Matí

Las cinch

Un crit d’alosa per demunt dels camps, palpitant d’alegría, nota vibrant, preludi joguillós d’una gran sinfonía… ¡Es el día! ¡es el día!

Una claror de somni en l’horizó, que pel cel se destría, y més qu’ una claror sembla un sonrís d’un infant que somía… ¡Es el día! ¡es el día!

Una derrera estrella en l’alt del alt que ’s detura en sa vía y ’s clou parpellejant en l’infinit com si de sòn moría… ¡Es el día! ¡es el día!

Un raig de Sol com espurneig d’un foch que lluyta ab l’agonía y benfactor l’oratje matinal d’una bufada atía… ¡Es el día! ¡es el día!

Las sis

Amiga meva, ¿dorms? si dorms desperta’t, ¿no sents el reyetó com xerroteja?

¿No veus el raig vermell d’un Sol de festa que t’ entra á saludar per las escletxas?

¿No sents com si uns ditets discrets y tendres truquessin en las flors de la finestra?…

Amiga meva, ¿dorms? si dorms desperta’t; ¡es la Vida que neix! ¡visquem ab ella!

Las set

En aquet festí de perfums y cants, d’iris y brunzits, d’alas y poncellas; en la orgía breu de transports d’amor qu’ el matí celebra;

En aquet festí que Deu presideix, y hont tot té sa part, hont tot s’ubrïaga, de Sol els aucells, l’oreig de perfums, las flors de rosada;

En la orgía breu hont sas bodas d’or festejan rihent el Cel y la Terra; com aucells y flors hi som convidats, dolsa amiga meva.

Portemhi en present tot el nostre amor, que fóra eternal si ho fóssim nosaltres; beguemhi també l’ardent raig de Sol que fogueja l’ánima.

Beguemhi aqueix foch qu’ el día naixent serveix generós al vas de la Vida! ¡Seguemhi, amor meu! ¡siguem del festí! ¡gosem de l’orgía!

Las vuyt

Nuvolós ò serè, ‘l día d’avuy es el millor dels días perque es l’únich qu’ es nostre; els qu’ han passat, passats per sempre sigan.

Els días que vindrán –si han de venir– molt en bonhora vingan! Quan el demá será tornat avuy, ¡aquèll será bon día!

Las nou

Per fer camí, desfeste en hom prudent de tota carga inútil.

Si vols crusar el món, lliure y dispost y trobar breu la ruta, desfeste dels recorts, carga de plom, inservible y feixuga, que fa vinclar el front sota son pes, y es un mal corch que furga.

Pren pocas ilusións en ton sarró, qu’ es provisió perduda; com més plena l’alforja en portarás, l’has de trobar més buyda.

Per fer camí pren el bagatje just, tot lo més just que pugas: la constancia en el cor, la calma al seny y la vista á la altura.

Las deu

No riguis: en cada flor hi há viu, palpitant, un cor, un’ ánima… com la teva; qu’ ávida d’espay y llum se desvaneix en perfum, –ò no ’s desvaneix, s’eleva!

Aspira la flor en tant qu’ es flor; beneheix l’instant, el curt instant de la vida. El Sol es alt, alsa el cap! gosa y viu! Demá –¡quí sab! ¿y si Demá fós mentida?

Las onze

Algú qu’ es més que jo y sab més que jo m’ ha posat en la terra; ignoro per què hi soch y per quant temps, qu’ això no es cosa meva.

Armat –y ben armat– de mos sentits cumplesch ma centinella, observant la consigna qu’ he rebut: “Viu, traballa y espera.”

Y defensant mon lloch visch amatent esperant ab fermesa qu’ Aquell que m’ hi ha posat me diga: “¡Prou! Ta missió ja es cumplerta.”

Las dotze

El Sol bat sobre els camps. Las corretjolas obrint sos ulls morats guaytan entorn, y abrassan las espigas ab sos brassos engalanats de flors.

El Sol bat sobre els camps. Acompassadas brandant al buf ardent del ventijol se besan las espigas y rosellas, cugulas y llacsóns.

El Sol bat sobre els camps. Tot brunz, tot vibra y entona ab veu solemne una cansó: la cansó de la vida y l’esperansa teixida ab raigs de Sol.

El Sol bat sobre els camps. Y aucells y plantas y abellas, brumarots y papellóns me saludan al veure’m y ’m convidan á cantar sa cansó.