I El bosch

Els boscos en un territori, son els moderadors de la temperatura, del ímpetu de les corrents pluvials, del estat higrométrich del ayre: agents poderosos, donchs, d'equilibri que tan necessita la Agricultura. Prou s'es fet evident el paper que en la armonia de la naturalesa desempenyan els boscos, desde que la destrucció de grans extensións dels mateixos, ha sigut seguida á molts Reyalmes d'Europa —Espanya un d'ells— per la abundor de aygats, pedregades, aixuts persistents ó cambis de temperatura, ara molt baixa, ara molt alta.

Si els boscos han viscut y prosperat, y viuen encara y prosperan sens la intervenció del home —certes regions de les Amériques, Occeania y Africa en son testimoni—, no ho poden fer sense certes espécies d'aucells encarregades de defensarlos de la acció dels insectes vegetalíbors.

Els arbres sotmesos á la acció dels insectes esmentats, veuen limitat son desenrotllo en nombre y en grandária, resultantne un efecte convenient pera llur vida sana y próspera. Més, se comprén que si la benefactora acció dels mateixos, no hagués sigut contrarrestada per la dels aucells insectívors, creixent aquells excessivament, al poch acabarian ab la vida dels arbres.

Els insectes enemichs de nostres boscos son nombrosissims: més de un centenar d'espécies. Heus aquí d'entre elles, les 56 més dignes de tenirse en compte.

Coleópters (34 espécies) Agelastica alni. Devora el fullatge dels verns.

Agrilus viridis. Ataca el tronch de la alzina y del faigs.

Antaxia morio. Devora la soca dels pins malalts i romputs.

Antaxia manca. Devora la soca del olm.

Astynomus aedilis. Devora les soques dels pins y altres arbres.

Attelabus curculionides. Devora el fullatge dels verns.

Balaninus glandium. Corch dels agláns.

Bostrichus chalcographus. Devora la soca dels pins y altres arbres.

Bostrichus typographus. Id. id..

Cantharis vesicatoria. Devora el fullatge de les freixes.

Cerambyx heros. La larva devora les velles alzines.

Es l'enemich que dona el cop de grácia als arbres malalts.

Chrysobothris solieri. Devora les soques dels pins.

Chrysobothris affinis. La larva ataca el tronch de les alzines.

Coraebus bifasciatus. Devora branques alzina.

Dorcus parallelipipedus. Ataca les parts més toves del tronch y arrels de varis arbres.

Galeruca calmariensis. La larva devora el fullatge del olm.

Hylantes ater. Devora arbres rehinosos y vivers.

Hylobius abietis. Sobre els pins.

Hylurgus piniperda. Devora els tronchs dels pins malaltissos.

Hylurgus minor. Id. id..

Lamiatextor. Devora branques dels sauchs.

Lina populi. Devora brots de les albes.

Lina tremuloe. Devora fullatge íd. íd..

Lucanus cervus. Ataca les soques de varis arbres.

Melanophila tarda. Se troba damunt els pins malalts i morts.

Orchestes fagi. Devora el fullatge dels faigs.

Orchestes alni. Devora el fullatge dels verns.

Pissodes natatus. Devora les soques dels pins.

Pighoera bucephala. Devora les soques dels oms, alzines, faigs, sálzers y altres arbres.

Rhagium indagator. Devora el tronch de varis arbres.

Saperda carcharias. Devora el tronch dels pollancres, polls, albes y altres arbres.

Saperda populnea. Devora id. id..

Scolitus destructor. Destrueix els tronchs dels olms.

Spondylis buprestoides. Devora pins y abets.

Himenópters (6 espécies) Cimbex betulae. Devora fullatges del bedoll.

Lophyrus pini. Larva devora el fullatge dels pins.

Lyda compestris. Larva id. id..

Lyda pratensis. Id. id.

Sirex juvencus. Larva devora el tronch dels pins.

Sirex gigas. Id. ataca el tronch dels pins, abets y faigs.

Lepidópters (16 espécies) Bombyx neustria. La larva (Cuca peluda) devora varis arbres.

Cnethocampa processiona. La larva (Cuca peluda) devora el fullatge de les alzines.

Cossus ligniperda. (Taladre). Devora sauchs, alzines y altres arbres.

Daschyra pudibonda. Devora el fullatge d'alzines y nogueres.

Fidonia pinaria. La larva devora els brots dels abets.

Hybernia defoliaria. La larva devora fullatge roures tells y altres arbres.

Liparis chysorrhaea. La larva devora el fullatge de varis arbres.

Liparis dispar. La larva devora les fulles d'alzines, sauchs y altres arbres.

Sphinx pinastri. (Papallona monja). La larva devora el fullatge dels pins.

Liparis monacha. La larva devora fullatge dels pins.

Lasiocampa pini. La larva devora els brots dels pins.

Larentia hastata. La larva devora la soca dels sauchs.

Smerintus tiliae. La larva devora el fullatge de la alzina, tells y altres arbres.

Tortrix viridana. La larva devora borróns de varis arbres.

Trachea piniperda. La larva devora brots dels pins y abets.

Trochilium apiforme. La larva devora la soca del sálzer, bedoll y altres arbres.

Total 56 espécies.

Els aucells que travallan en els boscos de Catalunya pera limitar el nombre d'insectes enemichs, son molts, sobre tot en la primavera é istiu. Més els que d'una manera constant, com si diguessim: els constants conservadors de nostres boscos, son els següents:

El Picot ó pigot vert. El Picot abigarrat gran. El Picot abigarrat mitjá. El Picot abigarrat petit. El Picot negre. El Picot cendrós. El Pica soques blau. El Raspinell. El Formiguer. El Cucut.

Els Picots

(El Picot vert; el Picot abigarrat gran; el Picot abigarrat mitjá; el Picot abigarrat petit; el Picot negre, y el Picot cendrós.)

Els insectes xilófachs —sortits dels ous posats en les anfractuositats del tronch per la papallona, escarabat, etc., y no destruits per cap aucell ó altre agent— penetran al interior, obrintse pas ells mateixos. Una vegada dintre prossegueixen sa obra destruhidora, creixent á costa del arbre. ¿Quin animal ó agent podria anarlo á cercar y lliurar al dit arbre? Solsament els Picots, als qui aquesta missió ha sigut encarregada.

Els Picots —y enteném per tals á totes les espécies que constitueixen la primera divisió dels Enrinxadors, ó sigui dels aucells quin modo de marchar es el pujar pels tronchs describint una espiral á benefici de la disposició de llurs cames y peus, ajudats ab sa qua— tenen aparellats els quatre dits; es dir: dos dirigits en avant y els altres dos endarrera; están proveits de lléngües primes, llargues, flexibles y cubertes de saliva engafitosa; llurs bechs están destinats á servir d'instrument pera foradar els tronchs cercant el insecte, á manera de picots, lo qu'els hi ha valgut aquest nom. Son més de 200 les espécies —distribuhides en varis géneros que forman la divisió ó sub-ordre— espargides per tot el mon. A Europa ne tením 8 espécies, segons MM. Prévost et Lemaire. A Catalunya ni ha sis: quatre conegudes, les dos restants molt rares. Les quatre primeres son: el Picot vert, el abigarrat gran, el mitjá y el petit. Les altres dos, el Picot negre y el cendrós.

A Fransa, Alemanya, Inglaterra y Estats Units, grácies als escrits de llurs ornitólechs, tots ó al menys la major part dels propietaris de boscos concedeixen als esmentats aucells llur respecte y consideració. A Espanya hont desgraciadament la ornitologia es en prou feynes coneguda, no se coneix tampoch la utilitat que pera els boscos tenen els esmentats aucells. Se diu qu'els Picots foradan els pins y els roures pera feri niu; més no s'afegeix que foradin els arbres que se troban atacats del insecte y no els que se troban en bon estat: de modo qu'el pobre aucell es considerat com un enemich destruhidor dels arbres. Encara no s'ha aixecat en nostre país una veu que sortís á la defensa del pobre animal quins beneficis son desconeguts. Sols d'una manera tímida en alguna petita obra publicada recentment se diu qu'el Picot, si no porta beneficis, tampoch vé á causar perjudicis, ja que la quantitat gran d'insectes que destrueix compensa el mal que al arbre poden causar les obertures qu'en ell está obligat á fer pera apoderarse del insecte. Y no obstant, la historia del Picot es honrosísima y l'arboricultor ha de conéixerla.

El Creador, que ha donat vida als insectes xilófachs pera que causessin la rápida descomposició dels arbres molt vells ó morts, pera fer lloch als joves y robustos, ha creat també als Picots, llurs mortals enemichs, dotantlos de medis apropiats pera que tinguessin á ratlla als dits insectes, no permetent que creixessin en nombre de tal modo, que poguessin ésser causa de la ruína dels arbres sans y robustos.

Els Picots donchs, venen á constituir una poderosa máquina de travall exploradora de les cavitats del arbre malaltís, y un netejador dels insectes qu'els devoran. Venen á ésser com el Cirurgiá que obra ab son bisturí una part del cos, y ab la sonda extrau la matéria. El Picot té un poderós instrument de perforació: es son bech robust, llarch, de forma cónica, ab punta arrodonida y ab aresta en sa part superior; convexe en la inferior, quadrat en sa basa. Aquest bech, á la manera de l'eyna anomenada picot, está unit á un cap constituit per una ossada groxuda y resistenta, formant aixís el tot una poderosa eyna de perforació. La sonda, la forma una lléngua prima, flexible, molt resistenta, provehida en la seva punta de dos ó tres dentetes ó ungles dirigides cap endarrera y cuberta de saliva engafitosa. Aquesta lléngua es molt més llarga que la longitut del bech y cap. Pera que ho pogués ésser, el Creador provehí la basa del crani y una porció de sa part posterior, d'una cavitat ó galeria, pera que en estat de repós pogués la dita lléngua encabirshi.

L'animal s'apoya en uns peus formats per quatre dits robustos, llarchs y plans, proveits d'ungles arquejades y dures, própies pera arraparse en les escorxes dels arbres; y al travallar, son punt d'apoyo se veu molt reforsat ab l'ajuda de sa qua, resistenta y elástica en alt grau. La forsa y la vivor del aucell son grans; y el travall de perforació, fins en els més durs tronchs, se porta á cap ab rapidesa. Quan la obertura es feta, l'aucell, treyent sa lléngua llarga y filigarsada, resistenta y flexible com si fos d'acer, la enfonza dintre la cavitat plena d'insectes y la retira omplerta, empassántsels desseguida.

Se dirá per algúns pot ser: el Picot per anar á cercar l'insecte té que obrir la soca, y si bé el lliura del mateix, dona lloch á la entrada de la influencia atmosférica. Veritat es que el fer una obertura no es bó pera l'arbre; més si se atén que fentla se li treu al mateix la causa de nous desgastes y la de sa ruína més ó menys propera, y que per les mateixes obertures —per altra part no de més fondária que les fetes pels insectes—, pot l'aucell vigilar la preséncia dels mateixos y ferlos desaparéixer: se pot veure que essent un mal en sí, vé á ésser un bé pel benefici que reporta.

Podria pensarse qu'el Picot pot atacar á un tronch mancat d'insectes; més després de que el bon sentit diu que l'instint no enganya al animal, qu'el tacte esquisit de son bech al picotejar el tronch li fa conéixer si hi han ó no insectes al interior, després d'aixó dihém, la experiencia demostra que l'aucell no s'enganya may; que no forada cap part del tronch, que interiorment no tingui senyals d'atach de part del insecte. Pregunteho als asserradors del bosch. El naturalista catalá senyor Vayreda ha rebut contestació afirmativa de tots quants asserradors ha interrogat. Mr. Trouessard diu: “Els trossos de tronch que á terra se veuen procedents de les obertures fetes per el Picot portan evidentes senyals del insecte.” Pot dirse també que l'aucell, vivint al l'interior del arbre, necessita un lloch relativament gran, y que per lo mateix pera ferse el lloch ó niu ha de castigar molt l'arbre. Tinguis en compte que l'aucell no té la mania de cambiar de casa; (no perque sigui com l'aureneta que el mateix niu li serveix tota la vida: el Picot se permet el luxo de mudar de casa cada any.) No obstant, al venir el temps de sos amors, ell sap l'arbre que sihent més vuyt, li donará menys travall pera acomodarshi; á ell s'adressa y acaba de arrodonir la seva habitació. De modo, donchs, que may fa el niu en arbre que no estigui ja corcat. Ho asseguran les observacións de tots els ornitólechs y os ho poden dir els mateixos travalladors del bosch; y se compendrá facilment que l'aucell que tan necessitat está de son temps pera poguer viure, no ha de gastarlo y ab ell ses forses, pera un travall de que pot dispensarse.

El Picot, donchs, es qui s'encarrega de lliurar al arbre de sos enemichs interiors que cap altre aucell ni el mateix home serian capassos de ferho. ¡Quants y quants arbres atacats de ferm pel insecte xilófach, haurán vist allargats llurs dias! ¡Quin gran respecte y consideració no deurian guardarse per aquest conservador del arbre, incansable, del matí al vespre inspeccionant, mirant y remirant per trobar l'enemich! “Mireulo, diu l'esmentat Monsieur Trouessard, sortint l'aucell de son niu; al ferse de dia comensa sa ronda, anantsen als mateixos arbres y per el mateix ordre del dia aváns. Mireulo pujar desde la soca regirant totes les petites escletxes ahont s'amagan (especialment en les de la part baixa), els ous de certes espécies que com el taladre, al náixer, convertintse en orugues, penetran en l'interior del tronch passanti els tres anys que dura son estat de larva, y adquirint fins á 9 centímetres de llargária.”

El celebre Michelet diu: “L'Estat els hi deuria dar, sinó el sou, els honors de conservadors dels boscos”.

M. M. Prévost et Lemaire diuen: “Es als arbres plens d'insectes que els picots s'adressan: deuen considerarse donchs com aucells útils, ja que destruín els esmentats insectes, ajudan á la conservació dels tronchs”.

El Baró D'Hamonville, notable ornitólech que ha estudiat els aucells en la mateixa naturalesa, es d'igual opinió y diu, que may foradan els tronchs en bon estat sinó els corcats, ó els que no sentho en apariencia, ho son en realitat.

Diu M. H. de la Blanchère en sa obra /Les Ravageurs des Forêts que els Picots deuen considerarse com uns dels millors defensors dels boscos, per la gran quantitat d'insectes destruhidors dels tronchs de que s'alimentan.

El senyor Hoceja al parlar del taladre, terrible per sos destrossos en els pins, alsines y altres arbres, diu: que no hi ha altre remey que acudir als Picots.

Toussenel diu que per cada duro que el Picot os pren, vos en posa cent á la butxaca. Aquesta petita quantitat de gasto vé á ésser la prima d'assegur. De modo que el Picot travalla constantment pera la conservació de la riquesa forestal y que per lo mateix es digne del major respecte y consideració.

Tals son els Picots, tal es llur travall.

Propietaris de boscos de Catalunya: els Picots son vostres amíchs: respecteulos. No permeteu que se'ls persegueixi; deixeulos en sa tasca fadigosa guanyarse la vida: que al cercar llur sustent, contribueixen á la conservació de vostres riqueses. Res pot excusar la persecució dels esmentats aucells, després que per modo tan evident se's posat en clar que llur travall es benefactor pera l'arbre. Ells son els enemichs dels insectes que travallan incessantment pera la ruína del tronch, y ab ell, la del arbre.

El Pica-soques blau

El Pica-soques blau (anomenat per els naturalistes Sitta europea), es conegut també per Pich bastart y Tápara; en castellá, la Sitela, y en francés, la Sittelle. Pertany á la segona divisió ó sub-ordre dels Enrinchadors, es dir la caracterisada per tenir els quatre dits del peu col·locats á senassos, tres en avant y un endarrera, y pera aquesta rahó anomenada per els naturalistes de la Imparidictilia (dits á senassos). El Pich bastart, com tots els aucells d'aquesta divisió, té la lléngua al estil de la dels Picots; el bech de forma cónica, molt punxagut y resistent. Es aucell molt viu, robust y está sempre en moviment. Se'l podria comparar ab l'esquirol, per la vivor de moviments y la flexibilitat de totes les parts de son cos. Té com ell, una gran havilitat en obrir els fruyts sechs com atmetlles, nous y pinyóns, de que se alimenta quan l'insecte, son predilecte aliment, li manca. Passa tot l'any en nostres boscos. Al hivern s'acosta devegades als poblats, y se'l veu fins en els jardíns. Es que l'insecte escasseja y cerca en el fruyt son sustent.

El Pica-soques blau es un actiu destruhidor de tota mena d'insectes, més d'una manera especial dels ous del insecte fitófach (devorador del fullám) y del mateix en estat de larva, exceptuant la cuca peluda. El Pica-soques blau com també els altres aucells d'aquesta divisió, s'enrinxa per els tronchs com els Picots, describint espirals; més té la ventatja sobre aquests darrers, de poder baixar pel mateix tronch. Aquesta diversitat de facultats, per endevant indica la missió importantíssima del aucell. Es digne del major respecte pel benefici que reporta al arbre: respecteulo donchs.

El Raspinell

El Raspinell es el Certhia familiaris dels naturalistes; en castellá, s'anomena el Trepador común, y en francés, le Grimpereau. Pertany á la mateixa divisió de que forma part el Pich bastart. Es un aucell utilissim pera els boscos; se'l veu en els oliverars, en els garroferars y en les hortes. Es aucell de tot l'any; sa vivor es extraordinária, y diu el B. D. Hamonville qu'está tant distret en son travall, que devegades un s'acosta al arbre en que se trova sens qu'ell se'n adongui. Les plomes de sa qua, flexibles y resistentes com les dels Picots, li permeten un bon punt d'apoyo al enrinxarse pels arbres. No para may en son travall; puja y baixa pel tronch y per les branques totes, y ab son bech fi y lleugerement encorvat, ressegueix totes les més petites esquerdes, obertures y anfractuositats de la escorxa, pera atrapar els ous d'insecte de tota mena, les petites orugues, pugóns y altres petits insectes. El travall d'un sol d'aquests aucells es realment d'importancia, ja que totes les parts del arbre son resseguides per l'aucell. Es esclusivament insectívor, y res demana de fruyts, ni sechs ni tendres. Respecteulo com un de vostres millors amichs.

El Formiguer

El Formiguer (anomenat també Xurla, Llengut, Dormidor y Aucell de la pluja) es el Junx torquilla dels naturalistes; en castellà, s'anomena el Tuercecuello, y en francés, le Torcol.

El Formiguer es el gran enemich de les formigues. Aquestes son destruhides dintre y fora del tronch y de les branques, pel Formiguer proveit d'una lléngua prima, flexible com les dels Picots y més llarga encara. Pertany al ordre dels aucells que se posan sobre la branca del arbre, ordre anomenat modernament de la Sedipédia. Forma part del sub-ordre anomenat de la Zigodactília, per tenir les espécies d' aquesta divisió llurs quatre dits disposats dos en avant y dos endarrera; ademés tenen la facultat de moure el dit extern d'aquests darrers, dirigintlo en avant: lo que els hi proporciona una ventatja més, en llurs posicións y marxes. Encara que no puguin pujar pel tronch com ho fan els Enrinxadors, poden mantenirse arrapats á ell, quan volant s'hi adressan pera veure s'hi troban insectes en les obertures fetes per els Picots; ells cooperan al travall d'aquests aucells, lliurant d'insectes al tronch. El Formiguer es donchs un aucell utilissim: es un ausiliar poderós del esmentat Picot, en la destrucció dels insectes xilófachs, de les orugues qu'es posan sobre les branques, dels ous de tota mena d'insecte y sobre tot es un gran destruhidor de formigues. Quan no'n troba en l'arbre, baixa á terra y les destrueix dintre llurs caus, valentse de sa lléngua, més llarga encara com havem dit que la dels Picots. Per aixó se l'anomena Formiguer. Es digne donchs, de la més gran estimació, y deu respectarsel.

El Cucut

El Cucut —Cuculus canorus dels naturalistas; en castellá, el Cuclillo, y en francés, le Coucou— es un aucell destinat á combatre la cuca peluda; es l'unich aucell de Europa que la pot destruir. Pertany al mateix sub-ordre de la Zigodactília de que forma part el Formiguer.

El Cucut es un aucell de una talla de 38 centímetres; de qua llarga, y cames curtes; ses ales son llargues y punxagudes. La forma de son cos y la coloració de son pit y ventre, recordan al Esparver, del que té el vol rápit y rectilini. Es tal la velocitat del vol del Cucut, que al aixecar un els ulls pera contemplarlo, ja s'es perdut de vista, sentintse al poch sa veu á un kilómetre de distancia. Aixó esplica la importancia del travall d'eliminació insectal portat á cab en una jornada en gran nombre d'arbres de bosch, inspeccionats diariament per un sol Cucut, el qual, per rahó de sa forma aplanada, pot fer la investigació de tots els indrets del ramatge.

El Cucut es com deyam, l'únich aucell d'Europa destinat á combatre la cuca peluda. Cap altre s'atreveix á atacarla; tant sols el Cucut, que ha sigut dotat de medis apropiats, té la missió de destruirla. La cuca peluda llensa ó destila per sos pels un humor acre que espargintse per l'ayre, fa que quan son en gran nombre, es molt molesta la respiració aprop de dites larves; al tocarles, cada pel causa una picada que irrita la pell, produint una inflamació que repetida, seria mortal pera l'individuu. Cap altre aucell pot impunement menjarse una cuca peluda: sols el Cucut. El Creador proporcioná á son ventrell la defensa contra els efectes de la picada, cubrintlo interiorment ab un forro groixut, afelpat, com aixis també el canó de son coll. Ademés té la facultat, una vegada feta la masseració de la cuca en el such gástrich, de treure ó vomitar els pels de les dites cuques en forma de pilota.

El Cucut es aucell de temporada; arriba á nostres climas á darrers d'Abril ó primers de Maig quan aquella ha aparegut. Un imperiós instint el porta á la vida d'activitat y llivertat.

Singular es la historia del Cucut; ses costúms especials revelan la classe de travall especial que está destinat á executar. Convenia la creació de una espécie dedicada á la eliminació de la cuca peluda, y el Cucut vingué á la vida dotat d'els medis apropiats. Pera que en cap moment del dia el Cucut hagués de desatendre aquesta missió, fou privat de les ocupacións anexes á la maternitat: el Cucut es l'únich aucell que no coba sos ous; els posa, portantlos dintre sa boca, en nius d'altres aucells, pera que s'encarreguin de la feyna. Aquest fet ha sigut provat per repetides observacións. El misteri de la história del Cucut fou ja indicat en 1789 per Jener, l'il·lustre descubridor de la vacuna, á Inglaterra y Llevaillant, naturalista francés, infatigable turista del Africa. Els nostres dies, Florent Prévost, preparador del Museu de París, mort fa una vintissinquena d'anys, ha acabat de posar en clar la esmentada história, y avuy se sap positivament com la cosa passa.

La missió donchs del Cucut es clara. No es aquest aucell l'únich agent encarregat de la destrucció de la cuca peluda; més entre els aucells, ell es l'únich. Per lo que se refereig al nostre país y á l'Europa en general, pot assegurarse d'un modo positíu.

Se sap ja qu'els agents encarregats d' acabar ab la plaga d'orugues, son les espécies d'insectes del mateix ordre de les abelles, anomenats per els naturalistes Ichneumóns, quines femelles provehides d'agulló, posan llurs ous dintre de les orugues, desenrotllantse aquells á costa de la vida de les mateixes. Més en els cassos ordinaris, el nombre de Ichneumóns es insignificant, no creixent sinó en els cassos de gran aument de la cuca.

El Cucut, donchs, es l'eliminador constant de la mateixa, y si no hi fos, ¿quí s'atraveix á dir que la plaga d'orugues no fos en lloch d'extraordinária, ordinária, es dir que la aparició y desaparició de la mateixa, no fos seguida inmediatament d'una altra aparició y que l'arbre sucumbís en molts pochs anys?

Deu considerarse donchs al Cucut com aucell útil, y es necessari qu'el tingueu per amich vostre.