← Table of contents
Lo ferrer de tall

ACTE PRIMER.

Reading edition

Part de dins de la botiga d’ un ferrer de tall y daguer. Porta gran al fondo, per la que ’s veu la fira ab molta animació, y moltas altras portas als costats. La fornal y la mancha á la esquerra; eynas y trastos propis dels dos oficis. La mola á la dreta. A la esquerra una finestra que dona á un hort; al costat un prestatjet ab dos jerros de flors.

ESCENA PRIMERA.

JORDI, ROSA.

(Lo primer treballant unas estisoras en lo banch, la segona brodant or damunt satí en un tambor á la vora de la finestra. Ella trista, ell cantant:)

JORDI. “Lo pare, sentintho, ho escolta callant, la mola rodava y anava cantant: Esmola, qu’ esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d’ acer.” (Se ficsa en Rosa.)

ROSA. (¡Ditxòs ell! ¡Ditxòs quí canta y l’ alegría tè al cor!)

JORDI. (¿Será tristesa d’ amor? Aquesta noya m’espanta.) (Deixa la feyna.) Escolta, Rosa.

ROSA. ¿’M cridéu?

JORDI. Vinam aquí.

ROSA. ¿Qué vos passa?

JORDI. ¿Qué ‘m passa? Qu’ es un xich massa la tristesa del cor tèu. ¿Quí ‘n diable t’ ha mal mirát? De véurert’ lo cor se ‘m trenca. Estás groga, escardalenca, semblas un pardal mullát de confosa y aturdida, y ’t mata un secret afany. Ja no ets rosa de tot l’ any: ets una rosa pansida, y no ‘t miro que no caiga en esmenarte una cosa, y es que, en lloch de dirte Rosa, t’ haurém de dir lliri d’ aiga.

ROSA. ¿Per qué?

JORDI. Sí. Perque lo plor sempre ’t tè la cara humida.

ROSA. ¡Dèu mèu de la mèva vida!

JORDI. ¿Sabs qu’ es? que no ’m tèns amor.

ROSA. La cansò de cada dia.

JORDI. Cada dia y cada nit, perque á tú ‘t dura ’l neguit mòlt mès qu’ á tots l’alegría. ¿A qué vè, qu’ es aquest plor? ¡Acaba d’ una vegada! ¿Qu’ es lo que ‘t tè apesarada? ¿Cóm es aquesta tristor? Respon y no ’m callis res, perque jo fins crech probable que t’ ha mal mirát lo diable ó las bruixas t’ han ull pres.

ROSA. ¡Jesús María!…(Persignantse.)

JORDI. Respon.

ROSA. ¡Pare! Si no us sè que dir. Aquest plor… aquest suspir… es qu’ estich trista án’ al mòn.

JORDI. ¡Llamp de Dèu! ¡Trista! ¿Y per qué?

ROSA. No us enfadéu.

JORDI. ¡No enfadarme! ¿Cóm vols que puga aguantarme? ¿De qué estás trista?

ROSA. De re.

JORDI. Donchs, si es de re, torna riure com ans solias, y canta; lo veurert’ trista… m’ espanta, me dòna engunia, mal viure, y aixó ab un pare no s’ usa, perque, al veure ‘l tèu flagell, me bats á pich de martell lo cor damunt de l’ enclusa.

ROSA. ¡Ay, pobre pare! ¿Patiu?

JORDI. ¡Sí pateixo, filla mèva! Visch de l’ alegría tèva. Si vols que riga, tú riu.

ROSA. Donchs no tinguéu pòr; riurè.

JORDI. ¿De debó?

ROSA. De nit y dia.

JORDI. ¿De debó?

ROSA. ¡Y tindrè alegría!

JORDI. ¡Ah! ¡Y que ditxòs que serè! ¿Qué ‘m falta á mí? ¿Ab tú, contenta, quí mès felís hi ha án’ al poble? Ferrè y daguer, guanyo doble; la mèva riquesa aumenta, y ja que ‘l cel vá voler que quedessem pare y filla sols á n’ al mòn, y ets pubilla de tot quant mèu puga ser, desprès de dí una oraciò, perque siga al cel ta mare, pensa que jo sò ‘l tèu pare… per la tèva… diversiò, y creu que quant mès te vegi cofoya y empolainada, mès lo mirarte m’ agrada volent que ‘l poble t’enveji, perque ’t dich de tot bon cor que, si tas riallas venguessen, ni que com plom las pesessen, las compraria á pes d’ or.

ROSA. Donchs treballém y riguém.

JORDI. Y cantém, si estás contenta.

(Ella torna á brodar, ell á llimar, y cada hu canta la sèva cansò.)

ESCENA II.

Los mateixos, BOY, BIEL

BOY. ¡Ca!

JORDI. ¡Esquerrá!

BOY. Fira dolenta.

BIEL. Bè.

ROSA. ¿Ets tú, Biel?

BIEL. ¡Bona al extrem!

BOY. ¡Bailet! ¡Bailet!… ¡Mal rediable! (Primer molt rabiòs, y tot d’ una calmát per las mofas graciosas que li fá ‘l noy. Aquest joch se repetirá sempre que l’ indiquin los versos.) Re… ‘m fá riure aquest xicot. Un li vol pegá y… no pot; ja m’ ha passat al estable.

JORDI. ¿Al estable?

ΒΟΥ. Sí; ferravam lo guit de ca ‘n Gori, y ell, vinga dirme Esquerrá y vell y com qu’ allavors estavam devant de la molinera, qu’ á mí m’ ha caigút al ull… Res… m’ he sentit pujá un bull y li he corregút darrera.

BIEL. Pero no m’ heu atrapát. (Fentli mofa.)

BOY. ¡Pero!… Vaja… no… no puch.

BIEL. Perque sòu un vell xaruch.

BOY. ¡Tens bon manxaire !… es trempát.

BIEL. ¡Sí; es trempát, y just me veu que ja vá á desesperarse!

BOY. ¡Ah! ¿Y no n’ hi ha per recremarse de lo que ’m passa?

JORDI. Diguéu.

BOY. Y ben aviát está dit: que no penso ni faig cosa qu’ ell no m’ hi surti á fer nosa. Vinch jo, ja vè ell tot seguit: m’ en vaig, ja surt de seguida: en tot tè ’l mèu gust mateix y en tot sembla que ’m segueix tots los pasos de la vida… ¡Passa, que tè ’n farás creus! Parlarém de la pubilla, y, com jo estimo á ta filla…

BIEL. Jo tambè la estimo.

BOY. ¿Veus? La voldrè un dia obsequiar, y, com en totas las cosas: li he dút jo aquell ram de rosas…

BIEL. Jo li he dút aquell d’ allá.

BOY. ¿Veus? Donchs, com en aixó, en tot. (Mentrestant ha anát á buscar lo devantal y se’l posa, com Biel.) Ja que us ho espliqui no cal. Me poso jo ’l devantal…

BIEL. Jo també

BOY. Ja ‘l dú ’l xicot. Hi anát á la fira; ell ja m’ hi havia de fè ’l plaga. Hi he comprát jo una tumbaga…

BIEL. Jo hi he comprát un anell.

BOY. Lo duch aquí.

BIEL. Jo aquí ’l duch.

BOY. Lo regalo jo á ta filla. Tè, Roseta.

BIEL. Tè, pubilla (Jordi riu)

ROSA. Gracias.

BOY. ¿Veus? (Mirant ab coratje á Biel.)

JORDI. ¡Apártat, ruch! (Biel, fuig.)

BOY. Sí, ja has fèt bè… apártat lluny y no t’ acostis, guilopo, perque ara si que, si ‘t topo, t’ esclafo d’ un cop de puny.

BIEL. ¿Ab la má esquerra?

BOY. ¡Que no!

BIEL. (Fentli burla.) Miréu.

BOY. ¡Puf!… no… vaja… no: no ‘s pot: l’ estimo á n’ aquet xicot…. ¡Lo trovo aixerít!

BIEL. ¿Veyéu?

JORDI y ROSA. ¡Ja, ja!

BOY. Re; es una criatura qu’ un no hi pot estar formal. Vès; encenme la fornal y farem la ferradura. (Se’n vá).

ESCENA III.

Los mateixos, menos BOY.

JORDI. ¡Pobre Esquerrá! ¡Es bondadòs!

ROSA. Ja ho podéu dir, l’Esquerrá…

JORDI. No es home, es un tros de pá.

BIEL. Sí; pero es mòlt reganyòs.

JORDI. Y tú molt entramaliát y mès dolent qu’ un follet.

ESCENA IV.

Los mateixos. BOY, que torna

BOY. ¿Y aixó, qu’ empatolla aquet?

JORDI. No res, perque ja ha passát.

BOY. ¡Bielo, Biel! Tú buscas guerra, y com hi ha renèu n’hi haurá; mira que jo sò esquerrá y ’t senyarè ab la má esquerra.

JORDI. ¿Es á dir doncas qu’ enguany la fira ha baixát?

BOY. (Xiulet.) ¡Psit!¡Uy! Ja ‘t dich jo que ’l que ’s per ’vuy ni val d’ anarhi l’ afany, y mès per tú, que t’adònas tant d’ empentas y molestias, perque ’t dich: hi ha pocas bestias.

BIEL. Pero hi ha mòltas personas.

BOY. ¡Ah! Bè… Aixó ja serán figas d’ un altre paner.

BIEL. Miréu.

JORDI. Vejám, esplícat.

BIEL. Manxéu.

(Ell s’ adelanta, y queda manxant Boy ab la má esquerra.)

BIEL. ¡A n’ al firal!…

ROSA. Cuita.

JORDI. Digas.

BIEL. A n’al firal, es tant triát lo rich y bo que l’ umplena, que jo mateix m’ he dat pena de veurermhi enmascarát. Mirarho sols ja fá cop. Passejéu per las paradas: veuréu enmantellinadas las pajesas d’ aquí prop. La pubilleta poncella, qu’ha d’ obrí ‘l cor á l’ amor. La pubillassa major, que ningú es prou rich per ella. Lo fadrí extern, encongit, que fá l’ aleta á las noyas. L’ hereuás rich, tot de joyas, y com un barò vestit. La qu’ es senyora y majora y gosa del usdefruit. Lo quí dú ‘l butxacò vuit, pobre estudiantet de fora. Los monjos de Collserola, que ’ns han dát á fé sorpresa. La senyora baronesa, qu’ ab lo patge ha vingút sola. L’ abát de Ripoll, lo prior dels trinitaris, y tants, entre heréus, gent y marxants…

BOY. ¡Alsa, que manxo, minyò!

BIEL. Y pubillas.

BOY. ¡Alsa!

BIEL. Y noyas.

BOY. ¡Alsa!

BIEL. Y viudas.

BOY. ¡Alsa!

BIEL. Y ruchs. (Y Boy vá manxant y animantlo ab un ¡ah! ah! ah! continuát.) Y magalls, y seda, y buchs, y bestiá, y rellas, y joyas, y tant y tant, que junt tot, nos fá dir, si bè un ho mira, que no hi ha al mòn millor fira qu’ aquesta fira d’ Olot.

ROSA. Ben dit, Biel.

BIEL. ¡Oh! Y no me ’n moch.

JORDI. Vaja, bè; t’ has esplicát.

BOY. Com que jo sempre he manxát. he anat mantenint lo foch.

ESCENA V.

Los mateixos. AGNETA

AGNETA. ¡Ave María Puríssima! (Veu de nas.)

ΒΟΥ. ¡Ay llamp la toch! ¡Es l’ Agneta!

AGNETA. Recado de mi senyora, la senyora baronesa, per saber si d’ aquí poch será á casa la Roseta.

BOY. Ara una passada d’orga y ja tens la missa llesta.

AGNETA. Tant de bo fòs al convent per sentirla com ans feya!

JORDI. ¿Es á dir donchs que t’ ha enviát?…

AGNETA. La senyora baronesa.

ROSA. ¿Es á dir donchs qu’ es vritát qu’ ha vingút per sè á la festa?

BIEL. ¿No us he dit que jo la he vista pe ’l firal ab patges y ella?

ROSA. Digas donchs qu’ aquí l’ espero.

AGNETA. Li dirè qu’ aquí la espera.

ROSA. Que per ella no ’m moure.

AGNETA. Que ja no ’s mourá per ella.

JORDI. Y tú ¿quí ets?

AGNETA. La qu’acompanya la senyora baronesa.

BOY. Per molts anys.

AGNETA. En vida vostra.

BIEL. Y de tots.

AGNETA. Com de la mèva ¿Dirè donchs?

BIEL, BOY. ¡Qu’ aquí esperém la senyora baronesa! (Escarnintla ab cantarella. Ella se’n vá.)

ESCENA VI.

Los mateixos, menos AGNETA

TOTS. ¡Ja, ja!

JORDI. ¡Esquerrá!

BOY. ¡La pobra Agna!

JORDI. Ja ‘s pot dir qu’ ha fèt á tots.

BOY. Jo la he vista al tréurer brots y era una mosassa…magna. Llavors al convent servia. Jo hi anava á arreglá ‘l forn, y surtint ella á n’ al torn y trencavam nous tot lo dia; paro ja no ’n feya cas: era guapa y jova encara y ja parlava… com ara, ab aquesta veu de nas. (Escarnintla.)

ROSA. Bè, sí; está clá.

BOY. Acostumadas á sentir l’orga…

JORDI. Es vritát. (S’ ou tocar un fluviol mòlt ben tocát ab refilets.) ¿Qu’ es aixó?

BOY. ¡Cá! Es aquell gat dels frares, que sempre sona.

JORDI. Calleu.

BOY. Sí; vaja… ja hi sòm.

(Tots escoltan la tonada, y, quant ja s’acaba, Biel la segueix.)

BIEL. Tra, lará, lará, lará, lòm. ¿T’ ha agradát? (A Rosa.)

ROSA. Mòlt bè.

JORDI. Mòlt bona. ¿Quí es que toca així?

BIEL. ’L fadrí major de l’altre ferrer. (Mirant ab intenciò á Rosa.)

JORDI. ¡Que ’m díus, home! ¿’L cansoner? Doncas tè un tocar molt fí.

ROSA. ¡Uy, molts cops lo toca al dia!…

BIEL. Sí; la Roseta hi tè sort. Com de la tápia de l’hort de casa d’ell se podria dá la má ab qui estigui aquí, per ’questa finestra ’s veu, que quant estar sol se creu, l’enseja y refila així. (Torna á refilar)

ΒΟΥ. Sí, pero ¿sents? ¿sents aixó ? Vés lo tros de carcamal, tenint martell y fornal, ahont surt ab tant ploricò. Lo mateix sol fè en cantant.

BIEL. ¡Oh! Bè… ¡com vos l’ heu pegada, que ja cap cansò us agrada!

ΒΟΥ. ¡Que m’ ha d’ agradar, bergant!

JORDI. ¿Digas donchs que tambè jo es de segur que t’ amolo?

ΒΟΥ. ¿Per qué?

JORDI. Perque may esmolo que no canti una cansò.

ΒΟΥ. No; tú no amòlas, perque…

JORDI. Bah, donchs, jo, tot lo contrari, crech que ’l cantá es necesari com lo menjá: en bona fé.

BIEL. Aixó es lo que jo li dich.

ΒΟΥ. Y es ben dit, y el cantá agrada…

BIEL. Fins lo gall, de matinada, canta ’l sèu quicaraquich.

BOY. ¡Just! Pero ‘l gall, com tú sents, fá quicaraquich, com tots, y el mateix, fent esbalots, á trench d’ auba, ho cantan cents. Mes ho cantan tots igual, y, com qu’ es cant d’ells, agrada. Aquesta es la vostra errada. ¿Sòu sis aquí á la fornal? Donchs… l’ un: “Lo compte Garí;” l’ altre: “ ‘Ls fadrins de Sant Boy,“ l’ altre la cansò del noy. ”Don Dalmau no pot dormir,“ y fins, si may me faig mal treballant, entre las tretas, canta aquest:”Cantéu ninetas perque ’l burro está malalt.“ ¡Es clar qu’ aixó mos amohina! Es com si d’ un cop á casa sentisseu un gos, un ase, un bé, un porch, y una gallina. No senyor; lo qu’ heu de fer es buscar cansò á compás, y ab alló que ‘s fá: Tris, tras, treballá y cantar ben bè. ¿Que cus ó bè broda aquella? Donchs aixís, tot treballant, fá: “La filla del marxant diuhen que ‘s la mès bella.“ ¿Qu’ esmolo ó afino jo? ”Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer, fès dagas que passin las mallas d’ acer.” ¿Qué fá l’ amor un minyò? ”Surt la nineta estimada surt, surt á la finestreta, surt y canta amoroseta com l’ aucell á trench d’ aubada.” ¿Que bressa una mare al nin? “Croch, croch, croch, croch,” y, ab dolsò, «Anem, no. Anem, no. Anem no que vindrá, que vindrá don Turpin.“ ¿Qué lliméu vosaltres? Sit, sit, sit, sit, y… ab veu gangosa: ”De la vila de Tolosa una dama n’ ha fugit.“ ¿Qué piquéu ferro? ¡Mal llamp! Allavors res de catxassa: vinga ’l martell, martell ó massa y tots á la una;”Pim, pam, pim pam; pica que pica, pica que pica; pim pam, pim pam, pica que pica bons cops de mall." Vetaquí per mí ’l que cal: cada hu que canti las sèvas: ¿No sò ferrer? Donchs las mèvas sòn cansons de la fornal.

BIEL. ¡Pim pam!…

JORDI. Vaja: ara al treball, que desprès, quant siga l’ hora, ja ‘s canta y s’ apren á fora.

BOY. ¿Qu’ anem á fè aquell mall?

BIEL. ¡Ay, ay! ¿Fer magalls ab fira? ¿No es festa?

JORDI. No es de precepte.

BOY. ¡Oh! Y desprès: lo mèu concepte. Quant hi ha treball no ’s mira.

JORDI. Ja ho sento; pero es vritát. ¿Qu’ han dit los fadrins?

BOY. Sumisos. Quant has tingút compromisos ja sabs que may t’ hem deixát.

JORDI. Donchs, ja que ‘ls dos sòu aquí, baixéu á buscá aquell ferro, pe ’l cabech, que, si no m’ erro, vá deixar triát en Martí.

BOY. Au donchs; manxaire… ’l fanal.

(Biel encen un fanalet, mentres Boy alsa una trapa al mitj de la escena y descubreix una escala que baixa al fons d’ un soterrani.)

BIEL. Ja está encés.

BOY. ¡Ah! Escolta, Jordi, perque desprès se ‘t recordi. T’ haig de parlar.

JORDI. Sò aquí dalt.

BOY. Baixa; ja vinch de seguida.

(Se’n vá á buscar eynas, mentrestant Biel qu’ havia baixát un esglahó torna á pujar y anant cap á Jordi li diu apart:)

BIEL. Quan estigueu sol, nostramo, vos dech parlar.

JORDI. ¿Tú tambè?

BOY. Vaja! ¿Veus? Ja m’ ho ha vist fè, ja fá ’l mateix.

BIEL. ¡Y qu’ ho tramo! Jo li haig de parlá y li dich.

BOY. Adèu, Rosa. (Per l’un cantò.)

BIEL. Adèu, Roseta. (Per l’altre.)

ROSA. Adèu siau.

BOY. ¿Veus?

JORDI. (A Rosa, rient.) ¡Ay qu’ apreta y se ’n veurá un embolich!

BIEL. ¡Y bè, home… es casualitát!

BOY. Sí, ¡casualitát!… un mico que fá ’l que véu fer.

BIEL. ¡Li esplico y!…

BOY. ¡Arri, y pássam aviát!

(Biel se’n va cap á la trapa y baixa esglahons dihent per lo baix:)

BIEL. Pim pam, pim pam, pim pam.

BOY. ¡Je, je!¿sentiu? ja la prova; en sentint ell cansò nova… (En aixó Boy ja es á la escala y s’ aguanta la trapa damunt del cap pera tancar.) ¿No vos ho he dit? ne tè un ram. (Tanca y desapareix.)

ESCENA VII.

JORDI, ROSA, DALMAU.

JORDI. ¡Vaja; sòn bona canalla!

DALMAU. La senyora baronesa. (Se queda á la porta:)

ROSA. ¡Ay! Tè rahò; ara qu’ hi penso… la seva cadira.

JORDI. Tréula. (Rosa vá á dins y torna á surtir ab una cadira distinjida cuberta ab funda, y, desprès de destaparla, la coloca en lloch convenient.) Jo mentrestant una estona me ‘n ’niré á la fira, á véurer si aquell s’ adorm, ó si vén gaires aixadas y rellas.

ROSA. ¿Y si per vos me demana?

JORDI. Dígali que tinch gran feyna á n’ al firal, y quá casa, tú per mí la rebs atenta.

ROSA. ¡No sè perque havéu de ferho ! Ella, ab tot y sa noblesa, vè sempre aquí á la botiga, y vos, per no véure á n’ ella, fariau una jornada.

JORDI. ¡Que ’t dirè jo !…

ROSA. ¿Es una ofensa qu’ us ha fèt sense jo saberho?

JORDI. No, no es ella qui l’ha feta; pero tú sabs la rondalla qu’ allí, esmolant, canto sempre. Recordant passáts agravis crech, ab tota la fé mèva, que, si pot ser, may lo poble tè de ferse ab la noblesa. Si vè ella aquí á visitarnos, ben rebuda hi es quant entra, qu’ en tot temps la cortesía s’ ha tancát ‘hont hi ha honradesa. Cau del sens la mitj’ anyada y li duch jo á casa d’ ella; las vint lliuras y ‘l got d’ aiga may li han faltát com déu esser. Pero¡ ferhi jo conxorxas y buscar l’ amistát vera!… Que s’ estigui ella al castell; jo m’ estaré á casa mèva. Si ells tenen or, jo tinch plata; si ells escút, fornal encesa; si ells orgull, jo pau de l’ ánima; si ells dominis, jo mas terras. ¿Cóm vols tú, donchs, qu’ ab mès honra, y ab mès or, y ab mès riquesas, y ab mès goig, y ab mès ventura, perque ‘t veig bona y honesta, vagi jo ab ells á humiliarme? ¡Ca, ca, ca! Si puch, ni véurerls. No, no, no… ells als castell, jo m’ estarè á casa mèva. (Se’n vá.)

ROSA. ¡Trista de mí si algun dia sapiguès las mèvas penas! ¡Pobra de mí si, sabentho!…

ESCENA VIII.

ROSA, BARONESA, AGNETA, que fá brasset ab ella, y dos patges, que ‘s quedan á la porta, ab Dalmau, portant l’ un un coixí y l’ altre una capsa.

AGNETA. La senyora baronesa.

ROSA. ¡Oh! Dèu meu la guart de mal y sant Antoni.

BARONES. Roseta… Ja pots dir qu’ ha de guardarme, perque, filla… ’m faig mòlt vella.

ROSA. No tant… no tant… fá mòlts anys qu’ ho díu aixís sa ecselencia, y cada any vènen las firas, y cad’ any lo castell deixa.

AGNETA. Aixó es lo que jo li dich quant la veig ab tanta pena.

BARONES. Sí; pero ja no hi veuria sino fossen las ulleras, ni, sino m’ acompanyensin. ja baixaria… ‘m vaig vella. Fá trenta anys qu’ ho dich, y ’m miro que no ho podrè dí altres trenta.

ROSA. ¡Aixó quí sab!

BARONES. ¡Ah! ¡Es possible! Volentho Dèu, tot pot èsser. Agneta, vés…

AGNETA. Mi senyora, ho tè tot apunt per séurer.

ROSA. Miri, aquí tè la cadira.

BARONES. No… no pot ser, filla mèva. No accepto res de ningú que no sigui de l’ Agneta. Es lo mèu criát, lo mèu patge, y ella me sab dur las raresas. (Mentrestant Agneta ha guarnit la cadira ab lo coixí qu’ ha pres del patge.) ¿Qué vols?

AGNETA. Que pot assentarse la senyora baronesa.

BARONES. ¿Ja están posáts los coixins?

ROSA. Tot está apunt.

BARONES. Donchs… ¿á véurer?

(Mentres l’ajudan á séurer Rosa y Agneta, apareix Arnal á la part del carrer en la porta del fondo.)

ESCENA IX.

Los mateixos, ARNAL

ARNAL. (¡Ay,ay! ¡Aquí la senyora baronesa! ¿Cóm pot èsser? Tornarè d’aquí una estona que ja será fora.) (Se’n vá.)

BARONES. Deixa.

AGNETA. ¿Vol alguna cosa mès la senyora, de l’ Agneta?

BARONES. No… apártat.

AGNETA. Bè. Aquí aprop estich á las ordras sèvas.

BARONES. Ja veus los anys lo que sòn; com nos aixafan… com pesan; casi un quart per assentarme, jo, qu’ hi estát tant lleujera. Mòlts cops esplicantho á l’ Agna…

AGNETA. Sí; quant era joveneta… jo ho sè, perque mi senyora m’ ho ha contát ella mateixa. Díu que véurerla á palacio á la cambra de la reina… ¡Alló sí qu’ era alegría! Dia y nit, y sempre reya. Rojeta com un clavell, y com una rosa fresca, se la mirava á tot’ hora sonrisenta, placentera; la reina s’ tornava boja per las sèvas agudessas; Sa Majestát la nomnava la doncella riallera; los prínceps no s’ adormian sense las rondallas d’ ella…

BARONES. Pero ara, ni goig, ni riallas, ni agudesas… res me queda; las penas m’ han aixafát: me faig vella mòlt depressa.

ROSA. Pero no tè de pensarhi ni entregarse á la tristesa.

BARONES. Tens rahò… Sí. Deixemho, y… digas: ¿tindrás per mí una estoneta?

ROSA. Totas las que vulga; jo sò criada de sa ecselencia; pot maná y disposá en tot, quant puga ferla contenta.

BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona… bona… bona minyoneta. Ja veurás quin es lo cas qu’ ara ’m porta á casa tèva. Agneta.

AGNETA. ¿Qu’ es que demana, la senyora baronesa?

BARONES. Pren las capsas qu’ allá fora, tenen los dos criáts qu’ esperan. y dúlas.

(Agneta pren las capsas al criát y las dòna á la Baronesa.)

AGNETA. Ja las tè aquí, que las ha dútas en Pere.

BARONES. Ja veurás doncas…

ROSA. ¿No pot?

BARONES. Tè… destápau tú mateixa.

(Mentres destapan la capsa, torna á apareixer Arnal á la part de fora y díu:)

ARNAL. (¿Encara aquí? No pot ser; no convè que ’ns hi vegi ella.) (Se ’n vá.)

BARONES. ¡Ah! ¿Has pogút? ¿Mira, veus? Tè. Es lo vestit de la Verge qu’ antany, pe ‘l Maig, vá tacarse tot de regalims de cera, y com tots los senyors bisbes, que ’ns sòn de la parentela, vindrán enguany per Nadal, y hem de endressar la capella del castell, no vull que vegin així ’l vestit de la Verge. Tú m’ has brodát altras cosas, sòn de plata las mans tèvas, y per mí…

ROSA. Mercé que ’m fá, sense que jo la meresca.

BARONES. No… no, no… vritát, vritát, tens mòlta delicadesa.

ROSA. Tant se valdria, de noya, havent quedát horfaneta de mare, ’l pare vá darme al convent de Santa Tecla.

BARONES. Bè, bè, bè… Bona minyona. Bona… bona minyoneta.

ROSA. Ditxosa jo.

BARONES. Sí; ets ditxosa, perque ets bona y ets modesta, y ets instruida, y… tens cosas de verdadera noblesa.

ROSA. Per fer bè á n’ als que la voltan, lo cel conservi la sèva.

BARONES. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona, mòlt bè… bona minyoneta. Aném, adèu.

ROSA. ¡Ah! Miréu com s’ ha aixecát tant depresa!

BARONES. Sí; pero ja ho has vist tú… ha sigút ab molta pena. Agneta.

AGNETA. ¿Qu’ es que demana, la senyora baronesa?

BARONES. Dòm lo bras.

(Ella li dòna, y los patges, desprès de recullir coixins y capsas las segueixen.)

ROSA. Apoch apoch, y cuidadet ab las pedras.

BARONES. Aném, adèu.

ROSA. Dèu la guart de mal com á mí mateixa.

BARONES. ¿Veus? Si m’ haguesses vist jova…

AGNETA. ¡Oh! Jo ho crech: ¡que ‘s cas de pedras! Cada istíu, quant al Real Siti díu que s’ estava ab la reina, brincava per las montanyas tant segura y tant lleujera…

BARONES. ¡Ja veus! Ara per un clot ja haig de dá una volta entera; no puch anar pe ‘l rieral, me fá caure un gra d’ arena, y…

(Ha arribát á la porta ab Agneta y Rosa.)

ROSA. Bè, aném… que Dèu la guardi.

BARONES. Me faig vella… ’m faig mòlt vella.

(Desapareix ab Agneta y los patges.)

ESCENA Χ.

ROSA, BIEL.

ROSA. ¡Qué bona es! Es una santa.

BIEL. Aprofito la ocasiò. (Alsant la trapa y trayent lo cap.)

ROSA. ¡Ay! (Sorpresa.)

BIEL. No, re… ¿has pensát alló?

ROSA. No, home… no, vès; creume, canta.

BIEL. ¡Oh! canta… ja cantarè. Pero ara he vist un instant en Boy, distret, regirant lo ferro, y he dit: Vè bè. Deixam pujar cap á dalt. ¿Qué ’m díus? ¿Qué ’m respons, Roseta?

ROSA. No sè… hi estát tant distreta….

BIEL. Y pensahi ara en un salt.

BOY. ¡Biel! (Veu de baix cridantlo.)

BIEL. Vaig. (Espantát tanca la trapa y desapareix.)

ROSA. ¡Ja, ja, ja! ¡Pobra xicot! Me få riure y m’ entristeix. Sí, sí, vaja… avuy mateix li dich y qu’ acabi tot.

ESCENA XI.

ROSA, ARNAL.

ARNAL. ¿Es fora? Sí.

ROSA. ¡L’Arnal! ¿Tú? (Joyosa)

ARNAL. ¿Estás sola aquí?

ROSA. Per ara.

ARNAL. Donchs vès á buscá ’l teu pare ara que no hi ha ningú.

ROSA. ¿Ahont eras que no t’he vist fá ja vuit dias al bosch? ¡Ay Olot, per mí, que fosch! ¡Ay lo cel, per mí, que trist!

ARNAL. ¿Y jo, y jo la mèva amor? ¡Bon Dèu, y com t’anyorava! Cada moment que passava se me’n duya un ¡ay! del cor. Sort que ‘t díus, pe ’l mèu plaer, nascút d’ aquesta alegría, Roseta, Rosa-María, y María del Roser. Y ‘t veya, al gerro, en las flors; en la Verge, à la capella, y al jardí, en la planta bella, que ’n dich roser dels amors. Aixís la mèva anyoransa distreya jo á n’ al castell.

ROSA. D’ aixó vivia… ‘l clavell. La rosa, aquí, d’ esperansa.

ARNAL. ¡Oh! Sí; y conservala pura. Obstacles tè ‘l nostr’ amor, que ‘m fán á trossos lo cor, que ’l úmplen tot d’ amargura ; pero ¿sabs que ‘s un torrent? Es lloch ahont pára en juntarse l’ aigua qu’ allí vá á vessarse dels camps, buscant la pendent. Baixa per un xaragall que forman l’ eura y la roca, y, si l’aigua que tè es poca, arriba lluny ab treball. Passant per entre montayas, aquí un joncar la detura, mès enllá, la terra dura, hi humiteja sas entranyas. De la que resta, los rochs y gorchs, per sota falsía. li fán seguí estreta vía bombollejant y fent flochs de la escuma qu’ en tot deixa, y sense forsa já allí, no pot seguir son camí qu’ uns jonchs li tancan com reixa. Aixó passa quant es poca l’ aigua que dòna ‘l torrent; pero quant á doll furient la llensa de roca en roca, umple gorchs, se ’n dú joncars, arrenca roures d’arrel; y potent, quant vol lo cel, deixant las planas com mars, á n’ al riu que vá al mar plé sense cap obstacle arriba, perque já allavors no ‘l priva ni ’ls joncars, ni ’ls rochs, ni re. Vetaquí ’l qu’ es mon amor: poderòs com torrentada, contra tot, fará arribada al mar d’amor del tèu cor.

ROSA. ¡Oh! ¡Y com hi será rebút! No veurás alsarshi onadas. Suspirs d’amor sòn ventades que no torban la quietút.

ARNAL. M’ho penso, Roseta mèva. Per ço vinch, ab fé en lo cor. Mercé fesme del favor de que vinga á casa tèva al punt lo tèu pare.

ROSA. Aviát. Mes ¿no ’m díus abans per qué?

ARNAL. No mès qu’ es, de bona fé, per nostra felicitát.

ROSA. ¡Vaig! (Se’n vá corrent y contenta)

ESCENA XII.

ARNAL, lo BARÓ.

ARNAL. ¡Pobreta! Tot s’ho creu. Mentres que jo amant li diga. ¡Lo tramát d’aquesta intriga, no tindrá perdò de Dèu!

BARÓ. ¿Lo daguer no hi es?.

ARNAL. Ara ella l’ha anát á buscá al firal.

BARÓ. Fingir bè es lo principal, lo altre toca á nostra estrella. Lo daguer está renyit ab l’altre ferrer del poble, y ’ns favoreix aixó doble per lo planque ja t’he dit. Recordal bè y sigas destra.

ARNAL. Tot lo sè y bè se’m recorda.

BARÓ. Tindrás la escala de corda preparada á la finestra. Si ell se’n porta al llit la clau, llavors…

ARNAL. Ja sè ‘l qu’ haig de fer.

BARÓ. Per la porta no pot ser; será per dalt.

ARNAL. Quedi en pau. ¿Psit!

BARÓ. ¿Què hi ha?

ARNAL. Que m’ha semblát que vè ’l daguer.

BARÓ. Bo seria. Per si acás, tèn cortesía: Descobert y al mèu costát.

(Y quedan en la situaciò respectuosa d’ amo y criát.)

ESCENA XIII.

Lo BARÓ, ARNAL, JORDI.

JORDI. ¡Ay, alabát siga Dèu! ¡Vosaltres á casa nostra!

BARÓ. Gran es la sorpresa vostra pe ’l que veig.

JORDI. ¡Si á fé de nèu! Vos he vist alguna volta tractant ab l’ altre ferrer, y no crech que puga ser lo deixarlo, sense solta.

BARÓ. ¿Y si fòs?

JORDI. Nos vos vendria punyal, espasa, ni daga; hi estich renyit, es un plaga, xarroteja tot lo dia, y, tenint jo bonas mans, y bon mall, no vull que diga que jo ’m valch de cap intriga per treurerli ’ls parroquians.

BARÓ. No ho podrá dir. Per la paga d’ una daga que m’ ha fet, ara m’ ha entaulát un plet perque li pagui la daga, y jo, que pagar no vull, trech la feyna de sas mans, com li treurè ‘ls parroquians per ablandirli l’ orgull.

JORDI. ¿Y per qué no li paguéu?

BARÓ. Perque no ha cumplert lo pacte. Arma bona era lo tracte; l’arma no ’s bona, no ’s déu.

JORDI. Ho estranyo, perque ’l treball sol deixar pulit de sobras: es bon daguer, manyá d’obras y mòlt bon ferrer de tall.

BARÓ. Mòlt per no ser vostre amich l’alabeu.

JORDI. May en la vida m’ha fèt dir una mentida lo ser amich ni enemich. Abans de tenir jo mola á esmolá anava al molí; sobres quí era ‘l primé allí me vá armá un dia tavola, y vám rompre; mes, per ço, enemich ó amich ausent, quan es dolent, dich dolent, y quant es bo, dich qu’ es bo. Y ho dich, per mès que m’ amoli, y, renyit, me siga ingrát, perque, per mí, la vritát tè d’ anar sobre: com l’ oli.

BARÓ. Será com dihéu; mes lo cás es que, bon daguer ó nò, no ha cumplert.

JORDI. Ja es una rahò.

BARÓ.Que jo tinch.

JORDI. No ho nego pas.

BARÓ. Ab aixó si us vè á las mans la fortuna, aprofitéula; si us plau fer la daga, féula y podrém ser parroquians. Feyna que tenia ell tindréu ademés de sobras, y seréu lo ferrer d’ obras de las obras del castell.

JORDI. No puch pas tanta fortuna venint així despreciar, y si ell l’ arma vá esguerrar, per estar de mala lluna, just es que s’ ho pagui ell.

BARÓ. Aquest mèu criát sab que vos, sou lo mès scient de tots dos y aquí m’ ha dút son concell.

JORDI. Dèu li pagui mercé tal. Mes, no dientho, mentiria. Del ferro que cada dia surt bermell de ma fornal, faig, á pich de mall, las eynas millor del entorn d’ Olot, y fins lo mateix rey pot contemplar las mèvas feynas. Treball, á pich de martells, de ferro verge, en las reixas; dallas que may m’ han dút queixas, botons de roda, fusells y, en lo ram de daguería, punyals y dagas de lley que ’l mateix armer del rey, de Toledo, envejaria.

BARÓ. ¿Voléu dir?

JORDI. Tocant á espasa sòn ells mès, parlém formals; mes per dagas y punyals no ’n fán ells com aqui casa.

BARÓ. Ja es prou.

JORDI. Y que dirho pot perque tothom se’n recordi: per fer dagas, mestre Jordi, lo ferrer de tall d’Olot.

BARÓ. Vejám, doncas, com vos lluhíu Aquí hi ha la daga. (Dantli)

JORDI. (Ecsaminantla) Bè. Veurá com no li darè per res de queixa motiu.

BARÓ. Fentho bè, no us ha d’abatre lo preu, ni us donga fatich.

JORDI. Ja m’ho penso.

BARÓ. Jo no estich per una dobla de quatre. Vull un’ arma de bon tremp, que se ’m clavi allá ’hont se vulla.

JORDI. Lo pom ja es bo. Es la fulla qu’ ha de cambiarse: ho farém.

BARÓ. Segura me l’ heu de fer.

JORDI. Será un’ arma de batalla.

BARÓ. Si trova cota de malla que passi mallas d’acer.

JORDI. Justament aixó es lo crédit de la nostra fornal.

BARÓ. ¿Sí?

JORDI. D’aixó vè que ’l ’cer ’aquí nos ha donát tant de rédit. ¿No sabéu la cansò?

BARÓ. No.

JORDI. Donchs es cansò d’una historia que jo us puch dir de memoria, si ’m voléu dar atenciò.

BARÓ. Ja espero ab ánsia.

JORDI. ‘L mèu pare, que Dèu l’ hagi perdonát, era un mestre daguè honrát, com sòn fill, present, ho es ara. Lo mèu mall mateix usava, y aquesta fornal tenia; la enclusa ‘l ferro rebia, y ell, tot forjantlo, cantava: “Repica que pica, fès dagas, daguer; fès dagas y espasas si rich te vols fer.” No vá tardar gaire á córrer sòn nom, á ferli fer dagas venia tothom. Un dia, entre ’ls altres, vinguè un cavaller: –¿Féu dagas que passin las mallas d’ acer? –Si vos portéu mallas ben prest ho veuréu, claveuvos la daga y ab sanch la treuréu. –Donchs feumen, díu, una de pom cisellát; d’ alló que ella valgui sereune pagát. Trayentse la bossa vá fer trincá l’ or, mòn pare sentintlo cantava ab ardor: “Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d’ acer.” Mentre ell esmolava m’ ho mirava jo, la mèva germana filava al racò. Lo cavallè estava ab ella parlant, lo pare, veyentho, seguia cantant: “Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d’ acer.” La mola rodava sense may parar, jo, que m’ ho mirava, la veya rodar. Lo pare vetllava per lo sèu honor, quant mès esmolava cantava millor: “Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer, fès dagas que passin las mallas d’ acer.” La noya al qui l’ ama aixís li ha dit: –T’ obrirè la porta, al ser mitja nit. Lo pare, sentintho, ho escolta callant; lo mola rodava y anava cantant: “Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d’ acer.” Quant la nit arriba, lo pare, amagát, la daga tè llesta, del pom cisellát. Al tocar dotse horas, ja entrava ‘l traidor, al passar la porta cau en terra mort. –¿Qu’ heu fèt, díu, mon pare? la noya. –El deber: he probát si passan las mallas d’acer. Citát á justicia; mòn pare es lliurát, quí entrava com lladre com lladre ha pagát. Bè plora la noya, mes plora ab honor; content d’ aixó ‘l pare cantava millor: “Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d’ acer.” Y mentres cantava, sempre aquest cantar, la mola rodava sense may parar. Jo, que m’ ho mirava sentia bè aixó, y aixís vaig apendrer la vella cansò: “Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d’ acer.”

BARÓ. (¿Dú aixó l’ intent d’ amenassa?)

ARNAL. (Massa intent dú la cansò.)

JORDI. Vá probarse en la ocasiò: lo mèu ’cer las mallas passa.

BARÓ. ¡Vejám donchs si será així!

JORDI. Quedaréu content de sobra.

BARÓ. Sòu ferrer de tall y d’ obra del castell de Vallgorguí.

JORDI. Tanta mercé…

BARÓ. Mercés duhen lo ser mestre y en l’ art vell.

JORDI. Diuhen que ‘ls burros d’ Urgell en veyent la carga suan. No ho dech ser quant crech, y no erro, fer llest y bè tant treball. Aviát sentiréu lo mall com fá fer gemechs al ferro. Aneusen, donchs descansát.

BARÓ. D’home honrát havéu dát mostra. Lo castell es casa vostra.

JORDI. En la vostra havéu estát. Y, sino com fan los richs, com sólen la gent honrada, hi ha sempre taula parada, y llit gran, ab bons abrichs.

BARÓ. Mercé qu’ agraheixo.

JORDI. ¡Aixó plá! Lo qu’ havéu de fè es probarho; jo sò aspre, no puch negarho, mes porto ’l cor á la má.

BARÓ. (Ja hi som amichs; de seguida vindrém per lo altre.) Adèu siau.

JORDI. De mal los guardi sant Pau.

BARÓ. (Ja havém guanyát la partida.)

(S’ en vá, seguit d’ Arnal.)

ESCENA XIV.

JORDI, ROSA.

JORDI. ¡M’ han agradát! ¡Bona gent! Cor obert y gran franquesa. Si així es tota la noblesa, ja hi sò amich desde ’l moment.

ROSA. Pare…

JORDI. Noya, bona nova: sò ‘l ferrer de Vallgorguí. Ara m’ ho acaba de dí lo Barò, qu’ á Olot se trova.

ROSA. ¡Ah! ¿Sí? Diguéu. ¿Qu’ us ha dit?

JORDI. Lo que ’t dich.

ROSA. Pero ¿y qué mès?

JORDI. Y que una daga li fès ans de deixá ’l tracte escrit.

ROSA. ¿Y res mès?

JORDI. Res mès.

ROSA. (¡Ay, ay!)

JORDI. ¿Qué diable mès vols que ’m diga?

ROSA. No, res… vull dí…

JORDI. A la botiga, dèixam sol un curt espay. M’ha dit en Boy que’l cridès, y crech que tè de parlarme.

ROSA. Si acás donchs podréu cridarme.

JORDI. Ja ho farè.

ROSA. (¡No ha dit res mès!) (Se’n vá.)

ESCENA XV.

JORDI. BOY, que surt per la trapa.

ΒΟΥ. ¡Hola, Jordi !

JORDI. Boy. ¿Qué hi ha?

ΒΟΥ. Ja t’ ho he dit: tinch de parlarte.

JORDI. Donchs avant, y aprofitarte. ans que ’ns puguin destorbá.

ΒΟΥ. Donchs es lo cas que, com veus, jo ja he fèt la juventút…

JORDI. Jo ho crech.

ΒΟΥ. ¿Qué?

JORDI. Que ja has pogút.

ΒΟΥ. Tinch setanta anys, tinch set déus, y… de ser solter cansát, y cansát de sol trovarme, he determinát… casarme. ¿Qué hi dius?

JORDI. Qu’es un disbarát.

ΒΟΥ. ¡Oh! Bè, disbarát… espera. Pot ser ja no ho será tant quan sabrás quí es ella, quant com, y de quina manera.

JORDI. Esplícat.

ΒΟΥ. Es poca cosa y en pochs moments queda dit: que ’m vull casar tot seguit y que la núvia es… la Rosa.

JORDI. ¿Qué dius? ¡Tú, ab la mèva filla!!

ΒΟΥ. ¿Veus, home? Ja me ho he pensát que ’t semblaria acertát.

JORDI. ¿Sabs quants anys tè la pubilla?

ΒΟΥ. Setse; y jo… Sí, es la edát bona, com ja haurás sentit á dir; l’ home sempre ha de tenir uns quants anys mès que la dona.

JORDI. Bè; pero ¿ho dius de debó? jo tinch pòr que rapapiejas. Rapapiejas ó bromejas; jo no’m puch dar altra rahò.

ΒΟΥ. ¡Ay llamp tè toch! ¿y per qué?

JORDI. Perque ella vá á comensar… ara es la edat de ballar, y riure y corre…

ΒΟΥ. Y bè, ¿y qué?

JORDI. ¿Y creus que ballará ab tú?

ΒΟΥ. No; pero ballará ab altres. Si ho vol ella y jo, ab nosaltres ¿qui s’hi ha de ficar? Ningú.

JORDI. Boy… potsé ‘t vás á alocá. Ni qu’ ella no ’t diguès no, ¿cóm vols que senti passiò?

ΒΟΥ. Que no la senti, ¿qué ‘m fa? Sò esquerrá, sabs la manía, y á n’ al mon cada hu es com es: jo sempre tot al revès.

JORDI. Es que ni al revès seria. Vell com ets y com se sab, ¿podrá may dá una besada en una cara arrugada?

ΒΟΥ. ¡Oh! Que no me ’n dongui cар.

JORDI. Quant sigui la tèva dona, si al fi ho poguesses lograr, ¿anirá ab tú á passejar?

ΒΟΥ. Que hi vagi ab l’ ávia Tresona. Per mí res d’ aixó m’ altera; fins, si vol, la casa es gran: ella pot viure al devant y jo á la part del darrera.

JORDI. Pero si aixó arriba á ser, que no menji ni passeji, ni may prop tèu se la vegi, ¿per que será tu muller?

ΒΟΥ. ¡Ay, ay! ¡Per guiarla jo en lo que del mon ignori, per deixarlhi, quant me mori, lo que tinch en un racò. Per poderli dir ab dret: així no serás ditxosa. Per çó sols la vull ma esposa. Ara ja ho sabs: clar y net!

JORDI. ¡Boy…! (Enternit.)

ΒΟΥ. ¿Y ara?

JORDI. ¡Vina als meus brassos!

ΒΟΥ. ¿Qué ’ns despedim?

JORDI. ¡Vina aquí!

ΒΟΥ. ¡Ah! Bè, aixó sempre… per mí…

JORDI. Ni la mort romprá aquets llassos. ¡Ah! no ; mal’ herba may mort. Anys fá qu’ ho dich y no ’m erro.

JORDI. Tú ab lo teu mall forjas ferro; pero, á n’ al cor, hi bats or. Ho veig, ho tindré present, y, sino espòs, ets desd’ ara perque li fasses de pare, marmessò án’ al testament.

ΒΟΥ. ¿Y ja aixís la puch renyar y guiarla ab los mèus concells?

JORDI. Sempre crech qu’ ha fèt cas d’ ells; mes, sino, li pots manar.

ΒΟΥ. Doncas ja no vull res mès.. ¿Ahont es ella? Ara comenso.

JORDI. ¿Es pot ser?…

ΒΟΥ. No, ca; es que penso… Ja t’ ho contarė desprès. Tú sabs bè com jo l’ estimo. S’ ha criát ‘prop de la fornal, y pensant qu’ aixó li es mal, ja ni aixeco el mall ni llimo (que no pensi en aquest cas que jo he vist á la montanya.)

JORDI. ¿Donchs qué hi ha, qu’ es, qué t’ estranya?

ΒΟΥ. Quant sigui l’ hora ho sabrás. (Se’n vá.)

ESCENA XVI.

JORDI, BIEL.

JORDI. ¡Pobre Boy!… Es vell… es vell…

BIEL. Nostramo. (Per la trapa, que tanca.)

JORDI. ¿Qué hi ha Bialò?

BIEL. Vinch enviát per un minyò.

JORDI. ¿Vèns tú?

BIEL. A parlarvos per ell.

JORDI. Pero, ans de saber que vol, sapiguemho tot, manxaire. ¿Quí es ell?

BIEL. El que no fá gaire, heu sentit tocá ’l fluviol.

JORDI. ¡Ah! El cansoner.

BIEL. A n’ al poble se li ha tret aquest motíu.

JORDI. Sí; pero ell jo crech que ’s díu…

BIEL. Pere Pau; te ’ls noms en doble.

JORDI. ¿Y qué vol aquest minyò?

BIEL. Una mercé; puig li passa que, com á n’ ell la carbassa sempre li ha fèt molta pò, li cal ausili, y com es cosa que mòlt se li endona, ha buscát… una persona… de respecte, qu’ us parlès.

JORDI. ¡Ah! Ja. ¿Y la persona ets tú?

BIEL. Sí; ’l manxaire.

JORDI. Ja m’agrada.

BIEL. ’Sent una persona honrada, ja es persona.

JORDI. Ben segú. Esplícat.

BIEL. Com notaréu, jo festeixos ab la Roseta; ja li porto una floreta, ja li regalo una creu, ja, com avuy, la he firada d’un anell de plata…

JORDI. Sí.

BIEL. Pero aixó qu’ heu vist aquí, pot ser mès d’ una vegada, no vol dir que la idolatri ni que jo la estimi, no, perque, en aquesta qüestiò, jo, la festejo per atri.

JORDI. ¡Llamp tè toch! Per ço jo deya: ¿D’ hont dianxa treu tants diners?

BIEL. ¡Y es clar! ¿cóm voléu qu’ ho fès? Era per ell que jo ho feya. Ell me coneixia á mí, y, com fá temps que ’l coneixo, y sab ell que ’l protejeixo…

JORDI. ¡Ah! ¿Tú ’l protejeixes?

BIEL. Sí. Com quá n’ al mon passa aixó que no hi ha home sens home.

JORDI. ¡Ja, ja, ja! ¡Miréu qu’ es broma! ¡Ay llamp tè toch de Bialò!

BIEL. Quant vaig estar de manxaire á casa l’ altre ferrer, ell, que ‘s lo fadrí primer, ja no treballava gaire: estava mal humorát, y, al veurerm’ venir aquí, fesme est favor, me vá dí, que ‘t será per gros pagát. Veyeusho aquí tot; la estima, y, com que ’l pobre xicot está fèt un caramot, que no treballa, ni llima, pensant que vos no ’l voldréu, m’ ha dit: Parlalhi, y aixís, tenint ja ‘l vostre permís, que ells s’ entenguin y ’ls caséu, ó li dich que ré ha de tréurer del fluviol y el refilar, perque… es clar, ja pots xiular si es que ’l ase no vol béurer.

JORDI. Home… m’ has dit una cosa que no ‘m desagrada gens. Com en Pau no n’ hi ha molts cents.

BIEL. ¡Ca ha d’haver!

JORDI. Si ell s’ hi posa es un bon ferrer de tall.

BIEL. Maneja mòlt bè la llima.

JORDI. Fá ’l que vol ab planxa prima.

BIEL. Es molt llest.

JORDI. Tè cop de mall…

BIEL. Mòlta idea.

JORDI. ’S porta bè…

BIEL. Treballa molt.

JORDI. Res l’apura…

BIEL. No mès es un xich criatura… pero… aixó… jo ja ’l guiarè.

JORDI. Dígali que ’ns parlarém.

BIEL. Bè, vaja, diréu que sí.

JORDI. Ell que vingui y parli ab mí.

BIEL. Donchs vaig á veure á n’ en Jem á la fira, per si acás li falta res, y, en tornant, ho arregléu en un instant, perque jo del bosch sé un cas, y ell ne sab un de la reixa…

JORDI. ¡Del bosch! ¿De la reixa dius?

BIEL. Res… vull dir que si pot èsser havéu d’ aná un xich depressa. Desprès sabréu los motíus.

JORDI. Com vulgas.

BIEL. Lo pas se dòna, y, un cop ben arreglát tot, desprès, si acás, lo del dot ja ho parlarém una estona. Com no tè ell pare ni mare y jo me ’n cuido…

JORDI. ¡Ay caráu!

BIEL. Vaja doncas… Adèu siau; penseuhi y obréu com pare. (Encaixant formalment y anantsen molt sério.)

ESCENA XVII.

JORDI, lo BARÓ, ARNAL, y dos patges que portan tapicerías y bultos en paquets.

JORDI. ¡Je!… ¡Ay diable de manxaire! Re; ‘l mateix qu’ un home gran.

BARÓ. Mestre Jordi…

JORDI. ¡Hola, Endavant!

BARÓ. No hem tardát en veurerns gaire.

JORDI. Sabéu qu’ aquí es casa vostra, y aixís m’ honréu mès subint.

BARÓ. M’ ho havéu dit; per ço venint, de que ho crech vos dono mostra. Si no qu’ ara ‘ns passa un cas que vos m’ hi podéu fer bè.

JORDI. Donchs ja es cert qu’ us li farè.

BARÓ. Obras á n’ al castell fas, com ja debéu saber massa, y, volent qu’ una sorpresa la senyora baronesa rebi, pensém una trassa. Si allá hònt ella aquí a Olot posa portém la tapicería, la veurá, y no tè en sòn dia sorpresa del qu’ es hermosa. Si la duhém á la posada, ó, com ne dihéu, al hostal, lo trasbals hi pot fer mal, y res val si es matxucada. Pensavam doncas, si á vos molestia alguna no us era, ferho d’ aquesta manera: fer portá aquí lo que fòs, quedarse ’l criát fins al dia perque tot ho anès rebent, y, així ocult, fins al moment de sè ’l castell, no ’s veuria.

JORDI. ¿Es dir donchs, que sa ecselencia vol?…

BARÓ. Que ’l mèu criát menji aquí y dormi fins que jo…

JORDI. ¡Y sí! ¡Dèu no ’ns donguès altra urgencia!

BARÓ. Es indiferent lo lloch. Qualsevol racò…

JORDI. No… ¡ca! Bon llit y taula aquí hi ha, y, quant es l’ hivern, bon foch. Sòm gent d’ enclusa y fornal; pá, vi, y no molt bona cara, perque hi ha alguna enmascara, pero ab cor net, que mès val.

BARÓ. Avant donchs, entréu aixó, y anéu duentho cada viatge. (Arnal y ‘ls patges entran per una porta lateral.) Jo us pagarè l’ hospedatge.

JORDI. Al hostal, á n’ aquí no.

BARÓ. Si així ho voléu, siga així.

JORDI. Vagissen en santa pau.

BARÓ. Donchs aquí queda l’ Arnal.

JORDI. Desd’ ara ’s pot quedá aquí.

BARÓ. Mes las cosas, si es vritát qu’ ab diners no sòn pagadas…

JORDI. Vagi y paguiu ab dinadas.

BARÓ. (Ja tenim aquest pas dát.) (Se’n vá.)

ESCENA XVIII.

JORDI, ROSA.

ROSA. Pare. (S’ assenta y ’s posa á brodar.)

JORDI. Vull que vegi ‘l noble que, ab pá blanch y vi del vell, tant com ell á n’ al castell, tè ‘l daguè un hoste á n’ al poble.

ROSA. ¿Que parléu sol?

JORDI. ¡Hola! ¿Ets tú?

ROSA. Vos veig mòlt atalayát. ¿Qué hi ha alguna novetát?

JORDI. Mès que no ’s pensa ningú.

ROSA. (Si jo poguès saber ell lo que li ha dit…)

(Mentrestant Jordi qu’ ha pres una fulla de daga, se’n vá cap á la mola y díu:)

JORDI. Noya, roda. O sino no… broda… broda; ja ho farè quant vinga aquell.

ESCENA XIX.

Los mateixos, ΒΟΥ.

BOY. ¡Llamp de Dèu, la fira, Jordi!

JORDI. ¿S’ha venút?

ΒΟΥ. Sis dallas ván.

JORDI. No s’havia venút tant cap any, que jo me’n recordi.

ΒΟΥ. Vejám jo si trovo un tros… (Busca per entre trossos de ferro dels racons, cantant.)

JORDI. ¿Sabs, noya, qu’ has preguntát si hi havia novetát?

ROSA. Sí.

JORDI. Donchs sí; hi ha un cas mòlt gros.

ROSA. ¿Qué ’s pare?

JORDI. Jo tè ’l dirè.

ROSA. ¿Y no ’l podeu dí al instant?

JORDI. No, pero espèral cantant, perque crech que ’t plaurá bè.

ESCENA XX.

Los mateixos. BIEL, ROS.

(Y quatre ó cinch fadrins ferrers qu’ anirán entrant y posantse ’ls devantals.)

ROSA. ¡Si será!…

BIEL. ¡Ay, Boy, la fira!…

ΒΟΥ. Ja ho sabém, ja li he dit jo.

BIEL. Vos dich que ’s vén de debó.

ΒΟΥ. No trovo aquell ferro.

JORDI. Mira… (Donantli ab sencillés.) T’he dit á la dreta y…

ΒΟΥ. ¡Vés!

BIEL. Y bè ‘l pobra, per ço s’ erra: com d’ ell la dreta es la esquerra, s’ hi enganya y no trova res.

TOTS. ¡Ja, ja, ja!

ΒΟΥ. Mira, manxaire, qu’ ho sabrás si sò esquerrá. (Ros vè cantant pe ’l carrer.) ¡Hola! ’L Ros que canta ja.

BIEL. ¡Uy! ¡No canta poch ni gaire!

FADRÍ 1. Dèu hi sigui.

ΒΟΥ. ¡Hola, Magí!

FADRÍ 2. Que Dèu vos guart.

BIEL. ¡Je, je! En Pere.

JORDI. Petit, roda. No, no… espera. (Entran dos fadrins mès que componen lo total.)

BOY. ¡Ajá! Já son tots aquí.

JORDI. ¡Oy que no hi pensava! Noya, prepárat… hi ha un foraster.

ROSA. ¡Un foraster!… ¿Cóm pot ser?

JORDI. ¡Y dèixau correr, baboya! De tenirlo he dát paraula, y tú has cumplert tot seguit, mudant la bánova al llit, y posantli un plat á taula.

ROSA. ¿Quí deurá ser?

BOY. ¡Au! Lo mall y á bátrer bè aquella planxa.

JORDI. Roda, xich. (Biel roda y Jordi esmola.)

ΒΟΥ. Donchs jo la manxa.

(Boy fica un ferro al foch y arregla l’ carbò. Los fadrins agafan los malls y esperan entorn de la enclusa.)

ROSA. Escoltéu, pare.

JORDI. ¿Qué hi ha? ¿Ab quina embaixada ’m vens?

ROSA. ¿Aquest forasté?

JORDI. Aquí ’l tens.

ESCENA ÚLTIMA.

Los mateixos. ARNAL y los dos patges qu’ havian dút los paquets, que se n’ van.

ARNAL. Dèu vos guart.

BIEL. (¡Ell!)

ROS. (¡Ell!)

ΒΟΥ. (¡Ell!)

ROSA. (Al veurerl’.) (¡Ah!)

ARNAL. (Dissimula.)

JORDI. ¿Qué?

ROSA. No… re. Que m’ he punxát ab la agulla.

JORDI. Jo ara esmolo aquesta fulla, perdonéu. (Esmola y canta baix.)

ARNAL. No hi ha perqué.

JORDI. Aquí estéu com al castell: s’ entra, ’s surt, se pren, se deixa…

BIEL. (¡El del bosch!)

ROS. (¡El de la reixa!)

ΒΟΥ. (¡El de la montanya!) (Los tres observantlo.)

ROSA. (¡¡Ell!!)

JORDI. “Esmola qu’ esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d’ acer.”

ΒΟΥ. (Observarè.)

BIEL. (Observarém.)

(Arnal s’ha anát acostant á Roseta y, assentantse ’l sèu costát en cadira que s’hi porta, díu:)

ARNAL. Bonich broda la doncella.

ROSA. Es plata y or.

BIEL. (Séu prop d’ ella.) (Toca la una.)

ΒΟΥ. La una, noys; comensem.

(Los fadrins se preparan. Boy agafa la corda de la manxa. Rosa broda conmoguda y canta per dissimular mirant de reull á Arnal. Biel roda y canta; Jordi, que no ha deixát de ferho may, finalisa l’ acte cantant la cansò. Lo telò pausát.)

CUADRO.

FI DEL ACTE PRIMER.

Explore with AITake your curiosity a little further.

Reading settings