ACTE TERCER.
Reading edition
La mateixa decoraciò.
ESCENA PRIMERA.
Lo RECTOR.
(Assentát y acabant de llegir una carta.)
Rector.
Cad' hora mes que de vida en aquest mòn vaig contant, menos me dol que de menos la tinga ja de contar. Cad' hora vaig sabent cosas, que 'm fan mes lo viure odiát… Cosas.,. que jo no voldria, haverlas sabudas may. Bè d'aixó sòn bona mostra D. Lluis avuy y D. Joan. Sabentne tant, no sabia encara d'ells prou maldats. Frey Fèlix, Lope de Vega m'escriu ara, y aquí hi ha la prova de fins ahont porta aquest sentiment malvat; be podria jo ara, usantla, dá á D. Lluis un cop mortal… No… esqueixada igual que l'altra de D. Joan seria ja, sino fòs que lletra escrita, per lo geni colossal que la "Estrella de Sevilla" al sigle d'or ha donat, s'ha de conservar com joya de valor no comprés may. Vaig á guardaria, 'hont se guardan per mí 'ls recorts mes sagrats. (Se'n vá pe 'l fondo.)
ESCENA II.
BENET, MARÍA.
Benet.
Bonas tardes y bon' hora. (Un per cada costát.)
María.
Bonas y santas, Benet.
Benet.
Ja tineh guarnit l'altaret, y tot está apunt per l'hora. Jo tinch lo roquet planxat; l'Eudalt durá un vestit nou, l' Anjeleta, no 'n tè prou que, tota s'ha empolainát; y, si ella surt y ho rumbeja, com pot, per 'qui á Vallfogona, no queda ni una minyona que no se 'ns mori d'enveja.
María.
Es clár… no pots descuidarte, los casém demá passát.
Benet.
¿Y com es que tant aviat?
María.
D'aixó volia parlarte.
Benet.
¡Ah! ¿Es dir que sabeu perquè?
María.
No mes sè qu' avuy m'ha dit, que tè de ser tot seguit y, jo, crech á sa mercé… –No vull tristesa, vá dir. –¡Qué hi farém! Fora tristesa. –La noya ha de ser promesa. –Qu' ho siga. Hi vaig convenir. –Envieu propis als parents, per fè avuy las esposallas, enviemhi, y, com tú, que callas, jo callo y cumplim atents.
Benet.
¿Y en sent los parents aquí, las esposallas? (Saltant content.)
María.
(Ja hi gosa.)
Benet.
¡Jo no he vist may una cosa qu', ab mes gust, fassi per mi! ☀ De primè avisan los propis, per las casas y masias, á germans, oncles y tias; desprès la casa fá acopis de virám, arriban tots y, al poch de fer l'arribada, la parentela assentada ☀ fá una rodona, y, pochs mots. Lo promès posa l'anell á la promesa, ella vá y, portantla ell de la má, vá seguint lo rotllo ab ell. Un, qu' al costat vá ab un ciri, los vá acompanyant y, aixïs qu' ho han vist ja bè 'ls cinch ó sis, tothom qui vulga qu' hi tiri. ¡Ella séu, s'espera y… ala! Para aixis lo devantal, y, quí un bano, quí un didal, tothom qui vol li regala. Aixis se segueix la moda; l'endemá un dinar ben gras; desprès cad' hú á n' al sèu mas, y, aixis que fá un any, la boda.
María.
Mes aquí just fará un dia.
Benet.
¿Y no us dóna que pensar?
María.
Quant sa mercè ho vá manar, senyal qu' així 'ns convenia.
Benet.
¡Ah! Àixó es vritat.
María.
Donchs callém, y que sigan ben ditxosos.
Benet.
¡Ah! Que n'hi haurá d'envejosos.
María.
Es lo qu' ab ella temem.
Benet.
Deixeuho corre… anirá per quant me'n fan ser á mí.
María.
¡Oh! ¿Y tú tens enveja?
Benet.
Si.
María.
Doncas tè la curará, l'escoltá al senyor Rector. Si tú 'ls sèus consells preciosos sents, parlant dels envejosos, tè la treus tota del cor..
Benet.
¡Díu que 'ls que tenen enveja sòn dolents!
María.
¡Ay fill! Y tant. Són uns malvats que no fán si no mal á qui 'ls rodeja. No ho sigas. Sense repòs, no tenen may ni un sol gust; lo bè 'ls hi causa disgust, lo mal los dóna gust gros, no mes qu' ab la pell y l'os, com si 'l mon els fòs estret, lo neguit del mal aquet no 'ls deix véurer que bè estigas. No ho sigas, Benet, no ho sigas; no vulgas serho, Benet. Si senten alabá algú, ja 'ls veus tristos de seguida: no n'he vist un en ma vida, trovant res bó de ningú. Creuhen qu' á lo que tens tú, ells hi tenen mòlt mes dret. ¡Uy! ¡M'agafa com un fret, de pensar que tú t'ho digas! No ho sigas, Benet, no ho sigas, per Dèu no ho sigas Benet. Es tant tonto 'l sèu orgull, qu' á ré en mèrit los subjecta: mes, en trovant un defecte, ja no hi veuhen de cap ull. ¿Veuhen un bè? –Jira full. ¿Veuhen un mal? –Es aquet. Lo que 'ls tè 'l cor mes estret, es que tu gosis ó rigas. No ho sigas, Benet no ho sigas. Per Dèu no ho sigas Benet. Per ells no hi ha respectát, per més que tant ho deu ser, ni la bondat, ni 'l saber, ni la virtut, ni la edat; per ells tothom es malvat; ells tenen tot lo perfet. D'insultarte ells tenen dret, tú, cuidado que re 'ls digas. No ho sigas, per Dèu, no ho sigas, no vulgas serho, Benet.
ESCENA III.
Los mateixos, Lo RECTOR.
(Que havent sentit los últims versos de María, diu:)
Rector.
¿Si li havéu dát vostre cor, com podrá serho María?
María.
Jo li he dit com ho sabia; ell t'ho esplicará millor. (Y besant la má al Rector, se'n vá.)
Rector.
No, Benet, t'ho esplicare ab frase menos entesa. ¡Qui tingués la sensillesa, que la teva mare tè!
Benet.
Donchs jo ho feya perquè creya qu' aixó de ser envejòs, segons perquè y lo que fòs, encara es bó; per ço ho feya. Un cop vaig sentí á Cervera, tocant mòlt bè, un campaner; jo vaig dir: –Tú ho has de fer també d'aquesta manera, y, aprenentne ab aficiò, vegi qui millor volteja.
Rector.
D'aixó no se'n diu enveja.
Benet.
¿No?
Rector.
Aixó 's diu emulació. Y aixó es, fill, un sentiment, que, senlintlo bè y constant, pot arribá á fer mòlt gran. fins sent petit lo qui 'l sent. La enveja es que, al reparar que tocaba ell mòlt millor, l' haguesses tirát, traïdor, daltabaix del campanar. (Lo senyor Rector beu.)
Benet.
¡Oy qu' ara qu' ho veig!
Rector.
(Quedantse ab lo got en la má.)¿Qué hi ha?
Benet.
Encara que no m' escaiga… ¿Com es que beu tanta d'aiga?
Rector.
(¿Qué li diré?)
Benet.
¿Per qué ho fá?
Rector.
Perquè tinch set de justícia, de virtut y de vritat, set de véurer la bondat abatent á la malicia. Y com que, fins que 'l cel caiga, no ho veurém ni tú ni jo; ja que no puch veure aixó, y en tinch tanta set, bech aiga.
Benet.
¡Ah! Per ço no ho entenia.
Rector.
Bè… que tal tots los parents?
Benet.
¡Arriban mes diferents!
Rector.
¿De debò?
Benet.
¡Uy! Ningú ho diria. ¿Se recorda d'en Pau?
Rector.
Massa.
Benet.
¿Sab tant llarch y prim del coll? Doncas ara hi porta un goll que ni aixis, si vol, li abrassa. ¿Sab que sempre feyam bulla, de lo gras qu' era 'l padrí? Doncas ara, fentli així, si vull, hi enfilo una agulla. ¿Sab que la Rosa era blanca? Donchs ara ha tornát morena. ¿Sab qu' en Pau passava ab pena? Donchs es rich que res li manca. Es dir qu' ab quatre ó cinch anys, tots aquets nostres parents, han tornát tant diferents, y han fet cambis tant estranys, que, veyent al magre gros, y gros lo qui estava magre, y trempát aquell del poagre, y el qu' estava bó ab dolòs, dich que, si l'ordra se 'ls dóna, d'aquí cinch anys, de torná, tornan ruchs, qu' es lo qu' hi ha mes diferent de persona. (Se'n vá.)
ESCENA IV
Lo RECTOR.
¡Ja, ja, ja! ¡Quín bon humor y quin riurer! ¡Quí ho diria! Com contrasta sa alegria ab la pena del mèu cor. Y ab tot… ¡Cá! Ningú ho dirá. ¿Quí, llegint los meus escrits tant jovials… Tant aixerits, qu' estiga trist pensará? –¡Dòna alegria á n' als altres, y ell no está alegre!… ¡Follia! Donchs sí… no tinch alegria y vos la he dada á vosaltres. A dojo la vaig dá així, perquè en gros creya tenirla; y, com que vaig repartirla, no 'n vaig deixar gens per mí. Per ço quant, si á llum se dóna, vejáu ma historia lo qu' es, veureu quant mal heu comprés, al Rector de Vallfogona. Mes, per si l'últim instant pogués venir de la mort, acabar vull lo recort pe 'l rey que m'estima tant. Es la poesia que mes m'ha enternit, vaig á deixarla repassada ans de firmarla, per si algun descuit hi hagués. (Estén la poesia, suca la ploma, y, puntuantla, llegeix:) "Desd' est catafalch incògnit "en que, condemnat á mort, "de la inexorable parca "espero 'l terrible colp. "Desd' aquí, Senyor, intento "tirarvos fletxas d'amor, "si bé la má, poch versada, "tem no acertarvos al cor. (L'actor podrá anar llegint de la poesia tot lo tros que li sembli, mentres vegi que no pesa al públich.)
ESCENA V.
Lo RECTOR, D. LLUÍS.
Lluís.
Senyor Rector.
Rector.
¡Ah! (Deixant la ploma y alsantse.)
Lluís.
¿Escribíau?
Rector.
Repassava l'últim cant.
Lluís.
¿Y tindréu per mi un instant?
Rector.
Ja esperava que vindriau.
Lluís.
Vos he buscát jo també, y es per demanáus perdò de lo que, ab mala intenciò, ahí obcecát váreig fè. Després ho he meditát; he vist la vilesa nostra, he comprès fins ahont la vostra grandesa avuy ha arribát, y, tancant l'odi á 'n al cor y la enveja que tenia, sols, si puch, vull, á n' al dia, pagá á D. Joan ab amor.
Rector.
¿Voléu dir? (Qui no 't conegui que 't compri. No ho crech.)
Lluís.
Y tant que per salvar á D. Joan, vull ja fer tot quant se degui.
Rector.
¿Y per fè aixó qué voléu?
Lluís.
Que 'm deixéu veure á D. Joan.
Rector.
Fins que lliure 'l deixaran, may, podent jo, lo veuréu.
Lluís.
¿Receléu tal volta?
Rector.
Sí. Conech al home, y compéndrer podèu, sèns qu' us dega oféndrer, que 'l recel es just en mí. Sabent l'odi y la malícia ab que venjarvos voléu ¿quí 'm diu que no 'l demaneu per donarlo á la justícia?
Lluís.
Jo, que, de tot penedit, vull ab amor correspóndrer.
Rector.
¿Vos? Vos no podeu respóndrer de lo que fá un quart heu dit. Cóntan d'un gall caballer, que, per mès apiadarlo, un dia vá aná á trovarlo la guinéu al galliner. ¡Malalta!… ¡Ab la qua baixa! –¡Bon gall, vá dir, jo sò morta, y, ó bè tú m'obras la porta, ó el fustè 'm fará la caixa.– Lo gall, qu' era un gall de bè, s' en vá apiadar desseguida, y, per salvarli la vida, la vá fè entrá al gallinè. Y ell fentli co-coch,co-coch. y 'ls pollets pi-piu pi-piu, la ván tornar, com se diu, de mort á vida, dins poch. La guinéu, qu' així bo vá véurer, de tot vá quedar agraida, y vá jurar, enternida, dihent al gall qu' ho volgués créurer, qu', un cop ben bona y ditxosa, pagaria 'ls favors fèts respectánt als sèus polléts y á la gallina, sa esposa. Lo gall ho vá créure així. La guinéu, ben persuadida de que no deya mentida, una tarde 's vá adormí, y, somiánt qu' era guinéu devoradora com pocas, se menjá quants polls y llocas vá trovar per tot arréu. Desprès se vá despertar, sabentli grèu, entristida; mès ja no hi havia, ab vida, ni un sol pollét per menjar. Vol dir la faula, parlant, y bè vos l'aplicariau, que… si despert no ho fariau. potse ho fariau somiant. (Se'n vá)
ESCENA VI.
D. LLUÍS, D. JOAN.
Lluís.
¡Oh! Per ell lo cor del home es un llibre obert… Vritat… Ha cregut qu' un ardit era, y, com si 'l pit fòs cristall, ha llegit dins mí tot l'odi que jo volia ocultar. ¡Oh! Si… es mòlt cert; vull venjarme. Temo que 'ls esforssos lleals de Mossèn Vicens, lo salvin, y jo no vull que á mon pas torni á oposarse aquest home sempre per mi tant fatal. ¡Pensar que 'm valia indigne de medi tant reprobát per guanyá 'l premi, y encara guanyarlo ell!… ¡Oh! La clau. Jo d'allí váreig cullirla. Si 'l Rector no suspitánt m'hagués volgut dir ahont era no 'l deuria ara buscar… Ella, al voler entregarlo, se'n anava cap allá… com si fòs l'altar la porta… ¡Oh! ¡Si per sort fòs l'altar! Busquem per una motllura.
Joan.
D. Lluís. (De dins la porta.)
Lluís.
¡La veu de D. Joan, Si; no hi ha dupte… aquí 'l tenen… Si jo pogués… ¡Ah! Aquí 'l pany… La clau… ¡Si! L'infern m'ajuda, Surtíu á fora D. Joan. (Obra, y D. Joan surt.)
Joan.
¿No hi ha ningú que 'ns escolti?
Lluís.
No hi ha pòr; tots son abaix, y, al sentir pujar la escala, tornéu á dins al instant. Parléu, ja sabéu de sempre que sò 'l vostre amich mes lleal y que farè, per salvarvos, tot quant se dega provar.
Joan.
Casualitats qu' un fanatich diria providencials. Vos, de la marquesa d'Haro, l'aventura singular coneixéu, y prou vos consta lo mòlt que se n'ha parlat. Donchs, pera desditxa mèva, lo sèu pare, desterrat, sufreix aquí son desterro. Ahí ab ell me vaig trovar; vam crusá al punt las espasas, nos vám bátrer al instant, y, pera desditxa meva, vá desarmar lo mèu bras. –Ja veyéu que vostra vida, va dir, la tinch en mas mans; més firmeu aixó que l'honra y la ditxa 'm pot tornar, y aneu allá hont lluny no us veji, si haig de calmar mon afany. ¡Com puch firmar una prova, que 'm deixa aixís deshonrat!
Lluís.
(Per ço que vull que 't deshonris, es que tú l'has de firmar.)
Joan.
Vaig dír que no; mes, á posta. y amagats ja, pe 'l sèu plan, darrera una mareselva, que tapa un encanyissát, hi havia 'l batlle del poble y sis homès, jo, al instant qu' ell los vá fer senya, al véurer que no havia de firmar… arrenco á córrer, me 'n pujo, lo rectò alli 'm vá ocultar, y aquí estich desd' allavoras lo resultat esperant.
Lluís.
¿Y qué penseu fer?
Joan.
Per çó era qu' us desitjava parlar. Fujir…
Lluís.
Ha voltat la casa lo batlle d'homes armats.
Joan.
¿Que fém donchs?
Lluís.
Jo… firmaria lo document.
Joan.
¡Oh!
Lluís.
¿No?
Joan.
May. Es una lletra qu' esplica que tot lo que vá passar vá ser una infamia meva convinguda ab un dels criats. Una lletra que faria que ja may mes presentarm' pogués devant la noblesa de qui sò tant estimat. ¡Primer la mort!
Lluís.
Es que penso, segons jo duria 'l plan, que donaria la firma per salvarme, y… ja salvát, tornaria á recobrarla.
Joan.
¡Recobrarla!
Lluís.
Tinch lo plan. Per si no podent parlarvos, com jo m'havia esperát, vos hagués vist, aquí 'l duya escrit, pera que, al instant, per senyas me contestesseu si vos semblava acertát. (Dòna una carta que D. Joan llegeix pera si.)
Joan.
Deixeu qu' al punt lo llegeixi.
Lluís.
(Ja 't tinch á dintre del llas. ¡Ah! Tú vas jurar un dia que m'havias d'enfonsar. Tú vás aná á ser l'obstacle sempre á ma glòria oposat Devant de la cort tos versos ván á n' als mèus superar; tas comedias á las mevas han vençut en los corrals; la rosa d'or guanyas ara que jo debia guanyar… ¡Oh! Aquesta rosa tè espinas y ara al cor se 't clavarán.)
Joan.
¿Y vòs vos veyéu ab forsa per portar tot aixó á cap?
Lluís.
Ni cap forsa 's necessita tal com veig y ho tinch pensat.
Joan.
¿Mès y si jo firmo y passa que no haguesseu vos lograt apoderarvos de l' Àngela?
Lluís.
No firméu fins que senyal vos fassi ab un corn de cassa y, en havent firmat, allá.
Joan.
Tanquèu donchs, y en vos confio.
(D. Lluís lo tanca y diu joyòs:)
Lluís.
Ja has caigút á n' al parany. ¡Ah! ¡'Ls dos nuvis! Primè al batlle y desprès ells al instant. (Se 'n vá pe 'l fondo.)
ESCENA VII.
EUDALT, ANJELETA.
Anjela.
¡Donchs jo, alt, me 'n dono vergonya! (Ab un cantaret.)
Eudalt.
¡Donchs jo no 'l vull sentir baix! Jo sempre he vist que la noya que 'l dia que s'ha casát ha dit lo sí sens sentirse, ha donat mòlt qu' enrahonar. –L'un: Si se 'n dará vergonya! L'altre: –No 'l deu estimar. L'altre: –La casan per forsa. Y jo, que sè qu' es vritat que tú 'm vols y jo t'estimo, no vull donar qu' enrahonar; com si aprenguesses de solfa: un siii ben dit y ben llarch.
Anjela.
¡Donchs quó 't diré, si estich certa que quant jo 'm veuré al devant tanta gent, de sofocada no gosaré ni á parlar!
Eudalt.
¡Ditxosa jent y vergonya! ¡Quin génit tens mes estrany!
Anjela.
Si… Tú 't pensas que casarse es bufá y fè empollas.
Eudalt.
¡Ja! Ja sè 'l que 's casarse, tonta.
Anjela.
Donchs costa mòlt.
Eudalt.
Es vritat. Mes, esforsanthi una mica, si tú vols dí 'l si ben alt, podrás dirli.
Anjela.
Prou. (Deixa 'l canti á terra.)
Eudalt.
(Li posa un anell.) Probemho. L'anell ja tè l'he posat. Veurás: tú fès la pregunta qu' aquí ha de fè 'l capellá, y, desprès, jo faig la teva per aná ab mes claretat.
Anjela.
Tú Eudalt. ¿Vols l'Angeleta per esposa?
Eudalt.
¡Si!… ¿Que tal?
Anjela.
¡Ay! ¡Quin susto!
Eudalt.
¡Mes tú digas que no te l'he dit ben clar! Ara á tú. Vejam.
Anjela.
Pregunta.
Eudalt.
Y pensa á no dirlo baix.
Anjela.
Pregunta. (Revestintse de valor.)
Eudalt.
¿Tú, Anjeleta, vols per espòs á l'Eudalt?
Anjela.
Si. (Tant baix y avergonyida que no 's sent.)
Eudalt.
¿Cóm?
Anjela.
Si. (Encara mes baix.)
Eudalt.
Ni gota 't sento. ¡Bo! (Apareix Benet)
Anjela.
¿Qué?
Eudalt.
Que vè á destorbar.
(Y los dos se jiran d'esquena á Benet qu' entra pe 'l fondo.)
ESCENA VIII.
Los mateixos, BENET.
(Que entrava correns y s'atura al véurer lo canti á terra.)
Benet.
¡Bó! ¡Jo 'm torno boig buscantlo y ells lo tenen aqui al mitj! (L'aixeca y, al sospesar que no hi ha aiga, diu:) ¡Si no hi ha una gota d'aiga! ¿Angeleta, no ho has vist? (Anant cap á n' ella, ab lo canti.,
Anjela.
No ho sè,
Benet.
¿Que te l'has beguda? (Anant á Eudalt.)
Eudalt.
No ho sè.
Benet.
¡Bò! ¡Bè! ¡Ja renyiu! Ben fet; y mentres vosaltres vos estéu aquí, nyich nyich, vé 'l senyor Rector, vol aiga, y, sabent, com ja t'he dit, que li agrada ben jelada, la tè de béurer d'aquí, calenta com la que posa per afeitá 'l barbè xich.
Anjela.
¡Ay! Tè rahò… Anem, acompanyam.
Eudalt.
No, no; ja ho sabs, jo no hi vinch.
Anjela.
Y jo no t' hi necessito.
Eudalt.
Adéu.
Anjela.
Adéu. (Pren lo canti y se'n vá.)
Eudalt.
Ja hem renyit. (Se'n vá.)
Benet.
¡Uy! ¡Quín renyir! ¡Uf! Al menos durará quatre anys ó cinch. (En aquest moment torna á surtir Eudalt que vá corrent cap allá ahont ha anat Anjeleta.) ¿Ahont vás?
Eudalt.
A la font ab ella. (Se'n vá.)
Benet.
¡Je, je, je, je! ¿Qué us he dit?
ESCENA IX.
BENET, D. LLUÍS.
Lluís.
Benet.
Benet.
¿Qué hi há?
Lluís.
¿'Ls dos promesos no eran fá mòlt poch aquí?
Benet.
Si corra tè de trovarlos qu' encara no hauran surtít.
Lluís.
¿Ván á la font?
Benet.
Així ho sembla.
Lluís.
Donchs vaig ab ells.
Benet.
Cap als pins.
Lluís.
Entesos.
Benet.
¡Ah!
Lluís.
Digas.
Benet.
Si ara los trovès fentse xiu xiu, ó guarnit ell lo cap d'ella de violas ó llessamins, ó fentse alguna carícia, no 'n fassi cas.
Lluís.
Per qué ho dius?
Benet.
Perquè fá mòlt poca estona qu' han acabát de renyir.
Lluís.
¡Ja ja ja ja!! No 'n tinch ganas y fins no tenintne rich.
Benet.
¡Ah! (Tornant á surtir atrefegat.)
Lluís.
¿Qué tens?
Benet.
Re… un altra cosa que m' han dit que li haig de dir. Com que fá anys qu' á Vallfogona no véyam senyors tant richs, ne parlavam á la plassa, quant, tot d'una, tè sentim un toch de corneta y baixa, d'un caball qu' arriba allí, un vestit com un dels patges qu' ab sa senyoria he vist, qu' era, per sa senyoria, un corréu ecsprès.
Lluís.
¡Per mi! (¡Oh! ¡La ordre que vaig donarlos si 'l premi se 'ns concedís!!…)
Benet.
Diu que també porta lletras pe 'l senyor Doctor, y diu que no vol dú aquí la vostra perquè D. Joan es aquí. (Se'n vá.)
Lluís.
¡Oh! ¡Será que la sort vulga lo mèu plan arrodonir! ¿L'Anjeleta? Bè; ja abansa (Per la finestra.) cap á la font com ha dit. Primè 'l correu, desprès ella, lo batlle ja apunt allí… ¡Oh! ¡D. Joan! ¡De la venjansa veig ja aprop l'instant felís. (Se'n vá.)
ESCENA X.
Lo RECTOR, lo DOCTOR.
Rector.
Jo anava ara á casa vostra. (Entrant pe 'l fondo.)
Doctor.
Doncas jo á la vostra vinch. (Surtint per la dreta.)
Rector.
De que com una honra ho tinch lo mèu goig vos dóna mostra! Prenéu sitial.
Doctor.
(S'assentan) Com volguéu. ¿Com ans d'amich la má 'n dóna lo Rector de Vallfogona?
Rector.
Igual qu' abans.
Doctor.
Donchs…
Rector.
Parléu.
Doctor.
Com sempre providencial, la casualitat ha fet que jo us pogués dí un secret portant aquí un criminal. Fujint l'ocultareu vos; jo, creyent que pe 'l jardí hauria fugit ahí, vaig surtir ja recelós. Mes lo poble está voltát y ell per re ha surtít del poble; per mentir sòu massa noble. ¿L'ocultéu vos?
Rector.
Veritat.
Doctor.
Bè… Mogut á compassió no l'entreguéu, y no 'm supta, la vostra missió, sens dupte, es la de pau y perdó. Mes jo avuy, ja mes calmát, he pensát vení á esplicarvos qui es ell, y així arrancarvos tot sentiment de pietat.
Rector.
Per gran que siga la ofensa dupto que may ho logréu,
Doctor.
¿Probeniho doncas?
Rector.
Probéu.
Doctor.
Lo cas ab ditxa comensa. Una cura prodigiosa, feta ab fortuna, enaltit va deixarme ab fama honrosa, tres anys desprès que ma esposa havia mort en Madrit. Pare amant, jo, per ma filla volguí tanta honra en món nom, y ella, de món nom pubilla, brillava honrada, com brilla aquí hermosa per tothom. Bonica y rica no es raro que tingués aduladors, y, en són cor buscant amparo, lo noble Marqués de l'Haro s'hi casá, inspirantli amors. Quant una nit.. . la nèu queya jelant l'alé quant surtia, ma filla malalta jeya, y el Marqués á ser s'esqueya aprop del rey, com debia. Al ser mitja nit passada torná á casa, y lo primer que vá trovar sa mirada, vá sè una corda penjada de desde 'l balcó al carrer. Presa d'un mal pensament, puja correns, entra á casa, passa á la cambra al moment de sa esposa, y véula jaent, quant troba al pas una espasa. Per la xifra que tindria cicellada, conegué, sens dupte, de qui seria, quant llensá un crit d'alegria y surti ab ella al carrè. Un criat, qu' ab ell vá baixar, vá sentir com s'insultavan ab qui 'l carrè 'l vá esperar, y allí 'ls sentí anomenar lo lloch per 'hont se citavan. Sabut per los altres criats anaren prompte á avisarme, y, los menos trastornáts, de bon cel per ell portáts, cap ahont aná ván portarme. Per la nèu petxada guiantnos nos interném en un bosch; hi entrem ja com recelantnos y l'un al altre mirantnos, quant brilla acer en lo fosch. Al brill vá seguir lo drinch que fá 'l tocar una espasa ab un altre espasa: –¡Vinch! vaig cridá ab cuanta veu tinch y sento: –¡Ay! ¡Mòn nom! ¡Ma casa! Era la veu del marqués al temps que d'un cos que queya vám sentí 'l soroll, y, estès, ja en lloch de sentir d'ell res vám sentí un' altre que deya: –Fins avuy per tú humiliat m'he vist devant de la cort; avuy de tu m'he venját; t'he mort, y t'he deshonrát, que es pitjor qu' haverte mort.– Un dels criats vá perseguirlo; mes en vá: jo ab lo marqués me vaig quedar, y, al tenirlo retornát per aconduirlo, lo vám dú á casa entre 'ls tres. No era mortal la ferida y vá curar; mes, pensant que vá ser sa honra escarnida per una esposa envilida, ni 'us volgué escoltá un instant. Ab tot aixó jo al marqués may cap proba poguí dar, y, un dia, sens dirnos res, se 'n aná, ab un criat dels tres, á Flandes, á guerrejar. Mentrestant lo deshonor sabé 'l rey del qui estimava, y, per aumentá 'l dolor, vám cáurer de sòn favor, al temps que mos desterrava. Buscant un poble olvidát, aquí vám venir, y un nom qu' era en la cort deshonrát, ocult aquí, bè ha probat lo qu' era honrát, á tothom. Mes no basta. Ennamorada mes ma filla cada dia, escriu… y no es contestada, y, aprop del riu assentada, la veig loca 'l millor dia. ¡Y avuy, qu' al fí brilla pura la vritat, y, ab lo traidor, jo puch secar sa amargura, y retornar sa ventura, y recobrar mon honor!… ¿Voléu que dega imposarme, el que 'l guardéu vos aquí? ¡No! ¡Jo no dech deturarme, ni que 'l llamp qu' ha de venjarme, me calsini ab ell á mil (Pausa.)
Rector.
¿Y perquè ahí tot seguit, no 'l váu coneixe al sentirlo?
Doctor.
Perquè jo, com vos he dit, no mès l'havia sentit, mès lo qui vá perseguirlo, á la claror de la lluna, vejè bè sa fesomia, y hem vá dar senyas, qu' un dia, vaig apuntar, per fortuna, per si trovarlo podia.
Rector.
Verdaderament, Doctor, m'ha conmogüt lo qu' heu dit.
Doctor.
Donchs entreguéume al traidor, y hem tornéu vida y honor.
Rector.
A tot estích decidit,
Doctor.
A entregarlo.
Rector.
A retornarvos vostra honra y vostra ventura, si prometéu contentarvos ab aixó, y no venjarvos, derramant sa sanch impura.
Doctor.
Aquí vos deixo la prova, (Donantli un plech.) qu' ell deu firmar, si la firma prou venjansa ma ira trova, ja, que, sí 'l qu' ha fet reprova. ell sa deshonra confirma.
Rector.
¿Y prometéu procurar que lliure surti del poble?
Doctor.
Si ell la honra me vol tornar, fins lo prometo amparar.
Rector.
¡Oh! ¡Teníu lo cor mes noble!
Doctor.
Vaig donchs á fer lo precís.
Rector.
Retiréu la gent armada, que tè la casa voltada, y, en haventho fet aixís, tindréu la prova firmada.
Doctor.
Desd' aquí la ordre darè.
(Se'n vá á la finestra y fá com si fès senyas á jent de baix perquè se'n vagin. Lo Rector l'ha seguit, y com si al lluny vegès alguna cosa en lo carrer diu:)
Rector.
¡Ah! ¡Qué veig! (Alarmá't)
Doctor.
Ja tots se'n van.
Rector.
¿No es vostra filla que vè? ¡Ella riallera!… ¿Qué tè? ¡Com la embarga goig tant gran!
Doctor.
¡Oh! ¡Lo que 'l mèu cor me deya!
Rector.
¡Si sols coneix l'amargura, com vindrá aixís!
Doctor.
(Desesperát.) ¡Jo ho preveya! ¡Ja 'l desconsol en que ceya, m'anunciá tal desventura!
Rector.
¿Voléu dir?
Doctor.
¡Que la rahò sèva s'ha trastornát!
Rector.
¡Oh! ¡Senyor! (Al cel.)
Doctor.
¡Oh! ¡Jo la perdré ab la tèva!
Rector.
¡Corréu, Doctor!
Doctor.
¡Filla mèva! ¡Filla mèva del mèu cor! (Se'n vá.)
ESCENA XI.
Lo RECTOR, MARÍA.
Rector.
¡Pot ja portar mes desditxas, aquesta passió fatal!
María.
Senyor Rectò.
Rector.
(Un' altra víctima del sèu verí condemnat.) ¿Ahont anéu, María?
María.
A vóurer lo caballer que voldrá.
Rector.
Jo 'm creya que no hi anavau, perquè sabent lo passat…
María.
Era perquè de la porta n'havia perdut la clau; mes, ajudantme á buscarla, D. Lluis me la ha dada abaix, y ara vaig á dins á véurer, si res se li oferirá.
Rector.
¡Oh! ¡Sòu un ánjel, María!
María.
¡Sa mercè sí qu' es un sant!
Rector.
Ningú com vos es ecsemple de cor mes angelical. ¡Teni en vostre poder l'home, qu' al fill vos ha envenenát, y sufrir ansiosa encara, per si res li pot faltar! ¡Oh! Lo qui entre 'ls ánjels regna, sabrá premiarvos com cal.
María.
¡A fé donchs, que, si 's premia, á sa mercè 's déu premiar! Pobra pajesa jo criada entre 'ls terrossos del camp ¿qué sè si 'l cor no m'ho dicta, de cóm en tot s'ha d'obrar? ¿Qué pot, per mes qu' una vulga, donar, entre erbas, lo prat, que no sigan, lo mes, violas, ó bè lliris montanyans? ¿Quí no veu si jo sò santa, qu' ho fán los concells d'un sant? Al asessí vaig trovarne, qu' al mèu fill me vá matar, lo mèu cor me vá dir: –¡Mátal! Sa mercè 'm maná salvarl' y 'l vaig salvar, y calmada, veyent qu' així 's deu obrar, fins l'estimo, y per ell reso, perquè conech que mès cal resar per qui s' estravia, que pe 'l que, bo, viu honrát.
Rector.
¡Oh! Mòlt bè… mòlt bè María.
María.
Jo dich lo que 'm passa.
Rector.
¡Y tal! ¿Y avuy feu las esposallas?
María.
Los parents ván arribant.
Rector.
Allá hont volguéu podéu ferlas; mes, contant, com vám quedar, en que, olvidant tota ira, faréu cor fort, ara vaig una mercè á demanarvos, que crech que no heu de negar.
María.
Digui.
Rector.
Obriu aquella porta. (La capella.)
María.
Está ja oberta. (Vá y la obra.)
Rector.
(Cridant.). ¡D. Joan!
María.
¿Vol pot ser?…
Rector.
Que mentr' acaban tots los parents d'arribar, anéu vos sola á salvarlo; surtíu per 'qui, y cap ábaix. (Porta esquerra.)
(En aquest moment apareix D. Joan á la porta de la capella.)
María.
Quant sa mercè determini.
Rector.
Aixó si ell vos vol firmar aquest paper, si us lo firma, (Dantli.) que Dèu li dò santa pau; mès, si no 'l firmés, crideume y á mí me 'l dará firmat. Jo ho faig sols perquè desitjo ni tenirli de parlar. (Se'n vá.)
ESCENA XII.
MARÍA, D. JOAN.
Joan.
¿Vos me cridavau, María?
María.
No era jo; el senyor rector. (¡Qué 's lo que 'm passa, Senyor!)
Joan.
¿Y sabéu lo que volia?
María.
(¡Oh! No 'm pensava qu' al veurerl' renasqués tant l'odi en mi.)
(S'ou un toch de corn de cassa, mòlt lluny.)
Joan.
(¡Lo toch! ¡Ah! Puch dir que si.)
María.
(Sa mercè ho vol… Tinch de creurerl'.)
Joan.
¿Déyau que 'l senyor Rector?…
María.
Lo plech que tinch m'ha deixat y, al surtir, m'ha demanat (Lluita.) que vos digués, per favor… (¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!) Que, si me'l firmavau de seguida, jo, per salvarvos la vida, vos guiés fins al camí.
Joan.
¿Y no puch, ans de firmar, saber lo que 'l plech conté?
María.
Com no sè llegir; no ho sè.
Joan.
Deixeumel doncas mirar.
(María li dóna y Joan llegeix pera si.)
María.
(¡Déu mèu! ¡Que sento ara aquí! Jo he dit' lo que no podia. ¡Oh! ¡No! ¡May!… Jo no debia fer una promesa així. Jo he dit al Rector, per creurerl', que salvarlo li jurava!… ¡Oh! si… mes jo no pensava lo que 'm passaria al veurerl'. ¡Callar y tenirlo aquí!… L'ha mort y salvarlo encara!… ¡Oh! No, no. ¡Jo no soch mare quant puch contenirme així!)
Joan.
(Si no 'l pogués recobrar me pert per sempre.) (Per lo que llegeix.)
María.
¡Assessí! ¡Qu' has fet del mèu fill!
Joan.
¡Jo!!
María.
Si.
ESCENA XIII.
Los mateixos, lo RECTOR.
Rector.
¡María!
Joan y María.
¡Oh!
Rector.
¿Vos?
María.
Si… 'l firmar… (Transició violenta.) No… no… res. Dich que s'afanyi si a temps al lloch tè de ser.
(Lo Rector mira á un y altre, agafa una ploma, la suca, y dantla á D. Joan, diu :)
Rector.
Firméu.
Joan.
Parlemne primer.
Rector.
Firméu… y qu' us acompanyi.
Joan.
¡Ella!!
Rector.
¡Oh! ¡Us sembla mentida perquè assessí us deya ara! Donchs, com á ella, á mès encara deuréu aixís vostra vida. Vos heu destrossat lo cor y l'honra del marques d'Haro, y el sèu pare es vostre amparo, si, firmant, li deu l'honor. Per vos duch la mort oculta, sens en res veure esperansa, y, per salváus, ma venjansa dins del mèu cor se sepulta. Per vos hi ha una mare aquí que mort al sèu fill ne plora, y ella es la que fins á fora vos guiará, creyentme á mí. ¡Oh! ¡Comprench que ab tant esglay grandesa tanta se veja! D. Joan, moriuvos d'enveja: vos, això, no ho faréu may.
Joan.
¿Mes qui dirvos ha pogut que jo á vos?…
Rector.
Per desventura tal volta qui ab fé mes pura lo vostre amich heu cregut.
Joan.
¡Ell! ¡No pot ser!
Rector.
No dich quí.
Joan.
Acabem ja.
Rector.
Aixó voldria.
Joan.
¿Si firmés, qui 'm respondria de que lliure ixo d'aqui?
Rector.
Jo.
Joan.
¿Y si 'l Doctor recelós se volgués desdir del pacte?
Rector.
Lo Doctor cumpleix un tracte fins quant tracta ab jent com vos.
Joan.
Firmo.
Rector.
Está bè. (Desprès de mirarho.)
Joan.
Anem.
Rector.
María.
María.
¡Ah! ¡No, no senyor Rector! ¡Pe 'l cel fassim lo favor!… Jo ho vull… mes… si no podia… si 'l recort que no 'm deixa m'ecsaltès com ara ha fèt?
Rector.
No.
María.
Hi farè anar en Benet.
Rector.
Hi ha véu d'anar vos mateixa.
(María obeeix, y, sens replicar, guiant á D. Joan, desapareix per la porta indicada.)
ESCENA XIV.
Lo RECTOR, lo DOCTOR.
Rector.
¡Un altre amich qu' es traidor un cop sa amistad probada: un' altra fulla arrancada de las il·lusions del cor! "¡Ay! Si. Per plorar pesars "que mos ulls sòn fonts me dius: "no sols sòn fonts, sino rius; "no sols sòn rius, sino mars.
Doctor.
¡Mossen Vicens, deume 'ls brassos! ¿Teníu lo plech?
Rector.
Ja firmat. (Dantli.)
Doctor.
¡Oh! ¡Si! Si. Ab doble alegria llavors m'havéu d'abrassar.
Rector.
¿Lo goig de la vostra filla?…
Doctor.
No era locura: era igual al goig que en mi veyéu ara que no 'm deixa ni parlar. S'estava com cada tarde, aprop del riu, contemplant las aigas que transparentan lo pedregam del sorral, quant, de prompte, arriba un propi á portá una carta al mas, qu' es lo qu' ha umplert d'alegria sòn pobre cor destrossát. Era de Flandes.
Rector.
¡De Flandes! Lo criat que 'l marqués portava qu' es, com veuréu, aquell criat, vá rebre en una batalla una ferida mortal, y, al estar ja en la agonia, al marqués ha confessát que ell posá al balcó la corda, pagat per l'or de D. Joan, qu' ell deixá á terra una espasa que D. Joan li havia dat, y que 'l marqués, que no dupta de qui, en los últims instants, per remordiment, confessa la sèva acció criminal, torna tot seguit á Espanya perdó y olvit demanat, per abrassar á sa esposa.
Rector.
¡Gracias al cel debeu dar!
Doctor.
Y á vos per tot.
Rector.
Y á la Verje.
Doctor.
Y á n' al vostre noble afany.
ESCENA XV.
Los mateixos, D. JOAN.
Joan.
¡Y á n' al indigne artifici ab que m'haveu enganyát!
Rector.
¡D. Joan!
Doctor.
¡D. Joan altra volta!
Joan.
Si, si; altra volta D. Joan. ¡Bè sabéu fingir sorpresa quant per vos ja era esperát!
Rector.
¿Vos ha venut la María?
Joan.
Reprimintse ab prou afany m'ha acompanyát conmoguda fins á trovar lo rieral, y, lo camí senyalantme, cap aquí se 'n ha tornát. Segúr jo de que la vida no tenia en perill ja, per dintre 'l bosch avansava quant, al fons, veig tot plegat al batlle y homes ab armas que m'estavan esperant. Vinch correns, ells me segueixen, han fèt foch, no m'han tocát, entro aqui, y aquí us pregunto abans del cás complicar: ¡Si ès aixís com sas promesas, cumpleixen homes honrats!
Rector.
¿Y vos no m'heu dat paraula de que s' en podia anar?
Doctor.
Y me l' ha dada lo batlle quant la gent ha retirát.
ESCENA XVI.
Lo DOCTOR, lo RECTOR, D. JOAN, MARIA y, al fi, BENET.
María.
¡Mossen Vicens! (Entrant trastornada.)
Rector.
¡Oh! ¡María! (Ap. y baixantla al prosceni) ¿Sòu vos qui l'ha delatát?
María.
¡Jo! (Y mira per tòtas las portas.)
Rector.
¡Oh! ¡Gracias! Ja m'ho pensava; no es ella no… no es capás! (Al cel)
María.
¡Aquí tampoch! (Mirant per tòt assorada en ecstrèm.)
Rector.
¿Qué?
Doctor.
¿Qué busca?
Joan.
(¡Oh! Ara veurem qui ha guanyát.) (Triumfant.)
María.
¡Filla mèva! ¡Filla mèva!
Rector.
¡María!
Doctor.
¿Qu' ès?
Rector.
¿Qu' ha passat?
María.
Qué, havent arribat al poble tots los parènts, son abaix, y estona fá que demanan la Anjeleta ab mòlt afany. Mentrestant jo acompanyava al caballer al rieral, y ells, espera que t' espera, y ella fora y may tornar. Arribo jo y tots m'ho diuhen, pregunto al punt ahont anát: –A buscá un cantarét d'aiga dret á la font dels canyars. –Benet veshi. En Benet corra y tot plegát vè l'Eudalt. –¿Ahont has deixát l'Anjeleta? –Renyinas de ennamoráts. No m'ha deixat portá 'l canti y he tornát sol á baixar. –Vés donchs si logras trovarla. Torna en Benet. –No hi es pás. Parents qu' ho senten, comensan á buscar d'ací y d'allá; uns son al molí del Toni, altres á la font del glás… ¡Mès na 's trova. No la trovan y el cor me diu algun mal!… ¡Filla mèva! ¡Filla mèva!
Benet.
¡Mare!
María.
¿Què es?
Rector.
¿Trovada ja?
Benet.
Lo cantarét qu' ella duya guarnit d'enra y lliris blanchs
Joan.
Y res mès qu' aiyó heu de veurérn' fins á estar jo en llibertát y haver recobrát la firma ab que 'm voléu deshonrar.
Rector.
!Oh!
Doctor.
¡Qu' heu dit!
María.
¿Qué vol dir ara?
Doctor.
¡Aquesta firma… jamay!
Joan.
Donchs no veuréu l'Anjeleta que no me l'hagueu tornát.
Rector.
¡Oh! ¡Doctor, pe 'l cel doneuli!
María.
¡Doneuli, si, per pietát!
Doctor.
¡May!
Joan.
¡Donchs no torna!
Benet.
¡Si, mare!
(Benet, al fondo.)
Doctor.
¿Per que?
Benet.
Perquè ja es abaix. (Se'n vá.)
María.
¡Filla mèva! ¡Filla mèva! (Se'n vá boja d' l'alegria darrera de Benet.)
Joan.
¡Oh! ¡No pot sè… es un engany!
(Lo Doctor mira cap á baix de la escala.)
Rector.
¿Doctor?
Doctor.
No ho es; ja la abrassan.
Rector.
¡Lo cel mos prechs ha escoltát!
Joan.
¿Quí aixís m'abat y hem deshonra?
ESCENA XVII.
Los mateixos, D. LLUÍS.
Lluís.
D. Lluís, qu' aquí la ha portat.
Joan.
¡Vos!
Rector.
¡Ell!
Lluís.
Si; jo, que veyentla 'prop de la font dels canyars, li he dit que, si ella volia salvar l'honor y la pau de la pobreta endolada qu' aprop del riu vá á plorar, no mès havia d'estarse ahont ningú la vejès may, fins que jo anès á buscarla per tornarla aquí á portar. S'ha amagát á n'al recolse que 'l mur de la hermita fa, he anát á avisar al batlle perquè no us deixés passar, y, aixís qu' he comprés qu' hauriau vostra deshonra firmát, torno ab ella quant vos creyau per ella 'l plech recobrar.
Joan.
¿Y per qué així heu volgut pérdrerm' quant salvarme havéu jurat?
Lluís.
Perquè així 's venja 'l qu' un dia váu jurar vos enfonsar.
Joan.
¡Oh!! Si. (Recordantho ab ira.)
Lluís.
¡Ah! ¿Vos causa sorpresa tanta astúcia per venjarm? Altiu com lleó dins la selva váu á la serp trepitjar, la serp vá quedar adormida sòta l'alfombra del prát que, tòta de llaurè y rosas, váreu péndrer vos per jás y avuy, qu' ella ha vist la sèva, vos volta 'l coll com dogal. Avuy, prés dintre 'ls mèus llassos, puch dir á n' al vostre afany que jo he dát á la justicia datos pera comprobar que vos sòu qui envenenareu de mossèn Vicens lo criat. Que á mossèn Vicens entrego lo llibre qu' heu estampat de l'as sèvas poesías, (Li dóna.) y que vos vinch á innovar que la rosa d'or, que créyau vos qu' haviau ja guanyát, desprès d'estar indecisos los jutjes del tribunal, me l'han per fí á mí donada per acabáus d'enfonsar. (Mòlt marcát.)
Joan.
¡Oh! D. Lluís, sòu un infame.
Lluís.
Ja está dit tòt, m'he venját. (Se'n vá.)
ESCENA XVIII.
Lo RECTOR, Lo DOCTOR. D. JOAN.
Rector.
Fins aquí pot dur la enveja.
Doctor.
Tot es providencial.
Joan.
¡No ho pot sè 'l que un criminal castigát com jo se veja, y qu' un envejòs major, com ho es lo qui ha surtit ara, se'n vagi á la cort encara á guayar la rosa d'or!
Rector.
Per ço 'l Doctor tant bè deya qu' en tot providencia hi ha, y ell veurá 'l cásticb allá ahont la glòria trovar creya.
Joan.
En mitj de pena tant gran sols aixó 'm consolaria.
Rector.
Jo era á Madrit quant s'obria lo certámen del infant. Instát per Frey Félix Lope volguí á n' aquest premi obtar, comensant una poesia, presa del major afany, y me 'n aní á lo pradera á trovar mès ample espay. "Baixímen al Guadarrama; "escoltava dels cristalls "lo murmuri qu' han après "del llenguatje cortesá, "y, sentát en marje vert, "mès guarnit y enllistonát "que capotét de regatxo "ó que pintát papagall, treguí la mèva poesia per anarla continuánt, quant, tot d'una, 'm sentí presa del ensopiment mes suáu. Lo murmuri de las aigas, la canturia dels pinsans, y l'aire de la verneda, m'adormiren tant y tant, que, al despertar, ja nit fòsca, vejím la ploma á la má, y perduda la poesia que 'l vent se'n degué emportar. Ha anat avant lo certámen, y, desidintse 'l jurat, ha premiat la que, ab la vostra, li vá D. Lluis presentar. Sabedor Lope de Vega de tant grata novetat demaná coneixe 'ls versos qu' alcansaren glòria tal, y, penséu vos quina fóra sa sorpresa y sòn esglay, quant vegé qu' eran, ab manya poch hábil, desfigurats, los mateixos que jo havia escrit pe 'l mateix infant y que, 'prop del Guadarrama, vaig pérdrer jo endormiscat. Axi m'ho escriu Fèlix Lope (Mostra la carta.) y ho vá tothom comentant: –Lo Rector de Vallfogona es qui lo premi ha guanyat,– y, quant, D. Lluis arribanthi, creurá la glòria trovar, trovará tant sols l'escarni que del sèu nom tothom fá.
Joan.
¡Oh! ¡Gracias!
Rector.
Al cel.
Joan.
¡Si; gracias!
Doctor.
Lo batlle espera, D. Joan.
Joan.
¡Si, com m'heu dit, hech venjansa, ma vida es poch per pagar! (Se'n vá.)
Rector.
Es distintiu de la enveja que no he vist que falti may: mentre ella puga venjarse, ja lo demés tant li fá.
ESCENA XIX.
Lo RECTOR, Lo DOCTOR, ANJELETA, MARIA, BENET, y tols los parents qu' han vingut á las esposallas.
Anjeleta.
¡Mossen Vicens! (Abrasantlo.)
María.
¡Eh! ¿Quín cas?
Rector.
¿Y donchs y aixó, qu' ha sigut?
Doctor.
¿Díu que t'havias perdut?
Anjeleta.
Per la senyora del mas.
Benet.
No tinguéu pó… anéu entrant homens donas y quitxallas.
(Ván entrant los que Benet indica y besant la má al Rector, desprès de lo qual se'n tornan á segòn terme.)
Rector.
Ván á fer las esposallas.
Doctor.
Llavors…
Rector.
(Sentintse mal.) Quedéus un instant.
(Lo Doctor s'assenta á l'un cantó d'escena, lo Rector al altre, y, prenent lo llibre que li ha dat D. Lluis, llegeix, mentres María y Benet ván fent assentar los parents en un rotllo de frente al públich, combinat artísticament.)
María.
¡Ah, ah, ah! Així… assentats.
Benet.
¿Y l'Eudalt?
Anjeleta.
Jo estich per ell.
ESCENA ÚLTIMA.
Los mateixos, EUDALT.
Eudalt.
¡Aquí, que porto l'anell!
Benet.
Y ara no estéu enfadats.
María.
Primè 'l company de promès.
(S'adelanta un pagès fins á posarse al costat d'Eudalt.)
Benet.
Ja es aquí.
María.
Donali un ciri. (Benet dóna un candelero encès, al pagès.) L'anell.
Eudalt.
Posát.
María.
Donchs que 's miri seguint lo rotllo.
(Eudalt agafa la má de Anjeleta y ab ella, enseyant lo dit ahont dú l'anell, ván seguint lo rotllo, seguits del company de promès que fá llum á la má, y de María y Benet que joyosos ván seguint darrera.)
Rector.
(Sorprès ni sè ja lo que llegeixo.)
(Ajitát vá fullejant lo llibre, mentres lo grupo vá seguint lo rotllo y los parents ván admirantse de l'anell.)
Molts.
¡Oh! ¡oh! ¡oh! ¡oh!
Benet.
¿Eh, qu' es bonich?
María.
Tú calla.
Benet.
Jo…
María.
Calla 't dich.
Benet.
Bè… jo dich lo que hi coneixo.
Doctor.
(¡Oh! ¡Las costums catalanas que bonicas sempre!)
Rector.
¡Oh! Si. ¡María! (Cridantla.)
María.
¿Jo? (Deixant lo rotllo.)
Rector.
Prompte… aquí.
(María vá al costat del Rector, Benet posa una cadira al mitj del teatro y quant ja han acabát d'ensenyar l'anell á tothom hi fá sèurer á Anjeleta.)
Benet.
Ara aquí.
Anjeleta.
No. (Dantsen vergonya.)
Benet.
Tu no manas.
(La fán sèurer, ella para 'l devantal los parents se ván alsant de un á un y cada hú li tira lo regalo que vol tornant desprès á sèurer.)
Eudalt.
Ara para 'l devantal. (Ván fent lo joch.)
Rector.
Diguéume lo que us vaig dir dels versos, quant vaig venir de Saragossa malalt.
María.
Que, si sòn darrer instant per ma desditxa veges, tots los sèus versos enviés, si 'ls demanava, á D. Joan, y haventme D. Joan escrit, quant jo creguí qu' afinava sa mercé, 'l que 'm demanava li vaig enviar tot seguit.
Rector.
Mes jò dos plechs vaig deixar y us vaig dir… (¿Vejam si s'erra ?)
María.
Que cremant los de la esquerra havia 'ls altres d'enviar.
Rector.
¡¡Oh!!
María.
¿No havia de sò així?
Rector.
¡No , desditxada, al contrari!
María.
¡Tant que vaig volé atinarhi!
Rector.
¡No hi ha esperansa per mi! (Tornant á cáurer abatut en la cadira.)
María.
¡Oh! ¡Per Dèu, senyor Doctor!
(Lo Doctor hi corra.)
Doctor.
¿Què?
Rector.
No bastava ab matarme… havia de disfamarme… miréu. (Dant lo llibre al Doctor.)
Doctor.
(Desprès de llegir)¡Infame y traidor!
Rector.
De las mèvas poesías aquestas s' han estampát.
Eudalt.
Y Amen Jesús. (Per l'últim regalo.)
Benet.
S'ha acabat.
Anjeleta.
¡Miréu! (Anant á ensenyar al Rector los regalos en la falda.)
Benet.
¡Miréu!
Rector.
¡Oh! ¡Alegrias! Ni vos en sento ja grat.
Anjeleta.
¡Senyor Rector!
María.
(¡Oh!… M'esglaya.)
Doctor.
¡Corréu, María, 's desmaya!
María.
Vaig.
Rector.
No.
María.
¿Qué?
Rector.
Res… m'ha passat. Caseuvos sense recel… lo Doctò ho creya; mes… s'erra. Jo vos beneeixo… en la terra… No 'm vol encara lo cel. Sols… per si fòs… lluny… quant sia…
Doctor.
(Mes prompte del qu' ell se creu.)
(Lo Rector ha anat á buscar la poesia qu' escribia damunt la taula, y, dantla al Doctor diu:)
Rector.
Com recórt, entregareu al rey aquesta poesia. Sols ab ella, vindicát me veurán quants la llegeixin. Així 'ls dignes me coneixin, com los vils m'han insultat, y digueu que, si se'm dóna lo mal nom que ja 'm rodeja, fòu víctima de la enveja Lo Rector de Vallfogona.
PROU
NOTAS QUE PODEN SERVIR ALS DIRECTORS D'ESCENA PERA LA BONA REPRESENTACIÓ D'AQUEST DRAMA.
1.ª No ha pogút averiguarse en quin any nasqué lo Doctor Vicens García, perque lo foch d'una de las guerras destruí en Tortosa, entre altras cosas del major apreci, alguns llibres dels Baptismes, en un dels quals estava continuat lo del nostre Garcia. Mes (segons lo que dicta la conjetura) se dóna per constat que nasqué l'any 1580.
2.ª Dels accidents que li ocasioná l'envenenament, restá Garcia tant sens forsas, que apenas las tenia pora suspirar sa desgracia y la de son criat.
3.ª A la menor ajitació se li movia tant gran set que res era prou per apagarla. Ab la eficacia dels remeys cobrá mes que medianas forsas y pogué per alguns mesos cumplir las obligacions de Párroco; si bè patint sempre molta set.
4.ª Morí lo dia primer de Setembre del any 1623.
5.ª A la primera surtida que María tinga ab lo Rector, treurá un vas d'aiga que cuidarán de cambiar, ja l'un ja l'altre, durant tol lo drama.
6.ª Tots los trossos qu' están entre duas estrellas deuhen suprimirso en la representació.
7.ª Tots los versos que portan cometas són del mateix Rector de Vallfogona.
8.ª Las cartas ó lletras deuran ser, en lloch de closas, plegadas pe'l mitj, y cusidas ab tres punts de fil bermell, que, formant un triangul las ocupan totas, segons costum de l'època.
9.ª Allavors los correus arribavan al mitj de la plassa dels pobles, tocavan una corneta, y tots los vehins anavan á recullirlos las cartas. A n' aquets se refereix lo correu de que, en l'últim acte, parla Benet á D. Lluis.
10.ª Lo trajo del Rector es: una sotana abotonada daltabaix, una faixa de seda ab sarrell, com la que portan los jesuitas, barret també com ells, y sabatas ab una rosa de seda, en lloch de sibella. Los altres trajos y lo mobiliari los indican l'època y la posició de cada personatje.
11.ª Per la porta del fondo se veu un tram d'escala que figura que puja al pis de sobre, ahont deurá pujar lo Rector algunas vegadas, y un altre tram, que figura que baixa al carrer.
12.ª Los cómichs, ó comediants, com se 'ls deya allavors, anavan de poble en poble vestits ab lo mateix trajo ab que debian representar la primera comèdia, eran mòlt pobres, y on aixó 's funda el que Benet y María ne parlin com fan en lo primer acte.
13.ª Los detalls que pugan faltar los indicaran un ó altre dels versos del drama.
14.ª Lo tipo del Rector lo dóna lo sonet on que ell mateix fá són retrato.