ACTE PRIMER
Reading edition
Sala blanca en la rectoria de Vallfogona. Quadros al oli, cadiras de baqueta, taulas de nouera tornejadas. Damunt la porta del fondo un quadro de Santa Bárbara; un fanal devant que 's puja y baixa; á la dreta del fondo una capella en forma de porta, que s'obra quant convé; al costat la entrada á una tribuna que dóna á la iglesia. Portas á cada costat, y, á la esquera, una finestra.
ESCENA PRIMERA.
MARÍA, ANJELA, BENET.
(La primera filant á la dreta, la segona filant á la esquerra, y, Benet, al fondo, vestit de escolá, arreglant lo fanal que tè baixát.)
María.
Densá que veig que millora lo senyor Rector, m'animo.
Anjela.
Jo també, perquè l' estimo.
María.
L'estimém y ell nos adora. Quant ton pare, qu' al cel siga, entre 'ls angelets y 'ls sants, me deixá aquí ab tres infants que qui sòn no cal qu' us diga, abatuda pe 'l dolor, ab tú, aquest y en Rafelet, moriam de fam y fret, quant vingué 'l senyor Rector. Ab mirada dòlsa y bona que ja 'm torná l'alegria: –Veniu– vá dirme– María; jo dech tenir majordona La misèria dú perills dels que jo us puch salvá encara, Vòs á mí 'm faréu de mare ; jo de pare als vostres fills.–
Benet.
0h! Sí; mes vos vá dí aixó perquè 's vá prendar de mi; jo anava per un camí quant troví al senyor Rector: "– ¿D'ahont ets, d'ahont véns, ahont vas? "¿Com te dius y ab qui t'estás? "–Sò de Tárrega, vaig á Verdú, "me dich Benet y no estich ab ningú. Com resposta tal sentí me volgué per escolá; vos vá vóure, us vá parlá, y vam vení á estar aquí.
María.
Vám venir, y ab tant bon cor nos ha cumplert sa promesa, que cap cor tè prou riquesa per pagarli tant d'amor.
Anjela.
Dèu en' sènt al cel li pagui.
María.
Y els anjelets.
Benet.
Ho farán mes aviát qu' ab mossèn Joan; aquest ja cal que s'amagui.
María.
¡Endavant… ja desgabellas!
Anjela.
Parla y no s'hi vol mirar.
Benet.
¡Donchs perquè 'm tè de deixar tant poch ví á las canadellas!
María.
Mossèn Joan es lo vicari.
Anjela.
¡Y es en tot tant bon subjecte!
María.
¡Y ens porta á tots tant afecte!
Anjela.
¡Y es per tot tant necessari!
Benet.
(Menos per estirá aurellas.)
María.
Respèctal bè y s'ha acabat.
Anjela.
Es un sant plé de bondát.
Benet.
(Pero vuit de canadellas.) Y, escoltéu, mare, ¿en Rafel?…
María.
¿Qué vols dir?
Benet.
¿Que no vè encara?
María.
Sembla, fills mèus, que… per ara…
Anjela.
A mí 'm fá está ab mitj recel.
María.
A mí no: mossèn Vicens se l'en vá emportar de criat á Madrit, y s'hi ha quedát per assumptos convenients.
Benet.
No á Madrit, á Saragossa.
María.
Mes, en tornant de Madrit, s'hi ha quedát pe 'l que t'he dit.
Benet.
¿Sabéu qu' es aixó? Una mossa.
Anjela.
¿Qué vols dir?
María.
¡Y ara, Benet!
Benet.
No hi há mes: que l'entabana alguna saragossana.
Anjela.
¡Heu vist plagot com aquet!
Benet.
Ballant ahí rams á plassa m' ho deya prou la María: –Si així no fòs, escriuria. ¿Per qué no escriu? ¿qué li passa? ¿Por ço es que 'l senyor Rector lo vá fè apendrer de lletra? ¿No sab que 's vá comprometre á escríurer si estava bó?
María.
Aixó penso, y, quant li dich, sempre 'm contesta:– María, esperéu… já vindrá 'l dia… calméu lo vostre fatích…
Benet.
¡Ah! bè, es clar; quant ell ho diu…
María.
Y ab ell bó y ben sá en Rafel, si tenim algun recel bè será sense motiu.
Benet.
Donchs si ab tots dos, com s'espera, surtím bè d'aquest martiri, arreplego 'ls caps de ciri, cerillas de candelera, d'enterros, de combregás… tot lo qu' hi há á la sagristia; l'adroguer me 'n fa en un dia un ciri grós com lo brás, l'encench á Santa Romana, m'abrasso ab la Catarina…
Anjela.
¿Qué dius ara?
María.
¡Desatina! ¿La bastera?
Benet.
¡La campana!
Las duas.
¡Ah!
Benet.
M'hi abrasso y, ¡nanch!
María.
Calléu. (Semblantli que la cridan.)
Benet.
¡Nanch!
María.
Calla.
Benet.
Tres batalladas y tot seguit repicadas; ¡na na na nanch!
(Ell repica depressa y Anjela riu mòlt.)
María.
¡Callaréu!
Benet.
¡Na, na, na, na, na!
Veu.
¡María! (Dins.)
María.
¡Ah! ¿ho veyéu? Ja m' ho ha semblát.
Benet.
¿Qué?
María.
'L senyor Rectò ha cridat. (Se 'n vá.)
Benet.
Jo…
Anjela.
Quietút, per si surtia.
ESCENA II
ANJELA, BENET, aviát EUDALT.
Benet.
Anjeleta. (Desprès de mirar per tota la escena.)
Anjela.
¿Qué?
Benet.
Quietút.
Anjela.
Si, ara que jo t'ho he dit. ¡Dèu mèu! ¡M' has dat un neguit!
Benet.
¿Perquè?
Anjela.
Perque ets un tossut. Sabs que tant pateix la mare perquè sempre está ab recel de que tant tardi en Rafel, y tú aquí parlantnhi encara!
Benet.
☀ Donchs perquè tarda á venir! Havém de fèr la comèdia…
Anjela.
La tragèdia.
Benet.
O la tragedia.
Anjela.
¡Oh! Es qu' ho has de saber dir.
Benet.
La tragedia que vá escriurer ja fá anys lo senyor Rectò, de Santa Bárbara. (Mòlt marcat.)
Anjela.
Aixó.
Benet.
Que hi há un paper que fá ríurer sense parar ni un instant…
Anjela.
Qu' es lo que fará en Geroni.
Benet.
Y en Rafel hi fá 'l dimoni y en Roch l'ánjel y jo 'l sant, y tardant tant lo traidor no s'enseja la trajedia, y 'ns quedém sense comèdia enguany per festa major.
Anjela.
¿Y donchs ara que hi vols fer?
Benet.
¿Jo? 'L que vulgan.
Anjela.
Doncas calla. Hi ha tenoras y la gralla y balléu si no pot sèr.
(Eudalt treu lo cap per la porta del fondo.)
Eudalt.
¡Psit! (S'amaga.)
Benet.
¿Qué? (¡Ay! tèns rahò. ¡Quín cap!)
(Perque al véurel se recorda de que tè un encárrech d'ell y cumplirlo encara.)
Anjela.
Benet; ¿ja sabs quin' hora es?
Benet.
Hora de contar dinés. ¿Que 'n tèns gaires?
Anjela.
No.
Benet.
☀ ¡Quí sab!
Eudalt.
¡Psit!
Benet.
¡Ja home! ¿Que no véus qu' ara comensava á dirho?
Anjela.
¿Qué parlas sol?
(Perquè ho sent y no véu á ningú mes que á n'ell, perquè Eudalt s'ha amagát.)
Benet.
No… res… miro…
(Dissimulant)
Anjela.
Crech qu' ets plaga y no t'ho creus.
Benet.
Donchs, tornant á lo que deyam. ¿Qué li dich á l'Eudalet?
Anjela.
¡Que… no puch! (Dolentli mòlt.)
Benet.
Quedará frét.
Anjela.
Que, si li he fèt mal, no ho creya. Calmi donchs lo sèu neguit ja qu' en vá per mí 'l tindria.
Benet.
Vejesses com passa 'l dia, li deyas, sí, tot seguit. No es curt de vista, y fá ulleras; está groch, y no es safrá, tè gana, y no vol menjá, y, essent rich, vá sempre enrreras; y home que no está trempát tenint salut y dinés, y gana y tot lo demés, ó está boig ó ennamorát.
Anjela.
¡Mes, ay de mi! ¿Qué dech fer si, haventne fèt prometensa, ó al cel tinch de fer ofensa, ó del Senyor tinch de ser?
Benet.
¿Y si ell ara entrès aquí?
Anjela.
Ni tant sols l'escoltaria y aquí sol lo deixaria, perquè 'm toca ferho així. Altres cops ell ho ha probát y ja sab que aixís ho he fèt.
Benet.
Es que diu que tè un secret que á tú sols pot ser confiát.
(Eudalt guaita pe 'l fondo.)
Anjela.
¿Mes, no ha pensát?…
Benet.
Qué diré?
Anjela.
Mes si…
Benet.
Sigas apiadada…
Anjela.
Donchs…
Benet.
Per última vegada.
Anjela.
Que vinga… l'escoltaré.
Benet.
¿De debò?
Anjela.
Sí.
Benet.
¡Eudalt!
(Eudalt ha entrát quant ella ha dit "que vinga" y quant Benet s'ha girát á cridarlo cap al fondo, ell ja li respon al costát, sorprenentlo á n' ell y á Anjela.)
Eudalt.
¿Qué vols?
Benet.
¡Bó!
Anjela.
(¡Ell!)
Benet.
¡Fonoll! ¿Ja has entrat? ¡Si qu' ho has sentit aviat!
Eudalt.
(Vès y dèixans aquí sols.)
Benet.
Tú m' has dit que si ho lograva…
Eudalt.
Te diria hont es lo niu de rossinyols. Prop del riu.
Benet.
¿Al roure? (Com endevinantho.)
Eudalt.
Sí.
Benet.
M'ho pensava.
(S'en vá, content, pe 'l fondo.)
ESCENA III.
EUDALT, ANJELA.
Eudalt.
Al fi ho he pogut lograr! (Ab amargura.)
Anjela.
Eudalt
Eudalt.
¡Oh! ¡Quanta amargura per alcansar la ventura de poderte un xich parlar! ¿No pots dirme perquè may senttrme un instant volias?
Anjela.
Perquè, al sentirt', m'entristias lo cor umplintme d'esglay. ¿Qué treyém de ennamorarnos si no 'ns podém estimar? Aixó, Eudalt, es fernos gruar l'amor que no podem darnos.
Eudalt.
¿Mes, per qué així? ¡Válgam Dèu! ¡Al pensarhi 'l cor se 'm glassa! Quasi bè ab rés del mòn passa lo que passa ab l'amor mèu. ¡Tení una planta, regarla, cuidarla sempre ab amor, y aixís que vá á donar flor ó vá á fer goig, arrancarla! ¡Sentí 'l pagès lo consol de una pluja, y, quant ja veja l'ennuvolat que goteja, de cop torná á surti 'l sol! ¡Oh! No pot ser. Tú has fèt créixer l'amor y l'has de guardar. Si l'havias de matar no l'havias de fer néixer.
Anjela.
Allavors era mòlt noya y prou bè no ho comprenia; y jo jugava y corria, sense pensar, com baboya. Vaig sentir qu' alló era amor, me vaig trová ennamorada, y,– Anjela, vaig dí, ets honrada; parlemne al senyor Rector,– y, determinantme al moment en que comensá á sentirme –Calla, Anjeleta, vá dirme, tú tens de entrar al convent.– Y com sentint la fredor ja dels ferros de la reixa, sens ecshalar ni una queixa, vá gelá això 'l mèu amor.
Eudalt.
¿Y podrás deixarme?
Anjela.
'M crida lo mèu cor sempre que no; mes diu lo senyor Rector que en aquest mòn tot s'olvida.
Eudalt.
¿Y es cert?
Anjela.
Com Dèu es al cel!
Eudalt.
¡Allavors si jo pregava, y lo vot se 't dispensava, fòras mèva sens recel!
Anjela.
¡Oh! ¡Eudalet, ab tot lo cor! Com t'ho he dit t'ho dich encarara: alcansa 'l sí de la mare, logra 'l del senyor Rector, y serè tèva al moment, com fóra tèva tancada, sino que, allavors, guardada me tindrias al convent.
Eudalt.
¿Recordarás lo qu' has dit?
Anjela.
Y t'ho he dit surtit del cor.
Eudalt.
Donchs veurè al senyor Rector, y tot avuy s'ha finit. Mes si, perque ell s'hi negués, tu á 'n al convent te tanquesses, no 't pensis, per mes que fesses, qu' allí la pena 't deixès. Sentirias la campana qu' á resar y al prech invita, y 't creurias qu' á la cita, de prop la font te demana. Veunas en lo desfet plor que 'l tèu cor besaria, las gotas d'aiga qu' un dia regalimá 'l cantiret. Te semblaria, si al cor algun capellá resava, que jo corrandas cantava á la finestra del hort, y quant ton afany veuria per aumentá 'l tèu desvari, fins en los grans del rosari las mòras que jo 't cullia, y mòn plor en las rosadas, y ma veu en los remors, y ma sombra en las foscors de las nits poch estrelladas, per apurá 'l tèu torment, quant guaitarias un dia darrera la gelosia, que dóna al hort del convent, me veurias passá á mí, dant lo bras á una estimada, sentint com ennamorada…
Anjela.
¡Oh! ¡No per Dèu!
Eudalt.
¡Oh! Donchs sí.
Anjela.
Que no ho sápiga si acás!
Eudalt.
¡Sempre!
Anjela.
¡May!
Eudalt.
Y cada dia…
Anjela.
No, per la Verge María!
Eudalt.
Doncas, mèva, ó tú ho veurás. (Se'n vá.)
Anjela.
¡Oh! ¡Alabát sia Dèu! Ho vol lo senyor Rector, y la mare. No tinch cor per contradí 'l parer sèu.
ESCENA IV.
ANJELA, MARÍA, RECTOR.
Rector.
"No es menester que digáu "de qui sou mas alegrias, "que bè 's coneix que sòu mias, "ab lo poch temps que duráu.
María.
¡Bo! ¿Ja 's comensa á entristir?
Rector.
¡Oh! No; si ja m'ho pensava. Un clavell que ennamorava, just se comensava á obrir, y, veyentlo, vaig pensar…
María.
Tanquém aixó: fá un xich d'aire… (La finestra.)
Rector.
Encara no s'ha obert gaire: demá 'l podrem arrencar, y olorarém lo primer clavell qu' ha exít al jardí. Hi baixo aquest dematí, y… robát.
(Anjeleta, qu' ha sentit lo principi de la escena ha anát a buscar al altaret un jerret ahont hi ha un clavell)
Anjela.
¿Aquest potsè?
Rector.
¡Ay, ay!
María.
¡Oydá!
Rector.
¿Ets tú, Anjeleta?
Anjela.
Bon dia, senyor Rector. ¿Qué tal? ¿Se trova millor?
Rector.
(Acariciantla.) Millò, millò, aixerideta. (Ella li besa la má) Vaja, Dèu te fassa bona.
María.
¿Donchs tú has trencát lo clavell?
Anjela.
He pensát lo mateix qu' ell.
Rector.
Y has pensát com una dona.
Anjela.
He dit:– Llèvat dematí y fás aquesta bon' obra; perquè es lo primer que s'obra, aquest any, á n' al jardí.
Rector.
Dèu vos ho pach: sòu tant bonás que, jo ho penso cada dia: l'Anjeleta y la María, sòn dos ánjels, no sòn donas.
María.
¡Anem, anem!… Tanca alló.
Anjela.
¿La porta?
María.
Sí: fá un xich d' aire, y encara no convè gaire. (Anjela la tanca.)
Rector.
¡Cá, cá: ara ray! Ja estich bó.
María.
No hi fá res: vè acanalát, y, si ara se'ns costipès y un altre cop recaigués…
Rector.
Ni menos may hi he pensat.
María.
¡Oh! Perquè 's veu las aurellas. (Pausa.)
Anjela.
¡Ah! Si, si, ara gracia á Dèu….
María.
Dèu ha escoltát lo prèch mèu.
Rector.
(¡Quí ho pogués créurer com ellas! ¡Pobra dona! ¡Si sabia que porto la mort aquí!)
María.
Re ho diu mes que 'l sèu jardí, que s'ha fet tot alegría: Las flors tenen mes color, com dihent:– Podém animarnos que ja tornará á regarnos, aviát lo senyor Rector. ¿Y els aucells? ¡Quina palestra! Crech qu' avuy un rossinyol, deya ab goig á un raig de sol, qu' entrava per la finestra: – ¡Eh! ¡Que jo canto y tú no! – ¡Eh! Que jo hi entro, 'l sol deya. ¡A fé ho semblava! Y jo reya de que á mí 'ra semblés aixó. L'aigua cristallina y pura, – ¡Noyas!– Ha dit á las flors, No siguem menos.– Y olors nos enviava ab sa frescura. La cadarnereta nostra, dintre la gavia cantava, y, á tot aixó, contestava: – Gracias, gracias. De part vostra. La calandria ho sent, tè rabia y diu;– ¿Sí? Veurás, espera.– Y vinga ab la cadarnèra, de la figuera á la gavia: – ¡Ey! Vos que sòu de la casa: ¿Com li va al senyor Rector? – Gracia á Deu, un xich millor. – ¡Com que 'l metje no era un ase! – L'ha curát Nostre Senyor: – ¿Y tindrá salut?– ¡Y tanta! – ¿Y 's llevará?– Aquest matí. Diu això, y… ¡Paraula santa! ¡Vinga olò y canta que canta, tots los aucells del jardí!
Rector.
¡Oh! Mòlt bè, mòlt bè, María.
María.
No sè si es cert que passava: mes com hi ha mòn ho semblava, y umplia 'l cor d'alegria.
Rector.
Mes anant á un' altra cosa. ¿Lo senyor Doctò, ha vingut?
María.
Encara no haurá pogut, perquè visita á la Rosa.
Anjela.
Quín senyò 'l senyor Doctor!
Rector.
¡Quant ha entès tant lo mal meu!
María.
No he vist saber com lo sèu.
Rector.
Per çó es mòn amich millor.
Anjela.
Lo qu' estranya mes tothom es qu' estiga en aquest poble, 'sent tant sabi, rich, y noble, un dels metjes de mes nom.
María.
Sa mercè 's trovava encara á Madrit, quant vá venir, y, al venir, tothom va dir: –Això deurá ser per ara. Dú una malalta, s'afanya per si un bon remey li trova, y vè á mirar si li prova l'aire d'aquesta montanya.– Això créyam, quant, tot d'una, compra 'l mas d'euras, y 's diu que, no sè per quin motiu de desengany ó fortuna, havian determinát lo Doctor y la malalta, buscar la calma que 'ls falta, en aquesta soletat. ☀ ¡Rich y metje de tant nom dels personatjes mes alts, no visitará malats! ¡Clar que no!– vá dir tothom. Quant, al sè al dia següent, se sab pe 'l poble la nova de que, si un malalt se trova, ☀ lo cridi á n' ell al moment. vá se estimat deseguida, no hi ha qui no dès la vida per defensar lo sèu nom. L'han fet cap de somatent, síndich de la confraria del Carme, y, en Pau María, parlant ahí ab en Climent, deya qu' encara no sab ni un sol home, que, si ell diu que 's tirhi de cap al riu, no se 'n hi vagi de cap.
Anjela.
¡Y que no siga ditxòs, sabent qu' aixís se l'estima!
María.
¿Qué tè qu' així 's desanima?
Rector.
Per mi, un secret dolorós. Vos sabeu que la malalta, s'ha sabút ja que l'hi es filla.
María.
Per ánjel, ni el ser sencilla, ni el ser bonica li falta.
Rector.
Mes li falta 'l goig del cor. ¿Per qué aquella palidesa, que la cubreix de tristesa, igual qu' al senyor Doctor? Aquí tothom sab la vida de pare y filla, y ningú pot pensá 'l motiu segú, que 'ls la fá tant entristida. Desprès de missa major, ahont, veyent una endolada resant sempre ajenollada, veyéu prop d'ella 'l Doctor, ja en lloch mes, per cap motiu, se la veu, si, per fortuna, en 'sent nit, no surt la lluna, platejant l'aigua del riu.
María.
Y ningú ha pogut saber si es donsella, si es casada, com es qu' aixís vá endolada, no gosant may un plaher…
Rector.
Ni 'l per qué d'aquest pesar, per desconegut motiu, que la dú á plorar al riu, mirant sempre cap al mar. Mes, si ell es metje del cos, jo ho sò del ánima, y vull arrancar, al sèu orgull, aquest secret dolorós.
María.
¡Ben fet!
Rector.
Avuy déu venir, per donarme á mí un consell: vejam si desprès jo á n' éll puch calmarli aquest sufrir. Avuy ho sabrém.
María.
¡Ben dit! Y ara lo senyor Rector pendrá 'l caldo. ¿Eh? Si senyor.
Rector.
¿Voléu dir?
María.
¡Bah! Tot seguit. Una tasseta á las déu, y desprès la medicina. ¿Oy que si?
Rector.
Bè.
María.
Noya, vina.
ESCENA V.
Los mateixos. BENET.
Benet.
¡Ay! ¡Mare, mare, corréu!
Anjela.
¿Y aixó?
(Benet vol parlá y no pot perquè está esbufegant.)
María.
¿Y ara?
Rector.
¿Y donchs?
Anjela.
Qué't passa?
Benet.
¡Ay! ¡Com qu' he corregut tant!
María.
Séu.
Benet.
No
Rector.
¿Per qué?
Benet.
Es una cosa que fá de mes bon contar, si un s'está dret.
Anjela.
Vejám.
María.
Digas.
Benet.
M'estava prop del rieral arrancant mòras del marje, quant, tot plegat, Toot… ¿Qué hi ha? Veyém una polsaguera que vè com un nüvol blanch, se senten gossos que lládran, s'ou lo galop d'uns caballs, arriva al fi al devant nostre, y, just s'han vist al devant, quant ja m'han caigut las mòras y el cistellet, d'encantat. ¡Quínas cordadas de gossos! ¡Quín bè de Dèu de caballs! ¡Quíns poms daurats las espasas. y, ab la sol, quin brillejar! Cinters y plomas los amos, acer y cuiro 'l caballs, galons y franjas los patjes, y á peu, pe 'ls gossos, los criats. Passant corrent, jo 'ls segueixo; corren ells mes, dochs jo tant, entrém á dintre del poble, parém devant del hostal, demanan la rectoria, los dóna senyas en Pau, jo, qu' aixó sento, aquí corro; d'aquí una estona vindran, paréu los llits de la sala, poséu llansols de lli blanch, tiréu espígol per terra, feu xocolate ab sacalls, y no us descuidéu, de tréurer pá blanch avuy per dinar, qu' aquets senyors qu' ara venen, ab tants cinters y plumalls, ab tants llebrers y tants patjes, y ab tants belluts y brodats, si no sòn reys ó bò princeps…
María.
¡Ja sè que sòn: comediants!
Benet.
No, dona, no: sòn marquesos. Quant han entrat al hostal, no han tingut gota de gana. ¡Vés si seran comediants!
Rector.
¿Y tú estante allí á la vora, no has sentit lo nom de cap?
Benet.
El de l'un, que 's diu D. Lluis, y el del altre que 's D. Joan.
Rector.
¡D. Joan Lasserna!
Benet.
M'ho sembla.
Rector.
¡D. Lluis Miralta!
Benet.
Encertat.
Rector.
¡Oh! ¡'Ls mateixos!
Anjela.
¡Y donchs!
María.
¡Y ara!
Rector.
Sòn los dos amichs mes lleals, qu' á Madrit van protejirme contra envejosos malvats. L'un es aquell que vaig dirvos que, si 'm vejesseu finar, li enviesseu los mèus versos.
María.
¡Ah! Si; D. Joan; es vritat.
Rector.
Sòn duas personas dignas.
Benet.
¡Si; si, portan uns criats!
Rector.
De sentiments generosos.
Benet.
¡Si! ¡Si portan un caballs!…
María.
Calla.
Benet.
Bè; mes si jo callo no diré res.
Rector.
Al instant Benet, vès, y, de seguida, digas que hi vas de ma part, y que joyòs los espero per darlos, fort, un abrás.
Benet.
Y tú posa aquella bánova, que vares fè ab farvalans.
María.
Aixó no sòn cosas tèvas.
Benet.
Los cobrellits de domas.
Anjela.
Si, si, home; tot lo que vulgas.
Rector.
Mes, ans que tot, al hostal.
Benet.
Las coixineras ab puntas. (Anant y venint.)
María.
¿No vols fè 'l que t'han manát?
Rector.
Qu' aquí 'ls espero y que vingan.
Benet.
Ni 'l temps de girá 'l missal. (Se 'n vá.)
María.
Valgam Dèu, quina alegría!
Anjela.
Veu caballers y caballs, y no sab ja l' que li passa.
Rector.
Vaig á véurerl's arribar. Prepareuho tot, María, perquè 'ls vull rébrer com cal.
María.
Deiximho tot pe 'l mèu compte.
Rector.
M'han dat un goig del mes grans. (Se'n va.)
ESCENA VI.
ANJELA, MARÍA.
María.
¡Ay! ¡Jo 'm moro d'alegria!
Anjela.
¿Y aixó, mare? ¿Qué teniu?
María.
Véurerl' mort y véurerl', viu, en tant poch temps! ¡Quí ho diria!
Anjela.
Ja ho podéu dí , es una sort qu' á fé no me la esperava.
María.
Véurerl' viu quant jo contava que 'l deuriam plorar mort! Sols una cosa á 'n al dia, me dóna un xich de inquietút.
Anjela.
¿Y es?…
María.
¿Com es qu' ab la salut no l'hi ha tornát la alegria? ¿Com es qu' ara, cada estona, com abans jo 'ls hi he sentits, no ix ab aquells acudits, del rector de Vallfogona? Aquells versos que vá escriurer á la Josepha gravada, dientlhi: "mossa corcada, bresca sens mel…"
Anjela.
¡Que vaig riurer!
María.
¿Te 'n recordas?
Anjela.
Lo mateix que si 'ls estès sentint ara. ¡Y ella hi vá posá una cara!
María.
¡Oh! Es que n'hi vá dir un feix: "Formatje ullat, gelosia,.. Mes, á mí, per agudesa, que vá deixarme sorpresa, la que vá tenir un dia. Lo senyor bisbe, creyent que fóra mes ben mirát, passá un' ordre pe 'l bisbat, manant qu' era convenient, per evitar los estranys recels de certas personas, qu', al menos, las majordonas, tinguessen uns quaranta anys; y el senyor Rector, qu' encanta per acudits , obehint, diu:– Duas noyas de vint, y, dos per vint, fan quaranta.
Anjela.
¿Y vá tenirlas?
María.
Ni un' hora. Com qu' aixó ho vá fer no mes per fer la broma , desprès ni váren venir de fora.
Anjela.
¡Ja, ja! (Rient molt)
María.
Y aquets acudits sòn tant d'ell, quant pot tenirlos, que fins que torni á sentirlos, no 'm passaran los neguits.
Anjela.
No crech que ningú ho logrès; l'han mort envejas y orgulls.
María.
Li ballarem l'aiga al ulls, y vejam qui podrá mes.
Anjela.
¡Oh! ¡Si 's tingués la fortuna de tornarli la alegria!…
María.
N'hi darè una cada dia. Mira, avuy ni darém una.
Anjela.
¿Y li darém vos y jo? (Joyosa.)
María.
Tú sabs bè lo complascent qu' ell te veurá entrá al convent. Donchs demli gust en aixó. Jo ho tinch ja preparát tòt; ja he vist la mare abadesa, y avuy li dem la sorpresa sens qu' ell ne sápiga un mòt.
(Anjela plora.)
¡Ay, ay! ¡Bo! ¡Y aixó! ¿Has plorát?
Anjela.
No… no… mare… Es… de ventura.
María.
Si siguès plor de amargura…
Anjela.
No, mare, no: no es vritat. ¿A vos vos agrada?
María.
Si.
Anjela.
¿A n' ell li agrada?
María.
També.
Anjela.
Féu, donchs, lo qu' havéu de fè sense pensar per re en mí. Si 'l mèu pló aconsola á algú, sempre 'ls ulls tinga plorosos! Jo… vos vull á tots ditxosos.
ESCENA VII
ANJELA, MARÍA, EUDALT
Eudalt.
'Sent infelissos jo y tú.
Anjela.
¡Eudalt!
María.
(¡Ell!)
Eudalt.
Si, jo, María: jo que vos ho vinch á dir. Vos la porteu á morir darrera una gelosia. Per dáus gust, diu que 'l convent es per ella la ventura, y no es cert; es la amargura, la desditxa, y lo torment.
María.
¿Y vols qu' ella puga així, disgustar ab tant mal cor, á mí y al senyor Rector?
Eudalt.
Ella vos ho podrá dí.
María.
¿Vols matá á la tèva mare?
Anjela.
¡No, mare, no! S' ha enganyát; hi vaig… per ma voluntat.
Eudalt.
¡Anjela! (Desesperát, contenintse.)
María.
(A Eudalt.) Ho has sentit ara. Y, ja que tant desatina lo tèu cap, per aná aixís, posant sempre en comprimís á una pobreta fadrina, te diré que no tínch cor tant desenganyát encara per forsar, com mala mare. de l'Anjeleta la sort. Que si bè 'l no entrá al convent mòlt disgust me causaria, jo á tot me resignaria abans que fè 'l seu torment. Mes, ja que li plau á n' ella, y ho vol lo senyor Rector, y aixís jo deixo, á ma mort, assegurada sa estrella, per mes que tè 'n fassis creus, ta passió guardat entera, perquè, aquesta, es la darrera vegada qu' aquí la veus.
Eudalt.
¡María!
María.
Heréu ben honrat y el mes rich de la vorada, pots trová un' altra estimada.
Eudalt.
¡Anjela! (Com dihent: "¿No sents que 'm diu?")
Anjela.
¡Eudalt!
María.
S'ha acabát. (Enèrgica.)
(Y, separantlos, se 'n dú á sa filla per una porta lateral.)
Eudalt.
¡Oh! ¡No pot ser! ¡No pot ser! Jo veuré al senyor Rector y ell no tè tant negre 'l cor.
(Pausa. Vá á entrar per una porta quant tot de cop senyalan missa, y, aturantse, diu:)
Anem á missa, primer. (Se'n vá.)
ESCENA VIII.
BENET, D. JOAN, D. LLUÍS.
(S'ouhen, ja abans d'entrar, grans riallas de tots tres.)
Joan.
¡Miréu, lo sagristá, quina agudesa!
Lluís.
Com que la tè 'l Rector, se li encomana.
Joan.
¿Y promesa 'n tens cap?
Benet.
Una campana qu' á tot millò 'm respon qu' una promesa. Així á n' al campanar s'está bufona ahont sempre un repicò, ó un toch demana, y, cada giravol, que dóna ufana, per sè útil, ó fer bè, sempre me 'l dóna. Vol ella distingirse de la dona qu' enrahona per res, y, si á la plana sa veu arriba, may la senten vana lo poble y tot l' entorn de Vallfogona. Senyala á missa, al apuntar lo dia, me toca á somaten, per salvá al poble, repica á festa, com un nin podria, repica rematada, ab afany doble, y avuy repicará, ab doble alegria, per repicá al honor de gent tant noble.
Lluís.
Mòlt bè.
Joan.
Mòlt bè, escolá.
Benet.
Campaner siga.
Joan.
Donchs sigas campaner ja qu' ho demanas.
Benet.
Com jo 'l qu' estimo mes sòn las campanas campanè y no escolá, vull que se 'm diga.
Joan.
Bè de la musa aprens del gran García.
Benet.
Mes aviat li pendria de la mòssa, qu' una 'n sol confessar que fá gran tòssa y com per tocá á foch m'hi abrassaria.
Joan.
¿Déu ser, doncas, al menys, que tú llegeixes versos y rimas que 'l Rector te dóna?
Benet.
Y de memòria 'ls dich per Vallfogona.
Lluís.
Com ara 'n dirás un dels que coneixes.
Joan.
¡Tant sols sia un sonet!
Benet.
No puch servirvos.
Lluís.
Per riurer un xiquet.
Joan.
¡Jo abans ja esclato!
Benet.
¿Voléu ara un sonet? Vaig, donchs, á dirvos aquell en qu' ell mateix fá sòn retrato, y á dirli que ja tè 'l gust de tenirvos. Sonet ahont se retrata 'l bon Garceni,
Joan.
Escolteu y veureu lo sèu ingeni.
Benet.
"¡Oh! tú, que de Cervera á Barcelona "en rocí ó á talo passas ta via. "no la acabes sens véure al bon García "mòlt reverent rector de Vallfogona. "Si 'l vols conèixer, mira una persona "de ben disposta y pròpia cimetria, "barbí-vermell, dolsa fisonomia, "ras de topeto, barbas y corona. "Ni hipócrit ni profá; alegre y grave; "no presumit y entès; sabi y poeta; "en tot mòlt asseat; de raro ingeni. "En suma: en véurer un que no s'alabe, "ni fá en vidas agenas lo profeta, "admira l' y venera l' per Garceni." (Se'n vá.)
ESCENA IX.
D. JOAN, D. LLUÍS.
Joan.
¡Ja ja ja ja!! ¿Heu vist l'ingeni que 'l rey Felip vá premiar? Musa de bosch jo 'n diria.
Lluís.
Discreta á mi m' ha semblat.
Joan.
¿Que vos ha semblat discreta?
Lluís.
Ja sabéu qu' aixis m'apar.
Joan.
No 'n parlem mes, bon Miralta, pe 'l' bè de nostra amistat, y á vos vos convé la meva si á mí la vostra 'm compláu.
Lluís.
(Sempre així; sempre humillantme, pera posarse ell mes alt. Bè fás encara; aprofitau perquè se t'acaba aviát.)
Joan.
¿Déyau que parlar debiam?
Lluís.
De qu' heu de dir vostre plan. Me demanéu que tot d'una me 'n vaje ab vos á cassar, dientme qu' aixís interessa á vostra tranquilitat, y en lloch, 'sent á Barcelona, d'anar al certamen real, qu' en Madrit vá á obrirse prompte, aquí hem vingut, tot cassant, ahont per ningú sabrem novas de lo que passe allí dalt.
Joan.
Las sabrem perquè, aproposit, tinch qui esta allí vigilant ab ordre de que, quant sápia sobre lo certamen real, nos ho escriga á Barcelona, d'ahont un propi 'ns ho dura; encara que… tant lo premi sè segur qu' haig de guanyar, que ni que res me 'n diguessen me tindria en ansietat.
Lluís.
(Aixó fóra si jo ab manya no m'hagués sabut portar.)
Joan.
Visqueu donchs sense cuidado.
Lluís.
¿Y no 'm diréu vostre plan?
Joan.
Es tant sencill de compendrer com poguéu imaginar. La Inquisició busca indicis, la justicia 'n tè algun já; y jo, mirant si asseguro el que no 's suspiti may de ma persona, lo medi qu' he trovát mes natural ha sigút una vuitada vení ab lo Rectò á passar.
Lluís.
¿Y si ha llegit las poesias ab que l'esteu disfamant?
Joan.
No hi ha por; n' he donat pocas perquè hagin aquí arribat.
Lluís.
¿Sabéu, D. Joan, que, si ara parlant vos tinch de ser franch, ben de debò per vos sento l'haver á tant arribat?
Joan.
Prefeririau sens dupte que vos seguís humiliant? ¿No recordéu ja 'l certamen? ¡Devant del Rey! ¡A1 devant de tants cavallers y damas de la noblesa mirall! ¡Devant la Reina mateixa! Ell plé de glòria, triunfant… ¡Y pensar qu' un de nosaltres hauria estat lo premiat á no ser ell!… ¡Oh! ¡La ira m' ecsita, al pensarhi, tant, que, si lo de Saragossa fos precis torná á intentar, altre cop ho intentaria y altres mil, pera venjarm'!
Lluís.
¡Oh! ¡La enveja! Si la enveja no fès al home tan baix!
Joan.
¿Y vos creyéu qu' es la enveja lo qu' á mí m'ha fet venjarm'?
Lluís.
Si D. Joan.
Joan.
No: es la ira, l'odi, al véurerm' prostergát, contra aquesta sort infame que fá enfonsar lo que val y aixeca á n' á qui, sens mèrit, may tindrá un lloch al Parnás.
Lluís.
Mes conteníuvos al menos si hem de finir lo pactat.
Joan.
Procuraré tant com puga.
Lluís.
Y perdonéume 'l ser franch.
(Assentats un á cada costat.)
Joan.
Avuy ab vos dech salvarme.
Lluís.
(Avuy de tú 'm puch venjar.)
ESCENA X.
D. LLUÍS, D. JOAN, lo RECTOR.
Rector.
¡Oh! ¡amichs mèus!
Joan.
¡Doctor García!
Lluís.
¡Mossén Vicens!
(Grans mostras d'amistat.)
Rector.
¡Tant favor! ¿Com esperar tal honor per ma pobra rectoria? ¿Com pensar que sas mercès…?
Lluís.
Havém deixát al hostal patges, criats y falconers, y, al punt, amíchs verdaders, cap á casa l'amích lleal.
Joan.
Poch vos debiau vos créurer…
Rector.
¡Oydá, oydá! ¡Aquestos senyors me dispensan massa honors!
Joan.
Tot per tornarvos á véurer.
Rector.
¿Y el bon Lope?
Joan.
Treballant en "La estrella de Sevilla,"
Rector.
¿Tindrá, donchs, un' altra filla?
Joan.
De las mil no está distant.
Rector.
Quín geni!
Joan.
Assombra.
Rector.
¿Y Quevedo? ¿Está sempre tant xistòs, tan agút y sentenciós?
Joan.
Cada vers que canta 'l credo.
Rector.
¿Y Góngora y Calderón? y tots, en fi?
Lluís.
Treballant per las festas del infant.
Rector.
Que crech que ja lluny no son. ¿Y el Rey?
Joan.
Parlantnos de vos cada vegada que 'ns veya.
Rector.
Sempre ha tingut la taleya de sè ab mi tant bondadós.
Joan.
Y estrany es, en veritat, qu' ab lo talent y lo geni qu' adornan al bon Garceni, no haguéu sos prechs escoltát. ¿Si 'l desitj de glòria us mou com la cort no vos agrada?
Rector.
Hi he estat sols una vegada y ab una n'he tingút prou. Aquest cel es mes per mi y es mes per mi aquesta terra. ¡Lo collat! ¡lo prat! ¡la serra! ¡No sabeu qu' es viure aquí! "Puig, soletat apacible, "estich fet un rossinyol, "me regositjo en tos brassos; "te vull cantar mil amors."
Joan.
La recordo: si, Garcia. ¿Li heu sentida recitar?
Lluís.
No.
Joan.
¡Oh! Donchs l'havéu d'escoltar. Es una bella poesia.
Rector.
¡M'ecsalta tant de favor!
Joan.
Jo us la llegiré desprès y, de las d' ell, veuréu qu' es la que tè mes gran valor. –Mes anant á un altre objecte, ja qu' ell aquí 'ns ha portat. ¿Lo grave mal qu' heu passat, de quina causa es efecte?
Rector.
(¡Que no la sápigan may!)
Joan.
(Probem aixís si suspita.)
Lluís.
(Cinisme, á fè, 's necessita.)
Joan.
¿Un aire?
Rector.
Crech que l'esglay del disgustos que 'l favor del rey me vá ocasionar; mes ja ans d'ahí 'm vaig llevar y 'm sento ja ab mòlt valor.
Joan.
¿Y ab tota aquella alegria que tant en vos encantava?
Rector.
Ja no fóra la mar blava ni lo sol encès de dia. La fama aixís ho pregona y… ¡jo sufrir! Res d'aixó. Jo haig de fer riure, jo sò lo rector de Vallfogona. Es un contracte qu' ha fet lo mòn ab mí, desde 'l dia en que, per darli alegria, li escrigui 'l primer sonet. ¿Si ha estat fins ara distret abm a musa juguetona, com tot d'una se li dòna dol y pena? ¡Bò! ¡Y aixó! Jo haig de fer riurer, jo sò lo rector de Vallfogona. Dolor que tinch per plorar may en ma cara se pinta "perquè una gota de tinta "no torna negra la mar. Jo sols dech riure y gosar, jo la dech dir cada estona, y, encara que 'l mòn me dóna tot lo fel de sa amargò, jo dech fer riure… jo sò lo rector de Vallfogona. ¡Ahont tothom hi vè á gosar qué hi fa un' ánima entristida! Si es un ball pe'l mòn la vida, som al ball y hem de ballar. Y balla sense parar, y treu dansa cada estona, y, per mes que la minyona no agradi á n' al balladò, jo hi dech ballar, perquè sò lo rector de Vallfogona. Y, en ball tan halagador, qu' alaban mil y mil bocas, si uns hi ballan rams y cocas, jo hi ballo trossos del cor. ¿Tens camas? Ets ballador. ¿Tens llabis? Riu una estona. Jo ho tinch y l'ordre se 'm dóna, y, puga l'ánima ó no, jo hi ballo y rich, perquè sò lo rector de Vallfogona. ☀ Y no puch contar flagells ni amargura de cap mena, y si vull contá una pena l'haig de guarní ab cascabells. Y riuhen joves y vells, y riuhen mare y minyona, y encara que cada estona me senti al cor la fiblò, jo haig de fer riure… jo sò ☀ lo rector de Vallfogona. Y haig de fer riurer, sentint, y haig de fer riurer, parlant, y haig de fer riurer, plorant, y haig de fer riurer, sufrint, y haig de fer riurer, morint, si ab ma mort passan la estona, y, si, mort, la mort no 'm dóna per fer riure una invenció, creurán que, mort, no só jo lo rector de Vallfogona.
Joan.
Oh! mòlt bè, mòlt bè, Garcia!
Lluís.
Sempre agut y sentenciós.
Rector.
Y, descansant així 'ls dos en que hi ha d'havé alegria. sabreu desd' ara qu' aquestas són vostras cambras, y, aquí, per descansá ó per dormí, podeu entrá; já estan llestas.
Joan.
Donchs del permís usarém que 'ns donéu, y, mentrestant, la poesia, en un instant, D. Lluis y jo llegirém.
Rector.
Me dispenseu massa honor.
Joan.
Mes mereix la vostra oferta.
(Lo rector obra lo porta lateral.)
Rector.
Ja teniu la cambra oberta.
Lluís.
Oberta…
Rector.
Com lo mèu cor.
(Apretantlos las mans los acompanya fins que desapareixen.)
ESCENA XI.
RECTOR.
¡Oh, llas de la amistat! Que rich t'ostentas quant passas per unir cors tant hermosos, de l'un al altre, y purs, y generosos, al món com bon exemple los pressentas. Per nostra desventura en vá ho intentas ab vils y miserables envejosos, puig, quant mes junts están, mes recelosos lo sèu despit y s'amargura aumentas. Ja, donchs, que, de tants homes con fins ara m'ha fet conèixer la fortuna mèva, aquets sòn dels millors, la sort avara no 't trenqui, ¡oh llas! ja qu', ab la forsa tèva, aquestas duas flors lligas encara á la amistat, que 'l cor guarda com sèva.
ESCENA XII.
Lo RECTOR, lo DOCTOR.
Doctor.
¿Donéu permís?
Rector.
¡Y el demana lo senyor Doctor! Avant.
Doctor.
Dèu hi sia.
Rector.
Y acompanyi á n' al mèu amich mes lleal
Doctor.
¿Com vos trovéu?
Rector.
(Dantli 'l pols que 'l Doctor pren.)
La millora deuréu coneixe al instant.
Doctor.
Lo mèu saber aquí acaba; ara 'l cel disposará. He aturát la mort de prompte; mes ella á dins vá minant. Volia, com ja vaig dirvos, guardar pera tal estát qu' esplicarvos y conmóureus no pogués fervos cap mal. Avuy ha arribat lo dia, y, puig aquest es l'instant, espliquéu tot quant fins ara vos havia jo privat.
Rector.
¡Aquesta set que no 'm deixa…!
Doctor.
(L'ardor que l'está cremant.)
(Lo Rector beu y desprès s'assentan.)
Rector.
Quant de desde Barcelona á Madrit la cort torná, recordant lo rey mos versos me vá ordenar qu', al instant, anès á aumentar dels poetas l'estol que 'l volta ab afany, y en Madrit vá sè 'hont, un dia, passejant tot sol pe 'l camp, de cap damunt d'una pedra, te veig dormint á un infant, y un sacerdot venerable que, mirantlho, vá esclamar: – O es el muchacho de bronce, ó la piedra es lana:– quant sentit per mi aquet concepte vaig al moment contestar; sorprenentlo: –¿Qué mas bronce que no tener años ònce, (com era així), y que mas lana que no pensar que hay mañana? Queda 'l sacerdot parat; Sent aixó y – ¡Vos sois García!– diu –y m' abrassa al instant. – Jo– ¡y vos Lope!– li contesto, y aixó nuá nostra amistat. Tal com Lope, tots los altres de noble ingeni preclar, ab la má d'amich m'honraren; mes tant com ells, cors lleals, m'enaltian ab tals probas, los que 's veyan humiliats per ma glòria, se 'n venjavan, aconsellats pe 'l fatal geni de la baixa enveja qu' en sos cors anava entrant.
Doctor.
¡Oh! ¡La enveja! ¡En tot la enveja trayent sòn asqueròs cap!
Rector.
¡Ay! ¡Si vos la coneguesseu com la conech pe 'l mèu mal!
Doctor.
¡Que jo!… Seguiu: una idea que 'l dirme aixó ha fet crusar.
Rector.
M' atribuïren poesias obscenas, que no he fet may. Versos, fets ab llaugeresa, quant, en la infantil edat de ma musa, vaig escriurerls' contant que no foran may ni sols llegits, ab vil manya varen ser desenterrats, per mostrarlos com á prova de mon estil despreciát. Bè 'n podian mostrar d'altres que 'm debian ensalsar; mes, aquestos, bon cuidado tenian ells de que may poguessen dir res en contra de l' qu' ells volian provar. Allavors fòu quant veyentme la mèva honra perillant, y tement… fins que 'm matessin, entre mitj de tants malvats, ab real permís vaig anarmen á Saragossa al instant. Sabéu que de la María vaig pendre 'l fill com á criát. May per Madrit vá deixarme, y, quant d'aquella ciutát per anar á Saragossa, com sempre, ell vá acompanyarm', vá ser quant la vil enveja finit havia 'l sèu plan. No sè cóm, en la beguda sens duptes, ó en un menjar qu' algú, comprat, nos daria, nos vám sentí envenenáts. Jo vaig rebre prompte aussili y, com sabeu, m' he salvát.
Doctor.
¡Mes en Rafel!
Rector.
No rebria, com jo, aussili tant aviát y… morí.
Doctor.
¡Morí!
Rector.
En sa mare y en sa família pensant.
Doctor.
¡Oh! ¡Dèu mèu! ¿Per qué tú al véurer que la enveja aixeca 'l cap no la abats sota ta planta ab ton poder sobrehumá? ¡Pobres noys! ¡Pobra María!
Rector.
Per ço crido al amich lleal. ¿Qué faig? ¿Qué dích? Fa ja mesos que de mon viatje he tornát, y en Rafel ni escriu ni tòrna; y jo no puch suportar el que una mare 'm pregunti ab los ulls y ab son afany. – Cóm es que 'l mèu fill no parla? ¿Per qué es que no tòrna may?– Desprès d'aixó, quant ja 's sápia, ella y sos fills ¿qué faran? Jo, que podria ampararlos, moriré, sens dupte, aviat. –En Benet podria ferho, y, aixalabrát, no ho fará. No queda mes que la noya y, pe 'l sèu bè aconsellant, vaig procurar que fos monja, y per res s'hi pot contar. ¿Dech fer aixó? ¿Dech privarli qu' entri al convent? ¿Qué us apar? Pe 'l cel, Doctò, aconselleume ab vostra lleal amistát, si no voléu que la pena mimbi 'ls mèus últims instants.
Doctor.
Calméus y aném al objecte, ja que veig qu' es forsa obrar. Primerament: á la mare… digueuli tot al instant. –Desprès d'aixó, si per l'Anjela teniu la seguretát de poder trovar un nuvi conforme pe 'l vostre plan, caséula; mes si es, per ara, insegur el que trovar se puga aquesta ventura, entri al convent al instant. Dit això, obréu com vos sembli; mes, lo que no heu d'olvidar, es qu' aquest crim, qu' ara us porta á tal extrem, al instant, si vos no váu delatarlo l' haveu d'aná á delatar. ¿Váreu ja ferho?
Rector.
Abans qu' home sò sacerdót y cristiá; ni he donat un pás encara per coneixe al criminal, y es perdoná á qui 'ns ofengui la lley del Crucificát.
Doctor.
¡Oh! ¡Nó, may, Doctor Garcia, aquesta lley celestial no 's vá fer pe 'ls envejosos, gent sense cor ni pietát! ¡Se 'ls déu cassar comá feras! Tal volta á pogué 'ho lograr jo ab el que féu ma desditxa, á un altre hauria salvát!
Rector.
¡Vos havéu dit!
Doctor.
Sí, García. Jo, com vos, per un etsart, víctima dels envejosos; per ells aquí desterrát, per ells morta ma esperansa, per ells perduda la páu. Per aixó fins á n'al dia res vos n'havia dit may.
Rector.
¡Y jo qu' avuy preguntarvos volia per quin afany aquest dolorós misteri voleu etern conservar! ¿Per qué?
Doctor.
¡Oh! No: basta García. Me pregunteu sempre en vá, perquè no puch contestarvos fins qu' als vils hagi trovát. Desterrát, no puch buscarlos. No puch; mes jo 'ls faig buscar. ¡Y jo 'ls trovarè algun dia! ¡Y jo 'ls tindré entre mas mans! ¡Y al véurer de ma venjansa satisfet lo cruel afany que, jamay,com vos feu ara, perdonará… jo!
(S'ou en la porta de la dreta la veu de D. Joan que diu, dictant.)
Joan.
"Romans."
(La veu sorprèn tant vivament al Doctor que fá aixecar ab interès al Rector.)
Doctor.
¡Qu' he sentit!
Rector.
¿Qué 'us passa?
Doctor.
¡Aquesta veu qu' ara he sentit allá!…
Rector.
Es la d'un amich caríssim que de Madrit ha arrivát.
Doctor.
¡Mes aquella veu que encara ressona dins del mèu cap!…
(Se tòrna á sentir la veu de D. Joan que dicta:)
Joan.
"La Soletát."
Doctor.
¡Oh!
Rector.
¿Vos sembla?…
Doctor.
Deixéume torná á escoltar.
Joan.
"Puig, soletát apacible, "estich fèt un rossinyol, "me regositjo en tos brassos, "te vull cantar mil amors…"
Doctor.
¡Oh!
Rector.
¿Qué vos passa?
Doctor.
¡Silenci!
Rector.
Mes…
Doctor.
Que no puga arribar may á oidos del qu' enrahona que jo aquí visch retirát.
Rector.
¿Mes si ell pregunta?…
Doctor.
Silenci fins qu' us ho diga al tornar. ¡Oh, Deu mèu, Dèu mèu! ¡Qu' ho siga per lo mèu bè y el de tants! Y en cambi… ¡tota ma vida per revejarme en sa sanchl (S'en vá.)
Rector.
¡Pobre Doctor! Tant lo porta lo sèu secret preocupát, qu' ara en tot veurá fantasmas. Ell se 'n desenganyará. M'ha aconsellát, per fortuna, abans d'haverse ecsaltát. Seguim los sèus consells sabis, y comensém ara á obrar. La María y l'Anjeleta: comensém per ella aviat.
ESCENA XIII.
LO RECTOR, ANJULA , MARÍA.
María.
Senyor Rector.
Rector.
¿Vos, María?
María.
Ab l' Anjeleta.
Rector.
Bè ho veig.
María.
¿Vá á surtir?
Rector.
A dá un passeig.
María.
Es que parlarli volia.
Rector.
Podeu parlar.
María.
Com ja sab, lo que compláurerl' m' agrada… ¡Vaja! ¿Ja estás sofocada?
Rector.
¿Y aixó, Anjeleta?
María.
Alsa 'l cap. Crech qu' ab lo sostre tè guerra, y no 'l mou per mes qu' un digui: ¡sempre així! ¡sembla qu' estigui buscant agullas per terra!
Rector.
Bè, vaja… no la renyéu, y diguéu.
María.
Aixúgat. (Aixugantli 'l plor.)
Rector.
Déyau que quant vos compláurerm' créyau…
María.
¡Ah! Aixís, dona.
Rector.
Continuéu.
María.
He vist la mare abadessa, y quant, sense dir ni un mot, tenintho preparát tot, li anava á dar la sorpresa, he dit jo que sa mercé pot queixarse de que aixís s'obri, y… sens lo sèu permís, havem pensát no fer re.
Rector.
¿Y aixó es vritát? (S'ouhen cascabells.)
María.
¿Sent com crida?
Rector.
¿Ho dihéu per 'quest picarol?
María.
Son los del ruch que, si vol, nos hi durá desseguida.
Rector.
¿Y tú hi entrarás gustosa?
María.
¡Anjeleta! (Com forsantla.)
Anjela.
(Obligada.) Sí… senyor.
Rector.
¡Oh! ¡Ja ho deya! ¡Ets un gran cor! ¡Ets… tant bona, com hermosa! Si, María, sí; heu pensát tant bè en darme esta alegria, que justament jo volia d'això parlar vos aviát. Comenséus á preparar; jo vaig á fè arregla 'l ruch, y, ja que 'm veig qu' ara puch, vos hi vull acompanyar.
María.
¡Ajá! Las cosas així, cop y volta.
Rector.
Y á arreglarme.
Anjela.
(¡Salveume, Verje del Carme!)
(Cau abatuda en una cadira, y lo Rector se dirigeix á una porta, quant surt Benet.)
ESCENA XIV.
Los mateixos, BENET, y, aviát, D. JOAN y D. LLUÍS.
Benet.
Senyor Rector.
Rector.
Vina.
(Benet hi vá y parla baix al Rector, María y Anjela están al altre costát.)
María.
Així: las monjas y la abadessa, veuran ben'bè qu' has plorat, creuran que no hi vás de grat, y, volent, no hi ets admesa.
Anjela.
No ho veuran… No tingueu por.
María.
¡Oh! ¡Y ellas, que sòn tant trutxas! Vaig á buscar las caputxas, y á marxar. (S' en vá.)
Rector.
¿Ell? (A Benet, content.)
Benet.
Si senyor: per ço diu qu' ara al moment, hi vagi á la sagristia.
Rector.
Hi vaig. Si surt la María, qu' esperi un rato.
Benet.
Corrent. (Lo Rector s' en vá.)
Anjela.
¡Benet!
Benet.
¡Ay! La cirerò.
Anjela.
¿Y hem voldrás renyar encara!
Benet.
No haguesses cregút la mare, no fòras dintre 'l sarró.
Anjela.
Ab aixó tens una mostra del que 'm sè sacrificar.
Benet.
Veurás: jo vaig á estudiar aquell tros de Pare-nostre.
(Agafa una solfa y estudia baix, portant lo compás.)
Anjela.
Y jo á acabar de cusir la punta al alba.
(Entran D. Joan y D. Lluís, que surten ab un paper cada hú, qüestionant.)
Joan.
Millor será que 'l senyor Rector ho senti y ho vulga dir.
Lluís.
¿Qué dirá?
Benet.
¡Re! (Cantánt.)
Joan.
Qu' ell qu' ha dit la poesia, fá un moment, dirá si es ecsactament com jo he dictát y heu escrit.
(Plegan los papers y se'ls fican á la butxaca.)
Lluís.
¿Qué hi há, Benet?
Benet.
¡Re! (Cantant ab la solfa.)
Lluís.
¿Cóm, re? ¿No 'ns has fet senya al jardí que 'ns portavas lletras?
Benet.
¡Si!
(Mirant la solfa y cantant.)
Joan.
Y donchs, dòna.
(Benet sense, deixar de repassar la llissò, dóna duas cartas que pren D. Lluis, donant á D. Joan la que li toca.)
Lluís.
¡Y que vá ab fé!
(Per la aficiò ab que Benet estudia. Mentrestant D. Joan ha obert la carta y diu:)
Joan.
¡Ah! ¡De Madrit!
Lluís.
¡De Madrit!
(Lluis també ha obert la seva.)
(Trovantse aprop l'altra cadira del costát de la taula d'Anjeleta, li diu:)
Si 'm permets…
Anjela.
Com vulga ussia
(Lluis seu y llegeix.)
Joan.
(¡Vejam si 'm dú una alegria!)
(Seu á la cadira de la taula de Benet, y llegeix baix.)
ESCENA ÚLTIMA.
Los mateixos, MARIA, lo RECTOR, lo DOCTOR y EUDALT.
(Per l'ordre que s'indiqui.)
María.
Noya. (Portant las caputxas.)
Anjela.
Mare.
María.
Tot seguit.
Anjela.
Donéu.
María.
Es tart y vol plóurer.
Benet.
¡Fá, sol! (Sempre estudiant.)
María.
Se diu.
Benet.
¡Fá, sol, dò!
María.
¡Ah! Estudia la llissò. Senyors…
(Com saludant, despedintse, á D. Joan y D. Lluis.)
Benet.
No, no us podéu móurer.
María.
¿Cóm, si hem d'anar al convent?
Benet.
¡Ca heu d'anar!
María.
¡Y ara que dius!
Benet.
¡Re, re, re!
María.
¿Y per quins motius?
Benet.
Perquè aquí no fá un moment que 'l senyor Rector ho ha dit.
María.
¿Ell? ¡Si es la sèva alegria!
Rector.
Ara no. Quedéus, María (Qu' entra pe 'l fondo.)
(Las duas quedan sorpresas mirant esglayadas per tots cantons. Eudalt apareix al fondo.)
Eudalt.
Senyor rector.
(Ab la gorra á la má. Lo Rector que ja era al devant de la porta del sèu quarto, li contesta que pot entrar darrera d'ell.)
Rector.
Tot seguit.
(Desapareix seguit d'Eudalt que, al anarsen, mira ab inteligencia á Anjela.)
Anjela.
(¡Oh! ¡Si 'l cel ho fes aixís!)
María.
(No entench un cambi tant gran)
Lluís.
(¡Que llejeixo! ¡Aixó, D. Joan!…) (Ecsasperát.)
(S'alsa mirant ab despit á D. Joan, que, arribant á un punt de la carta qu' l compláu, diu ab fruiciò.)
Joan.
(¡Oh! ¡Oh! ¡Quina ira, D. Lluis!)
(María, desprès de l'ordre del Rector s'ha tret la caputxa y l'ha plegada, com sens saber lo que feya; Angela ha fet altre tant, ab la mirada ficsa á la porta per ahont ha desaparegut Eudalt, y, quant sa mare li demana, li dóna maquinalment. Benet que veu tot això mirant de reull per la solfa, diu, burlantsen:)
Benet.
¡Je, je! ¡La mare!
María.
¿Está ja?
(Per la caputxa. –Mentrestant fá ja estona que ha entrat pe 'l fondo 'l Doctor: al estar frente á D. Joan, que no 'l veu, perquè llegeix, se treu una carta, y, dret, se posa á llegirla, comparant lo que diu la carta ab las senyas de la fisonomia de D. Joan.)
Doctor.
("Ulls negres, negre 'l cabell" ¡Oh! No, no hi ha dupte: es ell.)
Benet.
¡Si, si! (Cantant.)
Doctor.
(Esperém.) (Guardant la carta, content.)
(María ha quedát pensativa, y ara, al tenir las caputxas, diu arronssant las espatllas.)
María.
¡Ell dirá!
(S' en vá. Angela mira ficso á la porta d'Eudalt. D. Lluís mira ab odi á D. Joan. Lo Doctor, crusát de brassos lo contempla ab calma, sonrient irónicament. Benet estudia la solfa, y, D. Joan, sens adonarse de res de lo que passa, segueix entregát á la lectura de sa carta.)
FI DEL ACTE PRIMER.