← Table of contents
Lo ferrer de tall

ACTE SEGON.

Reading edition

La mateixa decoració.

ESCENA PRIMERA.

ROSA, ARNAL, JORDI, BOY, BIEL, ROS, y tots los fadrins. Los dos enamoráts un á cada cantó de teatro. Los ferrers tots al entorn de JORDI que figura acabar de contarlos una rondalla.

JORDI. No, si jo ho tinch de trovar… Si ’m balla pe ’l cap.

BIEL. ¿Vos balla?

BOY. Bè, sí; tú calla, quitxalla.

JORDI. Calléu… deixeumhi pensar. (Ell pensa y tots esperan qu’ ho trovi.)

ROSA. (¿Qué li déu passar? Agravis tenen de se. ¡Verge pura! (Mirant á Arnal.) Aquest sonrís d’amargura no se’n vá may dels seus llabis.)

ARNAL. (¡Tant honráts, tant bona gent, d’ ánima tant ennoblida!… ¡Ah! No puch… no puch… m’ho crida la veu del remordiment.)

JORDI. Sí, ja ho tinch.

BIEL. ¡Ah! Ja s’ hi posa.

BOY. ¡Calla!

BIEL. Es que…

BOY. ¡Calla, que ‘s tart! Sembla que, Dèu nos en guart, t’ han dát una mala cosa.

JORDI. Sí… la tornada fá així.

ARNAL. Adèu siau… (Alsentse per anarsen.)

JORDI. ¿Y aixó minyò? ¿Potsè es que jo, ab la cansò, vos hi umplert massa ’l magí?

ARNAL. No; pero no ’m trovo bè.

JORDI. ¡Bo! Endavant… fruita novella. ¡Ja us ho ha encomenát aquella! Tú… sí… ¿qué ‘t creus que no ho sè? Y que n’ hem de parlá en gran. Sembléu musòls… tot lo dia ab lo cap baix pe ’ls racòns.

BIEL. Sí… no… y en sentint cansons…

BOY. ¡Calla!

BIEL. ¡Ay! (Per lo cop que li ha donát.)

JORDI. ¡Ditxosa alegría! ¿Qué tèns? ¿Qué rediable ’t passa?

BOY. (En sent pare, tots pá al ull.)

BIEL. Y bè… vaja; girem full.

JORDI. No; perque ja es un xich masa. ¡Si no t’en vás! (Corrent cap á la noya.)

ROSA. ¡Ay! (Alsantse espantada.)

BOY. (Detenintlo.) ¡Detenta!

JORDI. ¡Vèsten… vès del mèu devánt, y no hi tornis, fins y á tant que hi pugas venir contenta! (La noya recull la feyna y se ’n vá trista.)

ARNAL. (¡Pobra Rosa!)

JORDI. ¿Veus? ¿No dòna aixó engunia? ¿Qué tè? ¿Qu’es? Tornarè aviát, y, desprès, ne parlarém una estona.

ARNAL. De mí no ho heu d’ estranyar. No es que ‘l tracte no m’ agradi, ni que la casa m’ enfadi, ni que no ‘m probi ’l menjar. Ja sè sab que ’n mí es mal vell la tristesa d’ aquets viatges; fèt allá, ab los altres patges, á divertirme ’l castell…

BOY. (¡Uy, y quín xicot mès destre!)

BIEL. (¿La sab llarga, oy Boy?)

BOY. (¡Uy, uy, uy!)

JORDI. Vaja tè; jo, ’l que ’s per ’vuy, ja hi acabát la palestra.

BOY. ¿Qué vols dir?

JORDI. Qu’ estava alegre y que ja m’hi enfosquit.

BOY. ¡Vaja, home; aquí tot seguit!

JORDI. No, no; ¡tinch un cor mès negre!

BOY. ¿Y per ço no tens consòl? ¿Y per ço estás trist, baboya?

JORDI. ¿Qué no vèus qu’ aquesta noya me ‘l colla á dins d’ un cargol?

BOY. ¡Anem vès, vès, ximple, vès! ¡Vaya un diable de taleya ! La cansò ¿cóm dius que feya?

JORDI. No; ja la dirém desprès. (Se’n vá.)

ESCENA II.

Los mateixos, menos JORDI.

BOY. Ja ho heu vist. (Als fadrins, ab misteri.)

TOTS. Sí.

BOY. Hem de salvarlo, y ja ho sabéu.

ROS. Endavant.

BOY. ¿Crech qu’ havéu entés bè ’l plan?

BIEL. ¿Qué voléu torná á esplicarlo?

BOY. ¿Y si hi tornés, qué hi hauria?

BIEL. Que si mil cops ja l’ heu dit, fòran mil y un.

BOY. ¿Sí, petit? (Fá l’ amoròs y desprès l’ agafa.) ¡Ara! Ara ’t tinch.

ROS. Ja ho sabia.

BIEL. ¿Ay, ay, ay!

ΒΟΥ. ¿Es dir que tú fins del espiritu tuó te mofarás?

BIEL. ¡Oy que no! Si encara estich en dejú ¿cóm voléu que ’m mofi?

BOY. Mira: perque ‘t recordis millor de que á n’ al fadrí major que las aurellas t’ estira… (Lo joch.) ¡Ay borrango de criatura! ¿Qué no veyéu quin posát?

TOTS. ¡Ja, ja!

BOY. Res; me te embruixát; vull pegarli, y la figura que ’s posa á ferme ’l xicot…

BIEL. ¡Ah! No… no aprenguéu de viurer.

BOY. Y veusho aquí… ¿Qué ’m de riurer?

BIEL. Jo…

BOY. Tú tens la culpa de tot.

BIEL. ¡Oh! Aixó si que poch ni gaire me sorpren ja.

BOY. ¿Qué vols dir?

BIEL. Qu’ aquí ja no ’s tè de dir. De tot tè culpa ’l manxaire.

BOY. Bè, aixó es vritát.

BIEL. ¡Tant se val! Ni qu’ us en haguéu rigút. Sempre ‘l manxaire ha sigút, lo bobo de la fornal. De dès que entra á sè aprenent, aixerit y net de cara, fins que s’ hi fá una enmascara, ni ell parla, ni ningú ‘l sent. Pero ja arriba al moment en que sent de carbó flaire, ja, per no mirarshi gaire, la cara s’ ha enmascarát, ja, de tot lo qu’ ha passát, ¿quí ‘n tè la culpa? ’L manxaire. Vá ’l ferrer á treballar, y ell paga tot lo que passa; si es fadrí, y li han dát carbassa, mòlt cuidado ab lo manxar; si canta, rep per cantar; si no, per darse poch aire; si parla: –Calla xarraire; si calla: –Parla mussòl; si de la carbassa ’s dòl, ¿quí ’n tè la culpa? ’L manxaire. ¿S’ acaba ‘l vi del porrò? –Lo manxaire l’ ha begút. ¿Lo cantiret ja ‘s aixút? –Se l’ ha begút ‘n Bialò. ¿Renya lo fadrí majò? –Ja l’ espía aquell xarraire. ¿Compareix l’amo cridaire? –Ja li ha dit aquell mussòl; y ¡fins de ploure ó fer sol! ne tè la culpa ‘l manxaire. Y, d’ aquí, rep clatellada; d’ allí, puntada de pèu; d’ allá estirada, que t’ tréu mitja orella d’ esquinsada! A l’ un pegarli li agrada, á l’altre, sentil cridaire, y com pilota que ‘n l’ aire, jugant á gèps s’ ha tirát, encara, d’haver votát, ¿quín tè la culpa? – ‘L manxaire. ¡Y ’l manxaire, que ja es net d’ allá hont li dòna la gana, perque del clatell la llana a clatelladas li han tret, per guanyá d’ un cop lo plet, se torna pillo, xarraire, rata, astút, dropo, cridaire, golós, brút y enmascarát, perque aixís sigui vritát que’n tè la culpa ’l manxaire!

TOTS. ¡Bè, bailet! ¡Molt bè! ¡Molt bona!

ROS. No pot pas dirse millor.

BOY. No; aquest noy, predicador, enfonsaria una trona.

BIEL. ¿Quí? ¿Jo? ’L mateix faig un ganxo de ferro á la vostra vista que cavo ó sòch organista.

BOY. ¡Ah! ¿Sí? ¿Tocas l’ orga?

BIEL. Manxo.

ROS. Bè; pero vaja, acabém. ¿Cóm se queda?

BOY. ¡Ay votaván! ¿no havèm combinát lo plan?

ROS. ¿Y aquell será ’l que farém?

BOY. Aquell, seguit fil per fil, y, un cop cassát, pochs treballs; si acás crida, en l’aire ‘ls malls, qu’ ofeguin los crits del vil. Baixareu al soterrani quant tornaréu, no per ‘quí, per l’ altra trapa d’ allí, y faréu… lo que jo us mani.

BIEL. ¿Y no penséu que ’l vehinát quant sentirá que piquém?

BOY. Deurá pensar que vetllém, com ja cent cops ha passát. L’ entrar… per ’l hort.

ROS. Ben pensát.

BOY. Adèu siau.

UN. Adèu. (Se’n ván los fadrins.)

BOY. Adèu. Sopéu de gust y veuréu com tot quedará endagát.

ESCENA III.

BOY, BIEL.

BIEL. Sí… endagát… jo sè una cosa que si la sabesseu vos…

BOY. ¿Ja ’m vols posar neguitòs?

BIEL. Jo… Com que jo vos faig nosa. ¿Qué n’ héu de fer del que sè? ¡Ni tant sols podéu sentirme que no ’m volguéu dá un revès!

BOY. Bè, ara… digas aixó… qu’ es y vès de no entretenirme.

BIEL. ¿Y si us ho dich es de veras que no ’m daréu mès crostò?

BOY. Sí; y desprès, si ets bon minyò, tè darè un trenti per peras.

BIEL. Aquest criát… (Ab gran misteri.)

BOY. ¡Ah! ¿Aixó t’estranya? Es la persona mateixa qu ’l Ros vá vèure á la reixa, tu al bosch, y jo á la montanya festejant ab la Roseta.

BIEL. ¿Quí us ho ha dit?

ΒΟΥ. La mèva astucia; jo, que ni un punt he deixát de vigilá á n’ aquest criát, y… tot ho he vist.

BIEL. ¡Santa Llucia! Miréu com un estornell. ¿Donchs allavoras, tambè ja debéu saber pot sè, lo que jo á nit he vist d’ell?

BOY. ¡Ah! Tú has vist alguna cosa?

BIEL. ¿Uy! ¡Ja, ja! ¡Si he vist, me díu!

BOY. (Déu sè ’l mateix.) ¿Qué?

BIEL. Veníu.

ΒΟΥ. Ja pots ja; ningú ’ns fa nosa.

BIEL. La nit passada, á las très, m’ ha semblát remor confòs sentí aquí, y, per lo que fòs, m’ also y vinch sense dir res. Seguia ‘l corredò avall, que desde ’l quarto aquí vè, quant, tot de prompte, ’m detè lo sentir tres cops de mall, que llavors m’ han sorprès doble, entre la remor confusa, perque eran dats á la enclusa del altre ferrer del poble.

BOY. (Bè, vaja: ha vist lo mateix.)

BIEL. No ‘n faig cas y cap aquí; pero just arribo allí á la porta; quant, d’ aqueix finestrò, la llum qu’ entrava, de un raig tremolench de lluna, m’ ensenya ben clar, tot d’ una, al foraster qu’ aquí estava. ¿Qué fá aquí llevát, lo ruch? m’ he dit jo, y ell, ab treball, aixeca ben alt un mall, l’ abaixa: y díu: No; no puch. Llavors l’ altre mall picar, allá al lluny torno á sentir; ell torna aixó á repetir; no pot y ’s posa á plorar.

BOY. ¡Puf! ¿Y aixó es lo que sabs nou?

BIEL. ¡Ah! ¿Es dir que vos?…

BOY. ¡Votaván! ¿Donchs per qué he fèt lo mèu plan si no per ço, cap de bou?

BIEL. Bè… pero ¿aquest plan?

BOY. Manxaire, lo secret del atmetllò díu: jo ’l puch sabé y tú no.

BIEL. ¡Ah sí, perque sòch xarraire!

BOY. No ho ets; pero ara convè callar per lograr la cosa.

BIEL. Es qu’ aquest criát me fá nosa. Jo tinch de dú ’l cansonè, per demanar la Roseta, y mentre aixó duri així, es clar; no ’l puch fer veni.

BOY. ¿Donchs que li fás de consueta?

BIEL. No; ell no ho vá demanar; pero jo veig que s’ estiman, y están tristos, y s’ apriman, y… vaja, re… ’ls vull casar.

BOY. (Sí; ja s’ hi adova.)

BIEL. ¿Qu’ héu dit?

BOY. ¡Re, re; deixau correr, vès!

BIEL. ¡Oh! ¡Vès! M’ heu dit que desprès…

BOY. No estich per cansòns, petit.

BIEL. ¡Vos m’ heu dit: manxaire, parla !…

BOY. ¡Si ‘m tornas á parlá així, d’ una bofetada aquí tè rompo la cara!…

BIEL. ¡Au!¡ Darla!

BOY. ¡Vès ves á dins! ¿Vejám? vina; (Lo joch) las mans…

BIEL. Me las he rentadas com m’ havéu dit, tres vegadas.

BOY. Bè, vaja, sí; ja es prou fina.

BIEL. Y ¿per qué, Boy?

BOY. En sent l’ hora ja ho veuréu tot: ara vès.

BIEL. Donéu.

BOY. ¿Qué?

BIEL. ’L trenti.

BOY. (Aixordantlo.) Desprès.

BIEL. ¡Bè, raro, bè!… Fora, fora (Se’n vá.)

ESCENA IV.

BOY.

BOY. ¡Ay dimoni de criatura! ¡Miréu que ‘s entramaliát! ¡Hola! En Jordi qu’ ha tornát. Vejám que vol, y cordura. Si ell sapiguès… ¡uy, uy, uy, uy! Si jo diguès… ¡ca, ca, ca, ca! Llavoras ell… ¡sha, sha, sha! (Fent petar la llengua.) No, no… psit, ¡bah! Lo d’ avuy. La millò arma es poch segura; lo millò es com ells, nyau, nyau; qu’ entri ‘l cunill á n’ al cau, y desprès: nyach… vè la fura.

ESCENA V.

BOY, JORDI.

JORDI. ¡Hola, Boy! ¿Estás ben sol?

BOY. Si la mola y la fornal no poden ferhi cap mal, sols estém.

JORDI. Donchs vinch resòlt. Esquerrá, tú á casa mèva hi èts de desde mòlt petit; al avi, al pare, has servit, y conech la honradés tèva. ‘Sent aixís, m’ has d’ estimar ab mira tant carinyosa, que jo, per tú, no veig cosa que no se ’t dega confiar.

BOY. Segueixte esplicant; per ara comensas bė.

JORDI. Donchs lo fèt es, que ‘t tinch de dí en secret, lo qu’ has vist, fá un quart no encara. La Rosa, qu’ un mès no fá, era l’ alegría pura, es ara un mar d’ amargura que res pot dolsificar. Per lo que ’m vá dí ’l manxaire váreig pensar que potser estimava al cansoner, pero ¡cá! ni poch ni gaire. Ni vol esser sa promesa ni per res del mòn lo vol per mès que toqui ’l fluviol, y segueix ab sa tristesa.

BOY. ¿Y ab tot aixó que ’m vols dir?

JORDI. Que sabent quant la vols tú, me digas, si sabs segú, que ’s lo que li pot succehir.

BOY. Digas bè que li succeheix.

JORDI. ¡Ah! ¿Y tú ho sabs, Esquerrá?

BOY. ¡Bah! Jo, tant bè com tú ’l pe á pá. ¿Per qué sino un hom serveix? Jo, com tèu fadrí major, me cuido de tot quant siga: y á mès de feyna y botiga, tè porto filla y honor.

JORDI. Donchs, si de dol es segú que ella tè l’anima plena, d’aquest plor, d’aquesta pena, quí n’es lo culpable?

BOY. Tú.

JORDI. ¿Jo, dius?

BOY. Sí, tú ab tot aixó que m’ estás esplicant ara; tú, que com home y com pare sempre ‘t perts per massa bó. Tú, que estás erra que ’t erra, que aquí tot dret ha de ser; y á n’ al mon, per anar bè, tot s’ ha de fè ab la má esquerra. ¿Veus á ta filla plorar? Donchs siga clar, siga fosch: –¿ Ahont tè ‘n vas, Roseta?–Al bosch; y al bosch la deixas anar. Vè un dia un noble á n’ al poble, y tú, no mès per probar que si un noble ‘t vá insultar, t’ en olvidas, ab cor noble, segueixes los concells… sabis, de lo que ‘l tèu cor tè mana, y, olvidát de ta germana, tornas favors per agravis. Donchs no senyor; si vè al poble un noble y no es ben honrát, ni ’l noble, ni ’l sèu criát, posan aquí estánt al poble. –¡Oh! Qu’ aixó tothom ho fá, quant honrát y digne s’ es. Donchs tú no; y fesho al revés, com jo, que sòch esquerrá. Y aixís salvarás la filla, y la ventura, y l’ honor, y la fé, y la pau del cor, y l’ hisenda que ‘t perilla; puig si ’l ferho tot ben dret ha de dá armas á n’ als vils, y ha de perdre á tants de mils, y ha de dú afanys com aquet, ara y sempre, y fins quant ja vegi als peus del llit la mort, Dèu me deixi obrar ben tort, y morir ’sent esquerrá.

JORDI. Boy… ¡me tens en ansietát! ¿Qu’ ha passát, qué passa aquí?

BOY. Perdona noy, no ho puch dir, perque tinch ja ’l plan tramát. Si ho sabeses… No convè. Cridarias, matarias, y tot lo del mon farias menos lo que s’ha de fè. Cada hu per ’llá hont la enfila, dirás… y ’t crech en aixó. Mès, si’n vols saber la rahò, tórnat astút, y… vigila. (Se’n va.)

ESCENA VI.

JORDI.

JORDI. ¡Díu que vigili, y ‘m renya perque al bosch vá aná la Rosa!… Parlant desprès d’ altre cosa me renya mès, y s’ empenya en probar que ‘s mal pensát l’ admetre aquí al foraster, que ‘s patge del cavaller… ¿Vol dir pot ser qu’ aquest criát?… Sí… Ell ha tret lo mirall de ma germana aquell dia…. ¡Oh! ¡Pobre d’ ell! L’ estendria als meus peus d’ un cop de mall. No pot sè… es home de bè… per mil rahons… per una pila; pero ‘l Boy m’ ha dit: Vigila… Creguémlo… vigilarè. (Se’n va.)

ESCENA VII.

BIEL, AGNETA.

AGNETA. ¡Ave-María Purísima!

BIEL. Mare y reina celestial. (Portant llumanera.)

AGNETA. La senyora baronesa…

BIEL. ¡Ay! Vaig corrent á avisar…

AGNETA. No; mira, bailet…

BIEL. No ’m toqui.

AGNETA. Lluny d’ avisar, mès aviát convindria que ’ns deixesseu solas, aquí, algun instant. ¿Ho sents fill?

BIEL. ¡No ’m toqui dona! ¿véu?

AGNETA. ¿Qué?

BIEL. Ja m’ha emmascarát.

AGNETA. ¡Y tèns rahò!

BIEL. ¡Vaya! ’Ls manxaire sòn com noyas de quinse anys: mira y no ’n tochs.

AGNETA. ¿Y qué ‘t sembla? ¿Podrá sè ’l qu’ he demanát?

BIEL. Anirè tot de seguida á dirho á n’ al Esquerrá.

AGNETA. Just; que ‘ns deixin aquí solas no mès que cosa d’ un quart.

BIEL. Mòlt bè díu. ¡Fins la senyora baronesa!… ¿Qué será?… (Sen vá.)

ESCENA VIII.

AGNETA, BARONESA, DALMAU.

BARONES. ¿Agneta?

AGNETA. La mi senyora ja tè arreglát lo sitial.

BARONES. No sè perque avuy me sento ab forsa y valor com may.

AGNETA. Y tal; bè massa hu observo; tè mès ferm y segú ’l pas, la veu mès alta y entera, lo pols mès acompassát; lo respirar mòlt mès lliure, lo color mès natural…

BARONES. Calla; m’ amohinas, Agneta.

AGNETA. Mi senyora, ja he callát.

BARONES. Digas al criát que se ’n vagi.

AGNETA. Vèsten y esperat, Dalmáu.

(Lo criát se ’n νá.)

ESCENA IX.

BARONESA, AGNETA.

BARONES. ¡Ay, si sabias Agneta, com tinch lo cor traspassát! Allí, á casa dels marquesos, no podia respirar; necesitava esplayarme y no podia… no… may. ¡Ay Senyor, Senyor! Sò vella, sò mòlt vella… tinch mòlts anys; si una vida tota honrada s’ ha d’ infamá al cap d’ avall, que no ho vegi… que no ho vegi… que no ho vegi.. morí abans!

AGNETA. ¿Qu’ ha passat la mi senyora?

BARONES. Sí; tú ja no ho contarás; y ademès, jo necesito poder… poderho esplicar. M’ estava á casa ‘ls marquesos en lo jardí, part de baix, quant sento remor de veus darrera l’ encanyissát: era ‘l mèu nèt, lo Barò, rient de bò ab los sèus companys, y ben prompte, clá espressantse, lo sèu intent criminal, los ha dit mòn nèt indigne. Del vescompte en lo palau, ha de ser duta la noya del daguer, un cop allá… ¡Oh! No t’ ho vull dir, Agneta. Ni t’ ho vull dir, ni ho sabrás. Al sentirho, la vergonya m’ ha dát al rostre la sanch, y per éll, per nostre casa, per ‘quest ángel de bondát, qu’ entre tots, vils, vólen perdrer, aquí he vingút al instant. Lo mèu nèt, pe ’l plan indigne que trama, prompte vindrá; vull que, quant vinga, aquí ’m trovi.

AGNETA. ¿Ja pensa lo que li es mal, la senyora baronesa, l’ enutx qu’ aixó li dará? ¿Ja pensa?…

BARONES. Cállat, Agneta. ¿Creus tú que ma dignitát ni un instant pot rebaixarse, á que éll puga suposar que jo sè sos plans indignes? No; per éll será bastant que vegi que la sèva ávia protejeix ab viu afany á n’ aquesta pobre noya víctima de ‘ls sèus enganys. ¿Qu’ es? (Riallas fora.)

AGNETA.Lo nèt de ma senyora que vè aquí ab los sèus companys.

BARONES. Deurá deixarlos; apártat, perque fins que ja hagi entrát, no vegi qu’ aquí nosaltres ja l’ estavam esperant.

(Agneta s’ aparta y apareix al fondo ‘l Baró qu’ entra creyent que no hi ha ningú.)

ESCENA Χ.

Las mateixas. Lo BARÓ.

BARÓ. ¡Duptan que puga lograrho! Qu’ ho duptin; ells s’ ho veurán. (Avansa fins que veu á la baronesa y díu apart sorprès:) ¡Ah! ¿L’ ávia aquí? (Vá y li besa la má.)

BARONES. Passa avant.

BARÓ. (¡Si haurá pogút observarho!)

BARONES. ¿Qué vè á fè aquí ’l senyò heréu, tant joganer y tant plaga?

BARÓ. Re; ’l daguer me fá una daga de las bonas, de mòlt preu, y jo venia á mirar com tenia la sèva obra.

BARONES. Cautelòs estás de sobra.

BARÓ. Senyora ávia, déu parlar…

BARONES. No… has fèt mòlt bè; aixís ara ja la sort d’ells no perilla; jo proteijeixo á la filla, (Intenciò.) tú protejeixes al pare.

BARÓ. ¡Qué sento! ¿La senyora ávia protejeix la filla?

BARONES. Sí. ¿Es pot sè indigne de mí?

BARÓ. No es resoluciò prou sábia.

BARONES. Ditxosos los nobles qu’ honran ab sa virtút y son tracte; n’ hi ha en cambi, que, al sol contacte, ja portan dol y deshonran.

BARÓ. ¿Ja hi ha sermò, senyora ávia?

BARONES. No; res… raresas de vella… Es qu’ estimo á la doncella, sòn prims los jonchs de la gávia que la guardan, y vull dír que, com sa bondát coneixo, la estimo y la protejeixo ab tot cor, fins á morir.

BARÓ.(¿Suspitará alguna cosa? No ho crech; es sermonejá.)

BARONES. ¿Y ara, aquí á Olot, qu’ hi fás ja?

BARÓ. ¿Ja estèu de mí neguitosa?

BARONES. Clar qu’ ho estich; ab desficis me tè ‘l vèurert’ tant parát, perque… la ociositát es mare de tots los vicis.

BARÓ. Avia, es mòlt enguniòs que cada, cada vegada que parlár ab mí us agrada, siga per renyir tots dos. ¿Per qué tinch jo de trencarme lo cap, llegint lletras mortas, ni anar á trucá á las portas de Roma per ordenarme? ¿Per qué tinch de vestir mallas ni posar á mòn goig trèva, si ja sobra á casa mèva lo llaurer de cent batallas? Mos passats ván guanyar gloria per donarme un nom gloriòs; riquesas, perque rich fòs, y ecsemples grans per memoria. Donchs si tot m’ ho ván deixar, y de tot ja sò pubill, ¿per qué haig de buscar, com fill, lo que ’ls pares me ván dar? ¿Si tot fèt ja vaig trovárho que, fent mès, tinch de lograr?

BARONES. Lo que ‘n fèr t’ has d’ esforsar; pots lograr lo conservarho. Jo sò vella, y tinch memoria de nostres antepassats: n’ hi ha á la iglesia, n’ hi ha lletráts, n’ hi ha á las armas, guanyant gloria. ¿Es res d’ aixó ‘l que fas tú? Lluny d’ aumentar mès ta fama, casante ab ilustre dama, solter, no vols á ningú; ab tos amichs calaveras llágrimas per tot deixéu; delirants, no respectéu á casadas ni á solteras, y la tèva fama es tal per poble, vila y massía, que’s malehit de nit y dia lo nostre castell feudal. ¿Fá aixó quí tè noble cor? ¿Fá aixó quí sent la noblesa?

AGNETA. La senyora baronesa, pensi qu’ ha dit lo doctor…

BARONES. ¿Es noble lo qu’ ara féu los nobles d’ avuy en dia? Jugar, cassar tot lo dia, dá escándols per tot arréu, y entre tant folgar y riurer, com rassa dejenerada, teníu la espasa occidada, y ni sols sabéu escriurer. ¡Ah! Massa rahò tè lo poble en odiarvos y mal-dirvos! ¿Cóm per nobles pot tenirvos si en res vos trova sanch noble? Noblesa… vol dir l’ escuma, lo eccels del honor puríssim; es l’ ecsemple brillantíssim qu’ á lo gran y bo acostuma. Noblesa, sens tal puressa, noblesa dirse podrá, pot dirsen; mes may será la verdadera noblesa la que, sens fé ni paraula, sense sabiesa ni honor, sense virtút ni valor, qu’ arriba ja á semblar fáula, confosa entre la brivalla, y assistint al sèu enterro, se consumeix com lo ferro de vostras cotas de malla.

BARÓ. Lo que veig ja, senyora ávia, es que ma condescendencia es mòlta, y que ma paciencia podría tornarse en rabia, per sentirme renyá així. Que no sòch un nin sabèu; faig lo que vull: ¡Sò l’ heréu del castell de Vallgorguí!

BARONES. ¡Enguerrant!!

AGNETA. ¡Jesus María!

BARONES. ¡Desventurát! ¿Qué m’ has dit? Tú haverte á tant atrevit!! Tú! En mal hora ho pasaria. Tant abatuda, tant vella, tant trista, tant tremolosa, del tèu ávi sò la esposa, ¡de éll viuda per mala estrella! Fill de rassa de valents, tant sols honra vá donarme; quant ab éll vaig enllassarme, jo li vaig dar tots los bèns… La hereva, donchs, sols sò jo. Jo que puch desheretarte; ¡vina als mèus peus á humiliarte! ¡vina á cercar lo perdò! ¡Ara que ’l tèu orgull sab fins ahont abatret podría… Heréu de la baronía de Vallgorguí, baix lo cap!

BARÓ. ¡Senyora ávia! (Inclinantse abatút.)

BARONES.¡Ja, ja, ja! L’ heréu… L’ heréu, ¿vèus Agneta? ¿Vèus com la pobre velleta encara fá tremolar? Bè… vaja… re… Acostat… vina. (Ell hi vá, ella li allarga la má y éll li besa.) Y ara olvidemho… fill mèu. ¡Si jo t’ ho he dit pe ‘l bè tèu! L’ ávia… la tèva padrina… ¿qué vol? que sigas ditxòs; que per honrát te coneixin, que ’n tot l’entorn tè beneeixin pe ’l tèu cor bo y bondadòs. ¿No vèus que veig en perill ton nom, ta honra, y ta casa? ¿No vèus que la tèva espasa es la del fill del mèu fill?

BARÓ. Jo honrarla procurarè.

BARONES. Sí, fill mèu, sí… ho penso… ho penso; tè veig ara y m’ en convenso… ¡Es tant bo sè home de bè! ¿T’ he posát trist? ¿T’ ha fèt mella? No t’ ho he dit per çó ab cap rábia. Es que la pobreta ávia es ja ¡tant vella!… ¡tant vella!… ¡Y ‘ls vells sòn tant reganyosos!… Aném, vaja… portat bè. Jo sempre t’ estimarè, si los teus fèts son honrosos. Sigas bó, y no tingas pòr, ‘sent bó… ja may t’ intimidis; mes, si no ho ets, no ho olvidis. Jo salvarè ’l nostre honor.

ESCENA XI.

Los mateixos. ROSA.

ROSA. Mi senyora baronesa.

BARONES. ¡Oh! Rosa… (Disimuléu.) (Apart á Agneta y al Baró.) Mira… just ara á l’ heréu li alabava la finesa del tèu treball.

ROSA. Mercé es que no mereixo.

BARONES. ¡Oh! ¡No, no! Sempre á l’Agneta dich jo que no hi ha un altre qu’ ho fès. ¿Ho tens llest?

ROSA. Si mi senyora baronesa pòt entrar… Tinch pòr que ’s poguès tacar ab la pols que hi ha aquí fora.

BARONES. Bè… Sí. (Aixís li parlarè.) ¿Entrar dius? Anem, Agneta. Passa tú devant, Roseta. Mes… no… vina… ara vè bè.

ROSA. ¿Vol mi senyora?… (Fent lo que s’ indica.)

BARONES. Sí… vina. ¿La vèus fill? Es la Roseta… Bona… bona minyoneta!… La tèva ávia l’ apadrina… la protejeix; si arribès lo cás de la mèva mort, tú has de vetllar per sa sort, y protejirla desprès.

BARÓ. Si ho vol senyora ávia així.

BARONES. Vull ben ditxosa sa estrella. T’ ho mano… fè un mal á n’ ella fora com fèrmel á mí.

ROSA. ¡Tanta mercé, mi senyora baronesa!…

BARONES. Re… acabát… y ara… tot quedi olvidát. La pau la tèva ávia implora, y aquest abrás la pau sella. ¡Enguerrant! ¡Fill! ¿Ploro? ¡Vès! ¡Vès!… No sò bona per res… ¡Me faig vella… ’m vaig mòlt vella! (Se’n va ab Agneta y Rosa.)

ESCENA XII.

LO BARÓ, ARNAL

BARÓ. ¡S’ha vist may sort com la mèva! De tot tè culpa ’l Arnal.

ARNAL. Mi senyor.

BARÓ. De tú parlava en aquest precís instant. La mèva senyora ávia m’ ha fèt aquí un sermó llarch; es á dintre ara ab la Rosa, y fins tinch pòr que tardant, com tú tardas tant, per terra vagin tots nostres treballs.

ARNAL. ¿Y vos ha dit al parlarvos, quelcom que ‘ns puga indicar que coneix la indigne trama qu’ havém de portar á cap?

BARÓ. ¡Cá! Raresas del sèu génit; estranyesas de ’ls sèus anys, que jo he fingit acatarlas, mòlt humil y ab lo cap baix, perque nos fòs cás que, irada, fès, com pot fè, un disbarát.

ARNAL. Senyor: aixó es lo que temo, si vos tinch de parlar franch. He vist avuy la vostr’ ávia recelosa ab vos com may, y ja qu’ aixó no us reporta res mès que ‘l goig d’ un instant, y per éll abatéu l’ honra d’ aquest ángel de bondát, excitéu l’ odi d’ un pare, y preparéu tants de mals potser damunt vostra casa y ‘l nom gloriòs dels passats, olvidéu á la doncella, y entre tants rosers de Maig com hi ha en los pobles qu’ voltan vostre castell senyorial, bè hi trovaréu una rosa mès bonica, sino tant.

BARÓ. ¡Bè… mòlt bè… mòlt bè t’ esplicas! Mes no m’ enganyas, Arnal; altre… un altre es lo misteri causa del tèu bon obrar. Al fí l’ he pogút entèndrer… No hi fá re… Acabém aviát. Fá dias que per escusa tèns la de que no s’ en ván l’ Esquerrá ni mestre Jordi. Avuy ho tinch disposát tot de manera que prompte sol á la casa estarás. Jo ‘t preguntarè com sempre desde cal ferrer de dalt, tú ’m contestarás del modo que tenim ja concertát, y, per última vegada, lo tèu pare, ’ls teus germans, la tèva mateixa mare viuhen de mas heretáts. Si avuy no es mèva la noya, si per ço no has procurát, si no fas qu’ ella mateixa me rebi á la porta amánt, los tèus pares serán pobres, perque ningú amparará á quí á renyir s’ atreveixi ab lo sèu senyor feudal, y, mentres de pena morin, tú serás de mí olvidát; ni tú serás mès mon patge, ni élls llaurarán mès mos camps.

ARNAL. ¡Oh!¡ Mare mèva!…

BARÓ. ¡Ja’m canso de sostenir tants ingrats! (Se’n vá.)

ESCENA XIII.

ROSA, ARNAL.

ARNAL. ¡M’ está bè… mòlt bè!… Ho mereixo perque sòch un criminal.

ROSA. ¿Qué tens?

ARNAL. ¡Ah! Res… ¡Tant se val! En estant sol m’ entristeixo.

ROSA. Arnal.

ARNAL. Rosa.

ROSA. Escolta.

ARNAL. Parla.

ROSA. Tinguém una esplicaciò; ni tú pots dirme que no, ni jo mès déch aplassarla.

ARNAL. No veig jo per quin intent…

ROSA. Comprench que ‘t donga sorpresa. La senyora baronesa surt d’ aquí en aquest moment.

ARNAL. No la he vista.

ROSA. Ni podias; per l’ altra porta ha surtit. ¿Sabs, Arnal, lo qué m’ ha dit? Lo que tú ‘m vás dir fá dias. Qu’ ennamorát de mí un noble, s’ ha proposát conseguirme, qu’ ella ho sab y que vè á dirme que, ja que ‘s trova á n’ al poble, jo visca mòlt recelosa del mèu bon pare al costát, que busqui un marit honrát, y qu’ ab éll siga ditxosa.

ARNAL. ¿Y t’ ha dit lo noble quí era?

ROSA. May lo nom m’ ha volgút dir. Mes jo t’ ho déch prevenir perque en tú ’l mèu cor espera.

ARNAL.¡Esperas! ¡Pobre esperansa que morirá al ser nascuda! ¡Qué trista es, Rosa, quant muda en desengany la confiansa!

ROSA. ¿Mes per qué, Dèu mèu, per qué? Quant tot just fá avuy tres dias vás venír duentme alegrías, portador d’ amor y fé, ¿cóm pot ser qu’ avuy me digas paraulas de desconsol? ¡Mòlt mès temps tarda lo sol en fer grogas las espigas que ’l mèu amor no ha durát! ¡Flors del mèu cor, rosas bellas, no heu arribát á poncellas que ja vos heu mustigát! Pero aixó, ¿de qué en venjansa?

ARNAL. ¡Veyas si es de tigre ‘l cor! Aixó en premi del amor que vá cumplirmel d’ esperansa.

ROSA. ¿Tèns celos?

ARNAL. May me’n has dát.

ROSA. ¿M’estimas?

ARNAL. Penso que massa.

ROSA. ¿Tè dol deixarme?

ARNAL. ’M traspassa.

ROSA. ¿Ets inconstant?

ARNAL. Sòch ingrát.

ROSA. ¿Los mèus passáts?

ARNAL. No ’n sè res.

ROSA. ¿Tinch taca á l’honra?

ARNAL. Ni una.

ROSA. ¿Es dol amarme?

ARNAL. Fortuna.

ROSA. ¿Per qué doncas m’has sorprès ab tant estranya mudansa? ¿per qué trossejas mòn cor?

ARNAL. Escolta, y vés si l’amor pot viurer ja d’esperança. ¿Estimas tú al pare?

ROSA. Massa.

ARNAL. ¿Si visquès ta mare?

ROSA. Mès.

ARNAL. ¿Als teus germans?

ROSA. En eccés.

ARNAL. Los junta amor.

ROSA. Los enllasa.

ARNAL. Sòn la familia.

ROSA. Vritát.

ARNAL. ¿Cóm fá la ditxa?

ROSA. Reunida.

ARNAL. ¿Qué ‘s don’ per ella?

ROSA. La vida.

ARNAL. ¿Qui no ha fá, qu’ es?

ROSA. Un malvát.

ARNAL. ¿Déu re aturarnos?

ROSA. May re.

ARNAL. Per ells l’amor.

ROSA. Fins l’amor.

ARNAL. Per ells…¡l’honor!

ROSA. ¡May l’ honor!

ARNAL. Donchs jo ’ls estimo ab mès fé. ¡Jo, per no ser fill ingrát, pe ’ls mèus germans, pe ’l mèu pare, per la mèva pobra mare, tè perdrè sense pietát!

ESCENA XIV.

Los mateixos, JORDI.

JORDI. Fòra aixó, si’l pare d’ella, per salvarla no vetllès.

ARNAL. (¡Ah! ¡ ’L sèu pare!)

ROSA. (¡ ’L pare!)

JORDI. ¿Quí es que vivint jo l’ atropella?

ARNAL. (¡Quín compromís, Dèu del cel!)

JORDI. Tot ho he sentit. Vils los dos. Ella ingrata. Lladre vos. ¡M’arrenquéu lo cor d’arrel!… (Agafa un mall.)

ARNAL. ¡Mestre Jordi! (Espantát)

JORDI. No: es treball, que faig sempre en semblant acte. A n’aquí, may d’honra ’s tracta, que jo abans no agafi un mall.

ARNAL. Tinguéu calma; en moments tals ab son cor deu parlá un pare.

JORDI. No sò ’l pare… jutge sò ara. Que parlin los criminals.

ARNAL. Jo, no.

JORDI. Parlaréu los dos.

ARNAL. Jo no.

JORDI. Parlaréu… no m’ erro. ¡Llamp de Dèu! ¡Doblego ’l ferro y es un xich mès fort que vos!

ARNAL. Mes si ab tot, jo ‘l cap d’ avall no parlès. ¿Qué succehiria?

JORDI. Mòlt sencill; vos estendria als mèus peus d’ un cop de mall.

ROSA. ¡Oh! ¡Arnal!… Sí; fá lo que díu. ¡Párlalhi amor de ma vida, parla… parla desseguida!

ARNAL. Preguntéu.

JORDI. Aixís cumplíu. ¿Cóm de vos vá sè estimada?

ROSA. Jo, pare…

JORDI. Calla.

ARNAL. Senyor…

JORDI. Primé ’l lladre malfactor. Desprès vindrá la robada.

ARNAL. Oh! ¡Per pietát, mestre Jordi! Del vostre lloch no abuséu Sòu pare d’ ella, no féu que de que sò home ’m recordi.

JORDI. Per quí com vos es traidor…

ROSA. ¡Pare!

JORDI. Res de mida passa. ¡Jo poguès, ab una massa, clavarvos tascòns al cor!

ARNAL. Feuho, si ho meresch, per vos; feuho; mes no ’m diguéu lladre.

JORDI. Si es lo nom que mès vos quadra, si ‘l van tréure exprès per vos. Als altres, los diuhen lladres, los ho diuhen, mes no ho sòn. Vos sí qu’ ho sòu; lladre d’ honra, lladre d’ afectes del cor. Lladre del amor d’ un ángel, que per vos pert cor y nom. Lladre, mès lladre qu’ els altres, que ‘ns roban fruits, plata y or. ¿Quín es mès lladre? A mí un dia m’ han près la fusta del bosch, y al endemá, d’ altra llenya, no ha faltát á casa foch. ¿Quín es mès lladre? A mi un dia m’ han robát cent unsas d’ or, y del mal de no tenirlas, ma filla m’ ha dát consol. ¿Quín es mès lladre? De l’ era m’ han près cent garbas d’ un cop, y á l’ altra anyada, sembrantne, m’ ha tornát á eixir blát nou. Pero ara no; el que tú ‘m robas no ho pot torná nát al mòn; es lo sonrís de ma filla, es sa ventura y repòs, es la alegría d’ un pare, es l’ honra pura de un nom, y aixó, home vil, no ’s recobra, nos guanya com plata y or, no creix, com al bosch la llenya, no neix, com lo blat, de nou. ¡Lladre, mès lladre que ’ls altres! ¿Quín es mès lladre? Respon. Lo quí roba lo que ’s trova, com es llenya, blat y or, ó ’l que roba lo que’ns mata, com es honra, ditxa y nom?

ARNAL. ¡Oh! ¡Matéume per pietát!

JORDI. Pero abans d’això, parlemhi.

ARNAL. Preguntéume vos.

JORDI. Tornemhi com si res haguès passát. ¿Com vá náixe aquest amor?

ARNAL. Aixó… ni ho sab la doncella ni jo mateix.

JORDI. ¡Ni ho sab ella!

ARNAL. Lo meu amo es cassador…

ROSA. Jo anava al bosch cada dia.

ARNAL. Cassava jo…

ROSA. Y jo cullia de ginesteras la flor,

ARNAL. Los gossos… lladrant… lladrant…

ROSA. Se ’n ván venir cap á mí..

ARNAL. Jo vaig anar cap allí…

ROSA. Y jo ’l vegi tant galan.

ARNAL. Desd’ allavors…

ROSA. Desde ‘l dia que jo á n’ al bosch lo vaig véurer…

ARNAL. Potser vus costi de creurer.

ROSA. Tal volta algú no ho creuria.

ARNAL. A buscar ma ditxa anava.

ROSA. Y jo cada tarde hi era…

ARNAL. Y ella hi era la primera…

ROSA. Y cullint flors l’esperava.

ARNAL. Llavors…

ROSA. Llavoras…

ARNAL. Lo cor…

ROSA. Movia ’l pit.

ARNAL. Palpitava.

ROSA. Ja’l volia.

ARNAL. L’estimava.

ROSA. Y ’ns vám jurá etern amor.

ARNAL. Y hem seguít.

ROSA. Y hem continuát.

ARNAL. Y á la montanya.

ROSA. Y al bosch.

ARNAL. Y á la reixa.

ROSA. Y en ’sent fosch

ARNAL. Del nostre amor hem parlát.

ROSA. Mes sempre honráts.

ARNAL. ¡Sens anhel qu’ atentès al honor vostre: amor tan pur com lo nostre, no mès que’ls angels del cel!

ROSA. ¡No dòna’l riu á la canya may un mirall ab tal joya! ¡No hi ha cap margaridoya tant blanca á dalt la montanya!

JORDI. ¡Oh! ¡Fills mèus, si ‘l qu’ he sentit poguès ser la vritát pura! Mes, ¿quí sab, quí m’ ho assegura?…

ESCENA XV.

Les mateixos. BOY, BIEL.

BOY. Jo, qu’ he vetllát dia y nit.

BIEL. Y jo qu’ sempre ’ls seguia.

BOY. No t’ han mancát poch ni gaire.

BIEL. Oy que ’s cert.

BOY. ¿Vritát, manxaire?

BIEL. Jo ho juro.

BOY. Y jo ’n posaria les mans ’l foch.

JORDI. Donchs, llavors… si es cert tot com me diéu ara, ¿per qué no vás dí al tèu pare la vritát d’ aquets amors?

ROSA. Sempre dins de un temor presa jo una cansò us escoltava, y, pare, ‘l que m’ estimava era un criát de la noblesa.

JORDI. Pero no mès n’ era un criát. Deshonra tant sols pot dú lo posar amor á un noble; mes si un criát ja ‘s fill del poble, ¿per qué no pot ser per tú? ¿La vols tú án’ ella?

ARNAL. ¡La vida daria per alcansarla!

JORDI. ¿Lo vols tú á n’ ell?

ROSA. Lo cor parla batent ab forsa sens mida.

JORDI. ¿Per qué donchs dels vostres llabis, allí, apostát pe ‘l honor, he sentit del aimador paraulas qu’ eran agravis? ¿Per qué has dit ab véu terrible: Rosa, jo he mort lo tèu cor?

ARNAL. Perque es la vritát, senyor; lo nostre amor no es possible.

JORDI. ¿Y per qué?

ARNAL. Ni us ho puc dir, ni dientho res podéu ferhi. Mestre Jordi… es un misteri doloròs, que ’m dú á morir.

JORDI. ¿Sabs que ’s Esquerrá?

BOY. Jo, prou.

JORDI. Digas.

BOY. Tú arréglat, jo ja sè ’l que haig de fè y ’s fará. ¿Oy, manxaire?

BIEL. Oy.

JORDI. ¿Ni us mou lo dòl d’un pare?

BOY. ‘M mourias sino fossis pare qu’ erra; aixó s’ ha de fè ab la esquerra y tú ab la dreta ho farias.

JORDI. ¿Sabéu de mi mala fama?

ARNAL. No la puch saber mès bona.

JORDI. ¿No es prou honrada per dona?

ARNAL. Es massa honrada per dama.

JORDI. ¿S’ hi negan los vostres pares?

ARNAL. Mos pares vólen quant vull.

JORDI. ¿S’ hi nega acás vostre orgull?

ARNAL. Del poble sò, sòm confrares.

JORDI. ¿Donchs si tots cedim així, quí á n’ aquets amors s’ oposa?

ARNAL. Quí per mí mana y disposa. Lo Barò de Vallgorguí.

JORDI. ¿Lo senyor barò? ¿Per qué?

ARNAL. Perque… li plau no volerho. Així com així, ’l saberho no us serviria de ré.

JORDI. ¿Qué no ’m serviria diéu? (Anant correns á obrí un armari y trayent diners.)

ROSA. ¡Pare!

BOY. ¡Jordi!

ARNAL. ¡Vos!

BIEL. ¡Nostramo!

JORDI. Quant jo un deute ab dret reclamo, ningú me ‘l nega, si ’l déu. Biel, un got d’ aigua en un plat.

BIEL. Pero… jo…

JORDI. ¡Un got de seguida! Ningú nát, may en la vida, m’ ha degút, si jo he pagát. Avuy cau la mitja anyada del cens á la baronesa; paraula es ja compromesa, y avuy déu serli pagada. Avuy cáu la mitja anyada del cens á n’ al méu honor; no crech que tinga valor per negármela, obstinada. Cobrant així, vull que caiga en cumplirme ’l deber sèu: que ’m pagui ella lo qué ’m déu: jo li duch l’or y ’l got d’aigua.

ROSA. ¡Pare!

BOY. ¡Jordi!

ARNAL. ¡Pel cel!

JORDI. Rés, ó quí m’ atura ‘s deshonra. Vaig á cobrá un déute d’ honra que ’n toca part á tots tres. (Se’n vá seguit de Biel qu’ dú’l got d’ aigua.)

ESCENA XVI.

ROSETA, BOY, ARNAL.

BOY. (Ara ’l patge déu pensar ja ’n tenim un fora.)

ARNAL. ¡Oh, Rosa!

ROSA. ¿Somrius, Arnal?

ARNAL. Veig ditxosa pot ser ma estrella brillar.

ROSA. ¿Creus tú qu’ aquest pas del pare?

ARNAL. ¡Ma sort en éll veig compresa!

ROSA. ¡La senyora baronesa!

ARNAL. T’estima com una mare.

BOY. ¿Qu’ havéu dit? ¿Y ara penséu?

ROSA. ¡Ho díu, Boy!

ARNAL. Hi tinch confiansa.

BOY. ¿Creyéu potsè?…

ARNAL. Es esperansa.

ESCENA XVII.

Los mateixos, BIEL.

BIEL. ¡Ay, Rosa, Rosa, corréu!

ROSA. ¿Qué hi ha?

BOY. ¿Qué tens?

BIEL. L’amo.

ARNAL. Digas.

BIEL. ¡Ell ha quedát com un marbre; jo igual que la fulla al arbre, tremolant!…

BOY. ¿Per qué ’t fatigas? ¿No pots parlá?

BIEL. Estich sorpres… Tombavam la contada, quant vè ‘l batlle ab gent armada. l’ enrotlla, y se ’l endú près.

ROSA. ¡Reina del Carme adorada!

ARNAL. (¡Oh! ¡Quína infamia, Dèu mèu!)

BOY. (Es lo barò, es lo plan sèu… Deixém la gábia parada.)

ROSA. Mes, ¿per qué? ¿De qué l’ acusan? ¿Qué fá lo mèu pare?

ΒΟΥ. ¡Rosa! ¿Pots temer d’ ell mala cosa?

ARNAL. Fá que ’ls que podan abusan.

(S’ ou lo fluviol al hort.)

BIEL. (¡Ah! ‘L cansonè… ’l nèt del batlle qu’ estima á… Jo ’l salvo.) (Se’n vá.)

ROSA. ¡Oh! No. ¡Jo dech seguí al pare, jo!…

BOY. ¿Tú? Tè. ¿Veus aquesta ratlla? Donchs tú no’n passas.

ROSA. ¡Mes ara!

BOY. Si may la dreta s’ esguerra ¿quína treballa? La esquerra. Desd’ ara… jo sò ’l tèu pare.

ROSA. No tinguéu pòr. Obehirè.

BOY. Vès á la porta y espera. (Ara parem la ratera.) Confío en vos. (Encaixant ab Arnal.)

ARNAL. Vetllarè.

(Boy s’en vá, Rosa tanca la porta, y desprès, adelantantse, díu:)

ROSA. ¡Dèu mèu, tinguéunos pietát!

ARNAL. No tingas pòr; no ha fèt res, y un cop vist lo mal entés tornará á está al tèu costát.

ROSA. Perque ’l cel ho vulga així me ’n vaig á resar. (Se’n vá.)

ARNAL. ¡Ay Rosa! Jo, que vull ferte ditxosa, jo haig de sè ‘l tèu assesí. ¿Y diuhen que ’l feudalisme ja no pot res? Ment quí ho díu. Lo poder del rich altiu sempre es rey, si tè cinisme. Sí, ho es, perque ’l mateix poble que ’m podria amparar ara, es quí primè ’m desampara per pòr d’ enutjar al noble. ¿No sòn al fi iguals treballs? Sempre… ho vol la Providencia… ó per lleys ó per influencia hi haurá senyors y vasalls. (S’ouhen tres cops de mall lluny, á l’ altre ferrer.) ¡Ah! ¡La senya!… ¿Qué farè? Ell la fá creyent segú que no queda aquí ningú ab l’ amo prés… ¿Respondrè ? ¡Oh! ¡Quína situaciò es aquesta… mare mèva! ¡Per un cantò la sort tèva en mans del senyor barò, y per altre ‘l mèu amor, lo sér qu’ alenta ma vida, del quí, ab ánima envilida, destrueixo l’ honra y lo cor! ¡Oh! ¡Sí… la mare ans que tot! ¡Ans que tot, la pobre mare! (Sospen lo mall damunt l’enclusa y demostra la violencia de la lluita que li trosseja ‘l cor.) ¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!… ¡Encara l’ amor d’ ella es quín mès pot! A n’ al mèu crim cerco escusa, y, al alsá ‘l mall, ab horror lo veig ja, esclatantme ’l cor. al damunt d’ aquesta enclusa. Y, ab tot, me dech decidir. Si á la tercera vegada que la senya m’ es donada mòn cor se vol resistir, jo, despedit del castell, del barò no seré patge, anant pe ‘l mòn en romiatje, ab mòn pobre pare vell, ma trista mare malalta. los mėus germanets petits, de fam, de fret arraulits, de pá, d’ abrich sentint falta!… ¿Y per voler ser honrát, y per no faltar al cor, y per no matar l’ amor. sense gota de pietát veuré morir ab cor dú la mèva mare estimada? (La senya.) ¡¡Ah!! ¡La segona vegada! Sí, mare mèva, ¡per tú! (Dòna ’ls tres cops y queda horrorisát.)

ROSA. ¡L’ Arnal! ¿Qué fás ab lo mall? (Surtint.) ¡Oh! ¡Rosa! ¡Si tú ho sabias!… Un crím que t’ esferirias. ¡Fuig, fuig camí ral avall! Mes no… no fugis… espera… Si fugias… ¡lo mèu pare y la mèva pobre mare!… ¡Oh… no… no… de cap manera! ¡Lluny d’ aixó; al senyò barò surt á rébre… á rèbrerl’ vès; réb-lo, y jo rebi desprès la vostra maledicciò!

ROSA. ¡Pero l’ Arnal… pel cel… digas!

ARNAL. ¡No… no ‘m toquis… sò un traidor! ¡Fuig de mí… fuigne ab horror! Quant dauradas las espigas fassin garbas per los camps, ta casa estará esfondrada com si l’ haguès arrasada lo foch del cel ab sos llamps; tú, sèns corona de rosas, jeurás en ta sepultura ; ton pare sa desventura ab sas llágrimas copiosas plorará boig per lo mon, y sense filla y sens honra. abatút per la deshonra, no podrá ni alsar lo front. ¡Tot aixó aquí haurá passát. y el tèu amant ho haurá fèt. Siga quín siga ‘l secret qu’ á n’ això t’ hagi portát, sò un criminal, sò un traidor; t’ he perdút, Rosa, coneixme; jo váreig véndrert’… maleéxme! ¡Lo mèu desditxát amor, á tal extrem t’ ha portát! ¡No… no… fuig Rosa: escupiume, abominéume y malehíume per tota una eternitát!! (Se’n tá delirant.)

ROSA. ¡Reina del cel! ¿Qué ’s això? (Y prenent la llumanera se’n vá detrás d’ ell.)

ESCENA ULTIMA.

BOY, BIEL, ROS, FADRINS, BARÓ.

(Tots per l’ordre que ‘s vagin indicant. Primer apareix Boy per la trapa portant un fanal mòlt gros ab quatre blens encesos, y desprès de cerciorarse de que no hi ha ningú á la escena, crida á Biel y als fadrins que pujan cautelosament, portant lo primer un fanalet petit, tambè encés, y eynas. Tota aquesta escena es muda y dirigida per Boy. Mana que ’ls fanals s’ amaguin y ho fan. Desprès, sempre ordenút per Boy, los fadrins s’ amagan á un racó havent agafát los malls. Biel entra lo sèu fanalet encés al últim quarto de la dreta del espectador deixant una escletxa de la porta oberta que deixa veurer una ratlla de claror. Quant Boy ha mirát si está bè, dòna ordre á Biel de que’s fiqui al quarto y al Ros de que obri la porta. Los dos obeeixen y tots s’ amagan. Boy pica tres cops de mall. Apareix lo Barò á la porta del fondo y al véurer lo quarto de la claror respira ab alegría y se’n hi vá. Al arribarhi, lo llum s’ apaga y ell dupta un rato, al fí hi entra. Ros tanca la porta del fondo. Boy qu’ ha tancút la del Barò díu baix á Ros que penji ‘l fanal gros encés al mitj de la botiga, un fadrí manxa y encen lo foch y tots se preparan pera treballar. En això s’ ou trucar á la porta del Barò. Boy obra y surt Biel. Boy li pregunta si ha logrút sòn objecte, y Biel en contestaciò li ensenya un anell d’ or y una espasa, vist lo qual, Boy, content, díu:)

BOY. Ara, com quí no fá res, si crida, aixordar la casa.

(Biel qu’ ha baixát fins á sòta’l fanal examina las duas joyas y díu:)

BIEL. Un anell d’ or, y una espasa… m’ ho ha regalát lo promes.

(En aquest moment lo Barò, que tancát dins del quarto ha comprès l’ engany, crida, demanant aussili:–¡A mí l’ Arnal! Boy, qu’ ho sent, dòna ordra de picar per ofegar los sèus crits y, trayent ferros bermells de la fornal, ell y tots los ferrers se posan á á picarlos. Tota aquesta escena rápida. Cuadro. Cau lo telò pausadament.)

FI DEL ACTE SEGÒN.

Explore with AITake your curiosity a little further.

Reading settings