CAPÍTOL I (continued 4)

Va afegir que li venien ganes de pendre un biftec i una truita. George, per la seva part, no volia que li vingués gana fins veure Todtmoos.

Durant una hora caminàrem per sortir un lloc espaiós, des del qual veiérem el poble per on haviem passat aquell matí. Tenia una esglèsia estranya, amb una escala per la banda de fora, cosa que mai havia vist. Jo restí lassat i entristit. Haviem estat caminant de ferm durant tres hores i mitja, i havíem fet cosa de tres milles, pel que semblava. Però Harris estava entusiasmat.

-Gràcies a Déu, que ja sabem on som!

-Creia haver-vos sentit a dir que tant vos feia- recordà George.

-I tant me fa, certament. Però no perdem res a estar segurs. Ara tinc més confiança en mi mateix.

-Què voleu que us digui! No sé si hi guanyarem res…- murmurà George.

Però em sembla que Harris no va escoltar-lo.

-Ara ens trobem- digué aquest- a l'est del sol, i Todtmoos és al sud-oest d'aci. És a dir que…

Harris callà de sobte, i després continuà:

-A propòsit: ¿recordeu si vaig dir que assenyalava la línia divisòria d'aquest segment, al nord o al sud?

-Diguéreu que assenyalava el nord.

-N'esteu segurs?

-Seguríssim- respongué George. -Però no feu retret per als vostres càlculs. Probablement havieu errat.

Harris reflexioná un xic. Després desplegà el front i digué:

-Això és. Naturalment que és el nord. Deu ésser el nord. Com havia d'ésser el sud? Ara havem d'anar cap a l'oest. Anem-hi.

Estic conforme amb anar cap a l'oest- digué George. -Qualsevol punt de la brúixola m'és igual, a mi. Sols em permeto d'assabentar-vos que en el moment d'ara anem cap a l'est.

-Res d'això. Anem cap a l'oest- insistí Harris.

-Vos dic que anem cap a l'est.

-El que voldria és que restéssiu callant, si us plau; perquè em confoneu.

-Doncs tant me fa, si us confonc. M'estimo més això que no pas anar equivocats. I vos dic que anem ben drets cap a l'est.

-Quina ximpleria!- exclamà Harris. -Heu's aquí el sol.

-Sí, sí; ja veig el sol perfectament. Potser és allà on ha d'ésser, segons vós i la ciència, o potser no. El que sé és que, quan nosaltres érem al poble, aquest mateix turó, amb aquest munt de roques, el teníem al nord, i en el moment d'ara anem encarant-lo a l'est.

-Teniu raó- afirmà Harris. -De cop i volta havia oblidat que havem donat una virada.

-Doncs jo, de vós, ho tindria ben en compte; car serà cosa, aquesta, que repetirem més d'un cop.

Esguardàrem a tots indrets, per ací i per allà, i ens dirigírem en l'altra direcció. Després d'una costa de quaranta minuts, novament arribàrem a un lloc espaiós, i novament el mateix poble era als nostres peus. Ara el vèiem al sud nostre.

-És ben extraordinari!- digué Harris.

-No sé pas per què- digué George. -Si hom camina seguit, seguit al voltant d'un poble, és ben natural que el vegi a estones. Jo estic molt content de veure'l. Això em prova que no anem perduts del tot.

-Però havia d'ésser a l'altre costat- digué Harris.

-Ja hi serà abans d'una hora, si continuem caminant.

Per la meva part, jo vaig dir ben poca cosa. Em sentia molestat amb tots dos, però em plaïa de veure que George anava empipant-se amb Harris. Era absurd l'acudit d'aquest de trobar el camí pel sol.

-Voldria saber- digué Harris, tot capficat, -voldria saber ben de segur si la línia divisòria assenyala el nord o el sud.

-Ja ho pensaré- digué George. -És una cosa important, aquesta.

-És impossible que sigui el nord, i us diré per què.

-No us cal amoïnar-vos. Estic disposat a creure que no ho és.

-Però haveu dit que era el nord- digué Harris en to de reprotxe.

-Jo no vaig dir res. Jo vaig dir que vos havíeu dit que ho era. No és igual. Si vos creieu que no, anem per l'altre camí. Almenys canviarem.

Harris girà els seus càlculs completament al contrari, i ens internàrem en el bosc. I, un cop més, després de mitja hora de pujar costes i més costes, tornàrem a veure el mateix poble. S'ha de dir que èrem una mica més amunt, i aquesta vegada el poble era entre nosaltres i el sol.

-Em sembla- digué George, mirant el poble -que aquesta és la millor vista del poble que fins ara hem tingut. Sols resta un altre lloc des del qual el puguem veure: Després, proposo que baixem i descansem una mica.

-No puc creure que sigui el mateix poble- digué Harris. -No pot ser de cap manera.

-Aquesta esglèsia no pot pas equivocar-se- digué George. -Però bé podrien ésser, les quatre visions que havem tingut, un cas com aquell de l'estàtua de Praga. Potser les autoritats de per ací han fet alguns models de dimensions naturals d'aquest poble, i els han col·locat per la Selva per tal de veure on fa més bonic. Sigui com sigui, ¿quin camí prenem, ara?

-No ho sé pas, ni res se se'n dona- digué Harris. -Jo he fet tot el que he sabut. Vós no haveu fet, en canvi, més que rondinar i i fer-me equivocar.

-Potser que hagi criticat una mica, però cal posar-se al meu lloc. L'un diu que té un instint especial, i em dirigeix a un niu de vespes al bell mig del bosc.

-No és culpa meva, que les vespes facin llur niu al mig del bosc- vaig dir-li jo.

-No dic que sigui culpa vostra. No discuteixo. Simplement estic relatant els fets exactes. L'altre, que em condueix amunt i avall de la muntanya sota principis científics, no sap distingir el nord del sud, i mai no està segur de si ha fet una volta o no. Pel que a mi es refereix, jo no tinc altres instints que els ordinaris, ni sóc home de ciència, i el que vaig a fer és el següent: arribar-me a aquell home que veig allà dalt, i oferir-li tant com valgui la feina que està fent de tallar alfals (que potser no passarà d'un marc i mig), per tal que em condueixi a la vista de Todtmoos.

Aquest projecte de George no era gaire original, però de moment ens va semblar encertat. Per sort nostra havíem caminat una distància curta des del punt on començarem a anar perduts, i s'esdevingué que, ajudats pel cavaller de la falç, retrobàrem el camí i arribàrem a Todtmoos quatre hores després del que havíem calculat, i amb tanta gana que, per a calmar-la, necessitàrem quaranta cinc minuts de treball ferm i silenciós.

De Todtmoos intentàrem anar caminant fins al Rin; però, recordant els esforços del matí, acordàrem caminar… a cavall: talment allò que és dit pels francesos passejar en cotxe. Llogàrem un vehicle d'aspecte pintoresc, arrossegat per un cavall que podria anomenar de cos de barril, però encara com un contrast amb el cotxer; car, comparat amb aquest, semblava una arengada. A Alemanya tot vehicle está disposat per enganxar-hi dos cavalls, però ordinàriament no n'hi va més que un. Això dóna als cotxes un aspecte estrany, que se serva així per servar una cosa pròpia. La idea que es persegueix és fer entendre que hom porta de consuetud dos cavalls, però dóna la casualitat d'haver distret l'altre.

El cotxer alemany no és el que podriem anomenar un fuet de primera. Acostuma a fer les coses més bé quan dorm. Aleshores és inofensiu, almenys; i com que el cavall generalment és intel·ligent i experimentat, l'anar així és bastant segur. Si a Alemanya poguessin ensenyar el cavall a replegar el preu del viatge en acabar-lo, llavors no caldria en absolut el cotxer. Fóra un aventatge per al passatger; car, en ésser despert el cotxer i no donar fuetades en l'aire, s'ocupa invariablement a fer o desfer bullits. Recordo una vegada que baixava en cotxe una rampa aguda de la Selva Negra amb dues senyores; un d'aquests camins que semblen cargolar-se com un tirabuixó per una muntanya. La costa s'aixecava en un angle de 75 graus per la banda de fora, i queia a l'altra part en igual inclinació. Marxàvem bastant bé; vèiem complaguts que el cotxer duia closos els ulls. De cop i volta, quelcom (potser el mal somni d'un païr dificultós) va despertar-lo. Agafà els ramals, i, amb un moviment ràpid, tirà cap a l'abisme, llançant fora del camí el pobre cavall, que anava d'aquell costat, i deixant-lo penjat al cotxe. El nostre home no semblava sorprès ni enutjat poc ni molt. Es veia també que els animals es prenien la situació com una cosa a que estaven acostumats. Nosaltres baixàrem, i el cotxer també. Aquest va treure de sota el seient un ganivet reservat expressament, i tallà el corretjam amb força traça. Un cop deslliurat així el cavall, anà rodolant i rodolant fins a raure al camí per la part baixa, a uns 50 peus. Allí s'aixecà novament i romangué esperant-nos. Nosaltres tornàrem a muntar al cotxe, i, amb l'altre cavall, continuàrem el camí de baixada fins a assolir el caigut. Allí, el cotxer, amb l'ajut d'uns cordills, enganxà de nou el cavall, i reprenguérem la cursa.

El que més va estranyar-me fou l'evident costum que tant el cotxer com el cavall tenien d'aquell mètode de baixar la muntanya. Potser pensaven que així fèiem el camí més aviat. No m'hauria sorprès gaire si el cotxer ens hagués proposat d'anar també nosaltres rodolant amb cavalls i cotxe fins al capdavall de la muntanya.

Una altra particularitat del cotxer alemany és que mai no usa els ramals per detenir els cavalls o aupar-los; mai no regula la marxa pel pas del cavall, sinó per l'ús del fre. En voler una marxa de vuit milles per hora, deixa caure una mica el fre fins a només rascar la roda, produint un soroll seguit com el d'esmolar una espasa; i, per a una marxa de quatre milles, el referma més, i es viatja amb un acompanyament de gemecs i de crits que donen idea d'un concert de porcs agonitzants. En desitjar aturar-se, tanca el fre completament. Si el fre és de bona mena, calcula que pot aturar son cotxe, a menys que son cavall no sigui ultra poderós, en una meitat de sa llargària. Ni el cotxer alemany ni el cavall alemany sospiten que hi hagi altre mètode d'aturar el cotxe. El cavall continua tirant amb tota sa força fins que es veu impossibilitat de moure's una polzada més enllà. Llavors descansa. Els cavalls d'altres països estan disposats a aturar-se en fer-los un crit. He conegut cavalls satisfets d'anar a pas de combregar; però el cavall alemany sembla nascut per a una sola velocitat, i no li és possible de sortir-se'n. Parlo literalment, la veritat nua, en dir que he vist un cotxer alemany amb els ramals deixats anar sobre el davant del pescant, cargolant el fre amb ambdues mans, espaordit pel perill d'un atropellament.

* * *

A Waldshut, una d'aquestes petites ciutats del segle XVI per les quals passa el Rin al principi de sa cursa, varem trobar-nos amb ço que tan excessivament conegut és per tot arreu del continent; el turista británic sorprès i agreujat en veure com és desconeguda a l'estranger la sotilesa de la llengua anglesa.

En entrar a l'estació, parlava un anglès bastant correcte, malgrat un xic d'accentuació somerstshire, explicant a un mosso d'estació per tercera vegada, segons va dir-nos, el fet senzillíssim que, encara que duia un bitllet per Donaueschingen i desitjava d'anar-hi per veure el naixement del Danubi (que no és allí, per més que diguin), volia que li enviessin sa bicicleta a Engen i el seu equipatge a Constança perquè l'hi esperessin. Estava acalorat i rabiós per l'esforç que havia fet explicant-se. El mosso d'estació, d'edat jovenívola, semblava, de moment, vell i decaigut. Jo vaig oferir els meus serveis, però aviat em sabé greu d'haver-ho fet, i més greu va saber al qui no parlava. Totes tres direccions eren complicades i calen canvis i recanvis. No hi havia temps per a una explicació calmosa, car el tren nostre sortia tot seguit. El viatger rondinava cosa de no dir; sempre s'embolicava a cada aclaració, i el mosso només desitjava acabar l'assumpte per poder alenar a plaer.

Deu minuts després, tot pensant, al vagó, sobre l'assumpte, vaig adonar-me que havia convingut amb el mosso que fóra millor enviar la bicicleta per Immendingen i que la facturés així; però havia oblidat de donar les instruccions perquè sortís d'allí. Si jo fos home de tornar gaire sobre les coses, a hores d'ara estaria turmentant-me considerant que la bicicleta ha d'ésser encara a Immendingen; però sóc d'opinió que és bona filosofia fer per manera de veure les coses per llur part favorable. Penso que el mosso d'estació devia esmenar la meva omissió, o potser que devia anar a parar a mans del meu paisà en temps oportú. Quant al seu equipatge, vàrem enviar-lo a Radolfzell; però tinc el consol de recordar que anava retolat a Constança, i potser els empleats de Radolfzell l'havien enviat ací en trobar que allà ningú no el reclamava.

Tot el que precedeíx és a part de l'ensenyança que vull treure de l'incident. El veritable quid de la situació era la indignació de l'anglès en veure que el mosso de l'estació alemanya no comprenia la llengua nostra. Al moment que va parlar amb nosaltres expressà la seva indignació amb paraules un xic fortes.

-Moltes gràcíes- em va dir. -És bastant senzill. Vull anar a Donaueschingen en tren. De Donaueschingen vaig a Geisengen tot caminant. A Geisengen pendré el tren per a Ensen i d'Ensen aniré en bicicleta fins a Constança. El que no vull és portar amb mi l'equipatge; vull trobar-lo a Constança en arribar. He tractat d'explicar-ho a aquest ximplet fa deu minuts, però no li ho puc ficar al cap.

-És una dissort- vaig dir-li. -La major part d'aquests empleats alemanys no coneixen més llengua que la llur.

-Li ho he explicat amb la guia de ferrocarril, a la mà i fent tota mena de mímica; però no li entra al cervell.

-Sembla mentida! La cosa s'explica ella sola.

Harris s'havia empipat amb aquest home. Desitjava reprovar-li la seva bogeria de viatjar per indrets poc freqüentats d'un país i volent realitzar complicades combinacions de trens sense saber una paraula de la llengua del país. Però jo vaig aturar els impulsos de Harris fent-li veure la gran tasca que duia a terme malgrat sa inconsciència.

Shakespeare i Milton han fet llur paper per propagar la llengua anglesa entre la resta del món. Newton i Darwin han fet esdevenir llur llengua quelcom necessari entre els pensadors i homes cultes de l'estranger. Dickens i Ouidea (la gent que pensa que el món literari és limitat pels prejudicis del carrer New Grub es sorprendria de la posició assolida a l'estranger per aquest mofeta casolà) han ajudat més encara a popularitzar-la. Però l'home que ha difós el coneixement de la llengua anglesa des del cap de Sant Vicens als Monts Urals és l'anglès, que, incapaç d'apendre ni una paraula de cap altre idioma, o no volent apendre-la, viatja cartera en mà per tots els recons del continent.

Un hom pot escandalitzar-se de la seva ignorància, enutjar-se de la seva estupidesa, empipar-se de sa pretensió; però el fet pràctic s'esdevé. És ell qui anglesitza Europa. Per ell el pagès suís viatja sobre la neu, les nits d'hivern, per assistir a la lliçó d'anglès, que es dóna a cada poble; per ell el cotxer i el policia, i la cambrera i la bugadera, fullegen la gramàtica anglesa o manuals de conversació anglesos; per ell el botiguer estranger i el comerciant envien llurs fills i filles, a milers, perquè estudiïn a les ciutats angleses; és per ell que a tots els hotels i restaurants estrangers posen als anuncis: «Inútil presentar-se sense saber-l'anglès correctament.»

Si les races que parlen anglés es proposessin de parlar a més un altre idioma, el meravellós progrés de la llengua anglesa arreu del món, finiria de cop i volta. L'home de parla anglesa fa sonar l'or en sa butxaca al mig dels estrangers, i diu: -Aquí hi ha la paga per als que sàpiguen parlar anglès.

És el gran educador. Nosaltres podem fer-li retrets, però en realitat hauríem de treure'ns el capell quan passa. És el missioner de la llengua anglesa.

CAPÍTOL XII

Ens agreugen els instints prosaics dels alemanys. -Un paisatge esplèndid en el qual no hi ha restaurant. -L'opinió que al continent es té de l'anglès que no sap com fer-ho per sortir de la pluja. - S'apropa un fastigós viatger amb una rajola. -La cacera del gos. -La casa d'una família desplaent. -Una regió fecunda. -Una ànima joiosa puja per la muntanya. -George, alarmat per l'hora avançada, cuita a baixar per l'altra part. -Harris va a mostrar-li el camí. - M'entristeixo de romandre tot sol i segueixo Harris. -Pronunciació expressament designada per a ús de l'estranger.

Quelcom que agreuja bastant l'esperit anglo-saxó veritable és el prosaic instint que indueix l'alemany a posar un restaurant a la fi dels indrets propis per a excursió. Al cim d'una muntanya, a la vall riallera, al camí en solitud, a la vora d'una cascada o un rierol serpentejant… ací i allà, el concorregut Wirtschaft. ¿Com poetitzar la rústega bellesa d'un paisatge, voltat de taules tacades de cervesa? ¿Com perdre's en embadaliments d'històries o llegendes, amb l'olor de carn rostida i espinacs?

Un dia, amb intent d'enlairar l'esperit, anàrem vers un bosc espès. En un descans del camí, mentre respiràvem amb tota la boca oberta i ens subjectàvem més fort el cinturó, Harris va dir, amargament:

-A dalt de tot trobarem un ostentós restaurant, on la gent s'empassarà biftecs i coques de cirera, i força vi blanc.

-Voleu dir?- preguntà George.

-Segurament. Bé sabeu com ho arreglen els alemanys. Ni una sola arbreda consentiran deixar lliure per a la contemplació i la solitud. Ni un sol turó deixaran per a l'enamorat de la naturalesa rústega, sense fer-lo malbé amb una grolleria o una vulgaritat o un materialisme.

-Penso- vaig dir jo -que hi arribarem abans de la una, si no ens distraiem gaire.

-El mittagstisch serà a temps- murmurà Harris- i, probablement, amb alguna d'aquestes truges blaves que es crien per ací. A Alemanya sembla impossible apartar-se del menjar i beure. N'hi ha per a tornar-se boig.

Alleugerírem un xic, i, davant la bellesa del paisatge, oblidàrem la nostra indignació. El meu càlcul sortí exacte. A tres quarts d'una va dir Harris, que anava al davant:

-Ja hi som. Ja veig el cim.

-Hi ha cap indicació del restaurant?- vaig preguntar a Harris.

-No veig res, però de segur que és aquí, i així Déu el desfaci.

Cinc minuts després arrivàrem al cim. Miràrem al nord, al sud, a l'est i a l'oest. Després ens miràrem els uns als altres.

-Bonic paisatge, oi?- exclamà Harris.

-Magnífic- vaig dir jo.

-Esplèndid- adjectivà George.

-Per una vegada, han tingut el bon sentit de posar el restaurant lluny de la vista.

-Sembla que l'han amagat ben bé- féu notar George.

-A un hom no li fa tanta de nosa, si no l'hi posen als nassos- digué Harris.

-Naturalment- vaig dir jo -que, posat al seu lloc, un restaurant va bé.

-Em plauria de saber on l'han ficat- digué George.

-Anem-ho a veure?- proposà Harris, inspirat.

Era un bon acudit. Jo mateix en sentia la curiositat. Convinguérem d'explorar en diferents direccions, tornant al cim per comunicar-nos el que descobríssim; i al cap de mitja hora ens reunírem de bell nou. No ens calgueren paraules. Les fesomies de tots tres deien clarament que a la fi haviem descobert un recó de naturalesa alemanya no fet malbé per la suggestió de menjada i beguda.

-Mai de la vida ho hauria cregut- digué Harris. -I vós?

-Jo diria que aquest és l'únic quart de milla quadrada en tota la Fatherland, que no en té de restaurant.

-¡I nosaltres, tres estrangers, ho havem descobert!- digué George.

-És veritat- vaig observar. -Per pura bona sort podem ara festejar els nostres refinats sentiments sense que siguin agreujats pel record de la prosa de la vida. Mireu aquella llum, sobre els pics llunyans. Oi, que n'és, d'encisadora?

-Parlant de la naturalesa- digué George -Quin vos semblaria el camí més curt per a baixar?

-El camí de l'esquerra- vaig respondre, després de consultar la Guia -ens condueix a Sonnensteig (on, per cert, observo que es parla bé del Goldener-Adler) en cosa de dues hores. El camí de la dreta, encara que un xic més llarg, domina perspectives més extenses.

-Una perspectiva és molt semblant a una altra- digué George. I Harris i jo el seguírem. Però no arribàrem a baix tan aviat com era el nostre compte.

En aquestes regions les tempestats vénen a correcuita. Abans d'haver caminat un quart d'hora, es féu questió de cercar refugi o passar la resta del dia amb les robes mullades completament. Ens decidírem per la primera cosa, i elegírem un arbre que en qualque altre cas ens hauria donat esplèndida protecció. Però, a la Selva Negra, una tempestad no és pas cosa de broma. De primer antuvi ens volíem animar l'un a l'altre dient-nos que, caient l'aigua d'aquella faisó, no podia durar gaire. Després ens esforçàrem a reflexionar que, si durés, restaríem tan mullats que poc ens faria mullar-nos més.

-Talment com això es posa- digué Harris -em sembla que m'hauria agradat de trobar un restaurant ací dalt.

-Certament, no veig l'aventatge de trobar-se mullats i amb gana- digué George. -Esperaré altres cinc minuts, i després me n'hi vaig.

-La solitud d'aquestes muntanyes- vaig observar -és ben agradosa amb bon temps. En un dia de pluja (especialment si un hom té certa edat), quan…

De sobte ens cridà la veu d'un senyor grassó, a la distància d'uns cinquanta peus, sota un gran paraigua…

-Què potser voldrien passar a dintre?- ens digué.

-A dintre de què?- vaig cridar jo, tornant la pregunta.

De primer antuvi em va semblar un d'aquests graciosos que fan broma de tot sense tenir solta de res.

-A dintre del restaurant!- respongué.

Deixàrem el nostre refugi corrent envers ell. Desitjàvem informar-nos més bé.

-Els he cridat de la finestra estant- digué el senyor grassó, en apropar-nos; -però em sembla que no m'han sentit. Aquesta tempestat pot durar una hora, encara; i vostès es mullarien tant!…

Era un senyor vell i amable. Demostrava passar neguit per nosaltres. Jo vaig dir-li:

-Vostè és ben amable d'haver sortit. Nosaltres no seríem tan boigs d'haver-nos,estat aquesta mitja hora sota l'arbre sabent que hi havia un restaurant amagat a quatre passes de nosaltres. No teníem la més lleugera sospita d'ésser a prop de cap restaurant.

-Ja deia jo!- respongué el vell senyor. -Per això he sortit.

Sembla que tot el públic del restaurant ens havia estat atalaiant des de les finestres, estranyats de la nostra pobra situació. Sense aquest afectuós senyor, penso que el públic s'hauria divertit mirant-nos durant tota la tarda. Per la seva part, l'amo del restaurant ens va dir que no prengué cap determini, perquè… li havíem semblat anglesos: així, tal com sona. Al continent creuen de bona fe que tots els anglesos són excèntrics o boigs. N'estan tan convençuts com els pagesos d'Anglaterra creuen que els francesos s'alimenten amb granotes. Per més que un hom faci un personal esforç per dissuadir-los, no assoleix gaire èxit.

Era un petit i còmode restaurant, on feien guisats prou regulars i el tischwein era ben passable. Romanguérem allí un parell d'hores, ens eixugàrem, menjàrem i parlàrem del paisatge. En trobar-nos disposats per a marxar, ocorregué un incident que demostra fins a quin punt, en el món, es belluguen més les influències del mal que les del bé.

Va entrar un viatger. Semblava un home ple d'inquietud. Portava a la mà una rajola penjant d'un cordill. Va entrar nerviós i sobtadament, tancà la porta amb tota cura darrera d'ell, assegurant-se de refermar-la, i guaità a la finestra llarga estona, seriosament; i després, amb un sospir de descans, posà la rajola al banc del seu costat i demanà menjar i beure.

Quelcom misteriós surava de tot això. Un hom es preguntava què podia fer-ne, de la rajola; per què havia tancat la porta tan curosament; per què havia guaitat amb tanta d'ànsia per la finestra. Però el seu posat era massa apocat per a fer-hi conversa, i ens abstinguérem de preguntar-li res.

A mesura que menjava i bevia, esdevenia més alegre i sospirava menys seguit. Després allargà ses cames, encengué un cigar pestilent, i bufà el fum amb joia pausada.

El que succeí més tard, passà massa de pressa perquè pugui explicar-ho amb detalls. Recordo que una dameta entrà de la cuina amb una cassola a la mà. La vaig veure que anava a la porta de fora en ocasió que tot el públic estava en una confusió.

Un hom es recordava de les escenes de transformació en les pantomimes, en què, entremig de núvols flotants, música lenta, flors flamejant i fades recolzades, son transportats de cop i volta a un quadre de policies que salten sobre una colla de nois avalotadors, histrions inflats com a salsitxes diformes, arlequins, llesques de pa amb mantega i clowns…

Així que la dameta de la cassola tocà la porta, aquesta s'obrí de sobte com si tots els esperits de l'Infern haguessin estat fent pressió i esperant. Dos porcs i una gallina entraren sobtadament. Un gat que havia romàs dormint sobre un barril de cervesa botà ferament. La dameta llançà sa cassola per terra. L'home de la rajola es posà de peu dret com mogut per un ressort, bolcant la taula del davant seu amb tot el que hi havia. Tothom mirava per ací i per allà cercant el motiu del desastre. Aviat fou descobert en forma d'un terrier entravessat, d'orelles agudes i cua d'esquirol. L'amo del restaurant entrà sobtadament per una altra porta intentant treure'l fora de la casa d'una puntada de peu; però, en compte d'encertar-lo, féu blanc en un dels porcs, el més gros de tots dos. Fou una vigorosa puntada de peu, magníficament dirigida, que el porc va rebre de ple: res no fou malversat. Un hom ho deplorava per la pobra bèstia, però cap sentiment podia comparar-se amb el d'ella mateixa. Deixà de córrer, seié al bell mig de la sala, i clamà al cel perquè veiés la injustícia que li havia caigut a sobre. Els seus planys degueren oir-se des de les valls dels voltants, fent preguntar a aquell que els sentís quina mena de cataclisme tenia lloc entre muntanyes.

La gallina començà, per son compte, a avalotar, fent corredisses per tots els recons. Era, aquesta, una meravellosa au de corral, que semblava trobar la cosa més fàcil del món enfilar-se per una paret llisa. Entre ella i el gat llançaren per terra el que encara no hi era.

En qüestió de pocs segons hi havia a la sala nou persones tractant d'aconseguir un sol gos amb el peu. Potser de tant en tant qualque persona l'encertava, car la bestiola també de vegades deixava el lladruc per un udol de gemec; però per això no s'amoïnava pas. Sens dubte pensava que en el món tot es paga, fins la caça d'un porc i una gallina: al cap i a la fi la presa bé s'ho mereixia. Altrament tenia la satisfacció de veure que, per cada puntada de peu que rebia, els altres éssers vivents de la sala en rebien dues.

Quant al porc dissortat (el qual romania encara al bell mig del saló, quiet i aixecant sos crits llastimosos), rebia uns quatre cops per cada un que en rebien els altres. L'encertar el gos amb el peu esdevenia com jugar al foot-ball amb una pilota que fugia en anar a tocar-hi; però, en haver-hi apuntat amb força, com que la puntada havia de donar-se de totes maneres, el que hom desitjava era que el peu trobés quelcom sòlid per aturar-se i estalviar-se d'haver de seure a terra d'una faisó violenta i sorollosa. Les vegades que hom encertà el gos foren per pura casualitat; i el mateix que pegava esdevenia tan desprevingut que queia sobre la pobre bèstia després d'encertar-la. I tothom, a cada instant, topava amb el porc assegut, sense que res no pogués evitar-ho; a la bestiola li era impossible apartar-se del mig de cada un que corria.

Hom no sabria dir quant durà l'aldarull, que finí pel bon seny de George. Havia anat un moment perseguint, no pas el gos, sinó l'altre porc, que era capaç de bellugar-se encara, i, agafant-lo en un recó, el va convèncer, a la fi, que no havia de donar més volts per la sala, i que ben bé podria anar a donar-los fora; de manera que el va fer sortir per la porta, no sense haver fet un agut i prolongat crit.

Sempre es desitja allò que no es té. Un porc, una gallina, nou persones i un gat no valien res, segons opinió del gos, comparats amb la presa que fugia; i, en escapar al seu darrera per perseguir-la, George pogué tancar la porta darrera el gos i passar el forrellat.

Aleshures s'aixecà l'amo d'el restaurant, que també havia anat a raure per terra; l, mirant totes les coses escampades per ací i per allà, digué a l'home que havia entrat amb la rajola:

-És de vostè aquest gosset tan enjogassat?

-No, no és pas meu- respongué amb fermesa.

-Doncs de qui és, aquest gos?- tornà a preguntar el fondista.

-No sé pas de qui pugui ésser.

-No em satisfà gaire, la resposta: sap?- digué el primer mentre replegava de terra un quadre de l'emperador alemany i eixugava amb la mànega la cervesa que havia caigut.

-Jo m'ho semblava, que no havia de satisfer-lo- respongué l'home. -No esperava altra cosa. N'estic tip, de dir a tothom que el gos no és meu i que ningú em cregui.

-Doncs com és que va amb ell, si nò és seu? Quin atractiu li troba?

-Jo no vaig amb ell- respongué l'home de la rajola: -és ell, que ve amb mi. M'ha replegat aquest matí, a les deu, i no vol deixar-me. En entrar ací pensava haver-me'n alliberat: l'he deixat entretingut matant un ànec a una distancia de més d'un quart d'hora. Suposo que l'hauré de pagar així que hi torni.

-No ha provat de llançar-li pedres?- intervingué Harris.

-Que si he provat de llançat-li pedres!- exclamà l'home amb menyspreu. -Li he llançat pedres fins a adolorir-se'm el braç de tant llançar-ne; però es veu que ell pensa que ho faig per broma, i em torna les pedres amb la boca. Aquesta rajola la porto fa més d'una hora amb l'esperança de poder-lo encertar; però mai no s'acosta prou a mi per a atrapar-lo: s'asseu justament a unes sis polzades fora del meu tret, i roman amb la boca oberta mirant-me.

-És la història més divertida que he escoltat des de molt temps ençà- digué el fondista.

-Em plau que faci gràcia a algú- afegí l'home.

Vàrem deixar-lo ajudant el fondista a replegar de terra la trencadissa, i marxàrem. A uns dotze metres de la porta veiérem el gos fidel esperant el seu amic. Semblava estar afadigat, però satisfet. Es tractava evidentment d'un gos d'estranys i sobtats capricis, i de moment temérem que ens agafés afecte a nosaltres; però ens va deixar passar amb total indiferència. La seva lleialtat envers aquest home, que no la corresponia, era corprenedora. Però no volguérem ficar-nos a destruir-la.

* * *

Havent finit satisfactòriament la nostra excursió per la Selva Negra, ens dirigirem amb les nostres bicicletes, per l'Alt Breisach i Colmar, a Münster, des d'on començàrem una breu exploració dels Vosges, en els quals, segons la dita de l'actual emperador d'Alemanya, acaba la humanitat.

De fa molt temps l'Alt Breisach, una fortalesa de roca, amb el riu tan aviat per una part com per l'altra (car, en sa inexperta joventut, no sembla que mai hagi estat completament segur de sa cursa), deu haver agradat, per a viure-hi, solament a l'enamorat de les coses extranyes i emocionants: fos la guerra entre els que fos i sobre el que fos, l'Alt Breisach era sempre pel mig. Tothom l'assetjava, i la major part dels que ho feien el capturaven: després el perdien. Ningú no semblava capaç de conservar-lo. L'habitant de l'Alt Breisach mai no estigué completament segur del que era i a qui pertanyia el seu país. Un dia era francès; i de sobte, abans d'haver pogut parlar prou el francès per a pagar les seves contribucions, es trobava que era austríac. Mentre es preocupava a descobrir què havia de fer per ésser un bon austríac, s'esdevenia que ja no era austríac, sinó alemany, encara que la mena d'alemany, entre tantes, deu haver romàs sempre en dubte per a ell. Un dia descobria que era catòlic: al següent es trobava que era un fervorós protestant. L'únic que degué donar certa estabilitat a la seva existència, fou, segurament, la monòtona seguretat d'haver de pagar durament el privilegi d'ésser, de moment, el que es volia que fos. Però, en començar a pensar en semblants coses, un hom resta estranyat de per què a l'Edat mitjana es prengué ningú la molèstia de viure, llevat dels reis i els cobradors de tributs.

Les muntanyes de Suïssa po poden pas comparar-se amb els Vosgues quant a varietat i bellesa. Els aventatges d'aquests, des del punt de vista dels turistes, són per llur major pobresa. El pagès dels Vosgues no té aquest caient poc romàntic d'home content que viu en l'abundor, i que no és grat de trobar a través del Rin. Els pobles i les granges posseeixen l'encís de la decadència. Altre atractiu són llurs ruïnes: molts de llurs nombrosos castells es troben en indrets on solament les àligues podrien fer-los; en alguns, començats pels romans i acabats pels trobadors, que ocupen una gran extensió amb el laberint de llurs murs desafiant el temps, pot un hom encara vagar hores i hores abandonant-se a la pròpia fantasia.

El venedor de fruita com el de verdura, són desconeguts als Vosgues. Aquests productes, en llur major part, creixen silvestres, i s'obtenen simplement collint-los al camp. Així, esdevé cosa difícil de portar a cap un projecte d'excursió per aquestes muntanyes; car, els dies xafogosos, la temptació d'aturar-se a menjar fruita és invencible. Els gerds més deliciosos que mai s'hagin menjat, les maduixes, les groselles i el raïm, creixen al peu de la muntanya talment com les móres pels camins d'Anglaterra. Al nen dels Vosgues no li cal furtar en els horts: pot emmalaltir-se de tip sense cometre delicte. Els horts sovintegen per aquests indrets; però assaltar-ne un amb el propòsit de furtar fruita fóra tan gran bogeria com la del peix que volgués anar per les aigües d'un balneari sense pagar entrada. Malgrat això, no manca qui erra així.

Una tarda, tot anant d'excursió, sortírem a la planura, en la qual potser ens entretinguérem massa temps, menjant més fruita de la que realment ens era bo. Era tan abundosa al nostre entorn, tan variada! Vàrem començar per unes quantes maduixes endarrerides, i d'aquestes passàrem als gerds. Després Harris trobà una prunera amb fruita primerenca, però en el seu punt.

-Vet aquí el millor que havem trobat, potser- digué George. -I fariem be de donar-ne bon compte.

No cal dir que era un bon consell, trobant-nos davant l'arbre.

-La llàstima és que les peres siguin tan dures- digué Harris.

Semblava que de moment es planyia molt; però després topàrem amb unes prunes bellament grogues que l'aconhortaren una mica.

-Segurament que ens trobem ací massa al nord perquè hi hagi pinyes- digué George. -Em sento amb ganes de menjar-me'n una. Aquesta fruita, tan comú, esdevé una obsessió al cap d'una estona de pensar-hi.

-El que hi ha és massa fruita d'abrutxell i poca d'arbre- observà Harris. -M'hauria agradat menjar unes quantes prunes més.

-Ací puja un home que sembla del país,- vaig fer notar jo -i potser ell ens podrà dir on trobaríem més prunes.

-Camina bastant bé, pel que sembla, a la seva edat- digué Harris.

Certament pujava la muntanya a un pas notable. Altrament, pel que a distància ens semblava, venia content i satisfet de la vida, cantant i cridant amb tota la seva veu, guenyejant i movent els braços.

-Quina bona ànima de vell!- exclamà Harris. -Fa goig de veure. Però… escolteu: ¿per què dimoni deu portar el bastó al muscle, en lloc de servir-se'n per a pujar la muntanya?

-Sabeu que no em sembla pas que porti bastó?- digué George.

-Què podria ésser, aleshores?

-Em sembla més aviat una escopeta.

-Potser ens havem equivocat- digué Harris. -¿Què va que aquests terrenys són de propietat privada?

Aleshores no vaig poder estar-me de contar-los el record que m'acudí:

-¿No recordeu un trist succés esdevingut al Sud de França, no fa gaires anys? Tot passant per una finca un soldat va collir unes cireres; i l'hortolà francés a qui pertanyien sortí i, sense dir paraula, li engegà un tret que el matà.

-Però segurament que ni a França cap persona té dret de matar a trets a un home per collir fruita!- exclamà George.

-Ben cert que no- li vaig respondre. -El fet fou absolutament il·legal. La sola excusa que va donar el seu advocat defensor era que es tractava d'un hortolà de temperament molt excitable i que s'estimava molt aquelles cireres.

-Ja en recordo quelcom, ara que ho dieu- féu Harris. -Em sembla que el departament on va ocòrrer el fet (crec que s'anomena el Commune), hagué de pagar una forta indemnització a la família del soldat, la qual cosa era ben justa.

De cop i volta digué George:

-N'estic cansat, d'aquests indrets. Altrament és ja massa tard.

Nosaltres restàrem mirant com s'allunyava a bon pas, i Harris va afegir, per son compte:

-Si segueix com va, aviat caurà i pendrà mal. El que em sembla és que no sap el camí.

I anà per a acompanyar-lo. Jo em vaig trobar tot sol, i, en veure'm sense ningú amb qui parlar, vaig entristir-me sobtadament. També vaig pensar que des de petit no havia gaudit d'una corredissa baixant una costa dreta. Se'm va acudir, doncs, de reviure aquesta sensació. És un exercici violent però em sembla que va bé per al fetge.

* * *

Aquell vespre vàrem dormir a Barr, una agradosa ciutat petita, situada en el camí de St. Ottilienberg, que no és altra cosa que un interessant convent antic entre muntanyes, on els monjos serveixen un hom, i després li passen el compte.

Mentre érem a Barr, en disposar-nos per a sopar va entrar un turista que tenia aparença d'anglès, però que enraonava un idioma com mai no n'havia sentit cap de semblant.

Malgrat això, era un llenguatge elegant i de so agradós. El fondista se'l mirà sense entendre'l ni d'una paraula; la seva dona bellugava el cap. El foraster féu un sospir i provà de parlar una altra llengua que em dugué no sé quins records, encara que no poguí de moment precisar-la. Tampoc aquesta vegada no l'entengué ningú.

-Això és horrorós!- va exclamar aixecant la veu.

-Però vostès són anglesos!…- digué el fondista adreçant-se a nosaltres- amb el semblant tot il·luminat.

-I monsieur sembla afadigat…- afegí la dona, petita i ardida. -Monsieur voldrà sopar…

Tots dos parlaven l'anglès perfectament, quasi com el francès i l'alemany, i anaven amunt i avall cercant de complaure el foraster. En anar a sopar segué al costat meu, i jo vaig parlar-li així:

-Digui (i dispensi):- (jo estava molt intrigat per la cosa) -¿quina llengua era aquella que parlava en entrar?

Ell, molt seriosament, em va respondre:

-Alemany.

-Ah!- vaig fer. -Dispensi, dispensi.

-No ho ha entès?- em preguntà ell.

-Sens dubte és culpa meva. El meu coneixement d'aquest idioma és molt limitat. Hom replega una mica d'ací i d'allà durant el viatge; però, naturalment, això no és pas saber l'alemany.

-Però és el cas que ni el fondista ni la seva dona m'han entès, i es tracta de la pròpia llengua d'ells.

-Potser no- vaig dir. -Els nois d'aquests indrets parlen alemany, i el nostre patró i la seva dona el coneixen també fins a cert punt; però la gent vella, a tota l'Alsàcia i la Lorena, encara parlen francès.

-Però ¡si he parlat francès, també, i amb tot i això no m'entenien!

-És estrany, certament…

-És més que estrany- replicà -en aquest cas és incomprensible. Jo tinc premi en llengües vives: vaig guanyar el grau, precisament, pel francès i l'alemany. La meva construcció correcta i la puresa de la meva pronunciació es consideraven, en el meu col·legi, com a cosa notable. Però surto a l'estranger, i quasi ningú no entén ni una paraula del que dic. M'ho pot explicar, vostè?

-Penso que sí. La seva pronunciació és massa correcta. Ja sap vostè el que va dir l'escocès en tastar el veritable whisky per primera vegada: «-Potser que sigui veritable, però no m'agrada.» Doncs així succeeix amb l'alemany que vosté parla. El que vostè fa, sembla més aviat una demostració de la seva ciència. Jo li aconsellaria que pronunciés tan malament com li fos possible. A tot arreu passa el mateix. Tots els països tenen llur pronunciació especial per als estrangers… una pronunciació que mai no somiarien d'usar entre ells, car tampoc no la podrien entendre. Recordo haver oït, una vegada, una dama anglesa explicant a un francès la pronunciació de la paraula anglesa have.

-Vostè la pronuncia- deia la dama, fent-li retret -com si fos escrita hav. Fixi's que no ho és: porta una e a la fi.

-Però em semblava- deia el deixeble -que la e de la fi de have no tenia so.

-I, certament, no en té pas- explicava la professora: -és el que se'n diu una e muda; però exerceix una influència modificadora sobre la vocal precedent.

Succeí que abans el deixeble deia have de faisó que se'l podia entendre: després, en haver de pronunciar el mot s'aturava mig mort, feia un esforç per concentrar els seus pensaments, i produïa un so que solament per tota la frase es podia compendre.

Deixant de costat els sofriments dels primers màrtirs, em sembla que pocs homes han passat tantes d'angúnies com jo en tractar d'assolir la pronunciació alemanya kirche, que vol dir església. Molt abans d'haver-la assolida vaig decidir-me a no anar mai a l'església, trobant-me a Alemanya, per la preocupació que em proporcionava la beneïda parauleta.

-No, no- m'explicava el meu professor, un bon home de força paciència. -Vostè pronuncia com si estigués escrit kirchhe: no hi ha aquesta h. És…- (I em pronunciava la paraula per vigèsim cop. El trist del cas és que mai, per res del món, no vaig trobar cap diferència entre la seva pronunciació i la meva. I tractava d'explicar-m'ho d'altra manera.) -Vostè fa el so a la gola- (i era veritat) -i jo vull que el faci des d'ací sota.- I amb el dit índex m'indicava el lloc des d'on havia de començar. Després de penosos esforços, que donaven per resultat uns sons amb els quals es suggeria la idea de qualsevol cosa, menys la d'un lloc sagrat, no em calia sinó excusar-me dient:

-Em penso que no em serà possible. Fa molts anys que vinc parlant amb la boca, tal com és. Mai no he conegut ningú que enraonés amb l'estómac, i segurament que he fet tard per a aquests equilibris.

Després de passar hores i més hores fent pràctiques pronunciant la paraula pels carrers silenciosos, esfereint els vianants, vaig arribar a assolir la correcta fonètica. El meu professor s'entusiasmà amb mi, i fins a arribar a Alemanya vaig estar satisfet de mi mateix. A Alemanya em trobí que ningú no entenia el que volia dir amb aquella paraula: mai no vaig arribar a prop d'una església, amb ella. Vaig haver d'abandonar la meva correcta pronunciació i tornar a la dolenta, amb tot el dolor del meu cor. Aleshores veia que s'il·luminaven les fesomies per dir-me que l'església era en girant la cantonada, o al carrer immediat, segons el cas.

Em sembla també que la pronunciació d'una llengua estrangera podria ensenyar-se per altre mètode, millor que el de demanar al deixeble aquests exercicis acrobàtics interns, impossibles, generalment, i inútils sempre. Vegeu, si no, com se'ns ensenya:

-Arrambi les glàndules de la llengua sobre el costat a sota de la larinx. Després, amb la part convexa de les dues cavitats corbades, cap a dalt, de faisó que quasi es trobi (sense arribar-hi completament) amb l'úvula, tracti de portar la punta de la llengua fins a la gola. Aspiri profundament i comprimeixi la glotis. Després, sense obrir els llavis, digui garoo.

Després un hom ho fa i no en queden satisfets.

CAPÍTOL XIII

Un examen del caràcter i costums de l'estudiant alemany. -El mensur alemany. -Usos i abusos de l'ús. -Punts de vista d'un impressionista. -La gràcia de la cosa. -Recepta per a fer salvatges. -La noia alemanya.- el seu gust especial quant als rostres. -El kneipe. -De com brindar un Salamandra. -Consell al foraster. - Una història que pogué acabar tristament. -De dos homes amb llurs esposes i un solter.

De retorn a Anglaterra vàrem passar per una ciutat alemanya que té Universitat, tot desitjant veure de prop la vida de l'estudiant; curiositat que, afavorits per la cortesia d'alguns amics alemanys, poguérem satisfer.

El noi anglès juga fins que té quinze anys, i després treballa fins que arriba a vint. A Alemanya el qui treballa és el noi, i el gran és el qui juga. El noi alemany va a estudi a les set a l'estiu, i a les vuit a l'hivern; i, a estudi, estudia. El resultat és que a setze anys té un complet coneixement dels clàssics i de les matemàtiques, i sap tanta d'història com qualsevol polític; tot plegat amb un bon coneixement de les llengües modernes. Per això els seus vuit semestres de col·legi, durant quatre anys, abracen potser massa, a menys que es vulgui fer d'ell un mestre.

No és pas sportman, la qual cosa és llastimosa, car podria ser-ho, i molt apte. Juga una mica al foot-ball i no és gaire aficionat a la bicicleta: li plau més de jugar al billar als cafès, on l'ambient és enrarit; però, en general, en el major nombre dels casos, es passa el temps de barrila, bevent cervesa i provant les pròpies forces a la lluita.

Si és fill de casa bona, entra a formar part d'un cos o classe: pertànyer a un de primera categoria costa unes quatre centes lliures l'any. Si es tracta d'un jove de la classe mitjana, s'allista a un Burchenschaft o un Landsmanschaft, que surt una mica més barat. Aquestes companyies es subdivideixen en cercles més reduïts, als quals s'intenta de servar la nacionalitat. Hi ha els suabians, o de Suàbia; els franconians, descendents dels francs; els turingians, etc., etc. En la pràctica s'esdevé com en tots els intents d'aquesta naturalesa. (Jo crec que la meitat dels nostres highlanders de Gordon són de Londres.) Però s'obté un resultat pintoresc en dividir cada Universitat en una dotzena, si fa o no fa, de companyies isolades, cada una amb la seva gorra diferent i amb els seus colors, totes importants; amb la seva cerveseria especial, a la qual no pot entrar cap estudiant que no porti els colors seus.

L'objecte principal d'aquestes companyies d'estudiants és la lluita entre elles, o bé el celebrat mensur alemany amb algun cos rival o shaft.

El mensur ha estat descrit tan sovint, i tan completament, que no goso de fastiguejar el llegidor fent-n'hi una relació detallada. Sols he de parlar-ne per la impressió que va produir-me. I d'intent escric la impressió que va produir-me el primer mensur per creure que les primeres impressions són més veritables i útils que les opinions desfigurades per l'amistat o la influència d'uns i altres.

Un francès o un espanyol procuraran persuadir a un hom que la festa dels bous és una institució que té per objecte principal donar gaudi al bou. El cavall, que hom imagina renillant de dolor, no fa altra cosa que riure's del còmic aspecte dels seus budells penjant. El francès o l'espanyol contrasten llur mort gloriosa i emocionant al circ amb la brutalitat a sang freda del torneig. Si hom no té el cap ben enganxat sobre els muscles, surt amb el desig de començar un moviment d'opinió per tal d'establir la festa dels braus a Anglaterra com a ajut a la cavallerositat. No hi ha dubte que Torquemada estava convençut de com esdevenia humana la Inquisició. Per a un home gras que patís de rampes o reumatisme, una horeta al turment fóra realment un benefici físic. S'aixecaria sentint-se més lliure en ses articulacions, més elàstic, diríem, del que s'havia sentit per molts anys. Els caçadors anglesos miren la guineu com una bèstia mereixedora d'enveja, a la qual donen tot un dia d'excel·lent esbarjo lliure de despeses, durant el qual és ella el centre d'atracció.

El costum cega a un hom per totes les coses que no desitja veure. Per cada tres alemanys que trobeu al carrer, n'hi ha un que porta encara, i portarà fins a la tomba, les cicatrius dels duels dels seus dies d'estudiant. Els nois alemanys juguen al mensur en llur cambra i es perfeccionen en el gimnàs. Els alemanys han arribat a convèncer-se que no hi ha brutalitat en el mensur, com no hi ha res d'ofensiu ni de degradant. Argumenten, a favor seu, que acostuma el jove alemany a la sang freda i al valor; però, si es pogués provar, en un país on tots els homes són soldats, l'argument fóra molt parcial. ¿És, potser, la virtut del lluitador el mateix que la del soldat? Això és molt dubtós. El nervi i el coratge són segurament de més utilitat, al camp de batalla, que no pas un temperament d'indiferència envers el que està passant. Certament que a un estudiant alemany li caldria molta més valentia per a no lluitar. No és pas per donar-se gaudi, que es desafia, sinó per satisfer una opinió general que viu amb dos cents anys de retard.

Tot el que pot fer el mensur és embrutir. Potser hi ha art en ell (es diu que n'hi ha); però no s'hi veu pas. La lluita s'assembla a un combat d'espasa ampla en un espectacle de Richardson. El desenrotllament no és més que un intent de combinar ço que és còmic amb ço que desplau. A l'aristocràtic Bonn, on es té en compte l'estil, i a Heidelberg, on els visitants d'altres nacions són en major nombre, es fa tot amb més solemnitat. M'han dit que en altres indrets el combat té lloc en formosos salons; que hi ha metges de cabells grisos, esperant els nafrats, i criats de lliurea que ofereixen quelcom per a pendre; que l'assumpte es porta a terme amb no poca cerimònia pintoresca. A les Universitats més alemanyes, on els estrangers són més escassos, solament es porta a cap l'essencial, i això no és pas de naturalesa atractívola. Tan no gaire atractívola, en veritat, que jo aconsello al llegidor apocat d'evitar-ne la descripció. La cosa no pot presentar-se bonica, i altrament jo no he de guarnir-la.

L'habitació té les parets nues i greixoses; parets que són esquitxades de taques, barreja de cervesa, sang i greix d'espelmes. El sostre és fumat, i el pis cobert de serradures. Hi ha un munt d'estudiants rient, fumant i xerrant, asseguts uns a terra, altres a cadires i bancs, que formen el marc de l'escena.

Al bell mig, encarats, hi ha els combatents, que semblen guerrers japonesos talment com ens els han fet familiars les plates del Japó. Afectats l rígids, amb els ulls protegits per unes ulleres, els colls tapats, sufocats els cossos per una mena de flassades brutes de llit, i amb els braços recoberts de cotó fluix estesos per sobre el cap, se'ls podria pendre per un parell de figures sense solta d'aquelles que es mouen donant-los corda.

Els padrins més o menys lentament (amb els caps i cares protegits per grans capells de cuiro que acaben en punta), donen el senyal perquè es posin en posició. Aleshores pot oir-se el vol d'una mosca. L'àrbitre ocupa el seu lloc; es diu la paraula, i tot seguit s'escolten els ràpids cops de les llargues espases. Cap interés no hi ha a veure la lluita; no té animació, ni art, ni traça, segons la meva personal impressió. Guanya el més fort; el que amb el seu braç molestosament forrat, sempre en posició anormal, pot sostenir la seva colossal i grollera espasa per més temps sense afadigar-se per la defensa i l'atac.

Tot l'interès és concentrat a observar les nafres que es produeixen, sempre en els mateixos llocs: dalt del cap o al costat esquerre de la cara. Algunes vegades un bocí de pell del cap o un tros de galta vola per l'aire, per a ésser després conservat curosament pel seu orgullós amo primitiu i ésser mostrat a les reunions familiars. De cada nafra aflueix naturalment, un abundós rierol de sang que esquixa els metges, els padrins i el públic, rega el sostre i parets, mulla els lluitadors i forma bassiots sobre les serradures. A la fi de cada volta s'aixequen els metges, i, amb les mans plenes de sang, comprimeixen les boques obertes de les ferides, i les estanquen amb pilotetes de cotó fluix humit que un criat té preparades en una plata. Naturalment, així que el ferit s'aixeca altra vegada i continua el duel, la sang surt a doll altre cop, mig cegant-los i deixant relliscós el terra. De vegades deixen a un hom les dents al descobert quasi fins a l'orella, de faisó que fins al terme del desafiament sembla estar fent ganyotes a la meitat dels espectadors, mentre l'altra banda de la cara roman seriosa. Algunes vegades li és arrencat a un hom el nas, la qual cosa li dóna cert posat d'arrogància per a la resta de la lluita.

Com que el pensament de tots els estudiants és deixar la Universitat sortint-ne amb el major nombre possible de cicatrius, dubto molt que es prenguin mesures per evitar tant com es pugui aquests guarniments. El veritable vencedor és qui surt amb més quantitat de ferides. El que vagi més ple de culcosits i pegats, fins al punt que se'l reconegui dificultosament i deixi de semblar un ésser humà, aquest pot passejar-se, durant el mes següent, essent l'enveja de la joventut alemanya i l'admiració de les damisel·les. El que sols obté unes quantes nafres sense importància, se'n va malhumorat, com qui porta una gran decepció.

La lluita és, però, solament el principi de la diversió, de la gràcia de la cosa. El segon acte de l'espectacle passa a la cambra tocador. Els metges són, generalment, estudiants de medicina i joves que, havent finit la carrera, estan desitjosos de fer-ne pràctica. La veritat m'obliga a dir que els que vaig conèixer eren homes de posat groller, que semblaven fruir en llur treball. Potser no se'ls n'ha de fer retret, per això: forma part del programa que s'ha de patir tant com es pugui. Al metge ideal no li plauria gaire, la tasca. L'observar com resisteix l'estudiant la cura de les nafres, és tan important com veure com les rep. Totes les operacions han de fer-se tan brutalment com es pugui, i els seus companys l'observen curosament per veure si ho suporta amb caient de tranquil·litat i gaudi. Una ferida ben tallada, que s'obre i vessa sang, és el que tots desitgen, i es cus expressament d'una faisó grollera amb l'esperança que així durarà tota la vida. Una ferida d'aquesta mena, mal tractada amb intenció durant la següent setmana, pot generalment assegurar al seu afortunat posseïdor una esposa amb un dot de cinc xifres, per la part baixa.

Així són ordinàriament els mensurs bisetmanals, en els quals un estudiant pren part una dotzena de cops l'any si fa o no fa. Altres n'hi ha en els quals no s'admet gent de fora. En considerar-se que un estudiant s'ha desprestigiat per algun lleuger i involuntari moviment del cap o del cos mentre durava la lluita, solament pot assolir la consideració perduda encarant-se amb el millor espadatxí de la companyia. Aquest reclama; però és acordat, no pas un desafiament, sinó un càstig. El seu contrincant procura produir-li la major quantitat de ferides i les més sagnants possibles. El paper de la víctima és demostrar als seus companys que pot romandre quiet mentre gairebé li pelen la closca.

Dubto molt que res no es pugui dir a favor del mensur alemany; però si per cas serien els combatents els que podrien dir-ho: als espectadors (n'estic convençut), solament mal pot esdevenir-los. Jo em conec bastantment bé per a no estar segur que sigui d'una disposició sagnant poc comú. De primer antuvi, abans de començar el desafiament, la meva sensació era de curiositat barrejada amb el desig de saber l'efecte que em produiria, encara que, tenint algun coneixement de les sales de dissecció i taules d'operacions, em capficava menys, tot això, que en qualsevol altre cas. Així que començà a brollar sang i a descobrir-se els nervis i músculs, vaig experimentar una sensació mesclada de repugnància i de commiseració; però, al segon desafiament, he de confessar que els meus bons sentiments anaven desapareixent, i, quan el tercer es trobava en el més fort i el saló era ple de l'olor pròpia de la sang, comencí a veure roges les coses, com diuen els americans.

Jo en desitjava més. Vaig mirar les fesomies del meu entorn, i en el major nombre vaig veure reflectides les meves pròpies impressions. Si és cosa bona l'excitar aquesta set de sang a l'home modern, llavors el mensur és una institució útil. Però, ¿pot dir-se que sigui cosa bona? Parlem de la nostra civilització i del nostre humanitarisme; però aquells de nosaltres que no porten massa lluny la hipocresia amb si mateixos, saben que a sota de les nostres camises emmidonades atalaia el salvatge, amb tots els salvatges instints complets. Pot ésser que qualque vegada el necessitem, però no ens cal tèmer que se'ns mori. Altrament, sembla que no és molt savi d'alimentar-lo en excés.

Moltes coses hi ha per al·legar a favor del duel, però el mensur en absolut no té cap objecte: és una joguina de nois i pel fet d'ésser cruel i brutal, no ho és menys, d'infantil. Les ferides no tenen vàlua pròpia: és llur causa, ço que les dignifica, i no pas llur extensió. Guillem Tell és, certament, un dels herois de la humanitat; però, ¿què pensaríem d'una societat de pares formada amb l'exclusiu objecte de reunir-se dos cops per setmana i tirar a la ballesta, fent blancs en pomes col·locades sobre els caps dels fills llurs? Aquests joves alemanys podrien assolir el resultat de què tant s'enorgulleixen empaitant un gat rabiós. Ingressar en una societat amb el sol objecte que un hom sigui fet a bocins, és posar-se al nivell intel·lectual d'un dansant dervís. Els viatgers ens conten que al centre d'Africa els salvatges expressen llurs sentiments, a les festes, saltant i donant-se ganivetades; però no hi ha raó perquè els imitem a Europa. El mensur és, en realitat, la reductio ad absurdum del desafiament; i, si els alemanys no poden veure per si el ridícul del cas, l'únic que hom pot fer és deplorar llur manca de traça.

Malgrat no podent mostrar-se d'acord amb la pública opinió, la qual és a favor del mensur i ho demana, un hom pot arribar a compendre'l. Més difícil de defensar són les lleis de la Universitat, que, si no emparen l'embriaguesa, la perdonen. No tots els estudiants alemanys s'embriaguen: en realitat llur majoria són moderats i laboriosos; però llur minoria, que són tinguts pels veritables representants del clàssic, es troben en perpètua embriaguesa, dissimulada amb habilitat, que els ha costat llur treball d'apendre i que els permet d'embriagrar-se mig dia i tota la nit, servant fins a cert punt llurs cinc sentits. No els afecta a tots, per igual; però és molt corrent, en qualsevol ciutat que tingui Universitat, de veure un jove que no ha complert els vint anys amb el posat d'un Falstaff i el gest d'un Bacus de Rubens.

És un fet provat que la noia alemanya pot enamorar-se d'una cara tallada, a ganivetades, que dóna la sensació d'haver estat feta amb materials desiguals que mai no es podran ajustar: el que no pot compendre's és que trobi atracció en una pell inflada i coberta de corfes de mal, i en una corba de la felicitat tan sortint que amenaça desnivellar tota l'estructura. Però, ¿quina altra cosa cal esperar del jove que comença a beure cervesa a les deu del matí, amb un fruhschoppen, i no acaba fins a les quatre de l'altre mati, amb un kneipe aleshores?

El kneipe és el que nosaltres anomenaríem una barrila estudiantil, i pot ésser molt innocent o molt accidentada segons els qui la facin. Un estudiant convida els seus condeixebles (una dotzena o un centenar) a beure cervesa i fumar cigars barats en un cafè, tants com els permeti llur mareig. De vegades és el mateix cos estudiantil qui convida. En fi, com en totes les coses, s'observa l'instint germànic de l'ordre i la disciplina; cada vegada que n'arriba un de nou, tots els que són a l'entorn d'una taula s'aixequen i, ajuntant els talons, saluden. En ésser la taulada completa, s'elegeix president, el deure del qual consisteix a anar dient el número que correspon a la cançó que ha de cantar-se. Cada dos estudiants tenen un llibre imprès de cançons. El president assenyala el numero 29. -Primer vers!- crida. I comencen el cant cada dos estudiants amb el llibre, el mateix que si fos un llibre d'himnes sostingut per dos devots a l'esglèsia. Hi ha una pausa al final de cada estrofa, fins que el president comença la immediata, Com que tots els alemanys estudien de cant i tenen bones veus, l'efecte és sempre magnífic.

Malgrat que la forma qe cantar recordi a un hom els himnes de l'Esglèsia, la lletra de les cançons canvia aquesta impressió. Totes són cantades seriosament, sense rialles i sense fallar cap nota, tant si es tracta d'una cançó patriòtica com d'una balada sentimental o d'una composició de naturalesa capaç d'avergonyir la mena corrent de jove anglès. En acabar, el president diu: -Prosit- i tots responen -Prosit-; i de cop i volta tots el gots són buidats. El pianista s'aixeca i saluda, i aquest salut és contestat per tothom. Després entra la cambrera i torna a omplir els gots.

D'una cançó a l'altra es brinda i es contesten els brindis, però amb no gaires aplaudiments i cap rialla: la mitja rialla i les inclinacions de cap són considerats de més significat i vàlua pels estudiants.

Un brindis especial hi ha, anomenat Salamandra, que es fa en llaor dels convidats de particular distinció, i que es realitza amb molta solemnitat.

-Anem ara- diu el president -a brindar un Salamandra.

Tothom s'aixeca i roman com un regiment al toc d'atenció.

-És preparat el líquid?- pregunta el president.

-Sunt- responen tots a una sola veu.

-Ad exercitium Salamandi- diu el president. I tots resten disposats.

-Eins!- I cadascú frega el seu got sobre la taula amb moviment circular.

-Zwei!- I altra vegada dringa el got.

-Drei!- I la mateixa cosa.

-Bibite! (a beure!).- I, amb unitat d'autòmates, buiden tots els gots i els sostenen aixecats. El president repeteix:

-Eins!- I la base de cada got buidat toma a fer giravoltes sobre la taula, la qual cosa produeix un soroll com el de les ones, a les costes pedregoses, en descendir de la terra.

-Zwei!- I el moviment augmenta i disminueix de bell nou.

-Drei!- I tots els gots donen un sol cop sobre la taula, i tothom s'asseu.

L'esbarjo del kneipe consisteix que els estudiants s'insultin (naturalment, de broma), i després es desafien a beure. Es nomena un Jutge i s'omplen dos gots colossals. Els dos estudiants seuen l'un davant l'altre, amb llurs mans a les anses dels gots i l'esguard fixe en ells. El jutge dóna el senyal de començar, i tot seguit baixa la cervesa per les goles. El que primer dóna un cop a la taula amb el got ben buit, és el vencedor.

Als estranys que vulguin fer un kneipe i desitgin de fer-lo al pur estil alemany, el millor que els caldria, abans de començar, fóra escriure llur nom i adreça en un tros de paper, i subjectar-lo amb una agulla al trau del gec. L'estudiant alemany és tot amabilitat, i, qualsevulla que sigui el seu estat, es preocuparà, per un mitjà o altre, que el seu convidat arribi sense entrebancs a casa seva abans no es faci clar, però no cal esperar que recordi una adreça.

Varen contar-me una història de tres convidats a un kneipe, a Berlín, que pogué finir tràgicament. Els neòfites volgueren fer la cosa amb tots els ets i uts; digueren llur intenció i els aplaudiren, i cada un escrigué llur adreça en una targeta que col·locà a les estovalles al davant seu. El que havien d'haver fet era, com he aconsellat, posar-se-les amb una agulla a llurs americanes. Hom pot canviar de lloc en una taula; sense adonar-se'n pot anar d'una banda a l'altra; però a tot arreu hom porta l'americana.

Molt avançada l'hora, el president proposà, per afavorir als que podien sostenir-se encara, que se'ls acompanyés a casa llur. Entre els que havien perdut tot interès per fos el que fos que pogués passar, hi havia els tres anglesos, i va decidir-se de ficar-los en un cotxe a càrrec d'un estudiant que semblava romandre serè, si fa o no fa. Si haguessin estat quiets en llurs llocs durant tota la nit, tot hauria anat a cor què vols cor què desitges. Dissortadament, havien estat voltant amunt i avall, i era impossible d'encertar a qui pertanyia cada targeta; ningú no ho sabia, i menys que ningú els tres convidats. En els moments de general alegria no semblava que ningú donés importància al que s'esdevindria. Eren tres cavallers i tres adreces: és de creure que es pensà que, àdhuc en el cas d'equivocar-se, tot s'arreglaria al matí. El fet és que varen col·locar en un cotxe els tres anglesos; l'estudiant que semblava romandre serè, prengué les tres targetes, i el grup marxà entre les aclamacions i els bons desitjos de la colla.

La cervesa alemanya té un aventatge: no embriaga un hom a la faisó com aquesta paraula és entesa a Anglaterra. Res no fa nosa; solament hom sent una sensació de fatiga; no es vol enraonar; es desitja romandre sol per dormir… a qualsevol indret: tant se val.

L'estudiant féu aturar el cotxe a l'adreça més propera, i es desembarassà del cas pitjor; això era cosa instintiva i natural. Amb ajut del cotxer el pujà a dalt, i fou tocat el timbre de la pensió. Un criat mig adormit va obrir la porta. Cercant lloc on deixar-lo, trobaren una habitació, la porta de la qual era oberta casualment. L'habitació era buida. Podien trobar cosa millor? El ficaren allí, el despullaren de totes aquelles coses que sortien fàcilment, i el deixaren al llit. Un cop fet, marxaren satisfets de si mateixos i tornaren al cotxe. Trobada la nova direcció, s'aturaren de nou. Aquesta vegada fou una dama qui sortí a la porta, abillada amb una lleugera bata i amb un llibre a la mà. L'estudiant mirà la targeta que portava sobre l'altra que li restava, i preguntà si tenia el plaer de parlar amb la senyora. I s'esdevingué que era així; sols que això del plaer semblava cosa exclusiva de l'estudiant. Aquest va explicar-li que el cavaller que en el precís moment dormia contra la paret, era el seu marit. Ella no s'entusiasmava gaire a reveure'l, i altra cosa no va fer que obrir la porta del dormitori i marxar. Entre l'estudiant i el cotxer el ficaren dintre i el posaren al llit; però no es molestaren a despullar-lo, car començaren a sentir-se afadigats. No veient la dama, sortiren sense acomiadar-se.

La darrera targeta corresponia a un solter que vivia en un hotel, i allí portaren llur darrer home, confiant-lo al vigilant d'aquell.

Tornem ara al lloc on vàrem deixar el primer. El que havia passat era el següent: Amb unes vint hores d'anterioritat havia dit el senyor X a la senyora X.:

-Em sembla haver-te dit, noia, que he estat convidat aquest vespre a ço que, si mal no recordo, és anomenat un kneipe.

-Alguna cosa me n'havies dit- respongué la senyora. -I, què cosa és un kneipe?

-És una mena de reunió de solters a la qual van els estudiants per cantar, xerrar i… fumar: vet aquí. Comprens?

-Està bé. Que et diverteixis força, doncs- va fer la senyora X., que era molt amable i raonable.

-Serà ben interessant- observà el senyor X. -Sempre he tingut curiositat per assistir a una d'aquestes reunions. Segurament (és a dir, és molt possible) que retornaré tard a casa.

-A quina hora dius tard?- preguntà la senyora X.

-És un xic difícil de dir. Ja saps que aquests estudiants són gent de molta bullanga, i en trobar-se plegats… També em sembla que s'hi escau de brindar una pila de vegades. No sé pas com m'anirà. Si trobo ocasió de fer-ho tornaré aviat: és a dir, si ho puc fer sense que s'ho prenguin malament. Si no…

La senyora X., que, com he dit, era dona molt raonable, respongué:

-El millor que pots fer és que et deixin una clau de la casa. Jo jauré amb Dolly, i així no em faràs nosa a qualsevol hora que retornis.

-Em sembla molt bé l'acudit, car hauria sentit amb tot el cor de fer-te nosa. Entraré a poc a poc, i em ficaré al llit sense moure soroll.

A cosa de mitja nit, o, més bé, al principi del matí, Dolly, que era la germana de la senyora X., s'assegué al llit i restà una estona escoltant.

-Jenny- digué Dolly: -estàs desperta?

-Sí, noia- respongué la senyora X. -No et capfiquis: torna a dormir.

-Però que dimoni és, això?- preguntà Dolly. -No et sembla que sigui foc?

-Suposo que serà Percy, que haurà topat a les fosques. No et neguitegis. Dorm.

Però, així que Dolly restà adormida de nou, la senyora X., que era el que se'n diu una bona esposa, s'aixecà del llit i a poc a poc se n'anà a veure si passava alguna cosa a Percy. Es posà les sabatilles i un salt de llit, i anà pel passadís a la seva habitació. Per despertar el que era al llit hauria estat necessari un terratrèmol. La senyora encengué una espelma i anà al llit; però el qui hi havia allí no era pas Percy ni ningú que se li assemblés.

Va sentir que aquell home mai de la vida podia haver estat el seu marit: en cap cas.

A l'hora present sentia envers ell una clara sensació de desgrat, i el seu únic desig era de veure com el treia d'allí. Però quelcom hi havia, en ell, que li semblava conegut. S'acostà una mica més i se'l mirà millor. Llavors va recordar. Segurament era el senyor J., un senyor amb qui ella i Percy havien dinat el dia que arribaren a Berlin.

Per què aquest senyor era allí? Deixà l'espelma sobre la taula i, amb el cap entre les mans, segué per pensar-s'ho. L'explicació li arribà de sobte. Percy havia anat amb aquest senyor J. al kneipe, i segurament s'havia sofert una equivocació. Havien portat al senyor J. a l'adreça de Percy, i a hores d'ara Percy…

La terrible possibilitat de la situació l'espaordia; i, tornant a la cambra de Dolly, es vestí de cop i volta i baixà silenciosament l'escala. Per sort trobà un cotxe, i amb ell anà a casa del senyor J. Tot dient al cotxer que s'esperés, pujà les escales com un llamp, i començà a trucar seguit, seguit. La porta va ésser oberta, com abans, per la senyora J., amb la bata, encara, i el llibre a la mà.

-La senyora X.!- va exclamar la senyora J. -Com vostè per ací?

-El meu marit!- fou tot el que la pobra pogué dir de moment. -No és aquí?

-Senyora X.!- féu la senyora J. amb un pas enrera. -Com gosa vostè…?

-Oh! dispensi. No confonguem. S'ha comés una equivocació horrible. Deuen haver portat ací el meu pobre Percy en lloc de portar-lo a casa… N'estic ben certa. Per favor, vagi-ho a veure!

-Filleta…- respongué la senyora J., que era molt més vella i de posat maternal; -no s'espanti. El portaren ací fa cosa d'una hora, i ben cert que ni me l'he mirat. És a dintre, i em sembla que no es prengueren ni el treball de treure-li les sabates. Perquè vostè es tranquil·litzi, el baixarem entre totes dues, i el portarem a casa seva sense que ningú del món se n'adoni.

Certament la senyora J. semblava estar desitjosa d'ajudar la senyora X. Obrí la porta, i entrà aquesta. Tot seguit sortí pàl·lida i esparverada.

-No és pas Percy. Què s'ha de fer?

-Senyora, havia d'anar amb una mica més de cura i no tenir aquestes equivocacions- va dir la senyora J. entrant a la cambra. La senyora X. la deturà dient-li:

-No és pas el seu marit, tampoc.

-Però quines ximpleries diu, ara?

-No l'és. Ho sé ben bé, perquè l'he deixat adormit al llit de Percy.

-I què està fent, allí?- preguntà la senyora J. amb veu de tro.

-El portaren allí, i allí el deixaren- explicà la senyora X. plorant mocs i llàgrimes. -És per això que he cregut de trobar ací Percy.

Totes dues restaren mirant-se a la cara, i hi hagué un silenci trencat solament pels roncs de l'home que hi havia a l'altra part de la porta mig oberta.

-Doncs qui és, aquest que jeu ací?- preguntà la senyora J., que fou la primera de sortir de l'esparverament.

-No ho sé pas. Mai no l'he vist ¿No podria ésser algú que vostè conegui?

La senyora J. no feia sinó colpejar la porta.

-Què farem?- digué la senyora X.

-Jo ja ho sé, el que he de fer: aniré amb vostè per replegar el meu marit.

-Està adormit com un plom.

-Ja l'he vist d'aquesta manera mantes vegades- digué la senyora J. mentre es cordava la capa.

-Però on pot ésser, el meu pobre Percy?- gemegava la pobrissona senyora X. mentre anaven baixant les escales.

-Aquesta pregunta, filleta, pot fer-la a l'autor de la gràcia.

-Si van fent errades d'aquesta mena, és un horror, per a mi, de pensar el que hagin fet amb ell!

-Ja ho investigarem demà, filleta- digué la senyora J. per aconhortar-la.

-Em sembla que els kneipes són cosa molt desplaent, i no he de deixar anar Percy a cap altre mai de la meva vida.

-Filleta, si vostè sap el seu deure, mai no necessitarà d'anar-hi.

I corre la veu que no hi anà mai més.

Però, com us deia, l'errada va ésser el posar la targeta a les estovalles en lloc de col·locar-la al trau del gec. En el món on som, no val a badar.

CAPÍTOL XIV

Quelcom de molt seriós, com s'escau a un capítol de comiat. - L'alemany des del punt de vista anglosaxó. -La Providència amb botons i elm. -El paradís del beneit, deixat de la mà de Déu. -La rectitud de la consciència alemanya. -Com pengen a Alemanya, si fa o no fa. -Del que s'acut als bons alemanys en morir. L'instint militar. -N'hi ha prou, amb ell? -L'alemany comerciant i la seva vida. -La dona moderna, ací com a tot arreu, -El que és pot dir contra els alemanys com a poble. -Comiat del bummel.

-Qualsevol podria governar aquest país- va dir George. -Jo mateix podria fer-ho.

Aleshores ens trobàvem asseguts al jardí del Hof del Kaiser, a Bonn, contemplant el Rin. Era la darrera nit del nostre esbarjo; el primer tren del matí esdevindria el principi de l'acabament.

-Jo escriuria en un paper tot el que volgués que fes el poble- continuà George; -ho faria imprimir ben bé; enviaria circulars per les ciutats i els pobles; i ja estava tot llest.

Al plàcid i obedient alemany d'avui, l'única ambició del qual sembla ésser pagar les seves contribucions i fer el que li diuen aquells a qui la Providència tingué a bé donar autoritat damunt ell, cal confessar que esdevé difícil trobar-li cap vestigi del salvatgisme del seu avantpassat, a qui la llibertat individual era tan necessària com l'alenar; que elegia sos magistrats perquè aconsellessin, però resguardant-se el dret d'executar per a la tribu; que seguia el seu capitost, però s'hauria negat a obeïr-lo.

A Alemanya se sent avui parlar molt de socialisme, però d'un socialisme que mai no serà altra cosa que despotisme amb altre nom. L'individualisme no li és grat, a l'elector alemany: està disposat, i fins ho desitja, que el dominin i regulin en tots sentits. No es capfica del govern, sinó de la seva forma. Té la policia com una religió, i potser així la mirarà sempre. A Anglaterra mirem els nostres policies, vestits de blau, com una necessitat inofensiva: el major nombre de ciutadans els tenen principalment com a fites, malgrat que en els indrets de més moviment de la ciutat s'apreciï que esdevenen útils per a ajudar les àvies a passar d'un costat a l'altre de carrer. Amb tot i agrair-li aquests serveis, dubto molt que ens recordem gaire de la policia. A Alemanya, al contrari, un policia és reverenciat com un petit déu i estimat com un àngel de la guarda. Per al nen alemany és una mena de Rei Mag. Totes les coses bones les porta ell: la Spielplatze, per a jugar-hi, plena de gronxadors, munts de sorra per a assajar-se en les lluites, piscines per a nedar-hi i casetes de fira. És el policia qui castiga el mal comportament, i tots els bons minyons desitgen de complaure'l i s'envaneixen si els somriu. En estar un nen alemany acaronat per un policia, el nin es dóna importància cosa de no dir, fins a esdevenir insuportable.

El ciutadà alemany és un soldat, i el policia el seu oficial. Aquest li diu per on ha d'anar i el pas que ha de portar. A l'entrada de cada pont hi ha un policia per a dir al ciutadà com ha de passar-lo. Si aquest policia no hi fos, el nostre home s'esperaria, probablement, fins que el riu hagués passat. A l'estació del ferrocarril, el policia el reclou a la sala d'espera perquè no prengui mal; i, en ésser hora, el replega i el lliura al xef del tren (que no és sinó un altre policia amb uniforme diferent), el qual li diu on ha de seure en el tren i quan ha de baixar, i té cura que no se n'oblidi. A Alemanya no té un hom responsabilitat de cap mena: tot li ho fan, a un hom, i tot li ho fan bé. No s'espera que hom tingui cura de si mateix, i no se li'n fa retret si és incapaç de fer-ho: el deure del policia és tenir cura del ciutadà. El que hom sigui un beneit deixat de la mà de Déu no excusa el policia si li'n passa alguna. Onsevulla que hom vagi i faci el que faci, tot va sempre a càrrec i guarda de la policia, la qual s'ha de dir que ho fa bé de debò.

Si un hom es perd, el policia el troba; si hom perd alguna cosa, la hi porta el policia. Si un hom no sap el que desitja, ell li ho fa saber; si vol quelcom, ell li ho adquireix. Els advocats particulars no calen, a Alemanya: en voler comprar o vendre una casa o un camp, l'Estat li arregla l'afer; si l'han estafat, l'Estat pren al seu càrrec l'assumpte. L'Estat és qui casa un hom, i li assegura la vida, i fins juga amb un hom per cosa de no res.

I per res no es capfica, l'alemany. On no hi hagi un policia a prop, comença a cercar on hi ha un ban enganxat a la paret: el llegeix, i després fa el que allí se li diu.

Recordo haver vist en una ciutat alemanya el nom de la qual no tinc present (ni manca, car l'incident pogué passar en qualsevol de les d'allà), una porta oberta que conduïa a un jardí on es donava un concert. Res no hi havia que a un hom impedís passar i oir la música de franc. Realment, de les dues portes separades per un quart de milla, aquella porta era la més escaient; però, entre la molta gent que entrava ningú intentà passar-hi: es dirigien directament a l'altra porta (sota un sol xardorós), en la qual hi havia un home que recollia l'import de l'entrada. He vist minyons alemanys aturats a la vora d'un desert llac glaçat, desitjosos de patinar. Ho haurien pogut fer tantes hores com haguessin volgut, i ningú se n'hauria adonat: la gent i la policia eren a l'altre extrem, a mitja milla de distància, impossibilitats de veure'ls. Res no els impedia patinar sinó llur coneixement que no ho havien de fer.

Detalls d'aquesta naturalesa fan que hom s'aturi a pensar seriosament si el teutó pertany a la pecadora família humana, o no. ¿No seran, potser, aquestes plàcides i amables gents, àngels davallats del cel a la terra amb l'objecte de beure's un got de cervesa, assabentats que sols a Alemanya val la pena?

A Alemanya els camins són vorejats d'arbres fruiters, i no hi ha veu que impedeixi cap noi ni persona gran collir la fruita i menjar-la, sinó la veu de llur consciència. A Anglaterra aquest estat de coses produiria la indignació pública: els nens moririen, a centenars, de l'enrabiada. Els metges es trencarien les cames per curar els naturals resultats del tips de pomes agres i de nous verdes. L'opinió pública demanaria que hom fes inofensius aquests arbres rodejant-los de defenses. Els que volguessin cultivar els arbres fruiters, per defugir la despesa de fer estacades o empalissades, ho deixarien córrer, i així s'evitaria l'escampar les malalties i la mort per tot arreu.

Però, a Alemanya, un noi potser caminarà unes quantes milles per un viarany isolat vorejat d'arbres fruiters, tot anant a comprar peres al poble veí per valor d'un penic. Passar entre aquests arbres plens de fruita, sense cap protecció, i les branques dels quals es retorcen del pes i deixen caure a terra la fruita assaonada, li semblaria, a un anglo-saxó, que perdia una oportunitat d'allò més bona; li semblaria fer un menyspreu i un escarni dels beneïts dons de la Providència si passés de llarg.

No sé què hi haurà de cert; però, pel que vinc observant del caràcter alemany, no em sorprendria poc ni molt sentir a dir que a Alemanya, en condemnar a mort un home, se li dóna un tros de cordill dient-li que es pengi tot sol. Estalviaria a l'Estat molèsties i diners. Ja estic veient un criminal alemany replegant el tros de cordill, llegint curosament les ordenances de la policia, i procurant de complir-les, una per una, a la cuina de casa seva mateix.

El poble alemany és bó, potser el millor de la terra: un poble amable, generós, afectuós. Estic segur que el major nombre d'alemanys van directes al Cel. Certament, comparant-los amb altres nacions cristianes de la terra, s'arriba per força a la conclusió que el Cel és de manufactura alemanya. El que no sé és com arriben fins allà dalt. No puc creure que l'ànima de cap alemany tingui suficient iniciativa per a volar per ella sola i trucar a la porta de Sant Pere. Jo em penso que les condueixen cap allà dalt en petites companyies, i que la conducció és a càrrec d'un policia difunt.

Carlyle va dir dels prussians (i podríem dir-ho de tota la nació alemanya) que una de ses principals virtuts és la facultat de exercitar-se. Els alemanys són poble que aniran a qualsevol lloc i faran qualsevol cosa que se'ls digui. Si se'ls exercités en el treball i se'ls enviés a l'Africa a carrec d'algú que vestís un uniforme, segurament esdevindrien uns grans colonitzadors, fent cara a les dificultats de tota mena. El difícil és imaginar-los prenent l'arrencada. Creuen que, abandonant-se a si mateixos, aviat decaurien i potser moririen: no pas per manca d'intel·ligència sino per pura desconfiança en el que podrien fer.

L'alemany ha estat per tant de temps el soldat d'Europa, que se li ha ficat a la sang l'instint militar. Les virtuts militars les posseeix a bastament. Varen dir-me d'un criat alemany, llicenciat de l'exèrcit feia poc, que va rebre del seu amo l'encàrrec de dur una carta a certa casa i esperar la resposta. Passaren les hores, i l'home no tornava; fins que, sorprès i neguitós el seu amo, anà a veure què s'esdevenia. Va trobar-lo al lloc on l'havia enviat, amb la resposta a la mà: esperava noves ordres per a saber què fer-ne.

El cas sembla exagerat; però jo, per la meva part, el crec al peu de la lletra.

Esmentem, com a cosa notable, que el mateix home (tan incapaç, de consuetud, com un nen), en posar-se un uniforme esdevé de cop i volta un ésser intel·ligent, capaç d'iniciativa i responsabilitat. L'alemany pot governar-ne d'altres i ésser governat per altres: el que no pot fer és governar-se a si mateix. Per solucionar-ho sembla que s'escauria fer de cada alemany un oficial, i tot seguit posar-lo a les seves ordres: segurament que es manaria, a si mateix amb discreció i bon judici, tenint cura d'obeir-se a si mateix amb activitat i precisió.

Les escoles tenen la culpa, en primer lloc, que el caràcter alemany sigui d'aquesta manera, car prediquen constantment el que és el deure. L'ideal és magnífic per a qualsevol poble; però, abans de tancar-s'hi, fóra bo de precisar què és aquest deure. El concepte alemany del deure sembla ésser «una cega obediència a tothom que porta galons». És l'antítesi de la manera d'ésser anglo-saxona; però, com que l'una i l'altra van fent via, cal suposar que en tots dos mètodes hi ha quelcom de bo. Fins a hores d'ara els alemanys han tingut la sort d'ésser ben governats, i tot anirà bé si continua així. En començar a descompondre's per qualsevol banda la màquina del govern, llavors començaran les dificultats. Però potser llur mètode té l'aventatge de produir un seguit de bons governants. Almenys ho sembla.

Com a comerciant, crec que l'alemany restarà sempre al darrera del seu competidor anglo-saxó (a no ésser que el seu temperament canviï força), i les seves virtuts són les principals culpables d'això. Per a ell la vida és quelcom més important que la cursa envers la riquesa. Un país que tanca els seus bancs i oficines de correus durant dues hores a migdia, mentre va a casa seva i dina reposadament entre els seus, i fins fa una mica de migdiada als postres, no pot esperar, ni potser ho desitja, de competir amb un poble que menja de peu dret i dorm amb el telèfon a la vora del llit. A Alemanya no hi ha (fins a hores d'ara almenys) prou distinció de classes per a fer, de la lluita per la posició, l'assumpte de vida o mort que és a Anglaterra. Fora de l'aristocràcia amb territoris, els murs dels quals són inexpugnables, quasi no es tenen en compte les diferències de grau. El professor i el fabricant d'espelmes es troben al Kaffee Klatsh setmanalment, i avaloten plegats en termes d'igualtat mútua. El mosso de quadra i el metge beuen junts la cervesa en llur bar predilecte. L'opulent arquitecte, en preparar-se per a una excursió al camp, convida el seu encarregat i el seu sastre perquè li facin companyia amb llurs famílies. Cadascú porta la seva part de beguda i queviures, i en el viatge de retorn canten a chor les mateixes cançons. Mentre duri aquest estat de coses, a un hom no li cal sacrificar els millors anys de la seva vida per assolir una fortuna per a la vellesa. Els seus gustos, i més, encara, els de la seva dona, són de poc preu: li plau de veure el seu pis, o el seu xalet, moblat amb tapisseria de pelfa vermella amb molts daurats i molta laca; però aquesta idea seva potser no sigui de més dolent gust que una barreja d'estil anglès del temps d'Elisabet amb una imitació de Lluís XV il·luminada amb força bombetes elèctriques i nafrada per una invasió de fotografies. Probablement les parets exteriors seran pintades per l'artista local, i s'hi veurà una sagnant batalla que modificarà un xic la porta del carrer a la part baixa, mentre a la part de dalt, tocant les finestres de les alcoves, voleja vagament Bismarck el mateix que un àngel. Els mestres de pintura, n'hi ha prou amb veure'ls als Museus; i com que la celebritat casolana encara no ha passat a figurar entre les institucions de la mare pàtria, no es neguiteja a gastar diners per convertir sa llar en una galeria de pintures.

L'alemany és un epicuri. A Anglaterra resten encara pagesos que, tot dient que l'agricultura duu amb ella la fam, frueixen dels seus set àpats diaris. A Rússia, tots els anys, hi ha una setmana de festes durant la qual es mor molta de gent de resultes d'un tip de bunyols; però es tracta d'una festivitat religiosa i una excepció. Considerat en tots sentits, l'alemany és el primer gastrònom de totes les nacions de la terra. S'aixeca de bon matí, i, tot vestint-se, s'empassa unes quantes tasses de café amb les seves llesques de pa amb mantega. Per a allò que se'n diu menjar, no seu a la taula fins a les deu. A la una o quarts de dues té lloc l'àpat principal del dia, per al qual li calen un parell d'hores. A les quatre marxa al cafè i es pren una xocolata amb pastissos. La nit, generalment, la dedica a menjar, (poques vegades un àpat, sinó quasi sempre una sèrie de petits àpats): una ampolla de cervesa, o un Belegete-semmel o dos, a les set; una altra ampolla de cervesa i un Oufschnitt al teatre, en els entreactes; una ampolla petita de vi blanc i un Spiegeleier abans d'anar a casa; després un tros de formatge o llonganissa remullat amb més cervesa, en anar a ficar-se al llit.

Altrament no es tracta d'un home de gustos cars i refinats: els cuiners i els preus francesos no es troben, generalment, en els seus restaurants: prefereix la seva cervesa i el seu vi blanc econòmic als millors clarets i xampanys. I certament que més val així, car a un hom se li acut de pensar que, cada vegada que un vinater francès ven una ampolla a un hostaler o botiguer alemany, rumia el fet de Sedan, que li ve al cap tot seguit. És una venjança sense solta; car, tenint en compte que no és l'alemany qui la beu, el càstig cau sobre algun innocent viatger anglès. Potser que el comerciant francès, però, es recordi de Waterloo, i encara així en compta una a favor seu.

A Alemanya les diversions de preus elevats, ni hom les ofereix, ni hom les espera. A la Fatherland tot és casolà i familiar. L'alemany no gasta els seus diners en els esports costosos, ni sosté establiments de gran apariència, ni li cal vestir frac per anar al teatre a fer ostentació de la seva localitat de preu gros. El seu gaudi predilecte, que consisteix en les funcions d'òpera, pot satisfer-lo fàcilment amb una localitat que val pocs marcs; i la seva esposa i les seves filles l'acompanyen amb llurs robes fetes a casa i llurs mantons al cap. Veritablement, a l'anglès li resulta un canvi agradós la manca d'ostentació per tot el país. El cotxe particular no sovinteja gaire, i poques vegades s'utilitza: amb droschke sols s'hi va quan el tramvia elèctric, més ràpid i net, no fa la cursa que hom desitja.

Per aquests mitjans serva l'alemany la seva independència. El botiguer no té per què ballar l'ou al parroquià.

Una vegada, a Berlín, vaig acompanyar, a fer compres, una senyora que estava acostumada a comprar a Londres i a Nova York, i es posà a menysprear el que el botiguer li anava mostrant. Certament que tot no li desplaïa pas: era el seu mètode. No creia que tot ho pogués comprar millor i més barat a qualque altre lloc, però li semblava escaient de dir-ho així. Va dir al comerciant que els seus gèneres eren mancats de gust; i no per ofendre'l, sinó, com he explicat, per seguir el seu mètode. Digué que no trobava assortiment variat, que tot era passat de moda, vulgar, i que semblava que no podia tenir gaire durada. El comerciant no li va contradir ni discutir res: tornà a col·locar les coses a llurs capses i aquestes a llurs prestatges, anà a la rebotiga, i tancà la porta.

-Vol dir, que no tornarà?- preguntà la senyora en veure que passaven uns minuts.

El seu to semblava no ésser altre que el d'una senzilla exclamació d'impaciència.

-Molt me'n dubto- vaig respondre.

-Com s'entén?- em preguntà, admirada.

-Suposo que l'ha molestat- vaig dir-li. -Amb seguretat que ara és darrera aquesta porta fumant la seva pipa i llegint el seu diari.

-Quin ximplet!- digué la meva amiga tot replegant els seus paquets i sortint indignada.

-És la seva manera de vendre- vaig dir-li. -Ell mostra el seus gèneres: si un hom els vol, els compra. Per parlar-ne, segurament agrairia més que no s'hi anés.

Una altra vegada, en el fumador d'un hotel alemany, vaig sentir una história, contada per un anglès petitó, que jo, en el seu lloc, m'hauria reservada.

-De res no serveix- deia el petit anglès -tractar de provar una cosa a un alemany. No sembla sinó que no us entén. Figureu-vos que vaig veure una primera edició de Els Bandits en una llibreria de vell de la plaça de Georg, i vaig entrar per demanar preu. El llibrer, que era un vell prou estrany, em va dir que vint-i-cinc marcs, i continuà llegint. Jo vaig dir-li que feia pocs dies que havia vist un exemplar millor per vint marcs. És clar que un hom enraona així quan compra i regateja: ja es comprèn. Però ell em va preguntar:

-On?

Vaig dir-li que en una llibreria de Leipzig, i llavors l'home em va proposar de tornar allí i comprar-lo. Semblava que tant li feia que comprés el llibre com que no. Encara vaig dir-li més:

-Quin és l'últim preu pel qual me'l pot donar?

-Ja li ho he dit un cop- em respongué -vint-i-cinc marcs.

Era aquell, un vellet que s'empipava amb facilitat.

-No val tant- vaig dir-li.

-Jo mai no he dit que els valgui- contestà en to de poques bromes. -No l'hi sembla?

Vaig oferir-li deu marcs per llibre, pensant que potser acabaria donant-me'l per vint. El meu home s'aixecà, i jo creia que anava a voltar el taulell per treure el llibre; però vingué tot dret cap a mi. Era un home corpulent; i, aprofitant aquest aventatge sobre mi, va agafar-me pels muscles i va llançar-me al carrer, tancant després la porta amb una forta empenta. Mai de la meva vida he romàs tan estranyat.

Jo, que escoltava, vaig gosar a dir:

-Potser el llibre valia els vint-i-cinc marcs.

-Ja ho crec, que els valia!- respongué l'homenet. -Però quin concepte més galdós del negoci!

* * *

Si quelcom pot canviar el caràcter alemany serà la dona alemanya, tota vegada que ella canvia notablement… avançant, al dir nostre. Fa deu anys, cap dona que estimés la seva reputació i confiés de casar-se hauria gosat a muntar en bicicleta: avui van a milers per tot el país a sobre de llurs màquines. La gent a l'antiga mou el cap desaprovant-ho; però he observat que els joves procuren acompanyar-les, ben satisfets. No fa gaire temps que es considerava poc femení, per a una noia, el fer exercici a l'aire lliure: el seu propi posat, en patinar, semblava el d'una coixa recolzada en un de la família. Ara practica els seus exercicis en un recó fins que s'acosta un jove per ajudar-la. Juga al tennis; i jo l'he vista, sense que pogués adonar-se de mi, manant un cotxe que un gos arrossegava.