ACTE SEGON.
Reading edition
La mateixa decoració.
ESCENA PRIMERA.
BENET, los escolanets.
(Apareixen arrenglerats ab las solfas á la má y dirigits per Benet, com per un mestre de capella.)
Benet.
Tornemhi un' altra vegada y vejám com anirá.
(Los escolanets cantan lo Pare nostre.)
Bè, vaja, re, igual que sempre; no podem sortirne may. No hi fá res qu' estiga núvol; fá sol, fá sol, fá sol, lá; aquí es ahont vos perdeu sempre; quant vè 'l sol, qu' es quant es clar, es quant vos perdeu vosaltres, y, si heu d'aná acompanyáts, vos duré per las aurellas fins que 'l trovéu allá 'hont cal. Ara cantemho ab la solfa.
Tots.
Sí, fá, sol, sí la…
Benet.
¡Ay, ay, ay, ay, ay,! Jerusalem, Jerusalem, quant mes aném… Mes pausát y cuidado á equivocarse. Sí, fá, sol, sí, la, re, fá. Afigureus que la Sila festeja ab un que 's diu Pau. Ella vol doná una volta, y en Pau , que no hi vol anar. – "Si fá sol, Sila, á mi re, si fá sol, Sila, re 'm fá.
(Los noys cántan aquestas notas.)
Corrent; ara á 'n als compassos,
que sabeu, del nostre pá.
(Los escolanets cantan:–Perdonaunoscon nosaltres perdonám á nostres deutors.)
ESCENA II.
Los mateixos, lo RECTOR.
Benet.
¡Uy, uy, uy! ¡Re, vaja, vaja! No pot sèr pitjor cantat, ni cantant que us ne burlesseu.
Rector.
Y cantant bè 'l nostre pá…
Benet.
¡Oh! bè; 'l nostre pá se 'l menjau.
Rector.
No entench com no heu de cantar: "Perdonaunos nostras culpas com nosaltres perdonám…"
Benet.
¿Sab qu' es? Que com qu' això es cosa que quasi ningú la fá, costa mòlt mès de cantarla.
Rector.
Si, Benet, tú has dit vritat.
(Los escolans l'hi han anat besant la ma.)
Dèu vos fassa bons.
Benet.
Y ara atenció y torná á cantar.
Rector.
Nó: val mès qu' aneu á casa, hi doneu bè un bon repás, desprès ho ensejéu ab l'orga, y aixís al fí s'apendrá. Vaja, anéu.
Benet.
¡Bó! (Malhumorat rebatent la solfa.)
Rector.
Recordeuvos que la festa 's vá acostant, qu' heu de cantá 'l Pare-nostre aquell dia, y, sí no 's sab, ni queda lluhit l'organista que l'ha escrit per diada tal, ni quedéu lluhits vosaltres com heu de lluhí 'ls escolans. (Acariciantlos, los acompanya al fondo y ells s' en van.) Sí, vaja, anéu; estudieulo y Dèu vos guihi y 'ls sants.
ESCENA III.
RECTOR, BENET.
Benet.
Si sa mercè me'ls amoixa en lloch de renyarlos bè, sense dirmho, massa sè perquè la llissò vá coixa.
Rector.
May res dels noys logrará qui estiri massa la corda; jo sò un rector que 's recorda de quant ha estat escolá. Mès, anant á un' altra cosa, ja qu' aquí 'ns veyém sols ara. ¿Sabs que fá la tèva mare?
Benet.
No ho sè: l'he vista plorosa.
Rector.
No mès plorosa?
Benet.
Aixó avuy; mès ahir nit, ¡Reina pura! ¡Quin plorá y quina amargura!
Rector.
(Vejam sí sè lo que vull.) ¿Y no t'ha dit may per que?
Benet.
Massa que li he preguntat; mès… sí, sí; ni ha contestat, ni ha volgut may dirme re.
Rector.
(¡Pobra María! ¡Ha cregut!)
Benet.
Mès jo que sè 'hont jeu la llebra, sè perquè es aquesta febre Y aquest plorar.
Rector.
¿Ho has sabut?
Benet.
¡Prou!
Rector.
¿Per la festa?
Benet.
¡Un fonoll! Per çó estaria mès flonja. Es perquè 's veu que la monja se li ha tornat aiga poll.
Rector.
Y tè rahò, pobra María, en plorarho. També jo, si no fòs per certa rahò, mes bè al convent la voldria, esposa de Dèu. ¡Ditxosas las qu' ho sòn sense dolor!
Benet.
Donchs no entench Nostre Senyor com estima á las esposas.
Rector.
¡Benet! ¡Qué dius disbarats!
Benet.
Miri: la Rita y la Clara que 's ván casar fá un any ara; sòn dos casaments plegats. La Rita ab Nostre Senyò y la Clara ab lo barbè. Vegi quina está mès bè: la Rita allí á la presó, tancada dintre i convent, ab aquella vestidura, fènt no mes que confitura y resant contínuament; mentres que, la del barbè. víngan bons rets de filoja, y ballar com una boja, y…
Rector.
¡Benet!
Benet.
Jo…
Rector.
¡Basta!
Benet.
Bè.
Rector.
Justament, del sacrifici, en aixó está la virtut: en donar la juventut, l'alegria y lo bullici. Per ço sabs lo que 't tinch dit.
Benet.
Donchs callarém.
Rector.
Y ara digas. Escòltam bè y vés qu' estigas per lo que 't dich. ¿Qu' has sentit?
Benet.
¿Qu' he sentit?
Rector.
Sí: avuy al hort. ¿Qu' has sentit?
Benet.
¡Oh! Olor de rosas… un grill,… cigalas… mil cosas.
Rector.
¿Res mes?
Benet.
Res mes.
Rector.
¿Donchs ets sòrt?
Benet.
Si acás m'ha de convenir.
Rector.
¿Y et convé sentir l'olor y no á n' al seuyor Doctor quant comensa á aná y venir
Benet.
¿Quí li ha dit?
Rector.
¡Oh! ¡Quí m'ho ha dit! Un aucell.
Benet.
Donchs, la vritat: jo ho volia dú amagat per si 'n treya mes profit. Quant sa mercè vá privar l' aná al convent á la mare, lo Doctor se quedá encara, aquí hont jo sòch, á observar. D. Joan, sens véurerl', llegia aquí assentat, y ell buscava, en un paper que mirava, tal com si en la fesomia de D. Joan hi hagués d'haver senyas que 'l paper li deya, y tot plegat se sonreya tornánt á mirá 'l paper. De cop lo rebrega y diu: – Nó; á n' aquí 'l senyor Rector pot salvar á n' al traidor, y no té de eixirne viu. Y sens que ni solament D. Joan s' hagués adonát de qu' ell l'havia observát, se 'n baixa al hort al moment. Jo 'l segueixo… un cop allí s'assenta y crida:–¡Valor! O bè sa vida ó l'honor.– Y, assentat, s'espera així! Y res no n'hi havia dit, per si jo, observant, podia saber en qué pararia lo que fins ara ha succehit.
Rector.
Mòlt ben fèt, vès observant, pensa que no 't perts per massa, y, per dirme lo que passa, vina aquí d' en tant en tant.
Benet.
¡Ah!
Rector.
¿Qué?
Benet.
¡Oy que no hi pensava! La Serafina m'ha dit, si li vol fer tot seguit lo vers que li demanava.
Rector.
"A son nom venç ab eccés, "quant ab aixó 'm desatina, "puig ell diu que Será-fina, "y la taimada ja ho es.
Benet.
¿Vol dir?
Rector.
Tem que torni viu sòn marit, y, tant l'apura, que del mort no está segura si un epitafi no ho diu. Bè es germana y ben germana de la qu' havent demanat, volleta de sanitat, com ara ella aixó 'm demana, li vaig escriurer:– "Parteix " 'vuy dijous, Tecla Verdera, "que, per ser tant batxillera, "fins la peste l'aborreix."
Benet.
Si; igual qu' á la Catarina.
Rector.
¿La dels dos promesos?
Benet.
Si.
Rector.
Se diu Real y li vaig dí…
Benet.
De la manera mes fina.
Rector.
"Mòltas queixas tinch de vos "Catarina, y sabme mal, "que 'sent la filla d'un Real, "vulgáu ser pessa de dos."
Benet.
Donchs diré á la Serafína…
Rector.
Que com que 'l Será l'abona Será-fina y será bona, y será tot quant s'atina, sí mes no 'm torna á amohinar, que tinch la lira espatllada, la vena esfilagarsada, y que mes no puch puch rimar.
Benet.
¿Y si 'l motiu me fá dí?
Rector.
Que com las cosas del mon, verdas y maduras son, ja sòch madú, vetho aquí.
(Benet li besa la má y se 'n vá.)
ESCENA IV.
Lo RECTOR.
¡Versos! Per çó está d'humor lo rector de Vallfogona. ¡Prou me darán bona estona, la María y lo Doctor! ¡Que s'hi fará! No era prou lo trastorn que jo sufria, qu' afegirshi ara devia, aquest del metje, de nou, y just la mort del sèu fill he dit á la majordona, quant dech al cap d'una estona, salvá á D. Joan d'un perill! Mes, si 'm vá dir lo Doctor que no 'm vol dir son secret fins que justícia hagi fèt ab qui li ha robat l'honor, y ara qu' á D. Joan ha vist vol matarlo, ¿no es ben clar qu' es D. Joan qui 'l vá posar en l'estat en que 'l veig trist? ¡Y el Doctor diu que també fòu per enveja! ¡Y, si fòs, D. Joan es també envejòs!… ¡Oh! ¡No pot sèr, no pot sè! Si 'l tinch per un dels pochs bons que no se 'm probi altra cosa; que no esfulli un' altra rosa del mèu ramell de il·lusions!
ESCENA V.
Lo RECTOR, D. JOAN.
Joan.
¡Mossen Vicens! (Desde dins.)
Rector.
(¡Ah! ¿Ell aquí? Provém de tòta manera d'indagar, mentres espera lo Doctor en lo jardí.)
Joan.
Doneume la enhorabona, mossèn Vicens.
Rector.
De tòt cor.
Joan.
Crech qu' heurè la rosa d'or y ho he sabut fá una estona.
Rector.
¿La rosa que 's vá oferir á qui millò hagi pogut cantá al infant qu' ha nascut?
Joan.
Aixís m'ho acaban de dir, lletras de la cort.
Rector.
També vaig jo fer una poesia, per tal certamen, y un dia… mes d'espay ho esplicarè.
Joan.
Jo un' oda hi vaig presentar, y, deixantla encarregada al qui lleal l'ha vigilada, així 'm vè á notificar (Mostrant la carta.) qu' estava en lloch preferent contra un bon competidor; mes que jo la rosa d'or guanyaré probablement.
Rector.
¿Y creyéu haver lograt aixís sens dupte la ditxa?
Joan.
Qui trova tot quant desitja bè es clar que tot ho ha trovat. Si aixó es cert, dormo segur sòta 'l llaurer que m'ombreja.
Rector.
No; perquè vindrá la enveja á tacarvos cel tant pur.
Joan.
¿La enveja?
Rector.
Jo ho he probát y hem costará vida y honra: tot ho abat, mata y deshonra ah son alé condemnat. Així es lo cert'– Brilla un dia una donsella en lo poble y, per guapa, rica y noble, lo donsell que vol se tria. Un' altra á qui aixó agravia, contra sa honra fá procés. ¿Creyéu, per ventura, qu' es que virtuosa aixís ho veja? Enveja, D. Joan, enveja no mes qu' enveja y res mes. – Vénç un heroe en la batalla, de valor dant provas reals, y los altres generals diuhen que 'l valor li falla. Lo rebaixa 'l qui mes calla; lo deshonra 'l qui diu mes. ¿Y creyéu tal volta qu' es, perquè aixís un altre ho veja? Enveja, D. Joan, enveja; no mes que enveja y res mes. –Del Rey lo ministre guia la nau del Estát ab glòria, y surt la enveja sa historia á tacá ab alevosía. Tothom millor la duria, tothom, vist ell, ne sab mes. ¿Y creyéu tal volta qu' es, perquè aixís lo mon ho veja? Enveja, D. Joan, enveja; no mes qu' enveja y res mes. – Vòs vos heu lograt alsar sobre mòlts, quant vencedor heu guanyát la rosa d'or. ¡Ay, com ho havéu de pagar! Desd' avuy podéu contar que seréu quant villá s' es, y ho seréu tant y tant mes, quant mes alabat se us veja. Enveja, D. Joan, enveja; no mes qu' enveja y res mes. –Enveja del qui atresora contra 'l qui atresora tant; enveja en tots, envejant á n' al qu' avansa y millora. Enveja exterminadora de mitj mòn contra mitj mòn, y si, enveját Calderón, deya que La vida es sueño, jo, ab la enveja, á dir m'empenyo que, 'ls mals d'ella, envejas son.
Joan.
(¿Suspitaria tal volta, y es qu' ho haurá dit per mí?)
Rector.
¿No es cert, D. Joan, qu' es així? ¿No tinch rahò?
Joan.
Teniune, y mòlta. Mes així com, sens duptar, hi ha en lo mòn mòlts envejosos, també hi ha cors generosos, que ni sáben envejar. ¿No es veritát?
Rector.
Sí; es vritát.
Joan.
Donchs si es vritát y creyéu, qu' esceptuarsen algú déu, jo vull ser un esceptuát. Amant jo de la poesia, estimo als poetas de cor, y, encara que 'l vencedor ser en tot desitjaria, lluny de voler per res mal al quí, ab mes acert que jo canti, y mes inspiració, admiro 'l dò celestial que Dèu l'hi ha dat com favor, y, lo llaurer que l'ombreja, en lloch d'odi, fel y enveja, li fá un lloch en lo mèu cor.
Rector.
(Conmogut abrassantlo.) ¡Oh, D. Joan!
Joan.
¡Doctor Garcia!
Rector.
¡Oh! si: havéu dit la vritát. May ab tal serenitát si no fòs cert se diria.
Joan.
¿Y havéu vos duptat que jo…?
Rector.
Si, no mentim; perdoneume. Mes ja no ho crech. Escolteume, y comprendréu la intenció.
Joan.
Me teniu en ansietat.
Rector.
Hi ha qui ha cregút veure en vos, á un miserable envejòs, que 'l féu y el fá desdixát.
Joan.
¿Lo nom? (Ansiòs.)
Rector.
No vos lo puch dir: mes, com qu' ell vindrá á parlarvos, prometeume no ecsaltarvos, fins que vos puga sentir, y, sentintvos, vegi qu' es, parlantme com m'heu parlat, qu' ha pres per altre, obcecat, al amich que jo vull mes.
Joan.
¿Y no 'm faréu la mercè, de dir qui es?
Rector.
M'ha fet jurar que no 'l déch anomenar, ni comprometrerl' per ré. ¿Estéu confós?
Joan.
Preocupat. ¿Com pot ser qu' á Vallfogona, puga haverhi una persona, que vulga…?
Rector.
Casualitat.
Joan.
(Si siguès… ¡Malehida sort!) Surtim prompte d'inquietut. Feulo pujar.
Rector.
No ha volgut, y diu qu' us espera al hort.
Joan.
Donchs vaig á escriure un instant, per sè á temps á la estafeta…
Rector.
Y acabéu lo que us inquieta, baixanthi prompte y parlant. Es lo millor que 's pot fer.
Joan.
Donchs á escriure, y tot seguit al jardí, com vos he dit. (Encaixant.)
Rector.
Com vos volguéu.
Joan.
(¿Qui pot ser!) (Se 'n vá.)
Rector.
¡Bah! Sempre serè 'l mateix: á voltas massa confiat, y, altras voltas, massa aviát sento aquí 'l recel que neix.
ESCENA VI.
LO RECTOR, EUDALT.
Eudalt.
Senyor Rector…
Rector.
¡Hola! ¿Ets tú? ¿No es vritat que t'han xiulat las aurellas?
Eudalt.
Sí. Es vritat.
Rector.
Es que deya mal de tú.
Eudalt.
¿Mal de mí?
Rector.
¡Y es clá, home, es clar!
Eudalt.
No sè per qué.
Rector.
¿Com pot ésser que no 's vagi mes depressa, quant se parla de casar?
Eudalt.
¡Si he vingút, y just s'estava parlant ab un caballer!
Rector.
¡Ah! Es vritat. ¿D. Joan pot ser?
Eudalt.
Per ço es que…
Rector.
Bé; no hi pensava. ¿Y donchs que tal, que t'ha dit?
Eudalt.
Lo que jo ja presumia. Hi he anat, y li he dit:– Tia, ja veyéu bè 'l mèu neguít. Vaig per 'qui ab la cara motxa, sempre tinch la mosca al nas, y estich que no sòch capás ni d'esgraná una panotxa. Jo no sè si estich en mí, jo ab tothom parlo enfadantme, jo no dormo ni posantme cascalls á sota 'l coixí, y tot es perquè ha niuat un amor en mas entranyas, com l'aucell de las montanyas al cor d'un roure esberlát.
Rector.
¿Y qu' ha dit la pobra dona?
Eudalt.
De primer se 'n ha aturdít. – ¡Je, je! ¿Enamorat? –Ha dit.– ¡Si que l'havém feta bona!
Rector.
Com que sempre está d'humor…
Eudalt.
Jo m'hi encès com una brasa. –¿Què vá que no sabs la casa? –Es á ca 'l senyor Rector. Y aixís qu' ella ha sapigút que la sogra es la María, y que sa mercè ho volia, y que l' Àngela ha sigút la qu' he triat pera casarme, m'ha dat un abrás tant fort, que, si no escapo, per sort, crech qu' arribava á escanyarme.
Rector.
No 'n parlem mes, s'ha acabát, y, llest, sols falta una cosa, que crech que 't será agradosa.
Eudalt.
Digui.
Rector.
Que 't cásis aviát.
Eudalt.
Ara. (Anantsen.)
Rector.
¡No! ¡Tant com això!…
Eudalt.
Es que, si ho vol de seguida, per mí, á bodas se 'm convida.
Rector.
Tú sabs que jo no estich bo, y sabs quin es lo mèu mal, perquè t'ho he dit en confiansa: es mal que no hi ha esperansa: ho ha dit lo metje, es mortal. Y voldria, si ma mort de repent lo cel decreta, saber cert que l'Anjeleta, tè assegurada sa sort. Ab aixó, entesos així, parlaré ara á la María; mes, ans d' ferho, voldria sabé una cosa per mí.
Eudalt.
Sa mercè dirá lo qu' es.
Rector.
Tú hi vás á sè enmaridát, y jo may he reparat, qu' ella per res t'estimés.
Eudalt.
¡Ah! ¡Sí! ¡Qu' haviam d'anarli á esplicar á sa mercè.
Rector.
Ja ho sè; no m'heu de dir re; mes jo podia notarli. ¿Com, si 't creu ab tanta fé la sèva mitja taronja, pensava tant en ser monja?
Eudalt.
Per complaure á sa mercè.
Rector.
Donchs, per çó que feya aixó per la meva bona cara, tínch por que, si 's casa ara, també no 's casi por çó.
Eudalt.
¿Mes com aixó pot duptarse, si sab lo que li he contát?
Rector.
Sè ab alló que t'ha estimát; mès no sí prou per casarse, y fóra per mi un dolor quedá ab tal remordiment, perquè 'l primer fonament d'un matrimoni es l'amor.
Eudalt.
¿Donchs qué vol?
Rector.
Res mes qu' aixó. Ella vè; aixís que 's presenti parlahi no mes que jo ho senti, y 't diré si es prou ó no.
Eudalt.
¡Mes devant de sa mercè!
Rector.
Jo m' estaré allí escoltant. Si es prou , casáts al instant, y, si no es prou, no hem dit re. Que, encara qu' ets héreu rich, y tú amparas la familia, no ho vull pas, si no 's concilia aixó, ab l'amor que jo 't dich.
(Se 'n vá per una porta lateral, deixant parát á Eudalt.)
ESCENA VII.
EUDALT, ANJELA.
Eudalt.
Endavant. ¡Veus aquí un cas ben compromès! Pot vení trista del que passa aquí, ó de qualsevol fracás, y, si sa mercé no sent qu' está ben ennamorada, ja tenim altra vegada, desfet lo mèu casament. ¿Anjela? (Veyentla entrar trista.)
Anjela.
Dèixam estar.
Eudalt.
(¡Qué us he dit! ¡Si m'ho temia!)
Anjela.
Estich que ja no tindria, sino ganas de plorar.
Eudalt.
¿Y per qué?
Anjela.
Perquè la mare, veyent que no entro al convent, s'está allí ab un sentiment, que… ja ho veurás… entrahi ara.
Eudalt.
¡Y bé!… Ja li passará. ¿Per ço estás trista?
Anjela.
¿Y com no, si al fi 'n tinch la culpa jo?
Eudalt.
¿Mes y la gent qué dirá? Veurán lo mòlt que 't conmou, y, com la causa s'ignora, dirán:– ¡Bah! La núvia plora, perquè ell no li agrada prou.
Anjela.
¡Donchs que 't diré! M'ha entristit, y ¿qué hi farè?
Eudalt.
Doncas ara que fás aixó per la mare, responme.
Anjela.
¿Qué?
Eudalt.
Tot seguit. Afigurat que de véurert' tant trista 'l senyor Rector, cregués que no 'm dus amor, y, parlant, no volgués creurert', y, per saber la vritat del tèu carinyo quina es, en aquest moment s'estès escoltantnos amagát.
Anjela.
¿Qu' hi es?
Eudalt.
Jo dich que sí hi fos.
Anjela.
¡Oh! Si hi fos…
Eudalt.
Si… ¿Qué diria? Escoltant, nos sentiria qu' estém com ensas tots dos, y, veyent que re 'ns conmóu y qu' encara 'ns incomoda, diria:– ¡Bah! Fora boda perquè no s'estiman prou.
Anjela.
¡Y s'erraria ben bè!
Eudalt.
Bé; mes lo cas es que tú sabs qu' es á dins de segú, y ell proba aixó. ¿Qu' has de fè? (Recel en ella.) Si hi fos no; mes tú suposa que hi fòs… no senthi.
Anjela.
¡Ah! Aixís sí.
Eudalt.
¿Qué 'm dirias?
Anjela.
¿Y tú á mi?
Eudalt.
Jo… ¡clavell… y estrella… y rosa!! Y, perquè 'l senyor Rector no duptès sí t'estimava, li diria que 't guardava, com una perla, á n' al cor. Y, si encara no ho cregués, li diré que, una vegada que t'estavas tú assentada…
Anjela.
¡Ay no per Dèu!
Eudalt.
Jo…
Anjela.
Res mes.
Eudalt.
Tú estavas distreta…
Anjela.
(Amenasantlo amorosa.) ¡Ah!
Eudalt.
Jo, si no ho creu, li diria…
Anjela.
No, no; ho creuria, ho creuria.
Eudalt.
Aixó sí ¡ey! vá sè á la má.
Anjela.
Vás tenir poca conciencia; desprès váreig confessarme, y aquell patò vá costarme vint credos de penitencia.
Eudalt.
Bè; ¿mes que dius si ell cregués que no 'ns estimavam prou?
Anjela.
Que, com si 't vegès de nou, cada cop t'estimo mes Que si 'm tancava al convent, era per ell y la mare; mes qu' ho sufria, y, desd' ara, no ananthi, tinch mòlt content. Que 'l soroll de mes encant y que 'm dóna mes contento, es lo dels passos que sento, de quant tú 't vás acostant. Que quant al devant no 't té lo mèu pensament, que 't vol, salta, com un esquirol, d'allá hont sòch allá hont pots sè. Que quant tú me váres fer lo patò, sens avisarme, jo váreig volé enfadarme, y, volent, no vaig poder. ¡Que, sens tú, res me conmou: que t'anyoro, que 't somio, que t'espero, que confio en que ja de tot tinch prou, y, si encara no 'm cregués, al devant tèu li diria!… (Entussiasmada com dient: –Fesme un altre patò.)
ESCENA VIII.
Los mateixos, RECTOR.
Rector.
No, no; ja basta: 't creuria.
Eudalt.
Si; 'm sembla que no cal mes.
Rector.
Vès á dí á la tèva mare que vinga, y tot s'ha acabat.
(Anjela se'n vá y al passar per devant de Eudalt li díu amenassantlo:)
Anjela.
¡Veurás l'haverme enganyát!
Rector.
¡Y encara hi pensas!
Anjela.
Encara. Y me'n venjaré.
Eudalt.
Comensa.
Rector.
¡Venjarte díus!
Anjela.
Enganyantlo.
Rector.
¿Enganyá… ¿Y cóm?
(Anjeleta porta al Sr. Rector apart y li diu:)
Anjela.
(Estimantlo mòlt mes de lo qu' ell se pensa.) (Se'n vá.)
(Lo Rector queda aturdit del aixiribiment d'Angela.)
Eudalt.
¡Je je! ¿Eh qu' es aixerida?
Rector.
¡Y tal aixiribiment! ¡Vés si arriba á entrá al convent!
Eudalt.
La María (Com sentintla.)
Rector.
De seguida
(Eudalt se'n vá.)
ESCENA IX.
Lo RECTOR, MARIA.
Rector.
L'enterro, aprop del bateig; prop del estíu, la tardor, l'aresta 'prop de la flor; sempre es aixó lo que veig. Aquest es lo mòn: lo dol al costat de la alegria; aprop dels noys, la María morintse de desconsol.
María.
Senyor Rector… (Entrant.)
Rector.
Dèu vos guart. ¿No estéu mes aconsolada?
María.
¡Ay! Estich desesperada: no puch, no ho puch suportar.
Rector.
¿No ho heu dit pas á la noya ni á 'n en Benet?
María.
No senyor; mes, ¿com aixugá 'l mèu plor si he perdut la millor joya? A 'n als noys los dich que ploro no mes per lo del convent; mes… m'ofega 'l sentiment y… ¡no puch, no puch !… ¡me moro!
Rector.
¿Si sabeu qu' aquí sufria, com tots sufrim, en Rafel, y sabeu qu' ara es al cel, per que plorarlo, María? L'enveja aquí 'l vá matar y ara gosa entre 'ls ditxosos. En lo cel no hi ha envejosos; creguéu… no l' heu de plorar.
María.
Si no es per ell que jo ploro! Jo l'estimava y ja sè qu' ell es al cel y está bè; mes, ¡qué hi fa, si jo l'anyoro! ¿Perquè Dèu Nostre Senyor la glòria á n' ell li hagi dat, deixa d'haverme arrancat á mi aquest tros del mèu cor? ¡Per ell! ¡Si fòs per ell sol, qui mes ventura demana! Per ell, 'sent bona cristiana, si ja es al cel, ¿qué mes vol? ¡Per mí es que 'l ploro! ¡per mi! ¡Per mí, que no puch passar sense véurerl' y escoltar sa veu que 'm ressona aquí! ¡Ah! no, no, ¡may!… no ho creguéu. Quant, mort sòn fill, com jo ara no 's desconsola una mare, dientvos qu' es perquè ella creu que 'l tè 'hont los justos se 'n ván, ó que val mes l'altra vida qu' aquesta hont tot es mentida, ó que ho pren per favor gran; no es que, mes esperansada, s'aconsoli en sa amargura, ni es que crégui ab fé mes pura, ni es qu' ho miri resignada, ni es que sols la rel·ligiò logri fé 'l que no pot ara… ¡Es que no tè amor de mare, ó que no es mare com jo!
Rector.
Donchs ploréu y aném parlant.
María.
Digui.
Rector.
Quant jo vaig saber tal desgracia, lo primer va sè, en vostra sort pensant, de bona fé y tot bon cor portar la noya al convent; mes se'm vá dí en tal moment que l'Eudalt li duya amor, y ara, que vos puch trovar, sino mes aconsolada, mòlt menos desesperada per podé en calma pensar, vos dích que l'Eudalt y ella s'estiman; volgueuho vos, y així s'uneixen los dos y féu ditxosa sa estrella.
María.
¿Creu sa mercè qu' es així com s' ha de fer?
Rector.
No ho diria sino sapiguès, María, qu' ho faria igual per mi.
María.
Doncas, si sa mercè ho creu, jo també: ja sab que jo no tinch mes resolució que la que 'm mana sa veu.
Rector.
Donchs que 's cásin. y acabat.
María.
Que 's cásin.
ESCENA X.
Lo RECTOR, MARÍA, EUDALT, ANMELA, BENET.
(Los dos primers per portas laterals y, Benet per la del fondo.)
Eudalt.
¡María!
Anjela.
¡Mare!
María.
¡Fill meu!! (Desesperantla 'l recort.)
Rector.
(¡No! Conteníus ara.)
María.
¡Fills meus!
(En una transiciò y abrassantlos ab carinyòs afecte, al temps qu' entra Benet y diu, repicant una campaneta:)
Benet.
¡Ah! Aixís m'ha agradát.
Eudalt.
Bè; haveu cumplert mòn anhel.
María.
¿Y tú hi serás ben ditxosa?
Benet.
Mòlt.
María.
¿Y en sentne ja ta esposa la estimarás?
Benet.
Fins al cel.
Rector.
No t'ho preguntem á tú.
Benet.
Pero com que ja sè jo qu' ells li respondran aixó, jo ho contesto, y tot es hú.
María.
¿Es cert, fills mèus?
Eudalt. Anjela.
Es vritat.
María.
Allavors sigueu esposos y el cel vos donga, ditxosos, la sort qu' á mi no m' ha dat.
Benet.
¡No hi falta sino en Rafel!
María.
¡Oh!
Rector.
Bè, res; si esteu entesos, separáts los dos promesos y acabém ab tot recel.
Anjela.
Aixó 'l que déyam tots tres.
María.
¿Qué?
Anjela.
Que si al senyor Rector y á vos no us torna l'humor, ni 'm vull casar ni vull res.
Rector.
L'humor! ¿Que no 'ns ha tornat? ¿Oy María?
María.
¡Y tal!
Benet.
Mes no com abans era.
Rector.
Ah!… Aixó… Caborias…
María.
Penas…
Rector.
(Trovant recurs.) La edat. Lo qu' he dit ja á n'en Benet: que, com las cosas del mòn verdas y maduras sòn, tot lo motiu es aquet.
¿No heu vist la poma roqueta, rodanxona y sencereta, en un cap-brot bellugar? Donchs, com las cosas del mòn verdas y maduras sòn, caigué quant vá madurar.
Aixis mateix que la poma, jo, sencerét, feya broma y rimava sens parar; mes, com las cosas del mòn verdas y maduras sòn, un dia 'm vaig madurar.
Y ja alló de:–Tè d' escriurer. –¡Senyor Rector, fassins riure! –¡Senyor Rectò, ha de trovar! Com que las cosas del mòn… verdas y maduras sòn, madur, no 's pot alcansar.
No estranyéu donchs que no riga,
no estranyéu donchs que no escriga,
no estranyéu donchs mon callar;
puig com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
si bè no tinch lo cor negre,
ni ha passat l'estar alegre
per ço… no haig pas de ballar.
Anjela.
¿Qué hi dius? (A Benet.)
Benet.
Bè.
Anjela.
(A Eudalt.) ¿Y tú?
Eudalt.
Que 'ns casem.
Benet.
Si es per ço…
Rector.
¡Y per qué seria! ¡Tristesa jo y la María! (Lluita en los dos.)
María.
¡Y tal! ¡Per qué la tindrem!
Rector.
¡Tristesa! ¡Quín disbarát! ¡Lo rector de Vallfogona podé estar trist ni un' estona! Bè… vaja res… s'ha acabat. Tú, Eudalet, vès tot seguit á fer que vinga ta tia á demanarla, tú envia (Se'n ván com indica.) a buscá 'ls noys, com t'he dit. (A Benet.) L'Angeleta a dintre, vos á fè 'l que 's sab, y, María, (A María.) sobre tot, que l'alegria d'un jorn, per ells tan ditxòs, no 's veji avuy endolada per l'amarch plor que llenséu: si han de saberho, esperéu á que ho sápiga casada.
María.
Li he promès y jo 'l dolor disfressaré d'alegria.
Rector.
Dèu vos ajudi, María
María.
(¡Fill mèu! ¡Fill meu del mèu cor!) (Se'n vá.)
ESCENA XI.
Lo RECTOR, D. LLUÍS.
Rector.
Endavant: dins del mal fet millò arreglo no hi havia. Ja puch morí ab alegria.
Lluís.
Mossèn Vicens.
Rector.
¡Oh!
Lluís.
Un secret.
Rector.
Justament la soletat á que me'l diguéu convida.
Lluís.
¿Puch, donchs, parlar?
Rector.
De seguida.
Lluís.
Vos vaig á deixá assorabrát. (S'assentan.)
Rector.
¿Tanta ha de ser ma sorpresa?
Lluís.
Comensa ja si vos dich que D. Joan ni es mòn amich ni ho será may… ab certesa.
Rector.
Si qu' á fé m'heu assorabrát. ¿Qu' es donchs aquesta confiansa?
Lluís.
Es lo curs d'una venjansa que jo mateix m' he marcat. Per mes que vol cert valor, ser franch així us asseguro; sòu sacerdot y hem figuro que parlo ab lo confessor.
Rector.
Podéu parlá, estem los dos aquí sols, y, puch jurarvos que sabré 'l secret guardarvos.
Lluís.
Donchs… la vritat… so envejòs.
Rector.
¿Y m' ho dihéu ab tal franquesa?
Lluís.
¡Y com no! Si, per torment de ma vida, es sentiment qu' en lo mèu cor ha fet presa! ¡Oh! ¡Si sabesseu lo qu' es! ¡Véurer un mòn y una historia que pera tants sers tè glòria… quant se vol per un no mes! ¡Sentir la febre qu' ecsalta quant s'alaba á un devant nostre, y lo desconsol que 'ns postra quant, per ell, l'elogi 'ns falta! ¡Lo só d'obsequis y festas com d'infern aquí ressona; lo llaurer qu' á un altre 's dóna se 'ns clava al cor com arestas! Y tant es cruel lo martiri febrosench que 'ns neguiteja, quant lo cor sent de la enveja lo frenesí y lo deliri, que los sers que, mes ditxosos, en lo cor no us ha arrelát, mes bè que rábia, pietat debéu tení als envejosos.
Rector.
Mes aviat qu' odi y rencor me l' havéu sempre inspirada, y mes quant es confessada com féu vos, obrintme 'l cor. Sòu lo primer envejós que, confessantho, coneixo.
Lluís.
Es que sè, si ara sufreixo, que ventját serè ditxòs, y com, sense declarar la vritat, no hi ha esperansa de que logri ma venjansa, fins aixó us dech confessar,
Rector.
Aneu dihent.
Lluís.
També sòu poeta, y parlá us déu la memòria de quant, afanyòs de glòria, ella us dava vida inquieta À Madrit D. Joan vá anar quant jo á dojo n'alcansava, y diu qu' ell, que m'envejava, vá dir. –Jo l'haig d'enfonsar. Efectivament vá ser: plena de brillants conceptes, y seguint los bons preceptes d'estudis que degué fer, al llegir una poesia devant del rey, vá lograr als mèus versos superar, per sa desditxa y la mia. ¡Oh! ¡Com me vá aquí ferir! ¡Jo, aplaudit fins allavoras, y alhagát á totas horas per quant á un home 's pot dir, véurer de cop olvidada ma musa y la glòria mèva, per mirá enaltir la sèva, llavors per tot alabada!… No vaig poder. En lo cor vaig sentir una frisansa, y, per lograr ma venjansa, vaig fermhi amich 'sent traidor.
Rector.
Baixesa vil en que para la enveja, quant no 's refrena.
Lluís.
Vaig tancar mon odi ab pena y hem va veure amich com ara, y, creyent pura amistat l' qu' era ab vilesa fet, no ha tingút ni tè secret qu' ell no me l'hagi confiat. Es lo que volia jo: no podent ab res venjarme d'altre modo, aprofitarme de la primera ocasió y, al tení un d'aquets secrets que perden á un home, anár á publicarlo, y logra venjansa, ab un, de tants fets. Al fí vingué la ocasió: á Madrit váu and un dia y ell, per vos, sentí, García, lo qu' abans vaig sentir jo.
Rector.
¡Qu' havéu dit! ¡Tambè D. Joan?..
Lluís.
Si; D. Joan, com jo envejòs, vá tení enveja de vos al tenir triumfo tant gran, y es, quant sa amistad vos dòna alhagantvos dels primers, serp oculta entre 'ls llaurers qu' han teixit vostra corona, perquè, dins l'inícua trama per enfonsarvos urdida, potser tant com vostra vida vol destruir la vostra fama. Atenent á tal objecte, sabéu qu' us vá demanar, pera ferlos estampar, vostres versos.
Rector.
En efecte.
Lluís.
Donchs es per lo pensament de fè estampar los que us pugan rebaixar, perquè aixís dugan deshonra á vostre talent.
Rector.
Sort es, que sense saberho, me'n hagués previngút jo, puig, al accedí en aixó, vaig dir ja 'l modo de ferho.
Lluís.
Tal era, donchs, sòn intent.
Rector.
Mes, si això á mí se 'm innova
sense donarme cap prova,
vos que, ab tot, teniu talent,
no comprenéu que no puch,
per mes que vulga, ni créureuho.
Lluís.
Per ço qu' ho sè, es qu' heu de veureuho, en una prova qu' us duch.
Rector.
¿Prova?
Lluís.
Sí.
Rector.
(Impacient.) ¡Per Deu, D. Lluis!
Lluís.
Veyéu primer si es vritat que vos váu sè envenenát en Saragossa.
Rector.
Es aixís.
Lluís.
Veyéu si ha mort en Rafel de lo mateix.
Rector.
Vritat tot.
Lluís.
Veyéu si haveu dit un mot d'aixó, á ningú, per recel, y, si encara dientvos tant vostre cor no, pot admetre, miréu si 'l llegí esta lletra prova qu' ho vá fer D. Joan. (Donantli una carta que 'l Rector llegeix ab frenesí.)
Rector.
"Amich Lluis: desd' aquest dia "mòn odi tapa una llosa; "ja no 'ns vindrá á fer mes nosa "lo doctor Vicens Garcia. No; no ho crech… La lletra n' es de quant lo cas vá passar; volentvos vos d'ell venjar… l' hauriau duta desprès. ¡Com tant temps sense dí un mot si es que tal intent duguesseu!
Lluís.
Per çó jo, perquè 'm creguesseu, m'he posát franch ans que tot. D'ell me volia venjar; jo aquí la carta tenia, y, ab tot, sempre 'm contenia perquè, darla, era matar. Mes avuy que 'l mèu rencor ha sabut, per sort fatal, qu' en lo gran certamen real ell es mòn competidor, y que 'l Jurát indecís está sobre quin premia… Lo cor m'ha dit qu' ell seria. Temo que, com sempre, aixís me venci, y veyent ja d'ell la glòria gran y l'honor de guanyar la rosa d'or, la enveja 'm dóna un consell y hem diu, si vull un nom gran, qu' així 'l delati y que moria, perquè, per mí, no hi ha glòria mentres alentí D. Joan.
Rector.
¿Y vos haviau ponsát qu' aixís logravau matarlo? Donchs, dantmho á mí, váu salvarlo perquè així es com será usát. (Esqueixa la carta.)
Lluís.
¡Oh! ¿Qu' heu fet?
Rector.
Lo que debia per donar vos bon. exemple. Allí hi ha un altar, prop lo temple. ¿No fentho aixís, com cumplia?
Lluís.
¡Mes no sabéu!…
Rector.
Tot ho sè.
Lluís.
Ell al criat causá la mort.
Rector.
Ministre sòch del Senyor y dech tornar per mal bè. ¡Jo 'l perdono ab tot l'esglay de que mort per ell se'm veja! Vos no ho feu perquè la enveja no ha pogut perdonar may.
Lluís.
¿Y aixís sens cástich deixéu crim com est tant alevòs?
Rector.
Per ell, qu' es vil y envejòs, ahont millor castich trovéu? Si ja li vá fer enveja sè en lo certámen vençut, quant veurá que jo he pogut darlo á la mort que 'l rodeja y qu' aixís sè perdonar, á mes de poeta millor veurá que sò mes gran cor, y mès m' haurá d'envejar. Y envejantme mes així mes tindrá moments rabiosos!… Vos ho heu dit: los envejosos portan ja 'l cástich aquí. (Al cor.)
Lluís.
¿Mes, es possible que al veurerl', sabent vos lo que jo sè..?
Rector.
Procuraré ferli un bè y, si puch, d'un perill tréurerl' ¡M'heu fet una confessiò! Donchs jo vos dono un consell. Aquest es: si us ha ofès ell en cambi deuli 'l perdó.
Lluís.
No; no puch, ni vos podréu.
Rector.
¡Qué no puch! ¡Dèu de pietat!
Lluís.
Lo cor vos porta enganyát.
Rector.
¡Feu que li probi, Dèu mèu!
Lluís.
Veuréu en ell l'assessí.
Rector.
Veurè en ell un mèu germá.
Lluís.
L'ódi, al veurerl', naixerá.
Rector.
La pietat naixerá en mi.
Lluís.
¡Tant sè que m' beu de venjar que ja mes ni en ferho penso!
Rector.
¡Feu, Dèu méu; per si 'l convenço qu' aquí li puga provar!
ESCENA XII.
Los mateixos, D. JOAN.
(Qu' entra corrent y mirant cap endarrera com si 'l perseguís algú.)
Joan.
¡Mossen Vicens!
Lluís.
(¡Ell!)
Rector.
¿Sòu vos?
Joan.
¡Per Dèu, Garcia, ampareume!
Rector.
¡Oh! ¡Gracias, gracias! (Al cel ab regoneixement.)
Joan.
¡Salveume!
Rector.
(Al cel.) (¡M'heu escoltat! ¡Sòu piadòs!)
Joan.
¡Pe 'l cel, que vè!
Rector.
¿Quí?
Joan.
'L Doctor.
Rector.
Lo Doctor? ¡Oh! Si… Es vritat.
(Primer se sorprèn de que 'l Doctor persegueixi á D. Joan; mes desprès se recorda de lo que D. Lluís li ha contát, y es quant diu l' "¡Oh!" Desprès, cayent en que' atès lo vil qu' es D. Joan, deu ser cert lo que 'l doctor li ha dit, es quant diu: "Es vritat.")
Doctor.
(Desde dins.) ¡Aquí!
Joan.
(Espantát.) ¡Oh!
(Lo Rector l'agafa, 'l tanca en un quarto y diu:)
Rector.
Ja estéu á sagrat.
ESCENA XIII.
Lo RECTOR, D. LLUIS, lo DOCTOR.
Doctor.
¡Garcia! (Entrant ab la espasa nua.)
Rector.
¡Vos!
Doctor.
¡Per favor! Ha entrat aquí fá un instant. ¿Ahont es?
Lluís.
Veniu. (Avansant y volent guiarlo.)
Rector.
¡D. Lluis!
Lluís.
¡Oh!
(Perquè havent donát dos pasos cap al quarto de D. Joan, seguit del Doctor, se detè imposát per lo crit yla mirada del Rector.)
Rector.
Tanquéu vostr' ódi com jo y anéu. (D. Lluís vacila, mes, al torná á dar un pas, lo Rector diu:) ¡Surtíu!
(D. Lluis se sent dominat, y, anantsen á pesar sèu , diu admirát:)
Lluís.
¡Sòu un sant! (Se'n vá.)
ESCENA XIV.
Lo RECTOR, lo DOCTOR.
Rector.
Hem quedat sols, ¿Qué voléu?
Doctor.
Que 'm diguéu ahont s'ha ocultat.
Rector.
Diguéume abans qu' ha passát.
Doctor.
L'ha desarmát l'acer mèu, y ha confessat que , traidor, inspirat per vil enveja, ell ha fet qu' aixís jo 'm veja á la filla del mèu cor, ¡Oh! ¡Doneumel per pietat! ¡Si es cert que 'l mèu amích sòu! ¡Si es cert que tant vos conmou aquell ángel de bondat, que veyéu aprop del riu, que dú l'aigua amarga al mar de tant qu' ella hi vá á plorar, presa del dolor mès viu; si voléu tornar en rosas los blanchs lliris de sa cara; si voléu las horas d'ara torná en horas venturosas; entregeume 'l vil traidor, y ja rés d'aíxó li manca, perqu' en ell, tot d'una, 's tanca ventura, vida y honor!
Rector.
¿Y si jo vos l'entreguès?…
Doctor.
No veurá naixe 'l nou dia.
Rector.
Ja veyéu, donchs, com faria lo que no dech, si us lo dès. Estiguéu mès comedit y jo entregarlo us prometo.
Doctor.
Lo salvaréu: no ho admeto.
Rector.
Donchs cumplirè 'l qu' us he dit.
Doctor.
Sò un home á qui ell vá insultar y venjar dech mòn honor.
Rector.
Ministre sòch del Senyor y, 'sent aqui, 'l dech salvar.
Doctor.
Es un vil.
Rector.
Ha vingut ara, li he dat hospitalitat a casa, y toca sagrat qui dins ma casa s'ampara.
Doctor.
Per ell, ma filla, sòn cor y sa ditxa veu destruida.
Rector.
(¡M'ha destruit á mi la vida y ara sò 'l sèu salvador!)
Doctor.
Acabém.
Rector.
Ja está tot dit.
Doctor.
¿A mí no me l'entreguéu? A la justícia 'l daréu.
Rector.
Nó, mentre alentí 'l meu pit.
Doctor.
Com á cap del somatent tinch gent baix. Vinch deseguida. (Se'n vá.)
Rector.
Primer que darlo, la vida.
(Lo Rector busca, en lo calaix d'un moble, una clau, quant surt D. Lluís, y, observantlo, diu:)
ESCENA XV.
Lo RECTOR, D. LLUÍS, D. JOAN.
Lluís.
(D'allí veurè son intent.)
(Y, surtint del quarto ahont era, passa á un altre, sense ser vist del Rector, que trova la clau aixis que D. Luis ha desaparegut; haventla trovada, mira per tot; quant está segur de que ningú 'l veu, la posa en la capella, que s'obra com una porta, y, un cop oberta, crida á D. Joan.)
Rector.
D. Joan.
Joan.
Garcia, jo….
Rector.
Entréu. (Indicant la capella oberta.)
Joan.
No olvidéu que si venia…
Rector.
Entréu.
Joan.
Salveume.
(Desapareix y 'l Rector lo tanca.)
Rector.
¡María! (Anant á un porta lateral y cridantla.)
ESCENA XVI.
Lo RECTOR, MARIA.
María.
Mossèn Vicens.
Rector.
Escoltéu. Dins d'allí, ahont sabéu vos que, quant hi ha d'havé una guerra ó córren lladres la terra, hi amaguem tot lo preciós, com sòn los vasos sagrats y las joyas de valer. hi ha amagat un caballer dels dos que sòn arribats. Ja sabréu desprès perquè á tot aixó se 'm obliga.
María.
No cal; ja basta que 'm diga qu' aixís ho vol sa mercè.
Rector.
Féume lo favor, si us plau, de que, fins que salvá 's puga, sigueu vòs la que li duga lo precís. Aquí hi há la clau. (Dantli.) Si acas lo Doctor vingués á registrar, no mentirli; mès lo secrèt no heu de dirli ni qu' un tresor vos donès. La cofiansa que 's tè en mí no pot esse una mentida, y daréu… primer la vida que 'l caballer qu' hi ha aquí.
María.
Tot resant per en Rafel aquí 'l guardo. (Y prenent una cadira la posa al devant de la capella y s'hi assenta, com volentlo amparar ab sòn cós.)
Rector.
Torno aviát. (Se'n vá.)
María.
Primer que haverlo entregát aniré ab món fill al cel.
ESCENA XVII.
MARIA, lo DOCTOR, l'ALCALDE, homes armats.
Doctor.
¿Qui hi há assí?
María.
(¡Ah! Homes armats.)
Doctor.
Dèu vos guart, la majordona. ¿Lo Rectò?
María.
Ha surtit fá estòna.
Doctor.
A tot venim disposats. No us negueu á res, María, puig ho fém en nom del rey.
María.
¿Y qué vol de mí la lley?
Doctor.
Un home qu' aquí hi havia.
María.
En vá trovárl' preteneu, si en contra l'ordra se'm dóna.
Doctor.
Si us hi neguéu, majordona, registrarém.
María.
Registreu.
(Lo Doctor col·loca dos centinellas á la part de fora del fondo, se'n entra ab l'alcalde y la partida á registrar per una porta lateral, y, quant ja es dins, D. Lluís, que surt cautelosament, vá cap á María)
ESCENA XVIII.
MARIA, D. LLUÍS, centinellas al foro.
Lluís.
¿Sabéu, María, 'hont s'amaga?
María.
Sí; mes no 'l vull entregar. Sa mercè 'l vol amparar, d'algun benefici en paga, y m'ha dit que jo 'l guardés; m'ha dit: –Salveulo, María,– y, aixís, no l'entregaria ni que la vida 'm costés.
Lluís.
Mal, si diheu aixó ab tal fé, sabréu perquè se'l demana.
María.
Si 'l senyor Rector m'ho mana jo no dech saber per qué.
Lluís.
¿Mes, sabeu que 'l vostre fill ha mort?
María.
Reso, per ell ploro, y guardo, mentres l'anyoro, á qui dech, de tot perill.
Lluís.
¿Mès vos sabéu com ha mort?
María.
De mort dolsa, resignát.
Lluís.
No ho cregueu, no. ¡Envenenat y malehint la sèva sort!
María.
¡Fill mèu! (Crit esglayat.)
Lluís.
A dins las entranyas duhent lo foch que 'l consumia mes ardent, que 'l qu' obriria volcans en vostras montanyas.
María.
¡Oh! ¡Nó!
Lluís.
Vos parlo ab lo cor.
María.
¡Mès si 'l Rector fá un instant!…
Lluís.
Mossèn Vicens es un sant y paga 'l mal ab amor. Ell sab qu' han mort vostre fill y sab que 'n dú la mort ell, y el cor li dóna 'l consell d' al vil salvar d'un perill. Mès vos, si sòu una santa, també sòu mare, y sabéu qu' al assessí salvaréu qu' ha comès un crim qu' espanta. ¡Qu' al vostre fill vos ha prés!
María.
¡Fill mèu! ¡Fill mèu del mèu cor!
Lluís.
¡Com podéu pagá ab amor al qui us robá lo séu bes!
María.
¡Oh! Nó, nó: –¡Aquí, aquí! ¡M' ha fèt á trossos la cor! Veniu. ¡Porteulo á la mort!
(Lluís gosa. Quant María tè la clau á la má y vá á obrir la capella, apareix lo Rector.)
ESCENA XIX
Los mateixos, lo RECTOR, y desprès lo DOCTOR, l'ALCALDE y homes armats.
Rector.
¡María!
Lluís.
¡Oh! (Retirantse contrariát.)
Rector.
¿Vòs?
María.
Jó, sí. (Ab enteresa.)
Rector.
M'heu jurat que 'l salvariau.
María.
Al mèu fill ha dat la mort.
Rector.
De ell la porto en las entranyas y allí, ab tot, lo guardo jo.
María.
¡Sò una mare!
Rector.
Sòu cristiana.
María.
¡Al fill venjo!
Rector.
Dèu no ho vol.
María.
¿Qué faig, donchs, contra l'infame?
Rector.
Lo qu' al cel demaném tots.
(En aquest moment, los escolanets, acompanyats per l'orga cántan la part del Pare nostre qu' ab veu imponent repeteix lo Rector.)
"Perdoneunos com nosaltres perdoném nostres deutors.
Lluís i María
¡Oh!
(Abaixant lo cap imposats per la veu del Rector, al mateix tèmps qu' á María li cau á terra la clau, y apareixen á la porta 'l Doctor, l'Alcalde y homes armats.)
Doctor.
¿Aquí heu dit? ¿Ahont? Digueumho, si teniu al crim horror.
(María vá á respóndrer; mès, imposada per una mirada del Rector, diu.)
María.
Nó, nò; ho creya, m' enganyava; podéu mirar, no és en lloch.
(Lo Doctor dóna una mirada profonda á María com per penetrar si es que l' enganya, mira pertòt, y diu:)
Doctor.
Veniu ab mí; no hi ha dupte, ha fugit saltant per l'hort.
(Y se'n vá ab los sèus. Lo Rector que no respirava d'ansietat, vá á María, y, estrenyentli la má ab espansiò, diu:)
Rector.
¡Oh! ¡Gracias, gracias, María!
María.
¡Fill mèu!
(Mirant al cel y cayent desesperada en una cadira áhont lo Rector corra á consolaria, mèntres D. Lluís, qu' ha vist la clau á terra, diu, cullintla:)
Lluís.
(Vejam si puch jó.)
(Se'n vá. Lo coro d'escolans encara dura, y cau lo télò.)
FI DEL SEGÒN ACTE.