La perera.

Un pare tenia tres fills y en la seva horta una perera, que llevava unas peras tan grossas y bonas com no n’hi hagués d’altres en la terra. Mes cada nit se’n trobavan á faltar una que no sabian com podia esser. Per lo qual foren de parer d’anar á vetllarlas y se n’hi aná lo fill mes gran, y

Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.

Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era, mes la son lo vencia y s’adorm.

Tocan las dotze, volta la perera, la pera ja no hi era.

Ell que se’n torna á casa seva,’ls hi esplica y’l mitjá diu: –Ja hi aniré jo. Y á la nit següent va anarsenhi, y

Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.

Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; mes la son lo vencia y s’endormisca.

Tocan las dotze, s’alsa depressa, volta la perera, la pera ja no hi era. Y se’n va á casa seva y’l germá petit que diu: –Ja hi aniré jo. –Y va anarsenhi.

Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.

Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; y la son lo vencia, mes ell vetlla.

Tocan las dotze, y al punt que queyan, te veu un aucell gros y negre, que pren la pera y pega volada. Ell que li corra al detrás, sense perdrel may de vista, fins que veu que’s fica dins un pou tan fondo, que feya feredat sols de mirarlo, y s’entorna á casa seva que ja estavan ab molta d’ansia,’ls hi conta qui era’l que’ls prenia las peras y ahont s’amagava, y tots junts van anarsen per si podian matarlo.

Lo germá mes gran va esser qui primer hi volgué baixarhi, lo lligaren ab una corda, mes encara no era á mitj pou, va tocar la campaneta que espressament duya y’l van pujar desseguida. Llavoras volgué baixarhi’l mitjá, mes encara no era una mica mes avall d’ahont havia baixat lo gran, que toca la campaneta, y van pujarlo. Lo mes petit de tots va baixarhi y amolla, y amolla corda, que may n’hi havia prou, á la fi va arribar al fondo ahont hi havia tres portas. Ell que truca á la primera y surt á rebrel una vella ab uns uyals molt grossos que li eixian per damunt la boca, y á la quina preguntá ahont era l’aucell negre que se’ls menjava las peras de casa seva. Lo qual no volia dirli la vella, mes tant y tant ell va perfidiejarne que per fi li digué, que truqués á la porta del costat que potser allí li dirian, mes que s’anés ab cuidado, perque hi havia un gegant que matava á tots los que hi anavan. Ell que se’n hi va, troba una espasa rovellada, la pren y truca, y desseguida surt á obrirlo un gegant que s’abrahona damunt d’ell, mes com portava l’espasa li venta cop á las camas y’l deixá estés á terra. Se’n entra á dins y’t troba un palau gran y hermos com cap altre, mes tot deshabitat que dava feresa, quan tot d’un cop, una veu prima y clara que mostrava esser de dona,’l crida y li diu, qu’era una princesa encantada y qu’anés á la vella que li diria com ho tenia de fer pera desencantarla: y no veya á ningú, mes se n’hi va, y la vella no volia dirli en cap manera, fins que’l jove cremat li pega cop d’espasa, y li trenca un dels uyals en mil bossins y micas y llavoras va dirli que anés á la tercera porta y que si podia matar un negre que hi habitava, tot se desencantaria. Lo jove que se n’hi va, truca á la porta y quan surt lo negre li pega cop d’espasa que’l deixa al siti, y tot va ressonarne y li aparegué una hermosa noya, guapa com un sol, que va dirli qu’era la princesa y que li regraciava lo que havia fet per ella. Desseguida va lligarla á la corda, va trucar la campaneta y se la enmenaren cap amunt. Mes los germans així que la vejeren s’agradaren tan d’ella y foren tan sorpresos, que junt ab lo seu pare se’n va anar cap á casa seva, sens pensar en lo seu germá que allí dins quedava.

Y ell espera y aguarda fins que á l’ultim preveyent lo que havia succehit, se’n aná á trobar la vella pera que li digués com ho tenia de ferho pera eixirne, mes aquella era tossuda y no li volia dir fins que’l jove li ventá cop d’espasa que li trencá l’altre uyal, y quedá de cop desencantada y una hermosa dona, que li digué que podrian eixirne per un forat molt lluny que’s veya, com lo cos d’una agulla de tan petit que n’era. Y se n’hi van anar, y detrás d’ells una munió de gent de la que en lo palau havia sigut encantada y despres de caminar molt n’isqueren á la terra clara, prenent cadescú lo camí que millor li convenia.

Y’l noy se’n aná en vers á casa seva, en la quina fou arribat quan ne feyan unas grans festas per la boda del seu germá gran ab la princesa. Y ell n’era tot sorprés y reptá á los seus germans y pares, y se’n mové gros albalot y disputas, fins que’l pare las paivagá dihent que pus se tractava de qui havia de casarse ab aquella, fos ella mateixa qui escullís, servant tots la sua sentencia, com ho prometeren, y la princesa llavoras, per tal qu’era agrahida, escullí per espós á qui del encantament la havia treta, y’s casá ab ell, ab lo qual ne fou princep, que be s’ho mereixia.