Tarde
Reading edition
La una
Lo qu’ ha sigut no tornará á ser nostre, lo qu’ ha de ser potser no ho siga may; tan sols lo qu’ es, tan sols el moment d’are, tan sols això ’ns pertany.
Y aquet tresor el malversem il·lusos en glatir y anyorar, per un vinent, que no veurem tal volta, y un passat mort, eternament passat.
Las dugas
De las boras dels camíns l’escardot ne fa jardíns, mes ¿quí veu sas flors moradas? En els boscatjes deserts el merlot dóna concerts, mes ¿quí las sent sas passadas?
¡Deu te dó flors, escardot! ¡Deu te dó cansóns, merlot! Deu vos guard, sublims artistas, qu’ esclateu joyosament en cansóns que ningú sent y en flors que no han de ser vistas!
Las tres
Blanca, macissa, dropament superba s’arrossega pel cel la nuvolada; ja l’ombra la invadeix; ja l’astre pròdich pomposament la daura.
¡Guáytala bé! Fent vía y removentse, de formas va cambiant. Ja apar la imatje del Pirineu de magestuosas cimas eternament nevadas;
ja un llëó colossal que obrint la gola sacut la cabellera estarrufada; ja un quissoy monstruós, qu’ als peus del amo dòcil y humil s’arrana;
ja funeraria professó de monjos encaputxats de blanch, marxant ab pausa; ja un remat de moltóns; ja un rompent d’onas y escuma que ’s desgrana;
ja un camp ple d’ammetllers d’alba florida qu’ un oreig displicent pel cel escampa… ja res, ja s’ha desfet. Com tots els núvols! com tot muda y tot passa!
Las quatre
¿Plora l’arbre la fulla qu’ ha perdut? No, qu’ en brota de novas.
¿Plora la font l’aygua que pert á doll? No, que de nova en brolla.
¿Plora la serp l’arrebassada pell? No, que nova la posa.
¿Plora la terra el Sol que ‘s pon? Oh no, qu’ espera un’ altre aurora.
¿Per qué, donchs, ploras tú lo que s’en va, si tot passa y tot torna?
¿Per qué ploras las horas qu’ han fugit si vindrán altras horas?
Las cinch
Hi han días en la vida llarchs y tristos, días de dol, eterns; días que semblan una nit d’insomni, gris el cor, gris el cel. Días en què un se creu sol en la terra, perdut en un desert, –desert sense aixapluch, sense un oäsis y abandonat de Deu. Mes tot es fantasía; el temps galopa; l’un’ hora á l’altra empeny, y aquell Sol invisible va á la posta, y negre y sense estels vé la nit y s’en va. Llavors la fosca se fa llum esplendent y Deu, que vetlla sempre, ’t crida: ¡Oh Llátzer! ¡aixeca’t, lluyta y venç!
Las sis
Els aucells cantan y la tarde cau.
L’ hora es tevia y serena y un goig serè nostre esperit umplena. El Sol flameja y l’alè d’ayre es suau.
Els aucells cantan y la tarde cau.
¡Inefable poesía que mou el cor á benehir el día! ¡Himne sublim que ’s fon ab el cel blau!
Els aucells cantan y la tarde cau.
Las set
Serra enllá s’ha post el Sol y els estels van desvetllantse; la campana lentament, lentament la oració canta. La Montanya ’s va adormint, adormint, ¡santa nit y adeu, Montanya!
Las granotas gambejant van pujant fins á flor d’aigua, van donant l’adeu al Sol y saludan la vesprada. La Montanya ’s va adormint, adormint, ¡santa nit y adeu, Montanya!
El cantayre rossinyol entre els vímets y las canyas, tot cantant cansóns d’amor vetlla el sòn á sa estimada. La Montanya s’ha adormit, ¡santa nit! ¡santa nit y adeu, Montanya!
Las vuyt
Dalt del carener dentellat de vidres del mural qu’ enclou el jardí florit, aclofats dos gats fit á fit se miran sens parpellejar, sempre fit á fit.
Foguejant el gat y glacial la gata semblan dos dragóns, monstres de granit, guardadors fidels del mural del temple hont el déu Amor forja l’infinit.
Y la tarde cau y els remors s’adormen y s’enfonza el Sol y esplendeix la nit, y entre la foscor aquells ulls relluhen fit á fit mirant, sempre fit á fit.