IV Els garrofers, els ametllers y els olivers

També á Catalunya hi troban sanitós estatge el nervut garrofer ab son fruyt pera el noble cavall apetitós, l'ametller de sedosa flor y blanquíssim fruyt y el centenari oliver ab son sever aspecte: que nostra terra ofereix pera tots els conreus sos plans y ses montanyes, ses soleyades vessants d'explendorosos horisonts y ses ubagues valls de dolcissims remoreigs. L'Agricultor es qui, haventse oblidat que no se poden fer medis apropiats pera determinats conreus, anava fent perdre la varietat dels mateixos á la que estém tornant altra vegada, pel conreu únich, com si la Agricultura fos un comers, dependent tant sols de la voluntat é intel·ligencia, y no hagués de comptar ab la condició del terrer; com si la Agricultura no sigués una veritable ciencia, quines lleys han pogut ésser conegudes, més no cambiades.

Es á la Costa ab sos terrers vessants al mar, rebent ses moltes hores de sol y l'oratge salabrós que tant li plau, hont ha pogut el garrofer comptar per centúries sa vida y ha pres ab la vinya possessió d'aquesta alegre encontrada. L'ametller s'hi deixa veure també; més es al vehí Camp de Tarragona hont hi té sa patria. Y allá, en la regió mitxa, al peu de les grans montanyes, l'oliver ha conquerit pera son producte una fama ben merescuda.

Els tres arbres tenen com tots els demés vegetals llurs enemichs. Heulos aquí:

Coleópters (3 espécies) Apion Vicioe. Devora el fruyt del garrofer.

Hylesinus oleiperda. Negrós; larva blanca. Destrueix les branques dels olivers.

Phlaeotribus oleae. Negrós. Id. id..

Lepidópters (2 espécies) Elachysta oleella. Gris cendrós; larva verda moreno; devora les fulles del oliver.

Aecophora Olivella. Corch del pinyol de la oliva. Papalló grís fosch; larva verdosa.

Hemípters (5 espécies) Aphis amygdali. Pugó del ametller. Verdós.

Aspidiotus ceratoniae. (Cendrosa, Cendrada.) Blanch grisenc. Ataca les parts verdes y el fruyt del garrofer.

Lecanium oleae. Cotxinilla del oliver. Moreno gris. Sobre l'oliver. Se multiplica molt depressa.

Lecanium Amigdali. Cotxinilla del ametller. Moreno.

Psylla oleoe. Vert groguench. La larva ataca les flors del oliver, fent avortar el fruyt.

Dípters (1 espécie) Dacus Oleae. Mosca del oliver. Groch negre rogench. Dos generacións per any. La larva (groguenca) devora el fruyt.

Heus aquí ara els aucells més útils als esmentats arbres: La Mallarenga grossa. La Mallarenga petita. El Reyetó. El Raspinell.

Les Mallarengues

Les Mallarengues, en castellá los Paros y en francés les Messanges, pertanyen al género Parus dels naturalistes.

El género Parus sembla ésser creat pera la eliminació del petit insecte del arbre, el pugó, la cotxinilla, els petits coleópters y les orugues. Son bech petit, de forma cónica rectangular molt fort, es apropiat á la missió de deslliurar del petit insecte els branquillóns, els tendres brots, els mateixos borróns y les flors.

El género Mallarenga conté moltes espécies espargides per Europa, Asia, Africa, América y Oceania. A Europa, que'n poseeix menys que les altres parts del mon, n'hi ha 9 espécies. A Catalunya ne tením 6: la Mallarenga grossa ó Carbonera (Parus major), la Petita Carbonera (Parus ater), la Mallarenga petita ó blava (Parus ceruleus), la Mallarenga de qua llarga ó senyoreta (Parus caudatus), la Mallarenga de cresta (Parus cristatus) y la Mallarenga Monja (Parus palustris). La Carbonera ó Mallarenga grossa, anomenada també Estivarola grossa, y la blava ó Mallarenga petita y també Estivarola petita, son les dos més conegudes y abundantes. Son elles les més útils als garrofers, ametllers y olivers.

Per llurs petites dimensións, les Mallarengues poden resseguir tots els recóns dels arbres y donar cassa á tots els insectes. Llurs moviments son molts y fácils: se tomban en totes posicións, de cap-avall, de costat; se penjan de llurs peus com á clowns, ressegueixen les flors, el dret y el revers de les fulles, el borró, les més petites escletxes de la soca, branques y branquillóns, sempre actives y febroses com els que tenen fam, com travalladors als quins una tasca llarga está encomanada, y de poques hores poden disposar. La missió que li toca á la Mallarenga es de travall. Ses forses grans á proporció de sa grandária y pes (la Mallarenga petita pesa 7 y ½ grams y té 11 y ½ centímetres de llargaria) necessita referles ab gran quantitat d'aliment. A Brehm li sembla poden evaluarse en 1.000 els insectes que diariament necessita; cap altre aucell el guanya, exceptuant el Magay ó Falsiot pera el que Michelet anota el mateix número. (Aquest últim aucell es gran cosa més gros que la Mallarenga, lo que dona ventatja en favor de la mateixa).

En el bosch, la Mallarenga viu al interior de les soques de vells arbres, en els quals penetra per una petita obertura, justa pera passarhi, y, com que ordinariament son les obertures massa grans, les estreny ab fanch.

Les Mallarengues viuen donchs al peu del arbre que está á llur cuydado. Al bosch, hont se troban tot l'any, hi son uns de sos conservadors; se troban també en les hortes; més es sobre tot com amichs de garrofers, ametllers y olivers, qu'els aucells dehuen ésser presentats.

El garrofer y l'oliver ofereixen casi sempre cavitats, hont soplujar als utilíssims aucells.

Les Mallarengues son els defensors més importants, els especials amichs dels garrofers, dels ametllers y dels olivers. Entre branca y branca, en tants recóns, escletxes y anfractuositats, algúns centenars d'insectes s'hi troban, y als aucells no'ls hi manca past á son delit.

Si un sol arbre no li es suficient á la Mallarenga, va á un altre, lliure ó no d'aucells; allavors es que la Mallarenga en sa necessitat, procura ferse amo del vegetal pera tenirlo del tot á sa disposició. La Mallarenga es forta, y encara que més petita que la major part dels aucells d'arbre, s'imposa ab son robust bech y son coratge indomable que may li manca.

A la Mallarenga, li tocá, com havém dit, el travall actiu y sostingut: res de las delícies del cant, de la contemplació artística, sino el travall, la activitat, el moviment febrós del que ha de atendre á ses necessitats y á les de sa nombrosa familia. Aixís es que sa veu enérgica, breu, sense dolcesa de to ni ritme musical, no es més que uns espinguets repetits que semblan, segóns Brehm, els griñols del ferro que l'esmolet afina ó un xerricament que recorda al de la Rata, altre afamat animal sempre disposat á devorarho tot.

S'acusa á la Mallarenga de fer malbé algún borró d'arbre. Si bé es veritat que ataca al borró, es solsament aquell dintre el qual existeix l'insecte enemich, ni més ni menys qu'el Picot, que ataca la escorxa del arbre en el punt hont hi ha l'insecte que ha de devorar. La Mallarenga, donchs, pera apoderarse del insecte que devora el borró, esclar que ha de malmetre aquest; més ningú pot negar que val més que l'aucell, al perjudicar el borró, mati també l'enemich del arbre que no que aquest destrueixi al esmentat borró quedant ab vida pera destruirne d'altres.

Les Mallarengues son, donchs, aucells indiscutiblement útils als arbres en general y dignes, per consegüent, de la protecció més decidida.

El Reyetó

El género Reyetó (en castellá el Reyezuelo y en francés le Roitelet) es conegut pels naturalistes per Regulus. Dos son les espécies que havitan la Europa y gran part del Asia: el Reyetó ordinari y el Reyetó de triple franja (Regulus cristatus y Regulus ignicapillus). Les dos existeixen á Catalunya. Es tan poca la diferencia qu'els separa y llur travall en favor de la Agricultura essent igual, podém molt bé aquí considerarlos com si fossin una sola espécie.

El Reyetó es l'aucell més petit d'Europa: té 9 y ½ centímetres de llargária y pesa 5 y ½ grams. Malgrat ses petites dimensións, com si el Creador hagués volgut recompensarlo d'altre modo, es un aucell d'un gran esperit y d'una presencia plena de dignitat y realesa. El nom de Rey que porta li ha sigut ben donat pels naturalistes y per l'instint popular. Brehm diu que per ses costúms, se sembla molt á les Mallarengues, de les que té l'activitat y el coratge; més per sos instints, per l'esperit de confiansa y estimació al home, se sembla molt al Ull de bou y al Pit-roig.

Dalt dels grans arbres de nostres boscos, sobre tot en els pins de les regións mitxa y alta, en la reunió de dos branquillóns finissims, el Reyetó ha construit ab tota delicadesa son niuet. Ha anat á cercar herbes finíssimes, y, entrellassantles ab taranyines, ha unit el peu dels dos branquinyóns puntals de sa casa. Després, ab els materials més fins (sedes vegetals), la ha forrada. Sobre aquest interior suavissim y confortant ha posat de set á nou ous de 13 milímetres de llargária per 9 d'amplária (la grandaria d'un sigró).

Al istiu, l'aucell casi may baixa á terra: viu sobre l'arbre. Els insectes voladors, en especial els dípters, els pugóns, les orugues, els ous y les crissálides, son el menjar del aucell. Grácies á son bech finissim y punxagut, pot resseguir les més petites esquerdes, anfractuositats y recóns del arbre hont hi té son niu.

A la tardor, els reyetóns de Catalunya baixan á la costa y terres arresserades de la regió mitja, establintse en hortes y prades y en especial en els grans arbres. Els garrofers, els ametllers y els olivers ofereixen al aucell abrich y aliment. Dintre ses soques viurá y, resseguint tots els recóns del arbre, el netejará d'ous y crissálides que al venir la primavera donarian naixensa á una munió d'enemichs.

El Reyetó es de la més gran importancia pera els esmentats arbres y es de tot punt imperdonable la destrucció d'un sol d'aquests aucells.

El Raspinell

El Raspinell —que vejerem al parlar dels aucells útils als boscos y que pertany, com deyam, al ordre dels Enrinxadors ó sigui dels que viuen sempre en els arbres y poden recorrels en totes direccións— viu á la estiuhada en els boscos. Més, quan passada la temporada alegre del any, l'insecte escasseja, una part dels raspinells baixa á les regións més calentes y va á demanar també hostatge als garrofers, ametllers y olivers.

Les qualitats d'investigador del ou, de la crissálida ó del petit insecte amagats en la escorxa, fan molt estimable al Raspinell y el benefici que reporta als arbres esmentats el fan digne del major respecte.