ACTE TERCER
Reading edition
La mateixa decoració.
ESCENA PRIMERA.
BOY, BIEL.
BOY. Ja sòn fora.
BIEL. Ja ho veig ja: pero s’ha de mirar bé: sòn joves y si un no tè judici per ells…
BOY. ¿Qué hi há? Acabém d’ un cop, enrahona. Al últim no déu ser ré.
BIEL. ¿Qué no déu ser ré? ¿Y per qué?
BOY. Perque sempre ’m fás la mona dient que sabs y que no sabs y en ta vida has sabút cosa que ’ns puga ser profitosa per poder lligarhi caps.
BIEL. ¡Que no he sabút cosas jo!…
BOY. No. Y… si ’n sè… jo sè ’l que ’m costa.
BIEL. Vaja donchs. ¿Fem una posta? ¿Quí sab mès cosas?
BOY. ¡Jo, jo! (Rient.) ¡Potsè encara ’m farás véurer lo blanch, negre!
BIEL. Y es vritát. Jo sò blanch y… enmascarát, sò blanch… negre.
BOY. Donchs á véurer.
BIEL. Primer de tot. ¿Qué juguem?
BOY. Si tú perds, una estirada d’aurellas.
BIEL. ¡Ah! ¡Qu’ us agrada!
BOY. Y jo un trenti.
BIEL. Comensém.
ΒΟΥ. Si perts un’ aurella á terra.
BIEL. ¡Oh! Bè; encara no heu guanyát.
BOY. ¡No tinch de guanyarte, gát! ¡Veus que ‘m senyo ab la má esquerra! ¿Cóm vols que perdi? Sè cert que ’l cavallè allí tancát tota la nit ha trucát y el nostramo no l’ ha obert. Com que tot ho oloro, sè lo qu’ acabo de dirte ara. Sè que la noya y el pare s’ han entés d’ alló mes bè. Sè que lo d’ ahí agafar á n’ al nostramo, vá ser fèt fè per ‘quest cavaller qu’ án’ al batlle ‘l vá acusar. Sè que ’l salvarse desprès vá ser fèt pe ’l del fluviol, que ’s nèt del batlle, y que vol que, per tú, ella l’ estimès. Sè que ‘l nostramo perdona á n’ al criát, qu’ arrepentít. la vritát de tot li ha dit, y que la noya li dòna. Sè que ‘l poble, qu’ ha sabút l’ insult fet á mestre Jordi, vol que ‘l castell se ’n recordi y está irát y conmogút. Sè lo que vá y lo que vè, sè lo que hi ha y que no, y sè ’l que sabs que sè jo, y sè ’l que no sabs que sè. Y sè tant, y tant no sòn los mèus informes en l’ aire, que sè que tú ets lo manxaire mes dropo qu’ hi ha en lo mòn.
BIEL. ¿Y no sabéu mès?
BOY. No.
BIEL. ¿No? Donchs havéu perdút la posta.
BOY. ¿Per qué?
BIEL. Perque ab la resposta m’heu provát que jo tinch rahò. La posat es si jo podia saber mès que vos.
ΒΟΥ. Vritát.
BIEL. Lo que sabèu m’ho heu contát y ja ho sè sino ho sabia. Donchs jo vos guanyo en saber que, quant per tonto ’m teniau. vos, sabent tant, no sabiau que jo no sapiguès ré. (Fuig.)
BOY. ¡Ah, pillo! M’ has atrapát.
BIEL. Bè, no us enfadéu per ço. Com que ja sabéu que jo de tot tinch d’ está enterát.
BIEL. ¿Y per qué?
BIEL. Home, per ‘quest pobre qu’ allí baix toca ’l fluviol; ¿á qué vè que ’l torri ’l sol, ni que ’l toqui, si tot sobra?
BOY. Bè, si acás no tingas pòr; convenintho ab la Roseta…
BIEL. Sí;… déuli una carbasseta…
BOY. Ja, ja; que sembli un melò.
BIEL. Que no se ’n ressenti gaire. y quedi jo ab dignitát.
BOY. Ja pots manxar descansát; quedarás… com un manxaire. (Trucan.)
ESCENA II.
Los mateixos. AGNETA.
BIEL. ¿Trucan?
ΒΟΥ. Veyas. Mira.
BIEL. (Anant á la porta.) ¿Qu’ hi ha ?
AGNETA. ¡Ave María Purísima !…
ΒΟΥ. ¡Ah!¡Vatua! La nassíssima… Tè. (Dant las claus á Biel.)
BIEL. ¿Qu’ obro?
BOY. Obra. (Oy que vindrá bè per lo que jo imagino.)
(Biel obra.)
BIEL. Ja pot entrar.
AGNETA. (Entrant.) ¿Sabs, bailet. si’l fadrí majò…
BIEL. Es aquet.
BOY. (Ja veuréu com s’ ix de tino.)
AGNETA. Vinch de part de la senyora baronesa, á demanar lo brodát que vá portar de la Verge. (Biel vá á dirho á Boy.)
BOY. (A Biel.) (Surt á fora. Per lo plan que ’m de seguir me convè sè amich ab ella.)
BIEL. ¡Au, Esquerrá!
BOY. ¿Qué?
BIEL. Es doncella.
BOY. Per ’quest cantò’ns pot servir.
BIEL. ¿Servir? ¿Per qué?
BOY. ¡Ja m’apuras! Per lo que sè del plan mèu.
BIEL. (¡Pobres angelets de Dèu! Y bè, ré… duas criaturas.) (Se’n vá.)
AGNETA. ¡Ave María Purísima !…
BOY. Sèns pecat.
AGNETA. ¿Se pot passar?
BOY. Sí, Agneta, y sense trucar.
AGNETA. ¡Ay! ¿Tú, Boy? ¡Reina santísima!
ΒΟΥ. ¿Sembla qu’ has quedát sorpresa?
AGNETA. ¡Que pot ser ja èrats aquí dijous, quant vá vení ab mí la senyora baronesa!
BOY. ¿Qué no ’m vás coneixer?
AGNETA. ¡Vés! ¡Oh! ¡Y quína cosa mès rara! Jo deya: –¡Tú aquella cara l’ has vista… l’ has vista… y res!… No podia may pensar com, quant, y á n’ aquin moment.
BOY. Sí, dona, sí; á n’ al convent, quant hi anava á treballar.
AGNETA. ¡Ay! no ‘m parlis d’ allavoras, qu’ hi he pensát mès vegadas…
BOY. ¿Eh? ¡Alló son tardas passadas aprofitant bè las horas!
AGNETA. ¡Calla, calla; calla, juéu! (Senyantse.) ¡Senyor Dèu mèu Jesucrist!…
BOY. ¡Agneta! Aixó ’s posa trist…
AGNETA. Al Pare, al Fill, perdonéu…
ΒΟΥ. ¡Qué fás! ¡Qu’ has esbalotát! Ja sabs que ‘l riurer d’ allí. Tot fou festetx, per bon fí.
AGNETA. ¡Y bè, y que no es prou pecát! Jo ja me ’n vaig confessar, vaig cumplir la penitencia, y tinch lliure la conciencia; no vull torná á comensar.
BOY. Corrent, donchs… no comensém; pero parlém.
AGNETA. ¡Ah! Aixó digas.
BOY. Parlém d’épocas antigas. Fins avuy qu’aquí ‘ns veyém. ¿Qu’ has fèt?
AGNETA. Bè ho pots pensar massa. Com jo m’havia obligát á fer vot de castedát…
BOY. (Per forsa.)
AGNETA. Vaig buscar trassa d’ aná al castell y servirhi. ¿Y tú, ab tants anys qu’ han passát. Esquerrá has adelantát?
BOY. Psi…
AGNETA. ¿Qué dius?
BOY. No ho sè que dirhi. Com jo ho faig al revès tot.
AGNETA. Bè, sí; com ets esquerrá.
BOY. Ja tinch algun quarto, ja.
AGNETA. ¡Ah! ¿Es a dir, donchs, que fás bot?
BOY. (Pesquemla per la avaricia.) Si… no dirè pas que no… cent doblas en un racò…
AGNETA. ¡Boy!…
ΒΟΥ. (¡Ay! Ja ’m fá una caricia.)
AGNETA. ¿Cent doblas dius? Jo tambè las tinch arreconadetas… ¡tant grogas, tant rodonetas!
BOY. ¿Juntemlas?
AGNETA. No… no pot ser.
BOY. (¡Bo! ¡Ja ’s fá la melindrosa!)
AGNETA. He fèt vot de castedát…
BOY. Y ja ’t será dispensát… La butlla per ço es famosa. Créume, Agneta; fora pòr y acullte al matrimoni.
AGNETA. Calla, calla! ¡ Ets un dimoni, un dimoni tentador! (Senyantse.) ¡Tú ‘m vols matar… tu ’m perdrias… tú buscas que ’ns condemnesim… tú buscas que!… y ¿si ’ns casesim encara m’ estimarias?
BOY. ¿No ’t recordas del convent? tot lo mateix que llavoras.
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
BOY. ¿Qué? ¿Que ploras?
AGNETA. No; suspiro.
BOY. Bè: aixó es vent.
AGNETA. ¡Ay si jo sabès segú que m’havias d’estimar!
BOY. Sí, dona; ¿aixó vols duptar?
AGNETA. ¡Oh es que jo ’m miro que tú m’has conegút joveneta, en aquell temps en que closa encara ’s tanca la rosa á dintre la poncelleta, y ara, ¡tant vella, poch sana, y ab las genivas desertas!…
BOY. (Sí; sembla las escubertas d’una doctrina cristiana.)
AGNETA. Ara’m veus que no sò alló y ab tants anys una doncella…
BOY. No, dona: gallina vella fa bon caldo…
AGNETA. ¿De debó?
BOY. Sí; y encara igual qu’ allá quan pasavam l’estoneta…
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
BOY. ¡Ay Agneta! ¡Ay Agneta!
AGNETA. ¡Ay Esquerrá! ¡Jesus, María, Joseph! ¿Qué faig jo?
BOY. Lo que t’agrada.
AGNETA. ¡Ay, Sí, sí; ja estic tentada! Vuerè desprès com ho reb lo mèu pare confessor, y, si ho vol, sò ta promesa. La senyora baronesa… ¡Oh! ¡Ay Dèu mèu! Lo que’s l’amor.
BOY. ¿Qué? ¡Qué ’t passa!
AGNETA. Que parlant m’hi olvidát del sèu encárrech. ¡Ay! No’m faria poch cárrech.
BOY. Je tè’l donarè en tornant. Pero ara digas…
AGNETA. ¿Qué vols?
BOY. La senyora baronesa ¿qué diu?
AGNETA. ¡Ah! No; he fèt promesa de no dir ré.
BOY. ¿No estém sols?
AGNETA. ¡Ah! No, no, no; no hi fá ré. Ella está mòlt enfadada de tot aquesta passada, que díu qu’ ab tant mala fé li ha jugát lo mestre Jordi, y ja tè un propi á Girona, per si aussili se li dòna, que vol qu’ Olot se ‘n recordi, y li ha dát l’ ordre qu’ he dít.
BOY. ¡Ay! ¡ay! (Ja sè ’l que volia.)
AGNETA. ¡Quins crits feya! ¡Ave María!
BOY. ¿S’ ha enfadát?
AGNETA. ¡Oh! ¡Y quín neguit! Tant, que m’ ha dít:–Agna, vès: porta ’l vestít de seguida de la Verge, y, en la vida, no ’n vull saber rés may mès.
BOY. Donchs, tè; aquí ‘l tèns, que la Rosa ja per tú apunt l’ ha deixát. (Dantli.)
AGNETA. Adeu, donchs…
BOY. Bè; pero…
AGNETA. Aviát.
BOY. Ara haurás de fè una cosa.
AGNETA. ¿Qu ’es?
BOY. Que si hi ha algun perill haurás de vení á avisarme… perque… á mí… bè has de salvarme.
AGNETA. ¡Ay! Tèns rahò.
BOY. Y es clar.
AGNETA. Si, fill. Sí, sí… vindrè… á dirtho tot. ¡Pero sobre tot!…
BOY. ¡Fuig, dona! ¡Si que la fariam bona!
AGNETA. Bè…fás com jo.
BOY. Ni un mot.
AGNETA. Vaja, donchs…
BOY. Estem entessos: que lo que veurás succehir…
AGNETA. Jo t’ho vindrè tot á dir.
BOY. (Per ço ’t vull.)
AGNETA. Y… sòm promessos…
BOY. ¿Sí? ¿Serás mèva, rateta?
AGNETA. Sí… y quant siguem casáts ja… ¡Ay Esquerrá!
BOY. ¡Ay Agneta! ¡Ay Agneta!
AGNETA. ¡Ay Esquerrá! ¿M’ estimarás?
BOY. ¡Oh!
AGNETA. ¿Ab amor?
ΒΟΥ. ¡Oh! Y ja abans del matrimoni.
AGNETA. ¡Ay no! ¡dimoni!… ¡dimoni! ¡Fuig, dimoni tentador!
BOY. ¿Y tú dius que ’t vols casar?
AGNETA. Sí.
BOY. ¿Y fugias, trapassera?
AGNETA. Pero ja era de manera… que’m poguesses atrapar.
BOY. ¡Ah traidora! (Tocantla ab lo dit.)
AGNETA. ¡Ah pillo!
BOY. ¡Ah! Quant ja aquesta sigui fèta. (Benedicciò.)
AGNETA. ¡Ay Esquerrá!
BOY. ¡Ay Agneta!
AGNETA. ¡Ay Esquerrá! (Se’n vá.)
ESCENA III.
BOY, JORDI. Aquest portant la daga y un tros de cota de malla.
BOY. ¡Ji! (Tanca la porta del fondo.)
JORDI. Boy.
BOY. ¿Ets tú, Jordi? (Ja mèva la tinch; per lo que convingui qu’ ho cregui sostinch.) ¿Qu’ has fet tanta estona?
JORDI. Alli he treballát: tinch llesta la daga del pom cisellát.
BOY. ¿Tant prompte?
JORDI. Tant prompte.
BOY. Ja es treballar fort.
JORDI. ¿Quin home no corra quan cerca l’honor?
BOY. ¿Es dir, donchs, que pensas?
JORDI. Matá al cavaller. Si no’m dòna ’l gendre, que cavi ’l fosser. ¿Las portas?
BOY. Tancadas.
JORDI. ¿Seguras?
BOY. Las claus. (Mostrantlas.)
JORDI. Avuy hi ha una vida que ‘s juga á n’ als daus.
BOY. Segura jugada que pérdrers’ no ‘s pot. Se trova á la plassa juntát tot Olot. Vés, donch pe ’ls bons medis lo que ’s logrará. Si no ho fá la dreta, l’ esquerra ho fará.
JORDI. ¿Vèus? ¿Mira? (Dantli la daga.)
BOY. ¡Bon ’arma!
JORDI. No hi ha millor tremp. Quant l’odi treballa, mortal tot ho fém.
BOY. ¿Vols dir qu’ ell dú mallas?
JORDI. Ne dú de segú; qu’ un vil no ’s previnga no ha vist may ningú. La cansò del pare ne tinch per cansò. Avuy dech cantarla.
BOY. No ’t dich pas que no.
JORDI. A nit, quant ja á casa m’ ho vás tot contar. –Avuy, jo vaig dirme, tenim de vetllar. Y allá, ab l’ altra mola, y ab l’ altra fornal, comenso ab l’ ajuda d’ un odi mortal: –Repica que pica. bát ferro daguer; bát ferro, per daga, qu’ honrát t’ ha de fer. Batút ja lo ferro, se ‘l tè de trempar; la fornal encésa. foch l’ ha de tornar. ‘Sent arma per l’ honra deu férsela un sol. Si cridas, manxaire, sabrá lo tèu dol. –Donchs manxa que manxa, jo ‘m deya entre dens; es foch de venjansa lo foch qu’ ara encens. Bermell ja lo ferro, deu serne trempát, ja ‘l cuvell de ’l aiga l’ espera al costát. Lo trech y l’enfonso bermell y bullent: al rebrerlo l’ aigua m’ esquitxa furient. Jo, aguanta qu’ aguanta, per darli fredor, semblava aquella aiga la sanch del traidor. Trempát ja lo ferro, la llima no hi pren; la mola l’ espera per ferlo lluent. Donchs roda que roda la mola ab lo peu; la daga m’ enlluerna del brill que ja treu; Veyentho, no paro, y vinga rodar; la mola que roda, lo ‘cér fá xisclar. La miro ja llesta, ja es feta daguer; –Vés ara si passa las mallas d’ acér. Damunt de la taula, la malla he posát; damunt de la malla la daga hi alsát; del bras, ab la forsa. la daga ha caigút; clavantse á la taula, la malla ha rompút. Llavors, arrancantla, la beso ab amor: –Las mallas traspassa: ja tè arma l’honor.
BOY. Psit…
JORDI. ¿Qu ’es?
BOY. Lo manxaire, que cap aquí vè.
JORDI. Donchs parlalhi y digas lo qu’havém de fè.
BOY. Lo qu’ahir vaig dirte, qu’ho crech plan segú; si puch, jo ho arreglo, sino ’l noble y tú.
JORDI. A dalt, donchs, t’espero si res vols de mí.
BOY. Que jo no’t demani no vinguis aquí.
(Jordi se’n vá.)
ESCENA IV.
BOY, BIEL.
BIEL. ¿Donchs qué tal, Boy, vá endavant?
BOY. Mòlt.
BIEL. ¡Ah! ¿Sí? ¿Es dir que la vella?…
BOY. ¡No, home; no ‘t parlo d’ ella!
BIEL. ¿Y donchs de qué?
BOY. Del mèu plan.
BIEL. ¡Ah! El vostre plan.
BOY. Y ab tú ara. l’anem aquí á comensar. Comensems a figurar que sò batlle y tinch la vara.
BIEL. La vara’l mall.
ΒΟΥ. Just; tú aquí. á n’al meu costát t’assentas, perque tú ara representas al secretari.
BIEL. ¡Ji, ji! Donchs miréu. (Pren una planxa de ferro, un guix, y s’assenta.)
BOY. Vinga ’l martell y vejám lo que ’s disposa. (Pega un cop de martell damunt la enclusa, y espera.) Primer que vinga la Rosa; desprès de la Rosa, éll.
ESCENA V.
Los mateixos. ROSA.
ROSA. ¡Ay, ay! ¿Sòu vosaltres?
BOY. Sí.
ROSA. M’ ha semblát que sentia ara lo cop de martell del pare.
BOY. Donchs jo l’ he dát; vina aquí.
ROSA. ¿Qué voléu?
BOY. Duas respostas ben claras perque es precís. ¿Qué hi ha del amor que ‘t jura lo patge tancát á dins, y qué t’ ha dít la senyora baronesa quant l’ has vist?
ROSA. Del amor que ‘m jura ’l patge sols, Esquerrá, tè puch dir, que ’s tot l’ amor de ma vida, qu’ entelan plors y suspirs. Es una historia de llágrimas que ‘m tè lo cor oprimit. Jo, pobreta enamorada, ¿qu’ havia de fer? motíu era aquest per olvidarme de quí m’ estimava aixís; mes no podia; tocava l’ hora en que ‘l cor oprimit sabia qu’ éll l’ esperava, y ‘l flaire dels romanins, l’ olor de las ginesteras que ‘l bosch floreix cada istiu, semblava qu’ allí ‘m cridava per perfumá ’ls mèus suspirs. Rodeját de tal misteri, un dia aquí vá venir aquell que jo al bosch trovava, prometent ferme felís, y, lluny d’ aixó, desde l’ hora y ‘l punt qu’ aquí vinguè trist, no he vist en éll sino llágrimas amargas d’ un cor ferit, pena dolorosa y fonda qu’ exhala tota en suspirs, y, per últim, lo qu’ á casa vá succehir ahí la nit. Vaig surtir corrents al véureu. contant qu’ al cor afligit la senyora baronesa daria un conort, y ‘l trist. sols vá trová allá amarguras que ’n mil dolors l’ han partit. Y plena de pò, esglayada, vaig corre aquí tot seguit. á plorar en llit d’ espinas la mèva sort infelís, la mèva esperansa morta. lo mèu suspirát desitj, la mèva ilusiò perduda, y el desengany que… ¡Oh! Sí, sí. ¡Me mata, ’m trosseja, ’m gela, me fá lo cor á bocins, y ’l sento en un mar de llágrimas desferse tot en suspirs!
ΒΟΥ. (Estima bè; es com son pare. Altre fòra lo sèu fí, si estimès com jo á l’Agneta.)
BIEL. (A mí una plorada aixís, me deixaria una cara neta com un serafí.)
BOY. ¿Es dir donchs que la senyora baronesa tè vá dir ?…
ROSA. Qu’ ho sab tot pe ‘ls qu’ á defora esperavan al seu fill, y que no contéu ab ella sino per castigá ’l crím.
BOY. (Sí, vaja; l’ han enganyada: lo mateix que l’ Agna ha dit.) Biel.
BIEL. ¿Qué?
BOY. Fes una rodona. ab lo guix que voldrá dir : “La senyora baronesa”, y, al costát, la creu… aixís. Ab ella ja estém entesos. Que vinga ’l criát tot seguit,
(Dòna una clau á Biel. Aquest obra la porta ahont se suposa estar Arnal y se’n entra á dins.)
ROSA. ¡Oh! ¡Esquerrá! ¡Pe ’l cel, salvéulo!
BOY. Jo arreglarè ’l compromís. ¿Tú creus que tens de casarthi?
ROSA. O, sino ho logro, morir. Lo sèu crím no tè disculpa; pero jo sens éll no visch.
ΒΟΥ. Donchs vesten y en mí confia.
ROSA. ¡Ay vulgau Dèu! (Se’n vá.)
BIEL. (Tornant.) Ja es aquí.
BOY. Donchs, manxaire, cara negra y vejám com ne surtim.
ESCENA VI.
Los mateixos, ARNAL.
ARNAL. ¿M’ha dit lo bailet manxaire, que vos m’he cridát?
BOY. Jo… Sí. Y ara ’ns entendrém aquí sens contar que ’ns costi gaire.
ARNAL. Anéu dient.
BOY. No hi ha una vida millor que la del ferrer; mal dit: millor ja ho pot ser; pero no mès divertida. Ell sab que si tè algun mal lo cantar los mals espanta, y tè unas cansòns, que canta, qu’ ell ne díu de la fornal. Aquí ‘n tenim duas. L’ una la canta l’ amo esmolant; l’ altra jo allí, repicant, quant estich de bona lluna. En l’ una ‘l que ’l mal vá fer se casa y tot així ho paga; en l’ altra “ ‘s clava una daga passant las mallas d’ acer.” Diguéu donchs quina vos val y corréu, perque ‘l temps vola: la cansò d’ allí á la mola, ó la d’allí á la fornal.
ARNAL. Miréu, Esquerrá.
BOY. Diguéu.
ARNAL. Jo ahí, obcecát y confòs, vaig fè aqui… un crím alevòs, qu’ un dia al fí compendréu. Avuy no mès vos puch dir que jo, penedit de tot, sense dirhi en contra un mot, com vos manéu, vull cumplir. Mes no puch quedar ingrát. No puch, salvant vostre honor, sè infame y causar la mort del mèu pare desditxát y la mèva pobra mare. Vull cumplir, cap dupti us quedi; pero ho dech lográ ab un medi qu’ he pensát justament ara. ¡Oh! Sí, sí, Boy; no ho duptéu. Una véu del cor m’ ho crida, Així á tots salvéu la vida, y l’honra de tots salvéu. Deixéume surtir; mitja hora podré tardar en tornar, y la pau juro portar que la pobra Rosa implora. Deixéume surtir pe ’l cel si voléu l’honra y la vida, y pe ’l cel sigui benehida l’hora ’n que oiu mòn anhel.
BOY. ¡Je, je! ¿Manxaire?
BIEL. ¿Qué mana?
BOY. Que ’t sembla si ’ns creu llanúts.
ARNAL. ¡Oh! No; vos tinch conegúts, sè que tota astúcia es vana; pero sè que teníu cor, y aixó es la mèva esperansa. Jo sempre poso confiansa en l’accént dòls del amor.
BOY. ¿Y si surtíu, qué faréu?
ARNAL. Trová un medi per lograr que ’l senyor barò acceptar vulga lo plan que voléu.
BOY. ¡Lo senyor barò! Allí espera y li podéu parlá en plata; per ço ni una ni altra rata tè d’eixir de la ratera. Vindrá y li podéu parlar.
ARNAL. No escoltará: convensút de que ‘l insult qu’ ha rebút ab mí li váu preparar, me dirá ingrất y traidor, y encara, en lloch d’ ablandarlo. tant sols lograrè ecsitarlo y ecsaltar lo sèu rencor.
BOY. Manxaire.
BIEL. ¿Qué?
BOY. ¿Vols probar? si tú y jo li fem enténdrer.
BIEL. ¡Oh! Prou; per ferli compéndrer…
ARNAL. ¿Y si irát vos vol matar?
BOY. ¡Uy! ¡No ‘s matan així ’ls homes! ¿Qu’ us penséu que sòm cunills qu’ ab un cop aquí?… ¡Oh! ’Ls perills per mí sempre han sigút bromas. ¿Oy manxaire?
BIEL. ¡Oy!
BOY. Ja veuréu. Lo millò es que vos per ara tornéu á dins; li faig cara y á veure aquí ‘l que s’ en treu. Obra, manxaire. (Dantli las claus.)
BIEL. (Obrint lo cuarto del barò.) Está oberta.
ΒΟΥ. Donchs entra y veslo á avisar que jo aquí li haig de parlar; (Biel creu.) vos á la vora y alerta. (Arnal se’n vá.)
ESCENA VII.
BOY, BIEL, lo BARÓ.
BOY. ¿Com l’has vist?
BIEL. D’una manera que no ’ns dará mòlt treball.
BOY. Bè… no hi fá re; pren un mall y fès com jo si s’ altera.
(Prenent un mall cada hú y s’ esperan un á cada cantò de prosceni. Lo barò surt sorprès.)
BARÓ. ¿Qué hi há? ¿Quí ’m demana aquí?
BOY. (Alerta… porta mal aire.)
BARÓ. ¿Quí sòu ?
BIEL. Senyor, jo l’ manxaire.
BOY. Y jo… ja ho véu… lo fadrí…
BARÓ. ¿Y qué voléu ?
BOY. Mi senyor… res mès que darli un recado.
BIEL. Que, per evitá un enfado, li dirá ’l fadrí major.
BARÓ. Y diguéu… ¿sabéu vosaltres lo qu’ aquí á nit vá passar?
BIEL. Nosaltres podem contar…
ΒΟΥ. No mès lo que ’m vist nosaltres.
BIEL. (Fem vèurer que vinch del hort.)
BOY. (Veyam aixì lo qu’ esplica.)
BARÓ. ¿Es dir que no heu vist?…
BIEL. ¡Ni mica!
ΒΟΥ. ¡Oh!¡Y jo que dormo tant fort!
BARÓ. Donchs… abans de vetllá aquí… sapigueuho; per burlarme, la Roseta vá enganyarme y vá ferme tanca allí. Veyentse pres lo sèu pare, aussili vá demanar; jo m’ encertava á passar, y aquí dins no vaig sè encaга, quant sento girar la clau…
BIEL. (¡Je, je, je; y á mí m’ ho esplica!)
BOY. (¡Aquesta si qu’ es bonica!)
BARÓ. Y com la féra en son cáu, m’ han tingút tancát fins ara.
BOY. Donchs, si que… ¿Biel?
BIEL. ¿Qué?
BOY. No ‘m creya jo que l’ amo fòs així.
BARÓ. Donchs no para encara aquí, la sèva malvada ideya.
BOY. ¿Qué diéu, home?
BIEL. ¿Encara no?
BARÓ. Desprès que ‘m váren robar, per volguerse disculpar de la sèva mala acció, l’ amo ha anát á dir pe ‘l poble, avingút ab la pubilla, qu’ á nit, per la sèva filla, ha assaltát la casa un noble y qu’ ara aquí ’l tè tancát.
ΒΟΥ. ¡Ave María Puríssima!
BIEL. ¡Aixó ha fèt! ¡Reina santíssima!
BARÓ. Aixó; miréu si es malvát.
ΒΟΥ. ¡Vés, vés! ¡Atrevirse á dir qu’ ell venia per la noya!…
BIEL. Sí; ’s vèu que ’s una tramoya y li han dát un que sentir.
BARÓ. ¡Oh! Ja us dich qu’ ho pagará. ¿Voléu vosaltres salvarvos ὁ en lo crím voléu contarvos?
BOY. ¿Qué hi díus?
BIEL. ¿Y vos, Esquerrá?
BOY. ¡Ah! Jo salvarme.
BIEL. Jo mès.
BARÓ. Donchs duhéu l’ anell y l’ espasa. lliureume d’ aquesta casa, y jo farè lo demès.
BOY. Bè, bè, si, no, vaja, bè… (Finjint pensarhi.)
BIEL. Bè, bè, no, si, vaja, sí…
BOY. Sí, perque éll, venint aquí…
BIEL. Es clar, ¿qué hi vá vení á fè?
BARÓ. Doná aussili á la pubilla; d’ aixó justament m’ esclamo.
BOY. ¡Y atrevirse desprès l’ amo!…
BIEL. ¡A dir que hi vè per la filla!
BARÓ. Sembla imposible, ¿vritát?
BOY. ¡Oh!
BIEL. ¡Oh!
BOY. ¡Dir mal del senyo!
BIEL. ¡Tant rich!
BOY. ¡Tant noble!
BIEL. ¡Tant bó!
ΒΟΥ. ¡Tant generòs!
BIEL. ¡Tant honrát!
BOY. ¡Que fins cartas del rey reb!…
BIEL. ¡De casa tant antiquíssima!…
BOY. ¡Oh!! Ave María Puríssima!
BIEL. ¡Jesus, María, Joseph!
BOY. ¡No s’ha vist may en la vida!
BIEL. ¡Vaja, es no tenir conciencia!
BOY. Bè, ¿qué hi farás? la innocencia sempre s’ ha vist perseguida.
BARÓ. ¡Ah! Bè. ¿Es dir que puch contar ab vosaltres?
BOY. ¡Ah! Aixó no. Jo soch lo fadrí majò…
BIEL. Y jo el manxaire.
BARÓ. ¿Y qué hi fá?
BOY. ¿Cóm, que hi fá? Que jo sòch fiel al amo, siga qui siga. Ell nos ha dit que se ’us diga lo que vá á dirvos en Biel, y nosaltres, per obehir, vením á dirho tots dos. Desprès, si us espliquéu vos, no hem de fer mès que sentir.
BARÓ. ¿Y qu’ es lo qu’ has de dir tú?
BIEL. Que quedéu ben concertát ab lo qu’ ara ‘l vostre criát vos demani, si segú voléu surtir de la casa. Aixís sòu salvát per éll, y us retornará l’ anell que váu dá y la vostra espasa.
BARÓ. ¡¡Que vaig dar!!
BIEL. Qu’ us váren péndrer.
BOY. No, no; que vá dar; ben dít.
BIEL. (¡Ay! ¡En Boy ja ha sobreixít!)
BARÓ. ¿Qué vaig dá?
BOY. ¿Y no ho sab enténdrer?
BARÓ. ¡Perque vos enténch m’ esclamo!
BOY. ¡Y jo, qu’ ho sè, dich lo que ‘s perque no vull sentir mès com díu lladre á n’ al nostramo!
BIEL. ¡Ah! ¡Així m’ agrada! Ben dít.
BARÓ. ¡Ah! ¿Es dir, donchs, qu’ ho sabéu tot?
BOY. Y sense faltarhi un mòt.
BIEL. Desde ’l gran al mès petit.
BARÓ. ¿Si? Donchs acabém.
BOY. S’ acaba fent lo que ‘l nostramo díu; y si acás dòna motiu (Anant á una enclusa.) de queixa ó per res s’ esbrava hem concertát ab lo poble que vindrá ab mòlts pochs treballs. Si aquí sent tres cops de malls fará justicia ab lo noble.
BARÓ. ¿Y si abans vos mato jo?
BOY. No ‘m matará, perque si s’ acosta no mès á mí. deixo aná ’l mall y vè ’l bò.
BARÓ. Donchs ó ’l deixéu ó sòu mort. (Y prenent una destral corra cab á Boy.)
BIEL. Pero si acás cau mort éll, jo pico aquí ab lo martell, y encara pico mès fort. (A l’altra enclusa.)
BARÓ. ¡Ah!
BOY. ¡Bè, Biel!
BIEL. No hi pensi, no.
BOY. Si no hi penséu… no es igual.
BIEL. Vos teníu una destral…
BOY. Y á picar sòm éll y jo…
BIEL. Si lo vostre bras l’ arbola un dels dos ne matéu vos.
BOY. Pero ‘l que quedi dels dos será ’l qu’ armi la tabola.
BARÓ. ¡Oh!¡ M’ heu perdút sens pietát!
BOY. Acabém perque ’l temps vola. La destral.
BIEL. A terra y sola.
(La llensa.)
BOY. Recull-la noy. S’ ha acabát. Ara ’l vostre criát vindrá y accedíu á quant demana. Si aquesta súplica es vana mestre Jordi es quí us veurá.
BIEL. Y si ‘l nostramo vè aquí, ja us podéu fè fè l’ enterro: tors una barra de ferro ab lo bras, no mès qu’ així.
BOY. ¡Com s’ ha quedát! (A Biel.)
BIEL. (A Boy.) ¡Com s’está!
BOY. ¡Pobra víctima amansida!
BIEL. ¡La innocencia perseguida!
BOY. ¡Jo, jo, jo!
BIEL. ¡Ja, ja, ja, ja! (Se’n ván.)
ESCENA VIII.
Lo BARÓ, ARNAL.
BARÓ. ¡Oh! ¡A mí burlarme així! No. May. ¡Qu’ acabi ma sort! Primer que cedir la mort.
ARNAL. Senyor. ¿Qu’ ha passat aquí?
BARÓ. ¡Ah!¡Traidor! ¡Mor, per infame!
ARNAL. ¡Matéume, senyor; prenéu qualsevol arma y matéu al amich que mès vos ama!
BARÓ. ¡Tú amich!
ARNAL. ¡Vostra sort avara de mès lleal un no ‘n presenta! ¿No veyéu qu’ á mí m’ alenta lo bè que váu fè ‘l mèu pare? ¿No veyéu que ’s gratitút l’ afecte pur qu’ á mí ’m guia?
BARÓ. ¿Y es d’ agrahit que ‘n aquest dia á n’ al ferrer m’ has venút?
ARNAL. ¡Ah! ¡Ho havéu cregút, senyor! ¿Heu cregút que traidò obrava? ¡L’únich punyal que faltaba clavá á n’ al mèu pobre cor!
BARÓ. ¿Cóm vols, donchs, que concebeixi tot lo qu’ ha passát aquí?
ARNAL. Vos m’ ho havéu d’ esplicá á mí perque la causa coneixi. ¿Cóm lo vá deixá aná ’l batlle?
BARÓ. Perque com tots m’ es traidor.
ARNAL. ¡Ah! No. No ho creguéu, senyor: perque ‘l cel nos posa á ratlla. Es perque la Providencia d’ aquest medi ‘s vá servir, ja que no ’ns vá contenir la véu de nostra conciencia. Sí; us ho díu sense recel l’ amistát mès verdadera: lo que voliau crim era que no tè perdó del cel, y he surtit al véureus sol pera dirvos: –Siguéu noble: está enterát tot lo poble de que aquí hem portát lo dol: torném l’ honor al daguer. pagui jo lo murmurát ’sent ab sa filla casát, y obréu com bon cavaller.
BARÓ. ¡Ah! ¿Ho vèus?
ARNAL. ¡Senyor!
BARÓ. ¡Vèus la trama com pára al fi en tot profit!
ARNAL. Si jo, senyor, vos ho he dit…
BARÓ. ¡Perque ets un vil y un infame! Perque l’ amor t’ ha perdút.
ARNAL. Es cert; mes no us he venút.
BARÓ. Has fèt lo que fá aquell qu’ ama.
ARNAL. Quant jo salvarme y salvarvos la vida vull. ¿Aixó ’m diéu?
BARÓ. ¡Basta!
ARNAL. ¡Senyor!
BARÓ. No obtindréu res que de grat vulga darvos. Que ‘m mati ’l poble. Tú ets d’ ell y en tèns la baixessa tota: per ço sempre heu viscút sòta las pedras del mèu castell. (Se’n vá.)
ESCENA IX.
ROSA, ARNAL.
ARNAL. ¡Oh!¡ Estém perdúts !… sino trovo un medi pera surtir, ingrát lo porto á morir. y la ditxa de tots robo ab lo sèu últim sospir.
ROSA. ¿Qué tens, Arnal?
ARNAL. Tinch, Roseta, que ‘t tinch d’ obrir lo mèu cor: que ‘l poder del cel decreta qu’ una infamia per mí fèta dega esglayarte d’ horror.
ROSA. Parla pe ’l cel.
ARNAL. Desde ‘l dia que jo á n’ al bosch tè vaig véurer vá trová ‘l cor alegría; t’ amava; mes no tenia prou seny per poderho créurer. Lo senyor barò, allavoras, també al bosch tè vá trovar. ¿A quí, si ‘t vèu, no enamoras? Desd’ aquell punt, tentadoras tas miradas, vá cercar, y jo, rastrer, agrahit, á la protecciò que ‘m dava. li vaig oferí, envilit, conquistarte tot seguit per l’ afany qu’ ell desitjava. L’ encárrech vaig acceptar sense contá ab lo mèu cor, y, al volerte aná á parlar del amor d’ ell, vaig trovar qu’ era primè ‘l mèu amor; que sentia gelosía ja de que éll te volguès tant, y parlarte d’ éll dèbia, y jo parlar no podia sino de sè el tèu amant. ¡Oh! ¡Quína lluita Déu mèu! Ferme una senyal debia (La senyal.) ¡Aquesta! ¿Sents?…
ROSA. ¡Valgans Dèu!
ARNAL. Contestant jo; l’ amor tèu la porta al barò n’ obria. Al últim lo decidirse vá ser precís; la senyal tornava allá á repetirse. Deixá aquí ‘l mall de sentirse, era als mèus pares mortal; ferlo sentir, era horror que ni entre las fèras s’ usa. –¡Quí es qu’ aixís mata un amor! ¡Quí es que damunt d’ una enclusa s’ aixafa ell mateix lo cor! Vaig dir… y el mall vaig alsar, vá cáurer y clá ‘s vá sentir, desprès, ja re ’t tinch de dir. Tú sabs com l’ amo vá entrar, tú sabs com vá ara á morir. Tú sabs lo vil quín es ara y en mí matéu al traidor; mes ¡ay! aixuga aquest qu’ ara, plor d’ amor, per una mare n’ arrenca un fill, del sèu cor, qu’ á una fera enterniria, qué faria á un roch plorar, qu’ hasta un ferro ablandiria, y que encara amargaria l’aigua amarganta del mar.
ROSA. ¡Oh! sí, sí, Arnal! ¿Y tú creus que jo puch salvarlo?
ARNAL. Sí.
ROSA. ¿Com?
ARNAL. Anantmen jo d’aquí.
ROSA. Es imposible.
ARNAL. ¡Ah!¿Veus?
ROSA. Díu mòn pare en son dolor qu’ aquesta casa tancada, Arnal, es l’ urna sagrada que guarda avuy nostre honor.
ARNAL. ¡Pero no veu, insensát, que al tancá així aquella porta, la nostra esperansa, morta, sòta una llosa ha colgát!
ROSA. ¿Y obrintla viuria?
ARNAL. Al acte. M’ ho díu del cor vèu segura. Surtí es trovar la ventura. es ab la ditxa fer pacte.
ROSA. ¿Y si m’ enganyas?
ARNAL. No en flama d’ amor s’encen lo cor tèu. La noya qu’ estima, creu tot lo que li díu qui l’ ama.
ROSA. ¿Y si ja la vá enganyar? (Ab amargura.)
ARNAL. Ni que mil cops l’enganyès. Lo torna á créurer desprès perque l’amor sab cegar.
ROSA. ¡Jo ’t crech; pero!…
ARNAL. No m’estimas sino ’m creus prou per obrir.
ROSA. ¿Y si ara vaig á cedir?
ARNAL. Al nostre amor t’aprocsimas.
ROSA. ¿M’ho juras?
ARNAL. Com Dèu hi ha al cel.
ROSA. ¿Promets tornar?
ARNAL. De seguida.
ROSA. Donchs… vina.
ARNAL. ¡Oh Rosa! ¡Benehida! Tú del infern fás un cel.
ESCENA Χ.
JORDI, BOY, BIEL
JORDI. ¿Es á dir donchs que vosaltres ja havéu fèt lo que podéu.
BOY. Sí, y veig clar que per la esquerra no hi hauria may remey.
JORDI. ¿La senyora baronesa?…
BOY. Ni res de tú vol saber.
JORDI. ¿La entrevista aquí ab lo patge?
BOY. No mos ha servit de re.
JORDI. Mes lo criát…
ΒΟΥ. Si no vol l’ amo tampoch vol accedir éll.
JORDI. Allavors entra á la cambra ahont posa aquest cavaller; y digas qu’ aquí l’ espero.
BIEL. Está bè; hi vaig al moment. (Se’n vá.)
BOY. Jo vaig á…
JORDI. No; tú no’t moguis; per lo que sabs qu’ hem de fer sigueuhi tú y lo manxaire, y en preguntant responéu.
BIEL. ¡Foch á la cua del llop! (Apareixent.)
BOY. ¿Qué hi há?
BIEL. Que baxa furient.
JORDI. Lo tinter, lo cens, la daga… (Disposantho.) Ara que vingui y veurem.
ΒΟΥ. (Per lo que poguès ocorrer fem torná un ferro bermell.) (Ell y Biel encenen la fornal.)
ESCENA XI.
Los mateixos. Lo BARÓ.
BARÓ. ¿Ahont es aquest miserable qu’ aixís m’ insulta traidor?
JORDI. Aquí, y miréu, mi senyor, d’ está un xiquet mès tractable. Damunt tantas, que no us caiga la fama de mal-parlát. (Li ensenya ’l cens.)
BARÓ. ¿Que ’m donéu en aquest plat?
JORDI. Las lliuras d’ or y el got d’ aiga. A la mitj’ anyada sòm, y quí déu paga.
BARÓ. Paguéu; pero crech que ja sabéu qu’ al castell hi ha majordom.
JORDI. Sè qu’ á n’ éll ho haig de portar; mes aixís vostres ulls véuhen, que si pagan los que us deuhen. tambè al deure, heu de pagar. Quiét lo ferrè á casa sèva, may á la vostra ha puját, vos del castell heu baxát, per insultarme á la mèva, y ara ja pe ’l vostre mal lo vassáll se us desatenta: Ara ’s trovan frente a frente lo castell y la fornal.
BARÓ. Pensar la fornal deuria. que d’ un castell sò senyor que ab bens, terra, plata y or vá afavorirla algun dia. Que pensi aixó y al pensarho potsè ‘ns deixi d’ insultar.
JORDI. Mes; la má us vindré á besar. si vos voléu continuarho. Si vos, com los vostres ávis, als quí de tant sòm deutors, nos féu mercés y favors en lloch de fernos agravis, jo desd’ ara, sè esclau vuy de quí ‘ns fassi gracias tantas. Pero ¡ay! vostres ávis d’ ántes no eran com lo nèt d’ avuy. D’aquella digna altivesa. d’ aquell sabe hereditari, d’ aquell valor temerari, la catalana noblesa sols ne conserva ‘l recort guardát en tombas sagradas; armaduras rovelladas, que vá portar la qu’ há mort, banderas, pendons arnáts, un escút damunt la porta, un títol que ’s lletra morta, y uns pergamins esborráts.
BIEL. ¡Bè, mòlt bè! ¡Jo en vostre lloch!…
ΒΟΥ. Tú calla y manxa, xarraire.
JORDI. Tú á la feyna del manxaire.
BIEL. Ja la faig. (Encench lo foch.)
BARÓ. Bè, acabém.
JORDI. Sí, tant se val qu’ ho acabém de seguida. La fornal als fadrins crida, y ‘s pert un quart de jornal. Miréu: aquí hi ha la daga que jo per vos váreig fèr, d’ haverla fèta ‘l daguer, deshonra há estát vostra paga. Desheretá al vostre criát perque ’s casa ab la pubilla, es dir al mòn, que ma filla deshonra á quí tè al costát. Deshonra, qu’ es ben segur, que ‘m vá dú al portar la daga; jo vos la torno, per paga, vull l’ honra qu’ us váu endúr.
BARÓ. Ella vá darla aceptantme.
JORDI. Ella may res vá acceptar.
BARÓ. ¿Quí, donchs, la má ’m vá donar?
JORDI. Un, qu’ ara us mira, escoltantme.
ΒΟΥ. Un, qu’ es tant llest com xarraire.
JORDI. Tot per salvarme l’ honor.
BIEL. Y perque ho creguéu, senyor, miréu si aixó es del manxaire. (Mostrantli una enmascara en la blonda de la mánega.)
ΒΟΥ. Que vos la má váu besarli.
JORDI. Donantli prendas en paga.
BIEL. Y aquí teniu la tumbaga.
ΒΟΥ. Y aquí l’acer que váu darli.
BARÓ. ¡Oh! Aquesta burla á mi!
JORDI. ¿Firmeu?
BARÓ. ¡Ni pot ma noblesa! ¡Que prengui’l poble sa presa! ¡Matéume si us plau aquí; pero penséu que sò noble!
JORDI. Jo mès; sò ferrer de tall y honrat y visch del treball.
BARÓ. ¡Penséu que’l crim será doble!
JORDI. Així estarè mès pagat.
BARÓ. Que faréu orfe á la filla.
JORDI. Quedará d’honra pubilla.
BARÓ. Que quedaréu com ingrát.
JORDI. Tot es picá en ferro fret.
BARÓ. Que tinch qui ’m dará venjansa.
JORDI. Cuitéu, perque tinch frisansa de satisfer lo mèu dret.
BARÓ. Bè, acabéu.
JORDI. Ja está acabát. ¿Firméu?
BARÓ. No.
JORDI. Donchs qui déu paga. ¡Aquí, mort d’ un ’altra daga, un altre honor ultraját, paga ab sang un cavaller!…
BARÓ. ¡Jordi!
JORDI. ¡No, rés heu de tréurer! Preguéu al cel; vaig á véurer si passa mallas d’acer!
ESCENA ÚLTIMA.
Los mateixos, BARONESA, AGNETA, ARNAL, ROSA.
TOTS. ¡Ah! (Entrant quant Jordi anava á matar al Barò.)
ROSA. ¡Pare!
BARÓ. ¡Jordi!
JORDI. (Pausa) (¡Ah! ¿ Aquí la senyora baronesa?)
BARÓ. L’ ávia aquí…
BARONES. Quant la sorpresa hagi passát y de mí poguéu sentir lo que mano jo parlarè.
JORDI. Si en efecte tothom sent com jo ‘l respecte, pe ’l qu’ á satisfer m’ allano vostres desitxos, crech bè que ab ánsia, tothom espera.
BARONES. Abans que tot, justiciera, dech dirvos que tot ho sè. L’ Arnal, de tot penedit, y als mèus peus agenollát, lo cert del cás m’ ha esplicát y aquí he vingút tot seguit.
BARÓ. ¡Ah! ¡L’ Arnal! ¡Sempre ’l traidor!
BARONES. No es traidor quí al fi procura descubrir la vritát pura penedit del sèu error. Tú ets traidor.
BARÓ. ¡Avia!
BARONES. Tú, sí. ¡T’ esglaya qu’ així t’ ho diga devant de tothom!… ¡Que siga ton ávia quí ‘t parla així! ¡Llágrimas, concells, caricias… portar los tèus fèts ocults… ¡Tot fòu en vá! ¡ ’Ls tèus insults, y las tèvas injusticias, y ara aquest pas desgraciát, demostrant quí ets á n’ al poble!… ¿Y ara, que tú ja no ets noble, ara que t’ has infamát, voldrias que jo callès, sabent tothom ta vilesa, y que la nostra noblesa ab ta infamia ‘s confonguès? ¡Oh! No. Vull, ab forta vèu, vencent á la edat que ’m postra, pregonar, que, á casa nostra, ningú ha estát may com l’ heréu. ¡Semblarte tú án’ al tèu ávi!… ¡Semblarte tú án’ al tèu pare!.. ¡Ji, ji, ji; si rich encara! ¡Si es sols lo dirho un agravi! ¡Si ‘m sembla impossible! ¡Si quant te veig al mèu devant, confòs, turbát, tremolant, tant miserable y tant ruí, fins, ¡senyor Dèu me perdò! penso, insultant á ta mare si t’ era padrastre ó pare lo pare que ’t vaig dar jo!
JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa! (Anantla á socorrer.)
BARONES. No, no… no teméu; no es res. Jordi… m’ havian sorprés. Per mí la cosa era entesa mòlt diferent del qu’ ha estát; mes, desde ‘l punt qu’ ho veig bè… la rahò sempre á quí la tè. Tot com vols será arreglát. La Rosa ‘s cása ab l’ Arnal, jo la doto un cop casada, y com ans, quedará honrada la daguera del firal. (Sensaciò general.) Paper… ploma… vull firmarho per assegurar sa sort. Per si acás vinguès la mort. als meus heréus vull manarho. (Y, assentantse, escriu.)
ARNAL. ¡Rosa!
ROSA. ¡Arnal!
(S’ou lo fluviol com sempre.)
ARNAL. ¡Ja sòm ditxosos!
ΒΟΥ. No així díu tothom quí vol.
BIEL. Vaig…
BOY. No, que toqui’l fluviol; prou qu’ ho sabrá en sent esposos.
BIEL. ¡Quant penso qu’ ell la vol tant y qu’ al devant d’ aquest era!…
ΒΟΥ. Ara ’ls podrá anar darrera ab lo fluviol sonant.
AGNETA. Boy
ΒΟΥ. ¿Qué hi ha?
AGNETA. Que tot ho he dít á n’al pare confessor y…
ΒΟΥ. ¿Qu’ha dit?
AGNETA. M’ha dít que no
ΒΟΥ. ¿No? Donchs mira: bona nit.
(La Baronesa dòna á Jordi ‘l paper qu’ ha firmát y díu:)
BARONES. En cambi ‘t demano, Jordi, ja que ’l tèu influix ho pot, que procuris tú qu’ Olot mès d’ aquest fèt no ‘s recordi. Que no amarguin mès ma estrella volent insultar l’ heréu… Al fi l’estimo… es fill mèu… y sò tant vella… ¡tant vella… que ‘l vèureu me mataria! Per mí s’ aguanta ‘l castell… per mí respecteulo á n’ éll… la pobra ávia… aixó voldria.
JORDI. ¡Oh!¡ Senyora baronesa! Jo ‘m rebelo á n’ al manar… ¡pero ara!… ¡Vos suplicar!… Noblesa contra noblesa. Jo, lo qu’ havéu dit farè, y fins, perque quedi honrát, de tot lo qu’ aquí ha passát, á mí la culpa ’m darè.
BARÓ. No; á ningú mès qu’ á mí, que sò ‘l verdader culpable… A mí, que ’m veig misserable entre tots, nobles aquí. M’ han posát vostres agravis de rojor las galtas plenas. ¡Al fi corre per mas venas la honrada sanch dels mèus ávis! Jo sabrè prová á tothom quí ho dupti ’n aquesta terra, que, tant en pau com en guerra, serè digne del mèu nom.
BARONES. ¡Ah! ¡Que ’l cel ho vulga així!
JORDI. Ho voldrá de cert, senyora. La primera volta fora que l’ honor no eixís d’ aquí, y tant s’ honra quant treballa lo ferrer enmascarat, (Cops de mall lluny.) com lo quí es noble, colrát pe ‘l sol del camp de batalla. ¿Sentíu? Es l’ altre ferrer que comensa ja ‘l jornal. Cridéu als de la fornal. treballém ab cor enter, y creguén qu’ us heu salvát (Al Barò.) perque la virtút may falla. y devant del amor, calla l’ odi mès encarnissát. La daga qu’ ara tindréu pot recordarvosho massa: De mallas d’ amor no ‘n passa: pero d’ aquestas… miréu.
(La clava traspassánt las mallas.)
QUADRO.
PROU.