ACTE PRIMER
Reading edition
Cuina-menjador d’una masia acomodada. Al fons, l’entrada principal, ovirant-se una gran extensió de terra de regadiu plena de gabellons de blat posats simètricament. A l’angol de la dreta domina una llar molt ampla: la xemeneia am volta de campana, i l’escudeller ple d’objectes de pisa, de caràcter antic. Al primer terme de la dreta, una finestra, am la vidriera oberta, veient-se l’hort, am roserars i altres plantes, al bo de la florida. Entre aquesta finestra i la llar, una fontana de terriça verda, am pica, aixeta, savó i un aixuga-mans. Al fons, a continuació de la llar, l’aigüera i els fogons amb escorre-plats de fusta blanca. A l’esquerra, d’esquena al públic, una escala d’obra. Al costat de la mateixa, una obertura que dóna accés a una altra dependència; i a l’unic replà, un rellotge de caixa i una porta que comunica als dormitoris, amb uns goigs enganxats a un plafó. Sota la volta de l’escala, la porta del rebost. Al primer terme de l’esquerra, una taula de noguera, i, paralelament a la mateixa, arrambat a la paret, un banc, també de noguera, amb els espatllers ben alts. Del damunt del banc, a uns dos metres d’alçada, pengen tres rosaris. A tot volt de l’escena, una socalada de rajoles de diferents colors. Decoren les parets tres quadros a l’oli representant escenes bíbliques, algunes plates de tons virolats, dugués cornucopies i altres ornaments, tot ben antic. De part a part del montant que sosté la xemeneia, penja una cortineta de roba de rovell. La llar és encesa, i an el pedriç hi ha molta llenya, uns tres-peus, uns calamastecs, una olla que fumeja i una paella am vianda fregida. Ben repartits per tota la cuina, un manat de farigola, unes graelles, un saler, un ventall, paelles, caceroles d’aram, etc. Damunt de l’aigüera, un gibrell amb escarola en remull, un porró blau, ple de vi; unes cetrilleres, una llumanera, una galleda de fusta i un canti de terra. Del sostre pengen enfilalls de tomatecs, i forcs d’alls i cebes. Als plafons de la porta principal hi ha dugués creus de grill de palmó. Convenientment repartides per l’escena, unes quantes cadires de vaqueta. Al davant de la finestra, un silló, també de vaqueta. Garbells, forques i altres eines.
Es cap-al-tard d’un dia del mes de Juny.
ESCENA I
La Marió i l’Andreu
(La Marió, tot cantant en veu baixa, extén unes estovalles sobre la taula. Desprès hi posa les cetrilleres, el porró, un pa sencer i una ganiveta. Seguidament apareix l’Andreu per la dreta del fons.)
ANDREU
Hola, Marió.
MARIÓ
Deu vos guard, oncle.
ANDREU
Com tenim el sopar?
MARIÓ
Mireu: ja paro la taula.
ANDREU
Ah, ah! (S’asseu aprop de l’escala.)
MARIÓ
Com se coneix que ja teniu gana!
(Va servint la taula pera set persones. Els plats són blancs, am viuets blaus. Les culleres i forquilles, de boix. Sobre cada plat destinat a l’Andreu, en Gabriel i en Florenci hi posa un tovalló.)
ANDREU
Sí, que’n porto avui.
MARIÓ
Això és bo. (Curt silenci.) Que no vénen aquells?
ANDREU
Qui?
MARIÓ
En Gabriel i en Florenci.
ANDREU (un xic malhumorat)
Els he deixat al camp amb els segadors.
MARIÓ
Que li agraden al senyor Florenci les coses de pagesia!
ANDREU
Sí, que li agraden. Més que les de ciutat. Tot-hom s’enamora de lo dels altres.
MARIÓ
És molt bon minyó, oi, oncle?
ANDREU (de mala gana)
Sí… Però és tant aixelebrat!
MARIÓ
Aixelebrat?… Què voleu dir? Bé sembla prou quiet.
ANDREU
Ho sembla. Però si te l’escoltes… Jo no sé com no l’ha corretgit el seu pare… Ja té sort de que no està bo i de que és fill de don Climent, que, si no, prou el treuria de casa!
MARIÓ
Voleu dir que n’hi ha per tant?
ANDREU
Ja ho crec que sí!
MARIÓ
No’n feu cas, oncle. No veieu que’l pobre no gasta salut?
ANDREU
Jo penso que tot li prové dels seus escrits… Perquè hi ha escrits, Marió, que són un corc pel cos i per l’ànima. I els d’en Florenci no poden ser pitjors.
MARIÓ
Un jove tant instruit!
ANDREU
Que’n fan de mal les ditxoses lletres!
MARIÓ
Escriu unes histories més boniques!
ANDREU
(aixecant-se i passejant per l’escena)
Tot són falornies. El paper pren lo que li donen. Saps lo que hauriem de fer, amb en Florenci?
MARIÓ
Què sé jo!
ANDREU
No escoltar-lo per res. Perquè, mira lo que són les coses: fins en Gabriel se l’escolta. Ja ho veus, en Gabriel, un xicot tant espavilat.
MARIÓ
No veieu que té tant bon cor?
ANDREU
És clar que ho deu fer això! (Ben accentuat.) Però jo no estic tranquil.
MARIÓ (amb una mica d’ansia)
Per què, oncle?
ANDREU
Tinc por que en Florenci, amb els seus escrits, no’m distregui an el meu fill i li faci perdre la carrera.
MARIÓ
Voleu dir?
ANDREU
Sí, sí… Sempre estic am l’ai al cor. Si això dura massa…
MARIÓ
No passeu quimera, oncle, que en Gabriel serà un capellà molt virtuós.
ANDREU
Jo veig que ell aprecia molt an en Florenci.
MARIÓ
És clar que sí! Com que de petits que’s coneixen!
ANDREU
Se l’estima com un germà.
MARIÓ
Com que ha d’esser aixís…
ANDREU
Devegades també’s perd la vocació.
MARIÓ
Bé; però ell ha de recordar-se que la seva mare, abans de morir, va fer-li prometre que estudiaria pera capellà pera encomanar tota la vida la seva ànima a Déu.
ANDREU
Allavors encara era un noi: avui ja és un home fet.
MARIÓ
No temeu res.
(Per la dreta del fons compareixen en Gabriel i en Florenci. El primer vesteix trajo talar, am sotana i manteu. El segon va vestit amb americana i pantalons de tons clars, berret tou de color de cendra, un xic caigut d’ales, i camisa i corbata a la négligé. Va am barba i bigoti castanys, tirant a ros, am cert escaient. Al comparèixer du una rosella a la boca. Ve molt content i sofocat pel sol.)
ESCENA II
Andreu, Marió, Gabriel i Florenci
GABRIEL
Déu vos guard.
FLORENCI
Bones tardes.
ANDREU
Hola, nois.
FLORENCI
(aixugant-se la suor del front)
Quina xafogor!
GABRIEL
Ara’s gira un xic de marinada. Em sembla que avui, aquesta nit, se sentirà fresqueta.
MARIÓ
(mirant am curiositat an en Florenci)
Quina rosella més maca que porta, senyor Florenci!
FLORENCI (somrient)
La meva boca floreix.
MARIÓ (rient am candidesa)
Doncs, miri: li escauen d’allò més, les flors.
ANDREU (reptant-la)
Què dius ara?
MARIÓ (avergonyida)
Res, oncle.
ANDREU
Això no ho diuen les noies!
FLORENCI
No ho ha dit pas am malícia. Oi, Marió?
MARIÓ
No, senyor.
ANDREU
Apa, vés enllestint el sopar, que aviat vindran els moços.
(La Marió’s dirigeix a la llar.)
MARIÓ
Aviat estarà.
ANDREU
Aixís, dóna.
GABRIEL (molt content)
Pare: quina cullita aquest any!
ANDREU
Si: Déu n’hi doret.
GABRIEL
Quines espigues més granades i més plenes!… Deveu estar satisfet, veritat?
ANDREU
No estic gens descontent.
FLORENCI
Que és hermós un camp de blat abans de segar, tant ros, boi caient-hi’l sol!
GABRIEL (dirigint-se cap a l’escala)
Sí que ho és, sí.
FLORENCI
Tot brodat de roselles!
GABRIEL (rient)
Com t’entusiasmes!
FLORENCI
Sí que m’entusiasmo. Com hi disfruto amb aquesta vida!
GABRIEL (rient i anant pujant l’escala)
Ja’t dic jo de Florenci!
FLORENCI
Sí, tu vés rient.
GABRIEL
Ja torno desseguida.
(Desapareix per la porta esquerra del replà de l’escala. En Florenci s’apoia en un cant ell de la taula.)
ESCENA III
La Marió, l’Andreu i en Florenci
MARIÓ
(deixant una plata d’escarola damunt de la taula)
Vol fer el favor, senyor Florenci?
FLORENCI
Ah! Sí, Marió. (Separant-se de la taula.) Quina escarola més maca!
MARIÓ
És blanca i fresca: veritat?
FLORENCI
Més que la neu.
(La Marió amaneix l’escarola. Després llesca pa moreno, repartint-ne per tota la taula.)
ANDREU (asseient-se al banc escó)
I que tal, com se troba, Florenci?
FLORENCI
Molt bé, Andreu; molt bé. Am quin dalit he caminat avui!
ANDREU
Sap lo que’m deia’l seu pare aquest dematí?
FLORENCI
Què us deia?
ANDREU
Que a vostè no li convé treballar gens ni mica de cap, perquè s’encaparra molt i…
FLORENCI
Oh! El pare, el meu bon pare!
ANDREU
Que no té raó ? Lo que vostè fa, de llegir tant i escriure tot el dia, de cap manera pot ser-li bo. Després… que enraona massa i es fadiga…
FLORENCI
Si encara’m distrec.
ANDREU
I lo que ha fet aquesta tarda? Que’s creu que li ha d’anar bé’l córrer pels camps, amb aquest sol de Juny que cau tant aplomat?
FLORENCI
El sol, el sol! No sé per què se l’ha d’estimar tant poc, quan tot ho devem an ell!
ANDREU
Es que vostè n’abusa.
FLORENCI
Bé massa que allà a casa he hagut de viure-hi, sense sol, sempre a l’ombra, ben arraserat com una planta d’invernacle. Que us penseu, pel que ve de ciutat, que és poc hermosa i confortable aquesta vida d’aquí, a ple aire i a plena llum?
ANDREU
No li diré lo contrari; però no sé si a vostè…
FLORENCI
I bé: què us ha dit més el pare?
ANDREU
Oh! Don Climent m’aprecia molt!
FLORENCI
Com us mereixeu.
ANDREU
No tenia prou boca per alabar-me. Tot ho ha vist tant ben conreat… Lo que és de parcers com jo, m’ha dit que no n’hi havien pas, avui.
FLORENCI
Us ha fet molta justícia.
ANDREU
Segons ell, en aquesta masia s’hi conserva encara l’aspecte senyorial dels seus avis. I això li agrada molt, al seu pare.
FLORENCI
Veritablement, en tot ella s’hi respira un ambient d’antigor…
ANDREU
Ben agradable, per cert. Es veu, al primer cop d’ull, que en aquesta casa hi han viscut persones de supòsit.
FLORENCI
I no ha dit quan tornarà’l pare?
ANDREU
No. Jo prou l’he pregat pera que’s quedés uns quants dies; però…
FLORENCI
És clar que sí.
(Torna en Gabriel, vestit no més am la sotana.)
ESCENA IV
Els mateixos, més en Gabriel
GABRIEL
Què diu, què diu en Florenci?
FLORENCI
Parlàvem del pare.
GABRIEL
Ah! Vès si no podia quedar-se aquí per passar uns quants dies am nosaltres.
FLORENCI
Tota la culpa la deu tenir el metge.
GABRIEL
Per què?
FLORENCI
Perquè li deu haver dit que jo estava molt bo.
GABRIEL
Millor que se n’hagi anat content. Com que t’hi trobes molt, de bè…
FLORENCI
Si m’hi trobo!… Vès com passa’l temps! Tot rient rient, ja fa tres mesos que sóc entre vosaltres.
(La Marió va preparant el sopar.)
GABRIEL
I no te’n canses, oi?
FLORENCI
I què tinc de cansar-me’n! Si això és viure al Paradís!
GABRIEL (rient)
Com exageres!
FLORENCI
La vida contemplativa que faig, la tranquil·litat d’aquesta casa, i, sobre tot, lo sanitosa que és la comarca… Aquí’l meu esperit se conforta i s’asserena.
ANDREU
Jo crec que més aviat s’atabala.
FLORENCI
Per què ho dieu?
ANDREU
Perquè vostè pensa molt i discuteix massa.
FLORENCI
Què voleu fer-hi? És el meu natural.
ANDREU
Ves què’n treu d’enraonar tot el dia amb els nostros moços? Que no veu que’s rebaixa?
FLORENCI
Que poc me compreneu!
ANDREU
Jo fos, com vostè, l’hereu d’aquesta hisenda…
FLORENCI
Què farieu?
ANDREU
Voldria que se’m respectés.
FLORENCI
Què enteneu vós per respecte? El servilisme, l’humiliació, el temor? Dels vostres moços jo no vui altra cosa que la seva franca voluntat.
GABRIEL
És que sí que te’n porten!
ANDREU
Sembla que’ls hagi encegat a tots tres. Cregui que per vostè farien qualsevol sacrifici.
FLORENCI (am fruïció)
Ho veieu?
GABRIEL
Això no pot negar-se.
FLORENCI
És clar que no. M’agraden més ells, rústics com són, però amb el cor generós, que molta gent que conec, sense comprensió de la vida i am refinaments perversos. Ells no són instruits; però senten lo que jo vui que sentin, s’emocionen amb els meus cants, i viuen la meva obra: són poetes inconscients.
ANDREU
Tot lo que vulgui, Florenci… Però’ls tres són robustos, gasten força salut… i si vostè s’escarraça per ells, ja veurà, ja veurà…
FLORENCI
Oh! És que a un malalt, com jo, de debilitat, no sols li fan bé’ls aliments sustanciosos i els aires sans, sinó que també li és bo viure en mig d’humanitat ben vigorosa!
GABRIEL
El pare vol dir que t’ho prens massa a la valenta.
FLORENCI
No sé per què ho dius. (An en Gabriel.)
Que’t penses que vui tornar a fer la vida artificial de ciutat? No… Jo no sento aquella poesia macabra ni l’art histèric que allà està de moda.
GABRIEL
Mira que vas fer obres…
FLORENCI
Els meus versos d’allavores eren, segons molts, dolços, melangiosos, refinats. Els d’ara diu que són rústics, selvatges… i fins brutals! Doncs, aixís m’agraden. Vui que cada vers vessi poesia, força, llum.
GABRIEL
I com tens el poema?
FLORENCI
Bastant avançat.
ANDREU
Vaig a veure aquells si vénen.
(Se’n va per la dreta del fons.)
ESCENA V
Els mateixos, menys l’Andreu
GABRIEL
Noi, estic cansat!
FLORENCI (mirant a la Marió)
Com treballes, Marió!
MARIÓ
Ten compte!
GABRIEL
Sí que treballes massa.
MARIÓ
Fugiu! L’escarraç!…
GABRIEL
Jo no sé per què’l pare no ha de volguer una dóna per ajudar-te. A casa hi ha molta feina, per tu sola.
MARIÓ
Bé prou coses que dono a fer. Ja ho diu l’oncle, ja, que vol pendre una minyona.
GABRIEL
Faria molt ben fet.
MARIÓ
No n’hi ha per tant.
(Agafa una galleda i es dirigeix cap al fons.)
GABRIEL
Ont vas ara?
MARIÓ (girant-se)
A pouar aigua per posar el vi en fresc.
GABRIEL
Espera an els moços.
MARIÓ
Ui, d’aquí que ells vinguin!
(Desapareix, cantant alegrament, per l’esquerra del fons.)
ESCENA VI
En Florenci i en Gabriel
FLORENCI
Quina criatura més xamosa!
GABRIEL
Sí que ho és.
FLORENCI
I a propòsit, Gabriel. Dies ha que vui parlar-te d’una cosa.
GABRIEL
Digues.
FLORENCI
Ja ho hauria fet; però és tant delicada, que’m sabria greu ofendre-t. Sóc tant especial, que quan tinc una observació feta, friso fins que l’he comprovada per veure si m’he equivocat o no… Devegades pot-ser resulto indiscret.
GABRIEL
Parla sense recel… Ja saps que pots parlar-hi… (Un xic torbat.)
FLORENCI
Me seràs franc?
GABRIEL
Com sempre, Florenci.
(En Florenci invita a seure an en Gabriel.)
FLORENCI (molt baix)
Doncs vaig a dir-t’ho.
(Seuen aprop de la taula.)
GABRIEL
Digues.
FLORENCI
Vinc observant que la Marió i tu…
GABRIEL
Què vols dir?
FLORENCI
Em sembla que us estimeu i encara no us en heu adonat.
GABRIEL (torbant-se)
T’enganyes, Florenci, t’enganyes.
FLORENCI (somrient)
No, home, no.
GABRIEL
Què has vist? Què has notat?
FLORENCI
Res de mal. (Somrient. sense malicia.) Però, us estimeu, us estimeu.
GABRIEL
Jo’t prometo, Florenci…
FLORENCI
Vaja, Gabriel, no dissimulis.
GABRIEL
Jo no sé en què t’has fixat?
FLORENCI
En què m’he fixat?
GABRIEL
Sí… (Molt torbat.) Digues.
FLORENCI
Quan ella’t mira, creu que està tota encisada. I quan tu’t mires an ella, sembla que contemplis a una imatge. En les vostres mirades hi ha llum d’amor… d’un amor místic sensual. (Tus un xic fadigat.)
GABRIEL
És cert que la miro am molt bona voluntat. Fes-te càrrec que m’és cosina. De petita, que va quedar sense pares, ha viscut sempre aquí. Sent els dos infants, tot lo dia anàvem junts i saltàvem com els aucells. Si gaire bé l’estimo com una germana!
FLORENCI
Tu l’estimes i voldries que’t correspongués. Vaja: no m’ets prou franc.
Gabriel (molt baix)
No?
FLORENCI
És clar que no. Sembla que vulguis desorientar-me.
GABRIEL
Doncs, com vols que’t parli?
FLORENCI
Diga-m que no tinc dret de saber les teves intimitats, però no m’enganyis. T’adverteixo que la meva insistència és pel teu bé. Perquè tu sofreixes molt… tu estàs molt trist… tu estimes… Si: tu estimes a la Marió.
GABRIEL (mirant cap enfora)
Calla! Calla, per favor!
FLORENCI
L’altre estiu ja vaig tenir ocasió de veure unes petites espurnes d’aquest amor que tu ara pretens ofegar. I, creu-me, no us he oblidat més, a la Marió i a tu… (Torna a tossir.)
GABRIEL (am gran prec)
Calla, Florenci!
FLORENCI
Am quina ànsia he esperat aquest any que tornessis del seminari!
GABRIEL
Per parlar-me d’això?
FLORENCI
Sí. I pel gust de passar una temporada junts.
GABRIEL
Tu ets molt bo!
FLORENCI
Penso molt en la teva sort. Recordo que en l’infantesa eres molt vehement i enjogaçat. La mort de la teva mare va causar-te, com és natural, un gran sentiment… Però d’allavores ençà no has estat mai més alegre… Sempre t’he vist melancolic i capficat… com esclau d’una obsessió… per mi incomprensible. Perdona si per aquests motius jo dubto de la teva vocació.
GABRIEL
Pobre de mi!
FLORENCI
Em fas pena, tant jove i tant apocat. Tu duus la llum santa de l’amor en el teu cor. No vulguis apagar-la: te resplendeix als ulls.
GABRIEL (quasi plorant)
Oh! Sí, sí!
FLORENCI
És cert? És cert?
GABRIEL
Sí: jo estimo.
FLORENCI
A la Marió?
GABRIEL
Sí… sí. No ho diguis, no ho diguis mai a ningú!
(Apareixen l’Andreu i la Marió per l’esquerra del fons. La Marió, am la galleda plena d’aigua.)
ESCENA VII
Els mateixos, més la Marió i l’Andreu
ANDREU
T’afanyes massa, Marió.
MARIÓ
No, oncle, no. (Posa’l porró en fresc.)
ANDREU
Apa, que aquells ja vénen.
FLORENCI
Ah, ah!
(L’Andreu, en Gabriel i en Florenci van a la fontana a rentar-se les mans.)
GABRIEL
Que deuen estar cansats!
FLORENCI
L’Enganya-amos, que ja és vell, deu estar-ho força.
ANDREU
Ell rai, que gasta salut!
GABRIEL
És un home de ferro.
FLORENCI
I molt alegroi!
ANDREU
Ja són aquí.
(Per la dreta del fons compareixen l’Enganya-amos, el Ros i en Llec. Tols tres van espitregats i am barret de palla. Vénen molt suats i colrats pel sol. L’Enganya-amos duu la falç a la mà. El sol és post. Se sent el cant dels grills.)
ESCENA VIII
Els mateixos, més l’Engany a-amos, el Ros i en Llec
ENGANYA-AMOS
Bona hora!
ROS
Salut tot-hom.
LLEC
Déu vos guard.
FLORENCI
Hola, segadors!
ENGANYA-AMOS
Què hi ha, senyor Florenci?
FLORENCI
Molta gana.
ENGANYA-AMOS
Això és bo! Què tal? Li hem agradat, avui?
FLORENCI
Molt! Lo que és vós, sou un segador dels més braus.
ENGANYA-AMOS
I ben nèt que sí! Miri quines osques! (Ensenyant-li la falç,) Pobra falç! Com ha brandat aquests dies! Toqui-la, que encara crema. Nostramo: veieu: l’haurem de dur a esmolar.
ANDREU
Bé, això fins a l’any vinent. Vés a endreçar-la am la d’aquests.
ENGANYA-AMOS
Com us sembli. Renoi, quina cullita!
ROS
Oh! Sí que serà grossa!
ENGANYA-AMOS
Jo, en ma vida he segat una mojada més maca que la de la banda de la sinia.
LLEC
Quina ufana!
ENGANYA-AMOS
Sí: quin blat més hermós! Aquest any no hi ha pogut res la llampadura. Quins brins més sapats! Semblava, tot segant, que arraséssim un canyar.
ANDREU
Apa, desa aquesta eina, que soparem desseguida.
ENGANYA-AMOS
Som-hi, doncs.
ANDREU (an el Ros i en Llec)
Ja heu abeurat el bestiar?
ROS
Sí, nostramo.
ENGANYA-AMOS
Ja torno. (Desapareix, am la falç, pel fons esquerre.)
ESCENA IX
Els mateixos, menys l’Enganya-amos
LLEC
Que ja han posat el vi en fresc?
MARIÓ
Sí. Me n’he cuidat jo mateixa.
LLEC
Ah!
FLORENCI
Veniu molt suats, minyons!
ROS
Això no és res.
LLEC
És salut.
ROS
Lo que tinc és el cap desballestat.
FLORENCI
De què? Del sol?
ROS
No, senyor: del ditxós cant de les cigales.
LLEC
Com cantaven, les gandules!
FLORENCI
Que no us agraden els seus cants?
ROS
No, senyor: fan venir mandra.
LLEC
No pas ane mi.
ROS
Doncs ane mi m’ensopeixen.
ANDREU
Tu sí que am poca cosa en tens prou. Fossis bon feiner!
ROS
Vós, mai esteu content.
ANDREU
Com que no més penses en el ball…
ROS
Ja veureu: com que un és jove i té bones cames…
ANDREU
Bé, bé: deixem-ho córrer.
(Torna l’Enganya-amos, tot corrent.)
ESCENA X
Els mateixos, més l’Enganya-amos
ENGANYA-AMOS
Per mi ja podem batre.
FLORENCI
Que’n teniu de gana!
ENGANYA-AMOS
Més que tots plegats
FLORENCI
Com heu treballat, avui!
ENGANYA-AMOS
Am quin coratge, eh? Que vagin dient-me vell, aquests joves presumits.
FLORENCI
Si encara’ls feu la pols.
ENGANYA-AMOS
I ben depressa, que sí.
ROS
Com us alabeu, com us alabeu!
ENGANYA-AMOS
Això és alabar-me?
ROS
Sí.
ENGANYA-AMOS
Que’t penses que faig com tu, baldufa d’envelat?
ANDREU
Apa, apa, a sopar.
ENGANYA-AMOS
Som-hi.
(L’Andreu se col·loca al mig de la taula. Aquest, la Marió i en Gabriel se senyeu i diuen la benedicció. L’Enganya-amos, el Ros i en Llec miren, indecisos, a l’Andreu, fins que’l primer, poc a poc i am recel, se dirigeix a la fontana pera rentar-se les mans. El Ros i en Llec fan lo mateix. En Florenci, que al començar la benedicció de la taula se n’ha anal a la porta del fons, recolzat al llindar, se contempla’l paisatge. Acabada la benedicció, l’Andreu i en Gabriel s’asseuen pera sopar. Va sentint-se’l cant dels grills.)
ANDREU (un xic enfadat)
A sopar!
(Els moços s’asseuen entorn de la taula. La Marió’ls acosta la galleda amb el porró.)
GABRIEL
(an en Florenci, que segueix mirant el paisatge)
Florenci…
FLORENCI (girant-se)
Ah!
GABRIEL (molt amable)
Vaja, home.
ENGANYA-AMOS
Cap viu, a l’hora de l’àpat!
(Se serveixen escarola. La Marió també.)
FLORENCI
Eh, que és maca, Gabriel, aquesta escarola?
GABRIEL
Molt.
ENGANYA-AMOS
I és tendra.
ANDREU
Se fa bona, al nostre hort.
(Silenci. Van menjant.)
ENGANYA-AMOS
Llec: que estàs cansat?
LLEC
No.
ROS
Aquest no’s cansa mai.
ENGANYA-AMOS
Com que és masell…
(Silenci. Segueixen menjant escarola.)
LLEC
Penseu que sóc com vós?
ENGANYA-AMOS
Dóna-m el porró.
LLEC (donant-li)
Teniu.
ENGANYA-AMOS
Ah, ah! (Beu.)
(La Marió retira la plata de l’escarola. Se’n va a la llar i aboca en una altra plata tota una ollada de mongetes.)
FLORENCI (als moços)
En havent sopat us llegiré uns versos que he fet avui.
ROS
Ah! Sí?
ENGANYA-AMOS (deixant de beure)
Qui vol beure?
ROS
Jo.
ENGANYA-AMOS (donant-li’l porró)
Apa, que raja.
ROS
Quin vidre més fresc! (Beu.)
ENGANYA-AMOS
Va de vals.
(La Marió posa la plata plena de mongetes al damunt de la taula. Muda’l plat an en Florenci. L’Andreu se serveix primer que tols. Llarc silenci.)
FLORENCI (a l’Enganya-amos)
Escolteu, Josepó.
ENGANYA-AMOS
Mani.
FLORENCI
De què ve que us diguin Enganya-amos?
(El Ros i en Llec se posen a riure.)
ENGANYA-AMOS
Vès ara am què surt, vostè!
FLORENCI
M’agradaria saber-ho.
(El Ros i en Llec no poden aguantar-se’l riure.)
ENGANYA-AMOS
Vaja, no rigueu, poca-soltes!
ROS
Doncs contesteu lo que us pregunten.
LLEC
Ara sí que us han ben atrapat!
ENGANYA-AMOS
Fugiu! El gran secret!
FLORENCI
Doncs, veiam: per què us diuen Enganya-amos?
ENGANYA-AMOS
Aquest mal nom és el dot del pare.
(Tot-hom esclafeix a riure.)
FLORENCI
El dot del vostre pare?
(Tols se serveixen mongetes, menys l’Enganya-amos, que està distret.)
ENGANYA-AMOS
Era ell el que, segons deien, enganyava als amos.
(Tot-hom se posa a riure.)
ROS
Tu, Llec: diu que era son pare…
LLEC (rient)
Sí, son pare.
FLORENCI
Pobre home!
ENGANYA-AMOS
Va estar de parcer en moltes masies i…
ANDREU (interrompent-lo)
Ell se quedava am la millor part. (An en Florenci.) Comprèn ?
(Gran riallada i forces comentaris que no desdiguin del to general d’aquesta escena.)
ENGANYA-AMOS
Això ho feien córrer.
(Van menjant i bevent.)
GABRIEL
Tot devien ser malesvolences.
ENGANYA-AMOS
Es clar que sí.
ROS (rient)
Sí, malesvolences.
ENGANYA-AMOS
Però jo ho he pagat, que sempre he hagut d’anar d’una masia a l’altra… fins que vaig venir a raure an aquesta…
GABRIEL
Aont s’us aprecia.
ENGANYA-AMOS
Ah! Lo que és d’aqui, creieu que ni a fum de sabatots me’n treuen.
LLEC
Com que hi estem com a casa nostra.
ENGANYA-AMOS
Justa! Tu, Llec: dóna-m la plata de les mongetes.
LLEC (donant-li)
Teniu.
ENGANYA-AMOS
Veies, que m’has pres la forca (per la forquilla). Am què vols que bati?
LLEC
Que no la veieu? (Ensenyant-li sota’l cantell del seu plat.)
ENGANYA-AMOS
Ah, sí! (Se posa a menjar.)
(La Marió va a la llar. Aboca en un plat la vianda fregida de la paella, i en un altre dugues costelles cuites a la brasa, pera en Florenci. Ho posa tot damunt de la taula. Els altres segueixen fent comentaris referents a l’Enganya-amos.)
MARIÓ (an en Florenci)
La troba prou cuita aquesta carn?
FLORENCI
Sí, Marió.
(La Marió seu aprop de la taula i es posa a menjar.)
ANDREU (an els moços)
Doneu-me ’l porró, si us plau.
ROS (donant-li)
Teniu.
ANDREU
Ah, ah! (Beu.)
ENGANYA-AMOS
Senyor Florenci…
FLORENCI
Digueu.
ENGANYA-AMOS
Ha vist quins gabellons més macos hem fet?
FLORENCI
Sí. Estan molt ben afilerats. Eh, Gabriel?
GABRIEL
Ja ho crec.
ANDREU
(deixant de beure i amb el porró a la mà)
Ja cal que demà mateix hi poseu uns quants espantalls.
ENGANYA-AMOS
Per què? Pels pardals?
ROS
Quins lladres!
ENGANYA-AMOS
Que mengi tot-hom! Aquest any tot va gras.
FLORENCI
Els pardals també tenen dret a la vida.
ENGANYA-AMOS
Les formigues i tot; oi, senyor Florenci?
FLORENCI
Vaia!
ENGANYA-AMOS
Llec: dóna-m el porró.
LLEC
Teniu, home!
ENGANYA-AMOS
No caldria sinó! (Beu.)
ROS
En duc més a les butxaques, de formigues!
LLEC
Tot-hom recull una cosa o altra, al camp.
GABRIEL
Qui no pot segar, espigola.
FLORENCI
Jo he recullit sol per l’hivern.
ENGANYA-AMOS (deixant de beure)
A qui li toca?
ROS
A mi.
ANDREU
Que sou enraonaires!
(Se fan passar el porró de mà en mà i beuen tots.)
GABRIEL
Ara jo.
FLORENCI (al Ros)
I que tal, Ros, la teva promesa?
ROS
Cada dia m’agrada més.
FLORENCI
Encara balleu tant?
ROS
Nosaltres?… Si ballariem a la punta d’un punxó!
GABRIEL (deixant de beure)
Marió: vols beure?
MARIÓ
Sí.
GABRIEL (donant-li’l porró)
Té, doncs.
(La Marió beu. Gaire bé ja és fosc.)
ANDREU (aixecant-se de la taula)
Jo ja estic satisfet.
GABRIEL
Jo també.
FLORENCI
Que he sopat de gust!
ENGANYA-AMOS
Aixís, home.
ROS (encenent un cigarro dels petits)
Doncs, cremem-n’hi un.
FLORENCI
Ara, d’aquí una mica, us llegiré allò, sabeu?
ENGANYA-AMOS
Té raó.
FLORENCI
Espereu-vos, que vaig a buscar-ho a dalt.
(L’Enganya-amos i en Llec se treuen la petaca de la butxaca i fan un cigarret.)
GABRIEL
Tant aviat vols posar-te a llegir?
FLORENCI
Sí… Per què?
GABRIEL
Tot just acabes de sopar.
FLORENCI
Tant se val. (Se’n va a dalt.)
ESCENA XI
Els mateixos, menys en Florenci
ANDREU
(després d’un llarc silenci, diu als moços)
No sé per què li heu d’anar tant al darrera, al senyor Florenci.
ENGANYA-AMOS
Com que’ns aprecia tant…
ANDREU
No veieu que’l molesteu?
ENGANYA-AMOS
No ho diu pas ell així.
(La Marió despara la taula. Endreça les estovalles, el pa sobrant i la ganiveta en un calaix. Els plats i demés ho col·loca tot al damunt dels fogons.)
ANDREU
I què ha de dir, doncs?
GABRIEL (a l’Andreu)
És un xicot tant franc!
LLEC
Jo, ja ho veig que’l rebaixem…
ANDREU
Vaia, si’l rebaixeu! No us en doneu vergonya?
ROS (un xic desinvolt)
Jo no’m penso pas rebaixar a ningú.
ANDREU
Tu?… Callem, callem.
(Torna en Florenci amb uns quants fulls de paper de barba, manuscrits.)
ESCENA ÚLTIMA
Els mateixos, més en Florenci
FLORENCI
Apa: ja podem començar desseguida.
ENGANYA-AMOS
Bé: esperi una mica, si no li sap greu.
FLORENCI
No, no’m fa res.
ANDREU
Més valdria que sortís a donar un tom per aquí.
FLORENCI
Bé prou que he caminat, avui.
GABRIEL
Pot-ser massa i tot.
FLORENCI
Però, mira: m’ha anat molt bé.
ENGANYA-AMOS
Gasta uns colors molt sans!
FLORENCI
Si, sí… Em trobo més bé que mai! Que estic content! Llegim, llegim!
ANDREU (au en Florenci)
Deixi’ls estar an aquests. Què saben ells!
FLORENCI
La qüestió és passar l’estona.
ANDREU
Al darrera de les lletres, en aquesta casa tot-hom se distreu de passar el rosari. D’ençà que vostè és aquí que ningú, sinó jo, se recorda de lo que més hem de recordar-nos.
FLORENCI
Bé, home: no us ho prengueu aixís.
ANDREU
Oh! Es que vostè…
ENGANYA-AMOS
Nostramo: és molt bonic lo que s’empesca’l senyor Florenci.
ANDREU
Bé: tu deixa-t estar de camàndules.
ENGANYA-AMOS
Jo no’m cansaria mai de sentir-ho.
FLORENCI (als tres moços)
Ja us ho llegiré demà de matí, que és festa.
ROS
Ara que ja ho teniem coll avall!
FLORENCI
Si us-e sap greu, us ho llegiré desseguida.
ENGANYA-AMOS
Vaja, som-hi!
FLORENCI
Veniu, veniu aprop dc la finestra, que mentres l’amo i en Gabriel pregaran, nosaltres farem la nostra tasca.
ANDREU
Vaja, no ho vui! A casa, mentres se passa’l rosari, ningú ha d’estar per res més! (Imperiós.) Gabriel!
GABRIEL
Què maneu, pare?
ANDREU
Per què calles? Per què no’ns guies l’ànima a tots ?
GABRIEL
Pare: lo d’en Florenci també és una oració.
ANDREU
Senyor! Doneu-me paciència! (Tot contrariat se’n va a fer oració en el banc de la dreta.) Doncs, preguem nosaltres, Marió i Gabriel. Preguem per aquests condemnats!
GABRIEL
Preguem.
(En Gabriel va a asseure-s aprop de la taula. Se senya, es treu un breviari de la butxaca i fa oració en veu baixa. L’Andreu i la Marió despengen uns rosaris del damunt del banc i també preguen. En Florenci, segut aprop de la finestra, amb el manuscrit a la mà, se disposa a llegir. Els moços l’enroden am gran curiositat. Va vesprejant i sentint-se’l cant dels grills. La Marió encén la llumanera i la deixa damunt de la taula.)
FLORENCI (recomanant silenci)
Apa, acosteu-vos… i calleu. No destorbem a ningú.
ENGANYA-AMOS
Engegui la fibla!… Tu, Ros, muixoni, eh?
ROS
Sí, home, sí.
LLEC (fregant-se les mans am fruïció)
Veiam, veiam.
FLORENCI
Us vaig a llegir un troç d’El cant de Juny.
ENGANYA-AMOS
Amb els segadors?
FLORENCI
Sí.
(Tot en veu molt baixa.)
ENGANYA-AMOS
No devem ser pas nosaltres?
FLORENCI
Són tots els segadors de la terra.
ROS
Veiam si segaran gaire arran.
FLORENCI
Això que ara sentireu, pertany a la tercera part de l’obra que estic fent: La vida al camp. Sabeu?
ENGANYA-AMOS
Doncs, sent aixís, no més tracta de l’estiu.
FLORENCI
Per ara sí.
ROS
I de l’hivern que no’n dirà res?
ENGANYA-AMOS
Fuig! Fa massa fred!
ROS
I a l’estiu massa calor.
ENGANYA-AMOS
Calla, calla, si vols. Apa, senyor Florenci comenci a refilar.
FLORENCI
M’escolteu?
ENGANYA-AMOS
Am molta devoció. Tu, Llec: no t’adormis, eh?
LLEC
Vós sí que us adormireu…
ROS (an en Llec, per l’Enganya-amos)
Mira: els ulls ja li fan pampallugues.
ENGANYA-AMOS
Vaja, calleu, esgarria-cries!
FLORENCI
Apa.
ENGANYA-AMOS
Amunt i crits! (Mirant als que preguen.) Bé: sense cridar.
FLORENCI (llegint)
“Segueu arran, companys de feina! Segueu arran, braus segadors! No deixeu l’eina tot regalant vostres suors! Am pols segur i enginy selvatge la rossa vall aneu segant. Aixís, aixís! Tingueu coratge! Brandeu la falç tot llampegant! Segueu, segueu el blat dels altres! Sueu, sueu, que, per vosaltres, serà ben car el pa que haureu! Sueu, sueu!”
ROS (molt emocionat)
Redena!
FLORENCI (tornant a llegir)
"Mireu, companys, batent les ales, quin vol d’aucells refïladòs com fuig d’aprop de les cigales per no sentir llur cant mandrós. Mireu l’espai com s’emboirina, tot sent, fa poc, tant ras i nèt, i el ventijol com despentina l’extens sembrat, que’s plany de set! Mireu el sol com va enlairant-se tot desplegant ses ales d’or.
La rossa vall, balancejant-se, mostra amb orgull el seu tresor; i el cel, boirós, com ensonyant-se, sembla que mor."
ENGANYA-AMOS
(am molta emoció i entusiasme)
Que refila bé!
LLEC
Quina mèl més dolça!
ROS
No he sentit un millor en tota ma vida!
FLORENCI (tornant a llegir)
“Am les garbes feu garberes ben posades, a fileres, lo mateix que un campament; que han de dur-les a les eres, pera batre, una altra gent. Als aucells espigolaires espargiu am l’espantall. No’ls planyeu: ells són cantaires que no viuen del treball. Segueu arran, companys de feina! Segueu arran, braus segadors! No deixeu l’eina tot regalant vostres suors!”
ENGANYA-AMOS
(am molla serietat i emoció)
Ben xafat!
LLEC (en veu molt concentrada)
Si un hom ho entengués bé!
ROS
Ja té raó, ja.
(La Marió, mirant, extasiada, a l’agrupament, deixa de dir el rosari.)
ENGANYA-AMOS
Apa, apa, sense parar, que això val més que un sarau!
(En Florenci tus una mica.)
ROS
I ben nèt que sí!
ENGANYA-AMOS (am sequedat)
Calla, home, calla!
FLORENCI
(tornant a llegir pujant gradualment de to)
"Ja heu arrasat la plana d’or. Am quin dalit heu treballat! De tant segar, fins s’han cançat la vostra falç i el vostre cor. No heu perdonat a les roselles; no heu compadit a les formigues:
(En Gabriel, sense ell donar-se’n compte, deixa de pregar, dirigint la mirada an els tres moços i fixant l’atenció en lo que llegeix en Florenci.)
sols les espigues s’han esgranat un xic per elles i pels aucells, que, am cantarelles, han endolcit vostres fadigues. Ja’ls heu segat, els camps dels altres! Ja no hi ha res, sinó rostoll. La flor del pa no és per vosaltres! No us donaran ni un jaç de boll!
Segueu, segueu el blat dels altres! Sueu, sueu, que, per vosaltres, serà ben car el pa que haureu! Sueu, sueu!"
ENGANYA-AMOS (am molt entusiasme)
Renoi!
ROS
Quin escrit més bonic!
LLEC
Sí que ho és, sí! Que m’encaparren aquestes histories!
ENGANYA-AMOS
I a mi!
LLEC
Tota aquesta nit la passaré despert.
FLORENCI
Us agrada?
ENGANYA-AMOS
Si’ns agrada?… Torni-hi, torni-hi a llegir allò de les roselles… Ja és ben cert que no les compadim!… Tenim molt mal cor!… Am quin dalit treballem!… Zis, zas! Zis; zas! Cop de falç per aquí, cop de falç per allà, suant a raig fet. Torni-hi, torni-hi a llegir allò de les tristes roselles i les pobretes formigues.
(En Gabriel els mira molt emocionat. La Marió, insensiblement, va acostant-se an ells. L’Andreu segueix dient el rosari. L’Enganya-amos agafa la llumenera que hi ha al damunt de la taula i l’acosta an en Florenci.)
ENGANYA-AMOS
Torni-hi, torni-hi!
FLORENCI
(Tornant a llegir amb entonació més viril que de primer i posant-se afonic)
"No heu perdonat a les roselles; no heu compadit a les formigues: sols les espigues s’han esgranat un xic per elles i pels aucells, que, am cantarelles, han endolcit vostres fadigues.
(An en Gabriel, embadalit i espurnejant-li els ulls, li cau el breviari de la mà.)
Ja’ls heu segat, els camps dels altres! Ja no hi ha res, sinó rostoll. La flor del pa no és per vosaltres! No us donaran ni un jaç de boll!
(Va caient el teló pausadament)
Segueu, segueu el blat dels altres! Sueu, sueu, que, per vosaltres, serà ben car el pa que haureu!
Sueu, sueu!"
Teló