ACTE TERCER
Reading edition
La mateixa decoració dels actes anteriors. És a les darreries d’estiu, al caient de la tarda. El paisatge comença a tristejar.
ESCENA I
La Marió i en Gabriel
MARIÓ (asseguda aprop de la taula)
Ont és l’oncle?
GABRIEL (dret al costat de la Marió)
Deu ser a dalt.
MARIÓ
I en Florenci?
GABRIEL
Es al cafè amb aquells tres. Pobre xicot! Me fa una pena!…
MARIÓ
A mi també!
GABRIEL
Sempre aquella tos i aquell panteig!…
MARIÓ
Avui estava molt content.
GABRIEL
El sentissis! No’n té pocs de plans!… I quines il·lusions! Jo crec que’l fa viure l’esperança.
MARIÓ
No’s desanima mai!
GABRIEL
Però’m sembla que va morint lentament. Els arbres ja groguegen i comencen a caure fulles. Quan arribi la tardor…
MARIÓ
Vols dir que està tant malalt?
GABRIEL
No veurà l’hivern!
MARIO
Déu meu!
GABRIEL
Però, així i tot, encara somnia en la vida forta, en una vida de joia. La seva imaginació li fa veure’l món rialler.
MARIÓ
Es tant bo!
GABRIEL
Per mi’l seu esperit delicadissim sent anyorances.
MARIÓ
Vols dir?
GABRIEL
Si en Florenci hagués trobat un cor generós, capaç de compendre-1 i estimar-lo, jo no diré que no hagués mort d’aquesta… però estic segur que hauria allargat bastant.
MARIÓ
Pot-ser sí.
GABRIEL
I ell hi té dret, a ser estimat. Ell, que ha sembrat tant d’amor!
MARIÓ
Oh, sí!
GABRIEL
Ha fet com les flors: tot ho ha brindat als altres: les fulles i l’aroma, el còs i l’ànima. Ha viscut molt depressa!
MARIÓ
I no ha trobat una noia del seu braç?
GABRIEL
No. No pas com ell l’ha idealisada. El poeta, amb els seus cants, inspira amor als altres, sense ser correspost.
MARIÓ
Que és trist haver de morir tant jove!
(Curt silenci.)
GABRIEL
Ja ho sap que demà te’n vas de casa?
MARIÓ
Que no li has dit tu?
GABRIEL
No he gosat… No te’n vagis, Marió!
MARIÓ
Tot és inútil. Ton pare ja està convingut am l’oncle de Vilamajor, i, per més que jo’m resistís, tampoc ne treuria res!
GABRIEL
I un cop tu siguis fòra, digues, com quedem nosaltres dos? Deixarem morir la nostra estimació?
MARIÓ
Alabat siga’l cel! Pot-ser és la nostra estrella.
GABRIEL
Doncs jo no puc resignar-m’hi.
MARIÓ
Què penses fer?
GABRIEL
Seguir estimant-te. La meva voluntat no’s torç!
MARIÓ
Deixem-ho córrer tot, Gabriel!
GABRIEL
Es impossible!
MARIÓ
Ton pare ja comença a tenir anys; si no segueixes els seus consells i no’t sacrifiques per ell, pots escursar-li la vida. Sacrifiquem-nos, nosaltres que som joves!
GABRIEL
Precisament perquè som joves hem de pensar en l’endemà.
MARIÓ
No, no, Gabriel!
GABRIEL
Si te’n vas, jura ser-me fidel, que jo vindré a trobar-te.
MARIÓ
Com m’encises i jugues amb el meu cor!
GABRIEL
Esperança meva! Que t’estimo!
MARIÓ (abaixant el cap)
Gabriel!
GABRIEL
Que t’estimo!
(Se sent tossir a l’Andreu, que apareix tot seguit per la porta de l’escala. En Gabriel, al sentir al seu pare, se separa de la Marió.)
ESCENA II
Els mateixos, més l’Andreu
ANDREU
Encara no ha tornat en Florenci?
GABRIEL
Me sembla que no trigarà gaire.
ANDREU
Aont ha anat? Al Casino?
GABRIEL
Sí, amb aquells tres.
ANDREU
Com deu fer-hi de les seves!
GABRIEL
Cada diumenge hi va pera distreure-s una estona.
ANDREU
Aixís se distreu? Més valdria que procurés pera la seva salut…
GABRIEL
Es clar que sí. Però un xic de distracció li convé molt.
ANDREU
Si anés al cafè pera passar l’estona, ningú hi tindria res que dir; però com que la seva dèria és una altra…
GABRIEL
En Florenci no és pas lo que vos us creieu.
ANDREU
Tu sí que no’l veus com és. T’has tornat gaire bé com ell. Jo no l’hagués admès a casa! Però qui s’havia de pensar que de pares tant honrats ne sortís un xicot aixís!
GABRIEL
Que no és honrat en Florenci?
ANDREU
Sí; això sí… Però’l seu comportament fa més mal que bé.
GABRIEL
Quin mal fa?
ANDREU
I goses preguntar-ho?
GABRIEL (prudentment)
Es que vos us mireu el món d’una altra manera…
ANDREU (enfadat)
Com s’entén! Gabriel: això és faltar-me al respecte.
GABRIEL
No és aquesta la meva intenció.
ANDREU
I tu ho creus digne lo que ell ha fet am nosaltres? A veure, recull la teva conciencia i digues la veritat.
GABRIEL
Pregunteu.
ANDREU
Si en Florenci no hagués vingut an aquesta casa hauries tu deixat la carrera?…
GABRIEL (després d’un petit esforç)
Pot-ser no.
ANDREU
Com pot-ser no!
GABRIEL
Jo, com ja sabeu, no hauria sigut un bon sacerdot: mai he sentit vocació.
ANDREU
Abans bé’n senties!
MARIÓ
(acostant-se a l’Andreu, somrient am tristesa)
Oncle…
ANDREU
Ja veus, Marió, el teu cosí: no’n té prou en ser ell un desgraciat, que fins te vol perdre a tu.
MARIÓ
Nosaltres us estimem molt.
ANDREU
Si m’estimessiu m’obeirieu!
MARIÓ
Què voleu que faci jo?
ANDREU
Que t’oblidis d’en Gabriel, que l’esborris del teu pensament. Quan vaig dir-te que no volia que us estiméssiu, me vas prometre oblidar-te’n. Per xò no’t vaig treure tot seguit de casa.
MARIÓ
Pobra de mi!
ANDREU
Tu vols que la gent ens bescanti, quan sàpiguen lo que passa entre nosaltres i et vegin fòra del poble.
MARIÓ
Perdó, oncle, perdó!
ANDREU
En tot aquest temps tu no has fet cas de les meves paraules. Has cregut més aviat an en Gabriel que ane mi…
GABRIEL
Perquè m’estima. Perquè, com jo, no pot governar el seu cor.
ANDREU
El cor, quan convé, se’l domina.
GABRIEL
No pas quan s’estima tant!
ANDREU
Sempre!
GABRIEL
Pare: això no és possible.
ANDREU
Doncs jo ho lograré, am l’ajuda del cel i dels teus oncles de Vilamajor. Ells, mellor que jo, vetllaran per aquesta pobra criatura.
GABRIEL (amb ardidesa)
Ni’ls oncles ni ningú podran res contra nosaltres.
ANDREU
Què dius ara!
GABRIEL (molt decisiu)
No, que no podran res!
ANDREU
Me desobeeixes!
GABRIEL
Lo que vosaltres voleu fer am la Marió i am mi no és just: és crudel; més que crudel: és inhumà!
ANDREU
Fill! Que estàs dient!
GABRIEL (ben convençut)
Sí! Es inhumà lo que feu!
ANDREU
Gabriel: reflexiona lo que dius!
GABRIEL
Si vos treieu a la Marió de casa, jo aniré a recullir-la, siga allà on siga, encara que la tanqueu entre reixes! Es meva! Es la meva vida! La vui per damunt de tot!
ANDREU
Doncs demà la duré an els teus oncles!
GABRIEL
No ho feu pas!
ANDREU
Demà! I vés en compte, t’aviso, a fer lo que acabes de dir-me!
GABRIEL
No me’n desdic!
ANDREU (amenaçant-lo)
Gabriel!
GABRIEL (am gran prec)
Pare. ¿que no ho veieu que no és just matar un sentiment tant gran com el meu? Si m’estimeu, tingueu-me compassió!
ANDREU
Vés-te’n del meu davant!
GABRIEL
No’m tracteu així! No us mireu l’amor com un pecat, que no ho és, no!
MARIÓ (en to suplicant)
Oncle!
ANDREU
No vui escoltar-vos més! Tots dos me mateu!
(Desapareix, molt emocionat, per la porta de l’esquerra. La Marió i en Gabriel queden apesarats.)
ESCENA III
La Marió i en Gabriel
MARIÓ
Pobre oncle!
GABRIEL
Marió, no’m deixis a mig camí!
MARIÓ
Si no puc deixar-te!
GABRIEL
M’estimes força?
MARIÓ
Més que ane mi mateixa!
GABRIEL
Ho dius ben convençuda?
MARIÓ
Sí! I ton pare?
GABRIEL
Però, quin mal fem estimant-nos?
MARIÓ
Que s’ha de sofrir!
GABRIEL
Doncs jo no ho vui, que tu sofreixis!
MARIÓ
Pobres de nosaltres!
ANDREU (desde dintre)
Marió!
MARIÓ
Sents? Ton pare’m crida. Me n’hi vaig.
GABRIEL
No’t rendeixis!
MARIÓ
No temis!
ANDREU (també desde dintre)
Marió!
MARIÓ
Torna a cridar-me.
GABRIEL
Espera… escolta…
MARIÓ
Deixa…
GABRIEL
No t’espantis!
MARIÓ
No!
GABRIEL
Ets meva, ets meva!
MARIÓ
Tota teva!
(La Marió desapareix per la porta de l’esquerra. Llarc silenci. En Gabriel queda amb el cap baix, molt pensatiu. Després, somrient, se passeja per l’escena, i tot d’una, com si li acudis una idea, se’n va per l’escala precipitadament. Al cap d’una estona compareixen per la dreta del fons en Florenci, l’Enganya-amos, el Ros i en Llec. Vénen conversant. En Florenci va amb un trajo de llana de color de cendra, berret tou, negre, am les ales un xic caigudes, i un mocador de seda al coll, ben abrigat. Està molt palid. Els tres últims vesteixen com en el segon acte.)
ESCENA IV
En Florenci, l’Enganya-amos, el Ros i en Llec
FLORENCI (entra tussint i poc a poc, afadigat)
Veieu?… Veieu com no he hagut de deturar-me pera reposar? Si això no és res… Un cop se me n’hagi anat aquesta tos…
ENGANYA-AMOS
Es clar que sí! Per valents, nosaltres dos.
ROS
I jo.
ENGANYA-AMOS
Tu també. Sobre tot per la ballaruga.
FLORENCI (somrient)
I en Llec no, pobre xicot?
LLEC
Jo rai!
FLORENCI (am somriure dolç)
Tu ets molt sofert i molt bo. Ets com una flor humil que no espargeix l’aroma.
LLEC (mirant a terra i somrient agrait)
Quina comparança!
FLORENCI
Com furga’l teu cervell… veritat?… com furga pera compendre’l misteri de la vida! Que m’estimes, oi?
LLEC (vergonyós i emocionat)
Oh! Jo…
FLORENCI
Ja t’ho conec i t’ho agraeixo. Jo també us estimo a vosaltres. Així que’m trobi mellor, ja veureu quina sorpresa us preparo!
ENGAN YA-AMOS
Alguna cargolada, pot-ser?
FLORENCI
No: una altra cosa.
ROS
Que hem d’armar un sarau?
FLORENCI
Cah, home, cah!… Una cosa més nova… més nova!
ENGANYA-AMOS
Apa aquí, barrinem! (Posant-se a meditar.) A veure si’m cremo!
FLORENCI
Ja us ho diré: no vui que us escarrasseu.
ENGANYA-AMOS
No. Deixi-m provar si ho endevino. Jo, en això de les endavinalles, sent marrec, hi era molt avispat.
FLORENCI
Mireu: aixís que estigui reforçat vui portar-vos a tots tres a Barcelona, ben vestits, ben empolainats i am força humor.
ENGANYA-AMOS
De debò?
ROS
A Barcelona?
FLORENCI
Sí. I, en sent-hi, ens passejarem tot el dia en cotxe.
ROS
En el cotxe de casa seva?
FLORENCI
Just. Farem denteta als senyors.
ENGANYA-AMOS
Alça, Llec, quina patxoca faràs!
FLORENCI
Vui que us vegin, així, ben colrats pel sol, llençar els diners a grapats. Vui que mengeu i beveu de tot lo mellor que produeix la terra, que també us pertoca, també.
ENGANYA-AMOS
Renoi, quina xirinola farem!
ROS
Jo sembla que ja m’hi trobi!
ENGANYA-AMOS
Ros: anirem a veure ballarines!
ROS
Apa, Llec!
LLEC
Deixa…
ROS
I fumarem cigarros de l’Habana.
ENGANYA-AMOS
D’aquells tant llarcs!
ROS
D’aquells que porten lliga-cama.
LLEC
No; jo no.
ROS
Tu no? Per què?
LLEC
Jo no vindré… Rebaixaria al senyor Florenci.
FLORENCI (somrient)
No, home, no,
LLEC
Aquí, al poble, tot lo que vulgui… i encara segons què. A Barcelona jo no sabria anar-hi am vostè de company… (Tement haver-lo ofès.) Bé… dispensi.
FLORENCI
Si aquest és el meu gust!
ENGANYA-AMOS
Però… ja’ns escauran a nosaltres aquestes coses?
FLORENCI
Com a tot-hom.
ENGANYA-AMOS
Ja ho sentiu, toca-sons; ja ho sentiu. Apa, ull viu, vosaltres que sou joves!
ROS
Jo rai! Temps ha que ho tinc per ben vist. El dia que m’hi posi!…
LLEC (en to concentrat)
Jo no sé què ho fa que sigui d’aquesta manera.
ROS
Ja n’ets de ruc, ja!
LLEC
Sí, que’n sóc, sí! Malvinatge! Sempre estic rumiant, rumiant, i mai trec l’entrellat de res!
ROS
Perquè ets aixís!
ENGANYA-AMOS
Ja ho hem vist florir lo que’ns ha dit el senyor Florenci. Jo no ho veuré granar… Si un hom se pogués descarregar d’aquesta garba d’anys!
FLORENCI
Vos, en la vostra joventut, vàreu fer massa tabola.
ENGANYA-AMOS
Sí, lo mateix que’l Ros. Al darrera dels saraus, me vaig distreure de tot. M’he fet vell anant d’aquí en enllà, sempre mudant de casa, com el pare. (Els ulls li espurnegen.) He estat pedra movedissa que enlloc ha posat molça.
FLORENCI
Sou un bon home!
(Curt silenci.)
ENGANYA-AMOS (cambiant de to)
Bé: ja’n parlarem una altra hora, oi?
FLORENCI
Sí. No ho deixem córrer pas.
ENGANYA-AMOS
Apa, nois: que anem a donar gra als matxos?
ROS
Anem-hi!
ENGANYA-AMOS
No estarem gaire, senyor Florenci.
FLORENCI
Després us ensenyaré una cosa.
ENGANYA-AMOS
Ah! Sí?
FLORENCI
Sí.
ENGANYA-AMOS
Som-hi, minyons?
LLEC
Som-hi.
ROS
Apa!
(L’Enganya-amos, el Ros i en Llec desapareixen per l’esquerra del fons.)
ESCENA V
En Florenci, sol. Desseguida en Gabriel i la Marió
(En Florenci, tussint, se’n va a mirar per la finestra, que està tancada. Llarc silenci, apareix en Gabriel per l’escala.)
GABRIEL
Hola, Florenci!
FLORENCI (girant-se)
Ah! Tu, Gabriel?
GABRIEL
Que tal, t’has divertit gaire?
FLORENCI
Molt. Cregués que he disfrutat, aquesta tarda.
GABRIEL
Me n’alegro, home.
FLORENCI
I tu per què no has vingut?
GABRIEL
Ja ho saps… No veus que an el pare li sap greu ?
FLORENCI
Mira, mira la Marió. (Veient an aquesta, que torna per la porta de l’esquerra.) Que ve tristeta!
MARIÓ (am somriure trist)
No, no ho cregui, senyor Florenci.
FLORENCI
Veus jo que alegre estic?
MARIÓ
Jo també. Més de lo que vostè’s pensa.
FLORENCI
No m’enganyes
MARIÓ
No l’enganyo.
FLORENCI (cambiant de to)
Ja voldria haver passat l’hivern!… Quina Primavera més florida se’ns prepara! Oi, Gabriel?
GABRIEL
Una Primavera d’amor.
(Compareix l’Andreu per la por la de l’esquerra.)
ESCENA VI
Els mateixos, mès l’Andreu
ANDREU (en to una mica aixut)
Ah! Ja hem tornat del cafè?
FLORENCI
Per cert que he passat una estona ben distreta.
ANDREU
Oh! Anant amb aquells tres!…
FLORENCI
Són molt dignes de venir am mi. Són tres cors generosos, i per xo’m satisfan.
ANDREU (amb ironia)
I per res més?
FLORENCI
Pot-ser sí.
ANDREU
Digui que també li agraden perquè l’escolten i l’aplaudeixen.
FLORENCI
Andreu, parleu en un to tant irònic que la veritat, no sé a què ve ara.
ANDREU
Prou que ho sap. Però, gràcies a Déu, ja ho tinc resolt!
FLORENCI (molt admirat)
Què voleu dir?
GABRIEL (suplicant)
Pare: no expliqueu res!
FLORENCI (seriament admirat)
Però, què significa això? Gabriel: per què recomanes silenci al teu pare? Quins projectes teniu? (Dirigint-se a l’Andreu.) Que us faig nosa, pot-ser? Que us heu posat d’acord amb els meus pares? Digueu. Expliqueu-vos.
ANDREU
Ja veurà, Florenci: haig de ser-li franc.
FLORENCI (tussint am molta fadiga)
Digueu…
GABRIEL
No, pare!
ANDREU
Jo havia determinat allunyar a la Marió…
FLORENCI
I creieu vos que, allunyant-la d’aquí, d’aprop del vostre fill, lograreu apagar el seu amor?
ANDREU
Jo volia que en Gabriel complís la prometença que un dia va fer a la seva mare.
FLORENCI
Ell estima a la Marió.
ANDREU (amb ironia concentrada)
Ell!… Ell l’estima!
FLORENCI (molt sorprès)
Que voleu dir… que jo…?
ANDREU (en veu baixa)
Sí.
FLORENCI (somrient)
Que no ho sents, Marió? Que no sents al teu oncle? (Dirigint-se a l’Andreu.) Que’n sóc de pervers als vostres ulls! (Am gran serenitat.) Que poc me coneixeu, Andreu! ¿Vos no concebiu que en aquest món, en aquest món de miseries, hi hagin ànimes generoses que, com la meva, s’interessin i se sacrifiquin per la felicitat dels altres?
ANDREU (en to conciliador)
Veurà, Florenci: jo am vostè no puc discutir-hi. Lo que sí li sostinc és que la seva estada a casa no m’ha portat més que disgustos.
FLORENCI
A veure, explica-t, Marió. (Am molta serenitat.) T’he dit mai…?
MARIÓ (suplicant)
Florenci…
GABRIEL
Peró, home…
FLORENCI
Es que’l teu pare pot-ser té raó; sinó que ell, tot i sent un bon home, no comprèn la meva bondat.
ANDREU (en veu baixa)
Vostè dirà…
FLORENCI
Jo estimo a la Marió, però a la meva manera: com estimo a tot-hom, am generositat humana. An ella, ignocenta i delicada, la miro com una filla de la Santa Poesia. Jo no seré mai esclau de les gràcies d’una dòna única. Jo adoro la Bellesa, i per xo canto l’amor fecondant, hermosejador de la vida.
ANDREU (no comprenent-lo)
Què vol dir amb això?
FLORENCI
¿Que no veieu que la Marió i en Gabriel s’estimen tant? Per què us afanyeu en desviar les seves voluntats?
ANDREU
Ja he dit que ho tenia resolt.
FLORENCI
Què voleu fer?
ANDREU
Ara ho veurà. Tu, Marió: respon-me am serenitat.
MARIÓ (molt humil)
Maneu, oncle.
ANDREU
Digues: estimes an en Gabriel? (La Marió abaixa’l cap, sospirant fondament.) L’estimes o no?
MARIÓ (en veu baixa)
Sí.
ANDREU
Estas ben resignada am la teva sort?
MARIÓ
Sí, oncle.
ANDREU
Doncs, bé: jo, contra la meva voluntat, no més que pera evitar un mal major, us dono’l consentiment pera que us caseu.
GABRIEL (moll agraït)
Pare!
FLORENCI
Al fi heu sigut generós.
ANDREU
Consti que és contra la meva voluntat.
GABRIEL
Pare! Pare!
ANDREU
(abraçant an en Gabriel, molt emocionat)
Me fas por, fill meu! Me fas por i t’estimo massa! Casa-t tant aviat com vulguis: per mi com més prompte mellor. Me faries viure amb engunia! Com t’has tornat! Com t’has tornat!
FLORENCI
Vaja, home, alegreu-vos!
ANDREU
(desprenent-se dels braços d’en Gabriel i anant a seure a una cadira d’aprop de la taula)
Quina vergonya quan ho sàpiga la gent!
(Queda molt abatut. Després d’un llarc silenci tornen per l’esquerra del fons l’Enganya-amos, el Ros i en Llec.)
ESCENA VII
Els mateixos, més l’Enganya-amos, el Ros i en Llec
ENGANYA-AMOS
Ja tornem a ser aquí.
ROS
(treient-se brins de palla de damunt del vestit)
Té: sempre se m’han d’arrapar brins de palla!
ENGANYA-AMOS
I deixa, home!… Si això encara guarneix!
ROS
Oh! Es que porto la roba de les festes.
ENGANYA-AMOS
Ai, noi, que mires prim!
FLORENCI (molt content)
Us faig assaber que ja he enllestit la meva obra.
ENGANYA-AMOS
Ah! Sí?
FLORENCI
Avui, aquesta matinada.
ENGANYA-AMOS
Com acaba, com acaba?
ROS (acostant-se)
A veure…
FLORENCI
Acaba amb “El plany de l’estiu”.
LLEC (somrient)
Que deu ser bonic!
ENGANYA-AMOS
I és trist això?
ROS (amb enfasi)
Home! Que no teniu orelles?
ENGANYA-AMOS
Però si l’estiu no’s plany.
LLEC
Prou que ho sap el senyor Florenci.
ROS
Que us penseu que és com vosaltres? Tot se queixa en aquest món.
ENGANYA-AMOS
Vaia, vés, poca-solta! (An en Florenci.) Que no’ns ho vol llegir?
FLORENCI
No faltaria més! Us he llegit tota l’obra i no voleu que us llegeixi’l final? Marió.
MARIÓ
Què mana?
FLORENCI
Vols fer-me’1 favor d’anar a dalt a la meva sala a buscar aquella carpeta plena de papers que hi ha damunt de la taula?
MARIÓ
Sí, senyor.
GABRIEL
Florenci: no llegeixis, home! Te cansaràs. Espera en havent sopat, que tindràs més coratge.
FLORENCI
No’m cansaré, no. Al contrari: si’l llegir encara m’anima. (Dirigint-se a la Marió.) Me fas l’obsequi?
MARIÓ
Am molt gust.
(Se’n va per l’escala. Curt silenci.)
ESCENA VIII
Els mateixos, menys la Marió
GABRIEL
Vés ara per què t’has d’amoinar…
ANDREU
No sé que’n treu d’ensenyar els seus escrits an aquests.
FLORENCI
Tot-hom hi té dret, a la Poesia. Pot-ser no hi hauria tanta maldat al món si’ls poetes fossin més generosos.
ANDREU
Però, que’s creu que l’entenen?
FLORENCI
Per què no m’han d’entendre?
ANDREU
Jo estic en que’ls fa més mal que bé. Cregui-m, Florenci, cregui-m: vostè, am les seves histories, atabala l’enteniment dels pobres que no tenen lletra. Jo no li nego’l merit… Però hi han coses que no són pera tot-hom.
FLORENCI
L’art és pera tots. Precisament la meva obra actual tota ella és popular.
(Torna la Marió am la carpeta d’en Florenci.)
ESCENA IX
Els mateixos, més la Marió
MARIÓ
Si és servit. Es això?
FLORENCI
Això mateix. Gràcies, Marió.
GABRIEL
Però, home, espera més tard: espera al vespre.
FLORENCI (amb ironia fina)
En comptes del rosari?
GABRIEL
Aquesta tarda deus haver enraonat- molt i pot-ser has fet massa exercici. No sents un xic de fadiga?
FLORENCI
Que’t penses que m’estic morint? (Molt animós.) Vès què diu el metge.
GABRIEL (somrient)
No vui dir això, Florenci.
FLORENCI
Ja veuràs que depressa’m posaré bo! Si ara no més me molesta la tos… aquesta mica de tos. De gana no me’n falta… Si tinc de fer unes obres encara!…
GABRIEL
Es clar que sí! Però si tant n’abuses!… Ja ho veig que cada dia’t vas trobant mellor; però pensa que torres més altes cauen.
FLORENCI
Bah, bah, deixa-t de sermons! Jo’m sento fort (tus) i no desdic per res. (Desfà’ls lligams de la carpeta i en treu els darrers fulls, manuscrits. A l’Enganya-amos, el Ros i en Llec.) Veieu aquests fulls de paper?
ENGANYA-AMOS (en veu baixa i trista)
Prou.
FLORENCI
Doncs són el terme de la meva obra; són la coberta d’aquest petit edifici que jo, aquí, entre vosaltres, he aixecat a la Poesia. He arribat al cim, com veieu, més brau i més encoratjat que al començament. Visc, visc la vida forta! Enlairem, doncs, la bandera de l’esperança!
ENGANYA-AMOS
(molt emocionat i en veu baixa)
Digui… digui.
LLEC
Vostè és massa bo, senyor Florenci!
FLORENCI
Veniu, veniu aprop meu. (Se’n va a seure en el silló de prop de la finestra, L’Enganya-amos, el Ros i en Llec el segueixen.)
ANDREU
(concentrat, passejant-se pels fons)
Badocs, més que badocs!
FLORENCI
Que m’escolteu?
ENGANYA-AMOS
Sí, senyor, sí.
FLORENCI
Doncs començo. (Se disposa a llegir, però al punt que va pera agafar el manuscrit, mirant entorn seu, diu amb accent molt dramàtic:) No sentiu fred?
ROS (de bona fe)
No… no’n fa pas, encara.
ENGANYA-AMOS (molt ràpid)
Que sí, home, que sí! Jo de bona gana ja voldria veure la llar ben encesa! No veus que fa aquest temps tant boig?
ROS (comprenent l’intenció)
Ah! Sí!
FLORENCI
Oi que si que’n fa, de fred?
ENGANYA-AMOS
(aixecant-se les solapes del gec)
Gaire bé com en el pic de l’hivern!
FLORENCI
I veieu que és estrany: jo suo. (S’aixuga la suor del front.)
ENGANYA-AMOS
Alça, noi, quines torrades més maques farem aquest hivern!
FLORENCI (somrient esperançat)
Sí, que les farem, sí!
ENGANYA-AMOS
Aquells tragos de mistela que hi clavarem!
FLORENCI
I que n’hem de contar de coses, tots plegats, a la vora del foc!
ENGANYA-AMOS
Jo sé una rondalla d’una bruixa, més estranya! N’hi ha pera passar una bona vetlla.
FLORENCI
Doncs, guardeu-la pera quan arribi l’hora.
ROS
Jo us explicaré tot lo que m’ha passat anant pels envelats de les festes majors d’aquests volts, que estic segur us en fareu creus.
FLORENCI
Farem com les formigues: disfrutarem del treball avançat a l’estiu.
ENGANYA-AMOS
Això mateix.
FLORENCI (aixugant-se’l front)
Quin fred i quina suor!
GABRIEL
Ho veus com estàs fadigat?
FLORENCI
No, home, no.
MARIÓ (acostant-se an en Florenci)
Vol pendre alguna cosa abans de sopar?
(La Marió se’n va a seure aprop de la taula.)
FLORENCI
No; gràcies, Marió. Després no tindria gana. Ara vui llegir “El plany de l’estiu”.
ANDREU (desde’l fons)
Quina taleia!
FLORENCI
Apa, escolteu. (Llegeix.)
"L’estiu se marceix. El sol l’enrogeix i el besa agrait. L’estiu ha florit i arreu ha granat. Els fruits que ha deixat, ja l’home, amatent, per tot ha cullit ara goig infinit.
La terra no mor: al fons del seu cor la vida fa niu, servant-hi’l caliu am que engendrarà sa filla encisera: la verge que té per nom Primavera. Somorta a l’hivern, s’afanya covant el foc pur i etern que va germinant les fulles i flors d’halé luxuriant.
L’estiu és ben mort! Ja l’aire del nord mustiga la terra. Al pla i a la serra ni’n queda record, del verd lluminós dels arbres gemats, on, ben amagats, els pobres aucells, al bo de l’estiu, vetllaven llur niu.
Am quin tremolor les fulles cruixeixen! Ja totes pateixen del mal de tardor, caient cor-ferides i am freda grogor… El vent, bo i cantant, les va agombolant. Qui sap on les porta! La vida és molt forta! La vida és sofrenta, i am sava bullenta se va eternisant. Que vingui l’hivern, que vingui plorant!
(Posant-se afònic.)
Que’s geli la terra, que nevi en la serra i faci un fred viu matant a l’estiu, que arreu els amants farem nostra via servint-nos de guia l’amor terrenal, que sempre reviu."
(Deixa de llegir, pantejant i tussint am molta pena.) M’ofego!…
GABRIEL
Deixa estar la lectura… Ja l’acabaras una altra hora.
FLORENCI
No: vui acabar-la ara. (Torna a tussir.) Obriu aquesta finestra… (Se sent remor de vent i de fulles.)
ENGANYA-AMOS
(obrint una mica la finestra)
Així?
FLORENCI
Més. . . Més. . . (L’Enganya-amos obeeix.) Així. Ara… (Se va ponent el sol. En Florenci torna a llegir, am més passió i am més vehemència que de primer, redreçant-se fent un esforç suprem.)
“I al sé a l’hivernada tindrem abraçada la dòna estimada damunt nostre cor, que’l goig mai se mor, que’l goig és etern, per més rigorós que sigui l’hivern.”
(Se sent, més vibrant que de primer, la remor de la ventada. Cau damunt d’en Florenci una volior de fulles mortes.) Ah! Quina tristor damunt meu! (Tot ell s’esgarrifa; la cara se li torna blanca, d’una blancor de mort. Tus molt i s’ofega com si li anés a venir un vòmit.) No puc més!… No puc més!… (Li cauen els fulls per terra.)
ENGANYA-AMOS
Ja’ns ho llegirà demà.
FLORENCI
Sí…ja us ho llegiré demà…demà, sentiu?
ENGANYA-AMOS
Al vespre; sí, senyor.
FLORENCI
Si no fos aquesta tos!… (Se sent el xisclejar d’un vol d’orenetes. En Florenci s’aixeca i va a mirar per la finestra.) Ah! Mireu! Mireu quina volior d’orenetes! Com fugen!… Com xisclen!… Que’n són d’expertes! Són més vividores que nosaltres. (Girant-se.) Gabriel!
GABRIEL (acostant-s’hi)
Què vols, Florenci?
FLORENCI
Ja has triomfat. (Somrient.) I tu també, Marió. Que sereu feliços!
GABRIEL
Sí, que’n serem!
FLORENCI
Jo també triomfaré am la meva obra. (Va defallint per moments. L’Enganya-amos, el Ros i en Llec, comentant en veu baixa l’estat d’en Florenci, poc a poc, molt emocionats, van a agrupar-se vora la llar. Va minvant el xisclejar de les orenetes.)
GABRIEL
Vaia si triomfaràs!
FLORENCI
No deixis morir el teu amor!
GABRIEL
No! Mai!
FLORENCI
Estimem… estimem… I recordem-nos, els que siguem feliços, dels pobres que sofreixen.
GABRIEL
Sí, que’ns en recordarem.
FLORENCI
Mira la Marió… que és hermosa! Acosta-t a nosaltres… (La Marió s’hi acosta.) Quina parella fareu! Vosaltres dos sou la Primavera: jo… jo (somrient am tristesa) semblo la Tardor. Tardor i Primavera no s’han abraçat mai i nosaltres sí. (Cau defallit en el silló. Deixen de sentir-se les orenetes.)
GABRIEL
Florenci: anem a dalt. Anem a dalt, que reposaràs un estona.
FLORENCI (provant d’incorporar-se)
Quin fred!
GABRIEL (ajudant-lo a aixecar-se)
Deixa. Ajuda-m, Marió! (En Gabriel i la Marió, a pes de braços, ajuden an en Florenci a pujar l’escala. L’Enganya-amos, el Ros i en Llec s’ho miren amb els ulls plens de llàgrimes, L’Andreu també.)
FLORENCI (pujant l’escala)
Quins dos puntals més fornits!
GABRIEL
T’agraden?
FLORENCI
Molt! Els tingues a la meva vellesa!
GABRIEL
No te’n faltaran de mellors.
FLORENCI
Vosaltres sí que’ls tindreu, en els vostres fills! Que deuran ser hermosos, els vostres fills!… Me sembla que’ls veig… tots colrats pel sol… am la vermellor de les roselles.
GABRIEL (somrient)
Encara que te’n riguis.
FLORENCI (aturant-se en el replà)
Vosaltres tingueu forces fills… Jo tindré forces obres.
GABRIEL
I totes ben inspirades.
FLORENCI
Totes… dedicades a la mare eterna, que m’ha dat vida.
(Se desmaia. La Marió i en Gabriel l’entren a la seva cambra.)
GABRIEL
Ajuda-m, Marió!
(Desapareixen.)
ESCENA X
L’Andreu, l’Enganya-amos, el Ros i en Llec
(Després d’un llarc silenci, l’Enganya-amos, ansiós i desconsolat, se dirigeix a l’Andreu, qui està amb el cap baix aprop de la taula.)
ENGANYA-AMOS
Andreu! Andreu!
ANDREU
Què vols!
ENGANYA-AMOS
Que no ho heu vist! El senyor Florenci s’està acabant!
ANDREU
No serà res: és un desmai.
(Apareix atribuladament en Gabriel al replà de l’escala.)
GABRIEL
Pare! Veniu! Correu!
ANDREU
Verge del cel! (Puja corrent per l’escala.)
ENGANYA-AMOS
Andreu: maneu…
ROS
No resteu…
LLEC
Sí: maneu-nos a tots!
ENGANYA-AMOS
Ho sentiu? Maneu.
(Desapareixen l’Andreu i en Gabriel.)
ESCENA XI
Els mateixos, menys l’Andreu i en Gabriel
ENGANYA-AMOS
(després d’un llarc silenci, anant, neguitós i atribulat, d’un cap a l’altre de l’escena)
Quina desgracia, companys, quina desgracia!
(Curt silenci.)
ROS
Jo me n’hi vaig per si’m necessiten.
LLEC (pujant l’escala de puntetes)
Pobre senyor Florenci!
(Curt silenci.)
ENGANYA-AMOS
Què fem aquí parats?
LLEC (desde l’escala, fent-los callar)
Pst!… Calleu!
(Llarc silenci.)
ENGANYA-AMOS
Què hi ha? Què sents?
LLEC (escoltant, parant l’orella)
Pst!… No enraoneu.
(Llarc silenci.)
ENGANYA-AMOS
Digues si volen que anem a avisar el metge.
LLEC (baixant l’escala am molt compte)
Calleu, que ve l’Andreu!
ROS
Pot-ser no ha estat res.
(Torna l’Andreu, visiblement apesarat.)
ESCENA ULTIMA
Els mateixos, més l’Andreu. Desseguida la Marió i en Gabriel
ENGANYA-AMOS (amb ansietat)
I el senyor Florenci?
ANDREU
(am dolor, mirant enlaire)
Déu el tinga en la seva santa glòria!
ENGANYA-AMOS (am veu apagada)
Mort!
ROS (moll baix)
Mort!
LLEC (am molt sentiment)
Tant jove!
(Curt silenci. Apareixen la Marió i en Gabriel.)
ANDREU
Preguem per la seva ànima!
(L’Andreu se posa a pregar. V Enganya-amos, el Ros i en Llec ploren. La Marió, sanglotant, va recullint un per un, i fent-los petons, els fulls de l’obra que en Florenci ha deixat escampats per terra. Els posa ordenadament i am molt compte al damunt del silló, junt amb els demés de la carpeta.)
ENGANYA-AMOS (am veu concentrada)
Se’ns ha ben post el sol!
LLEC
Pobres dels seus pares!
(L’Andreu segueix pregant. El Ros va pera pujar l’escala, i en Llec, com si n’estés gelós, el detura, pujant-hi ell, poc a poc i sanglotant convulsivament. Quan és al replà, mira a la cambra d’en Florenci i es treu la gorra, acotant el cap respectuosament. L Enganya-amos se posa a plorar de cara a la paret del fons, i el Ros, recolzat a la barana de l’escala, va aixugant-se’ls ulls.)
ANDREU
(veient que en Gabriel no prega)
Gabriel: que no pregues?
GABRIEL
Que pregui, dieu?
ANDREU
Sí. En Florenci ha mort!
GABRIEL (am serenitat)
No ha mort, pare, no: viu i viurà eternalment en la seva obra!
(La Marió, plorant agenollada, acaba de recullir, fent-los petons, els fulls de paper manuscrits que ha deixat en Florenci.)
Cau el teló pausadament