, i a les cinc iniciàrem la marxa.

El nostre camí era per dalt d'una muntanya, i, per les preguntes que havíem fet, semblava ésser un d'aquests camins pels quals hom no es pot perdre. Jo suposso que tothom coneix aquesta mena de camins: ordinariament porten a un hom al punt mateix on ha començat; i quan no, hom desitjaria que així fos, per saber, almenys, on es troba. Jo li vaig agafar mania de bon principi, i, encara no havíem caminat un parell de milles, topàrem amb el primer entrebanc. El camí es dividia en tres. Un pal amb cartell indicador, corcat per cert, deia que el camí de l'esquerra conduïa a un lloc que ens era desconegut i que no trobaríem en cap mapa; l'altre braç del pal, que assenyalava la direcció del camí del centre, havia desaparegut; quant al tercer camí, nosaltres convinguérem que conduïa al lloc de partida.

-El vell ho va dir ben clarament- ens recordà Harris: «-Vagin tot dret pels volts del turó.»

-Però quin turó?- preguntà oportunament George.

Ens voltaven cosa de mitja dotzena de turons: els uns més baixos, i els altres més alts.

-Ens va dir que arribaríem a un bosc…- continuà Harris.

-Això res vol dir- afegí George: -amb qualsevulla camí que seguíssim ací, ens passaria igual.

La veritat era que un bosc inmens cobria tots els turons.

-…i ens va advertir que en cosa d'una hora i mitja arribaríem al cim.

-Vet aquí on jo començo a malfiarme- digué George.

-Doncs què hem de fer?

Jo sempre he tingut un secret instint d'orientació. Ho dic sense vanaglòria, car no es tracta de cap virtut. És simplement un instint animal, independent de la meva voluntat. Que les coses se'm posin pel mig (muntanyes, abismes, rius i altres semblants entrebancs), no és pas culpa meva. El meu instint és com cal: la terra, és la que no és com cal.

Els vaig fer anar pel camí del mig. Que hi hagués algú sense traça de seguir gaire llargària en la mateixa direcció, o qui, després de tres milles de caminar pujant i baixant, anés a parar de cop i volta a un niu de vespes, en això jo no hi tenia res que veure. Si el camí del mig hagués dut la direcció que havia de dur, ens hauria menat on voliem anar, n'estic ben cert.

Amb tot i això, jo hauria continuat fent servir el meu do, per a descobrir un nou camí, si l'esperit dels altres m'hagués estat fidel. No sóc un àngel, altrament, i refuso d'esforçar-me en servei de desagraïts. També dubto si Harris i George m'haurien volgut seguir, digués el que digués, i per això em vaig rentar les mans de responsabilitat i Harris ocupà la vacant d'orientador.

-Bé- em digué aquest: -suposo que us deveu trobar satisfet de l'obra vostra.

-Completament satisfet- vaig afirmar des del munt de pedres en que m'havia assegut. -Fins ací jo us he conduït amb seguretat, i seguiria guiant-vos més enllà. Però a tot artista li cal, per a treballar, l'encoratjament dels altres. Sembla que no sabeu on sou; però potser sou on voleu ésser. De totes maneres, jo no vull dir res més de l'assumpte. Podeu anar per allà on us plagui. Jo he acabat amb vosaltres.

No sé si vaig parlar amb amargor, però no vaig poder estar-me'n. Ni una amable paraula se m'havia dit durant tot el fastigosíssim camí.

-No ens entengueu malament- digué Harris. -Tant el mateix George com jo sabem que sense vostra assistència no ens trobariem on som. En això teniu tota la raó. Però l'instint pot errar. El que proposo és substituir-lo per la ciència, que mai no erra. Anem a veure: on és el sol?

-¿No us sembla- digué George -que si retornèssim al mas i lloguèssim un noi per un marc, per tal que ens guiés, ens estalviariem temps, tanmateix?

-Això fóra bo per a perdre hores- digué Harris resoltament. -Deixeu-ho per a mi. He llegit d'aquestes coses i hi he pres interès. -I, traient el rellotge, començà a donar voltes entorn d'ell mateix. -És tan senzill com l'abecé- continuá. -S'assenyala el sol amb la sageta petita, després es divideix el segment entre aquesta i les dotze, i s'obté el nord.

Llavors passà una estona turmentant-se, i fixà el rellotge.

-Ja el tinc!- va dir. -Aquell és el nord: on es troba el niu de vespes. Ara doneu-me el mapa.- Li'l donàrem, i ell, seient de cara a les vespes, començà a examinar-lo.. -Todtmoos d'ací estant, es troba al sud, pel sud-oest.

-Què voleu dir, d'ací estant?- demanà George.

-Què? D'ací, d'on som ara.

-Però, on som ara?- tornà a preguntar George. Harris restà capficat, i digué, tot animós:

-Tant se val, on siguem ara. Sigui com sigui, Todtmoos es troba al sud, pel sud-oest. Anem-hi i no perdem més temps.

-No entenc com feu aquesta deducció- rondinà George aixecant-se i col·locant-se la motxilla.- però suposo que tant se val. Havem sortit perquè ens provi a la salut, i tot és igualment bonic.

-Anirem bé- digué Harris amb la seva encoratjadora confiança. -Serem a Todtmoos abans de les onze: no passeu neguit. I a Todtmoos pendrem alguna cosa.