CAPÍTOL I (continued 2)

La gent desenfeinada, mainaderes principalment i nois per a comissions, amb algun venedor errant de fruita, acudien a l'al·licient d'un bon matí, a veure aquells que passaven i atiar aquells que més s'ho mereixien. No era pas un espectacle que valgués la pena. Els senyors de negocis no sabien córrer amb traça, ni tan sols corríen lleugers; però eren seriosos i ho feien tan bé com podien. Les carreres tenien més atractiu per l'esforç neguitós dels corredors que no pas per l'art que encloguessin. De tant en tant tenien lloc perfídies entre els espectadors: «-¡Doble contra senzill contra el vell de l'armilla blanca!» «-¡Deu contra un a favor del vell bufapipes, si no s'embolica i cau rodolant abans no arribi allí!» «-¡Tot el que vulgui per l'Emperador de Porpra!» (un mal nom posat per un jove de gustos entomològics a un cert militar retirat, veí del meu oncle, un senyor d'aspecte imponent quan no corria, però que s'enrogia cosa de no dir en fer un xic d'exercici).

El meu oncle i els altres acostumaven d'escriure al diari de Ealing, queixant-se amargament de la poca solta de la policia local, i el director afegia vibrants editorials sobre la decadència de la cortesia entre les autoritats inferiors, especialment als ravals de l'oest; peró mai no assoliren cap resultat.

No vull dir que el meu oncle mai no es llevés d'hora, però sempre n'hi passava alguna a darrera hora.

La primera cosa que feia, un cop desdejunat, era perdre el seu diari. Nosaltres coneixiem sempre que l'oncle Podger havia perdut quelcom per l'expressió d'estranyesa indignada gue tenia per tot, en general, en aitals ocasions. Mal no se li acudí dir-se a si mateix: «-Sóc un home descuidat. Tot ho perdo. Mai no sé on he deixat les coses. Sóc incapaç de retrobar-les jo sol. Dec ésser, amb això, un entrebanc per a tots els que em volten. He de procurar esmenar-me.» Al contrari, per un raonament especial, es convencia a si mateix que havia estat per culpa de qualsevol de la casa que no fos ell.

-Ho tenia aquí a la mà fa un minut!- Acostumava a dir. I un hom hauria pensat, pel to en que parlava, que vivia rodejat d'encisers que feien desaparèixer les seves coses solament per empipar-lo.

-No te l'hauràs deixat al jardí?- li preguntava la tia.

-¿Per quins set sous anava a deixar el diari al jardí? No és pas al jardí, on necessito el meu diari. El vull per al tren!

-No te l'has ficat a la butxaca?

-Que n'és, de beneita, aquesta dona! ¿Penses tú que m'estaria buscant-lo a les nou menys cinc, si el tingués tot el temps a la butxaca? ¿Potser sóc boig, ara?

Aleshores un demanava:

-És aquest?- I li presentava el diari curosament plegat, que havia romàs a qualque lloc.

-El que voldria és que tothom s'estigués de tocar les meves coses!- cridava com un salvatge, mentre l'agafava de cop i volta. Llavors obria la bossa i el posava dintre, i després, tot mirant-s'ho, feia una pausa sens badar boca, com si s'hagués sentit injuriat.

-Què és això?- preguntava la tia.

-El d'abans d'ahir!- responia, massa aclaparat per a poder aixecar la veu, llençant el diari sobre la taula.

Hauria estat una novetat si alguna vegada el diari trobat hagués estat el d'ahir; però invariablement era sempre el d'abans d'ahir, excepte els dimars; llavores era el de dissabte. Per casualitat el trobàvem alguna vegada que s'hi havia assegut a sobre, quasi sempre; i aleshores ell somreia genialment, però amb el fastigueig que hom sent en veure que el destí l'ha posat al bell mig d'una colla d'inútils.

-Tot el temps davant, precisament, dels vostres nassos…

No acabava la frase. Tenia orgull a dominar-se.

Un cop enllestit aquest assumpte, anava al rebedor, on la tia Maria tenia el costum d'ajuntar els nens per acomiadar-lo. La meva tia mai no sortia, encara que anés a la porta del costat, sense prèviament donar un tendre comiat a tots els de la casa. «-Hom mai no sap el que pot esdevenir-li»- acostumava a dir.

I succeïa que un dels nens no era trobat enlloc, i, al moment que era advertida sa manca, tots els altres s'escampaven de sobte, cridant, per cercar-lo; pero, tot seguit, el perdut apareixia donant una raonable explicació de l'absència, i corria cap als altres a dir-los que havia aparegut. Amb això es trigava almenys cinc minuts a cercar-se els uns als altres, que venia a ésser el temps just perquè mon oncle trobés son paraigua i perdés son barret. Per fi, el grup s'aplegava al rebedor, i el rellotge del saló començava a picar les nou. El rellotge aquest tenia un fred i penetrant repic, que produïa l'efecte de confondre mon oncle. En la seva excitació, petonejava dos cops al mateix nen, en saltava un altre, oblidava qui havia petonejat o no, i havia de començar a petonejar-los de bell nou. Deia que els nens es barrejaven expressament, i jo no estic gaire segur que l'acusació sigui falsa. Per a major dissort, sempre un nen tenia la cara untosa, i esdevenia que aquest era el més carinyós. D'anar bé les coses, el noi més gran sortia amb una falòrnia de si els rellotges de la casa anaven cinc minuts endarrerits, pel qual motiu havia fet tard a estudi el dia abans. La notícia enviava mon oncle com un llamp a la porta del jardí, on s'adonava que no portava la bossa ni el paraigua. Tots el nens que la tia no podia aturar, corrien darrera d'ell: dos lluitant per portar-li el paraigua, i els altres botant envers la bossa. I, en retornar, descobríem sobre la taula del rebedor la cosa més important, que havia descuidat, restant tots rumiant el que diria quan vingués.

* * *

Vàrem arribar a Waterloo una mica després de les nou, i tot seguit ens disposàrem a practicar l'experiment de George.

Obrint el llibre pel capítol titulat «A la parada de cotxes», ens dirigírem a un cotxer, ens traguérem els barrets i vàrem dir-li:

-Bon dia.

El cotxer no volia que li guanyés la mà en cortesia cap estranger autèntic o imitat, i, encarregant al seu company Carles que tingués cura del seu poltre pesseter, baixà del pescant i ens retornà una reverència que hauria acreditat el mateix Mister Turveydrop; i, parlant aparentment en nom de la nació, ens donà la benvinguda per haver arribat a Anglaterra, afegint que lamentava que S. M. la reina no era de moment a Londres.

Nosaltres no poguérem respondre-li a això, car el libre res anticipava de semblant cosa. Li vàrem dir «cotxer», a la qual paraula ell va inclinar-se altra vegada fins a terra, i li demanàrem si volia tenir l'amabilitat de conduir-nos al pont de Westminster. Ell va dur-se la mà al cor i digué que tindria gran plaer a fer-ho. Aleshores, prenent la tercera frase del capítol, George li preguntà quant ens en faríem, de la carrera. La qüestió introduïa en la conversa un vil element, i el cotxer semblava estar ofès en sos sentiments. Digué que mai no acceptava diners dels extrangers distingits, i proposà que li dediquéssim un record (una agulla de brillants, per exemple; una capsa d'or per al rapè… alguna petita minúcia), perquè servés record de nosaltres.

Havent-se fet una mica de públic a l'entorn (i el cotxer treia el millor partit de la broma), vàrem pujar al cotxe sens badar boca, i aquest arrencà en mig d'un chor de crits i d'ironies. Al bell davant d'una sabateria, una mica més enllà del teatre d'Astley, que ens semblava la mena de botiga que ens calia, férem aturar el cotxe. Era una d'aqueixes botigues atapeïdes que, tot just obren llurs portes al matí, comencen a llançar llurs gèneres al vessant de les portes. Hi havia apilats caixons de sabates sobre l'acera; hi havia penjolls de sabates sobre portes i finestres, per via de fistons; les cortinetes eren com un emparrat disforme, amb sabates negres i roges. A dins, una glorieta, talment, era formada amb sabates.

En entrar, el sabater estava ocupat, amb el formó i el mall, obrint un altre caixó de sabates.

George es tragué el barret i va dir:

-Bon dia!

El sabater ni tampoc va girar-se. De primer antuvi em va semblar un home desplaent. Rondinà quelcom, que podia o no ésser un salut, i reprengué sa feina. George continuà:

-M'ha estat recomanada la seva botiga pel meu amic Mister X.

En resposta, el sabater havia de dir: «-Mister X. és un cavaller força digne, i serà per a mi el millor plaer servir a qualque seu amic.» Però, en realitat, va dir:

-No el conec pas. No sé pas qui és.

Això va ésser desconcertant.

El llibre donava tres o quatre mètodes de comprar sabates. George havia triat el que era escrit sobre Mister X, que esdevenia el més cortès. S'esmentava, amb el botiguer, aquest Mister X, i després, quan per aquest mitjà s'havia arribat a l'amistat i bon enteniment, un hom es deixava caure, naturalment i graciosa, en l'objecte immediat de la visita, o sia el desig de comprar sabates bones i barates.

A aquest home gras i positiu, res no li importaven les petites graciositats del comerç al detall. Amb ell calia parlar del negoci de cop i volta. George abandonà «Mister X.», i, tombant la fulla, prengué a l'atzar una frase, que no fou una selecció feliç: certament era de sobres per a qualque sabater. Al nostre cas, amenaçats a tot arreu per rengleres de sabates de totes menes, la frase assolia tots els caires d'una ximpleria. Era aquesta:

-M'han dit que vostè té ací sabates per vendre.

L'home, per primera vegada, deixà ses eines i ens esguardà. Parlà a poc a poc, amb una veu aspra i grossa, dient-nos:

-¿Per què li sembla que tinc ací les sabates? Per olorar-les, potser?

Era un d'aquests homes que comencen a miques i van encoratjant-se mentre parlen, com si anessin fermentant el virus dintre seu.

-Què li sembla que sóc jo?- continuà. -¿Un col·leccionista de sabates? ¿Per què li sembla que tinc la botiga? Per fer salut? ¿Potser pensa que estic enamorat de les sabates i no puc desfer-me d'un parell? Li sembla que les tínc ací per mirar-les? ¿Vol dir, que no n'hi ha prou? ¿On es pensa ésser vostè? En una exposició internacional de sabates? ¿Què es creu que són, aquestes sabates? una col·lecció històrica? ¿Ha sentit dir mai que hom tingui una sabateria i no vengui sabates? ¿Li sembla que he guarnit amb elles la meva botiga perquè faci bonic? ¿Per qui m'ha pres, a mi? Per un premi de ximples?

Jo sempre he sostingut que aquests Manuals de conversació no són pas d'utilitat veritable. El que volíem era quelcom en anglès equivalent al conegut modisme alemany «Behalten Sie Ihr Haar auf»; però, en el llibre, de cap a peus, res de semblant no trobàrem. Fent justicia a George, hem de convenir que va triar la millor frase que podia trobar-se, i l'aplicà dient:

-Ja tornaré una altra vegada, que potser tindrà més sabates per mostrar-me. A reveure.

Tornàrem al nostre cotxe, i marxàrem, deixant el botiguer a la porta, rodejada de sabates, dirigint-nos una pluja de frases que no vàrem escoltar, però que els que passaven sembla que trobaren força interessants.

George volia aturar-se en una altra sabateria i provar l'experiment de bell nou. Del cert volia unes sabatilles, però el vàrem convèncer que deixés la compra fins a arribar a ciutat estrangera, on els comerciants estan, potser, més acostumats a aquella manera d'enraonar, o, almenys, són més amables de natural. Quant al barret, de cap manera no s'ho volia deixar córrer. Deia que no podia viatjar sense i, per tant, ens dirigírem a una petita capelleria del carrer Blackfriars. El propietari d'aquesta botiga era un home alegre d'ulls relluents, que ens ajudà, més bé que no ens entrebancava, en demanar-li George, amb les paraules del Manual: -¿Té vosté algun barret?- No va atufar-se, sinó solament restà pensatiu, gratant-se la barbeta.

-Barrets?- digué -Deixi-m'ho pensar. Sí.- (Aleshores una rialleta de gaudi evident aparegué en sa cara extraordinària.) -Sí. Ara que hi penso, em sembla que tinc un barret. Però… digui, digui: per què m'ho pregunta?

George li explicà que desitjava comprar una gorra: una gorra de viatge; però el punt principal consistia que fos «una bona gorra»… El semblant del botiguer esdevingué lassat.

-Ah! Amb això em sembla que m'ha agafat. Si hagués volgut una gorra dolenta que no valgués el preu que se'n demanés, una gorra que no servís ben bé sinó per a netejar vidres d'aparador, podria haver-li mostrat el tipus ideal; però una bona gorra, no, que no la tenim. Malgrat això, aturi's una mica- continuà en veure com apareixia, de despagat, el semblant expressiu de George: -no tingui tanta pressa. Ací tinc una gorra.

Va obrir un calaix i digué:

-No és pas una bona gorra, però no és tan dolenta com moltes que en venc.- I ens la presentà estesa a la palma de la mà. -Què li sembla? ¿Li fóra bona?- demanà.

George se l'emprovà davant el mirall, i, escollint una altra observació del Manual, digué:

-Aquest barret m'està a la mida; però… digui: li sembla que em va bé?

El capellaire es féu enrera, atalaiant-lo d'allò més.

-Honradament, no puc dir que li va bé.- I, deixant George, es dirigí vers nosaltres tot dient-nos:

-La gentilitat del vostre amic es diria cosa bellugadissa: hi és, però pot perdre's fàcilment. Tanmateix, amb aquesta gorra, em sembla que no hi és.

Arribats ací, George pensà que en tenia prou, d'aquell home, i digué:

-Està bé. No volem perdre el nostre tren. Què val?

-El preu d'aquesta gorra, senyor- respongué, -què, en opinió meva, és doble del que val, són quatre xelins i mig. ¿Li plauria que la hi emboliqués amb paper blanc, o amb paper fosc, senyor?

George digué que la pendria tal com era. Va pagar quatre xelins i mig en argent i sortí. Harris i jo el seguírem.

Al carrer Femchurch deixàrem el cotxe, donant cinc xelins al cotxer, Aquest ens féu una altra reverència i ens digué que donéssim records de part seva al emperador d'Àustria.

Un cop al tren, resumint els nostres parers, resultava perdut el joc per dos vots contra un. I George, evidentment despagat, llançà el Manual per la finestrella.

Trobàrem al vaixell els nostres equipatges i les nostres bicicletes, i amb la puja de la marea, a les dotze, ens esmunyírem pel riu.

CAPÍTOL V

Una digressió necessària, introduïda per una rondalla que enclou una ensenyança moral. -Un dels encisos d'aquest llibre. -El diari que no augurava èxit. -La seva pretensió: «La instrucció combinada amb la joia.» -Problema: Digui's el que es considera instrucció i el que es considera joia. -Un joc popular. -Una opinió experta sobre la llei anglesa. -Un altre dels encisos d'aquest llibre, encara. -La mena de bosc que era aquell on vivia la donzella. -Descripció de la Selva Negra.

Es conta una rondalla de l'escocès que, tot estimant una donzella, desitjava de pendre-la per muller. Però aquest posseïa la prudència de la seva raça. Havia observat al seu entorn unions que esdevingueren desenganys i lassaments, resultats dels càlculs, que semblaven prometedors de benaurança, fets erròniament pels enamorats respecte a la imaginada perfecció de qualitats que l'un pensava de l'altre. I es proposà que en el seu cas no fos possible una desil·lusió, raó per la qual el seu determini prengué la següent forma:

-Jo no sóc sinó un pobre minyó, Jennie. Jo no tinc argent ni terra per oferir-te.

-Ah! Però et tens tu mateix, Davie!

-Desitjaria de tenir quelcom més, noieta. No sóc més que un bordegàs mal acostumat, Jennie.

-No, no; altres molts minyons hi ha més malcarats que tu, Davie.

-No els he vist, però penso que tant se me'n dóna de veure-ls.

-Més val un home pla, Davie, de qui una pugui refiar-se, i fugir d'un que sigui ronyós per a la dona i que porti a casa disgustos amb les seves grolleries.

-No confiïs gaire, Jennie. No és millor gall el que té millors plomes. Jo sempre he estat un bordegàs, que s'engrescava seguint les faldilles, i penso que potser sóc per a tu un mal negoci.

-Oh! Però tens un cor molt bondadós, Davie, i m'estimes, n'estic ben certa.

-T'estimo bastant, Jennie, encara que no estigui segur del temps que viurà en mi aquest sentiment. Sóc bastant carinyós en sortint amb la meva, i si no hi ha res que m'entrebanqui. Però tinc un gènit de tots els diables, com et diria la meva mare. I penso que, com el meu pare, no em faré pas millor quan em faci vell.

-Però ets molt dur amb tu mateix, Davie! Ets un xicot honrat. Et conec millor que no et coneixes tu, i faràs per a mi una bona llar.

-És possible, Jennie; però tinc els meus dubtes. Comprenc la trista cosa que és per a la dona, que l'home no pugui deixar el got; i quan m'arriba l'essència del whisky és com si tingués la gola d'un salmó. Comença a caure dintre meu, i més i més, i no hi ha manera d'omplir-me a bastament.

-Sí; però ets un bon home en no beure, Davie.

-Potser que ho sóc, Jennie, en no fer-me nosa.

-I tu em mantindràs i treballaràs per a mi, Davie.

-No veig raó en contra; però estigues-te de parlar-me de treball: no puc suportar ni que se'n faci esment.

-De totes maneres tu ho faràs tan bé com podràs, Davie: com diu el rector, ningú no va més enllà.

-Poca cosa serà tot el que pugui, Jennie; i encara no estic gaire segur d'aquesta poca cosa. Tots som febles i pecadores criatures, Jennie; però jo, tant ho sóc, que amb dificultat trobaries ningú més feble i més pecador.

-Bo, bo. Tens una llengua que sap dir la veritat, Davie. Molts minyons faran galanes prometences a una pobra noia, per desfer-les i amb elles desfer son cor. Tu em parles ben clar, Davie i penso de pendre't i veure què en sortirà.

La rondalla res no diu del que sortí; però hom presumeix que, pel que ell va dir-li, la dona, en tot cas, no tenia dret de queixar-se del negoci. Si va queixar-se'n o no (les dones mai no posen llurs llengües a diapasó amb la lògica, ni els homes altrament), devia, ensems, tenir una satisfacció en reflexionar que tots els retrets eren immerescuts.

Jo desitjo d'ésser igualment franc amb els llegidors del present llibre, i desitjo d'exposar conscientment els seus defectes. No vull que hom erri en llegir-lo.

En el present llibre no hi haurà cap informació útil. Quisvulla que cregui que amb l'ajut d'aquest llibre podria fer una excursió per l'Alemanya i la Selva Negra, es perdria en intentar-ho, probablement abans d'arribar al Nore. Amb tot i això, potser és el millor que li podria esdevenir, car més grans serien les dificultats com més s'allunyés del seu país. No és el meu fort donar informacions d'utilitat, i tinc aquest convenciment per raons d'experiència. A primeries de ma vida periodística, jo era en un diari, precursor de molts que es publiquen avui i són els més populars. Preteníem combinar la instrucció amb la joia, i era el públic per si mateix qui havia de judicar entre el que era joia i el que era instrucció. Donàvem consells a la gent perquè es casés… consells seriosos que, d'haver estat seguits, hauríem fet dels nostres llegidors el motiu d'enveja del món dels casats. Dèiem als nostres subscriptors com podia assolir-se una fortuna criant conills, i donàvem xifres i exemples; però degué cridar l'atenció del públic com nosaltres no abandonàvem el periodisme i no ens dedicàvem a la cria de conills.

Moltes vegades he comprovat, de bones fonts, que, començant una granja amb dotze conills escollits i un xic d'enteniment, un hom ha de rebre, al cap de deu anys, renda de dues mil lliures l'any, pujant ràpidament, àdhuc sense voler-ho. Potser que un hom no necessiti diners; potser no sabria què fer-ne, en tenir-los; però els diners hi serien. Mai no he trobat un conreador de conills que tingui dues mil lliures anyals, malgrat haver-ne conegut molts que començaren amb l'assortiment necessari dels dotze conills escollits: quelcom sempre ha vingut a destorbar el negoci. Potser que l'atmosfera d'una conillera atrofia l'enteniment.

Dèiem també als nostres llegidors com hi havia molts homes pelats de cap a Islàndia, i les nostres xifres eren exactes, segons les dades. Dèiem quantes arengades, col·locant llurs cues en llurs boques, caldrien per a cobrir la distància de Londres a Roma; la qual cosa podria ésser ben útil per a qui volgués fer l'experiment, car de bon principi se li anticipava la quantitat d'arengades que li caldria cercar. Comptàvem les paraules que diuen al dia el terme mitjà de les dones, i altres semblants informacions, calculades per a fer-los savis, més que no pas els llegidors d'altres periòdics.

Els dèiem com remeiar les convulsions en els atacs dels gats. Per la meva part, jo no crec, ni creia aleshores, que puguin remeiar-se els atacs dels gats. Si tingués un gat que patís de convulsions l'anunciaria per vendre'l, o en faria regal. Però el nostre deure era informar de tot el que se'ns demanava. Algun boig ens va escriure preguntant sobre això, i jo mateix vaig perdre un matí cercant coneixements sobre l'assumpte. Vaig trobar el que volia a la fi d'un llibre de cuina. Per cert que mai no he comprès el que hi feia allí, tal notícia, que per res, en absolut, pertanyia als motius del llibre. No deia si es podia condimentar un plat saborós amb un gat, encara que fos curat de convulsions. L'autora havia afegit el paràgraf per pura generositat. Jo sols puc dir que així no l'hagués copiat, car va ésser el motiu d'una abundosa correspondència violenta i la baixa de quatre subscriptors al diari, almenys. El demandant ens va dir que el resultat del nostre consell havia estat un dany per valor de dues lliures al parament de cuina, sense comptar una finestra trencada amb la qual potser s'emmetzinà la sang; amb totes les quals coses les convulsions del gat anaven més malament que abans. I, malgrat tot, era una recepta ben senzilla. Consistia a agafar el gat entre les cames, dolçament per no fer-lo patir, i, amb unes estisores, fer-li un tall penetrant a la cua. Havia d'anar-se amb cura de no tallar la cua per cap lloc; es tractava solament d'una incisió.

Com nosaltres vàrem explicar al demandant, el lloc apropiat per a fer l'operació era el soterrani. Un hom que no fos un idiota no hauria intentat de fer-la a la cuina i per ell sol.

Donàvem també informacions sobre protocols. Dèiem la forma de dirigir-se als pars d'Anglaterra i als bisbes. Igualment de com menjar l'escudella. Instruíem els joves escollits, per adquirir gentilesa i eixoriviment als salons. Ensenyàvem a ballar a ambdós sexes per medi d'il·lustracions. Resolíem els dubtes de teologia i donàvem un codi de moral que hauria acreditat l'aparador de la millor botiga.

El periòdic no fou un èxit econòmic. S'avançava a son temps, i, en conseqüència, el personal era limitat. Recordo que el meu treball incloïa una secció amb Consells per a les mares (que escrivia jo en col·laboració amb la meva dispesera, que, divorciada del seu marit i havent enterrat quatre fills, jo considerava com una autoritat en afers domèstics); Notes sobre l'art d'amoblar i decorar la casa, amb dibuixos; una columna de Consells literaris per als inèdits (la qual guia crec, sincerament, que ha estat de més utilitat per a ells que mai ho ha estat per a mi); i un article setmanal titulat Paraules expresses per al jovent, firmades per l'Oncle Henry, que era un amable i vell camarada d'oportuns acudits, amb gran experiència de tot i una carinyosa disposició vers la generació que pujava. S'havia vist molt embolicat, a sa llunyana joventut, i era assabentat de moltes coses. Encara, avui per avui, llegeixo els consells de l'Oncle Henry, i, encara que no m'estigui bé dir-ho, em semblen cosa bona. Sovint penso que, havent seguit els consells de l'Oncle Henry més fidelment, hauria estat més savi i hauria comès menys errades, i em sentiria més satisfet de mi mateix.

Una dona petita i fastigosa, que vivia a Tottenham Court Road, en una cambra que al mateix temps feia servir d'alcova i saló, i que tenia en un manicomi el seu marit, feia la nostra Secció de cuina, Notes sobre educació (de notes en teníem d'allò més), i una pàgina i mitja de Secció de modes, escrita amb l'estil personal i viu que subsisteix des d'aleshores, segons veig en el modern periodisme: «Dec informar-vos sobre el diví abillament que jo portava, al Glorius Goodwood, la setmana darrera.» «La princesa C.-(no devia repetir les ximpleries que diu ací) -i l'estimada comtessa em sembla que era un xic envejosa…» I coses per l'estil.

Pobrissona doneta! Sembla que la veig amb sa humil alpaca grisa, tacada de tinta. Potser un dia, al mateix Glorious Goodwood, o en lloc semblant, a ple aire, s'haurà sentit enrogir entre les elegants dames d'ara.

El nostre propietari, un dels ignorants majors que he conegut, incapaç d'avergonyir-se mai, el recordo un cop informant un corresponsal que Ben Johnson havia escrit Rabelais per pagar l'enterrament de la seva mare. Sols reia de bona gana quan se li feia avinent una errada. Escrivia, amb l'ajut d'una enciclopèdia econòmica, les pàgines dedicades a Informació general, i en conjunt ho feia prou bé; mentre un meritori, proveït d'un bon parell d'estisores, era l'encarregat de la secció d'Amenitats.

El treball era molt, i la paga massa curta. El que ens alimentava era el convenciment que instruíem la humanitat. De tots els jocs del món, el més universal i eternament popular és el joc de l'escola. S'ajunten sis nois i es posen al llindar d'una porta, mentre un altre passeja amunt i avall amb un llibre i un assenyalador. Nosaltres hi jugàvem essent vailets, hi jugàvem de minyons, hi jugàvem fets homes i dones, i hi juguem de vells, tot fent via vers la tomba. Mai no ho trobem sense solta, i mai no ens fastigueja. Sols una cosa canvia: el llibre i l'assenyalador, que tots set desitgen de tenir al seu temps.

Estic segur que la raó per la qual el periodisme sigui tan popular, malgrat les contres que té, és que cada periodista es pensa ésser el minyó que passeja amunt i avall amb el llibre i l'assenyalador. El Govern, les classes altes i baixes, la societat, l'art, i la literatura, són els altres minyons asseguts a la llinda. Ell els instrueix i els millora.

Però estem fent una altra digressió. Era per explicar la meva permanent manca d'inclinació per a ésser vehicle d'informació útil, pel que recordo aquestes coses. Tornem a l'assumpte.

Algú que firmava Balonista, havia escrit per demanar detalls de la fabricació del gas hidrogen. És cosa fàcil, el fer-ne: almenys així m'ho va semblar després del que vaig llegir al Museu Britànic. Peró jo aconsellava al Balonista aquell, que prengués tota mena de precaucions per evitar qualque accident. Què més podia fer? Deu dies després, una dona de roges galtes vingué a la Redacció portant a la mà una cosa bellugadissa que ella deia que era son fill, de dotze anys. La cara del noi era mancada d'expressió, fins d'allò més. La seva mare va avançar-lo, li va treure el barret, i aleshores vaig adonar-me de tot. No tenia celles de cap mena, i de sos cabells no restava sinó una pols de fregall que donava a son cap el caire d'un ou bullit, pelat i recobert de paper negre.

-Heu's ací el qui era un bell xicot fa una setmana, amb cabells rulls de natural- digué la senyora, parlant amb un particular to de veu que anava aixecant-se i donava a entendre que allò era una faisó de començar, precursora d'una tempesta.

-I ara! Què és el que li ha passat?- preguntà el nostre redactor en cap.

-Doncs això és el que li ha passat- digué ella, traient un exemplar nostre de la setmana darrera, amb el meu article sobre el gas hidrogen, marcat amb llapis, i posant-l'hi al bell damunt dels ulls. El nostre redactor en cap va llegir tot l'article.

-Vol dir que era aquest minyó, el Balonista?

-Aquest era el Balonista, sí, senyor!- corroborà ella. -Aquest era, la pobra criatura innocent; i ara… mireu-lo bé!

-Potser li sortirà de nou- digué nostre redactor en cap, al·ludint al cabell.

-Potser sí, que li sortirà- ratificà la bona senyora, pujant el diapasó; -però també pot ser que no li surti. El que voldria saber és el que vostè farà per ell.

El nostre redactor en cap aconsellà una bona rentada de cap. Jo vaig creure que la senyora es llançava sobre d'ell; però de primer antuvi s'esbravà amb paraules. Sembla que ella no pensava pas amb una rentada de cap, sinó amb una indemnització. Va fer observacions sobre el caràcter general del nostre periòdic, la seva utilitat, els seus reclams perquè el públic el sostingués, el seny i la sapiència del seus col·laboradors…

-No trobo que hagi estat completament per culpa nostra- digué el nostre redactor en cap, un home de modals apacibles. -El Balonista demanà unes notícies i li foren donades.

-No vulgui fer broma!- cridà la senyora, encara que jo estava convençut que no havia estat aquesta la seva intenció; la frivolitat no s'avenia amb el seu temperament. -¡No vulgui fer broma, o tindrà el que no pensa!

I cridava, mostrant els punys closos, tan violentament, que nosaltres vàrem córrer com gallines espaordides al bell darrera de les nostres cadires.

Ella seguia:

-¡Em sembla que vaig a escometre'l i vaig a deixar-li el cap com aquest!- (Penso que es referia al del seu noi.)

Afegí observacions ficant-se amb tot el personal de la casa, amb paraules de gust dubtós. Certament que no era agradosa, aquella dona. Sóc del parer que, si arriba a fer el que deia, s'hauria aconhortat la senyora; però, no podent-se pendre per sa mà la justícia, pensà de recórrer als Tribunals oficials. El nostre redactor en cap havia estat escarmentat del Tribunals, i tenia la màxima de defugir-los tant com es pogués. Jo mateix li havia sentit a dir:

-Si un home m'aturava al carrer damanant-me el rellotge, em negaria a donar-l'hi. Si m'amenacés de pendre-me'l per la força, amb tot i no ésser cap perdonavides, defensaria de la millor manera sa propietat. Si m'indiqués el seu propòsit d'obtenir-lo per l'acció de qualque Tribunal de justícia, el trauria de la butxaca, l'hi donaria, i pensaria haver-me'n sortit baratet.

La qüestió present va solucionar-la donant a la senyora de les roges galtes un bitllet de cinc lliures, que representaven els guanys d'un mes del periòdic. I ella marxà, duent-se'n el fruit de ses entranyes fet malbé.

Un cop fora, el nostre redactor en cap em va dir amablement:

-No pensi que vaig a fer-li cap retret, per això. No ha estat pas culpa seva, sinó la planeta. D'aquí endavant dediqui's als Consells morals i a la Crítica. Amb això va bé. Però estigui's de fer cap més informació útil. Ja dic que no és pas culpa seva. La seva informació era bastant correcta. Res es pot dir en contra. Solament que… té malastrugança per a vostè.

Així hagués seguit sempre el seu consell! Prou de disgustos hauria estalviat a mi i a d'altres. No trobo la raó de la malastrugança, però és de debò. Si dono instruccions sobre el millor camí de Londres a Roma, el qui el segueix perd el seu equipatge a Suïssa o es nega a Dover. Si dono el consell de comprar una màquina fotogràfica, el què el segueix és entrebancat per la policia alemanya per sospitar que reprodueix fortaleses. Un cop em vaig pendre grans treballs per explicar a un home com podia casar la seva germana a Estocolm: vaig indicar-li l'hora que sortia el vaixell de Hull i els millors hotels per a estatjar-se. Ni una errada no hi havia a la informació que vaig donar-li, de cap a peus.

Cap inconvenient no ocorregué. Malgrat això, ara em troba, i no em dirigeix la paraula.

Per aquest motius he arribat a contenir els meus impulsos de donar informes. I és per això que res de pràctica instrucció no es trobarà en aquestes pàgines mentre jo pugui.

Res de descripcions de ciutats, ni reminiscències històriques, ni arquitectura, ni costums idiosincràsics.

Una vegada vaig preguntar a un estranger què pensava de Londres, i em va dir:

-És una ciutat molt gran.

I jo vaig insistir:

-¿Què és el que més li ha cridat l'atenció, de la ciutat?

-La gent- em va respondre.

-Vull dir, comparada amb altres ciutats (París, Roma, Berlin…), què li sembla?

Ell va arronçar les espatlles, i va dir:

-És més gran. Què més Pot dir-se?

Un formiguer és molt semblant a un altre formiguer. Tantes avingudes, amples i estretes, per les quals les petites criatures bullen en estranya confusió. Aquestes, donant-se importància; aquelles, que s'aturen per comentar unes amb altres; les de més enllà, que passen carregades amb grossos farcells; algunes que no fan més que passejar al sol. Tants de magatzems plens de productes alimenticis-; tantes de cel·les on les petites criatures mengen, dormen i estimen; el recó on reposen llurs ossos. Aquest rusc és més gran; l'altre més petit. Aquest niu descansa sobre la sorra; aquell sota les pedres. Aquest fou construït ahir; l'altre de fa molts segles, abans que vinguessin les orenetes, segons diu algú… ¿qui sap qui?

Tampoc no trobaren ací folk-lore ni història.

Cada vall té la seva llegenda -vos dirà el plànol,- que poden posar en vers i adaptar-li música pròpia. Ací vivia una donzella i allà vivia un donzell que s'estimaven, i d'ells no en resta sinó el record. És la monòtona cançó que ha estat escrita en tantes llengües. Sembla que el donzell fou un gran viatger. Ací, a l'Alemanya sentimental, se'l recorda bé. Els habitants de les blaves muntanyes de l'Alsàcia, recorden també que visqué entre ells. I, si la meva memòria no erra, també va visitar els bancs d'Allan Water. Degué ésser un veritable jueu errant, car avui per avui encara les donzelles n'escolten, a llur dir, els passos silenciosos.

En aquesta terra de tantes ruïnes, les quals, fa temps, eren estades on ressonaren veus humanes, hi ha abundor de llegendes, i ací sóc plaent de donar-vos-les amb llur substància, a condició que vosaltres vos les amaniu. Preneu un cor humà, o dos que s'ajustin d'allò més; un feix de passions (no n'hi ha gaires: cosa de mitja dotzena); assaoneu-los amb una barreja de Bé i de Mal, doneu-li regust amb la salsa de la Mort, i serveixi's allà on complagui. La cel·la del sant, La torre encisadora, El calabós-sepulcre, El salt de l'enamorat… digui's com es vulgui, l'estofat és el mateix.

Per últim, aquest llibre no contindrà descripcions de paisatges; i no pas per peresa meva, sinó pel domini que servo de mi mateix. Res no hi ha tan fàcil de descriure com el paisatge; res de més difícil i d'innecessari per a llegir. En els temps que Gibbon hagué de confiar-se al dir de dos viatgers per a la descripció d'Hel·lespont, i el Rin esdevingué familiar als estudiants anglesos principalment pels comentaris de Cèsar, i convenia a cada rodamón, per a qualsevulla distància, descriure, el millor que sabia, allò que havia vist; el doctor Johnson, coneixedor de no gaire més enllà del carrer Fleet, podia llegir la descripció del prat de Yorkshire amb pler i profit. A un londinenc que no hagi vist terra més alta que Hog's Back, a Surrey, una relació de Snowdon deu semblar-li cosa de no dir. Però nosaltres, o, més bé, la locomotora i la fotografia, ho han ben canviat tot. L'home que juga al tennis, tots els anys, al peu de Matterhorn, i juga al billar dalt el Rigi, no ens agraeix una detinguda i penosa descripció del puig de Grampian. Al promedi dels homes que han vist mitja dotzena de quadres a l'oli, un centenar de fotografies, mil gravats als periòdics il·lustrats i un parell de panorames del Niàgara, se'ls fa enutjosa la pintura d'una cascada per mitjà de la paraula.

Un meu amic americà, un cavaller culte, al qual complaïa la poesia en si, va dir-me que havia assolit una idea més correcta i satisfactòria del districte dels Llacs amb un àlbum de vistes fotogràfiques, comprat per divuit penics, que no pas amb totes les poesies de Coleridge, Sonthey i Wordsworth tots plegats. Recordo també haver-li sentit dir, quant al paisatge en literatura, que agrairia a l'autor tal descripció el mateix que si n'escrigués una altra, dient eloqüentment el que havia tingut per a menjar. Però ho deia referint-se a un altre assumpte: al lloc propi, principalment, de cada art. El meu amic sostenia que, així com el llenç i la pintura constitueixen un mitjà erroni per a contar històries, de la mateixa manera el pintar per mitjà de la paraula és, quan es fa millor, un groller mètode de donar impressions que altrament podrien ésser més ben gaudides per la vista.

Pel que fa a la nostra questió, també em faig retret, molt clarament, del que passà a l'escola una tarda calorosa. Era la classe de literatura anglesa, i el procediment començava amb la lectura d'un poema que només tenia el defecte de la seva gran extensió. El nom de l'autor, vergonya em fa de dir que l'he oblidat, així com el títol del poema. Un cop finida la lectura, tancàrem els nostres llibres; i el professor, un vell carinyós de blancs cabells, ens demanà que donéssim una relació del que acabàvem de llegir.

-Vejam, digueu: ¿de què es tracta?

-Es tracta…- digué el primer xicot, que parlava amb el cap baix i evident aspecte de desgrat (talment com si es tractés de quelcom que pel seu compte mai no hauria recordat) -es tracta… d'una minyona.

-Sí- afirmà el professor; -però el que vull és que em donis una explicació amb les teves paraules pròpies. No parlem d'una minyona, saps, sinó d'una donzella. Bé: d'una donzella, saps?, es tracta. Avant. -Una donzella…- seguí el xicot, al qual la rectificació havia augmentat la confusió -que vivia al bosc.

-¿Quina mena de bosc era, aquest?

El xicot examinà curosament el tinter, i després esguardà el sostre.

-Apa!- exclamà el professor amb un xic d'impaciència. Has estat llegint d'aqueix bosc més de deu minuts. Segurament que me'n pots dir alguna cosa.

«Els arbres murmuradors, amb les llurs branques retortes…»

començà a recitar el meu company.

-No, no!- va interrompre el professor. -No vull pas que em repeteixis el poema: el que vull és que em diguis amb paraules teves quina mena de bosc era, aquest on vivia la donzella.- I el professor picava de peus amb major impaciència. El noi s'aventurà a dir:

-Doncs… una mena de bosc… com tots els boscos.

-Digues-li tu quina mena de bosc- ordenà dirigint-se al segon xicot. I aquest digué:

-Un bosc… verd.

La resposta desplagué més encara al professor, el qual tractà de cap de ceba el bordegàs, sens que, realment, jo no en vegi la raó. I passà al tercer, que darrerament estava com assegut sobre punxes i fent senyals amb els braços estesos, com descrivint quelcom. Ell ho hauria hagut de dir en un esclat, encara que el professor res no li hagués preguntat. Tenia la cara encesa de retenir el secret de la cosa.

-Un bosc fosc i tenebrós!- cridà aquest xicot, com qui es treu un pes de sobre.

-Un bosc fosc i tenebrós- repetí el professor amb evidents senyals d'aprovació. -I ¿per què n'era, de fosc i tenebrós?

El tercer xicot respongué, amb igual posat:

-Perquè el sol no hi podia entrar.

El professor sentí que havia descobert el poeta de la classe, i digué per son compte:

-Perquè el sol no hi podia entrar, o millor dit, perquè els raigs del sol no hi podien penetrar. I, vejam, ara: ¿per què no podien penetrar-hi, els raigs del sol?

-Perquè les fulles eren molt espesses.

-Molt bé- digué el professor. -La donzella vivia en un bosc fosc i tenebrós, sota un trespol de fullam pel qual els raigs del sol no podien penetrar. Anem a veure: què creixia en aquest bosc?- preguntà assenyalant el quart xicot.

-Arbres.

-I què més?

Després d'una pausa, respongué el quart xicot:

-Bolets.

El mestre no estava gaire segur dels bolets; però, en mirar altra vegada el text, trobà que el noi tenia raó, car els bolets hi eren esmentats.

-Està bé- admeté: -hi creixien bolets. I què més? ¿Què hi ha, sota els arbres dels boscos?

-Terra.

-No; no: vull dir què hi creix, a més a més dels arbres.

-Abrulls.

-Abrulls: molt bé. Ja anem fent. En aquest bosc hi havia arbres i abrulls. I què més?- I indicà un petit noiet que era a la cua i que, convençut que el bosc era massa lluny perquè l'inquietés, s'ocupava a jugar a les pedretes. Contorbat el pobre noi, però comprenent que era forçós afegir quelcom a l'inventari, digué, a l'atzar:

-Móres.- Errada: el poeta no havia pas esmentat les móres.

-Naturalment el senyor Klobstock havia de pensar en coses de menjar!- exclamà el professor, que es vanava de bons acudits. Aquesta frase aixecà una rialla general, a costa de Klobstock, que complagué el mestre. I continuà, indicant-ne ara un del centre de la sala. -Digui: ¿què hi havia, al bosc, a més a més dels arbres i els abrulls?

-Doncs… hi havia un torrent.

-Està bé. I ¿què feia, el torrent?

-Murmurava…

-No, no. Les rieres murmuren, però els torrents…

-Bramen.

-Bramava. I què era, el que el feia bramar?

Això ja era argumentar massa. Un xicot (convinc que no era pas la nostra primera intel·ligència) apuntà que era la donzella. Per ajudar-nos, el mestre ordenà la pregunta d'altra forma:

-Quan bramava?

El nostre tercer company, venint altra vegada en socors nostre, explicà que bramava en caure sobre les roques. Em sembla que algun de nosaltres tenia la sospita que el torrent havia d'ésser molt covard, per a fer tant de soroll per tan poca cosa. Un torrent amb més valentia -pensàvem- havia d'anar i venir sobre les roques sense dir pruna. Un torrent que bramava a cada cop sobre les roques, el judicàvem, nosaltres, un torrent pobre d'esperit. Però el professor estava completament satisfet, i continuà preguntant:

-¿Qui hi vivia, al bosc, a més a més de la donzella?

-Ocells, senyor.

-Sí, en aquest bosc hi havia ocells. I què més?

Els ocells havien acabat amb les nostres idees, semblava.

-Apa, anem-hi. ¿Com se'n diu, d'aquestes bèsties, amb cues llargues, que s'enfilen pels arbres'?

Ens quedàrem pensant una estona, i un va dir:

-Gats.

Altra errada. El poeta res no havia dit de gats. «-Esquirols», volia, el mestre, que diguéssim. No recordo gaires més detalls d'aquest bosc. Sols recordo que es parlava també del cel. En els punts on els arbres feien espai, es podia, mirant a dalt, veure el cel, sobre un hom. Sovint hi havia núvols, al cel; i alguna vegada, si mal no recordo, la donzella va mullar-se.

M'he aturat al present incident perquè sembla resoldre'ns tota la qüestió del paisatge a la literatura. Mai no he pogut, ni puc avui, compendre per què el que havia dit el primer xicot no era prou. Amb tota la deferència deguda a un poeta, quisvulla que sigui, no es pot deixar de reconèixer que aquest bosc era (i no podia ésser d'altra faisó) com tots els boscos.

Jo bé podria descriure't, amic llegidor, la Selva Negra, amb tots els ets i uts; podria traduir-te Hebel, el poeta de la Selva Negra; podria omplir força pàgines sobre les seves rocoses goles, ses valls somrients, sos vessants coberts de pins, ses cimes coronades de roques, sos escumosos rierols (que l'enginyós alemany no ha condemnat a relliscar respectablement per canals de fusta o altres menes de conductes civilitzats), ses blanques viles i ses masies isolades; però em sembla que passaries per alt aquestes pàgines. Si fossis curós dels petits detalls, o bastant de bona fe per a no passar-los per alt, després del que resta dit no faria sinó donar-te una impressió que molt millor trobaries resumida en les paraules senzilles d'una guia:

«Un districte pintoresc i muntanyós, limitat al sud i l'oest per la planúria del Rin, vers el qual descendeixen sos afluents ràpids. La seva composició geològica consisteix principalment en pedra de sorra i granit. Els seus turons són coberts d'arbredes extenses. És ben regat per nombrosos rierols, i les seves valls populoses són fèrtils i ben conreades. Els hostals són bons, però els vins del país han d'ésser usats pels estrangers amb discreció.»

CAPÍTOL VI

Per què vàrem anar a Hannover. -Quelcom que es fa millor a l'estranger. -L'art de la discreta conversació estrangera, tal com és ensenyada a les escoles angleses. -Una vera història que ara es conta per primer cop. -El truc francès, segons és preparat per a gaudi dels nois anglesos. -Instints paternals de Harris. -El maneguer de camins considerat com un artista. -Patriotisme de George. -El que Harris hagué de fer. -Salvem la vida de Harris. -El cavall del pesseter, considerat com a crític.

Vàrem arribar a Hamburg després d'un viatge tranquil i sense esdeveniments. I des d'Hamburg anàrem a Berlin per Hannover. No és, certament, el camí més recte. Solament puc explicar la nostra visita a Hannover com el negre de la rondalla explicava al magistrat el fet de trobar-se en el corral del rector:

-Sí, senyor: el que diu el policia és absolutament veritat. Jo era allí, senyor.

-Vol dir que confesseu. I ¿què hi fèieu, amb el sac? ¿Resar en el corral del rector Abraham, a les dotze de la nit?

-M'explicaré. He estat a casa el senyor Jordan amb un sac de melons, i el senyor Jordan fou molt amable amb mi i em va dir que passés.

-I què?

-Sí, senyor. El senyor Jordan és un home molt agradós. I després vàrem pendre seient i començàrem xerra que xerra.

-Molt bé. Però el que volem saber és què fèieu al corral del rector.

-Sí, senyor: a això vinc. Era molt tard quan vaig deixar el senyor Jordan; i després em diguí jo mateix… diguí… dic: «-Ara salta amb el teu peu per davant, Ulisses: no sigui que tinguis un avalot amb la vella.» És una dona molt parladora, senyor, molt parladora.

-Bo, deixem-la anar. A la ciutat n'hi ha moltes, de dones parladores, a més a més de la vostra. La casa del rector Abraham és a mitja milla de camí de casa mister Jordan a casa vostra: ¿com anàreu a raure allí?

-Això és el que vaig a explicar, senyor.

-Me n'alegro. Vejam com aneu a fer-ho.

-Penso que he fet una digressió.

…Un xic, em sembla, que en fem, de digressions, nosaltres.

De primer antuvi, la ciutat de Hannover ens sembla una ciutat sense interès; però aquest va despertant-nos de mica en mica. Realment hi ha dues ciutats: un lloc de carrers amb edificis moderns, amples, amb bells jardins, al costat d'una ciutat del segle XVI, amb cases velles de fusta, les cobertes i balcons de les quals sobresurten en els estrets carrerons; on, a través dels baixos portals, s'atalaien patis amb galeries que un temps devien omplir les tropes i devien ésser bloquejats pels cotxes sorollosos que esperaven son propietari, un ric negociant, i sa plàcida i grossa frau, però en els quals ara els nens i les gallines fan corredisses a plaer, mentre sobre els balcons tallats pengen fosques robes a eixugar.

Una singular atmosfera anglesa sura per Hannover, principalment els diumenges, en què les botigues tancades i les campanes voltant donen idea d'un Londres amb més sol.

No era pas jo sol que sentia, els diumenges, aquest ambient britànic (car llavors podia haver-lo cregut cosa d'imaginació): fins i tot George va adonar-se'n. En tornar d'una petita excursió, Harris i jo, amb els nostres cigars d'havent dinat, el trobàrem dormitant pacíficament en el més còmode silló de la sala.

-Al cap i a la fi- digué George -hi ha quelcom, en el diumenge britànic, que posseeix a l'home que duu a les venes sang anglesa. Jo sentiria que desaparegués, digui el que vulgui la generació futura.

Nosaltres seguérem als extrems de l'ample canapé. Hem sentit a dir que hom ha d'anar a Hannover per a apendre alemany. Hi ha, però, el desaventatge que en sortir d'aquella petita província ningú no entén aquest millor alemany, i així cal triar entre parlar un bon alemany i romandre a Hannover, o parlar un dolent alemany i poder viatjar per tot Alemanya.

Alemanya, que de tant temps és dividida en dotze principats, té la dissort de posseir nombrosa varietat de dialectes.

Als alemanys de Posen que desitgen conversar amb naturals de Wurtemburg els cal usar sovint el francès i l'anglès. Les noies que han rebut educació a Westfalia, sorprenen i decepcionen llurs pares en no ésser-los a elles possible de compendre una paraula en Mechlenberg. Un estranger de parla anglesa es trobarà igualment desconcertat entre la gent de Yorkshire o als confins de Whitechapel, però no seran més enllà de quatre els casos. A través d'Alemanya, no és solament entre la gent del camp i en les classes baixes, que es conreen els dialectes: cada provincia té realment sa llengua pròpia, que conserva amatent i en la qual posa son orgull. Un bavarès culte admetrà que, acadèmicament parlant, l'alemany del Nord és correcte; però restarà parlant l'alemany del Sud i ensenyant-lo a sos fills.

En el que resta de segle penso que l'Alemanya resoldrà sa dificultat de l'assumpte de la llengua parlant anglès. Tots el nois i noies de ciutat el parlen. Si la pronunciació anglesa fos menys arbitrària, sens dubte que dins de no gaires anys, relativament parlant, es faria la llengua universal. Tots els estrangers convenen que, gramàticalment, és la llengua més fàcil d'apendre. Un alemany, comparant-la amb la seva pròpia, en què cada paraula a cada oració és governada per quatre distintes i separades regles, diu a un hom que l'anglès no té gramàtica. I molts anglesos sembla que han arribat a la mateixa conclusió. Erren, però. Realment hi ha gramàtica anglesa, i un d'aquests dies reconeixeran el fet les nostres escoles, i amb ella seran educats els nostres fills, penetrant potser fins als nostres cercles polítics i literaris. Actualment som abocats a convenir amb els estrangers també. La pronunciació anglesa és la gran dificultat. La gramotologia anglesa sembla talment inventada per disfressar la pronunciació. És un bon acudit per a avançar-se a la presumpció de fàcilment gaudir-la l'estranger. De no ésser així, amb un any la dominaria.

A Alemanya hi ha un mètode d'ensenyança diferent del nostre, i així s'esdevé que, en deixar el Gymnasium o Institut els alumnes als quinze anys, parlen i entenen la llengua que aprengueren. A Anglaterra tenim un mètode que, per obtenir el resultat menor amb les majors despeses de temps i de diners, no té parell. Un noi anglès que hagi passat per una bona escola de la classe mitjana d'Anglaterra, pot parlar amb un francès, a poc a poc i amb dificultats, sobre el jardí i la tia; conversació que fastiguejarà cosa de no dir a qui no tingui tia ni jardí. Si fos una exeepció notable, potser que també parlés de l'hora o fes algunes observacions preparades sobre el temps. Podria repetir de memòria, sens dubte, una bona quantitat de verbs irregulars; sols que pocs francesos tenen paciència per a escoltar llurs propis verbs irregulars recitats per nois anglesos. De la mateixa manera, potser que recordi un selecte recull de modismes francesos grotescament barrejats de faisó que cap francès modern no ha escoltat mai, ni els entén ni els escolta. L'explicació es troba en el fet que, en nou dels deu casos, el nostre escolar ha après francès pel mètode de Ahn.

La història d'aquest famós mètode és notable i mereixedora d'ésser coneguda. El llibre fou escrit originàriament per un enginyós francès que estigué alguns anys a Anglaterra i volgué fer-ne broma. Intentava que fos una sàtira sobre el poder de conversació de la societat anglesa. Des d'aquest punt d'obir, era bo de debò. El va sotmetre a una casa editorial de Londres; i el director, home astut, el llegí de cap a peus i el retornà a l'autor.

-El vostre llibre- va dir-li -és molt enginyós. Jo he rigut fins que em saltaren llàgrimes-

-Em complau força, el que em dieu- respongué el francès. -He procurat d'ésser sincer sense arribat a l'ofensa innecessària.

-És molt divertit- replicà l'editor. -I, malgrat això, de publicar-lo com a cosa de broma, em sembla que no assoliria èxit.

L'autor restà lassat;

-El seu humor- seguí l'altre -seria considerat com mancat de naturalitat i com a extravagant. Divertirà els homes intel·ligents; però, des del punt d'obir del negoci, aquesta petita part del públic no mereix ésser considerada. Però tinc una idea…- I girà els ulls per tots indrets, per assegurar-se que no hi havia ningú que els escoltés; i, inclinant el cap, baixà la veu com un murmuri. -La meva idea és de publicar-lo seriosament, com un treball per a ús de les escoles.

L'autor restà ara d'allò més admirat, i sense paraules.

-Jo conec bé el que són els mestres d'escola anglesos- digué l'editor. -Aquest llibre els ha de complaure. Encaixarà exactament en llurs mètodes. Res es podria descobrir de més ximple ni més inútil per l'ensenyança. Es xuclaran els llavis de gust en veure'l com una papallona s'asseca ennegrint-se.

L'autor, sacrificant l'art a la golafreria, hi consentí. Canviaren el llibre i hi afegiren vocabulari, deixant la resta com estava. El resultat és ben conegut de tots els escolars. A un li ha arribat a ésser l'ajut de l'educació filològica anglesa. Si avui no serva la seva ubiqüitat és perquè ha estat inventat quelcom encara més inútil per a l'objecte. Perquè no fos que, malgrat tot, el deixeble recollís una espurna de francés amb el mètode d'Ahn, el mètode d'educació britànica l'entrebanca encara més amb l'ajut del que és «professor del país», segons prospecte, i que generalment és un francès de Bèlgica; una digníssima persona, sens dubte, que pot entendre i parlar sa llengua amb bastant de facilitat. Heu's aquí sos títols. Un home verament notable per la seva inhabilitat per a ensenyar res a ningú. Sembla haver estat escollit per a joia dels deixebles, més que no pas per a instrucció. És sempre una figura còmica. Cap francès d'aspecte digne es contracta a les escoles angleses. Si posseeix unas quantes qualitats inofensives, calculades per produir la rialla, tant més l'estimen sos directors. Els deixebles el miren, naturalment, com un xisto animat. Les dues o quatre hores que es perden deliberadament en aquesta vella farsa, les desitgen els nois com un intermdi en llur quotidiana vida. I després, en dur orgullosament un pare son fill i hereu a Dieppe, simplement per descobrir que el noi no sap prou per demanar un cotxe, el pare no acusa el sistema, sinó sa víctima innocent.

Em limito al francés, per ésser aquest l'únic idioma que nosaltres intentem sempre de fer apendre al jovent. Que un noi anglès parlés alemany, no fóra mirat com a patriòtic. Mai no he comprès per què perdem el temps volent ensenyar francès amb aquest mètode. Una perfecta ignorància d'una llengua és respectable; però decantant als periodistes grotescos i a les dones novel·listes, per als quals esdevé cosa de necessitat, aquest barrejat pintoresc que en diem francès i del qual estem tan orgullosos, només serveix per a posar-nos en ridícul.

A l'escola alemanya el mètode és una mica diferent. Es dedica una hora diària al mateix idioma, amb la idea de no donar temps al deixeble perquè oblidi, en arribar a una lliçó, el que va apendre a l'anterior. La idea és, doncs, que aprengui. No se li dóna un estranger ridícul. La llengua que es desitja és ensenyada per un mestre alemany que la coneix per dintre i per fora tan perfectament com coneix la seva. Pot ser que son sistema no proporcioni al noi alemany aqueixa perfecció d'accent estranger per la qual el turista britànic és reconegut ça com lla. Però en té d'altres, d'aventatges. Els deixebles no diuen, de llurs mestres, menja-granotes o salsitxes (1) ni preparen per a l'hora de francès o anglès una exposició d'enginy casolà. Seuen, i per propi acord tracten d'apendre la llengua estrangera amb la menor molèstia possible per als que els ensenyen. En deixar l'escola poden parlar, no solament sobre «son jardí», o «sa tia», o «son ganivet», sino sobre política europea, història, Shakespeare o temes musicals, segons vingui la conversa.

Mirant els alemanys des del punt d'obir anglosaxò, és possible que trobi, en el transcurs d'aquest llibre, ocasió de criticar-los; però, altrament, molt hi ha que nosaltres podem apendre d'ells i en la qüestió del sentit comú aplicat a l'educació en general, ens poden donar noranta nou a cent i ens poden guanyar amb una mà.

* * *

El bell bosc d'Eilenrede limita Hannover pel sud i l'oest, i hi va ocórrer un drama en el qual Harris prengué la part preeminent.

Anàvem amb les nostres màquines pel bosc, dilluns a la tarda, en companyia de molts altres ciclistes; deport que tan plau als naturals del país, les belles tardes de sol, quan els seus viaranys en l'ombra són plens de gent joiosa i distreta. Hi havia una bella jove amb una màquina nova. Evidentment es tractava d'una novícia de la bicicleta, Hom s'adonava, per instint, que la noia necessitaria ajut d'un moment a l'altre; i Harris, amb la seva cavallerositat de consuetud, proposà d'anar prop de la jove. Harris, com de vegades ens explicà a George i a mi, té filles pròpies, o, millor dit, en té una, de filla, que, anant el temps, deixarà les rodes de la marxadora al jardí, esdevenint una graciosa noia; la qual cosa fa que, naturalment, Harris s'interessi per totes les noies gracioses fins a l'edat de trenta cinc anys, poc més o menys. Li recorden, segons diu, la seva llar.

Haviem anat en bicicleta cosa de dues milles, quan veiérem davant nostre, en el lloc on convergien cinc camins, un home amb davantal de cuiro, regant-los. La mànega estava proveïda d'unes rodetes que giraven seguint els moviments de l'home, donant la idea d'un cuc gegant que, en agafar-lo l'home fortament pel coll amb les dues mans, apuntant ça per lla, llançava un gros raig d'aigua a raó de dos litres per segon,

-¡Com és millor, aquest mètode, que no pas el nostre!- observà Harris. Harris patia el mal crònic d'ésser molt sever amb totes les coses britàniques. -¡Quant més senzill, més ràpid i més econòmic! Hom pot regar, per aquest procediment, en cinc minuts, una extensió de camí que amb el nostre groller i pesat carro es regaria en mitja hora.

George, que venia darrera meu en el tàndem, digué:

-Altrament, és un mètode amb el qual amb un petit descuit per part del maneguer, es pot regar un munt de persones amb prou menys temps del que aquesta gent necessita per a sortir-se del camí.

George, al contrari de Harris, és britànic fins als ossos. El recordo, una vegada, indignat patriòticament contra Harris per haver, dit, aquest, que Anglaterra devia introduir l'ús de la guillotina.

-És molt més polit- afegí Harris.

-Tant se me'n dóna!- digué George. -soc anglès, i la forca em va prou bé.

-El nostre carro de l'aigua- digué George en l'ocasió present -pot tenir sos desaventatges, però a un hom només n'hi pervé perill a les cames, fàcil d'evitar. Aquesta és una mena de màquina amb la qual poden perseguir-vos fins més enllà de la cantonada i del pati.

-M'encisa de veure'ls!- continuà Harris,- Què en són, de destres! He estat observant un maneguer en una de les places més concorregudes d'Estrasburg: ¡com cobria, de dit en dit, tot el terreny, sense mullar a un hom ni els cordills de les sabates! És meravellós, com calculen la distància! Tan matemàticament deixen arribar l'aigua als peus d'un hom, com la passen pel cap i cau just a l'entorn dels talons. Poden…

-Un moment!- cridà George.

-Què?- vaig preguntar jo.

I ell continuà:

-Vaig a baixar de la màquina i observar de darrera un arbre estant, la continuació d'aquest espectacle. Potser seran molt destres, com diu Harris; però, a aquest particular artista que tenim al davant, penso que li manca quelcom. Ja ha donat un bany a un gos, i ara està ocupat a regar un post de senyals. Vaig a esperar que acabi.

-No siguis ximplet, que no et mullarà- digué Harris.

-Precisament és del que vull assegurar-me.- I, saltant de la màquina, prengué posicions darrera un corpulent i esplendid olm, tragué un pessic de tabac, i començà a omplir la pipa. Jo, no gaire satisfet d'arrossegar el tàndem tot sol, vaig baixar també, ajuntant-me a George, i deixant la màquina arrambada a un arbre. Harris cridà una mica, volent dir si érem una vergonya per a la nostra pàtria, i seguí via avall.

De cop i volta se sentí el crit anguniós d'una dona. Guaitant de darrera l'arbre, vàrem veure que procedia de la graciosa noia esmentada anteriorment, de la que ens haviem oblidat, amb la nostra distracció, del maneguer. Ella havia continuat ferma en sa màquina tot seguit, sota una pluja abundosa de la mànega de regar. Tota sorpresa, semblava dubtar si continuava amunt o girava rodes. Per moments esdevenia més i més mullada, mentre l'home de la mànega, potser cec, potser embriac, amb la major indiferència seguia fent ploure l'aigua al bell damunt de la noia. Una dotzena de crits l'avisaven de tots indrets.

La paternal naturalesa de Harris és commogué profundament, i féu el que, en el cas present, era el correcte. D'haver procedit en l'incident amb la sang freda i el seny desplegats de primer antuvi, hauria esdevingut l'heroi de la jornada, en lloc de com s'escaigué, havent de sortir cames ajudeu-me seguit de l'insult i l'amenaça.

Sense dubtar gens ni mica, baixà de la màquina, i, empaitant el maneguer, agafà l'aparell, torcent-lo vers l'home.

El que hauria d'haver fet, el que hauria fet tothom amb sentit comú al moment que tenia ses mans sobre la mànega, era tancar l'aixeta. Aleshores podria haver jugat amb el maneguer al foot-ball, o al battledore, o al Shuttlecock, com li hagués plagut. I els vint o trenta espectadors que s'haguessin avançat per ajudar-lo l'haurien aplaudit d'allò més. El seu pensament, tal com després va explicar-nos, fou treure la mànega de mans del boig i castigar-lo abocant-la sobre d'ell. El pensament del maneguer sembla que va ésser el mateix, retenint la màquina per mullar Harris. El resultat natural que s'esdevingué fou que entre tots dos, a tort i a dret remullaren d'allò més tothom que era prop d'ells fins a una distància de cinquanta metres, exceptuant-ne ells dos.

Un home enfurismat, massa mullat per a preocupar-se de res més que li pogués esdevenir, es ficà al camp, barrejant-se en la lluita. Entre tots tres començaren a batre el compàs amb la mànega. Apuntaven al cel, i l'aigua descendia sobre la gent a la manera d'una tempestat equinoccial; apuntaven avall, i l'aigua sortia en ràpid torrent fent botar el que agafava pels peus i doblegant el que agafava pel mig.

Cap de tots tres volia deixar la mànega. Cap dels tres pensà tampoc a tancar el corrent. Es podia dubtar si lluitàven amb alguna força primitiva de la naturalesa. En quaranta cinc segons, al dir de George, que tenia el rellotge a la mà, escombraren aquell cercle de tota ànima viva, llevat d'un gos que, rajant com una dona d'aigua, feia voltes i tombarelles, empaitat per la força de la mànega, tan aviat a la dreta, tan aviat a l'esquerra, i encara aconseguia de romandre un xic sobre les seves potes, lladrant reptadorament a allò que ell ben segur imaginava totes les fúries dels inferns desencadenades.

Tots els ciclistes abandonaren llurs màquines en terra, fugint bosc endins, com si els empaitessin. De darrera cada arbre atalaiava un cap ple d'ira i ple d'aigua.

A la fi fou arribat un home de sentit comú, que, desafiant tota cosa, arribà fins a la boca de regar on hi havia la clau, i tancà l'aixeta. De darrera trenta o quaranta arbres sortiren llavors altres tants éssers humans, fent cada un el seu retret.

De primer antuvi vaig començar de dubtar què fóra més útil, si una escala de mà o bé un cove, per a dur a l'hotel les restes de Harris. La promtitud de George em sembla que salvà la vida de Harris en aquell embolic. Com que estava eixut, pogué arribar abans que els altres. Harris volia donar explicacions; però George li tallà la paraula.

-Té, puja i anem!- li digué donant-li la seva bicicleta. La gent no sap que anem plegats, i nosaltres servarem el secret. Anirem al teu entorn interposant-nos amb la gent. Marxa fent zig-zag, no sigui que engeguin trets.

Jo voldria que aquest llibre fos un estricte record del que s'escaigué, sense ésser desfigurat per la menor exageració. He llegit aquesta descripció a Harris perquè no hi hagués sinó la nua narració dels fets. Harris sosté que no hi hagué tant. Admet que una o dues persones pogueren ésser mullades. Li he dit que, per tal de fer la prova, jo li apuntaria amb una mànega de regar a la distància de vint-i-cinc metres, i després em diria si el mot escaient és mullades. Però mai no ha acceptat la prova.

Diu també que potser no hi havia més de mitja dotzena de persones al bullit, i que allò de quaranta és una ridícula afirmació. Li he dit que podríem retornar a Hannover i reconstruir l'escena; però tampoc no ha pas acceptat la proposició. Per tant, sostinc que la meva narració és vera i restringida, i que la recorden avui per avui, segurament amb amargura, molts hannoverians.

* * *

Aquella mateixa nit deixàrem Hannover, i arribàrem a Berlin a l'hora de sopar i fer una passejada.

Berlin és una ciutat que deixa a un hom despagat. El seu centre de moviment, els seus suburbis sense vida, sa famosa via Unter-den- Linden (un intent de combinar el carrer Oxford, de Londres, amb els camps Elisis, de París) no produeix gaire impressió, per ésser massa ampla relativament a la llargada. Els seus graciosos i encisadors teatres, on la presentació i les decoracions són menyspreades pel treball artístic, i on les nombroses representacions consecutives d'una obra no són acostumades, car, en assolir una l'èxit major, és representada freqüentment, però mai consecutivament (per la qual cosa a Berlin poden veure's en una setmana set obres distintes); amb son teatre de l'Òpera (no gaire digne d'òpera) els seus dos music-halls, vulgars i comuns, mal guarnits i massa grans per a ésser còmodes.

El temps de major concurrència als cafès i restaurants de Berlin és de la mitja nit a les tres de matinada. Però la major part de la gent que hi va són llevats fins a les set. I una de dues: el berlinès ha resolt el problema de la vida moderna de viure sense dormir, o, com Carlyle, deu estar desitjant l'eternitat.

Per mi puc dir que no conec altra ciutat que tingui vida a tan altes hores, fora de San Petersburg. Però la ciutat de Sant Petersburg no s'aixeca de matí. San Petersburg és costum d'anar-hi, als music-halls, després dels teatres (i compteu que mitja hora ja es triga d'arribar amb un ràpit trineu), i no començant aquells fins a les dotze ben tocades. A les quatre del matí cal obrir-se pas pel Neva, materialment a la força, entre els vianants. Els trens més concorreguts són els que surten a les cinc del matí. Aquests eviten als russos el treball de llevar-se de bon matí. Es diu als amics «Bona nit!» i havent sopat, es va a l'estació sense fer nosa als de casa.

Postdam, el Versalles de Berlin, és una bella petita ciutat voltada de boscos i de llacs. Ací, en les ombrívoles avingudes del seu parc extens de Sans-Souci, és fàcil imaginar el magre Frederic, amb aquell seu dificultós alenar, fent passejades en companyia del Voltaire dels aguts acudits.

Seguint el meu consell, Harris i George consentiren a no romandre gaire temps a Berlin i seguir la nostra via a Dresde. La major part de les coses que Berlin pot mostrar poden veure's a qualsevulla altra part, i decidírem de conformar-nos amb una passejada en cotxe per la ciutat.

El porter de l'hotel ens va fer conèixer el conductor d'un droschki, amb el qual podríem veure tot el que fos digne en el menys temps possible, segons ens assegurava.

L'home aquell, que vingué a recollir-nos a les nou del matí, era tot el que podia desitjar-se. Era intel·ligent, viu i ben informat de tot. El seu alemany era fàcil d'entendre, i sabia un xic d'anglès per a suplir els mots que no comprenguéssim.

En l'home aquell no hi vàrem trobar defecte. Però el seu cavall era la més antipàtica de les bèsties darrera de les quals he anat. Així que ens va veure ens va agafar mania.

Jo vaig ésser el primer a sortir de l'hotel. El cavall girà la testa, esguardant-me de cap a peus amb un ull fred i vidriós. Després mirà a un altre cavall, amic seu, que hi havia algunes passes endavant. I jo sé el que va dir-li, perquè tenia un cap expressiu i no va fer el més petit intent per disfressar son pensament.

-Quines coses més estranyes es veuen, a l'estiu: oi?- li digué.

George em seguia, i restà darrera meu. El cavall girà el cap a esguardar novament. Mai no he conegut cap cavall que pogués girar-se com aquell. Jo he vist una girafa que sorprenia amb els seus exercicis de coll; però aquest era com el somni d'un hom després d'un dia polsós a Ascot, seguit d'un àpat amb sis antics companys. Si jo hagués vist els seus ulls esguardant-me per entre les cames davanteres, segurament no m'hauria sorprès gens ni mica. Semblava més divertit encara amb George que no pas amb mi. I, altre cop tornant vers son amic, va dir-li:

-Extraordinari: oi? Suposo que deu haver-hi llocs que es dediquen a conrear aquesta mena d'homes.- I després començà a retòrcer el coll per empassar-se les mosques que s'aturaven a son muscle esquerre. A mi m'acudí el pensament de si hauria perdut sa mare de molt petit i hauria sigut criat per algun gat.

George i jo muntàrem al cotxe i seguérem esperant Harris, que vingué un xic després. Em semblà que anava bastant ben presentat. Portava un vestit de franel·la blanca, de calces curtes, que s'havia encarregat expressament per anar en bicicleta els dies calorosos. El seu capell potser se sortia una mica del costum, però li esqueia per resguardar-se del sol.

El cavall va mirar-se'l i va exclamar:

-Gott in Himmel! (Déu del Cel!).- Cap cavall ho hauria dit tan clar. I es llançà a córrer per Friedrich-Strasse, deixant Harris i el cotxer de peus a l'acera.

El seu amo el cridà perquè tornés; però ell no va fer-ne gens de cas. Corregueren darrera nostre i ens assoliren a la cantonada de Dorotheen-Strasse. El cotxer va dir quelcom, de pressa i excitat, al cavall,que no vaig poder compendre; però m'arribaren unes frases com aquestes:

-¿Què no et sembla qué m'haig de guanyar la vida d'alguna manera? ¿Què t'havien demanat opinió? Tu rai! Mentre tinguis per jalar, mala bèstia!

El cavall tallà la conversa girant la cantonada, tot rondinant, si fa o no fa:

-Apa, doncs, i prou de xarreta. Acabem aviat amb això, i mirem de no anar per carrers massa vistos mentre portem aquests espantaocells.

En arribar a l'altra part de Brandenburger Tor, el nostre cotxer nuà els ramals al fuet, saltà a terra, i vingué per donar-nos explicacions. Indicant-nos Tiergarten, es posà tot seguit a parlar-nos del Reichstag, informant-nos de l'alçada exacta de l'edifici, longitud i amplària, a la faisó d'una guia.

Després es referí, a la porta: ens digué que era feta amb pedra sorrenca, a imitació del Properleer d'Atenes.

De cop i volta, el cavall, que havia estat entretingut llepant-se les cames, girà el cap; però no va dir res: solament mirava. El cotxer reprengué sa explicació nerviosament, dient ara que la porta aquella era imitació del Propeyedeliar.

El cavall tirà Linden amunt, i res no podia dissuadir-lo de no anar-hi. El seu amo li ho reprotxava, però ell seguia trotant. Amb el gest que féu tot caminant, em semblà que volia dir:

-Ja n'hi ha prou, que hagin vist la porta. Prou d'explicacions, que tu no saps de què va; i, encara que ho sabessis, ells no t'havien d'entendre, parlant alemany.

Seguírem així per tot el Linden. El cavall s'avenia a romandre quiet a estones per tal que poguéssim mirar bé a dreta i esquerra i oir els noms del que vèiem. Però res més que els noms: tota explicació o descripció la tallava pel senzill procediment de posar-se a caminar.

-El que volen, aquests poca-soltes- semblava dir-se, -és tornar a llur país i contar que han vist aquestes coses; Si per cas jo no els fes justícia, i ells fossin més intel·ligents del que sembla, poden informar-se millor que no pas servint-se d'aquest boig vell del meu amo, que tot ho treu de la Guia. ¿A qui pot interessar, de saber l'alçada d'una torre? Al cap de cinc minuts d'oir-ho, un hom no se'n recorda, i si se'n recorda és perquè no té res més al cervell. El que fan és fastiguejar-me amb llurs parleries. Vejam per què no havia de cuitar, i ens en aniríem tots a dinar!

Ben pensat, no estic gaire segur que aquella bèstia de l'ull fred i vidriós no tingués bon sentit. Del que estic segur és que molts dies m'hauria complagut si ell hi hagués mitjançat. Però un hom, sovint, no gaudeix el bé que se li fa avinent, i nosaltres maleírem, de moment, aquella bèstia en lloc de regraciar-la.

(1) Els nois anglesos diuen "menja-granotes" als francesos en general, per la manca de costum de menjar aquesta bestiola, i atribuir als francesos una complaença gran a menjar sopa de granotes. Diuen "salsitxes" als alemanys per la gran exportació que Alemanya envia de salsitxes. (Nota del traductor)

CAPÍTOL VII

George, estranyat. -L'amor a l'ordre, dels alemanys. -«La banda dels Ocells Negres de Schwarzwald, donarà concert a les set». -El gos de porcel·lana.- La seva superioritat sobre tots els altres gossos. - L'alemany i el sistema solar. -Un pulcre país. -La vall com devia ésser segons el pensament alemany. -Com corren les aigües a Alemanya. -La vergonya de Dresde. -Harris fa un passatemps que no és ben capit. -George i la seva tia. -George, un coixí i tres dametes.

En un lloc entre Berlin i Dresde, George, que havia romàs atalaiant atentament per la finestreta durant l'últim quart d'hora, demanà:

-¿Per què a Alemanya és costum de posar els bussons del correu penjats als arbres? ¿Per què no els posen, com fem nosaltres, a la porta de casa? De mi puc dir que m'empiparia molt haver de pujar a un arbre per arreplegar les meves cartes. Altrament, perjudica el carter. Ultra ésser ben cansat per a un hom que estigui gras, ha d'esdevenir un perill arreplegar-les a les nits ventoses. Almenys, si han de posar-los als arbres, ¿per què no els col·loquen baix? ¿per què penjar-los a les branques més altes?- I, amb un nou acudit, seguí dient: -Potser judico malament el país: amb seguretat que els alemanys, que ens avancen en tantes coses, han perfeccionat un correu de coloms missatgers. Però, encara així, no puc estar-me de pensar que, essent tan aciençats aquests coloms, podien acostumar-los a deixar les cartes un xic més prop de terra. Arreplegar-les d'on són deu ésser una feina difícil a l'alemany de mitjana edat.

Jo, seguint son esguard per la finestreta, li diguí:

-Això no són pas bussons: són nius d'ocells. Cal compendre aquesta nació. L'alemany ama els ocells polits. Un ocell abandonat a si mateix fa son niu ça i lla, i aleshores no esdevenen decoratius, segons el concepte particular de decoració. Els ocells no l'haurien pas pintat d'enlloc, ni posat cap figureta de guix a prop, ni solament una bandera. Un cop acabat el niu, l'ocell segueix sa vida fora d'ell, i va llançant coses sobre l'herba: branquetes, bocins de cucs; tota mena de components que troba. No sap de polideses. Galanteja la dona, la renya; alimenta sos fills, tot completament en públic. L'alemany, s'escarota, i diu a l'ocell: -M'agrades per moltes coses. Em plau de mirar-te, d'oir-te cantar; però no em plauen les teves maneres. Té aquesta capseta, i deixa les teves escombraries dintre, on jo no les pugui veure. Surt així que vulguis cantar, però els teus afers íntims reserva'ls per a l'interior de la capsa. Estigues-hi i no facis malbé el jardí.

A Alemanya es respira amor a l'ordre, amb l'aire. A Alemanya els nens de pit baten llur temps amb el bergansí, i l'ocell alemany ha arribat a preferir la capsa i tenir en menyspreu els pocs vagabunds incivilitzats que romanen construint llurs nius als arbres. Amb el temps, cada ocell alemany tindrà son lloc propi al chor. Llur variat i promiscuós refilet, hom pensa que esdevé irritant al perfecte alemany. És un cantar sense mètode; i l'alemany, amant de la música, l'organitzarà. Algun gros ocell, de pap respectable, serà ensinistrat per dirigir; i, en compte de perdre's al bosc a les quatre del matí, cantarà en un jardí on es despatxa cervesa, a l'hora anunciada i acompanyat d'un piano. L'ambient aquest fa via així.

A l'alemany li plau la naturalesa, però la seva idea de la naturalesa és una arpa glorificada a l'estil de Gal·les. Es pren força interès pel seu jardí. Planta set rosers a la part nord i set a la part sud; i, si tots no creixen d'iguals dimensions i forma, es capfica tant que a la nit no pot adormir-se. Cada flor la nua a un pal. Això perjudica la visualitat de la flor; però ell té la satisfacció de saber que la flor és allí i que es porta bé. El llac és recobert de zinc, i un cop a la setmana se l'emporta a la cuina i el renta. Al bell mig matemàtic del jardí, que de vegades és tan gran com una tovallola, amonjoiat amb ferro, hi posa un gos de porcel·lana. Els alemanys són molt aficionats als gossos, però generalment els prefereixen de porcel·lana. El gos de porcel·lana mai no fa forats al jardí per enterrar ossos, ni mai no desordena un massís de flors amb les potes de darrera. Des del punt d'obir alemany, és el gos ideal. Roman on se'l deixa i mai no és on no se'l vol. Se'l pot tenir a tot arreu, segons s'indiqui al «Kennel-Club», o pot deixar-se anar la fantasia i tenir-lo al grat d'una originalitat. Amb ell hom va més enllà d'educar-lo. En porcel·lana es pot tenir un gos blau o de color de rosa: fins i tot pot tenir-se un gos amb dos caps.

A certa data fixa de la tardor, l'alemany posa els pals i cordills a les flors, i les cobreix amb una catifa xinesa; i a una certa data fixa de la primavera les descobreix, deixant-les com eren. Si es tractés d'una excepcional tardor o una excepcional primavera, tant pitjor per a les plantes. Cap alemany permetrà que els seus costums siguin entrebancats per cosa tan ingovernable com el sistema solar. Impossibilitat de dominar-lo, el deixa de costat.

Entre els arbres, el favorit de l'alemany és l'àlber. Altres països desordenats poden cantar els encisos de l'aspre roure, l'esbarjós castanyer i l'olm balandrejant. A l'alemany, tots aquests arbres amb llurs salvatges i desordenades maneres, li són de mal veure. L'àlber creix on es planta i tal com es planta; no té aspres idees pròpies, que no li escauen; no li cal balandrejar-se ni estendre's; creix recte i dret, talment com ha de créixer un arbre alemany. I per això, de mica en mica, Alemanya arrenca tots els altres arbres i planta àlbers en llurs llocs.

A l'alemany li plau el camp, però el prefereix tal com la dama de la rondalla pensà que li agradaria més el bon salvatge més vestit. Li plau de passejar pel bosc… i trobar un restaurant. Altrament, els viaranys no han d'ésser massa en rampa. Li caldria un canal, però enrajolat, per a dessecar-lo i rentar-lo; i a cada vint metres reclama un seient per a descansar i eixugar-se el front, car per a l'alemany, seure sobre l'herba fóra un somni com per a un bisbe anglès fer tombarelles per One Tree Hill.

Li plau la visualitat de dalt de la muntanya estant, però li agrada de trobar allí un rètol sobre una pedra dient-li el que ha de mirar, i una taula i un banc, en el qual pugui seure per beure un xop i fer-se el belegte semmel, que ha tingut bona cura de dur amb ell. Si, demés, pot trobar un avís policíac col·locat a un arbre i en el qual se li prohibeix de fer tal cosa, això li és com una sensació de comoditat i seguretat.

L'alemany no és, altrament, enemic del panorama rústec, mentre no sigui massa rústec. Si el veu massa rústec, aleshores comença a treballar per polir-lo. Recordo que als voltants de Dresde vaig descobrir una estreta i pintoresca vall que conduïa vers l'Elba. El sinuós cami era a la vora d'un torrent, el qual, cosa d'una milla, corria escumejant sobre les roques i entre riberes de boscatge. Jo anava tot corprès, fins a trobar en un revolt una colla d'un centenar de treballadors ocupats en reparar la vall i donar al corrent un caient respectable. Totes les pedres que entrebancaven el curs de l'aigua, les recollien curosament i se les emportaven a carretades. Les riberes les recobrien amb rajola i ciment. Els arbres que s'inclinaven a llur vora, les parres i plantes afiladisses, les arrencaven o podaven. Una mica més avant vaig veure com allí era l'obra acabada: la vall, com devia ésser segons el pensament alemany.

L'aigua relliscava, ací, peresosament per un canal regular i pla, afinat amb grava, entre dos murs coronats amb cavallets de pedra. A cada cent metres vessava suaument per tres plataformes baixes de fusta. A tots dos costats havia estat aclarit el terreny, i, a distàncies regulars, s'havien plantat àlbers. Cada renou o rebrot, era protegit per un escut de vímets i una vareta de ferro. L'esperança del municipi d'aquella vall era d'acabar, als dos anys, les obres en tota sa llargària i deixar-ho tot segons la naturalesa alemanya, polida amb ordre. Hi haurà un banc a cada cinquanta metres; un avís de la policia a cada cent; un restaurant a cada mitja milla.

Des del Memel al Rin, fan el mateix. Estan polint el camp. Recordo perfectament de Wehrthal, que era, a son temps, el barranc més romàntic que hi havia a la Selva Negra. La darrera vegada que m'hi vaig passejar, hi havia acampats alguns centenars de treballadors italians fent obres, ardidament, per endegar el riu Wehr pel camí que li esqueia, ací posant rajoles, allà barrinant les roques i fent escales de ciment perquè vessés per ells i fes son viatge sòbriament i sense avalotar.

A Alemanya no es diuen nimietats sobre els entrebancs de la naturalesa. A Alemanya la naturalesa ha de fer bondat i no donar dolents exemples a la canalla. Un poeta alemany, veient caure les aigües, com Southey les descriu amb una mica d'inexactitud, al Lodore, s'estranyaria d'haver d'aturar-se a escriure versos sobre el fet: més aviat correria, cames ajudeu-me, per denunciar-ho a la policia. Aleshores l'escumejar de les aigues fóra cosa de curta durada.

-Vejam, vejam, què vol dir, això!- diria a les aigües la veu severa de l'autoritat alemanya. -Això no ho podem permetre. ¿És a dir que no podeu baixar sense avalotar així? On creieu que sou?

I el municipi alemany proveiria les aigües de canonades de zinc i obis de fusta i una escala de cargol, i les ensenyaria a baixar com pertoca a l'estil alemany.

N'és ben bé, de polida, aquesta Alemanya!

* * *

Vàrem arribar a Dresde en dimecres al vespre, i hi romanguérem fins passat el diumenge.

Comptant amb tota mena de consideracions, Dresde és la ciutat més atractívola d'Alemanya. Però és una ciutat per a viure-hi d'estada, més bé que visitar-la en viatge. Sos museus i galeries, sos palaus i jardins, sos formosos i històricament rics voltants poden oferir gaudi tot un hivern, però maregen en una setmana. No té pas l'alegria de Paris o Viena, que de cop i volta s'esvaeix. Sos encisos són més fortament alemanys i més perdurables. És la Meca del músic; Per cinc xílings hom pot comprar una butaca al teatre de l'Opera, i amb ella s'adquireix la ferma inclinació a mai més pendre's el fàstic de seure en cap representació d'òpera de cap teatre francès, anglès o americà.

* * *

La principal vergonya de Dresde és encara, d'aleshores, a l'entorn de la figura d'August el Fort («el pecador», com sempre l'anomenava Carlyle), del qual diu la veu del poble que turmentà l'Europa amb més de mil criatures. Els castells on empresonava aquesta i l'altra coneguda (entre els quals encara avui es mostren els estrets salons on es corsecà i morí la pobra senyora que passà quaranta anys sospirant per una millor recompensa); els castells, vergonyosos per aquest o l'altre fet infamant que jauen escampats com els ossos en un camp de batalla (i les històries en llur major part, que us contarà el guia) són de tal mena, que el jove educat a l'alemanya faria millor de no anar-hi.

El seu retrat, de dimensions naturals, penja al magnífic Zwinger que construí com a circ per a lluita de bèsties feres quan la gent estigué fastiguejada de tenir-les a la plaça del mercat: un home amb front d'escarabat, amb la cultura i gust que sovint acompanya l'animalitat. El modern Dresde li deu molt, indubtablement.

Però el que més crida l'atenció de l'estranger, a Dresde, són els tramvies elèctrics, colossals vehicles que creuen ràpids pels carrers amb una velocitat de deu a vint milles per hora, prenent les corbes i cantonades segons el costum d'un carreter irlandés. Tothom viatja en ells, llevat dels oficials, l'uniforme dels quals ho prohibeix. Les senyores, abillades amb vestits de soirée en anar a un ball o a l'Òpera, i els camàlics, amb llurs fardells, tots seuen l'un al costat de l'altre. Són tan per ells els carrers, que tot i tothom ha de cuitar a apartar-se'n. Si hom no se n'aparta i esdevingués que el trobessin amb vida en arreplegar-lo de terra, després, en tornar als sentits, és multat per haver-se posat al pas del tramvia.

Una tarda Harris se n'anà a fer una excursió tot sol. A la nit, mentre sèiem escoltant la banda al Belvedere, Harris digué, de cop i volta:

-Aquests alemanys no tenen el sentit de l'humor.

-Per què ho dius?- li vaig preguntar.

-Per què? Perquè aquesta tarda he pujat a un tramvia elèctric. Com que volia veure la ciutat, he romàs de peus a la petita plataforma… ¿Com se'n diu, de la plataforma?

-La Stehplatz.

-Justament- exclamà Harris. -Bé: tots sabeu com els tramvies sacsegen un hom, i com s'ha de tenir cura dels revolts i de les parades i arrencades.

Jo vaig fer un gest afirmatiu.

-Hi havia mitja dotzena de persones a peu dret, allà. Jo reconec que no estic acostumat a estar-hi. El tramvia començà a córrer de sobte, i jo vaig recular, caient sobre un senyor gras que era justament al darrera, el qual no devia estar gaire afermat i va caure enrera contra un noi que duia una trompeta amb la seva funda de baieta verda. Ningú no va riure: ni l'home gras ni el noi de la trompeta. Restaren malhumorats. Estava per dir-los que ho sentia molt, que em perdonessin, quan, abans que jo trobés les paraules, el tramvia, sigui pel que sigui, va aturar-se sobtadament, i, naturalment, jo vaig caure cap endavant aplastant un vell de cabells blancs, que va mirar-me amb la severitat d'un catedràtic. Bé, doncs tampoc no va somriure: ni solament mogué un muscle de la cara.

-Potser anava distret- vaig dir jo.

-Però no hi anirien pas tots, de distrets; i compteu que, durant aquest viatge, dec haver caigut sobre cada un tres cops almenys. Es suposa que ells sabien el moment de les voltes i la direcció per a refermar-se. Jo era un estrany i, naturalment, portava desaventatge. La manera com vaig bellugar-me i balandrejar-me i perdre els peus en aquella plataforma, agafant-me cruelment a un i altre passatger, degué ésser verament còmica. No vull dir que sigui espectacle de primera classe, però hauria divertit molta gent. Aquests alemanys, però, sembla que no trobaven broma a la cosa. Estaven una mica inquiets i res més. N'hi havia un, un home petit, que estava de peus i d'espatlles contra el fre. Vaig caure sobre d'ell cinc vegades (vaig comptar-les), i hom hauria esperat que a la quinta vegada hagués esclatat en una rialla. Doncs res d'això: semblava fastiguejat solament. Són tots massa seriosos, vaja!

* * *

George va tenir a Dresde, també, la seva aventura. Hi havia una botiga, prop d'Almark, en els aparadors de la qual es presentaven a la venda alguns coixins, baldament el propi negoci de la botiga fos d'objectes de cristall i porcel·lana. Els coixins semblaven ésser per via de prova. Eren ben bonics, brodats a mà sobre setí. Sovint passàvem per la botiga, i cada cop George s'aturava per examinar els coixins. Ens va dir que pensava que a la seva tia n'hi plauria un.

George, val a dir-ho, ha pensat molt en sa tia durant el nostre viatge. Li ha escrit una carta diariament, i des de cada ciutat on ens hem aturat li ha enviat un obsequi. Penso que exagera una mica, i així li ho he dit mantes vegades. La seva tia trobarà altres persones que siguin també ties, i els contarà el que fa George; i el conjunt de ties serà desorganitzat i ingovernable. No m'avinc amb el model inversemblant de nebot que George representa. Però ell no vol pas atendre.

Succeí que dissabte ens va deixar ben dinats, dient que anava a la botiga per comprar un d'aquells coixins per a sa tia. Digué que no trigaria, i proposà que l'esperéssim;

Durant una bona estona vàrem esperar-lo, i, en tornar, vingué amb les mans buides i gest d'empipat. Nosaltres li demanàrem pel coixí, i va dir-nos que no l'havia pas comprat, car havia fet altre pensament, i que, altrament, potser la seva tia no tenia grans desigs d'un coixí. Pel que sembla, quelcom havia anat malament, i nosaltres volguérem fer-lo enraonar; però ell no es mostrà gaire comunicatiu. Les seves respostes, després de vint preguntes, eren cada cop més breus.

A la nit, en succeïr que tots dos ens trobàrem sols, George retragué l'assumpte per si mateix, dient-me:

-Aquests alemanys són ben particulars, en moltes coses!

-Vols dir?

-Veureu. El coixí aquell que desitjava…

-Per a la vostra tia: oi?- vaig remarcar-li.

-Per què no?- respongué, empipat sobtadament: mai no he conegut cap hom tan susceptible en qüestions de la seva tia. -¿Per què no he d'enviar un coixí a la meva tia?

-No us exciteu. Jo no us faig objeccions. Jo respecto el vostre pensament.- I ell, apaivagant son cop de gènit, continuà:

-Hi havia quatre coixins a l'aparador, si recordeu: tots ells molt semblants, i marcats clarament amb vint marcs. Jo no dic que parli l'alemany correctament; però, en general, em faig entendre amb un petit esforç i puc arreplegar el sentit del que em diuen, mentre no enraonin massa. Doncs bé: vaig entrar a la botiga, i se m'encarà una noia (molt maca, per cert, i molt seriosa). Podria dir que era sòbria: no la mena de noia de la qual calia esperar tal cosa. Mai no me n'he dut semblant sorpresa, a la meva vida.

-Sorpresa? Per què?…

George sempre pensa que hom sap el final de la història que conta, quan ell tot just comença. Relata amb sistema enutjós.

-Sorprès del que s'ha esdevingut, del que us estic contant- va seguir George. -Ella, amb un lleu somrís, em va preguntar què volia. Això ho vaig compendre perfectament, sense cap errada. Vaig deixar al mostrador una moneda de vint marcs, i vaig dir-li:

«-Doni'm un coixí, si és servida». Ella restà mirant-me estranyada, tal com si li hagués demanat un matalàs de ploma. Vaig pensar que potser no ho havia oït, i vaig repetir-ho amb veu més forta. Si li hagués fet una broma (pessigar-li la barbeta, per exemple), no s'hauria mostrat més indignada. Em va dir que anava equivocat; i, com que jo no gosava entrar en una llarga explicació, em vaig sentir entrebancat d'allò més. Li diguí que no veia l'equivocació, i, assenyalant-li la moneda de vint marcs, vaig repetir per tercera vegada que volia un coixí, un coixí de vint marcs. Aleshores va acostar-se una altra dameta de més edat, i la primera va traslladar-li lo que jo havia dit. Semblava molt excitada per l'assumpte. Aquesta segona noia no la volgué creure. Digué que jo no feia la cara d'ésser la mena d'home que desitjava un coixí; i, per assabentar-se bé, en preguntà ella mateixa:

-Ha dit vostè que desitja un coixí?

-Tres cops, ho he dit; i ho repetiré: desitjo un coixí:

I ella em va dir:

-Doncs no podem servir-lo.

Jo anava empipant-me. Si no hagués volgut el coixí, hauria sortit de la botiga tot seguit; però els coixins eren a l'aparador per a ésser venuts, evidentment. No podia compendre per què no me n'havien de donar un. I vaig dir-los:

-Doncs me l'han de donar.

Aquesta és un frase senzilla, i la vaig dir resoltament.

Una tercera dameta va acostar-se. Jo crec que totes tres representaven la força total de la botiga. Aquesta tenia uns ulls espurnejants i un caient de descarada: un cap verd, diguem-ne. En qualque altra ocasió m'hauria plagut de trobar-la; però ara no aconseguí sinó empipar-me més i més. Jo no comprenia la necessitat de tres noies per a tan senzill negoci.

Les dues primeres varen explicar la cosa a la tercera; i, abans aquestes no foren a la meitat, la tercera xicota començà a fer brometa. Era d'aquesta mena de noies que fan burla de tot. Llavors totes tres es posaren a enraonar com a lloros, i a cada mitja dotzena de paraules em miraven; i, com més em miraven, més broma feia la tercera xicota, i totes tres reien com a beneites. Hom hauria cregut que jo era un clown donant una sessió privada. Quan la tercera noia pogué aguantar-se dreta, vingué cap a mi, i, tot bromejant, em digué:

-Si li donem, ¿fumarà al camp, vostè?

Jo no l'havia compresa exactament, i va repetir-me:

-En donar-li aqueix coixí, marxarà tot seguit?

Res més volia, i així li ho vaig fer avinent; però declarant que de cap manera me n'anava sense. Havia fet el determini d'endur-me'l, encara que hagués d'esperar-me tota la nit. Ella va ajuntar-se amb les altres. Vaig creure que anaven a donar-me el coixí, i tot estava llest. Però, ben al contrari, va passar la cosa més extraordinària. Les altres dues noies es posaren darrera aquella, i, totes tres, vinga fer broma, Déu sap per què; i varen donar-li una empenta cap a mi, i després, abans jo no m'adonés del que passava, posà les mans als meus muscles, s'estirà de puntetes i va petonejar-me. Després, cobrint-se la cara amb el davantal, començà a córrer seguida de la segona noia. L'altra va obrir la porta, tot esperant que me n'anés. Jo, tot confós, vaig sortir, deixant allí els meus vint marcs.