Nit
Reading edition
Las nou
El Cel –el germá gran– obra sos ulls, que són estrellas á miriadas. El Mar –germá mitjá– bressa cantant, cantant una non-non d’onadas.
Y en tant en son bressol la Terra ’s va adormint, –la germaneta xica– sota l’esguart del Cel y á la non-non del Mar, que may s’adormen mica.
Las deu
La Lluna, la bruna, vestida de dol, suspira quan mira la posta del Sol.
L’ estrella més bella del blau firmament: “¡Oh, Lluna! –tot d’una li crida sonrient.–”
“Tan trista t’ he vista que ’m dónas condol; ¡llumena serena! ¡no ’l guaytis el Sol!”
La Lluna, la bruna, jamay li ha respost, y avansa migrantse camí del Sol post.
Las onze
Tots els remors han emmudit. La Lluna posa en la terra sa glacial besada. Tots els colors s’han apagat. En l’ombra las flors s’adormen y els capets decantan.
Remors, colors, perfums, la vida entera com devant d’un misteri formidable sembla sometre ’s. Tot s’ajup y adora, tot calla respectuós. Es Deu que passa.
Las dotze
L’ Angel de la sòn té las alas blancas, té d’or fí ’l cabell y el vestit de plata. No bé s’ha fet nit que del cel devalla; per obrirli pas els estels s’apartan.
L’ Angel de la sòn entra en una cambra hont veu uns ulls blaus desvetllats encare. L’ Angel sab cansóns que no sab cap mare, que portan als ulls la sòn més manyaga.
L’ Angel de la sòn, quan clareja l’alba, dret al Paradís bat de nou las alas. Al veure ’l passar las alosas cantan y s’aixeca el Sol y las flors esclatan.
La una
El tic-tac del rellotje ’m fa l’efecte del tic-tac d’un molí, d’un molí infatigable que mòlt sempre, sense treva ni fí;
d’un molí fariner qu’ en lloch de xeixa va triturant segóns, minuts y horas y días y anys y sigles y miriadas y móns.
El tic-tac del rellotje ‘m sembla l’eco fatalment mesurat, d’un vell molí qu’ en compte de farina va fent l’eternitat.
Las dugas
La Lluna, com un’ hostia rutilant qu’ un invisible sacerdot aixeca, s’enlayra magestuosa cel-amunt, cel-amunt, amunt sempre.
Y las estrellas, resplandint entorn ab ulls d’adoració clavats en ella, la segueixen extáticas… Y apar que tot fent vía pregan.
Las tres
Estrellas del Cel, ulls d’or de la nit, ulls d’or que vetlleu pel sòn de la Terra, engrunas de Sol, polsim d’infinit, sublims lluhernetas:
Vosaltras sabeu què veuen en tant en somnis las valls y els mars y las selvas; vosaltres sabeu què ’s diu palpitant la eterna parella.
Vosaltras sabeu què hi há més enllá del blau d’aqueix blau qu’ al cor assedega; vosaltras sabeu quí forja el demá y els sigles y el Sempre.
Vosaltras sabeu els amors discrets de l’Ombra y la Llum, del Cel y la Terra… ¡mes ay, que secrets guardeu llurs secrets, esfinges eternas!
Las quatre
El bon Deu va cel á través: –porta vestit blau constel·lat d’estrellas. L’ èter á son pas brunz com si cantés; l’Infinit, humil, desclou maravellas. El bon Deu va cel á través.
El bon Deu va mar á través: –porta vestit vert vorejat d’escuma. Hont ell posa el peu l’ona posa un bes; per sos flanchs oberts l’abisme el perfuma. El bon Deu va mar á través.
El bon Deu va camps á través: –porta vestit d’or brodat de rosellas. Espigas y flors li fan d’incencés; diu el rossinyol sas cansóns més bellas. El bon Deu va camps á través.